Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Feixisme

Feixisme

El feixisme és una ideologia política basada en l'exaltació de la persona en cap (generalment un dictador) que lidera un grup selecte de persones que l'ajuden a dur a terme i a propagar aquest ideal. Aquests ideals solen consistir a menysprear tot allò que no segueixi les doctrines ideològiques marcades pel cap, ja siguin manifestacions culturals, socials, cíviques, històriques, econòmiques. En extrems, aquestes ideologies feixistes es defensen elles mateixes de forma extrema, arribant a límits que vulneren els drets humans: persecució sistemàtica i aniquilació de qui no pensa d'acord amb la ideologia, repressió de cultures foranes, voluntat d'imposició de la ideologia arreu com a única veritat a seguir. Durant el segle XX van sorgir el nombre major de manifestacions polítiques feixistes mai vistes al llarg de la història. Les mes conegudes a Europa són la nacionalsocialista a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Francisco Franco a Espanya, Ceaucescu a Romania; a Amèrica, Augusto Pinochet a Xile. Se solen identificar les ideologies feixistes amb les dictadures (que els seus caps acaben proclamant), tot i que hi ha casos de dictadures no feixistes, com és el cas de Cuba, que és de caràcter comunista. Degudes a motius polítics que les originen, les dictadures sorgeixen de la mà d'un personatge que, capaç d'aprofitar una mala situació econòmica o política d'un país, desperta en els habitants el sentiment nacionalista i l'orgull de pertànyer a aquell país i ideologia, i proclama la vergonya i deshonor de tots aquells que no hi pertanyen. Un dels casos més famosos, la dictadura nacionalsocialista alemanya que va liderar Adolf Hitler des del 1933, any en què va ésser escollit democràticament, fins al 1945, en què finalitzà la Segona Guerra Mundial, va sorgir per la dramàtica situació econòmica i social que es vivia a Alemanya passada la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència del Tractat de París, Alemanya capitulava i acceptava la seva derrota sense condicions, cosa que va suposar per al país un retrocés en tots els sentits i un ofec econòmic que va originar, com a efecte contrari, el despertar del sentiment nacionalista. Aquest seria aprofitat en el moment just pel Partit Nacionalsocialista Alemany per a apel·lar al poble a rebel·lar-se contra la situació en què es trobaven. Les conseqüències foren devastadores, tant per al país com per a la resta del món, atès que pocs anys després Alemanya procediria a l'ocupació de Txecoslovàquia, marcant així l'inici de la Segona Guerra Mundial. Les ideologies feixistes solen perdurar més enllà dels seus fundadors, de manera que un cop aquests cauen, llurs doctrines segueixen vigents per a la població, que les manté i exalta sovint anys després.

Vegeu també


- Negacionisme històric Categoria:Política ja:ファシズム

Ideologia política

La ideologia política és un tipus determinat d'ideologia especialitzat en l'estructuració de societat humanes. Per tal motiu, ha de respondre a criteris genuïnament humans, deixant de banda consideracions religioses i similars, que s'englobarien dins la categoria d'ideologies parapolítiques. El tret característic de les ideologies polítiques és, doncs, la recerca del màxim benestar humà, seguint així la ètica utilitarista i el positivisme. Les diferències son producte de la concepció de l'home i la seva satisfacció (diferències horitzontals), així com de la rigidesa de les relacions i estructures polítiques (diferències verticals).

Diferenciació vertical

La diferenciació vertical versa sobre la rigidesa de les estructures polítiques i les relacions humanes. Aquesta diferenciació permet identificar dues famílies: l'estatista i la no-estatista o anarquitzant.
- L'estatisme considera necessària la total estabilitat d'un cos normatiu predefinit (llei), d'un àmbit d'aplicació per a aquestes normes (territori), d'un cos repressiu per a aplicar-les (policia) i d'un òrgan de defensa cap a amenaces externes (exèrcit).
- L'anarquisme no tan sols considera això com a innecessari, sinó com a negatiu per a la consecució d'objectius polítics. Per tant te una certa tendència a la improvització d'aquests elements quan siguin estrictament necessaris (per exemple, per destruir l'Estat).

Diferenciació horitzontal

Les concepcions sobre l'intercomparabilitat de la satisfacció humana son la base de la diferenciació horitzontal de les ideologies polítiques. Bàsicament, en trobam tres:

Família paretiana

La família paretiana es caracteritza per la convicció de que la satisfacció és un tret absolutament personal i que no se pot quantificar. Això té com a conseqüència la impossibilitat de comparar satisfaccions, i de realitzar-ne un agregat a la recerca d'un òptim social, cosa que impossibilita la realització de judicis sobre la desigualtat entre individus. Aquesta teoria, formulada per primera vegada per Vilfredo Pareto, fa d'aquesta família un grup genuïnament liberal i individualista, dins el qual es poden trobar tres ideologies: el liberalisme autoritari, l'anarcocapitalisme i l'autodeterminisme o poliarquia.
- El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
- L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant aboga per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarco-capitalistes, aquesta "llei de la jungla" és l'ordre natural de les coses. La quantitat d'elements comuns (sobre tot la voluntat de que cap votació democràtica pugui instaurar el socialisme) duu a molts teòrics plantejar l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia a nivell horitzontal), cosa d'altra banda menys òbvia que en el cas de l'autodeterminisme i la poliarquia.
- L'autodeterminisme i la poliarquia són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del contracte social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col.lectiu s'identifica com a subjecte constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a subjecte polític, amb la seva forma de govern particular. : Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.

Família universalista

La família universalista creu fermament en la capacitat de comparar directa o indirectament les satisfaccions entre tots els humans. Per a realitzar aquesta afirmació es basen en la empatia i en principis biològics. La conseqüència lògica d'aquesta visió de les satisfaccions n'és la capacitat de realitzar un agregat de satisfacció col·lectiu, i que per tant les polítiques s'hagin de basar en aquest criteri. És a dir, és una família col·lectivista, ja que la sobirania emana del col·lectiu humà. Aquest col·lectivisme suposa una major dosi de pragmatisme, ja que tot respon a criteris de l'agregat social, però encara així s'identifiquen horitzontalment tres ideologies (amb els seus corresponents estatistes i anarquistes), que es disputen la major capacitat de satisfacció social: social-liberalisme, Socialisme i un sistema mixte.
- El social-liberalisme argumenta que la iniciativa individual permet que el producte social s'adapti a les preferències personals de cada individu, optimitzant recursos. Per a que les desigualtats que podrien sorgir no penalitzin negativament l'indicador de satisfacció social, es proposa una igualtat de base, que consisteix en donar a tots els individus unes condicions inicials equitatives (reducció d'herença privada, educació bàsica gratuïta), de forma que a partir de les seves preses de decisions racionals es col·loqui al seu òptim personal, de "valor satisfactori" equivalent a la de la resta dels individus. També s'inclou una assegurança col·lectiva pels accidents o desastres que puguin desvirtuar aquest procés decisori.
- El socialisme considera que una gran varietat de factors, com ara l'atzar, les estructures socials, la impossibilitat tècnica d'un règim de propietat o la incapacitat de l'estat per garantir una autèntica igualtat de base fan recomanable l'acció col·lectiva davant la individual. Segons els socialistes, aquesta garantitzaria una total igualtat de resultats en quant a satisfacció, i les pèrdues en termes de satisfacció social en concepte de diferències entre preferències individuals serien mínimes, ja que tots els humans tenen unes necessitats similars.
- Els partidaris d'un sistema mixt es consideren el centre equilibrat entre els pols socialista i liberal, ja que aposten per una combinació complementària de la iniciativa individual i la col·lectiva. Aquesta combinació depèn del grau de desenvolupament (ja que quant més desenvolupat sigui un país, més se diversifiquen les seves necessitats), del moment històric, de trets culturals, de l'especifitat de l'acció (no es el mateix una petita cafeteria que un sistema GPS), d'afers tècnics, etc.

Família identarista

El tret característic de l'identarisme és la combinació de les teories paretiana i col·lectivista, una per a cada àmbit. Segons els identaristes, la capacitat de comparació de satisfaccions és un tret sociològic, i per tant es basa en una sèrie de criteris d'identificació. Els grups així creats respondrien de portes cap afora a sistemes d'organització paretiana i de portes endins a criteris col·lectivistes. A part de les diferències d'ordre intern i extern, dins la família identarista trobam una forta discussió sobre quins son els criteris d'identificació, i per tant els subjectes constituents. Aquesta permet fer una llarga llista d'ideologies d'ordre identarista, entre les quals destaquen:
- Defensors del statu quo, segons els quals la comparabilitat de satisfaccions només és possible a l'interior dels actuals subjectes sobirans. Aquesta postura, poc consistent, sol ser més efecte de l'immobilisme que causa ideològica.
- Nacionalistes, en el sentit cultural, segons els quals el subjecte sobirà hauria de ser allò que respon a la seva idea de nació (per exemple: territoris històricament catalanoparlants).
- Els que creuen que la intercomparabilitat neix de la consciència de l'altre, de conèixer la seva existència. A l'actual era planetària, això implicaria sobirania mundial (com amb l'universalisme). La major part d'aquests criteris responen a un gran dinamisme, cosa que dificulta la creació d'estructures territorials estables i es font inesgotable de conflictes.

Instauració de sistemes polítics

Tota la discussió teòrica sobre les ideologies polítiques no té gaire sentit sense una aplicació pràctica d'aquestes, instaurant un determinat sistema polític. Com no existeix una visió unitària de la política, aquesta aplicació passa necessàriament per la imposició forçada d'una ideologia sobre l'altra, d'un sistema sobre l'altre. Les formes d'imposició poden ser molt variades, i depenen específicament de cada ideologia. Per exemple, dins el col·lectivisme es pot optar per la majoria numèrica (Democràcia) de portes per endins (és a dir, una vegada identificat el subjecte sobirà). De portes a fora, és a dir, en la identificació d'un subjecte sobirà, o d'un determinat sistema paretià, només serveixen l'ús (obert o potencial) de la violència i la desobediència civil. Això implica que en conflictes de sobirania (com el basc o el català) no existeixi, tècnicament, una sortida democràtica.

Enllaços

Categoria:Política Categoria:Filosofia

Drets humans

ja:人権 zh-min-nan:Jîn-kôan Els drets humans són, segons la teoria jurídica del iusnaturalisme, drets inalienables i pertanyents a tots els éssers humans. Aquesta teoria afirma que aquests drets són necessaris per a assegurar la llibertat i el manteniment d'una qualitat de vida digna, i estan garantits a totes les persones en tot moment i lloc. Els drets inalienables no poden ser concedits, limitats, canviats o venuts (per exemple, un no pot vendre's com esclau). Els drets inalienables només poden ser assegurats o violats. Els drets humans poden ser dividits en dues categories, drets humans positius i negatius. Els drets negatius poden ser expressats com un dret humà positiu, però no en viceversa. Per exemple, el dret d'un nounat a tenir pares que ho cuidin només pot ser expressat positivament.

Història

Els drets humans apareixen per primera vegada en la política anglesa com una exigència burgesa de tenir alguna classe de seguretat contra els abusos de la corona i limitant el poder dels monarques sobre els seus ciutadans creant una sèrie de principis sobre els quals els monarques no podien legislar o decidir. Amb el naixement de l'Assemblea de l'ONU, i la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948, el concepte de Drets humans s'universalitza. Per la seva naturalesa, els Drets Humans apareixen simplement amb la humanitat, perquè aquests són inherents a l'home, però no han estat reconeguts com a tals fins a la Revolució Francesa, arribant posteriorment a la deguda importància en la cultura jurídica internacional. Cal esmentar, però, que en l'actualitat aquests drets es vulneren.

Classificació

Existeixen diverses formes de classificar els drets humans. Una de les més conegudes és l'anomenada tres generacions, en la qual es pren en compte la seva protecció progressiva.
- Primera generació Es refereix als drets civils i polítics, també denominats "llibertats clàssiques". Van ser el primer tipus a ser exigits i formulats pel poble durant la Revolució francesa (en l'Assemblea Nacional) i uns anys abans en la Declaració d'Independència dels Estats Units. Aquest primer grup ho constitueixen els reclams que van motivar els principals moviments revolucionaris en diverses parts del món a la fi del segle XVIII. Com resultat d'aquestes lluites, aquestes exigències van ser consagrades com autèntics drets i difosos internacionalment, entre els quals figuren:
  - Tota persona té drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, color, idioma, posició social o econòmica.
  - Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica.
  - Els homes i les dones posseeixen iguals drets.
  - Ningú estarà sotmès a esclavitud o servitud.
  - Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral.
  - Ningú pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada, familiar, domicili o correspondència, ni sofrir atacs a la seva honra o reputació.
  - Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència.
  - Tota persona té dret a una nacionalitat.
  - En cas de persecució política, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir d'ell, en qualsevol país.
  - Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen.
  - Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió.
  - Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió d'idees.
  - Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífica.
- Segona generació La constitueixen els drets econòmics, socials i culturals, a causa de els quals, l'Estat de Dret pansa a una etapa superior, és a dir, a un Estat Social de Dret. D'aquí el sorgiment del constitucionalisme social que enfronta l'exigència que els drets socials i econòmics, descrits en les normes constitucionals, siguin realment accessibles i gaudibles. Es demanda un Estat de Benestar que implementi accions, programes i estratègies, a fi d'assolir que les persones els gaudeixin de manera efectiva, i són:
  - Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals.
  - Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries.
  - Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos.
  - Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.
  - Tota persona té dret a la salut física i mental.
  - Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials.
  - Tota persona té dret a l'educació en les seves diverses modalitats.
  - L'educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta.
- Tercera generació Aquest grup va ser promogut a partir de la dècada dels setanta per a incentivar el progrés social i elevar el nivell de vida de tots els pobles, en un marc de respecte i col·laboració mútua entre les distintes nacions de la comunitat internacional. Entre altres, destaquen els relacionats amb:
  - L'autodeterminació.
  - La independència econòmica i política.
  - La identitat nacional i cultural.
  - La pau.
  - La coexistència pacífica.
  - L'enteniment i confiança.
  - La cooperació internacional i regional.
  - La justícia internacional.
  - L'ús dels avanços de les ciències i la tecnologia.
  - La solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics.
  - El medi ambient.
  - El patrimoni comú de la humanitat.
  - El desenvolupament que permeti una vida digna.

Definició liberal moderna dels Drets Humans

Dintre de les cultures polítiques liberals modernes, els drets humans bàsics són definits com aquells que poden ser sostinguts en una societat que segueixi les dues següents regles bàsiques:
  - Tots els individus deurien poder actuar de la forma que triïn sempre que al fer-lo no privin a altres individus del mateix dret.
  - Tots els individus deuen prendre responsabilitat per les conseqüències dels seus actes. Desafortunadament, diversos tipus d'extremismes creen dificultats per a això, ja sigui no reconeixent els drets en general, o simplement passant alguns drets per damunt per a promoure el seu propi punt de vista. Per tant, l'universalisme en els drets sembla pressuposar liberalisme, un acostament tolerant i no extrem. Isaiah Berlin, defensor del liberalisme, va dir: "La llibertat total pot ser terrible, la igualtat total pot ser igual d'aterridora."

Veure també


- Declaració Universal dels Drets Humans

Enllaços externs


- [http://www.sodepau.org/cat/ Solidaritat Pau Desenvolupament]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Garzón demana una comissió de la veritat]
- [http://www.derechos.org/ Derechos Human Rights]
- [http://www.derechos.org/nizkor/ Equip Nizkor] Categoria:Drets humans Categoria:Dret

Negacionisme històric

El Negationisme històric és la negació o trivialització de la història majoritàriament acceptada, com ara els crims contra l'humanitat, el genocidi o l'esclavisme.

El Negationisme a Espanya i a Catalunya

A Catalunya el Negationisme és refereix als intents de la dictadura de Franco per negar la Història de Catalunya com a nació independent, reconeguda des del Tractat de Corbeil (1245) ([http://dolphyns.free.fr/English_Version/catharism_2.htm] [http://www.newadvent.org/cathen/09368a.htm] [http://www.answers.com/topic/roussillon] i molts d'altres) i les seves Constitucions catalanes, negant o trivialitzant els crims contra l'humanitat del genocidi de la Guerra Civil Espanyola, fins al punt que se l'ha anomenat la Glororiosa Salvació d'Espanya. El feixisme de Franco va abolir les institucions de la part dels Països Catalans que va ocupar, va afusellar el President del Generalitat de Catalunya Lluís Companys, el 1945, va ser condemnat per les Nacions Unides el 1946, [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html]. També va intentar reescriure la Història d'Espanya començant a la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó del 1475. Atribuïnt a questa data i als Reis Catòlics la fundació de l'estat espanyol, tot i que després tan el Regne d'Aragó i el dels Comtes de Barcelona van en realitat conservar els seus drets, lleis, constitucions, impostos, tribunals, moneda, economia i tradicions, durant com a mínim tres-cents anys més. És encara el discurs d'alguns membres del Partit Popular i locutors de la cadena COPE, com ara Federico Jiménez Losantos.

Enllaços externs


- [http://www.cercle21.org/butlleti/03/benet.html Entrevista a Josep Benet]
- [http://www.hdot.org/ieindex.html Holocaust Denial on Trial] Categoria:Política Categoria:Història

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia


- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política


- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres


- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura


- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Cientifics


- Albert Einstein
- Werner Heisenberg
- Schrödinger

Politics i Liders Mundials


- Francesc Macià i Llussà, Lluís Companys i Jover, Jordi Pujol i Soley
- Francisco Franco, Adolfo Suarez, Joan Carles I d'Espanya
- Lenin, Stalin, Gorbatxev
- Fidel Castro
- Winston Churchill
- Franlin D Roosevelt, John Fitgzerald Kennedy
- Benito Mussolini
- Adolf Hitler
- Mao Tse Tung

Artistes


- Joan Miró i Serrà, Picasso, Salvador Dalí i Domènech (pintura)
- Gabriel Garcia Marquez, (literatura)
- The Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan (música)
- Charlie Chaplin, Orson Welles (cinema)

Esportistes


- Pele, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona (futbol)
- Eddy Merckx, Miguel Indurain (ciclisme)
- Michael Jordan (bàsquet)
- Bob Beamon, Carl Lewis, Sergei Bubka (Atletisme)
Segle anterior - Segle posterior
Categoria:Segle XX ja:20世紀 ko:20세기 simple:20th century

Història

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).

Etimologia

El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".

Classificació d'història

Termes cronològics


- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any

Classificació per període


- Prehistòria
- Edat Antiga
- Edat Mitjana
- Edat Moderna
- Edat Contemporània

Classificació geogràfica


- Història universal
- Història d'Amèrica
- Història d'Europa
- Història d'Àsia
- Història d'Àfrica
- Història d'Oceania
- Història de l'Antàrtida Com a subcategories de la Història d'Europa, en trobem: Història de Catalunya, Història d'Andorra, Història del País Valencià i Història de les illes Balears.

Classificació per àrea d'estudi


- Història del cristianisme
- Història de la filosofia
- Història de la tecnologia et al.

Ciències auxiliars de la Història

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia

Vegeu també


- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any Categoria:Història fiu-vro:Aolugu ja:歴史 ko:역사 ms:Sejarah simple:History th:ประวัติศาสตร์ zh-min-nan:Le̍k-sú

Nazi

El nazisme o nacional-socialisme (de l'alemany Nationalsozialismus) és el règim totalitari que va governar Alemanya de 1933 a 1945, i la ideologia i el moviment polític en què es basava aquest règim. El nazisme estava relacionat amb el feixisme, i tenia un fort component racista. El terme nazi fou encunyat pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que la va fer servir per referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacional Socialista Alemany (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes. En molts països, entre ells l'Alemanya actual, hi ha lleis estrictes en contra del nazisme, el qual és considerat un delicte. Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau que se li havien imposat a Alemanya després de la primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls econòmics provocats pel Crack del 29. Apareix centrat al voltant de la figura de Hitler i la seva obra Mein Kampf (en alemany, La Meva Lluita) que recull les seves idees,centrades en l'atac al comunisme, cosa que li va suposar l'ajut d'una part de les classes altes. El nazisme alemany presenta característiques similars al feixisme italià:
- Gran importància de l'Estat
- Creença en la desigualtat dels éssers humans: Hitler considera que la raça ària (a la que suposadament pertanyien els alemanys) era superior a les altres i per tant tenia el dret de dominar-les al seu servei
- Exaltació del guia o "führer"
- Defensa de l'imperialisme: Alemanya tenia el dret a envadir els territoris que creia seus. Pel que respecta a la violència, era la norma de funcionament: es van crear cossos de policia com la Gestapo o les SS (guàrdia personal de Hitler) que es dedicaven a vigilar als ciutadans i a empaitar a tots aquells que s'atrevissin a fer el més mínim comentari contra Hitler. D'altra banda el control de la informació i del pensament constitueix una altra característica de l'Estat nazi; això s'aconseguia mitjançant el control dels diaris i la ràdio. Al gener de 1933 Hitler va ser anomenat primer ministre d'Alemanya pel president de la república, gràcies a la seva victoria electoral i al support d'altres partits polìtics. Quan el president de la república, va morir, Hitler, es va anomenar a sí mateix cap d'estat. categoria:nazisme ja:ナチズム simple:Nazism

Benito Mussolini

Benito Amilcare Andrea Mussolini (Dovia di Predappio, Forli (Itàlia), 29 de juliol del 1883 - Lecco, 27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins el 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, em el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap). Fill d’una família humil, el seu pare era ferrer i la seva mare professora d’escola. Va estudiar magisteri, però només va ser professor en períodes mai gaire llargs. A més de ser un actiu propagandista del socialisme, combinava l’activitat docent amb continus viatges. Aviat va tindre problemes amb les autoritats,i va ser expulsat de Suïssa i Àustria, on havia iniciat contactes amb sectors pròxims al moviment irredemptista. En la seva primera afiliació política,tan mateix, es va apropar al Partit Socialista, atret per la seva ala radical. Del socialisme , més que les seves postures socials i reformadores,li va seduir el seu cantó revolucionari. El 1910 va ser nomenat secretari de la federació provincial de Forli i poc desprès es va convertir en l’editor del semanari La Lotta di Class ("la lluita de les classes").La victòria de l'ala radical al congrés de Reggio nell'Emilia, celebrat el 1912, li va proporcionar major protagonisme al si de la formació política,que va aprofitar per fer-se càrrec del diari milanès Avanti, òrgan oficial del partit. Encara així, les seves opinions sobre els enfrontaments armats de la setmana vermella de 1914 van motivar alguna inquietud entre els seus companys fe files, atemorits pel seu radicalisme. La divisió entre Mussolini i el partit va augmentar amb la proclamació de neutralitat del primer després de l'entrada d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial a l'agost del 1914. Al novembre del mateix any va fundar el diari Il Popolo d'Itàlia, de tendència ultranacionalista, el que li va causar l'expulsió del Partit Socialista. Poc temps després , va voler capitalitzar el sentiment d'insatisfacció que es va apoderar de la societat italiana desprès del final de la contesa fent una crida a la lluita contra els partidaris de les esquerres, als quals va assenyalar com culpables del daltabaix i per això va crear a Milà l’any 1919 els Fasci italiani di combattimento, grups armats d’agitació que van constituir el principi del futur partit feixista l’any 1920. Va aconseguir guanyar el favor dels grans propietaris i va ser elegit diputat a les eleccions del maig del 1921. La impotència del govern per fer front a la situació en que es trobava el país i la dissolució del Parlament van aplanar el camí per la denominada Marxa sobre Roma, que es datada al 22 d'octubre de 1922. La seva entrada triomfal a la capital italiana, a la qual no va trobar cap oposició, ja que va rebre l'ajut i el beneplàcit de l'exèrcit i del govern, va motivar el nomenament de primer ministre per part de del rei Víctor Manuel III el 30 d'octubre del 1922. Gradualment, encara que amb major ímpetu desprès de l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti el 1924, es va crear com a un únic poder, traient qualsevol forma d’oposició i va acabar per transformar el seu govern en un règim dictatorial. 1924 Li van donar suport un ampli sector de la població i a favor del seu eficaç sistema propagandístic, va realitzar fortes a infraestructures i va recuperar vells projectes expansionistes, com la conquesta d'Etiòpia (1935) i l'annexió d'Albània (1938). També va ajudar a Franco a la Guerra Civil Espanyola. Desprès de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, va anar apropant-se al nazisme, i desprès de les primeres victòries alemanyes a la Segona Guerra Mundial, que va jutjar definitives, va declarar la guerra als seus aliats. El fracàs de l'exèrcit italià a Grècia, Líbia i Àfrica oriental, així com l’avançament de les tropes aliades, va motivar el seu empresonament per ordre de Victor Manuel III, qui va impulsar un cop d’Estat i va decretar la fi del feixisme (juliol del 1943). 1943 Alliberat per paracaigudistes de les SS alemanyes el 12 de setembre del 1943, va crear una república feixista al nord d'Itàlia (República de Saló) però l'avançament aliat el va obligar a fugir cap a Suïssa. Va intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, però va ser descobert a Dongo per membres de la Resistència (partisana) el 27 d’abril del 1945, i el dia següent va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci.

Cites


- “Tot socialista honest deu desaprovar l’aventura líbia. Només significa allau de sang inútil i estúpid” (Frase dita abans de convertir-se en feixista)
- “Roma, antiga senyora del món, en nom dels nostres gloriosos mort que van donar la seva vida per fer possible aquest dia meravellós, et saludem” (Frase dita desprès de marxar sobre Roma , el 1922).
- “Em proposo detenir del tot els atemptats diaris contra la meva vida. No dic això per mi, perquè verdaderament m’agrada viure en perill, sinó pel poble italià” (Frase dita desprès del tercer atemptat que va sofrir.)
- “No presumeixo que Adolf Hitler hagi fet una revolució segons el model de la meva. Els alemanys acabaran per destrossar la nostra idea” (Frase del 1934) Mussolini, Benito Mussolini, Benito ja:ベニート・ムッソリーニ simple:Benito Mussolini

Francisco Franco

Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seua labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa. Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la dreta en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries, el 18 de juliol de 1936 participa activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, Sanjurjo, Batet, Emilio Mola, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. I més tard, l'1 d'abril de 1939, la guerra es va donar per guanyada pels militars revoltats, i Franco es converteix així en el dictador del Govern feixista d'Espanya. El 1969 designà com a successor seu a títol de rei el príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP. Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios. Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromés a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assesinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l'informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la inpunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/impuesp.html]. També el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Enllaços externs


- [http://www.alay.com/hist2177.html Les llistes de Franco]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Els crims franquistes contra la humanitat] Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco ja:フランシスコ・フランコ・バハモンデ

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Romania

Romania és un estat del sud-est d'Europa. Fa frontera amb Ucraïna al nord i al sud-est, amb Moldàvia a l'est, amb Hongria i Sèrbia i Montenegro a l'oest i amb Bulgària al sud. A llevant, és banyat pel mar Negre. Culturalment, Romania és un illot de llatinitat dins d'un oceà eslau. El seu nom ja fa referència a Roma, o bé a la Romània, nom que es donava a la part oriental de l'Imperi Romà i, en època tardana, al mateix Imperi en general. La Romània també fa referència a l'àrea d'Europa on es parlen les llengües romàniques.

Govern i política

Romania és una república democràtica. El parlament romanès té dues cambres: el senat (Senat, en romanès), amb 137 membres (al 2004), i la cambra de diputats (Camera Deputat¸ilor), amb 332 membres (també al 2004), els membres de les quals són elegits cada quatre anys. El president, cap del poder executiu, es elegit per sufragi popular cada cinc anys (fins al 2004 era cada quatre anys). El president nomena el primer ministre, qui nomena i encapçala el govern, que depèn de la confirmació del Parlament. Romania compta amb una constitució adoptada el 1991 i modificada l'any 2003.

Divisió administrativa

2003 Romania està dividida en 41 comtats o judet¸e (judet¸, en singular) i el municipi de Bucarest, la capital. Els comtats són, per ordre alfabètic:

- Alba
- Arad
- Arges¸
- Baca˘u
- Bihor
- Bistrit¸a-Na˘sa˘ud
- Botos¸ani
- Bras¸ov
- Bra˘ila
- Buza˘u
- Caras¸-Severin
- Ca˘la˘ras¸i
- Cluj
- Constant¸a
- Covasna
- Dâmbovit¸a
- Dolj
- Galat¸i
- Giurgiu
- Gorj
- Harghita
- Hunedoara
- Ialomit¸a
- Ias¸i
- Ilfov
- Maramures¸
- Mehedint¸i
- Mures¸
- Neamt¸
- Olt
- Prahova
- Satu Mare
- Sa˘laj
- Sibiu
- Suceava
- Teleorman
- Timis¸
- Tulcea
- Vaslui
- Vâlcea
- Vrancea

Geografia

Una gran part de la frontera de Romania amb Sèrbia i Bulgària està formada pel riu Danubi. Cap al final del seu recorregut, el Danubi s'ajunta amb el Prut, que fa marca el límit amb Moldàvia. Els Carpats dominen la part occidental de Romania, amb pics de més de 2.500 m d'altitud, el més elevat dels quals, el Moldoveanu, arriba als 2.544 m. Les ciutats principals són la capital, Bucarest (que no arriba als dos milions d'habitants), Iaşi, Cluj-Napoca, Timişoara, Craiova i Constanţa (totes amb més de 300.000 hab.), i Galaţi i Braşov, que s'acosten a aquesta xifra. Categoria:Romania als:Rumänien fiu-vro:Romaania ja:ルーマニア ko:루마니아 ms:Romania roa-rup:România simple:Romania th:ประเทศโรมาเนีย zh-min-nan:România

Xile

La República de Xile està situada a la franja costanera sud-occidental de Amèrica del Sud, entre els Andes i l'Oceà Pacífic. Limita amb l'Argentina, Bolívia i el Perú.

Geografia

Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est aap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món. La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida. Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incoroporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.

Història

El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi Inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi. Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia. Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics mapuches celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881. Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques.

Economia

:Article principal: Economia de Xile Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi. Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital. Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina. L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.

Política

Mercosur La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia. Encara hi ha reformes pendents, com l'abolició de l'existència senadors no-elegits (institucionals o vitalicis), i establir el dret presidencial a remoure el comandant en cap de les Forces Armades. La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres (38 d'elegits democràticament, 9 de designats i un de vitalici), i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.

Divisions Administratives

Santiago Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"
- I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
- II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
- III Regió de Atacama (capital Copiapó)
- IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
- V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
- Regió Metropolitana (capital Santiago)
- VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
- VII Regió del Maule (capital Talca)
- VIII Regió del Bío-Bío (capital