:: wikimiki.org ::

Comtat De Cerdanya

Comtat de Cerdanya

El comtat de Cerdanya fou un dels constituïts en el territori anomenat Marca Hispànica. En els seus orígens, el comtat de Cerdanya va estar format per l'alta vall del Segre

El domini franc i la unió amb Urgell

A principis del segle IX, després de la conquesta del territori pels francs, que hi posà fi al domini àrab, el comtat de Cerdanya fou governat per un comte de nom Borrell, que també era comte d'Urgell; segons sembla, Borrell d'Urgell-Cerdanya (798?-812) estava sota l'autoritat dels comtes de Tolosa. Després del govern de Borrell, els comtats d'Urgell i Cerdanya foren regits pels comtes aragonesos Asnar Galí i el seu fill Galí. El 839, aquests dos comtats foren concedits a Sunifred d'Urgell-Cerdanya, fill del comte Bel·ló de Carcassona, que els regí fins que fou assassinat el 848, per homes fidels a Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, comte executat el 844 a Tolosa per haver-se rebel·lat contra el rei Carles el Calb, al qual, Sunifred s'havia mantingut lleial. Després de la mort de Sunifred, els dos comtats foren regits pel comte Salomó d'Urgell-Cerdanya (848-870), de qui no sabem gairebé res per falta de documentació. El 870, Carles el Calb concedí els comtats d'Urgell i Cerdanya a Guifré I (Guifré el Pilós), segurament fill de Sunifred d'Urgell-Cerdanya; vuit anys després, el 878, Guifré el Pilós rebé de Lluís el Tartamut les investidures dels comtats de Barcelona i Girona.

La dinastia de Cerdanya

La mort del rei Lluís el Tartamut (879) va assenyalar el principi de la disgregació de l'Imperi carolingi; durant el darrer quart del segle IX, els reis francs perderen el poder i, a tot arreu de l'antic imperi, els comtes i governants locals deixaren de ser uns funcionaris que el rei nomenava i destituïa a la seva voluntat per esdevenir uns petits sobirans que havien convertit els seus càrrecs en hereditaris i, en conseqüència, havien originat nissagues. Per això, a la mort de Guifré el Pilós (897)els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- passaren a governar conjuntament tots els dominis del seu pare administrant-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d’herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent i Berga. Aquest repartiment de l'herència de Guifré el Pilós va tenir com a conseqüència separar els comtats d'Urgell i Cerdanya, que havien estat units durant tot el segle IX; l'evolució posterior de la història de les nissagues comtals catalanes féu que aquesta separació esdevingués irreversible. Per altra banda, al comtat de Cerdanya hi foren annexionats els pagi de Berga, Conflent, Fenolleda i Capcir; a més, a la mort del comte Radulf de Besalú, esdevinguda entre els anys 913 i 920, el comte Miró de Cerdanya s'annexionà el comtat de Besalú. A la mort de Miró (927), els seus comtats passaren als seus fills en règim de cogovern indivís, però, com que eren menors d’edat, hi exercí la regència la seva mare la comtessa vídua Ava, fins que, cap al 941, en fer-se grans, assumiren plenament les funcions comtals: el primogènit, Sunifred (927-965), prengué el govern de Cerdanya, Guifré II, subordinat a Sunifred, fou comte de Besalú (927-957), Oliba Cabreta col·laborà amb Sunifred en el govern de Cerdanya, i Miró Bonfill es féu eclesiàstic. Després de les morts de Guifré II de Besalú (957), assassinat arran d'una revolta al comtat, i de Sunifred (965), possiblement solter, el nou cap del llinatge fou Oliba Cabreta; aquest governà Cerdanya i encomenà el comtat de Besalú a Miró Bonfill (965-984) que, actuant com a subordinat seu, el regí fins i tot després d’haver esdevingut bisbe de Girona, el 971. Quan va morir Miró Bonfill (984), Oliba Cabreta quedà com a únic governant del comtat de Cerdanya, que comprenia la Cerdanya, el Baridà, la vall de Ribes, la vall de Lillet, el Berguedà, Besalú, el Ripollès, el Vallespir, l'alta plana del Rosselló des d'Illa fins a Sant Esteve del Monestir, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir, el Donasà i Perapertusa. El 988 Oliba Cabreta va retirar-se al monestir de Montecassino, on es féu monjo. Llavors, els seus comtats se’ls repartiren els seus fills Oliba -Ripoll i Berga-, Guifré II -Cerdanya i Conflent-, i Bernat Tallaferro –Besalú-. El 1002, Oliba es féu monjo a Ripoll; aleshores Berga fou annexionada a Cerdanya, i Ripoll a Besalú.

La revolució feudal

A Cerdanya, el comte Guifré II (988-1035) abdicà i es féu monjo a Sant Martí de Canigó. El seu fill i successor Ramon Guifré (1035-1068) va entrar en conflicte, per una banda, amb els comtes de Foix i els de Tolosa pel control del pas de Pimorent, i, per altra, pel seu intent de crear-se un domini propi a la frontera del regne de Lleida, amb els comtes Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol III d'Urgell, als quals s'hi alià Guillem I el Gras de Besalú. Ramon Guifré va enfrontar-se, a més, amb el bisbe d'Elna a causa de les expoliacions inflingides pel comte al monestir de Sant Miquel de Cuixà per la qual cosa, Ramon Guifré va arribar a ser excomunicat. Aquesta situació bèl·lica va afeblir seriosament el poder comtal; els nobles se n'aprofitaren per vendre's al millor postor. Així, si Ramon Guifré va aconseguir subornar el vescomte Mir Guillem d'Urgell perquè traís Ermengol III, també trobem barons cerdans al servei de Ramon Berenguer I de Barcelona, i d'altres com ara el bisbe Guillem Guifré d'Urgell que, segons li convenia, es mantenia fidel al seu comte, Ermengol III, o s'aliava amb el seu germà, Ramon Guifré. En aquest moment de marasme polític, a Cerdanya, s'esdevingué la revolta del vescomte Bernat Sunifred. Els seus dominis es trobaven a l'àrea septentrional del comtat, a la vall del Segre, el Conflent i també a l'Arieja on, mitjançant adquisicions, no gaire clares, Bernat Sunifred s'hi havia bastit un territori propi amb centre a Merencs, vila que havia fet posar sota sobirania nominal dels comtes de Tolosa, per així sostreure-la a l'autoritat cerdana. Al segle XI, l'atractiu de la Cerdanya ja no és, com a l'època de les lluites entre àrabs i francs, la seva condició de reducte aïllat i de fàcil defensa, sinó la seva situació geogràfica, com a lloc de pas obligat per dirigir-se a al-Àndalus des de les contrades pirinenques de la Gàl·lia; aleshores, el principal punt estratègic del comtat és el coll de Pimorent, on es cobrava peatge als mercaders que hi transitaven; el control d’aquest pas, que ja havia provocat lluites entre Ramon Guifré i els comtes de Foix i els de Tolosa, fou el motiu de l’alçament de Sunifred; el vescomte, arbitràriament, va incorporar tota la vall de Querol fins a Iravals, on es cobrava el peatge, al seu domini de Merencs. En un primer moment, sembla com si el comte reeixís a imposar-se; Ramon Guifré aconseguí obligar Bernat Sunifred a comparèixer davant d'una assemblea de magnats, celebrada a Cornellà de Conflent el 28 de gener de 1047, on el vescomte va renunciar a Iravals i admeté el domini del comte de Cerdanya sobre les seves possessions de més enllà del Pimorent, com ara Merencs; a més, per un posterior pacte de pacificació, el vescomte cedí a Ramon Guifré el seu castell alodial de Jòc, al Conflent, per repredre-l'en en feu, juntament amb tres fortaleses més com foren les de Sant Martí d'Arabó, Miralles i Queralt, situades a la vall del Segre, per les quals, Bernat Sunifred jurà fidelitat a Ramon Guifré. Tanmateix, tot just haver pres possessió d'aquestes fortaleses, el vescomte deuria sentir-se prou fort com per trencar la fidelitat jurada i reprendre les hostilitats, i així, a més de fer matar dos fidels importants del comte, atorgà el castell de Pellendia, al Conflent, a enemics de Ramon Guifré, assolà els dominis de Sant Miquel de Cuixà, atacà pel seu compte el comtat de Besalú, tot i haver-hi treva amb aquest comtat, i, sobretot, intentà apoderar-se de nou d'Iravals però, no podent aconseguir-ho, va decidir instaurar un peatge concurrent a Merencs, que arruïnà el del comte a Iravals. Amb el suport del vescomte de Berga i del de Fenolleda com també del bisbe Guillem Guifré, Bernat Sunifred degué enfortir considerablement la seva posició; en un nou judici, celebrat a Cornellà de Conflent el 1061, el vescomte aconseguí ser readmés a la fidelitat de Ramon Guifré a canvi, únicament, de retornar el castell de Queralt, alguns feus menors més i d'indemnitzar mil sous a pagar a la comtessa, tot conservant, però, el control dels peatges de Pimorent que Ramon Guifré, amb el suport dels pagesos de Merencs contra l'aliança de Bernat Sunifred amb el comte de Foix, no aconseguí recuperar fins el 1064. Aquesta victòria, que permeté a Ramon Guifré d'estendre el seu domini de nou a la cara nord del Pimorent, no va significar, però, la restauració del poder comtal a Cerdanya; Bernat conservà no sols el títol de vescomte, sinó també els seus dominis, força amplis a la regió occidental del comtat, i, mort Bernat Sunifred, un fill seu es titulà vescomte de Cerdanya i un altre, vescomte d'Urtx, amb el que això significà de minva del poder comtal, que no va poder aconseguir anihilar el seu oponent. Tot i la victòria del comte Guillem Ramon I (1068-1095), fill i successor de Ramon Guifré (1035-1068), sobre el comte Guislabert II de Rosselló en el conflicte per la possessió de Cuixà, i de la iniciativa comtal de la fundació de Vilafranca de Conflent, entre 1088 i 1092, la dinastia vescomtal, protagonista de la revolta nobiliar a la Cerdanya, va poder consolidar les seves posicions a la part occidental del comtat; a més, l’absentisme del comte Guillem Jordà (1095-1109), que el 1101 va marxar cap a Terra Santa com a croat, afeblí el poder comtal

L'annexió del comtat a Barcelona

A Cerdanya, va morir sense fills el comte Bernat Guillem (1109-1117), successor del seu germà Guillem Jordà (1095-1109), mort a Terra Santa, després d’haver deixat el govern del comtat el 1101. En aquesta situació, ja fos per testament o perquè el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, com a cosí germà de Bernat Guillem -fill de Sança, germana de Ramon Berenguer II-, era el seu parent més proper, Cerdanya passà a domini del comte de Barcelona, sense cap oposició, fora de la de Guillem de Salsa, nét d’Enric, germà del comte Guillem Ramon de Cerdanya (1068-1095). Guillem de Salsa va reclamar els seus drets sobre el comtat; i així va generar-se un contenciós, no resolt fins 1134, regnant ja Ramon Berenguer IV, fill i successor de Ramon Berenguer III. Per l’annexió de Cerdanya, els dominis del Casal de Barcelona esdevingueren limítrofs dels de la casa comtal de Foix; d’ací que, per tal d’allunyar-lo de possibles aliances amb Bernat Ató o amb Alfons Jordà de Tolosa, Ramon Berenguer III va concertar el matrimoni del comte Roger III de Foix amb Ximena, vídua de Bernat III de Besalú.

Els segles XII i XIII

A la seva mort (1162), Ramon Berenguer IV deixà el comtat de Cerdanya al seu fill Pere, qui tanmateix, havia de reconèixer posseir el comtat en feu del primogènit Alfons I (Alfons el Cast). Pere va morir sense descèndència i, en aplicació del testament patern, el comtat passà al seu germà Sanç el 1181.El 1109, Pere I (Pere el Catòlic) concedí el comtat de Rosselló en feu al comte Sanç de Cerdanya; d'ençà d'aleshores, els dos comtats formaren una unitat territorial anomenada comtats de Rosselló i Cerdanya; el 1223, va morir el comte Sanç de Rosselló-Cerdanya aleshores, els comtats els heretà el seu fill Nunó Sanç, el qual va morir el 1242 sense descendència; llavors, els comtats de Rosselló i Cerdanya comtat passaren a domini del rei Jaume I. Per tal de protegir els habitants d'Ix dels atacs dels comtes de Tolosa, rivals seus a Occitània, Alfons el Cast va traslladar la vila a un indret més arrecerat, conegut com Montcerdà; aquest fou l'origen de Puigcerdà, fundada entre els anys 1177 i 1178, la qual heretà el paper de capital administrativa i militar del comtat que, durant els segles X i XI, Ix havia pres a Llívia. El comtat de Cerdanya fou envaït el 1198 per càtars, dirigits pel comte Ramon Roger de Foix i pel vescomte Arnau de Castellbò, que causà molts danys, especialment a les esglésies. Durant els anys 1223 i 1226, el comte Nunó Sanç hagué de combatre contra els intents del vescomte de Bearn, Guillem II de Montcada, d'apoderar-se del comtat; entre 1231 i 1233 fou el comte Roger Bernat II de Foix, hereu de l'antiga casa vescomtal de Cerdanya,qui intentà prendre el comtat a Nunó Sanç. Lluís VIII de França concedí a Nunó Sanç en feu perpetu la Fenolleda i el Perapertusa (1226), dominis que el comte vengué a Lluís IX el 1239. Per tal de disposar d'un centre administratiu al Baridà i de tenir una plaça forta enfront del comtat d'Urgell, el 1225 Nunó Sanç féu construir el nucli de Bellver de Cerdanya, al qual li atorgà una carta de població inspirada en la que Alfons el Cast havia concedit a Puigcerdà en el moment de la seva fundació.

El regne de Mallorques

A la mort de Jaume I (1276), el comtat de Cerdanya, amb l'excepció del territori de l'antic comtat de Berga, passà a domini de Jaume II de Mallorques. Els reis de Mallorques mantingueren la jurisdicció de veguers i sots-veguers, existents al comtat: Cerdanya i Baridà, vall de Ribes, Conflent i Capcir. Segurament, durant el període mallorquí (1276-1344), els territoris del Sabartès i del Donasà ja havien deixat de formar part del comtat de Cerdanya.

La governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya

El 1344, Pere III (Pere el Cerimoniós) va incorporar el Regne de Mallorques als seus dominis; aleshores, va instituir la Governació dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, amb capital a Perpinyà i que incloïa els territoris continentals de l'antic regne mallorquí, separada de la Governació del Principat de Catalunya. Al segle XV, les tensions polítiques de Catalunya dugueren a l'esclat de la Guerra dels Remences (1462-1472), en què la Generalitat de Catalunya es rebel·là contra Joan II. Aleshores, per tal d'aconseguir l'ajuda de Lluís XI de França contra els rebels, Joan II va signar el 1462 el Tractat de Baiona pel qual empenyorava al rei de França els comtats de Rosselló i Cerdanya a canvi de rebre'n armes i diners. El 1463, Lluís XI ocupà els comtats, on, a partir de 1472, quan la guerra s'havia acabat a la resta de Catalunya, començà a estendre's la revolta contra els francesos; així, Damià Descatllar va prendre la Torre Cerdana el 1474 i intentà apoderar-se de Puigcerdà el 1477. Aquesta dominació francesa finalitzà amb el Tractat de Barcelona (1493) amb el qual Carles VIII de França acceptà restituir els comtats a Ferran II el Catòlic.

La fi del comtat de Cerdanya

El Tractat dels Pirineus (1659) va establir la cessió a França de la major part dels territoris dels comtats de Rosselló i Cerdanya. El Tractat de Ceret de 1660 establí la divisió de Cerdanya, incorporant-ne a França la vall de Querol, la Torre Cerdana i el territori que comunicava aquesta vall amb el Capcir i el Conflent. El Tractat de Ceret significà la fi del comtat de Cerdanya; la part francesa s'integrà dins de la província de Rosselló formant-hi una vegueria amb capital a Sallagosa, mentre que la part espanyola continuà formant part de la vegueria de Puigcerdà, que esdevindria corregiment de Puigcerdà el 1716 arran dels decrets de Nova Planta.

Comtes de Cerdanya

Comtes d'Urgell-Cerdanya, nomenats pels reis francs
- Borrell d'Urgell-Cerdanya (798-812)
- Asnar Galí (812-834)
- Sunifred d'Urgell-Cerdanya (834-848)
- Salomó d'Urgell-Cerdanya (848-870)
- Guifré I (Guifré el Pilós) (870-897) Dinastia de Cerdanya
- Miró de Cerdanya (897-927)
- Sunifred de Cerdanya (927-965)
- Oliba Cabreta (927-988)
- Guifré II de Cerdanya (988-1035)
- Ramon Guifré (1035-1068)
- Guillem Ramon (1068-1095)
- Guillem Jordà (1095-1109)
- Bernat Guillem (1109-1117) Comtes de Rosselló i Cerdanya
- Sanç de Rosselló-Cerdanya (1209-1223)
- Nunó Sanç (1223-1242)

Enllaços externs

[http://www.geocities.com/deulonder2000/ppcc/comtats/comtats.html Història dels comtats catalans] categoria:comtats Catalans

Marca Hispànica

]] Marca Hispànica és el nom amb què, durant el segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia, com, entre d’altres, l'autor dels Annals Reials, escrits el 821, designaven globalment els comtats catalans. En aquest ús, Josep Calmette creié trobar-hi la prova que, als territoris conquerits a Hispània, els carolingis hi havien instituït, com a d’altres regions frontereres -cas de la Bretanya, Saxònia, Panònia o el Friül-, un districte de caràcter militar i administratiu governat per un marquès, amb jurisdicció sobre els comtes. Tanmateix, segons observà Ramon d’Abadal,al regne franc, mai no hi existí el càrrec de marquès d’Hispània però sí, en canvi, els de duc de Tolosa o de Septimània, o el de marquès de Gòtia. A més, seguint Abadal, en documents oficials, ço és, expedits per la cancelleria, no s’hi emprà en cap cas l'expressió Marca Hispànica, terme caigut en desús vers 850, i no recuperat pels historiadors fins al segle XVIII, per via erudita. Per tot això, Abadal conclogué que, en contra de la tesi de Calmette, la locució Marca Hispànica fou una mera designació geogràfica sense cap mena de valor jurídic, creada per alguns escriptors i cronistes de l'època carolíngia -però no pas pels escrivans de la cort, els redactors dels documents oficials- amb del propòsit de satisfer la necessitat de disposar d’un terme apte per referir-se a un territori part d’Hispània però inclòs dins del regne franc, per causa de la conquesta. Aquesta regió calia, doncs, distingir-la d’un país musulmà -i, per tant, enemic- com era Hispània. I així, per analogia amb d’altres àrees frontereres, usaren el terme marca, tot i no respondre, en realitat, a l'organització administrativa de l'àrea sud-pirinenca. Avui dia, per referir-nos a l'antiga Marca Hispànica, fem servir també l'expressió comtats catalans.

Orígens dels comtats catalans

Immediatament després a la conquesta carolíngia, als territoris sud-pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d’uns districtes político-administratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d’altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, eren Berga o el Vallespir. L'origen d’aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com ho testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d’antigues tribus iberes; com a mostra, el comtat de Cerdanya corresponia amb el país dels ceretans, el d’Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bergusis. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, deurien haver tingut alguna entitat político-administrativa en temps dels romans i dels visigots, tot i que no s’anomenessin comtat, ni haguessin estat governats per comtes en època dels reis de Toledo; en la monarquia visigoda, els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al sud del Pirineu, els francs no crearen cap entitat nova sinó que es limitaren a seguir les establertes en la tradició ètnica i cultural del país

Enumeració dels comtats catalans

Els comtats catalans foren:
- El comtat de Barcelona
- El comtat de Berga
- El comtat de Besalú
- El comtat de Cerdanya
- El comtat de Conflent
- El comtat d'Empúries
- El comtat de Girona
- El comtat de Manresa
- El comtat d'Osona
- El comtat de Pallars
- El comtat de Ribagorça
- El comtat de Rosselló
- El comtat d'Urgell

Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/deulonder2000/ppcc/comtats/arabsfrancs.html àrabs i francs]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102833128.htm Històries de Catalunya: L'imperi carolingi i la Marca Hispànica]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102833931.htm Històries de Catalunya: L'origen dels comtats catalans] Categoria:Comtats Catalans Categoria:Edat mitjana de Catalunya

Segle IX

Esdeveniments:

- Comencen els atacs dels víkings i normands
- Divisions de l'Islam

Personatges importants

- Carlemany

Invents, descobriments, introduccions

- Invenció de la pólvora a la Xina Vegeu la Taula anual del segle VIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle IX ja:9世紀 ko:9세기

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs

- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

798

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle VIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle VIII ko:798년

Tolosa

- Astronomia: Un asteroide. Vegeu Tolosa (Asteroide)
- Geografia:
- Ciutat de França. Vegeu Tolosa de Llenguadoc
- Ciutat de Guipúscoa. Vegeu Tolosa (Guipúscoa)
- Localitat d'Argentina. Vegeu Tolosa (Argentina)
- Un pic proper a l'Aconcagua. Vegeu Tolosa (Andes).

Galí

Galí ( ? - 867), comte d'Urgell i Cerdanya (824-834); comte de Pallars i Ribagorça (833-844) i comte d'Aragó (844-867) com a Galí II. Fill d'Asnar I Galí, comte d'Urgell i de Cerdanya, i antic comte d'Aragó. A la mort del seu pare va rebre els comtats catalans com herència, mentre l'aragonès es mantenia a mans del seu cunyat primer i del seu nebot després. El 833 va rebre també els comtats de Pallars i Ribagorça, si bé el 834 va perdre els comtat d'Urgell i de Cerdanya en favor de Sunifred I, aquests nomès els va poder mantenir fins el 844, quan fou expulsat per Frèdol de Tolosa. El 844 va retornar a Aragó per fer-se càrrec del govern d'aquest comtat a la mort del comte Galí I Garcés, el seu nebot, que havia mort sense descendència. Del seu matrimoni amb Guldreguda va tenir un fill, el futur Asnar II Galí. Categoria:Comtes d'Aragó Categoria:Comtes d'Urgell Categoria:Comtes de Cerdanya Categoria:Comtes de Pallars Categoria:Comtes de Ribagorça

Sunifred d'Urgell-Cerdanya

Sunifred fou Comte de Barcelona (844 - 848), Comte d'Osona, Comte de Besalú, Comte de Girona, Comte de Narbona, Comte de Agde, Comte de Besiers, Comte de Lodeva, Comte de Magalona, i Comte de Nimes, Comte de Cerdanya, Comte d'Urgell (834-?) i Comte de Conflent). Era fill del comte Belló de Carcassona, Comte de Carcassona. Des el 834 se li havien donat els comtats d’Urgell i Cerdanya que pertanyien a Galí Asnar, i que va ocupar el 835 (Cerdanya) i cap el 838 (Urgell); i a la mort de Bernat de Septimània va rebre els seus honors de Gòtia. El comtat del Conflent va passar a dependre de la Cerdanya segurament a la mort de Berà II. Cap el 841 o 842 els àrabs van envair el comtat de Barcelona. El general Abd al-Wahid ben Yazid, al front d’un exercit marxa contra Narbona. L’ajuda Musa ben Musa (valí de Tudela) de la família dels Banu Qasi. Els àrabs van creuar per les zones del interior (Bages, Lluçanès i Osona) i van arribar a la Cerdanya i de allí volien dirigir-se cap a Narbona. Es creu que a Cerdanya van ser aturats, de ben segur per les forces de Sunifred probablement a la Vall de Ribes. Aquest èxit degué influir per que Carles el Calb, Rei de França, nomenamés de Sunifred el 844 com a Comte i Marqués de Barcelona, Osona, Besalú, Girona, Narbona, Besalú, Agde, Besiers, Lodeva, Melguelh, i Nimes (a més de Cerdanya i d'Urgell i del Conflent). El desembre del 847 l’emir Abd al-Rahman va demanar la signatura d’un tractat de pau. Va ser apartat del poder per Guillem de Septimània, fill de Bernat, revoltat el 848 i que va ocupar Empúries i Barcelona. Va deixar una filla, Sesenanda, i cinc fills: Guifré (el Pilós), Miró, Radulf, Sunifred i Riculf, tots ells segurament menors d’edat.

848

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:848년

Bernat de Septimània

right Bernat I o Bernat de Septimània, fou Comte de Barcelona del 826 al 832 i de nou del 836 al 844, Comte de Tolosa i Comte de Narbona. Era el cap del partit de la guerra contra els musulmans i pro-franc (o sigui, oposat als interessos de la noblesa local goda). Pare de Guillem de Septimània i avi de Sunifred I, que el va succeïr el segon cop com a Comte de Barcelona.

La revolta d'Aissó

Bernat fou nomenat comte de Barcelona l'any 826, succeint en el càrrec al franc Rampó. Poc després de la designació, un magnat anomenat Aissó, potser un got lloctinent del ex-comte Berà, o un àrab (Aysun) fill de Sulayman ben al-Arabí, que residia confinat a Aquisgrà des d'una data indeterminada, va fugir arribant a la Marca Hispànica, a la regió de Vic, on les guarnicions dels castells li eren favorables (per lleialtat a Berà), i se li van unir en una revolta contra el nou comte. Solament el castell de Roda de Ter, en el comtat d'Osona es va resistir i fou destruït pels sublevats. Molts gots nobles es van unir a Aissó i entre ells Guillemó o Guillemundus, fill de Berà, que era encara Comte de Rasès i de Conflent. Fins i tot es varen reclutar musulmans partidaris de la pau amb els francs. Des de la zona central que ocupava, Aissó va sotmetre a càstig el comtat de Cerdanya i la regió del Vallès. El jove comte Bernat, que no tenia encara els trenta anys, va demanar ajuda a l'Emperador i la va rebre, bastant minsa però suficient per tenir a ratlla els rebels; també el van ajudar alguns nobles locals gots ó hispani (826). Per això Aissó es va veure obligat a sol·licitar ajuda de l'única potència que podia fer front als francs, això es l'emir de Còrdova, i va enviar una ambaixada presidida pel seu germà, demanant ajuda a Abd-al Rahman II. Aquest va enviar al general Ubayd Allah conegut també com a Abu Marwan, que va arribar a Saragossa el maig del 827. D'allí va passar a territori del comtat de Barcelona, arribant a la ciutat a l'estiu, i assetjant-la però sense èxit, saquejant, això sí, els voltants. Van passar llavors a Girona que tampoc van poder ocupar (10 d'octubre del 827). Mentrestant, Lluís el Pietós, assabentat de la incursió musulmana, va ordenar al seu fill Pipí d'Aquitània, i als comtes Hug de Tours i Matfred d'Orleans, el reclutament d'un exèrcit. Però el reclutament fou lent i quan va estar format Abu Marwan ja estava retornant a territori musulmà. Els rebels abandonaren el país amb ells (827). Probablement, Aissó es va refugiar a Còrdova, on mes tard, sospitós de conspiració, fou assassinat per ordre de l'emir. També Guillemó degué acabar els seus dies a Còrdova.

Bernat i Lluís el Pietós

La victòria va incrementar el prestigi de Bernat. Encara que el comtat d'Osona, depenent de Barcelona, va quedar despoblat durant mig segle, la seva ruïna va atribuir-se a Hug de Tours i Matfred d'Orleans per la seva tardança a arribar. Ambdós comtes foren desposseïts dels seus comtats a l'assemblea d'Aquisgrà del 828, i Orleans fou concedit a Eudes d'Orleans, parent de Bernat. Gaucelm rebé els feus de Conflent i Rasès. Com que el comte Leibulf de Narbona havia mort a la primavera del 828, els seus extensos dominis foren atribuïts a Bernat: Narbona, Beziers, Agde, Melguelh, Nimes i probablement Uzes. Per això se'l va conèixer com a Bernat duc de Septimània (ó simplement Bernat de Septimània). A l'assemblea d'Ingelheim del juny del 828 es va considerar efectuar una incursió de represàlia a territori cordovès, però encara que un exèrcit es va reunir a Thionville no va arribar a entrar als dominis de Bernat en desaparèixer l'amenaça musulmana, doncs els seus liders semblava que ja havien renunciat a un nou atac. L'agost del 829 l'Emperador Lluís el Pietós, va enviar al seu fill Lotari a Itàlia, amb el títol de rei. Per substituir-lo a la Cort va cridar a Bernat de Septimània, amb el títol de camerarius, tenint la custòdia del nen Carles (després Carles el Calb). Bernat va confiar el govern dels seus comtats al seu germà Gaucelm, que per això també fou anomenat "marquès". Als pocs mesos d'estar a la Cort, Bernat ja s'havia creat molts enemics que van fer córrer el rumor d'una relació il·lícita amb l'emperadriu, Judit de Baviera, el que va provocar un motí a l'exèrcit reunit a Rennes per combatre als bretons l'abril del 830. Amenaçat seriosament, ja que els tres fills grans de Lluís el Pietós donaven suport a la corrent contra Bernat, aquest va abandonar la cort i va tornar als seus dominis a Septimània i Gòtia. Un germà de Bernat que es va quedar a la cort, Eribert, fou desterrat. Per un temps Lotari va triomfar sobre el seu pare Lluís, però aquest va recobrar el poder a l'assemblea de Nimega de l'octubre del 830, i a l'assemblea d'Aquisgrà de febrer del 831 es va procedir a un repartiment de l'Imperi en el qual la Gòtia fou assignada a Carles el Calb, encara que el repartiment no seria efectiu fins la mort de Lluís el Pietós. Bernat va intentar vincular-se novament a Judit i Carles el Calb, però aquests, després del que havia passat, evitaren relacionar-se amb el marquès. A l'assemblea de Thionville de l'octubre del 831 Bernat va poder parlar personalment amb l'Emperador, però no li va servir per recuperar la privança anterior. Per això Bernat optà per canviar de bàndol.

Rebel·lió i destitució de Bernat

El novembre del 831 Pipí d'Aquitània es va rebel·lar contra el seu pare. Berenguer, Comte de Tolosa des del 814 i conseller de Pipí des del 816, li va aconsellar no rebel·lar-se però Bernat de Septimània l'instigà a la rebel·lió. A principis del 832 Lluís el Pietós inicia la campanya contra el seu fill rebel. Berenguer, lleial a l'Emperador va entrar als dominis de Bernat apoderant-se d'algun d'ells, amb seguretat el Rosselló (amb Vallespir), probablement també Rasès i Conflent. El 2 de febrer del 832 Berenguer ja era a Elna. Finalment a la tardor del mateix any, successives victòries de les forces imperials, obligaren a Pipí i Bernat a comparèixer davant l'Emperador (octubre). Pipí fou desposseït del seu regne i enviat presoner a Treveris, essent concedits els seus territoris a Carles (el Calb). Bernat fou acusat d'infidelitat i destituït de totes les seves possessions a Septimània i Gòtia que foren entregades a Berenguer de Tolosa. Probablement Gaucelm fou desposseït també dels seus comtats però per un temps va conservar el d'Empúries no acatant la destitució. Finalment l'any 833, per la mediació de l'abat Angenís de Fontanelle, va renunciar i va marxar cap a propietats familiars a Borgonya, junt al seu fidel lloctinent Sanila. Gaucelm i Sanila moriren executats per haver defensat Chalon-sur-Saône contra l'atac de Lotari el 834 (fins i tot fou assassinada una monja, germana de Gaucelm i de Bernat de Septimània, anomenada Gerberga).

El segon govern

right En aquesta última guerra, on Lotari fou derrotat, Bernat i Gaucelm lluitaren al costat de Pipí d'Aquitània, que finalment va sortir victoriós. Bernat de Septimània, al·legant l'alt preu de sang pagat per la seva família en aquesta lluita, va reclamar la devolució dels seus dominis. Berenguer els ostentava legítimament i el seu bàndol també havia sortit guanyador de la lluita, encara que debilitat. L'Emperador dubtava de com actuar. El juny del 835 va convocar a Bernat i Berenguer a una assemblea a Cremieux, prop de Lió, on es pendria una decisió, però durant el viatge Berenguer va morir sobtadament. Ja sense obstacle l'Emperador atribuí els comtats de Septimània, Gòtia i Tolosa a Bernat. Solament Empúries i el Rosselló, que havien estat atribuïts ja als comtes Sunyer i Alaric, i Urgell i Cerdanya que havien pertangut a Asnar I Galí, però se li havien confiscat per usurpació d'Asnar del Pallars i la Ribargorça (que eren de Tolosa) i després de ser expulsat Asnar havien estat atribuïts a Sunifred germà del comte Oliba de Carcassona, tots aliats de la família tolosana, faltava a Bernat per completar el gran lot territorial que havia administrat Berenguer. Bernat va tornar a actuar despòticament sense tenir en compte especialment els desitjos de la població d'origen got que abans havia donat suport a Berà i després a Berenguer. Dotzenes de queixes es presentaren en contra seva a l'assemblea de Quierzy-sur-Oise de setembre del 838. Des del 841 va estar sovint absent participant en les lluites de l'Imperi, i els comtats foren administrats pels seus respectius vescomtes. A la batalla de Fontenoy-en-Puysaye (25 de juny del 841) Carles el Calb i Lluís el Germànic guanyaren al seu germà Lotari que, això no obstant, va poder replegar-se cap al sud amb el seu exèrcit. Bernat es va estar als voltants del camp de batalla, a l'espera del resultat, i al acabar, va enviar al seu fill Guillem a oferir homenatge a Carles el Calb, i a prometre-li que el seu pare aconseguiria la submissió de Pipí II d'Aquitània (cosa que no tenia cap intenció de realitzar). Durant la campanya de Carles el Calb a Aquitània de l'any 842, decidí castigar a Bernat desposseint-lo del comtat de Tolosa que va entregar al comte Acfred (juliol del 842), però Bernat va refusar acceptar la decisió i es va rebel·lar obertament, aliat a Pipí II, expulsant a Acfred de Tolosa (843). El comte (ducem) Guerí de Provença, que el 842 va dirigir la campanya a l'Aquitània, va passar a combatre a la Septimània. Diversos fets externs (la invasió normanda, la rebel·lió bretona) obligaren a parar les lluites civils, i a l'agost del 843 es va firmar el Tractat de Verdún que repartia l'Imperi, quedant Septimània i Gòtia al paquet de Carles el Calb, menys el comtat d'Uzes, on Bernat tenia bens patrimonials, que va ésser assignat a Lotari. A més a més, el comtat d'Autun, reclamat per Guillem, fill de Bernat, fou confiat a Guerí, rival de Bernat. El 844 Carles el Calb va tornar a Aquitània amb l'objectiu de sometre a Pipí II i conquerir Tolosa. Sembla que en un cop de sort Bernat de Septimània fou capturat per les forces imperials potser durant l'atac a Tolosa. Un historiador francès, Pierre Andoque, manté que Bernat fou capturat avançat l'any 843 per el duc Guerí, a Uzes, i que el 844 fou portat davant Carles quant aquest va viatjar a Aquitània. Fos com fos, el maig del 844 Bernat va ser presentat a Carles desprès d'ésser capturat unes hores abans ó uns mesos abans. Carles va ordenar la seva execució, essent decapitat. No obstant Pipí II i Guillem, fill de Bernat, infringiren una severa derrota a Carles a Angumois el 14 de juny del 844, i així els seguidors de Bernat no foren totalment eliminats.

Vegeu també

- Septimània Bernat I Bernat I Bernat I Categoria:Occitània

Carles el Calb

Carles de França, anomenat el Calb (Frankfurt, 823 - Avrieux, 6 d'octubre de 877), rei de França (840-877), 5è Emperador d'Occident, Rei d'Itàlia i comte de Provença (875-877). Fou un dels fills de Lluís I el Piadós (Ludovic Pius) i de seva segona muller, Judit de Baviera, descendent de Carlemany. D'ell s'expliquen moltes anècdotes, com ara, l'atac i el seu propi segrest per part dels víkings a París, on va estar a punt de perdre la vida. Va ser rei de França Occidental de 840 fins a la seva mort, i Emperador d'Occident des de 875, també fins a la seva mort. Del seu regnat en destaca la destaca la capitular de Quierzy, que converteix els càrrecs i la condició social en hereditaris, factor clau del feudalisme.

Cronologia del seu regnat

En 840, a la mort del rei Lluís I, la guerra entre els seus fills, va fer que la partició del vast imperi de Carlemany comencés immediatament. Lluís el Germànic, fill del primer matrimoni de Lluís I , es va aliar amb Carles en contra de Lotari, que va quedar derrotat. En 843, el tractat de Verdú va dividir definitivament l'imperi: per Lotari fou la França Mitja, del Mar del Nord a Itàlia; per Lluís el Germànic, la França Oriental o Germania (el futur imperi alemany); i per Carles, la França occidental. El 844 va nomenar Guifré el Pilós comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona . categoria:Reis de França Categoria:Emperadors d'Occident Categoria:Reis d'Itàlia Categoria:Comtes de Provença ja:シャルル2世 (西フランク王)

848

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:848년

Carles el Calb

Cronologia del seu regnat

Guifrè I

Guifré I, anomenat el Pilós, fou Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897), de Barcelona i Girona (878-897) i d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió estava casi despoblada.

Orígens familiars

La llegenda el fa fill del comte Guifré d’Arria, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós dona mort, hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Ara bé, a partir de l'estudi de Ramon d'Abadal La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d’Els primers comtes catalans. Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 pàgs 13-29, es considera que Guifré era fill de Sunifred, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Sunifred era fill de Bel·ló, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides. Guifré era besnét de Theuderic Makir descendent dels Exilarques de Babilònia i dels Reis de Judea. La seva esposa Widenella, era besnéta de Carlemany, i cosina del Rei de França. En les lluites dinàstiques sorgides a l'Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdum (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va aliniar-se amb Pipí II d’Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d’haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d’Urgell-Cerdanya. El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s’apoderà d’aquest comtat i del d’Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides.

Les investidures comtals

Les investidures, per Carles el Calb el 870, de Guifré el Pilós com a comte d’Urgell i Cerdanya i del seu germà Miró per al càrrec comtal de Conflent s’inscriuen en la represa del clan bel·lònida, iniciada el 862 amb el nomenament dels germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I d'Empúries-Rosselló i cosins germans de Guifré i Miró, com a comtes d’Empúries. El juny del 870 a l’assemblea d'Attigny, i havent mort el comte Salomó d’Urgell, Cerdanya i Conflent, un personatge que ens és desconegut per manca de documentació, el jove Guifré, va rebre aquests honors del rei Carles el Calb. El Conflent el va cedir al seu germà Miro (conegut per Miró el Vell). Rebel·lat Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes, contra Carles el Calb, Guifré el Pilós, ajudat pel seu germans Miró de Conflent i Sunifred (després abat d’Arles), i pel vescomte de Narbona Lindoí, que es posaren del costat de Carles i després del seu fill Lluís el Tartamut, avançaren per la Septimània on eliminaren per la força als nobles fidels a Bernat (com el bisbe Sigebut de Narbona), i expulsaren de les seves esglésies els sacerdots que n’eren partidaris. Això devia passar al començament de l’any 878, potser el març i abril. La rebel·lió de Bernat es va ensorrar; l'agost, el concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII i per rei Lluís el Tartamut va prendre decisions religioses i politiques. En aquest concili hi foren presents Guifré el Pilós d’Urgell i Cerdanya, Miró de Conflent, Sunyer II d’Empúries, i Oliba II de Carcassona com a personalitats politiques, i els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona i Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. L'11 de setembre del 878 Bernat fou declarat desposseït dels seus honors que foren repartits; arran d'aquest repartiment Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú. Narbona, Besiers, Agde, comtats que fins llavors anaven vinculats a Barcelona van quedar-ne separats. El seu germà Miró de Conflent va rebré el comtat de Rosselló; Guifré va cedir l’administració de Besalú al seu germà Radulf (878-920). Sunifred serà abat d’Arles i Riculf bisbe d’Elna.

La intervenció a Osona

Després de les investidures del 878, els dominis de Guifré abarcaven tant l’àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- com la marítima -Barcelona i Girona-; durant tot el segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, com a comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Narbona, aquestes dues zones s’havien mantingut separades, regides sempre per comtes diferents; en gran part, perquè hi impedia la comunicació l’espai buit central configurat per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de tot el trasbals de la revolta d’Aisó. En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s’hi registra un fort corrent d’inmigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d’haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d’alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes. Davant d’aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d’Urgell, i el pagus de Berga -l’actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d’Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l’antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d’Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d’haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l’Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d’ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l’expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d’Osona, Guifré, havent-s’hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d’exercir-hi les funcions comtals en absència del comte. En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d’Urgell, ara bé, a l’àrea central, va ser necessari restaurar la seu d’Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l’arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l’arxiprest Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d’Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d’Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l’antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l’actual Vic. Dins de la reorganització eclesiástica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d’Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d’homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d’elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Ximple un privilegi d’immunitat respecte del govern dels comtes per a l’abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d’una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d’haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

La crisi de la monarquia carolíngia

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d’edat: Lluís III va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman, la Borgonya, Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs. El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d’entronitzar Carles el Ximple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d’edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l’assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d’un únic sobirà. Tanmateix, l’emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure’s amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat. A la mort de Carles el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l’oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887, en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i sucesor d’Arnulf de Germània, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procès de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de llegitimitat.

Els comtes catalans i la crisi carolíngia

Seguint la tradició del clan, els bel·lònides -Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d’Empúries Delà i Sunyer II- acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat dels bel·lònides pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s’alçaren mai contra els carolingis, evitaren d’implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s’uniren a l’expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrera, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l’assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana. Per tot això, els bel·lònides rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898) però tampoc no s’alçaren contra l’usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l’actuació irregular del prevere Esclua. El 886, aprofitant l’absència de l’arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s’hi féu consagrar bisbe d’Urgell, diòcesi d’on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l’aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d’Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l’obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d’Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d’Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolita Teotard de Narbona, d’acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d’Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l’accés a la seu d’Urgell-, amb l’erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l’antiga seu d’Empúries, existent fins a la invasió àrab. Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d’Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l’amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d’Esclua; a més, per l’interès dels comtes en l’existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d’ací l’actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l’erecció d’uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d’Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d’Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei. Davant d’aquesta situació, els comtes d’Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d’intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d’Odó i n’obtinguren uns preceptes que, al comtat d’Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l’arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l’assistència dels arquebisbes metropolitans d’Arles, Ais de Provença, Embrun, Apt i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s’hi una condemna a les usurpacions d’Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d’haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d’Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l’encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d’Empúries. La crisi eclesiàstica va cloure’s definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus llegítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l’arquebisbe Teotard. De tot l’afer, només va restar-ne, temporalment, l’existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va estingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d’Urgell. L’afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d’altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d’Empúries i, encara, pel seu interès propi d’afirmar la situació d’Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d’acatament a aquest monarca, d’aci que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre’s, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il·legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l’intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pepí el Breu-; aquests sobirans, d’haver-se trobat amb un afer d’aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d’[Ingobert d’Urgell]] (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l’actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l’absència de delegats del sobirà permeté la deposició d’Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré

889 El 883 o 884 els àrabs es van sentir amenaçats per l’expansió de Guifré el Pilós que va establir posicions (Cardona per exemple) a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat). La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tantallatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada. Guifré va veure això com una provocació i va atacar la ciutat governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants. El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.

La successió

La prova més clara de la descomposició del poder reial fou la trasmissió hereditària dels comtats, pràctica iniciada el 895: mort Miró el Vell, el seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d’intervenció del rei Odó, a Sunyer II d’Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós, comte d’Osona des de 885 sense haver rebut la investidura reial d’aquest comtat. Així doncs, els reis perderen la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l’autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar; d’ací que a finals del segle IX no hi hagués establert un criteri per determinar com s’havia de dur a terme la successió. Per això, a la mort de Guifré el Pilós (897), en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d’herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent]] i Berga.

La visió històrica de Guifré

La visió actual sobre Guifré el Pilós ve encara condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l’artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l’origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI. Els orígens d’aquesta visió, que al costat del Guifré històric -un magnat de l’Imperi Carolingi que aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi- ha fet sorgir un Guifré mític -creador de Catalunya i, doncs, pare de la pàtria- té origen en la Gesta comitum barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l’inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditaria dels comtats, es sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina, després casa reial de Catalunya, fent-ne un heroi que, amb el seu esforç, lluitant decididament contra els musulmans i els francs, va aconseguir la independència de Catalunya. Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d’un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d’altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)-. Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l’habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l’Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d’altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l’àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d’Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l’assoliment de la independència dels comtats. Cal repassar els fets: el 878, Guifré obtingué els comtats de Barcelona i Girona per haver col·laborat amb el rei en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, avortant així un intent de trencar amb la monarquia carolíngia; per tant, de no haver-se esdevingut el fet fortuït de la mort prematura de Lluís el Tartamut, el 879, origen de la descomposició de l’ordre carolingi, l’actuació de Guifré hauria dut, molt probablement, no pas a la independència sinó a la pura i simple consolidació del poder reial franc al sud del Pirineu. Menys encara, resulta sostenible la seva pretesa condició de creador de la nació catalana; per una banda, el naixement d’una nació sempre és el resultat d’un llarg procés on hi intervenen tota classe de fenòmens socials i no pas la realització d’una idea concebuda per un governant per genial que sigui, i, per altra, Catalunya no se’ns apareix com a realitat formada fins a finals del segle XII, tres-cents anys després de mort Guifré. Així doncs, la idea expressada per Ramon d’Abadal a Els precedents antics a la història de Catalunya. 2ª edició. Barcelona, Ed Selecta, 1984 pàg 135, sobre Indíbil, el cabdill ilergeta del segle III aC, que si li fos donat de ressucitar i veiés que, com a heroi català, li han alçat monuments, li rodaria el cap, no hi entendria res, escau completament a Guifré el Pilós.

Lluís el tartamut

Lluís II de França, anomenat Lluís el Quec va néixer el 1 de novembre del 846 i era fill de Carles el Calb i Ermentruda. Es va casar amb Amgarda de Borgonya de la que va tenir dos fills, Lluís III de França i Carloman. Revoltat contra el seu pare, va ser sotmès i va rebre el regne d'Aquitània el 867. Separat de la seva muller es va casar Adelaida (possiblement una dama anglesa), i va tenir al futur Carles III de França el Simple. El 877, a la mort del seu pare, va ser coronat a Compiegne pel bisbe Hincmar el 8 de desembre. Es va aliar a Bosó comte de Vienne i a Hug comte d'Alvèrnia contra [Bernat de Gòtia], que el 878 va perdre els seus honors, i els comtats de Barcelona i Girona (amb Besalú) foren donats al legitimista Guifré el Pelós comte de Cerdanya i Urgell, i el de Rosselló al seu germà Miró el vell, comte de Conflent. Categoria:Reis de França

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalan