:: wikimiki.org ::
| Europeu |
Europeu:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
Europa (satèl·lit)
Europa és el quart satèl·lit més gran de Júpiter. Va ser descobert per Galileu Galilei l'any 1610. Pertany al grup dels satèl·lits galileians, juntament amb Cal·listo, Ganimedes e Ió.
Nom
Rep el seu nom d'una de les nombroses conquestes amoroses del déu Zeus de la mitologia grega, Europa (en la mitologia romana Zeus està identificat amb Júpiter).
Simon Marius va suggerir el nom de "Europa" després del seu descobriment, però aquest nom, així com el nom de les altres llunes galileianes van ser desaprovats durant molt de temps, no sent d'ús comú fins mitjan segle XX. En gran part de la literatura astronòmica primerenca, apareix mencionat per la seva designació numeral romana, Júpiter II o com el "segon satèl·lit de Júpiter".
Característiques físiques
numeral romana
Europa és un cos esfèric de mida una mica més petita que la Lluna (3.122 i 3.475 km de diàmetre, respectivament). La seva densitat és relativament alta (3.013 kg/m3) comparada amb la d'altres satèl·lits i té una massa de 4,8·1022 kg. La composició d'Europa és pareguda a la dels planetes terrestres, estant composta principalment per roques silíciques. Té una capa externa d'aigua d'uns 100 km de gruix (part com a gel en la crosta i, possiblement part en forma d'oceà líquid baix del gel). L'any 1998, la NASA va anunciar, a partir de les dades enviades per la sonda Galileu, que Europa genera un camp magnètic interaccionant amb el camp magnètic de Júpiter, el que suggereix la presència d'una capa de fluid conductor baix la superfície d'Europa, probablement un oceà líquid d'aigua salada. Potser també tinga un xicotet nucli metàl·lic de ferro i níquel.
Superfície
La superfície d'Europa és molt llisa. S'han observat pocs accidents geogràfics de més d'uns pocs centenars de metres d'altura. Les vistoses franges fosques entrecreuades semblen ser principalment marques d'albedo amb molt poc relleu vertical. Hi ha pocs cràters a Europa (tan sols tres són majors de 5 km de diàmetre), i el seu albedo és un dels majors de totes les llunes. Açò podria indicar una superfície jove i activa; basant-se en estimacions sobre la freqüència del bombardeig de cometes que probablement suporta Europa, la seva superfície no pot tenir més de 30 milions d'anys. El poc relleu i les marques visibles en la superfície d'Europa s'assemblen a les d'un oceà gelat de la Terra, i es pensa que baix la superfície gelada d'Europa hi ha un oceà líquid que es manté calent gràcies a la calor generada per les forces de marea de Júpiter. La temperatura de la superfície d'Europa és de 110 K en l'equador i de només 50 K en els pols, pel que l'aigua gelada de la superfície és dura com una roca. Els majors cràters pareixen estar farcits de gel nou i pla; basant-se en açò i en la quantitat de calor generada a Europa per les forces de marea, s'estima que la crosta de gel sòlid té un gruix aproximat d'entre 10 i 30 km, el que pot significar que l'oceà líquid s'estén per davall fins a una profunditat de 90 km.
Les vetes fosques
K
La característica més cridanera de la superfície d'Europa són una sèrie de vetes fosques que s'entrecreuen per tota la superfície de la lluna. Algunes arriben a tenir fins a 3.000 km de llarg. Estes vetes s'assemblen a les esquerdes que es formen en el gel marí a la Terra. Un examen pròxim mostra que les vores de la crosta d'Europa a cada costat de les esquerdes estan desplaçades de la seva posició original. Les majors franges tenen uns 20 km d'amplada amb difuses vores externes, estriaments regulars, i una franja central de material més clar, que es creu que s'ha originat per una sèrie d'erupcions volcàniques d'aigua o guèisers en obrir-se la crosta de gel i quedar exposades les capes més càlides de l'interior. L'efecte és semblant a l'observat a la Terra en les dorsals oceàniques.
En trencar-se el gel, els guèisers també expulsen material rocós que, en caure, deixen aquests rastres foscos. Les proves espectrogràfiques suggereixen que les zones rogenques fosques i altres característiques de la superfície d'Europa pareixen ser riques en sals com el sulfat de magnesi, dipositades per l'aigua que emergeix de l'interior a l'evaporar-se. Les sals habitualment són incolores o blanques, pel que ha d'haver-hi una altra substància present que contribuïsca a donar el color rogenc, es creu que siga sofre o compostos de ferro.
Es creu que estes fractures s'han produït en part per les forces de marea exercides per Júpiter; la superfície d'Europa es desplaça fins a 30 metres entre la marea alta i baixa. Europa està ancorada per les forces de marea (en marea morta com la Lluna respecte a la Terra) amb Júpiter i sempre manté la mateixa orientació cap al planeta, per tant els patrons de forces haurien de seguir un patró distintiu i predictible. Només les fractures més recents d'Europa pareixen ajustar-se a aquest patró predictible; altres fractures pareixen haver ocorregut en orientacions cada vegada més diferents, com més antigues són. Açò podria explicar-se si la superfície d'Europa girés lleugerament més ràpid que el seu interior, un efecte que és possible degut a què l'oceà desacobla la superfície de la lluna del seu mantell rocós i també als efectes de la gravetat de Júpiter que tira de la crosta exterior de la lluna. Comparacions de les fotos de les Voyager i de la sonda Galileu suggereixen que la crosta d'Europa gira com a màxim una vegada cada 10.000 anys en relació amb el seu interior.
Les "pigues"
sonda Galileu
Una altra característica present en la superfície d'Europa són les lenticulae, (el nom llatí per a "pigues") de forma circular o el·líptica. Moltes són cúpules, altres clots i altres taques fosques llises. Altres tenen unes textura desigual. La superfície de les cúpules pareix trossos de les plaques més antigues que les rodegen que hagueren estat espentades cap amunt. Es pensa que es van formar a partir de blocs de gel més calent que van ascendir respecte al gel més fred de la crosta de forma semblant al que ocorre amb les cambres de magma en l'escorça terrestre. Les taques fosques llises poden haver-se format per aigua líquida que haja escapat de l'interior quan es fractura la superfície de gel. Les lenticulae irregulars (anomenades regions de "caos"), per exemple Conamara Chaos, pareixen haver-se format a partir de molts xicotets fragments de crosta sobre taques fosques llises, com a icebergs en un mar congelat.
Atmosfera
Recents observacions del Telescopi Espacial Hubble indiquen que Europa té una atmosfera molt tènue (~10-11 bars de pressió a la superfície) composta d'oxigen. De les 61 llunes del sistema solar, només cinc d'elles (Ió, Cal·listo, Ganimedes, Tità i Tritó) se sap que tenen atmosfera. A diferència de l'oxigen de l'atmosfera terrestre, el de l'atmosfera d'Europa és quasi amb tota seguretat d'origen no biològic. Més probablement es genera per la llum del Sol i les partícules carregades que xoquen amb la superfície gelada d'Europa, produint vapor d'aigua que és posteriorment dividit en hidrogen i oxigen. L'hidrogen aconseguix escapar de la gravetat d'Europa, però no així l'oxigen.
Camp magnètic
La sonda Galileu ha revelat que Europa té un camp magnètic dèbil (al voltant d'1/4 de la intensitat del camp magnètic de Ganimedes i semblant al de Cal·listo) i, el que és més interessant, que varia periòdicament en travessar l'intens camp magnètic de Júpiter.
Vida a Europa?
S'ha imaginat que pot existir vida en l'oceà baix el gel d'Europa, tal vegada sustentada en un entorn semblant al que en les profunditats dels oceans de la Terra són les fumaroles hidrotermals o el llac Vostok a l'Antàrtida. No hi ha evidències que sustenten esta hipòtesi, no obstant s'han fet esforços per a evitar qualsevol possibilitat de contaminació. La missió Galileu va concloure al setembre del 2003 amb la col·lisió provocada de l'astronau contra Júpiter. Si simplement s'haguera abandonat la nau, al no estar esterilitzada, en el futur podria haver xocat amb Europa contaminant-la amb microorganismes terrestres. La introducció d'estos microorganismes hauria fet impossible determinar si Europa havia tingut la seva pròpia vida i, en cas d'existir, inclús podria haver-la destruït.
Categoria:Satèl·lits de Júpiter
als:Europa (Mond)
ja:エウロパ (衛星)
ko:에우로파 (위성)
Europa (Mitologia)En la mitologia grega, Europa era una formosa princesa de Fenícia, filla d'Agenor i Telefassa, tot i que també podria haver estat filla de Fènix.
Un dia, mentre collia flors, Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu es transformà en un brau blanc i s'hi acostà. La princesa encurosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca s'atansà per acariciar-lo. Aleshores el brau la féu muntar al seu damunt i fugí al mar. Finalment la retornà a la platja però en compte de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revelà la seva identitat i feren l'amor. De la seva unió nasqueren Minos, Radamant i Sarpedó. Zeus la cedí a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casà i per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta inspirà el nom del continent europeu. En totes les llengües romàniques, en les llengües germàniques, hongarès, i en les eslaves que utilitzen l'alfabet llatí el continent s'anomena Europa, o un mot molt semblant, degut a petites diferències en l'ortografia. Aquest també és el nom en llatí i en grec.
--------------
Una altra dona amb el nom d' Europa tingué un fill, Eufemi, amb el déu del mar, Posidó. Aquesta Europa era filla de Títius.
categoria:mitologia grega
ja:エウロパ
ko:에우로파 (신화)
Terra
La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km.
Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km.
La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació.
El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km.
És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.
Composició i estructura
La composició de la Terra en massa és:
La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.
La hidrosfera
- Vegeu: Hidrosfera.
La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents.
La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO2 i per tant més efecte hivernacle.
En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar.
La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·1021 kg.
L'atmosfera
- Vegeu: Atmosfera terrestre.
La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO2 en O2. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés.
Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals.
La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·1018 kg.
La Terra en el Sistema solar
La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts.
La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge).
El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.
La Lluna
- Vegeu: Lluna.
La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront.
L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars.
La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans.
La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals.
L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna.
La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.
La biosfera
- Vegeu: Biosfera.
La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·109 anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament.
vida
vida
vida
Pàgines relacionades
- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana
Categoria:Planetes
ja:地球
ko:지구
ms:Bumi
simple:Earth
th:โลก
zh-min-nan:Tē-kiû
ContinentUn continent és una vasta extensió de terra emergida, considerada com una petita part del món.
Depenent de la part del món es classifica de diferents maneres agafant a vegades parts com a subcontinents o supercontinents.
- Euràsia
- Europa
- Àsia
- Amèrica
- Amèrica del Nord
- Amèrica del Sud
- Àfrica
- Oceania
- Antàrtida.
A Europa Occidental, menys a Espanya, el model més frequent és el de set continents: Europa, Àsia, Àfrica, Oceania, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Antàrtida. A Espanya i Europa Oriental s'utilitza el model de sis continents, considerant que Amèrica és un únic continent (malgrat que la divisió entre les dues Amèriques sigui molt més clara que la entre Europa i Àsia). A Espanya es té el costum de parlar dels "cinc continents", menystenint l'Antàrtida.
Les illes es consideren geogràficament incloses en el continent més proper. Per exemple, les illes Britàniques són part d'Europa i Grenlàndia és a Amèrica. Un cas especial és Oceania. Estrictament el continent és Austràlia, però Oceania inclou la gran quantitat d'illes a l'oceà Pacífic, excepte les més properes a Amèrica o a Àsia. Políticament a vegades es considera Hawaii part d'Amèrica, però geogràficament és a Oceania.
En un sentit restrictiu s'entén el continent sense les illes. Per exemple, els « Estats Units continentals » exclou Hawaii, i la « França continental » exclou Còrsega, igual que l'expresió « Espanya peninsular ». En aquest mateix sentit, a les illes Britàniques, es parla d'Europa com l'Europa continental.
En el passat hi va haver antics continents ja extints com Pangea.
Pàgines que s'hi relacionen
- Plataforma continental
Categoria:Geografia
ja:大陸
ko:대륙
ms:Benua
simple:Continent
th:ทวีป
zh-min-nan:Tāi-lio̍k
Àsia
L'Àsia és el continent més gran i més poblat del planeta, i és la part més extensa d'Euràsia. Limita al nord amb l'oceà Àrtic, a l'est amb el Pacífic, al sud amb l'Índic i a l'oest amb la mar Roja, l'istme de Suez (que la separa de l'Àfrica), la Mediterrània, la mar de Màrmara i la mar Negra; la separen d'Europa (a l'oest) els estrets dels Dardanels i el Bòsfor, les serralades del Caucas i els Urals i la mar Càspia. A l'extrem nord-est, l'estret de Bering la separa d'Amèrica.
Té un litoral molt accidentat, amb multitud de mars interiors (mar Aràbiga, mar de la Xina Meridional, mar de Java, mar de la Xina Oriental, mar Groga, mar del Japó, mar d'Okhotsk, mar de Bering, mar de Kara, mar de Barentsz, etc.); golfs (golf Pèrsic, golf d'Oman, golf de Bengala, golf de Siam, golf de Tonquín, golf d'Anadir, etc.); penínsules (Anatòlia, Aràbia, Índia, Malacca, Indo-xina, Corea, Kamtxatka, Taimir, Kola, etc.), i illes adjacents, com Xipre, les Maldives, Sri Lanka, el gran arxipèlag d'Insulíndia (que inclou les Filipines, Borneo, Sumatra, Java i Cèlebes, entre d'altres), Taiwan, les illes del Japó, Sakhalín, Nova Sibèria, la Terra del Nord, Nova Zembla, etc.).
Pel que fa al relleu, és un continent molt muntanyós, on sobresurt la serralada de l'Himàlaia, que conté les màximes altures de la Terra, amb cims com l'Everest, el K2 o l'Annapurna, tots amb més de 8.000 metres d'altitud. També hi trobem grans planícies com Sibèria i deserts com el Gobi o el desert d'Aràbia.
Hi trobem rius importants, com l'Obi, el Ienissei i el Lena a la conca de l'Àrtic; l'Amur, el riu Groc, el Iangtsè i el Mekong a la conca del Pacífic; i el Brahmaputra, l'Irauadi, el Ganges i l'Indus a la conca de l'Índic; el Tigris i l'Eufrates a l'Àsia occidental, i l'Amu Dària i el Sir Dària a la conca endorreica interior. El continent també té grans llacs, com la mar Càspia, el més gran del planeta, la mar d'Aral, la mar Morta, de salinitat intensa o el Baikal, el llac més fondo del món.
Baikal
Llista de països de l'Àsia
- l'Afganistan
- l'Aràbia Saudita
- Armènia (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa)
- l'Azerbaidjan
- Bahrain
- Bangla Desh
- Bhutan
- Brunei
- Cambodja
- Corea del Nord
- Corea del Sud
- els Emirats Àrabs Units
- les Filipines
- Geòrgia (forma part d'Europa, però una petita part del seu territori es troba a l'Àsia)
- el Iemen
- l'Índia
- Indonèsia
- l'Iran
- l'Iraq
- Israel
- el Japó
- Jordània
- el Kazakhstan (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- el Kirguizistan
- Kuwait
- Laos
- el Líban
- Malàisia
- les Maldives
- Mongòlia
- Myanmar
- el Nepal
- Oman
- el Pakistan
- Palestina
- Qatar
- Rússia (una quarta part del seu territori es troba a Europa)
- Singapur
- Síria
- Sri Lanka
- el Tadjikistan
- Tailàndia
- Taiwan
- Timor Est
- el Turkmenistan
- Turquia (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- l'Uzbekistan
- el Vietnam
- la Xina
- Xipre (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa)
Asia
ja:アジア
ko:아시아
ms:Asia
simple:Asia
th:ทวีปเอเชีย
zh-min-nan:A-chiu
MuntanyaUna muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. La formació de les muntanyes té diverses causes: els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques o l'erosió causada sobre part de les masses sedimentàries en són les mes característiques.
Perquè una elevació pugui ser considerada muntanya ha d'existir una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d’uns centenars de metres. Elevacions poc importants reben d’ordinari el nom de pujols.. a Suïssa]]
És menys determinant l’alçada total. Aquesta a tot el món és mesura (en peus o en metres) a partir del nivell del mar. Per extensió és dóna també el nom de muntanya als zones i comarques en general muntanyoses.
Al món existeixen moltes muntanyes, la major part d’origen tectònic. Les mes altes i extenses són a la serralada del Himàlaia. Altres de molt importants són: els Andes a l'Americà del Sud, els Alps i els Pirineus a Europa, les Muntanyes Rocalloses a Nord-Amèrica.
Les de formació volcànica són nombroses a punts d’Àsia (illes del Japó i del Pacific Sud) a Europa (Itàlia), al nord d'Africà (Illes Canàries) i en general són de menys alçada que les serralades produïdes per plegaments.
Les produïdes per l'erosió –de l’aigua normalment- sobre terrenys sedimentaris són freqüents a les grans esplanades: la regió del Colorado a Nord Americà n'és el cas mes vistós. És tracta normalment de muntanyes mes baixes, però sovint molt escarpades.
L’home habita i treu profit de la muntanya des de sempre. A latituds fredes o temperades és donen històricament habitacions permanents fins a 1500/2000 metres. A zones mes desèrtiques (Tibet i Nepal, Xile i Bolívia) passa i sobrepassa els 4000 m.
Els aprofitaments és donen –però- en alçades molt mes importants: la tala de fusta, la caça, els pasturatges, fins i tot l’agricultura de temporada són activitats que històricament s’han dut a terme allí on els recursos ho permetien.
En l'actualitat noves activitats han trobat el seu terreny de joc a la muntanya: l’alpinisme, l’escalada i l’esquí en són les més representatives.
Més indirectament de la muntanya és treu profit també com a magatzem d’aigua (la neu de les geleres i els llacs), per instal·lacions hidroelèctriques, per estacions turístiques…
Al ser les muntanyes zones de difícil colonització per l’home, la natura resta –encara avui i en molts llocs- intocada. Actualment això té un valor i aquest valor, com tants d’altres, ja és mometitza, empreses i corporacions l’hi apliquin regles de rendiment financer, ja és motiu de cobdícia i d’enfrontaments amb persones i organitzacions que pretenen la defensa o la conservació de les muntanyes.
Categoria:Muntanyes
ja:山
ko:산
ms:Gunung
simple:Mountain
Illa:Pel que fa al municipi del Rosselló, seu del vescomtat d'Illa, vegeu Illa (Rosselló).
Una illa és un territori terrestre envoltat d'aigua, ja sigui de mar, de riu o de llacs. El que distingeix les illes marítimes dels continents és el fet que són d'unes dimensions inferiors.
Pàgines que s'hi relacionen:
- Illes del món
categoria:Illes
categoria:Geografia
ja:島
ko:섬
ms:Pulau
simple:Island
th:เกาะ
Fèroe
Les illes Fèroe (Føroyar, 'Illes de xais' en feroès; però potser també 'Illes llunyanes') són un grup d'illes de l'Atlàntic Nord situades a mig camí de les costes d'Islàndia, Escòcia i Noruega. Pertanyen al regne Dinamarca, del qual reberen autonomia el 1948.
Geografia
1948
Les illes Fèroe consisteixen en un arxipèlag de 18 illes situats cap als 62° de latitud nord i 7° de longitud est (aproximadament sobre les Illes Britàniques), abraçant 113 km de nord a sud i 75 d'est a oest. Tenen 1.117 km de costes. Les illes presenten una morfologia abrupta, rocallosa, amb costes de penya-segats retallades per fiords (cap punt no està a més de 5 km de distància del mar). El punt més alt és pic Slættaratindur, de 882 metres sobre el nivell del mar, a Eysturoy.
El clima hi és oceànic, marcat per la influència temperada del Corrent del Golf, cosa que el fa molt suau si se'n considera la latitud. Així, a Tórshavn no s'hi observen mitjanes mensuals negatives, oscil.lant entre els 0,3° del gener i els 11,1° de l'agost, amb una mitjana anual de 6,7°. L'amplitud tèrmica hi és doncs molt reduïda, amb estius frescos i hiverns suaus. Pel que fa a les precipitacions, volten els 1.400mm l'any, amb mínim relatiu de primavera-estiu. El cel hi és en general ennuvolat, amb presència habitual de boira. El fort vent hi és també habitual.
Illes
Totes les illes són habitades excepte Lítla Dímun. Dades de població corresponents al 31 de desembre de 2003.
Història
2003
Després d'un poc clar poblament celta de caràcter intermitent, les illes Fèroe foren colonitzades per escandinaus provinents de Noruega al segle IX, a la que s'acabaren sotmeten durant el segle XI, alhora que el cristianisme fou introduït a les illes. Quan Noruega s'uní a Dinamarca amb la Unió de Kalmar, les illes Fèroe passaren a la corona danesa, sota la qual restaren àdhuc després del tractat de Kiel (amb la separació noruega).
Durant la Segona Guerra Mundial, conquerida Dinamarca per l'Alemanya nazi, les illes foren ocupades pels britànics, cosa que hi fomentà el gust per un auto-govern perdut segles enrera, les demandes del qual cristal.litzaren en l'autonomia que reberen el 1948. Les illes Fèroe no pertanyen a la Unió Europea, on rebutjaren entrar en fer-ho Dinamarca el 1973.
Poblament
Del voltant de 48.000 habitants que tenen les illes, un 89,9% són originaris de les illes, un 8,1% són ciutadans nats a altres possessions de la corona (Dinamarca, Grenlàndia). D'entre els estrangers, que el 2003 provenien de 77 estats diferents, els més abundants són els islandesos (0,4%) seguits dels noruecs i els polonesos (0,2% ambdós).
Economia
L'economia de les illes estava tradicionalment basada en la cria de xais i sobretot en la pesca (bacallà, arengada). Aquesta passà però per una greu crisi a finals dels 80 i començaments dels 90, amb una davallada de les captures. Tot i que actualment la situació ha millorat (l'atur ronda el 4%), hom prova de diversificar l'economia tot promovent el turisme, les noves tecnologies o fins la pròpia base pesquera tot establint pisci-factories i noves plantes de processament de peix. Malgrat tot, el jovent tendeix a marxar a Dinamarca per anar a l'universitat, tot privant les illes de la població educada que en podria possibilitar la transformació econòmica. A banda d'això, recents troballes de petroli a prospeccions properes a les illes obren la possibilitat d'una hipotètica embranzida econòmica motivada per l'or negre.
Enllaços externs
- [http://faroeislands.dk/ Faroeislands.dk] - Pàgina amb informació de tots els seus pobles (en feroès, danès i anglès)
- [http://www.tinganes.fo/ Oficina del Primer Ministre] - Pàgina oficial (en feroès i anglès)
Categoria:illes Fèroe
Categoria:Territoris dependents
ja:フェロー諸島
ko:페로 제도
zh-min-nan:Mî-iûⁿ Kûn-tó
Irlanda
Irlanda (Éire en gaèlic irlandès) és una illa europea de l'Atlàntic Nord que forma amb Gran Bretanya, Man i d'altres illes, l'Arxipèlag de les Illes Britàniques. Políticament es troba dividida entre la República d'Irlanda, estat membre de la Unió Europea, i el territori d'Irlanda del Nord, integrat en el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Història
Irlanda fou poblada ja fa uns 9.000 anys. En la segona meitat del I milenni a.C., fou ocupada pels celtes, que deixaren l'idioma (gaèlic irlandès) i la cultura. Irlanda romangué fora de l'imperi romà, però cristianitzada en el segle V d.C., esdevingué ún important centre cultural durant els segles VI i VII. El període floreixent de la civilització irlandesa entra en decadència, amb les successives invasions de pobles nòrdics (incursions marítimes víkingues en el segle X, invasió dels normands del Regne d'Anglaterra a partir del segle XII). A partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l'anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l'illa, però, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l'Europa contemporània.
Vegeu també
- República d'Irlanda: article centrat an l'estat independent irlandès.
Enllaços externs
- [http://www.catalansadublin.com/ Casal Català a Dublin]
Categoria:Irlanda
Categoria:Illes
ja:アイルランド島
simple:Ireland
zh-cn:爱尔兰岛
zh-tw:愛爾蘭島
Sicília
Sicília és l'illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Nàpols, entre la mar Tirrena i la Jònica, que pertany a l'estat Italià. La capital és Palerm. És dividida en nou províncies.
La població de Sicília és de prop de 5.100.000 habitants i la capital és Palerm.
Història
La població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar de 1282 a 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com a les Vespres Sicilianes, el rei català, Pere el Gran entrà a aquesta l'illa i les de Malta i Gozzo.
Vegeu també
- Vespres Sicilianes
Enllaços externs
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103452577.htm Històries de Catalunya: El problema de Sicília]
- [http://www.regione.sicilia.it/ Regió de Sicília]
- [http://sicilia.indettaglio.it La Sicilia en detall]
Categoria:Itàlia
ja:シチリア島
ko:시칠리아
zh-min-nan:Sicilia
Còrsega
Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) és una illa mediterrània de 8.748 km2, situada a latituds (entre 41º i 43º de latitud Nord) sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l'Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital n'és Ajaccio (o Aiacciu) i les ciutats principals són Bastia, Corte (o Corti) i Sartène (o Sartè).
Geografia
Sartène
Allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa provençal (França), a 82 km de la costa toscana (Itàlia) i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal també remarcar les illes i illots de l'arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo, Giglio. El braç de mar entre Còrsega i Sardenya, l'estret de Bonifacio (les Boques de Bonifaziu), és poc profund, en canvi el que la separa de l'arxipèlag toscà és més marcat (de 400 a 500 m de profunditat).
Geologia
Còrsega és una veritable muntanya dins la mar Mediterrrània, i ofereix grans regions naturals que corresponen a diversos conjunts geològics:
- Còrsega cristal·lina
- Còrsega alpina
- Depressió central
- Plana oriental
- Còrsega calcària
Història
El 1297, el Papa Bonifaci VIII concedí Còrsega a Jaume II de Catalunya-Aragó. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II.
L'any 1353, Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei.
El 23 de juliol de 1409, el rei Martí I de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català Hug Bonapart.
El 1448, el Papa Nicolau V va cedir els drets sobre Còrsega als genovesos.
L'illa passà de genovesos a francesos diversos cops fins que Napoleó l'annexionà a França el 1766.
- GAMISANS, J.: La végétation de la Corse. Ais de Provença: Édisud, 1999. 391 pàgs. ISBN 2-7449-0083-4
Categoria:Regions de França
Categoria:Illes
ja:コルシカ島
Creta
Creta (en grec Κρήτη, Kriti) és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Està situada aproximadament a .
Entre els atractius turístics de l'illa hi ha els jaciments arqueològics de Cnossos, Faistos, Gortina i molts altres, el castell venecià de Réthimno o la gorja de Samarià i altres de menors (Àgia Irini, Aràdena, etc.).
A Creta hi va haver la civilització minoica (aproximadament entre els anys 3000 i 1400 aC), una de les primeres civilitzacions d'Europa.
Geografia
Creta és una de les 13 regions de Grècia. És l'illa grega més gran i la segona de la Mediterrània oriental després de Xipre. Creta s'estén a l'extrem sud de la mar Egea i té una superfície de 8.336 km². La seva població és de 650.000 habitants (2005), anomenats cretencs. És una illa allargassada, de 260 km de longitud, i té una amplària que varia des dels 60 km mesurats des del cap Dio fins al cap Líthino, fins als només 12 km de l'istme de Ieràpetra, a l'est de l'illa. Té uns 1.000 km de costa molt accidentada, plena de caps, golfs i badies. Creta es troba a uns 160 km al sud de la Grècia continental.
L'illa és extremadament muntanyosa i és travessada longitudinalment per una alta serralada formada per tres massissos diferents, que són, d'oest a est:
- les Muntanyes Blanques o Lefkà Ori (altitud màxima: 2.452 m);
- les muntanyes de l'Ida o Idi (que culminen al Psiloritis () a 2.456 m);
- les muntanyes del Dikti (altitud màxima: 2.148 m).
Aquest relleu orogràfic ha dotat Creta d'altiplans fèrtils com els de Lasithi, Omalós i Nida, coves com les de Dikteo Andro i Ideo Andro i engorjats com les famoses gorges de Samarià.
Clima
Creta es troba a cavall de dues zones climàtiques, la mediterrània i la nord-africana, tot i que la major part de l'illa cau sota l'àrea d'influència de la primera. Així, el clima cretenc és majoritàriament temperat i bastant humit, depenent de la proximitat del mar. Els hiverns són suaus: la neu hi és pràcticament desconeguda a les planes, tot i que bastant freqüent a les muntanyes. A l'estiu, les temperatures mitjanes estan entre la franja alta dels 20 i la franja baixa dels 30 graus centígrads. L'excepció en pot ser la costa meridional, que inclou la plana de Mesarà i les muntanyes d'Asteroúsia, que es veuen afectades pel clima nord-africà i, per tant, tenen més dies de sol i unes temperatures més altes durant l'estiu. Probablement la millor època per visitar Creta és la primavera i la tardor.
Economia
L'economia de Creta, que fins no fa gaires anys es basava principalment en l'agricultura, va començar a canviar visiblement durant la dècada de 1970. Mentre que els conreus i la cria de bestiar encara hi tenen la seva importància, a causa del clima i del terreny de l'illa, s'ha observat una caiguda de la indústria manufacturera i un gran increment de la indústria de serveis (sobretot els relacionats amb el turisme). Tots tres sectors de l'economia cretenca (agricultura, productes agroalimentaris, serveis) estan interrelacionats i són interdependents. Creta té una renda per càpita molt semblant a la mitjana grega. La desocupació hi és del 4% aproximadament, la meitat de la de Grècia.
L'illa té tres aeroports: l'aeroport internacional Nikos Kazantzakis a Iràklio, l'aeroport militar Daskalogiannis a Hanià i el recent nou aeroport civil de Sitia.
Ciutats
Les principals ciutats de Creta són:
- Iràklio (nom històric català: Càndia) (275.000 habitants)
- Hanià (nom històric català: Canea) (139.000 habitants)
- Réthimno (69.290 habitants)
- Ieràpetra (21.025 habitants)
- Àgios Nikólaos (19.000 habitants)
- Sitia (9.075 habitants)
Divisió administrativa
Sitia
L'illa de Creta és una regió o periferia de Grècia, dividida en quatre departaments o nomoí:
- Hanià
- Iràklio
- Lasithi
- Réthimno
Turisme
Creta és una de les destinacions turístiques més populars de Grècia. El 50% de totes les arribades a Grècia ho fan a través del port i l'aeroport d'Iràklio, mentre que els vols xàrter amb destinació a Iràklio van representar el 20% del total de xàrters cap a Grècia (2004). En total, aquest any més de dos milions de turistes van visitar Creta. Aquest creixement del turisme queda reflectit en el nombre de places d'hotel, que a Creta es van incrementar en un 53% de 1986 a 1991, mentre que a la resta de Grècia l'increment fou només d'un 25%. La infraestructura turística actual de Creta abasta tota mena de públics i butxaques, des dels grans hotels de luxe amb tota mena d'instal·lacions (piscines, pistes d'esport, discoteques, botigues, restaurants, etc.), fins als petits apartaments familiars o els càmpings. Els visitants poden arribar a l'illa per avió mitjançant els dos aeroports internacionals d'Iràklio i Hanià, o per vaixell a través dels ports d'Iràklio, Hanià, Réthimno i Àgios Nikólaos.
Enllaços externs
Cultura
- [http://www.cretan-music.gr Música tradicional cretenca] (en grec)
Ensenyament
- [http://www.uoc.gr Universitat de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.tuc.gr Universitat Politècnica de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.teicrete.gr Institut Tecnològic Educatiu de Creta] (en anglès i grec)
Turisme general
- [http://www.cretetravel.com/ Guia de Creta per a visitants] (en anglès)
- [http://www.thehotel.gr/ Guia de Creta, amb hotels, villas ] (en anglès)
- [http://www.travel-to-crete.com/ Guia de Creta amb fotos, vídeos i panoràmiques de 360º] (en anglès)
- [http://www.interkriti.org/ Interkriti, guia completa de Creta] (en anglès)
- [http://www.crete.tournet.gr/ Guia de Creta, amb hotels, lloguer de cotxes...] (en alemany, anglès i grec)
- [http://www.explorecrete.com Explorant Creta sota el guiatge de cretencs i amics de l'illa] (en alemany, anglès, danès, francès, grec, neerlandès i suec)
- [http://www.climbincrete.com/index.php Muntanyisme i excursionisme a Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.stat.psu.edu/~npconf/other_info/travel.htm#Top%20of%20Page Transports] (en anglès)
Turisme local
- [http://www.west-crete.com/ Creta occidental] (en alemany i anglès)
- [http://www.eastcrete.com/index_e.html Creta oriental] (en alemany i anglès)
- [http://www.sfakia-crete.com/ Guia de Sfàkia] (en anglès i grec)
Categoria:Illes
Categoria:Grècia
ja:クレタ島
Balears
Govern de les Illes Balears
Les Illes Balears són un Arxipèlag de la Mediterrània situat enfront de València
Geografia física
L'arxipèlag està format per dos grans grups:
- les Gimnèsies: Menorca, Mallorca i Cabrera (les Balears pròpiament dites en l'antigor), i alguns illots propers (com sa Dragonera i s'illa de l'Aire).
- les Pitiüses: Eivissa i Formentera i els illots que les envolten.
Geografia humana
El turisme a les Balears és l'element més determinant socio-econòmic de les darreres dècades.
El comportament turístic però és diferenciat segons l'illa.
Mallorca i Eivissa han tingut un fluxe turístic més intens i han rebut turístes principalment alemanys i anglesos (a parts iguales).
Menorca ha entrat més tard en la indústria del turisme de masses i ha rebut turistes principalment anglesos.
Formentera ha estat llargament apartada dels efectes de la indústria turística (degut possiblement a la minça mida de l'illa) i ha rebut turistes principalment italians.
En totes les illes el turisme estatal espanyol no representa més d'un quart del total, i a Eivissa és on és més marcat.
Història
El seu poblament, però, és molt més antic, com atesten els famosos talaiots de Mallorca i Menorca, grans apilaments de pedres, de 3 a 6 metres d'alçada.
De fet, el poblament des d'un bon principi és força diferenciat a les Gimnèsies i a les Pitiüses. En les primeres, l'aparició de l'home és més remota (V mil·lenni aC) i es fa de forma més intensa (primer en coves i cases aïllades i després en poblats d'estructura urbana). Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) seran dèbils o bé tardanes. En les segones, l'aparició de l'home és més moderna (mil·lenni II aC) i es fa de manera poc intensa (no seran poblacions sedentàries, sinó més aviat esporàdiques, accidentals o bé estacionals). Les invasions de les grans civilitzacions mediterrànies seran primerenques i notables i causants del primer poblament estable a les illes.
Aquesta diferència rau en la diferent història paleogeogràfica que ha condicionat ecosistemes diferents, molt pobres per als humans en el cas de les Pitiüses, i amb més recursos aprofitables en el cas de les Gimnèsies. Vegeu també: Cultura dels talaiots
Les Balears són de parla catalana, en haver estat repoblades majoriàriament per pagesos rossellonencs, gironins i barcelonins durant la Reconquesta. Malgrat això, les onades migratòries que es van produir durant el segle XX (impulsades pel creixement econòmic que va propiciar la puixant indústria turística), juntament amb la repressió lingüística que es va produir durant el franquisme, han dut al català a convertir-se en una llengua minoritzada (tot i que encara majoritària), tot i el bilingüisme oficialista. Darrerament, cal també afegir l'aparició d'altres llengües en la població resident, producte de les darreres onades migratòries, de caire més internacional (àrab, llatinoamericà, alemany, anglès, italià) que per ara no han condiciobat cap plurilingüisme oficial.
La Corona d'Aragó, durant els segles XII i XIII experimentà un fort procés d'expansió cap a la Mediterrània que la portà a fer seves les terres balears. El jove rei aragonès Jaume I el Conqueridor (tenia 21 anys) va comandar una flota que va desembarcar a Mallorca a finals d'estiu de 1229. Després d'ardents combats que es van prolongar durant mesos, entrà victoriós a la ciutat el 31 de desembre d'aquell any. L'assalt fou seguit d'una matança indiscriminada que va ocasionar un veritable genocidi de la població mallorquina. Tan és així, que els milers de cossos morts i no poguts enterrar van produir una epidèmia entre els conquistadors que provocà nombroses morts. Producte d'això els nobles van voler apoderar-se de tot el botí en compte de sortejar-lo entre la tropa. Això va motivar la revolta de peons i cavallers. Finalment es va fer el repartiment del botí, que durà fins el 30 d'abril de 1230. Gràcies a tot plegat, els musulmans supervivents van tenir temps d'organitzar diferents focus de resistència a les muntanyes, cosa que va fer allargar durant un parell d'anys més les lluites contra els musulmans a Mallorca, que finalment van acabar convertits en esclaus o semi-esclaus.
A rel de tota aquesta destrucció, però també de la debilitat en què havia quedat l'exèrcit de Jaume I, Menorca va demanar el vassallatge de la Corona i així li va ser concedit. D'aquesta manera, Menorca esdevindria un Taifa autònom on la religió i la cultura àrab encara van mantenir-se mig segle més. Però en ple gener de 1287, i amb una flota mig delmada per un fort temporal, Alfons el Franc arribà al port de Maó. El Moixerif va pactar la capitulació de manera que cabdills i nobles pogueren escapar dels catalans a canvi d'entregar a la resta de la població per què l'esclavitzessin.
Pel què fa a Eivissa, també va ser conquerida per Jaume I, però l'agost del 1236. Els seus habitants també van ser esclavitzats i els seus béns repartits entre els magnats.
Bibliografia consultada:
- CASANOVAS CAMPS, M.A. Història de les Illes Balears. Mallorca: Editorial Moll, 1988. 447 p.ISBN 84-273-4044-3
- BELENGUER, E. Història de les Illes Balears. V. II L'època foral i la seva evolució (1230-1715). Barcelona: Edicions 62, 2004. 525 p. ISBN 84-297-5507-1 (volum II)
Recull de bibliografia:
- vegeu: Bibliografia de la prehistòria balear
Llengua
La llengua pròpia de les illes el català.És la llengua oficial, així com també ho és el castellà.
Política i Administració
Actualment, les illes Balears són una comunitat autònoma de l'Estat espanyol, regides per l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Hi ha tres consells insulars: a Mallorca, a Menorca i a l'arxipèlag de les Pitiüses. També existeixen comarques a Mallorca, si bé no té reconeixement oficial, sí està consensuada pels geògrafs.
La capital de les illes Balears i de l'illa de Mallorca és a la ciutat de Palma (el nom oficial), també anomenada Ciutat de Mallorca (la denominació Palma de Mallorca és del tot rebutjable). Hi ha la seu del Govern Balear i del Consell Insular de Mallorca.
La població de les illes (1-1-2001) era de 878.627 persones, de les quals 545.739 hi havien nascut, 240.955 ho havien fet a les resta de l'Estat espanyol, i 91.933 a la resta del món. Aquests darrers s'han duplicat en nombre entre 1996 i 2001 (71.650 vivien a Mallorca). Font: Institut Balear. Segons el cens del INE del 2001 la població era de 841.669 persones.
Etimologia
Malgrat que durant força temps s'ha pensat que "Balears" provindria del grec ballein que vol dir "llançar", darrerament s'ha canviat de parer i sembla descartat l'origen hel·lènic. El cert és que els grecs sembla ser que van utilitzar la paraula Gimnèsies per referir-se a les illes de Menorca i Mallorca. En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per a Menorca i Mallorca. Eivissa i Formentera van ser anomenades per tots Pitiüses.
L'origen no és grec sinó púnic. Provindria del plural "ba’ lé yaroh". El substantiu "ba’ lé" vol dir "els que exercitaven l’ofici de” i actua de subjecte del verb "yaroh" que significa "llançar pedres". Ambtot, el significat final seria quelcom així com “els mestres del llançament”. I aquests mestres del llançament no són altres que els foners de les illes. Així doncs Balears vol dir "foners".
Autors clàssics com Plini, Estrabó o Diodor n'han parlat molt d'ells. Però és la narració de Licofront de Calcis, en el seu poema hermètic Alexandra (versos 633-641), quan parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les Balears, que ell anomena Gimnèsies, on es dóna aquesta descripció:
:"I altres, després de navegar com crancs als roquissars Gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tres fones de doble corda. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l’art de tirar; ja que cap d’ells tastarà el pa amb la seva boca si abans, amb precisa pedra, no n’encerta un bocí posat sobre un pal com a blanc."
Aquesta fama i possiblement també un excés de població en les darreries de l'època talaiòtica va donar lloc a que molts d'aquests foners illencs acabessin nodrint els exèrcits cartaginès i més tard romà.
La primera menció expressa dels balears en l’exèrcit cartaginès (en lluita amb els grecs de Sicília) la fa Diodor (XIII, 80), referint-se al 406 a.C.
Sembla que el costum d'utilitzar la fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el segle XX. De fet, l'anomenaven "bassetja", mot d'origen incert, però possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a les Balears. A Menorca, segons expliquen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertat amb la pedra de la fona i sense errar cap tir els 9 barrrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre barra i barra (Camps, 1921).
Bibliografia consultada
- ALCOVER, A. M.; MOLL, F. B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 1993. Tom 2, p347
Història Natural
Paleogeografia
Gimnèsies i Pitiüses han tingut una història geogràfica diferent. Durant les glaciacions del quaternari, degut a l'acumulació de l'aigua en forma de glaç en els casquets polars i a les grans serralades, mars i oceans van baixar de ninell. Això va donar que s'unissin Menorca i Mallorca per un cantó, i Eivissa i Formentera per l'altre. Totes les faunes i flores aleshores es van barrejar però entre la Gran Gimnèsia i la Gran Pitiüsa no va ser així perquè va romandre un canal marí de més de 70 km, infranquejable per la fauna terrestre.
La menor mida de la Gran Gimnèsia (2000 km2) i un clima més àrid (300 mm) va provocar l'extinció de la fauna terestre i la manca de poblaments vegetals arboris notables.
Flora
La flora de les illes destaca per un gran nombre d'endemismes. Es poden distingir 3 components geogràfics:
- L'element florístic tirrènic balear: 17 endemismes catalogats (fins al 1997)
- L'element florístic ibèric balear: 14 endemismes catalogats (fins al 1997)
- L'element florístic baleàric: 87 endemismes catalogats (fins al 1997)
En el passat, Gimnèsies i Pitiüses varen tenir ecosistemes diferents.
Les Gimnèsies tindrien boscos d'alzina a l'interior i a les planes costeneres grans boscos de boix balear (Buxus balearica), actualment planta relictual a Mallorca.
les Pitiüses estarien pràcticament despullades de vegetació arbòria (algunes pinedes solament, d'aquí l'origen del mot), ni tampoc del boix balear, i en canvi dominarien els herbassars nitròfils producte de l'efecte abassegador de les dejeccions de la gran quantitat de colònies d'avifauna que tindrien.
Bibliografia consultada
- ALOMAR i CANYELLES, G.; MUS i AMÉZQUITA, M.; ROSSELLÓ i PICORNELL, J.A. Flora endèmica de les Balears. Palma: Consell Insular de Mallorca, 1997. 294 p. ISBN 84-87389-90-2
Vincles externs
- [http://www.uib.es/depart/dba/botanica/herbari Herbari virtual]: Herbari del Departament de Biologia de la UIB
- [http://www.islapro.com/ecologia/default.htm Codex Plantarum Vascularium Balearicum 2000]: Catàleg de la Flora Vascular de les Illes Balears
Fauna
La fauna de les illes destaca per un gran nombre d'endemismes. Hi ha uns 230 endemismes animals catalogats (fins l'any 2000), 99% són invertebrats.
No cal dir que la informació existent no és la mateixa per a cada tàxon. Els vertebrats són els més ben estudiats. Els invertebrats tenen grups sencers dels que es té poquíssima informació.
En el passat, la fauna de les Gimnèsies i de les Pitiüses era ben diferent. Sembla ser, que llevat de les espècies voladores (aus, rate pinyades i insectes voladors), no compartien quasi cap espècies terestre. Diferents comunitats vegetals, diferents herbívors, diferents carnivors.
Un dels grans esdeveniments faunístics a les illes, relativament recent, ha estat la desaparició de tota una fauna de mamífers insulars endèmica (veure la bibliografia de paleofauna balear).
Durant el Plio-Quaternari es desenvolupà a les Gimnèsies peculiar fauna terrestre:
- Myotragus: espècie amb aparença de cabra, encara que està poc emparentada amb elles
- Eliomys morpheus: la rata cellarda autòctona, un rosegador
- Soriculus hidalgoi: la musaranya autòctona, un insectívor
L'arribada de l'home a les illes va conduir a la desaparició d'aquesta fauna (s'han trobat ossos en les excavacions dels poblats talaiòtics)
A les Pitiüses, a partir del Pleistocè superior, la fauna es troba desproveïda de mamífers terrestres i d'amfibis. Però, és un fauna molt rica en ocells. Algunes desaparicions es van donar just en les primeres albors de presència humana (les darreres evidències de la seva presència són de fa uns 6600 anys):
- Haliaeetus albicilla: l'àguila marina
- Anser sp.: l'oca d'eivissa
Bibliografia consultada
- PONS, G. X.; PALMER, M. Fauna endèmica de les illes Balears. Palma: Institut d'Estudis Baleàrics, 1996. 307 p.;25 cm ISBN 84-87026-56-7
Enllaços externs
General
- [http://www.caib.es Govern de les Illes Balears]
- [http://www.weib.caib.es/Recursos/geo_hist_ib/geohistib.htm Materials didàctics de Geografia i Història]
- [http://www.caib.es/ibae/ibae.htm Institut Balear d'Estadística (IBAE)]
- [http://www.mallorcaweb.net/foners/historia/menu.htm Els foners Balears]
- [http://www.memoriadelesilles.org/ Memòria Històrica de les Illes Balears]
Natura
- [http://www.triplov.com/balear Naturalismo e conhecimiento dae herpetologia balear]: Completa web sobre els rèptils i anfibis de les Balears
- [http://www.islapro.com/ecologia/avium/default.htm Codex Aviorum Balearicum sXXI]: Catàleg de les aus de les illes Balears, i alguna cosa més
- [http://www.geocities.com/ezine2001 La Naturaleza balear a les mans d'un pintor]:Xisco Bernal, un pintor nou a Mallorca.
- [http://www.talayots.com/portal/catala/index.htm La cultura talaiòtica a les Balears]
Categoria:Illes Balears
Categoria:Arxipèlags
ja:バレアレス諸島
Islàndia
Islàndia és un estat insular de l'Atlàntic Nord.
Geografia
Atlàntic
Islàndia és la divuitena illa més grossa del món, situada just sota del Cercle polar àrtic, entre Groenlàndia, les Illes Britàniques i Escandinàvia, al nord-oest de les Illes Fèroe. Localitzada sobre la dorsal atlàntica, al punt de contacte entre les plaques euro-asiàtica i nord-americana, l'illa coneix una notabilíssima activitat geològica, essent-ne característics els volcans i els gèisers.
Islàndia es pot dividir, a grans traços, en dues parts: la costa amb nombrosos fiords i l'interior, un gran desert deshabitat amb llits de lava, muntanyes i glaceres (que ocupen cap a un 10% del país). La major part de la població viu al sud-oest del país, a l'àrea metropolitana de Reykjavík. Una carretera fa la volta a tota l'illa, però l'interior del país només pot ser creuat amb tot-terreny.
- Pic més alt: Hvannadalshnúkur (2119 m)
- Riu més llarg: Thjórsá (237 km)
- Llac més gran: Thingvallavatn
El clima islandès és oceànic, marcat per la lluita entre la influència càlida del Corrent del Golf i el flux de fronts polars. La costa sud, sotmesa a l'embat dels vents marins, no té uns hiverns (tèrmicament) gaire rigorosos, tenint en compte la seva latitud: la tempertatura mitjana de gener és de 0°C Reyjavik (11°C al juliol, mitjana anual d'uns 5°C). La precipitació hi és de 775 mm, repartida en uns 150 dies l'any. El nord-est és una zona seca per culpa del fet d'estar a una zona d'ombra pluviomètrica (les muntanyes del centre del país l'arreceren dels aires humits del sud-oest).
Categoria:Islàndia
Categoria:Illes
als:Island
fiu-vro:Island'
ja:アイスランド
ko:아이슬란드
ms:Iceland
simple:Iceland
th:ประเทศไอซ์แลนด์
zh-min-nan:Peng-tē
Àfrica
Geografia física
L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants.
Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors.
Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.
Illes
Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).
Nom
L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol".
fenícia
Llista d'estats d'Àfrica
- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe
Categoria:Àfrica
ja:アフリカ
ko:아프리카
ms:Afrika
simple:Africa
th:ทวีปแอฟริกา
zh-min-nan:Hui-chiu
Mar de MàrmaraLa mar de Màrmara (en turc Marmara Denizi, en grec: Μαρμαρα̃ Θάλασσα, transcrit Marmarà Thàlassa, o Προποντίδα, Propontida) és una mar interior que connecta la | | |
