:: wikimiki.org ::

Cosmologia

Cosmologia

La cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany. La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.

Cosmologia Grega

Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).

Cosmologia Medieval

La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.

Cosmologia Moderna

Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.

Cosmologia Contemporània

Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:

El futur de la cosmologia

Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.

Enllaços externs

- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html ---- Categoria:Cosmologia ja:宇宙論 ko:우주론 simple:Cosmology th:จักรวาลวิทยา

Univers

L'Univers és la totalitat del continu espai-temps en què vivim, juntament amb tota la matèria i energia continguda en ell. A gran escala, es l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Avui en dia, els experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'Univers. Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per referir-se a la part de l'Univers que podem observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan se li considera com un sistema ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat, mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent s'haja descobert o no. En aquest sentit, 'Cosmos' és l'"univers conegut".)

Contingut

La major part de l'univers està format per l'anomenat espai interestelar.Dins d'aquest espai existeixen cúmuls de galàxies, que són grups de galàxies més o menys properes. La nostra galàxia, la Via Làctia, pertany a un d'aquests cúmuls, anomenat grup local, format per unes trenta galàxies, entre les quals hi ha també la Galàxia d'Andròmeda. Al seu temps una galàxia pot contenir de milers a milions de Sistemes solars, a més de Nebuloses, forats negres i tota mena d'astres.

Origen

La majoria de científics estan d'acord que l'univers va començar desprès d'una gran explosió ( el Big Bang), fa 13.7 × 10⁹ anys (amb una precisió de cap a 200 milions d'anys).

Mida

La mida de l'univers és una qüestió oberta. De fet encara no hi ha acord sobre si es finit o infinit. De totes maneres, sí que es pot estimar la mida de l'univers observable, que es finit i consisteix en tot allò que ens podria haver afectat des del Big Bang, tenint en compte la velocitat de la llum. Es calcula que l'univers observable podria ocupar un volum de 5·10³² anys llum cúbics, amb 7·10²² estrelles, organitzades en unes 1010 galàxies. Observacions recents amb el telescopi espacial Hubble indiquen que aquest nombre podria ser superior. Normalment, les referències a l'univers, tant per afeccionats com professionals, solen fer referència per defecte a aquest univers observable o visible. De fet, en contradicció aparent amb les teories de Copèrnic, nosaltres estem situats al centre de l'univers observable. Això és així perquè l'univers visible es precisament tot allò que es troba a una certa distancia de nosaltres, i que pot haver interactuat amb nosaltres durant la història de l'univers.

Forma

Tampoc no se sap amb seguretat la forma de l'univers, però molts científics creuen que l'univers es gairebé pla, finit, però sense límits. És un concepte semblant al de la superfície de la Terra, però en tres dimensions.

Destí

Pel que fa al destí final de l'univers, es consideren dues possibilitats: que es torni a contraure per efecte de la gravetat i acabi implosionant en un punt (el Big Crunch), o que continui expandint-se per sempre, fins arribar a un estat d'entropia màxima. Actualment, té mes pes la segona opció.

Multiplicitat d'universos

Des d'un punt de vista metafísic, hi ha qui ha proposat que el nostre univers només és un d'una col·lecció d'universos independents o paral·lels, que tots plegats formarien un multivers. Com que no hi ha possibilitat científica de comprovar aquesta teoria, el principi de la navalla d'Occam aconsella mantenir la idea d'un sol univers. De fet, la idea dels universos paral·lels es popular sobretot en Ciència-Ficció. Categoria:Cosmologia ja:宇宙 ko:우주 ms:Alam Semesta simple:Universe

Astronomia

L' astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en la esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com a corbes de llum d'estreles variables, descobriment de asteroides i cometes etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones i dels assumptes humans en general es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc.

Branques de l'astronomia

L'Astronomia es troba dividida en quatre grans branques:
- Astronomia de posició: Té com a objecte situar en la esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetas, satèl·lits i fenòmens com els eclipsis, trànsits dels planetes pel disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del Sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques.
- Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'Astronomia de posició en l'àmbit de la part de la física coneguda com a mecànica generalment la newtoniana (Llei de la Gravitació Universal de Isaac Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbitas de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra va ser per la seva complexitat molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany de Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Le Verrier i Adams descobrir sobre el paper al planeta Neptú. El descobriment d'una xicoteta desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb el seu Teoria de la Relativitat la va explicar.
- Astrofísica és una part moderna de l'Astronomia que estudia els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan gràcies als espectres es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear (generació de l'energia en l'interior de les estreles) i relativitat.
- Cosmologia és la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt.

Branques de l'astronomia per la part de l'espectre utilitzada

Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en:
- Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga.
- La radioastronomia usa per a l'observació, radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'Astronomia Òptica i de Ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè la atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona.
- Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja (longituds d'ona més llargues que el roig). La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs.
- Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de rajos X, astronomia de rajos gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrís i els rajos còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics u observatoris espacials.

Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat

- Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia.
- Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics.
- Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran.
- Formació de la galàxia i evolució: l'estudi de la formació de la gàlaxia i llur evolucions.
- Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies.
- Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia.
- Astronomia estelar: l'estudi dels estels.
- Evolució estelar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final.
- Formació estelar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núbols de gas, i el procés de formació en sí mateix.
- Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del Sistema Solar i dels planetes extrasolars.
- Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers.
- Arqueoastronomia
- Astroquímica

Vegeu també

- Llista d'astrònoms
- Història de l'astronomia és vital en el desenvolupament del pensament humà.

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/ipa/que_hi_ha_alli_dalt.htm Plana sobre Astronomia]
- [http://www.astroalella.org Agrupació d'Astronomia d'Alella]
- [http://www.ub.es/slc/termens/astronomia.pdf Vocabulari d'astrofísica i astronomia]
- [http://www.palmcat.org PalmCAT - AI (Astro Info)] Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Categoria:Astronomia ja:天文学 ko:천문학 ms:Astronomi simple:Astronomy th:ดาราศาสตร์

Filosofia

La Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.

Disciplines filosòfiques

En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà). Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

Història

Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa. Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents: #Filosofia antiga #Filosofia medieval #Filosofia moderna #Filosofia contemporània

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา

Religió

)]] La Religió es el conjunt de creences (sobre el món i la persona) i d'actituds (moral) pròpies d'una persona o d'una comunitat humana. Especialment es refereix al concepte de sagrat, entès com allò digne de reverència, de respecte o d'obediència. Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,
- Animisme
- Dualisme
- Monoteisme
- Politeisme Conceptualment i històrica, la primera religió és l'animisme, que és la noció consubstancial a l'ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura posseeixen igualment una ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la natura", pròpia de l'animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme. El pas últim en l'evolució del pensament religiós és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'agnosticisme. O bé la seva negació absoluta: l'ateisme. En el procés de formació de la societat catalana, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al segle XIV amb el procés de depuració de la religió (Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories judaista (segle XV) i musulmana (segle XVI). Amb la Reforma-Contrareforma, els Països Catalans quedaren alineats en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar al nostre país, com mostra el cas del mestre solsoní Ripoll, que fou executat per la Inquisició valenciana entrat el segle XIX. Al segle XX, el monopoli religiós catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa. Categoria:Religió ja:宗教 ko:종교 ms:Agama simple:Religion th:ศาสนา

Cosmologia grega

La cosmologia va ser el primer tema estudiat pels filòsofs grecs, i al llarg de la història de l'Antiga Grècia va seguir sent un tema important: #Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. #Plató (en el seu Timeu) amplià les qüestions plantejades per aquests pensadors primitius i les sotmeté a revisió. #Aristòtil (en la seva Física) sistematitzà les qüestions esmentades, sostingué la infinitud del món, i el dividí en dos nivells, qualitativament diferents: el món celeste (incausat, de naturalesa etèria, movent-se circularment), i el món sublunar (amb quatre elements que es mouen centrífugament, i centrípetament). També els astrònoms es van ocupar sobre la cosmologia. En destaquen Eudoxos, Hiparc i Claudi Ptolemeu, que se decantaren pel geocentrisme. Els cosmòlegs grecs s'inclinaren --prescindint de diferències entre ells-- per una limitació espacial de l'Univers, temporalment etern, ordenat segons lleis constants, amb repeticions cícliques. Categoria:Cosmologia Categoria:Antiga Grècia

Aristòtil

Aristòtil, va ser un filòsof. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el gran. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan aquest va morir al 342 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i tingué que refugiar-se a l'illa d'Eubea, on morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Una colla de seguidors del seu pensament han recreat, 2300 anys després i a la ciutat de Mataró (Barcelona), el Lyceum, un espai de debat i discussió.

Cosmologia Aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:
- Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, amb moviment.
- Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal.

El Coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Ética

L'home busca la felicitat. Aquesta no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte.

Física Aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:
- Tot mòbil requereix d'un motor.
- Si cessa la causa, cessa l'efecte.
- La naturalesa és principi de moviment.
- A la natura no hi ha el buit.
- A la regió supralunar el moviment és circular.
- A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premises vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:
- Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
- Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre. La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.
- Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
- Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
- Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premises i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.
- Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents. Les 10 categories 1-Substància 2-Quantitat 3-Qualitat 4-Relació 5-Lloc 6-Temps 7-Posició 8-Possessió 9-Acció 10-Passió
- Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de materia (hyle) i forma (morphe). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
- Teoria de la causalitat Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser: Material-la materia de què està feta formal-la forma que té eficient-qui l'ha fet final-perquè l'ha feta
- Dinamisme de l'esser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans

Psicologia Aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (materia) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
- vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
- sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
- intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs ja:アリストテレス ko:아리스토텔레스 ms:Aristotle simple:Aristotle th:อริสโตเติล

Edat mitjana

En la Història d'Europa, l'Edat Mitjana o medieval és el periode intermedi entre l'Edat Antiga i la Civilització Moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta Edat són el Descobriment d'Amèrica el 1492 o la Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a termes despectiu, era l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural. El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí. Europa estava divida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants. En art, destaquen dos moviments: el romànic i el gòtic. Pel que fa a l'economia, basada en l'inercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.

Temes relacionats

- Edat Mitjana al País Valencià Categoria:Edat mitjana ja:中世 simple:Middle Ages

Nicolau Copèrnic

Nicolau Copèrnic (Torun 19 de febrer de 1473 - Frauenburg 24 de maig de 1543) va ser un astrònom polonès. Tambe conegut com a Mikolaj Kopernik (en polonès) o Nicolaus Copernicus (en llatí). Copèrnic és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com donà les bases que permeteren a Isaac Newton de culminar la revolució astronòmica —en passar d'un univers geocèntric a un cosmos heliocèntric— i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent fins aleshores.

Estudis i primeres investigacions

Estudià a la universitat de Cracòvia (1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-1499), on estudià dret, medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico da Novara. Novara és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Claudi Tolomeu. L'interès de Copèrnic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions, eclipsis de lluna, així com la ocultació de l'estel Aldebaran el 9 de març de 1497 a Bolonya El 1500 anà a Roma, on donà un curs de matemàtiques i astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, decideix acabar els seus estudis de medicina. Per tant, tornà a Pàdua (1501-1506) per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic. Després torna a Polònia, i construeix un observatori a Frauenburg (avui Frombork), on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba cap al 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia. La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium, fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-1532), però moltes de les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través de l'opuscle commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és d'una gran precisió i claredat. Aquesta obra magistral, (De Revolutionibus) de la qual va sorgir el pensament científic modern i la imatge de l'Univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins al 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberg.

La teoria heliocèntrica copernicana

El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de que la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celest. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil·la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolomeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Així mateix, les Escriptures ensenyaven la immobilitat de la Terra i el moviment del Sol. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. La idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes. El nou sistema proposat per Copèrnic té certes avantatges sobre el del seu predecessor. Explica, entre altres, el moviment diari del Sol, i dels estels per la rotació terrestre. També explica el moviment del Sol durant l'any. Igualment explica el moviment retrògrad dels planetes exteriors, Mart, (Júpiter, Saturn). La seva teoria pren en compte també, els planetes interiors, (Venus, i Mercuri). Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, les seves distancies, i, per consegüent, el període orbital. Copèrnic contradiu a Ptolomeu, dient que com més gran és l'òrbita d'un planeta, més gran es el temps que caldrà per que faça una revolució completa al Sol. òrbita Copèrnic havia estudiat els escrits dels filòsofs grecs cercant-hi referències al problema del moviment terrestre, especialment els pitagòrics i Aristarc de Samos, el qual establí per primera vegada la teoria heliostàtica. Les hipòtesis fonamentals de la Teoria Copernicana són: 1.- El món (univers) és esfèric. 2.- La Terra també és esfèrica. 3.- El moviment dels cossos celests és regular, circular i perpetu o compost per moviments circulars. :Distingeix diversos tipus de moviments: ::3.1.- Moviment diürn: Causat per la rotació de la Terra en 24 hores i no de tot l'univers. ::3.2.- Moviment anual del Sol: Causat per la translació de la Terra al voltant del Sol en un any. ::3.3.- Moviment mensual de la Lluna al voltant de la Terra. ::3.4.- Moviment planetari: Causat per la composició del moviment propi i el de la Terra. La retrogradació del moviment dels planetes no és més que aparent i no un moviment vertader i és a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol. 4.- El cel és immens respecte a la magnitud de la Terra. 5.- L'ordre de les òrbites celestes. Després de criticar l'ordre que l'astronomia tolemaica assignava als planetes, dóna l'ordre correcte del seu allunyament del Sol. És indubtable que 2.000 anys de teoria geocèntrica no van acabar pel sorgiment aïllat de Copèrnic sinó per una necessitat social inspirada en els nous aires del Renaixement i del neoplatonisme que es respiraven.

La revolució copernicana

El que es coneix com a revolució copernicana és la seva formulació de la teoria heliocèntrica, segons la qual, la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol. Cal centrar el valor real de la seva obra en el fet de reimposar teories ja rebutjades pel sentit comú i de donar-los una estructuració coherent i científica. La ruptura bàsica que representava per a la ideologia religiosa medieval la substitució d'un cosmos clos i jerarquitzat, amb l'home com a centre, per un univers homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, féu dubtar Copèrnic de publicar la seva obra per tal d'evitar problemes més que previsibles amb l'Església, i no fou fins el 1543 que aparegué la primera edició del De Revolutionibus Orbium Coelestium, com ja s'ha dit, feta a Nuremberg amb la supervisió del seu deixeble Georg Joachim Rheticus. Copèrnic, Nicolau Copèrnic, Nicolau ja:ニコラウス・コペルニクス ko:니콜라우스 코페르니쿠스 th:นิโคเลาส์ โคเปอร์นิคัส

Giordano Bruno

Giordano Bruno, (Nola (Campania) 1548- 17 de febrer de 1600) fou un filòsof italià executat per heretge.

Biografia

El seu nom de naixement era Filippo, nat a a Nola, a Campania, fill de Giovanni Bruno, un soldat. Prengué el nom de Giordano quan es féu frare dominic al monestir de Sant Domenico aprop de Nàpols. El 1572 fou ordenat sacerdot. Estava interessat per la filosofia, amb una memòria excepcional, serà atret per les idees redescubertes en aquell temps d'Hermes Trismegistus, i Plató. El 1576 haurà de partir de Nàpols per tal d'evitar la Inquisició. Surt de Roma per igual motiu, al temps que deixa l'ordre dels dominics. Viatja a Gènova, es fa calvinista, abans de ser excomunicat, i forçat a anar a França, on hi estarà durant molts d'anys, sota la protecció de poderosos mecenes. En aquesta època publica vint llibres, com Cena de le Ceneri (1584), i De l'Infinito, Universo e Mondi (1584). En aquesta segona obra defensa les teories de Copèrnic. El 1586, després d'una violenta disputa sobre "un instrument científic", abandona França per anar a Alemanya, i a Helmstadt és excomunicat pels Luterans. El 1591 accepta una convidada a Venècia, on serà arrestat per la Inquisició, jutjat, i extradit per un judici a Roma, el 1593, on restà empresonat sis anys abans de ser jutjat. El seu judici fou supervisat pel Cardenal Bellarmine. Rebutjà retractar-se, i va ser declarat heretge, i relaxat a les autoritats seculars el 8 de gener de 1600. Morí cremat el 17 de febrer de 1600, al Campo dei Fiori, una popular plaça de Roma, on una estàtua recorda aquest fet.

La cosmologia de la meitat del segle XVI

A la meitat del segle XVI, las teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual va obtenir d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des del punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividentes. Aquestes novetats es podien interpretar com una contradicció de les idees tradicionals que consideraven el cel com immutable, incorruptible, i superior a la regió terrestre. Tanmateix, l'astronomia de Copèrnic només fou admesa per molt pocs astrònoms, entre els quals, amb prudència, els alemanys Michael Maestlin (1550-1631), i Cristoph Rothmann. L'anglès Thomas Digges, és autor d'A Perfit Description of the Caelestial Orbes, en què s'hi adheria amb entusiasme. S'han d'excloure Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), que eren molt més jóvens, i tampoc no s'ha d'afegir en aquesta llista Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Segons Aristòtil i Plató l'Univers era finit i esfèric. Tenia com a últim limit l'esfera del primum mobile, subjecte del motor diürn que es transmetia a l'interior de l'Univers, i que li havia estat conferit per una intel•ligència transcendent i aliena (Déu o el primer motor immòbil. Tots els estels fixos eren en una esfera, i tots a la mateixa distància de la Terra, immòbil, i central; Ptolemeu els catalogà, fins a un nombre de 1.022, i els agrupà en 48 constel•lacions. Els planetes estaven dins esferes (o orbes) sòlides, i es movien estant-hi fixats. Copèrnic conservava la idea de les esferes sòlides dels planetes, però atribuïa a la Terra tots els moviments estel•lars, immobilitzant els estels fixos, i el Sol es convertia en el nou centre immòbil. Deixava als filòsofs el problema de si la part superior de l'esfera estel•lars era finita o infinita.

Les idees de Giordano Bruno

Bruno mantenia la idea que si es restituïa a la Terra el moviment de rotació, el moviment diürn estel•lar esdevenia una il•lusió, i ja no hi havia cap motiu per pensar que els estels equidistaven del centre, ni que la regió estel•lar fos finita. Thomas Digges ja havia arribat a aquesta conclusió el 1576. Però segons ell, la regió estel•lar infinita era la llar de Déu, els àngels, i els benaventurats. Digess conservava la idea de les esferes dels planetes, i mostrava la Terra com l'únic lloc on es produïa el naixement i la mort; i, per tant, com un lloc imperfecte respecte a la immutabilitat dels cels, i a la beatitud estel•lars. El 1584 Bruno publicà dos importants diàlegs filosòfics en els quals elimina les esferes planetàries abans que ho fessin Cristoph Rothmann, el 1586, i després Tycho Brahe, el 1587. Concep la idea d'un cel fluid, ple d'una substància (aire pur, èter, o spiritus) que no oposa resistència al moviment dels astres, que es mouen per propi impuls. Abandona la idea de jerarquia dins l'Univers. La Terra és un astre més. Déu deixa de tenir una relació especial amb aquesta regió, per tenir la mateixa en totes les regions, i considera infinit l'Univers, per qualitat pròpia. Bruno afirma també que l'Univers és homogeni, ple dels quatre elements (aigua, terra, foc, i aire), que componen també els astres, i sotmesa la matèria a una única llei universal i necessària. Però si no hi ha diferències entre els astres, i entre la Terra i el cel, entre el Sol i els estels, això implica que el Sol és un estel més, i els estels són sols. Si l'Univers és homogeni, com diu Bruno, els altres estels també tenen planetes. Així l'Univers esdevé homogeni, i infinit, tant en l'espai com en el temps. Així doncs, aquesta concepció és aliena a la concepció cristiana. Contradiu la idea d'un judici final, perquè l'Univers és estable i permanent. La idea de Déu és immanent a un Univers infinit. El conjunt format pel Sol i els planetes és la unitat fonamental de l'Univers infinit. Segons Bruno, la potència infinita d'un Déu infinit crea necessàriament un Univers infinit, format per un nombre infinit de sistemes solars, separats per vastes regions plenes d'èter, perquè l'espai buit no existeix. Bruno no arriba al concepte de galàxia. Els cometes són part del synodus ex mundis, astres, i no -com sostenien altres autors- criatures efímeres, instruments divins, nuncis de la providència. El cometa és un món, és a dir, un astre permanent, format pels quatre elements. La seva concepció cosmològica està marcada per la infinitud, l'homogeneïtat, i la isotropia. La unitat és el sistema planetari. La matèria està unida a un principi actiu animista, i intel•ligent, d'estructura discontínua, feta d'àtoms. Amb aquesta perspectiva materialista i animista, infinitista i atomista, Giordano Bruno anticipa les notes essencials de la cosmologia del segle XX.

Les idees de Giordano Bruno, i l'Església catòlica

Es diu que fou cremat pel seu Copernicanisme, però això és incert, perquè el seu pensament teològic estava suficientment apartat de la teologia de l'Església catòlica, que demanà que fos, realment, jutjat per docetisme. Totes les seves obres foren incloses a lIndex Librorum Prohibitorum, el 1603. Quatre cents anys després, durant el papat de Joan Pau II, s'expressà el reconeixement d'un error a la condemna de Bruno. L'any 1600, quan mor cremat per la Inquisició, per un enfrontement entre qüestions teològiques i científiques, les idees medievals estan ferides de mort. Al ser anunciada la sentència, de que seria executat piamente, sem profusió de sang (que en veritat significava la mort a la foguera) diu: "Temeu més la Força en pronunciar la sentència del que jo en escoltar-la" Significant que la Força —l'Església Católica— sabria del crimen contra la humanitat que estaria cometent creant un màrtir del pensament.
Pàgines que s'hi relacionen

- Ciència
- Cosmologia
- Filòsof
Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/gflaubert/fisica/hist012.htm Algunes notes sobre els autors que defensaren les idees copernicanes] Bruno, Giordano Bruno, Giordano ja:ジョルダノ・ブルーノ

Johannes Kepler

right Johannes Kepler (Württemberg, 27 de desembre, 1571 - Ratisbona, 15 de novembre , 1630), va ser un astrònom i matemàtic alemany, i va ser una figura clau en la revolució científica, fonamentalment conegut per les seves lleis sobre el moviment dels planetes.

Obra científica

Després d'estudiar teologia a l'universitat de Tubinga, incloent astronomia amb un seguidor de Copèrnic, va ensenyar al seminari protestant de Granz. Kepler va intentar comprendre les lleis del moviment planetari durant la major part de la seva vida. En un principi Kepler va considerar que el moviment dels planetes havia de complir les lleis pitagòriques de l'harmonia. Aquesta teoria és coneguda com la música o l'harmonia de les esferes celests. En la seua visió cosmològica no era casualitat que el nombre de planetes coneguts en la seua època fora un més que el nombre de poliedres perfectes. Sent un ferm partidari del model copernicà va intentar demostrar que les distàncies dels planetes al Sol venien donades per esferes a l'interior de poliedres perfectes niuades successivament unes a l'interior d'altres. En l'esfera interior estava Mercuri mentre que els altres cinc planetes Venus, Terra, Mart, Júpiter i Saturn estarien situats a l'interior dels cinc sòlids platónics corresponents també als cinc elements clàssics. En 1596 Kepler va escriure un llibre en què exposava les seues idees. Misterium Cosmographicum (El misteri còsmic). Sent un home de gran vocació religiosa Kepler veia en el seu model cosmològic una prova de l'existència, saviesa i elegància de Déu. Va escriure: «jo desitjava ser teòleg; però ara m'adone a través del meu esforç que Déu pot ser celebrat també per l'astronomia». 1596 El 1600 li crida l'astrònom imperial Tycho Brahe, que aleshores havia muntat el millor centre d'observació astronòmica d'aqueixa època. En 1602, a la mort de Tycho, és nomenat astrònom imperial i té accés a totes les dades recopilades per Tycho, molt més precisos que els manejats per Copèrnic. A la vista de les dades, especialment els relatius al moviment retrògrad de Mart se n'adonà que el moviment dels planetes no podia ser explicat pel seu model de poliedres perfectes i harmonia d'esferes. Incapaç d'acceptar que Déu no hi haguera disposat que els planetes descrigueren figures geomètriques simples, es va dedicar amb tenacitat il·limitada a provar amb tota sort de combinacions de cercles. Quan es va convèncer de la impossibilitat d'aconseguir-ho amb cercles, va usar ovals. En fracassar també amb ells, «només em va quedar una carreta de fem» i va emprar el·lipses. Amb elles va desentranyar les seues famosíssimes tres lleis (publicades el 1609 a la seua obra Astronomia Nova) que descriuen el moviment dels planetes. Lleis que van sorprendre al món, li van revelar com el millor astrònom de la seua època, encara que ell no va deixar de viure com un cert fracàs de la seua primigènia intuïció de simplicitat (com el·lipses?, havent-hi cercles...). No obstant, tres segles després, la seua intuïció s'ha vist confirmada més enllà de tot l'imaginable, quan Einstein va mostrar en la seua Teoria de la Relativitat general que en la geometria tetradimensional de l'espai-temps els cossos celests segueixen línies rectes. I és que encara hi havia una figura més simple que el cercle: la recta. En 1627 va publicar les Tabulae Rudolphine, a les que va dedicar un enorme esforç, i que durant més d'un segle es van usar en tot el món per a calcular les posicions dels planetes i les estrelles. Utilitzant les lleis del moviment planetari va ser capaç de predir satisfactòriament el trànsit de Venus de l'any 1631 amb el que la seua teoria va quedar confirmada.

Les tres lleis de Kepler

Durant la seua estada amb Tycho li va ser impossible accedir a les dades dels moviments aparents dels planetes ja que Tycho es negava a donar aqueixa informació. Ja en el llit de mort de Tycho i després a través de la seua família, Kepler va accedir a les dades de les òrbites dels planetes que durant anys s'havien anat recol·lectant. Gràcies a aqueixes dades, els més precisos i abundants de l'època Kepler va poder anar deduint les òrbites reals planetàries. Afortunadament Tycho es va centrar en Mart, amb una el·líptica molt acusada, d'una altra manera li haguera sigut impossible a Kepler adonar-se que les òrbites dels planetes eren el·líptiques. Inicialment Kepler va intentar el cercle, per ser la més perfecta de les trajectòries, però les dades observades impedien un correcte ajust, la qual cosa va entristir Kepler ja que no podia saltar-se un pertinaç error de vuit minuts d'arc. Kepler va comprendre que havia d'abandonar el cercle, la qual cosa implicava abandonar la idea d'un "món perfecte". De profundes creences religioses, li va costar arribar a la conclusió que la terra era un planeta imperfecte, assolat per les guerres, en aqueixa mateixa missiva inclou la cita clau. "Si els planetes són llocs imperfectes, perquè no deuen ser-ho les òrbites de les mateixes?". Finalment va utilitzar la fórmula de l'el·lipse, una rara figura descrita per Apol·loni de Pèrgam una de les obres salvades de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria. Va descobrir que encaixava perfectament en els mesuraments de Tycho. Havia descobert la primera llei de Kepler:
- Els planetes tenen òrbites el·líptiques i el Sol és en un dels focus. Després d'aqueix important salt, on per primera vegada allò que els fets s'anteposaven als desitjos i els prejudicis sobre la naturalesa del món. Kepler es dedicà simplement a observar les dades i traure conclusions ja sense cap idea preconcebuda. Va passar a comprovar la velocitat del planeta a través de les òrbites arribant a la segona llei:
- Els planetes no es mouen uniformement, sinó que el radi vector que uneix el centre del planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. Durant molt de temps, Kepler només va poder confirmar aquestes dues lleis en la resta de planetes. Encara així va ser un èxit espectacular, però faltava relacionar les trajectòries dels planetes entre si. Després de diversos anys, va descobrir la tercera i importantíssima llei del moviment planetari:
- El quadrat dels períodes dels planetes són proporcionals al cub de la distància mitjana al sol. Aquesta llei, anomenada també llei harmònica, junt amb les altres lleis ja permetia unificar, predir i comprendre tots els moviments dels astres. Marcant un fita en l'història de la ciència. Kepler va ser l'últim astròleg i es va convertir en el primer astrònom rebutjant la fe i les creences i explicant els fenòmens per la mera observació.
SN 1604: L'estrella de Kepler
biblioteca d'Alexandria i l'Observatori de Raigs X Chandra.]] El 17 d'octubre de 1604 Kepler va observar una supernova en la nostra pròpia Galàxia, la Via Làctia, a la que més tard se li diria la estrella de Kepler. L'estrella havia sigut observada per altres astrònoms europeus el dia 9 com ara Brunowski a Praga (qui va escriure a Kepler), Altobelli a Verona i Clavius a Roma i Capra i Marius a Pàdua. Kepler inspirat pel treball de Tycho Brahe va realitzar un estudi detallat de la seua aparició. La seua obra De Stella nova in pede Serpentarii ('La nova estrella al peu d'Ophiuchus') proporcionava evidències de que el Univers no era estàtic i sí sotmès a importants canvis. L'estrella va poder ser observada a simple vista durant 18 mesos després de la seua aparició. La supernova es troba a tan sols 13.000 anys llum de nosaltres. Cap supernova posterior no ha sigut observada en temps històrics dins de la nostra pròpia galàxia. Donada l'evolució de la brillantor de l'estrella avui en dia se sospita que es tracta d'una supernova de tipus I.
Obres escrites per Kepler

- Mysterium cosmographicum (El misteri còsmic) (1596)
- Astronomiae Pars Òptica (La part òptica de l'astronomia) (1604)
- De Stella nova in pede Serpentarii (La nova estrella al peu d'Ophiuchus) (1604)
- Astronomia nova (Nova astronomia) (1609)
- Dioptrice (Dioptrio) (1611)
- Epitome astronomiae Copernicanae (publicat en tres parts 1618-1621)
- Harmonitze Mundi (L'harmonia dels mons) (1619)
- Tabulae Rudolphinae (1627)
- Somnium (El son) (1634) - considerat com el primer precursor de la ciència-ficció. Kepler, Johannes als:Johannes Kepler ja:ヨハネス・ケプラー ko:요하네스 케플러

Isaac Newton

] Sir Isaac Newton (25 de desembre de 1642 - 20 de març de 1727) va ser un alquimista, matemàtic, científic, i filòsof anglès. Newton és l'autor dels Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el·líptiques; sinó també podien ser hiperbòliques, i parabòliques. Newton també demostrà que la llum blanca estava composta d'una mescla dels altres colors. Són també notables els seus arguments a favor que la llum està composta de partícules.

Biografia

Va néixer el 25 de desembre de 1642 (corresponent al 4 de gener de 1643 del nou calendari) en Woolsthorpe, Lincolnshire, Anglaterra . Va realitzar els seus primers estudis universitaris en 1661, al Trinity College de Cambridge. Al començament dels seus estudis, es va interessar en primer lloc per la química, i aquest interès, segons es diu, es va manifestar al llarg de tota la seva vida. Durant el seu primer any d'estudis, i probablement per primera vegada, va llegir una obra de matemàtiques sobre la geometria de Euclides, el que va despertar en ell el desig de llegir altres obres. El seu primer tutor va ser Benjamin Pulleyn, posteriorment professor de grec en la universitat. En 1663, Newton va llegir la Clavis mathematicae de Oughtred, la traducció de la Geometria de René Descartes de Van Schooten, l'Òptica de Kepler, l'Opera mathematica de Vieta, editades per Van Schooten i, en 1644, l'Aritmètica de Wallis que li serviria com introducció a les seves investigacions sobre les sèries infinites, el teorema del binomi i certes quadratures. En 1663 Newton va conèixer a Isaac Barrow, qui li va fer classe com primer Professor Lucasià de Matemàtiques. En la mateixa època, Newton va entrar en contacte amb els treballs de Galileu, Fermat, Huygens i altres, a partir probablement de l'edició de 1659 de la traducció de la Geometria de Descartes per Van Schooten. Des de finals de 1664, Newton sembla disposat a contribuir personalment al desenvolupament de les matemàtiques. Aborda llavors el teorema del binomi, a partir dels treballs de Wallis, i el càlcul de fluxions. Després, a l'acabar els seus estudis de batxiller, ha de tornar a la granja familiar a causa d'una epidèmia de pesta bubònica. Retirat amb la seva família durant els anys 1665-1666, coneix un període molt intens de descobriments: descobreix la llei de l'invers del quadrat, de la gravitació, desenvolupa el seu càlcul de fluxions, generalitza el teorema del binomi i posa de manifest la naturalesa física dels colors. No obstant això, Newton guarda silenci sobre els seus descobriments i reprèn els seus estudis en Cambridge en 1667. De 1667 a 1669, emprèn activament investigacions sobre òptica i és elegit fellow del Trinity College. En 1669, Barrow renúncia a la seva Càtedra Lucasiana de Matemàtiques i Newton li succeeix i ocupa aquest lloc fins a 1696. El mateix any envia a John Collins, per mitjà de Barrow, el seu "Analysis per aequationes numero terminorum infinits". Per a Newton, aquest manuscrit representa la introducció a un potent mètode general, que desenvoluparà més tard: el seu càlcul diferencial i integral. Newton va descobrir els principis del seu càlcul diferencial i integral cap a 1665-1666, i durant el decenni següent va elaborar almenys tres enfocaments diferents de la seva nova anàlisi. Des de 1684, el seu amic Halley li incita a publicar els seus treballs de mecànica, i finalment, gràcies a la sustentació moral i econòmic d'aquest últim i de la Royal Society, publica en 1687 la seva cèlebre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, obra que va marcar un punt d'inflexió en la història de la ciència, i a més va aconseguir que el seu autor perdés el seu temor a la publicació de les seves teories. En 1672 va publicar una obra sobre la llum amb una exposició de la seva filosofia de les ciències, on va aconseguir demostrar que la llum blanca estava formada per una banda de colors (vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta) fent passar la llum a través d'un prisma. Aquests experiments li van dur a formular la seva teoria general sobre la llum que, segons ell, està formada per corpuscles i es propaga en línia recta i no per mitjà d'ones. Aquest llibre que va ser severament criticat per la major part de les seves contemporanis, entre ells Robert Hooke (1638-1703) i Huygens, qui sostenien idees diferents sobre la naturalesa de la llum. Aquesta crítiques van provocar el seu recel a les publicacions pel que es va retirar a la solitud del seu estudi en Cambridge. Des de 1673 fins a 1683, Newton va ensenyar àlgebra i teoria d'equacions, però sembla que assistien pocs estudiants als seus cursos. Mentrestant, Isaac Barrow i l'astrònom Edmund Halley (1656-1742) reconeixien els seus mèrits i l'estimulaven en els seus treballs. Cap a 1679, va verificar la seva llei de la gravitació universal, de la qual va deduir la força gravitatòria entre la Terra i la Lluna i va demostrar que era directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància, multiplicant aquest quocient per una constant anomenada constant de gravitació universal. :

F = G \frac

Va tenir a més la gran intuïció de generalitzar aquesta llei a tots els cossos de l'univers, amb el que aquesta equació es convertia en la llei de gravitació universal. A més va establir la compatibilitat entre la seva llei i les tres de Kepler sobre els moviments planetaris. En 1687, Newton va defensar els drets de la Universitat de Cambridge contra el Rei Jacob II i, com resultat tangible de l'eficàcia que va demostrar en aquesta ocasió, va se elegit membre del Parlament en 1689, en el moment que el rei era destronat i obligat a exiliar-se. Va mantenir el seu escó en el Parlament durant diversos anys sense mostrar-se, no obstant, molt actiu durant els debats. Durant aquest temps va prosseguir els seus treballs de química, en els quals es va revelar molt competent, encara que no publiqués grans descobriments sobre el tema. Es va dedicar també a l'estudi de la hidrostàtica i de la hidrodinàmica a més de construir telescopis. Després d'haver estat professor durant prop de trenta anys, Newton va abandonar el seu lloc per a acceptar la responsabilitat de Director de la Moneda en 1696. Durant els últims trenta anys de la seva vida, va abandonar pràcticament les seves investigacions i es va consagrar progressivament als estudis religiosos. Va ser elegit president de la Royal Society en 1703 i reelegit cada any fins a la seva mort. En 1705 va ser fet cavaller per la Reina Ana, com recompensa als serveis prestats a Anglaterra. Els últims anys de la seva vida es van veure aombrats per la desgraciada controvèrsia, d'envergadura internacional, amb Leibniz a propòsit de la prioritat de la invenció de la nova anàlisi. Acusacions mútues de plagi, secrets dissimulats en criptogrames, cartes anònimes, tractats inèdits, afirmacions sovint subjectives d'amics i partidaris dels dos gegants enfrontats, zels manifests i esforços desplegats pels conciliadors per a aproximar als clans adversos, això es va acabar amb la mort de Leibniz en 1716. Després d'una llarga i atroç malaltia, Newton va morir durant la nit del 20 de març de 1727, i va ser enterrat en l'abadia de Westminster enmig dels grans homes d'Anglaterra. Newton va opinar sobre la seva vida el següent: "No se com puc ser vist pel món, però al meu entendre, m'he comportat com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat s'exposava davant meu completament desconegut." Newton va ser respectat durant tota la seva vida com cap altre científic, i prova d'això van ser els diversos càrrecs amb que se li va honrar: en 1689 va ser elegit membre del Parlament, en 1696 se li va encarregar la custòdia de la Casa de la Moneda, en 1703 se li va nomenar president de la Royal Society i finalment en 1705 va rebre el títol de Sir de mans de la Reina Ana. La gran obra de Newton culminava la revolució científica iniciada per Nicolau Copèrnic (1473-1543) i inaugurava un període de confiança sense límits en la raó, extensible a tots els camps del coneixement.

Escrits de Newton

- Method of Fluxions (1671)
- Opticks (1704)
- Arithmetica Universalis (1707)
- Philosophiae Naturalis Principia Mathematica Newton, Isaac Newton, Isaac Newton, Isaac ja:アイザック・ニュートン ko:아이작 뉴턴 ms:Isaac Newton simple:Isaac Newton th:ไอแซก นิวตัน

Cosmologia moderna

Cosmologia Moderna: Copèrnic (Mikolaj Kopernik) astrònom polonès (Vegeu l'article sobre aquest astrònom) és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Ptolemeu, l'observació de nombroses ocultacions, eclipsis de lluna, així com la ocultació de l'estel Aldebarà el 9 de març de 1947 a Bolònia, i les observacions al seu observatori de Frauenburg al duen a escriure Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba cap al 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Escriu l'obra De Revolucionibus Orbium Coelestium, acabada cap al 1530. Aquesta obra magistral, de la qual va sorgir el pensament cientific modern i la imatge de l'Univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins al 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberh. El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de que la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celesta. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil•la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolemeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Així mateix, les Escriptures ensenyaven la immobilitat de la Terra i el moviment del Sol. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. Teoria que serà aprofundida, més tard, per Isaac Newton. en els Pincipia Mathematica, obra publicada el 1687. Al principi només s'acceptaren els aspectes matemàtics de l'astronomia de Copèrnic, destinats, tan sols a facilitar el càlcul de les posicions dels planetes. Només a partir del 1570 una nova generació d'astrònoms i pensadors, nascuts cap al 1540 deixà de considerar-la una disciplina calculista, com a conseqüència de l'aparició d'una sèrie de novetats problemàtiques: la nova de Cassiopea (1572) descoberta per Ticho Brahé, el gran cometa de 1577, i després nous cometes, el 1580, 1582, i 1585; i al reconeixement de les relacions amb la física i la cosmologia. L'any 1588, poc després de la mort de Copèrnic s'arriba a un cert compromís. L'astrònom Tycho Brahé proposa una teoria que manté la Terra immòbil, mentre els altres planetes volten al torn del Sol, i aquest ho fa en torn de la Terra. A la meitat del segle XVI, las teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual va obtenir d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des de el punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividentes. Aquestes novetats se podien interpretar com una contradicció de les idees tradicionals que consideraven el cel com immutable, incorruptible, i superior a la regió terrestre. Tanmateix, l'astronomia de Copèrnic només fou admesa per molt pocs astrònoms, entre els quals, amb prudència, els alemanys Michael Maestlin (1550-1631), i Cristoph Rothmann. L'anglès Thomas Digges, és autor d'A Perfit Description of the Caelestial Orbes, en què s'hi adheria amb entusiasme. S'han d'excloure Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), que eren molt més jóvens, i tampoc no s'ha d'afegir en aquesta llista Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Segons Aristòtil i Plató l'Univers era finit i esfèric. Tenia com a últim limit l'esfera del primum mobile, subjecte del motor diürn que se transmetia a l'interior de l'Univers, i que li havia estat conferit per una intel•ligència transcendent i aliena (Déu o el primer motor immòbil. Tots els estels fixos eren en una esfera, i tots a la mateixa distància de la Terra, immòbil, i central; Ptolemeu els va catalogar, fins a un nombre de 1.022, i els va agrupar en 48 constel•lacions. Els planetes estaven dins esferes (o orbes) sòlides, i es movien estant-hi fixats. Copèrnic conservava la idea de les esferes sòlides dels planetes, però atribuïa a la Terra tots els moviments estel•lars, immobilitzant els estels fixos, i el Sol es convertia en el nou centre immòbil. Deixava als filòsofs el problema de si la part superior de l'esfera estel•lars era finita o infinita. Giordano Bruno mantenia unes idees més pròpies del segle XXI, que de la seva època, car considerava el conjunt format pel Sol i els planetes com la unitat fonamental de l'Univers; a més de una serie de idees filosòfiques, i científiques que l'enfrontaren amb les autoritats eclesiàstiques de la seva època. Per més informació sobre les idees de Giordano Bruno vegeu l'article sobre aquest filòsof. El 1581, Galileu entra a l'universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndul observant les oscil•lacions d'un candaler a la catedral. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Padua, on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transforman. El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del Aristòtil. Kepler postula, (1609) la seves primera, i segona llei. La primera diu: la òrbita d'un planeta en torn un estel es una el•lipse, amb l'estel a un dels focus. La segona: Una línia que va de un planeta al seu estel, escombra àrees iguals, durant intervals iguals de temps. Poc temps després enúncia la tercera llei (1618): el quadrat del període sideral, de un planeta orbitant, es directament proporcional al cub del eix semimajor de la seva òrbita. Per un altre costat, Galileu el 1609, ja té un nou telescopi holandès, al qual aplica els seus descobriments científics, i comença a construir els seus propis telescopis totalment diferents de els dels Països Baixos. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments, que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl•lits de Júpiter. Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis que puguen confirmar les sever observacions. El gran duc de Toscana el nombrà matemàtic de la cort de Florència, la qual cosa li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. Galileu continua fent remarcables descobriments científics, observant les fases de Venus, que, amb els satèl•lits de Júpiter, els convencen de que Copèrnic no estava equivocat. L'Església s'oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seva carta a la gran duquesa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616. El 1623, el Papa Urbà VIII autoritzà a Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolomeu i Copèrnic. No obstat això Galileu és jutjat a Roma per la Inquisició degut els Diàlegs de 1632, per que el 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic. Aquest judici no fou anul•lat fins l'any 1992! La condemna de Galileu fou commutada per un arrest domiciliari a Arcetri aprop de Florència. Allà acabà les seves recerques sobre el moviment i la resistència dels materials. El 1638 publicà a Leiden els Discursos i demostracions matemàtiques sobre les dues noves ciències. Aquest treball marcà el començ de l'estudi de la dinàmica. Sir Isaac Newton nat el 25 de desembre de 1642, i mort el 20 de març de 1727 va ser un alquimista, matemàtic, cientific, i filòsof, que publica Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la gravitació universali les tres lleis del moviment, (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que las lleis naturals governaven els moviments de la terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les orbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el•liptiques; sinó també podien ser hiperbòliques, i parabòliques. Newton també demostrà que le llum blanca estava composta de una mescla dels altres colors. Son també notables els seus arguments a favor de que la llum està composta de partícules. Kant, fortament influït per la física newtoniana, assaja una cosmologia científica (Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels), tot i que després, en la seva etapa “crítica”, va menar la cosmologia cap a unja sèrie d'apories insolubles (antinòmies cosmològiques). Al final del segle XVIII les idees més noves sobre la cosmologia es poden resumir en el pensament de Pierre-Simon Laplace. Laplace creia en el determinisme, segons el qual el món està governat per lleis matemàtiques immutables. Segons aquesta hipòtesi, si un ser conegués la posició de totes las partícules de l'Univers, i les forces que les mouen, podria conèixer tant el passat, com el futur. El 1796 Laplace presentà la seva famosa hipòtesi nebular a Exposition du Systeme du Monde, que veia el sistema solar com a originat per la contracció i refredament de una gran nebulosa de gas incandescent, dissipada, que rotava de forma lenta. Categoria:Cosmologia

Segle XIX

Esdeveniments:

- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants

- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí