Dissabte

El dissabte és el sisè dia de la setmana. El nom « dissabte » provè del llatí sabbatum, i alhora de l'hebreu sabbath, el dia de descans jueu. S'abreuja com « ds ». Aquests són alguns dels noms que rep el dissabte en diferents idiomes:

Idioma	Nom	Significat
Alemny, castellà, català, espanyol, francès, italià, portuguès	Dissabte (català)	Dia del Sabbath
Holandès, anglès	Saturday (anglès)	Dia de Saturn
Japonès	土曜日 / Doyôbi	Dia de la terra
Suec	Lördag	Dia del Senyor
Hebreu	שבת	Shabbath

Dissabtes especials

- Dissabte anglès: Dissabte en què es deixa de treballar al migdia.
- Dissabte bord: Dia anterior al d'un festiu que no és diumenge i en què els treballadors deixen de cobrar el seu salari. Per entendre l'etimologia de la paraula cal pensar que una planta borda és aquella que no treu fruits.
- Dissabte de Nadal: Dissabte anterior a la festa de Nadal.
- Dissabte piadós: Dissabte normal i corrent en què els treballadors reben el seu sou.
- Dissabte sant (Dissabte de Glòria, Dissabte de Pasqua): Dissabte anterior al dia de Pasqua. És un dia assenyalat per a les caramelles. Categoria:Celebracions cristianes Categoria:Dia festiu Categoria:Setmana ja:土曜日 ms:Sabtu nb:Lørdag

Setmana

La setmana és un període de temps de set dies consecutius. Els noms dels set dies de la setmana són:
- Dilluns
- Dimarts
- Dimecres
- Dijous
- Divendres
- Dissabte
- Diumenge Com podeu veure, el fet que tots els dies de la setmana portin el nom del dia d'un déu romà al que se li feia glòria, ha fet que tots els dies comencin amb la mateixa síl·laba. En alguns països, como els anglosaxons, la setmana comença el diumenge, mentre que en d'altres comença en dilluns. En els països tradicionalment cristians es paractica el descans laboral el diumenge, en els musulmans el divendres i els jueus (i per tant Israel) el dissabte. El fet que una setmana tingui set dies es deu a què és un dels números cabalístics per excelència.

Vegeu també

- Cap de setmana Categoria:Unitats de temps ja:週 ko:주 (시간) simple:Week

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia. Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Enllaços externs

Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano. Categoria:Llatí als:Latein ja:ラテン語 ko:라틴어 simple:Latin language th:ภาษาละติน zh-min-nan:Latin-gí

Jueu

Un jueu (יהודי en hebreu) és un individu pertanyent o descendent d'un poble d'orient, també anomenat hebreu. Per dir-ho de forma més detallada, aquesta definició s'aplica als seguidors de la fe jueva, als fills o filles de mare jueva, o a aquells que ténen avantpassats jueus que encara conserven un enllaç amb aquesta tradició, cultura o ètnia. La identitat d'aquest poble s'articula al voltant de les creences religioses i morals, del judaisme, basades en la Llei de Moisès (recollida a la Torah), els fets i ensenyaments dels jutges i dels profetes, i el Talmud. Històricament, la llengua pròpia n'és l'hebreu, però a partir del segle VI aC, l'arameu esdevingué la llengua habitual, mentre que les comunitats de la diàspora (tant jueus ètnics com conversos al judaisme) parlaven les llengües vernacles de cada territori on s'havien establert, amb varietats pròpies com ara el judeo-espanyol (o sefardita) i el judeo-alemany (o jiddisch). En la segona meitat del segle XX, l'hebreu torna a ser l'idioma majoritari de les comunitats establertes a l'Estat d'Israel. El nom de jueu fa referència al Regne de Judea, un dels dos estats en els quals es dividí el Regne d'Israel. Categoria:Ètnies ja:ユダヤ人

Nadal

El Nadal és la festivitat cristiana que comprén el temps entre l'advent i epifania.És, juntament amb la Pasqua, la festa cristiana més important en la que es celebra el naixement de Jesús. De les esglésies cristianes la Catòlica i la Protestant celebren el Nadal el 25 de desembre. Per la seva banda l’Església Ortodoxa el celebra el 7 de gener, ja que no va acceptar el calendari gregorià que va reformar el calendari julià de l’època romana. No obstant el seu origen marcadament religiós, és una festa celebrada per tot el món fins i tot per gent que no pertany a aquesta religió, com és el cas de la Xina i el Japó. En català la paraula Nadal ve de natalici, naixement. Els anglosaxons usen el terme christmas, que significa ”misa de Crist” i en algunes llengües germàniques, com l’alemany, la festa s’anomena Weihnacht, que significa ”nit de benedicció” A l'hemisferi nord coincideix amb l'inici de l'hivern i és normalment temps d'estar a casa i en família. Cada dia més, el Nadal és més bé un concepte comercial. El Nadal s'associa a un nombre ingent d'icones i símbols, com l'arbre de Nadal, els Reis Mags, Santa Claus / Papa Noël / Father Christmas, els pesebres, les nadales, les estrenes, les postals de Nadal, la neu, però, sobretot, a la compra de regals.

El Nadal a Catalunya

A Catalunya, el Nadal disposa de les seves particularitats pròpies. Un exemple és el Tió de Nadal també anomenat Tronca o simplement Tió. Un altre seria el fet de celebrar Sant Esteve el dia després de Nadal per poder-se reunir així amb l'altra part de la família amb qui no s'havia pogut estar el Nadal.

El Nadal al País Valencià

Com trets, potser no exclusius, del País Valencià, podem destacar-ne la tradició de dinar olla (putxero) amb pilotes el dia de Nadal, i també el costum de donar les estrenes la vespra de Nadal als infants segons van cantant nadales.

Altres celebracions associades a les festes de Nadal

A banda de la celebració del 25, el Nadal inclou altres festivitats, el cap d'any, que també és celebrat amb gran força i l'última celebració la marca la dels Tres Reis Mags d'Orient que entre el dia cinc i el sis de gener porta regals a tots els infants. En el món llatí Els sants innocents de doble significat.

Gastronomia

El Nadal s'associa també amb un bon grapat de dolços, menjars i begudes especials: el torró, el massapà, etc, o d'altres que es consumeixen amb més gana o asuiditat: fruits secs, cava, etc.

Enllaços externs

- [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/natal.html Història del Nadal] categoria:Celebracions cristianes ja:クリスマス ko:크리스마스 ms:Krismas simple:Christmas

Caramelles

Les caramelles són unes cançons populars que es canten per Pasqua o Pasqua Florida. El grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics i d'altra gent del poble canta unes cançons. La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu. El Cant més antic de les Caramelles ha estat els Goigs del Roser o de les Botifarres. En el seu origen, el caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa. A canvi de la notícia, se'ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s'havia acabat. Així, el simbolisme de l'ou de les mones és el principi de la vida.

Categoria:Celebracions cristianes

Categoria:Cristianisme Categoria:Festes

Categoria:Dia festiu

categoria:Festes

John Taylor Coleridge

Sir John Taylor Coleridge (1790-1876), English judge, the second son of Captain James Coleridge and nephew of the poet S. T. Coleridge, was born at Tiverton, Devon, and was educated at Corpus Christi College, Oxford, where he had a brilliant career. He graduated in 1812 and was soon after made a fellow of Exeter; in 1819 he was called to the bar at the Middle Temple and practised for some years on the western circuit. In 1824, on Gifford's retirement, he assumed the editorship of the Quarterly Review, resigning it a year afterwards in favor of Lockhart. In 1825 he published his excellent edition of Blackstone's Commentaries, and in 1832 he was made a serjeant-at-law and recorder of Exeter. In 1835 he was appointed one of the judges of the King's bench. In 1852 his university created him a D.C.L., and in 1858 he resigned his judgeship, and was made a member of the privy council. In 1869, although in extreme old age, he produced his pleasant Memoir of the Rev. John Keble, whose friend he had been since their college days, a third edition of which was issued within a year. He died on the 11th of February 1876 at Ottery St. Mary, Devon, leaving two sons and a daughter.

Family

His eldest son, John Duke, 1st Baron Coleridge, became Lord Chief Justice of England; the second son, Henry James (1822-1893), left the Anglican for the Roman Catholic church in 1852, and became well-known as a Jesuit divine, editor of The Month, and author of numerous theological works. Sir John Taylor Coleridge's brothers, James Duke and Henry Nelson (husband of Sara Coleridge), are referred to in other articles; his brother Francis George was the father of Arthur Duke Coleridge (b. 1830), clerk of assizes on the Midland circuit and author of Eton in the Forties, whose daughter Mary E. Coleridge (1861-1907) became a well-known writer of fiction.

References

- Category:English judges Coleridge, John Taylor Coleridge, John Taylor

online spielautomaten Forex gry sportowe accommodation in Glasgow praca w anglii

:: RELATED NEWS ::

Protestant
Protestantisme er en en af de store hovedretninger inden for kristendommen, der opstod ved reformationen som en reaktion mod den katolske kirke og som omfatter bl.a. den evangelisk-lutherske og den reformerte kirke foruden utallige andre grupperinger. Protestantismen regnes ofte sammen med katolicismen og de ortodokse kirker for en af de tre

Jøde
Jøde er en betegnelse, der bruges til at betegne både tilhængere af en religion og medlemmer af en etnisk gruppe. I den religiøse sammenhæng refererer betegnelsen til tilhængere af jødedommen, uanset om de etnisk er jødiske eller ej. I en etnisk sammenhæng refererer den til de personer, der kan spore deres afstamning tilbage til Jakob (også kaldet Israel), søn af Isaak, søn af patriarken Abraham og Sarah. Etniske jøder omfatter både rettroende jøder og de der, selv om de ikke praktisere

Jøder
Jøde er en betegnelse, der bruges til at betegne både tilhængere af en religion og medlemmer af en etnisk gruppe. I den religiøse sammenhæng refererer betegnelsen til tilhængere af jødedommen, uanset om de etnisk er jødiske eller ej. I en etnisk sammenhæng refererer den til de personer, der kan spore deres afstamning tilbage til Jakob (også kaldet Israel), søn af Isaak, søn af patriarken Abraham og Sarah. Etniske jøder omfatter både rettroende jøder og de der, selv om de ikke praktisere

Muslimer
Islam (الإسلام) er en religion, baseret på profeten Muhammeds åbenbaringer, der ifølge muslimerne blev nedskrevet som Koranen samtidig med at de blev åbenbaret. Koranen blev memoreret og videregivet mundtligt, som det var traditionen på det tidspunkt, men efter Profetens død blev Koranen nedskrevet som en samlet bog på arabisk, i den dialekt, den ifølge musl

Bondegård
Ordet er sammensat af to halvdele, bonde = "den fastboende" + gård = "indhegnet område", altså egentlig: "den fastboendes hegnede område". Udtrykket er byfolks ord for det, som landboere selv kalder en "landejendom". Tit kaldes det blot en gård.

Bygninger og arealer

- agerumslade
- bondehus
- eng
- fold