:: wikimiki.org ::

Escriptura Japonesa

Escriptura japonesa

Per factors històrics, els japonesos fan gran ús de diversos tipus d'escriptura:
- Kana (o sil·labaris)
- Hiragana
- Katakana
- Furigana
- Kanji (o ideogrames) Tamé fan servir un tipus d'escriptura per a la romanització, o transcripció a neologismes de l'alfabet romà:
- Romaji Categoria:Escriptura japonesa ja:日本語の表記体系

Escriptura

L'escriptura és un mètode d'intercomunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Un sistema d'escriptura pot ser complet o incomplet; és complet el que pot expressar sense ambigüitat tot el que pot manifestar i dir una llengua determinada.

Propietats generals

Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en què normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat. Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació. Tots els sistemes d'escriptura requereixen:
- un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes);
- un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base;
- una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles dels sistema d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua;
- algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semi-permanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).

Terminologia bàsica

L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cada una de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps. El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se escriure, i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se llegir. En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada correcta. Un grafema és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements mínimament significatius, que en conjunt comprenen el joc de components bàsics, a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, usat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres). Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon usat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà usat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular. Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. El grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille. Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.
Història dels sistemes d'escriptura
La invenció del primer dels sistemes d'escriptura és aproximadament contemporània del principi de l'Edat del Bronze a finals del 4rt mil·lenni aC; és a dir, els sistemes d'escriptura més antics es pot considerar que daten de finals del Neolític. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme. Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no està clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del neolític hauria de considerar-se una mena de protoescriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. L'escriptura xinesa pot haver evolucionat independentment al voltant del 1200 aC. A América els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maya i l'azteca, es considera també que van evolucionar independentment.
Tipus d'escriptura
L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:
- Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
- Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
- Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
- Alfabet: els signes escrits representen fonemes. El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

Tipus de sistema Què representa cada símbol Exemple

Logogràfic morfema Hanzi xinès

Sil·làbic síl·laba Katakana

Alfabètic fonema Llatí

Abugida consonant+vocal, vocal Devanagari

Abjad consonant Àrab

Sistemes d'escriptura logogràfica
Article principal: Logograma Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames. Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà. Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & i @, provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, que es fan servir per i i a (a les adreces electròniques). Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, perquè els caràcters xinesos sovint són compostos semàntico—fonètics, símbols que inclouen un element que representa el significat i element que representa la seva pronúncia. El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extingits. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes d'escriptura logogràfica.
Sistemes d'escriptura sil·làbics
Article principal: Sil·labari Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba). Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, pel contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals). Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Vàries llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sil·labaris.
Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets
Dins dels alfabets distingirem bàsicament tres classes:
- alfabets plens, o complets, els que contenen consonants i vocals.
- alfabets sil·làbics o abugides, i
- alfabets consonàntics o abjads.
Alfabet complet
Article principal: Alfabet Un alfabet és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" on cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. La paraula alfabet deriva d'alfa i beta, els dos primers símbols de l'alfabet grec. En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes, però depenent de l'idioma aquestes regles poden ser, o no, seguides consistentment. Els alfabets perfectament fonològics són molt fàcils de fer servir i d'aprendre, i les llengües que en tenen (per exemple, el finès) ofereixen menys barreres a l'alfabetització (l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura) que altres idiomes com l'anglès, que té una ortografia molt irregular i complexa. Com que les llengües evolucionen independentment del seus sistemes d'escriptura, i els sistemes d'escriptura sovint s'han manllevat per a llengües diferents, per a les quals no foren pas dissenyats, el grau en què les lletres d'un alfabet corresponen als fonemes d'una llengua varia enormement d'una llengua a una altra, i fins i tot dins d'una mateixa llengua. Actualment, quan els lingüistes inventen sistemes d'escriptura per a un idioma que no n'havia tingut mai, l'objectiu generalment és aconseguir un alfabet perfectament fonològic. Un exemple d'un sistema d'escriptura perfectament fonològic és l'AFI (l'Alfabet Fonètic Internacional). Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura.
Abjads
Article principal: Abjad El primer tipus d'alfabet que es va crear va ser l'abjad. Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets en què només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad. Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques: el tifinagh berber i diversos abjads de llengües semítiques. Aquests darrers deriven de l'abjad lineal septentrional original. Les llengües semítiques i les llengües berbers, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos l'indicació de les vocals resulti redundant. Alguns abjads (com l'àrab i l'hebreu) també tenen marques per a les vocals, però només les fan servir en algun contextos especials, com l'ensenyament. Moltes escriptures derivades dels abjads han estat adaptades incorporant-hi símbols per a les vocals fins a esdevenir alfabets pròpiament; el cas més notori és la derivació de l'alfabet grec de l'abjad fenici. Aquestes adaptacions han passat sovint quan s'ha adaptat aquests sistemes d'escriptura a una llengua no semítica. El terme abjad prové de l'antic ordre de les primeres consonants de l'alfabet àrab: Alif, Bá, Jim, Dál, encara que la paraula podria tenir arrels més antigues en fenici o ugarític. Abjad encara és la paraula per a alfabet en àrab i en indonesi. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abjad.
Abugides
Article principal: Abugida Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic on els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistent dels signes bàsics per a indicar altres vocals. Així, en un abugida no hi ha un signe per a "k", sinó per a "ka" (si "a" és la vocal inherent), i "ke" s'escriu tot modificant el signe per a "ka" d'alguna manera que és anàloga, per exemple, a la manera com es modifica el signe de "la" per a obtenir "le". En molts abugides la modificació es fa afegint un signe per a cada vocal, però hi ha altres possibilitats imaginables (i existents en ús), com la rotació del signe bàsic, afegit de marques diacrítiques... La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe diferent per a cada síl·laba possible, i els signes per a cada síl·laba no tenen pas cap similaritat gràfica sistemàtica. En els abugides, la similaritat gràfica prové del fet que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads on els signes de consonants han acabat sent els símbols amb la vocal inherent, i els nous símbols per a les vocals són marques afegides al símbol bàsic. L'escriptura etiòpica és un abugida, encara que les modificacions de les vocals en etiòpic no són completament sistemàtiques. Els sil·labaris dels natius del Canadà es poden considerar abugides, encara que rarament siguin considerats en aquests termes. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures Brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i el sud-est d'Àsia. El nom abugida és una creació de Peter T. Daniels i està format amb els quatre primers caràcters de l'escriptura etiòpica ordenats tal com es fan servir en alguns contextos religiosos. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abugida.
Direcció
Les diferents escriptures s'escriuen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: tant horitzontal (d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriure bustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. El jeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes. L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap abaix de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com el xinès o el japonès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap abaix, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que s'escriuen de baix cap a dalt de la pàgina, com els que es feien servir antigament a les illes Filipines i altres illes del Pacífic occidental.
Suport
Els materials que han servit de suport a l'escriptura han estat molt variats al llarg de la història. Han aparegut escrits sobre tauletes d'argila, pedra, papir, pergamí, taules de fusta cobertes de cera i paper, entre altres.
Sistemes d'escriptura i informàtica
En ordinadors i sistemes de telecomunicacions els grafemes i altres unitats similars necessàries per al processament de text es representen amb "caràcters" que típicament es manifesten en una forma codificada. Per a aspectes tècnics sobre suport informàtic per a diferents sistemes d'escriptura, vegeu els articles CJK (Xinès, japonès, coreà) i text bidireccional, i també codificació de caràcters.
Enllaços externs

- [http://www.proel.org/alfabetos2.html Escriptures de tots els temps] (en castellà)
- [http://www.omniglot.com/writing/definition.htm Sistemes d'escriptura] (en anglès)
- Sobre sistemes d'escriptura africans de la John Henrik Clarke Africana Library a la Cornell University:
- http://www.library.cornell.edu/africana/Writing_Systems/Welcome.html
- En general sobre sistemes d'escriptura
- http://www.omniglot.com/index.htm
- [http://omniglot.com/writing/alphabetic.htm Alphabetic Writing Systems]
- Michael Everson's [http://www.evertype.com/alphabets/index.html Alphabets of Europe]
- The [http://www.unicode.org/ Unicode Consortium]
- [http://www.digitas.harvard.edu/cgi-bin/wiki/ken/ATypographicOutcry A Typographic Outcry]: una perspectiva curiosa
Referències

- Daniels, Peter T., and William Bright, eds. 1996. The world's writing systems. ISBN 0-19-507-993-0.
- DeFrancis, John. 1990. The Chinese Language: Fact and Fantasy. Honolulu: University of Hawaii Press. ISBN 0824810686
- Hannas, William. C. 1997. Asia's Orthographic Dilemma. University of Hawaii Press. ISBN 082481892X (paperback); ISBN 0824818423 (hardcover)
- Sampson, Geoffrey. 1985. Writing Systems. Stanford, California: Stanford University Press. ISBN 0-8047-1756-7 (paper), ISBN 0-8047-1254-9 (cloth).
- Smalley, W.A. (ed.) 1964. Orthography studies: articles on new writing systems, United Bible Society, London.
Vegeu també

- Alfabet
- Cal·ligrafia
- Escriptura oficial
- ISO 15924 - llistat de "codis per a la representació dels noms de les escriptures"
- Lletrejar
- Lletres majúscules i minúscules
- Ortografia
- Taquigrafia
- Transliteració Categoria:Escriptura ja:筆記 zh-min-nan:Bûn-jī hē-thóng

Kana

Kana és un terme genèric que es refereix a dos sil·labaris japonesos: hiragana (ひらがな) i katakana (カタカナ), que són caràcters basats en els pictogrames xinesos, o kanji (漢字), i que actualment els sustitueixen o acompanyen. El katakana es fa servir per escriure aproximacions a paraules i noms estrangers que han passat a formar part del japonès. Per exemple, muixeranga es pot escriure ムセランガ. (que com que és una llengua de fonètica més pobre equivaldria a mu-se-ran'-ga ) L'hiragana es fa servir sobre tot pels aspectes gramaticals de l'idioma. També es pot fer servir per representar una paraula (normalment d'origen japonès, i no xinès) en lloc d'un kanji. L'hiragana es pot escriure en petit a sobre o a la dreta de caràcters kanji poc coneguts per mostrar la seva pronunciació: això es coneix com a furigana. El furigana es fa servir sobre tot en els llibres per a nens, encara que la literatura dirigida a nens petits amb pocs coneixements de kanji poden omitir-lo i fer servir hiragana combinat amb espais per separar les paraules. Categoria:Sil·labaris Categoria:Escriptura japonesa ja:仮名 (文字) ko:가나 (문자) th:คะนะ

Katakana

El katakana (片仮名; カタカナ) és un dels dos sil·labaris emprats en l'escriptura japonesa juntament amb l'hiragana. També se sol emprar katakana per a referir-se a qualsevol dels caràcters de dit sil·labari. Aquests caràcters, al contrari que els kanji, no tenen cap valor conceptual, sinó únicament fonètic. Gràficament, presenten una forma angulosa i geomètrica. El sil·labari katakana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una consonant i una vocal, o bé una única vocal. L'única consonant que pot anar sola és la 'n'.

Usos del katakana

- El katakana s'empra per escriure paraules preses d'altres idiomes (principalment de l'anglès en temps recents), així com en onomatopeies.
- També s'utilitza el katakana per a ressaltar una paraula concreta, sent en aquest sentit equivalent a nostres cometes o a l'escriptura cursiva.
- Finalment, s'escriuen en katakana els noms d'animals en textos científics, mentre que en altres textos aquests mateixos només s'escriuen en kanji o hiragana. Realment, els dos sil·labaris són equivalents, encara que cadascun té usos diferents. En l'alfabet català hi ha alguna cosa semblat amb les majúscules i minúscules en el sentit que les grafies i els usos són distints.

Caràcters katakana bàsics

A I U E O _ ア (a) イ (i) ウ (u) エ (e) オ (o) K カ (ka) キ (ki) ク (ku) ケ (ke) コ (ko) S サ (sa) シ (xi) ス (su) セ (se) ソ (so) T タ (ta) チ (txi) ツ (tsu) テ (te) ト (to) N ナ (na) ニ (ni) ヌ (nu) ネ (ne) ノ (no) H ハ (ha) ヒ (hi) フ (fu) ヘ (he) ホ (ho) M マ (ma) ミ (mi) ム (mu) メ (me) モ (mo) Y ヤ (ya) ユ (yu) ヨ (yo) R ラ (ra) リ (ri) ル (ru) レ (re) ロ (ro) W ワ (wa) ヲ (wo / o) N ン (n) Anteriorment existien altres dos caràcters katakana: ヰ (wi) ヱ (we) Tanmateix, han caigut en desús i ja no s'utilitzen. Alguns caràcters katakana tenen certes semblances, com ocorre amb so (ソ) n (ン), xi (シ) i tsu (ツ), u (ウ) i wa (ワ). Altres, com he (ヘ) i mo (モ), s'assemblen als equivalents en hiragana ( へ i も respectivament) La r en japonès sempre és suau, es pronuncia com la r a mira, mai com a mirra.

Formació de nous sons mitjançant nigori

Existeix un accent diacrític en japonès anomenat nigori, i serveix per formar consonants sonores o impures (cas de les G, Z, D i B) o la mig impura P.
En el primer cas, el de les consonants sonores, s'utilitza el dakuten (゛) (濁点), que es representa amb dos traços diagonals curts a la part superior dreta del caràcter.
Per formar el so P, s'utilitza el handakuten (半濁点) (゜), que té forma de cercle i s'escriu també en la part superior dreta del caràcter. G ガ (ga) ギ (gi) グ (gu) ゲ (ge) ゴ (go) Z ザ (za) ジ (ji) ズ (zu) ゼ (ze) ゾ (zo) D ダ (da) ヂ (ji) ヅ (zu) デ (de) ド (do) B バ (ba) ビ (bi) ブ (bu) ベ (be) ボ (bo) P パ (pa) ピ (pi) プ (pu) ペ (pe) ポ (po)

Diftongs

Per un altra part, quan una síl·laba s'uneix amb un ya, yu, yo, es poden formar diftongs. En aquest cas el segon kana (ya, yu o yo) s'escriurà més petit del que és habitual. YA YU YO K キャ (kya) キュ (kyu) キョ (kyo) S シャ (xa) シュ (xu) ショ (xo) T チャ (txa) チュ (txu) チョ (txo) N ニャ (nya) ニュ (nyu) ニョ (nyo) H ヒャ (hya) ヒュ (hyu) ヒョ (hyo) M ミャ (mya) ミュ (myu) ミョ (myo) R リャ (rya) リュ (ryu) リョ (ryo) G ギャ (gya) ギュ (gyu) ギョ (gyo) J ジャ (ja) ジュ (ju) ジョ (jo) B ビャ (bya) ビュ (byu) ビョ (byo) P ピャ (pya) ピュ (pyu) ピョ (pyo) [La pronunciació d'aquesta y és com la de la i a novio en castellà (byo) o quiosc (kyo). Un altre exemple és la u en algunes paraules angleses en què sona com yu: huge (hyu)]

Consonants dobles o geminades

Les consonants dobles es formen escrivint un 'tsu' petit (ッ) davant de la consonante en qüestió. En un principi només es doblaven les consonants k, s, t, p (de la mateixa manera com passa amb l'hiragana).
En les llengües europees, i particularment en anglès, hi ha moltes paraules que acaben en una consonant que es pronuncia de forma brusca. L'escriptura japonesa està formada per síl·labes de tipus "consonant-vocal", i l'adaptació d'aquests sons consonàntics finals provoca que puguin doblar-se consonants com b, d, f, g i h.
Exemples: ペット (petto, de l'anglès pet, mascota), カッパ (kappa, del castellà capa), ベッド (beddo, de l'anglès bed, llit), バッグ (baggu, de l'anglès bag, bossa), マッハ (mahha, de l'alemany Mach).
La pronunciació és: pet-to, kap-pa, bed-do, bag-gu, mah-ha, és dir, la consonant sona dues vegades.
Quant a les consonants nasals ('m', 'n'), es doblen escrivint ン al davant.
De la mateixa manera que en català, la 'n' ん es pronuncia 'm' davant de 'p' o 'b'. Exemple: ナンバー (nanbaa, de l'anglès number, nombre).

Vocals llargues

El katakana es representen les vocals llargues mitjançant un guió llarg (ー a l'escriptura horitzontal, ｜ a l'escriptura vertical). Si la paraula és japonesa, també s'hi poden formar les vocals llargues de forma anàloga a com es fa en l'hiragana. Exemples:
- ミスター (misutaa, mister)
- スーパーマーケット (suupaamaaketto, de l 'anglès supermarket, supermercat)
- ショーイチ o bien ショウイチ (Shōichi, encara que normalment s'escriuria en kanji o hiragana).

Observacions sobre el katakana

Transcripció de romaji a katakana

Abans de tot cal recalcar que les paraules estrangeres s'escriuen en katakana de forma fonètica, respectant la pronunciació original. Això és a vegades difícil ja que el japonès té un sistema sil·làbic que és de tipus consonant + vocal (CV), essent la n (ン) l'única consonant que pot anar sola. Les conseqüències són que els grups de consonants (com en estrany), així com les consonants finals (matar) i certes síl·labes (com cí en buit) només es poden aproximar. Per transcriure una consonant sola o seguida d'una altra consonant, s'escull el caràcter que tingui el valor de la consonant + u. Això és així per què en japonès la u es pronuncia dèbilment. Tanmateix, com tu i du no existeixen en japonès, la t i la d soles es transcriuen com to i do respectivament. Exemples: キス (kisu, de l'anglès kiss, petó) i ヒント (hinto, de l'anglès hint, pista). Si se pronuncia aquesta consonant de forma sobtada o accentuada, llavors pasarà a ser una consonant doble en katakana. Exemple: ベッド (beddo, de l'anglès bed, llit). Els sons que no existeixen en japonès se substituiran pels que més s'hi assemblin.
- La l se substitueix per r. Exemple: ラウラ (Laura)
- La j castellana se sustitueix per h. Exemple: ホセ (José)
- El so θ (th en anglès thin) se substitueix per s, i ð (th en anglès then) se sustitueix per z.
- La v se sol substituir per b. Exemple: ボイス (boisu, de l'anglès voice, veu)

Nous sons incorporats al japonès mitjançant estrangerismes

En general, són estrangerismes les paraules que comencen per "P", i en menor mesura les que contenen una "P" simple (tanmateix, la doble "P" no és rara en japonès). També són estrangerismes totes les paraules que contenen un so de recent incorporació.

Síl·labes de recent incorporació al katakana

- Síl·labes ti (ティ) i di (ディ). Es formen mitjançant el caràcter te o de més una i petita. Exemple: ビルディング (birudingu, de l'anglès building, edifici).
- Síl·labes tu (トゥ) i du (ドゥ). Es formen mitjançant el caràcter to o do més una u petita. Exemple: トゥール (tūru, de tour).
- Síl·labes tsa (ツァ), tsi (ツィ), tse (ツェ) i tso (ツォ). En el japonès tradicional l'única síl·laba en TS és tsu (ツ). Per formar aquests nous sons només cal afegir un petit caràcter per la vocal corresponent. Exemple: イルパラッツォ (Iruparattso, o Ilpalazzo, un personatge del manga Excel Saga).
- Síl·labes fa (ファ), fi (フィ), fe (フェ) i fo (フォ). En el japonès tradicional l'única síl·laba en F és fu (フ). Per formar aquests nous sons només cal afegir un petit caràcter per a la vocal corresponent. Exemple: オックスフォード (Okkusufōdo, Oxford).
- Síl·labes wi (ウィ) i we (ウェ). Les síl·labes tradicionals wi i we ja no s'empren en japonès, en lloc seu s'escriu una u més una i o una e petita. Exemple: ウィキペディア (Wikipedia).
- Síl·labes va (ヴァ), vi (ヴィ), vu (ヴ), ve (ヴェ) i vo (ヴォ). El caràcter vu és simplement un caràcter u amb nigori. Per formar la resta de sons només cal afegir un caràcter petit per a la vocal corresponent. Exemples: デジャ·ヴ (déjà vu), ラヴェンダー (ravendaa, de l'anglès lavender, lavanda). Fins i tot hi ha l'és de "スィ" (su + i petita) per representar el so "si" en algunes paraules estrangeres com "merci" (メルスィ, mercès en francès). La forma tradicional "メルシ" (merushi) és, tanmateix, tres vegades més comuna (Google).

Diftongs

- Els diftongs també poden acabar en e. A l'escriptura això es representa amb la síl·laba habitual a i (ki, shi, etc.) més una e petita. Exemples: チェ (che)、シェ (she)、ジェ (je).
- Els diftongs amb ti i di són possibles: s'escriu te o de més un petit caràcter ya, yu, e o yo. Exemple: デューティ・フリー (dyūti furii, duty free).

Vegeu també

- Kana Categoria:Sil·labaris Categoria:Escriptura japonesa ja:片仮名 ko:가타카나 ms:Katakana th:คะตะคะนะ

Furigana

Els furigana són caràcters kana (hiragana o bé katakana) que es col·loquen al costat d'un kanji o un altre caràcter per indicar-ne la pronunciació.
- A l'escriptura horitzontal estan situats a sobre del caràcter.
- A l'escriptura vertical es col·loquen a la dreta del caràcter.

漢	かん
字	じ

かん	じ
漢	字

S'empren en els següents casos:
- En llibres escrits per a nens que no dominen la lectura dels kanji, així com en alguns manga (còmics japonesos).
- En caràcters que no es troben al llistat dels 1945 kanji d'ús comú o Jōyō kanji. Categoria:Escriptura japonesa ja:振り仮名

Romaji

El Rōmaji (ローマ字, literalment caràcters romans) en japonès es refereix a grans trets a l'alfabet romà. A Occident, se sol emprar aquest terme per referir-se a l'escriptura de la llengua japonesa en lletres romanes en contrast amb la barreja habitual de kanji i kana. El japonès pot escriure's en romaji per diverses raons:
- Senyals i rètols per a estrangers que visiten el Japó.
- Transcripció de noms de persones, empreses o llocs per a ser emprats en un altre idioma o país.
- Diccionaris i llibres de text per a estudiants de japonès.
- Èmfasi tipogràfica (similar al katakana en aquest sentit). Hi ha diversos sistemes diferents de romanització, incloent-hi els més comuns Hepburn i Monbushō. El Kunrei-shiki (訓令式), també conegut com a Monbushō (文部省), és un sistema de romanització per transcriure l'idioma japonès a l'alfabet romà. És el sistema preferit pel Monbushō (Ministeri d'Educació japonès), encara que s'utilitza sobre tot al Japó, essent molt més estesa la romanització Hepburn.

Diferències entre els sistemes de transcripció

Les diferències entre els sistemes Hepburn, Kunrei-shiki i Nippon-shiki es poden apreciar en la següent taula:

Hiragana	Katakana	Romaji
Hiragana	Katakana	Hepburn	Kunrei-shiki	Nippon-shiki
し	シ	shi	si	si
しゃ、しゅ、しょ	シャ、シュ、ショ	sha, shu, sho	sya, syu, syo	sya, syu, syo
ち	チ	chi	ti	ti
つ	ツ	tsu	tu	tu
ちゃ、ちゅ、ちょ	チャ、チュ、チョ	cha, chu, cho	tya, tyu, tyo	tya, tyu, tyo
ふ	フ	fu	hu	hu
じ	ジ	ji	zi	zi
ぢ	ヂ	ji	zi	di
づ	ヅ	zu	zu	du
じゃ、じゅ、じょ	ジャ、ジュ、ジョ	ja, ju, jo	zya, zyu, zyo	zya, zyu, zyo

El sistema Hepburn s'aproxima a la pronunciació dels diferents kana, però perd en regularitat, ja que l'analogia dels kana en k- (ca, ki, ku, ke, ko) es perd, per exemple, en els kana en t- (ta, chi, tsu, et, to). Mentrestant, ocorre el contrari en els sistemes Kunrei-shiki i Nippon-shiki: són més regulars en l'escriptura, però no ho són tant en la pronunciació.

Vocals llargues

Existeixen diverses formes de transcriure les vocals llargues, el que pot confondre en un principi al lector occidental. Bàsicament s'empra la transcripció directa, accents diacrítics o la 'h' per a allargar el so, o bé una barreja entre dos d'aquests mètodes.

	ああ	ええ	えい	いい	おお	おう	うう
(1)	ā / â	ē / ê	ē / ê	ii	ō / ô	ō / ô	ū / û
(2)	ā / â / aa	ee	ei	ii	oo	ō / ô	ū / û
(3)	aa	ee	ei	ii	oo	ou	uu
(4)	aa	ee	ee	ii	oo	oo	uu
(5)	ah	eh	eh	ih	oh	oh	uh
(6)	aa	ee	ei	ii	oh	oh	uh

(1) Les vocals llargues es poden representar mitjançant un diacrític anomenat macron, que té forma d'un guió sobre la vocal. No obstant això, com és difícil escriure aquests caràcters en la majoria es processadors de text, en moltes ocasions se substitueix el macron per un circumflex. Com aquest accent es troba en teclats espanyols i francesos, per anomenar dos exemples, la tasca de romanitzar el japonès se simplifica en gran mesura. La i llarga s'escriu "ii". (2) Només es col·loca el macron o el circumflex sobre la o o la u, exceptuant normalment la o llarga que provingui de "おお". Les altres vocals llargues es transcriuen directament. (3) De totes maneres, no tots els teclats permeten escriure accents de forma còmoda, pel que molts opten per transcriure els caràcters japonesos de forma escrupolosa, de forma que 'おう' es transcriu 'ou' a pesar de pronunciar-se com una 'o' llarga. Igualment, 'えい' es transcriu com 'ei' encara que el seu so sigui el d'una 'e' llarga.
Als Estats Units i al Japó se sol emprar aquest sistema, davant la falta d'accents en els teclats per escriure el macron o el circumflex. Per altra banda, a França la 'ou' és un diftong que es pronuncia com l'u catalana, pel que se sol recórrer al circumflex. (4) Alguns transcriuen 'おう' com 'oo' i 'えい' com 'ee'. Pot provocar alguna confusió. (5) També és corrent escriure "[vocal]+h" per a les vocals llargues, com per exemple "Ohtani". Existeixen alguns problemes, com per exemple si després de la vocal llarga hi ha altra vocal o una síl·laba que comença per i, ja que podria donar lloc a confusió. (6) Només s'aplica (5) a "o" i "u". Les altres vocals dobles es transcriuen directament. Aquesta romanització és bastant comuna als Estats Units. Existeixen algunes excepcions a aquestes regles de romanització. Els noms de persones, empreses i llocs, així com altres paraules que són conegudes de forma internacional no solen requerir distinció entre vocals llargues i curtes. Per exemple, Tòquio, Ichiro, Són Goku, judo. Amb tot, no existeix una transcripció estàndard per a les vocals llargues, el que pot resultar confús si un no està molt familiaritzat. No obstant, se solen emprar els mètodes (2) i (3) (en negreta).

La 'n' final (ん)

En el sistema Hepburn es romanitza 'ん' sempre com n, fins i tot davant de 'm', 'p' i 'b' (altres sistemes de romanització transcriurien 'ん' com m en aquests casos).
Així, s'ha de escriure shinbun en lloc de 'shimbun' en el sistema Hepburn. Per altra banda, si una vocal o bé qualsevol dels kana や (ja), ゆ (yu), よ (yo) segueix a 'ん' en una mateixa paraula, deuria emprar-se un apòstrof (') per a separar la 'n' de la següent lletra per a evitar confusions. Per exemple, 禁煙　　(きんえん, kin'en, prohibit fumar) i 記念 (きねん, kinen, commemoració).

Consonants dobles

L'assimilació de sons es representen en japonès mitjançant el caràcter っ en hiragana, ッ en katakana ('tsu' de mida menor a l'habitual). En el procés de romanització es dobla la consonant que el segueix, com passa a よっか (yokka, dia quart de mes), ざっし (zasshi, revista) i マッチ (macchi o matchi, llumí). Categoria:Escriptura japonesa ja:ローマ字 th:โรมะจิ

Hans-Eberhard Urbaniak

Hans-Eberhard Urbaniak (
- 9. April 1929 in Dortmund-Dorstfeld), Gewerkschaftssekretär, war für die SPD langjähriges Mitglied des Bundestages. Nach der Volksschule und der Bergberufsschule wurde er 1943 Berglehrling, arbeitete als Knappe und Hauer unter Tage. 1945 trat er in die IG Bergbau und Energie ein, 1951 in die SPD. Nachdem Urbaniak Betriebsratsvorsitzender wurde, arbeitete er von 1955 bis 1956 in der Sozialakademie Dortmund und wurde 1961 Gewerkschaftssekretär beim Vorstand der IG Bergbau und Energie Bochum. 1964 bis 1970 war er Mitglied Dortmunder Stadtrates. Vom 9. März 1970 bis zur Bundestagswahl 2002 war er SPD-Bundestagsabgeordneter.

Weblinks

- http://www.bundestag.de/mdb15/mdb14/bio/U/urbanha0.html Urbaniak, Hans-Eberhard Urbaniak, Hans-Eberhard Urbaniak, Hans-Eberhard Urbaniak, Hans-Eberhard Urbaniak, Hans-Eberhard

tablice gry sportowe rozst�py praca darmowe mp3

:: RELATED NEWS ::

Wikipedia:Articles for deletion/Benj Edwards

This page is an archive of the proposed deletion of the article below. Further comments should be made on the appropriate discussion page (such as the article's talk page or on a Votes for Undeletion nomination). No further edits should be made to this page.