Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Dimoni

Dimoni

En les "religions del Llibre" (Judaisme, Cristianisme i Islam), un dimoni és un esperit d'origen celestial, un àngel, que es va rebel·lar contra Déu i el seu pla diví seguint a Lucifer, que seria "el" Dimoni, i que per tant va ser expulsat dels cels a l'Infern. Són esperits que han esdevingut malignes i que se suposa que miren de temptar als humans per fer-los girar cap al Mal i fer que llurs ànimes es condemnin eternament, i que pateixin els focs de l'Infern. El Cristianisme, i més concretament, el Catolicisme, és qui més temps ha dedicat a l'estudi dels dimonis, i n'ha el·laborat llistes i classificacions, que van des del Princep dels Inferns fins als dimonis de menor categoria que farien tasques secundaries. Originàriament, la paraula ve del grec δαίμων, daemon, que designa un esperit molt savi, però no malèfic Categoria:Dimonis ja:悪魔 simple:Devil

Judaisme

El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les primeres religions monoteïstes i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. Els dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam està vinculat teològicament amb el judaisme per mitjà del personatge d'Abraham.

Introducció

Per al jueu, a diferència de les religions occidentals, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, raça, terra, etnicitat i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història. D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme d'altres religions que existien quan aquest va emergir:
- La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
- La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració. En les religions politeistes d'aleshores, els déus estaven limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.
- La tercera característica única de l'època, era la introducció d'un exhaustiu llistat de lleis de comportament diari per mitjà del qual s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitzvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Déu dintre de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El sàbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple. Atès que el cristianisme es considera a sí mateix el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Doctrina

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (Antic Testament) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:
- Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Els jueus no creuen en una Trinitat ni dualitat de Déu.
- Déu es omnipotent i omniscient.
- Déu no té cos, i es etern.
- Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica.
- La Bíblia hebrea, i les creences descrites al Mishnah i al Talmud, són producte de la revelació divina.
- Les paraules dels profetes son veritables.
- Moisès és el profeta més important.
- La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
- Déu recompensarà als que obeeixen els seus manaments, i castigarà als que els violen.
- Déu va escollir al poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
- Haurà un moshiach (messies) i una era messiànica.
- L'ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un yetzer ha'tov, una tendència per a fer el bé, i un yetzer ha'ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
- Els homes poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i del tzedakah (donar a la caritat, i als pobres).

Celebracions

El sàbat (xabbâth, dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on s'ha de celebrar la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el sàbat no s'ha de realitzar cap feina. El sàbat és considerat la celebració més important del judaisme. Altres celebracions són el Iom Kippur i la Pasqua.

Denominacions del judaisme

Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.
- El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Shulkhan Arukh, un codi legal del segle XVI és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimonides.
- El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu", i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia al judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenançes rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengues vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva.
- El judaisme conservador, conegut també com "judaisme masorti" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Masorti és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinai i la llei del Shulkah Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraim, els savis del Talumd que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.
- El judaisme reconstructivista va començar com una filosofia d'un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfatitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns. La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar als jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del sàbat i del Yom Tov (els dies religiosos), el Kashrut i la puresa familiar, no són religiosos. Categoria:Judaisme ja:ユダヤ教 ko:유대교 ms:Yahudi nb:Jødedom simple:Judaism th:ยูได zh-min-nan:Iu-thài-kàu

Islam

L'islam ( ) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès. L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials. La xària o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació. Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans.

Preceptes bàsics

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (el hajj).

La professió de fe (xahada)

Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.

La pregària ritual (salat)

Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten capítols sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lah àkbar» («Déu és el més gran!»).

L'almoina (zakat)

L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.

El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.

El pelegrinatge a la Meca (hajj)

Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Déu!».

Pautes de conducta

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.
- Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.
- Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.
- Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.

El jihad

Sovint s'ha afirmat que l'islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab jihad s'ha traduït com a guerra santa. Ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'islam es veu atacat. Només és justa la guerra d'autodefensa.

Pàgines que s'hi relacionen


- Expansió de l'Islam
- Divisió de l'Islam

Enllaços externs


- [http://orbita.starmedia.com/~serveis/islam/ Història de l'islam]
- [http://www.arabic-islamic.org/ Directori i biblioteca virtual amb enllaços directes a documents complerts d'accés lliure sobre la civilització arabo-islàmica]
- [http://wwwuser.gwdg.de/~mriexin/euroislam.html Links: Islam in Western Europe]
- [http://www.sufiblog.com/ Islamic Meditation]
- [http://es.geocities.com/xarqand/ L'islam des de l'Orient de l'Àndalus] Categoria:Islam ja:イスラム教 ko:이슬람교 ms:Islam simple:Islam th:ศาสนาอิสลาม

Àngel

)]]
- Per la regió armènia d'Àngel, vegeu Ankl Un àngel és una presència divina que entra en contacte amb els humans. El seu nóm de fet significa missatger. Segons de quina religió es tracti, els àngels són esperits, déus o encarnacions del creador. Al catolicisme els àngels acompanyen Déu al cel. Alguns àngels van desafiar Déu i van seguir Lucifer o Satanàs, el qui tempta, en la seva caiguda cap a l'infern. Iconogràficament, se'ls sol representar com homes o dones amb ales, per significar que estan més elevats que els éssers humans. La diferència rau en que l'home ve de lhumus, terra o pols d'estrella, i que Àngel ve del grec angelos, missatger o ésser enviat per Déu. Els àngels són sers com els humans, amb la diferència que no tenen ni han tingut mai un cos i només poden triar per la senda de l'amor i el bé. Són igual de lliures que els humans, però no poden errar (pecar). A la Terra hi ha molts d'aquests sers però la gran majoria dels humans no poden o no saben veure'ls. Amb tot, sí que hi són. Tenen diferents missions, propòsits o tasques, d'una manera similar als nostres treballs o ocupacions. Déu, com a Pare i Creador, els estima molt a tots per igual i coneix les seues entranyes i els seus anhels. Defensen els humans del mal i de la mort i desitgen el seu bé perquè els estimen. Són part de Déu, qui els coneix un a un. No hi ha jerarquies dins d'ells, igual que tots els humans són iguals. La raó per la qual alguns pensen en classificacions és simplement que uns àngels es dediquen més a la lloança i la contemplació mentre que a altres els agrada més ser més "actius" ajudant els humans i estant més a prop d'ells. Pel que fa al seu nom, tots en tenen un. De fet, cada àngel posseeix un nom diferent i original. A cada ser humà se li atorga un àngel per a protegir-lo i acompanyar-lo. La denominació "àngel de la guarda" és adient, encara que seria més correcte expressar-ho com si foren uns bons amics que et tiren una mà en els moments més durs i en situacions de perill i incertesa. Els àngels del Senyor no tenen sexe. Tampoc no són masculins o femenins. Aquesta dualitat es dóna al món físic (gat i gata, flor masculina que fertilitza la femenina,...), però el món espiritual no és en absolut una còpia del material. Potser si se'ns apareguera un àngel a nosaltres ens "sonaria" més aviat un home o una dona, no obstant això ells no són duals, no tenen aquesta naturalesa. No tenen ales perquè no les necessiten per a anar d'un lloc a un altre. Se'ls ha representat alats per a voler dir que no són sers humans, sinó enviats de Déu. No és fàcil per a la comprensió humana descriure com és un àngel "visualment". Categoria:Cristianisme ja:天使 ms:Malaikat simple:Angel

Déu

#Deïtat a la qual donen o han donat culte les diverses religions. Qualsevol dels éssers superiors a l'home amb capacitats sobrenaturals. Vegeu mitologia. #En les religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme), ésser suprem i suposadament omnipotent que és considerat com el creador de l'Univers. La concepció de "Déu" (en aquest cas cal iniciar-ho amb majúscula) no és idèntica en aquestes tres religions, encara que totes parteixen de l'Antic Testament. Així, per exemple, la majoria dels cristians, creuen en la Santíssima Trinitat. Tot i la seva suposada omnipotència, també creuen que no té la capacitat de conèixer el comportament futur dels humans, ja que alhora estan dotats de llibertat de comportament. Hi ha qui defineix la Teologia com la ciència que tracta de Déu, tot i que no es basi en els mètodes científics i no pugui ser considerada com a tal. En rigor no és, doncs, una ciència. Les societats, a més, se solen donar a si mateixes una moral de comportament inspirada en el llibre de revelació de la religió majoritària: per al cristianisme és la Bíblia, i per a l'Islam l'Alcorà. En política, el dret a governar prové directament de Déu per a les societats més primitives, especialment a l'Edat mitjana. Fins i tot en època franquista es governava per la gràcia de Déu. Històricament, la fe ha servit, a més, de justificació de tot allò que encara no es comprèn científicament. Les persones que neguen l'existència de déus es denominen atees. La desaparició de la certesa d'existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d'aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums mantinguts en "el seu nom" que han deixat a l'humà, com ser animal, en segon pla, cosa que ha fet girar la història de manera transcendental en contra d'ell mateix, deixant-ho subjecte a la voluntat d'aquest concepte intangible, i limitant la seva vida i criança per generacions i generacions sobre la base del seu discurs. Les persones que ni afirmen ni neguen l'existència de déus, es denominen agnòstiques. No creuen ni en l'existència ni en l'inexistència de déus. Categoria:Teologia simple:God

Infern

L'infern és l'indret o estat on resideix l'ànima de la persona un cop ha mort. El seu nom ve d'una paraula que en llatí significava "inferior", ja que es creia que estava a sota la Terra. Ben aviat, però, l'infern va assolir un significat negatiu, ja que era el lloc on anaven a parar les ànimes condemnades després de la vida, a diferència del Paradís, lloc de l'eterna salvació. En llenguatge infantil l'infern és anomenat les Calderes de Pere Botero. Cal remarcar que la concepció actual del que és l'infern ve donada per la barreja de diverses tradicions (incloent-hi alguns errors de traducció)

La vida d'ultratomba a Grècia

Després de la vida terrenal les ànimes anaven a parar a l'Hades o al Tàrtar, regions subterrànies amb els seus propis déus i lleis. El segon tenia un matís de càstig que no posseïa l'Hades, però les dues tradicions es van barrejar amb el pas del temps. Per passar a l'altre món s'havia de creuar l'Estígia, un riu que feia perdre la memòria i separava l'esperit d'aquells que havia estimat en vida. L'Odissea proporciona una acurada descripció d'aquesta zona, ja que Ulisses descendeix als inferns (com faran molts herois a la recerca del coneixement).

La visió romana

La visió romana recull gran part de la mitologia grega sobre el tema. Es pot trobar un resum en l'obra literària de l'Eneida de Virgili. L'infern estava dividir en 4 zones principals, cadascuna amb els seus personatges. Tampoc aquí estaven només les ànimes condemnades, com passarà després, sinó que inclou descripcions paradísiaques i horribles a parts iguals. Comença a ser evident que els actes en vida repercuteixen després de la mort. Destaca el regnat del déu Plutó i la presència de les parques, criatures que tallen el fil de la vida de cada persona i per tant estan lligades al destí.

L'infern al judaisme

Al judaisme l'infern s'assimila a una espècie de purgatori. El dolor ve de la pèrdua de la vida, no d'una condemna. L'ànima podia dividir-se, de manera que la part pura ascendís al paradís i l'altra romangués a l'inframón. La càbala és la principal font per apropar-se a l'infern jueu.

La mitologia nòrdica

Als països escandinaus l'infern era un lloc desèrtic i fred on regnava la deesa Hel (d'aquí el nom de "Hell", infern", en anglès). Allà ananven totes les ànimes que no aconseguien l'honor d'entrar al Valhala.

L'infern cristià

L'infern del cristianisme assoleix definitivament el significat de lloc de condemna eterna pel pecat que ha acompanyat a la persona en vida. És la llar dels dimonis, governada per Satan o Lucifer, l'àngel caigut. La descripció més completa es troba a l'obra cimera de la literatura medieval teòlògica: La Divina Comèdia de Dante Alighieri. És un indret ple de foc i de dolor, on abunden les tortures i la por. Les visions de l'Apocalipsi i de diversos passatges de la Bíblia han estat usades per configurar mentalment l'aspecte de l'infern. La teologia ortodoxa refusa aquesta imatge popular i explica que l'infern no és un indret físic, sinó un estat, i la pena ve de la privació de Déu.

L'Islam

Al igual que el cristianisme, l'Islam preveu un judici final. Les ànimes travessen el pont Sirat cap al Paradís i els pecadors cauen a les flames eternes. A Les mil i una nits s'explica l'estructura d'aquest món, estructurat en pisos diferents separats entre ells per distàncies que triguen més de mil anys a ser recorregudes. L'Alcorà també conté descripcions dels turments que patiran els condemnats.

Les religions orientals

Budisme i hinduisme han desenvolupat la seva pròpia visió infernal, si bé no ocupa un lloc tan central com a les altres religions. De fet, moltes vegades l'autèntica tortura és viure i anar-se reencarnant en successius cossos, per tant l'infern és molt proper a la Terra i el paradís és allunyar-se d'aquest cicle. Categoria:Mitologia Categoria:Religió ja:地獄

Emperor Gotoba of Japan

Emperor Go-Toba (後鳥羽天皇 Go-Toba Tennō) (August 6, 1180 – March 28, 1239) was the 82nd imperial ruler of Japan, according to the traditional order of succession. He reigned from August 20, 1183 - January 11, 1198). His personal name was Takahira (尊成). He was known as a calligrapher, painter, musician, poet and editor.

Genealogy

He was the fourth son of Emperor Takakura, and thus grandson of Emperor Go-Shirakawa. His mother was Bōmon Shōkushi (坊門稙子) (Empress Dowager Shichijō-in, ), daughter of Bōmon Nobutaka (坊門信隆) of the Fujiwara clan.
- Empress (chūgū): Empress Dowager ?? (宜秋門院) Kujō Takako (九条任子), daughter of regent Kunō Kanezane (九条兼実)
  - Empress Dowager ?? (春華門院) Imperial Princess ?? (昇子内親王) - 1195-1211
- Empress Dowager ?? (承明門院) Minamoto no ?? (源在子), adopted daughter of Lord Keeper of the Privy Seal Minamoto no Michichika (内大臣源通親)
  - Imperial Prince Tanehito (Emperor Tsuchimikado) (1196-1231)
- Empress Dowager Nobuaki? (修明門院) Takakura Shigeko (高倉重子)
  - Imperial Prince Morinari (守成親王), (Emperor Juntoku) (1197-1242)
  - Imperial Prince Masanari (雅成親王) (1200-1255) (exiled after Jōkyū Incident)
- Court Lady Bōmon, daughter of Lord Keeper of the Privy Seal Bōmon Nobukyo (?, 坊門信清)
  - Imperial Prince Nagahito (長仁親王) (1196-1249)
  - Imperial Princess Reiko (礼子内親王) (1200-1273)
  - Imperial Prince Yorihito (頼仁親王) (1201-1264) (exiled after Jōkyū Incident)
- Court Lady ? (丹波局)
  - Imperial Princess Hiroko (煕子内親王) (Fukakusa Saigū, served at Ise Shrine during the reigns of Emperors Emperor Juntoku and Emperor Chūkyō) (1205-??)

Life

Go-Toba took the throne at the age of three, after his brother, Emperor Antoku, himself only five, was forced to abdicate during the Genpei War. His grandfather ex-Emperor Emperor Go-Shirakawa reigned as cloistered emperor. Shortly after Go-Toba took the throne, in 1192 Go-Shirakawa died and the first shogunate was established by Minamoto no Yoritomo. This meant that the emperor became a figurehead with little or no real power. In 1198, the shōgun forced Go-Toba, who was still in his teens, to abdicate. Two of Go-Toba's sons succeeded him on the throne, but they were each in turn also forced to abdicate. Go-Toba reigned as cloistered Emperor from 1198 till 1221 during reigns of three emperors, but his power was more limited than former cloistered Emperors in the Heian era. In 1221, the shōgun installed Go-Toba's three-year-old grandson, Emperor Chūkyō, as emperor, but Go-Toba chose to stage a rebellion in an attempt to reclaim the throne and overthrow the Kamakura shogunate. This is known as the Jōkyū War after the era in which it occurred. Samurai around Kyōto who were against the Shogunate supported him but most of samurai, particularly in Kantō supported the Shogunate with encouragement of Hōjō Masako, the widow of Yoritomo. She persuaded samurai gathering in Kamakura that if they would not support the Shogunate, then the contemporary status and priveleges that samurai had attained would be lost, and the court and kuge would regain their power and influence. Go-Toba's rebellion was defeated and Chūkyō was replaced as emperor by Go-Horikawa, a nephew of Go-Toba. kuge Go-Toba was a great lover of swords, and over the course of several years summoned the most talented swordsmiths in the land to his court where they were given honorary titles and invited to teach the emperor their craft. He became a respectable swordsmith himself, and it was his patronage and encouragement of this art that gave birth to Japan's 'Golden Age' of swordsmithing. His contribution to the art is still held in such high esteem, that even today a tradition is maintained in sword literature that he is the first swordsmith to be discussed. His greatest contribution to literature is the Shinkokinshū (The New Anthology of Ancient and Modern Waka). He ordered its creation and took part in the working group as an editor. He revived the Office of Waka (和歌所) and made it the headquarters of this edition. He held many utakai (waka parties) and utaawase (waka competitions). After the rebellion Go-Toba was exiled to the Oki Islands. He died and was buried there. Later a part of his body was buried in Ohara, Kyōto.

Eras of his reign


- Juei
- Genryaku
- Bunji
- Kenkyū Go-Toba Go-Toba Go-Toba Go-Toba Go-Toba ja:後鳥羽天皇

prace magisterskie Pozycjonowanie Baby names Dorota Rabczewska Venezia alberghi










































:: RELATED NEWS ::

Edgewater Park Township
Edgewater Park Township is a Township located in Burlington County, New Jersey. As of the United States 2000 Census, the township had a total population of 7,864.

Geography

According to the
Texas lieutenant governor
The Lieutenant Governor of Texas is the second-highest executive office in the government of Texas, a state in the United States of America. He assumes the powers of Governor when the Governor is out of the state or otherwise unable to fulfill his duties. The Lieutenant Governor is elected separately from the Governor, rather than on the same ticket. He becomes Governor if the elected Govern
East Germans
East Germany, officially the German Democratic Republic (GDR), Deutsche Demokratische Republik (DDR), was a socialist state that existed from 1949 to 1990 in the former Soviet occupation zone of Germany. The German Democratic Republic was proclaimed in East Berlin on
Roopville
Roopville is a town located in Carroll County, Georgia. As of the 2000 census, the town had a total population of 177.

Geography

2000 Roopville is located at 33°27'24" North, 85°7'52" West (33.456731, -85.131219). According to the United States Census Bureau, the town has a total area of 2.0 Read More...
Wikipedia:Articles for deletion/Medialab arts
This page is an archive of the discussion about the proposed deletion of the article below. This page is no longer live. Further comments should be made on the article's talk page rather than here so that this page is preserved as an historic record.
The result of the debate was merge/redirect. This has been carried out. Joyous<
Rose Hill Acres
Rose Hill Acres is a city located in Hardin County, Texas. As of the 2000 census, the city had a total population of 480. The city is little more than two residential neighborhoods situated between Beaumont and Lumberton. Rose Hill Acres is served by the Lumberton Independent School District and the Lumberton Municipal Utility District. Road access is provided by Rose City, Michigan
- Rose City, Texas It may also refer to one of these cities using the nickname "Rose City" and/or "City of Roses":
- Portland, Oregon
- Pasadena, California
- Thomasville, Georgia
- Ty
Rose Lodge
Rose Lodge is a census-designated place and an unincorporated community located in Lincoln County, Oregon. It received its name from the fact the postmaster when the post office was first established in 1908, had a rose bower over her front gate. As of the 2000 census, the community had a total population of 1,708.

Geograph
All Rights Reserved 2005 wikimiki.org