:: wikimiki.org ::

Geografia

Geografia

)]] La geografia és la ciència que té per objecte l'estudi de la superfície terrestre i la distribució espacial i les relacions recíproques dels fenòmens físics, biològics i socials que en ella es manifesten.

Concepte

En un sentit clàssic la geografia és la descripció de la Terra, però avui en dia, a més de descriure-la, la geografia tracta d'explicar-la. Es considera a la geografia com una ciència que aglutina a totes les altres ciències, tant naturals com socials, des de la història fins les matemàtiques, ja que els objectes d'estudi de la geografia són molts i molt variats. No obstant això, la perspectiva de la Geografia és diferent; estudia els modes d'organització de l'espai terrestre, la distribució dels elements que componen el paisatge, les seves formes, les seves poblacions... A més, estableix una dialèctica entre l'explicació i la descripció del paisatge; i entre el mètode inductiu i el deductiu. Per a això aquests elements han de ser elegits, seleccionats, ordenats, jutjats i presentats. L'anàlisi duu al geògraf a comprendre les maneres d'organització en l'espai.

Camps d'estudi

Els principals camps que estudia la geografia i les seves principals ciències auxiliars són:

Geografia física

- La Geomorfologia, amb mètodes de la geologia, la litologia i la geofísica.
- La climatologia, amb mètodes de la meteorologia i l'estadística.
- L'hidrologia, continental i marina, amb mètodes de la geologia, l'oceanografia i l'estadística.
- La Glaciologia, amb mètodes de la Climatologia i l'estadística
- La Pedologia amb mètodes de la geomorfologia,i l'edafologia.
- La biogeografia amb mètodes de la biologia, la botànica, la zoologia, l'edafologia i l'ecologia.

Geografia humana

- La geopolitica
- la geohistoria
- La geografia rural, amb mètodes de l'Agronomia, la climatologia, l'estadística i l'economia.
- La geografia econòmica que engloba totes les activitats econòmiques com:
- La geografia industrial, amb mètodes de les matemàtiques i l'economia.
- La geografia turistica amb mètodes de l'economia, les matemàtiques i la sociologia.
- La geografia urbana, amb mètodes de l'urbanisme, la sociologia i les matemàtiques. Naturalment els mètodes de la història apareixen en totes elles fins el punt que s'ha arribat a parlar de geografia cultural, així com els estadístics i matemàtics. També s'utilitzen mètodes d'astronomia i topografia per a realitzar els mapes (cartografia), així com la determinació de codis de signes que ajudin a interpretar-los.

Geografia general i regional

D'altra banda, la geografia pot estudiar-se de forma general o concretada en una zona, regió o país concret. Es parla així de geografia general i geografia regional que és la qual s'ocupa de l'aplicació de les anàlisis geogràfiques un país o regió.

Pàgines que s'hi relacionen

- Geografia física
- Continent
- Accidents geogràfics Categoria:Geografia als:Geografie ja:地理学 ko:지리학 ms:Geografi simple:Geography th:ภูมิศาสตร์

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
Ciències pures
:Matemàtiques - Lògica
Ciències naturals
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
Ciències socials o humanes
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
Ciències aplicades
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs

- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències

- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Física

La Física (del grec φυσικός (phusikos), "natural" i φύσις (phusis), "natura") es la ciència que estudia la natura en el seu sentit més ample, ocupant-se del comportament de la matèria i l'energia, i de les forçes fonamentals de la natura que governen les interaccions entre les partícules. Fou anomenada filosofia natural fins finals del segle XIX. Els físics estudien un ampli espectre de fenòmens físics que van des de les partícules sub-atòmiques de les quals la matèria ordinaria està feta (física de partícules) a l'Univers material com un tot (cosmologia) Els descobriments de la física troben aplicació en totes les altres ciències naturals, ja que la matèria i l'energia són els components bàsics del món natural. Algunes de les propietats estudiades en física són comunes a tots els sistemes materials, com la conservació de l'energia. Aquestes propietats són sovint anomenades lleis físiques. De vegades s'ha dit que la física és la "ciència fonamental", perque les demés ciències (biologia, química, geologia, etc.) tracten amb determinats tipus de sistemes materials que obeixen les lleis de la física. Per exemple, la química és la ciència de les molècules i els components químics que aquestes formen en grans quantitats. Les propietats dels components químics venen determinades per les propietats de les mol·lecules, les quals són descrites amb precisió per distintes àrees de la física com la mecànica quàntica, la termodinàmica i l'electromagnetisme. La física està estretament relacionada amb les matemàtiques, les quals proveixen el marc lògic on les lleis físiques poden ser formaledes amb precisió i les seues prediccions quantificades. Les teories físiques són gairebé sempre expresades relacions matemàtiques, i les matemàtiques requerides són generalment més complicades que en altres ciències. La diferència entre la física i les matemàtiques és que la física s'ocupa en última instancia de les descripcions del món material, mentre que les matemàtiques s'ocupen de patrons abstractes que no necessiten sostenir-se en ell. La distinció, no obstant, no sempre és obvia. Hi ha una gran quantitat de investigació intermitja entre la física i les matemàtiques, coneguda com física matemàtica, dedicada a desenvolupar l'estructura matemàtica de les teories físiques.

Visió general de la investigació en la física

Física clàssica

La física clàssica inclou les branques trdicionals i temes que foren reconeguts i prou ben desenvolupats abans del començament del segle XX:
- Mecànica s'ocupa dels cossos sobre els que actuen les forçes i altres cossos en moviments i es pot dividir en estàtica (estudi de les forçes sobre un cos o cossos en repòs), cinemàtica (estudi del moviment sense importar el que el causa) i dinàmica (estudi del moviment i les forçes que l'afecten); a la vegada la mecànica pot dividir-se en mecànica de sòlids i mecànica de fluids. Aquesta última compren branques com la hidrostàtica, hidrodinàmica, aerodinàmica i pneumànica.
- L'acústica, l'estudi del só, sovint es considera una rama de la mecànica perque el só és degut al moviment de les partícules d'aire, o un altre medi, a través el qual les ones sonores poden viajar i per tant pot explicar-se en termes de lleis de la mecànica. Entre les branques més modernes de l'acústica es troba l'ultrasònica, què és l'estudi de les ones sonores a molt alta freqüència, més enllà del nivell d'audició humà.
- L'òptica, l'estudi de la llum, s'encarrega no sols de la llum visible sino també dels radiació infrarroja i violeta, les quals manifesten tots els fenòmens de la llum visible excepte la visibilitat, és a dir, reflexió, refracció, interferència, difracció, dispersió (vejau espectre electromagnètic) i polarització.
- La termodinàmica s'encarrega de les relacions entre el calor (l'energia interna que poseeixen les partícules de les quals es composa una susbstància) i altres formes d'energia.
- L'electromagnetisme ha sigut estudiat com a una branca de la física desde que fou descoberta la conexió entre l'electricitat i el magnetisme a principis del segle XIX. Un corrent elèctric crea un camp magnètic i un camp magnètic canviant indueix un corrent elèctric. L'electrostàtica tracta de les càrregues elèctriques en repòs, l'electrodinàmica de les càrregues en moviment i la magnetostàtica de pols magnètics en repòs.

Física moderna

La major part de la física clàssica es preocupa per la matèria i l'energia a una escala normal d'observació; per contra, molta de la física moderna (és a dir, els canvis que portaren les revolucionàries teories de principis del segle XX al món dels físics) s'ocupa del comportament de la matèria i l'energia sota condicions extremes (a velocitats llumíniques o pròximes a la de la llum) o en una escala molt gran o molt menuda. Per exemple, la física atòmica i la nuclear estudien la matèria a l'escala més menuda a la que poden identificar-se els elements químics. La física de partícules treballa a una escala més menuda encara, encarregant-se de les unitats més bàsiques de la matèria. Aquesta branca de la física es també coneguda com física d'alta energia per les energies extremadament elevades que són necessàries per produir molts dels tipus de partícules en enormes acceleradors de partícules. A aquesta escala, no són vàlides les nocions d'espai, temps, matèria i energia a les que estem acostumats. Les dues teories principals en la física moderna presenten un diferent panorama dels conceptes de temps, espai i matèria del que presentava la física clàssica. La teoria quàntica s'ocupa de la natura discreta (en comptes de contínua) de molts fenòmens a nivell atòmic i subatòmic, i dels aspectes complementaris de les ones i partícules en la descripció d'aquestos fenòmens. La teoria de la relativitat tracta de la descripció dels fenòmens que ocorren en el marc de referència que es troba en moviment respecte a un observador; la teoria especial de la relativitat s'encarrega del moviment uniforme en un espai-temps plà i d'objectes movent-se a la velocitat de la llum o prop i la teoria general de la relativitat de moviment accelerat relativament en l'espai-temps corbat i la seua conexió amb la gravitació. Tant la teoria quàntica com la de la relativitat troben aplicacions en totes les àrees de la física moderna.

Física teòrica i experimental

La cultura de la investigació física difereix de les altres ciències en la separació de teoria i experiment. Des del segle XX, la major part dels físics s'han especialitzat o bé en física teòrica o bé en física experimental, i en el segle XX molts pocs han tingut èxit en ambdós camps d'investigació. En contrast, quasi tots els teòrics exitosos en biologia i química han sigut també experimentadors. En línies generals, els teòrics busquen desenvolupar teories que descriguen i interpreten resultats experimentals existents i prediguen amb èxit resultats futurs, mentre que els experimentadors ideen i realitzen experiments per a explorar nous fenòmens i comprovar les prediccions teòriques. Encara que teoria i experiment són desenvolupats independentment, depenen en gran mesura un de l'altre. El progrés en física frequentment ve quan els experimentadors fan un descobriment que les teories existents no poden explicar, necessitant-se aleshores noves teories. De forma similar, idees sorgides de la teoria sovint inspiren nous experiments. En absència d'experiment, la investigació teòrica pot anar en la direcció equivocada. Aquesta és una de les crítiques que ha sigut dirigida cap a la teoria de cordes, una popular teoria en la física d'altes energies per a la qual encara no s'ha ideat cap prova experimental.

Enllaços relacionats

- Acústica
- Antimatèria
- Astrofísica
- Constant física
- dinàmica
- Electromagnetisme
- Estàtica
- Física clàssica
- Física moderna
- Mecànica quàntica
- Teoria de la relativitat
- Teoria dels camps quàntics
- Teoria de la xarxa d'espín
- Força feble
- Força nuclear forta
- Gravitació
- Matèria
- Mecànica
- Metrologia
- Òptica
- Radioactivitat
- Termodinàmica

Enllaços externs

- [http://www.scf-iec.org Societat Catalana de Física]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/F%edsica/ Planes web sobre física (en català)]
- [http://sic.uji.es/serveis/slt/asst/vox/fis.html Diccionari castellà-català de física] Categoria:Física als:Physik ja:物理学 ko:물리학 ms:Fizik simple:Physics th:ฟิสิกส์ zh-min-nan:Bu̍t-lí-ha̍k

Biologia

La Biologia estudia la varietat de la vida (en sentit de les agulles del rellotge des d'amunt a l'esquerra) E. coli, Falguera, Gazela, Cuca Goliath

La Biologia és la Ciència de la vida. Estudia les característiques físiques i de comportaments d'organismes vius actuals o del passat, com han arribat a existir, i quines interaccions tenen entre ells i el medi ambient. La Biologia abasta un gran nombre de branques, que moltes vegades es consideren gairebé disciplines independents. El terme biologia es va començar a utilitzar a finals del segle XVIII per Jean-Baptiste Pierre-Antoine de Monet, cavaller de Lamarck.

Branques de la Biologia

- Biologia humana
- Biologia marina
- Bioquímica
- Botànica
- Ecologia
- Ecologia forestal
- Ecologia oceànica
- Ecologia teòrica
- Limnologia
- Fisiologia
- Fisiologia animal
- Fisiologia vegetal
- Genètica
- Histologia
- Micologia
- Microbiologia
- Bacteriologia
- Virologia
- Zoologia
- Etologia

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCBiologia/Default.htm Societat Catalana de Biologia]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/Biologia/ Planes web sobre biologia en català] categoria:Biologia als:Biologie ja:生物学 ko:생물학 ms:Biologi simple:Biology th:ชีววิทยา

Societat

S'entén per societat l'agrupació ordenada i permanent d'individus d'una mateixa espècie. Per això la sociobiologia s'ocupa del fet social des d'una perspectiva biològica. De les societats animals de major interès, en podem destacar les societats d'insectes (paneroles, termites, formigues, abelles, vespes, etc.). Per a l'estudi de la sociologia humana és especialment important l'estudi del fet social dels grans simis. Categoria:Societat

Ciències Naturals

S'anomenen ciències experimentals aquelles que tenen per objecte l'estudi de la naturalesa i busquen el coneixement del tot material i físic basant-se del mètode científic. Les ciències experimentals contenen, entre altres, les ciències naturals (més conegudes i de vegades confoses) que estudien únicament Vida i Terra des d'un punt de vista extern (les matemàtiques no formen part de les ciències experimentals -la matemàtica en si no experimenta, sinó que postula, dedueix, i demostra lògicament i d'una manera irrefutable-, però proveeixen de moltes eines usades en elles). La ciència experimental intenta explicar el perquè del món i l'univers, dels processos orgànics i inorgànics, per via de processos "naturals" (ja que, el raonament científic, és totalment reaci a creure en processos divins qualssevol). El terme ciència experimental és usat per identificar la "ciència" com una disciplina, seguint el ja anomenat mètode científic. Les ciències estudien els aspectes físics, no humans del món. Com a grup, les ciències experimentals es distingeixen de la teologia i de les ciències socials, d'una banda, i de les arts o humanitats per una altra. Dins les ciències experimentals, distingim les següents disciplines:

Ciències Experimentals

- Biologia
- Botànica
- Zoologia
- Ciències de la terra
- Física
- Geologia
- Ecologia
- Química

Enllaços Externs

- [http://hrst.mit.edu/ La Història de la Ciencia recent i la Teologia]
- [http://www.scibooks.org/ Revisió de Llibres Sobre Ciencia Natural] Aquest lloc conte sobre 50 Publicacions Llibres sobre Ciencia Natural. Categoria:Ciències Experimentals ja:自然科学 ko:자연과학 th:วิทยาศาสตร์ธรรมชาติ

Ciències socials

Les Ciències socials o humanes són les ciències que s'ocupen d'aspectes de l'home no tant en quant ésser biològic sinó en el seu aspecte d'individu que interacciona amb altres dins un sistema o societat determinada. Les principals ciències socials són:
- Psicologia
- Antropologia
- Sociologia
- Història
- Filosofia
- Ciències de la Comunicació Categoria:Ciències socials ja:社会科学

Història

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).

Etimologia

El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".

Classificació d'història

Termes cronològics

- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any

Ciències auxiliars de la Història

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia

Vegeu també

- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any Categoria:Història fiu-vro:Aolugu ja:歴史 ko:역사 ms:Sejarah simple:History th:ประวัติศาสตร์ zh-min-nan:Le̍k-sú

Modes d'organització de l'espai terrestre

Segons Pierre George l'organització de l'espai és un esdeveniment per respondre a les necessitats de la comunitat local, del mosaic constituït per l'espai brut diferenciat. Per a l'Olivier Dollfus, a cada tipus de societat, i a cada etapa de l'evolució històrica, correspon unes formes d'organització de l'espai que és possible reunir en famílies, de vegades una miqueta arbitràries. És convenient, per a cada família, analitzar la funció dels limitadors naturals en les diferents escales, i les relacions jeràrquiques que s'estableixen entre els elements constitutius de l'espai.
- Distingim:
- El paisatge natural
- El paisatge modificat
- El paisatge ordenat Categoria:Geografia

Paisatge

)]] Definir el paisatge des del punt de vista geogràfic no és fàcil, perquè aquest és l'objecte d'estudi primordial i el document geogràfic bàsic a partir del com es fa la geografia. Entenem, en general, per paisatge qualsevol àrea que inclou tant els trets naturals com els modelats per l'home i que tenen un reflex visual en l'espai. geografia]] El paisatge es defineix per les seves formes, naturals o antròpiques. Tot paisatge està compostós per elements que s'articulen entre si. Aquests elements són bàsicament de tres tipus: abiòtics, biòtics i antròpics, que apareixen per l'acció humana. Determinar aquests elements és el que constitueix el primer nivell de l'anàlisi geogràfica. antròpics] En principi tota activitat humana té un reflex a l'espai, i per tant modifica el paisatge. Es pot conèixer el caràcter d'una societat per les seves manifestacions a l'espai, i pel seu impacte en el paisatge. Així, a manera d'exemple, si una societat necessita pa apareixeran en el paisatge: camps de blat, molins, forns i fleques per a la seva distribució al públic. Fins les activitats aparentment més etèries tenen el seu impacte en l'espai i modifiquen el paisatge, com la banca i les seves sucursals, la telefonia cel·lular i les antenes de repetició o les empreses de venda a través de la xarxa i els magatzems en els quals guarden la mercaderia. antròpics (Estats Units)]] Categoria:Geografia ja:景観

Geografia física

La geografia física és la part de la geografia que estudia els elements del medi natural: geològics, climàtics, biològics, hidrològics, astronòmics, etc... :Es pot distingir entre les següents variants aplicades a diferents camps:
- Geomorfologia, amb mètodes de la geologia, la litologia i la geofísica.
- La climatologia, amb mètodes de la meteorologia i l'estadística.
- L'hidrologia, continental i marina, amb mètodes de la geologia, la oceanografia i l'estadística.
- La Pedologia amb mètodes de la geomorfologia,i l'edafologia.
- La biogeografia amb mètodes de la biologia, la botànica, la zoologia, l'edafologia i l'ecologia. Categoria:Geografia

Geomorfologia

Anomenem geomorfologia a la ciència geografica que té per objecte la descripció i l'explicació de el relleu terrestre, continental i submarí. Constitueix una disciplina de síntesi orientada, especialment cap a l'estudi d'un dels components del medi natural. El relleu de la Terra pot reduir-se a una sèrie d'unitats topogràfiques anomenades vessants. Però dintre d'elles podem identificar certes característiques comunes que constitueixen les formes de relleu. La orografia és la ciència que estudia aquestes unitats, per a això les ha de caracteritzar, inventariar i classificar de manera sistemàtica. També tractarà de les combinacions possibles entre diferents unitats de relleu product del cicle geogràfic. El relleu de la Terra és un fenomen complex que procedeix d'incessants interaccions dels diferents components de l'espai geogràfic, és a dir de la litosfera, de la atmosfera, de la hidrosfera i de la biosfera. A la geomorfologia podem diferenciar tres àmbits d'estudi:
- La geomorfología estructural tracta dels fonaments litològics i tectònics que defineixen el relleu en la Terra, de les formes estructurals elementals, de les grans unitats morfoestructurals i els seus contactes, i de les relacions de la hidrografia amb relleus d'origen geològico.
- La geomorfología dinàmica tracta dels processos elementals d'erosió, del cicle geogràfic, dels grans agents de transport i de la naturalesa de l'erosió, que integra l'erosió antròpica i els processos morfogenètics.
- La geomorfologia climàtica tracta de la influència del clima en la morfogènesi, dels grans dominis morfoclimàtics, i de les herències dels sistemes morfoclimàtics del passat. La geomorfología dels litorals, mereix una atenció especial, per les peculiaritats de l'erosió litoral, i les formes litorals i tipus de costa que observem, així com l'evolució dels litorals. Categoria:Geografia

Litologia

La litologia és la part de la geologia que tracta de les roques, especialment de la seva grandària de gra, de la grandària de les partícules i de les seves característiques físiques i químiques. Entenem per roca una massa de matèria mineral coherent, consolidada i compacta. Es pot classificar per la seva edat, la seva duresa o la seva gènesi (ígnies, sedimentàries i metamòrfiques). Quan existeixen roques massives d'un sol tipus, o amb una estructura similar, la naturalesa de les roques pot condicionar el relleu. Els tipus de relleu per causes litològiques més significatius són: el relleu càrstic, el relleu sobre roques metamòrfiques i el relleu volcànic.
- Roques ígnies
- Roques sedimentàries
- Roques metamòrfiques Categoria:Geologia

Geofísica

La geofísica és la ciència que estudia els fenòmens físics que tenen lloc a la Terra. Les seves especialitats més importants són:
- Sismologia (l'estudi dels terratrèmols)
- Gravimetria i geodesia (l'estudi del camp gravitatori i de la forma de la Terra)
- Ciències atmosfèriques, que inclouen: :
- Electricitat atmosfèrica i magnetisme terrestre :
- Meteorologia i climatologia, que estudien el temps atmosfèric a petita i a gran escala, respectivament. :
- Aeronomia, que estudia l'estructura física i química de l'atmosfera.
- Geotermometria (l'estudi dels fluxos de calor a l'interior de la terra, com la vulcanologia)
- Hidrologia (estudi de les aigües superficials)
- Oceanografia
- Tectònica (processos geològics de l'escorça terrestre) Categoria:Física Categoria:Geologia ja:地球物理学 th:ธรณีฟิสิกส์

Climatologia

La climatologia és l'estudi de el clima i de el temps ha estat un assumpte que ha ocupat a la Geografia des dels seus començaments. De les condicions atmosfèriques depenen moltes activitats humanes, des de l'agricultura fins un simple passeig pel camp. Per això s'ha fet un esforç ingent per predir el temps tant a curt com a mitjà termini. El primer que hem d'aclarir són els conceptes de temps i clima, que fan referència a escales temporals diferents. Quan una comarca, ciutat, vessant, etc., té un clima diferenciat del clima zonal diem que és un topoclima. A més, anomenem microclima al que no té divisions inferiors, com el qual hi ha en una habitació, sota un arbre o en un determinat cantó d'un carrer. El clima tendeix a ser regular en períodes de temps molt llargs, fins i tot geològics, el que permet el desenvolupament d'una determinada vegetació i un sòl perfectament equilibrat, sòls climàtics. Però, en períodes de temps geològics, el clima també canvia de forma natural, els tipus de temps es modifiquen i es passa d'un clima altre en la mateixa zona. El temps, i el clima té lloc en l'atmosfera. Per a estudiar un clima és necessària l'observació durant un lapse de temps llarg (mínim quinze anys). Les observacions de temperatura, precipitacions, humitat i tipus de temps es recullen en les estacions meteorològiques. Amb aquestes dades s'elaboren taules que s'expressen en climogrames. Categoria:Clima Categoria:Geografia

Estadística

L' Estadística es la ciència i la practica de desenvolupar coneixement huma mitjansant l'us de dades empiriques. Es basa en la teoria estadística, que es una branca de la matemàtica aplicada. Seguint aquesta teoria, la incertesa i l'aleatorietat es modelen utilitzant la teoria de probabilitats. La practica de l'estadistica inclou la planificacio, resum i interpretacio d'observacions incertes. Com que l'objectiu de l'estadistica es produir la millor informacio amb la informacio disponible, alguns autors la consideren una branca de la teoria de decisions.

Enllaços externs

- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) ja:統計学 ms:Statistik simple:Statistics th:สถิติศาสตร์ Categoria:Matemàtiques

Hidrologia

Anomenem hidrologia la ciència geogràfica que es dedica a l'estudi de la distribució i les propietats de l'aigua de l'atmosfera i la superfície terrestre. Això inclou les precipitacions, la humitat del sòl, l'evapotranspiració, l'aigua subterrània i l'equilibri de les masses glacials. Per contra anomenem hidrografia a l'estudi de totes les masses d'aigua de la Terra, i en sentit més estricte a la mesura, recopilació i representació de les dades relatives al fons de l'oceà, les costes, les marees i les corrents de manera que es puguin plasmar sobre un mapa, sobre una carta hidrogràfica. Un altre terme relacionat amb l'igua és la hidràulica, que és aquella branca de la física i l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids. No obstant aquesta diferència, usarem els termes gairebé com sinònims, ja que la part de la hidrografia que ens interessa aquí és aquella que crei relleu, per tant la qual està en contacte amb la superfície terrestre, i per això mateix la qual és objecte d'una anàlisi hidrològica. La hidrologia és essencial en el modelat de l'escorça terrestre. Aquesta influència es manifesta d'acord amb la distribució de les masses de roques coherents i deleznables, i de les deformacions que les han afectat, i són fonamentals en la definició dels diferents relleus. Recordem que un riu és un corrent d'aigua que flueix per un llit des de les terres altes a les terres baixes i aboca en el mar o en una regió endorreica (riu col·lector) o a altre riu (afluent). Els rius s'organitzen en xarxes. Una conca hidrogràfica és l'àrea total que aboca les seves aigües de vessament a un únic riu, aigües que depenen de les característiques de la alimentació. Una conca de drenatge és la part de la superfície terrestre que és drenada per un sistema fluvial unitari. El seu perímetre quiet delimitat per la divisòria o interfluvi. Els traçats dels elements hidrogràfics es caracteritza per l'adaptació o inadaptació a les estructures litològiques i tectòniques, però també l'estructura geològica actua en el domini de les xarxes hidrogràfiques determinant la seva estructura i evolució.

Vegeu

- Cicle hidrològic Categoria:geografia ja:水文学

Estadística

Enllaços externs

Climatologia

Edafologia

Introducció

La edafologia és la ciència que estudia els sòls. Pedologia és refereix al mateix concepte però incidint especialment en l'aspecte dinàmic del sòl. El sòl ja va estar estudiat pels grecs i llatins i més tard pels agrònoms de l'Andalus de l'edat mitjana. Al segle XVI Bernard Palissy i Olivier de Serres, reprengueren l'estudi científic d'aquesta disciplina que es va anar desenvolupant al segle XVIII, i esdevenint un subjecte d'atenció privilegiada al segle XIX en particular amb els treballs del geògraf rus Vassili Dochouchaev. Ja sia sota el nom d'edafologia, pedologia o agrologia ha interessat a agrònoms, químics, geòlegs, geògrafs, biòlegs, silvicultors, i especialistes en l'ordenació del territori. Tots ells han contribuït a fer avançar els coneixements en matèria de sòls i la seva formació. El sòl no constitueix un suport inert o estable sinó que al contrari és lloc d'interaccions entre el clima, els éssers vivents i la matèria mineral de la roca mare. Un sòl és sempre un sistema viu, per això el que hi ha a la lluna i altres planetes sense vida s'anomena regolit. La humanitat ha intervingut de manera molt notable en l'evolució dels sòls sobre la terra. L'agricultura només pel fet de llaurar un terreny el transforma ja que forma sobre la part superior de l'horitzó del sòl una capa de pertorbació antròpica amb unes característiques fisioquímiques radicalment diferents de les que tindria en condicions naturals. Les antigues civilitzacions de regadiu en les conques dels rius Tigris i Eufrates ja van provocar la salinització de gran part de les terres que per això van acabar essent abandonades. L'agricultura moderna ja intenta evitar els errors del passat però en fa de nous amb una insidiosa contaminació difusa que en el cas dels sòls acaba transportant-la a les aigües subterrànies. Les tasques de construcció d'edificis i infraestructures són una altra forma d'intervenció humana en els sòls que d'una banda els "segresta" deixant-los inútils per altres funcions que les de suport constructiu i de l'altra modifica les seves característiques físico-químiques originals. La resta de la vida animal és la principal responsable de gran part dels processos evolutius del sòl microorganismes, insectes, àcars, llombrius, rosegadors amb la seva activitat constant han tingut i continuen tenint un dels papers cabdals. La ciència del sòl és relativament nova (a Catalunya i en llengua catalana es va publicar el primer llibre sobre la matèria el 1938) com a ciència aplicada es basa principalment en la física i la química i fins el desenvolupament recent d'aquestes disciplines no s'ha pogut establir un veritable coneixement científic dels processos que transcorren en el sòl.

Matèries objecte d'estudi en l'edafologia

Forma i Factors que componen el sòl

- El perfil del sòl i els horitzonts del sòl
- Factors formadors del sòl: Temps topografia, clima , organismes, roca mare.
- Components minerales del sòl Roques. Minerals silicats, òxids, carbonats. Argila.
- Components orgànics del sòl. Mineralització. Humificació. Complexes argilo-húmics.

Propietats físiques dels sòls

- Estructura del sòl.
- Textura del sòl.
- Temperatura.
- Color del sòl.
- Densitat del sòl.
- Porositat del sòl.

L'aigua en el sòl

- Tipus d'aigua en el sòl
- Capacitat de camp.
- Potencial hídric
- Disponibilitat d'aigua en el sòl.

Propietats químiques dels sòls

- Capacitat de bescanvi
- pH del sòl
- Potencial redox.

Dinàmica dels minerals

- Salinitat del sòl

Classificación de sòls

- Clasificació Americana de sòls.
- Unitats de la FAO de sòls.

Influència del Clima

- Factors climàtics
- Microclima Categoria: Ciències de la Terra

Biologia

La Biologia estudia la varietat de la vida (en sentit de les agulles del rellotge des d'amunt a l'esquerra) E. coli, Falguera, Gazela, Cuca Goliath

Branques de la Biologia

Enllaços externs

Zoologia

La Zoologia (del grec zoon = animal i logos = paraula), és la branca de la biologia que tracta tot el que fa referència als animals. La biologia dels animals, és coberta per les següents àrees;
- Fisiologia animal; inclou l'anatomia i l'embriologia
- La genètica i els mecanismes de desenvolupament d'animals i plantes, són estudiats en la biologia molecular, la genètica molecular i la biologia del desenvolupament.
- L'ecologia dels animals, és coberta en l'ecologia del comportament i altres matèries.
- La biologia evolutiva dels animals i de les plantes, és considerada un dels aspectes de l'evolució, la genètica de poblacions, l'herència, la variació, mendelisme, reproducció,...
- Sistemàtica, filogenètica, filogeografia, classificacions biogeogràfiques i taxonòmiques, i agrupació d'espècies via descendents comuns i associacions regionals. Categoria:Zoologia ja:動物学 ko:동물학 ms:Zoologi simple:Zoology th:สัตววิทยา

Ecologia

L'ecologia és una ciència que estudia les interrelacions entre els éssers vius i el seu entorn, tant amb altres éssers vius, com amb els aspectes físics (clima, orografia, etc) a més de dependre dels factors socials i econòmics. És una branca de la biologia. El ecosistema és el conjunt de sers vius (comunitat ecològica o biocenosi), el medi físic on viuen (biòtop) i les relacions que s'estableixen entre ells.

Historia

En 1866 Ernst Häckel va introduir el concepte d'ecologia, compost de les paraules gregues οικος (casa, habitatge, llar) i λόγος (ciència, raó). En un principi, Häckel entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels sers vius amb el seu medi ambient, però més tard va ampliar aquesta definició a l'estudi de les característiques del medi, que també inclou el transport de matèria i energia i la seua transformació per les comunitats biològiques.

Objecte d'Estudi

L'ecologia és una ciència multidisciplinària. A causa del seu enfocament en els nivells més alts de l'organització de la vida a la terra i en les interrelacions entre els organismes i el seu ambient, l'ecologia utilitza moltes altres branques de ciència, sobretot la geologia i geografia, meteorologia, pedologia, química, i física, principalment. Així, es diu que l'ecologia és una ciència holística, un ciència que uneix per les seues bases les disciplines més velles com la biologia que en aquest enfocament es torna una disciplina subalterna que contribueix al coneixement ecològic.

Vegeu també

- Biologia de la Conservació
- Economia Ecològica
- Moviment ecologista
- Combustible fòssil
- Ecologisme
- Energia renovable
- Reciclatge

Enllaços externs

- [http://www.aeet.org/ Associació Espanyola d'Ecologia Terrestre]
- [http://eco-blog.blogspot.com/ Ecoblog, la bitàcola de l'ecologia]
- [http://www.ecologistasenaccion.org/ Ecologistes en Acció] Categoria:Ecologia als:Ökologie ja:生態学 ko:생태학 ms:Ekologi simple:Ecology th:นิเวศวิทยา

A kamawireij uw Maria

A kamawireij uw, Maria (bet Ave Maria) ekekur iriang latin ian ecclesia katholik won.

Text latin orig

Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum. Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui, Iesus. Sancta Maria, mater Dei, ora pro nobis peccatoribus nunc et in hora mortis nostrae. Amen.

Text ian Ekakairu Naoero engab

A kamawireij uw, Maria, wo quöt oquöt, Demonibä türüm, e otata uw inimagät än memag me gaganedo añan jäm, Jesus. Maria, wo dereder, auwe inen Gott, etäneij añögema, ñama amät düra, ñage me ian ama dae in ma. Amen.

Text ian Ekakairu Naoero etsimeduw

A kamawireiy uw, Maria, wo kwot okwot, Demoniba turum, e otata uw inimagat an memag me gaganedo angan yam, Iesu. Maria, wo dereder, auwe inen God, etaneiy angogema, ngama amat dura, ngage me ian ama dae in ma. Amen. Category:Ecclesia ja:アヴェ・マリア ms:Salam Maria

appartamenti bruxelles cellulitis hostel krakow SYLWESTER wagi

:: RELATED NEWS ::

Geografia

Concepte

Camps d'estudi

Geografia física

Geografia humana

Geografia general i regional

Pàgines que s'hi relacionen

Ciència

Què és la ciència?

Ciència i pseudociència

Objectius de la ciència

El Mètode Científic

El paper de les matemàtiques

Història de la Ciència

Actualitat

Classificació de les principals disciplines científiques

Ciències pures

Ciències naturals

Ciències socials o humanes

Ciències aplicades

Enllaços externs

Referències

Física

Visió general de la investigació en la física

Física clàssica

Física moderna

Física teòrica i experimental

Enllaços relacionats

Enllaços externs

Biologia

Branques de la Biologia

Enllaços externs

Societat

Ciències Naturals

Ciències Experimentals

Enllaços Externs

Ciències socials

Història

Etimologia

Classificació d'història

Termes cronològics

Classificació per període

Classificació geogràfica

Classificació per àrea d'estudi

Ciències auxiliars de la Història

Vegeu també

Modes d'organització de l'espai terrestre

Paisatge

Geografia física

Geomorfologia

Litologia

Geofísica

Climatologia

Estadística

Enllaços externs

Hidrologia

Vegeu

Estadística

Enllaços externs

Climatologia

Edafologia

Introducció

Matèries objecte d'estudi en l'edafologia

Forma i Factors que componen el sòl

Propietats físiques dels sòls

L'aigua en el sòl

Propietats químiques dels sòls

Dinàmica dels minerals

Classificación de sòls

Influència del Clima

Biologia

Branques de la Biologia

Enllaços externs

Zoologia

Ecologia

Historia

Objecte d'Estudi

Vegeu també

Enllaços externs

A kamawireij uw Maria