:: wikimiki.org ::

Espanyol

Espanyol

- Geografia: Relatiu o pertanyent a Espanya, als seus habitants o a la llengua espanyola.
- Lingüística: Nom alternatiu amb què és conegut el castellà o quelcom relatiu la llengua.
- Esport: El Reial Club Deportiu Espanyol, club de futbol de Barcelona

Geografia

)]] La geografia és la ciència que té per objecte l'estudi de la superfície terrestre i la distribució espacial i les relacions recíproques dels fenòmens físics, biològics i socials que en ella es manifesten.

Concepte

En un sentit clàssic la geografia és la descripció de la Terra, però avui en dia, a més de descriure-la, la geografia tracta d'explicar-la. Es considera a la geografia com una ciència que aglutina a totes les altres ciències, tant naturals com socials, des de la història fins les matemàtiques, ja que els objectes d'estudi de la geografia són molts i molt variats. No obstant això, la perspectiva de la Geografia és diferent; estudia els modes d'organització de l'espai terrestre, la distribució dels elements que componen el paisatge, les seves formes, les seves poblacions... A més, estableix una dialèctica entre l'explicació i la descripció del paisatge; i entre el mètode inductiu i el deductiu. Per a això aquests elements han de ser elegits, seleccionats, ordenats, jutjats i presentats. L'anàlisi duu al geògraf a comprendre les maneres d'organització en l'espai.

Camps d'estudi

Els principals camps que estudia la geografia i les seves principals ciències auxiliars són:

Geografia física

- La Geomorfologia, amb mètodes de la geologia, la litologia i la geofísica.
- La climatologia, amb mètodes de la meteorologia i l'estadística.
- L'hidrologia, continental i marina, amb mètodes de la geologia, l'oceanografia i l'estadística.
- La Glaciologia, amb mètodes de la Climatologia i l'estadística
- La Pedologia amb mètodes de la geomorfologia,i l'edafologia.
- La biogeografia amb mètodes de la biologia, la botànica, la zoologia, l'edafologia i l'ecologia.

Geografia humana

- La geopolitica
- la geohistoria
- La geografia rural, amb mètodes de l'Agronomia, la climatologia, l'estadística i l'economia.
- La geografia econòmica que engloba totes les activitats econòmiques com:
- La geografia industrial, amb mètodes de les matemàtiques i l'economia.
- La geografia turistica amb mètodes de l'economia, les matemàtiques i la sociologia.
- La geografia urbana, amb mètodes de l'urbanisme, la sociologia i les matemàtiques. Naturalment els mètodes de la història apareixen en totes elles fins el punt que s'ha arribat a parlar de geografia cultural, així com els estadístics i matemàtics. També s'utilitzen mètodes d'astronomia i topografia per a realitzar els mapes (cartografia), així com la determinació de codis de signes que ajudin a interpretar-los.

Geografia general i regional

D'altra banda, la geografia pot estudiar-se de forma general o concretada en una zona, regió o país concret. Es parla així de geografia general i geografia regional que és la qual s'ocupa de l'aplicació de les anàlisis geogràfiques un país o regió.

Pàgines que s'hi relacionen

- Geografia física
- Continent
- Accidents geogràfics Categoria:Geografia als:Geografie ja:地理学 ko:지리학 ms:Geografi simple:Geography th:ภูมิศาสตร์

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

Lingüística

La Lingüística es la ciència que estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en el seu vessant escrit i oral

Branques de la lingüística

- Lingüística general
- Història de la Lingüística
- Lingüística catalana
- Lingüística clínica
- Llengües antigues i actuals

Pàgines que s'hi relacionen

- Acústica
- Sociologia
- Psicologia
- Escriptura Categoria:Lingüística fiu-vro:Keeletiidüs ja:言語学 ko:언어학 th:ภาษาศาสตร์ zh-min-nan:Gí-giân-ha̍k

Castellà

Història

Distribució Geogràfica

Fonologia

Variacions dialectals

s, c, z, x

Pronoms personals

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

Reial Club Deportiu Espanyol

Nom oficial	Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
Any de fundació	1900
Estadi	Montjuïc (Olímpic Lluís Companys)
Dimensions	105 x 67 metres
Aforament	70.000 espectadors
Socis (2005)	30.065
Samarreta	Blanca i blava a ratlles verticals
Pantaló	Blau
Imatge:Equipacioespanyol.JPG	Imatge:Escutespanyol.JPG

El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és un club de futbol català de la ciutat de Barcelona, fundat el 28 d'octubre de 1900. Actualment, l'Espanyol juga a la primera divisió de la Lliga espanyola. Els seguidors de l'Espanyol s'anomenen popularment "periquitos".

Història

Els primers anys

El setembre del 1900, Àngel Rodríguez Ruiz, un estudiant d'enginyeria, juntament amb Octavi Aballí i Lluís Roca decideixen la formació d'un nou club. El 28 d'octubre es constitueix oficialment la Societat Espanyola de Football. Es va batejar així com a contrapartida de la resta de clubs de l'època, que eren formats majoritàriament per estrangers, afiliant-se a la Sociedad Gimnàstica Española, d'on era president Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat de Barcelona i pare d'Àngel Rodríguez. Els primers partits de que es té constància que va jugar la Societat Espanyola foren el 11 i el 18 de novembre contra el Català, el 8 de desembre contra l'Hispània i el 9 contra la Deportiva Santanach; amb àmplies derrotes, tot i que no se'n coneix el resultat. Els jugadors que trencaren el foc foren en Rodríguez, Aballí, Roca, Alcalá, Escardó, Ruiz, Montells, Ponz, Bernat, Lizárraga, Alvarez i Sànchez. El gener de 1901 es passa a dir Club Espanyol de Foot-Ball, després d'ingressar-hi la dissolta Deportiva Santanach. El 23 de febrer de 1903, el Reial Madrid juga el seu primer partit a Barcelona, essent el rival l'Espanyol. El resultat final fou 0-0. Aquest any, l'Espanyol s'endú en propietat la Copa Macaya, primer campionat disputat a Catalunya. El primer partit amb un club internacional fou el 27 del 12 del 1904: Espanyol 7 - Stade Olympique de Toulouse 2. Aquests primers anys foren mecenes del club els germans Josep Maria i Laureà Miró-Trepat. El 1906 l'Espanyol suspèn les seves activitats per falta de jugadors, ja que la majoria d'ells, que eren estudiants universitaris, foren matriculats per estudiar a Universitats de fora de Catalunya. La resta ingressaren al X Sporting Club. El 1909, alguns jugadors que foren de l'Espanyol tornen a Barcelona i emprenen el ressorgiment del club, als que s'uneixen els jugadors del X SC i del Club Espanyol de Jujitsu (fundat el 1906 per Julià Clapera). S'aconseguí, a més la aportació de seccions d'esgrima, boxa, jujitsu i una secció recreativa dedicada a l'art de la Talia. Foren els portaestandards l'Emili Sampere i en Julià Clapera. Passa a nomenar-se Club Deportiu Espanyol. Partits destacats del moment foren: Espanyol 4 - Stade Bordelais 0 i Espanyol 4 - Cardiff Corinthians 2. El 1911, l'Espanyol juga 3 encontres internacionals, vencent 3-2 l'Olympique de Marseille, però perdent enfront el Plumstead FC de Londres per 0-7 i 1-4. L'Espanyol contratà 3 anglesos d'aquest equip, John Allack, Hodge i Gibson. Era el primer pas de professionalisme del club. El 1912 es derrotà per 5 a 0 l'Etoile Club de Levallois. També es jugà un torneig triangular entre l'Espanyol, l'Athletic de Bilbao i el Woolwich Polytechnic de Londres que guanyà l'Espanyol. El 1912 Alfons XIII li atorga el títol de Reial. Dos directius donaren un impuls important a l'Espanyol d'aquella època, principalment pel que fa a l'aspecte econòmic, els senyors Evelí Doncos i Genaro de La Riva. El 1912 torna el Plumstead FC, que aquest cop empata els dos partits 4-4 i 3-3. El 1914-15, l'Espanyol inagura el seu historial de partits a l'estranger guanyant a Portugal enfront el Benfica (1-2 i 1-2) i una selecció de Lisboa per 1-4.

Sarrià i la consolidació del club

En arribar els anys vint, l'Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol de Catalunya, amb la obtenció dels Campionats de Catalunya dels anys 1904, 1912, 1915 i 1918. El 18 de febrer de 1923 s'inagura l'estadi de Sarrià, que amb el temps esdevindrà un espai mític per al club. L'Espanyol disputà també encontres amb equips internacionals, entre els que destacaren: Neumünster, Imperial de Lisboa, SK Csechie Karlin de Praga, Sparta de Praga, Viktoria Zizkov i Nuselsky. L'Espanyol fa el 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on fitxa el jugador Padrón. A la temporada següent fa un viatge per l'Europa Central, aprofitant la fama aconseguida per Ricard Zamora. Perd amb l'Sparta de Praga per 4 - 0, i guanya al Red Star de Paris per 1 a 6. Al finalitzar la temporada 1925-26, l'Espanyol fa una exitosa gira per Amèrica: A Buenos Aires: 'Selecció zona sud' 0 - E. 1; 'Selecció nord' 1 - E. 1; Selecció argentina 2 - E. 2. A Rosario es perdé per 3 a 0 enfront la 'selecció rosariana'. A Montevideo: Nacional 0 -E. 1; Peñarol 1 - E. 0; Pauhajo 0 - E 1; Huracán 1 - E. 0. Torna a jugar enfront la 'selecció rosariana' i empata a 2. A Xile: 'Selecció zona central' - E. (4-3, 4-2) i 'selecció de Valparaiso' 1 - E. 4. A Perú: Alizanza Lima 1 - E. 3; Progresista Lima 1 - E. 3; 'combinat Chalago' 0 - E. 4. S'acabà l'excursió a Cuba, on guanyaren per 4-3 contra una selecció potent del país. La dècada dels vint fou molt exitosa per l'Espanyol i finalitzà amb el gran èxit en el Campionat d'Espanya del 1929 i la participació a la primera lliga espanyola. La figura mítica més destacada d'aquells anys fou Ricard Zamora. Al final de la temporada 1928-29, es jugà un partit d'homenatge a Patrici Caicedo, guanyant la Unió Esportiva Sants per 5-1; es vencè els uruguaians del Rampla Juniors per 1-0 i es realitzà una gira per Suèssia. Amb l'adveniment de la república, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, al ser eliminat prematurament de la copa l'Espanyol realitzà una gira per Marroc, i després, d'acord amb l'Athletic de Madrid realitzà una gira per Amèrica amb els següents resultats: selecció argentina 2 - E/AM 2, selecció argentina 1 - E/AM 1, selecció argentina 1 - E/AM 0, selecció rosariana 2 -E/AM 0, selec. rosariana 4 - E/AM 5. A Uruguai perdé enfront la selecció uruguaiana per 3 a 1, en dos partits. A Rio, selecció Brasil 4 -E/AM 1, selec. Rio 1 -E/AM 1; i a Sao Paulo, selec. Sao Paulo 2 -E/AM 1.

L'Espanyol durant el franquisme

La postguerra s'inicia amb un gran èxit per al club, la segona Copa del Rei del 1940. A les temporades 1943, 1944, 1946 es retiraren tres grans jugadors de l'Espanyol, i el club els hi va fer sengles homenatges a l'inici de cadascunes de les temporades. Els jugadors eren en Pere Solé, Crisant Bosch i Albert Martorell. El desembre de 1949 l'Espanyol es desplaça a Filipines, on juga una série d'encontres amistosos. Vencé 7 a 2 a una selecció de Manila, 7 a 0 al Sing-Tao de Hong Kong i 6 a 2 a una selecció internacional de Hong Kong. El soci número 1, Julià Clapera, dóna compte que l'octubre de 1950 es complia el 50è aniversari de la fundació del club. Però es tracta d'unes noces d'or anticipades, ja que per la suspensió que va sofrir el club no se celebraran fins per l'octubre de 1953. En l'encontre de celebració es derrotà el Malmö per 3 a 2. L'alineació d'aquest partit fou: Domingo; Teruel, Parra; Catá, Tejedor, Bolinches; Cruellas, Marcet, Mauri, Arcas i Ramírez. El juliol de 1951 s'iniciaren les obres d'ampliació de Sarrià. L'estadi, que pertanyia a la família de La Riva, va passar a propietat de l'Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Aquest any es fitxa a l'entrenador argentí Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es feu famós per que feia respirar oxigen als jugadors als descansos dels partits. El maig del 1952, en encontre internacional, Espanyol 4-Nancy CF 2. L'estiu de 1953, l'Espanyol juga a Amèrica enfront Dep. Municipal Lima (2-1), Alianza Lima (2-0), Sport Boys (1-0), selecció d'Arequipa (3-2), Universitario de Deportes (2-0), Centre Gallec de l'Havana (1-0, 3-2, 2-2 i 1-2) i Universitario de Deportes (0-0). Altres encontres internacionals a la temporada 1953-54 foren Espanyol 2-Cruzeiro 4 i Espanyol 1-Cruzeiro 2 (al gener); Espanyol-Racing Buenos Aires (al febrer), Roma 1-Espanyol 0 (al maig, a Roma) i Espanyol 4-Hannover 0 (el més de setembre). El juliol de 1961, l'Espanyol juga la segona edició de la International Soccer League, a Nova York. L'Espanyol jugà els següents partits: E. 1-Montreal Concordia 1; E. 3-Mónaco 1; E. 4-Shamrock Rovers 1; E. 2-Estrella Roja 7; E. 1-Dukla Praga 5; E. 0-Rapid de Viena 3 i E. 4-Petah Tikvah 1. L'Espanyol acabà cinquè. La temporada 1961-62 es produeix el primer descens del club a Segona Divisió. Va haver-hi canvis a la banqueta blanc-i-blava, fent-se càrrec de l'equip en Ricard Zamora i en Julià Arcas. La temporada següent, s'assegué a la banqueta l'home que entrenant el Valladolid havia enviat l'Espanyol a Segona, Heriberto Herrera. Quan en Kubala va abandonar la banqueta blau-grana, encara en bona forma, juga amb la samarreta de l'Espanyol (temporada 1961-62), passant més tard a la banqueta blanc-i-blava; on coincidí amb Alfredo Di Stefano a les seves ordres, que fitxà per l'Espanyol la temporada 1964-65. L'estiu de 1964, l'Espanyol guanya el torneig triangular de Mallorca i el 1966 el Festa d'Elx, en derrotar l'Elx CF i el FC Porto. Les vacances que proporciona el mundial les aprofita el club per jugar el Torneig Ciutat de Torí, en el que acaba imbatut, però no s'adjudica el trofeu al perdre als penals. Els rivals foren el Corinthians, el Lazio i l'Inter. L'estiu del 1966, l'Espanyol s'emporta el Trofeu Festes d'Elx, guanyant el Porto per 2 a 0, i l'Elx per 4 a 2. A Barcelona, es guanya el Racing París-Sedan per 5 a 0. La pretemporada del 1967 aconsegueix, el club, bons resultats al torneig Hexagonal de Mèxic. Empatà a 2 amb l'América, i guanyà el Bologna (3-0), el Sheffield Wednesday (2-0) i el Toluca (3-2); però perd l'encontre decisiu contra el Combinat Mexicà (0-3), amb arbitratge parcial de Di Leo. L'Espanyol fou segon. S'endú, en canvi, el Torneig Costa del Sol, vencent el Santos, de Pelé, (4-1) i la Selecció Argentina B (2-1). És nou president Joan Vilà Reyes. D'aquesta època és la famosa davantera espanyolista anomenada "dels 5 dofins", que en realitat eren sis, Amas, Marcial, Re, Rodilla, José María i Miralles. El juny del 1971, amb José Emílio Santamaría com a entrenador, l'Espanyol viatja a la Unió Soviètica per fer una gira. Obtingué els següents resultats: Dinamo Kiiv 2-E 0; Zenith Leningrad 0-E 0; Torpedo Moscou 0-E 0. El 1973 fa una gira per Extrem Orient. Amb Santamaria a la banqueta realitzà grans campanyes a la Lliga espanyola. L'Espanyol guanya el trofeu Ramon de Carranza el 1973 (1-0 al Athletic de Bilbao) i és sotscampió el 1974 (1-2 enfront el Palmeiras).

Els darrers anys

El 8 de setembre de 1978 mor a Barcelona en Ricard Zamora, possiblement la més gran figura de la història del club. Durant la dècada dels 70 i començament dels 80 destacà a l'Espanyol, especialment, la figura de Rafael Marañón, nascut a Olite (Navarra), que amb 295 gols és el jugador que més n'ha marcat, fins avui, a la història del club. El 4 de desembre de 1992, l'Espanyol s'inscriu al Registre Mercantil com a Societat Anònima Esportiva. El 1994 es crea el RCD Espanyol B, filial blanc-i-blau, en absorbir els drets del FC Cristinenc, de Santa Cristina d'Aro. El 1995, l'Espanyol modifica lleugerament el seu nom i passa a nomenar-se Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S.A.D. El 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià passant a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Són temps d'alts i baixos, amb dos descensos a Segona Divisió i grans campanyes amb entrenadors com Javier Clemente (amb qui arribà a la final de la copa de la UEFA el 1988), José Antonio Camacho, Paco Flores (amb qui aconseguí la Copa del Rei de la temporada 1999-2000 a València en la final disputada enfront l'Atlético de Madrid), o Miguel Ángel Lotina. El 14 de novembre de 1999 es disputa a l'estadi Olímpic de Montjuïc el partit que inagurava els actes del centenari del club en el qual es derrota la selecció argentina per 2 a 0.

Els colors

El primer uniforme fou groc (d'aquí una de les hipòtesis del sobrenom de 'pericos'), amb faixa i pantaló llarg. Més tard s'utilitzà, samarreta blanca, amb faixa blava i pantaló negre o blau (1901). Finalment, el 20 de febrer de 1910, l'assemblea de l'Espanyol decideix canviar els colors i l'escut de l'Espanyol, adoptant-se els colors blau i blanc dels almogàvers, de l'escut d'armes de Roger de Llúria.

Els estadis

Pel que fa als seus primers camps cal dir que el primer partit va ser al pati d'armes del Parc de la Ciutadella. El primer camp fou Can Grassot a la Sagrada Família. El 6 de desembre de 1903 s'inagura el camp a l'Hospital Clínic (a l'Escola Industrial), guanyant al Català per 2 a 0 i al cap de dos dies al Barcelona per 3 a 1. També jugà on avui hi ha la plaça de braus Monumental (Marina). L'1 de març de 1911 s'inagura el seu nou camp al carrer Muntaner, entre Londres i Indústria, a prop l'Hospital Clínic, anomenat popularment camp de les faves, amb un partit contra l'Español de Madrid, al que derroten per 2 a 0. El 18 de febrer de 1923 s'inagura l'estadi de Sarrià amb el partit Espanyol 4 - Sants 1, del Campionat de Catalunya. El primer gol el va marcar Vicenç Tonijuan. Donada la situació i l'arbrat de tota mena que el rodejava li valgué el sobrenom de "La Manigua de Can Ràbia" i també va rebre el sobrenom de "la bombonera". El 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià. L'Espanyol venç el València Club de Futbol per 3 a 2. L'equip es veu obligat a vendre l'estadi per pagar el seu dèficit econòmic. Des d'aquell any juga els seus partits a l'Estadi de Montjuïc. El 2001 s'inagurà la Ciudat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs i el 2003 es col·locà la primera pedra del Nou Estadi del RCD Espanyol als termes municipals de Cornellà-El Prat.

Dates per recordar

- 28.10.1900: Àngel Rodríguez, juntament amb els seus companys estudiants de la Universitat de Barcelona Aballí i Roca, funda el RCD Espanyol de Barcelona.
- 13.05.1902: L’espanyolista Ponz marca el primer gol de la història de la Copa del Rei.
- 1903: S’aconsegueix el primer títol oficial : La Copa Macaya.
- 25.04.1912: El Rei Alfons XIII concedeix a l’Entitat el títol de Reial i l’ús de la Corona que figura al seu escut.
- 18.02.1923: S’inaugura l’Estadi de Sarrià, que fou comprat en propietat, en els anys 50.
- 03.02.1929: L’Espanyol guanya la primera Copa del Rei ( Espanyol 2, Real Madrid 1 ).
- 10.02.1929: L’espanyolista "Pitus" Prats aconsegueix el primer gol de la història de la Lliga ( Espanyol 3, Real Irún 2 ).
- 30.06.1940: L’entitat s’adjudica la segona Copa ( Espanyol 3, Real Madrid, 2).
- 18.05.1988: Assoleix el sotscampionat de la Copa de la UEFA.
- 29.06.1992: El club passa a ser Societat Anònima Esportiva ( SAD ).
- 1997: Es ven Sarrià i l’Entitat es trasllada a l’Estadi Olímpic.
- 14.11.1999: S’inaugura l’any del Centenari amb una espectacular cerimònia a l’Estadi.
- 27.05.2000: L’Espanyol, Campió de la Copa del Rei per tercera vegada a la seva història a l'estadi de Mestalla. (Espanyol 2 Atl Madrid 1)

Títols

Futbol

- 3 copes del rei (1928-29, 1939-40, 1999-2000)
- 9 Campionats de Catalunya (1903 (Copa Macaya), 1903-04, 1911-12, 1914-15, 1917-18, 1928-29, 1932-33, 1936-37, 1939-40)
- 3 Copes de Catalunya (1994-95, 1995-96, 1998-99)

Bàsquet

- 1 Copa d'Espanya (1941)
- 1 Copa d'Espanya femenina (1943)
- 1 Lliga Catalana EBA (1981)

Hoquei Patins

- 11 Copes d'Espanya (1944, 1947, 1948, 1949, 1951, 1954, 1955, 1956, 1957, 1961, 1962)

Voleibol femení

- 3 Lligues espanyoles (1985, 1988, 1991)
- 4 Copes d'Espanya (1985, 1986, 1990, 1992)

Presidents

Jugadors destacats

Seccions esportives

Històricament el club ha estat sempre una entitat poliesportiva, tot i que en l'actualitat només compta amb secció de futbol (mascuí i femení). El 1918 es funda la secció d'atletisme, la que ha donat més triomfs a les vitrines blanc-i-blaves. El 1923 es creen les seccions de bàsquet i rugbi. El 1941 es funda la secció de ciclisme, i el 1942 la d'hoquei patins una de les pioneres d'aquest esport a Catalunya. També ha tingut seccions de voleibol femení, futbol sala i hoquei herba (1912).

Himne

L’himne actual del RCD Espanyol va ser gravat per l'Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallés. La música va ser composta per l’exdirector de l’orquestra La Selvatana: Antoni Mas. La lletra és obra de l’historiador espanyolista Joan Segura Palomares. L’himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l’Estadi Olímpic durant l’acte inaugural del Centenari. Espanyol, nostre crit,
Espanyol, surt del pit.
Espanyol, Espanyol, Espanyol
A la grada i a la gespa
l'Espanyol ens ha unit,
esportiva la bandera
blanc de cor i blau d'esperit.
Són colors forjats en la noblesa
que amb honor portem
per tot el món
com un cant d'amor
a nostra terra,
la terra de l'Espanyol.
Jo t'estimo, Espanyol.
Ets l'orgull de l'esport
i de Catalunya glòria.
Jo t'estimo, Espanyol.
Espanyol, nostre crit,
Espanyol, surt del pit.
Espanyol, Espanyol, Espanyol.
Espanyol, nostre crit,
Espanyol, surt del pit.
Espanyol, Espanyol, Espanyol.
Sempre al teu rival respectes
fent ressó del nostre anhel,
però al damunt de la gespa
no hi ha cap de més valent.
D'avis a néts, en noble nissaga,
som una sola generació,
el cor encès i la ment molt clara
fidels sempre a l'Espanyol.
Jo t'estimo, Espanyol.
Ets l'orgull de l'esport
i de Catalunya glòria
Jo t'estimo, Espanyol.
Jo t'estimo, Espanyol.
Ets l'orgull de l'esport
i de Catalunya glòria.
Jo t'estimo, Espanyol.
Espanyol.

Enllaços externs

- [http://www.rcdespanyol.com Plana Web del club]
- [http://www.ircdespanyol.org/cat/ Canal irc del club]
- [http://www.geocities.com/Colosseum/Stadium/4812/ Museu virtual]
- [http://www.pericosonline.com/ Portal d´informació espanyolista]
- [http://www.curvajove.com/ Curva Jove]
- [http://http://boards1.melodysoft.com/app?ID=15deabril/ Fòrum 15 d´abril]
- [http://www.castawaysweb.com/ Articles d´història espanyolista]
- [http://www.penyabreda.com/ Penya Blanc-Blava de Breda i comarca] Categoria:Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona ja:RCDエスパニョール

Futbol

El futbol és un esport d'equip practicat a l'aire lliure entre dos equips d'onze jugadors cadascun amb la finalitat d'introduir una pilota, impulsada amb els peus o amb el cap, a la porteria de l'equip contrari.

Història

El futbol és un esport molt antic i no se sap ben bé com va sorgir. Els antecedents més remots del joc es poden situar al voltant de l'any 200 aC. durant la dinastia Han a la Xina. El seu joc es deia tsu chu (tsu significa aproximadament 'donar puntades de peu' i chu denota una bola feta de cuir farcit). Fins i tot els emperadors xinesos van prendre part en el joc. Els grecs i els romans van tenir una gran varietat de jocs de pilota (com l´episkuros i l´harpastum), i alguns probablement serien tant per jugar amb les mans com amb els peus. Durant el segle VII els japonesos van tenir una forma de futbol anomenada kemari. Al segle XIV es disputava a Florència un joc anomenat calci (giuoco del calci, 'joc de la puntada de peu'), que es jugava per equips de 27 jugadors amb sis àrbitres. Aquest joc permetia usar tant les mans com els peus. No és fins al segle XII que es troben evidències d'algun tipus de futbol practicat a Anglaterra. A l'Edat Mitjana se'n van conèixer diversos tipus. Bàsicament era un futbol que tenia lloc entre faccions o grups rivals en viles i ciutats i també entre pobles i parròquies. Hi prenien part una gran quantitat de jugadors i les porteries podien estar separades més d'un quilòmetre. Aquests jocs, que sovint eren violents i perillosos, estaven associats especialment amb el Carnaval i es van anomenar futbol de carnaval. Alguns d'aquests jocs van sobreviure a Anglaterra fins ben entrat el segle XX. Una successió d'edictes reials de reis anglesos van portar a la supressió del futbol. De fet, aquests jocs van florir durant els períodes Tudor i Estuard. Oliver Cromwell va intentar posar-hi fre, però amb la Restauració i el regnat de Carles II aviat es van rehabilitar. Al segle XVIII, era popular a les escoles públiques angleses, però encara comprenia molts jugadors per bàndol. Unes quantes escoles públiques van desenvolupar una forma més organitzada que ha sobreviscut a Eton (Eton wall game, Eton field game), Harrow (Harrow football) i Winchester (Winchester football). L'any 1846 es va realitzar el primer intent seriós d'establir un reglament. Va ser promogut per H. de Winton i J. C. Thring a la Universitat de Cambridge, que van preparar un encontre entre representants de les escoles públiques més importants per intentar crear un joc de regles estandarditzat. Van arribar a un acord i en van formular deu, conegudes com 'les regles de Cambridge' i que Thring va descriure com 'el joc senzill'. El 1855 es va fundar el Sheffield Football Club, el club més antic del món, i el 1862 va començar a existir el Notts County, el club de lliga més antic del món. L'octubre de 1863 es va fundar la Futbol Associació (FA) a la Taverna Freemasons, al carrer Great Queen de Londres. La idea d'una Copa de Futbol Associació va ser del secretari de la FA, Charles Alcock, qui va proposar els seus plans en una reunió a la qual van assistir dotze clubs, l'octubre de 1871. Van participar quinze clubs en la primera competició, l'any 1872, que va ser guanyada pels Wanderers, que van batre els Royal Engineers. Fins l'any 1892, gairebé totes les finals es van celebrar al Kennington Oval (Londres), que és més conegut pel criquet. Fins l'any 1883, tots els guanyadors van ser clubs d'aficionats. Els Wanderers van guanyar sis vegades. Els Old Etonians van guanyar dues vegades i van ser segons en sis ocasions. També l'any 1872 es va celebrar el primer partit internacional (entre Anglaterra i Escòcia), i el 1878 es va celebrar el primer partit amb llum elèctrica. La pilota oficial actual és un poliedre semi-regular format per hexàgons i pentàgons.

Organismes rectors

1878] El organisme internacional reconegut encarregat de dirigir el futbol i altres esports associats com el futbol sala i el futbol platja és la Fédération Internationale de Football Association (FIFA). Existeixen també sis confederacions regionals associades a la FIFA:
- Àsia: Asian Football Confederation (AFC)
- Àfrica: Confederation of African Football (CAF)
- Amèrica del Nord, Amèrica Central i el Carib: Confederation of North, Central American and Caribbean Association Football (CONCACAF)
- Europa: Union of European Football Associations (UEFA)
- Oceania: Oceania Football Confederation (OFC)
- Amèrica del Sud: South American Football Confederation (CONMEBOL) Les diferents associacions nacionals estan afiliades tant a la FIFA directament, com a la seva respectiva confederació continental. A Espanya els organismes encarregats de dirigir el futbol són:
- Real Federación Española de Fútbol (RFEF). Òrgan rector a nivell espanyol.
- Federació Catalana de Futbol (FCF). Òrgan rector a nivell català.
- Liga de Fútbol Profesional (LFP). És l'associació dels clubs i regeix tot el futbol professional.
- Asociación de Futbolistas Españoles (AFE). Associació encarregada de vetllar pels interessos dels futbolistes. L'encarregat del manteniment de les regles del joc no es la FIFA en si mateixa, sinó per la International Football Association Board (IFAB).

Competicions oficials de països i estats

Competicions mundials

- Copa del Món de Futbol (Mundial)
- Copa del Món de Futbol femenina (Mundial femení)
- Copa Confederacions

Competicions europees

- Eurocopa de Futbol (Campionat d'Europa de Futbol)
- Campionat Britànic
- Campionat Escandinau (Campionat Nòrdic)
- Copa Balcànica de Nacions
- Copa Bàltica
- Copa Dr. Gerö

Competicions americanes

- Copa Amèrica de Futbol
- Campionat de la CONCACAF (CCCF, NAFC, CONCACAF i Copa d'Or)

Competicions africanes, asiàtiques i oceàniques

- Copa d'Àfrica de Futbol
- Copa d'Àsia de Futbol
- Copa del Golf de Futbol
- Copa Aràbiga de Futbol
- Copa d'Oceania de Futbol

Competicions de Clubs Internacionals

Competicions entre continents

- Petita Copa del Món
- Copa Intercontinental (Toyota Cup)
- Mundial de Clubs
- Copa Interamericana
- Copa Afro-Asiàtica de clubs

Competicions europees

- Copa d'Europa (UEFA Champions League)
- Recopa d'Europa
- Copa de la UEFA (inclou Copa de les Ciutats en Fires)
- Supercopa d'Europa
- Intertotto-UEFA Cup
- Campionat dels Pirineus
- Copa Mitropa
- Copa Llatina
- Copa Balcànica de clubs
- Copa Anglo-Italiana
- Copa dels Alps
- Copa de la Comunitat d'Estats Independents

Competicions americanes

- Copa Libertadores de América
- Copa Sudamericana (inclou Supercopa, Recopa, Másters, Oro, Conmebol, Mercosur i Merconorte)
- Copa de Campions de la CONCACAF
- Copa de Campions de Copa de la CONCACAF

Competicions africanes

- Copa de Campions Africana
- Recopa Africana
- Copa Confederació Africana
- Supercopa d'Àfrica

Competicions asiàtiques i oceàniques

- Copa de Campions Asiàtica
- Recopa Asiàtica
- Copa de la AFC
- Supercopa d'Àsia
- Copa de Campions del Golf
- Copa de Campions d'Oceania

Competicions de Clubs Nacionals

Tornejos amistosos

- Torneig Joan Gamper
- Torneig Ciutat de Barcelona
- Torneig Nostra Catalunya
- Torneig d'Històrics
- Torneig Costa Brava
- Copa Barcelona
- Torneig Ciutat de Terrassa
- Trofeu Moscardó

Clubs de futbol

- Veure Llistat de clubs de futbol

Futbolistes famosos

- Alfredo Di Stéfano
- Johan Cruyff
- Diego Armando Maradona
- Pelé (Edson Arantes do Nascimento)
- Michel Platini
- Franz Beckenbauer
- Uwe Seeler
- Bobby Charlton
- George Best
- Paolo Rossi
- Sandro Mazzola
- Ferenc Puskas
- Romário de Souza Faria
- Ladislao Kubala
- Luis Suárez
- Ricard Zamora
- Josep Samitier
- Antonin Panenka
- Zinedine Zidane
- Ronaldinho Gaúcho
- Luis Figo

Enllaços externs

- [http://www.fifa.com Associació de Federacions Internacional de Futbol]
- [http://www.uefa.com Unió de Federacions Europees de Futbol]
- [http://www.lfp.es Lliga Espanyola de Futbol]
- [http://www.villarrealcf.com Villarreal Club de Futbol]
- [http://www.atleticbalears.tk Club Esportiu Atlètic Balears] ko:축구 ja:サッカー simple:Football (soccer) Categoria:Futbol

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la