Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Franquisme

Franquisme

El franquisme va ser el règim polític vigent a Espanya entre 1939 i 1975, basat en el lideratge del General Francisco Franco Bahamonde.

Història

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera. El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.

Ideologia

Ideològicament, el franquisme es basava en el feixisme, adaptat a Espanya pel moviment falangista. Les obsessions del règim franquista van ser la unitat nacional espanyola, el catolicisme, l'anticomunisme, i el racisme contra els jueus. Tot i que el règim es va autodefinir com a democràcia orgànica, no es pot considerar que fos democràtic, en comparació a les democràcies parlamentàries de l'època. Cal definir-lo més aviat com a dictadura o règim autoritari.

El franquisme avui

Hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme. D'altra banda, tenint en compte que el règim va controlar l'educació durant 40 anys, que la transició cap a la democràcia va ser gradual, i que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l'anomenat franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys. categoria:Franquisme categoria:Política

Polític

La política es el procés de presa de decisions en grups humans. Tot i que s'aplica habitualment als governs, la política en un sentit general també te lloc en institucions empresarials, acadèmiques, religioses, etc. La paraula ve del grec "polis", que significava ciutat i per tant la política seria tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. Les Ciències Polítiques estudien el comportament politic.

Política ficció

Actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.

Política professional

Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.

Sistemes polítics de govern


- Anarquisme
- Caciquisme
- Capitalisme
- Democràcia
- Dictadura
- Feixisme
- Feudalisme
- Monarquia
- República
- Comunisme Categoria:Política ja:政治 ko:정치 ms:Politik simple:Politics th:การเมือง

1939

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de gener - Artesa de Segre (la Noguera): els feixistes ocupen la vila.
- 26 de gener - Barcelona: els franquistes ocupen la ciutat.
- 4 de febrer - Girona: les tropes feixistes ocupen la ciutat.
- 10 de febrer - Catalunya: l'exèrcit franquista arriba a la frontera francesa: la Catalunya del sud ja està del tot ocupada.
- 19 de febrer - el País Valencià: l'aviació franquista en bombardeja la zona costanera.
- 30 de març - València: els franquistes ocupen la ciutat.
- 1 d'abril - Espanya: hi acaba la Guerra Civil Espanyola amb la victòria del bàndol franquista. :MÓN
- 9 de gener - Líbia: Itàlia s'annexiona el país.
- 2 de març - Ciutat del Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Eugenio Pacelli, que regnarà com a Pius XII.
- 15 de març - Txèquia: després de l'ocupació de Praga, els alemanys la converteixen en el protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia.
- 11 de setembre - Normandia (França): hi desembarquen les primeres tropes britàniques (II Guerra Mundial).
- 30 de novembre - Finlàndia: les tropes soviètiques envaeixen el país.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1939年 ko:1939년 ms:1939 simple:1939 th:พ.ศ. 2482

1975

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- maig - Espanya: Comissions Obreres guanya les eleccions sindicals en la majoria dels grans centres industrials. :MÓN
- 4 de març - Londres (el Regne Unit): la reina Isabel II nomena cavaller Charles Chaplin.
- 24 de març - Madrid (Espanya): Fernando Herrero Tejedor, ministre secretari general del Movimiento, nomena Adolfo Suárez vicesecretari general del Movimiento.
- 9 de maig - Madrid (Espanya): el govern aprova un decret-llei que regula la vaga laboral.
- 11 de juny - Madrid (Espanya): un grup de forces polítiques, entre les quals destaca el PSOE, creen la Plataforma de Convergencia Democrática.
- 18 de juny: un discurs de Joan de Borbó pronunciat davant representants de l'oposició democràtica provoca que el govern li prohibeixi l'entrada a l'estat.
- 22 d'agost - Madrid (Espanya): el govern aprova un dur decret-llei antiterrorista, que comporta la restricció d'encara més llibertats.
- 27 de setembre - Madrid i Burgos (Espanya); Barcelona: hi afusellen tres membres del FRAP i dos d'ETA.
- 1 d'octubre - Madrid (Espanya): per contrarestar la presió internacional contrària, el règim convoca una gran manifestació de suport a Franco en la plaza de Oriente.
- 12 d'octubre - Madrid (Espanya): Franco apareix en públic per darrera vegada, en un acte a l'Instituto de Cultura Hispánica.
- 17 d'octubre - Madrid (Espanya): s'hi celebra el darrer consell de ministres presidit per Franco.
- 23 d'octubre - Madrid (Espanya): una setmana després de patir el primer infart, s'emet el primer comunicat oficial en què es reconeix la malaltia de Franco.
- 28 d'octubre - Espanya: per segona vegada, el príncep Joan Carles n'esdevé cap de l'estat interinament.
- 2 de novembre - el Sàhara Occidental: el príncep Joan Carles visita les tropas espanyoles que hi ha destacades.
- 9 de novembre - Rabat (el Marroc): Hassan II anuncia la retirada de la Marxa Verda sobre el Sàhara.
- 12 de novembre - Madrid (Espanya): Arias Navarro presenta en privat la dimissió al príncep a causa d'una reunió que aquest va mantenir amb els ministres militars sense el seu coneixement.
- 25 de novembre - Surinam: aquest país s'independitza d'Holanda.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 20 de novembre - Madrid (Espanya): Francisco Franco, polític i militar espanyol, cap de l'estat; podria haver mort tres dies abans, en realitat. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1975年 ko:1975년 ms:1975 simple:1975 th:พ.ศ. 2518

Francisco Franco Bahamonde

Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seua labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa. Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la dreta en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries, el 18 de juliol de 1936 participa activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, Sanjurjo, Batet, Emilio Mola, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. I més tard, l'1 d'abril de 1939, la guerra es va donar per guanyada pels militars revoltats, i Franco es converteix així en el dictador del Govern feixista d'Espanya. El 1969 designà com a successor seu a títol de rei el príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP. Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios. Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromés a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assesinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l'informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la inpunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/impuesp.html]. També el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Enllaços externs


- [http://www.alay.com/hist2177.html Les llistes de Franco]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Els crims franquistes contra la humanitat] Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco ja:フランシスコ・フランコ・バハモンデ

Guerra civil espanyola

Introducció

La Guerra Civil Espanyola, també anomenada segons els bàndols bel·ligerants Aixecament Nacional i Rebel·lió Feixista va ser una contesa que es va desenvolupar a Espanya entre 1936 i 1939, que va seguir al cop militar contra les institucions constitucionals de la República. L'autoanomenat "bàndol nacional" va aconseguir conquerir de l'anomenat "bàndol republicà" tot el territori espanyol, amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, mentre les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes.

Causes

feixisme L'any 1936, el règim polític a Espanya era l'anomenada Segona República Espanyola, que era governada pels partits de esquerra, guanyadors de les eleccions de febrer de 1936. L'anomenat Front Popular aglutinava als partits d'esquerra, mentre que la CEDA, Confederació de Dretes Autònomes, ho feia amb la dreta. La vida política des d'aquest moment i fins el començament de la guerra va ser molt apassionada. Cada bàndol defensava les seves idees de forma bel·ligerant fins i tot de forma violenta. En les ciutats, es donaven enfrontaments entre pistolers. Un dels principals motius que els revoltats van adduir van ser l'anticlericalisme del Front Popular cap a l'Església Catòlica, a la qual feien responsable de la majoria de mals que tenia el país. Es van cremar esglésies, convents i altres edificis religiosos, i es va prohibir la Companyia de Jesús. Així mateix, també es van cometre excessos per part dels treballadors, que estaven farts de promeses durant el període anterior.

La guerra

Això va desembocar que el dia 17 de juliol a les 17 hores l'exèrcit d'Àfrica es rebel·lés contra el govern nacional sortit de les urnes, el que a l'endemà, 18 de juliol, es va estendre a nombrosos cossos de l'exèrcit en la península, malgrat que molts soldats sortiren al carrer obeïnt els comandaments, pensant que anaven a defensar la república, als quals es van unir la majoria de la Guàrdia Civil, quedant la Guàrdia d'Assalt en general fidel al govern de la República. Cal destacar entre els revoltats als Generals Mola, Sanjurjo, Cabanellas, Queipo de Llano i per descomptat a Francisco Franco que acabaria sent el "Generalíssim i Cap de tots els exèrcits". Per part republicana els personatges més famosos van ser l'Azaña, president de la República, José Giral, Juan Negrín López, Francisco Largo Caballero, tots ells presidents del govern en algun moment, i els militars o militaritzats: Líster, Galán, El Campesino, Vicente Rojo, Miaja, Mangada, Buenaventura Durruti... i altres polítics com Indalecio Prieto, Dolores Ibárruri (la Pasionaria), Wenceslao i Santiago Carrillo, Casares Quiroga, Martínez Barrio, Andreu Nin, Companys... La guerra va reflectir l'enfrontament ideològic entre l'esquerra i la dreta europees, pressagiant la Segona Guerra Mundial. Itàlia i Alemanya van enviar tropes voluntàries en suport del bandol "nacional", i l'URSS enviant armament i assessors a la part republicana o "vermella",del que bona part del mateix romangué a la frontera francesa durant la campanya de l´Ebre. En ambdós bàndols, la repressió de les idees contràries va ser sovint atroç. Moltes persones foren assassinades o empresonades per les seves idees durant i després de la guerra. Hi ha alguns autors que asseguren que les baixes produïdes per la guerra van anar d'un milió de persones, uns altres diuen que entre 500.000 i 750.000. En qualevol cas, Espanya va sofrir la pèrdua de moltes vides i l'exili de moltes altres.

Posició internacional

Tot i que en un principi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938 el comitè de no intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals. El conflicte va ser denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que comdenmà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació de Catalunya. Per aquella condemna, Espanya fou rebutjada com a membre de la Societat de Nacions[http://www.culturageneral.net/historiaespana/] el mateix any 1945, i no fou acceptada fins a deu anys més tard[http://www.un.org/spanish/aboutun/unmember.htm]. El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.[http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html]

Personatges

Lleials al govern


- Lluís Companys
- Manuel Azaña
- Juan Negrín López
- Francisco Largo Caballero
- Indalecio Prieto
- Dolores Ibárruri, Pasionaria
- Buenaventura Durruti
- José Giral
- Diego Martinez Barrio
- José Antonio Aguirre
- Antonio Escobar Huertas
- Santiago Carrillo
- Josep Carner

Rebels


- Francisco Franco
- Ramón Franco
- Rafael Garcia Valiño
- Manuel Goded Llopis
- Joan March i Ordinas
- Emilio Mola
- Gonzalo Queipo de Llano
- Ramos Unamuno
- José Sanjurjo Estrangers:
- Arconovaldo Bonacorsi

Escriptors i estrangers


- Georges Bernanos
- Robert Capa
- Ernest Hemingway
- Alan Hillgarth
- George Orwell

Resum cronològic

1936


- 17 de juliol: Revolta de l'exèrcit al Marroc.
- 18 de juliol: La revolta s'estén al territori peninsular.
- 19 de juliol:
  - El general Franco vola des de Canàries a Tetuan i pren el comandament de l'exèrcit d'Àfrica.
  - Dimiteix Santiago Casares Quiroga, cap del govern republicà. S'encarrega la formació de nou govern a Diego Martínez Barrio, que davant la falta de suports declina l'encàrrec. Forma govern José Giral, que ordena el lliurament d'armes al poble.
- 20 de juliol: Comença el setge de l'Alcàsser de Toledo (Acadèmia d'Infanteria).
- 21 de juliol: Els rebels han adquirit el control de la zona espanyola del Marroc, les Illes Canàries, Balears (excepte Menorca), la part d'Espanya al Nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (excepte Astúries, Santander, País Basc i Catalunya). En grans ciutats la revolta ha triomfat a Sevilla, però ha fracassat a Madrid i Barcelona.
- 23 de juliol: La Junta de Defensa Nacional (govern dels rebels, autoanomenats nacionalistes) es reuneix per vegada primera a Burgos.
- Juliol-agost: Revolució espontània de col·lectivizacions.
- 14 d'agost: Amb la presa de Badajoz, per forces manades pel coronel Yagüe, queden unides les dues parts de la zona nacional.
- 4 de setembre: Amb Largo Caballero arriben els socialistes al govern. Les tropes manades per el capità Bayo reembarquen a Porto Cristo.
- 1 d'octubre:
  - Franco es converteix en Cap d'Estat i Generalíssim.
  - El govern de la República concedeix l'autonomia al País Basc. José Antonio Aguirre és designat president d'Euskadi.
- 4 de novembre: Amb els nacionalistes a les portes de Madrid, la CNT s'uneix al govern de Largo Caballero.
- 6 de novembre:
  - Per a organitzar la defensa de Madrid es crea la Junta de Defensa, dirigida pel general Miaja.
  - El govern republicà es trasllada a València.
- 8 de novembre:
  - Comença la batalla de Madrid, que dura fins el dia 23 de Novembre que, amb ambdós bàndols exhausts, s'estabilitza el front.
  - Arribada de les Brigades Internacionals.
- 18 de novembre: Reconeixement per part d'Itàlia i Alemanya del govern de Franco.
- 19 de novembre: És greument ferit en el front de Madrid el líder anarquista Buenaventura Durruti, mor a l'endemà.
- 20 de novembre: És afusellat en la presó d'Alacant, on estava pres des d'abans de l'aixecament, José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de la Falange.

1937


- 17 de gener: Comença la batalla per a la presa de Màlaga. Tres columnes nacionalistes convergeixen sobre la ciutat, procedents de Sevilla i Granada. El 6 de Febrer, les tropes republicanes, mal organitzades, s'han retirat cap a Almeria, sent durament batudes per l'artilleria naval alemanya.
- 6 de febrer: Comença l'ofensiva nacionalista del Jarama amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després de durs combats, entre forces del general Orgaz (nacional) i els generals Pozas i Miaja (republicans), no s'aconsegueix l'objectiu d'aïllar la Capital, acabant la batalla el 24 de Febrer.
- 8 de març: Comença la batalla de Guadalajara amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després d'un ràpid avanç de les tropes nacionalistes i italianes, es va produir un contraatac dels republicans, auxiliats per tancs i avions russos, en el qual els italians van sofrir un seriós daltabaix. va Acabar el dia 18 de Març sense aconseguir-se l'objectiu.
- 31 de març: S'inicia l'ofensiva dels nacionalistes dirigits pel general Mola per a la presa de Bilbao, defensada per forces al comandament del general Llano de l'Encomienda. Després de la mort, el 3 de Juny, en accident aeri del general Mola pren el comandament de les tropes nacionalistes el general Fidel Dávila.
- 19 d'abril: Decret d'Unificació, Franco amalgama “des d'arriba” a la Falange i els carlins. Neix Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET i de les JONS)
- 26 d'abril: Bombardeig de Guernica per la Legió Cóndor.
- 3-8 de maig: Regirada del POUM i la CNT a Barcelona.
- 17 de maig: Caiguda del govern de Largo Caballero. El doctor Juan Negrín López, socialista, és designat cap de govern.
- 16 de juny: El POUM és declarat fora de la llei i els seus dirigents arrestats.
- 17 de juny: El cuirassat Jaime I, un dels millors bucs de l'esquadra republicana és enfonsat a Cartagena, ciutat autonoma.
- 19 de juny: Presa de Bilbao pels nacionals, una vegada produït l'ensulsiada del sistema defensiu anomenat “Cinturó de Ferro” a causa de la traició del seu creador.
- 21 de juny: És assassinat per agents soviètics el líder del POUM Andreu Nin.
- 7 de juliol: Comença la Batalla de Brunete [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_de_Brunete.png]. A fi de disminuir la pressió nacionalista sobre Madrid, el general Miaja ordena una ofensiva dirigida pels generals Juan Modesto i Enrique Jurado cap a la zona de Brunete, que és pres, produint-se una penetració d'uns vuit quilòmetres en la línia del front. No obstant, es produeix un contraatac nacional, dirigit pel general Varela, i les tropes republicanes al terme de la batalla, el 26 de juliol, han estat obligades a retrocedir gairebé a l'instant inicial.
- 31 de novembre: El Govern republicà es trasllada de València a Barcelona.
- 15 de desembre: Comença la batalla de Terol

1938


- 8 de gener: Tropes republicanes manades pels generals Hernández Sarabia i Leopoldo Menéndez prenen la ciutat de Terol en rendir-se el Coronel Rey d'Harcourt, en no arribar a temps a causa del cru hivern les tropes enviades per Franco al comandament dels generals Varela i Aranda.
- 20 de febrer: Les tropes republicanes que ocupen Terol són obligades a retirar-se per la carretera de València davant la pressió de tropes marroquines manades pel general Yagüe. La batalla de Terol ha acabat.
- 15 d'abril: Els nacionalistes arriben al Mediterrani, per Vinaròs i divideixen en dos la zona republicana.
- 24 de juliol: Comença la Batalla de l'Ebre [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_Ebro.png], amb l'objectiu de distreure forces de l'atac nacionalista a València i alhora disminuir la pressió sobre Catalunya. Inicialment les tropes republicanes, manades pel general Modesto, aconsegueixen un èxit considerable, però el superior poder aeri dels nacionalistes ralenteix l'atac republicà i finalment un massiu atac llançat el 30 d'octubre força a les tropes republicanes a tornar a creuar l'Ebre, finalitzant la batalla el 18 de novembre.
- 21 de setembre: El president del govern republicà Doctor Negrín, anuncia en una alocución a la Societat de Nacions la retirada del front de combat de les Brigades Internacionals
- 23 de desembre: Comença la Batalla per Barcelona. Sis exèrcits nacionalistes es llancen sobre Catalunya en un front que va des dels Pirineus fins el sud de l'Ebre. Prenen Borges Blanques, envolten Tarragona i arriben a les proximitats de Barcelona. El govern que estava a Barcelona es retira a Girona encara que les tropes que defensen Barcelona mantenen la seva resistència.

1939

1939
- 26 de gener: Barcelona cau en poder dels nacionalistes.
- 5 de febrer: Els nacionals prenen Girona. L'exèrcit republicà a Catalunya està pràcticament desintegrat.
- 28 de febrer: Manuel Azaña dimiteix com President de la República
- 4-12 de març:
  - Cop anticomunista del coronel Segismundo Casado. Esclata en els carrers de Madrid una guerra civil dintre de la guerra civil. El Consell de Defensa Nacional, dirigit pel coronel Casado, tracta de negociar amb Franco sense resultats.
  - El govern republicà, surt cap a l'exili a França
- 28 de març: Desintegració dels exèrcits republicans. Els nacionals prenen Madrid.
- 29 de març: Cessen les hostilitats.
- 1 d'abril: Franco anuncia que la guerra ha acabat.

Vegeu també


- Brigades Internacionals

Enllaços externs


- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717427.htm Històries de Catalunya: Els fets de maig de 1937]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717338.htm Històries de Catalunya: L'esclat de la Guerra i la revolució]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron169043386.htm Històries de Catalunya: La dona abans i després de la Guerra Civil]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] categoria:Guerra Civil Espanyola Categoria:Segle XX a Catalunya ja:スペイン内戦

Hitler

Adolf Hitler (1889 – 1945) va ser un polític alemany d'origen austríac, i un dels dictadors més poderosos del segle XX. Va néixer a Braunau am Inn (Àustria) el 20 d'abril de 1889, i era fill d'un modest funcionari de duanes i d'una camperola. Va ser un estudiant mediocre i mai va arribar a acabar els seus estudis d'ensenyament secundari. Va sol·licitar l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena però no va ser admès perquè van considerar que li mancava talent per pintar. El 1918 es mudà a Baviera i s'allistà a l'exèrcit alemany com a voluntari per a defensar l'Imperi durant la I Guerra Mundial, on Alemanya fou una de les principals potències perdedores. Allà entrà en contacte amb l'ideal nacionalsocialista alemany i l'any 1919 es va afiliar al Partit Obrer Alemany, que més tard seria rebatejat com a Partit Nacionalsocialista Alemany del Treball (conegut vulgarment com a partit nazi) i l'any 1921 el van escollir per ser el seu president (Führer). Després d'un intent de cop d'estat a Múnic que el portà a la presó (on escriguí una de les obres més importants de la ideologia nacionalsocialista, Mein Kampf), el 1932 per una banda el NSDAP guanyà per dos cops amb majoria relativa (més gran en les eleccions de juliol que en les de novembre) les eleccions al Reichstag (parlament) i alhora Hitler perdé l'elecció a president. Tanmateix, després que el canceller (equivalent a primer ministre) va ser cessat per voler dissoldre el parlament i convocar eleccions per tercer cop en menys d'un any, el càrrec va passar a mans de Hitler. Després de la mort del president Hindenburg el 1934 també fou nombrat president de la República, assolint totals poders que li permeteren dissoldre la República de Weimar i proclamar el III Reich, un Estat autoritari, antidemocràtic i centralitzat. Va transformar Alemanya militaritzant completament la seva societat, sotmesa a una profunda crisi econòmica i social després del crack del 29 i la derrota d'Alemanya a la I Guerra Mundial. Va arrossegar el país i la resta del món a la II Guerra Mundial, després de l'anexió de Txecoslovàquia, Àustria i Polònia. Va utilitzar l'antisemitisme per a la seva propaganda i la seva política, per fer del partit nazi un moviment de masses. La major part d'Europa i del nord d'Àfrica van estar sota el seu domini durant la guerra. Va ser el responsable de l'assassinat de milions de polonesos, jueus i de membres d'altres pobles, que ell considerava éssers inferiors, mitjançant l'assassinat sistemàtic en camps de concentració. Quan es va adonar que havia perdut la guerra, es va suïcidar al soterrani del seu despatx a Berlín, el 30 d'abril de 1945. Pot dies abans va dictar el seu testament polític en el qual nombrà un govern que havia d'ésser presidit per Karl Dönitz com a president del Reich i Joseph Goebels com a canceller, amb l'objectiu de continuar la guerra sense cap mena de claudicació, encara que fós a costa de la destrucció d'Alemanya. El seu llegat ha estat un rastre de destrucció total i cap de les institucions o organitzacions que va crear han perdurat, essent actualment el NSDAP il·legal a Alemanya, així com qualsevol símbol nazi.

Relacions exteriors

Durant la seva dictadura, va donar suport al cop d'estat que es va realitzar a Espanya l'any 1936 i que es convertí en guerra civil. Tingué molt bones relacions amb Franco, al qual ajudà amb l'aportació al bàndol feixista de nombrós material de guerra de darrera generació i amb tropes (legió Cóndor, responsable del bombardeig de Guernica). També va mantenir estretes relacions amb el govern feixista de Benito Mussolini, amb el Japó i amb l'URSS d'Stalin fins a l'invasió alemanya de Rússia el 1941 (signatura d'un Pacte germano-soviètic pel repartiment de Polònia). El 1940, després d'ocupar França, autoritzà la detenció i extradició a Espanya de l'ex-president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, exiliat a París des de la fi de la Guerra Civil, que un cop a Espanya fou empresonat, torturat, jutjat en consell de guerra i afussellat al Castell de Montjuïc de Barcelona. Hitler, Adolf Hitler, Adolf Hitler, Adolf ja:アドルフ・ヒトラー ko:아돌프 히틀러 ms:Adolf Hitler roa-rup:Adolf Hitler simple:Adolf Hitler th:อดอล์ฟ ฮิตเลอร์

Mussolini

Benito Amilcare Andrea Mussolini (Dovia di Predappio, Forli (Itàlia), 29 de juliol del 1883 - Lecco, 27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins el 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, em el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap). Fill d’una família humil, el seu pare era ferrer i la seva mare professora d’escola. Va estudiar magisteri, però només va ser professor en períodes mai gaire llargs. A més de ser un actiu propagandista del socialisme, combinava l’activitat docent amb continus viatges. Aviat va tindre problemes amb les autoritats,i va ser expulsat de Suïssa i Àustria, on havia iniciat contactes amb sectors pròxims al moviment irredemptista. En la seva primera afiliació política,tan mateix, es va apropar al Partit Socialista, atret per la seva ala radical. Del socialisme , més que les seves postures socials i reformadores,li va seduir el seu cantó revolucionari. El 1910 va ser nomenat secretari de la federació provincial de Forli i poc desprès es va convertir en l’editor del semanari La Lotta di Class ("la lluita de les classes").La victòria de l'ala radical al congrés de Reggio nell'Emilia, celebrat el 1912, li va proporcionar major protagonisme al si de la formació política,que va aprofitar per fer-se càrrec del diari milanès Avanti, òrgan oficial del partit. Encara així, les seves opinions sobre els enfrontaments armats de la setmana vermella de 1914 van motivar alguna inquietud entre els seus companys fe files, atemorits pel seu radicalisme. La divisió entre Mussolini i el partit va augmentar amb la proclamació de neutralitat del primer després de l'entrada d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial a l'agost del 1914. Al novembre del mateix any va fundar el diari Il Popolo d'Itàlia, de tendència ultranacionalista, el que li va causar l'expulsió del Partit Socialista. Poc temps després , va voler capitalitzar el sentiment d'insatisfacció que es va apoderar de la societat italiana desprès del final de la contesa fent una crida a la lluita contra els partidaris de les esquerres, als quals va assenyalar com culpables del daltabaix i per això va crear a Milà l’any 1919 els Fasci italiani di combattimento, grups armats d’agitació que van constituir el principi del futur partit feixista l’any 1920. Va aconseguir guanyar el favor dels grans propietaris i va ser elegit diputat a les eleccions del maig del 1921. La impotència del govern per fer front a la situació en que es trobava el país i la dissolució del Parlament van aplanar el camí per la denominada Marxa sobre Roma, que es datada al 22 d'octubre de 1922. La seva entrada triomfal a la capital italiana, a la qual no va trobar cap oposició, ja que va rebre l'ajut i el beneplàcit de l'exèrcit i del govern, va motivar el nomenament de primer ministre per part de del rei Víctor Manuel III el 30 d'octubre del 1922. Gradualment, encara que amb major ímpetu desprès de l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti el 1924, es va crear com a un únic poder, traient qualsevol forma d’oposició i va acabar per transformar el seu govern en un règim dictatorial. 1924 Li van donar suport un ampli sector de la població i a favor del seu eficaç sistema propagandístic, va realitzar fortes a infraestructures i va recuperar vells projectes expansionistes, com la conquesta d'Etiòpia (1935) i l'annexió d'Albània (1938). També va ajudar a Franco a la Guerra Civil Espanyola. Desprès de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, va anar apropant-se al nazisme, i desprès de les primeres victòries alemanyes a la Segona Guerra Mundial, que va jutjar definitives, va declarar la guerra als seus aliats. El fracàs de l'exèrcit italià a Grècia, Líbia i Àfrica oriental, així com l’avançament de les tropes aliades, va motivar el seu empresonament per ordre de Victor Manuel III, qui va impulsar un cop d’Estat i va decretar la fi del feixisme (juliol del 1943). 1943 Alliberat per paracaigudistes de les SS alemanyes el 12 de setembre del 1943, va crear una república feixista al nord d'Itàlia (República de Saló) però l'avançament aliat el va obligar a fugir cap a Suïssa. Va intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, però va ser descobert a Dongo per membres de la Resistència (partisana) el 27 d’abril del 1945, i el dia següent va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci.

Cites


- “Tot socialista honest deu desaprovar l’aventura líbia. Només significa allau de sang inútil i estúpid” (Frase dita abans de convertir-se en feixista)
- “Roma, antiga senyora del món, en nom dels nostres gloriosos mort que van donar la seva vida per fer possible aquest dia meravellós, et saludem” (Frase dita desprès de marxar sobre Roma , el 1922).
- “Em proposo detenir del tot els atemptats diaris contra la meva vida. No dic això per mi, perquè verdaderament m’agrada viure en perill, sinó pel poble italià” (Frase dita desprès del tercer atemptat que va sofrir.)
- “No presumeixo que Adolf Hitler hagi fet una revolució segons el model de la meva. Els alemanys acabaran per destrossar la nostra idea” (Frase del 1934) Mussolini, Benito Mussolini, Benito ja:ベニート・ムッソリーニ simple:Benito Mussolini

Economia

L'economia (del grec οίκος [oikos], 'casa', and νέμω [nemo], 'regles,' per tant "administració de la llar") és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de bens i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos. L'economia estudia la satisfacció de les necessitats humanes per mitjà de recursos escassos, partint del principi que els recursos naturals i els béns són limitats o insuficients, és a dir que no poden satisfer a tots el participants de l'economia, i que els individus o societats han de decidir entre diferents alternatives que poden excloure's mútuament. Per tant, entendre el procés de tria en individus o grups és un aspecte central de l'economia. En general, els economistes sostenen que els incentius i les preferències particulars determinen majoritàriament el procés de decisió. L'economia, però, realitza l'estudi amb variables quantitativament mesurables, particularment el preu en el context del "mercat". Alguns dels aspectes principals que tracta l'Economia són el comerç, la distribució de recursos i la competència. L'economia es pot centrar en l'estudi de la producció, la distribució i el consum de la riquesa, així com els problemes relacionats amb el finançament, la fiscalitat, la mà d'obra, la llei, la pobresa, el medi ambient, etc.

Economia positiva i economia normativa

L'economia és positiva quan intenta explicar les conseqüències de les diferents tries donat un conjunt de suposicions o d'observacions; és normativa quan prescriu una certa acció que ha de realitzar-se. L'essència de l'economia és l'estudi dels incentius i de les eleccions sota un conjunt de restriccions; l'aplicació és molt ampla: els economistes han estudiat temas relacionats amb les institucions polítiques, la pena de mort, l'educació, et. al.

Branques d'estudi

L’economia es divideix normalment en dues branques amples:
- Microeconomia, que estudia el comportament econòmic d’actors individuals com ara empreses, llars, i individus, amb l’objectiu d’entendre el procés de presa de decisions enfront una escassedat i les conseqüències d’assignació d’aquestes decisions.
- Macroeconomia, que estudia una economia com un conjunt o una agregació d'individus amb l’intenció d’entendre la interacció entre agregats econòmics com ara l’ingrés nacional, l'ocupació i la inflació. La teoria d'equilibri general combina conceptes des d'un punt de vista macroeconòmic, però amb una construcció microeconòmica. Alguns economistes van intentar unir aquestes dues branques o van rebutjar les seves diferències recentment, especialment en els anys setanta i vuitanta. Avui, el consens és que la macroeconomia té un fonament microeconòmic sòlid, és a dir, les premisses macroeconòmiques han de tenir una base en la microeconomia. L'economia també es pot dividir en nombroses subdisciplines que no necessàriament pertanyen exclusivament a una de les dues branques de l'economia. Algunes d'aquestes subdisciplines són: economia internacional, economia laboral, economia del benestar, neuroeconomia, economia de la informació, economia dels recursos, economia ambiental, economia administrativa, economia financera, economia del desenvolupament i geografia econòmica. Els economistes utilitzen metodologies matemàtiques en la investigació com ara l'econometria, l'ús de tècniques estadístiques aplicades a l'estudi de les dades econòmiques.

Conceptes econòmics

Oferta i demanda

En la teoria microeconòmica l'oferta i la demanda intenta descriure, explicar i predir el preu i la quantitat de bens que es venen en els mercats competitius. És un dels models més fonamentals utilitzat en la construcció de models i teories més detallades. En termes generals, aquesta teoria diu si la demanda dels consumidors és superior a la quantitat de bens produïts, el preu s'incrementa. Amb el mateix raonament, l'excés de l'oferta causa un decrement en el preu dels productes. Aquest procés continua fins a l'arribada d'un punt d'equilibri en el qual no hi ha cap motiu per canviar el preu ni la quantitat produïda. Aquest punt és anomenat equilibri del mercat.

Preu

Per a amidar el flux de l'oferta i la demanda, és necessari un valor mesurable quantitatiu. El valor més antic i més utilitzat és el preu, o la taxa de canvi entre compradors i venedors en un mercat. La teoria del preu, per tant, analitza el moviment de les quantitats mesurables en el temps, i la relació entre el preu i altres variables mesurables. Una gran part de la teoria econòmica està basada en el preu i en la teoria de l'oferta i la demanda; el preu és el mitjà més eficient per comunicar els canvis de l'economia. En alguns models econòmics pràctics, però, hi ha una "fricció econòmica", és a dir, una restricció en el moviment dels preus que impedeix que el mercat arribi a l'equilibri. Per altra banda, hi ha controvèrsia amb la utilització del preu com a variable econòmica, ja que hi ha elements importants de l'economia que no estan relacionats amb el preu.

Escassesa

L'escassesa és un punt central de la teoria econòmica. L'anàlisi econòmic estudia la maximització d'alguna cosa (temps d'oci, riquesa, sanitat, felicitat; tots reduïts al concepte d'utilitat) subjecte a restriccions. Aquestes restriccions, com ara l'escassesa, estableixen un sacrifici o intercanvi. Per exemple, hom pot rebre més diners treballant més, però amb menys temps lliure (el temps és escàs). Hom pot menjar més raves, sacrificant, per exemple, les pastanagues (la terra fèrtil és escassa, i el pressupost personal també).

Raonament econòmic

L'economia té el seu fonament en el raonament rigorós i lògic. La metodologia econòmica està conformada per:
- La recol·lecció de dades: dades de variables mesurables (com ara el preu o els canvis en el preu).
- Formulació de models de relacions econòmiques: per exemple, la relació entre el nivell general dels preus i el nivell general d'atur. La formulació inclou formes observables de l'activitat econòmica, com ara diners, consum, preferències, compres, vendes, i preus. Alguns models són models de comptabilitat senzills; altres postulen un comportament econòmic específic, com ara la maximització de la utilitat o guanys.
- La producció d'estadístiques econòmiques: amb les dades i el model aplicat, es produeix una representació d'una activitat econòmica.
- Raonament amb els models econòmics: el procés de raonament sovint es realitza amb matemàtica avançada. Com la resta de les ciències, les conclusions del model tenen un valor predictiu i de confirmació (o rebuig) de les hipòtesis de la relació entre les diferents variables.

Articles relacionats

Vegeu també:
- Borsa
- Empresa
- Integració econòmica
- Mercat Categoria:Economia ja:経済学 ko:경제학 simple:Economics

Autarquia

Autarquia significa: autosuficiència, moderació. És una paraula provinent del grec: autárkeia (autarkía); formada per composició: autós (un mateix), i árkios (suficient) o bé arkhé (autoritat, comanament). En economia i política l'autarquia és un mètode polític de protecció de l'economia d'un estat consistent en el bloqueig de les importacions. On s'estableix una situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. En filosofia, l'autarquia es defineix com l'estat de l'home que es basta per ell mateix, i constituí la base de la filosofia dels cínics i més tard dels estoics. Categoria:Filosofia Categoria:Política

Estats Units

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal


- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs


- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Joan Carles I d'Espanya

Joan Carles I Alfons Víctor María de Borbó i Borbó de les Dues Sicílies és el rei d'Espanya des de 1975. Va protagonitzar la transició democràtica d'Espanya cap a una monarquia constitucional. Joan Carles també reivindica el títol de Rei de Jerusalem.

Biografia

Fill de Joan de Borbó i de Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies, va néixer a Roma, Itàlia el 5 de gener, 1938, on estava exiliada la seva família des de la seva sortida d'Espanya després de la proclamació de la Segona República. Era, per tant, nét per línia paterna del rei Alfons XIII d'Espanya i de la princesa Victòria Eugènia de Battenberg, i per línia materna de l'infant Carles de Borbó de les Dues Sicílies i de la princesa Lluïsa d'Orleans. En la reunió del 25 d'agost, 1948 entre Francisco Franco, llavors president d'Espanya, i el comte de Barcelona es va acordar que el príncep es traslladés a Espanya per a cursar allí els seus estudis. Segons l'acord, va cursar a Madrid el batxillerat. Posteriorment va realitzar la seva instrucció militar en l'Acadèmia General Militar de Saragossa (1955-1957), en l'Escola Naval Militar de Marín a Pontevedra (1957-1958) i finalment en l'Acadèmia General de l'Aire de San Javier (Múrcia) (1958-1959). El 1962 es casà amb Sofia de Grècia, la qual mantenia, juntament amb el llavors príncep Joan, una bona relació familiar amb Franco. Sofia era filla del rei Pau I de Grècia i de la princesa Frederica de Hannover. Amb Sofia de Grècia ha tingut tres fills:
- SAR la Infanta Helena nascuda a Madrid el 1963 i casada des de 1995 amb l'aristòcrata Jaime de Marichalar
- SAR la Infanta Cristina nascuda a Madrid el 1965, i casada l'any 1997 amb Iñaki Urdangarín
- SAR el príncep Felip nat a Madrid el 1968 i casat l'any 2004 amb Letizia Ortiz Rocasolano. En virtut de la Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat del 26 de juliol, 1947, Franco va acceptar a Joan Carles com el seu successor a títol de rei, la qual cosa va ser ratificat per les Corts el juliol de 1969, davant les quals va jurar el seu nomenament i la defensa de les Lleis Fonamentals. La successió devia recaure en el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, hereu del derrocat Alfons XIII d'Espanya. No obstant això, l'existència d'un moviment contra el franquisme i que volia la restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó, comte de Barcelona (que hauria d'haver regnat amb el nom de Joan III), i les no gaire cordials relacions d'ell amb Franco, van fer que aquest decidís imposar un salt en la línia successòria. Aquest salt va ser acceptat pel príncep Joan, la qual cosa va crear un conflicte intern en la casa de Borbó. El comte de Barcelona no va renunciar oficialment als seus drets successoris fins a 1977, quan la regència del seu fill era ja un fet. El príncep Joan va ser proclamat rei amb el nom de Joan Carles, doncs hagués resultat conflictiu que arribés a regnar amb el nom de Joan III que li corresponia al seu pare. Joan Carles va assumir interinament la Prefectura de l'Estat durant el franquisme (19 de juliol a 2 de setembre, 1974 i 30 d'octubre a 20 de novembre, 1975), per causa de les malalties de Franco. Després de la mort de Franco, va ser proclamat Rei d'Espanya el 22 de novembre, 1975.

Regnat

Després de la mort de Francisco Franco, Joan Carles ràpidament va instituir reformes democràtiques, que van sorprendre els elements franquistes de la societat. Va designar a Adolfo Suárez, un ex-dirigent del Movimiento nacional, com a president d'Espanya. El 15 de juny, 1977, les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco es van realitzar, i el 1978 es va aprovar la nova constitució que va reconèixer a Joan Carles com a Rei d'Espanya i hereu al tron. Ell va renunciar al poder absolut, convertint-se en cap d'estat. Un intent de cop d'estat es va realitzar el 23 de febrer, 1981 conegut com a "23-F". Aquest dia, durant la investidura del candidat a la Presidència del Govern Leopoldo Calvo Sotelo, es va produir la presa del Congrés dels Diputats per part de forces de la Guàrdia Civil al comandament del tinent coronel Antonio Tejero. Simultàniament en la Capitania General de la VI Regió Militar (València) el tinent general Jaime Milans del Bosch va ocupar els carrers de la ciutat amb tancs i va haver diversos conats en altres punts, com la presa dels estudis de Televisió Espanyola en el Prado del Rey (Madrid). No obstant això, el rei va reaccionar ràpidament, i per mitjà de la televisió va cridar als espanyols a donar suport al govern legítimament democràtic. La seva ràpida intervenció va detenir el cop, i el govern democràtic va ser restaurat, a la vegada que la monarquia quedava afinançada com una institució netament democràtica i amb acceptació popular. Des de 1981 fins a l'actualitat la monarquia i el rei s'han cenyit al seu paper constitucional, abandonant perilloses incursions polítiques.

Enllaços externs


- [http://www.casareal.es| Pàgina oficial de la Casa Reial d'Espanya] Categoria:Reis d'Espanya ja:フアン・カルロス1世 (スペイン王) ko:에스파냐의 후안 카를로스 1세 zh-min-nan:Se-pan-gâ ê thâu I ê Juan Carlos

Democràcia

La democràcia es una forma de govern en què la gent hi pren part de manera directa o indirecta. El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) demos ("gent") i kratein ("governar"). El seu sentit literal es, doncs, govern de la gent o del poble. En un sistema democràtic, la opinió dels votants o ciutadans és la que decideix qui tindrà el poder i com aniràn les coses. Les democràcies modernes garanteixen una sèrie de drets bàsics als ciutadans:
- elecció del govern mitjançant eleccions lliures i justes
- llibertat d'expressió, i manifestació
- imperi de la llei
- respecte dels drets humans
- llibertat d'assemblea
- no discriminació per raons de gènere, origen, etc.
- respecte a les minories Categoria:Política ja:民主主義 ko:민주주의 simple:Democracy th:ประชาธิปไตย

Feixisme

El feixisme és una ideologia política basada en l'exaltació de la persona en cap (generalment un dictador) que lidera un grup selecte de persones que l'ajuden a dur a terme i a propagar aquest ideal. Aquests ideals solen consistir a menysprear tot allò que no segueixi les doctrines ideològiques marcades pel cap, ja siguin manifestacions culturals, socials, cíviques, històriques, econòmiques. En extrems, aquestes ideologies feixistes es defensen elles mateixes de forma extrema, arribant a límits que vulneren els drets humans: persecució sistemàtica i aniquilació de qui no pensa d'acord amb la ideologia, repressió de cultures foranes, voluntat d'imposició de la ideologia arreu com a única veritat a seguir. Durant el segle XX van sorgir el nombre major de manifestacions polítiques feixistes mai vistes al llarg de la història. Les mes conegudes a Europa són la nacionalsocialista a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Francisco Franco a Espanya, Ceaucescu a Romania; a Amèrica, Augusto Pinochet a Xile. Se solen identificar les ideologies feixistes amb les dictadures (que els seus caps acaben proclamant), tot i que hi ha casos de dictadures no feixistes, com és el cas de Cuba, que és de caràcter comunista. Degudes a motius polítics que les originen, les dictadures sorgeixen de la mà d'un personatge que, capaç d'aprofitar una mala situació econòmica o política d'un país, desperta en els habitants el sentiment nacionalista i l'orgull de pertànyer a aquell país i ideologia, i proclama la vergonya i deshonor de tots aquells que no hi pertanyen. Un dels casos més famosos, la dictadura nacionalsocialista alemanya que va liderar Adolf Hitler des del 1933, any en què va ésser escollit democràticament, fins al 1945, en què finalitzà la Segona Guerra Mundial, va sorgir per la dramàtica situació econòmica i social que es vivia a Alemanya passada la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència del Tractat de París, Alemanya capitulava i acceptava la seva derrota sense condicions, cosa que va suposar per al país un retrocés en tots els sentits i un ofec econòmic que va originar, com a efecte contrari, el despertar del sentiment nacionalista. Aquest seria aprofitat en el moment just pel Partit Nacionalsocialista Alemany per a apel·lar al poble a rebel·lar-se contra la situació en què es trobaven. Les conseqüències foren devastadores, tant per al país com per a la resta del món, atès que pocs anys després Alemanya procediria a l'ocupació de Txecoslovàquia, marcant així l'inici de la Segona Guerra Mundial. Les ideologies feixistes solen perdurar més enllà dels seus fundadors, de manera que un cop aquests cauen, llurs doctrines segueixen vigents per a la població, que les manté i exalta sovint anys després.

Vegeu també


- Negacionisme històric Categoria:Política ja:ファシズム

Catolicisme

El terme catolicisme usualment es refereix a la doctrina o la fe de l'Església Catòlica, la qual comprèn a totes aquelles esglésies cristianes que estan en comunió amb el Papa de Roma, i que accepten la seva autoritat en matèries de fe i de moral. Actualment, es divideix en les següents:
- L'Església Catòlica Romana, que segueix el ritu llatí.
- L'Església Catòlica d'Orient o Església Uniata, que segueix el ritu d'Orient. Cal dir que hi ha esglésies que no accepten l'autoritat del Papa, però que es consideren catòliques i utilitzen aquest nom. El terme "catòlic" prové de l'adjectiu grec καθολικός-ή-όν (katholikos), que significa "general" o "universal". Aquest adjectiu va ser utilitzat per primera vegada per Ignasi, bisbe d'Antioquia el 107 d.C. per referir-se a l'església cristiana no dividida (aleshores) en una epístola als cristians d'Esmirna. El primer concili ecumènic de Nicea, va confirmar aquest adjectiu per descriure l'església cristiana universal fundada pels apòstols de Jesucrist. Després del Gran Cisma d'Orient, l'adjectiu es relaciona amb l'Església Catòlica Romana, encara que l'Església Ortodoxa Grega i algunes esglésies protestants també es consideren "catòliques", en el sentit original de la paraula, "universal". Categoria:Cristianisme ja:カトリック教会 simple:Catholicism

Racisme

El racisme és la creença que una raça o ètnia és superior a les altres i per tant es pot discriminar o dominar els grups considerats inferiors. El racisme més freqüent a la història ha estat el protagonitzat per persones blanques, que lloaven la raça ària per sobre la resta. Aquesta ideologia ha servit com a excusa pel colonialisme i és la base de partits polítics radicals en l'actualitat. El terme és sempre despectiu, no com l'etnocentrisme. Exemples de racisme es troben al domini colonial europeu, a l'apartheid sud-africà, l'holocaust nazi, els genocidis més moders o les lleis de separació de negres a Amèrica. Hi ha hagut intents de justificar científicament el racisme, com algunes aplicacions de la frenologia o estudis genètics que buscaven una pressumpta intel·ligència racial. Motivacions religioses han portat també al racisme, com determinats episodis dels missioners. Categoria:Sociologia ja:人種差別 simple:Racism

Dictadura

La dictadura és un sistema de govern en el qual el poder recau sobre una persona (el dictador), o una organització (partit únic), que governen autoritàriament sense sotmetre's a eleccions periòdiques. En contrast amb una democràcia, en una dictadura el govern no és elegit pel poble. Generalment, els governs dictatorials tendeixen a ésser repressius, i a cometre abusos greus dels drets humans. Des del punt de vista ideològic, els governs dictatorials han estat diversos, però, en la història moderna han predominat els de tendència feixista (per exemple, les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco a Espanya, la d'Adolf Hitler a Alemanya i la de Benito Mussolini a Itàlia) o comunista (la Unió Soviètica, la Xina, Cuba...). Un altra cas, són aquelles que consideren el país com una propietat del dictador (Somoza a Nicaragua), malgrat en molts de casos per mantenir-se al poder cerquen l'ajut de potències estrangeres. Avui dia, el terme dictador s'acostuma a veure de manera pejorativa. Originalment, a la República Romana, el dictador era un militar que rebia els seus poders del Senat. Tenia poder absolut, però només per un temps determinat. Era un càrrec legítim, pensat per a situacions d'emergència. En temps moderns, els dictadors solen justificar el seu accés el poder adduint situacions d'emergència nacional.

Accés al poder

En alguns casos es poden fer servir els instruments democràtics (eleccions) per accedir al poder, com en el cas d'Adolf Hitler, però una vegada assolit aquest, es canvien les normes per no tornar-lo a perdre. En altres casos, la dictadura s'instal·la mitjançant un auto-cop d'estat, en què un cap d'estat, monarca o president dissol el parlament i s'auto-proclama dirigent. La forma més habitual, però es la del cop d'estat militar o la conquesta del país després d'una guerra civil.

Països amb antics govern dictatorials


- Alemanya amb Adolf Hitler (1933-1945)
- Argentina
- Algèria
- Brasil
- Espanya (Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco Bahamonde)
- Filipines
- Haití
- Itàlia