L'estret de Bering (en anglèsBering Strait, en rusБерингов пролив, Béringov proliv) és el pas marí situat entre el cap Dejnev, l'extrem oriental d'Àsia, i el cap Príncep de Gal·les, el punt més occidental d'Amèrica; és a dir, separa Sibèria d'Alaska, o el que és el mateix, Rússia dels Estats Units.
Té una amplària d'uns 85 km i una profunditat de 30 a 50 m. Connecta la mar dels Txuktxis (part de l'oceà Àrtic), al nord, amb la mar de Bering (part de l'oceà Pacífic), al sud. Al mig de l'estret hi ha les illes Diomedes.
Rep el seu nom de l'explorador rus d'origen danèsVitus Bering, que fou el primer en travessar-lo el 1728.
Sol estar colapsat pel gel bona part de l'any. Es creu que el poblament humà d'Amèrica es va fer a traves de l'estret de Bering, durant la darrera època glacial.
Fa temps que es parla de la possibilitat de construir un pont (l'anomenat Pont Intercontinental de la Pau) o un túnel submarí que uneixi Sibèria i Alaska a través de l'estret.
categoria:Estretsko:베링 해협ja:ベーリング海峡
Anglès
::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànicaoccidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà.
Panamà
A Amèrica es parlen moltes llengües autòctones o ameríndies. Les més importants són el nàhuatl, el maia, el quítxua i el guaraní.
Llengües indoeuropees
A Amèrica es parlen varies llengües indoeuropees portades pels immigrants. Les llengües indoeuropees oficials als països americans son: anglès, espanyol, portuguès, francès i neerlandès. També es parlen alemany, italià (i diversos dialectes italians), rus i altres llengües indoeuropees per minories d'immigrants.
Llengües asiàtiques
Cap llengua asiàtica és oficial als estats del continent americà, però, es parlen moltes llengües asiàtiques a les grans comunitats d'immigrants, principalment el xinès, el japonès, el coreà i el filipí sobretot als Estats Units i el Canadà.
Llengües criolles
A més, en diversos països es parlen llengües criolles, com el crioll haitià, oficial a Haití, el papiamento, a les antilles neerlandeses o diversos criolls d'anglès i llengües africanes a les antilles anglòfones.
Economia
El continent està dividit en tres blocs comercials principals:
- NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica
- Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà
- Mercosur, bloc comercial sud-americà
Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA).
El moviment independentista de Sibèria fou fundat per Iadrintsev, Shapov i Potanin. Aquest últim fou un dels fundadors de la "Duma" siberiana a l'agost de 1917 i mes tard president del govern autònom.
El 2 d'agost de 1917 es va hissar a Tomsk, al inici de l’assemblea regional, una bandera blanca i verda amb la inscripció "Visca Sibèria autònoma" (Zazdrastvuyet avtonomnaya Sibir). Aquestos color siberians ja apareixien en un pamflet independentista datat el 21 de maig de 1865. El 5 d'agost de 1917 les organitzacions publiques reunides a l’assemblea regional de Tomsk van adoptar una bandera nacional de Sibèria amb els colors tradicionals: el blanc representant la neu i el verd els boscos (la taiga) dividida en diagonal des la part superior del asta fins a la part inferior del vol, amb la part de dalt verda i la part de baix blanca. El 8 d'octubre de 1917 es va celebrar un congres regional de tota Sibèria.
1917
El desembre de 1917 a Ucrainià es va formar un Comitè Militar revolucionari siberià que va aprovar la creació de regiments siberians separats dins l’octau exèrcit rus estacionat al front romanès. Aquestes unitats van utilitzar cintes blanques i verdes per identificar-se. El 22 de desembre de 1917 la situació es va reproduir al 16 exèrcit estacionat al mateix front.
El desembre de 1917 el Congres regional extraordinari de Sibèria va proclamar una autoritat regional autònoma. El gener de 1918 delegats de Sibèria van formar una Duma regional. El 28 de gener de 1918 es va obrir el primer parlament siberià a Tomsk i es va formar un govern de Sibèria dirigit per Piotr Derber que va començar a actuar el març de 1918, però va ser dissolt pels bolxevics el maig quant van ocupar Tomsk (V.V. Zhuravliov. State symbols of "white" Sibèria//History of "white" Sibèria [Istoria "beloi" Sibiri]. Kemerovo, 1995.)
Comissariat de Sibèria Occidental (Maig del 1918)
Las noticies del Tractat de Brest-Litovsk, que suposaven la sortida de Rússia de la guerra, van alarmar als presoners Txecs de Sibèria, partidaris del Consell Nacional txec que desitjaven retornar al seu país per combatre pel Consell nacional i aconseguir la independència. Els bolxevics els van negar el pas. Els txecs es van revoltar i van ocupar Samara on varen formar un govern conegut com Komutx (Comitè de membres de l’assemblea Constituent) amb la pretensió de representar a tota Rússia. Després de la ocupació de Novonikolaevsk (avui Novosibirsk) per la Legió Txeca els delegats siberians van establir el Comissariat de Sibèria Occidental (26 de maig de 1918) dirigit per Piotr Derber que el juny de 1918 va establir la seva residencia a Omsk.
Segon Govern Provisional Siberià (Juny del 1918)
Els blancs, gracies a la rebel•lió dels presos txecs, van poder ocupar Tomsk el juny de 1918, on el dia 23 es va formar el segon govern provisional siberià, en el que va tenir paper destacat Piotr Vologodosky. Poc després a Omsk es va proclamar la independència de Sibèria (4 de Juliol de 1918). El setembre Piotr Vologodoski va trencar amb el govern de Tomsk i se’n va anar a Ufa, on va assumir el poder declarant-se partidari d’una dictadura militar. A Ufa el govern provisional dels Urals va quedar substituit per un directori amb Vologodoski, Avksentiev, el General Boldirev, Vinogradov i Zenzinov (Directori d’Ufa). El govern siberià de Tomsk va fugir cap a Omsk a on l'octubre es va imposar el Directori. El 18 de novembre de 1918 el cop d’estat del almirall Kolchak establí la dictadura i va posar fi de facto al govern independent siberià.
Directori d'Ufa (Setembre del 1918)
Piotr Vologodoski abandona el govern siberià de Tomsk y es trasllada a Ufa on se li entrega el poder i constitueix un Directori que preconitza la Dictadura per fer front als bolxevics (setembre de 1918). El Directori va assumir el poder a Omsk (9 d'octubre de 1918) i va subsistir formalment fins el 18 de novembre de 1918 quant el cop d’estat de Kolchak va entregar-li tot el poder. El Directori fou dissolt.
Govern Provisional de totes les Russies a Omsk (Novembre del 1918)
Kolchak era considerat el dictador necessari per fer front als bolxevics i va assumir el govern i el comandament de les forces armades. L’assistiren els consellers dels aliats generals Yanin i Knox. Kolchak disposava d’un exèrcit amb 112.00 soldats. Va intentar avançar cap al oest amb ajuda dels txecs i el febrer de 1919 va establir el seu quartell general a Irkutsk. El 6 de març de 1919 Kolchak va iniciar la seva ofensiva entrant a Ufa. L’abrilLenin va fer una crida reforçar el front oriental i 15000 comunistes es van allistar sota el comandament de Kamenetz i amb el General Frunze al ala Sud. Els sagnants xocs del abril van fer retrocedir a Kolchak (maig) i els bolxevics van recuperar Ufa. Kamenetz era partidari d’acabar amb les forces de Kolchak mentre Patsetis i Trotski preferien combatre a Denikin al Caucas. Stalin va afavorir a Kamenetz i va fer prevaldre els seus punts de vista. La mort del cap bolxevic del Ural, Vasili Txapaiev, no va impedir els avanços comunistes que durant l’estiu van ocupar extensos territoris incloent Perm, arribant a nomes 509 kms. d’Omsk. Al agost els txecs van arribar a Kazan però la varen perdre el setembre davant els bolxevics. El 12 de novembre de 1919 Kolchak i el seu primer ministre Pipilaev van sortir d’Omsk cap Irkutsk (en un tren blindat) i els bolxevics van entrar a Omsk el dia 14 de novembre de 1919. A la zona oriental de Sibèria van arribar tropes japoneses a finals de 1919 (vuitanta mil soldats) que van imposar el terror; també van arribar forces de països europeus i dels Estats Units, i de la Xina. Els guerrillers comunistes actuaven a la zona i a finals de 1919 s’acostaren a Irkutsk on es dirigia el tren blindat de Kolchak. La legió txeca va retirar el seu suport a Kolchak. El 4 de gener de 1920 Kolchak va resignar el poder en l’ataman suprem Gregori Semenov (el lloctinent del qual era el general Roman Ungern von Sternberg) el qual era el cap d’un grup d’atamans que dominava tota la regió del Baikal a través de la imposició del terror mitjançant successives massacres (al seu govern se li deia la Atamanxina). El gener de 1920 un comitè revolucionari va prendre el poder a Irkutsk establint el govern anomenat "Centre Polític" que va donar pas al poder bolxevic (febrer).
Centre Polític (gener 1920)
Abans de que Kolchak arribés a Irkutsk, una rebel•lió va portar al poder als menxevics social revolucionaris (gener) que van formar el govern anomenat Centre Polític. El 15 de gener Kolchak fou arrestat pels txecs (els aliats del general Yanin n’estaven assabentats) que el van entregar al Centre Polític.
A finals de gener el Centre Polític va traspassar el poder als bolxevics, i també va entregar al presoner. Com que els blancs havien iniciat un contraofensiva cap Irkutsk, l’almirall Kolchak fou executat sense judici per la Cheka (7 de febrer de 1920) i el seu cadàver llançat al riu Angara.
Categoria:RússiaCategoria:Història de Rússiaja:シベリアko:시베리아
Rússia
La Federació Russa, comunament coneguda com Rússia (en rus Росси́я, Rossia), és l'estat més gran del món, pel que fa a la seva extensió (17.075.400 km²), que gairebé dobla la del segon de la llista, el Canadà. Pel que fa a la població (uns 150 milions) és el setè del món, després de la Xina, l'Índia, els Estats Units, Indonèsia, el Brasil i el Pakistan.
Antigament la república principal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Rússia ha esdevingut un estat independent d'ençà de la dissolució de la Unió el desembre de 1991. Sota el sistema soviètic era anomenada la República Socialista Federada Soviètica Russa (RSFSR).
La major part de l'extensió, la població i la producció industrial de la Unió Soviètica, aleshores una de les dues superpotències mundials, es trobaven a Rússia. En conseqüència, després de la desintegració de l'URSS, Rússia va tornar a competir per mantenir un paper influent en el món. Aquesta influència és avui dia notable, però encara es troba lluny de la que va gaudir l'antiga Unió Soviètica.
Rússia és una federació de 89 entitats: 21 repúbliques, 6 territoris (krai), 49 províncies (óblast), 1 província autònoma (avtonómnaia óblast), 10 districtes autònoms (avtonomni ókrug) i 2 ciutats federals (Moscou i Sant Petersburg). Des del 13 de maig del 2000, totes les entitats han quedat englobades en 7 districtes federals.
Al segle XI sorgeix als voltants de Kíev el primer principat rus, dirigit pels descendents del cabdill Rurik. Destruït aquest estat primitiu per la invasió mongola, apareixeran al Nord diversos principats (Tver, Jaroslav, Moscou, Novgorod...). A finals del segle XV el principat de Moscou adquireix rellevància i aconsegueix sotmetre la resta d'estats.
Ivan IV el Terrible dirigeix l'expansió de Rússia cap als estats tàrtars. A la seva mort s'inicia un període d'inestabilitat que finalitza amb la invasió polonesa. El 1613 és elegit tsar el jove Miquel III, iniciador de la dinastia Romanov.
Malgrat els intents reformistes dels tsars Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Alexandre II, a principis del segle XX Rússia continuarà essent un país bàsicament agrari i poc desenvolupat. La derrota a la guerra russo-japonesa comportarà l'esclat de la Revolució de 1905, que sotragarà el règim autocràtic. El paneslavisme de la política exterior russa motivarà l'entrada a la Gran Guerra al cantó de Sèrbia, França i Gran Bretanya.
L'esclat de la Revolució el 1917 comportarà la caiguda del tsarisme i, passats uns mesos, la presa del poder pels bolxevics.
La Federació Russa, comunament coneguda com Rússia (en rus Росси́я, Rossia), és l'estat més gran del món, pel que fa a la seva extensió (17.075.400 km²), que gairebé dobla la del segon de la llista, el Canadà. Pel que fa a la població (uns 150 milions) és el setè del món, després de la Xina, l'Índia, els Estats Units, Indonèsia, el Brasil i el Pakistan.
Antigament la república principal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Rússia ha esdevingut un estat independent d'ençà de la dissolució de la Unió el desembre de 1991. Sota el sistema soviètic era anomenada la República Socialista Federada Soviètica Russa (RSFSR).
La major part de l'extensió, la població i la producció industrial de la Unió Soviètica, aleshores una de les dues superpotències mundials, es trobaven a Rússia. En conseqüència, després de la desintegració de l'URSS, Rússia va tornar a competir per mantenir un paper influent en el món. Aquesta influència és avui dia notable, però encara es troba lluny de la que va gaudir l'antiga Unió Soviètica.
Rússia és una federació de 89 entitats: 21 repúbliques, 6 territoris (krai), 49 províncies (óblast), 1 província autònoma (avtonómnaia óblast), 10 districtes autònoms (avtonomni ókrug) i 2 ciutats federals (Moscou i Sant Petersburg). Des del 13 de maig del 2000, totes les entitats han quedat englobades en 7 districtes federals.
Al segle XI sorgeix als voltants de Kíev el primer principat rus, dirigit pels descendents del cabdill Rurik. Destruït aquest estat primitiu per la invasió mongola, apareixeran al Nord diversos principats (Tver, Jaroslav, Moscou, Novgorod...). A finals del segle XV el principat de Moscou adquireix rellevància i aconsegueix sotmetre la resta d'estats.
Ivan IV el Terrible dirigeix l'expansió de Rússia cap als estats tàrtars. A la seva mort s'inicia un període d'inestabilitat que finalitza amb la invasió polonesa. El 1613 és elegit tsar el jove Miquel III, iniciador de la dinastia Romanov.
Malgrat els intents reformistes dels tsars Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Alexandre II, a principis del segle XX Rússia continuarà essent un país bàsicament agrari i poc desenvolupat. La derrota a la guerra russo-japonesa comportarà l'esclat de la Revolució de 1905, que sotragarà el règim autocràtic. El paneslavisme de la política exterior russa motivarà l'entrada a la Gran Guerra al cantó de Sèrbia, França i Gran Bretanya.
L'esclat de la Revolució el 1917 comportarà la caiguda del tsarisme i, passats uns mesos, la presa del poder pels bolxevics.
Vitus Bering (1681-1743) va ser un navegant i explorador d'origen danès al servei de Rússia.
L'estret de Bering i la illa de Bering porten aquest nom en honor seu.
El 1703 es va traslladar a Rússia on es va casar i tingué fills i es va allistar a l'armada russa. A banda d'una visita a Copenhaguen el 1715 mai va tornar al país on va néixer.
La primera expedició a Kamchatka va tenir lloc entre els anys 1725 i 1730. Es tractava de comprovar per on s'unien Amèrica i Àsia amb la circumnavegació l'agost de 1728, de la costa asiàtica Bering va entendre que demostrava que no hi havia tal connexió i que per tant els dos continents estaven separats. Com no va poder veure la costa americana que quedava coberta per la boira, les autoritats russes no el van creure.
La segona expedició de Kamchatka, anomenada la Gran expedició Nòrdica, va tenir lloc entre 1733 i 1743, comptava amb molts mitjans i 10.000 homes. Tractava de cartografiar la costa occidental nord-americana i de fet van ser els primers en fer això en la costa d'Alaska. També van descobrir algunes de les illes de l'arxipèlag de les Aleutianes. Va arribar a Amèrica el 1741 i a la tornada cap a casa van haver d'hivernar en la illa de Bering on morí.
Bering, VitusBering, Vitus
This page is an archive of the discussion about the proposed deletion of the article below. This page is no longer live. Further comments should be made on the article's talk page rather than here so that this page is preserved as an historic record. The result of the debate was KEEP
FOL
First-order predicate calculus or first-order logic (FOL) permits the formulation of quantified statements such as "there exists an x such that..." () or "for any x, it is the case that..." (), where x is a member of the domain of discourse. A first-order (recursively-)axiomatisable theory is a theory that can be axiomatised as an extension of first-order logic by adding a recursively enumerable set of first-order sentences as axioms. What follows the "that..." i
Goose pimples
:This article is about the bumps that form on skin. For the book series by R. L. Stine, see Goosebumps.Goosebumps
Goose bumps (AE), also called goose pimples, goose flesh (BE), chicken skin (Hawaiian Pidgin), or cutis anserina, are the bumps on a person's skin at the base
Unit impulse function
The Dirac delta function, sometimes referred to as the unit impulse function and introduced by the British theoretical physicist Paul Dirac, can usually be informally thought of as a function δ(x) that has the value of infinity for x = 0, the value zero elsewhere. The integ
