:: wikimiki.org ::

Constitució

Constitució

Una Constitució és la norma jurídica fonamental d'un estat, escrita o no, que regula el règim bàsic dels drets i llibertats dels ciutadans i els poders i institucions de l'organització política. ciutadans.]] Normalment, és aplicada per una Cort Suprema o Tribunal Constitucional que és l'encarregat de resoldre els litigis o recursos d'inconstitucionalitat entre els ciutadans i les diverses institucions de l'estat, com les Comunitats Autònomes o el poder legislatiu. Gairebé sempre, les constitucions preveuen mecanismes de modificació.

Vegeu també

- Constitucions de Catalunya.
- Constitució de 1812, també anomenada Constitució de Cadis, o de les Corts de Cadis.
- Tractat que estableix una constitució per Europa en procés de ratificació.
- Constitució de les dotze taules, codi de lleis de la República de Roma creades a partir del 454 aC. categoria:legislació categoria:política ja:憲法 ko:헌법 simple:Constitution zh-min-nan:Hiàn-hoat

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

Estat

Organització política de l'estat

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

Poder legislatiu

El poder legislatiu és un dels tres poders en què està dividit un Estat modern que viu en democràcia (juntament amb el poder executiu i el poder judicial). És el poder que té un Parlament, assemblea o conjunt de representants dels ciutadans escollits mitjançant sufragi. Aquests representants debaten sobre les lleis que després aplicarà el Govern i decideixen si les aproven o no. A Catalunya el Parlament té 135 escons. Cada escó està ocupat per un membre dels principals partits polítics que han obtingut representació en les eleccions autonòmiques. Els parlamentaris poden formar part del govern o de l'oposicíó. Si no pertanyen a un partit prou gran, s'integren en grups mixtes. En l'actualitat, la societat civil debat la conveniència de deixar escons buits en representació del vot en blanc, un vot de protesta contra el sistema tal i com està establert. Categoria:Política ja:立法府 simple:Legislature

Constitució de 1812

La Constitució de 1812 (o Constitució de Cadis) fou la norma fonamental d'Espanya redactada per les Corts de Cadis el 1812, reunides a l’illa de Lleó, sota l’assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa".

Vigència

La Constitució de Cadis fou promulgada per la regència el 19 de març de 1812. Revocada per el rei el 4 de maig de 1814 i restablerta per el general Riego el 1820; el 1823 els francesos (Cent mil fills de Sant Lluís) van ajudar a la seva derogació. El 1836 es va restablir desprès dels successos de La Granja del 13 d'agost de 1836 i va estar vigent fins el 24 d'octubre de 1836 en que el govern va presentar un nou text que es va promulgar el 18 de juny de 1837.

Contingut

- La sobirania resideix en la nació
- Monarquia hereditària
- Religió catòlica única religió del estat
- Proposta de divisió provincial
- Poder legislatiu per les corts
- Poder executiu al rei
- Poder judicial als tribunals
- Corts unicamerals elegides per sufragi limitat indirecte cada 2 anys
- Dret de veto del rei
- Rei inviolable
- Rei nomena els secretaris responsables davant les corts
- Consell d’estat, espècie de consell reial, de caràcter consultiu
- Unificació del codi civil a tot el territori
- Uniformització del ensenyament categoria:Història d'Espanya

Constitució de Cadis

Vigència

Contingut

República de Roma

Roma durant el regne i la república

ANTECEDENTS DE ROMA.

Roma va tenir el seu origen en un poble del grup indoeuropeu: els Llatins.

ESTRUCTURA SOCIAL I POLÍTICA

La primera estructura social i política dels Llatins va ser la família: el pare (pater famílies), la dona (unides al pare de família pel ritu sagrat de la torta), els fills, les dones dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupació d'algunes famílies del mateix tronc, van sorgir les gens, i d'un conjunt de famílies van sorgir les tribus. La família està formada pels més pròxims (agnados), però a mesura que la família s'estén es forma la gens o raça d'un tronc comú, integrada per la família pròpiament esmentada (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix avantpasat. S'arriba a ser membre de la gens per naixement, per admissió o per entrar a formar part d'una família pertanyent a la gens. Més tard es va admetre també als clients en les gens. Es deixa de pertànyer a una gens per mort, per entrar en una altra gens, o per perdre la ciutadania o la llibertat. Tots els membres de la gens portaven un nom gentilici que se suposava era el del a-vantpassat comú, i realitzaven un culte comú a una divinitat que se suposava protectora de la gens. El cap de cada gens era el pater. Cada gens podia tenir normes especifiques i costums i usos particulars. Cada gens disposava d'un lloc comú d'enterrament. Entre els membres de les gens existia el deure de prestar-se mútuament auxili i d'exercir la tutela sobre els quals no tenien parents agnats; en cas de mort sense parents agnats el pater de la gens era cridat a la successió intestada. Els membres de les gens eren anomenat Patricis (això és, descendents de patres) i també Quirites (guerrers o llancers) i durant molt temps van ser els únics que van gaudir del poder polític i de la plenitud de drets a Roma. La seva extensió i l'augment del poder de l'Estat va provocar la seva desaparició com a entitat política al cap d'uns segles. Cada gens o tribu té un punt comú d'encontre, generalment per al culte religiós (encara que no exclusivament amb aquesta finalitat), punt que constitueix l'embrió de les civitas (ciutats).

LA CIUTAT

La fundació de Roma s'atribueix a tres tribus: els Ramnes, els Ticios i els Lúceres. Aquests tres grups van fundar la Roma Quadrata al turó Palatí. Una altra ciutat fundada per un altre o altres grups al Quirinal, es va unir a la Roma Quadrata, sorgint així la civitas anomenada Roma. Als primers ciutadans romans se'ls anomena Patricis o Patres, perquè o bé són pares de família (Pater famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no arribaven a la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven, però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició). Els fills dels Patricis, al complir 17 anys (més tard l'edat va ser rebaixade fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb tal motiu celebraven una festivitat que deixaven de vestir la toga praetexta pròpia dels nois i es col•locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria. Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, el desenvolupament dels càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat ...), el dret de contreure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius quiritium o ius civitatis). Com deures citarem: el servei militar, i el deure contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

EL REI

Governa Roma un rei, representant de la institució monàrquica, al qual correspon tot el poder (imperium) i dicta les ordens (dictador), el qual era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (magister populi). Auxilien al rei els lictores, agutzils que el precedeixen en les seves actuacions amb la destral i les vares. En la seva absència els poders administratius corresponien a un delegat (Praefectus urbis). Si el rei no designava successor els ciutadans designaven en l'interregne, per un període de cinc dies, a un Inter rex, i després s'elegia un nou rei, o bé es designava un nou Inter rex per altres cinc dies amb facultat de designar nou cap. Segons Titus Livi al Llibre I d' Ab Urbe Condita a Roma es succeïren set reis:
- Ròmul
- Numa Pompil·li
- Tul·li Hostili
- Anc Marci
- Tarquí Prisc
- Servi Tul·li
- Tarquí el Superb

EL SENAT

Front al rei s'erigeix la institució del Consell de Ancians (Senatus) com a contrapès a la institució real. Els primers senadors són els representants designats per cada gens. Tenen caràcter vitalici. Com el nombre de gens és invariables (les successives famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integra en alguna de les gens existents) també és invariable el nombre de senadors. No obstant això hi havia una excepció: quan un senador moria el rei estava facultat per nomenar un substitut temporal (fins a la designació del substitut designat per la gens). El costum del nomenament real, acabà concedint a la institució règia l'elecció dels Senadors. El Senat era un òrgan merament consultiu, però com emanació del poble, el rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves reunions se celebren en el Comitium (Fòrum) en una sala anomenada Bule.

LA CONSTITUCIÓ DE SERVI TUL·LI I LES NOVES DIVISIONS DE POBLACIÓN. LES TRIBUS.

El rei Servi Tuli va establir que el servei a l'exèrcit i el pagament del tributum (quan per raons d'urgència s'impusare) no afectaria sol als ciutadans personalment, sinó que es tindria en compte les seves propietats: Tots els ciutadans que cultiven un domini (Adsidui) o ho posseeixen (Locupletes), siguin o no ciutadans romans, estan obligats a la prestació del servei militar. Els designats per complir les tasques militars s'elegirien entre una nova divisió per propietats. Així els soldats (entre 16 i 60 anys) serien distribuïts en cinc classes:
- 1ª classe: Els que per les seves possessions aportaven una armadura (classici). Corresponia aquesta classe als que posseïen un heredium en ple domini (la meitat de les terres romanes corresponien als heredium posseïts en ple domini, mentre l'altra meitat se n'havia anat fraccionant per successives particions hereditàries o per vendes; un heredium era una finca rústica d'extensió mínima vint iugades, és a dir cinc hectàrees i quaranta centiáreas, és a dir que la mesura romana de la iugada era equivalent a 2700 metres quadrats). Anaven armats amb llança (hasta), elm (galea), cuirassa (lorica), escut (clipeus) i polaines (ocreae). Aquesta primera classe havia de comprar i mantenir un cavall d'on van ser llamados Equite és a dir cavallers.
- 2ª classe: Els que posseïen tres quarts de heredium (és a dir almenys 40500 metres quadrats).
- 3ª classe: Els que posseïen la meitat de heredium (almenys 27000 metres quadrats).
- 4ª classe: Els que posseïen un quart de heredium (almenys 13500 metres quadrats).
- 5à classe: Els que posseïen un vuitè de heredium (almenys 6750 metres quadrats). L'armament de les classes successives era cada vegada més lleuger. Després de les cinc classes estaven els que no posseïen res (capite censi) que col•laboraven en la milícia com fusters, ferrers, músics, etc. Per cada 80 soldats d'1ª classe, havien de sortir 20 de classe 2ª, 20 de classe 3ª, 20 de classe 4ª i 28 de classe 5à. Els soldats eren mobilitzats per a la campanya, i acabada aquesta eren llicenciats. En canvi els cavallers permanecían en l'exercito de manera continuada, i els seus integrants sortien de les famílies de ciutadans amb major riquesa. Les diverses classes formaven la població susceptible d'actuar militarment i es reunien en Assemblea, en l'anomenat Comicis Centuriados (Comitia Centuriata). A fi de facilitar les lleves la constitució de Servi Tuli va dividir la ciutat en quatre circumscripcions territorials anomenades tribus, cadascuna amb una població similar. Els soldats van ser dividits en dues categories: els joves (juniores) entre 16 i 25 anys; i els veterans (seniores), de més de 25 anys. S'estructuraven en Legions, formant una legió 3000 soldats (classes) i 1200 auxiliéss (Velites). Les legions operaven en formacions constituïdes per files de soldats: les quatre primeres files estaven integrades per soldats amb armadura completa (hoplites). Una legió ( 4200 homes) es dividia en centúries (fins a un total de 42). Gairebé la meitat dels homes d'una Legió disposaven d'armadura completa (el nombre de hoplites era de 2000 per cada legió). Altres mil homes eren soldats de 2ª i 3ª classe. La resta, els auxiliars (Velites) eren soldats de 4ª classe (en nombre de 500) i de 5ª classe (en nombre de 700). En una legió havia 1050 homes de cadascuna de les quatre "tribus" que es dividia la ciutat; i en les centúries, cada tribu aportava 25 homes. En aquesta època Roma disposava normalment de quatre legions (dues d'elles en campanya i dos de guarnició). Cada legió comptava amb tres-cents cavallers. Tot el que els soldats guanyessin en la lluita, fossin mobles o immobles, passava a l'Estat romà. Aquest sistema de reclutament pel que fa als béns posseïts, va fer necessari establir un cens de propietats i transmissions, que es revisava cada quatre anys. Un efecte immediat va ser el de dividir a la societat Romana: a la divisió ja existent entre Patricis i Plebeus, s'afegia ara la divisió entre propietaris (els que tenen terra, siguin ciutadans o no) i proletaris (és a dir els que crien fills, majoritàriament plebeus, però també amb alguns ciutadans arruïnats o desposseïts per sucesivas particions). El cens es feia cada quatre anys. A l'any següent es feien sacrificis (Lustrum) i els encarregats del cens o censors resignaven el seu càrrec.

Divisions de la població romana

Gens i cúries

La divisió de la població es feia des de les gens (10 gens = una curia) Les cúries al principi era subdivisions de les tribus fundadores de la ciutat (cada tribu deu cúries) constituint districtes adminis-tratius de la ciutat. Vegeu article gens i cúries

Ciutadans plens, honoraris i clients

A Roma hi havia diversos tipus de ciutadans. Vegeu l'article Ciutadans plens, honoraris i clients

Patricis i plebeus

Les dues classes socials de Roma foren els patricis i plebeus

Impostos romans

Existiren a Roma una gran varietat d'impostos que afectaren els ciutadans. Vegeu Impostos romans

Exèrcit romà

L'exèrcit romà, que tan poderòs va arrivar a ser, va anar creixent poc a poc. Vegeu Exèrcit romà

Justícia romana

La jurisdicció es concentra a la ciutat, i en la fase monàrquica en concret en el Rei, que té el seu "Tribunal" i ordena (ius) en els dies establerts (dies fasti) seient en l'anomenada Cadira Curul (Sella Curulis) auxiliat pels agutzils (lictores), i enfront de les parts litigants (rei). Vegeu Justícia romana

Propietat i contractes a Roma

Segons el dret romà la propietat, fora moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (ínter vius ) o a causa de mort (mortis causa). Vegeu Propietat i contractes a Roma

Religió a Roma

Vegeu:
- Mitologia romana
- Sacerdots romans
- Auguris romans
- Pontífexs romans
- Santuaris i temples romans

Agricultura romana

Els pagesos eren el nucli de la societat romana. Al principi els romans posseïen la terra en usdefruit i la seva riquesa (pecúnia) es mesurava pels ramats, i els estalvis personals eren el peculium (el nombre del bestiar). Més tard es va introduir la propietat privada de la terra. Vegeu Agricultura romana

Indústria romana

Al principi les indústries es van organitzar a Roma en set rams d'activitat o gremis. Mes tard se'n hi van afegir mes. Vegeu Indústria romana

Comerç romà

Per al comerç s'organitzaven mercats diaris, un cada nona és a dir cada vuit dies, anomenats Nundinae. Existían altres mercats periòdics com fires, anomenats Mercatus. Vegeu Comerç romà

Mesures romanes

Els romans pesaven, comptaven i mesuraven en lliures (pes = lliura), asos (tot = as) i peus (pes), tots dividits en dotze unitats (un as = dotze unciae) Vegeu: Mesures romanes (superficie, longitud, pes, solids i liquids i unitat de compte)

Calendari romà

Vegeu Calendari romà

Escriptura romana

L'alfabet va ser importat dels grecs de Sicília i perfeccionat. Vegeu: Escriptura romana

Festes romanes

Els romans tenian nombroses festes, algunes importants com els Ludi Maximi i d'altres poc rellevants. Algunes, com la festa dels morts, encara es celebren avui. Vegeu Festes romanes

LA REPÚBLICA

En circumstàncies històriques poc clares la monarquia romana va ser abolida el 509 aC, i substituïda per la República. Característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat i els seus districtes rurals va quedar regulada en el dret d'apel•lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídico (asput). L'administració executiva va quedar dotada d'Imperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del propi déu Júpiter.

Els cònsols i els dictadors

Els cònsols en nombre de dos van assumir les funciones del rei. Les seves funcios podien ser exercides per un magistrat unic anomenat Dictador. Vegeu: LLista de cònsols de Roma Vegeu: cònsol romà i dictador romà

Delegació de funcions. Llegats, questors, procònsols, proquestors i propretors

Els cònsols delegaven algunes funcions: Vegeu:
- Llegat romà
- Questor romà
- Procònsol romà
- Pretor romà
- Propretor romà

Els Publicani

Vegeu Publicani

Possessió de la terra

L'ús de les terres públiques, sobretot de les pastures comunals, pertanyia exclusivament als patricis. Amb la República l'exclusió dels plebeus es va mantenir. Els patricis que usaven aquests terrenys de pastures comunals havien de pagar una petita suma (scriptura) percepció que va caure en desús quan el control de les arques públiques va passar als Questors (que eren patricis). Les noves conquestes de territoris van seguir aportant noves terres (ager publicus) amb les quals es van seguir fent repartiments entre els ciutadans pobres i els plebeus, si bé la major part continu en mans de l'Estat (d'aquestes terres publiques arrabassades a les ciutats sotmeses, una part eren terres de cultiu destinades al repartiment, i una altra part estaven dedicades a pastures comunals). Dels terrenys subjectes a repartiment, l'Estat efectuava una parcel•lació i procedia al seu lliurament a plebeus i ciutadans pobres. A poc a poc els repartiments van ser menys nombrosos, i de parcel•les més petites. Amb el temps el repartiment de les terres ja no es va fer mitjançant parcel•les en propietat, sinó mitjançant el sistema de l'ocupació, que permetia a l'ocupant al qual s'entregava, i als seus hereus, gaudi de la terra, però mantenia el dret de l'Estat al retracte sense que calgues justificació, i obligava al posseïdor al pagament d'un delme de les cullites o del cinquè de l'oli i vi, convertint el domini public, de fet, en un sistema de possessió en precari (precarium). L'ocupació de les millors i més grans finques va recaure en els privilegiats o rics, i aviat van deixar de pagar amb exactitud i regularitat el delme o el cinquè degut i en canvi van accedir a les pastures comunals mitjançant concessions individuals que si be no van ser molt freqüents, van acabar per afectar a tots els grans terratinents plebeus. El pagament dels impostos es va recarregar sobre les ocupacions mitjanes o petites, sobre les quals també va recaure l'import que l'Estat deixava d'ingressar per la falta de percepció de la scriptura, mentre que aquestes ocupacions no disfrutaven del dret a les pastures comunals. La disminució i gairebé desaparició d'entregues de noves terres als pobres, va provocar que les terres ocupades haguessin de servir a una família cada vegada més extensa (en el supòsit normal que no es dividissin en casos d'herències). Els grans propietaris van iniciar el procés d'explotació mitjançant l'ús exclusiu d'esclaus, prescindint de jornalers assalariats, colons i precaris, i els llaços de clientela entre el gran propietari i els petits pagesos van desapareixer. Algunes guerres desgraciades i els serveis i impostos que van resultar de les mateixes, van arruïnar als posseïdors de predis mitjans i petits i als mitjans i petits propietaris, que es van veure llançats de les seves terres i possessions, o convertits en assalariats o esclaus d'un nou propietari o ocupant, que generalment era l'antic creditor del propietari o del posseïdor morós. Sovint els petits propietaris o posseïdors, aclaparats pels deutes, es van veure obligats a pagar un arrendament per un termini determinat als seus creditors. Els capitalistes van aprofitar la situació de penúria de la classe posseïdora precarista i dels petits propietaris, i molts d'aquells van adquirir grans propietats (que a vegades van reunir amb les que ja posseïen). Però la majoria dels capitalistes es van convertir en creditors dels petits propietaris o posseïdors, als quals deixaven la possessió de la terra, però tenia a les seves mans la seva persona i els seus béns ja que no podia pagar el deute, i havia de servir al creditor, qui, en cas contrari, s'hagués possessionat de la terra (la Llei Romana havia estat pensada per evitar l'acumulació de deutes i fer que pesessin les càrregues sobre el posseïdor real de la terra, per la qual cosa s'havia rebutjat el sistema d'hipoteca i en cas d'impagament d'un deute la propietat havia de passar immediatament a mans del creditor).

Tribuns del poble

Cap al 500 aC una rebel•lió militar va amenaçar amb fundar una nova ciutat plebea en Crustumerium. Per evitar-lo es van dictar mesures sobre la perduda de la propietat o la possessió a causa de deutes, es van crear colònies i es van entregar terres, i es va establir el Tribunat amb dos Tribuns del poble al capdevant Vegeu Tribun del Poble

Plebiscits romans

Vegeu Plebisicit romà

Nova divisió per tribus (Districtes)

Les quatre primeres tribus o districtes representaven a les antigues circumscripcions de la ciutat i voltants. Altres setze comprenien els camps o Pagaments (Pagi) ocupats des de feia temps per famílies romanes. I l'últim corresponia al districte de Crustumerium, lloc elegit pels plebeus per fundar una nova ciutat. Els votants en les Assemblees de Tribu i els de les Assemblees per Centúries eren bàsicament els mateixos: tots els domiciliats en cada tribu, patricis o plebeus, votaven per tribus, i d'ells els aptes per al servei militar en les Centúries. Però en les votacions per tribus desapareixia la distinció entre grans i petits propietaris, i els rics no votaven els primers. A més els Tribuns dirigien l'Assemblea i les votacions. Aquestes Assemblees per Tribus van ser reconegudes formalment com valides per la Llei Icilia ( 492 aC = 262 de Roma) encara que les seves votacions (Plebi scita = el que agrada al poble) no van tenir força de Llei. Amb el temps, no obstant això, les votacions tribunícies van acabar adquirint rang de llei. El 486 aC ( 268 de Roma) el cònsol patrici Espuri Casio va intentar un repartiment de terres, posar fi al sistema d'ocupacions, i retenir una part de les terres amb un cens a favor del Tresor. Però la noblesa patrícia es va oposar tenaçment i Casio va morir, abandonant-se la Llei, però fent créixer l'oposició dels plebeus que des d'aleshores van aprofitar qualsevol ocasió per incrementar el poder dels tribuns, mentre la noblesa intentava destruir la institución. Cap al 481 aC ( 273 de Roma) es va privar a un dels cònsols (almenys) del dret de designar successor perquè el poble ho elegís en el Comicis Centuriats. El mateix any un Tribú anomanat Gneo Genucio va ser assassinat el mateix dia que anava a llançar l'acusació contra els dos cònsols. Cap al 471 aC ( 283 de Roma) com a molt tard, el numero de Tribuns passà de dos a cinc, potser en ocasió de l'aprovació de la Llei Publilia que va concedir l'elecció dels Tribuns al Comicis Tribunados (Comitia Tributa) prnenetse-la als Comicis Curials. El 457 aC ( 297 de Roma) el nombre de Tribuns va passar de cinc a deu.

Noves institucions del periode repúblicà

- decenvir romà
- Constitució de les dotze taules
- Censor romà
- Questor romà
- Comicis romans
- Tributum
- Lleis Liciniae-Sextiae
- Agricultura romana
- Aristocràcia romana
- Assemblea romana
- Cònsol romà
- Dictador romà
- Pretor romà
- Magistratura curul
- Ordre senatorial romà
- Colònia romana
- Llatins
- Deditici
- Marina romana
- Ciutats dependents de Roma
- Govern romà d'Itàlia
- Censor romà
- Moneda romana
- Justícia romana
- Exèrcit romà
- Policia romana
- Moda romana
- Llibre romà

Administració romana amb la república

Vegeu: Administració romana els segles III i II aC

Llei de Repetundis i altres lleis

L' administració deficient de les províncies va portar a la promulgació de la Llei de Pecuniis Repetundis que preveia el judici dels magistrats (governadors provincials és a dir procònsols) acusats d'administració dolenta i d'enriquiment. Des del 149 aC, a proposta del Tribú popular Lluci Calpurni Pisó Frugi (del qual el fill Calpurni Pisó va ser més tard procònsol a Hispània, on va morir), es va establir que el judici, de portar-se a terme, no ho seria davant les Assemblees, sinó davant una Quaestio perpetua o Comissió permanent, formada per Senadors (els governadors provincials eren també Senadors). El 139 aC es va establir el vot secret en les Assemblees (Llei Gabinia) per a l'elecció de magistratures. El 137 aC es va establir el vot secret per a l'elecció dels Tribunals Populars. El 130 aC es va establir el vot secret per a les iniciatives legislatives. Gairebé simultàniament, el 129 aC, es va obligar als Senadors a renunciar al Equites en ser admesos a les cúries, amb la qual cosa van ser eliminats del Comicis centuriats on figuraven com cavallers (Llei Tabellaria, Lleis de Gabí, de Casi Longí i de Papiri Carbo). Les votacions, no obstant això i la introducció del vot secret, són sempre entre candidats d'idees similars. Tots els joves de la noblesa es llancen a la carrera pública (cursus honorum). Les magistratures menors són abundants, però com les altes magistratures són limitades, per aconseguir-les es precisa desenvolupar el clientelisme i la compra de vots. Es va promulgar també una llei de reclutament, però com era impopular va ser suprimida.

Els Gracos

Vegeu Tiberi Graco i Caius Graco

Els cavallers o ordre eqüestre

El nom de cavallers s'havia donat al principi a aquells que pel seu cens podien formar part de la cavalleria en l'Exèrcit. Després es va estendre als quals posseint una fortuna d'almenys quatre-cents mil sestercios havien de servir a cavall. En ser incompatible el rang senatorial amb el servei en la cavalleria des del 129 a C, els cavallers (Equo Publico) van quedar formant part d'un cos aristocràtic diferent al de l'ordre Senatorial (encara que els curials no senadors i els fills de les grans famílies senatorials van continuar inscrits com cavallers en el comicis centuriats). Es tractava bàsicament d'una potent classe mitjana, sense accés a moltes magistratures, molts membres de la qual tenien una fortuna igual o superior a la d'alguns Senadors. Lògicament van accedir a aquesta classe els rics comerciants i intermediaris (Publicani). Caius Graco va concedir algunes distincions a aquesta classe, distincions honorífiques però que tenien la seva importància a la societat romana, i també altres concessions més reals (com les rendes d'Agafava, cobrades per agents intermediaris, que per Llei serien obligatòriament de la capital, en perjudici dels intermediaris locals; i el que les llistes anuals dels jurats o comissions permanents o extraordinàries, que sortien de l'ordre senatorial, serien concedides als cavallers, excloent-se no sol als senadors, sinó als quals formaven part de les famílies senatorials). La reacció senatorial va establir algunes lleis: que es creessin colònies a Itàlia en lloc de a les províncies; com no havia terrenys aquests serien lliurats a costa dels terrenys comunals en possessió dels Llatins, que a canvi rebien algunes concessions menors (per exemple els soldats llatins no podrien ser apallissats per un oficial romà, sinó només per un Llatí). Aquest va ser l'inici de la contrarevolució, i Caius Graco va morir poc després en les lluites del carrer entre partidaris del Senat (que havien aconseguit l'aliança tàcita dels cavallers) i els seguidors del partit popular. Després d'això el poder va tornar a l'aristocràcia senatorial, mancats els populars d'un líder. Però els cavallers van aconseguir conservar els privilegis adquirits. La fundació de colònies a províncies es va detenir encara que es va permetre la fundació de la colònia de Narvo Martius (Narbona), més enllà dels Alps (118 aC) com a única excepción. S'havia abolit l'import dels arrendaments a l'Estat de les parcel•les, i es va permetre la seva transmissió ínter vius. Es va establir que els ocupants llatins i italians podrien conservar les terres de l'Estat cedides en règim d'ocupació, perdent-se la facultat estatal de ser essencialment revocables. Els Triumvirs van ser suprimits el 119 aC i els ocupants gravats amb una quota destinada a satisfer la Annona o distribució de blat entre el populatxo romà a un preu molt baix. Uns anys després l'Estat va reconèixer el títol d'ocupació convertint les possessions sota aquest títol en propietats privades sense càrregues, prohibint-se per al futur el règim de ocupatio, el qual deuria o bé distribuir-se en lots o bé convertir-se en pastures comunals per a ramaders de entre deu i cinquanta caps (per impedir la seva absorció pels grans propietaris ramaders). Aquestes mesures dictades sota el poder de l'aristocràcia estaven viciades encara que semblaven populars, doncs de fet tot el Ager publicus d'Itàlia que podia ser repartit ja ho havia estat, i en canvi assegurava als antics ocupants que ara disposaven de les terres (aristòcrates gairebé tots entre els romans, així com també entre els aliats llatins e itálicos als quals s'acontentava) la plena propietat. Aviat l'aristocràcia senatorial i els cavallers (en total uns dos mil famílies) es van fer una altra vegada amb les petites propietats camperoles, mitjançant compres legals o forçades. Les rebel•lions d'esclaus es van fer més freqüents. La pirateria es va desenvolupar a les províncies orientals.

Marius i el seu temps

Vegeu Caius Marius

Roma al segle I aC

Vegeu: Roma al segle I aC Categoria:Antiga Roma

Categoria:Legislació

categoria:Dret

Categoria:Política

Categoria:Ciències socials ja:Category:政治 ko:분류:정치 zh-min-nan:Category:Chèng-tī

William Osgoode

William Osgoode (March 1754-January 17 1824) was the first Chief Justice of Ontario, Canada. He was born William Osgood in London, England in 1754. He attended Christ Church College at Oxford and was called to the bar in 1779. On December 31 1791, he was appointed first Chief Justice of Upper Canada. Although he mainly sought the opinions of lawyers from England, Osgoode attempted to adapt the English civil law of the time to fit the needs of a developing colony. For example, he allowed justices of the peace to perform marriages when Anglican ministers were not readily available. Osgoode's Judicature Act of 1794 established a system of district courts and a superior provincial court. During his term, legislation was also introduced to abolish slavery. Osgoode also served as a member of John Graves Simcoe's Executive Council for Upper Canada. In 1794, he became Chief Justice of Lower Canada. Osgoode came into conflict with Governor Robert Prescott over an attempt to sort out the issue of land grants in the region. When Prescott was recalled, he came into conflict with Prescott's successor, Lieutenant Governor Robert Shore Milnes. In 1801, Osgoode resigned and returned to London. He died there in 1824. Osgoode Hall, the headquarters of the Law Society of Upper Canada, was named after him.

External links

- [http://www.biographi.ca/EN/ShowBio.asp?BioId=37178 Biography at the Dictionary of Canadian Biography Online] Osgoode, William Osgoode, William Osgoode, William

darmowe statystyki online spielautomaten hotels in Krakow Dorota Rabczewska jastrz�bia g�ra

:: RELATED NEWS ::