:: wikimiki.org ::

Germànics

Germànics

Els germànics eren un conjunt de pobles que habitaven al nord de l'Imperi Romà i que van contribuir decisivament a la seva caiguda. En la seva expansió, van formar els regnes de l'Edat Mitjana a Europa. Aquestes tribus eren originàries d'Escandinàvia i parlaven llengües germàniques, una branca de l'indoeuropeu. Tenen una mitologia pròpia coneguda des de l'Antiguitat. Ja des del segle II aC van tenir disputes i batalles amb els romans, que els anomenàven despectivament bàrbars i que els van donar nom com a col·lectiu (Germania era una de les províncies imperials). Les migracions més nombroses van tenir lloc al segle V, a causa dels canvis polítics del continent i l'augment demogràfic. Els líders de cada grup van esdevenir sovint els nobles del feudalisme i atorgaven protecció a una determinada regió sobre la qual tenien tot el poder. Molts d'ells es van convertir al cristianisme, que va suposar la unió cultural i religiosa d'Europa enfront la fragmentació política creixent.

Alguns pobles germànics importants

- Alamà
- Alà
- Angle
- Franc
- Frisi
- Got
- Ostrogot
- Querusc
- Saxó
- Sueu
- Teutó
- Vàndal
- Visigot Categoria:Història d'Europa

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Edat mitjana

En la Història d'Europa, l'Edat Mitjana o medieval és el periode intermedi entre l'Edat Antiga i la Civilització Moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta Edat són el Descobriment d'Amèrica el 1492 o la Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a termes despectiu, era l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural. El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí. Europa estava divida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants. En art, destaquen dos moviments: el romànic i el gòtic. Pel que fa a l'economia, basada en l'inercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.

Temes relacionats

- Edat Mitjana al País Valencià Categoria:Edat mitjana ja:中世 simple:Middle Ages

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Segle II aC

Esdeveniments:

- El poble hitita ocupa Anatòlia, a l'actual Turquia

Personatges importants

- Plaute i Terenci, autors principals de la comèdia llarina

Invents, descobriments, introduccions

- Ruta de la Seda entre Europa i Àsia Vegeu la Taula anual del segle II aC ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle II aC ja:紀元前2世紀 ko:기원전 2세기

Feudalisme

El feudalisme (segles XI-XIII) és el sistema polític, econòmic i social propi de l'Edat mitjana a Europa. Els regnes es dividien en petits comtats i senyories on l'amo proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió. Cal cercar els seus orígens ens les invasions dels pobles anomenats bàrbars després de la caiguda de l'Imperi Romà, en el predomini de la vida rural, en el teocentrisme de l'època i en la concepció piramidal de la societat. L'honor de servir el senyor i l'immobilisme del món justificaven el sistema.

L'economia feudal: el camp

L'agricultura, la ramaderia i l'explotació dels boscos, va ser la base de l'economia feudal hispànica. L'agricultura era la pròpia d'una economia d'autosubsistència, les característiques més importants eren: #Una agricultura de policonreu. El pagès produïa sobretot cereals, llegums i procuctes d'horta. #conreus comercialitzables. Per aquests conreus es necessitava mà d'obra abundant a les terres senyorials, sobretot per la vinya i l'olivera, molt importants a partir del s. XIII, quan el desemvolupament del comerç va permetre transportar vi i oli a mercats llunyans. #Predomini de sòls de secà. Aquests sòls obligaven a tenir gran quantitat de terres de sembra, i causa del poc gruix de terra de cultiu, no eren aptes per el treball de l'arada, per això mantenien un rendiment molt baix. #Ampliació de les zones de regadiu. Durant els s. XII-XIII, Castella i la Corona d'Aragó van augmentar les terres de conreu amb zones de regadiu, on es va mantenir una bona mà d'obra de pagesos islàmics (mudèjars). #Dependència de les condicions meteorològiques. Un any de mala collita podia arribar a provocar fam i iniciava el cicle de la mort, ja que afavoria l'aparició de tota mena d'epidèmies. #Utilització dels boscos. La utilització dels boscos va ser molt important per tot allò que proporcionaven: aliment per la ramaderia, fusta per a la construcció, eines i caça. #La ramaderia, facilitava aliments, primeres matèries, adobs i força de tracció i combat.

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102834478.htm Històries de Catalunya: El feudalisme] Categoria:Política Categoria:Edat mitjana ko:봉건제도

Cristianisme

El cristianisme és una religió monoteista basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret. Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat. Hi ha vàries confessions o esglésies que s'anomenen cristianes i comparteixen aquesta base, però difereixen en altres aspectes de la seva doctrina, o en la seva organització.

Branques del cristianisme

Les branques principals del cristianisme són:
- Catolicisme, la més nombrosa, que accepta l'autoritat del Papa de Roma.
- Protestantisme, que inclou un gran nombre d'Esglésies independents, que no accepten l'autoritat del Papa.
- Cristianisme ortodox, que comprèn l'Eslgésia Ortodoxa Grega i l'Eslgésia Ortodoxa Oriental
- Restauracionisme, que inclou altres grups com els Testimonis de Jehovà i els mormons Avui en dia, és la religió amb més practicants arreu del món: 2.200 milions de persones, és a dir, un 34% de la població total.

Història del cristianisme

Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecusió inicial a Judea. Després del Primer Concili de Jerusalem, els creients, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'Imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí, cosa que va assegurar la seva expansió a tot Europa, Nord d'Àfrica, i part d'Àsia. Més endavant, els països europeus la van exportar a Amèrica i altres parts del món. El cristianisme ha estat la religió majoritària i oficial als Països Catalans fins a l'època moderna.

Doctrina

Encara que hi ha diferències en alguns aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l'Antic Testament que conformen el Tanakh jueu. La creença central del cristianisme és que per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats (és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu). Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació. Els següents aspectes han format part del fonament doctrinal del cristianisme (avui, els restauracionistes no accepten alguns d'aquests aspectes):
- Déu és una Trinitat, un ser etern que existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant.
- Jesús es completament Déu i completament humà.
- Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l'Esperit Sant, sent verge.
- Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.
- Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu. Per mitjà de la fe, els creients reben l'Esperit Sant.
- Jesús retornarà personalment i coroporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu.
- La Bíblia es la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.

Crítica

Hi ha crítics de la religió que creuen que és una derivació del culte a Horus i la Tríada de Thebes o del mistranisme. Categoria:Cristianisme ja:キリスト教 ko:기독교 ms:Kristian simple:Christianity th:คริสต์ศาสนา zh-min-nan:Ki-tok-kàu

Al

Magnesi - Alumini - Silici
B Al Ga
	Imatge:Al_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Alumini, Al, 13

Sèrie química

Metalls del bloc p

Grup, període, bloc

13, 3 , p

Densitat, duresa Mohs

2700 kg/m³, 2,75

Aparença

Imatge:Al-aparença.jpg
Platejat

Propietats atòmiques

Pes atòmic

26,981538 uma

Radi mitjà^†

125 pm

Radi atòmic calculat

118 pm

Radi covalent

118 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ne]3s²3p¹

Estats d'oxidació (òxid)

3 (amfòter)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada
en les cares

Propietats físiques

933,47 K

2792 K

Entalpia de vaporització

293,4 kJ/mol

Entalpia de fusió

10,79 kJ/mol

Pressió de vapor

2,42x10^-6 Pa a 577 K

Velocitat del so

5100 m/s a 933 K

Informació diversa

Electronegativitat

1.61 (Pauling)

Calor específica

900 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

37,7x10⁶/m ohm

Conductivitat tèrmica

237 W/(m·K)

Potencials d'ionització

577,5 kJ/mol

1816,7 kJ/mol

2744,8 kJ/mol

11577 kJ/mol

5è

14842 kJ/mol

6è

18379 kJ/mol

7è

23326 kJ/mol

8è

27465 kJ/mol

9è

31853 kJ/mol

10è

38473 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN (%)	Període de semidesintegració	CD	ED (M eV)	PD
²⁶Al	Sintètic	7,17×10⁵ a	ε	4,004	²⁶Mg
²⁷Al	100	A l'és estable amb 14 neutrons

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

L'alumini és l'element químic de símbol Al i nombre atòmic 13. És l'element metàl·lic més abundant en l'escorça terrestre (8,13 % d'abundància). La seva lleugeresa, conductivitat elèctrica, resistència a la corrosió i baix punt de fusió el converteixen en un material idoni per a multitud d'aplicacions, especialment l'aeronàutica; no obstant això, l'elevada quantitat d'energia necessària per a la obtenció del metall a partir dels òxids, dificulta la seva major utilització; dificultat que pot compensar-se pel seu baix cost de reciclatge, la seva dilatada vida útil i l'estabilitat del seu preu.

Característiques principals

reciclatge L'alumini és un metall lleuger, tou però resistent i d'aspecte gris platejat. La seva densitat és aproximadament un terç de la de l'acer o del coure, és molt mal·leable i dúctil i apte per ser mecanitzat i per la fosa. A causa de la seva elevada calor d'oxidació es forma ràpidament, en presència d'aire, una fina capa superficial d'òxid d'alumini (Al₂O₃) impermeable i adherent que atura el procés d'oxidació proporcionant-li resistència a la corrosió i durabilitat. Aquesta capa protectora, pot ser ampliada per electròlisis en presència d'oxalats. L'alumini, té característiques amfotèriques. És a dir que es dissol en àcids, formant sals d'alumini i en bases fortes, formant aluminats amb l'anió [Al(OH)₄]^-, alliberant hidrogen. El principal i gairebé únic estat d'oxidació e l'alumini és +III, com és d'esperar per la configuració electrònica que presenta, amb tres electrons en la capa de valència.

Aplicacions

Ja sia considerant la quantitat o el valor del metall emprat, el seu ús excedeix al del qualsevol altre exceptuant l'acer, i és un material important en multitud d'activitats econòmiques. L'alumini pur és tou i fràgil, però els seus aliatges amb petites quantitats de coure, manganès, silici, magnesi i altres elements presenten una gran varietat de característiques adequades a les més diverses aplicacions. Aquests petits aliatges constituïxen el component principal de molts de components dels avions i coets, en què el pes és un factor crític. Quan s'evapora alumini en el buit, forma un revestiment que reflexa tant la llum visible com la infraroja. A més la capa d'òxid que es forma impedeix el deteriorament del recobriment, per aquesta raó s'ha emprat per a revestir els miralls de telescopis, en substitució de la plata. Donada la seva gran reactivitat química, finament polvoritzat s'usa com a combustible sòlid de coets; en algun explosiu, com a ànode de sacrifici i en processos d'aluminotèrmia per a l'obtenció de metalls. Altres usos de l'alumini metàl·lic són:
- Transport, com a material estructural en avions, automòbils, tancs, superestructures de vaixells, blindatges, etc.
- Embalatge; paper d'alumini, Romas, tetrabriks, etc.
- Construcció; finestres, portes, perfils estructurals, etc.
- Béns de consum; eines de cuina, ferramentes, etc.
- Transmissió elèctrica. Encara que la seva conductivitat elèctrica és tan sols el 60% de la del coure la seva major lleugeresa permet una major separació entre les torres d'alta tensió, disminuint els costos de la infraestructura.
- Recipients criogènics (fins a -200 ºC), ja que no presenta temperatura de transició de dúctil a fràgil com l'acer, i la tenacitat de l'alumini continua sent bona a baixes temperatures.
- Material de caldereria; radiadors,... També s'utilitzen compostos d'alumini a;
- Les sals d'alumini dels àcids grassos (p.ex. l'estearat d'alumini) formen part del napalm.
- Els hidrurs complexes d'alumini són reductors útils en síntesi orgànica.
- Els halurs d¡alumini tenen característiques d'àcid de Lewis i són utilitzats com a tals, com a catalitzadors i com a reactius auxiliars.
- Els aluminosilicats són un tipus important de mineral. Formen part de les argiles i són la base de moltes ceràmiques.
- Afegir additius d'òxid d'alumini o aluminosilicats a vidres, fa variar les propietats tèrmiques, mecàniques i òptiques d'aquests.
- El corindó (Al₂O₃) és utilitzat com a abrasiu. Algunes variants d'aquest, com el rubí i el safir s'utilitza en joieria com a pedres precioses. Aliatges d'alumini;
- Duralumini

Història

Duralumini i és una de les primeres estàtues d'alumini]] Tant a Grècia com a Roma s'emprava l'alum (del llatí alumen, -inis, alum), una sal doble d'alumini i potassi com mordent en tintoreria i astringent en medicina, ús encara en vigor. Generalment es reconeix a Friedrich Wöhler l'aïllament de l'alumini en 1827. Encara així, el metall va ser obtingut, impur, dos anys abans pel físic i químic danès Hans Christian Ørsted. Al 1807, Humphrey Davy va proposar el nom aluminum per a aquest metall encara no descobert, però més tard va decidir canviar-lo per aluminium per coherència amb la majoria dels noms d'elements, que usen el sufix -ium. D'aquest van derivar els noms actuals en altres idiomes; tanmateix, als Estats Units amb el temps es va popularitzar l'ús de la primera forma, que també és admesa per la IUPAC encara que prefereix l'altra.

Abundància i obtenció

Tot i que l'alumini és un material molt abundant en la escorça terrestre (8,1%) rarament es troba lliure. Les seves aplicacions industrials són relativament recents, produïnt-se a escala industrial des de finals del segle XIX. Quan va ser descobert es va trobar que era extremadament difícil la seva separació de les roques de què formava part, per la qual cosa durant un temps va ser considerat un metall preciós, més car que l'or; no obstant això, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se al 1889 després de descobrir-se un mètode senzill d'extracció del metall. Actualment, un dels factors que estimula el seu ús és l'estabilitat del seu preu. Al 1859 Henri Sainte-Claire Deville va publicar dues millores en el seu procés d'obtenció: substituir el potassi per sodi i el substituir el clorur simple pel doble. Posteriorment, la invenció del procés Hall-Héroult el 1886 va abaratir el procés d'extracció de l'alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer del mateix any, que s'ampliés el seu ús fins a fer-se comú en multitud d'aplicacions. La recuperació del metall a partir de la ferralla (reciclatge) era una pràctica coneguda des de principis del segle XX. És, no obstant això, a partir dels 60 quan es generalitza, més per raons mediambientals que estrictament econòmiques. El procés ordinari d'obtenció del metall consta de dues etapes, l'obtenció d'alúmina pel procés Bayer a partir de la bauxita, i posterior electròlisi de l'òxid per a obtindre l'alumini. L'elevada reactivitat de l'alumini impedeix extraure'l de l'alúmina per mitjà de reducció, essent necessària l'electròlisi de l'òxid, la qual cosa exigeix al seu torn que aquest es trobi en estat líquid. Tanmateix, l'alúmina té un punt de fusió de 2000 ºC, excessivament alta per a escometre el procés de forma econòmica, fet pel qual era dissolta en criolita fosa, la qual cosa disminuïa la temperatura fins als 1000ºC. Actualment, la criolita se substituïx cada vegada més per la ciolita, un fluorur artificial d'alumini, sodi i calci.

Isòtops

L'alumini té nou isòtops les masses atòmiques dels quals varien entre 23 i 30 uma. Tan sols l'Al-27, estable, i Al-26, radioactiu amb una vida mitjana de 0,72×10⁶ anys, es troben en la naturalesa. L'Al-26 es produeix en l'atmosfera al ser bombardejat l'argó amb rajos còsmics i protons. Els isòtops d'alumini tenen aplicació pràctica en la datació de sediments marins, gels de glaceres, meteorits, etc. La relació Al-26/Be-10 s'ha emprat en l'anàlisi de processos de transport, deposició, sedimentació i erosió a escales de temps de milions d'anys. L'Al-26 cosmogènic es va aplicar primer en els estudis de la Lluna i els meteorits. Aquests últims es troben sotmesos a un intens bombardeig de rajos còsmics durant el seu viatge espacial, produint-se una quantitat significativa d'Al-26. Després del seu impacte contra la Terra, l'atmosfera, que filtra els rajos còsmics, deté la producció d'Al-26 permetent determinar la data en què el meteorit va caure. :Vegeu Magnesi#Isòtops

Precaucions

L'alumini és un dels pocs elements abundants en la naturalesa que semblen no tenir cap funció biològica beneficiosa. Algunes persones manifesten al·lèrgia a l'alumini, patint dermatitis per contacte, i inclús desordres digestius a l'ingerir aliments cuinats en recipients d'alumini; per a la resta de persones, no es considera tant tòxic com els metalls pesats, encara que hi ha evidències de certa toxicitat si es consumeix en grans quantitats. L'ús de recipients d'alumini no s'ha trobat que ocasioni problemes de salut, estant aquests relacionats amb el consum d'antiàcids o antitranspirants que contenen alumini. S'ha suggerit que l'alumini pot estar relacionat amb l'Alzheimer, encara que la teoria ha estat refutada.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Al/index.html webelements.com - Alumini]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Al.html environmentalchemistry.com - Alumini ]
- [http://education.jlab.org/itselemental/ele013.html És Elemental - Alumini] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:アルミニウム ko:알루미늄 simple:Aluminium th:อะลูมิเนียม

Angles

Els angles (alemany: Angeln, anglès antic: Englas, Latin: singular Anglus, plural Anglii) foren un poble germànic, provinents d'Angeln en Schleswig, que durant el segle V s'establiren a l'Ànglia de l'Est, Mèrcia i Nortúmbria, a l'est de l'illa de Gran Bretanya. Les parts meridional i oriental de l'illa foren anomenades posteriorment Engla-lond (en anglès antic, "terra dels angles"), doncs Anglaterra.

Antecedents històrics

Possiblement el primer esment dels angles fou registrat per Tàcit en Germania, capítol 40, en el qual es fa menció dels Anglii repassant una llista de les tribus germàniques. No donà indicació precisa sobre la seua posició geogràfica, però declarà que, junt a altres sis tribus, Incloent els Varini (ulteriorment, els Warni), adoraren una deessa anomenada Nerthus, de la que el sanctuari està situat en "una illa en l'oceà." Ptolemeu en la seua Geografia (ii. 11. § 15), mig segle després, els ubica amb més precisió entre el Rin, més bé potser l'Ems, i l'Elba, i parla d'ells com a una tribu rellevant de l'interior. Desafortunadament, per contra, amb una comparació del seu mapa i les probes subministrades per Tàcit i altres escriptors romans que les indicacions que ens aporta no són correctes. Degut a l'incertesa d'aquests passatges hi ha moltes especulations concernant l'ubicació original dels Angli. Una de les teories, la qual no obstant això, és pot mitjanament recomanar, és que residien en la conca de Saale (en les cercanies del cantó Engilin), del que es pensa que la Lex Angliorum et Werinorum hoc est Thuringorum n'és originària. En l'actualitat la majoria dels erudits creuen que els Angli visqueren al principi en les costes del baltic, probablement en la part septentrional de la península Jutlàndia (danès Jylland, anglès Jutland). El testimoni d'aquesta opinió prové de les tradicions angleses i daneses que comerciaven amb persones i pels fets del segle IV (vegeu més avall), i en part pel fet de que com descriu Tàcitus es troben afinitats soprenents amb el culte a Nerthus en la religió escandinava, especialment en la sueca i la danesa. Les investigacions sobre aquest subjecte ha tornat en realment probable que l'illa de Nerthus era Sjaelland (en anglès Zealand), i és més endavant quan fou remarcat que els reis de Wessex traçaren llurs ascendència al fi de compte a un cert Scyld, qui és clarament identificat amb Skiöldr, fundador de la família reial danesa (Skiöldungar). En la tradició anglesa esta persona està emparentada amb "Scedeland" (pl.), i.e. Escandinàvia, mentre que en la tradició escandinava és especialment associat amb l'antiga residència reial a Leire en Sjaelland. Bede declara que els angles adès d'arribar a Gran Bretanya vivien en una terra anomenada Angulus, i un testimoni similar hi és donat a lHistoria Brittonum. El rei Alfred el Gran i el cronista Æthelweard identifiquen aquest indret amb el territori que ara s'anomena Angel en la província d'Schleswig, encara que deu de haver sigut una extenció més gran, i la seua identificació correspon perfectament a les indicacions oferides per Bede. La confirmació completa es reforçada per les tradicions angleses i daneses concernint als dos reis anomenats Wermund i Offa, de qui la reial família merciana descendia, i de qui les cròniques conecten amb Angel, Schleswig i Rendsburg. La tradició danesa ha preservat memòries dels dos governants de Schleswig, pare i fill, en llur servei, Frowinus (Freawine) i Wigo (Wig), de qui la família reial de Wessex pretén descendir. Durant el segle V els Angli invadiren Gran Bretanya, després d'aquell temps llur nom no es reprodueix en el continent excepte en el document mencionat més amunt. La província de Schleswig demostrà ser exepcionalment rica en antiguitats primitives que daten aparentment dels segle 4^rt i 5^è. Als lloc on es trobaren, menció especial del crematori del cementeri a Borgstedterfeld, entre Rendsburg i Eckernförde, que ha cedit algunes urnes i raspalls estretament semblants als trobats en tombes paganes a Anglaterra. De major importància són els grans dipòsits a Thorsbjaerg (en Angel) i Nydam, el quals contenen grans quantitats d'armes, ornaments, articles de roba, instruments agrícoles, etc.., i en últim lloc vaixells. Gràcies a aquests descobriments som capaços de reconstruir una image aproximada de la civilització angla en el periode posterior a l'invasió de Gran Bretanya.
La influència dels angles a la Gran Bretanya
D'acord a certes fonts, com la "Venerable Bede", després de la invasió de la Gran Bretanya, els angles es van dividir i van fundar els regnes de "Nord Angelnen" (Nortúmbria), "Ost Angelnen" (Anglia de l'Est), i "Mittlere Angelnen" (Mèrcia). Gràcies a la influència dels saxons, les tribus van ser anomenades "anglo-saxones" pels normands. Hi ha una regió al Regne Unit que encara es coneguda com a "Ànglia de l'Est". El centre de la pàtria angla en la porció nord-est de l'actual estat federat alemany de Schleswig-Holstein, ell mateix en la península de Jutlàndia, és on foren establertes les restes d'aquest poble, una menuda forma peninsular roman anomenada Angeln hui i forma un triangle dibuixat aproximadament des de l'actual Flensburg en el fjord Flensburger fins a Kiel llavors fins a Maasholm en l'ancorada Schlei. En algun cas, aquest petit punt de localització relativament oriental de l'origen del grup tribal dels Angeln ha dut cap a un dels misteris duradors de l'invasió anglo-saxona: com és possible que els Anglens foren freqüentment esmentats com a colonitzadors de l'antiga Gran Bretanya en totes les fonts escrites antigues i medievals, metre la proba del veïnatge i les molt més poderoses activitats colonitzadores concomitants dels frisons en Gran Bretanya han sigut limitades a descobriments arqueològics, i únicament més a sovint a deduccions lògiques i inferències? Clar que els frisons són conegut per habitar la terra directament en el pas d'alguna ruta migratòria entre Angeln i Gran Bretanya (excepte per la llarga i dificultosa ruta marítima per el mar al voltant de la punta septentrional de Dinamarca), i, de fet, habitaren terres entre l'antic domini Saxó i Bretanya; però, rarament ha sigut nomenats com havent pres part en la vasta migració.
St. Gregori
Els angles són el tema d'una llegenda sobre el papa Gregori I. De forma resumida explica que Gregori va observar com infants angles de Deira eren venuts al mercat d'esclaus romà. Impressionat per la bellesa de llurs faccions i llurs ulls blaus preguntà per llur origen. Quan li contestaren que eren angles, va replicar amb un joc de paraules en llatí que pot ser traduït d'aquesta manera: "No angles, sino àngels". Se suposa que posteriorment es va decidir a convertir llur pàtria a la cristiandat.
Referències

- Chadwick, Hector Munro. Angli. 1911 Encyclopædia Britannica
Enllaços externs

- [http://news.bbc.co.uk/1/hi/wales/2076470.stm English and Welsh are races apart]; BBC; 30 June, 2002. Categoria:Història d'Europa Categoria:Civilitzacions antigues

Frisi

Els frisis eren un dels pobles germànics que vivien vora del riu Rhin. Van ser derrotats pels exèrcits de l'Imperi Romà i condemnats a pagar tribut. Part d'ells es va aliar amb el poble saxó per envair Bretanya i la futura Anglaterra. El gruix d'ells va romandre de manera pacífica a Bèlgica i Països Baixos, on encara es parla el frisi o frisó, el seu idioma nadiu. Categoria:Història d'Europa

Got

- Eines: Un got és un vas, de forma generalment cilíndrica o cònica, sense peu, que serveix per a beure.
- Europa: Els gots eren un poble germànic oriental que en els segles VII aC al V dC va ocupar la conca baixa del Vístula.

Ostrogot

Els ostrogots són un dels pobles germànics. El seu nom significa "gots de l'est", en oposició als de l'oest, els visigots. Van establir el seu regne al voltant del Mar Negre. A les primeres èpoques, van ser vassalls dels huns, fins a la mort del seu líder Atila. Llavors van entrar en diversos pactes amb l'Imperi Romà. De fet, el seu gran rei, Teodoric, era també cònsol de Roma. Els ostrogots van envair part d'Itàlia i la Gàl·lia, però van ser derrotats per les tropes bizantines. El seu déu tutelar era el senyor de la guerra, una figura que els romans van identificar amb Mart. Com a cultura, van assimilar molts elements romans. Parlaven la llengua gòtica, avui dia extingida però de gran influència a altres idiomes europeus. Categoria:Història d'Europa

Sax

Saix (en castellà Sax) és una població de la comarca de l'Alt Vinalopó Existeixen restes de poblament i troballes arqueològiques d'origen ibèric i romà. S'ha volgut identificar-la amb la Segisa de Tolomeu, que pertanyia a la regió dels bastetans. Després d'un primer atac fallit de Ramon Folch i Balasc d'Alagon el 1239; a finals del mateix any fou conquistada als musulmans per cavallers aragonesos de l'orde de Calatrava. A ran del tractat d'Almizra passà a dependre del regne de Castella, i el 1262 restà integrat en el senyoriu de Villena en poder de l'infant en Manel. A partir d'eixe moment la seua història roman lligada a la d'aquest senyoriu, convertit en marquesat el 1366. A la mort d'Enric de Villena, Saix, a l'igual que tot el senyoriu es constitueix com a domini de la família Pacheco el 1445, fins que els Reis Catòlics van reincorporar-lo a la Corona el 1480. Per proximitat geogràfica, aquest castell fou peça important en 1707 durant la batalla d'Almansa, ja que s'hi refugiaren els partidaris de la causa borbònica, que resistiren el setge dels austracistes, i que per això reberen de Felip d'Anjou els títols de vila i de "Muy Leal y Noble". Avui el castell ha estat restaurat i s'hi ha instal·lat un Museu Fester, dedicat a les celebracions de Moros i cristians, que s'hi celebren el dia de sant Blai. Abans de pertànyer a la província d'Alacant (1836), depenia de la d'Albacete. La seua població ha passat de 2856 habitants (sajenyos) el 1860 a 4.403 el 1910 i s'ha posat en 8.664 en el cens de 2003. Ha experimentat des de mitjan del segle XX un fort procés d'industrialització, centrat en sectors com la fusta, fabricació de mobles, materials de construcció i sobre tot la confecció de persianes i calcer, que l'han convertit en una ciutat de caràcter més industrial que agrícola. El seu terme és de 63,5 km². = Enllaços externs =
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat].
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor. Categoria:Alt Vinalopó

Teutó

Els teutons eren un dels pobles germànics (tot i que alguns estudiosos creuen que era un tribu celta) que habitaven a les vores del Danubi. La paraula s'ha usat com a sinònim de tribu germànica o d'alemany ja que la seva arrel significa "poble". Hi ha una ordre religiosa anomenada teutònica perquè es tractva de cavallers alemanys que van participar en les croades. Categoria:Història d'Europa

Vàndal

:Aquesta pàgina tracta sobre el poble germànic. Per l'us comú de la paraula per referir-se al deteriorament o destrucció intencionada de monuments, murs, pàgines web..., vegeu vandalisme.

Origen dels vàndals

Poble d'Europa central, un dels pobles indoeuropeus de família germànica, que habitaven les regions riberenques del Bàltic (en la zona de les actuals Alemanya i Polònia). Els Lugions o Vàndals ocupaven el territori a l'Oest del Vístula i tocant a l'Oder, fins al Nord de Bohèmia. La paraula vàndal sembla tenir un doble significat vol dir “els que canvien” i “els hàbils”, mentre que el seu altre nom, Lugis o Lugions, també amb doble significat, vol dir “mentiders” i “confederats”. Sembla ser que al principi les tribus dels Vandulis (o Vandalis) i la dels Lugis (o Lugions), junt amb les dels Silings , Omans, Burs , Varins (segurament anomenats també Auarins) , Diduns, Helvecons , Aris o Xarins , Manimis (pot ser una denominació variant d'Omans) , Elisis i Naharvals corresponien a petis grups d'origen similar (tot i que no està clar que totes les citades fossin del mateix origen), integrant un altra rama del grup dels Hermions (una rama del qual eren els Suebis i tribus afins), formant-se desprès un gran grup identificat generalment com Lugions, el nom dels quals predominava per poder designar a tots els pobles components inclosos els Vàndals. Mes tard (cap al segle II d.C.) va acabar dominant el nom de Vàndals per el conjunt de pobles. També pobles celtes com els Osen o Óssos i els Cotins (entre altres) entraren en la agrupació dels Lugions. L'arribada dels gots els va obligar a desplaçar-se cap al Sur i a assentar-se en les ribes del Mar Negre, sent per tant veins i en ocasions aliats dels gots. Durant el segle I d.C. les tribus del grup dels Lugions o Lugis (incloent entre elles a les tribus de la rama dels Vàndals), estigueren en guerra freqüent amb els Suebis i els Cuades, contant ocasionalment amb l'aliança d'altres tribus, especialment els Hermundurs. A mitjans del segle derrocaren un rei dels suebis, i el 84 d.C. someteren temporalment als Quads. Durant part d'aquest segle i en el següent, es fusionaren les diverses tribus de Lugions i esdeveniren un grup major conegut com a Vàndals. En temps de les Guerres Marcomanes ja predomina la denominació de vàndals, i apareixen dividits en varis grups: els Silings, els Lacrings i els Victòvals, aquests últims governats pel llinatge dels Astings o Asdings o Hasdings, el nom dels quals evoca la seva llarga cabellera. Junt als Longbards els Lacrings i Victòvals o Victofalis creuaren el Danubi cap al 167 i demanaren establir-se a Pannònia. Els Asdings o Victòvals, dirigits por Rao i Rapte (noms que son traduïts com “tub” i “viga”), no foren admesos en Pannònia (on s'havien establert Longbards i Lacrings) pel que avançaren cap a l'any 171 en direcció a la part mitja dels Càrpats durant les Guerres Marcòmanes, i d'acord amb els romans s'instal·laren en la frontera Nord de Dàcia. Més tard s'apropiaren de Dàcia Occidental. Sembla que els vàndals quedaren dividits únicament en Asdings (o Victòvals) i Silings, desapareixent barrejada entre ambdós grups i amb els longobards, i els Lacrings, durant el segle III. A partir del 275 els Asdings s'enfrontaren als gots per la possessió del Banat (abandonat per Roma), mentre que els Silings, segurament sota pressió dels gots, abandonaren els seus assentaments a Silèsia i emigraren junt amb els Burgundis per acabar establint-se en la zona del Main. Els seus atacs a Retia foren rebutjats per Probo. El rei Asding Wisumarh (Wisumar) va combatre contra els gots procedents de l'Est comandat per Geberic , que atacaren els seus territoris. Wisumarh morí en lluita contra els gots i els integrants de les tribus de Vàndals que no van voler sotmetre's als gots hagueren de passar a territori imperial, establint-se en Pannònia, on també s'hi establiren els Quads. A principis del Segle V havien abandonat Pannònia (com també els Quads) i s'uniren als suebis i alans per envair Les Galies. En les primeres lluites de l'any 406 mori el rei Godegisel. Pocs anys després els dos grups vàndals acabaren fusionats. Arribaren a Hispània el 409 d.C., on s'estableixen com federats. Sembla ser que els Silings deixaren el seu nom a Silèsia (derivat de Silingia) i els Vàndals en general el donaren a Andalusia (Vandalusia). Un ducat de la Pomerània va porta antigament el nom de Vandàlia.

La formació i apogeu del regne vàndal: el regnat de Gensèric

En la Primavera del 429 els vàndals, liderats pel seu rei Genseric, decidiren passar a l'Àfrica amb l'objectiu de fer-se amb les millors zones agrícoles de l'Imperi. Per fer-ho aconseguiren vaixells amb els quals creuaren l'Estret de Gibraltar i arribaren a Tànger i Ceuta. Després es desplaçaren a l'est, fent-se, després d'alguns anys de lluita, amb el control de l'Àfrica romana i controlant per tant les fonts de producció de la major regió de cereal del vell imperi, que a partir de llavors va haver de comprar el gra als vàndals, i suportar les seves ràtzies en el Mediterrani Occidental. Per fer-ho contaven amb el gran port de Cartago i amb la flota imperial en ell apressada. Sobre la base d'aquesta última Genseric va aconseguir apoderar-se de bases marítimes de gran valor estratègic per controlar el comerç marítim del Mediterrani occidental: les Illes Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília. El control vàndal del nord d'Àfrica duraria un xic més d'un segle i es caracteritza per un progressiu debilitament militar de l'exercit vàndal, una gran incapacitat dels seus reis i aristocràcia cortesana per trobar un modus vivendi acceptable amb els grups dirigents romans i per la paulatina vida apart d'amplis territoris de l'interior, més perifèrics i muntanyosos, on foren consolidant-se embrions d'Estats sota el lideratge de caps tribals berbers més o menys romanitzats i cristianitzats. La política de la monarquia vàndala fou fonamentalment defensiva contra tots els seus enemics, la pròpia noblesa bàrbara i la aristocràcia provincial romana. Una feina de desatenció social i política que a la força hauria d'afectar a les pròpies estructures administratives hereves de l'Imperi, el que ocasionaria la seva definitiva ruïna. La causa d'aquesta ruïna no seria altra que la mateixa base del poder dels reis vàndals, l'exèrcit, i les seves exigències. Genseric (428-477), el autèntic fundador del Regne vàndal, posa les bases de l'apogeu, però també les de la seva futura decadència. El zenit del seu regnat i del poder vàndal a l'Àfrica i la Mediterrània el constituir la pau perpetua aconseguida amb Constantinopla l'Estiu del 474, en virtut de la qual es reconeixia la seva sobirania sobre les províncies nordafricanes, les Balears, Sicília, Còrsega i Sardenya. Tot i això, des dels primers moments de la invasió (429-430) Genseric va colpejar a l'important noblesa senatorial i aristocràcia urbana nordafricanes, així com als seus màxims representants en aquests moments, l'episcopat catòlic, procedint a nombroses confiscacions de propietats; entregant alguns dels bens eclesiàstics a la rival Església donatista i a la nova església arriana oficial. Tampoc va poder destruir les bases socials de l'Església catòlica, que es convertí així en un nucli de permanent oposició política e ideològica al poder vàndal. Respecte del seu propi poble, Genseric el 442 realitzà una sanguinària purga en les files de la noblesa vàndal-alana. Com a conseqüència d'aixà aquesta noblesa pràcticament va deixar d'existir, destruint-se així el seu enfortiment, conseqüència del assentament i distribució de les terres. En el seu lloc Genseric va tractar de posar en peu una noblesa de servei addicta a la seva persona i a la seva família. L'element important d'aquesta noblesa de servei seria el clero arrià, afavorit amb importants donacions, i reclutat entre bàrbars i romans. Amb l'objectiu d'eliminar possibles disensions en el sinus de la seva família i llinatge per qüestió de successió reial, suprimint així també qualsevol paper de la noblesa, Genseric va crear un estrany sistema de succesió, pot ser com a imitació del que podessin existir en els principats berbers, denominat seniorat o "Tanistry", en virtut del qual la reialesa es transmetia primer entre germans per ordre d'edat i només després de la mort de l'últim d'aquests es passava a una segona generació. Els regnes dels successors de Genseric no feren més que accentuar les contradiccions internes de la Monarquia, en mig d'un debilitament constant del poder central i la seva falta de substitució per una altra alternativa.

La decadència del regne vàndal

El regnat del seu fill i successor Huneric (477-484) va suposar un pas més en l'intent d'enfortir el poder reial destruint tota jerarquia sociopolítica alternativa. El seu intent d'establir un sistema de successió patrilineal va xocar amb l'oposició de bona part de la noblesa de servei i de la seva pròpia família, amb el resultat de sagnants purgues. El que l'oposició busques recolzament en l'església catòlica va suposar que Huneric el 483 inicies una activa política de repressió i persecució catòlica, que va culminar en la reunió el febrer de 484 d'una conferència de bisbes arrians i catòlics a Cartago en la que el rei va ordenar la conversió forçosa a l'arrianisme. La mort de Huneric al mig d'una gran època de fam testimonià el principi d'una crisis en el sistema fiscal del Regne vàndal, que hauria de ser-li fatal. Guntamund (484-525) inútilment tractaria de cercar bones relacions amb la abans perseguida Església catòlica, en busca del seu recolzament per impedir la extensió del poder dels principats berbers, i com a legitimació del Regne vàndal front a un imperi constantinopolità que amb la política religiosa de l'emperador Zenó havia trencat amb el Catolicisme occidental. Amb tot, el regnat del seu germà i successor Trasamund (496-523) seria una síntesis dels seus dos precedents, clar símptoma del fracàs d'ambdós. A falta de recolzaments interns, Trasamund buscaria sobre tot aliances externes amb Bizanci i el poderós Teodoric, casant-se amb la seva germana Amalafrida . La crisis política del final del regnat del ostrogod incita al seu successor i nebot Hilderic (523-530) a cercar a tota costa el recolzament de l'emperador Justinià, pel que va intentar fer las paus amb la Església catòlica africana, a la que va restituir les seves possessions. Política, que no deixar de crear descontents entre la noblesa de servei. Aprofitant una derrota militar front a grups berbers aquesta oposició va aconseguir destronar-lo, assassinar-lo i nombrar en el seu lloc a un dels seus, Gelimer (530-534). Un intent de crear una segona Monarquia vàndala no tenia un futur massa clar. Sense recolzaments i debilitat militarment, el Regne vàndal va caure davant la força expedicionària bizantina, de només 15.000 homes, comandada per Belissari.

Governants del regne vàndal a l'Àfrica

- Genseric (428-477)
- Huneric (477-484)
- Guntamund (484-496)
- Trasamund (496-523)
- Hilderic (523-530)
- Gelimer (530-534) categoria:Història d'Europa Categoria:Àfrica als:Vandalen ja:ヴァンダル族 ko:반달족

Categoria:Història d'Europa

Categoria:Història

Georgi Iwanow Markow

Georgi Iwanow Markow (bulgarisch Георги Иванов Марков;
- 1. März 1929 in Sofia, † 11. September 1978 in London) war ein bulgarischer Schriftsteller.

Curriculum vitae

Markow emigrierte 1969 aus Bulgarien. Er wurde am 7. September 1978 in London (auf der Waterloo Bridge) verwundet, indem man ihn beim sogenannten Regenschirmattentat in den Oberschenkel stach, dessen Spitze mit 40 mg Rizin präpariert war. Dies geschah vermutlich durch einen Agenten des bulgarischen Geheimdienstes, der sich danach mit einem Taxi entfernte. Markow überlebte den Mordanschlag nicht und starb nach drei Tagen mit Fieber und Hypotonie an Herzversagen. Markow, Georgi Iwanow Markow, Georgi Iwanow Markow, Georgi Iwanow Markow, Georgi Iwanow

WAKACJE rozst�py hotels Prague disco polo dog breeders

:: RELATED NEWS ::

Mary Donaldson
, 21. juni 2005.]] Hendes Kongelige Højhed Kronprinsesse Mary af Danmark (født Mary Elizabeth Donaldson 5. februar 1972 på Tasmanien i Australien) er datter af professor Jo

Mag. art.
Magister artium (mag.art.), også kaldet magister eller magisterkonferens, er en akademisk grad mellem kandidat og doktor. Den består udover indholdet i kandidat-graden af en udvidelse af specialet og et undervisningselement. Graden blev indført i Danmark i 1848 som supplement til de eksisterende universitetsgrad, man kan få efter at have fuldført tre års universitetsstudier. Bachelorgraden er i sin nuværende form relativt ny i Danmark, da man i 1775 forlod brugen af baccalaureus-graden, der eksisterede ved alle universiteter i middelalderen. I bl.a. England<

Frederik
Frederik, Frederic, Frédéric, Frederich, Frederick, Fredrik, Friederich og Friedrich er et drengenavn, der oprindeligt betyder "Fredshersker".

Kendte personer med navnet Frederik

- Frederik 1.
- Frederik 2.
- Frederik 3.
- Frederik 4.
- Frederik 5.
-

Frederic
Frederik, Frederic, Frédéric, Frederich, Frederick, Fredrik, Friederich og Friedrich er et drengenavn, der oprindeligt betyder "Fredshersker".

Kendte personer med navnet Frederik

- Frederik 1.
- Frederik 2.
- Frederik 3.
- Frederik 4.
- Frederik 5.
-

Frédéric
Frederik, Frederic, Frédéric, Frederich, Frederick, Fredrik, Friederich og Friedrich er et drengenavn, der oprindeligt betyder "Fredshersker".

Kendte personer med navnet Frederik

- Frederik 1.
- Frederik 2.
- Frederik 3.
- Frederik 4.
- Frederik 5.
-