:: wikimiki.org ::

Gas Natural

Gas natural

El gas natural és una mena de gas que es troba sovint en jaciments fòssils de petroli. Encara que la seva composició varia en funció del jaciment del que s'extregui, està compost principalment per metà en quantitats que comunament superen el 90 o 95%. S'empra com a combustible en aplicacions tant industrials com domèstiques; considerant-se una font d'energia alternativa per la seva combustió neta, a diferència dels derivats del petroli i el carboni, si bé col·labora en l'alliberació de C fòssil i per tant en l'efecte hivernacle. categoria:Petroli categoria:Energia ja:天然ガス ms:Gas asli simple:Natural gas

Gas

Un gas és quan fas una llufa, un pet, és a dir, quan es va de ventre (estat de la nàusies) en què les forces interatòmiques o intermoleculars entre els diferents intentins de l'estòmag són tan petits que la "substància" (la llufa, es pet) no adopta ni forma ni volum fix, és a dir, encara no ha surtit pel cul per arribar a l'exterior i afectar a tots els sentits dels éssers del nostre alrededor, tendint a expandir-se tant com sigui possible per ocupar el recipient(el cul) que el conté, provocant un malestar general, vòmits, diarrea, etc. i una insoportable estància al seu costat. IMPORTANT: "Els pets no es poden evitar, és a dir, una vegada defora, ja no es poden eliminar." Categoria:Ciència dels materials ja:気体 ko:기체 ms:Gas simple:Gas th:แก๊ส

Petroli

El petroli (del llatí petrus, pedra, i oleum, oli; "oli de pedra") és una mescla complexa no homogènia d'hidrocarburs, composts formats per hidrogen i carboni. Difereixen molt entre si, des de groguencs i líquids a negres i viscosos. Aquestes diferències són degudes a les relacions entre els tipus d'hidrocarburs. És un recurs natural no renovable, i actualment també és la principal font d'energia als països desenvolupats. Els components químics del petroli se separen i obtenen per destil·lació mitjançant un procés de refineria. D'ell s'extrauen diferents productes, entre altres: propà i butà, gasolina, querosè, gasoil o dièsel, fueloil, olis lubricants, asfalts, carbó de coc, etc. Aquesta mescla d'hidrocarburs apareix generalment associada a grans bambolles de gas natural, en jaciments tancats durant milers d'anys sota terra, coberts pels estrats superiors de la corfa terrestre.

Origen

Teoria biogènica Segons aquesta teoria, el seu probable origen està en l'acumulació d'enormes quantitats de restes prehistòrics d'animals marins i de vegetals terrestres. Durant milions d'anys, mesclats amb sediments, davall la intensa acció de la compressió i el calor generat, es transformen en petroli i en gas. Aquest petroli i gas, per desplaçament, passa a impregnar roques mes porosas i permeables i s'acumula formant una bossa de cru, que sovint se situa entre una bossa de gas i una bossa d'aigua salada. D'allí, aquest petroli i gas es poden extraure mitjançant perforació i bombar-se fins al seu emmagatzemament previ al seu refinament.

Composició

El petroli està compost d'hidrocarburs, composts d'hidrogen i carboni, en la seua majoria parafines, naftens i aromàtics, que caracteritzen aqueix petroli. Junt amb quantitats variables de derivats hidrocarbonats de sofre, oxigen i nitrogen. Quantitats variables de gas dissolt i xicotetes proporcions de components metàl·lics. També pot contenir aigua en suspensió o en emulsió i sals. Els seus components útils s'obtenen per destil·lació en la refineries de petroli. Els components no desitjats: sofre, oxigen, nitrogen, metalls, aigua, sals, etc,... s'eliminen mitjançant processos fisicoquímics.

Extracció

S'extrau mitjançant la perforació d'un pou sobre el jaciment. Si la pressió de la bossa de gas és prou, forçarà l'eixida natural del petroli a través del pou que es connecta mitjançant una xarxa de oleoductes cap al seu emmagatzemament, el seu transport mitjançant vaixells petroliers i el seu refinament. Durant la vida del jaciment, la pressió descendirà i serà necessari usar altres tècniques per a l'extracció del petroli. Aqueixes tècniques inclouen l'extracció mitjançant bombes, la injecció d'aigua o la injecció de gas, entre altres.

Història del Petroli

Des de l'antiguitat el petroli apareixia de forma natural en certes regions terrestres com són els països d'Orient Mitjà. Fa 6.000 anys els asiris i babilonis l'usaven per a apegar rajoles i pedres; els egipcis, per a greixar pells; i les tribus precolombines de Mèxic van pintar escultures amb ell. En 1859 Edwin L. Drake va perforar el primer pou de petroli, prop de Titusville, en Pennsilvània, quedant-se aquesta com la data del "descobriment" del petroli. El 14 de setembre de 1960 en Bagdad, (Iraq) es constitueix la OPEP.

Situació actual

Els principals productors de petroli són Aràbia Saudita, Iraq, Kuwait, Veneçuela, Mèxic, Rússia, Estats Units i el Regne Unit, entre d'altres. La combustió dels seus derivats produeix productes residuals: partícules, CO2, SOx (òxids de sofre), NOx (òxids nitrosos), etc. Els vessaments de petroli suposen una forta amenaça al medi ambient marí. A causa de la importància fonamental per a la indústria manufacturera i el transport, l'increment del preu del petroli pot ser responsable de grans variacions en les economies locals i provoca un fort impacte en l'economia global. Com a substàncies alternatives als combustibles derivats del petroli hem de citar el biodièsel, oli combustible amb característiques comparables al dièsel que s'extrau principalment de les llavors oleaginoses de diferents plantes o el bioetanol, alcohol procedent de restes vegetals, que es pot utilitzar mesclant-lo amb altres combustibles o per a la fabricació d'èters, que són bases per a fabricar combustibles més ecològics.

Reserves

Si l'extracció continua al mateix ritme que en el 2002, llevat que es trobaren nous jaciments, les reserves mundials durarien aproximadament 42 anys. Es calcula que queden unes 143.000 milions de tones (1,05 bilions de barrils) Category:Petroli ja:石油 ko:석유

Metà

El metà és l'hidrocarbur alcà més senzill possible. La seva fórmula química és: :C H₄ o també: H | H - C - H | H Cada un dels àtoms d'hidrogen està unit al carboni per mitjà d'un enllaç covalent. És una substància no polar que es presenta en forma de gas a temperatures i pressions ordinàries. Es incolor i no gaire soluble en aigua en la seva fase líquida. A la natura es produeix com a producte final de la putrefacció anaeròbica de les plantes. Pot constituir fins al 97% del gas natural. A les mines de carboni se l'anomena grisú i es molt perillós per la seva facilitat per inflamar-se. És un gas hivernacle, per la seva contribució a l'escalfament global del planeta terra.

Propietats

- Punt de fusió: -183 °C
- Punt d'ebullició: -161.5 °C Categoria:Alcans Categoria:Gasos hivernacle ja:メタン

Carboni

Bor - Carboni - Nitrogen
C Si
	imatge:C_taula_periòdica.png Taula complerta

General

Nom, símbol, nombre

Carboni, C, 6

Sèrie química

No metall

Grup, període, bloc

14 (IVA), 2 , p

Densitat, duresa Mohs

2260 kg/m³, 0,5 (grafit)
3515 kg/m³, 10,0 (diamant)

Aparença

negre (grafit)
incolor (diamant)
Imatge:C_aparença.jpg

Propietats atòmiques

Pes atòmic

12,0107 uma

Radi mig ^†

70 pm

Radi atòmic calculat

67 pm

Radi covalent

77 pm

Radi de Van der Waals

170 pm

Configuració electrònica

He]2s²2p²

Estats d'oxidació (òxid)

4, 2 (lleument àcid)

Estructura cristal·lina

Cúbica o hexagonal (diamant); hexagonal o romboèdrica (grafit)

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (no magnètic)

Punt de fusió

3823 K (diamant), 3800 K (grafit) K

Punt d'ebullició

5100 K (grafit)

Entalpia de vaporització

711 kJ/mol (grafit; sublima)

Entalpia de fusió

105 kJ/mol (grafit) (sublima)

Pressió de vapor

_ Pa

Velocitat del so

18350 m/s (diamant)

Informació diversa

Electronegativitat

2,55 (Pauling)

Calor específica

710,6 J/(kg·K) (grafit); 518,3 J/(kg·K) (diamant)

Conductivitat elèctrica

3 x 10⁶ Ω^-1·m^-1 (grafit, direcció paral·lela als plans); 5 x 10² Ω^-1·m^-1 (direcció perpendicular)

Conductivitat tèrmica

19,6 W/(cm·K) (grafit, direcció paral·lela als plans); 0,06 W/(cm·K) (direcció perpendicular); 23,2 W/(cm·K) (diamant)

1er Potencial d'ionització

1086,5 kJ/mol

2on potencial d'ionització

2352,6 kJ/mol

3er potencial d'ionització

4620,5 kJ/mol

4t potencial d'ionització

6222,7 kJ/mol

5è potencial d'ionització

37831 kJ/mol

6è potencial d'ionització

47277,0 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
¹²C	98,9%	C és estable amb 6 neutrons
¹³C	1,1%	C és estable amb 7 neutrons
¹⁴C	traça	5730 a	β^-	0,156	¹⁴N

El carboni és un element químic de nombre atòmic 6. És un element generalment tetravalent, no metàl·lic i sòlid a temperatura ambient. És l'element químic base en la vida orgànica tal i com es coneix, i és la base de la química orgànica. Totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules compostes principalment per carboni, hidrogen, nitrogen i oxigen (a més de multitud d'altres elements en menys proporció). Aquest element no metàl·lic té la interessant propietat de ser capaç d'enllaçar-se amb ell mateix i amb una àmplia varietat d'altres elements. Es coneixen prop de 10 milions de compostos orgànics formats per estructures de carboni.

Característiques notables

El carboni és un element notable per diverses raons. Les seves diferents formes inclouen una de les substàncies més toves conegudes (el grafit) i una de les més dures (el diamant). A més, té una gran afinitat per enllaçar-se químicament amb altres àtoms petits, i la seva petita mida li permet la formació d’enllaços múltiples. Aquestes propietats permeten al carboni formar prop de 10 milions de compostos orgànics diferents. Aquests compostos de carboni són la base de tota la vida a la Terra. Amb l'oxigen, forma el diòxid de carboni, vital per al creixement de les plantes (vegi's cicle del carboni). Amb l'hidrogen forma nombrosos compostos, anomenats genèricament hidrocarburs, essencials per la indústria i el transports actuals, en forma de combustibles fòssils. Amb hidrogen i oxigen, forma una gran varietat de compostos, com per exemple els àcids grassos, essencials per la vida, i els èsters que donen el seu gust característic a les fruites. A l'interior de les estrelles, el cicle del carboni i nitrogen proporciona part de l'energia produïda pel Sol i altres estrelles. El carboni no va ser creat durant el Big Bang, atès que requereix per a la seva generació una col·lisió triple de partícules alfa (nuclis d’heli). L’univers inicialment es va expandir i refredar massa ràpid per a fer això possible. Però a l’interior de les estrelles es troba una concentració suficient d’heli per a transformar alguns nuclis d’aquest element en carboni a través de l'anomenat procés triple alfa

Aplicacions

El carboni és un component vital de tots els éssers vius, i sense el qual la vida, tal com la coneixem, no podria existir. L'activitat econòmica més gran relativa al carboni (en l'actualitat) és en forma d'hidrocarburs, els anomenats combustibles fòssils, gas metà i cru. El cru és usat per la indústria petroquímica per a produir principalment petroli, gasolina, gas-oil i querosè a través d'un procés de destil·lació en les anomenades refineries. El cru és la matèria primera per a moltes substàncies sintètiques, entre elles els omnipresents plàstics. Altres usos:
- L'isòtop ¹⁴C, descobert el 27 de febrer de 1940 és usat en la datació radioactiva.
- El grafit és combinat amb argiles per a formar les mines usades en els llapis.
- El diamant és usat com a pedra preciosa amb finalitats decoratives atesa la seva brillantor, i també s'usa per a fabricar moles de perforació, gràcies a la seva duresa.
- El carboni s'afegeix al ferro per a fabricar acer.
- El carboni és usat per a fabricar barres de control en reactors nuclears
- Pols de grafit cuita és usada com a carbó per a coure peçes d'art i per a altres usos.
- El carbó en píndoles o en pols és usat per a absorbir toxines o verins en l'aparell digestiu Les propietats químiques i estructurals dels fullerens, en la forma de nanotubs de carboni, tenen un futur prometedor en el naixent camp de la nanotecnologia.

Història

El carboni (l'origen llatí del mot prové del carbó), fou descobert a la prehistòria, i es creava a partir de la crema de material orgànic (llenya) en manca d'oxigen. L'objectiu de l'ofici de carboner era l'obtenció de carbó. Els diamants, també coneguts des de fa molt temps, són considerats la pedra preciosa per excel·lència, atesa la seva gran duresa i lluentor. Els fullerens, descoberts a la dècada dels 80, tenen un futur prometedor en el camp de la nanotecnologia.

Abundància i obtenció

El carboni no es va crear durant el Big Bang perquè hagués necessitat la triple col·lisió de partícules alfa (nuclis atòmics d'heli) i l'univers es va expandir i refredar massa ràpid perquè la probabilitat que això esdevingués fora significativa. On si ocorre aquest procés és en l'interior de les estrelles (en la fase «RH (Branca horitzontal)») on aquest element és abundant, trobant-se a més en altres cossos celestes com els estels i en les atmosferes dels planetes. Alguns meteorits contenen diamants microscòpics que es van formar quan el sistema solar era encara un disc protoplanetari. En combinació amb altres elements, el carboni es troba en l'atmosfera terrestre i dissolt en l'aigua, i acompanyat de menors quantitats de calci, magnesi i ferro forma enormes masses rocoses (calcària, dolomia, marbre, etc.). El grafit es troba en grans quantitats en Estats Units, Rússia, Mèxic, Groenlàndia i Índia. Els diamants naturals es troben associats a roques volcàniques (kimberlita i lamproita). Els majors dipòsits de diamants es troben al continent africà (Sud-àfrica, Namíbia, Botswana, República del Congo i Sierra Leone. Existeixen a més dipòsits importants a Canadà, Rússia, Brasil i Austràlia.

Al·lòtrops

Depenent de les condicions de formació pot trobar-se en diverses al·lotropies, actualment es coneixen quatre al·lòtrops del carboni:
- Amorf
- Grafit
- Diamant
- fullerè
- El 22 de març del 2004 es va anunciar el descobriment del cinquè al·lòtrop a la revista Nature ([http://www.nature.com/nsu/040322/040322-5.html vegeu l'article]) En la seva forma amorfa, el carbó és essencialment grafit, però sense formar cap macroestructura cristal·lina. Està formant un polsim, que és el component principal de substàncies com és el carbó i el sutge.

sutge
Disposició geomètrica dels orbitals sp² en el grafit.

A pressions normals, el carbó pren la forma de grafit (sistema hexagonal), un mineral molt tou, en el qual cada àtom està enllaçat a tres més formant un pla de cel·les hexagonals (com en un rusc d'abelles). Conté 3 electrons en orbitals bidimensionals anomenats sp², i un electró en l'orbital s. En el grafit, capes planes d'àtoms de carboni, s'apilen les unes sobre les altres, com en un llibre. Els enllaços que formen els àtoms de carboni també els trobem en els hidrocarburs aromàtics. Les dues formes conegudes del grafit l´alfa (hexagonal) i la beta (romboïdal) tenen les mateixes propietats físiques, però la seva estructura cristal·lina difereix. Els grafits que es formen a la natura contenen fins un 30% de la forma beta, mentre que els grafits formats sintèticament només contenen grafit en la forma alfa. És possible convertir el grafit de la forma alfa a la forma beta, a través de processos mecànics, però tot el grafit en forma beta es transforma una altra vegada en grafit alfa quan és escalfat per sobre dels 1000°C Atesa la deslocalització dels electrons en el núvol pi, en els cristalls de grafit, aquests condueixen l'electricitat. El material és tou i les capes, sovint separades per altres àtoms, es mantenen unides gràcies a la força de Van der Waals, de manera que rellisquen amb certa facilitat les unes sobre les altres.

força de Van der Waals
Disposició geomètrica dels orbitals sp³ en el diamant.

A pressions molt altes, el carboni forma un altre al·lòtrop anomenat diamant, en el qual cada àtom està enllaçat a quatre més. Forma cristalls de Diamant (sistema cúbic), el mineral més dur conegut. El diamant té la mateixa estructura cristal·lina que el silici i el germani, i gràcies a la força de l'enllaç carboni-carboni, és la substància més resistent a les ratllades, juntament amb el nitrur de bor (BN) un compost isoelectrònic del diamant, i que comparteix la mateixa estructura cristal·lina que aquest. Conté 4 electrons en els orbitals tridimensionals anomenats sp³. Amb el temps, el diamant tendeix a convertir-se en grafit, però a temperatura ambient la conversió és tan lenta que és indetectable. En les condicions adequades, el carboni pot cristal·litzar com a Lonsdaleita, una forma similar al diamant però hexagonal.

Lonsdaleita
Fullerè C₆₀

Formant compostos de la família dels fullerens (en el fullerè més simple, 60 àtoms de carboni formen una capa grafítica, organitzada tridimensionalment, de manera similar a una pilota de futbol), i nanotubs de carboni (on s'organitza també tridimensionalment en forma de tub). El fullerens tenen una estructura semblant a la del grafit, però en lloc d'usar únicament l'empaquetament hexagonal, també contenen pentàgons (o possiblement heptàgons) d'àtoms de carboni. Aquests empaquetaments dobleguen les capes planes d'àtoms en esferes, el·lipses o cilindres. Les propietats dels fullerens no han estat encara completament analitzades. El nom dels fullerens prové que aquestes agrupacions d'àtoms de carboni s'assemblen a les cúpules geodèsiques construïdes per Buckminster Fuller. Pel mateix motiu, els fullerens també són anomenats "buckyboles" i "buckytubs". En el carbó vitri és isotròpic, i és més fort que el vidre. A diferència del grafit normal, les capes grafítiques no s'apilen les unes sobre les altres, sinó que estan organitzades en totes direccions. Un altra substància és la fibra de carboni, semblant al 'carbó vitri' i obtinguda estirant fibres orgàniques i carbonitzant-les. D'aquesta manera s'alineen els plans de carboni en la direcció de la fibra. El resultat són fibres amb una resistència específica més gran que l'acer. També es troba formant enllaços covalents en la química orgànica, de la qual n'és el pilar bàsic, i forma part de tots els éssers vius.

Compostos

Quan s'uneix amb oxigen, forma el diòxid de carboni (CO₂), és el compost que expel·lim els animals en respirar, i és absolutament vital per al creixement de les plantes. També pot formar en condicions de manca d'oxigen el monòxid de carboni (CO), on a diferència del que és normal, el carboni actua amb estat d'oxidació 2. Trobem grans quantitats de carboni en la litosfera, sobretot en el carbonat de calci (CaCO₃), integrant de les roques calcàries. La dissolució d'aquests carbonats o de diòxid de carboni en aigua genera l'ió carbonat (CO₃⁼), i l'ió bicarbonat (HCO₃^-). A la natura, sovint es troba sense combinar en els diferents tipus de carbó (amb graus variables d'impureses). El carbó va ser usat com a combustible fòssil, permetent la revolució industrial. En els països més rics, la utilització del carbó ja ha estat reemplaçada per la utilització dels hidrocarburs. Quan s'uneix amb hidrogen, forma diversos compostos anomenats hidrocarburs, essencials per a la indústria en forma de combustibles fòssils. Els hidrocarburs més simples són;
- Metà; CH₄, l'hidrocarbur més simple, un carboni i quatre hidrògens
- Età; CH₃-CH₃
- Propà; CH₃-CH₂-CH₃, usat com a combustible industrial
- Butà; CH₃-CH₂-CH₂-CH₃, Usat com a combustible domèstic
- Pentà; CH₃-CH₂-CH₂-CH₂-CH₃
- ... El gas natural, el petroli, la gasolina i el quitrà són barreges d'hidrocarburs de diferents longituds, i amb diferents propietats, que poden a més incloure altres substàncies. Quan es combina amb oxigen i hidrogen, forma molts grups de compostos, inclosos els àcids grassos, essencials per a la vida, i els èsters, que donen gust a moltes fruites. Categoria:Elements químics ja:炭素 ko:탄소 ms:Karbon simple:Carbon th:คาร์บอน

Efecte hivernacle

L' efecte hivernacle és el procés pel qual l'atmosfera d'un planeta fa que s'escalfi, permetent l'entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l'emissió de calor des del planeta. El nom d' efecte hivernacle s'utilitza perquè, d'acord amb una descripció simplista, els hivernacles s'escalfen d'una manera aproximadament similar (tot i que de fet no és així). Aquest article parla només de l'efecte hivernacle a la Terra, tot i que es produeix de forma similar a Venus, Mart i potser d'altres planetes. Part de la radiació solar que arriba a l'atmosfera terrestre és reflectida, una altra part és absorbida, i la major part arriba a la superfície terrestre. Això fa que s'escalfi la superfície, i que es reemeti part d'aquest calor en forma de radiació, però a longituds d'ona més grans que la de la radiació solar original. Part d'aquesta radiació infraroja torna a l'espai, però una altra part escalfa l'atmosfera, i de retruc, reescalfa la superfície terrestre.

Fonaments

Tots els cossos, pel mer fet d'estar a una certa temperatura superior al zero absolut, emeten una determinada quantitat de radiació electromagnètica (veja cos negre). Quan l'energia del Sol arriba a la superfície de la Terra, esta es calfa. L'energia absorbida és remessa com radiació infraroja. No obstant, no tota esta radiació pot escapar de tornada a l'espai, ja que una part és absorbida novament per l'atmosfera (al voltant d'un 90%), sent un fenomen semblant a què manté la temperatura càlida en l'interior d'un hivernacle, fenomen del qual rep el seu nom. El balanç entre radiació absorbida i transmesa per l'atmosfera a diferents longituds d'ona és el que produeix l'efecte hivernacle. L'atmosfera absorbeix més fàcilment la radiació infraroja de sortida que no pas la radiació visible rebuda del Sol, i això és el que fa que la Terra sigui més calenta del que ho seria sense atmosfera. D'esta manera, l'equilibri tèrmic s’estableix a una temperatura superior a què s'obtindria sense aquest efecte. La importància dels efectes d'absorció i remissió de radiació en l'atmosfera són fonamentals per al desenvolupament de la vida tal com la coneixem. De fet, si no existira aquest efecte, la temperatura mitjana de la Terra seria entre 30ºC i 40ºC menor, situant-se a quasi 20ºC davall de zero.

Efecte hivernacle en l'atmosfera de Venus

De tots els planetes del sistema solar, Venus és el que té un efecte hivernacle més intens a causa de la densitat i composició de la seva atmosfera, ja que conté un 96% de CO₂ i té una pressió superficial de 90 bar. En estes condicions la superfície arriba temperatures de fins a 460ºC. Quan va començar l'estudi de l'atmosfera de Venus en les dècades de 1960-70, van sorgir els primers senyals d'alarma sobre un possible efecte hivernacle en la Terra provocat per l'augment de la concentració de diòxid de carboni en l'atmosfera. Sent ambdós planetes geològicament molt semblants la seva principal diferència es troba en la intensitat de l'efecte hivernacle en Venus.

Gasos d'efecte hivernacle

Els responsables de aquest efecte en l'atmosfera són els gasos hivernacle;
- El vapor d'aigua (H₂O) n'és el principal.
- El diòxid de carboni (CO₂), és el segon
- L'ozó (O₃) n'és el tercer I altres gasos en menor proporció.
- Metà (CH₄)
- Òxid nitrós (N₂O)
- Hexafluorur de sofre (SF₆)
- CFCs Aquests gasos absorbeixen fortament en la regió infraroja de l'espectre. L'efecte hivernacle és perfectament natural, i de fet sense ell no hi hauria vida en el planeta tal com la coneixem. Ara bé, des de fa un temps s'ha demostrat que l'activitat humana està augmentant l'efecte hivernacle, cosa que podria dur a un escalfament global, i al canvi climàtic del planeta. Això es deu a que en cremar combustibles fòssils (carbó, benzina (del petroli), gas natural, ... ) o en incendiar-se un bosc, es produeix diòxid de carboni. Si la concentració de CO₂ en l'atmosfera augmentés significativament, podria augmentar la força de l'efecte hivernacle. Tot i que no es coneixen amb precisió tots els factors que intervenen en l'efecte hivernacle, això ha començat a preocupar l'opinió popular a finals del segle XX. Estos canvis causen un gradual increment de la temperatura terrestre, el anomenat canvi climàtic o Calfament global, que al seu torn poden originar altres problemes mediambientals, tot i que no hi ha consens dins la comunitat científica sobre les conseqüències exactes. Les tesis més catastrofistes sostenen que aquests problemes serien els següents:
- Desertització i sequeres, que causen les pandèmies de fam.
- Deforestació, que augmenta encara més el canvi.
- Inundacions.
- Fusió del gel antàrtic, que causa un ascens del nivell del mar, submergint ciutats costaneres.
- Destrucció d'ecosistemes.

Protocol de Kyoto

El protocol de Kyoto és un conveni internacional que intenta limitar globalment les emissions de gasos d'efecte hivernacle. El protocol sorgeix de la preocupació internacional pel calfament global que podrien incrementar les emissions descontrolades d'estos gasos. Categoria:Medi ambient Categoria:Clima ja:温室効果 ko:온실 효과 th:ปรากฏการณ์เรือนกระจก zh-min-nan:Un-sek hāu-èng

Categoria:Petroli

categoria:Combustibles categoria:Indústria ja:Category:石油 ko:분류:석유

Categoria:Energia

Categoria:Física ja:Category:エネルギー ko:분류:에너지

Kezdolap

__NOTOC__ __NOEDITSECTION__

narty austria zbiorniki tworzywowe dieta kopenhaska hotels Prague WARSAW HOTELS

:: RELATED NEWS ::

Лепесівка
Лепесівка знаходиться в долині річки Горинь, біля села також протікає річка Лепеха. ---- Знайдено поселення датоване III в. до н.е. В результаті пересування різних народів в Північному Причорноморї тут склалась Угрофінські мови - сім'я мов, яка входить до уральської родини мов і поширена частково на своїй прабатьківщині - на Уралі та Пов�