:: wikimiki.org ::
| Filosofia |
FilosofiaLa Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.
Disciplines filosòfiques
En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà).
Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.
Història
Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa.
Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents:
#Filosofia antiga
#Filosofia medieval
#Filosofia moderna
#Filosofia contemporània
Textos
- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource]
Categoria:Filosofia
ja:哲学
ko:철학
ms:Falsafah
simple:Philosophy
th:ปรัชญา
Ciència
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Ciència i pseudociència
Paul Feyerabend.]]
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible
L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El Mètode Científic
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
#Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures)
#Hipòtesi (es proposa una explicació provisional)
#Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi)
#Comprovació de la predicció (amb nous experiments)
El paper de les matemàtiques
hipòtesi]]
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
mètode científic]
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
ciència grega]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
:Matemàtiques - Lògica
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs
- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències
- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Categoria:Ciència
ja:科学
ko:과학
ms:Sains
simple:Science
th:วิทยาศาสตร์
zh-min-nan:Kho-ha̍k
Ciència
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Ciència i pseudociència
Paul Feyerabend.]]
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible
L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El Mètode Científic
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
#Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures)
#Hipòtesi (es proposa una explicació provisional)
#Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi)
#Comprovació de la predicció (amb nous experiments)
El paper de les matemàtiques
hipòtesi]]
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
mètode científic]
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
ciència grega]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
:Matemàtiques - Lògica
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs
- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències
- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Categoria:Ciència
ja:科学
ko:과학
ms:Sains
simple:Science
th:วิทยาศาสตร์
zh-min-nan:Kho-ha̍k
EpistemologiaEl mot Epistemologia ve de dues rels gregues “epistêmé” (saber), i “logos” (ciència, tractat, discurs).
És la teoria filosòfica que té per objectes: definir un cos de coneixements, distingir les seves principals varietats, identificar les fonts, establir els seus límits.
Temes per explorar l'epistemologia
- Saber objectiu o subjectiu?
- Ciencies cognitives: psicologia del saber. Vegeu també intel·ligència artificial
- Lògica deductiva, i lògica inductiva.
- Problema de la probabilitat: probabilitat de l'epistema; empirisme versus apriorisme.
- Ètica de la informació.
- Cibernètica. Lògica epistèmica. L'epistemologia com a saber reflexiu.
- Transmissió del saber. Pedagogia. Retòrica.
- Epistemologia de les ciències.
- Mètode reduccionista; Navalla d'Ockham.
Categoria:Filosofia
ja:%E8%AA%8D%E8%AD%98%E8%AB%96
CosmologiaLa cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
Cosmologia Grega
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).
Cosmologia Medieval
La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.
Cosmologia Moderna
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.
Cosmologia Contemporània
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:
El futur de la cosmologia
Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.
Enllaços externs
- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
----
Categoria:Cosmologia
ja:宇宙論
ko:우주론
simple:Cosmology
th:จักรวาลวิทยา
AntropologiaL'Antropologia —del grec άνθρωπος (home) i 'logos' (coneixement)— és l'estudi de la Humanitat, incloent-hi els humans de totes les èpoques i totes les dimensions de la humanitat. El concepte de cultura és bàsic en Antropologia. Es considera que la cultura és un tret bàsic de la natura humana, i que l'home té la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols, i de transformar el món (i ell mateix) utilitzant aquests símbols.
Pàgines que s'hi relacionen:
- Antropologia física
- Arqueologia
- Creences
- Cultura popular
- Etnologia
- Sexologia
Categoria:Antropologia
ja:人類学
ko:인류학
ms:Antropologi
simple:Anthropology
th:มานุษยวิทยา
zh-min-nan:Jîn-lūi-ha̍k
MetafísicaLa metafísica és una branca de la filosofia. El seu nom ve del prefix grec "meta" (més enllà), tot allò que està fora del domini del perceptible.
Origen i sentit del terme
El primer que li va donar nom va ser Aristòtil, o millor dit, els seus deixebles, que es referien amb aquest terme als llibres que venien després del dedicats a la física. Es dividia tradicionalment en ontologia, teologia i ciència universal.
S'ocupa del sentit de les coses, de l'essència del que envolta l'ésser humà, de la realitat no perceptible, de les lleis primeres i els orígens del món, de l'esperit....
Els problemes tradicionals de la metafísica avui s'han dividit en altres branques del saber, com la ciència, la filosofia del llenguatge, etc. però hi ha qüestions que romanen dins del seu camp. Avui dia a vegades s'empra la paraula en un sentit despectiu per referir-se a coses poc reals, massa volàtils, discursos buits.
Autors especialment dedicats a la metafísica
- Parmènides
- Aristòtil
- Kant
- Hegel
- Tomàs d'Aquino
- Heidegger
ja:形而上学
ko:형이상학
LògicaEn general, la lògica és l'estudi dels sistemes de raonament, és a dir, de sistemes de raonament que un ésser intel·ligent podria utilitzar per raonar. La lògica serviria per dir quines formes d'inferència son vàlides i quines no. Tradicionalment, s'estudia com a branca de la filosofia, però també és podria considerar una branca de la matemàtica o de la informàtica.
Història
La lògica, en el sentit més general d'aquesta paraula, es remunta al segle IV aC, quan Aristòtil la posa com a base del seu sistema filosòfic, per ser una matèria indispensable per qualsevol altre ciència. Encara que tal com va ser concebuda pel savi grec era bastant rígida, i de poc abast, amb tot va restar inalterada fins el segle XIX, encara que Leibnitz (1646 - 1716) li donà un cert impuls, dins una postura conservadora, va ser Boole (nat el 2 de novembre de 1815 a Lincoln, Lincolnshire, Anglaterra-mort el 8 de desembre de 1864 a Ballintemple, County Cork, Irlanda), amb alguns altres, començaren a relacionar-la directament amb la matemàtica. La lògica, tal com s'entén avui, va sorgir dels treballs de Frege (nat el 8 de novembre de 1848 a Wismar, Mecklenburg-Schwerin (actualment Alemanya)-mort el 26 de juliol de 1925 a Bad Kleinen, Alemanya) i Peano (nat el 27 d'agost de 1858 a Cuneo, Piemonte, Itàlia - mort el 20 d'abril de 1932 a Turin, Italia). Aquests treballs es veren com la culminació del procés de formalització de la matemàtica, començada per Isaac Newton i Leibnitz, creadors del càlcul infinitesimal, que després desenvoluparien Cauchy (nat el 21 d'agost de 1789 a París, França – mort el 23 de maig de 1857 a Sceaux, aprop de París), i Gauss (nat el 30 d'abril de 1777 a Brunswick, Ducat de Brunswick, actualment Alemanya – mort el 23 de febrer de 1855 a Göttingen, Hanover, avui Alemanya), entre d'altres que cada vegada abastava conceptes més generals i abstractes. Dedekind (nat el 6 d'octubre de 1831 a Braunschweig, Ducat de Braunschweig, avui Alemanya – mort el 12 de febrer de 1916 a Braunschweig), Riemann (nat el 17 de setembre de 1826 a Breselenz, Hanover, avui Alemanya – mort el 20 de juliol de 1866 a Selasca, Itàlia), Weierstrass (nat el 31 d'octubre de 1815 a Ostenfeide, Westphalia, actual Alemanya – mort el 19 de febrer de 1897 a Berlín, Alemanya) sistematitzaren la matemàtica fins el punt de deixar-la construïda essencialment a partir dels nombres naturals, i sobre les propietats fonamentals dels conjunts. L'obra de Frege i Peano havia de ser la culminació d'aquest procés: provaren de donar regles precises per determinar completament la labor del matemàtic, explicitant tant els punts de partida com els mètodes per deduir nous resultats.Si només hagués estat així la lògica seguiria essent una curiositat reservada als matemàtics amb inclinacions filosòfiques, però a finals del segle XIX Georg Cantor creà i desenvolupà la part més general i abstracta de la matemàtica moderna: la teoria de conjunts. No va passar molt de temps sens que el propi Cantor, i d'altres, descobrissen contradiccions a la teoria de conjunts. L'exemple més simple fou descobert per Bertrand Russell: segons la teoria de Cantor es pot parlar de qualsevol conjunt de objectes si s'especifiquen els seus elements sens ambigüitat. Per tant podem considerar el conjunt R, els elements del qual son exactament aquells conjunts que no son elements de ells mateixos. Per tant si R és un element de ell mateix, per definició, no podria ser-ho, i viceversa. Resulta que R no pot pertànyer a ell mateix com a element ni no fer-ho. Tot això contradiu la lògica més elemental. Es podria pensar que això no és més que una ximpleria, però el que passa és que contradiccions similars afecten a conjunts no tan artificials i recercats com el conjunt R. La primera mostra de la importància de la lògica fou un fracàs estrepitós. Frege havia creat un sistema que pretenia regular qualsevol raonament matemàtic. Russell observà que la paradoxa esmentada podia ser provada seguint el sistema de Frege, així com qualsevol afirmació, la qual cosa tornava aquestes regles totalment inútils. Amb el temps sorgiren substituts als treballs de Frege. El primer va ser els Principia Mathematica de Whitehead (nat el 15 de febrer de 1861 a Ramsgate, Isla de Thanet, Kent, Anglaterra – mort el 30 de desembre de 1947 a Cambridge, Massachusetts, Estats Units)i Russell, de gran complexitat lògica. Després vendrien les teories de conjunts de Zermelo-Fraenkel (ZF), i de von Neumann-Bernays-Gödel (NBG). Amdues permeten deduir tots els teoremes matemàtics a partir dels seus principis bàsics (axiomes), sens que, fins ara, s'hagi trobat cap contradicció.
Raonament deductiu i inductiu
Originalment la lògica només comprenia el raonament deductiu que és allò que s'inferix de unes premisses dades. Sigui com sigui és important fer notar que el raonament inductiu-l'estudi i derivació de generalitzacions a partir de les observacions-ha estat a vegades inclòs en l'estudi de la lògica. Igualment, hem de diferenciar entre validesa deductiva i validesa inductiva. La noció de validesa deductiva pot ser establerta rigorosament per sistemes de Lògica formal en idees de termes ben entesos de semàntica. La validesa inductiva, per altra costat, ens exigeix definir una generalització exacte de algun conjunt d'observacions. La tasca de proporcionar aquesta definició pot ser abordada per diferents camins, alguns més formals que altres; algunes d'aquestes definicions poden usar models matemàtics de probabilitat.
Lògica formal i informal
Una mica arbitràriament, l'estudi de la lògica és divideix en lògica formal i informal.
La lògica formal (a vegades anomenada lògica simbòlica) s'apropa a la lògica, i en particular, al debat lògic com a un conjunt de regles manipulació de símbols. Hi ha dues classes de regles en qualsevol sistema de lògica formal: Les regles sintaxi lògica i les regles d'inferència.
Enllaç extern
- [http://www.uv.es/~ivorra/Libros/Libros.htm Plana de Carlos Ivorra Castillo en castellà]
Categoria:Lògica
ja:論理学
ko:일반논리학
ms:Logik
simple:Logic
th:ตรรกศาสตร์
Filosofia De La NaturaLa cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
Cosmologia Grega
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).
Cosmologia Medieval
La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.
Cosmologia Moderna
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.
Cosmologia Contemporània
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:
El futur de la cosmologia
Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.
Enllaços externs
- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
----
Categoria:Cosmologia
ja:宇宙論
ko:우주론
simple:Cosmology
th:จักรวาลวิทยา
LògicaEn general, la lògica és l'estudi dels sistemes de raonament, és a dir, de sistemes de raonament que un ésser intel·ligent podria utilitzar per raonar. La lògica serviria per dir quines formes d'inferència son vàlides i quines no. Tradicionalment, s'estudia com a branca de la filosofia, però també és podria considerar una branca de la matemàtica o de la informàtica.
Història
La lògica, en el sentit més general d'aquesta paraula, es remunta al segle IV aC, quan Aristòtil la posa com a base del seu sistema filosòfic, per ser una matèria indispensable per qualsevol altre ciència. Encara que tal com va ser concebuda pel savi grec era bastant rígida, i de poc abast, amb tot va restar inalterada fins el segle XIX, encara que Leibnitz (1646 - 1716) li donà un cert impuls, dins una postura conservadora, va ser Boole (nat el 2 de novembre de 1815 a Lincoln, Lincolnshire, Anglaterra-mort el 8 de desembre de 1864 a Ballintemple, County Cork, Irlanda), amb alguns altres, començaren a relacionar-la directament amb la matemàtica. La lògica, tal com s'entén avui, va sorgir dels treballs de Frege (nat el 8 de novembre de 1848 a Wismar, Mecklenburg-Schwerin (actualment Alemanya)-mort el 26 de juliol de 1925 a Bad Kleinen, Alemanya) i Peano (nat el 27 d'agost de 1858 a Cuneo, Piemonte, Itàlia - mort el 20 d'abril de 1932 a Turin, Italia). Aquests treballs es veren com la culminació del procés de formalització de la matemàtica, començada per Isaac Newton i Leibnitz, creadors del càlcul infinitesimal, que després desenvoluparien Cauchy (nat el 21 d'agost de 1789 a París, França – mort el 23 de maig de 1857 a Sceaux, aprop de París), i Gauss (nat el 30 d'abril de 1777 a Brunswick, Ducat de Brunswick, actualment Alemanya – mort el 23 de febrer de 1855 a Göttingen, Hanover, avui Alemanya), entre d'altres que cada vegada abastava conceptes més generals i abstractes. Dedekind (nat el 6 d'octubre de 1831 a Braunschweig, Ducat de Braunschweig, avui Alemanya – mort el 12 de febrer de 1916 a Braunschweig), Riemann (nat el 17 de setembre de 1826 a Breselenz, Hanover, avui Alemanya – mort el 20 de juliol de 1866 a Selasca, Itàlia), Weierstrass (nat el 31 d'octubre de 1815 a Ostenfeide, Westphalia, actual Alemanya – mort el 19 de febrer de 1897 a Berlín, Alemanya) sistematitzaren la matemàtica fins el punt de deixar-la construïda essencialment a partir dels nombres naturals, i sobre les propietats fonamentals dels conjunts. L'obra de Frege i Peano havia de ser la culminació d'aquest procés: provaren de donar regles precises per determinar completament la labor del matemàtic, explicitant tant els punts de partida com els mètodes per deduir nous resultats.Si només hagués estat així la lògica seguiria essent una curiositat reservada als matemàtics amb inclinacions filosòfiques, però a finals del segle XIX Georg Cantor creà i desenvolupà la part més general i abstracta de la matemàtica moderna: la teoria de conjunts. No va passar molt de temps sens que el propi Cantor, i d'altres, descobrissen contradiccions a la teoria de conjunts. L'exemple més simple fou descobert per Bertrand Russell: segons la teoria de Cantor es pot parlar de qualsevol conjunt de objectes si s'especifiquen els seus elements sens ambigüitat. Per tant podem considerar el conjunt R, els elements del qual son exactament aquells conjunts que no son elements de ells mateixos. Per tant si R és un element de ell mateix, per definició, no podria ser-ho, i viceversa. Resulta que R no pot pertànyer a ell mateix com a element ni no fer-ho. Tot això contradiu la lògica més elemental. Es podria pensar que això no és més que una ximpleria, però el que passa és que contradiccions similars afecten a conjunts no tan artificials i recercats com el conjunt R. La primera mostra de la importància de la lògica fou un fracàs estrepitós. Frege havia creat un sistema que pretenia regular qualsevol raonament matemàtic. Russell observà que la paradoxa esmentada podia ser provada seguint el sistema de Frege, així com qualsevol afirmació, la qual cosa tornava aquestes regles totalment inútils. Amb el temps sorgiren substituts als treballs de Frege. El primer va ser els Principia Mathematica de Whitehead (nat el 15 de febrer de 1861 a Ramsgate, Isla de Thanet, Kent, Anglaterra – mort el 30 de desembre de 1947 a Cambridge, Massachusetts, Estats Units)i Russell, de gran complexitat lògica. Després vendrien les teories de conjunts de Zermelo-Fraenkel (ZF), i de von Neumann-Bernays-Gödel (NBG). Amdues permeten deduir tots els teoremes matemàtics a partir dels seus principis bàsics (axiomes), sens que, fins ara, s'hagi trobat cap contradicció.
Raonament deductiu i inductiu
Originalment la lògica només comprenia el raonament deductiu que és allò que s'inferix de unes premisses dades. Sigui com sigui és important fer notar que el raonament inductiu-l'estudi i derivació de generalitzacions a partir de les observacions-ha estat a vegades inclòs en l'estudi de la lògica. Igualment, hem de diferenciar entre validesa deductiva i validesa inductiva. La noció de validesa deductiva pot ser establerta rigorosament per sistemes de Lògica formal en idees de termes ben entesos de semàntica. La validesa inductiva, per altra costat, ens exigeix definir una generalització exacte de algun conjunt d'observacions. La tasca de proporcionar aquesta definició pot ser abordada per diferents camins, alguns més formals que altres; algunes d'aquestes definicions poden usar models matemàtics de probabilitat.
Lògica formal i informal
Una mica arbitràriament, l'estudi de la lògica és divideix en lògica formal i informal.
La lògica formal (a vegades anomenada lògica simbòlica) s'apropa a la lògica, i en particular, al debat lògic com a un conjunt de regles manipulació de símbols. Hi ha dues classes de regles en qualsevol sistema de lògica formal: Les regles sintaxi lògica i les regles d'inferència.
Enllaç extern
- [http://www.uv.es/~ivorra/Libros/Libros.htm Plana de Carlos Ivorra Castillo en castellà]
Categoria:Lògica
ja:論理学
ko:일반논리학
ms:Logik
simple:Logic
th:ตรรกศาสตร์
Física
La Física (del grec φυσικός (phusikos), "natural" i φύσις (phusis), "natura") es la ciència que estudia la natura en el seu sentit més ample, ocupant-se del comportament de la matèria i l'energia, i de les forçes fonamentals de la natura que governen les interaccions entre les partícules. Fou anomenada filosofia natural fins finals del segle XIX. Els físics estudien un ampli espectre de fenòmens físics que van des de les partícules sub-atòmiques de les quals la matèria ordinaria està feta (física de partícules) a l'Univers material com un tot (cosmologia)
Els descobriments de la física troben aplicació en totes les altres ciències naturals, ja que la matèria i l'energia són els components bàsics del món natural. Algunes de les propietats estudiades en física són comunes a tots els sistemes materials, com la conservació de l'energia. Aquestes propietats són sovint anomenades lleis físiques. De vegades s'ha dit que la física és la "ciència fonamental", perque les demés ciències (biologia, química, geologia, etc.) tracten amb determinats tipus de sistemes materials que obeixen les lleis de la física. Per exemple, la química és la ciència de les molècules i els components químics que aquestes formen en grans quantitats. Les propietats dels components químics venen determinades per les propietats de les mol·lecules, les quals són descrites amb precisió per distintes àrees de la física com la mecànica quàntica, la termodinàmica i l'electromagnetisme.
La física està estretament relacionada amb les matemàtiques, les quals proveixen el marc lògic on les lleis físiques poden ser formaledes amb precisió i les seues prediccions quantificades. Les teories físiques són gairebé sempre expresades relacions matemàtiques, i les matemàtiques requerides són generalment més complicades que en altres ciències. La diferència entre la física i les matemàtiques és que la física s'ocupa en última instancia de les descripcions del món material, mentre que les matemàtiques s'ocupen de patrons abstractes que no necessiten sostenir-se en ell. La distinció, no obstant, no sempre és obvia. Hi ha una gran quantitat de investigació intermitja entre la física i les matemàtiques, coneguda com física matemàtica, dedicada a desenvolupar l'estructura matemàtica de les teories físiques.
Visió general de la investigació en la física
Física clàssica
La física clàssica inclou les branques trdicionals i temes que foren reconeguts i prou ben desenvolupats abans del començament del segle XX:
- Mecànica s'ocupa dels cossos sobre els que actuen les forçes i altres cossos en moviments i es pot dividir en estàtica (estudi de les forçes sobre un cos o cossos en repòs), cinemàtica (estudi del moviment sense importar el que el causa) i dinàmica (estudi del moviment i les forçes que l'afecten); a la vegada la mecànica pot dividir-se en mecànica de sòlids i mecànica de fluids. Aquesta última compren branques com la hidrostàtica, hidrodinàmica, aerodinàmica i pneumànica.
- L'acústica, l'estudi del só, sovint es considera una rama de la mecànica perque el só és degut al moviment de les partícules d'aire, o un altre medi, a través el qual les ones sonores poden viajar i per tant pot explicar-se en termes de lleis de la mecànica. Entre les branques més modernes de l'acústica es troba l'ultrasònica, què és l'estudi de les ones sonores a molt alta freqüència, més enllà del nivell d'audició humà.
- L'òptica, l'estudi de la llum, s'encarrega no sols de la llum visible sino també dels radiació infrarroja i violeta, les quals manifesten tots els fenòmens de la llum visible excepte la visibilitat, és a dir, reflexió, refracció, interferència, difracció, dispersió (vejau espectre electromagnètic) i polarització.
- La termodinàmica s'encarrega de les relacions entre el calor (l'energia interna que poseeixen les partícules de les quals es composa una susbstància) i altres formes d'energia.
- L'electromagnetisme ha sigut estudiat com a una branca de la física desde que fou descoberta la conexió entre l'electricitat i el magnetisme a principis del segle XIX. Un corrent elèctric crea un camp magnètic i un camp magnètic canviant indueix un corrent elèctric. L'electrostàtica tracta de les càrregues elèctriques en repòs, l'electrodinàmica de les càrregues en moviment i la magnetostàtica de pols magnètics en repòs.
Física moderna
La major part de la física clàssica es preocupa per la matèria i l'energia a una escala normal d'observació; per contra, molta de la física moderna (és a dir, els canvis que portaren les revolucionàries teories de principis del segle XX al món dels físics) s'ocupa del comportament de la matèria i l'energia sota condicions extremes (a velocitats llumíniques o pròximes a la de la llum) o en una escala molt gran o molt menuda. Per exemple, la física atòmica i la nuclear estudien la matèria a l'escala més menuda a la que poden identificar-se els elements químics. La física de partícules treballa a una escala més menuda encara, encarregant-se de les unitats més bàsiques de la matèria. Aquesta branca de la física es també coneguda com física d'alta energia per les energies extremadament elevades que són necessàries per produir molts dels tipus de partícules en enormes acceleradors de partícules. A aquesta escala, no són vàlides les nocions d'espai, temps, matèria i energia a les que estem acostumats.
Les dues teories principals en la física moderna presenten un diferent panorama dels conceptes de temps, espai i matèria del que presentava la física clàssica. La teoria quàntica s'ocupa de la natura discreta (en comptes de contínua) de molts fenòmens a nivell atòmic i subatòmic, i dels aspectes complementaris de les ones i partícules en la descripció d'aquestos fenòmens. La teoria de la relativitat tracta de la descripció dels fenòmens que ocorren en el marc de referència que es troba en moviment respecte a un observador; la teoria especial de la relativitat s'encarrega del moviment uniforme en un espai-temps plà i d'objectes movent-se a la velocitat de la llum o prop i la teoria general de la relativitat de moviment accelerat relativament en l'espai-temps corbat i la seua conexió amb la gravitació. Tant la teoria quàntica com la de la relativitat troben aplicacions en totes les àrees de la física moderna.
Física teòrica i experimental
La cultura de la investigació física difereix de les altres ciències en la separació de teoria i experiment. Des del segle XX, la major part dels físics s'han especialitzat o bé en física teòrica o bé en física experimental, i en el segle XX molts pocs han tingut èxit en ambdós camps d'investigació. En contrast, quasi tots els teòrics exitosos en biologia i química han sigut també experimentadors.
En línies generals, els teòrics busquen desenvolupar teories que descriguen i interpreten resultats experimentals existents i prediguen amb èxit resultats futurs, mentre que els experimentadors ideen i realitzen experiments per a explorar nous fenòmens i comprovar les prediccions teòriques. Encara que teoria i experiment són desenvolupats independentment, depenen en gran mesura un de l'altre. El progrés en física frequentment ve quan els experimentadors fan un descobriment que les teories existents no poden explicar, necessitant-se aleshores noves teories. De forma similar, idees sorgides de la teoria sovint inspiren nous experiments. En absència d'experiment, la investigació teòrica pot anar en la direcció equivocada. Aquesta és una de les crítiques que ha sigut dirigida cap a la teoria de cordes, una popular teoria en la física d'altes energies per a la qual encara no s'ha ideat cap prova experimental.
Enllaços relacionats
- Acústica
- Antimatèria
- Astrofísica
- Constant física
- dinàmica
- Electromagnetisme
- Estàtica
- Física clàssica
- Física moderna
- Mecànica quàntica
- Teoria de la relativitat
- Teoria dels camps quàntics
- Teoria de la xarxa d'espín
- Força feble
- Força nuclear forta
- Gravitació
- Matèria
- Mecànica
- Metrologia
- Òptica
- Radioactivitat
- Termodinàmica
Enllaços externs
- [http://www.scf-iec.org Societat Catalana de Física]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/F%edsica/ Planes web sobre física (en català)]
- [http://sic.uji.es/serveis/slt/asst/vox/fis.html Diccionari castellà-català de física]
Categoria:Física
als:Physik
ja:物理学
ko:물리학
ms:Fizik
simple:Physics
th:ฟิสิกส์
zh-min-nan:Bu̍t-lí-ha̍k
Filosofia orientalS'anomena filosofia oriental un conjunt de maneres de pensar que abarquen des de religions com el hinduisme fins a antigues mitologies com els ensenyaments d'Egipte, passant pel budisme, les tècniques del ioga o els poemes morals del Japó, per citar només alguns exemples.
De fet, el terme es defineix més aviat per oposició: és filosofia oriental tot allò que no està dins la filosofia occidental clàssica, que comença a Grècia amb els presocràtics i que suposa un intent racional d'explicar el món. Aludeix a una agrupació geogràfica més que conceptual, perquè els diferents sistemes són molt diversos entre ells.
El pensament oriental considera la raó una via més per apropar-se a la veritat, no la única. Acostuma a tenir una base oposada al dualisme, ja que considera que el cosmos és un tot, incloent-hi a l'ésser humà. És una filosofia més espiritual però alhora molt pràctica perquè l'objectiu és experimentar l'harmonia, la felicitat i així entendre el món.
Categoria:Filosofia
Filosofia medievalS'anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins la caiguda de Constantinoble l'any 1453. Es tracta d'un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. En el pla cultural, Occident perd el coneixement de la llengua grega i gran part del llegat filosòfic i científic antic.
De la mà de l'Església comença la construcció d'un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió.
Característiques generals
- Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
- Sant Agustí aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
- La relació entre Fe i Raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels Universals ocuparant bona part del treball filosòfic.
- l'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII.
Períodes de la filosofia medieval
- Patrística: Segle IV - Segle V.
- Escolàstica: Segle VI - Segle XIV.
Fet destacable
Aparició de la universitat (segle XII).
categoria:Filosofia
Filosofia modernaAls segles XV i XVI la cultura i la societat europees van experimentar una gran transformació amb la invenció de la impremta (1453), la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (1453) i el descobriment d'Amèrica (1492). També, amb el desplegament de l'humanisme, que modifica radicalment les condicions de la cultura.
Un altre fet important és la Reforma de la teologia i la religió cristianes que, de la mà d'Erasme i Luter, va desembarcar en la fragmentació de la cristiandat occidental.
L'aparició dels Estats Nacionals (França, Anglaterra, Espanya), amb una gran extensió territorial i la concentració del poder en un sobiràm portarà a Maquiaviel, Moro i Montaigne a fer un "balanç crític" de la dramàtica experiència de l'època, obrint noves vies al pensament polític i social.
Categoria:Filosofia
Podem afirmar que la filosofia moderna comença amb Descartes i el seu Discurs del mètode (1637), trencant amb la filosofia medieval de Sant Tomàs D'Aquino, el qual es basava en Aristòtil. Descartes va criticar aquesta filosofia, també coneguda per Escolàstica. L'Escolàstica es basava en el sil·logisme d'Aristòtil (un mètode senzill per obtenir una conclusió a partir de dues premisses). Descartes creia que basant-se en el sil·logisme només s'obtenien veritats que ja es coneixien, i no se'n podien obtenir de noves. Una de les tasques de Descartes va ser redirigir la filosofia per poder aconseguir noves veritats. Death StarDødsstjernen er en rumstation i Star Wars-universet, designet og bygget af Det Galaktiske Imperium. Allerede i filmen Attack of the Clones ser man Count Dooku stå med designet til Dødsstjernen, men man ser den først fuldt færdig i A New Hope.
Dødsstjernen er på størrelse med nogle måner, og har en kraft strålekanon der kan destruere en hel planet.
Kategori:Star Wars
Kategori:Star Wars-lokationer
Kategori:Star Wars-våben
wagi elektroniczne suplementy Doda i Virgin poker online casinos
|
|
|
|
