:: wikimiki.org ::

Cursa Armamentista

Cursa armamentista

Una cursa armamentista és una competició entre dos o més països per la supremacia d'armament. Cada un prova de superar l'altre pel què fa a capacitat de les armes o el seu nombre. A més, l'augment dels efectius de l'exèrcit així com la seva efectivitat o capacitat de mobilització en són també característiques. Sovint porten associades curses tecnològiques i/o econòmiques. La idea que guia aquesta cursa és que si un país disposa d'una capacitat militar molt superior a la del seu rival, aquest darrer no gosarà mai atacar-lo perquè això suposaria perdre l'eventual guerra que seguiria.

Exemples

Abans de la Primera Guerra Mundial cinc grans potències europees s'embarcaren en una cursa armamentista: Alemanya, Àustria-Hongria, l'Imperi Rus, França i el Regne Unit competien en increment de la capacitat militar, tant en nombre de soldats mobilitzables, com rapidesa per tenir-los a punt, com artilleria com flota naval. Després de la Segona Guerra Mundial la Guerra Freda conegué una immensa cursa armamentista entre els Estats Units i la Unió Soviètica, màxims representants del bloc capitalista i el comunista respectivament. Havent assolit ambdós països la capacitat nuclear suficient per destruir-se mútuament, els esforços se centraren en la capacitat de ser els primers en llançar l'atac, o de respondre-hi més ràpidament. La seva deriva vers l'espai durant els anys 80 és sovint vist com un dels factors que contribuiren a la caiguda de la Unió Soviètica, en no poder fer front a les despeses que la nova situació comportava.

Altres accepcions

Malgrat pertànyer inicialment al terreny militar o geo-polític, el terme «cursa armamentista» (amb el seu objectiu relatiu de mantenir-se sempre per davant dels rivals, no pas d'arribar a cap estat determinat) ha saltat a d'altres contexts. Així hom pot parlar de «curses armamentistes evoluvionàries» (depredadors evolucionant vers característiques que els facilitin caçar les preses mentre aquestes evolucionen vers mitjans d'escapada més eficaços) o «tecnològiques» (entre informàtics que creen virus i els qui creen antivirus, per exemple). Categoria:Història Categoria:Guerra

Arma

Una arma es un útil o dispositiu concebut per neutralitzar, ferir o matar un ésser viu, o causar destrucció dins una guerra. Categoria:Armes ja:武器 ko:무기 ms:Senjata simple:Weapon th:อาวุธ

Guerra

La guerra és l'enfrontament entre països, o d'altres organitzacions armades, amb l'ús de violència i d'armes. De vegades, es fa la distinció entre conflictes armats i guerres. D'acord amb aquest punt de vista, un conflicte només seria una guerra si els bel·ligerants han fet una declaració formal de guerra. Al llarg de la Història, hi ha hagut guerres pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per mantenir o canviar balanços de poder, per qüestions de legalitat, per tal de dirimir disputes economiques o territorials, o altres causes. Normalment, les raons que porten a la guerra entre dos estats són complexes, però amb un important factor econòmic. Militarment, l'objectiu en la guerra és la victòria sobre l'enemic. Per això, cal establir una superioritat armamentística i humana, que obligui al contrari a la rendició o a proposar un armistici. La pràctica totalitat de guerres causen gran nombre de víctimes, no només entre els combatents, sinó també en la població civil. A més, les guerres donen lloc també a greus violacions dels drets humans. Tot i que s'han establert convenis internacionals per limitar la mortaldat causada en les guerres, i garantir un tracte digne als presoners, aquestes convencions s'ignoren molt sovint en la pràctica. La diferència entre la guerra en aparença i la guerra a la pràctica es basa en que les parts enfrontades intenten mantenir una imatge d'honor i legitimitat de la seva causa, mentre practiquen una sistemàtica transgressió de tota norma de respecte humà. La guerra parteix de la visió més extrema de que la fi justifica els mitjans.

Enllaços relacionats

- Conflictes armats Categoria:Guerra ja:戦争 ms:Peperangan simple:War

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra va tenir lloc entre 1914 i 1918. Va ser un conflicte bèl·lic en què van intervenir sobretot les potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda els anomenats "aliats", França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units, Itàlia, i de l'altra les "potències centrals" , l'Imperi Alemany, l'Imperi Austro-Hongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Algunes de les batalles més importants van ser:
- Les Batalles d'Arras
- La Batalla naval de Jutlàndia
- Les Batalles del Marne
- La Batalla de Messines
- La Batalla de Verdun
- Les Batalles d'Ypres
- El desembarcament de Gallipoli Tot i que es preveia que la guerra seria curta, va acabar esdevenint un conflicte molt sagnant, amb milions de morts. El nombre altíssim de baixes es va deure, en part, a la combinació d'una estratègia militar pròpia del segle XIX la guerra de desgast, amb una tecnologia militar que, a principis del segle XX, havia avançat considerablement.

Causes

Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l´arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austro-hongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica i les rivalitats colonials entre els Estats Europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans. La guerra va començar com un enfrontament entre l'Imperi Austro-Hongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austro-hongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, denominades "aliats", i entre les quals es trobaven França, Itàlia, Regne Unit, Rússia i Estats Units, van lluitar contra la coalició de les "Potències Centrals", integrada per Àustria-Hongria, Alemanya, el Imperi Otomà i Bulgària.

Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya

A la fi de el segle XIX, Europa domina el món, tecnològicament, financerament, econòmicament i sobretot políticament: Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com Àsia meridional. Xina cau sota domini europeu a poc a poc. EEUU i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i Regne Unit va poder haver esclatat a causa de el incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir als dos països a través de la "Entente cordiale". El Regne Unit especialment, però igualment França, posseïen un immens imperi que assegurava una gairebé exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses sota el règim colonial. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a pretendre algunes, en particular el Marroc, en la crisi de 1905 i 1911.

Alsàcia i Lorena

Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra franco-prussiana de 1870 amb Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferri, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870, derrotant als alemanys.

Els Balcans

El "país dels Balcans", alliberats de l'Imperi Otomà, (el "malalt d'Europa"), és objecte de rivalitat entre les grans potències. L'Imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, a la vespra de la guerra, més que Istanbul. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns. A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'Imperi Austro-Hongarès desitja continuar la seva expansió en la vall de el Danubi, fins al mar Negre. Rússia, que està lligada històrica i culturalment als eslaus dels balcans, de confessió ortodoxa, i que els han brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés a "mar calent" (passant pel control dels estrets). Evidentment aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una ortodoxa, provoquen enfrontaments (els dos imperis posseeixen a més un àguila bicèfala com emblema).

Sistema d'aliances

Es creen vasts sistemes d'aliances: França, Anglaterra i Rússia per una banda (Triple Entente), Alemanya, Àustria-Hongria, i Itàlia que és enemiga de Rússia i Sèrbia (Triple Aliança (1882).

Engranatge del conflicte

L'esdeveniment detonant va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 14 de juny de 1914 a les mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. Àustria-Hongria exigeix poder investigar sobre el lloc, al que Sèrbia s'oposa per raons de sobirania. Àustria col·loca un ultimátum el 28 de juliol a Sèrbia, que no cedeix. L'atac portat a terme per Àustria activa les disposicions previstes per les aliances: el 30 de juliol, els russos declaren la guerra a Àustria per a ajudar als serbis, els alemanys al seu torn declaren la guerra a Rússia l'1 d'agost, després a França el dia 3 del mateix mes. El 4 d'agost el Regne Unit declara la guerra a Alemanya, que al seu torn inicia la invasió de França a través de Bèlgica (neutral). Aquest va ser l'inici de la guerra. Entre els grans països europeus només Itàlia roman neutral (aquest país entra en la guerra de part de la "Entente" a partir de 1915). Els dos camps estan equilibrats: l'Eix i la "Entente", posseeixen cadascun 1,9 milions de soldats. Els alemanys tenien un avantatge des del punt de vista de l'artilleria pesada, però això es veia compensat per la supremacia dels britànics en el mar.

Front occidental

Guerra de moviment: batalles en les fronteres

1915 El 1914, els europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va prendre en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera franc-alemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Contaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'aquest de París (Pla Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les forces franceses en Jura i Suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorre perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost). Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa de un replegui prematur de les tropes cap a les seves línies. Per contra, els alemanys van progressar sempre i van trobar la guarnició de París i les tropes de reserva en la Primera Batalla del Marne que marca l'abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra.

Batalla del Marne i curs del mar

Vegi's també: Batalla del Marne

Guerra de posició

Batalla del Marne Després d'aquestes diferents estratègies tan ambicioses, l'equilibri de forces i la presència d'un exèrcit anomenat mitrailleuse facilita enormement la defensa enfront de l'atac i imposa una estabilització del front. Els soldats de trinxera van col·locar quilòmetres de filats i mines. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l'adversari que cap dels dos bàndols es va decidir a llançar una ofensiva d'envergadura. A la fi de 1915, L'arxiduc Falkenhayn proposa el seu projecte a Emperador: atacar Verdún, plaça forta i impenetrable segons la publicitat francesa, però que estava en posició delicada, per no posseir un camí o una via fèrria per a la seva reavituallament. Ell esperava que la seva caiguda afebliria la moral dels soldats francesos. El 21 de febrer de 1916, l'atac pròpiament aquest s'inicia: l'artilleria vigila les posicions franceses. Els alemanys avancen poc, però les pèrdues de la part francesa eren enormes. El 25 de febrer, el General Langle de Cary decideix abandonar, el que era el més raonable des d'un punt de vista estratègic. Però el comandament francès pensava que no podrien permetre's perdre Verdún i nomena en el seu lloc a Philippe Pétain, qui organitza una sèrie de violents contra-atacs. Els alemanys van transformar aquesta batalla de front reduït en una vasta guerra. L'1 de juliol, els anglesos deslliguen una batalla paral·lela a Verdún, a la Batalla de Somme, a fi de dividir les tropes alemanyes i reduir la pressió sobre França. Els alemanys van retrocedir el 15 de desembre, perdent 5 quilòmetres de territoris, que van recuperar ràpidament.

Front oriental

15 de desembre L'estratègia de guerra alemanya funciona també contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes i França era necessària per a dividir l'exèrcit alemany. Però el seu nombre impressionant de soldats (8 milions en 1914) amagava la veritat: compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i mal equipats, no estava preparat per a enfrontar-se a la màquina de guerra germana. El comandament rus és també mediocre. Els dos exèrcits s'enfronten en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 26 al 30 d'agost de 1914, després en la batalla de Mazure del 6 al 15 de setembre de 1914. En els dos casos els russos van sofrir flagrants derrotes i van ser obligats a replegar-se. Paul von Hindenburg, el comandant alemany d'aquesta campanya, va ser enviat al capdavant occidental per a aplicar allí els mateixos mètodes. Ignora que el front s'ha estabilitzat i que els francesos han cavat trinxeres i plantat extensos camps de mines.

Altres fronts

Els altres fronts van intentar maniobres de distracció, però cap va tenir tanta importància com els dos fronts principals: Paul von Hindenburg Els aliats desfermen la Batalla dels Dardanels el 1915. El control dels estrets permetria a França i Anglaterra revitalitzar a Rússia i tancar als imperis centrals. Aquesta idea, defensada netament per Winston Churchill, s'iniciarà amb el desembarcament de Gallipoli, però els aliats no aconsegueixen penetrar per sorpresa en l'Imperi Otomà i fracassen en les successives ofensives. L'operació va ser un fracàs, encara que el cos expedicionari constitueix l'exèrcit d'orient, estacionat prop del camp de Salònica. Aquest exèrcit sostindrà tot seguit als serbis i participarà en l'enfonsament de l'[Imperi Austro-Hongarès]]. Coronel Lawrence, anomenat Lawrence d'Aràbia: Els anglesos van fomentar la sublevació de les tribus àrabs per a pertorbar als otomans. El ministre d'afers exteriors anglès, Lord Arthur Balfour proposa l'establiment d'un Estat jueu a Palestina per a obtenir el mètode de fabricació de l'Acetona i motivar als jueus nord-americans perquè donessin suport l'ingrés d'EEUU en la guerra. El mateix any, els anglesos ataquen Palestina (on van mantenir el control fins a 1947). A Àfrica, britànics i francesos van atacar des de tots els fronts a les colònies alemanyes, envoltades per les seves possessions. Les forces germanes a Togolàndia i Camerun es van rendir ràpidament a les tropes anglofranceses, mentre que la colònia de Àfrica del Sud-oest va ser envaïda per l'exèrcit sud-africà i ocupada totalment en 1915. Només la colònia de Tanganica (Tanzània continental), sota l'adreça del general Paul von Lettow-Vorbeck, va resistir sota domini alemany fins al final de la contesa. Els alemanys, amb els primers submaríns, van intentar imposar un bloqueig complet a Anglaterra i França, interceptar el suport de les seves colònies i trencar les rutes d'aprovisionament entre Amèrica (carn de Argentina, armament Nord-americà) i Europa. Els torpedes llançats contra el RMS Lusitania, on viatjaven 123 nord-americans, va provocar una viva reacció a EEUU, que es va preparar per a entrar oficialment en la guerra al costat dels aliats.

1917, el viratge de la guerra

RMS Lusitania Al març de 1917, l'Estat Major imperial alemany pren la decisió estratègica de mobilitzar el front més cap al nord, sobre la "Línia de Hindenburg", evacuant totes les seves tropes de les posicions ocupades posteriorment a 1914 en el sector de l'Aisne. Dinamiten sistemàticament els edificis emblemàtics de les ciutats ocupades. També desapareixen les fortaleses d'Ham i de Coucy (27 de març 1917). Més tard les dues revolucions russes de març i la octubre de 1917 permeten als alemanys avançar considerablement a Rússia. Els boltxevics van signar l'armistici amb els imperis centrals durant el mes de desembre, després de la Pau de Brest-Litovsk (negociada per Leo Trotsky) al març de 1918. Per a obtenir aquesta pau van consentir enormes sacrificis econòmics, com lliurar als alemanys un "tren d'or" (el contingut del qual va ser confiscat a Alemanya pel Tractat de Versalles). A més Alemanya ocupà Polònia, Ucraïna, Finlàndia, els països bàltics i una part de Bielorússia. Els alemanys aprofiten aquesta situació per a enviar importants reforços al front occidental i intentar obtenir una victòria ràpida abans de l'arribada dels nord-americans. Es produeix una tornada a la "guerra de moviments".

1918, fi de la guerra

Reforçats per les tropes provinents del front aquest, els alemanys posen totes les seves forces en l'última ofensiva de l'oest, a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandre, en Chemin donis Dames i a Champagne (Ofensiva Michael). Però mal alimentades, mal rellevades, cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir als exèrcits aliats coordinats pel general Foch i reforçats pel material i els homes americans, els primers tancs (Renault FT-17) i la superioritat submarina i aèria: després d'una revolució obrera en Berlín, el govern de la nova república alemanya signà l'armistici de Rethondes l'11 de novembre de 1918.

Conseqüències

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. Les conseqüències polítiques són enormes:
- Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.
- Canvi de sistema polític a Alemanya: l'Imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar (primera república alemanya).
- Redistribució important de les fronteres:
- Es van desmembrar els imperis Austro-Hongarès i Turc.
- Van tenir pèrdues territorials: Alemanya, Rússia i Bulgària.
- Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir Iugoslàvia), Japó, i els Estats Units.
- Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia. També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials.

Pèrdues humanes i materials

Vuit milions de morts, sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració. Aquesta última participa de la reconstrucció d'un país on el nord està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques...

Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món

La guerra va ser mundial, es va conèixer a Àfrica, on els franc-britànics es van apropiar de colònies alemanyes, i en l'extrem orient, on Japó va fer el propi amb les Illes Mariannes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió d'EEUU, el major beneficiat de la guerra al costat de Japó, i els capitals de la qual es van col·locar al costat de París i Londres en l'escena internacional.

Transformació social

Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a Gran Bretanya, Alemanya, EEUU, Rússia, però no a França.

L'aparent victòria democràtica

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, el que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi del tzar -transformat a Rússia comunista-, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austro-Hongarès és desmantellat, amb el naixement de les minúscules Àustria i Hongria, d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el plànol territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com responsable del conflicte.

Personatges clau

- Albert I de Bèlgica
- Benet XV
- Georges Clemenceau
- Ferdinand Foch
- Francesc Josep I
- Guillem II d'Alemanya
- Paul von Hindenburg
- Manfred von Richthofen
- Lenin
- Karl Liebknecht
- Philippe Pétain
- Woodrow Wilson
- Erwin Rommel
- Alfred Graf von Schlieffen

Enllaços externs

- http://www.firstworldwar.com/ Categoria:Primera Guerra Mundial ja:第一次世界大戦 ko:제1차 세계 대전 ms:Perang Dunia I simple:World War I th:สงครามโลกครั้งที่หนึ่ง

Àustria-Hongria

Àustria-Hongria en (alemany: Österreich-Ungarn, en hongarès: Osztrák-Magyar Monarchia), coneguda també com la Monarquia Dual o com a la Monarquia Imperial i Reial fou un estat dual existent a Europa entre 1867 i 1918 en què el Regne d'Hongria va gaudir d'autogovern i de capacitat de decisió en afers comuns, principalment en relacions exteriors i defensa, juntament amb l'Imperi d'Àustria, sota el domini dels monarques Habsburg, que es titulaven emperadors d'Àustria i reis d'Hongria. Aquesta monarquia s'anomenava oficialment Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial i els Territoris de la Corona de Sant Esteve. L'Imperi austro-hongarès tenia una extensió de 420.000 km2 i el 1910 comptava amb 52.000.000 d'habitants. La capital era Viena que va passar de 440.000 habitants de 1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de la Gran Guerra i era la quarta ciutat més gran d'Europa. Els parlaments tenien la seua seu a Viena i Budapest. Àustria-Hongria va crear-se el 1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i l'emperador Francesc Josep I d'Àustria establert per tal de mantenir l'antic Imperi d'Àustria, establert el 1806, després de l'abolició del Sacre Imperi Romano-Germànic per Napoleó. El principal problema de l'Imperi foren les reivindicacions nacionals dels pobles que el formaven; durant els seus cinquanta anys d'existència, l'Imperi va viure una època de ràpid creixement econòmic i de modernització, així com també de reformes polítiques liberals. Els emperadors austro-hongaresos foren:
- Francesc Josep (1848-1916)
- Carles I d'Àustria-Hongria (1916-1918) El que era l'Imperi Austrohongarès, desaparegut arran de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial, es repartix actualment en dotze estats europeus que són en l'actualitat les repúbliques d' Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i les regions de Bànat Sèrbia i Montenegro, Trentino-Tirol del Sud Itàlia, Transilvània (Romania), Galitzia (Polònia) i Rutènia (Ucraïna).

Els territoris de l'Imperi

Molts textos designen la part no hongaresa, és a dir, austríaca, de l'Imperi amb el nom de Cisleithània perquè una gran part del seu territori es trobava a l'oest, és a dir, a aquesta banda, segons una perspectiva austríaca, del riu Leitha, malgrat que Galítzia era al nord-est i també es considerava austríaca. Aquesta regió, que abastava molt més que l'Àustria estricta, no va tenir cap nom oficial abans de 1915, per això, les fonts oficials s'hi referien anomenant-la Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial. El Consell Imperial funcionava com a parlament de Cisleithània. De la mateixa manera, la part hongaresa, dita Transleithània era molt més àmplia que Hongria i duia el nom de Els Territoris de la Sagrada Corona Hongaresa de Sant Esteve. Ací, Sant Esteve volia dir el rei Esteve I d'Hongria, venerat com a sant per l'Església Catòlica. Els Regnes i Territoris de Cisleithània eren:
- el Regne de Bohèmia
- el Regne de Dalmàcia
- el Regne de Galítzia
- l'Arxiducat d'Àustria
- el Ducat de Bucovina
- el Ducat de Caríntia
- el Ducat de Carniola
- el Ducat de Salzburg
- el Ducat de l'Alta Silèsia i la Baixa Silèsia
- el Ducat d'Estíria
- el Margravat de Moràvia
- el Comtat Principesc del Tirol (que incloïa el territori de Vorarlberg),
- el Küstenland ("El Territori de la Costa", que incloïa el Comtat Principesc de Gorítzia i Gradisca, la Ciutat de Trieste i el Margravat d'Ístria). Els Regnes i Territoris de Transleithània eren:
- el Regne d'Hongria, incloent-hi Transilvània i Vojvodina
- el Regne de Croàcia i Eslovènia
- la Ciutat de Fiume. Bòsnia-Herzegovina formava un territori separat dins de l'Imperi governant per les dues parts.

El Compromís 1867

LAusgleich ("Compromís"; kieggyezés en hongarès) de febrer de 1867 que va establir la Monarquia Dual en substitució de l'antic Imperi d'Àustria unitari, existent entre 1806 i 1867 va esdevenir-se en un moment de feblesa d'Àustria a Europa produït arran de les derrotes en les guerres contra el Regne de Sardenya el 1859 i contra Prússia el 1866, com també de descontent de la noblesa d'Hongria amb el govern central de Viena i de creixement de la consciència nacional dels altres pobles de l'Imperi. El descontent d'Hongria s'havia accentuat sobretot després de la repressió per part d'Àustria, amb l'ajuda de Rússia, de la Revolució Hongaresa de 1848-1849. En un esforç per ampliar el suport a la Monarquia, l'emperador Francesc Josep va obrir negociacions per a un compromís amb la noblesa magiar. Alguns membres del govern, com ara el primer ministre austríac Comte Belcredi, va aconsellar l'emperador d'arribar a acords d'aquest tipus amb totes les nacionalitats de l'Imperi i arribar així a una estructura federal. Tanmateix, a Francesc Josep li resultava impossible ignorar el poder de la noblesa magiar, no disposada a acceptar res que no fos una relació bilateral entre ells i les èlits austríaques. Especialment, els dirigents hongaresos demanaven -i els fou concedit- que Francesc Josep es fes coronar rei d'Hongria, per així reafirmar els privilegis històrics hongaresos, l'establiment d'un parlament propi a Budapest amb poder legislatiu sobre tots els territoris històrics de la corona hongaresa, és a dir, a tots els antics dominis del rei Esteve I, sobre la base del predomini de les èlits magiars sobre les minories romaneses i eslaves.
Estructura Política
Tres elements diferents governaren l'Imperi Austro-Hongarès: # el govern hongarès # el govern cislethanià, és a dir, austríac # una administració única unida sota el poder de l'emperador i rei Hongria i Àustria van mantenir dos parlaments separats, cadascun dels quals amb el seu propi primer ministre. De la coordinació entre aquests dos governs se n'encarregava el govern de l'emperador, dotat d'un poder absolut en teoria, però limitat a la pràctica. Tant dins de Cisleithània com d'Hongria, certes regions com ara Galítzia (Àustria) i Croàcia (Hongria) gaudien d'un règim autònom d'autogovern. Hi havia un Consell de Ministres Comú que s'encarregava del govern comú, format per tres ministeris conjunts per a les responsabilitats comunes (finances, defensa i política exterior), els dos primers ministres, alguns arxiducs i l'emperador. Dues delegacions de representants de cadascun dels dos parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú, proporcionant així influència als dos governs en l'administració comuna. Tanmateix, els ministres eren responsables només davant l'emperador, qui tenia la decisió final en defensa i relacions exteriors. La invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cadascun dels dos estats causà friccions i desgovern, especialment en les forces armades. Malgrat que el Consell de Ministres Comú se n'encarregava de tota la qüestió militar, el govern austríac i l'hongarès quedaren encarregats dels temes de reclutament, legislació del servei militar, transport de tropes i de la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada un dels governs tenia molta influència en qüestions militars i cadascun podia desbaratar operacions militars si ho jutjava convenient als seus interessos. En les relacions entre el Regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria, que, en realitat, representava el 57% de la població de tota la Monarquia i una part molt més important de la seva activitat econòmica, es donaren sovint conflictes sobre aranzels exteriors i sobre la contribució de cadascun dels estats a la Hisenda comuna. Segons els acords del Compromís de 1867, un acord renegociat cada deu anys regulava aquests temes, i cada renovació de l'acord portava problemes polítics. Vers 1905, les disputes entre els dos estats van dur a una perllongada crisi constitucional, enverinada pel problema de quina llengua s'havia d'usar en l'exèrcit hongarès, i aprofundida per l'arribada al poder a Budapest l'abril de 1906 d'un govern de coalició nacionalista hongarès. Renovacions dels acords comuns es donaren l'octubre de 1907 i el novembre de 1917, sobre la base de lstatus quo.

Conflictes nacionals

La distribució ètnica
de l'Imperi Austro-Hongarès

Alemanys
Hongaresos
Txecs
Polonesos
Rutens
Romanesos
Croats
Eslovacs
Serbis
Eslovens
Italians

24%
20%
13%
10%
8%
6%
5%
4%
4%
3%
3%

Els txecs (majoritaris als territoris txecs com ho eren Bohèmia, Moràvia i la Silèsia austríaca), els polonesos i els ucraïnesos (residents a Galítzia), els eslovens (a Carniola, Carínthia i a la part meridional d'Estíria, majoritàriament l'Eslovènia d'avui dia) i els croats, italians i eslovens a Ístria aspiraven a tenir més participació en el govern de Cislethània. Per altra banda, el domini magiar fou contestat per les minories romanesa de Transilvània i al Banat oriental, dels eslovacs a l'actual Eslovàquia, i dels croats i serbis als territoris de Croàcia i Dalmàcia (avui dia pertanyents a Croàcia) a Bòsnia-Herzegovina i a les províncies de la Vojvodina, avui dia incloses a Sèrbia. A més, els romanesos i els serbis aspiraven a integrar-se als nous estats creats entre 1859 i 1878 de Romania i Sèrbia. Malgrat que els dirigents hongaresos van mostrar menys voluntat que els seus homòlegs austríacs a compartir el poder amb les seves minories, van concedir una àmplia autonomia al regne de Croàcia el 1868, molt semblant a la definició del seu encaix en l'Imperi acordat en el Compromís de 1867. La llengua era una de els qüestions candents en la política austro-hongaresa. Tots els governs van trobar-se amb problemes alhora de definir quina havia de ser la llengua de l'administració i de l'ensenyament. Les minories volien assegurar-se unes àmplies possibilitats per a l'ensenyament en el seu idioma com també en les llengües dominants: l'alemany i l'hongarès. Així, segons l'ordenança del 5 d'abril de 1897, el primer ministre austríac Kasimir Felix Graf Badeni va concedir al txec la plena igualtat amb l'alemany en el govern de Bohèmia, la qual cosa, però, va provocar una crisi motivada per l'agitació nacionalista alemanya que s'estengué a tot Àustria. Al final, Badeni va acabar sent destituït. En una altra ocasió, els txecs van perdre el privilegi de poder usar la seva llengua en la seva vida quotidiana, incloent-hi els diaris i els llocs de treball, on havien de parlar en alemany. Els resultat fou un caos general. A partir del gener de 1907, totes les escoles, públiques o privades, d'Eslovàquia foren obligades a ensenyar només en hongarès, arribant a cremar llibres i diaris escrits en eslovac. Aquesta mesura va motivar fortes crítiques, entre d'altres les expressades per Bjørnstjerne Bjørnson. En les seves desavinences, cadascun dels dos estats (el regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria) usava en profit propi els conflictes nacionals de l'altre. Segons Misha Glenny (The Balkans, 1804-1999), els austríacs van respondre al suport hongarès als txecs estimulant el moviment nacional croata a Zagreb. (Malgrat la seva nominal autonomia, Cròacia era de fet una província administrativa i econòmica d'Hongria, la qual cosa provocava malestar entre els croats) Arran de la instauració del sufragi universal masculí el 1907, els eslaus van aconseguir majoria en el parlament de Cisleithania. Com que el parlament estava massa dividit com per presentar una política de govern, a partir de 1909 el país passà a ser governat per decrets imperials.

Economia

L'economia austro-hongaresa va canviar profundament durant l'època de la Monarquia Dual. El procès tecnològic accelerà la industrialització i el creixement de les ciutats. Davant del desenvolupament del capitalisme, les antigues institucions feudals començaren a desaparèixer. El creixement econòmic va centrar-se a les rodalies de Viena, l'actual Àustria, les regions alpines i Bohèmia; durant els darrers anys del segle XIX, el creixement econòmic va estendre's també cap a les planes d'Hongria i les regions dels Càrpats. Dins de la Monarquia, les regions occidentals acostumaven a estar molt més desenvolupades que les orientals. Com a mostra del ràpid creixement econòmic, el PNB per càpita va incrementar-se un 1'45% cada any entre 1870 i 1913. Un nivell de creixement comparable al d'altres països com ara Gran Bretanya (1'00%), França (1'06%) i Alemanya (1'51%) (Font: Good, David. The Economic Rise of the Habsburg Empire). Tanmateix, l'economia de la Monarquia, en total, encara es trobava per darrera de les economies d'altres potències, ja que la modernització l'havia començda més tardanament. Així, Gran Bretanya tenia un PNB tres vegades superior a l'austro-hongarès, mentre que el PNB d'Alemanya era el doble del de la Monarquia Dual. Per altra banda, hi havia importants diferències de nivell econòmic entre les diferents regions de l'Imperi austro-hongarès. El ferrocarril va estendre's ràpidament a l'Imperi Austro-Hongarés. Anteriorment, el 1841 l'Imperi Austríac (1806-1867) havia desenvolupat una xarxa de ferrocarrils a l'oest, amb origen a Viena; poc després, com que va adonar-se'n del profit que en podia treure per a fins militars, el govern va invertir fortament en ferrocarrils fins construir línies de tren cap a Bratislava, Budapest, Praga, Cracòvia, Graz, Ljubljana i Venècia. Vers 1854, l'Imperi disposava de 2.000 quilòmetres de vies fèrries, de les quals entre un 60% i un 70% eren propietat de l'Estat. Aleshores, el govern va començar a vendre grans parts de la línia a la iniciativa privada per recuperar les seves inversions i per pagar els costos de la Revolució de 1848 i de la Guerra de Crimea. Des de 1854 fins 1879, la iniciativa privada va ocupar-se de la construcció de ferrocarrils. Cisleithània va guanyar 7.952 quilòmetres de línia, i Hongria 5.839 quilòmetres. Aleshoers, el tren va arribar a noves regions i la xarxa existent va estendre's amb connexions i interconnexions. En aquest moment, va desenvolupar-se el transport ferroviari a Àustria-Hongria, i s'hi van integrar els sistemes de transport, així es va cohesionar l'economia austro-hongaresa, molt més que abans, quan el transport depenia dels rius. Després de 1879, el govern austro-hongarès va començar a renacionalitzar la xarxa ferroviària, principalment a causa de l'aturada del creixement econòmic durant la depressió mundial dels anys 1870. Entre 1879 i 1900 es van construir més de 25.000 quilòmetres a tot l'Imperi; així, va arribar el tren a les regions més orientals. La xarxa ferroviària va reduir els costos de transport dins de l'Imperi Austro-Hongarès i va obrir nous mercats per a productes d'altres regions de la Monarquia Dual.

Política exterior

El govern imperial (Àustria) i el govern reial (Hongria) tenien diferents punts de vista sobre política exterior. A Budapest, els polítics temien les annexions de territoris que aportessin més població no hongaresa al Regne. Tanmateix, l'aliança de l'Imperi amb Alemanya contra Rússia establerta l'octubre de 1879 (vegi's Aliança Dual, 1879) va ser acceptada tant per hongaresos com per austríacs ja que tots dos consideraven Rússia com una amenaça. En aplicació del Tractat de Berlín de 1878, l'agost de 1878, les forces austro-hongareses ocuparen el territori de Bòsnia-Herzegovina, fins aleshores una província de l'Imperi Otomà, un territori on una gran part de la població era sèrbia, que acabà sent annexionat a l'Imperi trenta anys després, l'octubre de 1908 com un condomini sota el ministeri de finances i no pas incorporant-lo a cap dels dos estats. Aleshores, a Viena es va pensar unir Bòsnia-Herzegovina a Croàcia per així formar un tercer estat de l'Imperi, unint sota domini dels croats totes les regions eslaves meridionals. Aquesta idea resultà molt més atractiva per a Viena que per a Budapest. El Tractat de Berlín de 1878 marca l'inici del moment en què, després de les derrotes a Itàlia i contra Prússia, l'Imperi Austro-Hongarès centra els seus esforços expansionistes als Balcans. Aleshores, també, s'inicià la subordinació de la política austro-hongaresa a Alemanya, la qual vol evitar la penetració de Rússia als Balcans. La política balcànica va enfrontar Àustria-Hongria amb Sèrbia, capdaventera d'un sentiment irredemptista que aspira a apoderar-se de Bòsnia-Herzegovina, Rússia, on el Tsar es proclama defensor dels eslaus ortodoxes dels Balcans, i amb Itàlia, que desaprova la política de Viena.

La Primera Guerra Mundial

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, nebot de l'emperador Francesc Josep i hereu del tron austro-hongarès va visitar la capital de Bòsnia Sarajevo, on Gavrilo Prinzip, un serbi bosni militant del grup nacionalista La Mà Negra va assassinar-lo. Vegi's l'Assassinat de Sarajevo Després del Congrés de Berlín, celebrat el 1878, la despesa militar austro-hongaresa no havia arribat ni tan sols a duplicar-se, mentre que la d'Alemanya s'havia quintuplicat i la de Gran Bretanya, Rússia i França s'havia triplicat. Anteriorment, l'Imperi Austro-Hongarès havia hagut de cedir els seus territoris italians al regne de Piemont en el transcurs del procés de la unificació d'Itàlia; per altra banda, molts austro-hongaresos consideraven imminent la cessió dels territoris eslaus del sud a Sèrbia, que havia aconseguit unes importants conquestes territorials a la Segona Guerra Balcànica de 1913, fet que va causar gran preocupació entre els cercles governamentals de Viena i Budapest. Alguns membres destacats del govern com ara Conrad von Hötzendorfhavien volgut enfrontar-se a la puixant Sèrbia; per això, comptant amb el suport d'Alemanya, el govern austro-hongarès va decidir anar a la guerra contra Sèrbia abans que aquest país pogués incitar a una revolta dels eslaus del sud. Així doncs, usant l'assassinat de Sarajevo com a pretext van presentar a Sèrbia una llista de deu exigències que, òbviament, el govern serbi no acceptaria pas. Quan Sèrbia va anunciar que de les deu exigències només n'acceptava nou, Àustria-Hongria li va declarar la Guerra [http://www.firstworldwar.com/source/austrianultimatum.htm list of ten demands]. Així es va arribar a la Primera Guerra Mundial després que Rússia es mobilitzés a favor de Sèrbia, Alemanya declarés la guerra a Rússia i França, aliada de Rússia, declarés la guerra a Alemanya. En un primer moment, Itàlia va mantenir-se neutral, malgrat tenir un tractat d'aliança amb Àustria-Hongria. El 1915, va passar-se al bàndol dels Països de l'Entesa amb la idea de conquerir territoris a l'Imperi Austro-Hongarès. Al principi, les trobes austro-hongareses van esclafar Sèrbia, defensaren els camins cap a Hongria i evitaren l'avenç italià a Gorizia. L'exèrcit austro-hongarès va patir moltes baixes durant la Guerra, però aconseguí també importants victòries (tot i que amb ajuda i direcció alemanya) a Galítzia (maig de 1915) i a la batalla de Caporetto al front italià l'Octubre de 1917. Durant la Guerra, la política militar austro-hongaresa va quedar cada vegada més subordinada a Alemanya. Al final, la manca de queviures, la baixa moral i l'elevat nombre de baixes va minar la capacitat d'acció de l'exèrcit.

La dissolució de l'Imperi

Després del fracàs de l'Ofensiva de Primavera, el curs de la guerra va decantar-se decididament contra els Imperis Centrals. Malgrat que els dirigents de les minories nacionals s'havien mantingut lleials a l'Imperi, l'agreujament de la situació les va dur a trencar amb els Habsburg. Segons va anar fent-se evident que la Guerra la guanyarien els Aliats, els dirigents de les minories nacionals van anar optant per la independència i la ruptura de l'Imperi, el qual ja no podia oferir cap alicient a les nacionalitats per mantenir unit l'Imperi. A més, la guerra havia dut la misèria i els socialistes protestaven contra l'abandó de les polítiques que, abans de 1914, havia seguit el govern de Cisleithània. En aquestes circumstàncies, a partir de setembre i octubre de 1918, les declaracions d'independència per part dels pobles de l'Imperi van succeir-se en cadena, abans que s'arribés a l'armistici amb els Aliats el 3 de novembre de 1918. D'acord amb els Catorze Punts enunciats pel president dels Estats Units Woodrow Wilson, els Aliats van donar suport als procesos independentistes que posaren fi a l'Imperi, tot i que la desmembració de l'Imperi Austro-Hongarès no havia estat pas un objectiu dels Aliats durant la Guerra. Els primers a formalitzar la nova situació foren els txecs i els eslovacs que proclamaren la seva independència el 28 d'octubre de 1918; Hongria es va declarar independent el 31 d'octubre, malgrat que Transilvània, on hi havia una important minoria hongaresa, va passar a Romania. El 29 d'octubre els eslaus del sud formaren l'Estat dels eslovens, croats i serbis, que, poc després, l'1 de desembre, s'uní amb Sèrbia i Montenegro en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Entre els tractats de pau que afectaren l'àrea de l'antic Imperi, hi ha el Tractat de Trianon de 1920. Tant a Àustria com a Hongria s'hi van proclamar repúbliques,per la qual cosa, els Habsburg hagueren de marxar cap a l'exili. A Hongria, després de l'intent de revolució comunista de Bela Kun i de la intervenció romanesa de 1919 es va restaurar la Monarquia, però deixant el tron vacant; després que intentés recuperar la corona a Budapest el març i l'octubre de 1921,Carles I fou deportat a l'illa de Madeira (Portugal) on va morir l'any següent. No havent-hi rei, a Hongria va establir-se la regència de l'almirall Miklós Horthy. Aquests són els estats sorgits de la disgregació de l'Imperi Austro-Hongarès:
- Àustria
- Hongria
- Txecoslovàquia
- el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, dit posteriorment Iugoslàvia Estats que reberen territoris antigament austro-hongaresos:
- Polònia: els voivodats de Silèsia, Baixa Polònia i Subcarpàtia com també els territoris de Zakarpattia, Lviv, Ivano-Frankivsk,Ternopil i Chernivtsi, que després de la Segona Guerra Mundial passaren a Ucraïna, integrada aleshores a la Unió Soviètica
- Romania: Transilvània i el comtat de Suceava
- Sèrbia i Montenegro: la província autònoma de la Vojvodina a Sèrbia i la ciutat de Kotor a Montenegro)
- Itàlia: les regions autònomes de Trentino-Sud del Tirol i Friuli-Venezia Giulia El Principat de Liechtenstein, que anteriorment havia demanat protecció a Viena, va formar una unió duanera i defensiva amb Suïssa i va adoptar la moneda suïssa en comptes de l'austríaca. L'abril de 1919, Vorarlberg, la província més occidental d'Àustria va votar per majoria adherir-se a Suïssa, tanmateix tant els suïssos com els Aliats ignoraren aquesta votació.

Historiografia

Les visions històriques sobre l'Imperi Austro-Hongarès han canviat durant el segle XX A principis de segle, els historiadors eren persones que encara podien tenir una implicació personal o emotiva amb la història de l'Imperi. Els historiadors nacionalistes acostumaven a considerar despòtica i antiquada la política dels Habsburg. Per la seva banda, d'altres historiadors, vinculats a l'antic règim, esdevingueren apologistes de l'Imperi i intentaren explicar-ne les polítiques.
- Els escriptors més importants d'aquesta generació foren Oskar Jászi i Josef Redlich. Després de la Segona Guerra Mundial, el caràcter dictatorial de molts dels estats successors de l'Imperi, d'entre els quals l'única democràcia fou Txecoslovàquia, l'ocupació alemanya i el domini comunista soviètic, imposat a tots els territoris de l'antic Imperi amb l'excepció de la República d'Àustria van dur a una visió més positiva de l'Imperi, defensada sobretot per centreeuropeus exiliats als Estats Units. Tanmateix, els historiadors marxistes mantingueren el seu punt de vista negatiu sobre l'Imperi.
- Els escriptors més importants d'aquesta generació foren C. A Macartney, Robert A. Kann i Arthur J. May. Entre els historiadors encara es manté la controvèrsia de si l'Imperi estava abocat al col·lapse després de decennis de decadència, o si hauria pogut sobreviure de no haver-se produït la Primera Guerra Mundial.
- Segons Alan Sked a (The Decline and Fall of the Habsburg Empire 1815–1918):

parlar de decadència i caiguda en el cas de l'Imperi Austro-Hongarès és senzillament desorientador: l'Imperi va caure perquè va perdre una gran guerra

- David F. Good comparteix el punt de vista de Sked, mentre que d'altres, com ara Solomon Wank es mantenen escèptics.

Enllaços externs

- [http://www.lib.utexas.edu/maps/historical/shepherd/austria_hungary_1911.jpg "Distribution of Races in Austria-Hungary" from the Historical Atlas by William R. Shepherd, 1911]
- [http://users.erols.com/mwhite28/austhung.htm Maps of Austria-Hungary]
- [http://www.austro-hungarian-army.co.uk/ The Austro-Hungarian Military] Categoria:Història d'Europa Categoria: Àustria Categoria: Hongria Categoria: Txecoslovàquia Categoria: Iugoslàvia Categoria: Polònia ja:オーストリア・ハンガリー帝国 ko:오스트리아-헝가리

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat. Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941). La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic. Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó. Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió. Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]

Sumari

Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó. La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra. Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.

Antecedents de la guerra

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya. Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau. Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.

Països involucrats

Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]] Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les Potències de l'Eix. Inicialment, els principals països Aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbour va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat. A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests no van tenir cap paper actiu en la guerra. Les Potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar la ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix. Alguns països, com Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir l'status de neutralitat durant tota la guerra. Espanya també es va declarar neutral però, entre el 1940 i el 1943, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar a no bel·ligerant a favor d'Alemanya. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte.

Desenvolupament de la guerra

1939

Invasió de Polònia: Operació Fall Weiss (Pla Blanc)
- Per a més informació vegeu l'article Campanya de Polònia. La matinada del 1 de setembre de 1939 les SS alemanyes van agafar uns quants presoners d'un camp de concentració, els van vestir amb uniformes polonesos, els van portar fins a l'estació de ràdio de Gliewitz (actualment Gliwice), prop de la frontera entre Alemanya i Polònia, i allà els van matar. Hitler, que ja tenia preparada la invasió de Polònia des de feia temps, va presentar els cadàvers com la prova d'una violació polonesa de la frontera. I això va ser l'excusa que va donar al món per envair aquest país. Poques hores després, les tropes alemanyes ja havien començat a avançar cap a Polònia. Aquí va ser on els alemanys van posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec). La Blitzkrieg consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. Les tropes nazis, ajudades pels bombardeigs de la Luftwaffe, van superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havien arribat als afores de la capital, Varsòvia. El 17 de setembre l'exèrcit soviètic va entrar a Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. El motiu real és que Hitler i Stalin ja havien acordat prèviament repartir-se Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. En només un mes, Polònia havia estat vençuda. Però una cosa no va sortir com Hitler esperava: el 3 de setembre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Això va sorprendre Hitler però va ser, sobretot, una acció simbòlica ja que, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció efectiva contra Alemanya.

1940

Invasió de Noruega i Dinamarca: Operació Weserübung (Exercici Weser)
- Per a més informació vegeu l'article Operació Weserübung. Operació Weserübung El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. La principal raó per fer-ho era assegurar el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra. El transport d'aquest ferro cap a Alemanya passava pel port norueg de Narvik. A més, l'ocupació dels ports noruegs permetia evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruegs i, a més, en ser un país veí d'Alemanya calia tenir-lo controlat d'alguna manera. Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa. L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit norueg es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruegs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment. Batalla de França
- Per a més informació vegeu l'article Batalla de França. Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada. Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. 3 de juny El 5 de juny l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, a lo llarg i a lo ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern francès amb capital a Vichy, evidentment sota control nazi. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, situat a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant desde l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure». En poc més d'un mes França havia estat ocupada, els aliats havien patit una gravíssima derrota i, ara, només Gran Bretanya quedava per fer front al temut i poderós règim nazi. Batalla d'Anglaterra
- Per a més informació vegeu l'article Batalla d'Anglaterra. Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire. La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any que ve, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més). Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte desde les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar una gran quantitat de presoners italians. Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians, capturant algunes ciutats del sud del país. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort.

1941

Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. La derrota de l'exèrcit italià a mans de forces britàniques com a resultat de l'Operació Compass va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica. Durant el mes de febrer de