:: wikimiki.org ::

Esperanto

Esperanto

L'esperanto és un idioma artificial creat pel doctor polonès L. L. Zamenhof el 1887 com a resultat de 10 anys de feina. El primer llibre publicat va ser D-ro Esperanto. Lingvo internacia. Antaŭparolo kaj plena lernolibro, que significa "el Doctor Esperançat". Llengua Internacional. Pròleg i Llibre sencer d'aprenentatge". El pseudònim de Zamenhof, Esperanto, molt aviat es va convertir en el nom de l'idioma.

L'idioma

1887 L'esperanto està destinat a servir d'idioma auxiliar internacional, el segon idioma (després de la llengua natal). La major part del vocabulari està format per arrels de llengües modernes d'origen indoeuropeu i també del llatí i el grec clàssics. La gramàtica de l'esperanto es basa en 16 regles. L'alfabet és fonètic (cosa que significa que totes les paraules es pronuncien com s'escriuen i viceversa). Posseeix una estructura molt lògica (les mateixes terminacions de paraules per a les mateixes parts del diàleg (per exemple: -o per a substantius, -a per a adjectius, etc.). Presenta caràcter aglutinant, la qual cosa permet de forma sistemàtica la construcció de paraules combinant arrels, prefixos i sufixos. Això implica que a partir d'un nombre relativament petit d'arrels es poden expressar tots els conceptes possibles, cosa que en facilita l'aprenentatge a causa del reduït nombre d'elements que cal memoritzar. Totes aquestes característiques fan que l'esperanto sigui més fàcil d'aprendre que qualsevol llengua natural, fins i tot per a parlants de llengües no europees.
-

Vitalitat

És difícil dir quants parlants d'Esperanto hi ha. La majoria de les fonts fan referència a dos milions de parlants al voltant del món. No obstant això aquesta pot ser una estimació molt superficial. Cada any hi ha centenars de nous títols (tant traduïts com originals) que es publiquen en Esperanto, a més de música i fins i tot pel·lícules. Algunes edicions poden excedir les cent mil còpies. També hi ha un gran nombre de periòdics, revistes, i estacions de ràdio transmetent en Esperanto. Vegeu Literatura esperantista. La majoria dels esperantistes anhelen tenir contacte internacional i intercultural. Molts d'ells viatgen a convencions a trobar-se amb els seus vells amics i a fer noves amistats, tenir corresponsals en diferents parts del món, i de tant en tant estan disposats a proveir a esperantistes viatgers d'allotjament per alguns dies. Aquest idioma gaudeix de molt bona salut a internet, on s'han comptabilitzat a la fi de 2001 més de 2.000 pàgines web, uns 200 fòrums de discussió i més de 2.000 adreces de correu electrònic d'esperantòfons de 95 països. Existeixen centenars d'organitzacions especialitzades o de temàtica general que usen aquesta llengua com llengua de treball. Fins al dia d'avui, l'esperanto és el més reeixit de tots els idiomes artificials que hom ha creat. En 1999 la Universala Esperanto-Associo (l'Associació Mundial d'Esperanto) tenia membres en 119 països del món, i lUniversala Kongreso (Congrés Mundial) reuneix cada any de tres mil a sis mil esperantistes. Frederic Pujulà i Vallés és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya.
Enllaços externs

- [http://esperanto.net/info/index_ca.html esperanto.net]
- [http://www.esperanto-panorama.net Plana web sobre l'esperanto]
- [http://www.lernu.net Un bon lloc per aprendre ràpidament la llengua]
- [http://pacujo.net/esperanto/course/faq.html Free Esperanto Course] - Curs gratuït amb tutor assignat. En anglès.
- [http://www.cursodeesperanto.com.br Kurso de Esperanto] - Curs gratuït en diverses llengües. Amb software i correspondència amb un tutor assignat.
- [http://eo.wikipedia.org Wikipedia en esperanto]
- [http://www.esperanto-ct.org Associació catalana d'Esperanto]
- [http://www.majstro.com/Web/Majstro/dict.php?gebrTaal=epo&prec=1&bronTaal=epo&doelTaal=cat Multlingva tradukvortaro (traductor multilingüe)]
- [http://www.xibalba.demon.co.uk/jbr/ranto Learn Not To Speak Esperanto] - Pàgina molt crítica amb la llengua en to humorístic però amb arguments estrictament lingüístics (en anglès)
- [http://it.groups.yahoo.com/group/ni_parolas_esperante Diskutgrupo "Ni parolas Esperante"] Categoria:Llengües artificials als:Esperanto ja:エスペラント ko:에스페란토 ms:Bahasa Esperanto simple:Esperanto th:ภาษาเอสปรานโต zh-min-nan:Sè-kài-gí

Idioma
Una llengua és un sistema de comunicació verbal propi d'una comunitat humana. Tot i que sovint s'empren erròniament com a sinònims, no és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, la capacitat humana general. Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística. Les llengües naturals, a diferència de les artificials o llenguatges formals, presenten sovint ambigüitats, ja que reflecteixen la manera de veure el món d'un grup de parlants. No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és. És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica. Alguns exemples són: danès i noruec; gallec i portuguès; o fins i tot alguns parlars èuscars (roncalès) que algunes escoles afirmen que no pertanyen al basc. En el cas de la diferenciació del valencià i el català la polèmica tan sols existeix a nivell polític, car tota la comunitat científica està convençuda que és una mateixa llengua. Aquestes polèmiques sovint tenen l'origen en la identificació de llengua i sentiment nacional.
Les llengües antigues

- Antigues llengües mediterrànies
- Les llengües indoeuropees antigues
- Les llengües semítiques antigues
Les llengües actuals

- Llengües indoeuropees
- Llengües romàniques
- Llengües germàniques
- Llengües eslaves
- Llengües cèltiques
- Llengües bàltiques
- Llengües indoàries
- Llengües iràniques
- Llengües anatòliques
- Llengües altaiques
- Llengües dravídiques
- Llengües uràliques
- Llengües austronèsiques
- Llengües semítiques
- Llengües caucàsiques
- Llengües sinotibetanes
- Llengües austroasiàtiques
- Llengües daiques
- Llengües miao-yao
- Llengües paleosiberianes
- Llengües afroasiàtiques
- Llengües niloticosaharianes
- Llengües nigerocongoleses
- Llengües khoisànides
- Llengües ameríndies
- Llengües australianes
- Llengües papús de Nova Guinea
- Llengües criolles
- Basc
Llengües artificials

- Esperanto
- Ido
- Interlingua
- Klingon
- Loglan
- Lojban
- Quenya
- toki pona
- Volapük
Pàgines que s'hi relacionen

- Lingüística general
- Lingüística catalana
Enllaços externs

- [http://www.zompist.com/Langmaps.html Mapes idiomàtics] (en anglès).
- [http://www.proel.org Resum de les llengües i alfabets] (en castellà). Categoria:Lingüística
- [http://www.traduim.com/referencia/obres/idiomes.cfm Llista de llengües de Josep Tarrés Fernández] Categoria:Llengües

L. L. Zamenhof

Ludwik Lejzer Zamenhof (15 de desembre, 1859 - 14 d'abril, de 1917) era un oftalmòleg jueu, filòleg i l’iniciador de l'esperanto, la llengua construïda més abastament parlada fins avui. La seva llengua nativa era la russa, però també parlava polonès i alemany fluidament. Més tard va aprendre francès, llatí, grec, hebreu i anglès, i també s’interessà pel jiddisch, l'italià, l'espanyol i el lituà. Zamenhof nasqué a la ciutat de Bialystok, Polònia. A l'època, Polònia era una part de l'Imperi Rus, i la població de la ciutat estava constituïda essencialment per quatre grups ètnics: russos, polonesos, alemanys, i un grup gran de jueus de parla jiddisch. Zamenhof s'entristia i es frustrava per causa de les moltes baralles entre aquests grups. Suposava que la raó principal per a l'odi i el prejudici estava en el malentès mutu, provocat per la manca d'una llengua comuna que jugaria el paper d'una eina de comunicació neutra entre gent de continguts ètnics i lingüístics diferents. Com a estudiant a l’escola d'ensenyament secundari a Varsòvia, Zamenhof feia intents per crear alguna mena de llengua internacional amb una gramàtica que era molt rica, però també molt complexa. Quan estudià anglès (junt amb alemany, francès, llatí i grec), decidí que la llengua internacional havia de tenir una gramàtica relativament simple amb un ús ampli de sufixos per fer formes noves de paraules. El 1878, el seu projecte, Lingwe uniwersala, estava gairebé acabat. Tanmateix, Zamenhof era massa jove llavors per publicar el seu treball. Tot seguit, després de la graduació a l'escola començà a estudiar medicina, primer a Moscou, i més tard a Varsòvia. El 1885, Zamenhof es graduà a la universitat i començà la seva pràctica com a oftalmòleg. Mentre tenia cura dels ulls de la gent continuava treballant en el seu projecte de la llengua internacional. Durant dos anys intentà recollir fons, per publicar un fullet que descrivia la llengua, fins que rebé ajuda financera del pare de la seva futura muller. El 1887 es publicava el llibre titulat Doktoro Esperanto. Internacia Lingvo. Antaŭparolo kaj plena lernolibro ("Dr. Esperançat. Llengua Internacional. Prefaci i Llibre de Text Complet"). Per a Zamenhof aquesta llengua no era merament una eina de comunicació, sinó un mitjà d'estendre les seves idees sobre la coexistència pacífica de poblacions i cultures diferents. Morí a Varsòvia el 14 d'abril de 1917. Zamenhof, Ludwik Lejzer Zamenhof, Ludwik Lejzer als:Ludwik Lejzer Zamenhof ja:ルドヴィコ・ザメンホフ ko:라자루스 루드비크 자멘호프 simple:Ludovic Lazarus Zamenhof

1887

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1887년 ms:1887 simple:1887 th:พ.ศ. 2430

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Alfabet

L'alfabet és el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. La codificació de l'alfabet (almenys en una primera època, quan l'escriptura diferia molt poc de la parla) consisteix a representar un so per mitjà d'un símbol o lletra; es contraposa així als sil·labaris i als ideogrames. El mot prové del nom de les lletres alfa (α) i beta (β), que són les dues primeres de l'alfabet grec. Val a dir que el seu sinònim, abecedari, prové del nom de les quatre primeres lletres de l'alfabet llatí: a, be, ce i de (en llatí ABECEDARIVS). Cada llengua té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser particular per a ella mateixa o variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l'Europa occidental provenen de l'evolució de l'alfabet del llatí clàssic.
- Alfabet àrab
- Alfabet armeni
- Alfabet ciríl·lic
- Alfabet dactilològic
- Alfabet fenici
- Alfabet georgià
- Alfabet grec
- Alfabet hebreu
- Alfabet llatí
- Alfabet català
- Alfabet castellà
- Alfabet sànscrit
- Alfabet tàmil
- Alfabet fonètic internacional
- SAMPA

vegeu també

- Ordre alfabètic
- Escriptura Categoria:Alfabets als:Alphabet ja:アルファベット ko:자모 문자 ms:Aksara simple:Alphabet th:อักษร

Fonètica

La fonètica és la ciència que estudia els sons de la parla. Aquests sons es produeixen amb l'aparell fonador. Tanmateix, la fonètica no estudia els sons produïts per l'aparell fonador, però que no formen part de la parla (la tos, un esternut, per exemple). És una disciplina que es mou a cavall entre l'acústica, que és la part de la física que estudia el so, i la lingüística. Pàgines que s'hi relacionen:
- Fonologia Categoria:Fonètica ja:音声学 ko:음성학

Música

La música és un art que té com a objecte el desenvolupament del so en el temps. El concepte d'allò que és musical ha anat evolucionant a través de la història, fins a la inclusió del soroll com a objecte musical al segle XX. La música a la vegada és:
- la disciplina que estudia els principis de l'harmonia i les propietats, dependències i relacions dels tons entre ells mateixos.
- l'art de combinar els tons d'una manera plàcida a la oïda, i
- un llenguatge universal amb el que un emisor pot transmetre determinats fets i sentmients mitjançant una seqüència de sons.

Pàgines que s'hi relacionen

- Cantant
- Teoria de la música
- Història de la música
- Instrument musical
- Gèneres musicals
- Compositors
- La música catalana
- Acústica
- Diapasó
- Forma musical
- Coral
- Nota Categoria:Entreteniment Categoria:Música fiu-vro:Muusiga ja:音楽 ko:음악 ms:Muzik simple:Music th:ดนตรี

Ràdio

La Ràdio és una tecnologia que permet transmetre senyals mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques, que es propaguen en l'aire i el buit.

Història

El físic italià Guglielmo Marconi (1874-1937) és considerat l’inventor de la ràdio. L'any 1896 va patentar el primer aparell de ràdio sense fils.

Tecnologia radiofònica

Per a que hi hagi un so, hi ha d'haver vibracions produïdes per un cos, que es propaguen en tots els medis materials en forma dones sonores. Aquestes ones llançades a l'aire arriben fins a les nostres oïdes, fan vibrar els nostres timpans i aquestes vibracions són interpretades pel nostre cervell, la qual cosa ens permet percebre els sons. Però les ones de so de freqüència àudio s'han de transformar en ones portadores per poder ser emeses per la ràdio. És necessari modificar la freqüència (ritme d'oscil·lació) o l'amplitud (alçada) de l'ona sonora mitjançant un procés anomenat modulació. Aquestes ones portadores són ones electromagnètiques que es propaguen per l'espai. Generalment s'identifiquen mitjançant la seva freqüència:
- MF (Freqüència Mitjana) d'entre 300-3000 kHz amb una longitud d'ona de 1000-100 m.
- UHF (Freqüència Ultraelevada) d'entre 300-3000 MHz amb una longitud d'ona d'1 m - 10 cm. Els dos components bàsics d'una ràdio són el transmissor i el receptor. El transmissor genera oscil·lacions elèctriques amb una freqüència de ràdio anomenada portadora.Es pot amplificar l'amplitud o la pròpia freqüència per a variar l'ona portadora. Un senyal modulat en amplitud es composa de la freqüència portadora i dues bandes laterals producte de la modulació. La Freqüència Modulada (FM) produeix més de dues bandes laterals per a cada freqüència de modulació, gràcies a la qual cosa són possibles les complexes variacions que s'emeten en forma de veu o qualsevol altre so en la radiodifusió. Els components principals d'un receptor de ràdio són:
- Una antena per rebre les ones electromagnètiques i convertir-les en oscil·lacions elèctriques.
- Amplificadors per a augmentar la intensitat de les esmentades oscil·lacions.
- Equips per a la desmodulació.
- Un altaveu per convertir els impulsos en ones perceptibles per l'oïda humana. Categoria:Mitjans de comunicació Categoria:Tecnologia Categoria:Entreteniment Categoria:Telecomunicacions Categoria:Ràdio ja:電波

Literatura esperantista

La literatura esperantista està lligada amb els seus orígens. El doctor L. L. Zamenhof, l'iniciador de la llengua internacional Esperanto, més que escriure una gramàtica i un diccionari de milers de pàgines, el que va fer, va ser traduir el màxim nombre d'obres mestres com li fou possible: Hamlet de Shakespeare o una part de La Bíblia en són un parell d'exemples. La seva filosofia era que això serviria per a perfeccionar la llengua, posant-la a prova amb les llengües naturals. Aquesta tendència donà els seus fruïts: de les 912 arrels inicials, l'esperanto passà a tenir-ne 2.126 l'any 1.908. El Plena Ilustrita Vortaro, que és el diccionari més important de la llengua internacional esperanto, fou publicat l'any 1.970. Actualment té al voltant de 17.000 entrades i es calcula que es poden formar més de 100.000 paraules.

Les traduccions

Hi ha més de 10.000 obres traduïdes a l'esperanto. Hi ha hagut una activitat interrompuda només per la Primera i la Segona Guerra Mundial. És inversemblant que moltes persones puguin llegir mai a la vegada, amb la seva llengua materna els Contes caucàsics de Lermontov, el Kalevala finlandès, Les cinc cortesanes de Ihara Saikaku, les Novel·les curtes de Lu Sin i La Tragèdia humana de Imre Madach, a més de Faust, Otelo, Edipo rei i La divina comèdia. Tampoc és provable, ni tan sols en els països occidentals, que es puguin trobar traduïdes en la llengua materna de cadascú totes les obres que ho han estat en esperanto. El lector de l'esperanto, doncs, té a la seva disposició una selecció absolutament representativa de la producció literària de la humanitat. Els escriptors búlgars J. Jovkov, G. Karaslavov, G. P. Stamatov, N. Vaptzarov, etc. són coneguts pels esperantistes a través de les seves obres. La poesia letona de Janis Rainis i la islandesa de T. Hamri, la prosa frisona o la catalana són accessibles als esperantistes, mentre que el públic no esperantista, ni tan sols sospita la seva existència. La versió en esperanto de Marta, novel·la de E. Orzeszkowa, ha servit per a la seva traducció al xinès o el japonès i el text en esperanto de Kon-tiki ha estat el punt de partida de diverses traduccions. L'esperanto és de les llengües, que gràcies a la seva precisió i la seva sintaxi permet realitzar les millors traduccions.

Literatura original

Podem distingir tres fases al llarg de la història de la literatura en esperanto. El primer període s'inicià amb l'aparició de la llengua (1887) fins el 1914. La literatura obrí als esperantistes un camp d'experimentació de les teories i les possibilitats lingüístiques que ofereix la llengua. A més de les traduccions, també aparegué la poesia original en esperanto, per tal de perfeccionar l'instrument literari i fer-lo més noble. Durant el segon període, que correspon als anys d'entreguerres, es visqué una crisis a causa de la disputa entre els Antics i els Moderns. El tercer període s'inicià a partir del 1945. L'esperanto entrà definitivament en una fase on deixà endarrere l'experimentació i els escriptors usaren l'esperanto al servei de les veritables vocacions literàries.

El primer període

La Fundamenta Krestomatio (antologia reunida per L. L. Zamenhof) té un objectiu únicament normatiu. Els escriptors d'aquest període eren essencialment traductors, propagandistes i assagistes teòrics. No obstant aparegueren dues tendències. La tendència eslava s'esforçava per donar a la llengua molta llibertat d'estil i fer que la llengua sigués molt flexible. Els principals representants d'aquesta tendència foren: el germà de L. L. Zamenhof (1868-1933), Antoni Grabowski (1857-1921), químic polonès, autor de diverses obres científiques, capaç de traduir a una trentena de llengües i la persona que mantingué amb L. L. Zamenhof la primera conversa en esperanto. Els seus poemes Tagigxo, Reveno de l'Filo i Sur unu kordo són uns clàssics, però el seu paper principal fou la seva influència com a lingüista. La seva traducció de Pan Tadeusz de Mickiewicz i del Mazeppa de Slowacki el convertiren en el pare de la llengua poètica. Leo Belmont (1865-1941), periodista polonès, publicà el 1908 la recopilació de poemes Sonoj Esperantaj i numerosos escrits. Devjatnin (1862-1938), professor de llatí i de literatura russa, fou el pioner de la literatura en esperanto a Rússia. A més de les traduccions de Pushkin, la seva obra en quatre volums conté poemes i relats originals. El capellà catòlic lituà Alexandre Dambrauskas (1860-1940), amb el pseudònim de Dombrowski, publicà poemes religiosos. El mestre d'escola rus I. Shirjaev (1877-1933) fou l'iniciador de lEnciklopedio de Esperanto, per a la qual obtingué uns 2.000 articles. Stanislav Schulhof (1894-1919), dentista txec, fou el primer poeta líric que per la maduresa del seu talent i la retenció de l'emoció difongué una personalitat dinàmica i persuasiva a través d'una sèrie de passatjes molt ben aconseguits. La influència francesa, més intel·lectual i més burgesa, es traduí més a nivell organitzatiu que no pas creatiu. Els matemàtics C. Méray i C. Bourlet, el general Sebert, L. Chevreux, anomenat De Beaufront, i el filòsof E. Boirac, rector de l'Acadèmia de Dijon, van fer ús de la seva serietat i les seves relacions a favor de l'esperantisme, el qual a França, aviat contà amb dues publicacions: Revuo, editat per Hachette, sota la direcció de Bourlet i Lingvo Internacia, dirigida per T. Cart. Aquestes dues publicacions, de difusió europea però diferents per les seves opcions literàries (una simbolitzant l'evolució de la llengua i l'altre més fidel a l'ortodòxia) simbolitzen una oposició present a través de tota la història de l'esperanto. Edmond Privat (1889-1962) començà a partir d'aquest període una dilatada carrera que va consagrar l'esperanto com a llengua de cultura. Fou el primer biògraf de L. L. Zamenhof i el primer historiador de l'esperantisme amb Historio de Esperanto (1911 i 1927). Fou poeta i un gran orador. Aprofità la seva posició per estendre l'esperanto.
El segon període
L'esperanto ja no era una novetat. Aquest període fou marcat per dos corrents. La preocupació científica es generalitzà entre els teòrics de la llengua, que tractaren el problema de l'esperanto a partir de la investigació. Així doncs, l'esperantologia va néixer amb lexicògrafs com Grosjean-Maupin i Eugen Wüster i gramàtics com G. Waringhien i K. Kaloscay, els quals redactaren la Plena Gramatiko de Esperanto i més tard la Plena Analiza Gramatiko de Esperanto. Hi hagué controvèrsia pel que fa a qüestions ortogràfiques i gramaticals amb Teo Jung, T. Pumpr i T. Cart. Ernest Drezen publicà el 1931 una Història de la Llengua Internacional. J. Dietterle reuní l'obra original de L. L. Zamenhof el 1.929 i P.E. Stojan escrigué la Bibliografia de la Llengua Internacional el 1.929. També pel que fa a la creació literària, aquest segon període mostrà signes de maduresa. L'escola de Budapest, agrupada al voltant de la revista Literatura Mondo, reuní una desena d'artistes que definiren una part important de la literatura original en esperanto. J. Baghy (1891-1967), actor, director escènic, infatigable militant de l'esperantisme, fou poeta i autor de novel·les curtes satíriques. Kalman Kaloscay, metge, professor i compositor introduí a la llengua, gràcies als seus numerosos poemes, molts neologismes que a vegades fan enfadar els més conservadors. A la Gran Bretanya, els autors s'agruparen al voltant de la revista International Language(1923-1931). Alguns dels autors britàncis varen ser: L. N. Newell, poeta i novel·lista irònic, K. R. Stumer, H. A. Luyken, P. Debenham. A la Unió Soviètica destacaren: E. Izgur, N. Nekrasov, Mihalski, Varankin, teòric lingüista, N. Nohlov. Altres països europeus contaren també amb autors d'interès, els Països Baixos amb H. Bulthuis, Suècia amb Stellan Engholm, Catalunya amb Jaume Grau i Casas i Artur Domènech i Mas, entre d'altres.
El tercer període
Malgrat la Segona Guerra Mundial, la continuïtat de l'esperanto estava assegurada, principalment gràcies als grans escriptors de l'escola de Budapest, en aquells temps, en plena maduresa i també gràcies a la seva revista, la qual, abans de deixar-se de publicar l'any 1949, inspirà una nova escola anomenada l'escola escocesa. Fou un període que destacà gràcies a la proliferació de revistes i el naixement de nous autors: els hongaresos Ferenc Szilagyi, redactor des del 1955 fins al 1967 d'una revista d'alta qualitat, Norda Prismo, Sandor Szathmari, conegut pels seus relats futuristes, o per exemple els quatre poetes de l'escola escocesa J. S. Dinwoodie, R. Rossetti, J. Islay Francis i W. Auld. W. Auld és sense cap mena de dubte la més prolífica de les quatre personalitats tan diferents. L'any 1958 publicà La infana raso, una obra mestra de la literatura en esperanto. J. Islay Francis destaca per la seva novel·la La granda kaldrono. La prosa està principalment representada per recopilacions d'assajos, de discursos i articles, tot un gènere oratori que s'ha desenvolupat gràcies als congressos esperantistes. Destaca en especial Ivo Lapenna, nascut l'any 1909 a Split, Croàcia. Fou professor universitari a Zagreb i més tard a Londres. Fou un gran orador i liderà el moviment esperantista durant bona part de la segona meitat del segle XX. La seva obra principal és Retoriko. Col·laborà també amb l'obra Esperanto en perspektivo, juntament amb Ulrich Lins i Tazio Carlevaro. Els dramtaturgs són poc numerosos i els autors de contes són de molta qualitat entre els quals destaquen el norueg J. H. Rosbach i el francès Jean Ribillard. Actualment, hi ha centenars d'escriptors repartits per tot el món que utilitzen l'esperanto com a llengua de cultura. Aquest article és només un petit resum sobre la diversitat literària en la llengua esperanto. categoria:literatura

Correu electrònic

El correu electrònic, (anomenat en anglès, e-mail, o email), es refereix al sistema que permet redactar, enviar i rebre missatges utilitzant sistemes de comunicació electrònica. Avui en dia, la majoria de sistemes de correu electrònic utilitzen internet. De fet, el correu electrònic es un dels usos més populars d'Internet. Té la superioritat, comparativament al correu ordinari, de ser més barat i alhora més ràpid.

Història

El correu electrònic és anterior a Internet. Es va començar a utilitzar el 1965, per permetre la comunicació entre usuaris d'ordinadors de temps compartit (mainframes). Aviat es va implementar la possibilitat d'enviar missatges entre ordinadors connectats per xarxa. El correu electrònic es va estendre aviat per la xarxa ARPANET, predecessora d'Internet. El 1972, es va utilitzar per primera vegada el símbol "@" (arrova) per separar el nom de l'usuari i de la seva màquina. El servei de correu electrònic aviat es va fer popular, i es van desenvolupar protocols per permetre la comunicació amb usuaris fora d'ARPANET. Per permetre la connexió entre ordinadors que no estaven directament connectats, calia especificar la "ruta" que el missatge havia de seguir per "anar" d'un ordinador a l'altre, especificant totes les màquines "intermèdies" separades per un signe "!". En molts casos, calia utilitzar rutes amb fins a 10 o més connexions. La possibilitat de que algun node falles i el missatge no arribes a destí era força alta. Una manera d'evitar això era donant varis camins alternatius, amb l'esperança que algun d'ells funcionés.

El correu electrònic modern

La immensa majoria del correu electrònic es transmet a servidors que treballen amb el protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol). Una direcció de correu moderna te la forma: usuari@domini.exemple. La part abans del signe @ es la part local de la direcció, habitualment el nom d'usuari del destinatari, i la part a la dreta del signe @ es el nom de domini. Mitjançant DNS, es pot comprovar que aquest domini accepta correu electrònic per aquesta adreça determinada. El format dels missatges de correu electrònic d'internet es descriu a RFC 2822 (abans es descrivia a RFC 822) Un missatge de correu electrònic consta de dos components principals: #La capçalera, amb informació sobre l'emissor i el destinatari, assumpte, data, i altra informació sobre el missatge. #Cos del missatge, incloent el missatge en si, i sovint també una signatura al final.

Protocols i codificació

El correu electrònic esta pensat per transmetre missatges ASCII de 7 bits. Tot i que sovint es poden fer servir 8 bits, això no esta garantit. Per aquesta raó, s'utilitza l'standard MIME, que permet enviar fitxers binaris, incloent so i imatges, i codi HTML.

Spam

El spam es l'enviament de correu comercial no sol.licitat. Com que enviar un correu electrònic es barat, es molt fàcil d'enviar milions de missatges anunciant qualsevol tipus de productes, sense preocupar-se gaire de si poden interessar als receptors. D'aquesta manera, molts d'usuaris acabin rebent una gran quantitat de correu brossa. Els anuncis més habituals solen ser de pornografia, medicaments com Viagra, loteries, etc. Una altra problema son els anomenats cucs: programes semblants als virus informàtics, que utilitzen el correu electrònic per propagar-se. El spam i els cucs son fenòmens que s'han estes molt en els darrers anys, i tenen un efecte molt negatiu en els usuaris de correu electrònic, i un cost econòmic considerable.

Enllaços externs

- [http://www.multicians.org/thvv/mail-history.html Informe sobre l'us de l'e-mail a ARPANET] Categoria:Internet ja:電子メール ko:전자 우편 simple:Email th:อีเมล

1999

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de gener - Europa: entra en vigor l'euro (€) en onze dels quinze països de la Unió Europea, malgrat que es continuen fent servir les antigues monedes fins al primer de gener del 2002, data en què es posen en circulació les monedes i bitllets de la moneda única. :MÓN
- el Regne Unit: es duu a terme el procés de devolució de competències al parlament escocès (Devolution).
- 4 de març - els Estats Units: s'hi publica un llibre que relata l'afer de Bill Clinton amb Monica Lewinsky.
- 5 de novembre - Madrid (Espanya): s'hi promulga la llei que permet als pares de triar l'ordre dels dos cognoms dels fills.
- 31 de desembre - el Panamà: el canal passa a mans panamenyes, d'acord amb els Tractats que Jimmy Carter i Omar Torrijos havien signat i que el Senat estatunidenc havia ratificat el 18 d'abril de 1978.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 13 de febrer - Vilafranca del Penedès (el Baix Penedès): Carles Sabater, cantant de Sau i actor (n. 1962).
- 6 de juliol - Madrid (Espanya): Joaquín Rodrigo, compositor valencià (n. 1901). :MÓN
- 7 de març - Hertfordshire (Kent, Anglaterra): Stanley Kubrick, director de cinema (n. 1928).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1999 ja:1999年 ko:1999년 ms:1999 simple:1999 th:พ.ศ. 2542 zh-min-nan:1999 nî

Frederic Pujulà i Vallés

Frederic Pujulà i Vallès (1877-1963), escriptor, catalanista i esperantista.

Biografia

Frederic Pujulà i Vallès va néixer a Palamós el 12 de novembre de 1877. De família benestant, amb ascendència en part rossellonesa i bretona, ben aviat es traslladà a viure amb la seva família a Cuba, on passà la seva infantesa. Al seu retorn, estudià amb èxit la carrera de dret a Barcelona, i feu amistat amb Picasso (que li va fer un conegut dibuix, amb la seva característica pipa) i altres artistes i escriptors de l'època. L'any 1905, uns oficials de l'exèrcit espanyol saquejaren les redaccions del diari La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-cut! per “antiespanyolistes”. Pujulà ho explicà i ho criticà des de la revista en esperanto Tra la Mondo de París. Un militar esperantista espanyol el va denunciar i Pujulà s'exilià a París on continuà la seva tasca nacionalista i esperantista, i on va poder adoptar la nacionalitat francesa per evitar la persecució de les autoritats espanyoles. Ja de retorn, l'any 1909, va aprofitar el seu càrrec de director del 5è Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona, per donar a conèixer a tot el món l'existència de la llengua catalana i de la nostra cultura. La seva intervenció com a soldat a la Primera Guerra Mundial fou voluntària, com la d'altres combatents catalans, encara que fou reclutat en virtut de la seva nacionalitat francesa, mentre participava amb Adrià Gual, el 1914, en actes previs al 10è Congrés Universal d'Esperanto a París. Pujulà esperava que la seva lluita aportaria quelcom a l'alliberament de les nacionalitats europees. Va passar quatre anys en diversos fronts de guerra fins que a la seva fi, l'any 1919, va ser desmobilitzat de l'exèrcit francès. Entre altres, va formar part d'una companyia de telefonistes de la qual només ell i un company varen sobreviure i va participar a primera línia en lluites cos a cos, a la baioneta, que duraven diversos dies de manera ininterrompuda. El 9 de març fou acollit amb una gran festa a l'Hotel Suís de Barcelona. Però la seva experiència traumàtica al front, i altres conflictes personals, el varen fer apartar-se de l'activitat pública, a la qual cosa també contribuí l'assentament del noucentisme.
L'any 1921 fugí cap a París, al ser avisat de que podia ser detingut per ordre del nou govern de Primo de Rivera, i s'afaità la seva característica barba per tal de passar desapercebut a la frontera. Allí va fer de corresponsal del diari El Diluvio (afí al Partit Republicà Democràtic Federal) i arribà a ser Secretari General de l'Associació de Periodistes Estrangers a França. L'any 1933 tornà a Barcelona on continuà col·laborant amb aquest periòdic fins al 1939, i n'arribà a ser redactor en cap i a exercir com a director. Entretant tingué diverses activitats com a maçó, com la de secretari de la lògia Justícia núm. 9 de Barcelona, l'obtenció del “quart grau de Mestre Secret del Soberano Capítulo de la Rosa Cruces Barcino n°1”, orador de l'assemblea i redactor del seu butlletí, etcètera.
Ocupada Barcelona pels rebels feixistes, és detingut i condemnat a mort per un tribunal militar en judici sumaríssim, per la seva trajectòria catalanista i republicana. Després de passar unes setmanes a l'espera de l'execució, li fou commutada la pena per una de vint anys i un dia. Finalment, després de dos anys i dos mesos de reclusió a la presó Model de Barcelona, se'l deixa en llibertat per raons de la seva edat. Posteriorment se li obrí un altre expedient per “responsabilitats polítiques” i se sol·licità documentació sobre ell als Servicios de Recuperación de Documentos de Salamanca. El Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y del Comunismo el sentencià finalment l'any 1947 per “maçó, amb idees separatistes” a dotze anys més de presó, que no hagué de complir. Se li va prohibir tant l'exercici de l'advocacia com del periodisme. Apartat de la vida pública, va morir el 14 de febrer de 1963 a Bargemon (Var, França).

L'ideari polític

La primera participació política la dugué a terme dins lAssociació Democràtica Catalanista Lo Trangu (1900), on participà i dirigí un corrent obrerista i llibertari. El seu ideari va anar evolucionant cap al catalanisme, però mai no va deixar d'estar impregnat d'un cert internacionalisme humanista. Durant els primers anys del segle XX va viatjar per Europa occidental i mantingué una gran activitat política, difonent les seves ja consolidades idees republicanes, nacionalistes i federalistes de manera radical, participant en mítings, i situant-se en el sector més esquerrà de la Unió Catalanista (fou membre de la seva Junta Permanent) amb Domènech Martí i Julià, oposant-se, per exemple, a la recepció al rei Alfons XIII a l'Ajuntament de Barcelona. Estudiós del pensament de Pi i Margall i de Valentí Almirall, va ser partidari de profundes reformes socials i contrari als grans estats que ofegaven les nacions, i propugnà la lliure federació entre aquestes per aconseguir la fraternitat universal. Enquadrat en el modernisme més vitalista, propugnava el desvetllament de Catalunya i la necessitat de retrobar la consciència com a poble des d'un vessant decididament d'esquerres. Des de les pàgines de Joventut mantingué una encesa polèmica amb Pi i Suñer sobre la interpretació que feu del pensament piimargallià respecte a la forma ideal de govern. A l'article Als separatistes castellans (1901) ens deixà veure el seu pensament internacionalista i catalanista: “Ens heu acusat de separatistes a nosaltres que tenim per ideal superior la unitat de tot el món, basada, si, dintre dela llibertat més absoluta...” “Però si som criminals perque volém ésser autònoms... millor serà que se os deixi”. Dins de Als socialistas é individualistas, exposà la seva idea natural de pàtria: “...un Estat es obra dels homes, y'ls seus contorns s'esborran ab la punta d'una espasa... Per aixó la gran tasca es dividir el Món en sas Regions naturals... Encoratjemnos els uns als altres; sigan els de Finlandia finlandesos... castellans els de Castella, y nosaltres catalans, que aquest es el primer pas pera sentirnos homes...”.
L'escriptor català
Començà a escriure per La Senyera de Palamós, i a principis del segle XX passà a col·laborar amb Llevant, El Federalista, L'Autonomista, Llibertat, i altres revistes de tendències federalistes i catalanistes. Fou redactor de Joventut (1900-1906), portaveu d'Unió Catalanista, on desenvolupà el seu ideari, publicant un gran nombre d'articles (uns 220) de diversos temes: polítics, patriòtics, filosòfics, de crítica literària, sobre l'esperanto, etcètera. Destacà per l'exposició clara de les seves conviccions, fent sovint gala d'un verb inflamat.
Escriví obres de teatre com El geni (1904), El boig (1907, segona part dEl geni), Dintre la gàbia (1906, amb Emili Tintoré), i La veu del poble i El poble de la veu (1910, amb Lluís Via) - sàtira sobre els prestigiosos diaris La Veu de Catalunya (catalanista conservador) i El Poble Català (nacionalista d'esquerres i republicà), dels quals també fou col·laborador. Aquesta obra, signada amb el pseudònim F.L., produí gran aldarull i nombroses crítiques de tota mena. Publicà narracions com Titelles febles (1902), Creuant la plana morta (1903), El metge nou (1903), i la considerada primera novel·la de ciència ficció en català Homes artificials (1912). També va editar l'estudi Francesc Pi i Margall (1902), recull de set articles seus apareguts a Joventut. També efectuà traduccions al català, com les obres de teatre Més enllà de las forsas, del noruec Björnson (1904), la peça en vers Kaatje, del belga Paul Spaak (1914) i diverses novel·les de Georges Simenon, entre altres, i algunes sota altres signatures al ser inhabilitat pels franquistes. Fruit de les seves extremes vivències a la Gran Guerra, especialment al front de Verdun, escriví les obres En el repòs de la trinxera. Cartes del soldat a l'amic i De la trinxera estant (relats sobre les primeres estades a primera línia, publicada dins la col·lecció La Novel·la Nova l'any 1918) i l'assaig Les representacions teatrals als camps de batalla i França (1920). L'any 1949 va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Montevideo, amb la poesia patriòtica Ai, de tant d'esperar...! Després de patir la repressió franquista va continuar escrivint poesia, novel·la, teatre, assaig, etc. i va col·laborar encara en alguna revista de l'exili com Pont Blau de Mèxic, encara que la major part de la seva extensa obra ha quedat inèdita fins als nostres dies.

L'esperantista

Pujulà i Vallès és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya. A partir de 1905 n'esdevingué un infatigable propagador des de la revista Joventut (amb més de setanta articles al respecte), amb col·laboracions a La Veu de Catalunya (amb el pseudònim Tamen) i amb la publicació d'un gran nombre d'obres didàctiques, com Gramàtica rahonada de la llengua Esperanto (1906) i altres gramàtiques, cursos i vocabularis (com el primer diccionari català esperanto l'any 1909). Des que va prendre contacte amb la llengua auxiliar, es va impregnar dels seus valors paral·lels d'internacionalisme i fraternitat humana (seguint els sentiments d'Aribau i de Sinibald de Mas, nom aquest que utilitzava com a maçó). El mateix any 1905 va fundar la societat Espero Kataluna i va començar a donar classes d'esperanto a lAssociació Nacionalista Progrés. Va visitar L. L. Zamenhof a Polònia i ràpidament va esdevenir un gran coneixedor de la llengua i un gran orador en esperanto. També escriví contes en esperanto com Naivulo, Karabandolo la plugisto, Fiŝkaptisto kaj rigardanto o La grafo erarinta, publicats l'any 1908, i fou col·laborador de La Revuo, destacada revista esperantista de París. Al mateix temps col·laborà amb els seus articles amb moltes altres publicacions. Escriví els monòlegs La Rompantoj (1907), les obres de teatre Autunaj ventoj (1909) i Novelo (1908) i moltes altres. Així mateix, traduí a l'esperanto i donà a conèixer mundialment diverses obres originals catalanes. Amb la seva intervenció, l'any 1905 la Unió Catalanista acceptà l'ús de l'esperanto per a les relacions amb altres moviments nacionalistes. L'any 1906 representa Catalunya (en nom de diverses entitats catalanistes com el grup Quatre Barres i el Cercle Catalanista de Santiago de Cuba) al 2n Congrés Internacional d'Esperanto que tingué lloc a Ginebra (on declamà amb gran èxit els seus monòlegs Senhejmulo i La Pipamanto). En aquest congrés tingué un incident amb un militar espanyol, per dirigirs'hi en nom de la Nació Catalana.
També el 1906 començà a publicar el primer curs d'esperanto en català a la revista Joventut. L'any 1908 va donar un curs d'esperanto a la Sorbona de París (on anys abans havia fet una conferència sobre Catalunya i l'esperantisme).
Fou un dels organitzadors i el president del 5è Congrés Internacional d'Esperanto de Barcelona (1909) on va incloure uns Jocs Florals Internacionals a imatge dels que se celebraven en llengua catalana. Durant aquest 5è Congrés, dirigeix al Teatre Romea l'obra Mistero de doloro, d'Adrià Gual, traduïda a l'esperanto per ell mateix i editada en esperanto l'any 1909. També va fer la lletra de l'himne esperantista Akcepto, amb música de J. B. Lambert. El 1911 es fa càrrec de la direcció de la revista Kataluna Esperantisto, òrgan de la Kataluna Esperanto Federacio, durant tres anys. Fou també un dels directors de Jen, versió esperantista de la popular revista Papitu.
Posteriorment, va ser col·laborador de la gran obra Kataluna Antologio (1925), recull antològic de literatura catalana, cançó popular, etc. en què col·laborà també l'esperantista Joan Amades. La seva activitat pública va anar davallant, però sempre va mantenir la defensa i l'ús de la llengua internacional.
Obres

En català

- Obres de teatre
- El geni (1904)
- El boig (1907, segona part d'El geni)
- Dintre la gàbia (1906, amb Emili Tintoré)
- La veu del poble i El poble de la veu (1910, amb Lluís Via)
- Publicà narracions
- Titelles febles (1902)
- Creuant la plana morta (1903)
- El metge nou (1903)
- Homes artificials (1912) la considerada primera novel·la de ciència ficció en català. Edicions Pleniluni, 1986, 84-85752-22-8
- Estudi Francesc Pi i Margall (1902), recull de set articles seus apareguts a Joventut.
- Traduccions al català :
- Més enllà de las forsas, del noruec Björnson (1904)
- Kaatje, la peça en vers del belga Paul Spaak (1914)
- diverses novel·les de Georges Simenon
En esperanto

- Naivulo
- Karabandolo la plugisto
- Fiŝkaptisto kaj rigardanto
- La grafo erarinta (1908)
- Monòlegs
- La Rompantoj (1907)
- Senhejmulo
- La Pipamanto
- obres de teatre
- Aŭtunaj ventoj (1909)
- Novelo (1908)
Enllaços externs

- Homes Artificials : [http://www.geocities.com/Area51/Zone/7461/oldno.htm english] [http://www.bibliopolis.org/resenas/rese0117.htm castellano] Pujulà i Vallés, Frederic Pujulà i Vallés, Frederic Pujulà i Vallés, Frederic Pujulà i Vallés, Frederic

Brennabor

Brenna (t. Brennabor, niem. Brandenburg) - słowiańska twierdza nad rzeką Hawelą w dzisiejszej Brandenburgii, centralny gród plemienia Stodoran. W dokumentach pisanych wspomniana po raz pierwszy w 928 roku. Od 948 siedziba biskupa (jedna z dwóch pierwszych na Połabiu). Oblegana zimą 928-929 przez króla niemieckiego Henryka I Ptasznika. Walki o Brennę pomiędzy Słowianami a Niemcami trwały z przerwami do 1157 roku, gdy ostatecznie podbita stała się stolicą Marchii Brandenburskiej. Zobacz też
- Brandenburg Kategoria:Geografia historyczna Niemiec

spalacze t�uszczu ebay Doda i Virgin elitarne.info wynajem autokar�w

:: RELATED NEWS ::

Ascidians
Zakpijpen (Ascidiacea) zijn een klasse van in zee levende chordadieren. Vanwege hun vorm zijn ze genoemd naar een oude naam voor de doedelzak. Zakpijpen hebben een "mantel", een taaie huls die bestaat uit een soort cellulose, één in- en uitstroomopening en een kieuwkorf om plankton te filteren. Er bestaan zakpijpen die kolonies vormen. Volwassen zakpijpen zijn vastzittend, terwijl de larven vrij rondzwemmen De klasse omvat onder andere de volgende soorten:
- orde van zespotigen. Sommige taxonomen beschouwen deze groep dieren als primitieve insecten, anderen plaatsen ze, samen met de protura en de diplura, binnen de zespotigen als een aparte groep buiten de eigenlijke insecten. Hoewel de leden van genoemde dr

Read More...

Stefan Effenberg
Stefan Effenberg (Hamburg, 2 augustus 1968) is een Duits voetballer.

Carrière

In 1991 maakte Effenberg zijn debuut in ‘Der Mannschaft’. Aan zijn interlandcarrière kwam abrupt een einde toen hij in 1994 zijn middelvinger op stak naar Duitse fans tijdens het

Kerkdorp Acht
right Acht is een dorp tussen Best en Eindhoven. Het behoort tot het stadsdeel Woensel, hoewel de inwoners van Acht dit niet graag willen weten. Consequent worden de bordjes waar het stadsdeel op staat 'bewerkt' zodat alleen Acht te lezen is. In 2003 was het 700 jaar geleden (te weten juli 1303) dat er voor het ee

Hypericum hirsutum
Ruig hertshooi (Hypericum hirsutum) behoort tot het geslacht Hertshooi. Het geslacht omvat soorten die bekend zijn om hun geneeskrachtige werking. Hertshooi is populair in de sierteelt omdat de soort goed uitstoelt, mooi bloeit in de zomer om daarna aantrekkelijke bessen te krijgen in het najaar. Ruig Hertshooi is in Nederland zeldzaam tot zeer zeldzaam en staat op de Nederlandse Rode lijst van planten als matig afgenomen. De plant wordt 40 tot 100 cm hoog en heeft rechtopstaande plant uit de lipbloemenfamilie (Lamiaceae) en een bekende lavendelsoort. Het is een sterk vertakte en erg welriekende heester. De soort komt voor in het Middellandse-Zeegebied op droge, steenachtige rotshellingen. Vaak zijn ze in gezelschap

Tamarix gallica
De Franse tamarisk (Tamarix gallica, ook wel incorrect Tamarix anglica) is een plant uit de tamariskfamilie (Tamaricaceae). Het is een veerachtige struik met slanke, zweepachtige takken, die bruin of purperkleurig zijn. De soort komt vooral voor aan zee en langs rivieren in Zuidwest-Europa, maar wordt op andere plaatsen ook aangeplant. De bladeren zijn erg klein en

Tamarix anglica
De Franse tamarisk (Tamarix gallica, ook wel incorrect Tamarix anglica) is een plant uit de tamariskfamilie (Tamaricaceae). Het is een veerachtige struik met slanke, zweepachtige takken, die bruin of purperkleurig zijn. De soort komt vooral voor aan zee en langs rivieren in Zuidwest-Europa, maar wordt op andere plaatsen ook aangeplant. De bladeren zijn erg klein en

Zakpijp
Zakpijpen (Ascidiacea) zijn een klasse van in zee levende chordadieren. Vanwege hun vorm zijn ze genoemd naar een oude naam voor de doedelzak. Zakpijpen hebben een "mantel", een taaie huls die bestaat uit een soort cellulose, één in- en uitstroomopening en een kieuwkorf om plankton te filteren. Er bestaan zakpijpen die kolonies vormen. Volwassen zakpijpen zijn vastzittend, terwijl de larven vrij rondzwemmen De klasse omvat onder andere de volgende soorten:
- plant uit de composietenfamilie (Asteraceae). In België en Nederland komt de plant in twee vormen voor:
- de gele morgenster (Tragopogon pratensis subsp. pratensis)
- de oosterse morgenster, (Tragopogon pratensis subsp. orientalis).
Kenmerken
Het bloemhoofdje van deze eigenaardige plant sluit zich te

Read More...