Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Enginyer

Enginyer

L'enginyeria es defineix genèricament com la ciència al servei de la humanitat, o l'aplicació pràctica de la tecnologia. En l'enginyeria els coneixements de les matemàtiques, les ciències naturals, i d'altres ciències, obtinguts a través de l'estudi, l'experiència i la pràctica, són aplicats amb criteri i amb consciència al desenvolupament de mitjans per a utilitzar econòmicament amb responsabilitat social i basats en una ètica professional, els materials i les forces de la naturalesa per a benefici de la humanitat. Les persones que es dediquen a ella reben el nom d'enginyers.

Origen

La paraula ve del llatí "ingeniosus", i inicialment de "genius". Per tant, un enginyer hauria de ser una persona capacitada per a resoldre els problemes pràctics que se'li plantegen. El terme va evolucionar més endavant per a incloure totes les àrees en què s'utilitzen tècniques per a aplicar el mètode científic. En altres llengües com l'àrab, la paraula enginyeria també significa geometria.

Metodologia de l'Enginyeria

L'enginyer ha d'identificar i comprendre els obstacles més importants per a poder realitzar un bon disseny. Alguns dels obstacles són els recursos disponibles, les limitacions físiques o tècniques, la flexibilitat per a futures modificacions i addicions, i altres factors com el cost, la possibilitat de dur-ho a terme, les prestacions i les consideracions estètiques i comercials. Mitjançant la comprensió dels obstacles, els enginyers dedueixen quines són les millors solucions per a afrontar les limitacions trobades quan s'ha de produir i utilitzar un objecte o sistema. Els enginyers utilitzen el coneixement de la ciència i les matemàtiques i l'experiència apropiada per a trobar les millors solucions als problemes concrets. Creant els models matemàtics apropiats dels problemes que els permeten analitzar-los rigorosament i provar les solucions potencials. Si hi ha múltiples solucions raonables, els enginyers avaluen les diferents opcions de disseny sobre la base de les seues qualitats i trien la solució que millor s'adapta a les necessitats. En general, els enginyers intenten provar si els seus dissenys aconsegueixen els seus objectius abans de procedir a la producció en cadena. Per a això, empren entre altres coses: prototips, models a escala, simulacions, proves destructives i proves de força. Les proves asseguren que els artefactes funcionaran com s'havia previst. Per a fer dissenys estàndard i fàcils, els ordinadors tenen hui dia un paper important. Utilitzant els programes de disseny assistit per ordinador (DAO, més conegut per CAD -Computer Assisted Design-), els enginyers poden obtenir més informació sobre els seus dissenys. L'ordinador pot traduir automàticament alguns models en instruccions aptes per a fabricar un disseny. L'ordinador també permet una reutilització major de dissenys desenvolupats anteriorment mostrant-li a l'enginyer una biblioteca de parts predefinides per a ser utilitzades en els seus propis dissenys. Un cop realitzat el disseny geomètric, el programari de càlcul (en anglès CAE, computer assisted Enginiering), bé sigui matricial per a càlculs més senzills, bé sigui per elements finits per a càlculs més complexos, permet realitzar un prototipus o maqueta virtual (en anglès, Digital MockUp)per a poder-hi fer proves virtuals.

Ètica professional

Els enginyers s'han de prendre molt seriosament la seua responsabilitat professional per a produir dissenys que es desenvoluparan com estava previst i no causaran un dany inesperat a la gent en general. Normalment, els enginyers inclouen un factor de seguretat en els seus dissenys per a reduir el risc de fallades inesperades.

Relació amb la ciència, la tecnologia i l'art

La ciència intenta explicar els fenòmens recents i sense explicació, creant models matemàtics que es corresponen amb els resultats experimentals. Tecnologia i enginyeria són l'aplicació del coneixement obtingut a través de la ciència i produeix resultats pràctics. Els científics treballen amb la ciència i els enginyers amb la tecnologia. No obstant, pot haver-hi punts de contacte entre la ciència i l'enginyeria. No és rar que els científics es vegen implicats en les aplicacions pràctiques dels seus descobriments. Al contrari, durant el procés de desenvolupar tecnologia, els enginyers es troben a vegades explorant nous fenòmens. També pot haver-hi connexions entre el funcionament dels enginyers i els artistes, sobretot als camps de la arquitectura i del disseny industrial.

Camps de l'enginyeria


- Arquitectura naval
  - Hidrodinàmica
- Astronàutica
- Enginyeria Administrativa
- Enginyeria acústica
- Enginyeria aeroespacial
- Enginyeria aeronàutica
- Enginyeria agroforestal
- Enginyeria agrícola
- Enginyeria forestal
- Enginyeria d'aliments
- Enginyeria ambiental
- Enginyeria de l'arquitectura
- Enginyeria automotriu
- Enginyeria biològica
- Enginyeria civil
- Enginyeria de control
- Enginyeria elèctrica
- Enginyeria electrònica
- Enginyeria estructural
- Enginyeria física
- Enginyeria genètica
- Enginyeria geotècnica
- Enginyeria informàtica
- Enginyeria industrial
- Enginyeria mecànica
- Enginyeria elèctrica
- Enginyeria electrònica
- Enginyeria química
- Enginyeria informàtica
- Enginyeria logística
- Enginyeria marina
- Enginyeria dels materials
- Enginyeria mecànica
- Enginyeria mecatrònica
- Enginyeria mèdica
- Enginyeria militar
- Enginyeria de mines
- Enginyeria minera
- Enginyeria de muntanyes
- Enginyeria nuclear
- Enginyeria d'Organització Industrial
- Enginyeria del paper
- Enginyeria del petroli
- Enginyeria química
- Enginyeria dels residus
- Enginyeria de la seguretat
- Enginyeria de sistemes
- Enginyeria de programari
- Enginyeria de Teixits
- Enginyeria de telecomunicació
- Enginyeria del transport
- Nanoenginyeria
- Retroenginyeria
- Tecnologia de la informació

Vegeu també


- Mantenibilitat
- Ciència
- Tecnologia categoria:Enginyeria ja:工学 ko:공학 ms:Kejuruteraan simple:Engineering th:วิศวกรรมศาสตร์

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.

Actualitat

La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.

Classificació de les principals disciplines científiques

Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:

Ciències pures

:Matemàtiques - Lògica

Ciències naturals

:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química

Ciències socials o humanes

:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme

Ciències aplicades

:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia

Enllaços externs


- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]

Referències


- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Tecnologia

La tecnologia (del grec τεχνολογια, que prové de τεχνολογος : τεχνη, "art, tècnica" i λογος, "tractat") és el desenvolupament i l'aplicació d'eines, màquines, materials i processos que ajuden a solucionar problemes humans. La tecnologia, com a activitat humana, precedeix tant la Ciència com l'Enginyeria. Enginyeria Habitualment, associem el terme tecnologia a invencions o estris desenvolupats recentment, basant-se en els últims descobriments científics. Ara bé, també cal considerar com a tecnologia invencions tan antigues com la roda i processos com la fosa de metalls. La tecnologia engloba també les diverses tècniques per produïr els béns demanats per la societat.

Diferències i similituds entre tècnica i tecnologia

Diferència entre ciència i tecnologia

Llista de les principals tecnologies

Llista incompleta de les principals tecnologies desenvolupades per l'humanitat.
- Metal·lúrgia
- Màquinaries i mecanismes
  - Rellotge
    - Cronòmetre
    - Rellotge de pèndol
    - Rellotge de quars
    - Rellotge atòmic
  - Tascó
  - Palanca
  - Corriola
  - Hèlix
  - Màquina de vapor
  - Motor d'explosió
    - Motor de gasolina
    - Motor dièsel
    - Motor de quatre temps
    - Motor de dos temps
    - Motor Wankel
  - Turbina
    - Turbina de vapor
    - Turbina de gas
    - Turbina d'aigua
    - Turbina d'aire
  - Compressors i Bombes
    - Palanca d'Arquimedes
    - Bomba de buit
- Transport
- Telecomunicació
  - Telègraf elèctric
  - Telèfon
  - Ràdio
  - Televisió
  - Comunicació per satèl·lit
- Tecnologies visuals
  - Fotografia
  - Vídeo
  - Impressió mecànica
  - Reprografia
- Acústica
  - Enregistrament analògic
  - Enregistrament digital
- Electricitat
- Electrònica
  - Vàlvula de buit
  - Semiconductor
    - Díode
    - Transistor
    - Circuit integrat
- Informàtica
  - Maquinari informàtic
    - Ordinadors
  - Programari
    - Reconeixement de parla
- Instruments de mesura
- Nanociència
  - Nanotecnologia
- Biotecnologia
- Tecnologia militar
- Espionatge
  - Criptologia i Criptografia i Criptoanàlisi

Enllaços externs

[http://www.vilaweb.com/www/tecnologia Vilaweb Tecnologia] Categoria:Tecnologia ja:工業 ko:기술 ms:Teknologi th:เทคโนโลยี

Matemàtiques

La matemàtica (encara que, per a referir-se a l'estudi i ciència, s'acostuma a utilitzar el plural matemàtiques) és aquella ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells (del mot derivat del grec μάθημα, máthema: ciència, coneixement, aprenentatge, μαθηματικoς). Malgrat que tingui múltiples usos en altres ciències i disciplines (molt particularment en la Física), i tracti relacions que poden semblar evidents, les matemàtiques primer postulen (veure axiomes matemàtics), i després dedueixen i demostren. Les matemàtiques no són considerades una ciència experimental. Els matemàtics acostumen a definir i investigar estructures i conceptes abstractes per raons purament internes a la matemàtica, ja que tals estructures poden proveir, per exemple, una generalització elegant, o una útil eina per a càlculs freqüents. A més, molts matemàtics estudien les seves àrees de preferència simplement per raons estètiques, veient així la matemàtica com una forma d'art en comptes d'una ciència pràctica o aplicada (encara que les estructures que els matemàtics investiguen tenen molt sovint el seu origen en observacions de la natura). La matemàtica és un art, però també una ciència d'estudi. Informalment, es pot afirmar que la matemàtica és l'estudi dels «nombres i símbols», és a dir, la investigació d'estructures abstractes definides axiomàticament utilitzant la lògica i la notació matemàtica. És també la ciència de les relacions espacials i quantitatives. Es tracta de relacions exactes que existeixen entre quantitats i magnituds, i dels mètodes pels quals, d'acord amb aquestes relacions, les quantitats buscades són deduïbles a partir d'altres quantitats conegudes o pressuposades. Altres punts de vista poden trobar-se en la filosofia matemàtica És freqüent trobar qui descriu la matemàtica com una simple extensió dels llenguatges naturals humans, que utilitza una gramàtica i un vocabulari definits amb extrema precisió, el propòsit de la qual és la descripció i exploració de relacions conceptuals i físiques. Recentment, això no obstant, els avanços en l'estudi del llenguatge humà apunten cap una altra forma d'analitzar-los: els llenguatges naturals (com català i el francès) i els llenguatges formals (com la matemàtica i els llenguatges de programació) són estructures que són de naturalesa bàsicament diferent.

Categories

Es diu que la matemàtica abasta tres àmbits: #Aritmètica. #Geometria, inclosos la trigonometria i les seccions còniques. #Anàlisi matemàtica, en la qual s'utilitzen lletres i símbols, on s'inclouen l'àlgebra, la geometria analítica i el càlcul. (Alguns, especialment els probabilistes, afegeixen a aquesta llista el càlcul de probabilitats). Cadascuna d'aquestes categories es divideix al seu torn en pura o abstracta, on es consideren les magnituds o quantitats abstractament, sense relació amb la matèria; i en aplicada, que tracta les magnituds com substància de cossos materials, i per consegüent es relaciona amb consideracions físiques. Tot i que les nombroses branques de la matemàtica estan molt interrelacionades; heus aquí una llista de seccions que podem considerar en el seu estudi:

Fonaments i mètodes

:Filosofia de les matemàtiques - Intuïció matemàtica - Constructivisme matemàtic - Fonaments de les matemàtiques - Teoria de conjunts - Subconjunts fluixos - Lògica simbòlica - Lògica difusa - Teoria de models - Teoria de les categories - Prova dels teoremes - Axiomàtica - Inducció

Nombres

:Nombres - Nombre natural - Nombre enter - Nombre racional - Nombre irracional - Nombre real - Nombre complex - Quaternions - Octonions - Sedenions - Nombres hiperreals - Nombres infinits - Digits - Sistema de numeració - Nombre p-àdic

Matemàtica del canvi

:Càlcul - Càlcul vectorial - Anàlisi - Equació diferencial - Sistemes dinàmics i teoria del caos - Llista de funcions - Logaritme

Anàlisi

:Successions - Sèries - Anàlisi real - Anàlisi Complexa - Anàlisi funcional - Àlgebra d'operadors

Estructures matemàtiques

:Àlgebra abstracta - Teoria de nombres - Àlgebra commutativa - Geometria algebraica - Teoria de grups - Monoïdes - Anàlisi - Topologia - Àlgebra lineal - Teoria de grafs - Teoria de les categories

Espais

:Topologia - Geometria - Teoria de feixos - Geometria algebraica - Geometria diferencial - Topologia diferencial - Topologia algebraica - Àlgebra lineal - Quaternions i rotació en l'espai

Matemàtica finita

:Combinatòria - Teoria de conjunts - Estadística i Probabilitat - Teoria de la Computació - Matemàtica discreta - Criptografia - Teoria dels grafs - Teoria de jocs

Matemàtica aplicada

:Mecànica - Càlcul numèric - Optimització - Matemàtiques discreta - Estadística i probabilitat

Teoremes i conjectures famoses

:Teorema de Fermat - Hipòtesi de Riemann - Hipòtesi del continu - Classes de complexitat P i NP - Conjectura de Goldbach - Conjectura dels nombres primers bessons - Teoremes d'incompletesa de Kurt Gödel - Conjectura de Poincaré - Argument de la diagonal de Cantor - Teorema de Pitàgores - Teorema fonamental del càlcul - Teorema Fonamental de l'Àlgebra - Teorema dels quatre colors - Lema de Zorn - Identitat d'Euler.

Història de les matemàtiques. El món dels matemàtics

:Història de les matemàtiques - Matemàtics - Medalles Fields - Millennium Prize Problems (Clay Math Prize) - International Mathematical Union - Competicions matemàtiques - Matemàtiques en el món - Matemàtiques a Bizanci - Matemàtiques en l'Islam medieval

Matemàtiques recreatives

:Quadrat màgic - Origami

Història

Històricament, la matemàtica va sorgir amb la finalitat de fer els càlculs en el comerç, per a amidar la terra i per a predir els esdeveniments astronòmics. Aquestes tres necessitats poden ser relacionades en certa forma amb la subdivisió àmplia de les matemàtiques en l'estudi de l'estructura, l'espai i el canvi. L'estudi de l'estructura comença amb els nombres, inicialment els nombres naturals i els nombres enters. Les regles que dirigeixen les operacions aritmètiques s'estudien en l'àlgebra elemental, i les propietats més profundes dels nombres enters s'estudien en la teoria de nombres. La investigació de mètodes per a resoldre equacions duu al camp de l'àlgebra abstracta. L'important concepte de vector, generalitzat a espai vectorial, és estudiat en l'àlgebra lineal, i pertany a les dues branques de l'estructura i l'espai. L'estudi de l'espai origina la geometria, primer la geometria euclidiana i després la trigonometria. La comprensió i descripció del canvi en variables mesurables és el tema central de les ciències naturals, i el càlcul. Per a resoldre problemes que es dirigeixen en forma natural a relacions entre una quantitat i la seva taxa de canvi, i de les solucions a aquestes equacions, s'estudien les equacions diferencials. Els nombres usats per a representar les quantitats contínues són els nombres reals. Per a estudiar els processos de canvi s'utilitza el concepte de funció matemàtica. Els conceptes de derivada i integral, introduïts per Newton i Leibniz, representen un paper clau en aquest estudi, que es denomina Anàlisi. Per raons matemàtiques, és convenient per a moltes fins introduir els nombres complexos, el que dóna lloc a l'anàlisi complexa. L'anàlisi funcional consisteix a estudiar problemes la incògnita dels quals és una funció, pensant-la com un punt d'un espai funcional abstracte. Un camp important en matemàtiques aplicades és la probabilitat i l'estadística, que permeten la descripció, l'anàlisi i la predicció de fenòmens que tenen variables aleatòries i que s'usen en totes les ciències. L'anàlisi numèrica investiga els mètodes per a realitzar els càlculs en computadores.

Enllaços externs


- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCMatematiques/ienn/cat/index.html Societat Catalana de Matemàtiques]
- [http://www.emis.de/ European Mathematical Society] (en anglès) categoria:Matemàtiques ja:数学 ko:수학 ms:Matematik simple:Mathematics th:คณิตศาสตร์ zh-min-nan:Sò·-ha̍k

Economia

L'economia (del grec οίκος [oikos], 'casa', and νέμω [nemo], 'regles,' per tant "administració de la llar") és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de bens i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos. L'economia estudia la satisfacció de les necessitats humanes per mitjà de recursos escassos, partint del principi que els recursos naturals i els béns són limitats o insuficients, és a dir que no poden satisfer a tots el participants de l'economia, i que els individus o societats han de decidir entre diferents alternatives que poden excloure's mútuament. Per tant, entendre el procés de tria en individus o grups és un aspecte central de l'economia. En general, els economistes sostenen que els incentius i les preferències particulars determinen majoritàriament el procés de decisió. L'economia, però, realitza l'estudi amb variables quantitativament mesurables, particularment el preu en el context del "mercat". Alguns dels aspectes principals que tracta l'Economia són el comerç, la distribució de recursos i la competència. L'economia es pot centrar en l'estudi de la producció, la distribució i el consum de la riquesa, així com els problemes relacionats amb el finançament, la fiscalitat, la mà d'obra, la llei, la pobresa, el medi ambient, etc.

Economia positiva i economia normativa

L'economia és positiva quan intenta explicar les conseqüències de les diferents tries donat un conjunt de suposicions o d'observacions; és normativa quan prescriu una certa acció que ha de realitzar-se. L'essència de l'economia és l'estudi dels incentius i de les eleccions sota un conjunt de restriccions; l'aplicació és molt ampla: els economistes han estudiat temas relacionats amb les institucions polítiques, la pena de mort, l'educació, et. al.

Branques d'estudi

L’economia es divideix normalment en dues branques amples:
- Microeconomia, que estudia el comportament econòmic d’actors individuals com ara empreses, llars, i individus, amb l’objectiu d’entendre el procés de presa de decisions enfront una escassedat i les conseqüències d’assignació d’aquestes decisions.
- Macroeconomia, que estudia una economia com un conjunt o una agregació d'individus amb l’intenció d’entendre la interacció entre agregats econòmics com ara l’ingrés nacional, l'ocupació i la inflació. La teoria d'equilibri general combina conceptes des d'un punt de vista macroeconòmic, però amb una construcció microeconòmica. Alguns economistes van intentar unir aquestes dues branques o van rebutjar les seves diferències recentment, especialment en els anys setanta i vuitanta. Avui, el consens és que la macroeconomia té un fonament microeconòmic sòlid, és a dir, les premisses macroeconòmiques han de tenir una base en la microeconomia. L'economia també es pot dividir en nombroses subdisciplines que no necessàriament pertanyen exclusivament a una de les dues branques de l'economia. Algunes d'aquestes subdisciplines són: economia internacional, economia laboral, economia del benestar, neuroeconomia, economia de la informació, economia dels recursos, economia ambiental, economia administrativa, economia financera, economia del desenvolupament i geografia econòmica. Els economistes utilitzen metodologies matemàtiques en la investigació com ara l'econometria, l'ús de tècniques estadístiques aplicades a l'estudi de les dades econòmiques.

Conceptes econòmics

Oferta i demanda

En la teoria microeconòmica l'oferta i la demanda intenta descriure, explicar i predir el preu i la quantitat de bens que es venen en els mercats competitius. És un dels models més fonamentals utilitzat en la construcció de models i teories més detallades. En termes generals, aquesta teoria diu si la demanda dels consumidors és superior a la quantitat de bens produïts, el preu s'incrementa. Amb el mateix raonament, l'excés de l'oferta causa un decrement en el preu dels productes. Aquest procés continua fins a l'arribada d'un punt d'equilibri en el qual no hi ha cap motiu per canviar el preu ni la quantitat produïda. Aquest punt és anomenat equilibri del mercat.

Preu

Per a amidar el flux de l'oferta i la demanda, és necessari un valor mesurable quantitatiu. El valor més antic i més utilitzat és el preu, o la taxa de canvi entre compradors i venedors en un mercat. La teoria del preu, per tant, analitza el moviment de les quantitats mesurables en el temps, i la relació entre el preu i altres variables mesurables. Una gran part de la teoria econòmica està basada en el preu i en la teoria de l'oferta i la demanda; el preu és el mitjà més eficient per comunicar els canvis de l'economia. En alguns models econòmics pràctics, però, hi ha una "fricció econòmica", és a dir, una restricció en el moviment dels preus que impedeix que el mercat arribi a l'equilibri. Per altra banda, hi ha controvèrsia amb la utilització del preu com a variable econòmica, ja que hi ha elements importants de l'economia que no estan relacionats amb el preu.

Escassesa

L'escassesa és un punt central de la teoria econòmica. L'anàlisi econòmic estudia la maximització d'alguna cosa (temps d'oci, riquesa, sanitat, felicitat; tots reduïts al concepte d'utilitat) subjecte a restriccions. Aquestes restriccions, com ara l'escassesa, estableixen un sacrifici o intercanvi. Per exemple, hom pot rebre més diners treballant més, però amb menys temps lliure (el temps és escàs). Hom pot menjar més raves, sacrificant, per exemple, les pastanagues (la terra fèrtil és escassa, i el pressupost personal també).

Raonament econòmic

L'economia té el seu fonament en el raonament rigorós i lògic. La metodologia econòmica està conformada per:
- La recol·lecció de dades: dades de variables mesurables (com ara el preu o els canvis en el preu).
- Formulació de models de relacions econòmiques: per exemple, la relació entre el nivell general dels preus i el nivell general d'atur. La formulació inclou formes observables de l'activitat econòmica, com ara diners, consum, preferències, compres, vendes, i preus. Alguns models són models de comptabilitat senzills; altres postulen un comportament econòmic específic, com ara la maximització de la utilitat o guanys.
- La producció d'estadístiques econòmiques: amb les dades i el model aplicat, es produeix una representació d'una activitat econòmica.
- Raonament amb els models econòmics: el procés de raonament sovint es realitza amb matemàtica avançada. Com la resta de les ciències, les conclusions del model tenen un valor predictiu i de confirmació (o rebuig) de les hipòtesis de la relació entre les diferents variables.

Articles relacionats

Vegeu també:
- Borsa
- Empresa
- Integració econòmica
- Mercat Categoria:Economia ja:経済学 ko:경제학 simple:Economics

Tècnica

Una tècnica, és un procediment o procés que permet realitzar alguna feina amb avantatges. Al llarg dels temps, tots els procediments científics i tecnològics han generat tècniques per a resoldre els problemes i poder aconseguir, millorar o abaratir els productes o serveis on s'aplicaven. Així podem parlar de:
- Tècniques productives.
- Tècniques constructives.
- Tècniques de relaxació.
- Etc. El conjunt de tècniques en una determinada àrea, especialment en enginyeria, s'anomena tecnologia o metodologia.

Àrab


- Antropologia: Conjunt de gent amb una cultura semítica. Vegeu: Països Àrabs.
- Lingüística: la llengua àrab és una llengua semítica.
- Política: la Lliga Àrab és una organització mundial que reuneix els Països Àrabs.

Disseny

El disseny és la ciència, o art, de donar forma als objectes de invenció nova, o en alguns casos, a objectes d'ús quotidià als que es vol donar una aparença nova, o més adaptada a la seva utilització. El disseny està present a tots i cada un dels objectes de la nostra vida quotidiana. Tant els objectes d'ús, com ara embalatges, i altres que només serveixen de contenidor provisional del objectes, i materials que fem servir. El disseny ve donat per la funció que han de fer els objectes; d'aquesta manera un envàs per a un líquid, si és un envàs que es ven el públic amb el contingut, hauria de ser fàcil d'embalar, i hauria de facilitar l'ús del líquid que conté, per això hauria de ser de forma cúbica, o polièdrica, de forma que quan es posa dins una capsa hi càpiguen el màxim de envasos; també és útil que tingui taps, o anses, per facilitar el seu maneig. El disseny d'objectes de consum també compleix funcions publicitàries: l'objecte a més de ser útil, ha de ser bell. En el disseny industrial s'han de tenir en compte les funcions dels objecte, o eines, i també la seva manejabilitat, i l'ergonomia, és a dir, la facilitat d'ús per als operaris que l'han de fer servir, i la seva seguretat a l'hora d'usar l'eina, o l'objecte. Categoria:Ciència Categoria:Belles Arts ja:デザイン

Matemàtiques

La matemàtica (encara que, per a referir-se a l'estudi i ciència, s'acostuma a utilitzar el plural matemàtiques) és aquella ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells (del mot derivat del grec μάθημα, máthema: ciència, coneixement, aprenentatge, μαθηματικoς). Malgrat que tingui múltiples usos en altres ciències i disciplines (molt particularment en la Física), i tracti relacions que poden semblar evidents, les matemàtiques primer postulen (veure axiomes matemàtics), i després dedueixen i demostren. Les matemàtiques no són considerades una ciència experimental. Els matemàtics acostumen a definir i investigar estructures i conceptes abstractes per raons purament internes a la matemàtica, ja que tals estructures poden proveir, per exemple, una generalització elegant, o una útil eina per a càlculs freqüents. A més, molts matemàtics estudien les seves àrees de preferència simplement per raons estètiques, veient així la matemàtica com una forma d'art en comptes d'una ciència pràctica o aplicada (encara que les estructures que els matemàtics investiguen tenen molt sovint el seu origen en observacions de la natura). La matemàtica és un art, però també una ciència d'estudi. Informalment, es pot afirmar que la matemàtica és l'estudi dels «nombres i símbols», és a dir, la investigació d'estructures abstractes definides axiomàticament utilitzant la lògica i la notació matemàtica. És també la ciència de les relacions espacials i quantitatives. Es tracta de relacions exactes que existeixen entre quantitats i magnituds, i dels mètodes pels quals, d'acord amb aquestes relacions, les quantitats buscades són deduïbles a partir d'altres quantitats conegudes o pressuposades. Altres punts de vista poden trobar-se en la filosofia matemàtica És freqüent trobar qui descriu la matemàtica com una simple extensió dels llenguatges naturals humans, que utilitza una gramàtica i un vocabulari definits amb extrema precisió, el propòsit de la qual és la descripció i exploració de relacions conceptuals i físiques. Recentment, això no obstant, els avanços en l'estudi del llenguatge humà apunten cap una altra forma d'analitzar-los: els llenguatges naturals (com català i el francès) i els llenguatges formals (com la matemàtica i els llenguatges de programació) són estructures que són de naturalesa bàsicament diferent.

Categories

Es diu que la matemàtica abasta tres àmbits: #Aritmètica. #Geometria, inclosos la trigonometria i les seccions còniques. #Anàlisi matemàtica, en la qual s'utilitzen lletres i símbols, on s'inclouen l'àlgebra, la geometria analítica i el càlcul. (Alguns, especialment els probabilistes, afegeixen a aquesta llista el càlcul de probabilitats). Cadascuna d'aquestes categories es divideix al seu torn en pura o abstracta, on es consideren les magnituds o quantitats abstractament, sense relació amb la matèria; i en aplicada, que tracta les magnituds com substància de cossos materials, i per consegüent es relaciona amb consideracions físiques. Tot i que les nombroses branques de la matemàtica estan molt interrelacionades; heus aquí una llista de seccions que podem considerar en el seu estudi:

Fonaments i mètodes

:Filosofia de les matemàtiques - Intuïció matemàtica - Constructivisme matemàtic - Fonaments de les matemàtiques - Teoria de conjunts - Subconjunts fluixos - Lògica simbòlica - Lògica difusa - Teoria de models - Teoria de les categories - Prova dels teoremes - Axiomàtica - Inducció

Nombres

:Nombres - Nombre natural - Nombre enter - Nombre racional - Nombre irracional - Nombre real - Nombre complex - Quaternions - Octonions - Sedenions - Nombres hiperreals - Nombres infinits - Digits - Sistema de numeració - Nombre p-àdic

Matemàtica del canvi

:Càlcul - Càlcul vectorial - Anàlisi - Equació diferencial - Sistemes dinàmics i teoria del caos - Llista de funcions - Logaritme

Anàlisi

:Successions - Sèries - Anàlisi real - Anàlisi Complexa - Anàlisi funcional - Àlgebra d'operadors

Estructures matemàtiques

:Àlgebra abstracta - Teoria de nombres - Àlgebra commutativa - Geometria algebraica - Teoria de grups - Monoïdes - Anàlisi - Topologia - Àlgebra lineal - Teoria de grafs - Teoria de les categories

Espais

:Topologia - Geometria - Teoria de feixos - Geometria algebraica - Geometria diferencial - Topologia diferencial - Topologia algebraica - Àlgebra lineal - Quaternions i rotació en l'espai

Matemàtica finita

:Combinatòria - Teoria de conjunts - Estadística i Probabilitat - Teoria de la Computació - Matemàtica discreta - Criptografia - Teoria dels grafs - Teoria de jocs

Matemàtica aplicada

:Mecànica - Càlcul numèric - Optimització - Matemàtiques discreta - Estadística i probabilitat

Teoremes i conjectures famoses

:Teorema de Fermat - Hipòtesi de Riemann - Hipòtesi del continu - Classes de complexitat P i NP - Conjectura de Goldbach - Conjectura dels nombres primers bessons - Teoremes d'incompletesa de Kurt Gödel - Conjectura de Poincaré - Argument de la diagonal de Cantor - Teorema de Pitàgores - Teorema fonamental del càlcul - Teorema Fonamental de l'Àlgebra - Teorema dels quatre colors - Lema de Zorn - Identitat d'Euler.

Història de les matemàtiques. El món dels matemàtics

:Història de les matemàtiques - Matemàtics - Medalles Fields - Millennium Prize Problems (Clay Math Prize) - International Mathematical Union - Competicions matemàtiques - Matemàtiques en el món - Matemàtiques a Bizanci - Matemàtiques en l'Islam medieval

Matemàtiques recreatives

:Quadrat màgic - Origami

Història

Històricament, la matemàtica va sorgir amb la finalitat de fer els càlculs en el comerç, per a amidar la terra i per a predir els esdeveniments astronòmics. Aquestes tres necessitats poden ser relacionades en certa forma amb la subdivisió àmplia de les matemàtiques en l'estudi de l'estructura, l'espai i el canvi. L'estudi de l'estructura comença amb els nombres, inicialment els nombres naturals i els nombres enters. Les regles que dirigeixen les operacions aritmètiques s'estudien en l'àlgebra elemental, i les propietats més profundes dels nombres enters s'estudien en la teoria de nombres. La investigació de mètodes per a resoldre equacions duu al camp de l'àlgebra abstracta. L'important concepte de vector, generalitzat a espai vectorial, és estudiat en l'àlgebra lineal, i pertany a les dues branques de l'estructura i l'espai. L'estudi de l'espai origina la geometria, primer la geometria euclidiana i després la trigonometria. La comprensió i descripció del canvi en variables mesurables és el tema central de les ciències naturals, i el càlcul. Per a resoldre problemes que es dirigeixen en forma natural a relacions entre una quantitat i la seva taxa de canvi, i de les solucions a aquestes equacions, s'estudien les equacions diferencials. Els nombres usats per a representar les quantitats contínues són els nombres reals. Per a estudiar els processos de canvi s'utilitza el concepte de funció matemàtica. Els conceptes de derivada i integral, introduïts per Newton i Leibniz, representen un paper clau en aquest estudi, que es denomina Anàlisi. Per raons matemàtiques, és convenient per a moltes fins introduir els nombres complexos, el que dóna lloc a l'anàlisi complexa. L'anàlisi funcional consisteix a estudiar problemes la incògnita dels quals és una funció, pensant-la com un punt d'un espai funcional abstracte. Un camp important en matemàtiques aplicades és la probabilitat i l'estadística, que permeten la descripció, l'anàlisi i la predicció de fenòmens que tenen variables aleatòries i que s'usen en totes les ciències. L'anàlisi numèrica investiga els mètodes per a realitzar els càlculs en computadores.

Enllaços externs


- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCMatematiques/ienn/cat/index.html Societat Catalana de Matemàtiques]
- [http://www.emis.de/ European Mathematical Society] (en anglès) categoria:Matemàtiques ja:数学 ko:수학 ms:Matematik simple:Mathematics th:คณิตศาสตร์ zh-min-nan:Sò·-ha̍k

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.

Actualitat

La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.

Classificació de les principals disciplines científiques

Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:

Ciències pures

:Matemàtiques - Lògica

Ciències naturals

:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química

Ciències socials o humanes

:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme

Ciències aplicades

:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia

Enllaços externs


- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]

Referències


- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Tecnologia

La tecnologia (del grec τεχνολογια, que prové de τεχνολογος : τεχνη, "art, tècnica" i λογος, "tractat") és el desenvolupament i l'aplicació d'eines, màquines, materials i processos que ajuden a solucionar problemes humans. La tecnologia, com a activitat humana, precedeix tant la Ciència com l'Enginyeria. Enginyeria Habitualment, associem el terme tecnologia a invencions o estris desenvolupats recentment, basant-se en els últims descobriments científics. Ara bé, també cal considerar com a tecnologia invencions tan antigues com la roda i processos com la fosa de metalls. La tecnologia engloba també les diverses tècniques per produïr els béns demanats per la societat.

Diferències i similituds entre tècnica i tecnologia

Diferència entre ciència i tecnologia

Llista de les principals tecnologies

Llista incompleta de les principals tecnologies desenvolupades per l'humanitat.
- Metal·lúrgia
- Màquinaries i mecanismes
  - Rellotge
    - Cronòmetre
    - Rellotge de pèndol
    - Rellotge de quars
    - Rellotge atòmic
  - Tascó
  - Palanca
  - Corriola
  - Hèlix
  - Màquina de vapor
  - Motor d'explosió
    - Motor de gasolina
    - Motor dièsel
    - Motor de quatre temps
    - Motor de dos temps
    - Motor Wankel
  - Turbina
    - Turbina de vapor
    - Turbina de gas
    - Turbina d'aigua
    - Turbina d'aire
  - Compressors i Bombes
    - Palanca d'Arquimedes
    - Bomba de buit
- Transport
- Telecomunicació
  - Telègraf elèctric
  - Telèfon
  - Ràdio
  - Televisió
  - Comunicació per satèl·lit
- Tecnologies visuals
  - Fotografia
  - Vídeo
  - Impressió mecànica
  - Reprografia
- Acústica
  - Enregistrament analògic
  - Enregistrament digital
- Electricitat
- Electrònica
  - Vàlvula de buit
  - Semiconductor
    - Díode
    - Transistor
    - Circuit integrat
- Informàtica
  - Maquinari informàtic
    - Ordinadors
  - Programari
    - Reconeixement de parla
- Instruments de mesura
- Nanociència
  - Nanotecnologia
- Biotecnologia
- Tecnologia militar
- Espionatge
  - Criptologia i Criptografia i Criptoanàlisi

Enllaços externs

[http://www.vilaweb.com/www/tecnologia Vilaweb Tecnologia] Categoria:Tecnologia ja:工業 ko:기술 ms:Teknologi th:เทคโนโลยี

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència n