:: wikimiki.org ::

Frisó

Frisó

El frisó (frysk) és una llengua germànica occidental parlada a Frísia (nord dels Països Baixos, nord-oest d'Alemanya i sud-oest de Dinamarca), molt propera a l'anglès i en greu perill de desaparició. Els saxons, els angles i els juts, abans d'emigrar a l'actual Anglaterra, parlaven una mateixa llengua amb els frisons. Els actuals parlants són descendents directes d'aquells pobles germànics. Dels primers segles de la nostra era es conserven escassos registres, entre ells unes poques epigrafies en alfabet rúnic. La regió de Frísia va acabar depenent d'Holanda. Fins al segle XV el frisó va ésser una llengua viva que s'utilitzava fins i tot en l'administració i assumptes oficials. D'entre els segles XIII i XVI es conserven nombrosos documents de tipus legal, normatiu, cartes, contractes però també literaris com sagues i llegendes populars, endevinalles i traduccions de salms. A partir d'aquest moment comença a ser paulativament relegada pel neerlandès i l'alemany. Els seus parlants l'anomenen frysk. Quan ens referim al frisó ho fem en realitat a tres variants, cadascuna d'elles amb categoria de llengua per ser mútuament inintel.ligibles: el frisó oriental, el frisó occidental i el frisó septentrional. Només el frisó occidental ha esdevingut llengua literària.

El Frisó Oriental

Es parlava als estats de Schleswig-Holstein i Baixa Saxònia a Ostfriesland (Frísia Oriental), Alemanya, però en l´actualitat i segons un informe de la ONU de l'any 1996 ja ha desaparegut de pràcticament tot el seu àmbit, mantenint-se una petita població a Saterland i als tres municipis de Ramsloh, Strücklingen i Sharrell (Baixa Saxònia) amb uns 2.000 parlants, tots ells d'edat avançada. En pocs anys assistirem en directe i sense remei a la desaparició d'una llengua germànica a Europa. Es consideren a si mateixos frisons orientals unes 11.000 persones.

El Frisó Septentrional

Es parla a l'estat de Schleswig-Holstein, Alemanya, a la part de la costa entre els rius Eider al sud i Wiedau al nord i a les illes properes de Föhr, Amrum, Sylt, Norstrand, Pellworm, les deu illes del grup Halligen, i l'illa de Helgoland. La majoria dels frisons septentrionals es consideren un grup a part de la població alemanya. Hi ha diverses associacions culturals i polítiques que defensen els seus drets i cultura. La principal associació dels frisons septentrionals és la Nordfriesischer Verein ("Associació de frisons septentrionals"). La Nordfriesischer Verein ajuda a mantenir l'idioma i la cultura de Frísia septentrional. La principal organització política es la Foriining for nationale Friiske ("Associació Nacional dels Frisons"), que coopera políticament amb la minoria danesa. El seu principal interès és promoure l'idioma i aconseguir la independència. Els frisons septentrionals tenen representació en alguns governs municipals on s'utilitza el frisó com idioma administratiu. A les escoles públiques de la zona de Frísia septentrional així com en algunes escoles privades administrades per la minoria danesa, s'ensenya el frisó de manera voluntària, i només als graus tercer i quart. Vint-i-cinc professors impartien frisó a uns 1.350 alumnes de 33 escoles de tot tipus 161 hores per setmana a principis de l'any 1995. Des de 1950 existeix una oficina encarregada d'elaborar un diccionari de frisó septentrional a la Universitat de Kiel, que, des que es va introduir la filologia frisona el 1978, és l'única institució universitària que realitza investigacions sobre l'idioma frisó a Alemanya. El Nordfriisk Instituut de Bredstedt desenvolupa un paper molt important en el manteniment de la llengua frisona. Disposa d'una biblioteca especialitzada i d'arxius, i ofereix seminaris, cursos, grups de treball i conferències. Als diaris locals de Frísia septentrional i a algunes revistes regionals apareixen de tant en tant articles en frisó. La ràdio pública d'Alemanya septentrional emet un programa setmanal de tres minuts. L'emissora privada Radio-Schleswig-Holstein emet cada tres mesos un programa d'una hora de durada en frisó. Tot i aquest aparent dinamisme social estem davant d'una llengua parlada per unes 10.000 persones amb unes perspectives de desaparició a mig termini. El 100% dels parlants de frisó septentrional són bilingües amb l'alemany Es consideren frisons septentrionals unes 60.000 persones.

El Frisó Occidental

De les tres llengües frisones és la més saludable tant pel nombre de parlants com per l'ús que se'n fa. Es parla principalment a la província neerlandesa de Frísia encara que prop del 40% dels parlants de frisó occidental són de fora d'aquesta àrea. Es calcula des de fa anys en uns 700.000 a 800.000 el nombre de persones que es consideren frisons occidentals i per sobre del 70% d'elles el parlen. És llengua de caràcter oficial, s'ensenya a les escoles i té forta presència als mitjans de comunicació i a la cultura. El 1928 es va fundar el Centre d'estudis de la Llengua Frisona, en 1937 el frisó va ser acceptat en l'ensenyament com a opcional, en 1938 es va fundar la Fryske Akademy ("Acadèmia de la llengua Frisona"). Després de la segona guerra mundial, el frisó es va introduir definitivament a les escoles públiques (1955), al parlament (1956), a les esglésies (dècada dels 70) i al govern i l' administració (1986). Des de 1970 és la segona llengua oficial als Països Baixos. El 1992 la Unió Europea va reconèixer el frisó com a llengua oficial minoritària de la Unió. Des del segle XVII, amb l'obra del poeta renaixentista Gysbert Japicx (1606-1666), és una llengua literària. Durant el segle XIX la llengua es va normalitzar, editant-se gramàtiques, diccionaris, ortografies i llibres de text escolars. La literatura va experimentar una forta floració de la mà d'escriptors com els germans Halbertsma, Walling Dykstra o Piter Jelles Troelstra. L'obra cimera d'aquest període és Rimen et Teltsjes (Rimes i Contes) dels germans Halbertsma. En l´actualitat es publiquen prop de 100 llibres cada any en frisó, i s'hi han traduït clàssics com Shakespeare, Shelley o Lewis Carroll. A la pàgina web de la Fryske Akademy hi figuren 236 referències a escriptors i escriptores en llengua frisona. La figura principal del segle XX és la poeta, crítica i novel·lista Anne Wadman. A finals del segle XX es van produir dues pel·lícules en frisó: "El Somni" (1987) i "El Far" (1994) ambdues obra de Pieter Verhoeff. En 1995 es va produir a Leeuwarden la primera òpera en frisó, Rixt. Tot i això, tots els seus parlants són bilingües i el nivell d'alfabetització és regular (només un 10% és capaç d'escriure-hi). El neerlandès guanya terreny de mica en mica i l'ús que del frisó se'n fa en la vida quotidiana és cada vegada més particular i minoritari. Categoria:Llengües germàniques occidentals ja:フリジア語

Llengua germànica occidental

Les llengües germàniques occidentals són un subgrup de la branca germànica de les llengües indoeuropees, el més important pel que fa al nombre de parlants. A diferència de les llengües escandinaves, les germàniques occidentals no provenen d'una llengua originària comuna. Tanmateix el fet d'agrupar-se no és només per conveniència geogràfica (al sud del mar del Nord, entre les escandinaves, les cèltiques, les romàniques i les eslaves) sinó també per moltes similituds i característiques compartides.

Classificació

Tot i la jerarquització mostrada a continuació, les llengües germàniques occidentals presenten sovint un continu dialectal que en fa difícil la separació, essent dialectes físicament propers de llengües teòricament diferents intel.ligibles entre si.
- Grup ànglic (provinent de l'anglo-saxó)
- Anglès (amb una significativa influència del francès, especialment en el vocabulari)
- Escocès
- Frisó
- Baix alemany
- Baix fràncic
- Neerlandès
- Afrikaans (amb influències africanes i malaies)
- Baix saxó
- Alt alemany
- Alemany estàndard
- Luxemburguès
- Jiddisch
- Alamànic
- Alemany suís Categoria:Llengües germàniques occidentals

Països Baixos

Els Països Baixos (Nederland en neerlandès i Nederlân en frisó) són un estat d´Europa occidental situat a la desembocadura dels rius Rin i Mosa. Limiten al nord i a l´oest amb el Mar del Nord, al sud amb Bèlgica i a l´est amb Alemanya. El sistema de govern és una monarquia constitucional. Els Països Baixos formen juntament amb l'illa caribenca d'Aruba (status a part) i les Antilles Neerlandeses el Regne dels Països Baixos. Forma part juntament amb Bèlgica i Luxemburg del Benelux.

Noms

Si bé el nom oficial del país correspon al català Països Baixos (o, més estrictament, "País Baix" en la versió curta i "Regne dels Països Baixos" en la més llarga si bé no totalment equivalent, puix que inclou Aruba i les Antilles neerlandeses), el nom Holanda (que n'és només una regió actualment partida en dues províncies) és bastament emprat com a equivalent seu a nivell informal per part de no neerlandesos. Aquest fet pot provocar malestar entre neerlandesos no holandesos, des de catòlics de les províncies sud (Limburg, Brabant) fins a frisons de llengua i cultura diferents (no holandesos). En català, el malentès s'engrandeix pel fet que tradicionalment, la llengua neerlandesa ha estat coneguda amb el nom d'holandès, cosa que afavoreix l'etiquetar-ne tots els seus parlants (no belgues) com a 'holandesos', encara que siguin, posem per cas, d'Eindhoven o Groningen. Aquesta confusió, comuna a d'altres llengües romàniques (castellà, francès) no es dóna per exemple amb l'anglès, on es distingeix entre la llengua (Dutch), el gentilici (Netherlander, si bé Dutch o Dutchman també són emprats) el país (Netherlands), i la regió (Holland).

Història

(vegeu Història dels Països Baixos per una exposició més completa) Acceptada la seva indepedència per Espanya el 1648, les Províncies Unides esdevingueren una de les més importants potències marítimes i econòmiques del segle XVII. Durant aquest període (conegut localment com a segle d'or) els Països Baixos establiren colònies a diversos continents. Després d'una curta dominació francesa sota Napoleó, el Regne dels Països Baixos prengué el seu status actual com a monarquia constitucional el 1815 durant el regnat de Willem I, si bé incloïa també els actuals Luxemburg i Bèlgica. El 1830 Bèlgica s'establí com a regne independent. En morir Willem III el 1890 sense descendència masculina i accedir la reina Wilhemina al poder, Luxemburg adoptà un rei diferent del dels Països Baixos per culpa de la llei sàlica, esdevenint així plenament independent. Durant la Primera Guerra Mundial els Països Baixos romangueren neutrals, fet que no es repetí durant la Segona Guerra Mundial, en ser ocupats per Alemanya durant 5 anys. El 1953 el país patí unes inundacions desastroses que motivaren l'inici del les obres del Pla Delta. El 1957 esdevingué membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea que finalment esdevingué la Unió Europea. Alhora que altres països que en són membres, adoptà l'euro el 2001, tot abandonant la seva anterior moneda, el florí.

Economia

Article principal: Economia dels Països Baixos Els Països Baixos tenen una economia oberta i moderna, fortament basada en el comerç exterior, especialment amb Alemanya, gràcies al seu paper de nus de comunicacions europeu, amb, d'entre d'altres, el port més important del continent (Rotterdam). Les indústries més importants són l'alimentària, la química, la petrolera i la fabricació d'aparells electrònics. L'agricultura, tot i tenir poc pes en el total econòmic, té més pes que en altres països desenvolupats, gràcies a una mecanització acusadíssima, que, tot i ocupar menys del 4% de la població activa produeix grans superàvits de menjar per a la indústria alimentària. El país se situa tercer a nivell mundial en valor d'exportacions agrícoles, darrera només dels Estats Units i França.

Cultura

Llengües

Els Països Baixos tenen dues llengües oficials: el neerlandès (arreu) i el frisó (a la província de Frísia, al costat del neerlandès). A més, tant el limburguès com una sèrie de dialectes del baix saxó (groninguès, drentès, stellingwerfès, sallandès, twentès, veluwès i achterhoekès) tenen el reconeixement de "llengua regional". Unes 17.500 persones empren la llengua de signes neerlandesa, que encara espera reconeixement oficial. En el món de l'empresa i l'educació l'ús de l'anglès és força estès. Així per exemple el segon cicle de la majoria de carreres universitàries (4t i 5è cursos, allà anomenats Master) és impartit en anglès i no pas en neerlandès. A més, la presència de molts immigrants ha dut moltes altres llengües al país. Hi són notables el malai i el crioll sranan, papiamentu (d'entre les llengües provinents d'antigues colònies o actuals territoris associats al Regne dels Països Baixos), i el turc, el kurd, l'àrab i el berber (d'entre les llengües dutes per immigrants econòmics del Nord d'Àfrica o Anatòlia).

Literatura

Dels Països Baixos podem destacar autors que, partint del clàssic pensador Baruch Spinoza (1632-1677), arriben als més contemporanis, com ara Annie M. G. Schmidt (1911-1995), Harry Mulisch (1927) o Cees Nooteboom (1933).

Festes i dies festius

Províncies

A efectes administratius els Països Baixos estan dividits en 12 províncies:
- Brabant Septentrional (capital: 's-Hertogenbosch)
- Drenthe (capital: Assen)
- Gelderland (capital: Arnhem)
- Groningen (capital: Groningen)
- Frísia (capital: Ljouwert)
- Flevoland (capital: Lelystad)
- Holanda Meridional (capital: l'Haia)
- Holanda Septentrional (capital: Haarlem)
- Limburg (capital: Maastricht)
- Overijssel (capital: Zwolle)
- Utrecht (capital: Utrecht)
- Zelanda (capital: Middelburg) Middelburg A més, el país també està dividit en 483 municipis.

Enllaços externs

- [http://casalcatala.nl/ Casal català dels Països Baixos] Categoria:Països Baixos Categoria:Unió Europea ja:オランダ ko:네덜란드 ms:Belanda nb:Nederland simple:Netherlands zh-min-nan:Kē-tē-kok

Dinamarca

Dinamarca és un estat del nord d'Europa, el més petit dels països escandinaus. Està format per la península de Jutlàndia i diverses illes (les principals: Sjaelland, Fiònia, Lolland i Bornholm, aquesta darrera al nord de la costa de Polònia). Té una única frontera terrestre (al sud, amb Alemanya), i està envoltada pels mars del Nord (a l'oest) i Bàltic (al sud-est). L´estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia. A més a més, són possessions daneses les illes Fèroe a l'Atlàntic Nord i Grenlàndia al nord-est d'Amèrica, les quals gaudeixen d'una àmplia autonomia. La seva capital és Copenhaguen, i les ciutats principals són Århus, Odense i Ålborg. La llengua majoritària és el danès. El sistema de govern és la monarquia constitucional. Dinamarca pertany a la Unió Europea des de 1973 i utilitza la corona danesa com a unitat monetària. Categoria:Dinamarca Categoria:Unió Europea als:Dänemark fiu-vro:Taani ja:デンマーク ko:덴마크 ms:Denmark simple:Denmark th:ประเทศเดนมาร์ก zh-min-nan:Dan-kok

Anglès

::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva) ---- L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.

Extensió

L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris. També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes). És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.

Història

L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare. L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.

Vocabulari

Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000. Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%

Sistema d'Escriptura

L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.

Principals dialectes

- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)

Altres enllaços

- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert] Categoria:Anglès als:Englische Sprache ja:英語 ko:영어 ms:Bahasa Inggeris simple:English language th:ภาษาอังกฤษ zh-min-nan:Eng-gí

Holanda

Holanda és el nom de la part nord-occidental dels Països Baixos. Antigament havia estat un comtat, que va formar part del Sacre Imperi Romà, i va ser membre capdavanter de la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos (1581-1795). El nom prové de Holtland, és a dir hout-land («terra de la fusta»), atribuïble originàriament a una àrea boscosa propera a Leiden. És força freqüent confondre el nom d'Holanda amb la totalitat dels Països Baixos, si bé només n'és una regió (fenomen aguditzat per l'ús històric d'holandès com a sinònim o subsitut de neerlandès, tant pel que fa a llengua com a gentilici). De totes maneres, entre 1806 i 1810 va existir un Regne Napoleònic d'Holanda, que abastava tots els Països Baixos actuals. Durant segles, els holandesos van dependre dels molins de vent i cap al segle XIX se n’havien construït uns 9000. Aquests molins de vent tradicionals es troben repartits per tot el país i molts d’ells encara s’utilitzen. Com que el terreny té pocs accidents topogràfics, el vent pot moure els molins amb gran eficàcia. Actualment es troba dividida a efectes administratius en les províncies d´ Holanda Meridional i Holanda Septentrional. La seva part central, constitueix, juntament amb Utrecht (amb qui constitueix el Randstad), la part més poblada i econòmicament important de l'estat, puix que allotja la capital (Amsterdam), la seu del govern (l'Haia) i la principal ciutat portuària (Rotterdam). Categoria:Països Baixos zh-min-nan:Hô-lân (tē-tài)

Segle XV

Esdeveniments:

- El Renaixement influeix en la filosofia, ciència i art.
- S'estableix la Inquisició espanyola.
- Johannes Gutenberg inventa la imprempta a Europa (ja existia a la Xina des del segle XI).

Personatges importants

- Leonardo da Vinci, inventor i pintor italià.
- Enric VIII, rei d'Anglaterra funda la dinastia Tudor.
- Cristòfor Colom, descobreix Amèrica.

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XV ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XV ja:15世紀 ko:15세기 simple:15th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 15

Alemany

L'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat. L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita. En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany. Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació: Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

L'alemany suís - Schwyzerdütsch Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), .. En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals

- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres. En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent: :és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >> : e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >> : eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >> : «un poc de mantega»
Exemples de variacions morfològiques
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r». La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica
L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa. Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes. Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats. Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.
Flexió nominal
Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial. En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis. Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.
Flexió verbal
Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual. El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració. La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escritura i Ortografia
L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'. El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Noms de l'alemany en altres llengües
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües. En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen: El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa. Categoria:Alt Alemany als:Deutsche Sprache ja:ドイツ語 ko:독일어 ms:Bahasa Jerman simple:German language th:ภาษาเยอรมัน

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland). Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.

Història

Article principal: Història d'Alemanya L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne". Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més. Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Alemanya Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives. En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Organització territorial

Comissió Europea

Economia

Article principal: Economia d'Alemanya Categoria:Alemanya als:Deutschland fiu-vro:S'aksamaa ja:ドイツ ko:독일 ms:Jerman roa-rup:Ghirmânii simple:Germany th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี zh-min-nan:Tek-kok

ONU

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment més de 191 estats del món en formen part. El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l' estatus d'observador davant l'ONU. La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra.

Història

El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra. El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional a San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos messes després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions unides, el 26 de juny, i Polònia ho va fer un poc després. Finalment, el 24 d'octubre, 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República Popular de Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres 46 membres. Estats Units]] La seu de les Nacions Unides va ser construïda a Nova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions de dòlars de John D. Rockefeller, Jr, i dissenyada pel arquitecte Oscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben a Nova York, n'hi ha agències importants a Ginebra, La Haia, Viena i altres ciutats del món.

Estructura

L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat. Viena]] Disposa de cinc òrgans principals:
- L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant.
- El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 cada any; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional.
- El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
- La Cort Internacional de Justícia (CIJ).
- El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.

Propòsit

Aquests són alguns dels propòsits i metes de l'ONU:
- Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
- Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
- Assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que sofreix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural.
- Drets Humans: promouen el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.

Finançament

El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre més que no cal d'un membre per a financiar les seves operacions, i per això, ha imposat un limit (22% del presupost) a les contribucions dels estats membres. Els principals estats que contribuiexen a l'ONU (amb més d'1% del presupost) són:
- Estats Units, 22%
- Japó, 19,3%
- Alemanya, 9,82%
- França, 6,50%
- Regne Unit, 5,57%
- Itàlia, 5,09%
- Canadà, 2,57%
- Espanya, 2,53%
- Brasil, 2,39 %
- Corea del Sud, 1,85 %
- Països Baixos, 1,73%
- Austràlia, 1,62 %
- Xina, 1,53 %
- Suïssa, 1,27 %
- Rússia, 1,20 %
- Bèlgica, 1,12 %
- Mèxic, 1,08 %
- Suècia, 1,02% Els programes especial de l'ONU no estan inclosos en el pressupost regular (com ho són UNICEF, UNDP, UNHCR i WFP), els qual reben el seu finançament únicament de les contribucions voluntàries dels membres. El principal finançador d'aquests programes és Estats Units.

Enllaços externs

- [http://www.un.org/spanish/ ONU]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.

Articles Relacionats

- Unesco Categoria:Organització de les Nacions Unides ja:国際連合 ko:국제 연합 ms:Pertubuhan Bangsa-Bangsa Bersatu simple:United Nations th:สหประชาชาติ zh-min-nan:Liân-ha̍p-kok

Helgoland

Helgoland és una illa del Mar del Nord a Alemanya

1978

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 13 d'abril - València: el Consell del País Valencià hi celebra la primera sessió, un cop reinstaurada la Generalitat.
- 28 de juliol - Palma (Mallorca): es constitueix el Consell General Interinsular al castell de Bellver.
- 6 de desembre - Espanya: s'hi celebra el referèndum que plebiscitarà la Constitució espanyola. :MÓN
- 5 de març - Vandenberg (comtat de Santa Barbara, Califòrnia, EUA): hi enlairen la nau espacial Landsat 3 destinada a obtenir imatges de la Terra des de l'espai.
- 16 de març - Roma (Itàlia): les Brigades Roges segresten Aldo Moro (l'assinaran el 9 de maig).
- 18 d'abril - Washington (els Estats Units): el Senat estatunidenc ratifica -per un estret marge de vots- els Tractats del Canal de Panamà, signats entre Jimmy Carter i Omar Torrijos, segons els quals el 31 de desembre de 1999 aquest canal passarà a mans panamenyes.
- 15 d'octubre - el Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Carol Woytila, que regnarà com a Joan Pau II.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 11 de setembre - Barcelona: Gustau Muñoz, jove mort a mans de la policia espanyola. :MÓN
- 9 de maig - Roma (Itàlia): Aldo Moro, polític italià, assassinat per les Brigades Roges després de segrestar-lo el 16 de març).
- 6 d'agost - el Vaticà (Roma): Giovanni Battista Montini, que regnà com a papa amb el nom de Pau VI.
- 9 d'octubre - Seine-Saint-Denis (Ile de France, França): Jacques Brel, cantant melòdic belga.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1978 ja:1978年 ko:1978년 ms:1978 simple:1978 th:พ.ศ. 2521

Alemany

Origen

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Dialectes

L'alemany suís

Província de Frísia

Frísia (frisó:Fryslân, neerlandès: Friesland) és una província del nord dels Països Baixos, corresponent a part de l'antiga regió de Frísia. El 2004 comptava amb 642.000 habitants. La seva capital és Ljouwert. Fa frontera amb les províncies de Groningen, Drenthe, Overijssel i Flevoland. A ponent i al nord és envoltada respectivament per l'IJsselmeer i el Mar de Wadden, al nord del qual es troben una sèrie d'illes i bancs. Compta a més amb una comunicació directa amb Holanda Septentrional per mijtà de l'Afsluitdijk. És una província amb un marcat caràcter agrari, on s'originaren les famoses vaques frisones. El turisme hi és una altra gran font d'ingressos, especialment al sud-oest de la província i a les illes. Aquest fet però, provoca una gran estacionalitat de l'activitat econòmica, amb molt d'atur hivernal. A la província hi són oficials tant el frisó com el neerlandès. ja:フリースラント州

1937

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 2 de novembre - Lleida (el Segrià): l'aviació franquista bombardeja la ciutat i hi causa tres centenars de morts. :MÓN
- 25 de març - Egipte: admeten aquest país a la Societat de Nacions.
- 7 de juliol - Comença la Batalla de Brunete [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_de_Brunete.png]

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 de gener - Vilassar de Mar: Ernest Lluch, economista i ministre espanyol de sanitat, (m. 2000). :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 16 de juny - Madrid (Espanya): Andreu Nin polític i escriptor català, assassinat per elements estalinistes. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1937年 ko:1937년 ms:1937 simple:1937 th:พ.ศ. 2480

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat. Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941). La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic. Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó. Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió. Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]

Sumari

Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó. La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra. Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.

Antecedents de la guerra

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya. Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau. Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.

Països involucrats

Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]] Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les