:: wikimiki.org ::

Geocentrisme

Geocentrisme

La teoria geocèntrica (del grec geo: terra; kentros: centre) col·loca la Terra immòbil en el centre del món (univers) i els planetes, inclòs el Sol, girant al voltant d'ella. Esta teoria va ser formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Claudi Ptolomeu en el segle II en la seua obra L'Almagest, on va introduir els anomenats epicicles i deferents. Es va mantenir vigent fins al segle XVI quan Nicolau Copèrnic la va posar en dubte i va proposar, en lloc seu, la teoria heliocèntrica. Després d'una intensa disputa que va durar anys, i on van participar d'una banda matemàtics i filòsofs com Galileu i Kepler i de l'altra l'Església Catòlica, va ser finalment reemplaçada per la teoria heliocèntrica. Categoria:Sistema Solar ja:天動説

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Planeta

Un planeta és un cos sense llum pròpia que gira al voltant d'una estrella. Així, es denomina planeta a cadascun dels cossos sòlids que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel. El mot planeta, que significa errant, va ser utilitzat en l'antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament. Aquests astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos) la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis. L'any 1781 William Herschel va descobrir Urà, l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó. Actualment, els planetes que millor coneixem són els del nostre Sistema Solar que són nou: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a «planetes extrasolars». Són planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles que no són el Sol. L'any 1995, astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir un planeta extrasolar amb una massa comparable a la de Júpiter orbitant al voltant de 51 Pegasi, una estrella similar al Sol. Anys més tard, astrònoms nord-americans van descobrir dos planetes més grans que Júpiter a les òrbites de dues estrelles similars al Sol, 47 Ursae Maioris i 70 Virginis. Categoria:Astronomia als:Planet ja:惑星 ko:행성 ms:Planet simple:Planet th:ดาวเคราะห์ zh-min-nan:He̍k-chheⁿ

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Aristòtil

Aristòtil, va ser un filòsof. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el gran. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan aquest va morir al 342 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i tingué que refugiar-se a l'illa d'Eubea, on morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Una colla de seguidors del seu pensament han recreat, 2300 anys després i a la ciutat de Mataró (Barcelona), el Lyceum, un espai de debat i discussió.

Cosmologia Aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:
- Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, amb moviment.
- Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal.

El Coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Ética

L'home busca la felicitat. Aquesta no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte.

Física Aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:
- Tot mòbil requereix d'un motor.
- Si cessa la causa, cessa l'efecte.
- La naturalesa és principi de moviment.
- A la natura no hi ha el buit.
- A la regió supralunar el moviment és circular.
- A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premises vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:
- Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
- Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre. La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.
- Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
- Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
- Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premises i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.
- Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents. Les 10 categories 1-Substància 2-Quantitat 3-Qualitat 4-Relació 5-Lloc 6-Temps 7-Posició 8-Possessió 9-Acció 10-Passió
- Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de materia (hyle) i forma (morphe). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
- Teoria de la causalitat Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser: Material-la materia de què està feta formal-la forma que té eficient-qui l'ha fet final-perquè l'ha feta
- Dinamisme de l'esser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans

Psicologia Aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (materia) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
- vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
- sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
- intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs ja:アリストテレス ko:아리스토텔레스 ms:Aristotle simple:Aristotle th:อริสโตเติล

Claudi Ptolomeu

Claudi Ptolemeu (en grec: Klaudios Ptolemaios; circa 85 - circa 165, altres autors diuen c.100-c.170) va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grecoegipci, anomenat comunament Ptolemeu o Tolemeu. Va viure i va treballar a Alexandria, Egipte (es creu que en la famosa Biblioteca d'Alexandria). Va ser astròleg i astrònom, activitats que en eixa època estaven íntimament lligades. És autor del tractat astronòmic conegut com Almagest (en grec Hè Megalè Syntaxis, El gran tractat). Es va preservar, com tots els tractats grecs clàssics de ciència, en manuscrits àrabs (d'ací el seu nom) i només disponible en la traducció en llatí de Gerard de Cremona en el segle XII. Hereu de la concepció de l'Univers donada per Plató i Aristòtil, el seu mètode de treball va diferir notablement del d'aquestos, perquè mentres Plató i Aristòtil donen una cosmovisió de l'Univers, Ptolomeu és un empirista. El seu treball va consistir a estudiar la gran quantitat de dades existents sobre el moviment dels planetes a fi de construir un model geomètric que explicara les dites posicions en el passat i fóra capaç de predir les seves posicions futures. La ciència grega tenia dos possibilitats en el seu intent d'explicar la naturalesa: l'explicació realista, que consistiria a expressar de forma rigorosa i racional el que realment es dóna en la naturalesa; i l'explicació positivista, que consistiria en expressar de forma racional l’aparent, sense preocupar-se de la relació entre el que es veu i el que en realitat és. Ptolomeu afirma explícitament que el seu sistema no pretén descobrir la realitat, sent només un mètode de càlcul. És lògic que adoptara un esquema positivista, perquè la seva teoria geocèntrica s'oposa flagrantment a la física aristotèlica: per exemple, les òrbites del seu sistema són excèntriques, en contraposició a les circulars i perfectes de Plató i Aristòtil. Ptolomeu va catalogar molts estels, assignant-los una brillantor i magnitud, i va establir normes per a predir els eclipsis. La seva aportació fonamental va ser el seu model de l'univers: creia que la Terra estava immòbil i ocupava el centre de l'Univers, i que el Sol, la Lluna, els planetes i les estreles, giraven al seu voltant. A pesar d'això, per mitjà de la tècnica de l'epicicle-deferent, la invenció del qual s'atribuïx a Apol·loni, tracta de resoldre amb prou èxit els dos grans problemes del moviment planetari: #La retrogradació dels planetes i el seu augment de brillantor, mentres retrograden. #La distinta duració de les revolucions siderals. Les seves teories astronòmiques van influir en el pensament astrònom i matemàtic científic fins al segle XVI. Va aplicar els seus estudis de trigonometria a la construcció d'astrolabis i rellotges de sol. I també va aplicar l'estudi de l'astronomia al de l'astrologia, creant els horòscops. Totes estes teories i estudis estan escrits en la seua obra Tetrabiblon. Va ser també un bon òptic i geògraf. En el camp de l'òptica va explorar les propietats de la llum, sobretot de la refracció i la reflexió. La seva obra Òptica és un bon tractat sobre la teoria matemàtica de les propietats de la llum. Una altra gran obra seva és la Geografia, que descriu el món de la seva època. Utilitza un sistema de latitud i longitud, pel que va servir d'exemple als cartògrafs durant molts anys. Una de les ciutats descrita en esta obra és La Meca, en la Península Aràbiga, a la que anomena Makoraba. El món de la música tampoc va ser ignorat per Ptolemeu. Va escriure un tractat de teoria musical anomenat Harmònics. Categoria:Astrònoms

Enllaç extern

- [http://baldufa.upc.es/baldufa/parti/a0/a0a0/a0a0b2/a0a0b2.htm Plana sobre Claudi Ptolemeu] Categoria:Matemàtics Categoria:Geògrafs Categoria:Antiga Grècia ja:クラウディオス・プトレマイオス ko:클라우디오스 프톨레마이오스 th:ทอเลมี

Epicicle

En el sistema geocèntric de Claudi Tolomeu, basat en un Terra que ocupa el centre de l'Univers els epicicles, era un model geomètric dissenyat per a explicar les variacions de velocitat i direcció del moviment aparent de la Lluna, el Sol i els planetes. Va ser dissenyat per Apol·loni de Pèrgam a finals del segle III aC. L'antiga concepció dels epicicles va ser eliminada amb el desenvolupament de la teoria heliocèntrica per Nicolau Copèrnic i l'explicació del moviment planetari en òrbites el·líptiques per Johannes Kepler. Categoria:Astrometria

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants

- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Teoria heliocèntrica

El model heliocèntric o heliocentrisme (Hèlios = déu grec del Sol i kentros = centre) és el model cosmològic segons el qual el Sol és el centre del món (univers) i tots els cossos celestes orbiten al seu voltant. Va ser proposat per primera vegada a l'Antiga Grècia, com a resposta al model geocèntric, i va evolucionar a través dels anys i de diferents filòsofs que el van defensar. Durant els segles XVI i XVII, després de ser ressuscitat per Nicolau Copèrnic, va ser motiu d'una important disputa amb el model geocèntric. Finalment, l'heliocentrisme es va imposar.

Del model geocèntric al heliocèntric

Els primers filòsofs que van especular sobre l'estructura de l'Univers van ser els grecs, entre els quals destaca la cosmologia aristotèlica. El sistema que plantejava Aristòtil era el geocèntric, és a dir, amb la Terra en el centre i els altres cossos celestes girant al seu voltant. Cal ressaltar que en temps encara més antics, per exemple en els pobles mesopotàmics, això ja era tingut en compte. Mes tard, Claudi Ptolomeu va plantejar un model de l'Univers molt semblant al d'Aristòtil. La seva teoria deia que la Terra roman en el centre mentre els planetes, la Lluna i el Sol descriuen complicades òrbites al voltant d'ella. A Ptolomeu li preocupava que el model funcionés des del punt de vista matemàtic, i no tant que expliqués la realitat sobre el moviment planetari. El seu model va ser admès durant catorze segles fins que van ser acceptades les teories de Copèrnic.

Evolució del model heliocèntric

Aristarc de Samos

Aristarc va ser el primer filòsof que va defensar un sistema heliocèntric, aproximadament cap al 200 aC. Tot i que la seva teoria s'acostava més a la realitat que cap altra, no va tenir gaire èxit doncs el sistema geocèntric es trobava completament arrelat en la societat de l'època.

Nicolau Copèrnic

Copèrnic es considera el primer científic que va proposar, demostrar i defensar un model heliocèntric. Va revolucionar l'astronomia i la ciència en general al postular que la Terra i els altres planetes es mouen en òrbites circulars al voltant del Sol (excepte la Lluna que gira al voltant de la Terra). Adoptà la revolucionària idea d'una Terra en moviment que, a més, gira sobre si mateixa, mentre el Sol roman immòbil. La seva idea era tan revolucionària que buscà suport en els filòsofs grecs com Aristarc. El seu motiu central era el càlcul correcte de les posicions planetàries i per a això no dubtà a trencar amb una tradició de més de 2000 anys d'una Terra en repòs. Aquest model no s'adaptava satisfactòriament si no s'introduïen unes corbes anomenades epicicles, amb el que resultava gairebé tan complicat com el model ptolemaic. No obstant, explicava de forma més senzilla les irregularitats dels planetes (moviment retrògrad, canvis de lluentor, etc.). Va publicar les seves idees, pòstumament, el 1543, en el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium.

Giordano Bruno

Un cop conegut el model heliocèntric i l'enorme distància entre la terra i les estrelles de la qual parlaven per primera vegada els astrònoms de l'època, Bruno va arribar a la conclusió que les distàncies cosmològiques són infinites. Així, l'Univers és infinit i el Sistema Solar és un més d'altres sistemes semblants o majors, el nombre dels quals és il·limitat. Segons això el nostre sol no ocupa un lloc privilegiat en l'Univers, doncs és un Univers infinit mancat de centre.

Galileu Galilei

Cap a l'any 1610, Galileu va construir un telescopi i l'enfocà al firmament. Va ser el primer en adonar-se de la veritable magnitud de l'Univers. Va observar estrelles mai vistes fins llavors. Va descobrir els quatre satèl·lits de Júpiter i va constatar que giren al voltant d'aquest planeta i que per tant la Terra no és el centre de tots els moviments dels cossos celestes; va descobrir els cràters de la Lluna i les taques solars, el que posava en dubte que els astres estiguessin composats per un èter immutable diferent dels elements terrestres. A més va descobrir les fases de Venus. Per a les seves explicacions, que gairebé li van costar la vida, va adoptar el model heliocèntric de Copèrnic, però va seguir suposant òrbites circulars per als planetes.

Tycho Brahe

Brahe va proposar un model geoheliocèntric, segons el qual la Terra està en el centre de l'Univers però tots els altres planetes (excepte la Lluna) giren al voltant del sol, i aquest al voltant de la Terra.

Johannes Kepler

Kepler va col·laborar amb l'astrònom Tycho Brahe durant els últims anys de vida d'aquest últim. Brahe li va llegar un completíssim catàleg estel·lar amb anotacions dels moviments dels planetes, sobretot de Mart. A partir d'aquestes dades i de les seves pròpies teories Kepler es va adonar que les teories de Brahe no encaixaven amb una suposada òrbita circular, encara que sí amb un model heliocèntric. Així doncs, Kepler va arribar a la conclusió que els planetes giren entorn al Sol descrivint òrbites el·líptiques en comptes de circulars i el Sol se situa en un dels focus de l'el·lipse. Va enunciar llavors les lleis sobre el moviment dels planetes:
1. Tots els planetes descriuen òrbites el·líptiques amb el Sol situat en un dels focus.
2. La recta que uneix un planeta amb el Sol abarca àrees iguals en temps iguals.
3. El quadrat del període del moviment d'un planeta és directament proporcional al cub de la distància mitja del planeta al Sol.
Aquestes lleis són vàlides per al moviment dels planetes al voltant del Sol i per al moviment dels satèl·lits al voltant d'un planeta.

Isaac Newton

Newton va definir les lleis de tipus matemàtic iniciades per Galileu. Els seus estudis van abastar un gran nombre de disciplines. Va aplicar les lleis de la dinàmica a l'estudi dels fenòmens naturals per a elaborar la seva explicació de la realitat. Va suposar que el fet que la Lluna giri al voltant de la Terra en lloc de sortir projectada en línia recta es deu a la presència d'una força que l'empeny cap a la Terra i la fa descriure una circumferència. Va anomenar a aquesta força gravetat i va suposar que actuava a distància, doncs no hi ha res que connecti físicament la Terra i la Lluna. Newton va demostrar que la mateixa força que fa caure un objecte sobre la Terra, manté a la Lluna en la seva òrbita. A partir de les lleis de Kepler, va deduir la llei de la gravitació universal: tot parell de partícules s'atreuen amb una força inversament proporcional al quadrat de la seva distància i directament proporcional al producte de les seves masses. Categoria:Sistema Solar ja:地動説

Galileu

Galileo Galilei, o Galileu (Pisa, 15 de febrer de 1564 - Arcetri de 8 de gener, 1642) és un científic italià considerat junt amb Newton com el pare de la física. El 1581, Galileu entra a l'universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndul observant les oscil·lacions d'una llàmpria a la catedral. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Padua, on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transformen. El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel. El 1609, ja té un nou telescopi holandès, al qual aplica els seus descobriments científics, i comença a construir els seus propis telescopis totalment diferents de els dels Països Baixos. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments, que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl·lits de Júpiter. Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis que puguen confirmar les sever observacions. telescopis El gran duc de Toscana el nombrà matemàtic de la cort de Florència, la qual cosa li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. Galileu continua fent remarcables descobriments científics, observant les fases de Venus, que, amb els satèl·lits de Júpiter, els convencen de que Copèrnic no estava equivocat. L'Església s'oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seva carta a la gran duquesa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616. El 1623, el Papa Urbà VIII autoritzà a Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolomeu i Copèrnic. No obstat això Galileu és jutjat a Roma per la Inquisició degut els Diàlegs de 1632, per que el 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic. Aquest judici no fou anul·lat fins l'any 1992! La condemna de Galileu fou commutada per un arrest domiciliari a Arcetri aprop de Florència. Allà acabà les seves recerques sobre el moviment i la resistència dels materials. El 1638 publicà a Leiden els Discursos i demostracions matemàtiques sobre les dues noves ciències. Aquest treball marcà el començ de l'estudi de la dinàmica. Galilei, Galileo Galilei, Galileo Galilei, Galileo Galilei, Galileo als:Galileo Galilei ja:ガリレオ・ガリレイ ko:갈릴레오 갈릴레이 simple:Galileo Galilei th:กาลิเลโอ กาลิเลอี

Església Catòlica

El terme catolicisme usualment es refereix a la doctrina o la fe de l'Església Catòlica, la qual comprèn a totes aquelles esglésies cristianes que estan en comunió amb el Papa de Roma, i que accepten la seva autoritat en matèries de fe i de moral. Actualment, es divideix en les següents:
- L'Església Catòlica Romana, que segueix el ritu llatí.
- L'Església Catòlica d'Orient o Església Uniata, que segueix el ritu d'Orient. Cal dir que hi ha esglésies que no accepten l'autoritat del Papa, però que es consideren catòliques i utilitzen aquest nom. El terme "catòlic" prové de l'adjectiu grec καθολικός-ή-όν (katholikos), que significa "general" o "universal". Aquest adjectiu va ser utilitzat per primera vegada per Ignasi, bisbe d'Antioquia el 107 d.C. per referir-se a l'església cristiana no dividida (aleshores) en una epístola als cristians d'Esmirna. El primer concili ecumènic de Nicea, va confirmar aquest adjectiu per descriure l'església cristiana universal fundada pels apòstols de Jesucrist. Després del Gran Cisma d'Orient, l'adjectiu es relaciona amb l'Església Catòlica Romana, encara que l'Església Ortodoxa Grega i algunes esglésies protestants també es consideren "catòliques", en el sentit original de la paraula, "universal". Categoria:Cristianisme ja:カトリック教会 simple:Catholicism

Categoria:Sistema Solar

Categoria:Astronomia

Derrick Ward

Derrick Ward(Born:August 30,1980,in Los Angeles, California) is a National Football League running back for the New York Giants.

Physical Stats

Height: 5-11 Weight: 233 Born: 08/30/1980 College: Ottawa (Kans.) NFL Experience: 2

High School Years

Ward attended Valley View High School in Moreno Valley, California. As a senior,he posted 1,100 rushing yards, 973 receiving yards, and 17 touchdowns, was an All-Riverside County choice, won All-CIF honors, was the Team MVP, and was named the Sun Belt League Offensive MVP. As a junior, he was the Team MVP.

venice luxury hotels hotel a Venezia video poker WAKACJE Nurkowanie

:: RELATED NEWS ::

MHC
MHC (ראשי תיבות באנגלית: Major Histocompatibility Complex, בתרגום חופשי: "מערך ראשי של התאמה רקמתית") הינו שמה של קבוצת גנים הנמצאת בגנום של רוב הישראלי שמטרתו - קידום הרעיון של הזכות למשפחה, הדוגל בזכותו של כל אדם להקים משפחה בדרך של זוגיות או Read More...

מהפכת התרבות
המהפכה התרבותית (無產階級文化大革命) בסין הוא השם שניתן לקמפיין שהנהיג מאו צה דונג ב-1966 כדי להחליש את כוחם של ירי

אריארי (מטבע)
אריארי (סמלו: MGA) הוא המטבע הרשמי של מדגסקר. הוא החליף ב-1 בינואר 2005 את הפרנק המלגשי, שהיה המטבע הרשמי מאז הקמתה של המדינה. האריארי הוא המטבע היחידי בעולם לבד מהישראלי שמטרתו - קידום הרעיון של הזכות למשפחה, הדוגל בזכותו של כל אדם להקים משפחה בדרך של זוגיות או Read More...

איראימבילאנג'ה (מטבע)
איראימבילאנג'ה (ביחיד וברבים) הוא יחידת מטבע משנית במדגסקר ושוויה חמישית אריארי. הפרנק המלגאשי הישן, המטבע הרשמי של מדגסקר מאז ייסודה, שווה בערכו לאיראימבילאנג'ה אחד. בתחילת שנת

אנקסגורס
אנכסגורס (ביוונית Αναξαγόρας) פילוסוף ואסטרונום יווני, חי בין השנים 500-426 לפני הספירה. נולד בקלזומנאה שליד סמירנה (

טרשת העורקים
טרשת העורקים הינה מחלה המהווה את גורם התמותה העיקרי בעולם המערבי. התהליך הטרשתי הינו תהליך כרוני וא-סימפטומטי (אינו מראה סימנים), המתחיל כבר בגיל מוקדם ונמשך עד לשלבים מתקדמים של חסימת העורקים. הסי

פלוטרכוס
פלוטארכוס (בערך 45 עד 125 לספירה), פילוסוף, היסטוריון, ומסאי יווני. נולד