GascóEl gascó és el dialecte més occidental de l'occità, força diferenciat i amb diverses influències basques. És el dialecte occità parlat a la Vall d'Aran (veure aranès).
El gascó té una forta personalitat i és força diferenciat de la resta de dialectes occitans, és per això que alguns lingüistes diuen que el gascó és una llengua diferent.
També és l'individu d'un poble romànic situat a l'antiga Aquitània i que dóna nom a l'actual Gascunya.
Categoria:Occità
Occità
L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia
Introducció i definició
ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo.
L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica.
Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.
Extensió
L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França.
En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.
Característiques de l'occità
Ortografia
Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema.
L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor.
En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal.
El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.
Vocabulari
Taula de comparació de llengües romàniques:
Diferències amb el català
Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent.
L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar.
També varia molt la pronunciació.
Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos.
L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant.
Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.
Dites en occità
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador:
«Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor»
I traduït al català modern:
«Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor»
També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
Dialectes de l'occità
trobadors
L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
- Alt alvernès
- Baix alvernès
- Gascó
- Landès
- Bearnès
- Ariegès
- Aranès
- Llemosí
- Alt llemosí
- Baix llemosí
- Llenguadocià
- Baix llenguadocià
- Llenguadocià mitjà
- Alt llenguadocià
- Guienès
- Provençal
- Transalpí
- Niçard
- Marítim
- Gavot
- Rodanenc
- Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)
Història de la llengua
Origens de l'occità
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
L'occità a l'Edat Mitjana
L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època.
L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.
Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent.
El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones.
La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.
La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge.
Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Les renaixences
Primera Renaixença
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis
:Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer
:"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta
:Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari
:El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.
Segona Renaixença
La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.
Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.
Època contemporània
Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre.
Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills.
Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
- L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
- La lògica antiunitarista.
- Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
- Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme.
Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social.
L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
Situació actual de la llengua
On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai.
Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen.
L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers.
Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %).
Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català
Notícies recents sobre l'occità
- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.
Enllaços relacionats
- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan]
Categoria:Occità
als:Okzitanische Sprache
ja:オック語
ko:오크어
Basc
El basc, o èuscar, és una llengua no indoeuropea parlada actualment en bona part del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc Francés (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània) a França. Avui en dia, la llengua basca no s'ha pogut incloure amb seguretat en cap familia lingüística coneguda, i antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans.
Alguns creuen que algunes de les paraules que li són pròpies procedeixen de l'edat de pedra, ja que es deriven del mot haitz "penya", per exemple:
:aizto o ai(n)zto "ganivet"
:aizkora "destral"
D'altres dubten d'aquesta etimologia, basant-se la posibilitat que la forma primitiva de haitz fos
- anetz o
- anitz. L'exemple de aizkora sol ser contestat amb què també és probable que provingui del llatí asciola "destral petita".
Es creu que la llengua dels bascons, (origen del basc actual) és anterior a l'aparició de les llengües indoeuropees a Europa, i hauria estat estesa per la tota la Península Ibèrica, i per tota Europa.
Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la i ensenyar-la durant la dictadura del general Franco) ha iniciat una lenta milloria. No obstant això a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les que està en regressió.
El substrat basc a Catalunya
Segons el filòleg Coromines la llengua basca, o una llengua d'un grup lingüístic bascoide, es conservà parlada a l'Alt Pallars fins els volts de l'any 1000.
La toponímia del Pirineu català s'explica fàcilment acudint a unes arrels basques: Esterri i Gerri probablement deriven dherri que vol dir 'poble'. Besiberri podria venir de les paraules bizi berri amb el significat de vida nova.
Urgell és possiblement derivat dur (aigua), com el municipi d'Ur.
Un cas molt clar és el de la Vall d'Aran (aran en el basc actual vol dir 'vall').
A més la llengua aranesa és un subdialecte del gascó dins la llengua occitana el qual (com el castellà) per haver-se originat en contacte amb l'euskara té algunes característiques on hi ha influit un substrat basc. Aquest és el cas de la fonètica en especial el vocalisme en les cinc vocals bàsiques i l'enmudiment de la "f". Així en aranès "festa" es diu hesta i "farina" harina. El basc en no tenir el fonema "f" o l'enmudien o el convertien en una altra lletra, així la "figa", en llatí clàssic ficus, passa a figo en llati vulgar i en basc a pigo.
La paraula catalana esquerra, castellana izquierda i galaicoportuguesa esquerda, provenen de la basca ezkerra (esku vol dir 'mà').
També la samarra o samarreta és una paraula d'origen basc.
Una de les maneres de dir ganivet en basc és precisament ganibet, però en aquesta cas tant en català com en basc és tracta d'una derivació de la paraula germànica. Com en anglès knife amb transformació de les consonants k,n,f en g,n,b.
Categoria:Llengües
als:Baskisch
ja:バスク語
Vall d'Aran
Val d'Aran
|
|
Localització de la Vall d'Aran
Altres comarques catalanes |
La Vall d'Aran (oficialment en aranès Val d'Aran) és una comarca situada a l'extrem nord-occidental de Catalunya. El nom és un pleonasme amb l'antic mot basc aran (vall), essent doncs la Vall de la Vall.
La llengua pròpia d'aquesta comarca és l'aranès, varietat gascona de l'occità.
Geografia
És l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que la Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així mateix, la part nord de la Vall de Barravés (Mulleres i Conanglios) pertany administrativament també a l'Aran.
Els animals de la Vall d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació són:
- ós bru (Ursus arctos),
- perdiu blanca (Lagopus mutus)
- sargantana aranesa (Lacerta aranica)
- trencalòs (Gypaëtus barbatus)
Història
El 1067 la Vall d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sancho Abarka ni els comtes de Ribagorça en poderen impedir la seva independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtar. El 1169 fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1312 fou incorporada novament a la corona d’Aragó. El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume II, reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer provilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mija gudanheria.
El 1389 fou cedia als comtes de Montsó, i durant el periode 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament al regne d’Aragó, que formava part del nou regne d’Espanya, encara que fou invadida temporalment el 1597 pels hugonots comandats pel comte de Sent Jeròni.
El 1595 les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815. L'aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria.
El 1805 la Vall d'Aran fou posada sotaa la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en comptes de la de Comenges, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut d’autonomia català de Núria, recollides ala Disposició Adicional Primera del Projecte.
El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredós) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran, amb els següents objectius:
- Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d’elecció.
- Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l’Assemblea de Parlamentaris.
D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però. El 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficiaoitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-1985 s’ensenyaria l’aranès de manera regualr a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difrondre’n l’ús a tots els nivells possibles.
Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al PP), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès),el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, format per 13 síndics. El resultat fou:
- Convergencia d'Aran (CA) obté 1.947 vots (37,8 %) i 7 síndics
- Unió Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4 %) i 6 síndics
- Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9 %) i cap síndic
- Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2 %)
D’aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d’Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7 % sobre 5.142 votants.
Enllaços externs
- [http://aran.ddl.net/ Lloc web del Conselh Generau d'Aran]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8103980001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=39 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Vall d'Aran
Aquitània
Aquitània és una regió històrica del sud-oest de França. Va ser un ducat que comprenia la Septimània i Ghòtia, des el 781, i després un regne erigit per Pipí, fill de Lluís el Pietós, que mes tard va derivar en ducat. Per la successió feudal va pesar a Anglaterra, i finalment va retornar a França.
Història
Província romana i alta edat mitjana
La regió apareix al començament de l’historia poblada per tribus que semblen ser d’origen iber però anomenades simplement aquitanes. Eren unes trenta però les principals foren:
- Consoranni (Coserans)
- Bigerionni (Bigorra)
- Huronensi (Oloron)
- Benarnensi (Bearn)
- Tarbelli (Tarbes, Dax)
- Tarusati o Aturensi (Aire)
- Sotiati (Sos)
- Elusis (Eauze)
- Auscii (Auch)
- Vasatis (Bazas)
- Convenae (Comenge)
Juli Cèsar va encarregar a Crasus de sotmetre Aquitània. A la batalla de Sos els Sotiats foren derrotats. Crasus va continuar la seva feina i va anar dominat el país. El 27 aC la Galia es va dividir en tres províncies: la Galia Aquitania (capital Burdigala), la Galia Cèltica i la Galia Belgica.
El segle II la part sud de la província es va convertir en província de Novempopulania (o Aquitania Tertia) separada de la resta de la Galia Aquitania. La resta es va dividir en dues províncies: Aquitania Prima (al nord-est amb capital a Bourges) i Aquitania secunda (nord-oest amb capital a Burdigala o Bordeus).
El 297 Dioclecià va dividir la Galia en 120 ciutat repartides en 17 províncies. La Novempopulania tenia 12 ciutats corresponents als seus pobles:
- Ciutat dels Elusis (Eauze)
- Ciutat dels Aquensis o Tarbelli (Aqs, desprès Dax)
- Ciutat dels Lactoratis (Lectoure)
- Ciutat dels Convenae (Sant Bertran de Comenge)
- Ciutat dels Consoranni (Saint-Lizier)
- Ciutat dels Boiatis (La Teste de Buch)
- Ciutat dels Benarnensis (Lescar)
- Ciutat dels Aturensis (Aire)
- Ciutat dels Vasatis (Bazas)
- Civitas Turba (prop de Tarbes, en territori dels Bigerrionis)
- Ciutat des Iluronensis (Oloron)
- Ciutat dels Auscii (Auch)
Ocupada pels visigots el 412 el rei Walia (415-418) es va fer reconèixer l'Aquitània Secunda per l’emperador Honori. A la caiguda del Imperi romà tota la regió passa a formar part del regne dels Visigots amb capital a Tolosa 460. El 507 els visigots foren derrotats a Vouillé pels francs i varen perdre la regió. Els reis merovingis en van encarregar l’administració a ducs però no van saber o poder imposar el seu poder plenament. El buit fou cobert pels vascons lliures dels Pirineus d’ambdós costats. El 561 ja hi ha constància d’assentaments vascons. El 584, a la mort del rei merovingi Khilperic de Nèustria, el duc local Desideri va donar suport a Gondobald, pretès fill de Clotari I (ex rei de Soissons) que estava refugiat a la cort de Bizanci i havia retornat a reclamar els seus drets, i que va obtenir també el de molts altres nobles com Gontra Bosó, suposat duc d'Alvèrnia; Gondobald es va proclamar rei a Aquitània a la ciutat de Brive, però derrotat a Lugdunum Convenarum la rebel•lió es va acabar i molts dels nobles revoltat van ser executats (Gontra Bosó va fugir); Desideri va ser perdonat per Fredegunda per a l’any següent va voler ampliar els seus dominis cap a la Septimània visigoda, que s’havia revoltat, i va morir en un combat a Carcassona el 587, i el domini merovingi va començar a desaparèixer.
Vegeu: Ducat d'Aquitània
La conquesta d' Aquitània pels vascons i l'inici del ducat de Gasconya
Vegeu: Ducat de Gasconya
El regne i el ducat
Vegeu Regne d'Aquitània i Ducat d'Aquitània
Domini anglès
Vegeu Ducat de Guyena
Categoria:Aquitània
ja:アキテーヌ地域圏
GascunyaGascunya (Gasconha en occità, Gascogne en francès) és una regió històrica d'Occitània, a França, que forma la part sud d'Aquitània i s’estén fins el departament de l'Arièja.
L’integren els següents departaments:
- Gèrs
- Landes
- Alts Pirineus (Hauts Pyrénées)
- Òlt i Garona (Lot-et-Garonne), en part.
- Tarn i Garona (Tarn-et-Garonne), en part.
- Alta Garona (Haut Garonne), en part.
- Arièja (Ariège), en part.
- Pirineus Atlàntics (Pyrénées Atlantiques), en part.
- Gironde, en part.
A més, encara que a Catalunya, lingüísticament inclou:
- Vall d'Aran
La seva base fou la província romana de la Novempopulania. El seu nom prové dels vascons o gascons que cap el 560 es van establir a la zona i hi van constituir el Ducat de Gascunya que el 781 fou inclòs en el regne d'Aquitània
Del Ducat de Gascunya van sorgir els següents estats feudals:
- Comtat d'Astarac
- Comtat de Bigorra
- Comtat de Fesenzac
- Comtat de Gause o Gaure
- Comtat de Pardiac
- Vescomtat de Bearn
- Vescomtat de Brulhès
- Vescomtat de Dax
- Vescomtat d'Orte
- Vescomtat de Lapurdi
- Vescomtat de Montaner
- Vescomtat d'Aster
- Vescomtat de Lavedan
- Vescomtat de Fesenzaguet
- Vescomtat de Gabardà
- Vescomtat de Labarta
- Vescomtat de Lomanha
- Vescomtat de Lupinhac
- Vescomtat de Marsan
- Vescomtat de Maremne
- Vescomtat d'Oloron
- Vescomtat de Tartàs
- Vescomtat de Tursan
- Vescomtat de Zuberoa o Soule
Categoria:Occitània
Burg Andělská HoraBurg Andělská Hora (deutsch Engelsburg) befindet sich Okres Karlovy Vary, Böhmen.
Geschichte
Bis heute befindet sich die Überreste der ehemals mächtigen Burg auf den hohen Phonolithfelsen. Gegründet wurde sie gegen Ende des 14. Jahrhunderts von den Herren von Riesenburg (Burg Rýzmburk), die gleichzeitig auch das obere Schloss in Petschau errichteten. Die erste schriftliche Erwähnung stammt aus dem Jahr 1402 in Verbindung mit Borso von Riesenburg (Boreš z Oseka). In der darauf folgenden Zeit hatte die Burg mehrere Eigentümmer. 1406 Ulrich von Hasenburg (Oldřich Zajíc z Házmburka), nach seinem Tod spätestens 1414 die königliche Kammer. Während der Hussitenkriege, ab 1430, hatte sie der Hussiten Hauptmann Jakob von Wrzessowitz (Jakoubek z Vřesovic) eingenommen, der von hier aus Eroberungszüge nach Elbogen (Loket), Eger (Cheb) und nach Bayern unternahm. Zur Jahreswende 1436/37 nahm der kaiserliche Kanzler Kaspar Schlick die Engelsburg in Besitz, der sie bereits 1434 gepfändet hatte. Er setzte die baufällige Burganlage wieder in Stand.
1461 nahm der König Georg von Böhmen die Pfand wieder zurück und überließ sie Zbinko von Hasenburg (Zbyněk Zajíc z Házmburka), 1463 dann an den königlichen Kämmerer Johann von Steinbach. 1467 eroberte sie der Burggraf Heinrich II. von Plauen, der sich dort jedoch nur ein Jahr lang behaupten konnte. 1480 gelang es Heinrich III. von Plauen, die Engelsburg erneut zu besetzen. Er baute die Burg zur zeitweiligen Residenz der Burggrafen von Plauen aus, die dort bis 1542 sich dauerhaft aufhielten. 1567 kam es zu einem Eigentümerwechsel an Niklas von Lobkowitz-Hassenstein, 1621 wurde sie konfisziert und dem Grafen Hermann Czernin (Heřman Černíchov z Chudenic) übergeben, 1635 von Schweden eingenommen und danach nur noch selten besiedelt. Nach einem Feuer 1718 wurde die Burg definitiv verlassen. Eigentümer der Ruinen ist die Gemeinde Andělská Hora.
Weblink
- [http://www.andelskahora.cz/ Homepage der Gemeinde mit Informationen zur Burg]
- [http://www.hrady.cz/data/101/2020.jpg Bild der Burg]
---
siehe auch: Portal:Tschechien - Liste der Burgen und Schlösser
Andělská Hora, Burg
Andělská Hora
darmowe statystyki Online Casinos wadysawowo pokoje pharmacy download sitemap
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Verkehrswissenschaft
Verkehrswissenschaft(en) ist ein Sammelbegriff für alle wissenschaftlichen Disziplinen (Liste der Fachgebiete), die sich mit der Erforschung der naturwissenschaftlichen, technischen, technologischen, ökonomischen, soziologischen, juristischen, geographischen, historischen und psychologischen Gesetzmäßigkeiten des Verkehrswesens im Zusammenhang mit der Ortsveränderung von Gütern, Personen und Nachrichten befassen.
Die Verkehrswissenschaft kann als Rahmenwissenschaft von Teilgebie
|
7/7
Am Morgen des 7. Juli 2005 kam es in London während des Berufsverkehrs innerhalb kürzester Zeit zu insgesamt vier Explosionen, ausgelöst durch Bombenträger (so genannte "Rucksackbomber") in U-Bahn-Zügen und einem Doppeldeckerbus. Dabei wurden 56 Menschen (inklusive der vier Selbst
|
KAB
Die Katholische Arbeitnehmer Bewegung (KAB) ist ein deutscher Sozialverband, der seine Wurzeln in der christlichen Arbeiterbewegung des 19. Jahrhunderts hat. Sie entstand aus dem Zusammenschluss von Arbeitervereinen durch Unterstützung des Mainzer Bischofs Wilhelm Emmanuel von Ketteler.
Die KAB ist Teil der Weltbewegung Christlicher Arbeiter (WBCA).
Geschichte
1891 erfolgte im süddeutschen Raum der
|
Samariterviertel
Das Samariterviertel ist ein Berliner Kiez im Stadtteil Friedrichshain-Kreuzberg. Es ist nördlich der Frankfurter Allee rund um die Samariter-Kirche gelegen. Das Quartier hat sich vor allem in den letzten Jahren durch Gentrification-Prozesse stark verändert.
Lage:
Das Gebiet befindet sich ca. 3,5 km vom Alexanderplatz entfernt im östlichen Randgebiet des Berliner Stadtzentrums. Im
|
Olympische Sommerspiele 1952/Reiten
Bei den XV. Olympischen Sommerspielen 1952 in Helsinki wurden sechs Reitwettbewerbe ausgetragen.
Dressur
Einzel
Ergebnisse der deutschen Reiter:
Heinz Pollay auf "Adular" belegte den siebenten,
Ida von Nagel auf "Afrika" den zehnten und
Fr
|
P-Funk Mythologie
Die P-Funk Mythologie ist eine von George Clinton und Parliament-Funkadelic geschaffene fiktive Mythologie. Im Grundsatz geht es um den Kampf zwischen Gut und Böse, welcher hierbei zwischen Science-Fiction-artigen Wesen ausgetragen wird. Der Funk sprengt dabei seine Definition als Musikgenere und wird zum erlösenden Element fü
|
Grundwassermoor
Das Niedermoor (auch: Flachmoor) bezeichnet die erste Stufe in der Entwicklung eines Moores .
In diesem Stadium wird das Moor von nährstoffreichem aber sauerstoffarmem Grundwasser und Oberflächenwasser gespeist. Seine Höhe erreicht die Wasseroberfläche. Das Niedermoor ist klimaunabhängig. Es kann sich zum Zwischenmoor und zum Hochmoor e
|
Hormayr
Josef Freiherr von Hormayr (
- 20. Januar 1782 in Innsbruck; † 5. November 1848 in München) war ein österreichischer Historiker und Politiker.
Leben
|
Urban Thiersch
Urban Thiersch (
- 17. August 1916 in Halle an der Saale; † 8. September 1984) war ein Bildhauer und stand in engem Kontakt mit den Ereignissen vom 20. Juli 1944.
Leben
Kindheit und Lehre
Urban Thiersch wurde am 17. August 1916 in Ha
|
Belgischer Franken
Der belgische Franken ist die ehemalige Währungseinheit Belgiens. Auf Deutsch, insbesondere in der Deutschsprachigen Gemeinschaft Belgiens, wird er Franken genannt (in Deutschland selbst dagegen meistens Franc); auf | |
