:: wikimiki.org ::
| Filòsof |
FilòsofLa Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.
Disciplines filosòfiques
En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà).
Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.
Història
Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa.
Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents:
#Filosofia antiga
#Filosofia medieval
#Filosofia moderna
#Filosofia contemporània
Textos
- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource]
Categoria:Filosofia
ja:哲学
ko:철학
ms:Falsafah
simple:Philosophy
th:ปรัชญา
Ciència
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Ciència i pseudociència
Paul Feyerabend.]]
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible
L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El Mètode Científic
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
#Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures)
#Hipòtesi (es proposa una explicació provisional)
#Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi)
#Comprovació de la predicció (amb nous experiments)
El paper de les matemàtiques
hipòtesi]]
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
mètode científic]
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
ciència grega]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
:Matemàtiques - Lògica
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs
- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències
- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Categoria:Ciència
ja:科学
ko:과학
ms:Sains
simple:Science
th:วิทยาศาสตร์
zh-min-nan:Kho-ha̍k
Ciència
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Ciència i pseudociència
Paul Feyerabend.]]
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible
L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El Mètode Científic
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
#Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures)
#Hipòtesi (es proposa una explicació provisional)
#Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi)
#Comprovació de la predicció (amb nous experiments)
El paper de les matemàtiques
hipòtesi]]
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
mètode científic]
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
ciència grega]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
:Matemàtiques - Lògica
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs
- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències
- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Categoria:Ciència
ja:科学
ko:과학
ms:Sains
simple:Science
th:วิทยาศาสตร์
zh-min-nan:Kho-ha̍k
CosmologiaLa cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
Cosmologia Grega
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).
Cosmologia Medieval
La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.
Cosmologia Moderna
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.
Cosmologia Contemporània
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:
El futur de la cosmologia
Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.
Enllaços externs
- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
----
Categoria:Cosmologia
ja:宇宙論
ko:우주론
simple:Cosmology
th:จักรวาลวิทยา
NaturaLa natura inclou tot allò que existeix en l'univers, i que no és artificial, o imaginat. Això abasta des de partícules subatòmiques fins a objectes astronòmics, incloent-hi la Terra, els éssers vius i els processos que s'hi relacionen. La natura és el subjecte d'estudi de la Ciència.
En un sentit més restringit, se sol utilitzar el terme natura per referir-se al medi ambient.
Categoria:Ciència
ja:自然
simple:Nature
Home
Un home és una persona adulta de sexe masculí (una persona de sexe femení és una dona). El terme home també s'utilitza per referir-se a l'espècie humana (homo sapiens sapiens), o a la humanitat en general.
Vegeu també
Èsser humà
categoria:Homo sapiens
ja:男性
tokipona:mije
MetafísicaLa metafísica és una branca de la filosofia. El seu nom ve del prefix grec "meta" (més enllà), tot allò que està fora del domini del perceptible.
Origen i sentit del terme
El primer que li va donar nom va ser Aristòtil, o millor dit, els seus deixebles, que es referien amb aquest terme als llibres que venien després del dedicats a la física. Es dividia tradicionalment en ontologia, teologia i ciència universal.
S'ocupa del sentit de les coses, de l'essència del que envolta l'ésser humà, de la realitat no perceptible, de les lleis primeres i els orígens del món, de l'esperit....
Els problemes tradicionals de la metafísica avui s'han dividit en altres branques del saber, com la ciència, la filosofia del llenguatge, etc. però hi ha qüestions que romanen dins del seu camp. Avui dia a vegades s'empra la paraula en un sentit despectiu per referir-se a coses poc reals, massa volàtils, discursos buits.
Autors especialment dedicats a la metafísica
- Parmènides
- Aristòtil
- Kant
- Hegel
- Tomàs d'Aquino
- Heidegger
ja:形而上学
ko:형이상학
LògicaEn general, la lògica és l'estudi dels sistemes de raonament, és a dir, de sistemes de raonament que un ésser intel·ligent podria utilitzar per raonar. La lògica serviria per dir quines formes d'inferència son vàlides i quines no. Tradicionalment, s'estudia com a branca de la filosofia, però també és podria considerar una branca de la matemàtica o de la informàtica.
Història
La lògica, en el sentit més general d'aquesta paraula, es remunta al segle IV aC, quan Aristòtil la posa com a base del seu sistema filosòfic, per ser una matèria indispensable per qualsevol altre ciència. Encara que tal com va ser concebuda pel savi grec era bastant rígida, i de poc abast, amb tot va restar inalterada fins el segle XIX, encara que Leibnitz (1646 - 1716) li donà un cert impuls, dins una postura conservadora, va ser Boole (nat el 2 de novembre de 1815 a Lincoln, Lincolnshire, Anglaterra-mort el 8 de desembre de 1864 a Ballintemple, County Cork, Irlanda), amb alguns altres, començaren a relacionar-la directament amb la matemàtica. La lògica, tal com s'entén avui, va sorgir dels treballs de Frege (nat el 8 de novembre de 1848 a Wismar, Mecklenburg-Schwerin (actualment Alemanya)-mort el 26 de juliol de 1925 a Bad Kleinen, Alemanya) i Peano (nat el 27 d'agost de 1858 a Cuneo, Piemonte, Itàlia - mort el 20 d'abril de 1932 a Turin, Italia). Aquests treballs es veren com la culminació del procés de formalització de la matemàtica, començada per Isaac Newton i Leibnitz, creadors del càlcul infinitesimal, que després desenvoluparien Cauchy (nat el 21 d'agost de 1789 a París, França – mort el 23 de maig de 1857 a Sceaux, aprop de París), i Gauss (nat el 30 d'abril de 1777 a Brunswick, Ducat de Brunswick, actualment Alemanya – mort el 23 de febrer de 1855 a Göttingen, Hanover, avui Alemanya), entre d'altres que cada vegada abastava conceptes més generals i abstractes. Dedekind (nat el 6 d'octubre de 1831 a Braunschweig, Ducat de Braunschweig, avui Alemanya – mort el 12 de febrer de 1916 a Braunschweig), Riemann (nat el 17 de setembre de 1826 a Breselenz, Hanover, avui Alemanya – mort el 20 de juliol de 1866 a Selasca, Itàlia), Weierstrass (nat el 31 d'octubre de 1815 a Ostenfeide, Westphalia, actual Alemanya – mort el 19 de febrer de 1897 a Berlín, Alemanya) sistematitzaren la matemàtica fins el punt de deixar-la construïda essencialment a partir dels nombres naturals, i sobre les propietats fonamentals dels conjunts. L'obra de Frege i Peano havia de ser la culminació d'aquest procés: provaren de donar regles precises per determinar completament la labor del matemàtic, explicitant tant els punts de partida com els mètodes per deduir nous resultats.Si només hagués estat així la lògica seguiria essent una curiositat reservada als matemàtics amb inclinacions filosòfiques, però a finals del segle XIX Georg Cantor creà i desenvolupà la part més general i abstracta de la matemàtica moderna: la teoria de conjunts. No va passar molt de temps sens que el propi Cantor, i d'altres, descobrissen contradiccions a la teoria de conjunts. L'exemple més simple fou descobert per Bertrand Russell: segons la teoria de Cantor es pot parlar de qualsevol conjunt de objectes si s'especifiquen els seus elements sens ambigüitat. Per tant podem considerar el conjunt R, els elements del qual son exactament aquells conjunts que no son elements de ells mateixos. Per tant si R és un element de ell mateix, per definició, no podria ser-ho, i viceversa. Resulta que R no pot pertànyer a ell mateix com a element ni no fer-ho. Tot això contradiu la lògica més elemental. Es podria pensar que això no és més que una ximpleria, però el que passa és que contradiccions similars afecten a conjunts no tan artificials i recercats com el conjunt R. La primera mostra de la importància de la lògica fou un fracàs estrepitós. Frege havia creat un sistema que pretenia regular qualsevol raonament matemàtic. Russell observà que la paradoxa esmentada podia ser provada seguint el sistema de Frege, així com qualsevol afirmació, la qual cosa tornava aquestes regles totalment inútils. Amb el temps sorgiren substituts als treballs de Frege. El primer va ser els Principia Mathematica de Whitehead (nat el 15 de febrer de 1861 a Ramsgate, Isla de Thanet, Kent, Anglaterra – mort el 30 de desembre de 1947 a Cambridge, Massachusetts, Estats Units)i Russell, de gran complexitat lògica. Després vendrien les teories de conjunts de Zermelo-Fraenkel (ZF), i de von Neumann-Bernays-Gödel (NBG). Amdues permeten deduir tots els teoremes matemàtics a partir dels seus principis bàsics (axiomes), sens que, fins ara, s'hagi trobat cap contradicció.
Raonament deductiu i inductiu
Originalment la lògica només comprenia el raonament deductiu que és allò que s'inferix de unes premisses dades. Sigui com sigui és important fer notar que el raonament inductiu-l'estudi i derivació de generalitzacions a partir de les observacions-ha estat a vegades inclòs en l'estudi de la lògica. Igualment, hem de diferenciar entre validesa deductiva i validesa inductiva. La noció de validesa deductiva pot ser establerta rigorosament per sistemes de Lògica formal en idees de termes ben entesos de semàntica. La validesa inductiva, per altra costat, ens exigeix definir una generalització exacte de algun conjunt d'observacions. La tasca de proporcionar aquesta definició pot ser abordada per diferents camins, alguns més formals que altres; algunes d'aquestes definicions poden usar models matemàtics de probabilitat.
Lògica formal i informal
Una mica arbitràriament, l'estudi de la lògica és divideix en lògica formal i informal.
La lògica formal (a vegades anomenada lògica simbòlica) s'apropa a la lògica, i en particular, al debat lògic com a un conjunt de regles manipulació de símbols. Hi ha dues classes de regles en qualsevol sistema de lògica formal: Les regles sintaxi lògica i les regles d'inferència.
Enllaç extern
- [http://www.uv.es/~ivorra/Libros/Libros.htm Plana de Carlos Ivorra Castillo en castellà]
Categoria:Lògica
ja:論理学
ko:일반논리학
ms:Logik
simple:Logic
th:ตรรกศาสตร์
Filosofia De La NaturaLa cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
Cosmologia Grega
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).
Cosmologia Medieval
La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.
Cosmologia Moderna
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.
Cosmologia Contemporània
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:
El futur de la cosmologia
Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.
Enllaços externs
- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
----
Categoria:Cosmologia
ja:宇宙論
ko:우주론
simple:Cosmology
th:จักรวาลวิทยา
EstoïcismeL'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoa) d'Atenes.
Com l'epicureisme, la filosofia estoica va tenir molts seguidors durant tot el període hel·lenístic i també en l'època romana. Un dels més reconeguts és Sèneca.
Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.
Lògica
L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.
Física
En ser la Naturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'univers immers en el foc divi (logos) que tot ho regeix. Com en Heràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses.
Ètica
La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el Logos, principi racional del qual participen tots els éssers.
Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia o autosuficiència.
Categoria:filosofia
LògicaEn general, la lògica és l'estudi dels sistemes de raonament, és a dir, de sistemes de raonament que un ésser intel·ligent podria utilitzar per raonar. La lògica serviria per dir quines formes d'inferència son vàlides i quines no. Tradicionalment, s'estudia com a branca de la filosofia, però també és podria considerar una branca de la matemàtica o de la informàtica.
Història
La lògica, en el sentit més general d'aquesta paraula, es remunta al segle IV aC, quan Aristòtil la posa com a base del seu sistema filosòfic, per ser una matèria indispensable per qualsevol altre ciència. Encara que tal com va ser concebuda pel savi grec era bastant rígida, i de poc abast, amb tot va restar inalterada fins el segle XIX, encara que Leibnitz (1646 - 1716) li donà un cert impuls, dins una postura conservadora, va ser Boole (nat el 2 de novembre de 1815 a Lincoln, Lincolnshire, Anglaterra-mort el 8 de desembre de 1864 a Ballintemple, County Cork, Irlanda), amb alguns altres, començaren a relacionar-la directament amb la matemàtica. La lògica, tal com s'entén avui, va sorgir dels treballs de Frege (nat el 8 de novembre de 1848 a Wismar, Mecklenburg-Schwerin (actualment Alemanya)-mort el 26 de juliol de 1925 a Bad Kleinen, Alemanya) i Peano (nat el 27 d'agost de 1858 a Cuneo, Piemonte, Itàlia - mort el 20 d'abril de 1932 a Turin, Italia). Aquests treballs es veren com la culminació del procés de formalització de la matemàtica, començada per Isaac Newton i Leibnitz, creadors del càlcul infinitesimal, que després desenvoluparien Cauchy (nat el 21 d'agost de 1789 a París, França – mort el 23 de maig de 1857 a Sceaux, aprop de París), i Gauss (nat el 30 d'abril de 1777 a Brunswick, Ducat de Brunswick, actualment Alemanya – mort el 23 de febrer de 1855 a Göttingen, Hanover, avui Alemanya), entre d'altres que cada vegada abastava conceptes més generals i abstractes. Dedekind (nat el 6 d'octubre de 1831 a Braunschweig, Ducat de Braunschweig, avui Alemanya – mort el 12 de febrer de 1916 a Braunschweig), Riemann (nat el 17 de setembre de 1826 a Breselenz, Hanover, avui Alemanya – mort el 20 de juliol de 1866 a Selasca, Itàlia), Weierstrass (nat el 31 d'octubre de 1815 a Ostenfeide, Westphalia, actual Alemanya – mort el 19 de febrer de 1897 a Berlín, Alemanya) sistematitzaren la matemàtica fins el punt de deixar-la construïda essencialment a partir dels nombres naturals, i sobre les propietats fonamentals dels conjunts. L'obra de Frege i Peano havia de ser la culminació d'aquest procés: provaren de donar regles precises per determinar completament la labor del matemàtic, explicitant tant els punts de partida com els mètodes per deduir nous resultats.Si només hagués estat així la lògica seguiria essent una curiositat reservada als matemàtics amb inclinacions filosòfiques, però a finals del segle XIX Georg Cantor creà i desenvolupà la part més general i abstracta de la matemàtica moderna: la teoria de conjunts. No va passar molt de temps sens que el propi Cantor, i d'altres, descobrissen contradiccions a la teoria de conjunts. L'exemple més simple fou descobert per Bertrand Russell: segons la teoria de Cantor es pot parlar de qualsevol conjunt de objectes si s'especifiquen els seus elements sens ambigüitat. Per tant podem considerar el conjunt R, els elements del qual son exactament aquells conjunts que no son elements de ells mateixos. Per tant si R és un element de ell mateix, per definició, no podria ser-ho, i viceversa. Resulta que R no pot pertànyer a ell mateix com a element ni no fer-ho. Tot això contradiu la lògica més elemental. Es podria pensar que això no és més que una ximpleria, però el que passa és que contradiccions similars afecten a conjunts no tan artificials i recercats com el conjunt R. La primera mostra de la importància de la lògica fou un fracàs estrepitós. Frege havia creat un sistema que pretenia regular qualsevol raonament matemàtic. Russell observà que la paradoxa esmentada podia ser provada seguint el sistema de Frege, així com qualsevol afirmació, la qual cosa tornava aquestes regles totalment inútils. Amb el temps sorgiren substituts als treballs de Frege. El primer va ser els Principia Mathematica de Whitehead (nat el 15 de febrer de 1861 a Ramsgate, Isla de Thanet, Kent, Anglaterra – mort el 30 de desembre de 1947 a Cambridge, Massachusetts, Estats Units)i Russell, de gran complexitat lògica. Després vendrien les teories de conjunts de Zermelo-Fraenkel (ZF), i de von Neumann-Bernays-Gödel (NBG). Amdues permeten deduir tots els teoremes matemàtics a partir dels seus principis bàsics (axiomes), sens que, fins ara, s'hagi trobat cap contradicció.
Raonament deductiu i inductiu
Originalment la lògica només comprenia el raonament deductiu que és allò que s'inferix de unes premisses dades. Sigui com sigui és important fer notar que el raonament inductiu-l'estudi i derivació de generalitzacions a partir de les observacions-ha estat a vegades inclòs en l'estudi de la lògica. Igualment, hem de diferenciar entre validesa deductiva i validesa inductiva. La noció de validesa deductiva pot ser establerta rigorosament per sistemes de Lògica formal en idees de termes ben entesos de semàntica. La validesa inductiva, per altra costat, ens exigeix definir una generalització exacte de algun conjunt d'observacions. La tasca de proporcionar aquesta definició pot ser abordada per diferents camins, alguns més formals que altres; algunes d'aquestes definicions poden usar models matemàtics de probabilitat.
Lògica formal i informal
Una mica arbitràriament, l'estudi de la lògica és divideix en lògica formal i informal.
La lògica formal (a vegades anomenada lògica simbòlica) s'apropa a la lògica, i en particular, al debat lògic com a un conjunt de regles manipulació de símbols. Hi ha dues classes de regles en qualsevol sistema de lògica formal: Les regles sintaxi lògica i les regles d'inferència.
Enllaç extern
- [http://www.uv.es/~ivorra/Libros/Libros.htm Plana de Carlos Ivorra Castillo en castellà]
Categoria:Lògica
ja:論理学
ko:일반논리학
ms:Logik
simple:Logic
th:ตรรกศาสตร์
ÈticaL'ètica o moral és una branca de la Filosofia, i una subbranca de la axiologia, que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. L'estudi de l'ètica està subdividit en diferents temes, entre els quals destaquen: la teoria del valor, la metaètica, la teoria de la conducta i l'ètica aplicada. El dilema sobre com s'ha d'actuar sorgeix per l'existència de la llibertat de l'ésser humà, a diferència dels animals que només actuen per instint i responent a estímuls.
Disputes sobre el seu caràcter
El paper i la definició de l'ètica han estat controvertits al llarg de la història:
- Els filòsofs creuen que és una mena de ciència de la moral, tot i que no puguin demostrar-se els seus postulats
- Moltes religions consideren que l'ètica és una branca de la teologia, ja que les normes d'actuació estan prèviament dictades per Déu. La funció de l'ètica seria aplicar aquelles normes a la vida quotidiana i extreure'n noves normes segons les circumstàncies
- En les ciències socials, es creu que tota disciplina porta parella la seva ètica; per exemple l'economia té una ètica determinada pels mitjans per aconseguir els diners, la seva aplicació, les relacions laborals...
- Per últim, hi ha qui no està d'acord amb restringir l'ètica als éssers humans, per això parlen d'etologia
Breu història
L'aparició de l'ètica va tenir lloc alhora que altres fites del desenvolupament cerebral de l'home, va lligada a la autoconsciència. La majoria de cultures tenen un mite per explicar aquest origen.
La filosofia occidental des del començament va ocupar-se de l'ètica. Destaquen, entre altres, els noms de Sòcrates o Aristòtil. Altres figures rellevants al llarg del temps són Thomas Hobbes, Kant o Arthur Schopenhauer.
Avui dia l'ètica estpa molt lligada al dret, ja que cada país té un corpus de lleis que determinen què es pot fer i què no, amb les conseqüents sancions. Les lleis sempre responen a una determinada concepció del bé i per tant la història del dret i de l'ètica van molt lligades. El dret, però, sempre parteix de normes concretes (lleis), mentre que la reflexió teòrica pot concretar o no uns preceptes.
Teories ètiques
Segons el centre de reflexió, les teories ètiques poden agrupar-se en tres blocs:
- Determinades teories ètiques busquen el fi: ser feliç, ser bo, assolir la perfecció, salvar l'ànima. Totes elles donen una sèrie de normes o passes a seguir per assolir el fi desitjat. Exemples serien l'utilitarisme o els deu manaments del cristianisme.
- Altres es fixen més en les virtuts: les qualitats moralment desitjables o bones que ha de conrear l'ésser humà. Plató ho explicita prou clarament. Un exemple no occidental seria la doctrina de Confuci.
- Unes altres teories se centren en l'acció i el deure: jutgen si allò que hom fa és bo o no segons si s'adequa al que li pertocaria fer. Kant és potser el màxim exponent d'aquesta branca.
Tots aquests sistemes tenen variants segons si la font de la moral està al propi subjecte o si ve dictada des de fora o segons si es parla de normes i judicis absoluts o relatius. A més, s'acostuma a distingir entre la moral individual i la col·lectiva, la que s'ha d'adoptar per permetre la convivència (és el que Jean-Jacques Rousseau anomenava "contracte social").
Categoria:Ètica
ja:倫理
simple:Ethics
Filosofia antigaLa filosofia antiga és la filosofia desenvolupada durant l'Edat Antiga pels grecs i els romans. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l'Antiga Grècia, partint dels mites. Dintre d'aquest període es troben grans filòsofs com Parmènides, Plató o Aristòtil. La filosofia immediatament posterior és la filosofia medieval.
Encara que els romans també van dedicar-se a la filosofia, la filosofia romana és més aviat una imitació de la grega, fins el punt que es pot considerar que filosofia antiga i filosofia grega són sinònims. La filosofia romana ha estat important com a intermediària entre la filosofia grega i la cultura europea.
Disciplines filosòfiques
Els filòsofs antics intentaven aplicar la raó per donar una explicació satisfactòria als grans misteris o preguntes existencials. Els interessos principals de la filosofia antiga van marcar la divisió de la filosofia posterior en disciplines filosòfiques: física (orígens i essència de les coses), ètica (relacions entre l'home i el proïsme), dialèctica (el temps i el pensament).
Relació amb altres àmbits
La filosofia antiga estava lligada a les altres ciències, sobretot al principi. Donat l'origen mític de moltes concepcions filosòfiques, també es troben relacions amb l'art i la religió. Tanmateix, molts filòsofs antics van ser acusats d'ateisme: la condemna a mort de Sòcrates n'és un exemple famós.
Períodes
#Filosofia presocràtica
#Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil
#Filosofia hel·lenística
#Filosofia neoplatònica (Plotí)
Categoria:Filosofia
Categoria:Antiga Grècia
Filosofia medievalS'anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins la caiguda de Constantinoble l'any 1453. Es tracta d'un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. En el pla cultural, Occident perd el coneixement de la llengua grega i gran part del llegat filosòfic i científic antic.
De la mà de l'Església comença la construcció d'un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió.
Característiques generals
- Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
- Sant Agustí aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
- La relació entre Fe i Raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels Universals ocuparant bona part del treball filosòfic.
- l'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII.
Períodes de la filosofia medieval
- Patrística: Segle IV - Segle V.
- Escolàstica: Segle VI - Segle XIV.
Fet destacable
Aparició de la universitat (segle XII).
categoria:Filosofia
Filosofia modernaAls segles XV i XVI la cultura i la societat europees van experimentar una gran transformació amb la invenció de la impremta (1453), la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (1453) i el descobriment d'Amèrica (1492). També, amb el desplegament de l'humanisme, que modifica radicalment les condicions de la cultura.
Un altre fet important és la Reforma de la teologia i la religió cristianes que, de la mà d'Erasme i Luter, va desembarcar en la fragmentació de la cristiandat occidental.
L'aparició dels Estats Nacionals (França, Anglaterra, Espanya), amb una gran extensió territorial i la concentració del poder en un sobiràm portarà a Maquiaviel, Moro i Montaigne a fer un "balanç crític" de la dramàtica experiència de l'època, obrint noves vies al pensament polític i social.
Categoria:Filosofia
Podem afirmar que la filosofia moderna comença amb Descartes i el seu Discurs del mètode (1637), trencant amb la filosofia medieval de Sant Tomàs D'Aquino, el qual es basava en Aristòtil. Descartes va criticar aquesta filosofia, també coneguda per Escolàstica. L'Escolàstica es basava en el sil·logisme d'Aristòtil (un mètode senzill per obtenir una conclusió a partir de dues premisses). Descartes creia que basant-se en el sil·logisme només s'obtenien veritats que ja es coneixien, i no se'n podien obtenir de noves. Una de les tasques de Descartes va ser redirigir la filosofia per poder aconseguir noves veritats.
Categoria:Filosofia
Categoria:Ciències socials
ja:Category:哲学
ko:분류:철학
th:Category:ปรัชญา
All-India Institute of Medical Sciences (AIIMS), DelhiAll-India Institute of Medical Sciences (AIIMS) är ett universitet i den indiska staden Delhi.
Kategori:Universitet i Indien
Praga appartamenti rozstpy gry sportowe pharmacy dieta kopenhaska
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Le Creux
De Petit Creux (of Le Creux) is een Franse kaas die gemaakt wordt in de Bourgogne
Het is een klein kaasje stevig, maar met een zachte binnenkant. Het is een kaas voor de liefhebber, de kaas is goed vergelijkbaar met de Epoisses. De kaas wordt tijdens het rijpingsproces gewassen met een mengsel met Marc de Bourgogne, wat een duidelijke invloed heeft op de smaak.
Overigens is er ook een Zwitsers kaasmerk “Creux”, dat is echter een “fromage blanc
|
Devaux
Devaux is een Australisch automerk, meer bepaald een replicabouwer. Officieel heet het bedrijf, dat door een lokaal industrieel designer genaamd David Clash werd opgericht, Devaux Cars. Het enige model is de Coupe, een kitcar die erg lijkt op enkele jaren 30-auto's, zoals de Pools: Gdańsk; tot 1945 bekend onder de (Duitse) naam Danzig, in het Nederlands soms aangeduid als Dantzig of Danswijk, in de Kasjoebische streektaal Gduńsk genoemd) is hoofdstad van Pommeren en een hanzestad in Polen, gelegen aan de Oostzee, op de pl
|
Raad van Verzet
De Raad van Verzet, voluit Raad van Verzet in het Koninkrijk der Nederlanden (RVV) was een Nederlandse koepel van verzetsorganisaties in de Tweede Wereldoorlog.
De RVV werd in april 1943 opgericht in de woning van Henk van Beek, Stationsstraat 28a te Amersfoort. Initiatiefnemer was radiotechnicus Jan Thijss
|
Maria Theresia Henriëtte van Oostenrijk-Este
Maria Theresia Henriëtte (Brünn 2 juli 1849 - Slot Wildenwart 3 februari 1919), aartshertogin van Oostenrijk-Este, was als echtgenote van Lodewijk II
|
Monnikenhuizen
Monnikenhuizen is een wijk in Arnhem-Noord, gelegen op het hoogste punt van Arnhem (Hoogte 80). Het is een kleine wijk met zowel laagbouw als flats. Vanaf Hoogte 80 is er uitzicht tot op de A12.
In Monnikenhuizen bevindt zich het sportcomplex Valkenhuizen, met sportvelden, zalen en een zwembad. Het vroegere Vitessestadion Nieuw Monnikenhuizen was er gelegen, maar na de verhuizing van Vitesse naar het
|
|
Siraya (dialect)
Siraya is een dialect van het Siraya, een
|
Universiteitshoogleraar
__NOTOC__
De universiteitshoogleraar is een bijzondere functie aan een Nederlandse universiteit, die bekleed wordt door toonaangevende hoogleraren. Ten opzichte van gewone hoogleraren krijgt een universiteitshoogleraar veel vrijheid, extra geld voor onderzoek, en vaak vrijstelling van bestuurswerk of onderwijsverplichtingen. Soms is de universiteitshoogleraar leider van een grotere onderzoeksgroep, en valt hij niet meer onder een enkele faculteit of o
|
|
