Diòxid de sofre

Propietats
General
Nom	Diòxid de sofre
Fórmula química	S O₂
Aparença	gas incolor
Físiques
Pes molecular	64.1 uma
Punt de fussió	198 K (-75 °C)
Punt d'ebullició	263 K (-10 °C)
Densitat	1,4 ×10³ kg/m³ (líquid)
Solubilitat	9,4 g en 100g d'aigua
Termoquímica
Δ_fH⁰_gas	-296,84 kJ/mol
Δ_fH⁰_líquid	? kJ/mol
Δ_fH⁰_sòlid	? kJ/mol
S⁰_{gas, 1 bar}	248,21 J·mol^-1·K^-1
S⁰_{líquid, 1 bar}	? J·mol^-1·K^-1
S⁰_sòlid	? J·mol^-1·K^-1
Riscos
Ingestió	Relativament poc tòxic, pot causar nàusees, vòmits i esterilitat. Sense dades per a exposició a llarg termini.
Inhalació	Irritació extrema.
Pell	Arriscat comprimit i criogènic.
Ull	Arriscat comprimit i criogènic.
Més informació	[http://ull.chemistry.uakron.edu/erd/chemicals/8/7111.html Hazardous Chemical Database (En anglès)]
Valors en el SI i en condicions normals (0 ºC i 1 atm), tret que s'indiqui el contrari.

El dióxid de sofre (S O₂) és un gas incolor amb una característica olor asfixiant. Es tracta d'una substància reductora que amb el temps i en contacte amb l'aire i la humitat es converteix en triòxid de sofre. La velocitat d'aquesta reacció en condicions normals és baixa. En aigua es dissol formant una dissolució àcida. Pot ser concebut com l'anhidrur d'un hipotètic àcid sulfuròs H_{2_{SO_{3_{. Això - en analogia al que passa amb l'àcid carbònic - és inestable en dissolucions àcides però forma sals, els sulfits i bisulfits. El dióxid de sofre és un intermedi important en la producció de l'àcid sulfúric. Es forma en la combustió de sofre elemental o sulfurs (p. ex. la pirita FeS_{2_{, la wurzita o la blenda (ambdós ZnS), la galena PbS, etc.). Després és oxidat en una segona etapa al triòxid de sofre (SO_{3_{) que pot ser transformat directament en l'àcid sulfúric.

Com catalitzador s'emprava antigament platí que ha estat substituït en els sistemes mes moderns per pentòxid de vanadi (V_{2_{O_{5_{). Per a la seva síntesi en el laboratori és sovint més convenient afegir àcid sobre sulfit. El dióxid de sofre té propietats desinfectants. Per això va ser utilitzat durant segles en la desinfecció per exemple de les cubes de vi cremant sofre en el seu interior.

Categoria:Medi ambient
Categoria:Compostos químics

ja:二酸化硫黄

Celsius
El grau Celsius, representat com a ^oC, és una unitat de temperatura, i deu el seu nom a l'astrònom Anders Celsius (1701-1744), que el proposà per primera vegada al 1742. És una de les unitats derivades del Sistema Internacional d'Unitats. Es defineix escollint els 0^oC en el punt de congelació de l'aigua i els 100^oC en el seu punt d'ebullició, ambdós a nivell del mar. Una diferència d'un grau celsius, és equivalent a una diferència d'un kelvin. El zero de l'escala Celsius difereix de l'escala kelvin en 273.15 unitats. És a dir:

:T (^oC) = T (K) + 273.15

:essent T la temperatura.

Al 1948, la Conferència General sobre Pesos i Mesures, s'inclinà pel teme Celsius, en detriment dels altres termes usats centígrad i centessimal, per tal d'eliminar la confusió amb el prefixe centi-, i per reconèixer la tasca d'Anders Celsius.

Com a curiositat, cal remarcar que a -40 graus, l'escala Fahrenheit i Celsius coincideixen

Categoria:Unitats de temperatura

ja:セルシウス度
ko:섭씨 온도

zh-min-nan:Liap-sī

Kelvin
El kelvin (símbol: K) és la Unitat de temperatura del Sistema Internacional.

Es defineix en base a 2 factors,
# Zero kelvin correspon al zero absolut, que es la temperatura mínima que es pot aconseguir, i correspon a la manca de moviment a nivell molecular. Aquesta temperatura correspon a -273,15 graus centígrads, i a -459.67 graus Fahrenheit
# Un kelvin correspon a 1/273.16 de la temperatura termodinàmica del punt triple de l'aigua. Un kelvin és equivalent a un grau centígrad. Actualment, l'escala Celsius es defineix a partir del kelvin

Aquesta unitat s'anomena kelvin (o K) en honor a William Thomson, que va ser nomenat Lord Kelvin. El nom correcte de la unitat es kelvin (començat amb minuscula), i no grau kelvin o ° K com a vegades hi ha qui ho escriu per analogia amb el grau centígrad.

Categoria:Unitats del SI
Categoria:Unitats de temperatura

ja:ケルビン
ko:켈빈

simple:Kelvin

th:เคลวิน

Densitat
Vegi's també densitat de població
----
La densitat, de símbol ρ (lletra rho de l'alfabet grec), i a vegades abreviada com a d, és la relació que existeix entre la massa i el volum d'un cos. La densitat és directament proporcional al valor de la massa i inversament proporcional al volum del cos.

Fórmula general:

:ρ = m / V

Les unitats de mesura en el Sistema Internacional és el quilogram per metre cúbic (kg/m³). Però per motius històrics i pràctics, normalment es mesura en grams per centímetre cúbic (g/cm³).

Densitat de l'aigua a 3.98 °C = 1000 kg/m³ = 1 g/cm³

Densitat d'algunes substàncies

Substància Densitat en g/cm³
Iridi 22.65
Osmi 22.61
Platí 21.45
Or 19.30
Urani 19.05
Mercuri 13.58

Pal·ladi 12.023
Plom 11.34
Plata 10.49
Coure 8.92
Ferro 7.87
Estany 7.31
Diamant 3.50
Alumini 2.70
Magnesi 1.74
Aigua de mar 1.025
Aigua 1.000
Alcohol etílic   0.790

Gasolina   0.730

Aerogel   0.003

Aire   0.0012

Densitat d'un punt P d'un medi continu
La densitat en un medi continu és una magnitud, escalar, no fonamental, definida en cada punt material.
Sigui P un punt material d'un medi continu. Sigui una successió de volums materials, de volum Vi (decreixents) i de massa mi, tals que tots continguin el punt P en el seu interior.
Anomenem densitat del punt P al límit de la succesió dels quocients $mi/Vi$ quan Vi tendeix a 0 (recordeu que en un medi continu no s'hi contemplem les mol·lècules subatòmiques ni res).

$=\lim$
Categoria:Magnitud física
Category:Propietats químiques

ja:密度

Metre
El metre (m) és la unitat de longitud del Sistema Internacional de pesos i mesures. Es defineix com la longitud del camí que recorre la llum en un interval de temps de 1/299.792.458 segons.

Múltiples

Es poden utilitzar prefixos per anomenar múltiples o subdivisions del metre. Per exemple:

- quilòmetre (km) = 1000 m

- decàmetre (dc) = 10 m (rarament usat)

- centímetre (cm) = 1/100 m

- mil·límetre (mm) = 1/1000 m

- micròmetre (µm) = 1 milionesima de m

- nanòmetre (nm) = 10^-9 m

També existeixen altres unitats relacionades amb el metre;

- àngstrom (Å) = 10^-10 m

Història

El metre va ser definit el 1791 per l'Acadèmia Francesa de Ciències com a la deumilionèsima part del quadrant d'un meridià terrestre; concretament, la distància a través de la superfície de la Terra des del Pol Nord fins a l'Equador passant pel meridià de París. El científic nord-català François Aragó va ser un dels membres de l'expedició que va completar les mesures que van permetre establir aquesta primera definició. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. En concret, el meridià de París arriba al mar a la platja d'Ocata, al Masnou. En una segona fase les mesures es van prolongar fins a les Illes Balears, entre els anys 1806 i 1808. En esclatar la guerra del Francès François Aragó va evitar el linxament gràcies al seu coneixement del català. Els expedicionaris es van refugiar a la presó del castell de Bellver i no van poder tornar a França fins un any més tard. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

El 1889, l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures va redefinir el metre com la distància entre dues línies marcades en una barra de Platí-Iridi que es guardava a Sevres.

El 1960 la Conferència General de Pesos i Mesures va definir el metre com a 1650763,73 vegades la longitud d'ona en el buit d'una línia d'emissió determinada del criptó-86. Finalment, el 1983 es va establir la definició actual (longitud recorreguda per la llum en el buit en un temps de 1/299.792.458 segons). Aquesta definició té els següents avantatges:

- Com que la velocitat de la llum en el buit és una constant física fonamental, aquesta definició és independent de qualsevol objecte material de referència.

- En principi, es pot mesurar amb gran precisió.

Categoria:Unitats del SI
Categoria:Unitats de longitud

ja:メートル
ko:미터

ms:Meter

simple:Metre

th:เมตร

Gram
El gram (abreujat g) és una Unitat de mesura de la massa, que es defineix com a 1/1000 del quilogram (kg). A vegades s'usen les abreviacions incorrectes gr o gm.

: 1 gram = 1 g = 0,001 kg

Un centímetre cúbic (10^-6 m³) d'aigua, té una massa aproximada d'un gram. Un gram és també aproximadament el que pesa un clip per agrupar papers.

Es la unitat de massa base en el sistema CGS, però no en el Sistema Internacional, on es defineix en funció del quilogram.

Categoria:Unitats de massa

ja:グラム

Joule
El Joule (J) és la unitat d'energia i treball en el SI. Es defineix com 1 kg × m² × s^-2 = 1 N × m = 1 W × s. Va ser anomenat així en honor del físic James Prescott Joule.

Un joule és també el treball necessari per produir la potència d'un vat durant un segon.

1 joule és igual a:

- 0,000 000 278 quilovat-hora

- 0,239 calories

- 0,000 948 British thermal units

- 1 W·s (Watt segon)

- 1 N·m (newton metre)

- 6.24150974 × 10 E ¹⁸ electronvolt

Categoria:Unitats derivades del SI
categoria:Unitats d'energia

ja:ジュール
ko:줄

ms:Joule

Mol
El mol és una de les unitats base del Sistema Internacional. Es defineix com la quantitat d'una substància que conté un nombre de partícules o entitats elementals igual al nombre d'àtoms contingut en 0.012 kg de carboni-12. S'utilitza principalment per comptar àtoms i molècules, però també electrons, ions o altres tipus de partícules.

El nombre de partícules en un mol és aproximadament 6,023·10²³, i es coneix com a nombre d'Avogadro.

:1 mol ≈ 6,023·10²³

Podem calcular quina massa d'un element químic correspon a un mol de l'element. Per a fer-ho necessitem el pes atòmic de l'element. Per exemple, el ferro, el seu pes atòmic són 55,845 uma, com que una uma és 1/N_A grams tenim;

:1 àtom de Ferro = 55.845 uma
:1 mol de Ferro = 55.845 grams

Si volem calcular la massa d'una molècula, haurem de fer servir el seu pes molecular;

:1 molècula de clorur sòdic = 35,453 uma (pes atòmic del clor) + 22,989770 uma (pes del sodi) = 58,44277 uma
:1 mol de clorur sòdic = 58,44277 grams

La molaritat, és un concepte que s'usa en química per a mesurar concentracions de substàncies. Així, després de dissoldre un mol de clorur sòdic en un litre d'aigua, podrem dir que tenim una dissolució de clorur sòdic un molar.

:1 mol/litre = 1 Molar = 1 M

categoria:Unitats del SI

ja:モル
ko:몰

Sofre

Fòsfor - Sofre - Clor

O
S
Se

Imatge:S_taula_periòdica.png

Taula completa

General

Nom, símbol, nombre Sofre, S, 16

Sèrie química No metall

Grup, període, bloc 16 (VIA), 3 , p

Densitat, duresa Mohs 1960 kg/m³, 2

Aparença groga llima
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic 32,065 uma

Radi mitjà^† 100 pm

Radi atòmic calculat 88 pm

Radi covalent 102 pm

Radi de Van der Waals 180 pm

Configuració electrònica Ne]3s² 3p⁴

Estats d'oxidació (Òxid) ±2,4,6 (àcid fort)

Estructura cristal·lina Ortoròmbica

Propietats físiques
Estat de la matèria sòlid

Punt de fusió 388,36 K

Punt d'ebullició 717,87 K

Entalpia de vaporització sense dades

Entalpia de fusió 1,7175 kJ/mol

Pressió de vapor 2,65 x 10^-20 Pa a 388 K

Velocitat del so __ m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat 2,58 (Pauling)

Calor específica 710 J/(kg
- K)

Conductivitat elèctrica 5,0 x 10^-22 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica 0,269 W/(m
- K)

1er potencial d'ionització 999,6 kJ/mol

2on potencial d'ionització 2252 kJ/mol

3er potencial d'ionització 3357 kJ/mol

4t potencial d'ionització 4556 kJ/mol

5è potencial d'ionització 7004,3 kJ/mol

6è potencial d'ionització 8495,8 kJ/mol

Isòtops més estables

iso. AN Període de semidesintegració CD ED MeV PD

³²S 95,02% S'is Isòtop estable amb 16 neutrons

³³S 0,75% S és estable amb 17 neutrons

³⁴S 4,21% S és estable amb 18 neutrons

³⁵S Sintètic 87,32 d β^- 0,167 ³⁵Cl

³⁶S 0,02% S és estable amb 20 neutrons

El sofre és un element químic de nombre atòmic 16 i símbol S. És un no metall abundant, insípid, inodor. El sofre es troba principalment en sulfurs (S^2-) i sulfats (SO₄^2-) i inclús en forma nativa (especialment en regions volcàniques). És un element químic essencial per a tots els organismes i necessari per a molts aminoàcids i per consegüent també per a les proteïnes. S'usa principalment com a fertilitzant però també en la fabricació de pólvora, laxants, llumins i insecticides.

Característiques principals
Aquest no metall és de color groc, bla, fràgil, lleuger, desprén un olor característica a ou podrit al mesclar-se amb hidrogen i crema amb flama de color blau desprenent diòxid de sofre (SO₂). És insoluble en aigua però es dissol en disulfur de carboni (CS₂). És multivalent i són comuns els estats d'oxidació -2, +2, +4 i +6.

En tots els estats, sòlid, líquid i gasós presenta forma al·lotròpiques les relacions dels quals no són completament conegudes. Les estructures cristal·lines més comuns són l'octaedre ortoròmbic (sofre α) i el prisma monoclínic (sofre β) sent la temperatura de transició d'una a una altra de 96ºC; en ambdós casos el sofre es troba formant molècules de S₈ amb forma d'anell, sent la diferent disposició d'aquestes molècules la que provoca les distintes estructures cristal·lines. A temperatura ambient, la transformació del sofre monoclínic en ortoròmbic, més estable, és molt lenta.

Al fondre el sofre, s'obté un líquid que flueix amb facilitat format per molècules de S₈, però si s'escalfa el color es torna marró quelcom rogenc i s'incrementa la viscositat. Aquest comportament es deu a la ruptura dels anells i la formació de llargues cadenes d'àtoms de sofre que poden aconseguir diversos milers d'àtoms de longitud que s'enreden entre si disminuint la fluïdesa del líquid; el pic màxim de viscositat s'aconsegueix entorn dels 200ºC. Refredant ràpidament este líquid viscós s'obté una massa elàstica, de consistència semblant a la de la goma, denominada «sofre plàstic» (sofre γ) i formada per cadenes que no han tingut temps de reordenar-se per a formar molècules de S₈; transcorregut cert temps la massa perd la seua elasticitat cristal·litzant en el sistema ròmbic. Estudis realitzats amb rajos X mostren que aquesta forma amorfa pot estar constituïda per molècules de S₈ amb estructura d'hèlice espiral.

En estat vapor també forma molècules de S₈, però a 780ºC ja s'aconseguix l'equilibri amb molècules diatòmiques i per damunt d'aproximadament 1800ºC la dissociació és completa i es troben àtoms de sofre.

Aplicacions
El sofre s'usa en multitud de processos industrials com la producció d'àcid sulfúric (H₂SO₄) per a bateries, la fabricació de pólvora i el vulcanitzat del cautxú. El sofre té usos com fungicida i en la manufactura de fosfats fertilitzants. Els sulfits s'usen per a blanquejar el paper i en llumins. El tiosulfat de sodi (Na₂S₂O₃) o d'amoni ((NH₄)₂S₂O₃) s'empren en la indústria fotogràfica com a «fixador» ja que dissol el nitrat de plata (AgNO₃); i el sulfat de magnesi (MgSO₄ , també anomenada sal Epsom) té usos diversos com laxant, exfoliant o suplement nutritiu per a plantes.

Rol biològic
Els aminoàcids cisteïna, metionina homocisteïna i taurina contenen sofre, igual que alguns enzims, fent-lo necessari per als organismes vius i els enllaços disulfur entre polipèptids són de gran importància per a l'estructura i acoblament de les proteïnes. És constituent d'algunes vitamines, participa en la síntesi del col·lagen, neutralitza els tòxics i ajuda al fetge en la secreció de bilis. Es troba en llegums, cols, espàrrecs, porros, alls, cebes, peixos, formatges i rovell d'ou; a diferència del sofre inorgànic, el sofre dels aliments no és tòxic i el seu excés s'elimina amb l'orina; el seu dèficit retarda el creixement.

Les plantes absorbixen el sofre del sòl com ió sulfat (SO₄^2-), en l'anomenat cicle del sofre , i alguns bacteris utilitzen el sulfur d'hidrogen (H₂S) de l'aigua com a donant d'electrons en un procés semblant a una fotosíntesi primitiva.

Història
fotosíntesi
El sofre (del llatí sulphur, -uris) és conegut des de l'antiguitat i ja Homer recomanava, en el segle IX adC, evitar la pestilència del sofre. Aproximadament en el segle XII, els xinesos van inventar la pólvora, mescla explosiva de nitrat de potassi (KNO₃), carbó i sofre. Els alquimistes de l'Edat Mitjana coneixien la possibilitat de combinar el sofre amb el mercuri, però no va ser fins a finals de la dècada de 1770 quan Antoine Lavoisier va convéncer a la comunitat científica que el sofre no era un compost si no un element químic.

Abundància i obtenció
Antoine Lavoisier
El sofre, element molt abundant en l'escorça terrestre, es troba en grans quantitats combinat en forma de sulfurs (pirita, galena) i de sulfats (algeps). En forma nativa es troba en les proximitats d'aigües termals, zones volcàniques i en menes de cinabri, galena, esfalerita i estibina, i s'extrau per mitjà del procés Frasch consistent a injectar vapor d'aigua sobreescalfat per a fondre el sofre que posteriorment és bombat a l'exterior utilitzant aire comprimit.

També està present, en petites quantitats, en combustibles fòssils (carbó i petroli) la combustió del qual produïx diòxid de sofre que combinat amb aigua produïx la pluja àcida; per a evitar-ho les legislacions dels països industrialitzats exigixen la reducció del contingut de sofre dels combustibles, constituint aquest sofre, posteriorment refinat, un percentatge important del total produït en el món. També s'extrau del gas natural que conté sulfur d'hidrogen que una vegada separat es crema per a obtindre sofre:

:2 H₂S + O₂ -> 2 S + 2 H₂O

El color distintiu de Io, la lluna volcànica de Júpiter es deu a la presència de diferents formes de sofre en estat líquid, sòlid i gasós; el sofre es troba, a més, en diversos tipus de meteorits i es creu que la taca fosca que pot observar-se prop del cràter lunar Aristarc pot ser un dipòsit de sofre.

Compostos
Moltes de les olors desagradables de la matèria orgànica es deuen a compostos que contenen sofre com el sulfur d'hidrogen. Dissolt en aigua és àcid (pK_a1 = 7,00, pK_a2 = 12,92) i reacciona amb els metalls. Els sulfurs metàl·lics es troben en la naturalesa, sobretot el de ferro (pirita) que pot presentar resistència negativa i la galena, sulfur de plom natural, en el que per primera vegada es va observar l'efecte semiconductor del rectificat.

El nitrur de sofre polímer (SN)_x, sintetitzat al 1975 per Alan G. MacDiarmid i Alan J. Heeger, presenta propietats metàl·liques, a pesar d'estar constituït per no metalls, i inusuals propietats elèctriques i òptiques. Aquest treball va servir de base per al posterior desenvolupament, amb Hideki Shirakawa, de plàstics conductors i semiconductors que va motivar la concessió del Nobel de Química, al 2000, als tres investigadors.

Els òxids més importants són el diòxid de sofre, SO₂ que en aigua forma una solució de àcid sulfurós (H₂SO₃), i el triòxid de sofre, SO₃, que en solució forma el àcid sulfúric; sent els sulfits'i sulfats les sals respectives.

Isòtops
Es coneixen 18 isòtops del sofre, quatre dels quals són estables: S-32 (95,02%), S-33 (0,75%), S-34 (4,21%) i S-36 (0,02%). A banda del S-35, format a l'incidir la radiació còsmica sobre l'argó-40 atmosfèric i que té una vida mitjana de 87 dies, els altres isòtops radioactius són de vida curta.

Precaucions
El disulfur de carboni, el sulfur d'hidrogen, i el diòxid de sofre han de manejar-se amb precaució. A més de ser prou tòxic (més que el cianur), el diòxid de sofre reacciona amb l'aigua atmosfèrica per a produir la pluja àcida i en altes concentracions reacciona amb l'aigua en els pulmons formant àcid sulfurós que provoca hemoràgies, omplint els pulmons de sang amb la consegüentment asfíxia. Encara que molt pudent inclús en concentracions baixes, quan la concentració s'incrementa el sentit de l'olfacte ràpidament se satura desapareixent l'olor pel que a les víctimes potencials de l'exposició els pot passar desapercebuda la seua presència en l'aire fins que es manifesten els seus efectes, possiblement mortals.

Referències

- [http://enciclopedia.us.es/index.php/Azufre Enciclopèdia Lliure (en espanyol)]

- [http://periodic.lanl.gov/elements/16.html Los Alamos National Laboratory - sofre (en anglès)]

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/S/index.html webelements.com - sofre (en anglès)]

- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/S.html environmentalchemistry.com - sofre (en anglès)]

Categoria:Elements químics

ja:硫黄
ko:황

simple:Sulfur

th:กำมะถัน

Pirita

La pirita és un mineral del grup dels sulfurs de fórmula química FeS₂ (té un 53,4% de sofre i un 46,4% de ferro). Cristal·litza en el sistema cúbic i acostuma a presentar estries paral·leles a les arestes comunes dels cristalls. La pirita és polimorfa de la marcassita (que cristal·litza en el sistema ròmbic). Es troba en la majoria de roques igníes, en pegmatites i en filons hidrotermals. Per oxidació es descomposa en sulfats i òxid de ferro, per aixo és utilitzada en la producció d'àcid sulfúric i de sulfats de ferro.

Curiositats

Por la seva aparença similar a l'or és coneguda també com «l'or dels bojos».

Observacions

Amb el nom genèric de «pirita» es coneixen també altres sulfurs naturals:

- Pirita blanca: marcassita

- Pirita d'arsènic: arsenopirita

- Pirita de coure: calcopirita

- Pirita magnètica: pirrotina

Categoria:minerals

ja:黄鉄鉱

Vanadi

Titani - Vanadi - Crom

V
Nb

Imatge:V_taula_periòdica.png
Taula completa

General

Nom, símbol, nombre Vanadi, V, 23

Sèrie química Metall de transició

Grup, període, bloc 5, 4 , d

Densitat, duresa Mohs 6110 kg/m³, 7,0

Aparença Metàl·lic gris platejat
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic 50,9415 uma

Radi mitjà^† 135 pm

Radi atòmic calculat 171 pm

Radi covalent 125 pm

Radi de Van der Waals Sense dades

Configuració electrònica Ar]3d³4s²

Estats d'oxidació (òxid) 5,3 (amfòter)

Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques
Estat de la matèria sòlid (__)

Punt de fusió 2175 K

Punt d'ebullició 3682 K

Entalpia de vaporització 0,452 kJ/mol

Entalpia de fusió 20,9 kJ/mol

Pressió de vapor 3,06 Pa al 2175 K

Velocitat del so 4560 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat 1,63 (Pauling)

Calor específica 490 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica 4,89 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica 30,7 W/(m·K)

1er Potencial d'ionització 650,9 kJ/mol

2on potencial d'ionització 1414 kJ/mol

3er potencial d'ionització 2830 kJ/mol

4t potencial d'ionització 4507 kJ/mol

5è potencial d'ionització 6298,7 kJ/mol

Isòtops més estables

iso. AN Període de semidesintegració CD ED MeV PD

⁴⁸V Sintètic 15,9735 dies ε 4,012 ⁴⁸Ti

⁴⁹V Sintètic 330 dies ε 0,602 ⁴⁹Ti

⁵⁰V Sintètic 1,4E17 anys ε
β 2,208
1,037 ⁵⁰Ti
⁵⁰Cr

⁵¹V 100% vanadi és estable amb 28 neutrons

El vanadi és un element químic de nombre atòmic 23 situat en el grup 5 de la taula periòdica dels elements. El seu símbol és V. És un metall dúctil, bla i poc abundant. Es troba en distints minerals i s'empra principalment en alguns aliatges. El nom procedeix de la deessa de la bellesa Vanadis en la mitologia escandinava.

Característiques principals
El vanadi és un metall de transició blanc, dúctil i brillant. Aquest metall, presenta una alta resistència a les bases, a l'àcid sulfúric (H₂SO₄) i a l'àcid clorhídric (HCl). S'obté de distints minerals, així com del petroli. També es pot obtindre de la recuperació de l'òxid de vanadi (V) (V₂O₅) en pols. procedent de processos de combustió. Té algunes aplicacions nuclears a causa de la seua baixa secció de captura de neutrons. És un element essencial en alguns essers vius, encara que no es coneix la seva funció.

En els seus compostos presenta variats estats d'oxidació, sent els més comuns +2, +3, +4 i +5.

Aplicacions
Aproximadament el 80% del vanadi produït s'empra com ferrovanadi o com a additiu en acers.

- S'empra en l'acer inoxidable usat en instruments quirúrgics i eines, en acers resistents a la corrosió, i mesclat amb alumini en aliatges de titani emprades en motors a reacció. També, en acers emprats en eixos de rodes i cigonyals, engranatges, i altres components crítics.

- És un important estabilitzador de carburs en la fabricació d'acers.

- S'empra en alguns components de reactors nuclears.

- Forma part d'alguns imants superconductors.

- Alguns compostos de vanadi s'utilitzen com catalitzadors en la producció d'anhídrid maleic i àcid sulfúric. Concretament, és molt usat el pentòxid de vanadi, V₂O₅, que també s'empra en ceràmiques.

Història
El vanadi (de la deessa de la bellesa en la mitologia escandinava Vanadis, a causa dels colors dels seus compostos), va ser descobert en un principi pel mineralogista espanyol Andrés Manuel del Riu, a Mèxic, el 1801, en un mineral de plom. Primer el va denominar pancrom, pel fet que els colors eren pareguts als del crom, i després eritròni a causa del color de les seves sals (es tornaven roges al escalfar-les).

No obstant, el químic francés Hippolyte Victor Collet-Descotils va qüestionar este descobriment dient que realment es tractava de crom impur. Això va provocar que Andrés Manuel del Riu es retractara del seu descobriment.

El 1830, el suec Nils Gabriel Sefström el redescobrí en un òxid que va trobar mentres treballava en unes menes de ferro i li va donar el nom amb el que es coneix actualment. Després, el 1831, Friedrich Wöhler va concloure que es tractava del mateix element descobert el 1801.

El vanadi metàl·lic no es va preparar fins a l'any 1867, per Henry Enfield Roscoe, per mitjà de la reducció de triclorur de vanadi, VCl₃ amb hidrogen.

Compostos

- Presenta variats estats d'oxidació, amb distints colors. Per mitjà d'un experiment senzill es pot apreciar: partint de vanadat d'amoni (NH₄VO₄), i emprant zinc metàl·lic en medi àcid, es produeix la sèrie de reaccions següent:
:VO₄^3- (incolor) --> [VO(OH₂)₅]²⁺ (blau) --> [V(OH₂)₆]³⁺ (verd) --> [V(OH₂)₆]²⁺ (violeta)

- El pentòxid de vanadi, V₂O₅, que se sol obtindre com un sòlid polsós de color taronja, és un agent oxidant, i s'empra com a catalitzador i com colorant.

colorant

- El catió vanadil, VO²⁺, on el vanadi està en estat d'oxidació +4, sent l'enllaç V=O doble, es pot trobar en distints complexos de vanadi, generalment amb quatre lligants més, formant una piràmide de base quadrada. Poden presentar un lligant més en posició trans al lligant oxo, però aquesta posició és prou làbil. Generalment els complexos d'aquest tipus són blau. En l'estat d'oxidació +5, també forma complexos amb lliguands oxo.

Rol biològic
El vanadi és un element químic essencial en alguns organismes. En humans no està demostrada la seva essencialitat, encara que existixen compostos de vanadi que imiten i potencien l'activitat de la insulina.

Es troba en alguns enzims en distints essers vius. Per exemple, en les haloperoxidasses (generalment bromoperoxidasses) d'algunes algues, que redueixen peròxids i al mateix temps halogenen un substrat orgànic.

Les ascidies (uns organismes marins de la família dels tunicats) emmagatzemen altes concentracions de vanadi, al voltant d'un milió de vegades més altes que l'aigua que els rodeja, trobant-se en una molècula anomenada hemovanadina. En aquests organismes el vanadi s'emmagatzema en unes cèl·lules anomenades vanadocits.

També acumula altes concentracions de vanadi el fong amanita papamosques gris. Es forma un complex amb un lligant ionòfor anomenat amavadina.

Abundància i obtenció
El vanadi no es troba mai en estat natiu, però està present en uns 65 minerals diferents, entre els que destaquen la patroneta, VS₄, vanadinita, Pb₅(VO₄)₃Cl, i la carnotita, K₂(UO₂)₂(VO₄)₂·3H₂O. També es troba en la bauxita, així com en dipòsits que contenen carboni, com per exemple en carbó, petrolis, cru i quitrà. S'extreu del petroli emprant porfirines. A més, s'obté pentòxid de vanadi, V₂O₅, recuperant-lo de la combustió del vanadi.

Els vanadats es dissolen per mitjà d'una fusió alcalina. Al medi àcid i després d'altres processos s'obté el V₂O₅, que es redueix parcialment amb carboni, i després amb calci en atmosfera d'argó per a obtindre vanadi metàl·lic.

En el cas que no es paretixi d'un mineral que continga el vanadat, sinó d'un sulfur, aquest s'oxida per a obtindre el vanadat i es realitza el mateix procediment per a obtindre vanadi.

Si es vol obtindre vanadi més pur, s'empra el mètode Van Arkel-de Boer (formació d'un compost volàtil i la seva posterior descomposició).

Isòtops
En la naturalesa es pot trobar un isòtop estable, el vanadi-51. S'han caracteritzat quinze radioisòtops, sent els més estables el vanadi-50, amb un període de semidesintegració d'1,4 x 10¹⁷ anys, el vanadi-49, de 330 dies, i el vanadi-48, de 15,9735 dies. La resta tenen períodes inferiors a una hora, essent la majoria de menys de deu segons. A més, aquest element presenta un metaestat.

El pes atòmic dels isòtops de vanadi va des de 43,981 uma (vanadi-43) fins a 59,959 uma (vanadi-59). El principal mode de decaïment abans de l'isòtop més estable, vanadi-51, és la captura d'electrons (sent els principals productes de decaïment isòtops de l'element 22, titani), mentres que després d'aquest, és la desintegració beta (donant com principals productes de decaïment isòtops de l'element 24, crom).

Precaucions
La pols metàl·lica és pirofòrica, i els compostos de vanadi han de ser considerats com a altament tòxics. La seva inhalació pot causar càncer de pulmó.

L'Administració de Seguretat i Salut Ocupacional (OSHA) ha establert un límit d'exposició per a la pols de pentòxid de vanadi de 0,05 mg/m³, i de 0,1 mg/m³ per al gas de pentòxid de vanadi en l'aire del lloc de treball per a una jornada de 8 hores, 40 hores a la setmana.

L'Institut Nacional de Salut i Seguretat Ocupacional (NIOSH) recomana que ha de considerar-se perillós per a la salut i la vida un nivell de 35 mg/m³ de vanadi. Aquest nivell es correspon al que pot causar problemes permanents de salut o mort.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/V/index.html webelements.com - Vanadi (en anglès)]

- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/V.html environmentalchemistry.com - Vanadi (en anglès)]

- [http://www.amm.com/ref/vanad.HTM AMM.com Perfil del Vanadi (en anglès)]

- [http://www.mii.org/Minerals/photovan.html Mineral Information Institute - Vanadium (en anglès)]

- [http://www.atsdr.cdc.gov/tfacts58.html ATSDR - ToxFAQs: Vanadium (en anglès)]

categoria:Elements químics
categoria:Metalls

ja:バナジウム

th:วาเนเดียม

Categoria:Medi ambient
Vegi's Medi ambient

Categoria:Ecologia
Categoria:Política

ja:Category:環境
ko:분류:환경

Eneldo
175px

El eneldo (Anethum graveolens) es una planta anual herbácea de la familia de las umbelíferas, la única especie del género Anethum. Se tiene mención de ella desde la antigüedad. Es oriunda de la región oriental del mar Mediterráneo, donde hoy abunda.

Es aromática, mide, aproximadamente, de 30 cm a más de un metro de altura; es de tallo largo y estriado, de flores amarillas dispuestas en umbelas, que rematan al tallo, y de hojas laciniadas.

Sus hojas y frutos son usados en cocina como condimentos, y sus semillas se emplean en la preparación de ciertas infusiones con fines terapéuticos.

categoría:Apiaceae

ja:イノンド

gastronomia tablice metal wynajem hoteles en Praga}}}}}}}}}}}}

:: RELATED NEWS ::

Aswan
Assuan (Aswān, popolazione 200.000) è una città del sud dell'Egitto, capitale del governatorato con lo stesso nome. Posizionata sulla riva est del Nilo alla prima cataratta, ed è un trafficato centro turistico e commerciale. Nilo È una della zone abitate più secche al mondo: l'ultima pioggia risale a

Domenico Marotta
Domenico Marotta ( 28 luglio 1886 - 20 marzo 1974 ) è stato un chimico italiano e direttore dell'Istituto Superiore di Sanità. Alla fine della seconda guerra mondiale la ricerca scientifica in Italia

Wikipedia:Pagine da cancellare/Piazzale Roma

Piazzale Roma

Informazioni esigue (e banali). E poi mi sembra davvero eccessivo... - Alec 12:46, Mag 22, 2005 (CEST)
- +1 -- Paginazero - Ф 18:15, Mag 22, 2005 (CEST)
- +1 - Twice25 / αω - :þ 20:40, Mag 22, 2005 (CEST)
-

Wikipedia:Pagine da cancellare/Sindacalismo rivoluzionario

Sindacalismo rivoluzionario

Stesso contenuto, stesso autore anonimo (84.220.30.99), stesso titolo fuori standard (l'aggettivo in maiuscolo?) di Fasci Siciliani (che peraltro resta da wikificare e, magari, da controllare) - Alec 17:45, Mag 22, 2005 (CEST) Scusatemi tutti, era un errore per troppa fretta, gli argomenti non sono assolutamente identici. Comunque

La Primavera pugliese
Lista civica fondata in occasione delle elezioni regionali del 3 e 4 aprile del 2005 per sostenere il candidato pugliese del centrosinistra Nichi Vendola. Fortemente voluta e sostenuta dal presidente della provincia di Bari

San Francesco di Sales
San Francesco di Sales (1567-1622), primogenito del signor di Boisy nobile di antica famiglia savoiarda, ricevette una raffinata educazione che completò studiando a Padova e a Parigi. Ordinato sacerdote nel 1593 e poi vescovo di Ginevra nel

Trulli
I Trulli sono antiche costruzioni in "pietra a secco", sorte circa 5 secoli fa a ridosso del promontorio pugliese della Murgia. Questo promontorio ricco di pietre e formazioni calcaree, ha dato la possibilità agli ingegnosi costruttori dell'epoca di progettare queste costruzioni coniche, frequentemente adornate da decorazioni magiche, spirituali e scaramantiche, fatte con pietre raccolte e modellate in modo da creare una sorta di mattonella. Nonosta

Khartoum
Khartum (o Khartoum) è la capitale del Sudan. In Sudan non vi sono città molto grandi, salvo Khartum, che conta 2.731.000 abitanti, sudanesi e arabi ed è la più grande città del Sahel. La città è collocata nel sud-est del paese, nel punto in cui si uniscono Nilo Bianco e Azzurro, quindi è un nodo commerciale, gra