:: wikimiki.org ::

Comunisme

Comunisme

El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen. Es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la propietat col.lectiva (comunitària). El comunisme modern es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, però posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen gran quantitat de moviments considerats comunistes allunyats d'algunes de les tesis de Marx, com ara el comunisme llibertari.

Antecedents històrics

La noció de comunisme, de propietat comunitària de la riquesa, apareix molt abans que el Manifest Comunista. Destaca com a una de les primeres obres en aquest vessant La República de Plató. Al segle XVI, Tomàs Moro descriu, a la seva obra Utopia, a una societat basada en la propietat col.lectiva dels bens, gestionats de forma racional pels seus dirigents. La crítica a la propietat privada continua durant la Il·lustració al segle XVIII, amb autors de la talla de Jean-Jacques Rousseau. També els socialistes utòpics, com ara Robert Owen, son considerats de vegades com a comunistes. A la seva forma contemporània, el comunisme va néixer dels moviments obrers del segle XIX a Europa. Durant aquella època, marcada per la revolució industrial, els crítics socialistes acusaven al capitalisme de crear una nova classe d'obrers fabrils empobrits (el proletariat) i d'augmentar cada vegada més les diferències entre rics i pobres.

Comunisme marxista

Al igual que els altres autors socialistes, Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat. Els trets característics del comunisme marxista son:
- Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.
- Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferent fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.
- L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segon la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.
- Consideració de l'Estat com a eina imprescindible d'organització política una vegada superada la fase capitalista de la història, que permetrà la desaparició de la societat de classes i amb ella, la seva autodissolució. En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat. Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear varis Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista. Al cas de la URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del ranking mundial, tan pel què fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80. Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb la URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista. Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:
- Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de la URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Jrushov), amb Lenin (Brezhnev), i finalment acabar rebutjant a Marx (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".
- Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de la URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a la URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.
- Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. A nivell polític, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.
- Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.

Marxisme-Leninisme

L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col.locar clarament en posició de lideratge a la lluita anti-capitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duita a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladimir Illich Lenin. Cal mencionar que les aportacions de Lenin van des de l'elaboració de la primera teoria de l'Estat marxista, al seu famós llibre L'Estat i la Revolució, fins a conceptes com la vanguardia revolucionaria on es reclama el lideratge dels partits comunistes a la lluita de classes, i l'adaptació de l'obra de Marx a les noves circumstàncies històriques i l'especifitat de la Rússia zarista.

Estalinisme, trotskisme i bukharinisme

La mort de Lenin al 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de la URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.
- Els trotskistes, o partidaris de Lev Trotsky, consideraven necessària una revolució permanent, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a la URSS.
- Els estalinistes, o partidaris de Josef Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.
- Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de que una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i koljoses. D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin, qui aplica amb mà de ferro les seves propostes, i acusa als primers de temeraris i als tercers de connivència amb el capitalisme. Tant Trotsky com Bukharin cauen víctimes de la repressió estalinista, però els partidaris de Trotsky es varen organitzar en diferents seccions de l'anomenada IV Internacional.

Maoisme

El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de la URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà el conflicte sino-soviètic. Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la pròpia cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).

Altres corrents marxistes

Tot i que la vessant estalinista rebutja aquest nom, qualificant-se com a marxistes-leninistes "purs", i consideren no-leninistes als trotskistes, aquests darrers reivindiquen la figura de Lenin i part de la seva obra (a la que també la critiquen parcialment). Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes son els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la conquesta de l'Estat per la via pacifica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos". A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes.

Estats on s'ha arribat a implantar el comunisme marxista

Després de la creació de l'URSS, la ideologia comunista s’imposà a d'altres llocs durant el segle XX:
- A l'Europa de l'Est Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, l’Alemanya Oriental, Iugoslàvia i Albània
- A l'Àsia Mongòlia, Xina, Corea del Nord, Iemen del Sud, Vietnam, Cambotja, Laos i Afganistan
- A l'Àfrica Angola, Moçambic i Etiòpia.
- A Amèrica Cuba

El comunisme marxista als Països Catalans

A Catalunya, el partit comunista més important ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:
- PSUC-viu, i el Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC], partidaris de la participació en la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària i de l'estratègia pactista amb altres formacions polítiques no comunistes de l'arc parlamentari.
- Mesa de refundació Comunista (MRC) (integrada entre d'altres per l'Organització dels Comunistes de Catalunya, OCC i pel Partit Comunista del Poble de Catalunya, PCPC), partidaris de la lluita ideològica i política enfrontada a la via parlamentarista.

Comunisme no-marxista

Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en ultima instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usufructe. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:
- Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en que el capitalisme s'autodestruirà).
- Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem el comunisme llibertari

Enllaços externs

- http://marxists.org/
- [http://www.artpolitic.org/marx/catala/index.htm Arxiu virtual dels marxistes]
- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/portada.html comunisme] Categoria:Comunisme Categoria:Política ja:共産主義 ko:공산주의 ms:Komunisme simple:Communism zh-min-nan:Kiōng-sán-chú-gī

Ideologia política

La ideologia política és un tipus determinat d'ideologia especialitzat en l'estructuració de societat humanes. Per tal motiu, ha de respondre a criteris genuïnament humans, deixant de banda consideracions religioses i similars, que s'englobarien dins la categoria d'ideologies parapolítiques. El tret característic de les ideologies polítiques és, doncs, la recerca del màxim benestar humà, seguint així la ètica utilitarista i el positivisme. Les diferències son producte de la concepció de l'home i la seva satisfacció (diferències horitzontals), així com de la rigidesa de les relacions i estructures polítiques (diferències verticals).

Diferenciació vertical

La diferenciació vertical versa sobre la rigidesa de les estructures polítiques i les relacions humanes. Aquesta diferenciació permet identificar dues famílies: l'estatista i la no-estatista o anarquitzant.
- L'estatisme considera necessària la total estabilitat d'un cos normatiu predefinit (llei), d'un àmbit d'aplicació per a aquestes normes (territori), d'un cos repressiu per a aplicar-les (policia) i d'un òrgan de defensa cap a amenaces externes (exèrcit).
- L'anarquisme no tan sols considera això com a innecessari, sinó com a negatiu per a la consecució d'objectius polítics. Per tant te una certa tendència a la improvització d'aquests elements quan siguin estrictament necessaris (per exemple, per destruir l'Estat).

Diferenciació horitzontal

Les concepcions sobre l'intercomparabilitat de la satisfacció humana son la base de la diferenciació horitzontal de les ideologies polítiques. Bàsicament, en trobam tres:

Família paretiana

La família paretiana es caracteritza per la convicció de que la satisfacció és un tret absolutament personal i que no se pot quantificar. Això té com a conseqüència la impossibilitat de comparar satisfaccions, i de realitzar-ne un agregat a la recerca d'un òptim social, cosa que impossibilita la realització de judicis sobre la desigualtat entre individus. Aquesta teoria, formulada per primera vegada per Vilfredo Pareto, fa d'aquesta família un grup genuïnament liberal i individualista, dins el qual es poden trobar tres ideologies: el liberalisme autoritari, l'anarcocapitalisme i l'autodeterminisme o poliarquia.
- El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
- L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant aboga per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarco-capitalistes, aquesta "llei de la jungla" és l'ordre natural de les coses. La quantitat d'elements comuns (sobre tot la voluntat de que cap votació democràtica pugui instaurar el socialisme) duu a molts teòrics plantejar l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia a nivell horitzontal), cosa d'altra banda menys òbvia que en el cas de l'autodeterminisme i la poliarquia.
- L'autodeterminisme i la poliarquia són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del contracte social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col.lectiu s'identifica com a subjecte constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a subjecte polític, amb la seva forma de govern particular. : Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.

Família universalista

La família universalista creu fermament en la capacitat de comparar directa o indirectament les satisfaccions entre tots els humans. Per a realitzar aquesta afirmació es basen en la empatia i en principis biològics. La conseqüència lògica d'aquesta visió de les satisfaccions n'és la capacitat de realitzar un agregat de satisfacció col·lectiu, i que per tant les polítiques s'hagin de basar en aquest criteri. És a dir, és una família col·lectivista, ja que la sobirania emana del col·lectiu humà. Aquest col·lectivisme suposa una major dosi de pragmatisme, ja que tot respon a criteris de l'agregat social, però encara així s'identifiquen horitzontalment tres ideologies (amb els seus corresponents estatistes i anarquistes), que es disputen la major capacitat de satisfacció social: social-liberalisme, Socialisme i un sistema mixte.
- El social-liberalisme argumenta que la iniciativa individual permet que el producte social s'adapti a les preferències personals de cada individu, optimitzant recursos. Per a que les desigualtats que podrien sorgir no penalitzin negativament l'indicador de satisfacció social, es proposa una igualtat de base, que consisteix en donar a tots els individus unes condicions inicials equitatives (reducció d'herença privada, educació bàsica gratuïta), de forma que a partir de les seves preses de decisions racionals es col·loqui al seu òptim personal, de "valor satisfactori" equivalent a la de la resta dels individus. També s'inclou una assegurança col·lectiva pels accidents o desastres que puguin desvirtuar aquest procés decisori.
- El socialisme considera que una gran varietat de factors, com ara l'atzar, les estructures socials, la impossibilitat tècnica d'un règim de propietat o la incapacitat de l'estat per garantir una autèntica igualtat de base fan recomanable l'acció col·lectiva davant la individual. Segons els socialistes, aquesta garantitzaria una total igualtat de resultats en quant a satisfacció, i les pèrdues en termes de satisfacció social en concepte de diferències entre preferències individuals serien mínimes, ja que tots els humans tenen unes necessitats similars.
- Els partidaris d'un sistema mixt es consideren el centre equilibrat entre els pols socialista i liberal, ja que aposten per una combinació complementària de la iniciativa individual i la col·lectiva. Aquesta combinació depèn del grau de desenvolupament (ja que quant més desenvolupat sigui un país, més se diversifiquen les seves necessitats), del moment històric, de trets culturals, de l'especifitat de l'acció (no es el mateix una petita cafeteria que un sistema GPS), d'afers tècnics, etc.

Família identarista

El tret característic de l'identarisme és la combinació de les teories paretiana i col·lectivista, una per a cada àmbit. Segons els identaristes, la capacitat de comparació de satisfaccions és un tret sociològic, i per tant es basa en una sèrie de criteris d'identificació. Els grups així creats respondrien de portes cap afora a sistemes d'organització paretiana i de portes endins a criteris col·lectivistes. A part de les diferències d'ordre intern i extern, dins la família identarista trobam una forta discussió sobre quins son els criteris d'identificació, i per tant els subjectes constituents. Aquesta permet fer una llarga llista d'ideologies d'ordre identarista, entre les quals destaquen:
- Defensors del statu quo, segons els quals la comparabilitat de satisfaccions només és possible a l'interior dels actuals subjectes sobirans. Aquesta postura, poc consistent, sol ser més efecte de l'immobilisme que causa ideològica.
- Nacionalistes, en el sentit cultural, segons els quals el subjecte sobirà hauria de ser allò que respon a la seva idea de nació (per exemple: territoris històricament catalanoparlants).
- Els que creuen que la intercomparabilitat neix de la consciència de l'altre, de conèixer la seva existència. A l'actual era planetària, això implicaria sobirania mundial (com amb l'universalisme). La major part d'aquests criteris responen a un gran dinamisme, cosa que dificulta la creació d'estructures territorials estables i es font inesgotable de conflictes.

Instauració de sistemes polítics

Tota la discussió teòrica sobre les ideologies polítiques no té gaire sentit sense una aplicació pràctica d'aquestes, instaurant un determinat sistema polític. Com no existeix una visió unitària de la política, aquesta aplicació passa necessàriament per la imposició forçada d'una ideologia sobre l'altra, d'un sistema sobre l'altre. Les formes d'imposició poden ser molt variades, i depenen específicament de cada ideologia. Per exemple, dins el col·lectivisme es pot optar per la majoria numèrica (Democràcia) de portes per endins (és a dir, una vegada identificat el subjecte sobirà). De portes a fora, és a dir, en la identificació d'un subjecte sobirà, o d'un determinat sistema paretià, només serveixen l'ús (obert o potencial) de la violència i la desobediència civil. Això implica que en conflictes de sobirania (com el basc o el català) no existeixi, tècnicament, una sortida democràtica.

Enllaços

Categoria:Política Categoria:Filosofia

Societat

S'entén per societat l'agrupació ordenada i permanent d'individus d'una mateixa espècie. Per això la sociobiologia s'ocupa del fet social des d'una perspectiva biològica. De les societats animals de major interès, en podem destacar les societats d'insectes (paneroles, termites, formigues, abelles, vespes, etc.). Per a l'estudi de la sociologia humana és especialment important l'estudi del fet social dels grans simis. Categoria:Societat

Política

La política es el procés de presa de decisions en grups humans. Tot i que s'aplica habitualment als governs, la política en un sentit general també te lloc en institucions empresarials, acadèmiques, religioses, etc. La paraula ve del grec "polis", que significava ciutat i per tant la política seria tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. Les Ciències Polítiques estudien el comportament politic.

Política ficció

Actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.

Política professional

Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.

Sistemes polítics de govern

- Anarquisme
- Caciquisme
- Capitalisme
- Democràcia
- Dictadura
- Feixisme
- Feudalisme
- Monarquia
- República
- Comunisme Categoria:Política ja:政治 ko:정치 ms:Politik simple:Politics th:การเมือง

Propietat privada

La propietat privada és el nom que rep el dret exclusiu d'una persona física o jurídica sobre una mercaderia tangible o no-tangible. Això implica que cap persona, o grup d'elles, pot utilitzar-la de forma legítima sense que abans la propietat de la mateixa sigui transferida a una altra persona (donació, transacció, etc.), o que l'autoritat competent anul·li aquest dret (expropiació). Aquest darrer supòsit només es posible dins la interpretació positivista de les lleis. Els iusnaturalistes que consideren la propietat privada com a dret natural, òbviament, neguen l'existència d'una autoritat competent per a la seva derogació. Categoria:Economia simple:Property

Karl Marx

right Karl Marx (5 de maig de 1818 – 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista i sociòleg europeu. Conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes. Els seus seguidors van desenvolupar el marxisme basant-se en les seves idees i teories. Es pot dir que la que més influí fou la lluita de classes per tal d'alliberar l'individu de la seva alienació econòmica, política i religiosa.

Biografia

Nascut a Trèveris (Prússia) en una família jueva acomodada. Abandona els estudis de dret que havia començat a Bonn i a Berlín on cursa estudis de filosofia, especialment la del món clàssic i es doctora amb una tesi sobre la filosofia de la natura d'Epicur. El seu pare mor el 1838. Comença la seva "vida pública" amb una crítica les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach. El 1843 viatja a París on funda la revista Els annals Francoalemanys. El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, passa a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a Bèlgica. Bèlgica] L'any 1848 publica el Manifest Comunista, escrit revolucionari que encoratja la revolució del mateix any. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedric Engels s'exilien a Londres on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en 3 volums on analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres la AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsador. AIT] Fins al final de la seva vida segueix amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.

El marxisme sociològic (bàsic)

La sociologia de Marx es fonamenta sobre dos pilars bàsics: en primer terme, en torn al materialisme històric; i, en segon lloc, entorn a l'alienació dels éssers humans.

El materialisme històric

El materialisme històric es basa en el materialisme dialèctic que consisteix en la coexistència conflictiva de contradiccions en tant que interdependents. Aquest conflicte és el que provoca els canvis en la naturalesa. De igual manera, el materialisme històric es basa en la dialèctica de les forces de producció i les relacions socials de producció. Les primeres són les eines i la tècnica emprada a la hora de produir; les segones les conseqüències socials de la forma de producció. El conflicte es produeix en el moment en que les primeres es desenvolupen. Amb aquesta dinàmica s'han succeït quatre models de producció (Comunisme primitiu, Mode de producció antic, Feudalisme i Capitalisme). Marx analitza aquest darrer. En aquest el conflicte es dóna entre la classe burgesa, o la posseïdora de les forces de producció; i els proletaris. La dinàmica provocarà que el Capitalisme caigui per les seves contradiccions. Tot i això Marx elabora la teoria de la revolució; on detalladament indica els passos a seguir: consciència de classe, revolució, dictadura del proletariat i comunisme.

L'alienació humana

L'alienació és aquella situació en la qual l'individu queda supeditat a qualsevol altre individu o institució. Marx diferencia entre diferents tipus d'alienació: la de tipus econòmic (provocada pel fet que el treballador no és l'amo del producte que fabrica, i per tant del seu treball); la política (l'estat aliena l'individu en tant que exerceix un poder coactiu sobre ell); i, la religiosa (la religió actua com a "opi del poble" i com a ideologia en tant que no mostra la realitat social i supedita l'individu a la felicitat extraterrenal i a Déu). Altres aportacions de Marx a la sociologia són la teoria del Valor i la Teoria de la ideologia. La primera es fonamenta en el fet que el burgés expropia amb el treballador part del seu treball; justament, el necessari per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua). La Ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflexar el que no és; justament, allò que fan els burgesos i les religions. Per Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o infrastructura econòmica. Es tracta d'una relació dialèctica on la praxi determina la teoria, però la teoria conseqüentment es veu reflectida en la praxi. La superestructura burgesa capitalista (Estat, Política, Filosofia, Religió, Moral, Art...) és alienadora: respon i defensa els interessos burgesos. És per això que Marx defensa un canvi sobtat, una revolució proletària com a forma de subvertir l'ordre burgès i assolir la societat comunista.

Socialisme i comunisme

Tots els modes de producció s'han caracteritzat pel mateix conflicte de classes. El materialisme històric descriu la direcció d'aquest procés vers la desaparició de les classes i la instauració del comunisme, després de passar pel socialisme. En una societat en lluita de classes, l'Estat pretén ser l'intermediari just entre interessos contraposats, però en realitat és l'instrument que la classe dominant utilitza per mantenir la seva posició. La fase capitalista, presidida per la propietat privada, serà substituïda per la dictadura del proletariat, que eliminarà la forma privada de propietat, i per la societat comunista: una societat sense classes en la qual imperarà la propietat col·lectiva i l'Estat serà abolit. Una societat on "el lliure desenvolupament de cada persona serà condició necessària per al lliure desenvolupament de tots." La desaparició de les classes socials permetrà a la humanitat viure finalment, en pau, igualtat i llibertat. Marx, Karl Marx, Karl Marx, Karl ja:カール・マルクス ko:카를 마르크스 ms:Karl Marx simple:Karl Marx th:คาร์ล มาร์กซ zh-min-nan:Karl Marx

Friedrich Engels

Friedrich Engels (Barmen (Alemanya), 28 de novembre de 1820 - Londres (Anglaterra), 5 d'agost de 1895) fou un filòsof socialista alemany i co-fundador, conjuntament amb Karl Marx, de la teoria del comunisme modern.

Biografia

Nasqué a Barmen (Renània, actualment Wuppertal) dins d’una família d’idees liberals moderades, amb una ferma lleialtat al regne de Prússia, que s’havia annexionat Renània el 1815, i una molt devota fe protestant. El pare d’Engels era l’amo d’una fàbrica tèxtil a Barmen i soci de l’empresa cotonera Ermen & Engels, que posseïa una factoria a Manchester. Malgrat les seves idees revolucionàries, Engels sempre va poder comptar amb l’ajuda econòmica de la família. En la seva època d’estudiant, Engels va demostrar algun talent poètic, però el seu pare el va fer anar a treballar als negocis familiars; per això, entre 1838 i 1841 va estar-se a Bremen com a aprenent en una empresa exportadora. Tanmateix, tot i no descurar mai la seva feina a l’empresa, va començar a interessar-se per autors revolucionaris i liberals com ara Ludwig Börne, Karl Gatzkow i Heinrich Heine; aviat, però, va abandonar aquests pensadors per trobar les seves idees massa vagues i va iniciar el seu contacte amb les idees dels Joves Hegelians, entre els quals s’hi incloïen Bruno Bauer i Max Stirner: un grup d’intel·lectuals esquerranosos seguidors de la dialèctica hegeliana, segons la qual el progrés racional i el canvi històric resulten del conflicte entre punts de vista oposats. Aquest conflicte és el que porta a una nova síntesi; partint d’aquesta idea, els Joves Hegelians intentaven accelerar el procés de canvi històric criticant tot allò que consideraven irracional, antiquat i repressiu; el seu primer atac fou contra els fonaments del cristianisme, cosa que va convertir Engels d’agnòstic en ateu militant. Malgrat no tenir formació universitària, gràcies al prestigi adquirit per una sèrie d’articles publicats a Bremen sota el pseudònim de Friedrich Oswald, Engels va aconseguir ser admès al cercle dels Joves Hegelians, on conegué i feu amistat amb Marx. Després d’haver acabat el seu servei voluntari d’un any en un regiment d’artilleria a Berlín, la capital del regne de Prússia (1842), Engels va conèixer Moses Hess, segons el qual, la conseqüència lògica de la filosofia hegeliana i de la dialèctica era el comunisme; Hess considerava Anglaterra com un focus revolucionari a causa de la seva avançada industrialització, el seu proletariat creixent i els seus freqüents conflictes de classe; això va motivar Engels a voler continuar la seva formació laboral a la fàbrica que el seu pare tenia a Manchester. proletariat A Anglaterra, on va estar-s’hi des de 1842 a 1844, Engels va dur-hi la doble vida que el caracteritzaria sempre: treballar amb èxit a l’empresa familiar i, en el seu temps lliure, relacionar-se amb els cercles radicals i comunistes. A Manchester, va conèixer-hi Mary Burns, una noia irlandesa de classe obrera sense cap tipus de formació, amb qui va conviure-hi sense casar-s’hi, cosa que resultava tant de l’aversió d’Engels a la institució matrimonial com, possiblement, del temor, bastant fonamentat, que la seva família no acceptés Mary; a la mort de Mary (1863), Engels va amistançar-se amb Lizzy, germana de Mary. El 1844, Engels va escriure dos articles per al Deutsch-Französische Jahrbücher (en alemany: Anuaris Franco-Alemanys), editat per Marx a París, on hi exposava els que després serien els principis del marxisme: les contradiccions de la doctrina econòmica liberal feien que el sistema basat en la propietat privada hagués de portar a un món dividit entre milionaris i pobres; la revolució duria a l’eliminació de la propietat privada i a la reconciliació de la humanitat amb la natura i amb si mateixa. El 1845, Engels va publicar Die Lage der arbeintenden Klasse in England (en alemany: Sobre les condicions de la classe obrera a Anglaterra) i també va escriure conjuntament amb Marx Die deutsche Ideologie (en alemany: La ideologia alemanya); la col·laboració d’Engels amb Marx, establerta a partir de 1844, va dur a la publicació del Manifest der Kommunistischen partei (en alemany: Manifest del Partit Comunista), que, tot i ser principalment obra de Marx, recollia força idees expressades per Engels a Grundsätze des Kommunismus (en alemany: Principis del Comunisme), escrit el 1847. A Anglaterra, on va anar-hi a viure, igual com Marx, després de la fi de les revolucions de 1848 a Alemanya, per tal de guanyar-se la vida i de poder mantenir Marx i la seva família, Engels va acceptar treballar com a empleat a Ermen & Engels de Manchester, de la qual, el 1864, n’esdevingué soci; la seva ideologia comunista no va interferir mai la seva gestió com a empresari, que va dur a terme d’una manera convencional sense dur a terme mai experiments socials com els que havia intentat Robert Owen; per això, quan, el 1869, va vendre’s la seva part del negoci, Engels en va tenir prou per viure’n de les rendes tota la seva vida i, a més, passar una pensió mensual a Marx. Els articles apareguts a The New York Tribune entre 1851 i 1852, signats per Marx eren, en realitat, d’Engels, qui va publicar-los sota el seu nom amb el títol Revolution and Counter-Revolution in Germany in 1848 (en anglès: Revolució i Contrarevolució a Alemanya el 1848). En la col·laboració entre Marx i Engels, aquest darrer era l’especialista en qüestions de nacionalisme, afers militars, relacions internacionals i en ciències; sovint, Marx demanava a Engels que li aclarís qüestions d’economia, sobretot en temes de gestió empresarial. Engels va dur a terme una tasca divulgadora del primer volum de Das Kapital (en alemany: El Capital), aparegut el 1867 i reeditat el 1873, fent-ne ressenyes; després de mort Marx (1883), Engels, esdevingut la principal autoritat del pensament marxista, va completar els volums segon i tercer de Das Kapital, a partir dels esborranys manuscrits de Marx. De fet, algunes de les crítiques de Marx a l’economia burgesa expressades a Das Kapital, ja apareixien enunciades a Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie (en alemany: Esbós d’una crítica de l’economia política), una crítica dels economistes clàssics com ara Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill i J.B. Say, escrita per Engels el 1844.

Anti-Dühring

Per tal de refutar els plantejaments d’Eugen Dühring, un professor de Berlín que qüestionava el lideratge de Marx entre els socialdemòcrates alemanys, el 1878 Engels va escriure Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschalft (en alemany: La revolució del senyor Eugen Dühring en ciència, obra coneguda popularment com l’Anti-Dühring); aquesta obra, que va promoure el coneixement del pensament marxista, conté tres parts: Filosofia, Economia Política i Socialisme. A la primera part, Engels hi afirma que les ciències naturals, fins i tot les matemàtiques, són dialèctiques, ja que la realitat observable és dialèctica; el mètode dialèctic d’anàlisi i de pensament s’imposa als homes per les forces materials a què s’enfronten; per tant, resulta correcte aplicar-lo a l’estudi de la història i de la societat humana. Fent la crítica dels plantejaments de Dühring segons els quals, les forces polítiques prevalen sobre totes les altres en la configuració de la història, Engels proporciona una clara exposició de la seva concepció materialista de la història, que presenta els factors econòmics com a les forces principals de la història. Els capítols d’Economia Política són una introducció a les principals idees econòmiques de Marx: el valor (simple i complex), el treball, el capital i la plusvalua. A Socialisme, formula de nou la crítica al sistema capitalista feta a Das Kapital; al final, Engels hi descriu com seria la societat socialista: la noció de valor ja no hi tindrà més relació amb la distribució de productes perquè, aleshores, tot treball esdevé treball social i la quantitat de treball social que tot producte conté no necessita pas ser valorat mitjançant un intercanvi; la divisió del treball i la separació del camp i la ciutat desapareixeran amb la supressió del caràcter capitalista de la indústria moderna; gràcies a l’economia planificada, la indústria s’establirà a tot arreu del país segons les necessitats de l’interès col·lectiu. Un cop alliberat l’home de l’opressió capitalista, l’Estat i la religió moriran del mort natural.

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

A Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des States (en alemany: L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat), escrit el 1884, Engels hi aplica la teoria materialista de la història a l’estudi de la societat primitiva; així, arriba a la conclusió que el principal factor de la història és la producció i la reproducció de la vida mateixa, que presenta dos aspectes: d’una banda, la de les subsistències i dels instruments de treball, i, de l’altra, la dels homes mateixos. Les institucions socials d’una època i d’un país determinat depenen d’aquestes dues classes de producció, del grau de desenvolupament del treball i de la família. Si el treball i la riquesa social es troben poc desenvolupats, tal com passa en les societats primitives, llavors els llaços familiars es fan més predominants en la constitució de la societat. Ací, Engels admet que durant bastant de temps, fins a la dissolució de la comunitat primitiva, la producció de béns no formava pas la base de la constitució social, ja que aquesta depenia de l’evolució de la família; la selecció natural féu passar cada poble des de la promiscuïtat primitiva a establir la institució familiar. El factor econòmic va anar guanyant importància fins esdevenir preponderant sobre el factor familiar i aconseguir la primacia en la vida social. En la versió original –la de 1847- del Manifest Comunista la frase La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes resumeix la concepció materialista de la Història de Marx i Engels; ara bé, en una nota a peu de pàgina de l’edició anglesa de 1888 i de l’alemanya de 1890,Engels hi explica que, la frase hauria hagut de passar a ser La història escrita de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes; el 1847, no hi havia cap coneixement sobre les societats prehistòriques, anteriors a la història escrita; segons Engels, els estudis duts a terme d’ençà d’aleshores pels estudiosos de la prehistòria, han descobert que la propietat comuna de la terra va ser la forma primitiva de la societat des de l’Índia fins a Irlanda; l’organització interna d’aquesta societat primitiva, afirma Engels, fou descoberta arran dels treballs de l’antropòleg Morgan sobre la veritable naturalesa de la gens (grup de famílies descendents d’un avantpassat comú) dins de la tribu. Amb la divisió d’aquestes comunitats primitives, comença la divisió de la societat en classes diferents que acaben oposades mútuament; a la nota a l’edició anglesa de 1888, Engels hi diu Jo he provat de seguir aquest procés de dissolució a “L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat”.

Vegeu també

- Comunisme
- Marxisme

Enllaços externs

- [http://www.marxists.org/catala/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en català)
- [http://www.marxists.org/archive/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en anglès)
- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/revolucionari.html Socialisme revolucionari] Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich ja:フリードリヒ・エンゲルス ko:프리드리히 엥겔스 simple:Friedrich Engels

Manifest Comunista

El Manifest Comunista fou el programa teòric i pràctic, destinat a la publicitat, de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat a novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. Publicat inicialment en alemay (1848), no veu la llum a Anglaterra fins el 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en mombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. La primera traducció al català data de 1930 i és obra d'Emili Granier i Barrera "Un fantasma recorre Europa, el comunisme" i "Proletaris de tots els països uniu-vos!" obren i tanquen el manifest respectivament. Ambdues mostren clarament la intencionalitat política d'un manifest destinat a convéncer el moviment obrer de que hi ha una alternativa al capitalisme, que a tots els països industrialitzats hi ha un moviment obrer emergent i que la internacionalització de la lluita obrera és el camí per al triomf del comunisme.

El Manifest

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l'època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses, l'abolició del dret a la propietat i a l'herència i la col·lectivització dels mitjans de producció i transport. Aquestes mesures, serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran Dictadura del proletariat) que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials

Enllaços Externs

- [http://www.marxists.org/catala/marx/manifest/index.htm El Manifest Comunista (en català)] Categoria:Comunisme ja:共産党宣言 ko:공산당선언 th:คำประกาศเจตนาคอมมิวนิสต์

Lenin

Lenin (Ленин) (Simbirsk, 10 (22) d'abril de 1870 - 21 de gener de 1924), pseudònim de Vladímir Ilich Uliànov (Владимир Ильич Ульянов), activista revolucionari i pensador rus. Líder el sector bolxevic del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, va ser el primer dirigent de la Unió Soviètica. Vladímir Ilich Ulianov va nàixer en el si d'una família burgesa, a la ciutat de Simbirsk (actualment Ulianovsk), el 22 d'abril de 1870. El seu pare era un funcionari públic amb idees demòcrates. Ben aviat la seva vida va ser condicionada per l'execució del seu germà Alexandre, a qui Lenin professava un gran afecte, condemnat per la seua participació en un complot contra el tsar Alexandre III. En 1887 va ingressar en la Facultat de Dret de la Universitat de Kazan d'on va ser expulsat per la seva participació en protestes estudiantils. Va haver de continuar els estudis al marge de la Universitat i als 21 anys va obtenir la llicència per a exercir com a advocat. A causa de les seves activitats de propaganda marxista va ser empresonat i posteriorment desterrarat a Sibèria. Va ingressar en el Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, que posteriorment (1903) es va dividir en dues faccions: menxevics i bolxevics, aquesta última encapçalada per Lenin. Un dels motius de la divisió van ser les tesis que havia exposat en el seu llibre Què fer? on defensava un model de partit que fos l'avantguarda del proletariat mitjançant el centralisme democràtic i una fèrria disciplina. Va participar en la fracassada Revolució de 1905 Exiliat a Suïssa, en esclatar la Primera Guerra Mundial va condemnar la guerra per ser un conflicte entre les potències imperialistes en el qual el treballadors del món no tenien res a guanyar. Després de la revolució de febrer de 1917 va tornar a Rússia. Lenin va haver d'utilitzar tota la seva influència per convèncer la majoria de la direcció del seu partir que havia arribat el moment de derrocar el govern per mitjà d'una nova revolució, la revolució d'octubre que va portar al poder als bolxevics. Des de llavors i fins a la seva mort va encapçalar el govern revolucionari (president del Consell de comissaris del Poble). Després de fer la pau amb Alemanya es va haver d'enfrontar a la guerra civil i contra els anomenats blancs que comtaven amb l'ajuda de les principals potències extrageres. Va demostrar flexibilitat com a governant aprovant la Nova política econòmica (NEP) l'any 1921, que va suposar un retorn transitori al capitalisme per fer front al desgavell econòmic que havia suposat l'anomenat comunisme de guerra. Va ser ferit en un atemptat (1918) que li deixà greus seqüeles. Va morir el 21 de gener de 1924 a causa d'un vessament cerebral. El seu cos embalsamat es troba al mausoleu de la Plaça Roja. Després de la seua mort es planteja el problema de la successió en la conducció del govern i el partit. Per a alguns el successor era clarament Trotski, encara que el mateix Lenin en el seu testament considerava que ni Trotski ni Stalin eren aptes, aquest últim fortament criticat per concentrar l'autoritat, i fins suggeria la remoció dels seus càrrecs en el partit. El text del testament de Lenin, es va mantenir en secret fins a 1956. En el seu honor, entre 1924 i 1991 es va nomenar Leningrad a l'actual Sant Petersburg.

Articles relacionats

-
- Leninisme
- Història de la Unió Soviètica

Enllaços externs

- http://www.marxists.org/catala/ Enciclopèdia del marxisme. Categoria:Comunisme Categoria:Polítics Categoria:Unió Soviètica ja:ウラジーミル・レーニン ko:블라디미르 레닌 simple:Vladimir Lenin th:วลาดิมีร์ เลนิน

La República

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates. En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural. Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós "mite de la caverna" que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania. En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última. "La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps. Categoria:Obres de la literatura clàssica ja:国家 (書名)

Plató

Plató, Πλάτων Plátōn en grec, (ca. 21 de maig ? de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates i mestre d'Aristòtil. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seua visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs mantinguts entre ell i Sòcrates. En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història verdatera" o "alétheia" -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu menciona també al que ara coneixem com els sòlids platònics.

Biografia

Plató era fill d'una família que pertanyia a l'aristocràcia atenesa. Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seues orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics. Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. En Magna Grècia es va fer amic d'Arquitas de Tàrent i va conéixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionís I. Per aquesta causa va ser empresonat. Aníceris de Círene va reconéixer a Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seua llibertat Plató va comprar una finca en els afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Atenes]

Obra

Plató es caracteritza, entre moltes altres coses, pels seus diàlegs filosòfics. Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases: # Primers diàlegs (o diàlegs Socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides i Eutrifró. # Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè. # Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El Convit (o Banquet), Fedó, La República i Fedre. # Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis. La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees. En aquesta teoria es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat verdadera. Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible sinó intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

Teoria de les idees

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat: #El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi. #El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals. L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses.

L'ànima i el coneixement segons Plató

Per a Plató l'ànima (psiqué) és el principi de vida del cos (per tant està separada d'aquest) i es compon de tres o intel·lecte
- Irascible - la que vol o voluntat de folla
- Apetitiva - la que sent (desitja) o desig
- La llum de la idea suprema: el bé - ciència (la veritat, el coneixemant del bé). L'ànima existeix abans que l'home concret al qual dóna vida (metempsicosi) i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable o mónde les idees perfectes, que s'identifica amb el bé. La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquiren sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les un procés d'imitació (mimèsis).

Teoria Política

El procés històrico-polític que li toca viure, juntament amb l'estudi de les diverses formes de govern, el portaren a una visió pessimista de la història: diu que cap de les formes de govern conegudes és bona perquè cadascuna d'elles es fonamenta en el domini d'una classe sobre les altres (és injusta) i que són degeneratives (cadascuna és pitjor que la precedent). Formes de govern:
- Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè governen els millors.
- Timocràcia: predomina la classe militar, que oprimeix les classes inferiors.
- Oligarquia: predomini dels rics, que només cerquen el benefici propi.
- Democràcia: predomini dels pobres. És el règim més lliure, però també el més feble.
- Tirania: conseqüència de la degradació de la democràcia. És el pitjor de tots. L'objectiu de tota l'obra de Plató és una forma de govern definitiva, justa i estable, que procuri el benestar de tots i no només d'uns quants. Arriba a la conclusió que l'Estat just és aquell en que cadascú compleix una funció que li és pròpia per naturalesa. Donat que la naturalesa de les persones ve detereminada per la qualitat dominant de l'ànima de cadascú, resulta que hi ha:
- Ànima racional ---> governants
- Ànima Irascible --> guardiants
- Ànima Apetitiva --> productors Per això cal que l'Estat es fonamenti en un sistema educatiu, que serveixi per situar cadascú al seu lloc (exercint la funció que s'escaigui a la seva naturalesa), de manera que governin els que ho poden fer: els filòsofs. També estableix que ni els governants ni els guardiants podran tenir propietat privada, ni família, sinó que viuran en un comunisme total tant de béns com sexual, a fi que la seva situació de privilegi no el tempti a aprofitar-se'n. Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs Categoria:Antiga_Grècia ja:プラトン ko:플라톤 ms:Plato simple:Plato th:เพลโต

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants

- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Tomàs Moro

Thomas More (1450 - 1535) fou un jurista i home d'Estat anglès. La principal obra de More fou Utopia, en què fa una crítica de la societat de la seva època, especialment l'anglesa.
- Denuncia la pobresa de bona part de la població.
- Censura de la concentració del poder i de l'expansionisme estatal, que són causa de guerres.
- Proposa un model d'organització social que s'inspira en les societats aborígens acabades de descobrir i en alguns aspectes de La República de Plató: :
- És una societat justa, fraternal, igualitària i tolerant. :
- El treball és obligatori per a tothom. :
- L'educació és universal. :
- No hi ha propietat privada ni diners. :
- Els càrrecs són per elecció. More, Thomas More, Thomas More, Thomas ja:トマス・モア ko:토머스 모어

Segle XVIII

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVIII ja:18世紀 ko:18세기

Jean-Jacques Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712 – Ermenonville, França, 2 de juliol de 1778) fou un pensador i escriptor en llengua francesa. Orfe molt prest, és aprenent a casa de un empaltardor, després a casa de un mestre gravador. Fou el sacerdot de Confignon que l'adreçà a una nova catòlica d'Annecy, Madame de Warens. Esdevingut preceptor, retornà freqüentment a Charmettes, aprop de Chambéry, a casa de qui ell anomenava sa “maman”. A París, el 1741, assage d'explotar la invenció d'un sistema de notació musical i s'associa amb Denis Diderot, i Madame d'Epinay. Escriu per a l'Enciclopèdia o diccionari raonat de les ciències, de les arts, i dels oficis articles sobre música. El 1750, respon al concurs proposat per l'Acadèmia de Dijon i desenvolupant la tesi de que el progrés és sinònim de corrupció, obté el primer premi. Segueix una altra dissertació, el Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes, que acabà per fer-lo cèlebre. Havent estat condemnat per el Parlament de París l' Émile, se'n va a Suïssa, després al territori de Neuchâtel, que pertanyía al rei de Prússia. Després de passar per l'illa de Saint-Pierre del llac de Bienne, arriba a l'Anglaterra (1765), cridat pel filòsof David Hume. Contrariant la mania de la persecució acabarà per retornar a París. Acaba les Confessions, i les completa amb les Rêveries d'un promeneur solitaire. El 1778, el marquès de Girardin li ofereix l'hospitalitat a un pavelló de la seva propietat d'Ermenonville, on mor sobtadament. L'obra de Rousseau se incriu contra la filiació nobiliària, i desperta aquesta desconeguda de la “vella” literatura, la sensibilitat. Una sensibilitat fundadora de drets, i de deures.

Bibliografia

- Discours sur les sciences et les arts (1750)
- Le Devin du village (1752)
- Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité parmi les hommes (1755)
- Essai sur l'origine des langues (inacabat)
- Julie ou la nouvelle Héloïse (1761)
- Du Contrat social (1762)
- Émile ou de l'éducation (1762)
- Les Confessions (pòstum)
- Rêveries du promeneur solitaire (pòstum)
- Rousseau ha col·laborat a l'Enciclopèdia de Diderot, i de d'Alembert.

Enllaços externs

- [http://www.biblioweb.org/-ROUSSEAU-.html Biblioweb] Rousseau, Jean-Jacques Rousseau, Jean-Jacques ja:ジャン＝ジャック・ルソー ko:장 자크 루소 th:ชอง-ชาก รุสโซ

Revolució industrial

La revolució industrial és el conjunt de canvis econòmics i socials que es va produïr a Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII i que es va estendre a la resta de països europeus al segle XIX. Aquesta revolució va originar l'aparició de les fàbriques.

Causes

- El creixement de la població. Va fer augmentar la demanda d'aliments i de productes manufacturats, i va fer augmentar la producció de les indústries.
- Les noves tecnologies. Van ser molt importants els invents i descobriments relacionats amb l´energia, el sector tèxtil i el siderúrgic, com per exemple, la màquina de vapor i la llançadora volant.
- Les primeres matèries i fonts d´energia.
- Una bona xarxa de comunicacions. Molt important per al proveïment de primeres matèries i la distribució dels productes elaborats.
- La nova classe social, la burgesia. Els burgesos disposaven de mentalitat empresarial i de capital per a invertir en la nova indústria.

Conseqüències

- El desenvolupament del maquinisme, que susbstituïa la força humana i l'animal per les màquines, per tal de fer augmentar la producció, i que va originar l´aparició de les fàbriques.
- El desenvolupament dels transports. Va ajudar a l´increment del comerç interior i exterior i a la producció fabril.
- La migració del camp a la ciutat. A causa de la demanda de mà d´obra per a les fàbriques, es va produïr un creixement de les ciutats.
- L'aparició d´un nou model econòmic i de societat: el capitalisme i la societat de classes.

La revolució industrial a Catalunya

A Catalunya, la revolució industrial va anar aparellada d'un important increment de la població, especialment a les comarques costaneres. Igualment es va experimentar un important augment de la producció agrària, particularment en la producció de vins, degut a millores en les tècniques i l'especialització en el conreu de la vinya i la indústria de les destil·leries. El comerç interior i exterior va aportar el capital necessari per estimular la demanda de teixits. La indústria tradicional catalana - llanera, del ferro i del paper- va créixer molt al llarg del segle XVIII. Però, com en el cas anglès, va ser la producció del cotó la que va donar l'impuls modernitzador. Les primeres màquines, encara manuals, es van importar d'Anglaterra i fins i tot se'n van inventar de catalanes, com ara la famosa bergadana, màquina de filar manual de Ramón Farguell, fuster de Berga. Els obrers s'organitzen. La nova forma d'organització del treball a les fàbriques va anar acompanyada de l'aparició de les primeres organitzacions obreres. Categoria:Història Categoria:Segle XIX Categoria:Història Contemporània de Catalunya ja:産業革命 ko:산업혁명 simple:Industrial Revolution th:การปฏิวัติอุตสาหกรรม

Socialisme

El socialisme és una doctrina política que propugna la titularitat pública dels mitjans de producció i la seva gestió en bé de l'interés general i no del particular del capital. L'organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en nèixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L'organització de la societat de tal forma que l'explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d'acord amb la seva contribució a la producció d'aquella riquesa. August Bebel Die Frau und der Sozialismus

Orígens i evolució

El socialisme s’origina en la crítica duta a terme per alguns pensadors a les conseqüències socials de la Revolució Industrial, especialment a les desigualtats entre unes èlits capitalistes riques i una classe obrera condemnada a viure en la misèria; aquests desequilibris es veien com a resultat del mercat lliure en què es basava el capitalisme. En contra de l’individualisme de l’època, base de la doctrina liberal, els socialistes presentaren com a alternativa una nova comunitat de productors, units per una solidaritat fraternal; en el futur, les masses prendrien als capitalistes el control dels mitjans de producció i del govern de l’Estat; l’individu ha de sotmetre’s sempre als interessos de la col·lectivitat la qual li proporcionarà sempre els mitjans per satisfer les seves necessitats. La doctrina socialista sempre proposa o bé la limitació o bé l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció, de canvi i de distribució, els quals han de ser col·lectivitzats, com a mitjà per arribar a un nou tipus de societat igualitària, on no hi hagi distinció entre rics i pobres ni entre poderosos i sotmesos, on tothom visqui en llibertat i ningú no es trobi patint una situació d’explotació ni de servitud; segons els socialistes, la propietat privada és una noció introduïda injustament a la societat per legitimar els interessos dels poderosos en contra dels desigs dels sectors desfavorits. El mot socialisme va aparèixer per primera vegada el 1832, al diari francès Le Globe per referir-se als seguidors de les doctrines de Saint-Simon (1760-1825); el concepte socialista també va servir per designar els reformadors socials anglesos, entre els quals destacava Robert Owen (1771-1858), autor d’un opuscle titulat What is socialism?. A principis del segle XIX, els socialistes, com ara Étienne Cabet (1788-1856) o Charles Fourier (1772-1837), intentaren arribar al socialisme creant comunes regides pels principis de treball en comú i d’abolició de la propietat, aquests foren els socialistes utòpics. Poc després, el socialisme evolucionà abandonant la idea de constituir comunes alternatives, per la de transformar la societat mitjançant una acció política revolucionària; així aparegué el socialisme polític representat per Karl Marx (1818-1883), Friedrich Engels (1820-1895), Pierre Joseph Proudhon (1809-1865), Louis Auguste Blanqui (1805-1881), Mikhaïl Bakunin (1814-1876), etc. El socialisme polític va acabar dividint-se en dues branques: l’anarquista –representada per Proudhon i Bakunin-, partidària de la supressió immediata de l’Estat i de qualsevol forma d’autoritat política, i la marxista, que propugnava la creació d’un estat socialista com a mitjà per arribar a l’objectiu final d’establir una societat lliure i igualitària. A finals del segle XIX, dins del socialisme marxista va aparèixer el corrent revisionista, que proposava l’abandó de l’actitud revolucionària a favor d’una política reformista en què s’acabaria arribant al socialisme mitjançant reformes graduals introduïdes gràcies a la participació dels partits socialistes en el joc polític dels estats liberals o democràtics. Per la seva banda, l’anarquisme, amb força a Itàlia i a Espanya, es mantingué fidel a l’activisme revolucionari; a Espanya, els anarquistes aprofitaren el col·lapse de les institucions de la República, provocat pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936, per dur a terme la revolució; l’Espanya republicana durant la Guerra Civil (1936-1939) fou l’únic cas en què els anarquistes arribaren a prendre el poder; després de la fi de la II Guerra Mundial, l’anarquisme va anar perdent força a tot arreu fins esdevenir marginal. Durant el segle XX, hom denomina comunistes aquells socialistes partidaris d’establir un règim revolucionari seguint l’exemple i els mètodes aplicats a Rússia arran de la Revolució Bolxevic d’Octubre de 1917, dirigida per Lenin; els marxistes no comunistes passaren a denominar-se socialistes o socialdemòcrates, tot i que, abans de la I Guerra Mundial (1914-1918), socialdemòcrata o socialista designava també els partidaris d’instaurar el socialisme per mitjans revolucionaris. La Revolució Bolxevic i el naixement de l’URSS va dur a l’aparició a tot arreu del partits comunistes, sorgits gairebé sempre a partir d’escissions dels partits socialistes; allò que precipità la ruptura entre socialistes i comunistes fou l’oposició teòrica d’Otto Bauer, un dels capdavanters del marxisme a Àustria, al règim bolxevic, però, sobretot, la repressió contra els espartaquistes –que intentaren instaurar el comunisme a Alemanya durant el període revolucionari de 1918 a 1920- , dirigida per Friedrich Ebert dirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, que ocupà el càrrec de canceller el 1918 i el de president de la República entre 1919 i 1925. En un principi, els socialistes o socialdemòcrates –tots ells d’ideologia marxista- es mantingueren fidels a la idea d’arribar al socialisme mitjançant la seva acció política reformista; fins 1929, els socialistes cregueren en l’existència d’un nou capitalisme internacional planificat, materialitzat en la formació de grans trusts, que obriria un procés de racionalització econòmica dins del qual fóra possible un ràpid progrés polític i social, aquesta idea semblava confirmada per la formació dels primers governs laboristes britànics (1924 i 1929) i pels èxits del socialisme a Suècia o a Àustria; després de la crisi de 1929, en l’època de l’ascens dels feixismes europeus, els socialistes no van saber trobar un camí propi; en un principi la Komintern –la Internacional Comunista creada per l’URSS- havia abonat la tàctica de classe contra classe per accelerar la revolució i havia titllat els socialistes de socialfeixistes; tanmateix, en el seu VII Congrés, la Komintern canvià de tàctica cosa que va dur a la formació dels governs de Front Popular a Espanya i França el 1936, entesos com l’aliança dels comunistes, els socialistes i l’esquerra burgesa en defensa de la democràcia parlamentària contra el feixisme, aquesta aliança va mantenir-se durant la II Guerra Mundial malgrat el pacte germano-soviètic de 1939. A partir de 1947, la Guerra Freda va dur a l’aïllament dels comunistes; aleshores, dins del socialisme va triomfar totalment la línia reformista: abandó total dels mètodes revolucionaris i violents per arribar al poder i plena acceptació del sistema parlamentari perquè l’ideal socialista és inseparable de la democràcia, cosa que duia a un rebuig al totalitarisme, transformació de partits de classe obrera en partits del poble o de les classes populars, trencament amb el concepte de nacionalització dels mitjans de producció com a principi primer del socialisme, el qual era substituït per la idea del control públic de l’empresa i de la planificació dins del marc d’una economia mixta (on hi havia d’haver empreses estatals però també empreses privades); aquestes foren les postures expressades al Congrés Socialista de Frankfurt (1951), on es decidí fundar la Internacional Socialista, entesa com a reconstitució de la II Internacional (1889-1914); dins d’aquesta línia, al Congrés de Bad Bodesberg (1959), el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya abandonà la ideologia marxista; a partir d’aleshores, el seu objectiu fou la creació i manteniment de l’Estat del Benestar, en què, mitjançant la seva política tributària, l’Estat redistribueix la riquesa assegurant tota una sèrie de serveis i prestacions al conjunt dels ciutadans.

El socialisme reformista

El socialisme reformista és un moviment de reforma social aparegut al segle XIX que propugnava la intervenció de l’Estat en l’economia per combatre les desigualtats socials provocades pel sistema capitalista, sense però destruir les institucions socials i polítiques vigents; per això, a diferència del marxisme i de l’anarquisme, el socialisme reformista dit socialisme d’estat no era pas revolucionari i, en conseqüència, acceptava qualsevol tipus d’estat, fins i tot un de monàrquic com ho era l’Imperi Alemany, existent entre 1871 i 1918. Dins del socialisme reformista, cal destacar Louis Blanc (1811-1882), Johann Karl Rodbertus (1805-1875),Wilhem Roscher (1817-1894), Rudolf Meyer (1839-1899),Gustav Schmoller (1838-1917), Adolf Wagner (1835-1917), Albert Schaeffle (1831-1908),Ferdinand Lassalle (1825-1865),Henry George (1839-1897), Sidney Webb(1859-1947),H.G. Wells (1866-1946)George Bernard Shaw (1856-1950).

Partits Socialistes

- Partit Socialista de Mallorca
- Partit Socialista Unificat de Catalunya
- PSAN Categoria:Política

Enllaços externs

[http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/origens.html orígens del socialisme] [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/reformista.html socialisme reformista] ja:社会主義 ms:Sosialisme simple:Socialism zh-min-nan:Siā-hoē-chú-gī

Capitalisme

El capitalisme es un conjunt de sistemes econòmics sense definició clara ni consensuada. Etimològicament una persona capitalista es definiria com a "partidari del capital", d'on se pot extreure que els sistemes capitalistes son aquells on aquest element de l'economia pren una especial rellevància. Però al voltant d'aquest concepte també existeix polèmica, per no mencionar de les diverses interpretacions que se pot donar a la rellevància que aquest pot tenir als procés de producció.

Definició marxista

L'enfocament estructuralista plantejat per Karl Marx és, segurament, el més extés sobre la definició de capitalisme. Segons aquest, un sistema es pot qualificar com a capitalista quan la gran majoria de la població (que rebria el nom de proletariat) és nominalment lliure, però no disposa d'altre mitjà per a la supervivència que la seva força de treball bruta, la qual ha de vendre a una minoria privilegiada propietària (la burgesia) dels mitjans de producció. Aquesta estructura bàsica pot trobarse a diverses construccions al llarg de la història, agafant multitud de formes diferents, però predomina a l'època compresa entre el segle XVIII i la Gran Depresió a mitjans del segle XX a Europa i els Estats Units d'Amèrica. Més enllà d'aquesta definició, es troba la teoria marxista del capitalisme, no necessàriament compartida pels partidaris de la primera. Per als marxistes, la burgesia "compra" al proletariat la seva força de treball amb l'objectiu d'incrementar la seva propietat, seguint l'esquema D-M-D (Diners-Mercaderia-Diners), gràcies a l'extracció d'una plus-vàlua d'aquest treball assalariat. Els crítics amb la definició marxista posen en dubte el rigor de la oposició dialèctica entre treball i capital i el materialisme històric. Entre aquests autors es comú trobar referències al capital humà com a factor de producció, la importància de la capacitat intel·lectual de les persones, etc.

Definició liberal

Existeix una àmplia varietat de moviments que identifiquen el capitalisme amb les teories liberals sobre l'economia. Cal destacar que aquesta definició no es obra de liberals (molts dels quals rebutgen l'aplicació d'aquest nom a les seves teories), sino més aviat dels moviments anti-liberals que l'intentaven desprestigiar, tot i que molts defensors de l'ordre capitalista se l'han apropiat per recuperar la dignitat d'aquest sistema. Per als crítics, la identificació entre liberalisme i capitalisme es fal·laç, ja sigui perquè consideren que el sistema liberal es neutral (i que per tant podria afavorir en determinades condicions a altres elements econòmics), ja sigui perquè consideren que existeixen models capitalistes no necessàriament liberals (capitalisme d'Estat, intervencionisme en favor de la burgesia, etc.).

Definició institucionalista

Segons diverses escoles institucionalistes, el capitalisme es un sistema al qual la possessió de diners dona el poder polític. Per tant, s'oposa a l'època on la capacitat militar era sinonim de poder polític (feudalisme), i aquella on ho és el coneixement organitzat (que identifiquen amb l'actualitat). El partidari més famós d'aquesta interpretació es, sense dubte, John Kenneth Galbraith. Categoria:Economia Categoria:Política ja:資本主義 th:ทุนนิยม

Materialisme històric

Doctrina filósofica proposada per Karl Marx com a motor de la història. Esta basada en la dialectica entre les forces de producció i les relacions socials de producció. Com tota dialectica aquestes són interdependents entre elles; però, alhora són contradictories i entre en conflicte. El materialisme històric analitza l'evolució de la divisió del treball i la propietat en cinc realiatats socials diferents:
- Comunisme Primitiu
- Mode Antic de Producció
- Feudalisme
- Capitalisme
- Mode Asiàtic de Producció La dialectica entre les forces de producció i les relacions socials de la societat capitalista acabaran per desembocar en la revolució i el retorn al comunisme Categoria:filosofia

Societat de classes

La societat de classes és la societat que apareix amb la revolució industrial, i que es caracteritza pel fet d´estar dividida en classes socials segons la riquesa de les persones (i no en estaments com era fins llavors.) A les societats de classes hi podem identificar, essencialment, dues classes: la classe dominant, i la classe dominada. La classe dominant està formada pels elements que posseeixen els mitjans de producció, mentre la classe dominada només té la seva pròpia feina: els anomenat també proletaris. Amb el temps a les societats industrials ha aparegut la classe mitja formada per individus benestants, no només posseïdors de la seva feina, com els proletaris, sinó que també tenen alguns bens. Categoria:Societat

Classe social

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la