:: wikimiki.org ::

Cop D'estat

Cop d'estat

Un cop d'Estat és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat per part d'un grup de persones, generalment militars, i en alguns casos mitjançant l'ajuda d'altres estats, amb l'objectiu de conseguir el poder absolut i governar mitjançant una dictadura. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament, instaurant la dictadura, i en d'altres al no triomfar durant els primers dies generen una guerra civil. Quan es produeix el cas invers, en què mitjançant una acció armada es pretén retornar als ciutadans el poder que els ha estat usurpat, es denomina Revolució.

Països amb tradició de cops d'estat

- Argentina :1943, 1976
- Bolívia
- Grècia :1935, 1967
- Paraguai :1954
- Veneçuela :1948
- Xile :1973
- Espanya :1936

Cops d'Estat involucionistes

Son els mes habituals, retallen les llibertats individuals, no respecten els drets humans i practiquen la repressió violenta dels opositors:
- 1913 :Victoriano Huerta a Mèxic
- 1917 :Rússia
- 1935 :Grècia
- 1936 :Francisco Franco Bahamonde a Espanya
- 1943 :Argentina
- 1947 :Tailàndia
- 1952 :Egipte
- 1953 :Iran
- 1954 :Paraguai
- 1948 :Veneçuela
- 1962 :Argentina
- 1966 :Argentina
- 1967 :Grècia
- 1969 :Muammar el Gaddafi a Líbia
- 1973 :Augusto Pinochet Ugarte a Xile
- 1976 :Argentina
- 1980 :Turquia
- 1999 :Pervez Musharraf a Pakistan

Cops d'Estat evolucionistes

Son un cas poc habitual, i els solen realitzar militars progressistes per acabar amb dictadures:
- 1958 :Veneçuela, Revolució del 23 de gener
- 1974 :Portugal , Revolució dels clavells Categoria:Política ja:クーデター ko:쿠데타

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

Guerra Civil

- Guerra civil espanyola
- Guerra civil americana
- Guerra civil xinesa
- Guerra civil del Vietnam ja:内戦

Argentina

La República Argentina és un estat d'Amèrica del Sud. Limita al nord amb Bolívia i el Paraguai, a l'est amb el Brasil, l'Uruguai i l'oceà Atlàntic, i a l'oest amb Xile, amb qui comparteix el sud de la serralada dels Andes. La capital és Buenos Aires i les ciutats més importants són Córdoba, Rosario, Mendoza, Santa Fe i La Plata.

Origen del nom

El nom Argentina prové del llatí argentum (plata). L'origen d'aquest nom prové dels primers viatges realitzats pels conquistadors espanyols al Rio de la Plata. Els naufragants d'una expedició dirigida per Juan Días de Solís es van trobar amb indígenes de la regió els quals els van donar objectes de plata. Les notícies sobre una Serralada de la Plata, mítica i llegendària, una muntanya rica en plata, van arribar a Espanya prop del 1524. Llavors, els espanyols van reanomenar el Rio Solís com a Rio de la Plata. La primera vegada que es va utilitzar el nom "Argentina" va ser en el llibre de Ruy Díaz de Guzmán, Historia del Descubrimiento, población y conquista del Río de la Plata (Història del descobriment, població i conquesta del Rio de la Plata) el 1612, el qual va anomenar el territori descobert per Solís com a Terra Argentina (Terra de Plata).

Història

Al febrer de 1516, el navegant espanyol Juan Díaz de Solís va pilotar la seva nau al gran estuari del Riu de la Plata i va reclamar la regió del voltant en nom d'Espanya. Tot el territori va ser colonitzat per Espanya al llarg dels segles XVI i XVII. El país es va independitzar d'Espanya el 1816. Durant les següents quatre dècades es van produir disputes internes entre faccions federalistes ("federals") i centralistes ("unitaris") fins a la proclamació de la constitució de 1853 encara avui vigent amb les modificacions realitzades el 1994. Dues forces van crear l'Argentina del segle XIX: la introducció de les tècniques agrícoles modernes i la integració de la nació a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració d'Europa van ser una peça important en la revolució econòmica. Com als Estats Units, els immigrants que van desenvolupar els recursos argentins, especialment a la regió central de les pampes, hi van immigrar de diverses nacions europees, però, principalment d'Espanya i Itàlia. També s'hi van establir immigrants d'Alemanya, Suïssa, Regne Unit i Rússia. De 1880 a 1930 Argentina es va convertir en una de les 10 nacions més riques del món, riquesa basada en la expansió ràpida de l'agricultura i la inversió estrangera en la infraestructura. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al 1916, quan els rivals tradicionals, els radicals, van prendre el control del govern. Els radicals, amb la seva èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques van obrir les portes a l'expansió de la classe mitjana del país, i l'arribada d'altres grups socials al govern. Però, aquest període va finalitzar amb un cop d'estat militar conservador el 1930. Els governs conservadors d'aquesta dècada no assolirien contenir els canvis econòmics i socials, i van recórrer al frau i a la violència. Finalment, Juan Domingo Perón va prendre el poder per mitjà d'un altra cop d'estat, i va ser elegit president per mitjà d'eleccions democràtiques el 1946. Amb tendències socialistes, va donar poder a classe treballadora i va expandir el nombre de treballadors sindicalitzats. El 1947 va anunciar la creació d'un pla de cinc anys basat en el creixement de les industries que havia nacionalitzat. La seva dona, Eva Duarte de Perón, coneguda com Evita, va ser una figura prominent aconseguint el suport que el seu marit necessitava. Perón va ser re-elegit el 1952, però, després d'un cop militar, el 1955 va ser exiliat. 1955 Durant les dècades del cinquanta i seixanta, el govern va estar encapçalat per militars i civils, però, ni les dictadures ni els governs democràtics van aconseguir el ple desenvolupament de l'economia de l'Argentina, la qual continuava el seu imparable descens. Les demandes socials i econòmiques es van traduir en expressions violentes, i els moviments d'oposició van començar a utilitzar el terrorisme durant la dècada dels setanta. Aquests esdeveniments van obrir la porta al retorn de Perón. L'11 de març, 1973, es van realitzar eleccions generals per primera vegada després de 10 anys. Héctor Cámpora, simpatitzant de Perón va ser elegit, però va renunciar quatre mesos després. Després de les noves eleccions generals, Perón va guanyar amb una victòria decisiva amb la seva tercera dona, María Estela Isabel Martínez de Perón, com a vicepresidenta. En aquest període els extremistes de dreta i esquerra van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència. Després de la mort de Perón, un altre cop d'Estat va remoure a la seva dona el 1976, i les forces armades van governar el país, però, recorrent al terrorisme d'estat i l'opressió civil. La pau va ser establerta, però, el cost va ser altíssim, amb 30.000 persones "desaparegudes" durant el període 1976-1983. Els problemes econòmics severs, la corrupció, i la derrota en la Guerra de les Malvines, van propiciar la caiguda de la dictadura. A partir de l'obertura democràtica de 1983 s'han produït eleccions que han assolit consolidar el progrés democràtic del país, però no han aconseguit resoldre la situació econòmica de l'Argentina d'una manera que millori la qualitat de vida de la majoria de la població. Encara que l'Argentina va experimentar un creixement i estabilitat econòmiques la dècada de 1990, el 2001 es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la història.

Geografia

2001La geografia argentina pot ser dividida en tres regions:
- les planes fèrtils de les Pampes, al centre del país, i les quals són el centre de la riquesa agrícola de l'Argentina
- l'altiplà de la Patagònia que s'estén del centre cap al sud (Tierra de Fuego, que en català vol dir Terra de Foc)
- la cadena muntanyonsa dels Andes, a l'oest del país, a la zona fronterera amb Xile, on es troba el punt més alt del país, l'Aconcagua amb 6.960 m. Els rius principals (i els quals són molt amples en comparacío amb els rius europeus) són el Paraguai, el Bermejo, el Colorado, el Uruguai, i el més gran, el Paranà. Els últims dos rius s'uneixen formant l'estuari del Rio de la Plata. El clima argentí és predonimantment templat, amb extrems subtropicals al nord, i àrids-antàrtics al sud.

Economia

:Article principal: Economia de l'Argentina L'Argentina es beneficia de grans recursos naturals, una agricultura orientada a les exportacions, i una indústria diversificada. Al començament del segle XX l'Argentina era un dels 10 països més rics del món, riquesa basada en l'agricultura i la inversió estrangera. No obstant això, l'Argentina no assoliria el ple desenvolupament. Després de la recessió de 1929 el país va experimentar diverses crisis econòmiques, va acumular un enorme deute extern, i en els anys vuitanta la hiperinflació va arribar al 200% mensual. El govern de Carlos Ménem va establir un sistema de convertibilitat de la moneda, i l'economia va créixer en els anys noranta, però a la fi del seu segon terme, la situació econòmica va decaure. Per mitjà de la convertibilitat, amb la qual la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a l'una del dòlar nord-americà, la inflació va ser controlada, però, les exportacions argentines van perdre competitivitat, elevant el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics. Els barrios miseria, els barris pobres sense serveis públics (i fins i tot només constituïts per construccions de cartró i alumini) van créixer considerablement a les grans ciutats, principalment a Buenos Aires. Fernando de la Rúa, electe el 1999 no va aconseguir estabilitzar l'economia i després de manifestacions violentes, va renunciar el 2001. Després de 4 presidents interins, el Congrés va seleccionar a Eduardo Duhalde com a president, qui va acabar amb el sistema de la convertibilitat de la moneda. Aquesta crisi, la pitjor de la història del país, va enfonsar a més del 50% de la població en pobresa. El govern de Néstor Kichner ha assolit importants avanços econòmics, va realitzar una sorprenent reestructuració del deute, i l'Argentina va créixer 8% durant el 2003 i 2004, en recuperació de les caigudas del PIB des de 1998. Però, d'acord a diversos analistes financers, Kichner ha de resoldre el problema energètic, i promoure inversions superiors als 2 milions de dòlars en aquest sector per aconseguir que l'economia creixi 3% el 2005. Argentina és membre del Mercosur.

Política

MercosurL'última dictadura, que va començar el 1976, va iniciar la seva caiguda amb la derrota d'Argentina en la Guerra de les Illes Malvines, i el 1983 es van realitzar eleccions democràtiques. Raúl Alfonsín, el primer president democràtic, va enfrontar-se a diversos reptes, incloent un aixecament militar, i va renunciar sis mesos abans de la fi del seu període. Carlos Ménem va ser designat president, i després d'una reforma constitucional, va aconseguir reelegir-se per un període de quatre anys més, fins al 1999, data en la qual Fernando de la Rúa va ser elegit, sent la primera transició pacífica en moltes dècades. La constitució argentina de 1853, estableix una separació de poders definida dins d'un sistema presidencialista. El president i el vicepresdient governen per un període de quatre anys amb la possibilitat de reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Nació (Congreso de la Nación, en espanyol), compost pel Senat, amb 72 membres, i la Cambra de Diputats (Cámara de Diputados) amb 257 membres. Els partits polítics més grans de l'Argentina són el Partit Justicialista (PJ), un partit d'origen peronista, i la Unió Cívica Radical (UCR), fundada el 1890.

Divisions Administratives

1890 L'Argentina està dividida en 23 províncies i 1 districte autònom conegut com a Capital Federal. # Buenos Aires, Capital Federal # Província de Buenos Aires # Catamarca # Chaco # Chubut # Córdoba # Corrientes # Entre Ríos # Província de Formosa # Jujuy # La Pampa # La Rioja

Dades demogràfiques

Ciutats

L'Argentina té el percentatge més gran de població urbana d'Amèrica Llatina. La majoria dels immigrants europeus, que van arribar especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial) es van establir a les ciutats, les quals oferien feines, educació i altres oportunitats per a ingressar a la classe mitjana. Els treballadors agrícoles també es van a establir a les grans ciutats, especialment a Buenos Aires que ha centralitzat el creixement del país. Des de la dècada de 1990, molts pobles rurals han estat despoblats arran de l'abandó del servei ferroviari i de la importació massiva de productes barats importants que van reemplaçar els productes locals produïts a petita escala, quan es va introduir el sistema de convertibilitat que mantenia el valor del dòlar nord-americà artificialment baix. Avui dia un terç de la població total del país viu a l'àrea metropolitana de Buenos Aires, també coneguda com al Gran Buenos Aires. Les següents són les àreas metropolitanes amb població superior al milió d'habitants: #Buenos Aires (ciutat: 3 milions, àrea metropolitana: 13 milions) #Córdoba (1,4 milions) #Rosario (1,3 milions)

Entografia

La major part de la població argentina és d'ascendència europea, principalment d'Itàlia i d'Espanya (prop del 80% de la població), encara que hi ha grans comunitats d'origen alemany, anglès, suís, rus i polonès. Hi ha també un gran nombre de descendents d'immigrants del Orient Mitjà, principalment de Síria i Líban, i de l'Àsia, principalment de Corea del Sud i Xina. Els pobles amerindis representen un petit percentatge de la població, i estan localitzats sobretot a les províncies del nord. Un controversial estudi genètic recent, però, ha establert que prop del 50% de la població blanca argentina té un avantpassat amerindi.

Religió

La República Argentina no és un estat confessional. No obstant això, l'Església Catòlica compta amb un estatus jurídic diferenciat respecte al de la resta d'esglésies i confessions, ja que l'estat nacional la suporta econòmicament. El 77% dels argentins es consideren catòlics. Hi ha nombroses comunitats jueves, islàmiques i protestants. El 16% és atea.

Llengües

L'espanyol és la llengua oficial de l'Argentina a nivell nacional. Però, el 2004, la província de Corrientes va declarar la cooficialitat del guaraní en l'ensenyament i en els actes de govern. A las comunitats indígenes es parla també el quítxua, l'aimara i el mapudungun (la llengua dels maputxes). També es parlen moltes llengües d'origen europeu (rus, dialectes italians i alemany) a les grans ciutats.

Enllaços externs

Govern

- [http://www.presidencia.gov.ar Pàgina oficial del President de l'Argentina, en castellà]
- [http://www.info.gov.ar Govern Electrònic, en castellà]

Periòdics

- [http://www.clarin.com.ar Clarín]
- [http://www.lanacion.com.ar La Nación]
- [http://www.infobae.com Infobae] Categoria:Argentina fiu-vro:Argentina ja:アルゼンチン ko:아르헨티나 ms:Argentina simple:Argentina th:ประเทศอาร์เจนตินา

1976

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 de febrer - Barcelona: s'hi fa una gran manifestació amb el lema de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia".
- 13 d'abril - València: s'hi constitueix la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.
- 23 d'abril - Barcelona: s'hi publica el primer número del diari "Avui".
- 4 de juny - Palma (Mallorca): s'hi signa el Pacte Autonòmic de les illes Balears.
- 5 de setembre - Barcelona: Joaquim Maria Puyal fa la primera emissió radiofònica d'un partit de futbol en català, des de la guerra del 36.
- 16 de setembre - Perpinyà (el Rosselló): hi obre les portes la Bressola, la primera escola catalana després de l'ocupació de la Catalunya del Nord per França el 1659.
- 15 de desembre - Espanya: s'hi celebra el referèndum que plebiscitarà la Llei per a la Reforma Política.
- 28 de novembre - l'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà): s'hi celebra el primer congrés de la Unió de Pagesos. :MÓN
- 1 de gener - Veneçuela: el govern de Carlos Andrés Pérez nacionalitza l'explotació de petroli.
- 3 de març - Vitòria (el País Basc): essent ministre de Governació Manuel Fraga, hi moren cinc persones i més d'un centenar hi resulten ferides quan la policia espanyola dispara per dissoldre una assemblea d'estudiants i treballadors que se celebrava a l'església de San Francisco (fets de Vitòria de 1976).
- 1 d'abril - EUA: s'hi funda Apple Computer Company.
- 3 de setembre - el planeta Mart: la nau Viking 2 hi aterra i hi fa fotografies.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 15 de febrer - Torrelavega (Cantàbria, Espanya): Óscar Freire, ciclista espanyol.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 9 de setembre - Pequín (la Xina): Mao Zedong (毛澤東: nom també adaptat a les llengües occidentals com Mao Tse-Tung), polític xinès, president del país (n. 1893).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1976年 ko:1976년 ms:1976 simple:1976 th:พ.ศ. 2519

Bolívia

La República de Bolívia és un dels dos únics estats de l’Amèrica del Sud sense sortida a l’oceà, un dels més pobres de l’Amèrica Llatina i una de les regions més altes del món. Limita al nord i a l’est amb les regions més selvàtiques del Brasil, al sud amb el Paraguai i l’Argentina, al sud-oest amb Xile i a l’oest amb el Perú. Té força població indígena (d'un 56% a un 70%) i manté reivindicacions territorials amb Xile per la franja d’Arica, que li permetria la sortida a l’oceà Pacífic.

Geografia

Orografia

Bolívia està creuada de nord a sud per dues grans serralades que formen part del plegament andí. La serralada Occidental (Cordillera Occidental) separa Bolívia de Xile i està formada per muntanyes volcàniques que superen els 6.000 m d’altitud (la més alta és el Sajama, amb 6.542 m). La serralada Reial (Cordillera Real)surt del llac Titicaca, travessa el centre del país i culmina en el volcà Illimani, amb 6.490 m d'altitud; a partir d'aquí es bifurca en les serralades Central i Oriental. Entre les serralades Occidental i Central s'alça l'Altiplà, de més de 3.600 m d'altitud. Hi ha una gran extensió de boscos, a causa de l’alta pluviositat. Aquesta regió rep el nom de yungas, al nord de la latitud de Cochabamba, i de valles, al sud. Les yungas són un espai de transició entre les serralada andina Oriental i la gran plana amazònica. Als valles la influència de l’Amazònia deixa pas a la plana del Chaco, de clima sec, que es prolonga pel Paraguai i el nord de l’Argentina. A l’est de les yungas i els valles hi ha la gran plana de l’Oriente (o dels llanos), que ocupa dos terços del país. Configura un paisatge variat amb selves tropicals al nord, sabana més cap al sud i pantans pertot arreu.

Hidrografia

Hi ha tres sistemes fluvials: el primer està constituït pels rius més grans de Bolívia, que neixen al vessant est de la serralada Oriental; el segon sistema va des del sud de la serralada Oriental cap al Riu de la Plata, i el tercer està format pels rius de l’Altiplà, que desemboquen al llac Titicaca. Els rius nord-orientals més importants són el Mamoré i el Beni, que a la seva confluència formen el Madeira, tributari de l’Amazones. En aquesta regió hi ha extenses inundacions en els mesos de febrer i març; és una àrea molt desconeguda i amb poca població. El riu sud-oriental Pilcomayo va des del sud de la serralada Central fins al riu Paraguai, del sistema del Riu de la Plata. En aquesta regió hi ha llacs, estanys i pantans. La regió de l’Altiplà, amb moltes menys pluges, forma la conca endorreica més extensa de l’Amèrica del Sud. Per una banda, hi ha el llac Titicaca, al nord. Està situat a una altitud de 3.810 m i cobreix una superfície de 8.300 km²,una tercera part de la qual pertany a Bolívia i la resta al Perú. Del Titicaca surt el riu Desaguadero, que travessa l’Altiplà de nord a sud i desemboca al segon gran llac de Bolívia, el Poopó, del qual encara surt un altre riu, el Lacajahuira, que desemboca al Salar de Coipasa. Més cap al sud-oest, prop de Xile, hi ha el llac salat més extens del país, el Salar de Uyuni.

Clima

Tot i que el país està situat al nord del tròpic de Capricorn, la diversitat de temperatures és extraordinària. Podem trobar des del clima equatorial del departament del Beni fins a les neus perpètues i les glaceres dels Andes passant pel clima continental extremat de l’altiplà, on les temperatures mitjanes són de 7ºC a 15ºC a l’estiu i inferiors a 0ºC a l’hivern. La mitjana de pluges de La Paz (la capital del país) és de 562 mm l’any. A les yungas i als valles les temperatures són molt més suaus (entre 16ºC i 19ºC) i la humitat i les precipitacions són molt altes. A la gran plana de l’Oriente la temperatura és molt alta tot l’any i sovint, cap al sud, bufa un vent fred que puja procedent de la Pampa argentina i que l’anomenen surazo. Parlant en termes generals, Bolívia té un clima Continental Sec, ja que l’estació seca és molt més llarga que la humida. La temperatura és alta i regular tot l’any, però les màximes es donen al final dels mesos secs.

Demografia

Bolívia és un dels tres països de Llatinoamèrica dels quals més de la meitat de la població és ameríndia (els altres són Guatemala i Perú). La distribució ètnica de Bolívia és 33% quítxua, 30% aimara, 25% mestís, i 12% europeu o caucàsic. Els grups amerindis pricipals són els quítxues (2,5 milions), els aimares (2 milions), els txiquitans (180.000) i guaranís (125.000). Hi ha minories de descenents d'immigrants d'Alemanya, Itàlia, Espanya i del Orient Mitjà. La població afro-boliviana és de l'1%. La capital administrativa, seu del govern, és La Paz, amb 800.000 habitants i més d'un milió i mig a l'aglomeració urbana; la constitucional, seu del Tribunal Suprem, és Sucre, amb 200.000 habitants. Altres ciutats importants són Santa Cruz de la Sierra, amb més d'un milió d'habitants; Cochabamba, amb 800.000; Oruro, amb més de 200.000, i Potosí i Tarija amb més de 100.000. La religió predominant és el catolicisme (95%), amb una petita minoria de protestants (2,3%). La població creix a un ritme anual del 2,8% i l'índex d'alfabetització és del 74,2%.

Política

És un país republicà, unitari i presidencialista. El president hi és elegit per sufragi universal directe i obligatori per a un període de quatre anys. Però si cap candidat no obté la majoria absoluta, és el Congrés Nacional el que l’ha d’elegir entre els tres més votats. majoria absoluta

Divisió administrativa

Bolívia es divideix en nou departaments, o departamentos:
- Chuquisaca
- Cochabamba
- El Beni
- La Paz
- Oruro
- Pando
- Potosí
- Santa Cruz
- Tarija Cada departament es divideix en províncies, o provincias.

Economia

El producte interior brut (PIB) bolivià del 2002 fou de 7,9 bilions de dòlars USA. El creixement econòmic és d'un 2,5% anual i la inflació fou entre el 3% i el 4% el 2002 (el 2001 va estar per sota de l'1%). Composició per sectors: primari (24%), secundari (27%), terciari (49%).

Sector primari

L’agricultura ocupa el 45,5% de la població activa. Una bona part de la producció es destina a l’autoconsum, tot i que en alguns departaments hi ha grans explotacions agrícoles i ramaderes. Els principals productes agrícoles són la fulla de coca, el blat de moro, les patates, el blat, l’arròs, l’ordi, la soja, la canya de sucre i el cafè. A l’Altiplà s’hi cultiva la quinoa, un cereal autòcton que ja cultivaven els inques. A les yungas, a part de la coca, s'h conreen tota mena de fruites tropicals i subtropicals. Als valles es produeixen cereals, alfals, préssecs, raïm i verdures. La ramaderia consta de llames i alpaques a l’Altiplà, d’ovins i bovins als valles i de bovins en grans ranxos en algun departament. La pesca té una certa importància al llac Titicaca i en alguns grans rius orientals. També hi ha certa producció forestal.

Indústria

La indústria està poc desenvolupada i es limita a la transformació de minerals, les refineries de petroli, les indústries derivades de l’agricultura i altres indústries alimentàries o tèxtils. Ocupa només el 10% de la població activa. El contraban de mercaderies brasileres, argentines i nord-americanes va ser molt important durant els anys de la inflació, així doncs, no és estrany que la població industrial disminueixi cada cop més. Categoria:Bolívia ja:ボリビア ko:볼리비아 ms:Bolivia zh-min-nan:Bolivia

1935

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 17 de juliol - Barcelona: Josep Sunyol i Garriga, esdevé president del FC Barcelona. Josep Sunyol va ser directiu de la Federació Catalana de Futbol, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC a les Corts de Madrid el 1931, 1933 i 1936, president del RACC, gran amant de l'esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, lluitador i patriota català.
- 29 de setembre - Barcelona: s'hi funda el POUM. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de gener - Tupelo (Mississippi, EUA): Elvis Aaron Presley, conegut com Elvis Presley, cantant de rock estatunidenc.
- 11 de setembre - Verhnee Zhilino (Rússia): Gherman Stepanovich Titov, astronauta rus.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 21 de desembre - Hindäs (Göteborg, Götaland, Suècia): Kurt Tucholsky, escriptor i periodista alemany.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1935年 ko:1935년 ms:1935 simple:1935 th:พ.ศ. 2478

Paraguai

Paraguai és un país de Sudamèrica localitzat entre les latituts 19º 18' i 27º 30' i les longituts 54º 19' i 62º 38' oest del meridià de Greenwich. És un dels dos països sudamericans sense sortida a l'oceà. El lloc més occidental del seu territori es troba a Fortín d´Esmeraldai l'extrem oriental està donat pel Salto del Guairá. Al nort el punt més extrem és el Fortín Coronel Sanchez i en el sur l'illa Talavera. Els seus límits són: Al nort amb Bolívia; al noroest, amb Brasil i al suroest i al oest amb Argentina.

Història

Els primers europeus van arribar al territori al començament del segle XVI i van fundar Asunción, el 15 d'agost, 1537. La ciutat es va convertir en la capital d'una província colonial, i va ser coneguda com la "Mare de totes les ciutats". Destaca en els segles XVII i XVIII la forta influència dels jesuïtes, amb la creació de reducciones, comunitats on els indígenes restaven protegits de les arbitrarietats dels colonitzadors. El 1717 la rebel·lió comunera va realitzar el primer crit de llibertat d'Amèrica, però van ser derrotats en la batalla de Taviti el 1721. El 1811 Paraguai va declarar-ne la independència. El segle XIX va estar marcat per l'aïllament i l'autarquia. La dictadura estatlista i militarista de Francisco Solano López, combinada amb les ambicions territorials d'Argentina i l'imperi brasiler, condueixen a la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870), amb resultats catastròfics per a la demografia i l'economia del país. L´últim conflicte armat internacional va ser contra Bolívia de 1932 a 1939 i de la qual van sorgir els límits territorials actuals entre els dos països. El Paraguai també va sofrir nombroses guerres civils i cops d'estat durant el segle XIX i el segle XX. L'últim dictador general va ser Alfredo Stroessner, qui va ser enderrocat el 1989. Des de llavors, Paraguai ha viscut un període de democràcia, encara que la tensió política ha augmentat els anys recents. El primer president democràtic va ser Juan Carlos Wasmosy, però hi ha qui pensa que la seva política econòmica va dur al país al col·lapse financer. Actualment, ell és senador vitalici, i un home molt poderós al país.

Economia

El Paraguai té una economia de mercat on el sector informal és predominant que inclou les re-exportacions de productes de consum importats als països veïns, i les activitats de les milers de mirco-empreses i dels venedors ambulants. Donada la importància del sector informal, és difícil realitzar estimacions o mesuraments precisos de l'economia. L'economia del Paraguai, però, depèn força del Brasil, el seu veí a l'est. La major part de les importacions ingressen al país per mitjà del port de Paranaguá. La Ciudad del Este, és la tercera àrea sense impostos més gran del món després de Hong Kong i Miami. Al país es troba la pressa Itapiu, la qual és l'estructura de ciment més gran, la pressa més gran i la planta d'energia més gran del món. El 60% del Producte Intern Brut prové del comerç amb Brasil. La resta prové del comerç amb Argentina i dels altres membres del Mercosur, del qual n'és membre des de 1995.

Divisió Administrativa

El Paraguai està dividit en 17 departaments i la capital: Departaments:
- Alto Paraguay
- Alto Paraná
- Amambay
- Boquerón
- Caaguazú
- Caazapa
- Canindeyú
- Central
- Concepción
- Cordillera
- Guairá
- Itapúa
- Misiones
- Ñeembucú
- Paraguarí
- Presidente Hayes
- San Pedro

Demografia

Ètnicament, culturalment i socialment, el Paraguai té una de les poblacions més homogènies de Llatinoamèrica. Prop del 95% de la població es mestissa (descendents principalment d'espanyols i guaranís). El 75% parla espanyol i el 90% entén el guaraní; aquestes són les dues llengües oficials del país. Hi ha també descendents d'alemanys, japonesos, coreans, xinesos, àrabs i brasilers que s'hi han establert i han conservat les seves llengües. La població del Paraguai està concentrada a la capital, Asunción, i a les àrees que l'envolten. La majoria dels paraguaians són catòlics.

External Links

- [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/novo/historia/brasil/paraguai_menu.html Guerra do Paraguai] - [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/historia_geral.html História Geral] Categoria:Paraguai fiu-vro:Paraguay ja:パラグアイ ko:파라과이 ms:Paraguay simple:Paraguay zh-min-nan:Paraguay

1954

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1954年 ko:1954년 ms:1954 simple:1954 th:พ.ศ. 2497

1948

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- Fred Hoyle formula, amb l'astrònom Thomas Gold i el matemàtic Hermann Bondi, la teoria de l'Univers quasiestacionari, també anomenada de la creació contínua.
- 25 de febrer - Txecoslovàquia: hi triomfa la revolució comunista (cop d'estat de Praga).
- 10 de desembre - seu de les Nacions Unides (Nova York): l'ONU proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 25 de desembre - Prada de Conflent (el Conflent): Pompeu Fabra i Poch, filòleg català, principal impulsor de la Reforma Ortogràfica (n. 1868). :MÓN
- 30 de gener - Nova Delhi (Delhi, l'Índia): Mohandas Karamchand Gandhi, conegut com Mahatma Gandhi, independentista indi, líder de la resistència pacífica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1948 ja:1948年 ko:1948년 ms:1948 simple:1948 th:พ.ศ. 2491

1973

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 26 de setembre - Barcelona: Detenció de Salvador Puig i Antich.
- 1 de desembre - Barcelona: Lluís Maria Xirinacs i Damians inicia una vaga de fam davant de la presó model per reclamar l'amnistia dels presos polítics antifranquistes que durarà 42 dies. :MÓN
- 27 de març - Hollywood (Califòrnia, EUA): Marlon Brando rebutja l'Òscar que li concedeix l'Acadèmia de les Arts i les Cièncias Cinematografiques.
- 11 de setembre - Xile: les forces armades dirigides pel general Augusto Pinochet prenen el control del país; el president Salvador Allende mor al Palacio de la Moneda.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 16 d'abril - Villarrubio (Tarancón, Conca): Luis Manuel Ferri Llopis, conegut com Nino Bravo, cantant melòdic valencià, d'accident de trànsit.
- 22 d'octubre - San Juan (Puerto Rico): Pau Casals, violoncel·lista català. :MÓN
- 2 de setembre - Bournemouth (Anglaterra): John R.R. Tolkien, escriptor i filòleg anglès.
- 11 de setembre - Santiago Xile: Salvador Allende, president de Xile, mort defensant el Palacio de la Moneda davant l'exèrcit sublevat.
- 23 de setembre - Santiago (Xile): Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, conegut com Pablo Neruda, poeta, premi Nobel de Literatura, i diplomàtic xilè.
- 20 de desembre - Madrid (Espanya): Luis Carrero Blanco, president del govern espanyol, assassinat amb una bomba per la banda terrorista ETA.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1973 ja:1973年 ko:1973년 ms:1973 simple:1973 th:พ.ศ. 2516

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emp