Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Dansa

Dansa

La dansa és un art consistent en expressar-se mitjançant moviments del cos al ritme de la música. Les danses populars estan enllaçades amb les arrels històriques dels pobles. La dansa és una forma d'expressió, però també pot tenir un fort component social o religiós. Totes les societats humanes han desenvolupat alguns tipus de dansa característica. Per exemple, en el folklore dels Països Catalans, hi ha danses com la sardana de Catalunya o el bolero, el copeo, la mateixa de Mallorca, la jota arreu l'estat espanyol. L'origen del ball es pot fer arribar a l'antiguitat quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis ens fa pensar que els homes més primitius devien acompanyar els seus rituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar una mena de ball o dansa molt elemental. A l'edat mitjana es feien balls en ocasions importants, però el primer ballet que va mereixia tal nom va ser portat a París per Caterina de Medicis seguint la tradició escènica de Fiorenza. Lluís XIV de França va crear l'Acadèmia Real de Dansa (1661), que onze anys després esdevingué l'Acadèmia Reial de Música i Dansa. El segle XVIII Jean Georges Noverre donaria forma a un nou concepte de ball que encara avui perdura. Dins d'un context normalitzat, podem distingir diferents tipus de dansa, independents dels tipus folklorics relatius a cada lloc geografic. El més importants, però ni de lluny els únics son la dansa clàssica, la dansa contemporània, la dansa jazz, i d'altres grups més específics o d'arrels folkloriques com poden ser la dansa del ventre, dansa espanyola (modalitats circunscrites al folklore andalús), la capoeira o el hip-hop. A mode de curiositat, volen destacar la vinculació quasi simbiòtica que existeix entre les diferents modalitats d'arts marcials i les danses propies dels llocs d'origen de les mateixes, que presenten una estreta vinculació entre les esencies propies de cada disciplina. Vegeu: ciutat pubilla Categoria:Art Categoria:Espectacles ja:ダンス ms:Tarian simple:Dance

Art

]] En el seu sentit més ampli, l'Art es refereix a qualsevol tipus d'activitat humana creativa, excloent-ne les accions relacionades directament amb la supervivència i la reproducció. Es podria dir que art no és més que un terme genèric per l'impuls creatiu humà. En darrer terme, es podria considerar que la Ciència, a partir de l'Alquímia, i la Religió, a partir del xamanisme, es van originar a partir de l'art. De tota manera, el terme art avui en dia s'associa sobretot a les arts visuals, com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, tot i que moltes altres disciplines, com la Música, i el Cinema, es consideren art. Els artistes, de forma deliberada o no, treballen sempre sota la influència d'altres artistes. Bona part del desenvolupament artístic consisteix en la recerca de maneres d'expressar idees mitjançant simbolismes més o menys abstractes.
- Belles Arts: Cada una de les que tenen per objectiu expressar la bellesa.
  - Pintura
  - Escultura
  - Arquitectura
  - Música
- Setè Art: Art cinematogràfic
- Graffiti: L'art del carrer segons algunes postures més que discutibles.
- Còmic
- Art corporal: art que s'expressa mitjançant dibuixos fets directament sobre la pell nua

Vegeu també


- Història de l'art
- Acadèmies, Associacions
- Arts marcials: Conjunt d'antigues tècniques de lluita de l'Extrem Orient, que avui es practiquen com a esport. categoria:Art ja:芸術 ms:Seni simple:Art

Religió

)]] La Religió es el conjunt de creences (sobre el món i la persona) i d'actituds (moral) pròpies d'una persona o d'una comunitat humana. Especialment es refereix al concepte de sagrat, entès com allò digne de reverència, de respecte o d'obediència. Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,
- Animisme
- Dualisme
- Monoteisme
- Politeisme Conceptualment i històrica, la primera religió és l'animisme, que és la noció consubstancial a l'ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura posseeixen igualment una ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la natura", pròpia de l'animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme. El pas últim en l'evolució del pensament religiós és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'agnosticisme. O bé la seva negació absoluta: l'ateisme. En el procés de formació de la societat catalana, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al segle XIV amb el procés de depuració de la religió (Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories judaista (segle XV) i musulmana (segle XVI). Amb la Reforma-Contrareforma, els Països Catalans quedaren alineats en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar al nostre país, com mostra el cas del mestre solsoní Ripoll, que fou executat per la Inquisició valenciana entrat el segle XIX. Al segle XX, el monopoli religiós catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa. Categoria:Religió ja:宗教 ko:종교 ms:Agama simple:Religion th:ศาสนา

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats


- Catalunya:
  - Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
  - Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
  - Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
  - Perpinyà, capital del departament.
  - Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
  - Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
  - Montserrat, Montseny
  - Maestrat
- Rius principals
  - Tet
  - Fluvià
  - Ter
  - Llobregat
  - Foix
  - Francolí
  - Gaià
  - Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen


- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs


- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Mallorca

Mallorca
(Bandera) (Escut)
(En detall)
En detall
Illes Balears
CapitalPalma
Municipi més granPalma
GentiliciMallorquí, mallorquina
Població (2004)767.253 hab.
Superfície3.620'42 Km2
Densitat (2004)211'92 hab/km2
HimneLa Balanguera
Municipis53
Mallorca és una illa de la Mediterrània, la més gran de les illes Balears, per això també se l'anomena la Balear Major.

Prehistòria

A Moleta (Sóller), i a Son Matge (Valldemossa) s'han trobat restes de una etapa arcaica de la prehistòria mallorquina. Els més antics s'han datat al any 5200 aproximadament. Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) són febles, o bé tardanes. Els balears eren bons foners, i es feren mercenaris dels cartaginesos. Pareix ser que lluitaren al costat d'Aníbal, el general cartaginès que quasi derrotà als romans, arribant a combatre gaire bé a les mateixes portes de Roma. D'aquell temps es la dita: Hannibal ad portas, quan hi ha un perill inminent. No volien cobrar amb diners, i demanaven ser pagats en dones, i vi. Els romans intentaren conquerir l'illa de Mallorca en diferents ocasions, però els balears els causaven grans danys a les naus amb les pedres que tiraven amb les seves fones, finalment el 123 a. C. Quintus Cecilius Metelus, que després seria conegut amb el sobrenom de balearicus, va fer cobrir les naus amb pells, d'aquesta manera va poder desembarcar, i sotmetre als balears.
- Regne de Mallorca
- Rei de Mallorca

Orografia

Mallorca presenta dues serres: La de Tramuntana, amb muntanyes més altes, destaquen el puig Major (1.445 m), i els de Massanella (1.364 m), Tomir (1.102 m), l'Ofre (1.090 m), Galatzó, Alfàbia (1.069), Teix (1.064), Tossals Verds (1.028); i la serra de Llevant; i els plans de Migjorn i es Pla. També s'ha de destacar el massís de Randa, amb el cim de Cura (548 m).

Comarques de Mallorca:

Les comarques a Mallorca, no tenen reconeixement legal, però sí es és consensuada pels geògrafs.
- La capital: Palma
- Pla de Mallorca
- Serra de Tramuntana
- Raiguer
- Migjorn
- Llevant (Mallorca) Vegeu: Llistat de municipis de les Illes Balears

Enllaços externs:


- [http://www.chh.de.free.fr/fun/thumbnails.php?album=4 Picture gallery of Mallorca]
- [http://www.caib.es/ibae/fitxes/mallorca.htm Informació de l'Institut Balear d'Estadística]
- [http://www.fut.es/~jncreus/cap4.html Jaume I]
- [http://www.afuegolento.com/noticias/11/firmas/delreal/379/ El vi, els foners, els romans, Cartago; en castellà]
- [http://www.teatrenu.com/brauapunts.html Aníbal]
- [http://www.iespana.es/web-darder/1999/paginas/Reis%20Mallorca/imagenes/sanc_i_de_mallorca.htm Sanç I de Mallorca]
- [http://www.cilma.net/municipis/ Webs, teléfons, i correus de entitats municipals]
- [http://www.conselldemallorca.net/mediambient/pedra/index.php Plana del Consell de Mallorca]
- [http://www.memoriadelesilles.org/ Memòria Històrica de les Illes Balears]
- [http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Maps_of_Mallorca Mapes de Mallorca] Categoria:Mallorca ja:マヨルカ島

Edat mitjana

En la Història d'Europa, l'Edat Mitjana o medieval és el periode intermedi entre l'Edat Antiga i la Civilització Moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta Edat són el Descobriment d'Amèrica el 1492 o la Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a termes despectiu, era l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural. El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí. Europa estava divida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants. En art, destaquen dos moviments: el romànic i el gòtic. Pel que fa a l'economia, basada en l'inercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.

Temes relacionats


- Edat Mitjana al País Valencià Categoria:Edat mitjana ja:中世 simple:Middle Ages

Lluís XIV

Lluís XIV (5 de setembre de 1638 – 1 de setembre de 1715) va regnar com a Rei de França i Rei de Navarra, el tercer de la Casa de Borbó (dins la Dinastia Capeta), des del 14 de maig de 1643 fins a la seva mort. Va heretar la Corona amb quatre anys, però no va assumir cap control del govern en persona fins a la mort del seu primer ministre, el Cardenal Mazzarino, al 1661. Lluís XIV, conegut com El Rei Sol (Francès: Le Roi Soleil) i com Lluís el Gran (en francès Louis le Grand), regnà a França durant setanta-dos anys: el regnat més de llarg de la història dels monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra Franco-Holandesa, la Guerra dels Nou Anys, i la Guerra de Successió Espanyola. Va treballar amb èxit per tal de crear un estat centralitzat i absolutista; molts historiadors sovint el citen com a exemple del despotisme il·lustrat. Lluís XIV va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat sóc jo"), tot i que els historiadors consideren que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de deixar palès l'esterotip d'absolutisme que ell representava. Ben al contrari, Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon testimonia el que Lluís XIV va dir al seu llit de mort: "Je m'en vais, mais l'État demeurera toujours." ("Jo me'n vaig, però l'Estat quedarà per sempre.").

Infantesa

Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon Amb el seu naixement Saint-Germain-en-Laye al 1638, els seus pares, Lluís XIII i Anna d'Àustria, que havien estst sens fills durant vint-i-tres anys, el van considerar un regal diví. (Aquest fet fa postular per alguns sobre la paternitat de Luís XIII.) El van batejar "Louis-Dieudonné" (Lluís el Déu-donat), i va rebre els títols Premier fils de France ("Primer Fill de França") i el més tradicional títol de Dofí de Viennois. Lluís XIII i Anna van tenir un segon fill, Felip I, Duc d'Orleans, al 1640. Lluís XIII no es refiava de la seva dona, i va mirar d'evitar que guanyès poder quan ell morís. Tot i això, quan Lluís XIII va morir i era un nen de quatre anys anomenat Lluís XIV, va pujar al tron el 14 de maig de 1643, Anna esdevingué regent. Va cedir tot el poder al seu primer ministre, l'Italià Cardenal Mazzarino, al qui la major part dels cercles polítics francesos menyspreaven; en part per no ser francès. Alhora que la Guerra dels Trenta Anys va acabar al 1648, s'inicià una guerra civil francesa, coneguda com la Fronde. El Cardenal Mazzarino va continuar amb la centralització de polítiques iniciada pel seu antecessor, el Cardenal Richelieu. Va intentar augmentar el poder de la Corona expenses de la noblesa. Al 1648, va imposar una taxa als membres del parlament, format principalment per la noblesa i l'alt clergat. Aquests, no només van refusar de pagar-lo, sino que van declarar nuls tots els anteriors edictes financers del Cardenal Mazzarino. Quan el Cardenal va fer empresonar els membres del Parlament, Paris es va revoltar. Lluís i la seva cort van haver de fugir de la ciutat. Poc després, la signatura de la Pau de Westfàlia va permetre a l'Exercit Francès, sota les ordres de Lluís II de Borbó, Princep de Condé, retornar en ajut de Lluís i la seva Cort Reial. Al Gener de 1649, el Princep de Condé va assetjar París. La posterior Pau de Rueil va concloure el conflicte temporalment. Més enllà de Westfàlia, França havia continuat la guerra contra la Monarquía Hispànica. El francesos van rebre ajut d'Anglaterra, llavors governada pel dictador Oliver Cromwell. L'aliança anglo-francesa esdevingué victoriosa el 1658 a la Batalla de les Dunes. El posterior Tractat dels Pirineus (1659) va fixar la frontera entre les dues monarquies als Pirineus. D'ençà aleshores Catalunya resta dividida en Catalunya del Nord (Estat Francès) i Catalunya del Sud (Estat Espanyol). Pel mateix tractat Lluís XIV adquiria el compromís de contraure matrimoni amb la filla de Felip IV de Castella (Felip III a Catalunya), Maria Teresa d'Àustria (Marie Thérèse). El casament es va duur a terme el 1660. També sota els acords del tractat, Maria va renunciar a tots els seus drets sobre la Monarquía Hispànica. L'enorme quantitat de 50.000 escuts d'or en concepte de dot - acordats al tractat - no van ser mai pagats en la seva totalitat per Felip IV.

Primers anys de Regnat

1660 Oficialment, la regència de la mare de Lluís va finalitzar quan ell va complir els tretze anys al 1651. Lluís XIV va continuar permetent que el Cardinal Mazzarino controlés els afers d'estat. Quan aquest morí al 1661, els cercles polítics esperaven el seu relleu per Nicolas Fouquet, Marqués de Belle-Isle, el Ministre de Finances. Tanmateix, Fouquet va èsser cessat i empresonat degut al fracàs en la seva gestió de les finances nacionals. Lluís va anunciar que no nomenaría cap Primer ministre més, i que seria ell qui governaria el regne. El seus consellers de confiança, els membres del conseil d'en haut (Alt Consell), incloïen els ministres més influents: Jean-Baptiste Colbert (d'interior), Hugues de Lionne (d'afers estrangers), i François-Michel le Tellier, Marqués de Louvois (de la guerra). El Rei va excloure l'alta noblesa del consell, cosa que va fer que el cronista de l'aristocràcia Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon es referís al regne com el "regne dels burgesos de baixa estirp." El Tresor Francès estava en bancarrota quan Lluís XIV va assumir el poder al 1661. El Rei va resultar ser un malgastador extravagant, fent donacions d'elevades sumes de diners per tal de finançar la cort reial. Va èsser un mecenes de les arts, finançant figures literaries i culturals com Molière, Charles Le Brun, i Jean-Baptiste Lully. També va posar l'Acadèmia francesa sota el seu control, i esdevinguè el seu "Protector". Va gastar diners millorant el Museu del Louvre. Jean-Baptiste Colbert va ser nomenat interventor general al 1665. Va reduïr el deute nacional amb una més eficaç política d'impostos. La nova política d'impostos va incloure les aides, les duanes, la gabelle, i la taille. Les aides i duanes eren drets de duana, la gabelle un impost sobre la sal, i lataille un impost sobre les terres. Colbert, tanmateix, no va abolir l'exempció d'impostos reclamada per la noblesa i el clergat. Va perfeccionar els mètodes de recaptació d'impostos de l'època . Colbert també tenia plans per millorar el comerç francès. La seva administració va ordenar noves industries i encoratjà empresaris i inventors. També va millorar la Marina, tant al mar com als canals navegables de França. Figura com un dels pares de l'escola de pensament sobre comerç coneguda com mercantilisme — de fet, a França el mercantilisme és conegut com" Colbertisme. Lluís XIV va ordenar la construcció del complexe conegut com "Hôtel des Invalides", que feia de llar als oficials que havien servit amb lleialtat a l'Exèrcit i que, per edat o per ferides de guerra, restaven incapacitats. Lluís va considerar la seva construcció una de les fites més importants del seu regnat.

Guerra als Països Baixos

Desprès de que el sogre de Lluís, Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, va morir al 1665, el seu fill (de la seva segona dona), un noi malaltís i amb cert retard mental, esdevingué Carles II d'Espanya. Lluís reclamà que Brabant, un territori de la Monarquia Hispànica als Països Baixos, havia de ser "tornat" a la seva esposa, Maria Teresa, mig germana de Carles II. Lluís va argumentar legalment que el costum a Brabant requeria que un fill no patís el que s'esdevingués de les segones noces del seu pare. Ell mateix en persona participà en les batalles de la conseqüent Guerra de Devolució, que esclatà al 1667. Lluís identificà com el seu principal enemic no a la Monarquia Hispànica (que tenia poc interés a Brabant i demés territoris belgues), si no a les República de les Set Províncies Unides (els Països Baixos). Problemes interns a les Províncies Unides ajudaren als designis de Lluís sobre el Països Baixos. La figura més preeminent del moment pel que fa a les Províncies Unides, Johan de Witt, tingué por de que el país caigués sota el poder de Guillem III, Príncep d'Orange. De Witt va creure que es podia permetre una hipotètica manejable guerra naval amb França, però sabia que una guerra a terra hauria permès intervenir l'exèrcit de Guillem III. Així, França conquerí facilment tant Flandes com el Franc Comtat. Per tal de protegir-se de més agresions franceses, les Províncies Unides s'uniren a la Triple Aliança, amb Anglaterra i Suècia, al 1668. Enfrontat envers el poder marítim i comercial d'anglaterra i les Províncies Unides, Lluís acceptà la pau. Pel Tractat d'Aquisgrà (1668), França retenia Flandes, però cedia el Franc Comtat a Espanya. La triple Aliança no durà gaire. Al 1670, Carles II va signar en secret el Tractat de Dover, entrant en coalició amb França. Les dues monarquies van declarar la guerra a les Províncies Unides al 1672. Aquestà agressió va forçar la rendició de Johan de Witt i va permetre Guillem III, Príncep d'Orange, pendre el poder. Guillem III s'alià amb Espanya, forçant la retirada d'Anglaterra el 1674. Guillem fins i tot es va casar amb Maria II d'Anglaterra, la neboda del Rei Anglès Carles II d'Anglaterra. La pau s'accelerà, i es va signar al 1678 al Tractat de Nimega. Lluís va guanyar més territori als Països Baixos, i de nou el Franc Comtat. El Tracat de Nimega va impulsar la influència de França a Europa, però va satisfer Lluís XIV. Va fer fora el seu Ministre d'Afers Exteriors, Simon Arnaud, Marqués de Pomponne, al 1679. Va mantenir fent un bon ús del seu exèrcit, però va guanyar més territoris en processos judicials que no pas en militars. Lluís reclamava que els territoris que li eren cedits als tractats, havien de ser cedits conjuntament amb totes les seves dependències i terres que haguèssin pertanyut a aquells territoris anteriorment, encara que s'haguèssin separat al llarg dels anys. "Corts d'Unificació" eren nombrades per establir quins territoris pertanyien a França, i les tropes franceses els ocupaven posteriorment. L'annexió d'aquests territoris menors, tanmateix, no eren l'objectiu principal. El que Lluís volia era obtenir Estrasburg, un important lloc avançat (militarment parlant). Estrasburg era una part d'Alsàcia que no havia estat cedida amb la resta d'Alsàcia a la Pau de Westfàlia. Finalment va ser ocupada pels francesos al 1681 sota un nou pretext legal.

El zènit del poder

La influècia del monarca va incrementar-se notablement a primers de la dècada dels 80. Les colònies franceses creixien en nombre i mida arreu del món. Lluís s'estava rumiant de potenciar el Gal·licanisme, una doctrina que limitava l'autoritat del Papa a França. Mes enllà, Lluís començà a fer minvar el poder de la noblesa i la clerecia. Va conseguir un inmens control sobre la noblesa només pel fet de "reclourel's" al Palau de Versalles, exigint-los que passèssin la major part de l'any sota el seu "control visual" en lloc de romandre a les seves respectives terres. Entretenia els seus "visitants permanents" amb festes extravagants i d'altres distraccions, que van ser factors significatius que contribuiren al seu domini absolutiste. Seguint el seu objectiu, Lluís va intentar incrementar el seu poder sobre l'Esglèsia . Va convocar una assemblea de clergues al novembre de 1681. Abans de ser disolta al juny de 1682, es va promulgar la Declaració del Clerecia de França. El poder del rei de França es va veure incrementat, i el del Papat reduït. El Papa no estava legitimat per enviar cap legat papal a França sense consentiment del Rei. A més, aquests legats havien de ser autoritzats formalment abans de poder exercir el seu poder. Els bisbes no podien deixar França sense l'aprovació reial. Cap funcionari podia ser excomunicat per actes comesos en el compliment dels seus deures. El Rei tenia poder de promulgar lleis ecclesiàstiques, i totes les lleis emeses pel Papa serien considerades invàlides sense el vist-i-plau del monarca. La Declaració no va ser acceptada pel Papa. També va mirar de reduïr el poder de la noblesa, continuant el treball dels cardenals Richelieu i Mazzarin. Creia que el seu poder perduraria només si omplia les oficines d'alts executius amb plebeus, donat que si s'acomiadva a un d'ells, les repercussions serien nul·les entre la noblesa. Així forçà els nobles a servir-lo com a cortesans, mentre anomenava pebleus com a ministres i governadors regionals. Com a cortesans, els nobles encara esdevingueren més febles. Va convertir el Palau de Versalles, prop de París, en un suntuós palau reial, i s'intal·là definitivament amb la seva cort 6 de maig de 1682.1682La vida a la cort restà centrada en la grandesa; els cortesans havien de mostrar el luxe en estat pur, vestir amb magnificència i assistir constantment a balls, sopars, representacions i celebracions. Molts nobles hagueren de triar entre perdre tot poder i influència, o passar a dependre conmpletament dels ajuts i subsidis del Rei. Enlloc d'exercir el poder, els nobles competien per l'honor de sopar a la taula del Rei o el privilegi d'acompanyar-lo i fer de portadors de l'espelma quan el Rei es retirava a dormir. Lluís tenia diversos motius per construir Versalles. El principal: no li agradava París. Durant la revolta de La Fronda - instigada per part de la noblesa -, uns insurgents van capturar el jove Lluís i el retingueren com a hostatge. Va decidir construir una residència fora de París per tal d'observar en la seguretat de la distància tot el que passava al país. Versalles també va servir com a enlluernador escenari d'afers d'estat i recepcions de dirigents estrangers. El ministre més important de Lluís XIV, Jean-Baptiste Colbert, va morir al 1683. Colbert va ser decissiu per a la bona salut de les arques reials — el ingressos reials es van triplicar sota el seu mandat. El poble, en canvi, va romandre pobre en general, i gairebé mai va notar els beneficis de la gestió de Colbert. Al 1685, Lluís estava al zènit del poder. Un dels caps d'estat rivals, el del Sacre Imperi Romà Germànic, va quedar lligat de peus i mans batallant contra l'Imperi Otomà a la Guerra de la Santa Lliga. El Gran Visir Otomà estava a les portes de Viena, però en el darrer moment Joan III Sobieski va conduir una coalició d'exèrcits polonesos, alemanys i austríacs cap a la victòria final a la Batalla de Vienna, al 1683. Mentres tant, Lluís XIV havia pres control de diversos territoris, incloent-hi Luxemburg. Després de repel·lir l'atac Otomà sobre Viena, l'Emperador germànic restava de nou operatiu, però mai va mirar de recuperar els territoris annexionats pel Rei Sol.

Decliu

Luxemburg La Reina, Maria Teresa, també va morir al 1683. Lluís no li havia sigut fidel. Entre les seves amants va destacar Françoise-Athénaïs, Marquesa de Montespan. En canvi va ser més fidel a la seva segona esposa, Françoise d'Aubigné, Marquesa de Maintenon. El matrimoni entre Lluís XIV i Madame de Maintenon, al 1685, va romandre en secret. Madame de Maintenon, de confessió protestant, s'havia convertit al catolicisme. Es creu que va promoure la persecució de protestants, i va induir a Lluís XIV a revocar l'Edicte de Nantes (1598), que garantia un cert grau de llibertat als Hugonots (membres de l'Església Protestant Reformada). Ell va donar suport al pla, tot creient que, per tal d'assolir el poder absolut, primer havia d'aconseguir una nació uniforme religiosament parlant — reservant aquest paper a la catòlica. La persecució dels Hugonots va començar excloent-los de la funció pública i aquarterant soldats a les seves cases. L'intent d'aconseguir una França unida religiosament parlant va continuar al març de 1685. L'edicte va afectar a les colònies franceses, i va significar l'expulsió de tots els jueus. Tota pràctica pública d'una altra religió que no fos la catòlica esdevingué prohibida. Pel Codi Negre cap persona podia tenir un esclau a les colònies tret de que fos un membre de l'Esglèsia Catòlica Romana, i els capellans catòlics havien de batejar tots els esclaus. A l'octubre de 1685, Lluís va proclamar l'Edicte de Fontainebleau, que revocava l'Edicte de Nantes. El nou edicte desterrava del reialme qualsevol ministre protestant que refusés convertir-se al catolicisme. Les institucions i escoles protestants foren clausurades. Els nens nascuts a famílies protestants van ser obligats a ser batejats en la fe catòlica, i els llocs de culte protestants van èsser enderrocats. L'edicte no només impedia als individus de exercitar o practicar públicament la religió, sino que fins i tot prohibia el fet de creure en ella. L'Edicte deia que "la llibertat està garantida als protestants &hellip, amb la condició de no practicar aquesta religió ni reunir-se sota el pretext pregar o participar en altres rites religiosos". Tot i que l'edicte denegava formalment als Hugonots el permís per deixar França, 200.000 d'ells van marxar, enduent-se amb ells les seves habilitats mercantils i comercials. L'edicte resultà economicamnet perjudicial, i Sébastien Le Prestre, Marqués de Vauban, un dels ministres més influents, va comdemnar públicament la mesura. Lluís podria haver actuat contra els hugonots per fomentar l'odi mutu entre catòlics i protestants a Europa, esperant d'aquesta manera desalentar les aliances entre nacions de diferent fe. Si realment aquest va ser el seu pla, va fracassar. Al 1686, sobirans catòlics i protestants es van unir en la [Gran Aliança|Lliga d'Augsburg]], creada per controlar les ambicions de Lluís. La coalició incloia L'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i sobirans diversos estats alemanys que havien format part de l'Imperi — principalment el Palatinat, Baviera i Brandenburg. Les Províncies Unides, Espanya i Suècia també es van unir la lliga. Lluís va enviar les seves tropes al Palatinat al 1688. L'Exèrcit tenia encomanada la tasca de donar suport a les aspiracions de la germana política de Lluís, Charlotte Elizabeth, Duquesa d'Orleans, a la corona del Palatinat. (La neboda de la Duquesa d'Orleans havia mort al 1685, i la corona, enlloc de a ella, va anar cap la branca jove Neuburg de la família.) De fet l'invasió tenia l'objectiu, tanmateix, d'aplicar pressió diplomàtica per tal de forçar el Palatinat a deixar la Lliga d'Augsburg. El pla de Lluís va unir als prínceps alemanys al voltant de l'Emperador. Lluís havia pensava que, sota el catòlic Jaume II, Anglaterra restaria neutral. Al 1689, però, la Revolució Gloriosa va significar l'abdicació de Jaume II i l'entronació de la seva filla, María II d'Anglaterra, que va governar conjuntament am el seu marit, Guillem III d'Anglaterra (Guillem d'Orange). Com que Guillem era un vell enemic de Lluís des de la guerra dels Països Baixos, Anglaterra es va unir a la Lliga d'Augsburg, que llavors es convertí en la Gran Aliança. Les campanyes de la Guerra de la Gran Aliança (1688 – 1697) foren inicialment favorables a França. Les forces de l'Imperi restaren inefectives, ja que el gruix de les tropes imperials estaven concentrades lluitant contra l'Imperi Otomà. Lluís XIV va ajudar Jaume II en el seu intent de recuperar el tron d'Anglaterra, però sense èxit. Jaume va perdre el seu darrer bastió, Irlanda, al 1690. Anglaterra podia llavors dedicar més tropes i fons a la guerra en el continent. Una flota Anglo-Holandesa va delmar l'armada francesa a la Batalla de La Hogue al 1692. La guerra va continuar durant cinc anys més, i finalitzar amb el Tractat de Ryswick al 1697. Lluís XIV va cedir Luxemburg i tots els territoris que havia reunit des del final de la guerra amb Holanda al 1679, tot i que va aconseguir retenir Estrasburg. També va haver de reconèixer Guillem III i María II com a soberans d'Anglaterra, i prometre no ajudar mai més Jaume II.

La Successió Espanyola

Estrasburg]El gran afer de la successió del tron espanyol va mediatitzar Europa des de la Pau de Ryswick. El Rei de la Monarquia Hispànica Carles II d'Espanya, profundament incapacitat, no va engendrar cap hereu. La herència espanyola oferia un gran premi — no només Espanya, sino també el Regne de Nàpols, Sicília, Milà, els Països Baixos Espanyols i un vast imperi colonial — amb un total de vint-i-dos diferents reialmes. França i el Sacre Imperi Romà Germànic es disputaven la Corona Espanyola. Lluís XIV i l'Emperador Leopold I tenien forts lligams familiars amb la família reial espanyola. Lluís era el fill de la filla gran de Felip III d'Espanya i marit de la filla gran de Felip IV. Leopold era fill de la germana petita de Felip III i marit de la filla més jove de Felip IV. Els francesos tenien un lleuger avantage donat que Anna d'Austria i Maria Teresa tenien el pes de l'antiguitat en el drets successoris. Moltes potències europees tenien por de que tant si França com l'Imperi prenien control d'Espanya, l'equilibri de poder a Europa es veuria amenaçat. El Rei anglès, Guillem III, va proposar un altre candidat, príncep bavarés Duc Josep Ferran de Baviera. Sota el primer tractat de partició, es va acordar que el prícep bavarés heretaria Espanya, amb els territoris d'Itàlia i els Països Baixos a dividir entre França i l'Imperi. Però Espanya es va resistir a l'esquarterament dels seus territoris. La cort reial espanyola insistia en mantenir la glòria de l'Imperi Espanyol. Quan Carles II va saber del tractat al 1698, va nomenar Josep Ferran com el seu hereu, assignant-li l'herència espanyola sencera. L'afer es va tornar més virulent quan el príncep bavarès va morir de verola sis mesos més tard. La cort reial espanyola se n'adonà que només podria mantenir el gran Imperi Espanyol unit triant o a un membre de la dinastia borbònica francesa o a algú de la dinastia imperial dels Habsburg. Carles II va triar al fill jove de l'Emperador Leopold, Arxiduc Carles d'Habsburg. Ignorant aquesta decisió, Lluís XIV i Guillem III van signar un segon tractat, permetent a l'Arxiduc Carles heretar Espanya, els Països Baixos i les colònies espanyoles, mentre que el fill de Lluís XIV, Lluís de França, Dofí de Viennois heretaria els territoris d'Itàlia. Al 1700, mentre esperava la mort, inesperadament Carles II va interferir en l'afer. Va tractar d'evitar que Espanya s'unifiqués amb França o l'Imperi. Tots els territoris espanyols havien d'anar a parar al jove fill del Dofí, Felip, Duc d'Anjou. Si el Duc d'Anjou heretés la Corona Francesa, llavors la Corona Espanyola aniria al següent fill del Dofí, Carles, Duc de Berry, i finalment a l'Arxiduc Carles. Llavors Lluís XIV tingué una difícil tria: podia decidir-se per la partició i pau a Europa, o acceptar la voluntat de Carles II i ofendre la resta de nacions europees. Lluís va assegurar a Guillem II de que cumpliria els termes del seu tracat particular i partició dels dominis espanyols. Però més tard, Jean-Baptiste Colbert, Marqués de Torcy (nebot de Jean-Baptiste Colbert) va advertir Lluís XIV que si França acceptava una porció de l'herència espanyola, la guerra amb el Sacre Imperi estaria assegurada. Lluís va pensar que en qualsevol cas hi hauria guerra, i que seria més profitós acceptar tota l'herència espanyola. Conseqüentment, quan Carles II va morir l'1 de novembre de 1700, Felip, Duc d'Anjou esdevingué Felip V, Rei d'Espanya. Els oponents de Lluís XIV acceptaren de mal grat Felip V com a Rei d'Espanya. Però Lluís va ser massa agressiu. Al 1701 va prohibir les importacions angleses a França. Més enllà, Lluís va deixar de reconèixer Guillem III com a Rei d'Anglaterra, donant suport a les reivindicacions del fill hereu de Jaume II, James Francis Edward Stuart (el "Vell Pretendent"). Anglaterra acte seguit es va aliar amb les Províncies Unides, el Sacre Imperi Romà i la majoria dels Estats Alemanys. Baviera, Portugal i Savoia van ajudar Lluís XIV i Felip V. La subseqüent Guerra de Sucessió va durar la major part de la resta del regnat de Lluís XIV. França va tenir alguns èxits a l'inici, però la victòria de John Churchill, Primer Duc de Marlborough a la Batalla de Blenheim (13 d'agostde 1704) el va forçar a una postura defensiva. Baviera va desvincular-se de la guerra, i Portugal i Savoia es van passar al bàndol contrari. L'aventura li va sortir cara a Lluís XIV. Cap el 1709 havia perdut gairebé tot el poder que França havia aconseguit durant el seu regnat. Alhora que quedava clar que França no aconseguiria tota l'herència espanyola, també semblava clar que els seus oponents no farien fora Felip V d'Espanya. Lluís i Felip V van fer les paus amb la Gran Bretanya i les Províncies Unides al 1713 al Tractat d'Utrecht al (1713). La pau amb l'Imperi es va signar al Tractact de Radstat al 1714. Es reconeixia a Felip V com a Rei d'Espanya i soberà de les colònies espanyoles, alhora que Felip V declinava qualsevol dret successori sobre la Corona Francesa. Els territoris espanyols als Països Baixos van passar a les Províncies Unides i els d'Itàlia es van perdre en favor del Imperi Austriac i Saboia. Lluís va cessar de donar suport a les aspiracions del Vell Pretendent sobre el tron de la Gran Bretanya. Alhora, el Regne Unit aconseguia dues preuades possessions espanyoles a la mediterrània: Gibraltar i l'illa de Menorca, a més d'aconseguir diversos territoris francesos de Nord-Amèrica i de trencar el monopoli comercial de Castella a banda i banda de l'Atlàntic. L'equilibri terrestre a Europa quedà reestablert però el naval passà a mans de la Gran Bretanya, mentres França quedava gairebé en la bancarrota.

Mort

Lluís XIV va morir l'1 de setembre de 1715 de gangrena, uns pocs dies abans de fer setanta-set anys. El seu cos jau a Basilica de Saint Denis a Paris. Gairebé tots els fills legítims van morir durant la seva infantesa. L'únic que va arrivar a ser adult, el seu primer fill Lluís, Dofí de Viennois, conegut com el "Gran Dofí" va morir al 1711, i va deixar tres fills. El mes gran, Lluís, duc de Borgonya, va morir al 1712. Així el net més gran de Lluís XIV, de cinc anys d'edat, el fill del duc de Borgonya, el va succeïr. Regnà amb el nom de Lluís XV de França. Lluís XIV va mirar de restringir el poder del seu nebot, Felip II, Duc d'Orleans, que per llei esdevindria Regent del futur Lluís XV. Enlloc d'això, va preferir transferir el poder al fill il·legítim que va tenir amb Madame de Montespan, Louis-Auguste de Bourbon, Duc de Maine. La voluntat de Lluís XIV previea que el Duc de Maine seria el guardià de Lluís XV i Commandant de la Guardia Reial. El Duc d'Orleans, no obstant, es va assegurar l'anul·lació de la voluntat de Lluís XIV a la cort. El Duc de Maine, despullat del títol i del comandament de la Guàrdia Reial, va anar a la presó, mentre que el Duc d'Orleans va governar com a regent únic.

Llegat

Va posar França en un posició dominat a Europa. Fins i tot amb diverses aliances fent-li front, va continuar engrandint el territori francès. Per la seva promoció vigorosa de la grandesa nacional francesa, va ser conegut com el "Rei Sol". Voltaire el va comparar amb Cèsar August i va posar al seu regnat el nom de "edat eternament memorable". El Duc de Saint-Simon digué d'ell: "No hi havia res que li agradés més que els afalacs, o, per dir-ho més clar, l'adulació; quan més ordinaria i vulgar fos, més l'entusiasmava … La seva vanitat, que va ser perpètuament alimentada – fins i tot per capellans que resaven mirant la seva cara des del púlpit – va ser la via d'engrandiment dels seus ministres." Alhora, però, els seus esforços no van portar prosperitat a la gent de França. Les nombroses guerres i palaus extravagants van portar la nació a la bancarrota, forçant-lo a fixar elevats impostos sobre els pagesos. Com que la noblesa i la clerecia estaven exemptes de pagar aquests impostos, la pagesia els va començar a tenir ganes. Els camperols també s'oposaren a l'absolutisme, i és força clar que la Revolució Francesa va beure d'aquestes fonts al 1789. Lluís XIV va aconseguir el somni de posar un membre de la dinastia borbònica al tron d'Espanya. La Casa de Borbó va retenir la corona durant la resta del segle XVIII, però va ser deposada i restaurada diverses vegades temps després 1808. L'actual Rei d'Espanya, Joan Carles I, és un descendent de Lluís XIV. Al 1682, l'explorador René Robert Cavelier, Senyor de La Salle va posar el nom de "Louisiane" a la desembocadura del Riu Mississippi, a Nord-Amèrica, en el seu honor. Tant el Territori de la Louisiana com l'Estat de Louisiana als Estats Units d'Amèrica van formar part de la Louisiane. Lluís XIV apareix als Romanços de d'Artagnan d'Alexandre Dumas. Al complot descrit a Romanços, el darrer dels tres llibres, El Bescompte de Bragelonne, ens parla d'un fictici germà bessó de Lluís XIV que tracta de suplantar el Rei. A la pel·lícula L'home amb la màscara de ferro, del 1929, basada en El Bescompte de Bragelonne, William Blakewell traeix Lluís i el seu bessó. Louis Hayward va interpretar el paper dels bessons a l'adaptació de 1939, i Leonardo DiCaprio va fer el mateix al 1998.

Armes i lema

Louis XIV tenía el següent lema: "Louis XIV, par la grâce de Dieu roi de France et de Navarre," o "Lluís XIV Rei de França i Navarra per la gràcia de Déu". Armes: Sobre atzur tres flors de lis d'or (per França). De gules cadena en creu travessada sobre una orla d'or i maragda (per Navarra).

Descendència legítima

Personalitats de la Cort i època

Veure també


- Barroc i Classicisme francesos
- Esglèsia gal·licana
- Absolutisme polític

Literatura

Biografia


- Olivier Bernier: Ludwig XIV : die Biographie. Düsseldorf: Albatross, 2003. ISBN 3-491-96085-1
- Francois Bluche: Louis XIV. Paris: Fayard, 1993
- Erlanger, Philippe: Ludwig XIV. Das Leben eines Sonnenkönigs, Frankfurt am Main 1996
- Geoffrey R. Treasure: Louis XIV. Harlow: Longman, 2001

Política


- Cornette, Joel: Chronique du Règne de Louis XIV., Paris 1997
- Hatton, Ragnhild: Europe in the Age of Louis XIV., London 1996
- Lossky, Andrew: Louis XIV. and the French Monarchy, London 1992
- Mager, Wolfgang: Frankreich vom Ancien Régime zur Moderne 1630 – 1830, Stuttgart 1980
- Malettke, Klaus: Ludwig XIV. von Frankreich, Leben, Politik und Leistung, Göttingen 1998. ISBN 3-7881-0143-1 (sehr empfehlenswert)
- Voltaire: Le siècle de Louis XIV. Paris: Union, 1962

Arquitectura


- Lablaude, Pierre-André : Die Gärten von Versailles, Worms 1995
- Maroteaux, Vincent: Marly – L’autre Palais du Soleil, Paris 2002
- Mérot, Alain: La peinture française au XVIIe siècle, Paris 1994
- Orsenna, Érik : Andrè Le Nôtre – Der Gärtner von Versailles, München 2001
- Pérouse de Montclos, Jean-Marie: Versailles, Köln 1996
- Pérouse de Montclos, Jean-Marie: Vaux-le-Vicomte, London 1997
- Ranum, Orest: Paris in the Age of Absolutism, Pennsylvania 2002
- Trout, Andrew: City on the Seine – Paris in the Time of Richelieu and Louis XIV., New York 1996

Militar


- Dessert, Daniel: La Royale - Vaisseaux et marins du Roi-Soleil, Paris 1996
- Lynn, John A.: Giant of the Grand Siècle - The French Army 1610-1715, New York 1997
- Lynn, John A.: The French Wars 1667 - 1714, The Sun King at War, Oxford 2002
- Lynn, John A.: The Wars of Louis XIV. 1667 – 1714, London 1999. ISBN 0-582-05629-2 (sehr empfehlenswert)
- Sonnino, Paul: Louis XIV. and the origins of the Dutch War, Cambridge 1988

Referències


- [http://oll.libertyfund.org/ToC/0028.php Acton, J. E. E., 1st Baron. (1906). Lectures on Modern History. London: Macmillan and Co.]
- Burke, Peter En kung blir till (Swedish translation of The fabrication of a king, 1992)
- [http://www.newadvent.org/cathen/09371a.htm Goyau, G. (1910). "Louis XIV." The Catholic Encyclopedia. (Volume IX). New York: Robert Appleton Company.]
- [http://www.louis-xiv.de/ Steingrad, E. (2004). "Louis XIV."]
- Wolf, J. B. (1968). Louis XIV. New York: Norton.
- [http://www.gmarchal.net/godsavetheking.htm Dieu sauve le Roi ! (Loulou la fistule...)], par Gilles Marchal
- [http://www.chateauversailles.fr/fr/210_Louis_XIV_le_Roi_Soleil.php Biographie] sur le site du [http://www.chateauversailles.fr/ château de Versailles] Categoria:Reis de França ja:ルイ14世 (フランス王) ko:루이 14세 simple:Louis XIV of France th:พระเจ้าหลุยส์ที่ 14 แห่งฝรั่งเศส

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs


- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

1661

Esdeveniments:


- Acaba el poder d'Holanda sobre Taiwan
- Isaac Newton ingressa a la facultat
- Primera emissió d'un bitllet per un banc eurpeu (Suècia)
- Primera Bíblia impresa en Amèrica
- Robert Boyle fa la descripció química dels elements

Naixements:


- Carles II d'Espanya

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVII ko:1661년

Ciutat pubilla

La ciutat pubilla és aquella en la que es reuneixen les cobles de Catalunya per fer-hi aplecs (una ciutat per any). Relació de ciutats pubilles
- 1960, Girona (Gironès), missatge de Josep Mainar i Pons
- 1961, Lleida (Segrià), missatge de Josep Mainar i Pons
- 1962, Ceret (Vallespir), missatge de Albert Schweitzer
- 1963, Manresa (Bages), missatge de Francesc de Borja Moll
- 1964, Reus (Baix Camp), missatge de Josep Carner
- 1965, Banyoles (Pla de l'Estany), missatge de Caterina Albert i Paradís
- 1966, L'Hospitalet de Llobregat (Baix Llobregat), missatge de Josep Miracle
- 1967, La Pobla de Segur (Pallars Jussà), missatge de Ramon Aramon i Serra
- 1968, Olot (Garrotxa), missatge de Pau Casals
- 1969, L'Espluga de Francolí (Conca de Barberà), missatge de Joan Miró
- 1970, Berga (Berguedà), missatge de Josep Trueta
- 1971, Lloret de Mar (La Selva), missatge de Lluís Moreno i Pallí
- 1972, Bellpuig (Urgell), missatge de Raimon
- 1973, Tarragona (Tarragonès), missatge de Salvador Espriu
- 1974, Igualada (Anoia), missatge de Dom Cassià Maria Just
- 1975, Torroella de Montgrí (Baix Empordà), missatge de Joan Oliver (Pere Quart)
- 1976, Granollers (Vallès Occidental), missatge de Josep Maria Xirinacs
- 1977, Banyuls (Rosselló), missatge de Josep Tarradellas
- 1978, Tona (Osona), missatge de Joan Alavedra
- 1980, Les Borges Blanques, (Garrigues), missatge de Joan Oró
- 1981, Santa Coloma de Farners, (La Selva), missatge de Maria Aurèlia Campany
- 1982, Prats de Molló (Vallespir), missatge de Josep Deloncle
- 1984, Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès), missatge de Oriol Martorell
- 1985, Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), missatge de Josep Benet
- 1986, Premià de Mar, (Maresme), missatge de Til Stegmann
- 1988, Badalona, (Barcelonès), missatge de Narcís-Jordi Aragó, Aplec internacional: Amsterdan
- 1989, Flix (Ribera d'Ebre), missatge de Federico Mayor Zaragoza, Aplec internacional: París
- 1990, Salou (Tarragonès), missatge de Joaquim Xicoy, Aplec internacional: Zuric
- 1991, Llançà (Alt Empordà), missatge de Pere Calders, Aplec internacional: Tolosa de Llenguadoc
- 1992, Mollet (Vallès Oriental), missatge de Antoni Deig (Bisbe de Solsona), Aplec internacional: Brusel·les
- 1993, Martorell (Baix Llobregat), missatge de Núria Feliu, Aplec internacional: Florència
- 1994, Cervera (Segarra), missatge de Avel·lí Artis-Gener, Aplec internacional: Marsella
- 1995, Encamp (Andorra), missatge de Eliseu Climent, Aplec internacional: Hannover
- 1996, Calella (Maresme), missatge de Antoni Mir, Aplec internacional: Luxemburg
- 1997, Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), missatge de Joan Pau Alduy, Aplec internacional: Ceret
- 1998, Terrassa (Vallès Occidental), missatge de Esther, Montserrat, Elene, Rut i Laura, Aplec internacional: Innsbruck
- 1999, Manlleu (Osona), missatge de Sebastià M. Bardolet (Abat de Montserrat), Aplec internacional: Laussane
- 2000, Cassà de la Selva (Gironès), missatge de Antoni Baldino (Síndic de L'Alguer), Aplec internacional: Alguer
- 2001, Malgrat de Mar (Maresme), missatge de Joaquim Colomé i Alsina, Aplec internacional: Copenhage
- 2002, El Vendrell (Baix Penedès), missatge de Jordi Pujol, Aplec internacional: Lisboa
- 2003, Ripoll (Ripollès), missatge de Daniel Palomeras i Casadejús, Aplec internacional: Manchester
- 2004, Palamós (Baix Empordà), missatge de Antoni Ros Marbà, Aplec internacional: Graz
- 2005, Molins de Rei (Baix Llobregat) Enllaços´externs:
- [http://fed.sardanista.com/]
- [http://www.sardaweb.com/] Categoria:Sardana

Categoria:Art

Categoria:Cultura ja:Category:芸術と文化 simple:Category:Art zh-min-nan:Category:Gē-su̍t

Olympia (movie)

:The movie Olympia, directed by Bob Byington, is described in the article Olympia (1998 film). Olympia is a 1938 film by Leni Riefenstahl documenting the 1936 Summer Olympics. The movie was produced in two parts: Olympia 1. Teil - Fest der Völker (The Festival of Peoples) and Olympia 2. Teil - Fest der Schönheit (The Festival of Beauty). It was the first documentary film on the Olympic Games ever made. Many advanced motion picture techniques, which later became industry standards but which were groundbreaking at the time, were employed, including unusual camera angles, smash-cut editing techniques, extreme close-ups, setting the railway tracks on the stadium to shoot the crowd and the like. The techniques employed are almost universally admired, but the film is controversial due to its political content. There has been much discussion of whether this film should be classified as a Nazi propaganda film, unlike her earlier Triumph of the Will, which is unquestionably such. While the entire 1936 Olympics has been derided as the "Hitler Olympics" and was unquestionably designed primarily to showcase the alleged accomplishments of the Third Reich, and to this extent any film accurately documenting the proceedings would come off as something of a propaganda film, Riefenstahl's defenders have pointed to her close-up shot of the expression on Hitler's face when Jesse Owens, an African-American, won a gold medal, as showing a tacit dissent from Nazi racial supremacy doctrines. Other non-Aryan winners are featured as well. Were it not for Riefenstahl's well-documented connection to Hitler and other high-ranking Nazi figures, the film would probably be far less controversial. Olympia set the precedent for future films documenting and glorifying the Olympic Games, particularly the Summer Games. The "Olympic Torch Run", now revered as a seemingly-ancient tradition, was devised by Riefenstahl for these games and this film in conjunction with the German sports official Dr. Carl Diem. In 2005, Time.com named it one of the 100 best films of the last 80 years. Scenes from Olympia were used by the German rock band Rammstein in their video for the song Stripped.

External links


-
- [http://www.mrqe.com/lookup?^Olympia+1.+Teil+-+Fest+der+V%f6lker+(1938) Olympia 1. Teil - Fest der Völker] - reviews gathered by MRQE.
-
- [http://www.mrqe.com/lookup?^Olympia+2.+Teil+-+Fest+der+Sch%f6nheit+(1938) Olympia 2. Teil - Fest der Schönheit] - reviews gathered by MRQE Category:1938 filmsCategory:Documentary filmsCategory:Nazi propaganda films

jastrzbia gra Nurkowanie praca media Casino










































:: RELATED NEWS ::