:: wikimiki.org ::

Escriptura

Escriptura

L'escriptura és un mètode d'intercomunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Un sistema d'escriptura pot ser complet o incomplet; és complet el que pot expressar sense ambigüitat tot el que pot manifestar i dir una llengua determinada.

Propietats generals

Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en què normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat. Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació. Tots els sistemes d'escriptura requereixen:
- un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes);
- un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base;
- una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles dels sistema d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua;
- algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semi-permanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).

Terminologia bàsica

L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cada una de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps. El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se escriure, i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se llegir. En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada correcta. Un grafema és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements mínimament significatius, que en conjunt comprenen el joc de components bàsics, a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, usat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres). Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon usat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà usat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular. Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. El grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille. Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.
Història dels sistemes d'escriptura
La invenció del primer dels sistemes d'escriptura és aproximadament contemporània del principi de l'Edat del Bronze a finals del 4rt mil·lenni aC; és a dir, els sistemes d'escriptura més antics es pot considerar que daten de finals del Neolític. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme. Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no està clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del neolític hauria de considerar-se una mena de protoescriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. L'escriptura xinesa pot haver evolucionat independentment al voltant del 1200 aC. A América els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maya i l'azteca, es considera també que van evolucionar independentment.
Tipus d'escriptura
L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:
- Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
- Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
- Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
- Alfabet: els signes escrits representen fonemes. El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

Tipus de sistema Què representa cada símbol Exemple

Logogràfic morfema Hanzi xinès

Sil·làbic síl·laba Katakana

Alfabètic fonema Llatí

Abugida consonant+vocal, vocal Devanagari

Abjad consonant Àrab

Sistemes d'escriptura logogràfica
Article principal: Logograma Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames. Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà. Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & i @, provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, que es fan servir per i i a (a les adreces electròniques). Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, perquè els caràcters xinesos sovint són compostos semàntico—fonètics, símbols que inclouen un element que representa el significat i element que representa la seva pronúncia. El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extingits. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes d'escriptura logogràfica.
Sistemes d'escriptura sil·làbics
Article principal: Sil·labari Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba). Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, pel contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals). Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Vàries llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sil·labaris.
Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets
Dins dels alfabets distingirem bàsicament tres classes:
- alfabets plens, o complets, els que contenen consonants i vocals.
- alfabets sil·làbics o abugides, i
- alfabets consonàntics o abjads.
Alfabet complet
Article principal: Alfabet Un alfabet és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" on cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. La paraula alfabet deriva d'alfa i beta, els dos primers símbols de l'alfabet grec. En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes, però depenent de l'idioma aquestes regles poden ser, o no, seguides consistentment. Els alfabets perfectament fonològics són molt fàcils de fer servir i d'aprendre, i les llengües que en tenen (per exemple, el finès) ofereixen menys barreres a l'alfabetització (l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura) que altres idiomes com l'anglès, que té una ortografia molt irregular i complexa. Com que les llengües evolucionen independentment del seus sistemes d'escriptura, i els sistemes d'escriptura sovint s'han manllevat per a llengües diferents, per a les quals no foren pas dissenyats, el grau en què les lletres d'un alfabet corresponen als fonemes d'una llengua varia enormement d'una llengua a una altra, i fins i tot dins d'una mateixa llengua. Actualment, quan els lingüistes inventen sistemes d'escriptura per a un idioma que no n'havia tingut mai, l'objectiu generalment és aconseguir un alfabet perfectament fonològic. Un exemple d'un sistema d'escriptura perfectament fonològic és l'AFI (l'Alfabet Fonètic Internacional). Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura.
Abjads
Article principal: Abjad El primer tipus d'alfabet que es va crear va ser l'abjad. Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets en què només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad. Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques: el tifinagh berber i diversos abjads de llengües semítiques. Aquests darrers deriven de l'abjad lineal septentrional original. Les llengües semítiques i les llengües berbers, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos l'indicació de les vocals resulti redundant. Alguns abjads (com l'àrab i l'hebreu) també tenen marques per a les vocals, però només les fan servir en algun contextos especials, com l'ensenyament. Moltes escriptures derivades dels abjads han estat adaptades incorporant-hi símbols per a les vocals fins a esdevenir alfabets pròpiament; el cas més notori és la derivació de l'alfabet grec de l'abjad fenici. Aquestes adaptacions han passat sovint quan s'ha adaptat aquests sistemes d'escriptura a una llengua no semítica. El terme abjad prové de l'antic ordre de les primeres consonants de l'alfabet àrab: Alif, Bá, Jim, Dál, encara que la paraula podria tenir arrels més antigues en fenici o ugarític. Abjad encara és la paraula per a alfabet en àrab i en indonesi. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abjad.
Abugides
Article principal: Abugida Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic on els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistent dels signes bàsics per a indicar altres vocals. Així, en un abugida no hi ha un signe per a "k", sinó per a "ka" (si "a" és la vocal inherent), i "ke" s'escriu tot modificant el signe per a "ka" d'alguna manera que és anàloga, per exemple, a la manera com es modifica el signe de "la" per a obtenir "le". En molts abugides la modificació es fa afegint un signe per a cada vocal, però hi ha altres possibilitats imaginables (i existents en ús), com la rotació del signe bàsic, afegit de marques diacrítiques... La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe diferent per a cada síl·laba possible, i els signes per a cada síl·laba no tenen pas cap similaritat gràfica sistemàtica. En els abugides, la similaritat gràfica prové del fet que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads on els signes de consonants han acabat sent els símbols amb la vocal inherent, i els nous símbols per a les vocals són marques afegides al símbol bàsic. L'escriptura etiòpica és un abugida, encara que les modificacions de les vocals en etiòpic no són completament sistemàtiques. Els sil·labaris dels natius del Canadà es poden considerar abugides, encara que rarament siguin considerats en aquests termes. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures Brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i el sud-est d'Àsia. El nom abugida és una creació de Peter T. Daniels i està format amb els quatre primers caràcters de l'escriptura etiòpica ordenats tal com es fan servir en alguns contextos religiosos. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abugida.
Direcció
Les diferents escriptures s'escriuen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: tant horitzontal (d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriure bustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. El jeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes. L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap abaix de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com el xinès o el japonès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap abaix, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que s'escriuen de baix cap a dalt de la pàgina, com els que es feien servir antigament a les illes Filipines i altres illes del Pacífic occidental.
Suport
Els materials que han servit de suport a l'escriptura han estat molt variats al llarg de la història. Han aparegut escrits sobre tauletes d'argila, pedra, papir, pergamí, taules de fusta cobertes de cera i paper, entre altres.
Sistemes d'escriptura i informàtica
En ordinadors i sistemes de telecomunicacions els grafemes i altres unitats similars necessàries per al processament de text es representen amb "caràcters" que típicament es manifesten en una forma codificada. Per a aspectes tècnics sobre suport informàtic per a diferents sistemes d'escriptura, vegeu els articles CJK (Xinès, japonès, coreà) i text bidireccional, i també codificació de caràcters.
Enllaços externs

- [http://www.proel.org/alfabetos2.html Escriptures de tots els temps] (en castellà)
- [http://www.omniglot.com/writing/definition.htm Sistemes d'escriptura] (en anglès)
- Sobre sistemes d'escriptura africans de la John Henrik Clarke Africana Library a la Cornell University:
- http://www.library.cornell.edu/africana/Writing_Systems/Welcome.html
- En general sobre sistemes d'escriptura
- http://www.omniglot.com/index.htm
- [http://omniglot.com/writing/alphabetic.htm Alphabetic Writing Systems]
- Michael Everson's [http://www.evertype.com/alphabets/index.html Alphabets of Europe]
- The [http://www.unicode.org/ Unicode Consortium]
- [http://www.digitas.harvard.edu/cgi-bin/wiki/ken/ATypographicOutcry A Typographic Outcry]: una perspectiva curiosa
Referències

- Daniels, Peter T., and William Bright, eds. 1996. The world's writing systems. ISBN 0-19-507-993-0.
- DeFrancis, John. 1990. The Chinese Language: Fact and Fantasy. Honolulu: University of Hawaii Press. ISBN 0824810686
- Hannas, William. C. 1997. Asia's Orthographic Dilemma. University of Hawaii Press. ISBN 082481892X (paperback); ISBN 0824818423 (hardcover)
- Sampson, Geoffrey. 1985. Writing Systems. Stanford, California: Stanford University Press. ISBN 0-8047-1756-7 (paper), ISBN 0-8047-1254-9 (cloth).
- Smalley, W.A. (ed.) 1964. Orthography studies: articles on new writing systems, United Bible Society, London.
Vegeu també

- Alfabet
- Cal·ligrafia
- Escriptura oficial
- ISO 15924 - llistat de "codis per a la representació dels noms de les escriptures"
- Lletrejar
- Lletres majúscules i minúscules
- Ortografia
- Taquigrafia
- Transliteració Categoria:Escriptura ja:筆記 zh-min-nan:Bûn-jī hē-thóng

Comunicació
La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes (o objectes). Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics (per exemple telecomunicació) i socials (per exemple, periodisme, publicitat, audiovisual i mitjans de comunicació de masses). El terme comunicació també s'usa sovint en el sentit de transport (p.ex., comunicació de dues ciutats a través del tren)
Temes relacionats

- Científics i Tecnològics
- Correu i Correu electrònic
- Ràdio i Ràdio per Internet
- Telegrafia
- Telèfon i Veu per IP
- Telecomunicacions
- Televisió
- Vídeo
- Lingüística
- Psicologia
- Socials
- Mitjans audiovisuals
- Periodisme
- Publicitat
- Relacions Públiques Categoria:Comunicacions ko:통신 ms:Komunikasi ja:通信 simple:Communication th:การสื่อสาร

Humà

L'Homo sapiens és una espècie d'homínid, l'únic existent en l'actualitat del gènere homo. Només n'existeix una subespècie, homo sapiens sapiens, que correspon a l'home modern. La característica més destacada dels humans és la seva intel·ligència, i el desenvolupament del llenguatge i la cultura. A l'actualitat no es pot parlar de diferents races humanes, car no hi ha cap motiu científic que justifiqui aquesta posició. El ximpanzé (Pan troglodytes, i Pan paniscus), comparteix una gran part de la seva genètica amb l' Homo sapiens sapiens, i és per això que alguns han proposat la seva inclusió dins el gènere Homo. Dins l'època històrica l' Homo sapiens sapiens gairebé no ha canviat. Paradoxalment l' Homo actual te menys capacitat craniana que altres homos més antics, això podria ser degut a la socialització. Categoria:Homo ja:%E3%83%9B%E3%83%A2%E3%83%BB%E3%82%B5%E3%83%94%E3%82%A8%E3%83%B3%E3%82%B9 ko:인간 simple:Human

Llengua

- Lingüística: una llengua és un sistema de comunicació.
- Anatomia: la llengua és l'òrgan utilitzat per la parla.

Plànol

Un Plànol, o mapa, és una representació plana o en dues dimensions d'un espai de tres dimensions. La ciència dels plànols i mapes és la cartografia. La diferència entre un mapa i un plànol és només d'escala, i de la tossa del element que es vol representar. Es diu plànol del mapa que representa espais o llocs petits, com edificis, barris, o ciutats; en el cas de elements més grossos se sol parlar de mapes. Un mapa representa la superfície de la terra amb una escala i una projecció determinades.

Els plànols en enginyeria i arquitectura

Tècnicament són documents que defineixen les formes i mesures d'objectes, amb la finalitat de poder construir-los o informar a qui calgui de les característiques que tenen. Els plànols són dibuixats sempre a escala, per a donar una imatge fidel i proporcionada del objecte que representen. El sistema més emprat en la realització de plànols és el de les vistes ortogonals, també conegut per sistema dièdric. Consisteix en projectar l'objecte sobre plans que formen un diedre; són tres plans que estan entre ells a 90º, (imagineu un recó d'una habitació). Així la vista que correspon a la projecció del objecte sobre un pla vertical, es diu alçat. La vista corresponen a la projecció sobre un pla horitzontal, es diu planta. I la vista que es projecta sobre el pla vertical lateral, es diu perfil. A més, aquestes vistes es complementen amb:
- Les seccions, que són talls imaginaris que fem, i dibuixem, per poder mostrar recons o interiors dels objectes, que poden no quedar definits.
- Els detalls que mostren, com el seu nom indica, aspectes a tenir especialment en compte.
- Els símbols que estan normalitzats, són una gran ajuda per a definir questions com ara:
- La duresa del material.
- El tipus d'acabat de les superfícies.
- La precisió en les mesures.
- Direccions de doblecs.
- Etc.
- Les acotacions dels plànols representen numèricament el valor de l'element que indiquen. En plànols de peces mecàniques, les unitats són sempre escrites en mil·límetres, (mm). En arquitectura, i enginyeria, els plànols són dibuixats a escales adients, generalment 1:50 o 1:100, les unitats solen donar-se en centímetres (cm) o en metres (m), segons la grandària de l'objecte representat i també tenen símbols normalitzats per indicar carecterístiques constructives sobre els mateixos plànols. Vegeu també: Dibuix tècnic Categoria:Cartografia categoria:Construcció categoria:Enginyeria ja:地図

Matemàtiques

La matemàtica (encara que, per a referir-se a l'estudi i ciència, s'acostuma a utilitzar el plural matemàtiques) és aquella ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells (del mot derivat del grec μάθημα, máthema: ciència, coneixement, aprenentatge, μαθηματικoς). Malgrat que tingui múltiples usos en altres ciències i disciplines (molt particularment en la Física), i tracti relacions que poden semblar evidents, les matemàtiques primer postulen (veure axiomes matemàtics), i després dedueixen i demostren. Les matemàtiques no són considerades una ciència experimental. Els matemàtics acostumen a definir i investigar estructures i conceptes abstractes per raons purament internes a la matemàtica, ja que tals estructures poden proveir, per exemple, una generalització elegant, o una útil eina per a càlculs freqüents. A més, molts matemàtics estudien les seves àrees de preferència simplement per raons estètiques, veient així la matemàtica com una forma d'art en comptes d'una ciència pràctica o aplicada (encara que les estructures que els matemàtics investiguen tenen molt sovint el seu origen en observacions de la natura). La matemàtica és un art, però també una ciència d'estudi. Informalment, es pot afirmar que la matemàtica és l'estudi dels «nombres i símbols», és a dir, la investigació d'estructures abstractes definides axiomàticament utilitzant la lògica i la notació matemàtica. És també la ciència de les relacions espacials i quantitatives. Es tracta de relacions exactes que existeixen entre quantitats i magnituds, i dels mètodes pels quals, d'acord amb aquestes relacions, les quantitats buscades són deduïbles a partir d'altres quantitats conegudes o pressuposades. Altres punts de vista poden trobar-se en la filosofia matemàtica És freqüent trobar qui descriu la matemàtica com una simple extensió dels llenguatges naturals humans, que utilitza una gramàtica i un vocabulari definits amb extrema precisió, el propòsit de la qual és la descripció i exploració de relacions conceptuals i físiques. Recentment, això no obstant, els avanços en l'estudi del llenguatge humà apunten cap una altra forma d'analitzar-los: els llenguatges naturals (com català i el francès) i els llenguatges formals (com la matemàtica i els llenguatges de programació) són estructures que són de naturalesa bàsicament diferent.

Història

Històricament, la matemàtica va sorgir amb la finalitat de fer els càlculs en el comerç, per a amidar la terra i per a predir els esdeveniments astronòmics. Aquestes tres necessitats poden ser relacionades en certa forma amb la subdivisió àmplia de les matemàtiques en l'estudi de l'estructura, l'espai i el canvi. L'estudi de l'estructura comença amb els nombres, inicialment els nombres naturals i els nombres enters. Les regles que dirigeixen les operacions aritmètiques s'estudien en l'àlgebra elemental, i les propietats més profundes dels nombres enters s'estudien en la teoria de nombres. La investigació de mètodes per a resoldre equacions duu al camp de l'àlgebra abstracta. L'important concepte de vector, generalitzat a espai vectorial, és estudiat en l'àlgebra lineal, i pertany a les dues branques de l'estructura i l'espai. L'estudi de l'espai origina la geometria, primer la geometria euclidiana i després la trigonometria. La comprensió i descripció del canvi en variables mesurables és el tema central de les ciències naturals, i el càlcul. Per a resoldre problemes que es dirigeixen en forma natural a relacions entre una quantitat i la seva taxa de canvi, i de les solucions a aquestes equacions, s'estudien les equacions diferencials. Els nombres usats per a representar les quantitats contínues són els nombres reals. Per a estudiar els processos de canvi s'utilitza el concepte de funció matemàtica. Els conceptes de derivada i integral, introduïts per Newton i Leibniz, representen un paper clau en aquest estudi, que es denomina Anàlisi. Per raons matemàtiques, és convenient per a moltes fins introduir els nombres complexos, el que dóna lloc a l'anàlisi complexa. L'anàlisi funcional consisteix a estudiar problemes la incògnita dels quals és una funció, pensant-la com un punt d'un espai funcional abstracte. Un camp important en matemàtiques aplicades és la probabilitat i l'estadística, que permeten la descripció, l'anàlisi i la predicció de fenòmens que tenen variables aleatòries i que s'usen en totes les ciències. L'anàlisi numèrica investiga els mètodes per a realitzar els càlculs en computadores.

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCMatematiques/ienn/cat/index.html Societat Catalana de Matemàtiques]
- [http://www.emis.de/ European Mathematical Society] (en anglès) categoria:Matemàtiques ja:数学 ko:수학 ms:Matematik simple:Mathematics th:คณิตศาสตร์ zh-min-nan:Sò·-ha̍k

Símbol

Un símbol és una representació d'una idea de manera que aquesta pugui ser percebuda per algun dels sentits; és una realitat que evoca d'altres en la nostra ment mitjançant algun procediment d'analogia. Segons, Charles Sanders Peirce és un tipus de signe especial. La seva etimologia deriva del grec σύμβoλoν, que vol dir aproximadament "llançar amb" o "juntra amb", és a dir, el símbol treu a la llum una altra realitat sense desaparèixer ell mateix, sinó combinant les dues, com passa a la metàfora. El símbol acostuma a ser polisèmic gràcies a la connotació, que l'enriqueix. Els símbols poden ser de molts tipus: materials (una creu és el símbol del cristianisme), visuals (el color vermell és símbol de moviments socialistes), verbals (tota paraula és um símbol), numèrics, sons... La semiòtica és la disciplina que estudia els símbols, presents a la religió, la psicologia o l'art, entre altres. En un altre sentit, un símbol era un tipus especial de joia, normalment un medalló, dividit en dues meitats que es quedaven cadascuna en poder d'un enamorat o amics. Quan la parella es retrobava, el símbol estava complet i mostrava el dibuix, inscripció o figura. En canvi, quan els dos estaven separats, una meitat evocava sempre l'altra perquè es veia incomplet. ja:シンボル simple:Symbol

Significat

El significat, en lingüística, és el contingut mental associat al significant, és una de les parts del signe lingüístic. El concepte és complex, ja que alguns postulen que el significat de les coses és un conjunt de trets que les defineixen; altres creuen que és la representació que ens fem de la realitat; uns altres creuen que és una abstracció que facilita la comunicació però que no té existència real...A més, hi ha la qüestió de si és universal o canvia segons les cultures, segons la llengua utilitzada. Per últim, el significat no és unitari ni tan sols a un idioma, ja que existeix la connotació o significat subjectiu. És l'objecte d'estudi de la semàntica i de la filosofia del llenguatge, però també interessa a la lexicografia o a la psicologia. Categoria:Lingüística

Escriptura

Propietats generals

Terminologia bàsica

Ortografia

El terme ortografia ve del grec orthos (recte) i grafia (lletra) es refereix a la manera correcta d'escriure les paraules d'una llengua. Existeix ja que no hi ha una correspondència unívoca entre un so i la lletra que l'hauria de representar. Les discrepàncies poden ser més o menys grans en funció de l'idioma. A més, cal tenir en compte els diferents signes que s'afegeixen per clarificar la pronunciació, com els accents o signes de puntuació. Per assegurarse de quina és l'ortografia d'una paraula, cal consultar el diccionari. Categoria:Gramàtica als:Orthographie ja:正書法 simple:Orthography zh-min-nan:Chiàⁿ-jī-hoat

Neologisme

Un neologisme és una paraula de nova incorporació a un idioma. Pot haver estat creada per una sola persona, o amb l'evolució de la llengua al llarg dels segles, la seva utilització dependrà de l'acceptació entre la comunitat de parlants del nou mot. Els neologismes acostumen a aparèixer per designar un nou objecte o concepte que abans no existia, tot i que també es creen noves paraules per a idees ja presents a la llengua per diversos motius (connotació del mot ja existent, influència d'altres llengües, ampliació o restricció en el camp d'aplicació...) Un neologisme pot provenir del manlleu d'un altre idioma o per creació amb els mecanismes de la pròpia llengua, sobretot amb la derivació o composició a partir de paraules comunes. Categoria:Lingüística

Fonema

El fonema és l'abstracció del so, és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Els fonemes es poden transcriure segons l'alfabet fonètic internacional, API per les seves sigles en anglès, i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la fonètica, una de les branques de la filologia.

Enllaços externs

- [http://www.arts.gla.ac.uk/ipa/ipa.html IPA] Categoria:Fonemes ja:音素 ko:낱소리 zh-min-nan:Im-sò·

Majúscula

La majúscula és la versió més gran de les lletres d'un determinat alfabet. En l'alfabet llatí, les lletres majúscules són: A, B, C, ... X, Y, Z Originalment els alfabets grec i llatí només tenien una única forma per a cada una de les lletres (que correspon a les actuals majúscules). Les minúscules (a, b, c, ... x, y, z) van aparèixer més tard per deformació de les majúscules en l'escriptura cursiva. Actualment, les majúscules es fan servir:
- Com a primera lletra dels noms propis (i dels substantius en general en alguns idiomes com l'alemany)
- Al començament de les frases
- Per a les inicials
- A vegades, per a destacar els títols i encapçalaments
- A vegades, en signes i etiquetes
- Per als numerals romans

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/presidencia/OCAL/pdf/Majuscules.pdf Majúscules] (IECat) (PDF)
- [http://www.blues.uab.es/gab-llengua-catalana/cat/assessorament/public/zmaju1.htm Les majúscules i les minúscules]. (Proposta del Gabinet de Llengua Catalana (UAB) (HTML)
- [http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/majus/docs/majus.pdf Majúscules i minúscules]. (Departament de Cultura de la generalitat de Catalunya) (PDF) Categoria:Escriptura ja:大文字

Escriptura cuneïforme

L'escriptura cuneïforme és el primer sistema d'escriptura conegut. Va ser creat pels sumeris cap al 3500 aC. Originalment, era un sistema pictogràfic, però, amb el temps, va evolucionar cap a un sistema més simple i abstracte. Els primers pictogrames es dibuixaven en taules d'argila, ordenats en columnes verticals. Més endavant, es van ordenar per fileres. També es van millorar els punxons utilitzats per l'escriptura, cosa que va permetre que es puguessin produir molts tipus de signes diferents fàcilment i amb la mateixa eina. D'aquesta manera van sorgir els símbols cuneïformes característics d'aquest sistema. Les tauletes es podien coure per endurir-les i preservar-les. L'escriptura cuneïforme, utilitzada inicialment per la llengua sumèria, va ser adaptada mes endavant pels babilonis, elamites, hitites i assiris per escriure en les seves pròpies llengües. En total, aquest sistema d'escriptura es va utilitzar a Mesopotàmia durant un període de prop de 3000 anys. Categoria:Escriptura

Sumèria

Sumèria (o Shumer, Sumer, Shinar). Regió al sud de l'antiga Mesopotàmia, entre la desembocadura dels rius Eufrates i Tigris. Els sumeris estan considerats com la primera i més antiga civilització del món. La seva procedència és incerta i existeixen nombroses hipòtesis, encara que les teories mes series proposen el seu origen autòcton amb influències externes, possiblement procedents de l'oest de la Índia o Iran.

Protohistòria

Iran Almenys no van ser els primers pobladors de la zona ja que ja en el neolític es localitzen en el Nord de Mesopotàmia les cultures de Jarmo (6.700 - 6.500 aC), Hassuna (5.800 - 5.500 aC) i Samarra (5.600 - 5.000 aC) i al Sud, l'Obeid (5.000 - 3.750 aC), Uruk (3.750 - 3.150) i Jemdet Nasr (3.150 - 2.900). S'identifiquen trets suficients ja a l'Obeid que cristal·litzen a Uruk com per considerar a aquest com l'inici de la civilització sumèria. Uruk, la bíblica Erek i actualment Warka, és l'escenari de descobriments fonamentals per a la història de la humanitat: apareix la roda pel 3.500 aC i l'escriptura el 3.300 aC que és la datació mes antiga de taules d'argila amb escriptura cuneïforme trobades fins la data. Són aquests registres escrits els que confirmen que els sumeris no eren un poble indoeuropeu ni semita. Així ho demostra la seva llengua de tipus aglutinant, amb similituds constructives amb el basc i el georgià.

La societat sumèria

El màxim poder polític de Sumèria era el rei. Tenia sota els seus peus molts de funcionaris. El rei era poder legislatiu, executiu, judicial i un déu. Els seus funcionaris es suicidaven quan moria ell, però aquesta pràctica s'abandonà. Els sumeris foren experts astrònoms i astròlegs. A més, inventaren la clepsidra, un rellotge d'aigua molt usat desprès a l'Antiga Grècia. La medicina sumèria també és important. Els sumeris també coneixien la geometria, però no en sabien tant com els egipcis. Els sumeris usaven l'escriptura cuneïforme i fundaren escoles d'escribes. A més, foren els inventors del diccionari, però només de substantius. A les escoles només hi assistien els fills de les famílies riques. L'escola estava dirigida pel «Pare de l'escola», els alumnes eren coneguts com a «Fills de l'escola», i els ajudants (de dibuix i del fuet, per exemple) s'anomenaven «Germans de l'escola». Els homes portaven barba i vestien kaunakes, una falda de llana. En la guerra, l'armadura era de cuiro. El vestit femení era semblant al masculí, però era, més aviat, una túnica. Els cabells de les dones es recollien en trenes o amb una xarxa amb joies. Les ciutats eren, igual que a l'Antiga Grècia, ciutats-estats.

Economia

L'economia sumèria es basava en l'agricultura, ja que el terra era molt fèrtil. Tenien instruments agrícoles bastant efectius. Els artesans treballaven l'or i la ceràmica. Els instruments eren de canya, d'ós o de pedra, tot i que també s'usava el coure i el bronze. El comerç també era important. Formaven caravanes de carros. Com a moneda s'usava el sicle. 60 sicles formaven una mina.

Història

- Vegeu l'article Mesopotàmia

Llista de Ciutats-estats sumèries

- Adab
- Akshak
- Apiak
- Apishal
- Babel (Babilim) o Babilònia
- Badtibira
- Borsippa
- Der
- Dilbat
- Diniktum
- Eanna (unida a Uruk)
- Ekallatum
- Eninmar
- Eridu
- Eshnunna
- Girsu
- Hulambu
- Hiritum (Iritum)
- Isin
- Kazallu
- Keshi
- Kiritab
- Kish
- Kisurra o Kishurra
- Kullaba o Kulaba (unida a Uruk)
- Kutha
- Lagash
- Larak
- Larsa
- Malgium
- Marad
- Namar
- Mashkan Shapir
- Nina (unida a Lagash)
- Nínive
- Nippur
- Rapiqum
- Shuruppak
- Sin
- Sippar
- Sippar Amanum (Sippar Amnanum)
- Ti-Wa (ciutat on va tenir lloc una batalla, status polític desconegut)
- Tuttul
- Tutub
- Umma
- Ur
- Uruk
- Zabalam o Zabala

Principals deus dels Sumeris

Els primers sumeris s'establiren al voltant de temples dedicats als déus principals: Anu, déu del firmament, Ea, deesa de les aigües, i Enlil, déu de l'atmosfera i la terra.
- Belili
- Bilulu
- Dumuzi
- Gatumdu
- Innana
- Nanna
- Nanshe
- Nindara
- Nintu
- Ningursu
- Nisaba
- Nunbarsghegunu
- Shulpara
- Turdur

Títols polítics sumèris

- Lugal
- En
- Ensi

Categories socials a Sumèria

- Eren
- Gurush
- Shub-lugala Categoria:Sumèria ja:シュメール ko:수메르

Narain Karthikeyan

Narain Karthikeyan, nato a Madras in India il 14 gennaio 1977, è un pilota automobilistico, campione di Formula Asia nel 1996 e che ha successivamente gareggiato in Formula 3 e nelle Nissan World Series. Suo padre G.R. Karthikeyan è stato campione indiano di rally. Per il 2005 corre per la scuderia Jordan in Formula 1, primo pilota indiano della storia, ottenendo un 4° posto al famoso Gran Premio degli Stati Uniti disputato da sole sei vetture gommate Bridgestone. Bridgestone

Collegamenti esterni

- [http://www.narainracing.com/ Sito ufficiale] Karthikeyan, Narain Karthikeyan, Narain Karthikeyan, Narain ja:ナレイン・カーティケヤン

disco polo �eba konsultant slubny pozycjonowanie Prague hotels

:: RELATED NEWS ::

DIF
Djurgårdens IF, Djurgårdens Idrottsförening eller Djurgår'n är en av de mest framgångsrika idrottsföreningarna i Sverige.

Historik

DIF bildades den 12 mars 1891 på ett kafé med adressen Alberget 4 på Read More...

Fotbolls-VM 2002
Världsmästerskapet i fotboll 2002 spelades i Sydkorea och Japan mellan den 31 maj och den 30 juni 2002. Det var det 17:e världsmästerskapet i fotboll sedan 1930. Liksom i 1998 års VM kvalificerades sig 32 lag och i december 2001 lottades de åtta grupperna med fyra lag i varje. Sverige kom

Tyngdpunkt
Inom fysik med tillämpningar, är tyngdpunkten (mer precist kallat masscentrum) för ett föremål en tänkt punkt, i vilken man kan tänka sig att hela föremålets massa är koncentrerad. Användbarheten av ett sådant begrepp ligger dels i att föremålet har samma rörelseenergi och rörelsemängd som en tänkt, punktformig partikel som befinner sig i masscentrum och har samma massa som f�

Fotbolls-VM 1998
Frankrike, som var värdland, tog hem VM-turneringen. I finalen slog man de regerande världsmästarna Brasilien med 3-0 efter två mål av Zinedine Zidane under den första halvleken. I finalen var brasilianske storstjärnan Ronaldo märkligt blek, och påstods enligt en uppgift ha varit magsjuk. Detta torde ha varit den avgörande anledningen till Frankrikes seger, möjligen vid sidan av Zidanes storartade insats i finalen. VM-debutanten Kroatien v

Fotbolls-VM 1990
Världsmästerskapet i fotboll 1990

Västtyskland världsmästare

VM-slutspelet betecknas ofta som ett tråkigt VM med medelmåttigt spel. Dock kunde ingen klaga när Västtyskland, allmänt sett som VM:s genomgående bästa lag, slog Argentina i finalen. Argentina hade nämligen fått många kritiker genom gnetspel genom hela turneringen - detta hade dock lett fram till möjligheten att försvara VM-guldet från 1986. Final

Fotbolls-VM 1986
Världsmästerskapet i fotboll 1986

Maradona ledde Argentina till VM-guld

Sällan har en spelare dominerat en VM-turnerig som Argentinas Diego Maradona gjorde i Mexico 1986. Den lille mittfältaren var navet som allt kretsade kring och han avgjorde såväl kvartsfinalen som semfinalen med två mål i vardera. I finalen, där Maradona hårdbevakades slog han den avgörande passningen till Argentinas 3-2-mål. Maradona stod på toppen av sin karriär. Men många komm

FIFA Women's World Cup
Dam-VM i fotboll, eng. FIFA Women's World Cup, är världsmästerskapet i fotboll för damer. Dam-VM spelas var fjärde år sedan 1991. Se även Dam-EM i fotboll och herr-VM i fotboll. __NOTOC__

Världsmästare hittills

Externa

Read More...

Fotbolls-VM 1978
Världsmästerskapet i fotboll 1978 Argentina kunde som värdland ta ett efterlängtat VM-guld. Argentina hade dock en ganska krokig väg fram till finalen. Man slutade tvåa efter ett inledningsvis piggt Italien i det första gruppspelet. I det andra gruppspelet, där gruppettan gick till final, säkrade man finalplatsen först efter en 6-0-seger mot redan avhängda Peru. I finalen mötte man finalisterna 1974, Nederländerna, som återigen hade ett starkt lag. Nederländarn

Fotbolls-VM 1970
Världsmästerskapet i fotboll 1970 Brasilien triumferade när man tog sitt tredje VM-guld och legendariske stjärnan Pelé gjorde sitt sista världsmästerskap. Tidigare hade man vunnit 1958 och 1962. Ce

Fotbolls-VM 1974
Världsmästerskapet i fotboll 1974 Vid VM-slutspelet 1974 låg favoritskapet på hemmanationen Västtyskland men Nederländerna gjorde starkt intryck och finalen kom att stå mellan dessa länder. I Västtyskland återfanns Franz Beckenbauer och i Nederländerna Johan Cruyff, två av världens bästa fotbollsspelare genom tiderna.

Escriptura

Propietats generals

Terminologia bàsica

Història dels sistemes d'escriptura

Tipus d'escriptura

Sistemes d'escriptura logogràfica

Sistemes d'escriptura sil·làbics

Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets

Alfabet complet

Abjads

Abugides

Direcció

Suport

Sistemes d'escriptura i informàtica

Enllaços externs

Referències

Vegeu també

Comunicació

Temes relacionats

Humà

Llengua

Plànol

Els plànols en enginyeria i arquitectura

Matemàtiques

Categories

Fonaments i mètodes

Nombres

Matemàtica del canvi

Anàlisi

Estructures matemàtiques

Espais

Matemàtica finita

Matemàtica aplicada

Teoremes i conjectures famoses

Història de les matemàtiques. El món dels matemàtics

Matemàtiques recreatives

Història

Enllaços externs

Símbol

Significat

Escriptura

Propietats generals

Terminologia bàsica

Història dels sistemes d'escriptura

Tipus d'escriptura

Sistemes d'escriptura logogràfica

Sistemes d'escriptura sil·làbics

Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets

Alfabet complet

Abjads

Abugides

Direcció

Suport

Sistemes d'escriptura i informàtica

Enllaços externs

Referències

Vegeu també

Ortografia

Neologisme

Fonema

Enllaços externs

Majúscula

Enllaços externs

Escriptura cuneïforme

Sumèria

Protohistòria

La societat sumèria

Economia

Història

Llista de Ciutats-estats sumèries

Principals deus dels Sumeris

Títols polítics sumèris

Categories socials a Sumèria

Narain Karthikeyan

Collegamenti esterni

Historik

Västtyskland världsmästare

Maradona ledde Argentina till VM-guld

Externa

Read More...