:: wikimiki.org ::

Grec Modern

Grec modern

El Grec (, IPA – "Hel·lènic") constitueix la seua pròpia branca dins de les llengües indoeuropees. Té documentació històrica de 3.500 anys, la més llarga de totes les llengües indoeuropeees. 15 milions en Grècia i Xipre el parlen, però també les comunitats gregues immigrants d'arreu del món. El grec s'escriu amb l'alfabet grec, el primer alfabet de veritat i l'antecessor dels alfabets llatí i ciríl·lic. Amb grec modern ens referim a la llengua oficial de Grècia i Xipre també coneguda com grec demòtic. Aquesta és una forma evolucionada del grec clàssic (tal com poden ser-ho les llengües romàniques del llatí). El grec modern prové directament de la koiné (llengua comuna -κοινή γλωσσα-) o grec hel·lenístic (el grec alexandrí o del Nou Testament). Aquesta koiné amb el pas del temps es va dividir en dues varietats: la Dhimotikí (Δημοτική), la llengua demòtica (vernacla), i la Katharèvusa (Καθαρεύουσα). El demòtic era el que la gent parlava i el Katharèvusa era una llengua artificial, elegant i arrelada en la investigació, basada en el grec clàssic i allunyada de la parla que utilitzava primordialment la gent. Els que donaven suport al demòtic eren els demotiquistes i els que feien suport a la Katharèvusa eren els puristes; aquests últims no admetien que es difonguera la llengua vernacla tant en el seu ús oral com en l'escrit i volien una llengua hereva de la gran cultura antiga que tenia el grec. Com a resultat de la campanya sostinguda pels puristes, el govern adoptà el kazarèvusa, però en 1917 una resolució del Parlament va convertir el demòtic en llengua oficial que des d'aleshores s'aprèn a les escoles i és la llengua que utilitzen escriptors i poetes. Les principals diferències gramaticals que es presenten entre la forma actual i l'antiga resideixen en les declinacions i les conjugacions. En el present, tant en la forma vernacla com en la purista, la declinació ha perdut totes les formes del dual, que era un tercer nombre gramatical per a anomenar per parells els noms, articles, pronoms i adjectius; així mateix ha desaparegut el cas datiu que únicament es conserva en unes poques frases fetes. També s'ha simplificat la conjugació i no sols per la pèrdua del nombre dual, sinó perquè s'han eliminat dos modes, l'optatiu i l'infinitiu; el primer s'emprava en oracions que significaren desig o dubte, quasi sempre subordinades, i el segon en les oracions subordinades substantives. Avui aquestes funcions les realitzen les perífrasis verbals i els verbs auxiliars. Una cosa semblant ja havia succeït en el grec clàssic per a les formes de l'imperatiu que es van substituir per un auxiliar i el verb principal en subjuntiu. Quant al lèxic, el vernacle es caracteritza per l'ús de molts préstecs que ha acceptat d'altres llengües concretament de l'italià, el turc i el francès; també mostra una gran facilitat per a combinar i compondre paraules. El purista o kazarèvusa evita les paraules d'altres llengües i quan necessita nous termes que no existien en la llengua clàssica hel·lenitza les paraules d'un altre origen, tractant en tot cas de preservar les arrels originals de la seua llengua.

Evolució del grec

L'alfabet grec, la pronunciació clàssica (segons Erasme de Rotterdam), i els sons del grec modern: El sistema vocàlic del grec clàssic era relativament complex. La longitud articulatòria era un tret distintiu que servia per a diferenciar significats dins de paraules homògrafes. El repertori de símbols diacrítics per a representar l'accent grec, que era de tipus tonal, va ser creat cap a l'any 200 a.C. pels gramàtics alexandrins. Estava compost per tres classes de titla: aguda (ó), greu (ò) i circumflexa (õ), que representaven, respectivament, un to alt, baix i de contorn (és a dir, agut més greu dins d'una mateixa síl·laba). L'accent greu només podia aparèixer en final de paraula. Igual que la longitud vocàlica, l'accent tonal era un altre tret distintiu en grec clàssic. La posició accentual estava governada per l'anomenada llei de limitació o llei de les tres mores, segons la qual l'accent només podia recaure dins de les tres síl·labes finals de la paraula si l'última era breu, o dins de les dues últimes si era llarga, tan lluny del final com fóra possible. Dins de la declinació nominal, la posició accentual depenia del nom en qüestió, encara que en la conjugació verbal l'accent es trobava governat per regles fixes i era predictible. En grec clàssic existien dos diacrítics especials anomenats esperits, que s'afegien a les vocals inicials de paraula: l'esperit aspre indicava una aspiració extra de la vocal en qüestió, mentre que l'esperit suau assenyalava una aspiració més tènue, quasi imperceptible. D'esta manera tan atípica, el grec testimoniava l'existència del so fricatiu glotal [h]. Els esperits es podien combinar amb els accents dins d'una mateixa vocal. L'esperit aspre també s'afegia a la consonant ρ en posició inicial de paraula per a indicar que representava el so sord . El grec modern va conservar el seu sistema originari d'accents i esperits fins fa relativament poc, per raons etimològiques i quasi sentimentals. No obstant, en 1982 el Ministeri d'Educació grec va adoptar un sistema d'accentuació monotònic, amb un únic accent agut (sent el circumflex opcional). Durant el període hel·lenístic, el sistema consonàntic del grec clàssic va experimentar una sèrie de canvis sistemàtics que van establir el seu aspecte definitiu en grec modern. Com pot observar-se en l'esquema fonètico anterior, les oclusives sonores [b, d, g] es van convertir en els seus correlats fricatius i les oclusives sordes aspirades [p^h, t^h, k^h] van passar a fricatives sordes [f, θ, χ], mentre que les oclusives sordes normals [p, t, k] es van conservar inalterades. Les oclusives sonores que es van perdre mitjançant aquest procés van passar a representar-se com a grups consonàntics, sovint introduïdes mitjançant préstecs lingüístics. D'altra banda, [z] es va convertir en un so amb valor distintiu (és a dir, el fonema /z/) i l'aspirat [h] indicat per l'esperit aspre va desaparèixer. Finalment, durant l'època del grec mitjà es van introduir els sons africats [ts] i [dz], amb la qual cosa el repertori consonàntic del grec modern va quedar completat. Una vegada més, el sistema gramatical de les llengües mostra regles fonètiques sistemàtiques i predictibles, seguint un model que es repeteix de forma general, segons el qual els sons sords es converteixen en sords i els sonors en sonors, amb un únic canvi global en el mode d'articulació. Pel que fa al sistema vocàlic, els principals canvis van ser dos: 1) la longitud va deixar de ser pertinent a l'hora de diferenciar significats lèxics, per la qual cosa es va convertir en un tret no distintiu; 2) la majoria dels diftongs del grec clàssic monoftongaren segons l'esquema anteriorment explicat. El resultat va ser, d'esta manera, un sistema de cinc vocals curtes i pures, idèntic al del castellà: [i], [e], [a], [o], [u]. L'accent, que en grec clàssic era de naturalesa tonal, s'ha convertit en la llengua moderna en un element prosòdic d'intensitat o prominència (igual que castellà), derivat de l'antic to alt de la titla aguda o circumflexa. D'esta manera, s'ha eliminat la llei de les tres mores i l'accent en grec ha deixat de ser predictible, encara que continua posseint valor contrastiu.

Fonologia del grec modern

En el Alfabet Fonètic Internacional: La distinció sistemàtica entre les vocals llargues i curtes del grec antic s'han perdut.

IPA

L' Alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els del alfabet llatí o deriven d'ell, alguns són del alfabet grec, i alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet. Va ser desenvolupat per els foneticistes britànics i francesos sota els auspicis de la Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, la organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombrosos revisions en la seva història, incloent algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent és la de 1993, posada al dia el 1996.

Descripció

Els valors de cada signe idèntic al del alfabet llatí en la majoria de casos corresponen al ús anglès.El principi general és usar un sol símbol per un segment parlat, evitant combinacions de lletres com ny en l'ortografia catalana. Les lletres corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix. Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals com l'accent o el to. Quan els caràcters del AFI estan enmig d'un altre text estan separats de la resta amb dues barres inclinades o per parèntesis quadrats (“[“ i “]”). Els lingüistes usen parèntesis quadrats quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica. imatge:Taula.png

Llistat de fonemes majoritaris

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/seccions/Filologica/pdf/Aplicaci%C3%B3normesAFI.pdf IECAT] Categoria:Alfabets Categoria:Fonètica als:IPA ja:国際音声記号 ko:국제 음성 기호 th:สัทอักษรสากล zh-min-nan:Kok-chè Im-phiau

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans del 1 de març del 1820, i el 30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament. El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaría el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res. Va ser aleshores, quan el 13 d'octubre del 1849 es va redactar una exposició on es sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de Vila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia en Josep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.

La Gràcia obrera

Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839. El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní. El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball". Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila. Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progresista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.

La Revolta de les Quintes (1870)

L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Rius i Taulet). Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases. Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de 1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall. ::Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tivant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia. Deprés del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys. Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada. El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, el Mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia. Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló. Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

- [http://www.gracianet.org GràciaNet, Xarxa Ciutadana de la Vila de Gràcia]
- [http://www.gracianet.org/transversal TransversalWeb: La comunicació dels barris de Gràcia]
- [http://www.vilaweb.com/gracia VilaWeb Vila de Gràcia]

Bibliografia

- Història extreta de [http://www.gracianet.org/la_vila/historia/passat99/primera.html GràciaNet], en col·laboració amb el [http://gracianet.org/taller/ Taller d'història de Gràcia]. La informació allà hostatjada és llicenciada com a Creative Commons. Categoria:Districtes de Barcelona

Xipre

Xipre és un estat insular del Mediterrani. L'illa està situada al sud de Turquia, de la qual la separa la Mar Mediterrània. Té 700.000 habitants i 9.000 km². El país està dividit entre els turcs i els grecs. La part grega pertany a la Unió Europea des del 2004. La part turca està formada per la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia. El seu nom està relacionat amb el coure que es trobava en abundància a l'illa i que ha propiciat, juntament amb la seva situació geogràfica estratègica, moltes invasions al llarg de la seva història La capital és Nicòsia, situada en una vall a l'interior de l'illa.

Breu Història

- Civilització micènica (1600 aC)
- Colònies de grecs i fenicis
- Invasió d'Egipte (1500 aC)
- Dominació assíria (800 aC)
- Annexió a l'imperi persa
- Període hel·lènic
- Conquesta per part de l'imperi romà (57 aC)
- Dominació bizantina
- Dominació àrab
- Lluites entre àrabs i cristians pel seu control a les croades
- Part de la República de Venècia (1489 -1570)
- Invasió dels otomans
- Administració britànica (1878)
- Xipre és declarat independent (1960)
- Divisió en dues zones: grega i turca Categoria:Xipre Categoria:Unió Europea ms:Cyprus ja:キプロス simple:Cyprus

Alfabet

L'alfabet és el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. La codificació de l'alfabet (almenys en una primera època, quan l'escriptura diferia molt poc de la parla) consisteix a representar un so per mitjà d'un símbol o lletra; es contraposa així als sil·labaris i als ideogrames. El mot prové del nom de les lletres alfa (α) i beta (β), que són les dues primeres de l'alfabet grec. Val a dir que el seu sinònim, abecedari, prové del nom de les quatre primeres lletres de l'alfabet llatí: a, be, ce i de (en llatí ABECEDARIVS). Cada llengua té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser particular per a ella mateixa o variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l'Europa occidental provenen de l'evolució de l'alfabet del llatí clàssic.
- Alfabet àrab
- Alfabet armeni
- Alfabet ciríl·lic
- Alfabet dactilològic
- Alfabet fenici
- Alfabet georgià
- Alfabet grec
- Alfabet hebreu
- Alfabet llatí
- Alfabet català
- Alfabet castellà
- Alfabet sànscrit
- Alfabet tàmil
- Alfabet fonètic internacional
- SAMPA

vegeu també

- Ordre alfabètic
- Escriptura Categoria:Alfabets als:Alphabet ja:アルファベット ko:자모 문자 ms:Aksara simple:Alphabet th:อักษร

Gràcia

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Les tres independències.

La Gràcia obrera

La Revolta de les Quintes (1870)

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

Bibliografia

Xipre

Breu Història

Llengua Romànica

Les llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees. Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
- romanès
-
- grup occidental
- dàlmata (E)
- istriot
- italià
- judeoitalià
- napolità
- sicilià
- grup ibero-romànic
- occidental
- galaico-portuguès
-
- fala
-
- gallec
-
- portuguès
- astur-lleonès
-
- asturià
-
- lleonès
-
- mirandès
- castellà
-
- espanyol
-
- extremeny
-
- judeocastellà (lladino)
- oriental
- català (català-valencià-balear)
- judeocatalà (qatalanit, catalanic)
- occità
- gascó
- alvernès
- llemosí
- vivaro-alpí
- llenguadocià
- provençal
- shuadit (judeoprovençal).
- grup pirenaic
- aragonès
- mossàrab (E)
- grup gal.lo-romànic
- francès
- francès
- francoprovençal
- zarphatic (judeofrancès)
- grup reto-romànic
- friülès
- ladí
- romanx
- grup meridional
- sard
- cors Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó. D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent. En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).

Criolls

Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
- Crioll haitià
- Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
- Chavacano (Filipines)
- Palenquero (Colòmbia)
- Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
- Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba) Categoria:Llengües romàniques als:Romanische Sprachen ja:ロマンス語 simple:Romance languages

Italià

L'italià és una llengua romànica (o grup de llengües) oriental parlada a bona part d'Itàlia, a Suïssa, a part d'Eslovènia, i a Còrsega. Aquesta llengua presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre sí que no pas el portuguès i el castellà. Els dialectes italians es poden classificar en:
- dialectes padans: inclou el piemontès, el lígur, el lombard, el emilià etc.
- dialectes vènets: inclou el venecians.
- dialectes italians central: inclou el toscà, el cors, el romà, etc.
- dialectes sud-italians: inclou el napolità, el calabrès, l'apul·liès i el sicilià. De tots aquests, el que té més reconeixement d'idioma és el cors. El sicilià va tenir una literatura pròpia a l'edat mitjana. Per altra banda, el sard, parlat a Sardenya, és una llengua clarament diferenciada de l'italià. La llengua italiana estàndar es fonamenta en el toscà, si bé adquireix elements d'altres dialectes i, particularment en temps recents, del romà. Categoria:Llengües romàniques als:Italienische Sprache ja:イタリア語 ko:이탈리아어 simple:Italian

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs

- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

IPA

Descripció

Llistat de fonemes majoritaris

Enllaços externs

ఒకమాట ఒకబాణము

Category:త్యాగరాజు కృతులు


ఒకమాట ఒకబాణము 
రాగం: హరికాంభోజి
తాళం: రూపకము

పల్లవి:
ఒకమాట ఒకబాణము
ఒక పత్నీవ్రతుఁడే మనసా ॥ఒ॥

అను పల్లవి:
ఒకచిత్తము గలవాఁడే
ఒక నాఁడును మఱవకవే ॥ఒ॥

చరణము(లు)
చిర జీవత్వము నిర్జర
వర సొఖ్య మొసంగునె
ధరఁ బరగే దేవుఁడే
త్యాగరాజ నుతుఁడే ॥ఒ॥

zak�ady bukmacherskie Pozycjonowanie slots death metal heavy metal

:: RELATED NEWS ::

Binomialverteilung
Die Binomialverteilung (manchmal nicht ganz korrekt auch Bernoulli-Verteilung genannt; was das ist, siehe unten) ist eine der wichtigsten Wahrscheinlichkeitsverteilungen. Sie beschreibt Ergebnisse von Bernoulli-Prozessen und ist ein Spezialfall sowohl der Multinomialverteilung als auch der Panjer-Verteilung. Ein Bernoulli-Prozess (auch: Bernoulli-Kette) besteht aus einer Abfolge mehrerer, unter gleich bleibenden Be

Poisson-Verteilung
Die Poisson-Verteilung ist eine diskrete Wahrscheinlichkeitsverteilung, die natürlichen Zahlen n = 0, 1, 2, ... die Wahrscheinlichkeiten :

P_\lambda (n) = \frac ^

zuordnet. Dabei ist e die Eulersche Zahl; e^x steht somit für die Exponentialfunktion; n! bezeichnet die Fakultät von n. Tiberius Claudius Drusus Germanicus (
- 10 v. Chr. in Lugdunum, † 54 n. Chr.), römischer Kaiser zwischen 41 und 54 n. Chr., war Enkel von Augustus' Frau Livia, Neffe des Tiberius und Bruder des Kulturlandschaft in Baden-Württemberg.

Geographie

Das Gäu ist eine aus Muschelkalk und Keuper bestehende Hochfläche von durchschnittlich 350 bis 500 Metern Meereshöhe, in die sich die Flüsse Ammer, Neckar und Nagold tief eingeschnitten haben. Im Norden wird es begrenzt durch die Enz, im Westen durch die Nagold und den

Constantin Costa-Gavras
Constantin Costa-Gavras (
- 13. Februar 1933 in Kilvia, Griechenland) ist ein griechischer Filmregisseur, der im Laufe seiner Karriere vor allem mit seinen vielfach ausgezeichneten politisch engagierten Arbeiten auch international im Filmgeschäft populär wurde und bis in die Gegenwart erfolgreich ist.

Würm im Gäu
Die Würm im Gäu ist ein Fluss in Baden-Württemberg.

Allgemeines

Die Würm entspringt im Schönbuch, wird aus zwei Quellen bei Altdorf und Hildrizhausen gespeist und durchfließt das Gäu in nord-nordöstlicher Richtung, um bei Pforzheim

Würm
Würm ist
- ein kleinerer Fluss in Bayern: siehe Würm (Bayern)
- ein kleinerer Fluss in Baden-Württemberg: siehe Würm im Gäu
- ein Ortsteil von Pforzheim: siehe Würm (PF)
- die Kurzbezeichnung für die

Friedrich Kammerer
Jakob Friedrich Kammerer (
- 24. Mai 1796 in Ehningen; † 23. Oktober 1857 in Ludwigsburg) gilt als Erfinder des Phosphorstreichholzes.

Leben

Kammerer war der Sohn von Johann Stephan Kammerer, der 1787 nach Ehningen ge

Streichholz
Ein Streichholz oder Zündholz entzündet sich durch Reiben des Zündkopfes an einer Reibefläche wodurch Feuer entsteht und bestehen bleibt solange bis der Streichholz abgebrannt ist (oder das Feuer aus einem anderen Grund ausgeht).

Typen

Sicherheitsstreichholz

Dabei besteht der Zündkopf in der Hauptsache aus Schwefel oder Antimon(III)-sulfid als Reduktionsmittel und dem Oxidationsmittel

Zündholz
Ein Streichholz oder Zündholz entzündet sich durch Reiben des Zündkopfes an einer Reibefläche wodurch Feuer entsteht und bestehen bleibt solange bis der Streichholz abgebrannt ist (oder das Feuer aus einem anderen Grund ausgeht).

Typen

Sicherheitsstreichholz

Dabei besteht der Zündkopf in der Hauptsache aus Schwefel oder Antimon(III)-sulfid als Reduktionsmittel und dem Oxidationsmittel