:: wikimiki.org ::
| Ecosistema |
EcosistemaUn ecosistema, és un sistema dinàmic relativament autònom format per una comunitat natural i el seu medi ambient físic.
Un ecosistema té en compte les complexes interaccions entre els organismes com les plantes, animals, bacteris, algues, fongs i altres. Aquestes interaccions entre els organismes es donen a través del que s'anomena xarxa tròfica o xarxa alimentària que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament relacionades per les que circulen energia i materials en un ecosistema.
Així, s'entén per cadena alimentària o tròfica cadascuna de les relacions alimentàries que s'estableixen de forma lineal entre organismes que pertanyen a diferents nivells tròfics.
D'ecosistemes n'hi ha per tot el planeta.
Passa, però, que l'acció de l'home a una escala fins ara mai coneguda està influint en molts ecosistemes i fins i tot destruint-los. Alguns dels impactes ambientals de l'activitat humana sobre els ecosistemes són:
- Destrucció i fragmentació d'hàbitats
- Canvi climàtic
- Contaminació
- Espècies introduïdes
- Sobreexplotació
Controlar el canvi dels ecosistemes pot ser un dels reptes més importants amb els que la humanitat s'hagi d'enfrontar. La protecció dels ecosistemes naturals que queden en parcs naturals i altres àrees protegides és decisiva.
Categoria:Ecologia
ja:生態系
ko:생태계
Medi ambient
S'entén per medi ambient l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt.
Comprèn el conjunt de valors naturals, socials i culturals existents en un lloc i un moment determinat, que influeixen en la vida de l'home i en les generacions venidores. És a dir, no es tracta només de l'espai en què es desenvolupa la vida sinó que també comprèn éssers vius, objectes, aigua, sòl, aire i les relacions entre ells, així com elements tan intangibles com la cultura. Aquesta accepció és menys habitual, però de gran transcendència, ja que els materials reaccionen d'una manera o d'una altra, segons el medi en que es puguin trobar. A nivell global, l'oxidació (l'acció de l'oxigen) és la que s'aprecia com a quantitativament més important. Té també molt de ressò la combinació de determinats gasos (components del CFCs) amb l'oxigen, i n'ha propiciat el fenomen conegut com “el forat a la capa d'ozó”.
En la Teoria general de sistemes, un medi ambient és un complex de factors externs que actuen sobre un sistema i determinen el seu curs i la seua forma d'existència. Un medi ambient podria considerar-se com un superconjunt, en el qual el sistema donat és un subconjunt. Un medi ambient pot tenir un o més paràmetres, físics o d'una altra naturalesa. El medi ambient d'un sistema donat deu interactuar necessàriament amb ell.
En epidemiologia:
El medi ambient és el conjunt de factors anomenats factors extrínsecs, que influeixen sobre l'existència, l'exposició i la susceptibilitat del agent a provocar una malaltia al hoste.
Aquests factors extrínsecs són:
- Ambient físic: Geologia, clima, contaminació.
- Ambient biològic:
# Població humana: Densitat de població.
# Flora: Font de aliments, influeix sobre els vertebrats i artròpodes com a font d'agents.
# Fauna: Font d'aliments, hostes vertebrats, artròpodes vectors.
# Sòl.
# Aigua.
- Ambient socioeconòmic:
# Ocupació laboral o treball: Exposició a agents químics, físics.
# Urbanització o entorn urbà i desenvolupament econòmic.
# Desastres: Guerras, inundacions.
Desenvolupament històric del concepte de medi ambient:
# Hipòcrates (460-375 anys abans de Crist), a la seua obra "aires, aigües i llocs", ressalta la importància del medi ambient com a causa de malaltia.
# Thomas Sydenham (1624-1689) i Giovanni Maria Lancisi (1654-1720), formulen la teoria miasmàtica, en la que el miasma és un conjunt d'emanacions fètides de sòls i aigües impures que són causa de malaltia.
# En el segle XIX amb Chadwick, William Farr (1807-1883) amb la mortalitat dels miners, John Snow (1813-1858) amb "Sobre el mode de transmissió del còlera", es consolida la importància del medi ambient en epidemiologia i la necessitat d'utilitzar mètodes numèrics.
En Ecologia:
La defensa del medi ambient aquesta unida al desenvolupament sostenible.
Vegeu també
- Desenvolupament sostenible
- Educació ambiental
Enllaços externs
- [http://dmoz.org/World/Español/Ciencia_y_tecnolog%C3%ADa/Medio_ambiente/ Directori]
- [http://www.mma.es/info_amb/ong/ Organitzacions de medi ambient].
Categoria:Ecologia
ja:環境
ko:환경
simple:Environment
OrganismeS'anomena organisme aquella entitat biològica unicel·lular o pluricel·lular (veure cèl·lula)
categoria:Biologia
ja:生物
ko:생물
th:สิ่งมีชีวิต
zh-min-nan:Seng-bu̍t
Planta
Algues verdes
Embryophytes
embryophytes no vasculars
Hepatophyta
Anthocerophyta
Bryophyta
Plantes vasculars (tracheophytes)
Lycopodiophyta
Equisetophyta
Pteridophyta
Psilotophyta
Ophioglossophyta
Spermatophytes
Pinophyta - coníferes
Cycadophyta
Ginkgophyta
Gnetophyta
Magnoliophyta - Plantes amb flor
Una planta és un ésser viu (organisme) pluricel·lular autòtrof (productor primari). Obté l'energia mitjançant el procés bioquímic de la fotosíntesi.
Actualment es considera un planta qualsevol organisme que és eucariota, i per tant pluricel·lular, i té alguna mena de pigment fotosintètic ja sigui per una alimentació autòtrofa o heteròtrofa (com la clorofil·la, xantofil·la o d'altres). Les plantes es poden reproduir de manera asexual o sexual, segons la espècie, o si té un cicle vital haplont, diplont o diplohaplont. Normalment totes les plantes són organismes autòtrofs, a exepció d'algunes plantes paràsites com el vesc i alguns tipus de frares.
Les funcions més importants de les fulles d'una planta són: realitzar la fotosíntesi, la respiració i la transpiració.
De la paraula popular planta es va crear el regne taxonòmic de les plantae, encara que totes les plantes es situen dins d'aquest regne, tradicionalment hi ha moltes plantae que mai s'han considerat plantes.
Pàgines que s'hi relacionen
- Creixement de les plantes
- Respiració vegetal
- Transpiració vegetal
- Planta medicinal
Categoria:Plantae
ja:植物
ms:Tumbuhan
simple:Plant
Animal
Subregne Parazoa
Porifera (esponges)
Subreinu "Agnotozoa"
Placozoa
Orthonectida
Rhombozoa
Subreinu Metazoa
"Radiata"
Cnidaria (Corall i meduses)
Ctenophora
Bilateria
Protostomia
Acoelomorpha
Platyhelminthes
Nemertina
Gastrotricha
Gnathostomulida
Micrognathozoa
Rotifera
Acanthocephala
Priapulida
Kinorhyncha
Loricifera
Entoprocta
Nematoda
Nematomorpha
Cycliophora
Mollusca (moluscs)
Sipuncula
Annelida (cucs de terra)
Tardigrada
Onychophora
Arthropoda (insectes, etc)
Phoronida
Ectoprocta
Brachiopoda
Deuterostomia
Echinodermata
Chaetognatha
Hemichordata
Chordata (vertebrats, etc)
Un animal és un ésser viu que comunament es diferencia perquè està dotat de sensibilitat i moviment voluntari (per oposició a planta o als fongs). Més formalment, un animal (i el regne animàlia) és un ésser orgànic eucariota pluricel·lular i heteròtrof estretament emparentat amb els fongs i les plantes, pertanyents al regne denominat animalia. L'única manera de classificar-los amb seguretat en aquest grup és mitjançant l'anàlisi genètica ja que és un grup amb característiques molt variades.
Encara que no és en absolut un característica que agrupe tots els animals crida l'atenció el fet que siga el tipus de ser viu que ha desenvolupat millor el moviment i desplaçament corporal.
En el llenguatge col·loquial, se sol utilitzar animal per a referir-se a tots els animals excepte els humans però s'ha de tenir en compte que des d'un punt de vista científic l'ésser humà és una espècie més del regne animalia. La causa és que s'assumeix que l'home és l'únic animal racional, o dotat de raó.
Caràcters diferencials
- Nivell cel·lular: eucariotes
- Nutrició: Ingestió
- Metabolisme del oxigen: Necessari
- Reproducció i desenvolupament: Sexual, amb gàmetes i zigots (haplo-diploide)
- Tipus de vida: Pluricel·lulars, amb teixits i normalment mòbils
- Estructura i funcions: Teixits cel·lulars molt diferenciats. Sense paret cel·lular. Alguns, amb quitina. Fagocitosi, en inferiors. Ingestió amb fagocitosi ulterior, en superiors.
Vegeu també
- Drets animals
- Zoologia
Categoria:Zoologia
Categoria:Animalia
ja:動物
ko:동물
ms:Haiwan
simple:Animal
th:สัตว์
zh-min-nan:Tōng-bu̍t
Alga
Les algues són éssers eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, que realitzen la fotosíntesi, és a dir, són autòtrofs fotosintètics. Les algues pluricel·lulars tenen totes les cèl·lules del mateix tipus, no formen teixits diferents. Aquest tipus d'estructura s'anomena tal·lus. Per això les algues es defineixen com a tal·lofítiques amb clorofil·la.
Com que no tenen un teixit epidèrmic impermeable que eviti la seva dessecació, les algues no són plantes autèntiques. Tot i que realitzen la fotosíntesi, les seves cèl·lules tenen una paret externa de cel·lulosa i, malgrat que algunes tenen formes semblants a les fulles, tiges i arrels, no s'inclouen en el regne de les plantes, sinó que, juntament amb els protozous, formen un regne diferent que s'anomena regne dels protoctists.
Alguns grups d'algues tenen el pigment verd (la clorofil·la) emmascarat per altres pigments que els proporcionen altres colors (groc, marró o vermell).
Viuen a l'aigua o en llocs molt humits, de manera lliure o fixes en una superfície. Moltes algues unicel·lulars viuen suspesses en l'aigua i constitueixen el fitoplàncton.
Es reprodueixen asexualment per bipartició, fragmentació, o mitjançant espores, i sexualment, mitjançant gàmetes. En general, la seva reproducció és alternant, és a dir, s'alterna una reproducció mitjançant espores amb una reproducció mitjançant gàmetes.
protozous
Classificació
- Algues flagel·lades
Són algues unicel·lulars que tenen un o més flagels. Formen part del fitoplàncton. Apareixen en grans quantitats en aigües dolces, com les euglenes, o al mar, com les dinoflagel·lades.
- Exemples: Euglena
- Algues grogues o diatomees
Són algues unicel·lulars i formen part del fitoplàncton. La clorofil·la està emmascarada per un pigment groc, i el seu cos està protegit per una mena d'estoig de sílice.
- Exemples:
- Algues verdes
Són algues unicel·lulars o pluricel·lulars de color verd, perquè en elles predomina la clorofil·la. Viuen en aigües riques en sals minerals, a les quals donen un color verd intens. Abunden en aigües dolces, i també viuen en el mar, i find i tot en la terra humida. Es diu que d'aquestes algues provenen les plantes superiors.
- Exemples: Cladophora, Spirogyra, Chara, Enciam de mar, Ulva latuca, chlorella
- Algues brunes
Són algues pluricel·lulars en les quals la clorofil·la està emmascarada per un pigment de color marró. La majoria viuen fixes en els substrats mitjançant arrels falses. Encara que el seu aspecte sigui com el de plantes superiors, no ho són perquè no tenen teixit epidèrmic ni vasos conductors. El seu cos està cobert de substàncies mucilaginoses, la qual cosa els permet suportar emersions llargues fora de l'aigua i viure en zones de marea. Poden arribar a tenir grans dimensions, com en el cas de les laminàries, que són els organismes més grans que existeixen. De vegades, tenen flotadors que les mantenen dretes.
- Exemples: Fucus
Categoria:Botànica
ja:藻類
Fong
Chytridiomycota
Zygomycota
Ascomycota
Basidiomycota
Els fongs són organismes eukaryotes, saprofítics, paràsits o simbiòtics, de cos vegetatiu, sovint filamentós i reproducció per espores.
Els organismes sapròfits són de vital importància dins d'un ecosistema per mantenir el seu equilibri. Aquest equilibri ve donat per les interaccions que els organismes com les plantes, animals, bacteris, algues, fongs i altres, estableixen entre ells. Aquestes interaccions es realitzen a través del que s'anomena xarxa tròfica o xarxa alimentària que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament relacionades per les que circulen energia i materials en un ecosistema.
Fongs i bacteris són els principals agents de descomposició de la matèria orgànica, per la qual cosa també reben el nom de descomponedors. Actuen sobre la matèria orgànica morta i sobre els productes d'excreció i els cadàvers dels animals superiors. Així, doncs, són éssers descomponedors que degraden la materia orgànica dels boscos contribuint a la creació de l'humus.
Els organismes que viuen en la matèria morta s'anomenen sapròfits. Un sapròfit és qualsevol organisme que es nodreix de restes de matèria vegetal o animal en putrefacció. Resulta que els fongs superiors, les floridures i altres tipus de fongs, són els sapròfits més abundants. Els sapròfits produeixen enzims que descomponen la matèria orgànica en nutrients que es poden absorbir. Els fongs com a organismes descomponedors estan presents en tots els nivells tròfics ja que s'encarreguen de la descomposició de les restes dels altres organismes.
Els fongs poden produir malalties com candidiasi vaginal, tinya, infeccions cutànies, sistèmiques, etc. D'altra banda també són utilitzats en la biotecnologia per produir antibiòtics (inhibidors o bactericides) i altres substàncies importants.
Els llevats són utilitzats per elaborar vins, cerveses, kefir, formatges, etc.
Hi ha una multitud d'espècies que produeixen fruits carnosos i comestibles.
Vegeu també
- Micologia La Ciència que estudia els fongs
Category:Fungi
ja:菌類
ko:균류
th:เห็ดรา
Energia]]
En Física, l'energia és una quantitat escalar continguda en qualsevol sistema físic. L'energia d'un sistema físic també és la seva capacitat per realitzar un treball. En el sistema internacional, es mesura en Joules. Se sol representar amb la lletra E.
=Concepte=
E
L'energia, en general, és una quantitat abstracta que no es pot visualitzar fàcilment. En Física, existeixen moltes equacions que permeten calcular quanta energia i de quin tipus conté un sistema determinat. Un dels principis de la Física clàssica és el de la conservació de l'energia: lenergia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Per exemple, un cos que es deixa anar des d'una certa alçada transforma la seva energia potencial en cinètica, però la seva energia total roman constant durant la caiguda.
Avui dia, gràcies a la Teoria de la relativitat, sabem que l'energia es pot transformar en massa, i a l'inrevés, d'acord a la famosa equació d'Einstein: . Així, el principi de conservació s'aplica conjuntament a la massa i a l'energia.
L'energia d'un sistema determina la quantitat de treball físic que pot fer. En el cas més senzill, l'aplicació d'una força a través d'una distància uni-dimensional, l'energia necessària és , essent f(x) la quantitat de força que cal aplicar en cada punt. En la pràctica, normalment no es pot utilitzar fàcilment tota l'energia emmagatzemada en un sistema per produir treball. En l'exemple del cos en caiguda lliure, l'energia potencial es transforma fàcilment en energia cinètica, però l'energia interna del cos (energia química i atòmica) no es transforma.
La calor es relaciona amb l'energia cinètica interna d'un cos, però no és estrictament una forma d'energia, sinó un treball, ja que es relaciona amb el moviment translacional aleatori dels àtoms o molècules que formen un cos.
=Tipus d'energia=
- Energia cinètica: És la que posseeix un cos per raó del seu moviment.
- Energia potencial:És la capacitat d'un cos per realitzar treball en raó de la seva posició en un camp de forces
- Energia química: L'energia química és un tipus d'energia potencial, que es pot alliberar mitjançant el trencament o formació d'enllaços químics.
- Energia d'ionització: La mínima necessària per ionitzar un àtom o molècula.
- Energia elèctrica: És un tipus d'energia potencial relacionat amb la posició d'una càrrega elèctrica en un camp elèctric.
- Massa: D'acord amb la Teoria de la Relativitat, la massa i l'energia es poden intercanviar. Se sol anomenar energia atòmica o nuclear l'obtinguda per la fusió o fissió dels nuclis atòmics
- Energia electromagnètica o radiant: És l'existent en un mitjà físic, causada per ones electromagnètiques, mitjançant les quals es propaga directament sense desplaçament de la matèria.
Categoria:Física
Categoria:Magnitud física
Categoria:Energia
Categoria:Física clàssica
ja:エネルギー
ko:에너지
ms:Tenaga
simple:Energy
th:พลังงาน
Planeta
Un planeta és un cos sense llum pròpia que gira al voltant d'una estrella. Així, es denomina planeta a cadascun dels cossos sòlids que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel.
El mot planeta, que significa errant, va ser utilitzat en l'antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament. Aquests astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn.
Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos) la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis.
L'any 1781 William Herschel va descobrir Urà, l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó.
Actualment, els planetes que millor coneixem són els del nostre Sistema Solar que són nou: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a «planetes extrasolars». Són planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles que no són el Sol.
L'any 1995, astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir un planeta extrasolar amb una massa comparable a la de Júpiter orbitant al voltant de 51 Pegasi, una estrella similar al Sol. Anys més tard, astrònoms nord-americans van descobrir dos planetes més grans que Júpiter a les òrbites de dues estrelles similars al Sol, 47 Ursae Maioris i 70 Virginis.
Categoria:Astronomia
als:Planet
ja:惑星
ko:행성
ms:Planet
simple:Planet
th:ดาวเคราะห์
zh-min-nan:He̍k-chheⁿ
Canvi climàticS'anomena canvi climàtic a la variació global del clima de la Terra. Tals canvis es produïxen a molt diverses escales de temps i sobre tots els paràmetres climàtics, temperatura, precipitacions i nuvolositat. Els canvis climàtics són deguts a causes naturals i, en els últims segles, també a l'acció de l'home.
Les causes del canvi climàtic
La Terra ha patit des de la seva creació, fa 4.600 milions d'anys, molts canvis. Fa 225 milions tots els continents estaven units formant l'anomenada Pangea i hi havia un oceà universal anomenat Panthalassa. Esta disposició va afavorir l'augment de les corrents oceàniques, i va provocar que la diferència de temperatura entre l'Equador i els Pols foren moltíssim menors que en l'actualitat. La tectònica de plaques ha separat els continents i els ha posat en la situació actual. L'Oceà Atlàntic s'ha anat obrint des de fa 200 milions d'anys.
La Terra ha tingut períodes càlids sense casquets polars. Recentment s'ha vist que a l'estiu, en el pol nord, hi ha una llacuna i els científics noruecs prediuen que en 50 anys l'oceà Àrtic serà navegable en l'estiu. Un planeta sense casquets permet una millor circulació de les corrents marines, sobretot a l'Hemisferi Nord i disminuïx la diferència de temperatura entre l'Equador i el Pol.
En altres èpoques, els pols de la Terra estaven canviats i una brúixola assenyalava cap al Sud on actualment és el Nord. El camp magnètic que ens protegeix de les partícules carregades provinents del Sol, es debilita durant estes inversions magnètiques.
El Sol jove emetia menys energia i açò deu haver afectat la Terra . L'atmosfera primitiva, la composició de la qual era pareguda a la nebulosa inicial, va perdre els seus elements volàtils H2 i He i els va substituir pels gasos procedents de les emissions volcàniques del planeta, especialment CO2, donant lloc a una atmosfera de segona generació.
El clima és un mitjana, a una escala de temps donada, del temps atmosfèric. Però sobre el clima influïxen molts fenòmens i si estos han canviat, és lògic que el clima vaja evolucionant. Un canvi en l'emissió del Sol, d'on procedix tota l'energia, en la composició de l'atmosfera, en la disposició dels continents, en les corrents marines, en l'òrbita de la Terra al voltant del Sol, pot modificar la distribució d'energia i alterar profundament el clima planetari.
El beneficiós efecte hivernacle
L'atmosfera influïx fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20ºC, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt menor, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze microns. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una proporció 367 p.p.m., absorbeix esta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera escalfa i torna a la terra part d'eixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15ºC, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A este fenomen se l'anomena efecte hivernacle i el CO2 i el H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure.
La paradoxa del Sol feble
Al principi de l'existència de la Terra, el Sol emetia el 70% d'energia i la temperatura d'equilibri sense atmosfera era de 41ºC. Hi ha constància de l'existència d'oceans i de vida des de fa 3.800 milions d'anys, i per això la paradoxa del Sol dèbil només pot explicar-se per una atmosfera amb molt major CO2 que en l'actualitat i amb un efecte hivernacle més gran.
El CO2 com a regulador del clima
Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte hivernacle. A mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més. L'escalfament global també ocasionarà que s' evapore més aigua dels oceans. El vapor d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Açò produïx el que s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil predicció ja que, com es veu, hi ha retroalimentacions positives i negatives.
Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s’afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s’afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador.
Un parell de mals exemples per a la Terra
No obstant el CO2 no pot conjugar qualsevol desviació:
- Venus té una atmosfera amb una pressió que és 94 vegades la terrestre, i està composta en un 97% de CO2. La inexistència d'aigua va impedir l'extracció de l'anhídrid carbònic de l'atmosfera. Aquest es va acumular i va provocar un efecte hivernacle desbocat que va augmentar la temperatura superficial fins a 465°C, capaç de fondre el plom.
- En Mart l'atmosfera té només una pressió de sis mil·libars i encara que està composta en un 96% de CO2, l'efecte hivernacle és escàs i no pot impedir ni l'oscil·lació diürna de l'orde de 55ºC en la temperatura, ni les baixes temperatures superficials que aconseguixen mínimes de -86° C en latituds mitjanes.
Apareix la vida a la Terra
Amb l'aparició de les plantes, en la Terra es va produir la fotosíntesi. Les plantes absorbeixen CO2 i emeten O2. La seva acumulació en l'atmosfera va afavorir l'aparició dels animals que l'usen per a respirar alhora que retornen CO2. El O2 en una atmosfera és el resultat d'un procés viu i no al revés. Els boscos són per tant els pulmons de la Terra. Actualment els boscos tropicals ocupen la regió equatorial del planeta i entre l'Equador i el Pol hi ha una diferència tèrmica de 50ºC. Fa 65 milions d'anys la temperatura era 8° centígrads superior a l'actual i la diferència tèrmica entre l'Equador i el Pol era d'uns pocs graus. Tot el planeta tenia un clima tropical i apte per als senyors de la Terra d'esta època: els dinosaures. Un cataclisme cometari va acabar amb ells. Les extincions massives d'animals s'han produït periòdicament en la història de la Terra.
Les glaciacions del Plistocè
L'home va aparèixer fa uns tres milions d'anys: Des de en fa uns dos milions, la terra ha patit períodes glacials on gran part d'Amèrica del Nord i Europa van quedar sota gruixudes capes de gel durant molts anys. Després, ràpidament els gels van desaparèixer i van donar lloc a un període interglacial en el qual vivim. El procés es repetix cada cent mil anys aproximadament. L'última època glacial va acabar fa uns quinze mil anys i va donar lloc a un canvi fonamental en els hàbits de l'home amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia. La millora de les condicions tèrmiques va provocar el pas del Paleolític al Neolític, ara fa uns cinc mil anys.
No va ser fins a 1941 que el matemàtic i astrònom serbi Milutin Milankovitch va proposar la Teoria de Milankovitch segons la qual les variacions orbitals de la Terra van causar les glaciacions del Plistocè.
Va calcular la insolació en latituds altes de l'hemisaferi Nord al llarg de les estacions. La seva tesi afirma que és necessària l'existència d'estius freds, en comptes d'hiverns severs, per a iniciar una edat del gel. La seva teoria no va ser admesa en el seu temps i va caldre esperar a principis dels anys cinquanta per a què Cesare Emiliani, que treballava en un laboratori de la Universitat de Chicago, presentés la primera història completa que mostrava l'avanç i retrocés dels gels durant les últimes glaciacions. La va obtenir d'un lloc insòlit: el fons de l'oceà, comparant el contingut de l'isòtop pesat oxigen-18 (0-18) i d'oxigen-16 (0-16) en les petxinas fossilitzades.
El mínim de Maunder
Des que en 1610 Galileu va inventar el telescopi, el Sol i les seves taques han sigut observades amb assiduïtat. No va ser fins al 1851 que l'astrònom H. Schwabe va observar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys, amb màxims i mínims. En 1977 J. Eddy, estudiant documentació antiga, s'adonà que des de 1645 a 1715 el Sol interromp el cicle d'onze anys i apareix una època on quasi no apareixen taques, denominat mínim de Maunder. El Sol i les estreles solen passar un terç de la seua vida en aquestes crisis i durant elles l'energia que emet és menor i es correspon amb períodes freds en el clima terrestre.
Les aurores boreals o australs causades per l'activitat solar desapareixen o són rares.
Hi ha hagut 6 mínims solars semblants al de Maunder des del mínim egipci de l'any 1300 aC fins a l'últim que és el de Maunder. Però la seua aparició és molt irregular, amb lapses de només 180 anys, fins a 1100 anys, entre mínims. Generalment els períodes d'escassa activitat solar duren uns 115 anys i es repeteixen aproximadament cada 600. Actualment estem en el Màxim Modern que va començar en 1780, quan torna a reaparèixer el cicle d'11 anys. Un mínim solar ha d'ocórrer com molt tard l'any 2900 d.C. i un nou període glacial, el cicle del qual és d'uns cent mil anys, pot aparèixer cap a l'any 44.000 d.C., si les accions de l'home no l’impedeixen.
Combustibles fòssils i escalfament global
A finals del segle XVII l'home va començar a utilitzar combustibles fòssils, que la terra havia acumulat en el subsòl, durant la seva història geològica. La crema de petroli, carbó i gas natural ha causat un augment del CO2 en l'atmosfera que últimament és d'1,4 p.p.m. a l'any i produïx el consegüent augment de la temperatura. S'estima que des que l'home mesura la temperatura fa uns 150 anys (sempre dins de l'època industrial) esta ha augmentat 0,5ºC i es preveu un augment de 1ºC en el 2020 i de 2ºC en el 2050.
A principis del segle XXI l'escalfament global pareix irrefutable, a pesar que les estacions meteorològiques en les grans ciutats han passat d'estar en la perifèria de la ciutat, al centre d’aquesta i l'efecte de'illa urbana també ha influït en l'augment observat. Els últims anys del segle XX es van caracteritzar per posseir temperatures mitjanes que són sempre les més altes del segle.
Plantejament de futur
Tal vegada el mecanisme de compensació del CO2 funcione. En un termini de centenars d'anys, tal vegada el Sol entrarà en un nou mínim. En un termini de milers d'anys, tal vegada ens salve la propera glaciació .
En el Cretaci, sense intervenció humana, el CO2 era més elevat que ara i la Terra estava 8ºC més càlida. A pesar d'això l'home ha d'adquirir consciència ecològica i disminuir les emissions de CO2, impedir la destrucció de la capa d'ozó i no desforestar en excés. La Terra ens ho agrairà i els nostres fills també.
Matèria interdisciplinar
Per al Canvi Climàtic cal considerar qüestions pertanyents als més diversos camps de la Ciència: Meteorologia, Física, Química, Astronomia, Geologia i Biologia, tenen moltes coses a dir. Per aquest motiu la Viquipèdia resta oberta a tots els especialistes que vulguin dir-hi la seva.
Vegeu també
- Clima
- Efecte hivernacle
- Escalfament global
- Mínim de Maunder
Enllaços externs
- [http://www.ipcc.ch] Web de la ONU per al canvi global
- [http://www.usgcrp.gov] Programa per al canvi global (EUA)
- [http://www.greenpeace.org] Greenpeace
- [http://www.panda.org/climate/index.cfm] WWF
- [http://www.cru.uea.ac.uk] Climatic Research Unit (Norwich:East Anglia)
Categoria:Clima
Categoria:Sostenibilitat
ja:気候変動
Summer CoastThe Summer Coast is a coastal area in Arkhangelsk Oblast in northwest Russia. It is located on the west side of the Gulf of Dvina in the White Sea, opposite to the Winter Coast.
Opony transport biaystok pharmacy kultura Conspiracy
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Diane Lane
Diane Lane (
- 22. Januar 1965 in New York) ist eine US-amerikanische Schauspielerin.
Biografie
Als Tochter eines Schauspiellehrers und der Nachtclubtänzerin und Centerfold-Lady Colleen Farrington wurde Lane schon sehr früh mit der Schauspielerei vertraut gemacht: mit sechs stand sie zum ersten Mal auf der Bühne, mit dreizehn wurde sie von Regisseur George Roy Hill in dessen Film
|
Pleinairmalerei
Freilichtmalerei oder Pleinairmalerei bezeichnet das Malen von Landschaften unmittelbar vor der Natur unter freiem Himmel und steht damit im Gegensatz zur Ateliermalerei.
Begründet wurde die Freilichtmalerei zu Anfang des 19. Jahrhunderts in England von John Constable und Richard Parkes Bonnington. Es wurde in Frankreich von
|
Leber (Organ)
Die Leber (griech. Hepar, lat. Jecur) ist das zentrale Organ des gesamten Stoffwechsels und die größte Drüse des Körpers. Die wichtigsten Aufgaben sind die Produktion lebenswichtiger Eiweißstoffe (z. B. Gerinnungsfaktoren), Verwertung von Nahrungsbestandteilen (z. B. Speic
|
Collision Domain
Mit dem Begriff Kollisionsdomäne wird in einem Computernetzwerk ein Bereich bezeichnet, in dem Kollisionen auftreten können. Sie entstehen, wenn zwei Stationen gleichzeitig versuchen, auf einem einzigen physkalischem Medium (Segment) etwas zu senden. Die Spannungsimpulse werden im Kabel vermischt und die Signale somit zerstört.
Entstehung von Kollisionen
Ein 10BaseT-Ethernet besteh
|
Hierarchie (Philosophie)
Die Hierarchie ( griech. hierarchia - eigentlich: "Priesterherrschaft") bezeichnet eine strenge Rangordnung oder Stufenfolge (Rangfolge), abgegrenzte Über- und Unterordnung von Objekten verschiedener Bereiche der Realität.
Herkunft der Bedeutung der Rolle der Hierarchie
Im 6. Jahrhundert tauchte der Begriff bei (Pseudo-) Dionysius Areopageta auf, gelangte ins Kir
|
Oberbrombach
Oberbrombach ist ein Ort mit 531 Einwohnern auf 6,56 km² im Landkreis Birkenfeld in Rheinland-Pfalz.
Daten
- Postleitzahl: 55767
- Kfz-Kennzeichen: BIR
- Vorwahl: 06787
- Ortsbürgermeister: Jürgen Hefft
Vereine
- Turn- und Sportverein Oberbrombach
- Männergesangverein/Gemischter Chor Oberbrombach
- Angel- und Naturschutzverein Oberbrombach
Geschichte
Oberbrombach wurde erstmals im Jahre
|
|
|
