:: wikimiki.org ::

Dictadura

Dictadura

La dictadura és un sistema de govern en el qual el poder recau sobre una persona (el dictador), o una organització (partit únic), que governen autoritàriament sense sotmetre's a eleccions periòdiques. En contrast amb una democràcia, en una dictadura el govern no és elegit pel poble. Generalment, els governs dictatorials tendeixen a ésser repressius, i a cometre abusos greus dels drets humans. Des del punt de vista ideològic, els governs dictatorials han estat diversos, però, en la història moderna han predominat els de tendència feixista (per exemple, les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco a Espanya, la d'Adolf Hitler a Alemanya i la de Benito Mussolini a Itàlia) o comunista (la Unió Soviètica, la Xina, Cuba...). Un altra cas, són aquelles que consideren el país com una propietat del dictador (Somoza a Nicaragua), malgrat en molts de casos per mantenir-se al poder cerquen l'ajut de potències estrangeres. Avui dia, el terme dictador s'acostuma a veure de manera pejorativa. Originalment, a la República Romana, el dictador era un militar que rebia els seus poders del Senat. Tenia poder absolut, però només per un temps determinat. Era un càrrec legítim, pensat per a situacions d'emergència. En temps moderns, els dictadors solen justificar el seu accés el poder adduint situacions d'emergència nacional.

Accés al poder

En alguns casos es poden fer servir els instruments democràtics (eleccions) per accedir al poder, com en el cas d'Adolf Hitler, però una vegada assolit aquest, es canvien les normes per no tornar-lo a perdre. En altres casos, la dictadura s'instal·la mitjançant un auto-cop d'estat, en què un cap d'estat, monarca o president dissol el parlament i s'auto-proclama dirigent. La forma més habitual, però es la del cop d'estat militar o la conquesta del país després d'una guerra civil.

Països amb antics govern dictatorials

- Alemanya amb Adolf Hitler (1933-1945)
- Argentina
- Algèria
- Brasil
- Espanya (Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco Bahamonde)
- Filipines
- Haití
- Itàlia (Benito Mussolini)
- Nicaragua
- Panamà
- Portugal (Antonio de Oliveira Salazar)
- República Centrafricana
- Romania (Nicolae Ceaucescu)
- Uganda
- Unió Soviètica (Lenin, Stalin)
- Uruguai
- Venezuela
- Xile (Augusto Pinochet Ugarte)

Actuals dictadures

- Corea del Nord
- Cuba amb Fidel Castro
- Guinea Equatorial on Teodoro Obiang Nguema va conseguir el poder derrocant a en Francisco Macías Nguema.
- Líbia amb Muammar el Gaddafi
- Paraguai
- República Popular de la Xina categoria:Dictadures ja:独裁政治 simple:Dictatorship

Govern

El Govern o administració és el poder executiu de l'Estat encarregat de complir i fer complir les lleis, mentre que legislar està reservat al poder legislatiu, i la interpretació de les lleis al poder judicial.

Enllaços relacionats

Generalitat de Catalunya el Govern de Catalunya Govern_i_pol%C3%ADtica_d%27Espanya Categoria:Política ja:政府 ko:정부 ms:Kerajaan simple:Government th:รัฐบาล

Drets humans

ja:人権 zh-min-nan:Jîn-kôan Els drets humans són, segons la teoria jurídica del iusnaturalisme, drets inalienables i pertanyents a tots els éssers humans. Aquesta teoria afirma que aquests drets són necessaris per a assegurar la llibertat i el manteniment d'una qualitat de vida digna, i estan garantits a totes les persones en tot moment i lloc. Els drets inalienables no poden ser concedits, limitats, canviats o venuts (per exemple, un no pot vendre's com esclau). Els drets inalienables només poden ser assegurats o violats. Els drets humans poden ser dividits en dues categories, drets humans positius i negatius. Els drets negatius poden ser expressats com un dret humà positiu, però no en viceversa. Per exemple, el dret d'un nounat a tenir pares que ho cuidin només pot ser expressat positivament.

Història

Els drets humans apareixen per primera vegada en la política anglesa com una exigència burgesa de tenir alguna classe de seguretat contra els abusos de la corona i limitant el poder dels monarques sobre els seus ciutadans creant una sèrie de principis sobre els quals els monarques no podien legislar o decidir. Amb el naixement de l'Assemblea de l'ONU, i la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948, el concepte de Drets humans s'universalitza. Per la seva naturalesa, els Drets Humans apareixen simplement amb la humanitat, perquè aquests són inherents a l'home, però no han estat reconeguts com a tals fins a la Revolució Francesa, arribant posteriorment a la deguda importància en la cultura jurídica internacional. Cal esmentar, però, que en l'actualitat aquests drets es vulneren.

Classificació

Existeixen diverses formes de classificar els drets humans. Una de les més conegudes és l'anomenada tres generacions, en la qual es pren en compte la seva protecció progressiva.
- Primera generació Es refereix als drets civils i polítics, també denominats "llibertats clàssiques". Van ser el primer tipus a ser exigits i formulats pel poble durant la Revolució francesa (en l'Assemblea Nacional) i uns anys abans en la Declaració d'Independència dels Estats Units. Aquest primer grup ho constitueixen els reclams que van motivar els principals moviments revolucionaris en diverses parts del món a la fi del segle XVIII. Com resultat d'aquestes lluites, aquestes exigències van ser consagrades com autèntics drets i difosos internacionalment, entre els quals figuren:
- Tota persona té drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, color, idioma, posició social o econòmica.
- Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica.
- Els homes i les dones posseeixen iguals drets.
- Ningú estarà sotmès a esclavitud o servitud.
- Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral.
- Ningú pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada, familiar, domicili o correspondència, ni sofrir atacs a la seva honra o reputació.
- Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència.
- Tota persona té dret a una nacionalitat.
- En cas de persecució política, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir d'ell, en qualsevol país.
- Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen.
- Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió.
- Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió d'idees.
- Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífica.
- Segona generació La constitueixen els drets econòmics, socials i culturals, a causa de els quals, l'Estat de Dret pansa a una etapa superior, és a dir, a un Estat Social de Dret. D'aquí el sorgiment del constitucionalisme social que enfronta l'exigència que els drets socials i econòmics, descrits en les normes constitucionals, siguin realment accessibles i gaudibles. Es demanda un Estat de Benestar que implementi accions, programes i estratègies, a fi d'assolir que les persones els gaudeixin de manera efectiva, i són:
- Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals.
- Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries.
- Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos.
- Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.
- Tota persona té dret a la salut física i mental.
- Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials.
- Tota persona té dret a l'educació en les seves diverses modalitats.
- L'educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta.
- Tercera generació Aquest grup va ser promogut a partir de la dècada dels setanta per a incentivar el progrés social i elevar el nivell de vida de tots els pobles, en un marc de respecte i col·laboració mútua entre les distintes nacions de la comunitat internacional. Entre altres, destaquen els relacionats amb:
- L'autodeterminació.
- La independència econòmica i política.
- La identitat nacional i cultural.
- La pau.
- La coexistència pacífica.
- L'enteniment i confiança.
- La cooperació internacional i regional.
- La justícia internacional.
- L'ús dels avanços de les ciències i la tecnologia.
- La solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics.
- El medi ambient.
- El patrimoni comú de la humanitat.
- El desenvolupament que permeti una vida digna.

Definició liberal moderna dels Drets Humans

Dintre de les cultures polítiques liberals modernes, els drets humans bàsics són definits com aquells que poden ser sostinguts en una societat que segueixi les dues següents regles bàsiques:
- Tots els individus deurien poder actuar de la forma que triïn sempre que al fer-lo no privin a altres individus del mateix dret.
- Tots els individus deuen prendre responsabilitat per les conseqüències dels seus actes. Desafortunadament, diversos tipus d'extremismes creen dificultats per a això, ja sigui no reconeixent els drets en general, o simplement passant alguns drets per damunt per a promoure el seu propi punt de vista. Per tant, l'universalisme en els drets sembla pressuposar liberalisme, un acostament tolerant i no extrem. Isaiah Berlin, defensor del liberalisme, va dir: "La llibertat total pot ser terrible, la igualtat total pot ser igual d'aterridora."

Veure també

- Declaració Universal dels Drets Humans

Enllaços externs

- [http://www.sodepau.org/cat/ Solidaritat Pau Desenvolupament]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Garzón demana una comissió de la veritat]
- [http://www.derechos.org/ Derechos Human Rights]
- [http://www.derechos.org/nizkor/ Equip Nizkor] Categoria:Drets humans Categoria:Dret

Miguel Primo de Rivera

Miguel Primo de Rivera, (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), militar que exercí una dictadura a Espanya des de 1923 fins al 1930.

Orígens

Venia d'una família de militars il·lustres, en la qual havia destacat el seu tiet Fernando Primo de Rivera, marqués d'Estella (1831-1921), heroi de l'última guerra carlista, governador de Filipines i vàries vegades ministre de la Guerra. Va ingressar a l'exèrcit als 14 anys i va desenvolupar la major part de la seva carrera en destinacions colonials: Marroc, Cuba i Filipines (on va acompanyar al seu tiet) van ser els escenaris que li van permetre ascendre ràpidament per mèrits de guerra, de manera que en 1912 ja era general. Tot i estar vinculat per la seva formació al grup de militars africanistes, va defensar l'abandó de les colònies nordafricanes, motiu pel qual va patir represàlies polítiques.

Destí: La Península

Des del 1919 va passar a destinacions a la Península, que li van permetre posar-se en contacte amb els aguts problemes socials i polítics de l'època: Va ser Capità General de València, de Madrid i de Barcelona. Des d'aquest últim lloc, que va ocupar el 1922, es va veure confrontat als problemes d'ordre públic de la ciutat en l'època del terrorisme anarquista, del pistolerisme patronal, del auge del catalanisme, de l'inestabilitat ministerial i de la descomposició del sistema de partits. Com a reacció, Primo de Rivera va enarbolar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d'Estat el 13 de setembre de 1923, que posà en suspens la Constitució, dissolgué el Parlament i implantà una dictadura.

El directori militar

Amb la connivència del rei Alfons XIII i la aquiescència de bona part de la patronal, del clergat, de l'exèrcit i de les forces conservadores, Primo de Rivera encapçalà un directori militar que va concentrar tots els poders de l'Estat excluint als polítics professionals. Inicialment trobà una resistència, en la mesura que venia a substituir un règim desprestigiat i en que prometia una dictadura merament transitòria inspirada en els ideals expressats pels generacionistes de principis de segle (com Joaquín Costa), per restaurar l'ordre i desarrelar la influència caciquil de la vida política (fins i tot els socialistes li prestaren una benèvola neutralitat). Tot i que formalment s'inspirés a vegades en el model feixista de Mussolini, la seva dictadura fou més moderada i conservadora. Durant els anys del Directori Militar (1923-1925) va perseguir als anarquistes, el sindicat dels quals (CNT) fou declarat il·legal, va liquidar la Mancomunitat de Catalunya, a desterrar de la vida política els partits i institucions representatives (substituïdes per tecnòcrates conservadors, agrupats a partir de 1924 en la Unió Patriòtica), a reforçar el proteccionisme estatal en favor de la indústria estatal i a fomentar la construcció de grans obres públiques. Un dels seus èxits va consistir a consolidar la presència espanyola al Marroc mitjançant una victòria militar que va posar fi a anys de permanents guerres i dificultats, com el «Desastre d'Annual» de 1921, pel qual es volgueren demanar responsabilitats als militars i al propi rei i que va propiciar el cop d'Estat de 1923. El desembarcament d'Alhucemas (1925) va formar part d'una operació combinada amb l'exèrcit francès per acabar amb la rebel·lió de les tribus de beduins o berbers del Rif. Tot i que això contradeia totes les idees anteriors del dictador, fou un èxit tan significatiu que animà a Primo de Rivera a institucionalitzar la seva dictadura de forma duradora. El Directori Militar donà lloc a un directori Civil (1925-1930) i es va reunir una Assamblea Nacional (1927) que elaborà un avantprojecte de Constitució (1929). Aquell simulacre de Parlament no democràtic, no obstant, va mostrar la diversitat de posicions polítiques que hi havia entre els seguidors de la dictadura, entre catòlics conservadors i corporativistes autoritaris atrets pel feixisme.

Campanya contra la dictadura

Dividits els primorriveristes i enrarides les relacions del dictador amb el rei, no van ser capaços d'afrontar l'auge de l'oposició, creixentment unida i movilitzada davant l'amenaça de veure perpetuar-se el règim. Socialistes i republicans s'uniren en campanya contra la dictadura, que amenaçava amb arrossegar també la Monarquia que l'havia recolzat; estudiants, obrers i intelectuals es manifestaven en contra del règim; i els propis militars conspiraven contra Primo de Rivera. Finalment, desautoritzat pels alts càrrecs militars i pel rei, Primo de Rivera presentà la seva dimissió al 1930 i s'exilià a París, no sense haver recomantat a Alfons XIII alguns noms de militars que podrien succeir-li (entre ells el General Berenguer, que assumí la presidència). Dos mesos més tard, moriria a Paris al mig d'una gran amargura i decepció per les ingratituds rebudes. El seu fill més gran, José Antonio Primo de Rivera entraria en la política poc després per reivindicar la memòria del seu pare, segons va dir.

Primo de Rivera a Catalunya

José Antonio Primo de Rivera (Barcelona)]] A més de liquidar la Mancomunitat de Catalunya, durant la dictadura de Primo de Rivera es van eliminar sistemàticament tots els símbols públics de catalanisme. L'any 1928 va fer enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l'any 1919, que estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el resó que li podia donar l'Exposició Universal de 1929 que havia de tenir lloc a Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s'havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va anomenar així la Plaça d'Espanya, col·locant dues torres venecianes.

Fonts

- [http://www.Biografiasyvidas.com Biografiasyvidas], respectant les [http://www.biografiasyvidas.com/condiciones condicions]

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103716980.htm Històries de Catalunya: La dictadura de Primo de Rivera]
- [http://www.ifae.es/baig/historia/muga/llufa_15.html Sant Llorenç de la Muga sota la dictadura de Primo de Rivera] Primo de Rivera i Orbaneja, Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, Miguel ja:プリモ・デ・リベラ

Francisco Franco

Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seua labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa. Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la dreta en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries, el 18 de juliol de 1936 participa activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, Sanjurjo, Batet, Emilio Mola, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. I més tard, l'1 d'abril de 1939, la guerra es va donar per guanyada pels militars revoltats, i Franco es converteix així en el dictador del Govern feixista d'Espanya. El 1969 designà com a successor seu a títol de rei el príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP. Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios. Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromés a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assesinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l'informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la inpunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/impuesp.html]. També el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Enllaços externs

- [http://www.alay.com/hist2177.html Les llistes de Franco]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Els crims franquistes contra la humanitat] Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco ja:フランシスコ・フランコ・バハモンデ

Adolf Hitler

Adolf Hitler (1889 – 1945) va ser un polític alemany d'origen austríac, i un dels dictadors més poderosos del segle XX. Va néixer a Braunau am Inn (Àustria) el 20 d'abril de 1889, i era fill d'un modest funcionari de duanes i d'una camperola. Va ser un estudiant mediocre i mai va arribar a acabar els seus estudis d'ensenyament secundari. Va sol·licitar l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena però no va ser admès perquè van considerar que li mancava talent per pintar. El 1918 es mudà a Baviera i s'allistà a l'exèrcit alemany com a voluntari per a defensar l'Imperi durant la I Guerra Mundial, on Alemanya fou una de les principals potències perdedores. Allà entrà en contacte amb l'ideal nacionalsocialista alemany i l'any 1919 es va afiliar al Partit Obrer Alemany, que més tard seria rebatejat com a Partit Nacionalsocialista Alemany del Treball (conegut vulgarment com a partit nazi) i l'any 1921 el van escollir per ser el seu president (Führer). Després d'un intent de cop d'estat a Múnic que el portà a la presó (on escriguí una de les obres més importants de la ideologia nacionalsocialista, Mein Kampf), el 1932 per una banda el NSDAP guanyà per dos cops amb majoria relativa (més gran en les eleccions de juliol que en les de novembre) les eleccions al Reichstag (parlament) i alhora Hitler perdé l'elecció a president. Tanmateix, després que el canceller (equivalent a primer ministre) va ser cessat per voler dissoldre el parlament i convocar eleccions per tercer cop en menys d'un any, el càrrec va passar a mans de Hitler. Després de la mort del president Hindenburg el 1934 també fou nombrat president de la República, assolint totals poders que li permeteren dissoldre la República de Weimar i proclamar el III Reich, un Estat autoritari, antidemocràtic i centralitzat. Va transformar Alemanya militaritzant completament la seva societat, sotmesa a una profunda crisi econòmica i social després del crack del 29 i la derrota d'Alemanya a la I Guerra Mundial. Va arrossegar el país i la resta del món a la II Guerra Mundial, després de l'anexió de Txecoslovàquia, Àustria i Polònia. Va utilitzar l'antisemitisme per a la seva propaganda i la seva política, per fer del partit nazi un moviment de masses. La major part d'Europa i del nord d'Àfrica van estar sota el seu domini durant la guerra. Va ser el responsable de l'assassinat de milions de polonesos, jueus i de membres d'altres pobles, que ell considerava éssers inferiors, mitjançant l'assassinat sistemàtic en camps de concentració. Quan es va adonar que havia perdut la guerra, es va suïcidar al soterrani del seu despatx a Berlín, el 30 d'abril de 1945. Pot dies abans va dictar el seu testament polític en el qual nombrà un govern que havia d'ésser presidit per Karl Dönitz com a president del Reich i Joseph Goebels com a canceller, amb l'objectiu de continuar la guerra sense cap mena de claudicació, encara que fós a costa de la destrucció d'Alemanya. El seu llegat ha estat un rastre de destrucció total i cap de les institucions o organitzacions que va crear han perdurat, essent actualment el NSDAP il·legal a Alemanya, així com qualsevol símbol nazi.

Relacions exteriors

Durant la seva dictadura, va donar suport al cop d'estat que es va realitzar a Espanya l'any 1936 i que es convertí en guerra civil. Tingué molt bones relacions amb Franco, al qual ajudà amb l'aportació al bàndol feixista de nombrós material de guerra de darrera generació i amb tropes (legió Cóndor, responsable del bombardeig de Guernica). També va mantenir estretes relacions amb el govern feixista de Benito Mussolini, amb el Japó i amb l'URSS d'Stalin fins a l'invasió alemanya de Rússia el 1941 (signatura d'un Pacte germano-soviètic pel repartiment de Polònia). El 1940, després d'ocupar França, autoritzà la detenció i extradició a Espanya de l'ex-president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, exiliat a París des de la fi de la Guerra Civil, que un cop a Espanya fou empresonat, torturat, jutjat en consell de guerra i afussellat al Castell de Montjuïc de Barcelona. Hitler, Adolf Hitler, Adolf Hitler, Adolf ja:アドルフ・ヒトラー ko:아돌프 히틀러 ms:Adolf Hitler roa-rup:Adolf Hitler simple:Adolf Hitler th:อดอล์ฟ ฮิตเลอร์

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland). Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.

Història

Article principal: Història d'Alemanya L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne". Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més. Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Alemanya Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives. En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Organització territorial

Comissió Europea

Economia

Article principal: Economia d'Alemanya Categoria:Alemanya als:Deutschland fiu-vro:S'aksamaa ja:ドイツ ko:독일 ms:Jerman roa-rup:Ghirmânii simple:Germany th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี zh-min-nan:Tek-kok

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

Unió Soviètica

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o Unió Soviètica, va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991. La URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Presidents

- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov

Repúbliques

La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents: # que estiguéssin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fóssin capaces de poder exercir el dret a la secessió, # que fóssin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i # que fóssin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants. Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents. Comunitat d'Estats Independents

Economia

Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista. L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de la URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla i l'aprobava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts. categoria:Unió Soviètica ja:ソビエト連邦 ko:소비에트 연방 simple:Soviet Union th:สหภาพโซเวียต

Xina

La Xina és una nació asiàtica de tradició mil·lenària, que va ser un puntal de saviesa a l'antiguitat. Actualment, existeixen dos estats xinesos:
- La República Popular de la Xina (中[Zhōng] 华[huá] 人[Rén] 民[mín] 共[Gòng] 和[hé] 国[guó]), que agrupa la immensa majoria dels territoris tradicionals xinesos al continent asiàtic, així com alguns altres territoris sota la seua jurisdicció (com ara el Tibet).
- La República de la Xina, que agrupa l'illa de Taiwan i algunes de menors. Encara que és un estat de facto, no està reconegut com a tal ni per les Nacions Unides ni per gairebé cap altre estat.

Articles relacionats

- Història de la Xina
- Geografia de la Xina Categoria:Xina ja:中国 ms:China

Nicaragua

La República de Nicaragua és un país de l'Amèrica Central que limita el nord-oest amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'est amb el mar Carib.

República de Nicaragua

Imatge:Nicaragua_flag_medium.png	Imatge:Nicaragua-coa.jpg
(En detall)	En detall

Lema nacional : Pro Mundi Benefici

Imatge:LocationNicaragua.png

Idioma

espanyol (oficial)

Capital

Managua

President

Enrique Bolaños Geyer

Àrea> - Total
- % aigua

Lloc no. 96
129,494 km²
7%

Població
- Total (est. 2002)
- Densitat

Lloc no. 131
5.023.818
38,80 hab/km² (127è)

Independència
- Declarada
- Reconeguda

(de Espanya)
15 de setembre de 1821

UTC -5

Nicaragüenc, nicaragüenca

.ni

505

Membre de: OEA, ONU

Història

En 1524 les dues primeres ciutats espanyoles (León i Granada) van ser fundades en el que avui és Nicaragua. Va existir com colònia d'aquesta potència europea fins a 1821, quan es va declarar la independència de Centreamèrica. En dues curts anys va passar de colònia a part d'un país independent, a part de l'Imperi Mexicà, a part d'un país independent altra vegada. Les Províncies Unides de l'Amèrica Central van sobreviure fins a 1840. Durant el segle XIX es van succeir diversos intents de reunificar Centreamèrica, sense èxit. Durant el segle XX la història de Nicaragua va estar fortament influenciada per diverses intervencions armades dels Estats Units, algunes directes i altres indirectes (donant suport financera i militarment als "contras", els contrarrevolucionaris, durant els governs sandinistas). Els Somoza van governar el país durant diverses dècades, fins a ser reemplaçats el 19 de juliol de 1979 pel govern esquerrà del FSLN, el Front Sandinista d'Alliberament Nacional. El govern sandinista va sofrir la seva primera derrota electoral a principis dels anys 90 i no va aconseguir tornar al poder després d'aquesta data: des de llavors i fins a l'any 2004, els tres presidents electes han estat de la "coalicion contrària al Sandinismo". Actualment el president de Nicaragua és l'Enginyer Enrique Bolaños Geyer.

Govern i Política

Nicaragua és una república constituïda per 4 poders: Executiu, Legislatiu, Judicial i Electoral. El poder executiu és exercit per el president el qual és triat per a un període de 5 anys. El poder legislatiu està radicat en l'Assemblea Nacional (unicameral), formada per 90 diputats electes per 5 anys. Una Cort Suprema de Justícia s'encarrega de vigilar el sistema judicial. Les conteses electorals són responsabilitat del Consell Suprem Electoral. Administrativament, Nicaragua està divideixi en 152 municipis aglutinats en 15 departaments i 2 regions autònomes. Veure llista de Presidents de Nicaragua

Organització polític-administrativa

Està conformat per 15 Departaments (entre parèntesis les seves capitals): Nova Segòvia (Ocotal), Madriz (Somoto), Estelí (Estelí), Chinandega (Chinandega), León (León), Managua (Managua), Masaya (Masaya), Carazo (Jinotepe), Granada (Granada), Rivas (Rivas), Chontales (Juigalpa), Boaco (Boaco), Matagalpa (Matagalpa), Jinotega (Jinotega) i Riu San Juan (San Carlos); també hi ha 2 Regions Autònomes: Atlàntic Nord (Bilwi) i Atlàntic Sud (Bluefields). Els departaments i regions autònomes es divideixen al seu torn en municipis, que actualment són 152. L'últim que es va crear va ser San José de Bocay, en el Departament de Jinotega, desprenent-se de l'antic municipi del Cuá-Bocay, que actualment es denomina El Cuá.

Geografia

llista de Presidents de Nicaragua La República de Nicaragua és un país situat en centreamèrica que limita al nord amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'aquest amb el Mar Carib. Té dos grans llacs : el Llac de Managua o Llac Xolotlán i el Llac de Nicaragua o Llac Cocibolca. Managua, la capital té més d'un milió d'habitants. Les ciutats amb més de 100,000 habitants són: Estelí, Chinandega, León, Masaya, Granada, Matagalpa, Jinotega i Nova Guinea. Altres ciutats importants són: Ocotal, Somoto, Jinotepe, Rivas, Juigalpa, Boaco, Bilwi (Port Cabezas), Bluefields i San Carlos. La Zona del Pacífic del país es caracteritza per ser la regió volcànica i lacustre del país. El primer volcà és el Cocigüina, situat en la Península Cocigüina en el Golf de Fonseca, li segueix la cadena volcànica dels Maribios, que acaba amb el Momotombito, un illot en el Llac Xolotlán, li segueixen altres volcans, com el Masaya, el Fustes i Concepción, aquests dos últims formen la Illa de Ometepe en el Llac Cocibolca. Els rius d'aquesta zona són curts sent els principals: Riu Negre, Riu Estero Real, Riu Vell i Riu Tipitapa el qual uneix els dos grans llacs. El Llac Cocibolca serveix com font al Riu San Juan, que desemboca en el Mar Carib. La Zona Nord del país presenta regions seques en Les Segovias i muntanyenques i humides en Jinotega i Matagalpa. Aquestes zones serveixen de font a 2 grans rius: Riu Coco i Riu Gran de Matagalpa. La regió de Les Segovias presenta les cadenes muntanyenques de Dipilto i Jalapa que serveixen de frontera amb Hondures, en Jinotega es té a la Serralada Isabelia i en Matagalpa es troba la Serralada Dariense. La Zona Central del país és també muntanyenc i serveix de font per a altre gran riu: Riu Amagat, a través de les seves tres fonts: Riu Siquia, Riu Mico i Riu Rama. Al llarg d'aquesta regió es desplaça la Serralada Chontaleña. La Zona de l'Atlàntic del país és una gran planicie coberta de grans boscos, presentant-se grans rius que corren per les seves terres. Entre els principals rius que corren i desemboquen aquesta regió es tenen: Coco, Wawa, Kukalaya, Prinzapolka, Bambana, Gran de Matagalpa, Kurinwás, Amagat i els seus afluents Siquia, Mico i Rama, Punta Grossa i San Juan. En la part nord d'aquesta zona es troben part de la Serralada Isabelia i Dariense i en el Sud un branc de la Chontaleña.

Economia

L'agricultura és la principal activitat econòmica. Destaquen els cultius de cotó, cafè, canya de sucre, banano, blat de moro i ajonjolí. La ramaderia és una activitat important. Els principals recursos miners són el or, el cobri, la plata i el plom. Té un escàs nivell d'industrialització. Els principals nuclis industrials estan situats en la zona occidental del país.

Demografia

La composició ètnica de Nicaragua és bastant homogènia i es basa principalment en els següents grups: Ladinos (descendents europeus o barreja de descendents europeus amb indígenes) que habiten les zones del Pacífic, Nord, Centre i el agunas zones del caribe, corresponen a mes del 90% de la població. Nicaragua és un dels paises de centreamèrica amb menor component indígena igual que Costa Rica. Grups minoritaris mes o menys purs que corresponen a un 9% de la població com són els: Descendents africans (provinents en la seva majoria de Jamaica) corresponen a prop del 8% de la població i assenten particularment en la costa altlántica. Miskitos que habiten principalment la Regió Autònoma Atlàntic Nord, sobre les riberes dels principals rius com el Coco, Wawa, Prinzapolka, Bambana i Gran de Matagalpa; Mayangnas que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Nord en la zona de les mines i la Reserva de Bosawás en Jinotega, Creoles i Branques que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Sud, en la zona de la ciutat de Bluefields. Descendents d'immigrants Xinesos, Jueus, Sirios i altres nacionalitats àrabs. Geogràficament, la zona més poblada és la del Pacífic, tenint grans ciutats com Managua, amb més de 1 millon d'habitants, León amb més de 200,000 habitants i Chinandega, Masaya i Magrana amb més de 150,000 habitants. En el Pacífic es troben les principals universitats, centres de producció, ports i aeroports. La zona Nord té ciutats amb més de 100,000 habitants com: Estelí, Matagalpa i Jinotega on existeix població d'origen europeu, en la seva majoria descendents d'immigrants espanyols i alemanys. En zona pacífic sud incloent Managua també també es troba predomini de descendents europeus.

Cultura

Festes locals

- 19 de juliol; Triomf de la Revolució
- 14 de setembre; Batalla de San Jacinto
- 15 de setembre; Independència de Nicaragua
- 7 de desembre; Dia de La Purísima

Enllaços Externs

- http://dmoz.org/World/Español/Países/Nicaragua/ - Directori obert Categoria:Nicaragua ja:ニカラグア ko:니카라과 ms:Nicaragua simple:Nicaragua th:ประเทศนิการากัว zh-min-nan:Nicaragua

Senat

El Senat és una càmera de representació, existent en el països amb sistemes bicamerals, i que es considerada la cambra alta, formant junt amb la cambra baixa, el parlament.

Orígens

La institució te el seu origen en el Senat romà, consell suprem del estat, que va anar perdent les seves atribucions amb les successives dictadures i l'establiment del Imperi.

Estats federals

Als estats federals tenen per missió protegir els drets dels territoris o minories integrants del estat, però en els estats unitaris tenen la missió de controlar les lleis dictades per la cambra baixa.

Estat espanyol

A Espanya el Senat és una cambra territorial segons la constitució però les fortes arrels unitàries dels successius governs, l'han deixat en una cambra de control del Congrés del Diputats, que en últim terme fa prevaldre les seves decisions, no quedant garantits els drets del territoris per cap cambra de representació. Actualment (novembre de 2005) es debat la seva reforma que pretén convertir-la en una cambra de representació territorial, a l'estil altres estats federals. A Espanya el Senat és una cambra territorial segons la constitució però les fortes arrels unitàries dels successius governs, l'han deixat en una cambra de control del congres del diputats, que en últim terme fa prevaldre les seves decisions, no quedant garantits els drets del territoris per cap cambra de representació.

Vegeu també

- Senat espanyol també anomenat Cambra alta.
- Congrés de Diputats o Cambra baixa.

Enllaços externs

- [http://www.senado.es/ Web del senat espanyol] Categoria:Política ja:元老院

Adolf Hitler

Relacions exteriors

Cop d'estat

Un cop d'Estat és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat per part d'un grup de persones, generalment militars, i en alguns casos mitjançant l'ajuda d'altres estats, amb l'objectiu de conseguir el poder absolut i governar mitjançant una dictadura. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament, instaurant la dictadura, i en d'altres al no triomfar durant els primers dies generen una guerra civil. Quan es produeix el cas invers, en què mitjançant una acció armada es pretén retornar als ciutadans el poder que els ha estat usurpat, es denomina Revolució.

Països amb tradició de cops d'estat

- Argentina :1943, 1976
- Bolívia
- Grècia :1935, 1967
- Paraguai :1954
- Veneçuela :1948
- Xile :1973
- Espanya :1936

Cops d'Estat involucionistes

Son els mes habituals, retallen les llibertats individuals, no respecten els drets humans i practiquen la repressió violenta dels opositors:
- 1913 :Victoriano Huerta a Mèxic
- 1917 :Rússia
- 1935 :Grècia
- 1936 :Francisco Franco Bahamonde a Espanya
- 1943 :Argentina
- 1947 :Tailàndia
- 1952 :Egipte
- 1953 :Iran
- 1954 :Paraguai
- 1948 :Veneçuela
- 1962 :Argentina
- 1966 :Argentina
- 1967 :Grècia
- 1969 :Muammar el Gaddafi a Líbia
- 1973 :Augusto Pinochet Ugarte a Xile
- 1976 :Argentina
- 1980 :Turquia
- 1999 :Pervez Musharraf a Pakistan

Cops d'Estat evolucionistes

Son un cas poc habitual, i els solen realitzar militars progressistes per acabar amb dictadures:
- 1958 :Veneçuela, Revolució del 23 de gener
- 1974 :Portugal , Revolució dels clavells Categoria:Política ja:クーデター ko:쿠데타