:: wikimiki.org ::

Grec

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Colònia

- Geografia: Colònia és una ciutat d'Alemanya.
- Política: Una colònia és un establiment fundat pels habitants d'un país que van a poblar-ne un altre d'allunyat i que continuen vinculats amb el país originari. Vegeu colonització.
- Indústria: Una colònia industrial és una instal·lació industrial fora dels nuclis de població que inclou també habitatges per als obrers, església, escola, etc. També es coneix com a colònia tèxtil.
- Biologia: Una colònia és un grup d'individus que viuen en una comunitat.
- Perfumeria: Colònia és el nom amb què és coneguda també l'aigua de Colònia, utilitzada com a perfum i com a cosmètic.

Grec modern

El Grec (, IPA – "Hel·lènic") constitueix la seua pròpia branca dins de les llengües indoeuropees. Té documentació històrica de 3.500 anys, la més llarga de totes les llengües indoeuropeees. 15 milions en Grècia i Xipre el parlen, però també les comunitats gregues immigrants d'arreu del món. El grec s'escriu amb l'alfabet grec, el primer alfabet de veritat i l'antecessor dels alfabets llatí i ciríl·lic. Amb grec modern ens referim a la llengua oficial de Grècia i Xipre també coneguda com grec demòtic. Aquesta és una forma evolucionada del grec clàssic (tal com poden ser-ho les llengües romàniques del llatí). El grec modern prové directament de la koiné (llengua comuna -κοινή γλωσσα-) o grec hel·lenístic (el grec alexandrí o del Nou Testament). Aquesta koiné amb el pas del temps es va dividir en dues varietats: la Dhimotikí (Δημοτική), la llengua demòtica (vernacla), i la Katharèvusa (Καθαρεύουσα). El demòtic era el que la gent parlava i el Katharèvusa era una llengua artificial, elegant i arrelada en la investigació, basada en el grec clàssic i allunyada de la parla que utilitzava primordialment la gent. Els que donaven suport al demòtic eren els demotiquistes i els que feien suport a la Katharèvusa eren els puristes; aquests últims no admetien que es difonguera la llengua vernacla tant en el seu ús oral com en l'escrit i volien una llengua hereva de la gran cultura antiga que tenia el grec. Com a resultat de la campanya sostinguda pels puristes, el govern adoptà el kazarèvusa, però en 1917 una resolució del Parlament va convertir el demòtic en llengua oficial que des d'aleshores s'aprèn a les escoles i és la llengua que utilitzen escriptors i poetes. Les principals diferències gramaticals que es presenten entre la forma actual i l'antiga resideixen en les declinacions i les conjugacions. En el present, tant en la forma vernacla com en la purista, la declinació ha perdut totes les formes del dual, que era un tercer nombre gramatical per a anomenar per parells els noms, articles, pronoms i adjectius; així mateix ha desaparegut el cas datiu que únicament es conserva en unes poques frases fetes. També s'ha simplificat la conjugació i no sols per la pèrdua del nombre dual, sinó perquè s'han eliminat dos modes, l'optatiu i l'infinitiu; el primer s'emprava en oracions que significaren desig o dubte, quasi sempre subordinades, i el segon en les oracions subordinades substantives. Avui aquestes funcions les realitzen les perífrasis verbals i els verbs auxiliars. Una cosa semblant ja havia succeït en el grec clàssic per a les formes de l'imperatiu que es van substituir per un auxiliar i el verb principal en subjuntiu. Quant al lèxic, el vernacle es caracteritza per l'ús de molts préstecs que ha acceptat d'altres llengües concretament de l'italià, el turc i el francès; també mostra una gran facilitat per a combinar i compondre paraules. El purista o kazarèvusa evita les paraules d'altres llengües i quan necessita nous termes que no existien en la llengua clàssica hel·lenitza les paraules d'un altre origen, tractant en tot cas de preservar les arrels originals de la seua llengua.

Evolució del grec

L'alfabet grec, la pronunciació clàssica (segons Erasme de Rotterdam), i els sons del grec modern: El sistema vocàlic del grec clàssic era relativament complex. La longitud articulatòria era un tret distintiu que servia per a diferenciar significats dins de paraules homògrafes. El repertori de símbols diacrítics per a representar l'accent grec, que era de tipus tonal, va ser creat cap a l'any 200 a.C. pels gramàtics alexandrins. Estava compost per tres classes de titla: aguda (ó), greu (ò) i circumflexa (õ), que representaven, respectivament, un to alt, baix i de contorn (és a dir, agut més greu dins d'una mateixa síl·laba). L'accent greu només podia aparèixer en final de paraula. Igual que la longitud vocàlica, l'accent tonal era un altre tret distintiu en grec clàssic. La posició accentual estava governada per l'anomenada llei de limitació o llei de les tres mores, segons la qual l'accent només podia recaure dins de les tres síl·labes finals de la paraula si l'última era breu, o dins de les dues últimes si era llarga, tan lluny del final com fóra possible. Dins de la declinació nominal, la posició accentual depenia del nom en qüestió, encara que en la conjugació verbal l'accent es trobava governat per regles fixes i era predictible. En grec clàssic existien dos diacrítics especials anomenats esperits, que s'afegien a les vocals inicials de paraula: l'esperit aspre indicava una aspiració extra de la vocal en qüestió, mentre que l'esperit suau assenyalava una aspiració més tènue, quasi imperceptible. D'esta manera tan atípica, el grec testimoniava l'existència del so fricatiu glotal [h]. Els esperits es podien combinar amb els accents dins d'una mateixa vocal. L'esperit aspre també s'afegia a la consonant ρ en posició inicial de paraula per a indicar que representava el so sord . El grec modern va conservar el seu sistema originari d'accents i esperits fins fa relativament poc, per raons etimològiques i quasi sentimentals. No obstant, en 1982 el Ministeri d'Educació grec va adoptar un sistema d'accentuació monotònic, amb un únic accent agut (sent el circumflex opcional). Durant el període hel·lenístic, el sistema consonàntic del grec clàssic va experimentar una sèrie de canvis sistemàtics que van establir el seu aspecte definitiu en grec modern. Com pot observar-se en l'esquema fonètico anterior, les oclusives sonores [b, d, g] es van convertir en els seus correlats fricatius i les oclusives sordes aspirades [p^h, t^h, k^h] van passar a fricatives sordes [f, θ, χ], mentre que les oclusives sordes normals [p, t, k] es van conservar inalterades. Les oclusives sonores que es van perdre mitjançant aquest procés van passar a representar-se com a grups consonàntics, sovint introduïdes mitjançant préstecs lingüístics. D'altra banda, [z] es va convertir en un so amb valor distintiu (és a dir, el fonema /z/) i l'aspirat [h] indicat per l'esperit aspre va desaparèixer. Finalment, durant l'època del grec mitjà es van introduir els sons africats [ts] i [dz], amb la qual cosa el repertori consonàntic del grec modern va quedar completat. Una vegada més, el sistema gramatical de les llengües mostra regles fonètiques sistemàtiques i predictibles, seguint un model que es repeteix de forma general, segons el qual els sons sords es converteixen en sords i els sonors en sonors, amb un únic canvi global en el mode d'articulació. Pel que fa al sistema vocàlic, els principals canvis van ser dos: 1) la longitud va deixar de ser pertinent a l'hora de diferenciar significats lèxics, per la qual cosa es va convertir en un tret no distintiu; 2) la majoria dels diftongs del grec clàssic monoftongaren segons l'esquema anteriorment explicat. El resultat va ser, d'esta manera, un sistema de cinc vocals curtes i pures, idèntic al del castellà: [i], [e], [a], [o], [u]. L'accent, que en grec clàssic era de naturalesa tonal, s'ha convertit en la llengua moderna en un element prosòdic d'intensitat o prominència (igual que castellà), derivat de l'antic to alt de la titla aguda o circumflexa. D'esta manera, s'ha eliminat la llei de les tres mores i l'accent en grec ha deixat de ser predictible, encara que continua posseint valor contrastiu.

Fonologia del grec modern

En el Alfabet Fonètic Internacional: La distinció sistemàtica entre les vocals llargues i curtes del grec antic s'han perdut.

Xipre

Xipre és un estat insular del Mediterrani. L'illa està situada al sud de Turquia, de la qual la separa la Mar Mediterrània. Té 700.000 habitants i 9.000 km². El país està dividit entre els turcs i els grecs. La part grega pertany a la Unió Europea des del 2004. La part turca està formada per la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia. El seu nom està relacionat amb el coure que es trobava en abundància a l'illa i que ha propiciat, juntament amb la seva situació geogràfica estratègica, moltes invasions al llarg de la seva història La capital és Nicòsia, situada en una vall a l'interior de l'illa.

Breu Història

- Civilització micènica (1600 aC)
- Colònies de grecs i fenicis
- Invasió d'Egipte (1500 aC)
- Dominació assíria (800 aC)
- Annexió a l'imperi persa
- Període hel·lènic
- Conquesta per part de l'imperi romà (57 aC)
- Dominació bizantina
- Dominació àrab
- Lluites entre àrabs i cristians pel seu control a les croades
- Part de la República de Venècia (1489 -1570)
- Invasió dels otomans
- Administració britànica (1878)
- Xipre és declarat independent (1960)
- Divisió en dues zones: grega i turca Categoria:Xipre Categoria:Unió Europea ms:Cyprus ja:キプロス simple:Cyprus

Àsia menor

:Àsia Menor

Beòcia

Beòcia es el nom històric de la regió a l'oest d'Àtica, a Grècia, amb capital a Orcomen i centre principal a Tebes. Avui dia es un nomós (nomoi) de Grècia amb 2952 km² i 150.000 habitants. Esta situada entre Tessàlia (al nord), Àtica (al est), Lòcrida (al Oest) i el canal de Corint (al sud, i la capital es Levàdia).

Economia

L’economia es principalment agrícola.

Geografia

Territori muntanyos amb poques planes. Cal esmentar la conca dessecada del Llac Copais.

Muntanyes:

- Mont Helicó, 1748 m.

Planes:

- Queronea
- Tebes

Rius:

- Cefís

Ciutats de la Beòcia clàssica

- Tebes
- Queronea
- Orcomen
- Platees
- Tanagra
- Leuctres

Història

Poblada per tribus il·líriques, que foren desplaçades pels tessalis doris, que van formar ciutats estat vinculades a l'amfictionia d'Antela, que vers finals del segle VI es van agrupar en la Lliga Beòcia amb capital a Tebes i amb 11 seccions, representada per un beotarca dins el consell general, i per 660 consellers. El 480 aC fou ocupada per Xerxes I de Pèrsia després de la batalla de les Termòpiles i les ciutats foren incendiades (menys Tebes on es va imposar el partit favorable a Persia). Després de la batalla de Platees (Pla d'Asop, prop de Platees el 479 aC)), Tebes fou assetjada pels espartans i altres contingents; el cap de Tebes, Atàginos, va fugir i el seu successor Timagenides, va encapçalar la resistència, però la ciutat fou ocupada després de 20 dies de setge, i Timagenides i els seus col•laboradors foren executats per ordre del espartà Pausanies. Beòcia va formar aliança amb Esparta en la guerra contra Atenes (Primera Guerra del Peloponès), el 457 aC. El regent espartà Nicòmedes, marxa a la regió, però va ser derrotat per Pèricles d'Atenes a Tanagres (prop de Platees); l’any següent els tebans foren derrotats a Epòfites (febrer) i la lliga Beòcia fou dissolta i es van instal•lar arreu de la regió règims democràtics aliats d'Atenes. El 447 aC es va imposar l’oligarquia a Tebes, Orcomen i Queronea, i es va trencar l’aliança amb Atenes. Els atenencs van ocupar Queronea però la victòria dels Tebans a Queronea, amb la mort del general Tòlmides, va obligar-los a evacuar la regió (menys Platees). Tebes es va aliar altra cop a Esparta en la Segona guerra del Peloponès (432 aC) i van atacar Platees el 431 aC sense èxit. Finalment fou ocupada però reconquerida pels espartans el 427 aC i la ciutat fou incorporada a Tebes. Va ratificar l’aliança a la pau de Nícies (421 aC) que les ciutats beòcies no van signar, però finalment, a la pau d'Antàlcides les lligues es van dissoldre. El 379 aC fou assassinat el cap del partit aristocràtic de Tebes, Arquies, i aviat va esclatar una revolució democràtica dirigida per Peòpides i Epaminondes. Els espartans es van fer forts a la fortalesa de Cadma però foren finalment foragitats de Tebes. El 377 aC Tebes va ingressar a la Segona Lliga Àtica. Epaminondes governava la ciutat, que exercia l’hegemonia a Beòcia; van destruir Platees, van annexionar Tespia i van reclamar Oropo (374 aC). Llavors Epaminondes fou nomenat beotarca i al tractat de pau del estiu del 371 aC va exigir el reconeixement de la Lliga Beòcia i quant foren atacats pels espartans (per forçar-los a signar ala pau) els tebans van guanyar la batalla de Leuctres (estiu del 371 aC) i la Fòcida, Èlida, Acaia i Tessàlia (i mes tard Arcàdia) es van aliar a Beòcia. Tebes va ajudar a Arcàdia i va envair Mesènia (que fou declarada independent) però van fracassar contra Esparta. El 369 aC van ocupar Pelene i devastar Trecene i Epidaure però els caps tebans Ismenies i Pelòpides foren derrotats per el tirà hegemònic de Tessàlia, Alexandre de Feres, derrota que fou revenjada l’any següent per el propi Epaminondes amb una gran victòria. En canvi el 367 aC i 366 aC l’expedició tebana al Peloponès no va tenir gaire èxit. El 365 aC els tebans van derrotar al rei Tolomeu Alorites de Macedònia (que fou executat) i van restaurar a Pèrdicas III; poc després el tebà Pelòpides va entrar altra cop a Tessàlia i va derrotar a Alexandre a Cinoscèfals. També varen fer una expedició naval a Bizanci, Quios, Rodes i Ceos, que es van convertir en aliades però per molt poc temps. Durant l’expedició els oligarques (principalment d'Orcomen) van intentar un cop d’estat que va fracassar, i Orcomen fou destruïda. El 363 aC Tebes va fer una darrera expedició al Peloponès. El 362 aC la ciutat de Tegea, aliada de Tebes, es va enfrontar a Mantinea, aliada d'Esparta, i Epaminondes va córrer a ajudar als seus aliats, i va guanyar la batalla de Mantinea (12 de juliol) on va perdre la vida i va acabar de fet el breu període d’hegemonia Tebana a Grècia. El 338 aC Beòcia fou sotmesa per Filip II de Macedònia després de la batalla de Queronea. Alexandre el gran va destruir Tebes i va fer independents a les ciutats de Beòcia. A meitat del segle II aC la lliga Beòcia es va reconstruir i es va aliar a la Lliga Aquea però la victòria romana de Scòrfea el 146 aC va posar fi a la Lliga. Beòcia fou incorporada a Roma i convertida en ager publicus. Categoria:Antiga Grècia

Creta

Creta (en grec Κρήτη, Kriti) és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Està situada aproximadament a . Entre els atractius turístics de l'illa hi ha els jaciments arqueològics de Cnossos, Faistos, Gortina i molts altres, el castell venecià de Réthimno o la gorja de Samarià i altres de menors (Àgia Irini, Aràdena, etc.). A Creta hi va haver la civilització minoica (aproximadament entre els anys 3000 i 1400 aC), una de les primeres civilitzacions d'Europa.

Geografia

Creta és una de les 13 regions de Grècia. És l'illa grega més gran i la segona de la Mediterrània oriental després de Xipre. Creta s'estén a l'extrem sud de la mar Egea i té una superfície de 8.336 km². La seva població és de 650.000 habitants (2005), anomenats cretencs. És una illa allargassada, de 260 km de longitud, i té una amplària que varia des dels 60 km mesurats des del cap Dio fins al cap Líthino, fins als només 12 km de l'istme de Ieràpetra, a l'est de l'illa. Té uns 1.000 km de costa molt accidentada, plena de caps, golfs i badies. Creta es troba a uns 160 km al sud de la Grècia continental. L'illa és extremadament muntanyosa i és travessada longitudinalment per una alta serralada formada per tres massissos diferents, que són, d'oest a est:
- les Muntanyes Blanques o Lefkà Ori (altitud màxima: 2.452 m);
- les muntanyes de l'Ida o Idi (que culminen al Psiloritis () a 2.456 m);
- les muntanyes del Dikti (altitud màxima: 2.148 m). Aquest relleu orogràfic ha dotat Creta d'altiplans fèrtils com els de Lasithi, Omalós i Nida, coves com les de Dikteo Andro i Ideo Andro i engorjats com les famoses gorges de Samarià.

Clima

Creta es troba a cavall de dues zones climàtiques, la mediterrània i la nord-africana, tot i que la major part de l'illa cau sota l'àrea d'influència de la primera. Així, el clima cretenc és majoritàriament temperat i bastant humit, depenent de la proximitat del mar. Els hiverns són suaus: la neu hi és pràcticament desconeguda a les planes, tot i que bastant freqüent a les muntanyes. A l'estiu, les temperatures mitjanes estan entre la franja alta dels 20 i la franja baixa dels 30 graus centígrads. L'excepció en pot ser la costa meridional, que inclou la plana de Mesarà i les muntanyes d'Asteroúsia, que es veuen afectades pel clima nord-africà i, per tant, tenen més dies de sol i unes temperatures més altes durant l'estiu. Probablement la millor època per visitar Creta és la primavera i la tardor.

Economia

L'economia de Creta, que fins no fa gaires anys es basava principalment en l'agricultura, va començar a canviar visiblement durant la dècada de 1970. Mentre que els conreus i la cria de bestiar encara hi tenen la seva importància, a causa del clima i del terreny de l'illa, s'ha observat una caiguda de la indústria manufacturera i un gran increment de la indústria de serveis (sobretot els relacionats amb el turisme). Tots tres sectors de l'economia cretenca (agricultura, productes agroalimentaris, serveis) estan interrelacionats i són interdependents. Creta té una renda per càpita molt semblant a la mitjana grega. La desocupació hi és del 4% aproximadament, la meitat de la de Grècia. L'illa té tres aeroports: l'aeroport internacional Nikos Kazantzakis a Iràklio, l'aeroport militar Daskalogiannis a Hanià i el recent nou aeroport civil de Sitia.

Ciutats

Les principals ciutats de Creta són:
- Iràklio (nom històric català: Càndia) (275.000 habitants)
- Hanià (nom històric català: Canea) (139.000 habitants)
- Réthimno (69.290 habitants)
- Ieràpetra (21.025 habitants)
- Àgios Nikólaos (19.000 habitants)
- Sitia (9.075 habitants)

Divisió administrativa

Sitia L'illa de Creta és una regió o periferia de Grècia, dividida en quatre departaments o nomoí:
- Hanià
- Iràklio
- Lasithi
- Réthimno

Turisme

Creta és una de les destinacions turístiques més populars de Grècia. El 50% de totes les arribades a Grècia ho fan a través del port i l'aeroport d'Iràklio, mentre que els vols xàrter amb destinació a Iràklio van representar el 20% del total de xàrters cap a Grècia (2004). En total, aquest any més de dos milions de turistes van visitar Creta. Aquest creixement del turisme queda reflectit en el nombre de places d'hotel, que a Creta es van incrementar en un 53% de 1986 a 1991, mentre que a la resta de Grècia l'increment fou només d'un 25%. La infraestructura turística actual de Creta abasta tota mena de públics i butxaques, des dels grans hotels de luxe amb tota mena d'instal·lacions (piscines, pistes d'esport, discoteques, botigues, restaurants, etc.), fins als petits apartaments familiars o els càmpings. Els visitants poden arribar a l'illa per avió mitjançant els dos aeroports internacionals d'Iràklio i Hanià, o per vaixell a través dels ports d'Iràklio, Hanià, Réthimno i Àgios Nikólaos.

Enllaços externs

Cultura

- [http://www.cretan-music.gr Música tradicional cretenca] (en grec)

Ensenyament

- [http://www.uoc.gr Universitat de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.tuc.gr Universitat Politècnica de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.teicrete.gr Institut Tecnològic Educatiu de Creta] (en anglès i grec)

Turisme general

- [http://www.cretetravel.com/ Guia de Creta per a visitants] (en anglès)
- [http://www.thehotel.gr/ Guia de Creta, amb hotels, villas ] (en anglès)
- [http://www.travel-to-crete.com/ Guia de Creta amb fotos, vídeos i panoràmiques de 360º] (en anglès)
- [http://www.interkriti.org/ Interkriti, guia completa de Creta] (en anglès)
- [http://www.crete.tournet.gr/ Guia de Creta, amb hotels, lloguer de cotxes...] (en alemany, anglès i grec)
- [http://www.explorecrete.com Explorant Creta sota el guiatge de cretencs i amics de l'illa] (en alemany, anglès, danès, francès, grec, neerlandès i suec)
- [http://www.climbincrete.com/index.php Muntanyisme i excursionisme a Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.stat.psu.edu/~npconf/other_info/travel.htm#Top%20of%20Page Transports] (en anglès)

Turisme local

- [http://www.west-crete.com/ Creta occidental] (en alemany i anglès)
- [http://www.eastcrete.com/index_e.html Creta oriental] (en alemany i anglès)
- [http://www.sfakia-crete.com/ Guia de Sfàkia] (en anglès i grec) Categoria:Illes Categoria:Grècia ja:クレタ島

Atenes

Atenes (en grec modern Athina o Αθήνα) és la capital de Grècia i també la capital de la regió grega de l'Àtica. A més d'una ciutat moderna, Atenes també és famosa per haver estat una poderosa polis i un important centre del coneixement en els temps antics. En grec antic, Atenes s'anomenava Athēnai (Αθήναι) i, al segle XIX, es va reprendre formalment aquest nom per designar la ciutat moderna. Des de l'abandonament oficial del grec katharévousa en la dècada de 1970, però, la forma popular Athina ha esdevingut el nom oficial de la ciutat.

Localització

katharévousa Incloent-hi els suburbis, Atenes té una població de prop de 3.300.000 habitants (els atenesos o atenencs), quasi un terç de la població total de Grècia; el municipi estricte té tan sols 730.000 habitants. Atenes ha crescut ràpidament els últims anys i pateix problemes urbans com la superpoblació, els embussos de trànsit i la contaminació de l'aire. Atenes s'estén per la plana central de l'Àtica, que està limitada pel mont Egaleu (Aigàleo) a l'oest, el mont Parnes (Pàrnitha) al nord, el mont Pentèlic (Pendeli) al nord-est, el mont Himet (Imittòs) a l'est i el golf Sarònic al sud-oest. Atenes s'ha expandit fins que ha cobert tota la plana, per tant és poc probable que la ciutat creixi en extensió de forma significativa en el futur a causa de les fronteres naturals. La geomorfologia d'Atenes causa sovint fenòmens d'inversions tèrmiques, parcialment responsables del problema de la pol·lució. (Los Angeles té una geomorfologia semblant i uns problemes semblants). La terra és rocosa i poc fèrtil. El cor de la ciutat antiga es trobava al turó rocós de l'Acròpoli. Temps enrere, el port del Pireu (Pireàs) era una ciutat a part, mentre que actualment forma part de la gran Atenes. El centre de la ciutat és la plaça Síndagma (o plaça de la Constitució), on es troba l'antic Palau Reial, que allotja el Parlament grec, i altres edificis públics del segle XIX. La majoria de les parts antigues de la ciutat es concentren al voltant d'aquest centre. Les parts més recents consisteixen en edificacions de ciment i, generalment, tenen una veritable manca de serveis urbans, com ara places d'aparcament. Atenes ha estat la seu dels Jocs Olímpics del 2004, així com també dels primers jocs olímpics moderns, els jocs d'Atenes de 1896, i dels Jocs Olímpics Intermedis de 1906. L'antic campus de la Universitat d'Atenes, a l'avinguda Panepistímiou, és una de les construccions més espectaculars d'Atenes, juntament amb l'edifici de la Biblioteca Nacional i l'edifici de l'Acadèmia d'Arts d'Atenes. Aquests edificis formen, plegats, la Trilogia d'Atenes, construïda a la fi del segle XIX. Això no obstant, la major part de les funcions universitàries s'han traslladat a un campus modern, a l'est del centre de la ciutat, proper al Zogràfou. Una altra universitat present a Atenes és la Escola Politècnica d'Atenes (Ethnikò Metsòvio Politekhnio), on 24 estudiants foren morts el 1973 durant manifestacions contra el règim militar grec.

Història

1973 Atenes fou la ciutat principal de Grècia durant el gran període de la civilització grega, al primer mil·lenni aC. Durant l'"edat d'or" de Grècia (aproximadament del 500 aC al 300 aC) era el principal centre cultural i intel·lectual d'Occident, i certament és en les idees i en les pràctiques de l'Antiga Atenes on té l'origen el que anomenem la "civilització occidental". Després dels seus dies de grandesa, Atenes va continuar sent una ciutat pròspera i un centre d'estudis fins al període tardà de l'Imperi Romà. Les escoles de filosofia van ser tancades l'any 529, després que l'Imperi Bizantí es convertís al cristianisme. Atenes va perdre bastant del seu estatus anterior i es va tornar una ciutat provinciana. Entre els segles XIII i XV fou combatuda pels bizantins i els cavallers croats de l'Imperi Romà d'Occident. De 1205 a 1456 fou la capital del Ducat d'Atenes, que va estar en poder dels almogàvers catalans de 1311 a 1379. El 1458 va caure en poder de l'Imperi Otomà i la població va començar a disminuir; les condicions encara van empitjorar quan va entrar en decadència l'Imperi Otomà. Parts de la ciutat (incloent-hi molts dels seus edificis) foren destruïts als segles XVII, XVIII i XIX per les diferents faccions que van intentar controlar la ciutat. A l'època en què va esdevenir la capital del recentment establert Regne de Grècia, el 1833, estava pràcticament deshabitada. Durant les pròximes poques dècades fou reconstruïda i es va transformar en una ciutat moderna. L'última gran expansió va tenir lloc a la dècada de 1920, quan es van crear els suburbis per allotjar-hi els refugiats grecs de l'Àsia Menor. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels alemanys i ho va passar malament els darrers anys de la guerra. Després de la guerra va començar a créixer de nou. Grècia va entrar a la futura Unió Europea el 1981, cosa que va comportar noves inversions per a la ciutat, acompanyades de problemes de congestionament i de contaminació de l'aire. Durant els anys 1990 es van prendre una sèrie de mesures reeixides per combatre la pol·lució. Durant la preparació dels Jocs Olímpics del 2004 la ciutat va netejar la seva imatge amb la introducció de mitjans de transport moderns, un nou aeroport, àrees per a vianants, nous museus i places públiques. La població cada vegada més multiètnica de la ciutat gaudeix d'una vibrant vida nocturna i un comerç a l'altura de qualsevol metròpoli moderna.

Monuments i museus

1981]
- l'Acròpoli, amb els Propileus, el temple de Nike, el Partenó, l'Erectèon i el Museu de l'Acròpoli;
- l'Àgora (centre neuràlgic de la ciutat antiga) i el seu temple (Stoà d'Àtal);
- l'Àgora romana i la Torre dels Vents (un rellotge hidràulic construït al segle I aC);
- el Tesèon (temple consagrat a Hefest);
- el teatre de Dionís i l'odèon d'Herodes Àtic;
- l'estadi Panatenaic, refet per Adrià i Herodes Àtic i renovat el 1896;
- el Museu Arqueològic Nacional, amb les seves magnífiques col·leccions d'escultures, ceràmiques i terrisses de la Grècia antiga;
- l'Olímpion, o temple de Zeus Olímpic;
- el Museu Benaki, el Museu Bizantí i el Museu d'Art Ciclàdic.

Altres llocs d'interès

- el gran mercat d'Atenes;
- els encants de la plaça Monastiraki;
- els carrers de Kolonaki, amb les seves botigues de luxe i els seus museus d'art contemporani;
- el mont Licabet, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica de la ciutat;
- el barri de Plaka, un dels més animats d'Atenes;
- la plaça Síndagma i l’antic Palau Reial, seu del Parlement, amb el seu curiós canvi de guàrdia.

Transports

El sistema de transport públic d'Atenas consisteix en el metro, l'autobús, el tramvia i el ferrocarril suburbà, a part del servei privat de taxi. En ocasió dels Jocs Olímpics del 2004 se n'ha fet una moderna remodelació. El Metro d'Atenes és un dels sistemes més moderns del món. Té tres línies, distingides per colors diferents: la línia verda (la més antiga) connecta el Pireu amb Kifissià. Les altres dues es van construir principalment durant els anys 1990 i van entrar en servei el 1998. A diferència de l'anterior, fan tot el seu recorregut sota terra. La línia blava va de Monastiraki a l'aeroport, i la vermella de Dafní a Sepòlia. S'està treballant en l'allargament d'aquestes dues línies. Atenes té l'Aeroport Internacional Elefthèrios Venizelos, situat a Spata, a l'est de la ciutat. És també el centre del sistema ferroviari grec, i els vaixells que surten del Pireu viatgen cap a tot arreu del país.

Enllaços externs

- [http://www.athens.gr Pàgina oficial de la ciutat d'Atenes] Categoria:Grècia Categoria:Capitals d'estats independents ja:アテネ ko:아테네 simple:Athens th:เอเธนส์ zh-min-nan:Athína

Grec modern

Evolució del grec

Fonologia del grec modern

En el Alfabet Fonètic Internacional: La distinció sistemàtica entre les vocals llargues i curtes del grec antic s'han perdut.

Plató

Plató, Πλάτων Plátōn en grec, (ca. 21 de maig ? de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates i mestre d'Aristòtil. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seua visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs mantinguts entre ell i Sòcrates. En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història verdatera" o "alétheia" -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu menciona també al que ara coneixem com els sòlids platònics.

Biografia

Plató era fill d'una família que pertanyia a l'aristocràcia atenesa. Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seues orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics. Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. En Magna Grècia es va fer amic d'Arquitas de Tàrent i va conéixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionís I. Per aquesta causa va ser empresonat. Aníceris de Círene va reconéixer a Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seua llibertat Plató va comprar una finca en els afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Atenes]

Obra

Plató es caracteritza, entre moltes altres coses, pels seus diàlegs filosòfics. Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases: # Primers diàlegs (o diàlegs Socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides i Eutrifró. # Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè. # Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El Convit (o Banquet), Fedó, La República i Fedre. # Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis. La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees. En aquesta teoria es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat verdadera. Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible sinó intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

Teoria de les idees

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat: #El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi. #El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals. L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses.

L'ànima i el coneixement segons Plató

Per a Plató l'ànima (psiqué) és el principi de vida del cos (per tant està separada d'aquest) i es compon de tres o intel·lecte
- Irascible - la que vol o voluntat de folla
- Apetitiva - la que sent (desitja) o desig
- La llum de la idea suprema: el bé - ciència (la veritat, el coneixemant del bé). L'ànima existeix abans que l'home concret al qual dóna vida (metempsicosi) i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable o mónde les idees perfectes, que s'identifica amb el bé. La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquiren sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les un procés d'imitació (mimèsis).

Teoria Política

El procés històrico-polític que li toca viure, juntament amb l'estudi de les diverses formes de govern, el portaren a una visió pessimista de la història: diu que cap de les formes de govern conegudes és bona perquè cadascuna d'elles es fonamenta en el domini d'una classe sobre les altres (és injusta) i que són degeneratives (cadascuna és pitjor que la precedent). Formes de govern:
- Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè governen els millors.
- Timocràcia: predomina la classe militar, que oprimeix les classes inferiors.
- Oligarquia: predomini dels rics, que només cerquen el benefici propi.
- Democràcia: predomini dels pobres. És el règim més lliure, però també el més feble.
- Tirania: conseqüència de la degradació de la democràcia. És el pitjor de tots. L'objectiu de tota l'obra de Plató és una forma de govern definitiva, justa i estable, que procuri el benestar de tots i no només d'uns quants. Arriba a la conclusió que l'Estat just és aquell en que cadascú compleix una funció que li és pròpia per naturalesa. Donat que la naturalesa de les persones ve detereminada per la qualitat dominant de l'ànima de cadascú, resulta que hi ha:
- Ànima racional ---> governants
- Ànima Irascible --> guardiants
- Ànima Apetitiva --> productors Per això cal que l'Estat es fonamenti en un sistema educatiu, que serveixi per situar cadascú al seu lloc (exercint la funció que s'escaigui a la seva naturalesa), de manera que governin els que ho poden fer: els filòsofs. També estableix que ni els governants ni els guardiants podran tenir propietat privada, ni família, sinó que viuran en un comunisme total tant de béns com sexual, a fi que la seva situació de privilegi no el tempti a aprofitar-se'n. Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs Categoria:Antiga_Grècia ja:プラトン ko:플라톤 ms:Plato simple:Plato th:เพลโต

Alexandre el Gran

Alexandre III el Gran (Αλέξανδρος), nascut a la fi de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la Història.

Alexandre el gran

Rei de Macedònia (336-323 aC), fill de Filip i d'Olimpíada. Fou educat per Aristòtil, i ben aviat (340 aC) el seu pare l'associà a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 comandà la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Després de l'assassinat del seu pare, Alexandre heretà el regne a vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip s'alçà aleshores, però Alexandre donà prova de la seva força militar: prengué i destruí Tebes, i es féu nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l'hegemonia macedònia, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. El 334 aC passà a l'Hel•lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil•les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III hagué de fugir, i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries. Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava de Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Tot l'imperi persa caigué a les seves mans, i Alexandre adoptà el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, cosa que provocà una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedonis, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució del general en cap Parmenió. El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el portaren a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es decantà per la conquesta de territoris més a l'orient. Envaí la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es casà amb la princesa Roxana, i portà el seu exèrcit a travessar l'Hindūkush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes. La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes. L'any següent morí d'unes febres. El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel•lenisme , barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d’aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte.

Alexandre en la Història

Fill del rei Filip II de Macedònia i d'Olímpia d'Epir, Alexandre va ser educat com un príncep hereu i des dels primers anys va rebre una sòlida formació atlètica i militar. Als 14 anys va ser posat sota la tutela del filòsof Aristòtil, que va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica. Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. Va derrotar el rei persa Darius III en les batalles del Gránica i de Guagamela, en inferioritat numèrica, gràcies al geni militar del jove rei macedònic. En ambdues ocasions l'emperador persa va escapar fugint, però finalment va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins. Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre. Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc va desmentir la seva presumpta ascendència divina. Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar). Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida. El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient. Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell. Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes. Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal. Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma. Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències. Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.

Alexandre a Egipte

La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics. La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica:
- Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable.
- Cua litúrgica de chacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca".
- Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació". En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic:
- Alexandre com a Horus
- Alexandre com a Alexandre

Després d'Alexandre

Extinció de la família

A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren:
- Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia.
- Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu.
- Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Casandre.
- El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Casandre.
- Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darius, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebir un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darius) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la.
- Tessalònica (germanastra d'Alexandre). Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.

Divisió de l'Imperi

El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera:
- Àsia per Antígon Monoftalmos, que va ser qui va tenir més poder i més extensió de terres.
- Egipte per a Ptolemeu, que va fundar la dinastia més estable de totes (dinastia Ptolemaica).
- Tràcia i l'Àsia Menor per a Lisímac.
- Babilònia i Síria per a Seleuc (dinastia Seljúcida). Es donava el nom de Síria a una enorme superfície que arribava fins a les fronteres amb l'Índia.
- Grècia i Macedònia per a Casandre (dinastia Antagònida).

Articles relacionats

- Filip II de Macedònia
- Nus gordià
- Olímpia d'Epir
- Període hel·lenístic
- Macedònia Categoria:Governants de l'Antiga Grècia Categoria:Emperadors ja:アレクサンドロス3世 ko:알렉산드로스 대왕

Filòsof

La Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.

Disciplines filosòfiques

En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà). Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

Història

Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa. Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents: #Filosofia antiga #Filosofia medieval #Filosofia moderna #Filosofia contemporània

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา

Aristòtil

Aristòtil, va ser un filòsof. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el gran. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan aquest va morir al 342 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i tingué que refugiar-se a l'illa d'Eubea, on morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Una colla de seguidors del seu pensament han recreat, 2300 anys després i a la ciutat de Mataró (Barcelona), el Lyceum, un espai de debat i discussió.

Cosmologia Aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:
- Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, amb moviment.
- Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal.

El Coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Ética

L'home busca la felicitat. Aquesta no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte.

Física Aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:
- Tot mòbil requereix d'un motor.
- Si cessa la causa, cessa l'efecte.
- La naturalesa és principi de moviment.
- A la natura no hi ha el buit.
- A la regió supralunar el moviment és circular.
- A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premises vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:
- Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
- Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre. La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.
- Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
- Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
- Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premises i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.
- Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents. Les 10 categories 1-Substància 2-Quantitat 3-Qualitat 4-Relació 5-Lloc 6-Temps 7-Posició 8-Possessió 9-Acció 10-Passió
- Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de materia (hyle) i forma (morphe). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
- Teoria de la causalitat Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser: Material-la materia de què està feta formal-la forma que té eficient-qui l'ha fet final-perquè l'ha feta
- Dinamisme de l'esser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans

Psicologia Aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (materia) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
- vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
- sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
- intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs ja:アリストテレス ko:아리스토텔레스 ms:Aristotle simple:Aristotle th:อริสโตเติล

TSR-Programme

Die Abkürzung TSR stammt aus dem DOS-Umfeld und steht für "Terminate and Stay Resident". Ein normales Programm wird geladen, abgearbeitet und durch einen Software-Interrupt (INT 21h) wieder aus dem Speicher entfernt. Ein TSR-Programm verbleibt jedoch auch nach seiner Abarbeitung teilweise im Speicher (beendet mit INT 27h), um bei Bedarf erneut aufgerufen zu werden. Damit ein TSR auch real ausgeführt wird, erfolgt die so genannte Interruptverbiegung. Dabei wird im Interruptvektor die Sprungadresse des ursprünglichen Codes besorgt, der eigene Codeeinsprung dort abgelegt und zum Schluss mit dem ursprünglichen Code weitergemacht. Ein sehr beliebtes Beispiel sind der Timer-Interrupt (INT 1Ch Timer) für eine residente Uhr. Gerätetreiber sind ein weiteres Anwendungsbeispiel für TSR-Programme. Als einfaches Beispiel möge hier nur ein DOS-Maustreiber (INT 14h - serielle Schnittstelle) für DOS-Anwendungen genannt sein. Beim Einrichten eines Computers sollte man aufgrund der besonderen Verhaltensweise von TSR-Programmen im Speicher grundsätzlich größere TSR-Programme vor kleineren laden, da die Lücken, die ihre transienten Teile hinterlassen, von den kleineren TSR-Programmen ausgefüllt werden können - umgekehrt kann es passieren, dass man einige kleinere TSR-Programme lädt und die größeren danach nicht mehr in den Speicher passen, weil die "Löcher", die die transienten Teile der kleineren hinterlassen, eben nicht ausreichen, um noch weitere Programme aufzunehmen.

Weblinks

- http://ece.wpi.edu/~wrm/Courses/EE3803/Labs/roehrl.html (en)
- [http://members.aol.com/peschko/ brauchbare Assembler PDF-Anleitungen] Kategorie:Software

Pozycjonowanie zujer jastrz�bia g�ra Biuro Rachunkowe Kielce programy

:: RELATED NEWS ::