:: wikimiki.org ::

Feroès

Feroès

El feroès és una llengua escandinava occidental parlada a les Illes Fèroe. Com l'islandès, és una llengua gramaticalment conservadora, notable d'entre les escandinaves per haver mantingut les declinacions, que compten amb els 4 casos germànics: nominatiu, acusatiu, datiu i genitiu. El seu nombre de parlants és d'unes 80.000 persones, 48.000 a les illes Fer-Oer; i la resta a Islàndia i, sobretot, Dinamarca. És doncs una de les llengües amb menys parlants d'Europa, al costat del lapó, el ladí i el sòrab (tots ells amb menys de 100.000 parlants) però no es considera en perill d'extinció. Està però fortament dialectalitzat.

Història

Pels volts dels segles IX-X d.c. les Fèroe van ser envaides per víkings procedents de Noruega que parlaven l'antic escandinau. D'aquell parlar va evolucionar el feroès que, a diferència del noruec mai no va desenvolupar una cultura escrita d'importància, existint pel període entre el segle X i el XV escasses restes d'escriptura rúnica. A partir del segle XIV, però sobretot del segle XV es comença a escriure l'idioma en alfabet llatí. Es tracta en la majoria dels casos d'escrits legals o de tipus diplomàtic. En general però, la dependència política de les illes respecte de Dinamarca feu que la majoria de documents fossin en el cada cop més diferent danès. El primer llibre imprès en feroès és el "Faeroiske Qvaeder om Sigurd Fofnersvane og hans Aet" ( Balades Faroesses sobre Sigurd el Mata Dracs i el seu Llinatge) i data del 1822. Per fer-se una idea del nivell de persecució del idioma a mans dels danessos cal saber que ja en el segle XVIII (1770) Jens Christian Sbavo, preocupat per la posible desparició va escriure un diccionari Danès-llatí-faroès, una Ortografia, una Ortofonia i una recopilació de balades feroeses. Cap d'aquests treballs va aconseguir-los editar en vida. Les balades ho van ser en 1930 i els treballs lingüístics entre 1966 i 1970. El nom del llenguatge en feroès és foroyskt. Desprès 1947 el danès deixa de ser la llengua oficial del territori i guanya l'estatus el feroès. El primer diari en feroès va apareixer el 1890. 1890

Relació amb l'islandès

L'estructura del feroès s'assembla molt a la de l'islandès, essent ambdues marcades per un fort arcaisme, que les ha deixades gairebé com l'antic nòrdic. És possible per als parlants d'una de les llengües llegir textos en l'altra, si bé el parlar divergeix més i en principi no es consideren mútuament intel·ligibles. Diferències entre ambdós són:
- Fidelitat etimològica: L'escriptura del feroès s'ha plegat més als canvis en la pronúncia, deixant una mica de banda el total purisme etimològic de l'islandès.
- Dialectes: L'islandès gairebé no en té, mentre que el feroès sí, i marcats.
- Fonologia: El feroès no té el so dental fricatiu (anglès "th")
- Purisme: Tot i ser també molt conservador, el feroès presenta, sobretot en la llengua parlada, més manlleus estrangers, especialment danesos.

Mostra lexical

- Jo eg
- Tu tú
- Nosaltres vit
- Això hesi
- No ikki
- Home maður
- Ocell - Gos fuglur - hundur
- Ull eyga
- Menjar - Beure eta - drekka
- Nit nátt
- 1 ein
- 2 tveir
- 3 tríggir
- 4 fyra
- 5 fimn
- 6 seks
- 7 sjey
- 8 átta
- 9 níggju
- 10 tíggju

Enllaços externs

- [http://www.vokabeln.de/v2_Faeroeisch_Alltag.htm Vocabulari alemany-feroès]
- [http://www.websters-online-dictionary.org/definition/Faeroese-english websters-online-dictionary.org Faroese-English] (Diccionari anglès-feroès)
- [http://demo4.artbyte.dk/fmd/default.asp?sid=127 Universitat de les Fèroe - Facultat de llengua i literatura feroeses] (en feroès i anglès) Categoria:Llengües escandinaves Categoria:Illes Fèroe ja:フェロー語

Llengua escandinava

Les llengües escandinaves o germàniques septentrionals són el danès, el feroès, l'islandès, el noruec (bokmål i nynorsk), el suec i l'extint norn. Totes elles provénen de l´antic nòrdic, i són membres de la branca germànica de la família indoeuropea. L'islandès (i en menor mesura, el feroès) és la més conservadora d'entre elles, cosa que el fa més complex i molt proper al nòrdic original. Així, per exemple, manté les declinacions. Ultra algunes particularitats en el nynorsk, la resta només conserva el genitiu amb -s. Existeix un alt grau d'intel.ligibilitat entre els parlants de les llengües escandinaves del continent. Així, és possible considerar el danès com a semi-oficial a Suècia, no pas en el sentit que hi sigui reconegut per llei, sinó que els seus parlants poden continuar fent-hi vida normal en danès: comprar, entendre's amb els veïns, però també coses més burocratitzades com ara fer exàmens a la universitat. El mateix pot ser dit a la inversa, i amb el noruec i Noruega. Com les altres llengües germàniques, els substantius podien tenir originàriament 3 gèneres (masculí, femení i neutre), si bé aquests s'han vist simplificat a dos (comú i neutre) en el cas del danès, el suec i alguns dialectes del noruec. L'article definit enclític n'és una característica distintiva. Així, per exemple l'indeterminat et hus ('una casa', en danès, noruec i suec), esdevé huset ('la casa'). La següent taula en mostra un exemple amb les diferents paraules per dir "noi":

Classificació

Totes les llengües escandinaves provenen de l'antic nòrdic i, en conjunt, representen una mena de continu dialectal que a vegades resulta difícil de dividir, especialment en el cas de les del noruec (amb les seves dues versions escrites oficials). Tot i això hom les separa en dues branques, una d'occidental (o insular), generalment més conservadora, i una d'oriental (o continental), molt més simplificadora gramaticalment i molt més influïda per l'alemany, el baix-alemany i el neerlandès.
- Escandinau Occidental (Insular)
- Feroès
- Islandès
- Noruec Nynorsk
- Norn
- Escandinau Oriental (Continental)
- Danès
- Noruec Bokmål
- Suec Categoria:Llengües escandinaves Categoria:Escandinàvia ko:북게르만어군

Illes Fèroe

Les illes Fèroe (Føroyar, 'Illes de xais' en feroès; però potser també 'Illes llunyanes') són un grup d'illes de l'Atlàntic Nord situades a mig camí de les costes d'Islàndia, Escòcia i Noruega. Pertanyen al regne Dinamarca, del qual reberen autonomia el 1948.

Geografia

1948 Les illes Fèroe consisteixen en un arxipèlag de 18 illes situats cap als 62° de latitud nord i 7° de longitud est (aproximadament sobre les Illes Britàniques), abraçant 113 km de nord a sud i 75 d'est a oest. Tenen 1.117 km de costes. Les illes presenten una morfologia abrupta, rocallosa, amb costes de penya-segats retallades per fiords (cap punt no està a més de 5 km de distància del mar). El punt més alt és pic Slættaratindur, de 882 metres sobre el nivell del mar, a Eysturoy. El clima hi és oceànic, marcat per la influència temperada del Corrent del Golf, cosa que el fa molt suau si se'n considera la latitud. Així, a Tórshavn no s'hi observen mitjanes mensuals negatives, oscil.lant entre els 0,3° del gener i els 11,1° de l'agost, amb una mitjana anual de 6,7°. L'amplitud tèrmica hi és doncs molt reduïda, amb estius frescos i hiverns suaus. Pel que fa a les precipitacions, volten els 1.400mm l'any, amb mínim relatiu de primavera-estiu. El cel hi és en general ennuvolat, amb presència habitual de boira. El fort vent hi és també habitual.

Illes

Totes les illes són habitades excepte Lítla Dímun. Dades de població corresponents al 31 de desembre de 2003.

Història

2003 Després d'un poc clar poblament celta de caràcter intermitent, les illes Fèroe foren colonitzades per escandinaus provinents de Noruega al segle IX, a la que s'acabaren sotmeten durant el segle XI, alhora que el cristianisme fou introduït a les illes. Quan Noruega s'uní a Dinamarca amb la Unió de Kalmar, les illes Fèroe passaren a la corona danesa, sota la qual restaren àdhuc després del tractat de Kiel (amb la separació noruega). Durant la Segona Guerra Mundial, conquerida Dinamarca per l'Alemanya nazi, les illes foren ocupades pels britànics, cosa que hi fomentà el gust per un auto-govern perdut segles enrera, les demandes del qual cristal.litzaren en l'autonomia que reberen el 1948. Les illes Fèroe no pertanyen a la Unió Europea, on rebutjaren entrar en fer-ho Dinamarca el 1973.

Poblament

Del voltant de 48.000 habitants que tenen les illes, un 89,9% són originaris de les illes, un 8,1% són ciutadans nats a altres possessions de la corona (Dinamarca, Grenlàndia). D'entre els estrangers, que el 2003 provenien de 77 estats diferents, els més abundants són els islandesos (0,4%) seguits dels noruecs i els polonesos (0,2% ambdós).

Economia

L'economia de les illes estava tradicionalment basada en la cria de xais i sobretot en la pesca (bacallà, arengada). Aquesta passà però per una greu crisi a finals dels 80 i començaments dels 90, amb una davallada de les captures. Tot i que actualment la situació ha millorat (l'atur ronda el 4%), hom prova de diversificar l'economia tot promovent el turisme, les noves tecnologies o fins la pròpia base pesquera tot establint pisci-factories i noves plantes de processament de peix. Malgrat tot, el jovent tendeix a marxar a Dinamarca per anar a l'universitat, tot privant les illes de la població educada que en podria possibilitar la transformació econòmica. A banda d'això, recents troballes de petroli a prospeccions properes a les illes obren la possibilitat d'una hipotètica embranzida econòmica motivada per l'or negre.

Enllaços externs

- [http://faroeislands.dk/ Faroeislands.dk] - Pàgina amb informació de tots els seus pobles (en feroès, danès i anglès)
- [http://www.tinganes.fo/ Oficina del Primer Ministre] - Pàgina oficial (en feroès i anglès) Categoria:illes Fèroe Categoria:Territoris dependents ja:フェロー諸島 ko:페로 제도 zh-min-nan:Mî-iûⁿ Kûn-tó

Islandès

L´islandès (íslenska) és una llengua escandinava occidental parlada a Islàndia. És la més conservadora d'entre les llengües escandinaves, o fins i tot germàniques. A nivell morfològic, mentre que gran part de les llengües indoeuropees de l'Europa Occidental han reduït enormement la flexió, a l'islandès hi és molt abundant, en un grau similar al llatí, el grec, o més properament, l'anglo-saxó. Així per exemple, els noms es declinen per cas, nombre i gènere. Pel que fa a l'ortografia, l'islandès s'escriu amb alfabet llatí al qual han estat afegides les següents grafies: Á/á, É/é, Í/í, Ó/ó, Ú/ú, Ý/ý, Ð/ð (equivalent a la "d" catalana intervocàlica), Þ/þ (equivalent a la "z" castellana o a la "th" anglesa de thin), Ö/ö i Æ/æ. Les lletres c, q, w i z no hi són utilitzades. La retenció de þ i ð és una mostra més de la seva tendència arcaïtzant: antigament presents en l'anglo-saxó, han estat reduïts en l'anglès actual pel dígraf "th" (thin, this). El vocabulari és també molt conservador, i quan apareixen conceptes nous que demanen nous termes, enlloc d'agafar el que prevalgui a nivell internacional (o simplement adaptar algun mot estranger), hom inventa noves paraules islandeses. Com a resultat de tot això, els islandesos no tenen gaire dificultats per a llegir textos de les antigues sagues nòrdiques, de fa més de set segles. La llengua que hi és més propera és la feroesa.

Història

Durant els segles IX i X Islàndia fou colonitzada per parlants de llengua escandinava provinents sobretot de Noruega. A partir de finals del segle XII se la pot començar a considerar una llengua separada, més per divergència dels parlars continentals que no pas per evolució pròpia.

Variació regional

L'islandès presenta molt poca variació dialectal, limitada a petites diferències de pronúncia i vocabulari ente el nord i el sud de l'illa. Aquesta quasi absència de dialectes s'explica pels següents factors:
- Manca d'un substrat lingüístic que modifiqués la llengua dels colonitzadors (ja que el país era pràcticament deshabitat en arribar-hi).
- Uniformització dels diferents parlars escandinaus dels colonitzadors vinguts d'orient.
- Gran separació física amb altres països, derivant en l'aïllament lingüístic dels habitants de l'illa.
- Paper unificador de l´Alþingi, especialment durant el primer període.

Relació amb el feroès

L'estructura de l'islandès s'assembla molt a la del feroès, essent ambdues marcades per un fort arcaisme, que les ha deixades gairebé com l'antic nòrdic. És possible per als parlants d'una de les llengües llegir textos en l'altra, si bé el parlar divergeix més i en principi no es consideren mútuament intel·ligibles. Diferències entre ambdós són:
- Fidelitat etimològica: L'escriptura del feroès s'ha plegat més als canvis en la pronúncia, deixant una mica de banda el total purisme etimològic de l'islandès.
- Dialectes: L'islandès gairebé no en té, mentre que el feroès sí, i marcats.
- Fonologia: El feroès no té el so dental fricatiu que en islandès hom escriu com a þ.
- Purisme: Tot i ser també molt conservador, el feroès presenta, sobretot en la llengua parlada, més manlleus estrangers, especialment danesos.

Enllaços externs

- [http://www.fut.es/~mrr/islandes/islandes1.html Vocabulari islandès-català]
- [http://www2.hu-berlin.de/bragi/ Curs d'islandès en diverses llengües] Categoria:Llengües escandinaves ja:アイスランド語 simple:Icelandic language

Acusatiu

El cas acusatiu és el cas gramatical utilitzat per marcar l'objecte directe d'un verb. S'utilitza el mateix cas en moltes llengües per als complements d'algunes o de totes les preposicions. El cas acusatiu existeix (o va existir) en totes les llengües indoeuropees (incloent-hi el llatí, el sànscrit, el grec, l'alemany, el rus) i les llengües finoúgriques, a més d'a les llengües semítiques (com l'àrab. Cal recordar que les llengües baltofènniques com el finès o l'estoni tenen dos casos per als complements, l'acusatiu i el partitiu. En termes d'arranjament morfosintàctic, els dos tenen la mateixa funció, però l'objecte de l'acusatiu és tèlic, mentre que el partitiu no. El català, que no té declinació en els seus noms, té tanmateix un cas acusatiu explícitament marcat en els pronoms personals, que són el que queda de l'antiga declinació llatina. "em" és el cas acusatiu de "jo"; "ens" és el cas acusatiu de "nosaltres", etc. Aquests pronoms també serveixen en algun cas com a datius (per exemple: "Et pentino" –complement directe "Et dono la poma" –complement indirecte).

Exemple

En la frase Veig el cotxe, el sintagma el cotxe és l'objecte directe del verb "veig". En català, que ha perdut quasi completament el sistema de casos, l'article definit i el nom –"el cotxe"– mantenen la mateixa forma sense importar la seva funció gramatical. El mateix sintagma "el cotxe" pot ser utilisat com a subjecte ("El cotxe està aparcat aquí"). En un llenguatge declinatiu, la morfologia de l'article i/o del nom canvia segons la seva funció gramatical dins la frase. Per exemple, en alemany, una possible traducció d'"el cotxe" és der Wagen. Aquesta és la forma nominativa, usada pel subjecte d'una frase. Si aquesta combinació de nom i article esdevé l'objecte directe d'un verb, canvia al cas acusatiu, que en alemany comporta un canvi d'article –Ich sehe den Wagen. En alemany, els noms masculins canvien llur article definit de der a den per l'acusatiu. Vegeu també arranjament morfosintàctic.

L'acusatiu en llatí

El cas acusatiu (accusativus) també pot indicar direcció (insulam - cap a l'illa, Romam- "vers Roma", sense preposició), duració (multos annos - durant molts anys, ducentos annos - durant 200 anys) i es pot utilitzar per construir oracions d'infintiu, per exemple: "Ego puteo illam te amare" – illam és el subjecte de l'oració subordinada completiva, però en llatí aquest s'expressa no pas en nominatiu sinó en acusatiu. Categoria:Gramàtica als:Akkusativ ja:対格

Islàndia

Islàndia és un estat insular de l'Atlàntic Nord.

Geografia

Atlàntic Islàndia és la divuitena illa més grossa del món, situada just sota del Cercle polar àrtic, entre Groenlàndia, les Illes Britàniques i Escandinàvia, al nord-oest de les Illes Fèroe. Localitzada sobre la dorsal atlàntica, al punt de contacte entre les plaques euro-asiàtica i nord-americana, l'illa coneix una notabilíssima activitat geològica, essent-ne característics els volcans i els gèisers. Islàndia es pot dividir, a grans traços, en dues parts: la costa amb nombrosos fiords i l'interior, un gran desert deshabitat amb llits de lava, muntanyes i glaceres (que ocupen cap a un 10% del país). La major part de la població viu al sud-oest del país, a l'àrea metropolitana de Reykjavík. Una carretera fa la volta a tota l'illa, però l'interior del país només pot ser creuat amb tot-terreny.
- Pic més alt: Hvannadalshnúkur (2119 m)
- Riu més llarg: Thjórsá (237 km)
- Llac més gran: Thingvallavatn El clima islandès és oceànic, marcat per la lluita entre la influència càlida del Corrent del Golf i el flux de fronts polars. La costa sud, sotmesa a l'embat dels vents marins, no té uns hiverns (tèrmicament) gaire rigorosos, tenint en compte la seva latitud: la tempertatura mitjana de gener és de 0°C Reyjavik (11°C al juliol, mitjana anual d'uns 5°C). La precipitació hi és de 775 mm, repartida en uns 150 dies l'any. El nord-est és una zona seca per culpa del fet d'estar a una zona d'ombra pluviomètrica (les muntanyes del centre del país l'arreceren dels aires humits del sud-oest). Categoria:Islàndia Categoria:Illes als:Island fiu-vro:Island' ja:アイスランド ko:아이슬란드 ms:Iceland simple:Iceland th:ประเทศไอซ์แลนด์ zh-min-nan:Peng-tē

Dinamarca

Dinamarca és un estat del nord d'Europa, el més petit dels països escandinaus. Està format per la península de Jutlàndia i diverses illes (les principals: Sjaelland, Fiònia, Lolland i Bornholm, aquesta darrera al nord de la costa de Polònia). Té una única frontera terrestre (al sud, amb Alemanya), i està envoltada pels mars del Nord (a l'oest) i Bàltic (al sud-est). L´estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia. A més a més, són possessions daneses les illes Fèroe a l'Atlàntic Nord i Grenlàndia al nord-est d'Amèrica, les quals gaudeixen d'una àmplia autonomia. La seva capital és Copenhaguen, i les ciutats principals són Århus, Odense i Ålborg. La llengua majoritària és el danès. El sistema de govern és la monarquia constitucional. Dinamarca pertany a la Unió Europea des de 1973 i utilitza la corona danesa com a unitat monetària. Categoria:Dinamarca Categoria:Unió Europea als:Dänemark fiu-vro:Taani ja:デンマーク ko:덴마크 ms:Denmark simple:Denmark th:ประเทศเดนมาร์ก zh-min-nan:Dan-kok

Sòrab

El sòrab és una llengua eslava occidental parlada per unes 60.000 persones en enclavaments aïllats en l'Est dels estats de Saxònia i Brandemburg en Alemanya. També anomenada lusacià i wend; en alemany "Sorbisch / Wendisch"; en sòrab: serbska rec, serbšcina; en anglès "Sorbian". L'àrea on es parla la llengua s'anomenada Lusàcia, Lausitz en alemany, Lužica enlaire sòrab i Lužyca en baix sòrab. Els sòrabs s'anomenen a si mateixos Serbja (alt sòrab) o Serby (baix sòrab), a les seues terres Serby, i l'adjectiu corresponent és serbski. Aquestes formes són anàlogues a les sèrbies Srbi, Srbija i srpski; és a dir, ambdós pobles es denominen a si mateixos amb el mateix nom, i de fet en altres idiomes eslaus, com el serbocroat o el eslovè, no hi ha diferència entre ambdues denominacions, per la qual cosa recorren al terme lužicki Srbi ("serbis lusacians"). El sòrab guarda una notable similitud amb el txec i el eslovac, també pertanyents al grup occidental de les llengües eslaves.

Dialectes

Es distingeixen dos dialectes principals: l'alt sòrab al voltant de l'enclavament de Bautzen amb uns 55.000 parlants i el baix sòrab entorn de la ciutat de Cottbus amb uns 15.000 parlants. De fet, Ethnologue les considera llengües distintes amb codis diferents per a l'alt sòrab WEN (ISO hsb) i el biax sòrab WEE (ISO dsb). Ambdós dialectes posseeixen un estàndard escrit i literatura pròpia.

Gramàtica

Hi ha els casos gramaticals típics dels idiomes eslaus. Una de les característiques més interessants de la seua gramàtica és la preservació del nombre dual, fet que comparteix únicament amb el eslovè entre tota la família eslava. Són les úniques llengües indoeuropees que han conservat el dual.

Història

La història dels sòrabs a Alemanya comença cap al segle VI amb les invasions bàrbares. En el segle XII amb l'entrada massiva d'agricultors germànics des de Flandes, Turíngia i Francònia i la desertització produïda per les guerres medievals va començar la recessió de la llengua. Cal afegir que els sòrabs posseïen una situació jurídica desfavorable enfront dels alemanys, situació que es va fixar en el Sachsenspiegel i altres documents. Més tard es va afegir la prohibició de l'ús de la llengua: en 1293 un tribunal va prohibir l'ús del sòrab en Bernburg (Saale), en 1327 es va prohibir en Altenburg, Zwickau i Leipzig i en 1424 en Meissen. A més, en molts gremis de ciutats de l'àrea només s'admetien membres d'origen alemany. Els nuclis dels Milzener i Lusizer (lusacians), dos de les aproximadament 20 tribus sórabas que ocupaven el territori de l'actual Lusàcia, es van veure relativament poc afectats per la immigració alemanya i les prohibicions. En conseqüència la llengua va poder mantenir-se a la zona, on el nombre de parlants va augmentar fins als 300.000 en el segle XVII. El text més antic que es conserva és el Budissiner Bürgereid (jurament de ciutadania de Bautzen), que es va escriure en la primera meitat del segle XVI.

Minoria nacional

segle XVI La bandera dels eslaus d'Alemanya es va usar per primera vegada el 1842 quant va ser hissat a la ciutat de Lohsa (prop de Hoyerswerda, al districte d'Oberlausitz) però fins el 23 de març de 1848 no es va establir l’ordre actual dels colors al congres paneslau de Praga. El 1 de gener de 1919 es va proclamar la república Sòrab-Lusàcia que fou liquidada ràpidament, i que va utilitzar la bandera nacional sòraba. Va usar-se sense cap regulació especial fins el 1935 en que fou prohibida. Es va tornar a hissar el 17 de maig de 1945 quant els russos van entrar a Alemanya. Creada la República Democràtica d'Alemanya el 1948 la minoria sòraba fou reconeguda i si be la bandera no va ser esmentada a la legislació estatal si que fou acceptada oficialment pels consells (Bezirke) de Cottbus i Dresden en la regió Lausitz (en aquest darrer a mes a mes el sòrab era llengua oficial). El 1990 la bandera sòraba fou inclosa a les constitucions dels nous estats de Brandenburg i Saxònia; aquesta darrera també te regulat l’escut nacional sòrab. Els sòrabs tenen la seva cultura, llenguatge, premsa, escoles, i organitzacions politiques. La principal organització es la Domowina (que en sòrab vol dir "El nostre país") activa a Lusàcia (Lausitz) i està aliada a les organitzacions de la minoria eslava (coneguts per wends) a la Baixa Lusàcia (Niederlausitz) i Ata Lusàcia (Oberlausitz). Els sòrabs anomenen al seu país Serbska (País dels Sòrabs) que cal no confondre amb Serpska (País dels Serbis). La Domowina te un emblema que fa funcions d’emblema semioficial del poble sòrab. L’emblema fou adoptat el 8 d'octubre de 1949 i es vermell amb tres fulles argent agafades a un tronc d’arbre argent amb arrels; l’emblema te forma d’estel i a la vora te una franja blanca i una de blava; fou dissenyada per l’artista Hanka Krawcec. Categoria:Llengües eslaves Categoria:Lusàcia Categoria:Minories ja:ソルブ語 ko:소르브어

Segle X

Esdeveniments:

- Ordre de Cluny
- Auge de la civilització tolteca
- 1000 - Por davant la fi del món o Apocalipsi

Personatges importants

- Otó, del Sacre Imperi Romano-Germànic
- Guido d'Arezzo

Invents, descobriments, introduccions

- Nova fermentació de la cervesa
- A la música, nou sistema de notació Vegeu la Taula anual del segle X ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle X ja:10世紀 ko:10세기

Noruega

Noruega és un dels països nòrdics, situat a la peninsula d'Escandinàvia. Té una forma molt allagrada amb una llarga costa amb l'Oceà Atlàntic (que pren el nom de Mar de Noruega al nord i Mar del Nord al sud), on es troben els seus famosos fiords. Limita a l'est amb Suècia i al nordest amb Rússia i Finlàndia. L'Skagerrak la separa de Dinamarca al sud. Les illes pròximes d'Svalbard i Jan Mayen, pertanyen al Regne de Noruega, mentre que l'Illa de Bouvet al sud de l'oceà atlàntic i la de Pere I al sud de l'Oceà Pacífic són àrees dependents de Noruega, però no són considerades part del regne de Noruega. A més Noruega, considera com a pròpia la Terra de la Reina Maud a l'Antàrtida.

Geografia

Noruega és un país allargassat (1752 km de nord a sud, contra entre 430 i 6 d'est a oest) de terreny abrupte i muntanyós, profundament afectat pel modelatge glacial. La seva costa és molt irregular, carregada d'illes i fiords, amb més de 20.000 km en total. Una serralada muntanyosa hi corre paral.lela, coronada per geleres als pics més alts (màxima alçada: 2.469m al Galdhøpiggen). Només al sud-est i punts del nord del país hi ha una unitat geogràfica més a l'est, amb turons i relleus més ondulats. El nord del país està situat per sobre del Cercle Polar Àrtic, de manera que a l'estiu s'hi dóna el sol de mitjanit i a l'hivern hi ha dies de foscor total. El clima de Noruega és oceànic de tendència àrtica al nord. El Corrent del Golf en suavitza les temperatures, fins al punt que malgrat la seva alta latitud no és fins més enllà de les Lofoten que hom troba mitjanes negatives de gener a la costa. A més, el corrent hi porta molt d'aire humit, fent del sud-oest del país una de les regions amb més precipitacions del continent. L'interior coneix un clima de tendència més continental, amb hiverns més freds i estius més càlids, i menys precipitacions. (vegeu també l'article principal sobre el clima de Noruega)

Història

En temps dels víkings, Noruega fou un regne independent a partir del segle IX, amb decidida expansió i colonització de terres a ponent (Illes Fèroe, Islàndia, Illes Britàniques, Grenlàndia). Estroncada però la dinastia reial noruega el 1387, el regne s'acabà associant amb Dinamarca i Suècia en la Unió de Kalmar. En marxar-ne Suècia durant el segle XVI (arran de la tendència uniformadora danesa), noruega restà reduïda a una mena de província perifèrica de Dinamarca, l'aïllament de la qual (respecte la resta d'Europa) s'accentuà amb l'adopció del Protestantisme, que estroncà el flux de pelegrins cap a la tomba de Sant Olaf a Nidaros. Derrotada per Napoleó, Dinamarca cedí Noruega a Suècia el 1814 (si bé no les seves antigues possessions atlàntiques, que seguiren sota control danès). Amb la seva pròpia constitució i el seu propi govern, la relació de Noruega amb Suècia es reduïa a una laxa unió personal (en el sobirà). Malgrat tot, el malestar polític l'acabà abocant a la completa independència el 1905. Noruega romangué neutral durant la Primera Guerra Mundial i provà de repetir-ho a la Segona, però fou envaïda per Alemanya el 1940. Alliberat el 1945, el país, escèptic amb la neutralitat anterior, esdevingué un dels membres fundadors de l'OTAN i l'ONU (a qui forní el primer secretari general, Trygve Lie). Per contra, el país, esdevingut un dels més desenvolupats del món (apareix regularment entre els primers llocs de la llista de desenvolupament humà que elabora l'ONU, encapçalant-lo en les darreres 5 edicions i des dels anys 70 ric en petroli provinent del Mar del Nord, refusà en dues ocasions l'entrada a la Unió Europea (el 1972 i el 1994).

Divisió administrativa

Noruega està dividida en 19 comtats (fylker):
- Akershus
- Aust-Agder
- Buskerud
- Finnmark
- Hedmark
- Hordaland
- Møre og Romsdal
- Nordland
- Nord-Trøndelag
- Oppland
- Oslo
- Østfold
- Rogaland
- Sogn og Fjordane
- Sør-Trøndelag
- Telemark
- Troms
- Vest-Agder
- Vestfold A més, per sota seu, el país està també dividit en 433 municipis.

Economia

L'economia noruega és un pròsper bastió de capitalisme social, combinant el lliure mercat amb la intervenció governamental, centrada en àrees clau com ara el vital sector petrolífer (a través de grans empreses estatals). Aquest representa juntament amb el gas el 35% de les exportacions (només Aràbia Saudita i Rússia n'exporten més). Tot i això, Noruega no és membre de l'OPEP. Ultra el petroli, el país disposa d'altres recursos naturals amb abundància: energia hidràulica, pesca, boscs i minerals. Tot i haver optat per romandre fora de la Unió Europea, el país participa en el seu mercat únic a través de l'Àrea Econòmica Europea juntament amb Islàndia i Liechtenstein. Noruega brinda als seus habitants la que és probablment la qualitat de vida més alta del món. Per tal que aquesta envejable situació no es deteriori quan d'aquí dues dècades el petroli i el gas es comencin a esgotar (d'acord amb les previsions d'extracció previstes i càlculs de reserves existents), el govern ha estat estalviant els superàvits pressupostaris, tot invertint-los a l'estranger en un 'Fons de Petroli Governamental'. El tercer trimestre del 2004 estava valorat en 158.000 milions de dòlars nord-americans.

Diaris

- Bergens Tidende

Enllaços externs

- [http://norge.no Norge.no - Pàgina oficial del govern] (en noruec i anglès)
- [http://www.ssb.no/ Statistisk sentralbyrå] (estadístiques, en noruec i anglès)
- [http://www.vikjavev.no Sognefjord] (fotos & webcam, infos en francès) Categoria:Noruega als:Norwegen [[got:

Noruec

El noruec és una llengua parlada a Noruega. Provinent de l'antic nòrdic, és d'arrels germàniques i més concretament escandinaves. De la mateixa manera que passa amb altres llengües, té dos sistemes d'escriptura (a vegades vistos fins com a llengües diferents), el bokmål i el nynorsk. El primer (a voltes conegut com a dano-noruec), és el fruit de la norueguització del danès tal i com es parlava a l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa, recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el suec, amb els quals és intel.ligible (hom arriba a anomenar el noruec bokmål com a danès pronunciat a la sueca). Tots dos sistemes fan servir l'alfabet llatí, amb 3 lletres addicionals, que es col.loquen al final de l'alfabet: æ, ø i å (iguals que al danès, i corresponent a les sueques ä, ö i å). A més es disposa de les següents lletres amb diacrítics: à ä ç é è ê ñ ó ò ô ü. Per contra, les lletres c, q, w, x i z no s'empren gairebé mai, i resten restringides a mots d'origen estranger. Com es altres llengües escandinaves, el noruec empra l'article definit enclític, tant pel singular com pel plural. La següent taula mostra exemples referents al bokmål no conservador (allunyat del riksmål), amb mots dels tres gèneres: bil (masculí), bok (femení) i hus i vindu (neutres). En negreta s'hi ressalta el que distingeix el nombre i determinació del nom en qüestió: Categoria:Llengües escandinaves ja:ノルウェー語 ko:노르웨이어 zh-min-nan:Norge-gí

Segle X

Esdeveniments:

- Ordre de Cluny
- Auge de la civilització tolteca
- 1000 - Por davant la fi del món o Apocalipsi

Personatges importants

- Otó, del Sacre Imperi Romano-Germànic
- Guido d'Arezzo

Invents, descobriments, introduccions

- Nova fermentació de la cervesa
- A la música, nou sistema de notació Vegeu la Taula anual del segle X ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle X ja:10世紀 ko:10세기

Segle XV

Esdeveniments:

- El Renaixement influeix en la filosofia, ciència i art.
- S'estableix la Inquisició espanyola.
- Johannes Gutenberg inventa la imprempta a Europa (ja existia a la Xina des del segle XI).

Personatges importants

- Leonardo da Vinci, inventor i pintor italià.
- Enric VIII, rei d'Anglaterra funda la dinastia Tudor.
- Cristòfor Colom, descobreix Amèrica.

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XV ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XV ja:15世紀 ko:15세기 simple:15th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 15

Segle XIV

Esdeveniments:

- Inici de l'Imperi otomà
- Epidèmia de pesta negra i fam a Europa
- Comença la dinastia Ming a la Xina
- Crisi a l'església catòlica: els antipapes
- Imperi de Mali

Personatges importants

- Petrarca, poeta
- Boccaccio, pintor

Invents, descobriments, introduccions

- Rellotge mecànic Vegeu la Taula anual del segle XIV ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIV ja:14世紀 ko:14세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 14

Danès

El danès (dansk) és una llengua escandinava oriental (branca de les llengües germàniques de la família indoeuropea) parlada a Dinamarca (això inclou també les Illes Fèroe i Grenlàndia on és cooficial amb el feroès i el grenlandès respectivament) i a la regió alemanya del Schleswig. S'escriu amb l'alfabet llatí, si bé proveït de 3 lletres addicionals: æ, ø i å (iguals que al noruec, i corresponent a les sueques ä, ö i å). Categoria:Llengües escandinaves ja:デンマーク語 ko:덴마크어

Segle XVIII

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVIII ja:18世紀 ko:18세기

1770

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

- 27 de març - Madrid (Espanya): Giovanni Battista Tiepolo, pintor italià (n. 1696).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1770년 ms:1770

1930

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 30 de març - Badalona (el Barcelonès): s'hi funda el "Penya Spirit of Badalona", l'actual Club Joventut de Badalona.
- 17 d'agost - Sant Sebastià: els representats republicans de tot l'estat espanyol, acorden al Pacte de Sant Sebastià la instauració de la República i liquidar la monarquia borbònica.
- 8 de setembre - Andorra la Vella (Andorra): en unes dependències de la Casa de la Vall s'hi inaugura una biblioteca que serà el precedent de la Biblioteca Nacional d'Andorra (inaugurada el 20 de desembre de 1974).
- 30 de desembre - Núria (Queralbs, el Ripollès): hi arriba el primer tren cremallera. :MÓN
- 10 de febrer - Espanya: el general Miguel Primo de Rivera abandona el país.
- 11 de setembre - Stromboli (illes Eòlies, Itàlia): erupciona el volcà de l'illa, conegut com "el far de la Mediterrània".

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 30 de juliol - Barcelona: Hans-Max Gamper Haessig, conegut com Joan Gamper, fundador del Futbol Club Barcelona. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1930年 ko:1930년 ms:1930 simple:1930 th:พ.ศ. 2473

1970

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de març - Món: hi entra en vigor el Tractat de no proliferació nuclear després de ser ratificat per 43 estats.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 18 de setembre - Barcelona: Eduard Fontserè i Riba, meteoròleg i sismòleg català (n. 1870). :MÓN
- 2 de febrer - Penrhyndendraeth (el País de Gal·les): Bertrand Arthur William Russell, conegut com Bertrand Russell, matemàtic i filòsof anglès, Premi Nobel de Literatura de 1950 (n. 1872).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1970 ja:1970年 ko:1970년 ms:1970 simple:1970 th:พ.ศ. 2513

1947

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 27 d'abril - Monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, el Bages): aprofitant la festa d'entronització de la Mare de Déu, s'hi fa una gran manifestació catalanista que la dictadura no pot aturar. :MÓN
- 1 de gener - el Regne Unit: el govern laborista de Clement Attlee nacionalitza les mines de carbó.
- 26 de gener - Paipote (Atacama, Xile): s'hi inaugura la foneria de coure.
- 29 de novembre - seu de les Nacions Unides (Nova York): l'Assemblea General vota favorablement la partició de Palestina entre àrabs i jueus.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de gener - Brixton (Anglaterra): David Robert Hayward-Jones, conegut com David Bowie, cantant de rock anglès.
- 25 de març - Pinner (Middlesex, Anglaterra): Reginald Kenneth Dwight, conegut com Elton John, cantant i compositor anglès.
- 21 de desembre - Algesires (Cadis, Andalusia): Francisco Sánchez Gómez, conegut com Paco de Lucía, guitarrista andalús.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 25 de gener - Miami (la Florida, EUA): Al Capone, gangster estatunidenc d'origen napolità, més conegut per Scarface.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1947年 ko:1947년 ms:1947 simple:1947 th:พ.ศ. 2490

1890

Esdeveniments:

Naixements:

- 13 de juliol - Barcelona: Joan Amades i Gelats, etnògraf i folklorista català.

Necrològiques:

- Madrid: Claudio Moyano, polític espanyol, ministre de Foment, autor de la primera llei d'educació espanyola, coneguda com la Llei Moyano.
- 29 de juliol - Auvers-sur-Oise (Illa de França, França): Vincent van Gogh, pintor i dibuixant holandès.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1890년 ms:1890 simple:1890 th:พ.ศ. 2433

Antic nòrdic

L'antic nòrdic era la llengua germànica parlada pels habitants d'Escandinàvia i les seves colònies d'ultramar des dels inicis de l'època vikinga fins l'any 1300 aproximadament. Aquesta llengua sorgí del proto-nòrdic durant el segle VIII i en evolucionar, acabà donant lloc a totes les llengües escandinaves. A causa del fet que la majoria dels textos que han sobreviscut provenen de la Islàndia medieval, la variant estàndard de facto d'aquesta llengua és el dialecte occidental, és a dir, els antics noruec i islandès. Aquest fet fa que, a vegades, per parlar de l'antic nòrdic es parli d'antic islandès o d'antic noruec. No obstant això, també hi havia la variant oriental d'aquesta llengua, la qual es parlava als assentaments víkings de les actuals Suècia i Dinamarca. No hi havia una separació geogràfica entre els dos dialectes gaire clara. De fet, es poden trobar trets de l'antic nòrdic oriental a l'est de Noruega i trets de l'antic nòrdic occidental a l'oest de Suècia. A més a més, també hi havia un dialecte anomenat antic gútnic, el qual s'inclou dins l'antic nòrdic oriental perquè és el menys conegut dels tres dialctes. Els parlants d'aquests tres dialectes consideraven que tots parlaven una mateixa llengua, i la van anomenar dansk tunga (ANOr) o dönsk tunga (ANOc) fins el segle XIII. L'antic nòrdic era intel·ligible pels parlants d'anglès antic, d'antic saxó i de baix alemany, parlat al nord de l'actual Alemanya. Aquesta llengua va anar evolucionant dins a dividir-se i convertir-se en les llengües noruega, islandesa, sueca i danesa. L'islandès modern és la llengua que menys ha evolucionat a partir de l'antic nòrdic. El feroès també conserva moltes similituds però la influència danesa fa que no sigui tan conservador com l'islandès. Encara que les altres lengües han evolucionat més, els parlants de suec, noruec i danès encara s'entenen entre ells gràcies a la gran herència comuna de l'antic nòrdic.

Gramàtica

Sistema fonològic

Les grafies i el seu valor fonètic

L'antic nòrdic emprà dos sistemes d'escriptua:
- L'alfabet rúnic, més conegut com a futhark;
- i l'alfabet llatí, el qual s'introduí amb l'arribada del cristianisme, després de l'any 1000. Fou necessari introduir a l'alfabet llatí nous signes per a representar tots els sons de l'antic nòrdic. En aquesta taula hi ha totes les vocals de l'antic nòrdic que s'escrivien emprant l'alfabet llatí: Els símbols ǫ, ę (que no apareixen a la taula) i ø (una à, originalment, sobre la qual s'hi superposaren o o e) no apareixen en textos fins el segle XII. Van ser creats per a l'ortografia de l'antic islandès per l'autor del seu primer tractat gramatical. æ s'usa en l'antic nòrdic, però Æ només s'empra en l'antic anglès. L'antic nòrdic, a més a més, té tres diftongs: æi, ǫu i æy. Aquests diftongs, normalment, apareixen com a digrames en els manuscrits. En les consonants, s'empraven els grafemes þ ( so θ, com faith de l'anglès, transcrit en català com th) i ð (so θ suau, com the de l'anglès, transcrita en català com dh). El símbol y s'emprava per a transcriure el so vocàlic labial anterior, aquest símbol amb aquest valor també l'emprava l'anglosaxó. Per a més informació, vegeu transcripció de les llengües germàniques.

Accentuació

L'antic nòrdic diferenciava les síl·labes accentuades i no accentuades. L'accent s'emprava, no per a marcar síl·labes tòniques, sinó per a diferenciar les vocals llargues, accentuades, de les curtes, que no duien accent. L'accent es col·locava, normalment, en el lexema de la paraula, la qual cosa feia que la majoria de les vegades aquest aparegués en la primera síl·laba de la paraula. No obstant això, en alguns casos el prefix duia l'accent i el radical el perdia. En els noms compostos, cada un dels elements duia el seu propi accent.

Morfologia

Els noms

Els noms, en antic nòrdic, es classifiquen seguint dos critèris: # Pel seu lexema. # Pel seu gènere.

Lexemes forts i lexemes febles

Hi ha dues possibilitats:
- Si el lexema accentuat acaba amb les vocals a, o llarga, i o u aleshores el nom pertany a la declinació forta.
- Si el lexema accentuat acaba amb les seqüències an, on o in aleshores el nom pertany a la declinació feble. La resta de noms que no compleixen les regles de la declinació forta també pertanyen a la declinació feble. També cal dir que els noms que presenten petites alteracions en la seva pronunciació a causa de la dificultat que suposa pronunciar certes combinacions consonàntiques, com ara els que el lexema dels quals acaben amb l o r, també pertanyen a la declinació feble, tot i les alteracions que presenten en la seva declianció.

El gènere nominal

L'antic nòrdic té 3 gèneres: masculí, femení i neutre. El gènere depèn, normalment, de la terminació del lexema del nom. Generalment:
- els lexemes que acaben amb -a pertanyen al gènere masculí o femení;
- els lexemes que acaben amb -o llarga pertanyan al gènere femení;
- els lexemes que acaben amb -u pertanyen al gènere masculí;
- els lexemes que acaben amb -n, -nd o -r pertanyen als gèneres masculí o femení.

El nombre

Originalment, hi havia tres nombres gramaticals en antic nòrdic: el singular, el dual i el plural, com en grec antic. No obstant això, a l'època clàssica el dual s'havia fusionat amb el plural, la qual cosa fa que podem parlar, en antic nòrdic clàssic, de només dos nombres.

Les declinacions nominals

L'antic nòrdic tenia quatre casos, els mateixos que hi ha en alemany modern, és a dir, nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu. Exemple de la declianció forta: (Les formes reconstruïdes del proto-nòrdic estan precedides per un asterisc i, al seu costat, hi ha les formes en antic nòrdic clàssic) Exemple de la declianció feble:

Els adjectius

Al principi, els adjectius es declinaven com els noms. No obstant això, ja en proto-germànic, s'adoptaren algunes formes pronominals, la qual cosa féu que aparegués la declinació pròpia dels adjectius, fruit de la mescla de les declinacions nominal i pronominal. Les formes que tenen un origen pronominal són: Les altres formes empren:
- terminació en -a pel masculí i el neutre;
- i la termianció -o pel femení. Aquesta declinació s'usa quan un adejectiu fa la funció de predicat o modifica un sintagma nominal indefinit. A aquesta declinació se la coneix amb el nom de declinació forta. Per als sintagmes nominals definits, s'usa la declinació feble. Les seves característiques són:
- terminació -an pel masculí i el neutre singulars;
- terminació -ōn pel femení singular;
- termianció -um pel datiu plural de tots els gèneres i -u per a la resta de casos en plural.

Comparatiu i superlatiu

Hi ha dues maneres de fer el comparatiu i el superlatiu en antic nòrdic:
- La majoria d'adjectius empren el sufix -ar per formar el comparatiu i -ast per fer el superlatiu, així tenim que: ríkr → comparatiu: ríkari → superlatiu: ríkastr.
- però un petit grup d'adjectius fan el comparatiu i el superlatiu amb els sufixos -r i -st, provinents aquests dos d'una inflexió que té el seu origen en la desaparició d'una i final. Seguint aquesta regla, tenim que el comparatiu i el superlatiu d'aquests adjectius queda així: langr → comparatiu: lengri → superlatiu: lengstr.

Els pronoms

Els pronoms, en antic nòrdic, empren vuit sitemes morfològics diferents:
- els pronoms personals
- els pronoms personals de tercera persona
- els demostratius
- els possessius
- els interrogatius
- els reflexius
- els relatius
- els indefinits Aquests vuit tipus de pronoms tenen formes diferents.

Els pronoms personals

S'organitzen en tres nombres (singular, plural i dual) i quatre casos, però no fan diferències ente gèneres. Aquests només són els pronoms de primera i segona persona, i el reflexiu de la tercera. El dual s'empra per a parlar d'accions en les que actuen només 2 individus. Taula dels pronoms personals:

Els pronoms personals de tercera persona

Els pronoms personals de tercera persona, a diferència dels pronoms de primera i segona, distingeixen entre els gèneres masculí, femení i neutre i correspon a un radical germànic caracteritzat pel prefix h-. En antic nòrdic, aquest sistema només s'empra en el singular dels gèneres masculí i femení. El genitiu, en plural, empra la mateixa declinació pels adjectius i pels pronoms. Declinació dels pronoms de tercera persona :

Els pronoms demostratius

En antic nòrdic hi ha dos tipus de pronoms demostratius:
- els demostratius de distància, els quals són formats per dos paradigmes, són sa (que només s'usa pel nominatiu singular de gèneres masculí i femení) i þa:
- i els pronoms demostratius de proximitat. Aquests últims tenen el seu origen en els demostratius de distància, però hi afageixen els sufixos -si i -a, quedant aquests com els demostratius del proto-nòrdic com ara þansi. A causa de l'afegiment d'aquests sufixos, els radicals varien molt com a resultat de l'aparició de les constonants subjacents, la qual cosa fa que la declinació d'aquest tipus de pronoms sigui molt irregular.

Els verbs

L'antic nòrdic, de la mateixa manera que la resta de llengües germàniques, fa la distinció entre els verbs forts i febles. Els verbs febles són aquells que, en la seva declinació, el lexema no mostra cap mena d'alteració i els temps verbals es formen mitjançant la suma dels sufixos i prefixos necessaris. Els verbs forts, en canvi, són aquells que presenten una alteració de tipus vocàlic en el seu lexema en determinats temps verbals. El sistema temporal de l'antic nòrdic es basa en les formes del passat per a formar la resta de temps. Aquest sistema de formació dels temps verbals es pot trobar en altres llengües, especialment en les semítiques com l'àrab.

Distribució geogràfica

L'antic islandès era gairebé idèntic a l'antic noruec i ambdós formaven el dialecte occidental de l'antic nòrdic. El dialecte oriental es parlava a Suècia i Dinamarca i en assentaments víkings de Rússia, Anglaterra i Normandia. L'antic gútnic es parlava a l'illa de Gotland i en alguns assentaments a l'est del mar Bàltic. En el segle XI, l'antic nòrdic era la llengua més parlada a Europa. S'extenia des de Vinland fins al Volga. El punt de Rússia on va sobreviure més temps va ser a Novgorod, la qual desaparegué d'aquesta ciutat al segle XIII.

Descendents actuals

Els descendents de l'antic nòrdic occidental són les llengües islandesa, noruega (nynorsk) i feroesa i l'extingida llengua norn, parlada a les illes Orcades i Shetland. De l'antic nòrdic oriental descendeixen les llengües sueca, danesa i noruega (bokmål). El noruec (bokmål) en un principi pertanyia al dialecte occidental, però va rebre una gran influència oriental. Entre aquestes llengües, la islandesa i gran part de la llengua feroesa han patit canvis mínims durant tots aquests segles, encara que la pertinença a Dinamarca de les illes Fèroe ha fet que el feroès hagi patit una gran influència del danès. L'antic nòrdic va infuenciar a alguns dialectes de l'anglès, especialment l'escocès, el qual té un gran número de paraules manllevades de l'antic nòrdic. També va ser una llengua decisiva en el desenvolupament del normand.

Textos i dialectes

normand]] Les primeres inscripcions en antic nòrdic es conserven en rúnic, les primeres són del segle VIII (tot i que hi ha 200 inscripcions rúniques en proto-nòrdic, la més antiga de les quals data del segle II) i les runes se seguiren utilitzant mols segles després, fins i tot després de la mort de la llengua. No obstant això, els textos literiaris més importants estan escrits en l'alfabet llatí, como ara les sagas o les eddas de la Islàndia medieval. Com que el proto-nòrdic evoluciónà a antic nòrdic al segle VIII, els efectes de les umlauts variaven segons la regió. Les típiques umlauts (ex. fylla de
- fullian) eren més marcades en les àrees on es parlava el dialecte occidental mentre que en la àrea del dialecte oriental aquestes evolucionaren cap a una dièresi (ex. hiarta de herto). Aquesta diferència fou la raó principal per la qual s'esdevingué la dialectalització de la llengua que ocorregué durant els segles IX i X. Aquesta dialectalització acabà formant el dialecte occidental a Noruega i als assentaments a l'Atlàntic i l'oriental a Dinamarca i Suècia. Una altra diferència entre els distints dialectes fou que els diftongs del dialecte occidental evolucionaren en monoftongs en el dialecte oriental. Així tenim que en dialecte occidental es diu steinn, mentre que en l'oriental, primer es digué stain però aquesta paraula passà a sten. Als dialectes occidental i gútnic es conserva el diftong au d'auga mentre l'oriental l'evoluciona i el converteix en ø, com en la paraula øgha. Tanmateix, el dialecte occidental té el diftong ey de pauales com heyra mentre l'oriental el converteix en ø, com en høra, i en antic gútnic aquest és oy, com en hoyra.

Català	Anglès	Antic Nòrdic Occidental	Antic Gútnic	Antic Nòrdic Oriental
ull	eye	auga	auga	øgha
pedra	stone	stein	stain	sten
sentir (soroll)	hear	heyra	hoyra	høra

Una tercera diferència fou que el dialecte occidental perdia algunes combinacions de consontants. Les combinacions -mp-, -nt- i -nk- en el dialecte occidental s'assimilaven en -pp-, -tt- i -kk-, però aquest fenomen era més limitat en el dialecte oriental.

Català	Anglès	Antic Nòrdic Occidental	Antic Nòrdic Oriental
bolet	mushroom	sopp	svamp
precipci	precipice	bratt	brant
vídua	widow	ekkia	ænkia

No obtant això, aquestes diferències eren una excepció. Els dialectes s'assemblaven molt i, de fet, els parlants dels tres dialectes consideraven que parlaven només una llengua, una llengua que ells anomenaven llengua danesa (dansk tunga) com per exemple Móðir Dyggva var Drótt, dóttir Danps konungs, sonar Rígs er fyrstr var konungr kallaðr á danska tungu (Snorri Sturluson, Saga dels Ynglings). Traducció: La mare de Dyggve era Drott, filla del rei Danp, fill de Rig, el qual fou el primer en ser anomenat rei en llengua danesa. Aquí hi ha una comparació entre els dialectes oriental i occidental. És una transcripció d'una de les pedres rúniques de Funbo (U990) que significa: Veðr i Thane i Gunnar aixecaren aquesta pedra després de Harusa, el seu pare. Déu ajudi a la seva ànima: :Veðr ok Þegn ok Gunnarr reistu stein þenna at Haursa, föður sinn. Guð hjalpi önd hans. (ANOc) :Veðr ok Þegn ok Gunnarr ræistu stæin þenna at Haursa, faður sinn. Guð hialpi and hans. (ANOr)

Antic nòrdic occidental

La majoria dels canvis respecte al proto-nòrdic apareixen en tota la zona de l'antic nòrdic, però alguns es limitaven a una àrea geogràfica específica i crearen la diferència dialectal entre els dialectes occidental i oriental. Una diferència era que el dialecte occidental no monoftonguitzava els diftongs del proto-nòrdic, així, l'evolució de l'antic nòrdic occidental no fou pas la que canviava els diftongs æi/ei per e ni øy/ey per ø ni au per ø. Una de les primeres diferències fou que, mentre el dialecte occidental tenia les formes bu (vivenda), ku (vaca) i tru (fe), l'oriental tenia bo, ko i tro. El dialecte occidental també es caracteritzava per la u-umlaut, la qual feia que
- tanþu es pronunciés tönn i no tand, com en l'oriental. A més a més, també hi havia assimilacions nasals com en la paraula bekkr, que vé del proto-nòrdic
- bankiaz. Els primers textos apareixen en inscripcions rúniques i en poemes escrits per Thjódolf de Hvin l'any 900 aproximadament. Els primers manuscrits són del període que abasta des de l'any 1150 al 1200 i tracten tant de temes legals com religiosos o històrics. Durant els segles XII i XIII Trøndelag i Vestlandet eren les regions mes importants del regne de Noruega i en elles s'hi formà el dialecte occidental, caracteritzat per les seves formes arcaïtzants i les seves abundants declinacions. Tal i com ens mostren els textos escrits fins el 1300 aproximadament, el dialecte occidental era un dialecte uniforme i sovint és dificil saber si un text va ser escrit en islandès antic o en noruec antic. Aquest dialecte rebia el nom de norrœ tunga (llengua nòrdica). El noruec antic es va diferenciar aviat de l'islandès antic per la pèrdua de la constonant h en posició inicial davant de l, n i r. Això vol dir que mentre en islandès antic tenim la forma hnefi (puny), en noruec antic tenim les formes neve o næve. Pels volts de l'any 1300, la cort noruega es desplaçà cap al sud-est de Noruega i això significà que l'antic estàndard d'escriptura desaparegué perquè el consideraven massa arcaic. Després de la unió amb Suècia, el suec antic començà a influenciar al noruec antic. Aquesta infuència del dialecte oriental es reforçà amb l'adhesió a la unió de Dinamarca. La Pesta Negra, que assotà la península escandinava entre els anys 1350 i 1351, i les seves conseqüències portaren a la fi de l'antiga tradició literària del dialecte occidental. No obstant això, a Islàndia aquesta tradició perdurà una mica més, però es va anar extingint a mesura que arribaven novetats des del continent.

Text d'exemple

El següent text és un extret de la Saga d'Egil Skallagrímson. El manuscrit és el més antic que es conserva d'aquesta saga, és l'anomenat fragment-θ del segle XIII. El text mostra clarament l'escassa evolució estructural de l'islandès. L'última versió està escrita en islandès contemporani, i s'hi veu que només s'ha canviat la pronunciació. El text també ens permet imaginar que, no obstant això, el lector contemporani té moltes dificultats per entendre el manuscrit original, per no dir res del canvi que ha fet la cal·ligrafia de l'alfabet llatí des d'aleshores.

Text original	El mateix text en antic islandès normativitzat	El matiex text en islandès contemporani
	Þorgeirr blundr, systursonr Egils, var þar á þinginu ok hafði gengit hart at liðveizlu við Þorstein. Hann bað Egil ok þá Þorstein koma sér til staðfestu út þangat á Mýrar; hann bjó áðr fyrir sunnan Hvítá, fyrir neðan Blundsvatn. Egill tók vel á því ok fýsti Þorstein, at þeir léti hann þangat fara. Egill setti Þorgeir blund niðr at Ánabrekku, en Steinarr fœrði bústað sinn út yfir Langá ok settisk niðr at Leirulæk. En Egill reið heim suðr á Nes eptir þingit með flokk sinn, ok skildusk þeir feðgar með kærleik.	Þorgeir blundur, systursonur Egils, var þar á þinginu og hafði gengið hart að liðveislu við Þorstein. Hann bað Egil og þá Þorstein koma sér til staðfestu út þangað á Mýrar; hann bjó áður fyrir sunnan Hvítá, fyrir neðan Blundsvatn. Egill tók vel á því og fýsti Þorstein, að þeir létu hann þangað fara. Egill setti Þorgeir blund niður að Ánabrekku, en Steinar færði bústað sinn út yfir Langá og settist niður að Leirulæk. En Egill reið heim suður á Nes eftir þingið með flokk sinn, og skildust þeir feðgar með kærleik.

Antic nòrdic oriental

El dialecte oriental, el qual es parlà més o menys entre els anys 800 i 1100, rebia el nom, a Suècia, de suec rúnic, i a Dinamarca, el nom de danès rúnic, però cal tenir clar que l'ús de les paraules suec i danès no es deu a causes lingüístiques. Ambdós rebien el nom de rúnic perquè els textos escrits en aquest dialecte apareixen, majoritàriament, escrits en alfabet rúnic. A diferència del proto-nòrdic, el qual s'escrivia amb el futhark vell, el dialecte oriental de l'antic nòrdic s'escrivia amb el futhark nou, que només tenia 16 lletres. A causa del número limitat de runes, la runa que s'emprava per a representar la vocal u s'usava també per a representar els sons o, ø i y, i la runa que s'usa per a i també equival a e. El canvi més important que es donà en el dialecte oriental fou el canvi de æi (en dialecte occidental ei) per e, com passa a la paraula stæin, que evolucianà cap a sten. Aquest fet es reflexa en les inscripcions rúniques perquè, mentre on en les velles es pot llegir stain, en les més noves es llegeix stin. També hi havia el canvi de au de dauðr cap a ø, quedant en døðr. Aquest canvi també es mostra en les inscripcions rúniques perquè, on abans es llegia tauþr, en les ultimes inscripcions s'hi llegeix tuþr. A més a més, el diftong øy (l'equivalnet al diftong ey del dialecte occidental) evolucionà cap a ø, com bé es pot veure en la paraula que l'antic nòrdic emprava per a dir illa. Fins a principis del segle XII, el dialecte oriental era un dialecte uniforme. A Dinamarca aparegueren les primeres diferències locals que acabarien marcant la diferència entre el danès antic i el suec antic i aquests canvis s'extengueren cap al nord creant així isoglosses que abastaven des de Zelanda fins a Svealand. Les vocals a final de paraula -a, -o i -e comencaren a fusionar-se en -e. Alhora, les constonants oclusives no sonores, és a dir, p, t i k, esdevingueren sonores i, fins i tot, fricatives. Aquests canvis han fet que el danès contemporàni tingui les paraules kage, bide i gabe mentre el suec té les paraules kaka, bita i gapa. A més a més, el danès ha tingut la pèrdua de l'accent tancat que podem trobar tant en suec com en noruec contemporanis, substituint-lo per un accent obert amb una oclusiva gutural afegida.

Text d'exemple

Aquest text és un extret del Västgötlagen. Aquest és el text més antic que es conserva escrit en suec i data del segle XIII. És contemporani a la majoria dels majors exponents de la literatura medieval islandesa. Normalment, es pren aquest text com el text que marca l'inici del suec antic. :Dræpær maþar svænskan man eller smalenskæn, innan konongsrikis man, eigh væstgøskan, bøte firi atta ørtogher ok þrettan markær ok ænga ætar bot. [...] Dræpar maþær danskan man allæ noræn man, bøte niv markum. Dræpær maþær vtlænskan man, eigh ma frid flyia or landi sinu oc j æth hans. Dræpær maþær vtlænskæn prest, bøte sva mykit firi sum hærlænskan man. Præstær skal i bondalaghum væræ. Varþær suþærman dræpin ællær ænskær maþær, ta skal bøta firi marchum fiurum þem sakinæ søkir, ok tvar marchar konongi. Traducció: :Si algú mata a un suec o un smålandès, un home del regne però no un got, l'assassí haurà de pagar vuit örtugar i tretze marcs, però no wergeld. El rei posseirà nou marcs de l'assassí per l'assassinat de qualsevol persona. Si algú mata a un danès o a un noruec, l'assassí haurà de pagar nou marcs. Si algú mata a un estranger, no serà desterrat però haura de deixar el seu clan. Si algú mata a un clergue estrenger, pagarà tant com per l'assassinat d'un estrenger qualsevol. Un capellà compta com un home lliure. Si algú mata a un alemany o a un anglès, l'assassí haurà de pagar quatre marcs al demandant i dos marcs al rei.

Antic gútnic

La Gutsaga és el text més llarg que es conserva en antic gútnic. Va ser escrit al segle XIII i està mesclat amb la història primerenca de l'illa de Gotland. Aquest extret narra l'acord al qual van arribar els gotlandesos amb el rei de Suècia, poc abans del segle IX: :So gingu gutar sielfs wiliandi vndir suia kunung þy at þair mattin frir Oc frelsir sykia suiariki j huerium staþ. vtan tull oc allar utgiftir. So aigu oc suiar sykia gutland firir vtan cornband ellar annur forbuþ. hegnan oc hielp sculdi kunungur gutum at waita. En þair wiþr þorftin. oc kallaþin. sendimen al oc kunungr oc ierl samulaiþ a gutnal þing senda. Oc latta þar taka scatt sinn. þair sendibuþar aighu friþ lysa gutum alla steþi til sykia yfir haf sum upsala kunungi til hoyrir. Oc so þair sum þan wegin aigu hinget sykia. Traducció: :Per tant, per la seva pròpia voluntat, el gotlandesos esdevenen subdits del rei de Suècia i, per això, ells poden viatjar lliurement i sense cap mena de risc a qualsevol punt del regne de Suècia sense pagar peatge ni altres impostos. Tanmateix, els suecs tenen el dret d'anar a l'illa de Gotland sense cap mena de restricció del gra ni prohibició. El rei ha d'oferir protecció i ajuda sempre que la necessitin i l'hagin demanada. El rei i els jarls hauran d'enviar emissaris a l'althing gútnic per rebre els diners dels impostos. Aquests emissaris hauran de proclamar passatge lliure per a tots els gotlandesos a tots els punts del mar del rei d'Uppsala i el mateix per a tot aquell que vulgui viatjar cap a l'illa de Gotland. Algunes característiques importants de l'antic gútnic es poden veure en aquest text. La primera és que, a diferència del dialecte oriental, l'antic gútnic conserva tots els diftongs. I la segona, que el diftong ai d'aigu, þair i waita no ha patit l'aparició d'un umlaut com passa amb el diftong equivalent en el dialecte occidental, és a dir, el diftong ei de les paraules eigu, þeir i veita.

Vegeu també

- Proto-nòrdic
- Ortografia de l'antic nòrdic
- Poesia en antic nòrdic

Bibliografia

- Gordon, Eric V. and A. R. Taylor. Introduction to Old Norse. Segona edició, Oxford: Clarenden Press, 1981.

Enllaços externs

- [http://www.ling.upenn.edu/~kurisuto/germanic/language_resources.html Indo-European Language Resources] El recursos són, essencialment, germànics. Hi ha dos diccionaris d'islandès antic (en anglès), dues gramàtiques de l'antic islandès (una en anglès i l'altra en alemany) i una gramàica de l'antic suec (en alemany).
- [http://www.hi.is/~haukurth/norse/sounds/ragn1_2b.mp3 Mostra oral d'aqusta llengua]
- [http://www.hi.is/~haukurth/norse/ Curs d'antic nòrdic (en anglès)] Categoria:Llengües escandinaves ja:古ノルド語 ko:고대 노르드어

Danès

Lochinvar railway station, New South Wales

Lochinvar railway station is a station on the Scone branch of the Hunter Line, part of the CityRail outer suburban network. It is located approximately 2km from the town of the same name. Lochinvar railway station consists of two platforms of approximately 4m in length, typical of most stations on the Hunter Line. Note: Historically, the next station is actually Allandale, however that station is closed until further notice. Category:Regional railway stations in New South Wales

elitarne.info spielautomaten firma katpar encyklopedia

:: RELATED NEWS ::

Diodo LED
Un diodo LED, acrónimo inglés de Light Emitting Diode (diodo emisor de luz) es un dispositivo semiconductor que emite luz monocromática cuando se polariza en directa y es atravesado por la corriente eléctrica. El color depende del material semi