:: wikimiki.org ::

Fenícia

Fenícia

Fenícia fou un poderós poble de mercaders que vivia en las fèrtils planures dels actuals Líban, Síria i Israel a partir de l'any 2000 aC. El nom prové de la paraula grega "phoeinicios", que significa "els vermells". Efectivament, els fenicis comerciaven amb la porpra, un colorant vermell que s'obtenia de la closca d'un mol·lusc i que donava un característic color vermell a les seves naus. Més tard, els romans adaptarien aquest terme grec al llatí i anomenarien els fenicis, "punici" (púnics). S'organitzaven en ciutats-estat independents, dedicades al comerç, i enviaren vaixells mercants per tota la Mediterrània per fundar colònies a les costes, des d'Àsia Menor fins a la Península Ibèrica. Utilitzaven un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals. La cultura fenícia fou molt important en la seua època, però, sorprenentment, han quedat poques restes de la seua història. Es coneix la seua existència, sobre tot, a través dels textos d'altres pobles que entraren en contacte amb ells, en particular els assiris, els babilonis i, més tard, els grecs. La colònia fenícia de més nomenada i poderosa fou Cartago, fundada prop de l'actual ciutat de Tunis, a la costa nord d'Àfrica cap a l'any 814 aC. Els cartaginesos també fundaren colònies en la Península Ibèrica. En el segle III aC, la seua influència en la regió mediterrània va provocar un conflicte d'interessos amb els romans. Roma i Cartago van lliurar tres llargues guerres pel control de les rutes marítimes i terrestres cap al nord d'Àfrica i Àsia Menor: són les anomenades Guerres Púniques. En l'any 218 aC, el general cartaginès Anníbal va eixir de la Península Ibèrica amb un gran exèrcit, que incloïa elefants entrenats per a la guerra, va creuar els Alps i va envair Itàlia. Anníbal va derrotar l'exèrcit romà i va estar a punt de guanyar la guerra, però mentrestant, el general romà Publi Corneli Escipió atacava les posicions cartagineses a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica, la qual cosa va obligar Anníbal a tornar enrere per a defensar-les. L'any 202 aC, Anníbal fou derrotat en la batalla de Zama, al nord d'Àfrica. La pressió de Roma sobre els cartaginesos no va cesar fins que, en l'any 146 aC, els romans conqueriren i destruïren per complet Cartago. Categoria:Fenícia ja:フェニキア

Comerç

El comerç és l'activitat econòmica de comprar i vendre béns i serveis. El comerciant normalment compra quantitats grans d'un bé per tal de vendre-lo en menors quantitats. El comerç detallista és el que compra a l'engros de distribuïdors (o directament de productors) i els ven al consumidor final. econòmica de Kotka (Finlàndia).]]

Aspectes històrics

Origens

Finlàndia Els origens del comerç es remonten cap a finals del Neolític, quan l'agricultura va ser descoberta. Al principi, l'agricultura que es practicava era una agricultura de subsistència, on les collites obtingudes eren les justes per a la població dedicada als afers agrícoles. Però, a mesura que nous desenvolupaments tecnològics anaven incorporant-se al dia a dia dels agricultors, com per exemple la força animal, o l'ús de diferents estriis, les collites obtingudes eren cada cop més grans. Així va arribar el moment propici pel naixement del comerç, condicionat per dos factors:
- Les collites obtingudes eren més grans que el necessari per la subsistència de la comunitat.
- Ja no era necessari que tota la comunitat es dediquès a l'agricultura, per tant part de la població va començar a especialitzar-se en altres afers, com el treball del ferro o de la terrissa. Per tant, els excedents de les collites van començar a intercanviar-se amb altres objectes en que altra comunitat estava especialitzada. Normalment aquests objectes eren elements per a la defensa de la comunitat (armes), dipòsits per poder transportar o emmagatzemar els excedents alimenticis (cànters, àmfores, etc.), noves ferramentes agrícoles (aixades de metall), o inclús més endavant objectes de luxe (espills, arracades, etc). Aquest comerç primitiu, no sols va suposar un intercanvi local de bens i aliments, sinó també un intercanvi global de innovacions científiques i tecnològiques, entre d'altres, el treball en ferro, el treball en bronze, la roda, el torn, la navegació, l'escriptura, noves formes d'urbanisme, i un llarg etcètera. En la península ibèrica aquest període es coneix com l'Orientalitzant, per les contínues influencies rebudes d'Orient. En aquest moment és quan sorgeix la cultura ibèrica. A més a més de l'intercanvi d'innovacions, el comerç també va propiciar un paulatí canvi de les societats. Ara la riquesa podia emmagatzemar-se i intercanviar-se. Van començar a aparèixer les primeres societats capitalistes tal i com les coneixem hui en dia, i també les primeres estratificacions socials. En un inici les classes socials eren simplement la gent del poblat i la família del dirigents. Més endavant van anar apareixen altres classes socials més sofisticades com els guerrers, els artesans, els comerciants, etc.

El bescanvi

El bescanvi era la manera en que les antigues civilitzacions van començar a comerciar. És tracta de intercanviar mercaderies per altres mercaderies d'igual valor. El principal inconvenient d'aquest tipus de comerç és que les dues parts involucrades en la transacció comercial havien de coincidir en la necessitat de les mercaderies ofertades per l'altra part. Per solucionar aquest problema van surgir una serie d'intermediaris que emmagatzemaven les mercaderies involucrades en les transaccions comercials. Aquests intermediaris molt a sovint afegien un risc massa elevat en aquestes transaccions, i és per això que aquest tipus de comerç va ser deixat de banda ràpidament quan va aparèixer la moneda.

La introducció de la moneda

moneda, d'argent.]] La moneda, o el diner, en una definició més general, és un mitjà acordat en una comunitat per l'intercanvi de mercaderies i bens. El diner, no sols ha de servir per l'intercanvi, sinó que també és una unitat de comptatge i una eina per emmagatzemar valor. Històricament hi han hagut molts tipus diferents de diners, des de porcs, dents de balena, el cacau, o tipus determinats de closques marines. Però, sens dubte el més estès al llarg de l'història és l'or. L'ús del diner en les transaccions comercials va suposar un gran avanç en l'economia. Ara ja no calia que les parts implicades en la transacció necessitaren les mercaderies de la part oposada. Civilitzacions més avançades, com els romans, van estendre aquest concepte i van començar a encunyar monedes. Les monedes eren objectes especialment dissenyats per aquest afer. Encara que aquestes primitives monedes, al contrari de les monedes modernes, tenien el valor de la moneda explicit en ella. És a dir, que les monedes estaven fetes de metalls com or o argent i la quantitat de metall que tenien era el valor nominal de la moneda. L'únic inconvenient que tenia el diner era que al ser un acord dins d'una comunitat, podia tenir no sentit un diner fora de context. Per exemple, si l'element d'intercanvi d'un comunitat eren dents de balena, aquelles dents no tenien cap valor fora de la comunitat. És per això que una mica més endavant va sorgir el concepte de divisa. La divisa, ara sí, és un element d'intercanvi acceptat en una zona molt més amplia que no la pròpia comunitat. La divisa més habitual era l'or pur, encara que al llarg de la història també han aparegut altres, com la sal o el pebre. Les divises van facilitar el comerç inter-continental en gran mesura.

Les rutes comercials

pebre, any 1280.]] Al llarg de la Edat Mitjana, van començar a surgir unes rutes comercials transcontinentals que intentaven suplir l'alta demanda europea de bens i mercaderies, sobre tot de luxe. Entre les rutes més famoses destaca la Ruta de la Seda, però també hi havien d'altres importants com les rutes d'importació de pebre, de sal o de tints. El comerç a través d'aquestes rutes molt poques voltes era un comerç directe. La major part de les mercaderies canviaven de propietari cada poques decenes de kilòmetres, fins arribar a les riques corts europees. Malgrat això, aquestes primeres rutes comercials ja van començar a fer plantejar-se als estats la regulació de la importació. Fins i tot va haver moments que es va prohibir l'ús de la seda per a la vestimenta en el sexe masculí, amb el fi de rebaixar el consum d'aquest car producte. Les Croades van ser una important ruta comercial creada de manera indirecta. La ruta que es va crear a ran del moviment de tropes, subministres, armes, artesans especialitzats, botins de guerra, etc. va reactivar l'economia de moltes regions europees. Aquest mèrit s'atribueix en part al rei anglès Ricard I Cor de Lleó, que al involucrar-se en la Tercera Croada va aconseguir importants victòries comercials per a Europa, com per exemple el restabliment de la Ruta de la seda i la recuperació de les rutes de pebre.

La banca

Europa Cap a finals de l'Edat mitjana i principis del Renaixement va surgir en Europa un nou concepte comercial: la banca. Una banca o banc era un establiment monetari amb una serie de serveis que van facilitar molt el comerç. Els pioners en aquesta àrea van ser xicotets canvistes que actuaven en fires anuals i bàsicament es dedicaven a realitzar canvis de moneda cobrant una comissió. Aquests canvistes van anar creixent, fins el punt que van aparèixer les grans famílies de banquers europees com els Medici o els Pitti. Altre dels serveis ofertats pels bancs era el transport de diners. Es podia ingressar diners en un establiment i després anar a altre establiment del mateix banc i retirar-los, fins i tot entre països diferents. Aquest servei en particular va propiciar molt el comerç internacional en fires, on els comerciants podien tornar als seus països d'origen sense que els seus diners corregueren el perill de ser robats per roders. Més endavant van aparèixer altres serveis bancaris que també van ajudar molt a desenvolupar el comerç, com el paper-moneda i la lletra de canvi.

L'era dels descobriments

lletra de canvi Sobre el 1400, la disrupció de l'imperi Mongol i el creixement de l'imperi Otomà fa ver que totes les rutes de comerç europees amb l'est quedaren bloquejades. La búsqueda de noves rutes, el surgiment del capitalisme mercant i el desig d'explorar el potencial d'una economia global, va impulsar a Europa a l'era dels descobriments[[. Així doncs, Europa es va volcar en la búsqueda de noves rutes cap a l'[[Índia]] per tal de restablir la importació d'espècies. Però finalment, van ser [[Portugal i Espanya els dos països que van obtenir el monopoli d'aquestes rutes, gracies al treball d'exploradors com Cristòfor Colom, Vasco da Gamma, Fernando de Magallanes o Juan Sebastian Elcano. El descobriment d'Amèrica pels europeus va suposar un altre pas en el comerç europeu. El nou fluxe d'or que obtenien els espanyols de manera "quasi-gratuïta" a Amèrica del Sud, va sanejar i consolidar les xarxes comercials i de capital europees. La banca europea va créixer d'una manera exponencial i van començar a surgir els grans bancs europeus, com el Banc d'Amsterdam, el Banc de Suècia o el Banc d'Anglaterra.

Les expedicions comercials

El domini espanyol i portuguès de les noves rutes establertes, va forçar a altres potències europees, com Anglaterra i Holanda, a buscar rutes alternatives. Aquests països es van dedicar a explorar sistemàticament l'oceà Índic i Pacífic. Aquestes expedicions comercials van ser el començament de l'imperi Britànic.

El mercantilisme

imperi Britànic El mercantilisme és aquella teoria econòmica que suporta que la riquesa d'un país està basada únicament amb els subministres d'or i argent. D'ací es deriva que s'han de potenciar les exportacions mentre que s'han de gravar fortament amb arancels les importacions. Aquesta teoria va calar intensament als estats europeus als segles XVII i XVIII, i és un dels principals motius que van propiciar el colonialisme. Els països havien de ser el màxim independents possibles per tal de no haver importar gaire recursos d'altres països. Per aquest motiu els països europeus van crear una densa xarxa de colònies que subministraven a la metròpoli tots aquells bens necessaris. La idea de que la riquesa mundial era fixa i que l'únic mitjà per aconseguir més riquesa era absorbint altre país, va motivar les grans guerres europees dels segles XVII i XVIII, com per exemple totes les guerres Anglo-Holandeses. Gràcies a les teories econòmiques de Adam Smith i la teoria econòmica liberal, es va anar deixant de banda el mercantilisme. D'aquesta menera, es van començar a concebir idees com que les dues parts d'una transacció comercial poden eixir beneficiades, ja que els bens intercanviats són més valuosos pels nous propietaris, o que l'or és simplement un mineral groc i que és valuós per que hi ha poc.

El comerç transatlàntic

mineral Abans del segle XIX les travessies transatlàntiques entre Amèrica i Europa es feien en vaixells de vela, la qual cosa era lent i a sovint perillós. Amb els vaixells de vapor, les travessies van esdevenir més ràpides i segures. Aleshores van començar a surgir grans companyies oceàniques amb travessies molt freqüents. Prompte, el fet de construir el transatlàntic més gran, ràpid o luxós, es va convertir en un símbol nacional. Des del segle XVII en davant, quasi totes les travessies transatlàntiques amb destí Nord Amèrica, el port d'arribada era el de Nova York. Aviat el comerç transatlàntic va convertir Nova York en el primer port de Nord Amèrica, i com a conseqüència, va atreure la major part de les futures mercaderies transatlàntiques i tot el trànsit de passatgers. Nova York va esdevenir la capital comercial dels Estats Units d'Amèrica i una de les ciutats més importants del món. A més a més, la major part dels immigrants que anaven d'Europa a Estats Units, arribaven a Nova York, amb la qual cosa, aquesta ciutat també era el destí de tots els famosos i rics viatjant en creuers de luxe, així com dels pobres immigrants, que viatjaven en les parts inferiors d'aquests vaixells. Per tant, encara que les travessies transatlàntiques podien realitzar-se entre qualsevol part d'Europa i Amèrica, sempre s'asumia que el destí era Nova York, a menys que no s'indiquès el contrari.

El capitalisme

El capitalisme és el sistema econòmic que es va instituir a Europa entre els segles XVIII i XIX. El fonament del capitalisme és l'establiment de companyies especialitzades en la compra, producció i venda de béns i serveis, en un mercat lliure del control de l'estat. L'única regla que regeix en un sistema capitalista pur és la llei de l'oferta i la demanda. Aquesta regla fixa els preus en funció del grau de necessitat de les mercaderies per part del comprador, en relació al grau de necessitat de capital del venedor (també relacionant amb la quantitat de mercaderies emmagatzemades pel venedor). Aquest sistema econòmic va generar una situació de lliure competència en un mercat autoregulat, la qual va suposar un nou canvi al comerç mundial. Durant la revolució industrial, quan l'ésser humà va començar a ser tractat con una mercaderia amb un preu regulat per la llei de l'oferta i la demanda, van aparèixer diferents reaccions contra el capitalisme, com el sindicalisme, el comunisme o l'anarquisme.

Les innovacions en el transport

anarquisme.]] Abans de la revolució del transport del segle XIX, les mercaderies de consum havien de ser manufacturades prop del lloc de destí. Era econòmicament inviable transportar mercaderies des d'un lloc distant. Junt amb la Revolució Industrial es van dur a terme una serie d'innovacions en el transport que van revitalitzar el comerç. Ara les mercaderies podien ser manufacturades en qualsevol lloc i ser transportades d'una manera molt barata a tots els punts de consum. Una de les primeres aportacions de la revolució del transport va ser el ferrocarril. Gran Bretanya va ser la pionera en aquest àmbit, i a conseqüència d'això, en l'actualitat té la xarxa de ferrocarrils més densa del món. En Espanya la primera línia de ferrocarril es va construir en 1840 entre les poblacions de Mataró (el Maresme) i Barcelona (el Barcelonès). En altres llocs d'Europa i d'Estats Units, també van tenir molta importància el transport fluvial. Es va començar a eixamplar i aprofundir molts rius per tal de fer-los navegables. I una mica més endavant en moltes regions es va començar a construir denses xarxes de canals navegables. Finalment, l'aparició de l'automòbil i la construcció sistemàtica de carreres, va provocar que les mercaderies es pogueren transportar just al punt exacte del seu consum, és el que es coneix com distribució capil·lar mercaderies.

El colonialisme i el neo-colonialisme

distribució capil·lar El colonialisme és un sistema en el qual un estat clama sobirania sobre altre territori fora dels seus límits, i la gent que l'habita. A sovint, per facilitar la dominació de l'economia, recursos, força laboral o inclús els seus mercats. En canvi, el neo-colonialisme, encara que té els mateixos objectius: dominació econòmica, comercial, etc; utilitza altres mitjans de pressió indirectes, com estratègies financeres, econòmiques o comercials. Freqüentment, el estat colonitzador crea monopolis estatals, encara que de vegades són privats, per explotar els recursos de la colònia. Un clar exemple d'aquest monopolis és el British East India Company, que va ser una de les organitzacions més grans i potents de la seua època, al tenir pràcticament tot el monopoli d'exportació de recursos de l'Índia. Altre monopoli comercial important en l'Edat Mitjana va ser la Lliga Hanseàtica. En l'actualitat, i com a conseqüència del neo-colonialisme, empreses petrolíferes posseeixen grans monopolis d'extracció a països d'Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud.

El proteccionisme i les àrees de lliure comerç

Amèrica del Sud El proteccionisme és una política econòmica que tracta de promocionar les indústries domèstiques mitjançant la imposició de taxes i altres regulacions per desencoratjar les importacions. En l'actualitat els països del Primer Món tracten d'eliminar aquestes barreres fent àrees de lliure comerç, on el comerç dins d'aquesta àrea no té cap tipus de taxes ni regulacions. Malgrat això, encara existeixen alguns proteccionismes en el Primer Món, com la agricultura en EUA i Europa. En quant a les àrees de lliure comerç, una de les més importants en l'actualitat és la Unió Europea, que va començar sent simplement una zona de lliure comerç (Comunitat Econòmica Europea).

L'Organització Mundial del Comerç

L'Organització Mundial del Comerç (OMC) és una organització internacional amb seu en Ginebra (Suïssa), que vigila els tractats comercials d'entre els seus membres. Fou creada en 1995 com un secretariat per administrart els Acords Generals de Taxes i Comerç, uns tractats comercials de la postguerra mundial, el qual va cedir moltes competències a la OMC.

La globalització

La globalització, des del punt de vista econòmic, és una tendència derivada del neo-colonialisme que tracta de fer una zona de lliure comerç a nivell internacional. La globalització neix com conseqüència de la necessitat rebaixar costos de producció per tal de donar l'habilitat al productor de ser competitiu en un entorn global. Nombrosos grups pacifistes i ecologistes reclamen en contra d'aquesta tendència, a favor d'altres polítiques més proteccionistes. Altres grups sindicalistes també estan fortament oposats a la globalització, car les multinacionals traslladen llocs de treball des dels països del Primer Món fins a països del Tercer Món, amb sous molt més baixos.

Tipus de comerç

- Comerç just
- Venda al major
- Venda al detall
- Comerç internacional
- Comerç d'esclaus

Temes relacionats

- Integració econòmica
- Economia internacional
- Fira
- Guerra comercial
- Negoci
- Adam Smith
- Propietat intelectual Categoria:Economia ja:貿易 simple:Trade

Fèrtil

Fertilitat

Súria

Poble de la comarca del Bages situat a uns 15 Km de Manresa, capital de la comarca. El Cardener divideix la pobació deixant a una banda el popular barri de Salipota i a l'altra la part més antiga del poble sota el promontori on es localitza el Poble Vell. El seu gentilici podria provenir d'època romana com a Sorisa. En l'activitat econòmina del poble cal destacar les mines de potasa.

Súria

Bandera oficial del municipi de Súria	Escut oficial del municipi de Súria
(En detall)	(En detall)

Localització de Súria respecte el Bages
Bages

Surienc, surienca

6.193 hab.

23,61 Km²

262,30 hab/Km²

326 m

Entitats de població

Categoria:Bages

Enllaços externs

- [http://www.guiamanresa.com/guia/bages/municipis/suria.htm Guia de Suria] Categoria:Bages

2000 aC

Esdeveniments:

- Fi del domini sumeri a Mesopotàmia, sota la dinastia III d'Ur. Unificació de sumeris i accadis.
- En la península grega, comença el període hel·làdic mitjà (edat de Bronze).
- Construcció de palaus minoics a Creta.
- Instauració de la primera dinastia (dinastia XII) de l'Imperi Mitjà a Egipte, que es prolongaria fins al 1786 aC. La dinastia XII reorganitza l'estat després del Primer Període de Transició (i últim de l'Imperi Antic) establint una fèrria centralització administrativa.

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

- Per primera vegada s'empren carros a Mesopotàmia. ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Mil·lenni II aC ja:紀元前20世紀

Colònia

- Geografia: Colònia és una ciutat d'Alemanya.
- Política: Una colònia és un establiment fundat pels habitants d'un país que van a poblar-ne un altre d'allunyat i que continuen vinculats amb el país originari. Vegeu colonització.
- Indústria: Una colònia industrial és una instal·lació industrial fora dels nuclis de població que inclou també habitatges per als obrers, església, escola, etc. També es coneix com a colònia tèxtil.
- Biologia: Una colònia és un grup d'individus que viuen en una comunitat.
- Perfumeria: Colònia és el nom amb què és coneguda també l'aigua de Colònia, utilitzada com a perfum i com a cosmètic.

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Alfabet fenici

L' alfabet fenici data del tercer mil·lenni abans de Crist i va néixer a partir de l'alfabet semític del nord. És un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals. grecs

Història

Sovint se sol dir que els fenicis van inventar el alfabet, no obstant això, el que van fer realment va ser regular-lo i difondre'l. Es té constància de l'existència d'un alfabet semita des de el segle XVI aC, per unes inscripcions trobades al Sinaí. L'alfabet fenici va ser adoptat pels grecs per a crear el seu alfabet, i aquest, mes tard, ho van utilitzar els romans per a crear el seu, que és la base de l'actual llatí.

Caracteristiques

L'alfabet fenici estava compost per 22 lletres i s'escrivia de dreta a esquerra, com l'actual àrab. Era un sistema simple, que permetia la difusió del coneixement i la cultura, al contrari del que passava en altres països, com al Egipte o Xina, on hi havia una casta d'escriba. Categoria:Alfabets Categoria:Fenícia als:Phönizisches Alphabet ja:フェニキア文字 ko:페니키아 문자

Llengua

- Lingüística: una llengua és un sistema de comunicació.
- Anatomia: la llengua és l'òrgan utilitzat per la parla.

Assíria

Assíria fou un Imperi hegemònic de la zona de Mesopotàmia Al gènesi s’esmenta Assíria com fill de Sem. Categoria:Gènesi Categoria:Història ja:アッシリア

Babilònia

:Aquest article és sobre l'estat de Babilònia. Per a informació sobre la ciutat vegeu: Babilim ---- Babilònia era un antic estat localitzat a Mesopotàmia (actualment l'Iraq). Es va originar a partir dels territoris combinats d'Acad i Sumèria. Va ser fundada per Nimrod fa quatre mil cinc-cents anys, qui també va construir la famosa Torre de Babel. La llengua acàdia va evolucionar per formar la llengua babilònica, mentre que la llengua sumèria va desaparèixer. Els seus líders més importants van ser Nabopolasar (626 - 605 aC), i el seu successor, Nabucodonosor (604 - 562 aC), en els regnats del qual es va donar l'apogeu de l'Imperi Babilònic.

Vegeu també

- Babilim, també anomendad Babel o senzillament Babilònia era la capital de Babilònia.
- Baal
- Torre de Babel Categoria:Iraq Categoria:Babilònia ja:バビロニア

Cartago

Cartago va ser una ciutat antiga, situada a 17 km de la Tunis actual (Tunísia). Va ser la capital de l'estat cartaginès fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important. Originàriament va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l'any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. N'ha estat discutida recentment la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del segle VIII aC. De l'època cartaginesa no són coneguts vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la tercera guerra Púnica, després d'un setge desesperat i famós. En resten, però, l'estructura del port, un santuari anomenat arbitràriament de Salambó, dedicat a Tanit i a Baal-hammon, i un gran conjunt de necròpolis. Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms segons els sectors. La part més antiga, dels segles VII-VI aC, correspon a les zones anomenades de Dermech i Douimes. Segueixen Ancona, del segle V aC, Ard el Kheraib i Dar el Morali, del segle IV aC, mentre que l'època final es troba representada sobretot a les zones de Santa Mònica i Odèon. Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica, conservats ara sobretot al Musée du Bardo de Tunis. A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. Un primer assaig de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aC amb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental, i va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma i Alexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli. També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: termes, el teatre, un gran aqüeducte, i cases, algunes de les quals decorades amb mosaics notables. A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic. Hi van viure Tertul·lià, que n'era originari, i Agustí d'Hipona, entre d'altres. Hi van tenir lloc diversos concilis i sínodes, entre els quals van destacar els presidits pel bisbe Cebrià (248-58), sobre els apòstates, i pel bisbe Aureli (393-430), sobre les heretgies donatista i pelagiana. El 439 va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vandàlica nord-africana, fins que els bizantins la van conquerir en temps de Justinià, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari. Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament. Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà. Categoria:Fenícia Categoria:Tunísia ja:カルタゴ ko:카르타고

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica

- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

Segle III aC

Esdeveniments:

- Guerres Púniques entre Roma i Cartago
- Comença a construir-se la Gran Muralla Xinesa

Personatges importants

- Arquímedes, matemàtic
- Anníbal, militar

Invents, descobriments, introduccions

- Es calcula el diàmetre de la Terra ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle III aC ja:紀元前3世紀 ko:기원전 3세기

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Cartago

Guerres púniques

Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics).

Història

La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Àsdrubal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas.

La primera guerra púnica

262 aC - 241 aC començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina. La guerra passà al mar, originàriament dominat pels cartaginesos, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC). Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega. ----

La segona guerra púnica

segona guerra púnica 219 aC - 202 aC partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília. Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls, penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trebia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannes), i s'establí a Càpua. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal. Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Escipió dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC). Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar. ----

La tercera guerra púnica

149 aC - 146 aC fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago. Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada a l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana. categoria:Guerres categoria:Antiga Roma Categoria:Orígens de Catalunya ja:ポエニ戦争 nb:Punerkrigene

218 aC

Esdeveniments:

- Els romans arriben a Empúries, data oficial de l'inici de la romanització a Catalunya

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Anníbal

Anníbal (247 aC – 182 aC) fou un polític, i cabdill militar de l'antic imperi cartaginès. És conegut per les seves fites en la Segona Guerra Púnica, commandant un exèrcit a través de la península ibèrica, travessant els pirineus i els alps per arribara al nord d'itàlia i vencer als romans. romans Categoria:Militars

Exèrcit

L'exèrcit és, genèricament, el component terrestre de les forces armades. Mes específicament, en alguns casos s'anomena «exèrcit de terra», per evitar confusions amb l'exèrcit de l'aire. La seva principal funció sol ser la defensa directa del territori de l'estat al que serveix, i en alguns casos la intervenció a l'exterior.

Armes, cossos i serveis

Segons els estats, poden rebre denominacions diferents, però en molts de casos equivalents:
- Infanteria (lleugera, de línia, cuirassada, aerotransportada, de muntanya, etc.)
- Cavalleria (lleugera, blindada, cuirassada, aèria, etc.)
- Artilleria (lleugera, de campanya, cuirassada, antiaèria, de costa, etc.) Encara que en realitat cada un dels exèrcits sol tenir petits components dels altres. Alguns cossos, com la infanteria de marina combinen els tres exèrcits, mentre que altres, per raons estratègiques, es situen a part de qualsevol de les tres armes i sota control directe del ministre de defensa o del cap d'estat, com la defensa antiaèria a l'antiga URSS o algunes guàrdies reials o presidencials en diferents països.

Component humà

Segons les circumstàncies històriques i l'entorn cultural i social, cada estat organitza el component humà de les seves forces armades, i entre elles l'exèrcit, de diferent forma:
- Servei militar obligatori
- Exèrcit professional
- Reclutament mixt
- Milícia permanent En la majoria dels països l'exèrcit està format a partir dels ciutadans que són allistats a base d'un servei militar obligatori de diferent durada; tanmateix, en la majoria dels països occidentals la participació en l'exèrcit és voluntària. En molts països el servei militar obligatori pot ser substituït per un servei civil per raons de consciència. Els exèrcits tenen una estructura jeràrquica estricta, basada en unitats militars que tenen un comandament. El comandament suprem sol ser el cap de l'estat o la persona en qui delegui; a partir d'allà els comandaments són responsables d'unitats d'entitat cada vegada menor, i amb menor nombre de persones. Els militars professionals es formen en diferents acadèmies militars; d'elles es surt amb el grau de sotstinent o alferes, en cas de tractar-se d'una acadèmia d'oficials, o de caporal en cas que es tracti d'una acadèmia de sotsoficials. Les acadèmies navals militars generalment inclouen un periple en un vaixell escola, i d'elles se surt amb la graduació d'alferes de navili o guardiamarina.

Història

El primer exèrcit professional estable es va constituir a Roma; fins aquell moment, els exèrcits eren inestables, es formaven per a campanyes particulars, i no hi havia militars professionals, sinó persones reclutades voluntàriament o per força, que després del final de la campanya eren retingudes o eren deixades anar.

Països sense exèrcit

Per diferents raons, alguns països manquen d'exèrcit permanent, limitant-se a tindre una força de policia amb armes lleugeres que, en cas necessari, pot augmentar-se amb armes pesades. Un d'aquests països és Costa Rica, que per evitar els intents colpistes que han caracteritzat a l'istme centreamericà el va abolir totalment el 1948. A Haití, els tres exèrcits han estat desmobilitzats, encara que constitucionalment, i sobre el paper, encara existeixen. Al contrari del que es pensa, Suïssa sí que té un exèrcit permanent.

Enllaços externs

- [http://www.mde.es Ministeri de Defensa d'Espanya]
- [http://www.sedena.gob.mx/index4.html Ministeri de Defensa de Mèxic]
- [http://www.ejercito.mil.ar/index_ppal.asp Pàgina oficial de l'Exèrcit de la Republica Argentina]
- [http://www.ejercito.cl Exèrcit de Xile] Categoria:Seguretat i defensa ja:陸軍 simple:Army

Elefant

Loxodonta
  Loxodonta cyclotis
  Loxodonta africana
Elephas
  Elephas maximus L'elefant és un mamífer euteri ungulat proboscidi. Es caracteritza principalment per ser el mamífer terrestre més gran i pesat actual, així com per el seu llarg membre, anomenat trompa, provist de dits que ha desenvolupat en el llavi superior i el nas. És d'un color grisós i té la pell molt dura (paquiderm). N'hi ha dues espècies principals:
- Els africans: més grans i amb les orelles proporcionalment més grosses.
- Els asiàtics: que són domesticats i respectats per les cultures properes a l'Índia. L'elefant manté una freqüència cardíaca de 36 pulsacions per minut. S'ha comprovat que a major freqüència cardíaca, menys durada de vida. Per exemple, la rata té una freqüència de 500 pulsacions per minut i viu 3 anys. L'elefant viu uns 60 anys. Categoria:Mamífers ja:ゾウ ko:코끼리 ms:Gajah simple:Elephant

Alps

Els Alps són una important cadena de muntanyes situada a l’Europa central. El seu punt culminant és el Mont Blanc, amb 4.810 metres d’altitud. Al voltant dels Alps –afavorit per rius importants de cabal uniforme i riques terres de conreu– es va edificar la important civilització que avui coneixem.

Descripció física

Serralada en forma d’arc de 1.000 quilòmetres de longitud per 400 quilòmetres d’amplada màxima. Hi són nombroses les muntanyes de més de quatre mil metres. És, doncs, un accident orogràfic important de l’escorça de la Terra. Amb criteris geològics i geogràfics es poden dividir en tres sectors diferenciats:
- Els Alps Occidentals, que anirien des de les primeres elevacions a prop de la mar Mediterrània fins al Valais. Els Alps Marítims i el massís del Mont Blanc en són els blocs més importants.
- Els Alps Centrals, des del Valais fins als Grisons. Tot el Valais amb el massís més important dels Alps, el Mont Rosa i l'Oberland.
- Els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l’est i el sud. El Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants. Les darreres elevacions en aquesta direcció arriben fins a les primeres d’un altre gran massís: els Carpats. Carpats

Formació dels Alps

La formació d’aquesta serralada és complexa, producte d’una sèrie de moviments tectònics produïts al Mesozoic (era Secundària, de 245 a 65 milions d’anys enrere) i al Cenozoic (a la seva primera part, l'era Terciària), que varen abastar des del Magrib fins als Urals. L’existència de grans fosses marines en aquestes regions i el seu posterior tancament a causa de la convergència de les plaques continentals africana i europea va provocar enormes plegaments, en sentit nord i oest primer, i després en sentit sud i est. Aquests plegaments van ser la causa que les plaques sedimentàries de superfície fossin desplaçades a les mateixes direccions que els plegaments. Tanmateix, en temps posteriors als moviments de compressió, s'hi van donar desplaçaments d'extensió, per flexió de les zones aixecades, cosa que va donar lloc a la difícil orografia actual dels Alps.

Els quatre mil dels Alps

Així com als Pirineus l’elevació de les muntanyes més importants depassa els tres mil metres i a l'Himàlaia els vuit mil, els Alps s’expliquen com una successió de muntanyes de més de quatre mil metres. Himàlaia És clar que el seu nombre pot variar en funció dels criteris amb què es determini si una elevació o una altra és un cim independent o no. Es considera, però, que hi ha 67 cims principals o més característics que depassen aquesta alçada, concentrats als sectors central i occidental principalment. Una relació força acceptada és la següent, amb distribució per massissos d'est a oest.
- Sector dels Grisons:
- Bernina 4.049
- L'Oberland:
- Schreckhorn 4.078
- Lauteraarhorn 4.042
- Finsteraarhorn 4.273
- Aletschhorn 4.195
- Jungfrau 4.158
- Mönch 4.099
- Gross-Fiescherhorn 4.049
- Hinter-Fiescherhorn 4.025
- Gross-Grünhorn 4.044
- Valais (zona del Mischabel):
- Lagginhorn 4.010
- Weissmies 4.023
- Lenzspitze 4.294
- Nadelhorn 4.327
- Hohberghorn 4.219
- Durrenhorn 4.035
- Dom 4.545
- Taschhorn 4.490
- Valais (zona de Saas):
- Alphubel 4.206
- Allalinhorn 4.027
- Rimpfischhorn 4.199
- Strahlhorn 4.190
- Valais (massís del Mont Rosa):
- Nordend 4.609
- Dufourspitze 4.634
- Grenzpifel 4.618
- Zumsteinspitze 4.563
- Signalkuppe 4.556 (anomenat també Punta Gnifetti)
- Parrotspitze 4.436
- Ludwigshöhe 4.341
- Schwarzhorn 4.322 (anomenat també Corno Nero)
- Balmenhorn 4.167
- Piràmide Vincent 4.215
- Punta Giordani 4.046
- Valais (vall de Zinal):
- Bischorn 4.153
- Weisshorn 4.505
- Zinalrothorn 4.221 (anomenat també Piràmide de Zinal)
- Obergabelhorn 4.063
- Dent Blanche 4.356
- Valais central:
- Liskamm 4.527
- Naso 4.220
- Felikhorn 4.174
- Càstor 4.228
- Pòl·lux 4.092
- Breithorn 4.165
- Roccia Nera 4.075
- Cervino 4.478 (anomenat també Matterhorn)
- Dent d’Herens 4.171
- Valais occidental:
- Combin de Tsesseta 4.141
- Grand Combin 4.314
- Combin de Valsorey 4.184
- Massís del Mont Blanc
- Aiguille Verte 4.122
- Grande Rocheuse 4.102
- Aiguille du Jardin 4.035
- Les Droites 4.000
- Les Grandes Jorasses 4.208
- Pointe Whymper 4.184
- Aiguille de Rochefort 4.001
- Dome de Rochefort 4.015
- Dent du Géant 4.013
- Mont Blanc du Tacul 4.248
- Mont Maudit 4.465
- Mont Blanc 4.807
- Aiguille de Bionnassay 4.052
- Mont Brouillard 4.053
- Aiguille Blanche 4.112
- Alps de Graies
- Gran Paradiso 4.061
- Massís dels Ecrins
- La Barra dels Ecrins 4.101

Les glaceres

Les glaceres alpines actuals són restes només de la gran glaciació quaternària i continuen, a més, en constant i ràpid retrocés. Malgrat això, amb dades del final del segle XX, es poden comptar molt nombroses glaceres, repartides per tota la serralada. Les més extenses, d'est a oest, són:
- La glacera d’Alestch, amb el Konkordiaplatz, que forma un conjunt de 130 quilòmetres quadrats de superfície. La seva llengua s’estén en una longitud de 27 quilòmetres. És la glacera més extensa d’Europa.
- El Gornergletscher, al Valais, amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats i un recorregut de 12 quilòmetres. El clima sec d’aquella zona l’afecta molt especialment i és una de les glaceres en què s’aprecia millor el fenomen de recessió.
- Argentière, ja al massís del Mont Blanc, amb el conjunt de glaceres que el formen ocupa 24 quilòmetres quadrats i té un recorregut de cinc quilòmetres. Aquesta glacera ha tingut al darrer segle espectaculars moviments d’avanç, provocats per l’acumulació a la part mitjana de seracs caiguts de les crestes laterals, i ha arribat a afectar en el seu moviment algunes instal•lacions de l’estació d’esquí que hi ha a la zona. De totes maneres, i malgrat aquests avenços, des del 1900 la seva zona de fusió ha pujat uns 400 metres.
- La Mer de Glace, a la Vallée Blanche, també al massís del Mont Blanc, amb sis quilòmetres de recorregut. Des del començament del segle XX (al 1908) i com un atractiu turístic es pot visitar –la seva base- amb el ferrocarril de Montenvers, que surt de Chamonix. Quan es va construir aquest ferrocarril, l’estació d’arribada quedava uns cinquanta metres per damunt de la gelera, i avui en són quasi tres-cents.
- Glacier des Bossons. El gel que l’ha format baixa -en part almenys- des del pic del Mont Blanc i té un fort pendent mitjà, uns 45º, cosa que fa que sigui una de les glaceres alpines de més ràpid desplaçament, uns 190 metres anuals. Només altres glaceres alpines més petites i penjades superen aquesta velocitat.

Fauna i flora alpines

Als Alps, els hàbitats vénen determinats per l’alçada; així, fins als 600 o 800 metres d’altitud, allí on ha estat possible, les terres s’han dedicat als conreus: alfals, panís, blat, raïm, patates i fruiters en són els cultius més freqüents. A continuació les zones boscoses: faig, roures i coníferes de moltes espècies, de les quals n’hi ha que són de fulla caduca i que arriben –als llocs adients- fins a dos mil metres d’alçada. En general, però, per damunt de 1.500 metres, allí on s’ha format terra suficient per suportar-ho, dominen els prats d’herba per dallar i les pastures. La supervivència de les diverses espècies d’animals salvatges ha estat condicionada també per l’existència de grans extensions del tot inhabitables: les glaceres i les altes crestes. A la resta del territori es troben els següents mamífers: el cabirol, l’isard, el cérvol i la cabra muntesa d'una espècie coneguda allà com stambecco (Capra ibex) (aquesta darrera només a la zona dels Alps de Graies). L’ós bru i el llop, almenys en completa llibertat, són només un record del passat. glaceres Són molt més freqüents el porc senglar, la guineu, l’esquirol, la marmota i la llebre. Aquestes dues darreres espècies ocupen zones elevades, aparentment molt per damunt de la línia de vegetació. Als boscos, més difícils de trobar però, també hi ha teixons, genetes, petits mustèlids i el porc espí. Les aus més visibles són l’àliga i el voltor, les gralles i els corbs. Una d’aquestes espècies de carronyaires (la gralla de bec groc) és capaç de pujar dalt de tot dels cims més freqüentats, per hostils que en siguin les condicions, al darrere dels grups d’alpinistes, mentre espera que li ofereixin menjar. Al vessant sud dels Alps s’ha reintroduït amb èxit el trencalòs. Als rius, l'única espècie és la truita, encara que n’hi ha de diverses classes, algunes de foranes. Val a dir que fins i tot fora de les zones d’especial protecció, els boscos i els animals són tractats amb molta cura a tota la zona dels Alps, en molts casos com un atractiu turístic, molt mes valuós i rendible que la fusta dels arbres i la carn o la pell dels animals. Prova d'això és que el tímid esquirol és freqüent fins i tot als jardins dels poblets i de les ciutats.

L'home als Alps

L’ocupació humana a la serralada és relativament molt moderna. Es considera que fa només uns cinc mil anys que s'hi van començar a instal•lar les primeres poblacions permanents. Les grans glaceres, en el seu retrocés, van alliberar grans extensions de terres planes, cobertes amb el pas del temps per sediments fèrtils, a tots dos vessants de la serralada, que al seu moment serien ocupades per l’home, en el seu procés d’expansió. No és fins a l’època de la conquesta romana que es tenen dades històriques de la població humana als Alps. En aquells moments les principals tribus –d’origen cèltic- eren els úbers, els seduns, els veragres, els nantuals, els lepontins, els rètics i i els salassos. Les invasions romanes des del sud i les germàniques (longobards) des del nord van empènyer grups de població a ocupar valls de l’un o l'altre costat de la serralada, travessant els elevats ports de muntanya, cosa que explica l’alternança de les diverses cultures idiomàtiques. De forma semblant a com va passar als Pirineus, es va donar un curt període d’invasió i de dominació musulmana, cap allà al segle X, però que va ésser fortament reprimida i de la qual no queden sinó unes poques restes –en forma de torres o fortificacions militars- a les parts més accessibles dels Alps. Conseqüència dels moviments de població són els idiomes que actualment s'hi parlen: el francès, que és l'idioma de la política i la cultura, i que domina en exclusiva la part oest. L’alemany a la part nord, i que s’imposa al mon de la indústria a Suïssa i al Tirol, així com a determinades valls del vessant sud en forma de dialectes: la vall de Gressoney i d’Ayas, i a la població de Breuil, a la vall de Cervinia, totes aquestes ja a Itàlia. El romanx és l'idioma comú a la zona dels Grisons i la part alta de la vall del Rin. Aquest idioma té, a més, nombrosos dialectes, però entre tots són a penes utilitzats per cinquanta mil persones. El ladí es parla a Itàlia, on està restringit pràcticament a la zona dels Dolomites, i a les valls del sud-est suís. En forma de dialectes, molt barrejat amb el romanx i sense la categoria de llengua escrita, es parla a zones del Tirol. Suïssa, país alpí, ha esdevingut un exemple de convivència i tolerància idiomàtica: té quatre idiomes oficials, molt diferents entre ells i també respecte a la seva extensió. Malgrat això no es donen conflictes entre els naturals d’una o una altra parla. Políticament sempre neutral, manté, també, una exquisida neutralitat interior. Durant tot el segle XX i també actualment, els Alps han esdevingut una primera destinació mundial del turisme. Amb el fons paisatgístic que els caracteritza, s’ha construït un nombre important d'estacions hivernals per a la pràctica de l'esquí alpí. Algunes són molt importants, d'altres només tenen un petit remuntador, situat –és el cas de petits pobles a les zones rurals d’Àustria- en ocasions al mateix pati de l’escola pública de la localitat. + La pràctica de l’alpinisme atreu cada estiu milers de practicants, que hi romanen, en molts casos, la temporada sencera. Així mateix, a la primavera, les ascensions i travesses d’esquí de muntanya donen vida a pobles i refugis remots, en valls apartades, sovint fora dels corrents turístics més importants. Totes aquestes activitats plegades han donat lloc a una veritable indústria de la muntanya, que a més s'està fent amb un notable respecte per l’entorn, excepte naturalment en el cas de les estacions d’esquí, que per força han d'estendre les seves instal•lacions. Aquesta indústria és molt contestada a les darreres dècades: se n'han limitat les noves instal•lacions i s'han retirat aquelles que per qualsevol raó quedaven fora de servei. Són nombrosos els grups de caràcter conservacionista i que tenen una considerable influència a la societat, que vetllen per impedir la desnaturalització de la serralada.

Adscripció política

Actualment els Alps estan administrativament repartits entre quatre estats: França, Suïssa, Àustria i Itàlia, almenys pel que fa als grans massissos, ja que també Mònaco, Eslovènia, Alemanya i Liechtenstein tenen dintre de les seves fronteres alguns estreps de la important serralada. Categoria:Alps als:Alpen ja:アルプス山脈 ko:알프스 산맥

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de