:: wikimiki.org ::

Galàxia

Galàxia

Una galàxia és un agregat d'uns quants milers de milions d'estrelles i de núvols de gas i pols. Tot indica que al centre de les galàxies hi ha un forat negre supermassiu; tanmateix, és dificilíssim que es pugui detectar a causa de la gran densitat d'estels que hi ha a la part central d'una galàxia. El sistema solar, i per tant també el nostre planeta es troba dins d'una galàxia, la Via Làctia. L'aspecte lletós de la part central de la nostra galàxia observada a ull nu des de la Terra va originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet. El mot galàxia ve de la paraula grega gàlactos, que també significa llet. Els diferents materials que constitueixen una galàxia (estels i núvols de gas i pols) estan animats d'un moviment de rotació entorn d'un eix amb una velocitat angular que és més elevada com més a prop del centre es troben. En determinades zones de les galàxies d'elevada concentració de pols i gas es produeix el naixement de nous estels. La densitat d'estels (és a dir, la quantitat que hi ha per unitat de volum) també depèn de la distàcia al centre galàctic: és més elevada com més a prop del centre. Tenen un volum de 10 a 100 Kilopàrsec de radi, mentre la seva massa va de 10⁸, i 10¹² masses solars. L'espai que hi ha entre els diferents estels d'una galàxia s'anomena espai interestel·lar i pot ser gairebé buit de matèria o bé ocupat pels gasos o la pols d'una nebulosa. L'espai que hi ha entre les diferents galàxies s'anomena espai intergalàctic i és pràcticament buit de qualsevol mena de matèria. Segons la teoria del Big Bang, l'Univers s'expandeix: les galàxies s'allunyen les unes de les altres, com un pastís que s'infla en posar-lo al forn. A l'Univers hi ha milers de milions de galàxies (una dècima de bilió, en la part observable amb els actuals telescopis, amb els quals actuals podem detactar galàxies situades fins a una distància de deu mil milions d'anys-llum). anys-llum Les galàxies no es troben distribuïdes uniformement per l'espai sinó que formen agrupacions més o menys nombroses anomenades cúmuls de galàxies. La nostra galàxia, la Via Làctia, pertany a un d'aquests cúmuls, anomenat grup local, format per unes trenta galàxies, entre les quals hi ha també la Galàxia d'Andròmeda. Val a dir que els cúmuls de galàxies es concentren alhora en grans conglomerats anomenats supercúmuls. El nostre grup local és a la part externa d'un supercúmul que comprèn gairebé cinc mil galàxies. Edwin Hubble (encara que Hubble sempre s'estimà més parlar de “nebuloses”, mentre que “galàxies” el mot usat per Shapley s'acabà imposant) va ser el primer astrònom que va plantejar l'existència de les galàxies, a les quals va anomenar Universos illa, en adonar-se que algunes nebuloses no eren tals, sinó formacions estelars molt allunyades. Fins aleshores l'única part coneguda de l'Univers era la Via Làctia. També en va proposar la primera classificació, l'any 1926. Actualment (tot i que hi ha classificacions més complexes) es distingeixen quatre tipus de galàxies: #Galàxia el·líptica #Galàxia espiral #Galàxia espiral barrada #Galàxia irregular La nostra galàxia, la Via Làctia, és del tipus espiral.

Enllaç extern

- [http://www.astrored.org Astrored] Categoria:Galàxies ja:銀河 ko:은하 ms:Galaksi simple:Galaxy th:กาแล็กซี

Nebulosa

Una nebulosa és un núvol de gas i pols. Estan formades fonamentalment per hidrogen, el element químic més abundant en el univers, amb quasi el 10 % de heli i quantitats molt petites de altres substàncies.
- Existeixen diversos tipus:
- Nebuloses brillants
- Nebuloses d'emissió
- Nebuloses de reflexió
- Nebuloses fosques
- Nebuloses planetàries Categoria:Astrofísica

Forat negre

En astronomia, un forat negre és un astre o objecte celeste la densitat del qual és tal, que la força de gravetat que exerceix no deixa escapar ni tan sols la llum. D'ací el nom. Existeixen almenys tres classes de forats negres (per origen). Una classe són els primordials, creats d'hora en la història de l'Univers. Les seves masses poden ser variades, i cap ha estat observat. També existeixen forats negres supermassius, amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que dóna origen a les components esfèriques de les galàxies. Finalment, una altra classe són els forats negres de massa solar. Un d'aquests es forma quan una estel de massa 2.5 major que la del Sol es converteix en supernova i explota. El seu nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més. La densitat és tan gran que la força gravitatòria crea un horitzó d'esdeveniments del qual res pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomenen "negres". La matèria que cau a un forat negre usualment forma un disc d'acreció. L'ergoesfera és la part que queda per fora de l'horitzó d'esdeveniments, de la qual, en teoria, encara es pot escapar. L'horitzó d'esdeveniments és la superfície]] que marca el límit des del qual ja no es pot escapar. Una singularitat és un punt infinitament petit de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. Aquests infinits i zeros el que realment demostren és que la relativitat general no és adequada per descriure'ls, i que probablement es necessita una teoria quàntica de la gravetat. Si el forat negre és adimensional es tracta d'un forat negre de Swarzschild i si és unidimensional d'un forat negre d'Einstein. Una evolució d'aquests darrers són els forats de cuc, que, en teoria, poden ser portes en l'espai-temps que podrien comunicar dos punts llunyans de l'Univers o del temps. Es creu que en el centre de la majoria de les galàxies (entre elles la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Malgrat la impossibilitat física d'escapament d'un forat negre, aquests acabaran evaporant-se per l'existència de l'anomenada radiació de Hawking. Cal dir que fins ara no hi ha proves directes de l'existència dels forats negres, però és compatible amb les teories actuals de la física, i l'astrofísica, encara que hi alguns físics que no estan d'acord amb la seva existència. Categoria:Forats negres Categoria:Relativitat ja:ブラックホール ko:블랙홀 ms:Lubang gelap simple:Black hole th:หลุมดำ

Estel

Un estel és un aparell lleuger que es pot envolar amb l'ajuda del vent; vegeu estel (joguina). Estel també és un nom propi femení. En Astronomia un estel també pot ser un asteroide, un planeta, una estrella, un cometa o un astre.

Terra

La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km. Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació. El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km. És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.

Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és: La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

La hidrosfera

- Vegeu: Hidrosfera. La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents. La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO₂ i per tant més efecte hivernacle. En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar. La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·10²¹ kg.

L'atmosfera

- Vegeu: Atmosfera terrestre. La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO₂ en O₂. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·10¹⁸ kg.

La Terra en el Sistema solar

La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts. La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge). El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.

La Lluna

- Vegeu: Lluna. La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront. L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars. La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans. La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals. L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna. La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.

La biosfera

- Vegeu: Biosfera. La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·10⁹ anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament. vida vida vida

Pàgines relacionades

- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana Categoria:Planetes ja:地球 ko:지구 ms:Bumi simple:Earth th:โลก zh-min-nan:Tē-kiû

Via Làctia

La Via Làctia és una galàxia de forma espiral on es troba el sistema solar. Està formada per més de 200 mil milions d'estels (alguns estudis recents li atribueixen més de 400 mil milions d'estels iguals o semblants al nostre Sol, i els seus planetes, juntament amb milers de nebuloses. Tot fa suposar que al centre de la Via Làctia hi ha un forat negre supermassiu; tanmateix, és dificilíssim que es pugui detectar a causa de la gran densitat d'estels que hi ha a la part central d'una galàxia. estels L'aspecte lletós de la part central de la nostra galàxia observada a ull nu des de la Terra en va originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet La Via Làctia és un gegant entre les galàxies: té una massa d'entre 750 mil milions i un bilió masses solars. Té forma de llentia, amb un diàmetre d'uns 100.000 anys-llum i un gruix d'uns 10.000 anys-llum. El nostre sistema solar es troba a uns 30.000 anys-llum del centre de la galàxia. Els diferents materials que constitueixen la Via Làctia (estels i núvols de gas i pols) estan animats d'un moviment de rotació entorn de l'eix més curt amb una velocitat angular que és més elevada com més a prop del centre es troben. En determinades zones de la Via Làctia d'elevada concentració de pols i gas es produeix el naixement de nous estels. La densitat d'estels (és a dir, la quantitat que hi ha per unitat de volum) també depèn de la distància al centre galàctic: és més elevada com més a prop del centre. Hi ha dues galàxies petites i molt properes que en certa manera es poden considerar galàxies satèl·lit de la Via Làctia, o fins i tot fragments que se n'han desprès: s'anomenen núvols de Magallães. La galàxia més a prop de la Via Làctia és una de petita anomenada SagDEG, a uns 80.000 anys-llum; la galàxia gran més a prop és la galàxia d'Andròmeda (M31), que és a uns 2'9 milions d'anys-llum. Totes les estrelles que veiem en el cel formen part de la nostra galàxia, i són les que formen les constel·lacions. categoria:Galàxies ja:銀河系 ko:우리 은하 simple:Milky Way th:ทางช้างเผือก

Via Làctia

Mot

S'ha discutit molt sobre la definició del concepte de paraula o mot. Exposarem, doncs, el sentit que se li dóna habitualment: és un segment de tira fònica que en l'escriptura representem entre dos espais consecutius. El problema se'ns presenta si volem una definició basada en la parla i independent de la llengua escrita, ja que en la llengua oral no hi ha cap pausa entre mots, només entre frases i parts de frases (que indiquem amb signes de puntuació a l'escriptura). Segons això, una paraula o mot és un monema que en el moment de construir frases pot col·locar-se aïllat dels altres elements de la frase; o bé un conjunt de monemes consecutius inseparables entre ells però que com a conjunt poden col·locar-se com un conjunt aïllat dels altres elements de la frase. En exemple del primer cas seria "caragol", un monema que pot col·locar-se aïllat dels altres elements de la frase: es tracta doncs d'un mot monomonemàtic (tradicionalment anomenat mot primitiu). Un exemple del segon cas seria "recaragoladíssimes", un segment de tira fònica format per 6 monemes (re-caragol-ad-íssim-e-s), que a l'hora de formar frases són un conjunt ordenat i inseparable, però que agafat com a conjunt també pot col·locar-se aïllat dels altres elements de la frase, exactament igual com el mot que només té un monema. Es tracta doncs d'un mot polimonemàtic; els mots polimonemàtics poden ser derivats, compostos o derivats i compostos alhora, com és el cas de "recaragoladíssimes". En ambdós casos, aquesta seqüència de monemes ha de tenir sentit semàntic, gramatical, o totes dues coses alhora. La part de la Lingüística que estudia els mecanismes de generació de mots o paraules s'anomena Morfologia. categoria:Lingüística

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Estel

Nebulosa

Estel

Kilopàrsec

Un kilopàrsec (abreujat Kpc) és una unitat de longitud usada en astronomia. Equival a 1000 pàrsecs. Categoria:Unitats de longitud

Massa solar

La massa solar és una unitat de massa que equival a la massa del Sol, i que val 1,989·10³⁰ Kg. La massa solar és 333.000 vegades la massa de la Terra. categoria:Astrometria categoria:Unitats de massa ja:太陽質量

Estel

Nebulosa

Big Bang

Es coneix com a Big Bang ("gran explosió"), l’explosió gegant que, segons alguns científics, creà el nostre univers. Si es calcula a quina velocitat s'engrandeix l'univers i quant de temps li ha calgut per arribar a la seva grandària actual, veurem que el Big Bang es produí fa uns 13,700 ± 200 milions d'anys. Diversos científics, amb els seus estudis, han anat construint el camí que portà a la gènesi del model del Big Bang. Els treballs d'Alexander Friedman, l'any 1922, i de Georges Lemaître, el 1927, utilitzaren la Teoria de la Relativitat d'Albert Einstein per demostrar que l'Univers estava en moviment constant. Poc després, l'any 1929, l'astrònom nord-americà Edwin Powell Hubble (1889-1953), descobrí galàxies més enllà de la Via Làctia que s'allunyaven de nosaltres, com si l'univers es dilatés constantment. L'any 1948, el físic rus nacionalitzat nord-americà, George Gamow (1904-1968), plantejà que l'Univers es creà en una explosió gegantina. Curiosament, fou un dels detractors d'aquesta teoria, l'astrofísic anglès Fred Hoyle qui, el 1950 i per riure-se'n, caricaturitzà aquesta explicació amb l'expressió big bang ("Gran Explosió", "Gran Espetec" o "Gran Boom" a l'inici de l'univers), amb la que ara es coneix.

Articles relacionats

- Cosmologia
- Univers
- Big Crunch
- Efecte Doppler Categoria:Cosmologia ja:ビッグバン ko:빅뱅 simple:Big Bang th:บิกแบง

Univers

L'Univers és la totalitat del continu espai-temps en què vivim, juntament amb tota la matèria i energia continguda en ell. A gran escala, es l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Avui en dia, els experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'Univers. Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per referir-se a la part de l'Univers que podem observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan se li considera com un sistema ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat, mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent s'haja descobert o no. En aquest sentit, 'Cosmos' és l'"univers conegut".)

Contingut

La major part de l'univers està format per l'anomenat espai interestelar.Dins d'aquest espai existeixen cúmuls de galàxies, que són grups de galàxies més o menys properes. La nostra galàxia, la Via Làctia, pertany a un d'aquests cúmuls, anomenat grup local, format per unes trenta galàxies, entre les quals hi ha també la Galàxia d'Andròmeda. Al seu temps una galàxia pot contenir de milers a milions de Sistemes solars, a més de Nebuloses, forats negres i tota mena d'astres.

Origen

La majoria de científics estan d'acord que l'univers va començar desprès d'una gran explosió ( el Big Bang), fa 13.7 × 10⁹ anys (amb una precisió de cap a 200 milions d'anys).

Mida

La mida de l'univers és una qüestió oberta. De fet encara no hi ha acord sobre si es finit o infinit. De totes maneres, sí que es pot estimar la mida de l'univers observable, que es finit i consisteix en tot allò que ens podria haver afectat des del Big Bang, tenint en compte la velocitat de la llum. Es calcula que l'univers observable podria ocupar un volum de 5·10³² anys llum cúbics, amb 7·10²² estrelles, organitzades en unes 1010 galàxies. Observacions recents amb el telescopi espacial Hubble indiquen que aquest nombre podria ser superior. Normalment, les referències a l'univers, tant per afeccionats com professionals, solen fer referència per defecte a aquest univers observable o visible. De fet, en contradicció aparent amb les teories de Copèrnic, nosaltres estem situats al centre de l'univers observable. Això és així perquè l'univers visible es precisament tot allò que es troba a una certa distancia de nosaltres, i que pot haver interactuat amb nosaltres durant la història de l'univers.

Forma

Tampoc no se sap amb seguretat la forma de l'univers, però molts científics creuen que l'univers es gairebé pla, finit, però sense límits. És un concepte semblant al de la superfície de la Terra, però en tres dimensions.

Destí

Pel que fa al destí final de l'univers, es consideren dues possibilitats: que es torni a contraure per efecte de la gravetat i acabi implosionant en un punt (el Big Crunch), o que continui expandint-se per sempre, fins arribar a un estat d'entropia màxima. Actualment, té mes pes la segona opció.

Multiplicitat d'universos

Des d'un punt de vista metafísic, hi ha qui ha proposat que el nostre univers només és un d'una col·lecció d'universos independents o paral·lels, que tots plegats formarien un multivers. Com que no hi ha possibilitat científica de comprovar aquesta teoria, el principi de la navalla d'Occam aconsella mantenir la idea d'un sol univers. De fet, la idea dels universos paral·lels es popular sobretot en Ciència-Ficció. Categoria:Cosmologia ja:宇宙 ko:우주 ms:Alam Semesta simple:Universe

Telescopi

Un telescopi és un sistema òptic que permet veure objectes llunyans, tot ampliant-ne la seva mida angular i la seva lluminositat aparents. Probablement els telescopis són l'eina més important en astronomia i astrofísica. Tot i que amb la paraula "telescopi" hom s'acostuma a referir als telescopis òptics, hi ha telescopis per a gairebé totes les freqüències de l'espectre electromagnètic. Tot telescopi òptic està format per un objectiu i un ocular. L'objectiu forma una imatge (normalment real) de l'objecte llunyà sobre el seu pla focal; aquesta imatge és llavors ampliada per l'ocular o bé impressionada sobre una pel·lícula fotogràfica o detectada per una càmera CCD. Si l'objectiu és una lent es parla de telescopi refractor, si l'objectiu és un mirall còncau es parla de telescopi reflector; si utilitza una combinació de lents i miralls s'anomena telescopi catadiòptric. Categoria:Telescopis ja:望遠鏡 ko:망원경 simple:Telescope

Any-llum

Un any-llum és una unitat de longitud que s'usa per a mesurar distàncies astronòmiques, com la distància entre estels i galàxies. Un any-llum equival a la distància que la llum recorre en un any que és d'aproximadament 9,46 bilions de quilòmetres, això és, 9,46·10¹⁵ metres. Més exactament, un any de llum (o any-llum, abreujat al) es defineix com la distància que recorrre un fotó, in vacuo i sense la influència de cap camp gravitatori o electromagnètic, en un any julià (365,25 dies o 31.557.600 segons). Atès que la velocitat de la llum en el buit és de 299.792.458 m/s, un any-llum és aproximadament igual a 9,46 × 10¹⁵ m = 9,46 petametres. L'any-llum s'usa, principalment, en la divulgació de l'astronomia. Els profesionals d'aquesta ciència, en canvi, fan servir el pàrsec i el seu múltiple, el megapàrsec. categoria:Any Categoria:Unitats de longitud ja:光年 ko:광년 ms:Tahun cahaya simple:Light year th:ปีแสง

Via Làctia

Gran galàxia d'Andròmeda

La gran galàxia d'Andròmeda (M31, NGC 224)és una galàxia espiral, catalogada per Messier com a M31 i dins el catàleg NGC com a NGC 224. Es troba a uns 2,3 milions d'anys llum i, juntament amb la nostra Via Làctia i altres formacions, forma part de l'anomenat Grup Local. La galàxia d'Andròmeda es veu a simple vista com una petita taca de llum a la constel·lació d'Andròmeda de magnitud aparent igual a 3,4. És lleugerament més gran que la nostra Via Làctia, amb una massa superior a 400.000 milions de masses solars i uns 150.000 anys llum de diàmetre. Dins la classificació de Hubble es considera del tipus Sb. Categoria:Galàxies Categoria:Objectes Messier

Estel

Osorya Coat of Arms

Ossorya - is a Polish Coat of Arms. It was used by several szlachta families in the times of the Polish-Lithuanian Commonwealth.

History

Blazon

Notable bearers

Notable bearers of this Coat of Arms include:
-

Galàxia

Enllaç extern

Nebulosa

Forat negre

Estel

Terra

Composició i estructura

La hidrosfera

L'atmosfera

La Terra en el Sistema solar

La Lluna

La biosfera

Pàgines relacionades

Via Làctia

Via Làctia

Mot

Grec

Dialectes del grec antic

Demòtic

La llengua comuna

Estel

Nebulosa

Estel

Kilopàrsec

Massa solar

Estel

Nebulosa

Big Bang

Articles relacionats

Univers

Contingut

Origen

Mida

Forma

Destí

Multiplicitat d'universos

Telescopi

Any-llum

Via Làctia

Gran galàxia d'Andròmeda

Estel

Osorya Coat of Arms

History

Blazon

Notable bearers

See also: