:: wikimiki.org ::
| Francès |
FrancèsEl francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés.
A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.
Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.
Enllaços externs
- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès)
Categoria:Llengües romàniques
als:Französische Sprache
ja:フランス語
ko:프랑스어
simple:French language
th:ภาษาฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-gí
Llengua RomànicaLes llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees.
Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
- romanès
-
- grup occidental
- dàlmata (E)
- istriot
- italià
- judeoitalià
- napolità
- sicilià
- grup ibero-romànic
- occidental
- galaico-portuguès
-
- fala
-
- gallec
-
- portuguès
- astur-lleonès
-
- asturià
-
- lleonès
-
- mirandès
- castellà
-
- espanyol
-
- extremeny
-
- judeocastellà (lladino)
- oriental
- català (català-valencià-balear)
- judeocatalà (qatalanit, catalanic)
- occità
- gascó
- alvernès
- llemosí
- vivaro-alpí
- llenguadocià
- provençal
- shuadit (judeoprovençal).
- grup pirenaic
- aragonès
- mossàrab (E)
- grup gal.lo-romànic
- francès
- francès
- francoprovençal
- zarphatic (judeofrancès)
- grup reto-romànic
- friülès
- ladí
- romanx
- grup meridional
- sard
- cors
Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó.
D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent.
En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).
Criolls
Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
- Crioll haitià
- Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
- Chavacano (Filipines)
- Palenquero (Colòmbia)
- Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
- Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba)
Categoria:Llengües romàniques
als:Romanische Sprachen
ja:ロマンス語
simple:Romance languages
Occità
L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia
Introducció i definició
ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo.
L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica.
Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.
Extensió
L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França.
En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.
Característiques de l'occità
Ortografia
Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema.
L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor.
En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal.
El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.
Vocabulari
Taula de comparació de llengües romàniques:
Diferències amb el català
Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent.
L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar.
També varia molt la pronunciació.
Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos.
L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant.
Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.
Dites en occità
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador:
«Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor»
I traduït al català modern:
«Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor»
També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
Dialectes de l'occità
trobadors
L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
- Alt alvernès
- Baix alvernès
- Gascó
- Landès
- Bearnès
- Ariegès
- Aranès
- Llemosí
- Alt llemosí
- Baix llemosí
- Llenguadocià
- Baix llenguadocià
- Llenguadocià mitjà
- Alt llenguadocià
- Guienès
- Provençal
- Transalpí
- Niçard
- Marítim
- Gavot
- Rodanenc
- Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)
Història de la llengua
Origens de l'occità
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
L'occità a l'Edat Mitjana
L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època.
L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.
Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent.
El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones.
La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.
La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge.
Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Les renaixences
Primera Renaixença
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis
:Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer
:"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta
:Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari
:El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.
Segona Renaixença
La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.
Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.
Època contemporània
Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre.
Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills.
Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
- L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
- La lògica antiunitarista.
- Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
- Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme.
Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social.
L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
Situació actual de la llengua
On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai.
Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen.
L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers.
Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %).
Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català
Notícies recents sobre l'occità
- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.
Enllaços relacionats
- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan]
Categoria:Occità
als:Okzitanische Sprache
ja:オック語
ko:오크어
París]
]
París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa.
Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.
Demografia
En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.
Història
El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII.
París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París.
El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França.
Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang.
La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944.
Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.
Enllaços externs
- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París]
Categoria:ParísCategoria:Capitals d'estats independents
als:Paris (Stadt)
ja:パリ
ko:파리 시
ms:Paris
simple:Paris
th:ปารีส
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Basc
El basc, o èuscar, és una llengua no indoeuropea parlada actualment en bona part del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc Francés (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània) a França. Avui en dia, la llengua basca no s'ha pogut incloure amb seguretat en cap familia lingüística coneguda, i antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans.
Alguns creuen que algunes de les paraules que li són pròpies procedeixen de l'edat de pedra, ja que es deriven del mot haitz "penya", per exemple:
:aizto o ai(n)zto "ganivet"
:aizkora "destral"
D'altres dubten d'aquesta etimologia, basant-se la posibilitat que la forma primitiva de haitz fos
- anetz o
- anitz. L'exemple de aizkora sol ser contestat amb què també és probable que provingui del llatí asciola "destral petita".
Es creu que la llengua dels bascons, (origen del basc actual) és anterior a l'aparició de les llengües indoeuropees a Europa, i hauria estat estesa per la tota la Península Ibèrica, i per tota Europa.
Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la i ensenyar-la durant la dictadura del general Franco) ha iniciat una lenta milloria. No obstant això a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les que està en regressió.
El substrat basc a Catalunya
Segons el filòleg Coromines la llengua basca, o una llengua d'un grup lingüístic bascoide, es conservà parlada a l'Alt Pallars fins els volts de l'any 1000.
La toponímia del Pirineu català s'explica fàcilment acudint a unes arrels basques: Esterri i Gerri probablement deriven dherri que vol dir 'poble'. Besiberri podria venir de les paraules bizi berri amb el significat de vida nova.
Urgell és possiblement derivat dur (aigua), com el municipi d'Ur.
Un cas molt clar és el de la Vall d'Aran (aran en el basc actual vol dir 'vall').
A més la llengua aranesa és un subdialecte del gascó dins la llengua occitana el qual (com el castellà) per haver-se originat en contacte amb l'euskara té algunes característiques on hi ha influit un substrat basc. Aquest és el cas de la fonètica en especial el vocalisme en les cinc vocals bàsiques i l'enmudiment de la "f". Així en aranès "festa" es diu hesta i "farina" harina. El basc en no tenir el fonema "f" o l'enmudien o el convertien en una altra lletra, així la "figa", en llatí clàssic ficus, passa a figo en llati vulgar i en basc a pigo.
La paraula catalana esquerra, castellana izquierda i galaicoportuguesa esquerda, provenen de la basca ezkerra (esku vol dir 'mà').
També la samarra o samarreta és una paraula d'origen basc.
Una de les maneres de dir ganivet en basc és precisament ganibet, però en aquesta cas tant en català com en basc és tracta d'una derivació de la paraula germànica. Com en anglès knife amb transformació de les consonants k,n,f en g,n,b.
Categoria:Llengües
als:Baskisch
ja:バスク語
ColonialismeEl Colonialisme, fou una pràctica habitual de finals del segle XIX compresa entre el 1870 i el 1914, en la qual els països europeus es van repartir els territoris d'Àfrica, Àsia i Oceania. Les seves causes, van ser:
- La necessitat de nous mercats, de primeres matèries barates, i de territoris per a l'excedent de població europea.
- La voluntat d'aconseguir prestigi internacional, ja que quan més territoris tenia un país més poderós i més important era.
- La suposada superioritat racial.
Les seves conseqüències, van ser:
- La creació de fronteres artificials, ja que van ser creades des dels despatxos europeus i van separar i barrejar pobles i cultures. Aquestes fronteres, van provocar conflictes greus, i els segueixen provocant avui en dia.
- La pèrdua d'identitat dels pobles colonitzats, ja que es va imposar la cultura europea.
Categoria:Història
Categoria:Política
Àfrica
Geografia física
L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants.
Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors.
Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.
Illes
Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).
Nom
L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol".
fenícia
Llista d'estats d'Àfrica
- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe
Categoria:Àfrica
ja:アフリカ
ko:아프리카
ms:Afrika
simple:Africa
th:ทวีปแอฟริกา
zh-min-nan:Hui-chiu
AmèricaAmèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà.
Panamà
Geografia
Té un litoral molt accidentat al nord, amb multitud d'illes de gran extensió, com Grenlàndia (la més gran del món si descomptem l'illa continent d'Austràlia), Baffin, Victòria, Ellesmere, Terranova. A l'Amèrica Central s'obre el golf de Mèxic, on hi trobem l'arxipèlag de les Antilles, on destaquen Cuba, la Hispaniola, les Bahames, Jamaica i Puerto Rico. A l'Amèrica del Sud només són destacables la Terra del Foc, les illes Malvines i les Galápagos.
Orogràficament, el més rellevant és la serralada dels Andes, que corre paral·lela a la costa sud-americana del Pacífic, amb cims com l'Aconcagua, amb vora 7.000 metres d'altitud, i l'Ojos del Salado, les màximes altures del continent. La serralada del Pacífic s'estén per l'Amèrica de Nord, a Mèxic amb la Sierra Madre i als Estats Units i el Canadà amb les (Muntanyes Rocalloses; a la façana atlàntica de Nord-amèrica s'alcen els Apalatxes.
L'Amazones, el riu més llarg d'Amèrica, és també el més cabalós del món; altres rius d'importància són el Paranà i el seu afluent Paraguai, també a Sud-amèrica, i el Mississipí-Missouri, a l'Amèrica del Nord. També a la part nord trobem els cinc grans llacs del continent: Superior, Michigan, Huron, Erie i Ontario, a part d'altres grans llacs com el Winnipeg, el Gran Llac dels Óssos i el Gran Llac dels Esclaus. A l'Amèrica Central i del Sud són remarcables el llac Nicaragua, el Maracaibo i el Titicaca.
Divisió geogràfica i política
Amèrica està dividida tradicionalment en tres subcontinents: Amèrica del Nord, Amèrica Central (inclou les illes del Carib), i Amèrica del Sud. Altres consideren que en realitat són dos continents, Amèrica del Nord (amb el Carib) i Amèrica del Sud. Els següents països són els estats independents del continent americà:
Amèrica del Sud
Amèrica del Sud
Amèrica del Nord
- el Canadà
- els Estats Units
- Mèxic
Amèrica Central i el Carib
- Antigua i Barbuda
- les Bahames
- Barbados
- Belize
- Costa Rica
- Cuba
- Dominica
- El Salvador
- Guatemala
- Grenada
- Haití
- Hondures
- Jamaica
- Nicaragua
- Panamà
- Puerto Rico
- la República Dominicana
- Saint Kitts i Nevis
- Saint Lucia
- Saint Vincent i les Grenadines
- Trinitat i Tobago
Amèrica del Sud
- l'Argentina
- Bolívia
- el Brasil
- Colòmbia
- l'Equador
- Guyana
- el Paraguai
- el Perú
- Surinam
- l'Uruguai
- Veneçuela
- Xile
Llengües
Llengües amerdíndies
A Amèrica es parlen moltes llengües autòctones o ameríndies. Les més importants són el nàhuatl, el maia, el quítxua i el guaraní.
Llengües indoeuropees
A Amèrica es parlen varies llengües indoeuropees portades pels immigrants. Les llengües indoeuropees oficials als països americans son: anglès, espanyol, portuguès, francès i neerlandès. També es parlen alemany, italià (i diversos dialectes italians), rus i altres llengües indoeuropees per minories d'immigrants.
Llengües asiàtiques
Cap llengua asiàtica és oficial als estats del continent americà, però, es parlen moltes llengües asiàtiques a les grans comunitats d'immigrants, principalment el xinès, el japonès, el coreà i el filipí sobretot als Estats Units i el Canadà.
Llengües criolles
A més, en diversos països es parlen llengües criolles, com el crioll haitià, oficial a Haití, el papiamento, a les antilles neerlandeses o diversos criolls d'anglès i llengües africanes a les antilles anglòfones.
Economia
El continent està dividit en tres blocs comercials principals:
- NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica
- Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà
- Mercosur, bloc comercial sud-americà
Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA).
Articles relacionats
- Amèrica del Nord
- Amèrica Central
- Amèrica del Sud
- Amèrica Llatina
- Hispanoamèrica
- Iberoamèrica
- NAFTA
- Mercosur
Categoria:Amèrica
ja:アメリカ州
ko:아메리카
simple:The Americas
th:ทวีปอเมริกา
zh-min-nan:Bí-chiu
Oceania
Oceania és la part del món formada pel continent australià –situat entre els oceans Índic, Antàrtic i Pacífic– i per la multitud d'illes que hi ha escampades en aquest darrer oceà (excepte les més properes a l'Àsia, que es consideren asiàtiques). Té uns 9 milions de quilòmetres quadrats de superfície i una població d'uns 30 milions d'habitants.
Es considera formada per quatre grans àrees o divisions: Australàsia, que comprèn Austràlia i Tasmània; la Melanèsia, al nord i nord-est de l'anterior, que és l'arc d'illes que s'estenen a l'est de Nova Guinea; més al nord, la Micronèsia, que s'estén fins al Tròpic de Càncer; i la Polinèsia, que s'estén pel Pacífic central. Queden fora d'aquestes divisions Nova Zelanda, les illes Hawaii i altres de menors.
Estats i territoris d'Oceania
Hawaii
Històricament les illes d'Oceania han passat per diferents graus de dependència de les potències colonials: protectorat, colònia, annexió o mandat o fideïcomís de les Nacions Unides. Fins i tot hi ha hagut condominis de sobirania conjunta. Degut a l'aïllament i a la falta de recursos els diferents territoris han anat negociant al llarg del segle XX diferents graus d'autonomia o independència. Significativament, les illes dependents de França han anat passant de Territori d'Ultramar (TOM) a Col·lectivitat d'Ultramar (COM) o País d'Ultramar (POM), adquirint progressivament autonomia i sobirania. Es poden distingir estats sobirans, uns independents i altres en lliure associació amb altres potències, alguns d'ells membres de les Nacions Unides. Finalment, segons la nomenclatura anglesa, existeixen territoris organitzats, no organitzats, incorporats i no incorporats.
Estats
Relació d'estats d'Oceania membres de les Nacions Unides:
- Austràlia
- Estats Federats de Micronèsia, estat associat als Estats Units
- Fiji
- Illes Marshall, república en lliure associació amb els EUA.
- Illes Salomó
- Kiribati
- Nauru
- Nova Zelanda
- Palau, república en lliure associació amb els EUA.
- Papua Nova Guinea
- Samoa
- Tonga
- Tuvalu
- Vanuatu
Territoris dependents
- Guam, territori no incorporat dels EUA
- Hawaii, estat membre dels EUA
- Illa de Pasqua, província de Xile
- Illes Cook, estat en lliure associació amb Nova Zelanda
- Illes Mariannes Septentrionals, mancomunitat associada als EUA
- Illes perifèriques menors dels EUA (tret de Navassa, que es troba al Carib), territoris no incorporats dels EUA
- Niue, estat en lliure associació amb Nova Zelanda
- Norfolk, territori extern d'Austràlia
- Nova Caledònia, país d'ultramar francès
- Nova Guinea Occidental o Irian Jaya, província d'Indonèsia
- Pitcairn, colònia del Regne Unit
- Polinèsia Francesa, país d'ultramar francès
- Samoa Nord-americana, territori no incorporat dels EUA
- Tokelau, territori d'ultramar de Nova Zelanda
- Wallis i Futuna, col·lectivitat d'ultramar francesa
Categoria:Oceania
ja:オセアニア
ko:오세아니아
ms:Oceania
simple:Oceania
th:โอเชียเนีย
zh-min-nan:Tāi-iûⁿ-chiu
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
Brussel·lesBrussel·les (Brussel en neerlandès, Bruxelles en francès) és la capital de Bèlgica. Está situada més o menys en el centre del país.
El terme Brussel·les es refereix a tres ens diferents:
- una de les tres regions de Bèlgica (que tenen cert nivell d'autonomia),
- el conjunt dels 19 municipis (commune en francès, gemeente en neerlandès), i
- un d'aquests 19 municipis.
La majoria dels cops que s'utilitza la paraula Brussel·les, es fa referint-se al conjunt dels 19 municipis.
Bèlgica
Els 19 municipis
Brussel·les compta amb al voltant d'un milió d'habitants; hi ha moltes persones que procedeixen d'altres països.
Brussel·les és una ciutat bilingüe; una part dels habitants tenen como a llengua materna el francès, i un altra important tenen el neerlandès (també anomenat flamenc). Brussel·les és també capital de la regió de Flandes.
Brussel·les és la seu de numeroses oficines d'empreses tant nacionals com internacionals.
L'aeroport de Zaventem es localitza al nord de la ciutat.
Institucions
Brussel·les és la seu de las tres institucions principals de la Unió Europea: la Commissió Europea, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu (però les sessions plenaries també es realitzen a Estrasburg). Per aquestes raons Brussel·les esta considerada oficiosament com la capital de la Unió Europea.
També és la seu política de l'OTAN.
Monuments i llocs d'interès
- Arc del Cinquanta aniversari
- Atomium
- Plaça Major
- Manneken Pis
Enllaços externs
- [http://www.ilotsacre.be/site/es/plano_bruselas.htm Mapa interactiu de Brusel·les]
- [http://casalcatala.be/ Casal Català de Brussel·les]
Categoria:Capitals d'estats independents
Categoria:Bèlgica
ja:ブリュッセル
ms:Brussels
simple:Brussels
ItàliaLa República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.
Història
Article principal: Història d'Itàlia
La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa.
La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino.
La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia | | |
