:: wikimiki.org ::

Cristianisme

Cristianisme

El cristianisme és una religió monoteista basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret. Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat. Hi ha vàries confessions o esglésies que s'anomenen cristianes i comparteixen aquesta base, però difereixen en altres aspectes de la seva doctrina, o en la seva organització.

Branques del cristianisme

Les branques principals del cristianisme són:
- Catolicisme, la més nombrosa, que accepta l'autoritat del Papa de Roma.
- Protestantisme, que inclou un gran nombre d'Esglésies independents, que no accepten l'autoritat del Papa.
- Cristianisme ortodox, que comprèn l'Eslgésia Ortodoxa Grega i l'Eslgésia Ortodoxa Oriental
- Restauracionisme, que inclou altres grups com els Testimonis de Jehovà i els mormons Avui en dia, és la religió amb més practicants arreu del món: 2.200 milions de persones, és a dir, un 34% de la població total.

Història del cristianisme

Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecusió inicial a Judea. Després del Primer Concili de Jerusalem, els creients, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'Imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí, cosa que va assegurar la seva expansió a tot Europa, Nord d'Àfrica, i part d'Àsia. Més endavant, els països europeus la van exportar a Amèrica i altres parts del món. El cristianisme ha estat la religió majoritària i oficial als Països Catalans fins a l'època moderna.

Doctrina

Encara que hi ha diferències en alguns aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l'Antic Testament que conformen el Tanakh jueu. La creença central del cristianisme és que per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats (és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu). Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació. Els següents aspectes han format part del fonament doctrinal del cristianisme (avui, els restauracionistes no accepten alguns d'aquests aspectes):
- Déu és una Trinitat, un ser etern que existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant.
- Jesús es completament Déu i completament humà.
- Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l'Esperit Sant, sent verge.
- Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.
- Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu. Per mitjà de la fe, els creients reben l'Esperit Sant.
- Jesús retornarà personalment i coroporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu.
- La Bíblia es la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.

Crítica

Hi ha crítics de la religió que creuen que és una derivació del culte a Horus i la Tríada de Thebes o del mistranisme. Categoria:Cristianisme ja:キリスト教 ko:기독교 ms:Kristian simple:Christianity th:คริสต์ศาสนา zh-min-nan:Ki-tok-kàu

Monoteisme

El monoteisme és la creença en un Déu únic, tot-poderós, omnipresent i savi. Algunes religions monoteistes (en ordre d'aparició):
- Judaisme
- Cristianisme
- Islamisme
- Fe Bahà'í Categoria:Religió ja:一神教

Nou Testament

El Nou Testament, també anomenat el Testament Grec, és el recull de llibres de la Bíblia cristiana escrits després del naixement de Jesucrist. El terme català prové de la traducció del llatí Novum Testamentum, i aquesta del grec Η Καινη Διαθηκη, I Keni Diathiki, que significa "El Nou Pacte" o Testament. Aquest terme va ser utilitzat pels primers cristians per descriure la seva relació amb Déu (d'acord a 2 Corintis 3:6-15 i Hebreus 19:15-20), i que, d'acord a la religió cristiana, fan referència al nou pacte entre Déu i la humanitat per mitjà del sacrifici expiatori de Jesucrist a la creu. Més tard es va referir al recull de 27 llibres judeucristians que van ser acceptats per les autoritats de l'Eslgésia el segle IV. Són la part diferenciada d'aquesta religió amb llibres no compartits amb el judaisme.

Llengües

La llengua principal d'Israel durant el temps de Jesucrist va ser l'arameu. No obstant això, el text original del Nou Testament probablement va ser escrit en grec koiné, el dialecte vernacle de les províncies romanes orientals del primer segle, i ràpidament va ser traduït al llatí, siríac i copte. Alguns crítics creuen que l'evangeli segons Mateu va ser originalment escrit en hebreu o arameu i que l'epístola als Hebreus va ser escrita en Hebreu, però aquesta teoria no és acceptada per la majoria dels teòlegs i filòlegs. Una característica notable de la majoria dels llibres del Nou Testament, especialment dels evangelis segons Marc i segons Joan, és la baixa qualitat del grec que utilitzen, en comparació del grec refinat àtic o clàssic de les classes altes i els filòsofs de l'època. Les excepcions són els escrits de Lluc i l'epístola als Hebreus.

Autoria

El Nou Testament va ser escrit per diverses persones de les quals en sabem ben poc. Segons la tradició, els llibres van ser escrits pels apòstols o llurs seguidors (Marc i Lluc). Abans del segle XVIII tret de l'epístola als Hebreus, el cristianisme no va dubtar de l'autoria dels llibres. Avui dia, els filòlegs accepten l'autenticitat de l'autoria de només 7 epístoles de sant Pau: Romans, 1 i 2 Corintis, Gàlates, Filipencs, 1 Tessalonisencs i Filemó; i hi ha divisió en l'acceptació de 2 Tessalonisencs, Colossencs, i Efesis (llistats en ordre descendent del suport a la tesis de l'autoria de sant Pau). Els teòlegs evangèlics accepten l'autoria de les cartes pastorals (1 i 2 Timoteu, i Titus). A diferència del catolicisme, cap teòleg protestant no accepta que Pau és l'autor de l'epístola als Hebreus. Cal esmentar, però, que els filòlegs poden estar influenciats per llurs tesis o llurs creences en els estudis. No s'ha arribat a cap consens sobre l'autoria de la resta dels llibres. Dels evangelis, la situació és molt més controvertible, ja que no hi ha cap referència dintre del text a l'autor (és a dir, son anònims); l'autoria dels evangelis és una qüestió de tradició. Un altre problema sobre l'autoria dels evangelis està relacionada amb el "Problema Sinòptic", que pot suggerir que els evangelis van ser escrits per un sol autor, o que es van basar exclusivament en un altre escrit que s'ha perdut. Per llegir més sobre aquesta teoria, vegeu l'article Evangelis. No hi ha cap consens sobre l'autoria dels llibres apòcrifs del Nou Testament, ni dels llibres coptes. Com la majoria dels escrits antics, només n'hi ha còpies, però no ha sobreviscut cap original.

Llibres del Nou Testament

Els 27 llibres del Nou Testament van ser escrits per diferents autors al llarg d'un periode menor a 100 anys.

Evangelis

Els Evangelis s'enfoquen en la vida, mort i resurrecció de Jesucrist:
- Evangeli segons Mateu- escrit per Mateu, apòstol de Jesucrist i ex-cobrador d'impostos.
- Evangeli segons sant Marc- escrit per Marc, apòstol de Pere i de Pau.
- Evangeli segons sant Lluc- escrit per Lluc, doctor, apòstol de Pau a qui va acompanyar en alguns viatges.
- Evangeli segons sant Joan- escrit pel apòstol de Jesucrist, Joan.

Històric

A més de les històries de la vida de Jesucrist, el llibre dels Fets dels Apòstols, descriu la història de allò que s'ha anomenat "Església Primitiva", és a dir, del començament de l'església cristiana i la seva extensió a Europa i Àsia Menor. Va ser escrit per Lluc com a segona part del seu tractat sobre la història del cristianisme, la primera part del qual és l'evangeli que porta el seu nom.

Epístoles

Les epístoles són cartes o lletres escrites a persones i/o congregacions cristianes. Les epístoles contenen temes teològics importants, i són una font teològica per l'estudi del desenvolupament de l'església cristiana.

Epístoles Paulines

Les Epístoles Paulines (o Corpus Paulinum) són les cartes que van ser escrites per l'apòstol sant Pau. Els noms de les epístoles són les congregacions/nacionalitats o les persones a qui van ser dirigides:
- Romans
- 1 Corintis
- 2 Corintis
- Gàlates
- Efesis
- Filipencs
- Colossens
- 1 Tessalonicencs
- 2 Tessalonicencs
- 1 Timoteu
- 2 Timoteu
- Titus
- Filemó L'única epístola que no conté cap referència al seu autor és l'epístola als Hebreus tradicionalment atribuïda a l'apòstol Pau. Alguns teòlegs creuen que va ser escrita per un seguidor de Pau, potser Apol·lo.

Epístoles Generals o Catòliques

Les Epístoles Generals o Catòliques tradicionalment identifiquen a les cartes que no van dirigides a persones específiques sinó als cristians en general. Però, dues epístoles de Joan, semblen estar dirigides a Gaio, i per això, una altra definició de les epístoles generals inclou a totes aquelles que no van escrites per sant Pau. Aquestes epístoles s'identifiquen amb el nom de l'autor.
- Epístola de Jaume
- 1 Epístola de Pere
- 2 Epístola de Pere
- 1 Epístola de Joan
- 1 Epístola de Joan
- 2 Epístola de Joan
- 3 Epístola de Joan
- Epístola de Judes

Profètic

El llibre d'Apocalipsi o Revelació de sant Joan, és l'últim llibre del Nou Testament, i és prou diferent de la resta ja que el seu contingut és profètic i/o simbòlic sobre la fi del món.

Importància relativa dels diversos llibres

Els diversos llibres del Nou Testament s'han valorat de forma diferent al llarg de la Història, segons el criteri utilitzat per jutjar-los. Luter, per exemple, tenint en compte si els llibres es corresponien més o menys amb la doctrina de la justificació per la fe, va destacar els llibres següents per sobre de la resta:
- dels 4 Evangelis, l'Evangeli segons sant Joan.
- de les cartes, les de Pau (sobretot Romans, però també Gàlates i Efesis) i la primera de Pere. La primera de Joan també, però per sota. Categoria:Nou Testament nb:Det nye testamente ja:新約聖書 zh-min-nan:Sin-iok Sèng-keng th:คำพยากรณ์ในคัมภีร์ไบเบิลใหม่

Déu

#Deïtat a la qual donen o han donat culte les diverses religions. Qualsevol dels éssers superiors a l'home amb capacitats sobrenaturals. Vegeu mitologia. #En les religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme), ésser suprem i suposadament omnipotent que és considerat com el creador de l'Univers. La concepció de "Déu" (en aquest cas cal iniciar-ho amb majúscula) no és idèntica en aquestes tres religions, encara que totes parteixen de l'Antic Testament. Així, per exemple, la majoria dels cristians, creuen en la Santíssima Trinitat. Tot i la seva suposada omnipotència, també creuen que no té la capacitat de conèixer el comportament futur dels humans, ja que alhora estan dotats de llibertat de comportament. Hi ha qui defineix la Teologia com la ciència que tracta de Déu, tot i que no es basi en els mètodes científics i no pugui ser considerada com a tal. En rigor no és, doncs, una ciència. Les societats, a més, se solen donar a si mateixes una moral de comportament inspirada en el llibre de revelació de la religió majoritària: per al cristianisme és la Bíblia, i per a l'Islam l'Alcorà. En política, el dret a governar prové directament de Déu per a les societats més primitives, especialment a l'Edat mitjana. Fins i tot en època franquista es governava per la gràcia de Déu. Històricament, la fe ha servit, a més, de justificació de tot allò que encara no es comprèn científicament. Les persones que neguen l'existència de déus es denominen atees. La desaparició de la certesa d'existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d'aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums mantinguts en "el seu nom" que han deixat a l'humà, com ser animal, en segon pla, cosa que ha fet girar la història de manera transcendental en contra d'ell mateix, deixant-ho subjecte a la voluntat d'aquest concepte intangible, i limitant la seva vida i criança per generacions i generacions sobre la base del seu discurs. Les persones que ni afirmen ni neguen l'existència de déus, es denominen agnòstiques. No creuen ni en l'existència ni en l'inexistència de déus. Categoria:Teologia simple:God

Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebreas (també anomenadas la Bíbla Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. Els jueus, però, utilitzen el nom Tanakh, per a referir-se a l'Antic Testament, i encara que conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideix en l'ordre ni el nom d'aquests. La designació "Antic Testament" prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat, principalment amb el poble elegit d'Israel, per mitjà del qual vindria el messies que salvaria a la humanitat.

Cànon de l'Antic Testament

L'Antic Testament, en la versió cristiana, està format per 39 llibres (que coincideixen amb els 24 llibres del Tanakh jueu), els quals van ser acceptats per les autoritats de l'església el segle IV. Aquests llibres constituexen el cànon de les escriptures de l'Antic Testament, i per això, són anomenats llibres canònics. Aquests són els llibres categoritzats d'acord als estudis teològics cristians: (Per veure les categoritzacions usades pel judaisme, vegeu l'article del Tanakh).

Pentateuc

El Pentateuc o la Torà són els cinc primers llibres de l'Antic Testament, escrits per Moisès:
- Gènesi
- Èxode
- Levític
- Llibre dels Nombres
- Deuteronomi

Llibres històrics

- Llibre de Josuè
- Llibre dels Jutges
- Llibre de Rut
- Primer de Samuel
- Segon de Samuel
- Primer dels Reis
- Segon dels Reis
- Primer de les Cròniques
- Segon de les Cròniques
- Llibre d'Esdres
- Llibre de Nehemies
- Llibre d'Ester

Llibres sapiencials

- Llibre de Job
- Llibre dels Salms
- Llibre dels Proverbis
- Eclesiastès
- Càntic dels Càntics

Llibres profètics

Llibres dels profetes majors

- Llibre d'Isaïes
- Llibre de Jeremies
- Llibre de les Lamentacions
- Llibre d'Ezequiel
- Llibre de Daniel

Llibres dels profetes menors

- Llibre d'Osees
- Llibre de Joel
- Llibre d'Amós
- Llibre d'Abdies
- Llibre de Jonàs
- Llibre de Miquees
- Llibre de Nahum
- Llibre d'Habacuc
- Llibre de Sofonies
- Llibre d'Ageu
- Llibre de Zacaries
- Llibre de Malaquies

Llibres deuterocanònics

Al llarg de l'Edat Mitjana, l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa van acceptar de facto diversos llibres més. El segle XVI, els protestants s'oposaven a acceptar l'autoritat divina d'aquests llibres durant Reforma, i no els van incloure en les traduccions de la Bíblia a les llengües del poble. L'Església Catòlica va declarar, aleshores, l'autoritat i la inspiració divina d'aquests llibres i els va incorporar al cànon. Per això, s'anomenen llibres deuterocanònics, que en grec vol dir "segon cànon". Els anglicans també els utilitzen. Aquests llibres són:
- Llibre de Tobies
- Llibre de Judit
- Primer de Macabeus
- Segon de Macabeus
- Llibre de la Saviesa
- Eclesiàstic, també anomenat Siràcida
- Llibre de Baruc

Llengües i traduccions

L'Antic Testament està escrit gairebé tot en hebreu, encara que hi ha petites porcions en arameu. La versió utilitzada pels primers cristians fou la Versió dels Setanta (Septuaginta), una traducció grega que els jueus de la Dispersió utilitzaven habitualment en aquella època. És una de les traduccions més fidels a l'original. Categoria:Antic Testament ja:旧約聖書 zh-min-nan:Kū-iok Sèng-keng

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica a la Bíblia Hebrea. Encara que coincideix amb l'Antic Testament cristià (canònic), els jueus no accepten aquest nom, ja que això implica que hi ha un Nou Pacte del messies. L'acrònim del Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text: # Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També es anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc". # Nevi'im [נביאים], que significa "Profetes". # Ketuvim [כתובים], que significa "escrits". El Tanakh també és anomenat Mikra o Miqra [מקרא].

Llibres del Tanakh

Els llibres de la Torà foren anomenats en base a la primera paraula més important que hi apareix al text. En català, però, els noms no són traduccions de l'hebreu, sinó que es deriven dels noms grecs creats per a la traducció hebrea de la Septuaginta, els quals van estar basats en els noms rabínics que descrivien la temàtica dels llibres.
- La Torà (Pentateuc) consisteix de: #Gènesi [בראשית] #Èxode [שמות] #Levític[ויקרא] #Llibre dels Nombres[במדבר] #Deuteronomi [דברים]
- Els llibres dels Nevi'im ("Profetes") són: : 6. Llibre de Josuè [יהושע] : 7. Llibre dels Jutges[שופטים] : 8. Llibres Samuel (I & II) [שמואל] :9. Llibres dels Reis (I & II) [מלכים] :10. Llibre d'Isaïes [ישעיה] :11. Llibre de Jeremies [ירמיה] :12. Llibre d'Ezequiel [יחזקאל] :13. Els dotze profetes menors: [תרי עשר] :: I. Llibre d'Osees[הושע] :: II. Llibre de Joel [יואל] :: III. Llibre d'Amós [עמוס] :: IV. Llibre d'Abdies [עובדיה] :: V. Llibre de Jonàs [יונה] :: VI. Llibre de Miquees [מיכה] :: VII. Llibre de Nahum [נחום] :: VIII. Llibre d'Habacuc [חבקוק] :: IX. Llibre de Sofonies [צפניה] :: X. Llibre d'Ageu [חגי] :: XI. Llibre de Zacaries [זכריה] :: XII. Llibre de Malaquies [מלאכי]
- Els Ketuvim ("Escrits") són: :14. Llibre dels Salms [תהלים] :15. Llibre dels Proverbis [משלי] :16. Llibre de Job [איוב] :17. Càntic dels Càntics [שיר השירים] :18. Llibre de Rut [רות] :19. Llibre de les Lamentacions [איכה] :20. Eclesiastès [קהלת] :21. Llibre d'Ester [אסתר] :22. Llibre de Daniel [דניאל] :23. Llibre d'Esdres - Llibre de Nehemies [עזרא ונחמיה] :24. Llibres de Cròniques (I & II) [דברי הימים] Categoria:judaisme

Església

- arquitectura i religió: una església és un temple on els cristians es reuneixen i celebren culte. Vegeu església (arquitectura).
- religió: institució administrativa i jeràrquica de govern de qualsevol congregació de fidels cristians
- religió: congregació dels fidels cristians en virtut del baptisme. Vegeu Església universal.
- religió: conjunt del clergat i poble d'un país on el cristianisme té adeptes. Vegeu clergat.
- religió: estat eclesiàstic que comprèn a tots els ordenats.
- religió: govern eclesiàstic general del Summe Pontífex, concilis i prelats.
- religió: capítol de les catedrals o col·legiates.
- religió: diòcesi, territori i llocs de la jurisdicció dels prelats, o conjunt dels seus súbdits. Vegeu diòcesi.
- religió: Cada una de les comunitats cristianes que es defineixen com a església. Vegeu comunitat cristiana.
- religió: Immunitat de què s'acull a sagrat.

Vegeu també

Es distingeix en l'àmbit espiritual entre:
- Església militant
- Església triomfant categoria:cristianisme

Catolicisme

El terme catolicisme usualment es refereix a la doctrina o la fe de l'Església Catòlica, la qual comprèn a totes aquelles esglésies cristianes que estan en comunió amb el Papa de Roma, i que accepten la seva autoritat en matèries de fe i de moral. Actualment, es divideix en les següents:
- L'Església Catòlica Romana, que segueix el ritu llatí.
- L'Església Catòlica d'Orient o Església Uniata, que segueix el ritu d'Orient. Cal dir que hi ha esglésies que no accepten l'autoritat del Papa, però que es consideren catòliques i utilitzen aquest nom. El terme "catòlic" prové de l'adjectiu grec καθολικός-ή-όν (katholikos), que significa "general" o "universal". Aquest adjectiu va ser utilitzat per primera vegada per Ignasi, bisbe d'Antioquia el 107 d.C. per referir-se a l'església cristiana no dividida (aleshores) en una epístola als cristians d'Esmirna. El primer concili ecumènic de Nicea, va confirmar aquest adjectiu per descriure l'església cristiana universal fundada pels apòstols de Jesucrist. Després del Gran Cisma d'Orient, l'adjectiu es relaciona amb l'Església Catòlica Romana, encara que l'Església Ortodoxa Grega i algunes esglésies protestants també es consideren "catòliques", en el sentit original de la paraula, "universal". Categoria:Cristianisme ja:カトリック教会 simple:Catholicism

Protestantisme

El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle XVI, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.

Història

El terme protestant originalment es referia al grup de prínceps de les ciutats imperials alemanyes que van protestar en contra de la decisió de la Dieta de Speyer de 1529 la qual va fer vàlid l'Edicte de Worms de 1521. Aquest edicte va prohibir els ensenyaments luterans dintre del Sacre Imperi Romà. El 1526 la sessió de la Dieta havia acordat tolerar els ensenyaments luterans (sota la base de cuius regio, eius religio) fins a que es realitzés un Concili General per a discutir els ensenyaments, però, atès que les forces catòliques ja havien aconseguit prou força el 1529 van decidir acabar amb la tolerància sense esperar la resposta oficial d'un Concili. 1529] No obstant això, en un sentit més ampli, el terme protestant va començar a utilitzar-se per a referir-se al moviment de separació de l'Església Catòlica, l'inici del qual van ser els qüestionaments de Martí Luter. Així doncs, qualsevol denominació cristiana que es va separar de l'autoritat papal després de la protesta de Luter, s'anomena protestant, encara que no tingui cap connexió històrica amb el moviment luterà. Com a moviment intel·lectual, el protestantisme va créixer a partir del Renaixement i de les universitats, atraient principalment als intel·lectuals, polítics, professionals i artistes. La nova tecnologia de la impremta va permetre que les idees protestants s'estenguessin ràpidament, i va permetre la producció massiva de Bíblies en llengües vernacles. Les idees protestants socials de la llibertat de consciència van antecedir els desenvolupaments de democratització i fins i tot la Il·lustració dels segles següents.

Teologia bàsica del Protestantisme

Els protestants van creure que l'Església s'havia desviat del missatge pur de la justificació davant de Déu per mitjà de Jesucrist, fins al punt de vendre salvació i perdó econòmicament. Els protestants van creure que era necessari retornar a la simplicitat de l'evangeli. Encara que hi ha diferències en les característiques doctrinals, totes les famílies protestants comparteixen aquesta doctrina bàsica.

Els cinc punts de la teologia protestant

Els protestants van establir la seva teologia en cinc punts:
- Solus Christus (Solament Crist)- Per als protestants la salvació només prové de Jesucrist. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que la salvació era possible per mitjà de la intercessió del sants ja morts, de la verge, o fins i tot, per la venda d'indulgències.
- Sola scriptura (Solament l'Escriptura)- Per als protestants la Bíblia (canònica) és l'única Paraula de Déu i havia de ser accessible i interpretada individualment per tots els creients. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que l'Escriptura només podia ser interpretada per la tradició apostòlica del Magisterium (és a dir, el Papa i els concilis eclesiàstics) i que les tradicions catòliques històriques tenen la mateixa autoritat de la Bíblia. També s'oposava a la creença catòlica que la Bíblia només es podia llegir en llatí (i pels sacerdots) i no pas en les llengües del poble.
- Sola fide (Solament la fe)- Per als protestants la justificació davant de Déu prové per mitjà de la fe en el sacrifici de Jesucrist en la creu; les obres bones són el acompanyament o la resposta de l'home a la salvació de Déu. Per als protestants afegir obres bones per obtenir la justificació volia dir que el sacrifici de Jesucrist havia estat incomplet. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia la justificació per mitjà de les obres meritòries, la penitència, les indulgències, les misses per als morts, el purgatori o qualsevol altre fonament que s'hi afegís a l'obra redemptora de la creu.
- Sola gratia (Solament gràcia)- Per als protestants la salvació prové de la gràcia de Déu, i no pels mèrits del pecador; la salvació és un regal (do) de Déu. La doctrina de la gràcia estableix que ningú no pot complir tots els manaments de la llei, i per això, ningú no pot salvar-se a sí mateix. La salvació s'ofereix al pecador per mitjà del perdó i de la gràcia rebuts després del penediment que produeix un nou naixement.
- Soli Deu Gloria (Solament la glòria a Déu)- Per als protestants la glòria pertany només a Déu, ja que ell ha fet tota la obra, no només per mitjà del sacrifici de Jesús en la creu, sinó per permetre que per mitjà de la fe l'home pugui ser salvat. Els protestants van creure que cap home (ni les seves institucions) no és digne de la glòria que pertany únicament a Déu.

L'eucaristia

La doctrina catòlica de l'eucaristia (anomenada també comunió o santa cena) està basada en el dogma de la transsubstanciació, que ensenya que les substàncies del pa i del vi usats en la missa es transformen en el cos, sang, ànima i divinitat de Crist. Els protestants es van oposar a aquest ensenyament, encara que no hi ha una doctrina única per a totes les famílies del protestantisme. La majoria d'elles, però, creuen que la presència de Crist està present durant la santa cena, i que el pa i el vi són només una representació de la salvació per mitjà del sacrifici corporal de Crist.

El Sacerdoci dels Creients

Basada en 1 Pere 2:9, aquesta doctrina estableix que tots els creients tenen el mateix accés a Déu en fe i adoració, i remou tota mena de jerarquia espiritual del cristianisme, encara que en diferents graus dependent de la denominació. La funció pastoral (líders o sacerdots protestants) és només una funció de direcció i ensenyament, però tots els creients per mitjà de la lectura de la Bíblia i les oracions, poden comunicar-se amb Déu.

Principals famílies del protestantisme

Aquestes són las famílies principals del moviment protestant agrupades d'acord a les característiques específiques de la seva doctrina. Cada família, però, conté varies denominacions o esglésies independents.
- Anabaptista i Baptista
- Anglicana i Episcopal
- Calvinista, Presbiteriana i Reformada
- Luterana
- Metodista/Wesleyana i el Moviment de la Santedat
- Pentecostal i el Moviment Carismàtic
- Quàquera El terme "evangèlic" o "evangelisme" en un sentit ampli, ha estat utilitzat per a definir a tots el grups protestants, ja que cerquen la "puresa del evangeli", des del començament de la Reforma. Diverses esglésies luteranes encara utilitzen l'adjectiu "Evangèlic". El segle XX el terme evangèlic ha estat utilitzat per a referir-se als grups, denominacions, o fins i tot famílies protestants que utilitzen el mètode d'evangelització (predicació de la doctrina) i que creuen en el testimoni i la conversió personal. Avui, en alguns països, el terme "evangèlic" s'ha convertit en sinònim de "protestant".

Vegeu també

- Martí Luter
- Joan Calví Categoria:Cristianisme ja:プロテスタント ko:개신교 ms:Protestan

Restauracionisme

El restauracionsime no és un moviment religiós únic, sinó una onada de moviments amb motius similars que va sorgir als Estats Units i al Canadà durant el segle XIX, després del "Segon Gran Desvetllament". Aquests moviments volien transcendir les denominacions protestants, restaurant el cristianisme d'acord al que van creure és el patró original de l'església. Històricament, el "Segon Gran Desvetllament" va sorgir el segle XIX, motivant als cristians protestants dels Estats Units a una devoció major, i unint les diferents denominacions protestants que aleshores existien. No obstant això, els moviments restauracionistes van creure que els avivaments no havien d'unir les diferents institucions, sinó de restaurar les creences originals que s'havien perdut al llarg de la història. Els restauracionistes creuen que poc després de la mort de l'últim dels apòstols el segle II, l'església cristiana va corrompre la doctrina, en allò que s'ha anomenat la "Gran Apostasia". Aquest terme era utilitzat per descriure l'estat degenerat del cristianisme tradicional, i la raó per la qual, cap denominació cristiana existent (catòlica, ortodoxa i protestant) no era el successor legítim de l'església fundada per Jesús, i no podien ser reformades, sinó que era necessària una nova construcció de l'església. Aquesta característica és l'única que comparteixen els moviments restauracionistes, ja que cada moviment va proposar doctrines força diferents entre sí. Per a la resta de les denominacions del cristianisme, els moviments restauracionistes són classificats com a "sectes", és a dir, que no es conformen a la doctrina cristiana ortodoxa. Una excepció, però, és el moviment Adventista que des de la segona meitat del segle XX va començar a ser acceptat per diferents denominacions protestants. Els principals moviments restauracionistes són:
- El Moviment de Restauració de Stone-Campbell
- L'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies/Mormonisme
- Els Adventistes i el Moviment de la Restauració del Shabbat
- Els Testimonis de Jehovà Altres moviments i doctrines, encara que no completament relacionades en termes d'història, però que promouen una altra concepció del cristianisme restaurat en oposició a la corrent de pensament protestant, ortodox i catòlic, són:
- Unitarista (Antitrinitària)
- Universalista La primera rebutja la doctrina trinitària, considerant Jesús no com a Crist (i per tant els crítics no la consideren part del cristianisme), i la segona promou una doctrina d'inclusió, en què tothom, cristians i no cristians, és a dir, encara que llur creença sigui una diferent o oposada al cristianisme, seran salvats. Categoria:Restauracionisme

Mormó

El mormonisme (o la teologia dels Sants dels Últims Dies) es una religió, ideologia, moviment i subcultura que es va originar el segle XIX com a resultat del moviment restauracionista mormó. El terme "mormonisme" comunament s'utilitza per a referir-se a la teologia i cultura de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, la qual és la més nombrosa i més coneguda de totes les esglésies o branques del mormonisme que es van originar arran dels ensenyaments de Joseph Smith. L'església dels Sants dels Últims dies original es va fundar el 6 d'abril, 1830 com "l'Església de Crist". El 1834 va començar a ser coneguda com "l'Església dels Sants dels Últims Dies" i el 1838 va canviar oficialment el seu nom a "l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies". Després de la mort de Joseph Smith el 1844, l'església va experimentar una crisi de successió, i el moviment es va dividir en dos branques principals, els "Sants de la Praderia" i els "Sants de les Muntanyes Rocalloses". Avui existeixen més de 100 organitzacions actives que diuen ser part del moviment del mormonisme. Les denominacions generals del mormonisme són:
- Denominacions de les Muntanyes Rocalloses, que inclouen la més nombrosa i coneguda: l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies
- Denominacions dels Sants de la Praderia, que inclouen l'Església de Crist, la Comunitat de Crist i l'Església Romanent dels Sants dels Últims Dies.
- Denominacions fins al 1844, que inclouen les denominacions que es van formar abans de la mort de Joseph Smith, però, que avui no existeixen. Categoria:Restauracionisme

Nou Testament

Llengües

Autoria

Llibres del Nou Testament

Els 27 llibres del Nou Testament van ser escrits per diferents autors al llarg d'un periode menor a 100 anys.

Evangelis

Històric

Epístoles

Epístoles Paulines

Epístoles Generals o Catòliques

Profètic

El llibre d'Apocalipsi o Revelació de sant Joan, és l'últim llibre del Nou Testament, i és prou diferent de la resta ja que el seu contingut és profètic i/o simbòlic sobre la fi del món.

Importància relativa dels diversos llibres

Segle I

Esdeveniments:

Esdeveniments de tot el segle

- Expansió de l'Imperi Romà
- El budisme arriba a la Xina.
- Els gots s'estableixen al nord de l'actual Polònia, la qual anomenen Gothiscandza, i creen amb això la cultura de Wielbark

Esdeveniments per ordre cronològic

- Any 1: Comença el cristianisme
- Any 30: Monjos budistes de Sri Lanka escriuen per primera vegada les ensenyances de Buda, creant així el cànon Pali
- Any 33: Mor Jesús de Natzaret
- Any 64: Gran incendi de Roma, el qual devasta gairebé tota la ciutat
- Any 64: Inici de la persecució dels cristians
- Any 79: L'erupció del Vesuvi enterra Pompèia i Herculà
- Any 90: S'acaba la construcció del Colosseu de Roma
- Data desconeguda: Kaundinya, una brahamana índia, es casa amb Soma i crea el regne cambodjà preangkorià de Funan.

Personatges importants

- Armini
- Boudicca
- Cèsar August
- Jesús de Natzaret
- Neró
- Plini el Vell
- Sant Pau de Tars
- Sant Pere
- Sèneca, filòsof
- Tàcit
- Tiberi
- Tit

Invents, descobriments, introduccions

- Introducció del còdex, avantpassat del llibre actual Vegeu la Taula anual del segle I ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle I ja:1世紀 ko:1세기

Judaisme

El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les primeres religions monoteïstes i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. Els dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam està vinculat teològicament amb el judaisme per mitjà del personatge d'Abraham.

Introducció

Per al jueu, a diferència de les religions occidentals, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, raça, terra, etnicitat i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història. D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme d'altres religions que existien quan aquest va emergir:
- La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
- La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració. En les religions politeistes d'aleshores, els déus estaven limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.
- La tercera característica única de l'època, era la introducció d'un exhaustiu llistat de lleis de comportament diari per mitjà del qual s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitzvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Déu dintre de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El sàbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple. Atès que el cristianisme es considera a sí mateix el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Doctrina

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (Antic Testament) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:
- Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Els jueus no creuen en una Trinitat ni dualitat de Déu.
- Déu es omnipotent i omniscient.
- Déu no té cos, i es etern.
- Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica.
- La Bíblia hebrea, i les creences descrites al Mishnah i al Talmud, són producte de la revelació divina.
- Les paraules dels profetes son veritables.
- Moisès és el profeta més important.
- La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
- Déu recompensarà als que obeeixen els seus manaments, i castigarà als que els violen.
- Déu va escollir al poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
- Haurà un moshiach (messies) i una era messiànica.
- L'ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un yetzer ha'tov, una tendència per a fer el bé, i un yetzer ha'ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
- Els homes poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i del tzedakah (donar a la caritat, i als pobres).

Celebracions

El sàbat (xabbâth, dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on s'ha de celebrar la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el sàbat no s'ha de realitzar cap feina. El sàbat és considerat la celebració més important del judaisme. Altres celebracions són el Iom Kippur i la Pasqua.

Denominacions del judaisme

Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.
- El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Shulkhan Arukh, un codi legal del segle XVI és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimonides.
- El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu", i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia al judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenançes rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengues vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva.
- El judaisme conservador, conegut també com "judaisme masorti" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Masorti és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinai i la llei del Shulkah Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraim, els savis del Talumd que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.
- El judaisme reconstructivista va començar com una filosofia d'un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfatitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns. La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar als jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del sàbat i del Yom Tov (els dies religiosos), el Kashrut i la puresa familiar, no són religiosos. Categoria:Judaisme ja:ユダヤ教 ko:유대교 ms:Yahudi nb:Jødedom simple:Judaism th:ยูได zh-min-nan:Iu-thài-kàu

Jesús de Natzaret

Jesucrist o Jesús (Crist és la traducció grega de l'hebrea Messies) (Betlem? 4 aC - Jerusalem 29 dC) personatge històric fonament del cristianisme.

Introducció

Les fonts escrites contemporànies sobre la vida de Jesús són de dos tipus:
- El primer correspon a les fonts independents, reduïdes a breus citacions, com les de Josep Flavi, Tàcit i Suetoni i les del Talmud rabínnic,(que es limita a qualificar-lo de fetiller i amb voluntat de confondre al poble hebreu)
- El segon tipus de testimonis corresponen als mateixos escrits del cristianisme agrupats d'una banda en els evangelis canònics i oficialment acceptats pel cristianisme (datats entre 15 a 75 anys després de la mort de Jesús) i els anomenats evangelis apòcrifs que són rebutjats per tots els corrents del cristianisme i que tenen un caràcter més anecdòtic, fins i tot grotesc, que els fa difícilment acceptables. Tot i això provenen dels Evangelis apòcrifs la menció dels noms dels tres Reis mags Melcior, Gaspar i Baltasar o els noms dels pares de la Verge Maria Joaquim i Anna.
- Els evangelis canònics no són ni pretenen ser una biografia de Jesús, sinó que pretenen explicar-ne el seu missatge que predica. No segueixen un ordre estrictament cronològic. Tots el fets que esmenten ho fan atenen al valor que poden tenir com a doctrina.

Biografia de Jesucrist

doctrina] Segons els evangelistes (Mateu 2,1 i Lluc 2,4-7 ) Jesús nasquè a Betlem . La data (segons els càlculs actuals) resulta paradoxalment de 4 anys abans de Crist. El lloc de naixement a Betlem correspon a una profecia de l’Antic Testament i no es pot comprovar històricament. Des del moment del naixement fins l’edat adulta de Jesús només hi ha una menció que es refereix a la seva precocitat i autoritat intelectual quan tenia 12 anys. Va créixer a Natzaret (Mateu 4,23) i va ser educat en la tradició religiosa jueva. Demostrava conéixer i interpretar bé l'Antic Testament, sense ésser de la classe sacerdotal. Parlava arameu i és molt probable que també l’hebreu que es mantenia en usos relacionats amb la religió. hebreu] L’any 27 es va fer batejar al riu Jordà pel seu cosí Joan Baptista i a continuació Jesús va iniciar una predicació itinerant dirigida als elements marginats (pobres, prostitutes, samaritans). Segons els evangelis va expulsar dimonis i guarir malalties i fins i tot tornà a la vida a una noia i al seu amic Llàtzer. Practicà la pregària (Lluc 10,18) i visqué pobrament, bé que no ascèticament ja que celebrava festes, banquets i acceptava fins i tot perfums cars (Mateu 11,18-19). Segons els evangelis tenia tants seguidors que de vegades l'incomodaven i havia de fugir d'ells. Un grup de seguidors íntims constituien els dotze apòstols que l’anomenaven Rabbí (mestre). Jesús mateix els va preguntar qui consideraven que era ell i la resposta que va rebre de l'apòstol Pere el considerava el fill de Déu. L'activitat de Jesús es va concentrar principalment a la regió de Galilea, sobretot a Cafarnaüm. Després d’un cert temps va anar a Jerusalem on va ser sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves que, basant-se en les pròpies paraules de Jesús, el van acusar de blasfem, ell no va voler retractar-se i va acabar condemnat a mort en la creu en temps del governador de Roma Ponç Pilat que procurava sobretot no tenir aldarulls en el seu territori. Ponç Pilat Ponç Pilat] Els evangelistes relaten tortures i escarnis a Jesús previs a la crucifixió. El dia de la mort de Jesús, va ser segons alguns dels evangelis, el primer dia de Pasqua, el 15 de nisan (març-abril). Va ser enterrat i després de tres dies els deixebles afirmaren haver-lo vist viu i amb els senyals de la seva passió i mort perquè Déu l'havia ressuscitat d'entre els morts (1 Cor 15,3ss; Lc 24,23).

Interpretació Religiosa

- La creença en la resurrecció de Jesús és el que fonamenta tot el cristianisme.
- Pau de Tars (Sant Pau) encara que no va conéixer directament a Jesús és l'autor de la interpretació religiosa de la vida de Jesucrist i creador del cristianisme en general.Des de Sant Pau la via a seguir per la salvació passa pel manteniment de la Fe en Jesucrist i el seguiment del seu exemple molt concretament l'amor al proïsme que Jesús va afirmar com un nou manament.
- Els evangelis s'estenen molt i donen gran importància a l'episodi de la Passió de Jesús per raons estrictament teològiques. Presenten a Déu, que tot i poder evitar-ho, pateix per nosaltres.
- La teologia cristiana afirma que la resurrecció no és el revifament d'un cadàver sinó que és la culminació de l'existència en un pla espiritual. En l'evangeli alguns veuen a Jesús resucitat i no el reconeixen fins que ell fa un gest, ple de simbolisme, de partir el pa.
- Segons les religions que s'anomenen cristianes, Jesús es el Messies i el fill de Déu, que va portar la salvació a la humanitat, mitjançant la seva mort i resurrecció. Per als musulmans, Jesús va ser un profeta. Segons el judaisme, va ser un fals messies. Altres religions sostenen punts de vista diversos sobre la figura de Jesús.
- Inicialment el símbol dels cristians era un peix, però des dels inicis de l'edat mitjana tots els cristians el solen representar amb una creu, que representa la crucifixió de Crist. ko:예수 그리스도 ms:Yesus Kristus ja:イエス・キリスト simple:Jesus th:เยซู คริสต์ zh-cn:耶穌基督 zh-tw:耶穌基督 Categoria:Cristianisme

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Àsia

L'Àsia és el continent més gran i més poblat del planeta, i és la part més extensa d'Euràsia. Limita al nord amb l'oceà Àrtic, a l'est amb el Pacífic, al sud amb l'Índic i a l'oest amb la mar Roja, l'istme de Suez (que la separa de l'Àfrica), la Mediterrània, la mar de Màrmara i la mar Negra; la separen d'Europa (a l'oest) els estrets dels Dardanels i el Bòsfor, les serralades del Caucas i els Urals i la mar Càspia. A l'extrem nord-est, l'estret de Bering la separa d'Amèrica. Té un litoral molt accidentat, amb multitud de mars interiors (mar Aràbiga, mar de la Xina Meridional, mar de Java, mar de la Xina Oriental, mar Groga, mar del Japó, mar d'Okhotsk, mar de Bering, mar de Kara, mar de Barentsz, etc.); golfs (golf Pèrsic, golf d'Oman, golf de Bengala, golf de Siam, golf de Tonquín, golf d'Anadir, etc.); penínsules (Anatòlia, Aràbia, Índia, Malacca, Indo-xina, Corea, Kamtxatka, Taimir, Kola, etc.), i illes adjacents, com Xipre, les Maldives, Sri Lanka, el gran arxipèlag d'Insulíndia (que inclou les Filipines, Borneo, Sumatra, Java i Cèlebes, entre d'altres), Taiwan, les illes del Japó, Sakhalín, Nova Sibèria, la Terra del Nord, Nova Zembla, etc.). Pel que fa al relleu, és un continent molt muntanyós, on sobresurt la serralada de l'Himàlaia, que conté les màximes altures de la Terra, amb cims com l'Everest, el K2 o l'Annapurna, tots amb més de 8.000 metres d'altitud. També hi trobem grans planícies com Sibèria i deserts com el Gobi o el desert d'Aràbia. Hi trobem rius importants, com l'Obi, el Ienissei i el Lena a la conca de l'Àrtic; l'Amur, el riu Groc, el Iangtsè i el Mekong a la conca del Pacífic; i el Brahmaputra, l'Irauadi, el Ganges i l'Indus a la conca de l'Índic; el Tigris i l'Eufrates a l'Àsia occidental, i l'Amu Dària i el Sir Dària a la conca endorreica interior. El continent també té grans llacs, com la mar Càspia, el més gran del planeta, la mar d'Aral, la mar Morta, de salinitat intensa o el Baikal, el llac més fondo del món. Baikal

Llista de països de l'Àsia

- l'Afganistan
- l'Aràbia Saudita
- Armènia (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa)
- l'Azerbaidjan
- Bahrain
- Bangla Desh
- Bhutan
- Brunei
- Cambodja
- Corea del Nord
- Corea del Sud
- els Emirats Àrabs Units
- les Filipines
- Geòrgia (forma part d'Europa, però una petita part del seu territori es troba a l'Àsia)
- el Iemen
- l'Índia
- Indonèsia
- l'Iran
- l'Iraq
- Israel
- el Japó
- Jordània
- el Kazakhstan (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- el Kirguizistan
- Kuwait
- Laos
- el Líban
- Malàisia
- les Maldives
- Mongòlia
- Myanmar
- el Nepal
- Oman
- el Pakistan
- Palestina
- Qatar
- Rússia (una quarta part del seu territori es troba a Europa)
- Singapur
- Síria
- Sri Lanka
- el Tadjikistan
- Tailàndia
- Taiwan
- Timor Est
- el Turkmenistan
- Turquia (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- l'Uzbekistan
- el Vietnam
- la Xina
- Xipre (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa) Asia ja:アジア ko:아시아 ms:Asia simple:Asia th:ทวีปเอเชีย zh-min-nan:A-chiu

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Judaisme

El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les primeres religions