:: wikimiki.org ::

Guaraní

Guaraní

:Pel que fa a la moneda del Paraguai, vegeu guaraní (moneda). El guaraní és una llengua ameríndia de l'Amèrica del Sud que es parla a diverses regions de l'Argentina i Bolívia i a gran part del Paraguai (de fet, el nom d'aquest país és una paraula guaraní que significa "país de molta aigua"). El nom de la llengua en guaraní és avañe'ẽ(sota aquest nom es troba la viquipèdia en guaraní). Guaraní és la paraula amb la que els espanyols van identificar a l'ètnia i l'idioma, al confondre amb guariní (guerra) que era la que repetidament pronunciaven els indígenes. Un total de 6 milions de persones el parlen i recentment s'ha inclòs a l'escola i des de 1967 està declarada com a llengua cooficial al Paraguai on el 94% de la població el sap parlar. A Bolívia i a la província de Corrientes i província d' Entre Ríos a Argentina i a part de l'Amazònia del Brasil també es parlen. La situació sociolingüística de la llengua guaraní al Paraguai reflecteix l'existència de dues llengües en contacte: Els prèstecs de paraules entre español i guaraní i el passar de parlar en una llengua a l'altra són molt freqüents. En el cas d'algunes ciutats com la mateixa capital Asunción està molt estès el Jopara (mescla) barreja de castellà i guaraní que està vista com una adulteració de l'idioma pels parlants de guarani amb més conciència lingüística. En el parlament de Paraguai predomina el castellà però es usual també usar el guaraní especialment en situacions especialment emotives. Ha pogut sobreviure al llarg dels segles sobretot perquè els jesuïtes el van elegir com a idioma òptim per predicar el cristianisme als indis, amb la qual cosa es va posar per escrit (usant l'alfabet llatí lleugerament modificat), i pel tradicional aïllament imposat al Paraguai des de l'època de Rodríguez de Francia. Té 33 fonemes, 12 dels quals són vocàlics (amb forta presència dels sons nasals i guturals). Les paraules acostumen a tenir l'accent a l'última síl·laba i no acaben mai en consonant. Juntament amb els diversos dialectes tupís del Brasil, forma la família lingüística anomenada tupí-guaraní. Del guaraní deriven diverses paraules en moltes llengues entre les que destaca Jaguar i Piranya (Pira aña: peix del diable) Categoria:Llengües ameríndies ja:グアラニー語

Moneda

, antiga moneda espanyola]] espanyola Una moneda sol ser una peça de material dur (generalment metall) i usualment en forma de disc, utilitzada com una forma de diner. Juntament amb els bitllets (també anomenats paper moneda), les monedes conformen el diner en efectiu en tots els sistemes monetaris moderns. Les monedes s'acostumen a fer servir per als exemplars de menys valor, mentre que els bitllets són per als de més valor nominal; igualment, en la majoria de sistemes monetaris, la moneda de valor més alt val menys que el bitllet de valor nominal més baix. En un sentit ampli, la moneda (que inclou els bitllets i les monedes) és un conjunt de peces de materials, mides i formes diferents, a les quals en un origen el venedor i el comprador assignaren un valor per realitzar l'intercanvi de productes i béns. Legalment la moneda es defineix com una mercaderia creada per l'Estat que serveix com a unitat de compte, per quantificar el valor de les coses, i com a preu que es paga pels deutes.

La moneda com a unitat monetària

S'entén com a unitat monetària la unitat de canvi pròpia d'un estat o territori concret. La relació entre dues unitats monetàries s'anomena taxa de canvi o, també, tipus de canvi; així, les monedes poden tenir una taxa de canvi fixa (establerta per endavant en relació, per exemple, amb el patró or o amb una moneda determinada) o flotant (que permet devaluar-la o revaluar-la, normalment per requeriments de tipus econòmic o polític, a voluntat de l'estat emissor). En la majoria de casos, cada país té el monopoli sobre la seva pròpia moneda. Una notable excepció a aquesta regla són els membres de la Unió Monetària Europea, que han cedit el control de la seva política monetària al Banc Central Europeu. En els casos en què un país sí que controla la seva moneda, aquest control l'exerceix el Banc Central o el Ministeri d'Hisenda. En qualsevol dels casos, la institució que té el control de la política monetària és coneguda com l'autoritat monetària. Aquestes autoritats monetàries tenen diversos graus d'autonomia respecte als governs que les han creades. Als Estats Units, per exemple, la Reserva Federal opera amb total independència del govern. És important destacar que les autoritats monetàries les ha creades un govern que és qui els dóna suport, de manera que la seva independència es pot veure reduïda o revocada per qualsevol decret legislatiu. De tota manera, a la majoria de països occidentals, l'autoritat monetària és àmpliament independent dels governs de torn. Diversos països poden compartir el mateix nom per a la pròpia unitat monetària (per exemple, els dòlars canadencs, nord-americans, australians o neozelandesos), també diversos països poden utilitzar la mateixa moneda (com per exemple passa amb l'euro), o bé un país pot declarar la moneda d'un altre país com de valor legal al seu territori (per exemple, el Panamà i El Salvador han declarat legal l'ús del dòlar dels Estats Units dins els seus països). Cada unitat monetària té una moneda fraccionària, sovint valorada en 1/100 de la moneda principal: 100 cèntims = 1 euro, 100 cents = 1 dòlar, 100 penics = 1 lliura. Els valors d'1/10 o 1/1.000 també són comuns, però hi ha unitats monetàries que no tenen moneda fraccionària. Mauritània i Madagascar són els únics països que encara no usen el sistema decimal; així, l'ouguiya maurità es divideix en 5 khoums, mentre que l'ariary malgaix es divideix en 5 iraimbilanja. De tota manera, a causa de la inflació, aquestes unitats fraccionàries a la pràctica han caigut en desús.

Història de la moneda

iraimbilanja,
antiga moneda romana]] Abans de la invenció de les monedes s'utilitzava la barata, que consistia en l'intercanvi directe dels béns que es desitjaven. Però aquest mètode era molt ineficaç. Al continent americà, per exemple, abans de l'arribada dels conquistadors espanyols s'utilitzava com a moneda el cacau. Els grecs van introduir la moneda cap al final del segle VIII aC i es va difondre per tot el món antic. Romans i àrabs van continuar encunyant monedes, que eren d'or i argent. Carlemany va unificar el sistema monetari i va imposar les monedes d'argent, tot i que les d'or, que encara s'usaven a l'Orient Pròxim, no es van deixar de fer servir. D'aquí deriva la proliferació de diferents monedes medievals i modernes. El 1865 a París es va crear la Unió Monetària Llatina, que establia un únic tipus de moneda que es podia usar a tots els estats membres. Es pot considerar un precedent de l'actual moneda comuna europea, creada l'1 de gener de 1999 per acord d'alguns països de la Unió Europea, que varen unificar les seves monedes nacionals i les van substituir per una nova moneda anomenada euro.

Vegeu també

- Comerç
- Diner
- ISO 4217, codificació de les diverses monedes del món
- Llistat de monedes del món
- Moneda catalana
- Numismàtica
- Unitat monetària de valor més alt
- Unitat monetària de valor més baix categoria:Monedes categoria:Economia ja:硬貨 simple:Coin

Paraguai

Paraguai és un país de Sudamèrica localitzat entre les latituts 19º 18' i 27º 30' i les longituts 54º 19' i 62º 38' oest del meridià de Greenwich. És un dels dos països sudamericans sense sortida a l'oceà. El lloc més occidental del seu territori es troba a Fortín d´Esmeraldai l'extrem oriental està donat pel Salto del Guairá. Al nort el punt més extrem és el Fortín Coronel Sanchez i en el sur l'illa Talavera. Els seus límits són: Al nort amb Bolívia; al noroest, amb Brasil i al suroest i al oest amb Argentina.

Història

Els primers europeus van arribar al territori al començament del segle XVI i van fundar Asunción, el 15 d'agost, 1537. La ciutat es va convertir en la capital d'una província colonial, i va ser coneguda com la "Mare de totes les ciutats". Destaca en els segles XVII i XVIII la forta influència dels jesuïtes, amb la creació de reducciones, comunitats on els indígenes restaven protegits de les arbitrarietats dels colonitzadors. El 1717 la rebel·lió comunera va realitzar el primer crit de llibertat d'Amèrica, però van ser derrotats en la batalla de Taviti el 1721. El 1811 Paraguai va declarar-ne la independència. El segle XIX va estar marcat per l'aïllament i l'autarquia. La dictadura estatlista i militarista de Francisco Solano López, combinada amb les ambicions territorials d'Argentina i l'imperi brasiler, condueixen a la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870), amb resultats catastròfics per a la demografia i l'economia del país. L´últim conflicte armat internacional va ser contra Bolívia de 1932 a 1939 i de la qual van sorgir els límits territorials actuals entre els dos països. El Paraguai també va sofrir nombroses guerres civils i cops d'estat durant el segle XIX i el segle XX. L'últim dictador general va ser Alfredo Stroessner, qui va ser enderrocat el 1989. Des de llavors, Paraguai ha viscut un període de democràcia, encara que la tensió política ha augmentat els anys recents. El primer president democràtic va ser Juan Carlos Wasmosy, però hi ha qui pensa que la seva política econòmica va dur al país al col·lapse financer. Actualment, ell és senador vitalici, i un home molt poderós al país.

Economia

El Paraguai té una economia de mercat on el sector informal és predominant que inclou les re-exportacions de productes de consum importats als països veïns, i les activitats de les milers de mirco-empreses i dels venedors ambulants. Donada la importància del sector informal, és difícil realitzar estimacions o mesuraments precisos de l'economia. L'economia del Paraguai, però, depèn força del Brasil, el seu veí a l'est. La major part de les importacions ingressen al país per mitjà del port de Paranaguá. La Ciudad del Este, és la tercera àrea sense impostos més gran del món després de Hong Kong i Miami. Al país es troba la pressa Itapiu, la qual és l'estructura de ciment més gran, la pressa més gran i la planta d'energia més gran del món. El 60% del Producte Intern Brut prové del comerç amb Brasil. La resta prové del comerç amb Argentina i dels altres membres del Mercosur, del qual n'és membre des de 1995.

Divisió Administrativa

El Paraguai està dividit en 17 departaments i la capital: Departaments:
- Alto Paraguay
- Alto Paraná
- Amambay
- Boquerón
- Caaguazú
- Caazapa
- Canindeyú
- Central
- Concepción
- Cordillera
- Guairá
- Itapúa
- Misiones
- Ñeembucú
- Paraguarí
- Presidente Hayes
- San Pedro

Demografia

Ètnicament, culturalment i socialment, el Paraguai té una de les poblacions més homogènies de Llatinoamèrica. Prop del 95% de la població es mestissa (descendents principalment d'espanyols i guaranís). El 75% parla espanyol i el 90% entén el guaraní; aquestes són les dues llengües oficials del país. Hi ha també descendents d'alemanys, japonesos, coreans, xinesos, àrabs i brasilers que s'hi han establert i han conservat les seves llengües. La població del Paraguai està concentrada a la capital, Asunción, i a les àrees que l'envolten. La majoria dels paraguaians són catòlics.

External Links

- [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/novo/historia/brasil/paraguai_menu.html Guerra do Paraguai] - [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/historia_geral.html História Geral] Categoria:Paraguai fiu-vro:Paraguay ja:パラグアイ ko:파라과이 ms:Paraguay simple:Paraguay zh-min-nan:Paraguay

Llengua ameríndia

Les llengües ameríndies són tots aquells idiomes parlats a Amèrica abans de l'arribada de Cristòfor Colom. No corresponen a una sola família lingüística sinó a una agrupacio geogràfica. Moltes es van extingir, suplantades per l'espanyol, el portuguès, el francès i l'anglès, les llengües dels colonitzadors. Avui dia moltes llengües indígenes han de lluitar per la seva supervivència i el seu reconeixement, ja que estan lligades a cultures rurals, amb una forta diglòssia i, moltes, sense el suport de l'escriptura.

Classificació de les llengües índies

La primera classificació moderna de les llengües índies la va fer Edward Sapir el 1929, i es basa en la reconstrucció de l’hipotètic protoalgonquià feta per Bloomfield el 1925 a partir de certes concordancies entre diverses parles algonkines. Va agrupar els grups sorgits de la divisió original de John Wesley Powell en sis phyla:
- Grup algonkin-wakash
- Família algonquina
- Família beothuk
- Família ritwan (wiyot i yurok)
- Kutenai (llengua aïllada)
- Chimakum
- Família salish (shushwap, bellacoola, kalispell, lake, colville, spokane, etc)
- Família wakash (nootka, kwakiutl)
- Grup hoka-sioux
- Família iroquesa
- Família caddo
- Família keres
- Família muskogi
- Família tunican
- Família uchean o yuchi
- Família sioux
- Grup na-dené
- Família atapascana
- Família kolosha
- Família skittaget
- Eyak (llengua aïllada)
- Grup eskimo-aleut
- Inuit
- Aleut
- Grup penutià, inclou moltes llengües aïllades
- Llengües oregonianes
- Kalapooia (kalapuya, tillamook)
- Takelma
- Yakona
- Coos (Coos, alsea, siuslaw)
- Tsimshian
- Grup shahaptià (Wasco, klikitat, umatilla, nez percé, yakama, wallawalla)
- Família Penutiana
- Grup uto-asteca
- Xoixoni de la planura
- Xoixoni del riu Kern
- Xoixoni del sud de Califòrnia
- Hopi
- Pima
- Opata-cahita-tarahumara Aquesta classificació, però, fou contestada per Charles F. Voegelin el 1958 i Mary Haas el 1961, que van trobar concordàncies entre les parles muskogi i algonkin, raó per la qual formaren amb elles un nou grup. Així crearan una nova divisió en vuit grups lingüístics, que és la universalment més acceptada:
- Grup na-dené
- Família atapascana o dené
- Família kolosha
- Família skittaget
- Eyak (llengua aïllada)
- Grup Macro-Algonquí
- Família algonquina
- Família ritwan (wiyot i yurok)
- Família muskogi
- Grup Macro-Siouan
- Família Siouan
- Família Iroquès
- Família Caddo
- Família Yuchi
- Grup Hoka, engloba algunes llengües aïllades
- Família Yuma
- Seri (llengua aïllada)
- Llengües Pomo
- Llengües panalaihnianes
- Washo
- Yana i chimariko
- Kumashan
- Esselen
- Coahuiltec
- Grup Salish
- Grup Penutià
- Yokut
- Maidu
- Wintun
- Miwok
- Costano
- Klamath i modoc
- Família shahaptiana
- Família wailatpua
- Coos
- Alsea i siuslaw
- Takelma
- Kalapuya
- Xinuc
- Grup Uto-asteca-tano
- Família uto-asteca
- Família kiowa-tano
- Grups i llengües aïllades
- Zuni
- beothuk
- Keresan
- Yuki
- Wappo
- Kutenai
- Chimakum
- Grup Wakash

Algunes llengües ameríndies

Amèrica del Nord

- Apatxe
- Arapaho
- Blackfoot
- Comanxe
- Cree
- Crow
- Dakota
- Iroquès
- Kiowa
- Lenape
- Maia
- Mohawk
- Na-dené
- Nàhuatl (o asteca)
- Navaho
- Penuti
- Seneca
- Cherokee
- Xeienne

Amèrica del Sud

- Aimara
- Araucà
- Guaraní
- Jívaro
- Mokoví
- Panoà
- Quítxua
- Tupí Categoria:Llengües ameríndies

Amèrica del Sud

L'Amèrica del Sud és un subcontinent travessat per l'Equador. La major part de la seva àrea es troba a l'hemisferi sud. Està situada entre l'oceà Pacífic i l'oceà Atlàntic. Es va formar juntament amb l'Amèrica del Nord, i només recentment (comptant en èpoques geològiques), amb la formació de l'istme de Panamà. La serralada dels Andes és a la vora occidental del continent; al nord-est del continent hi ha un bosc plujós tropical, drenat pel riu Amazones. Es creu que els indígenes originaris procedien de grups nòmades que creuaren l'estret de Bering, encara que s'ha suggerit la possibilitat de migracions per l'oceà Pacífic. Des del segle XVI fins el segle XIX la major part del continent estava dividit en colònies governades pels països europeus, principalment per Espanya i Portugal. Aquestes colònies actualment són repúbliques independents, exceptuant-ne la Guaiana Francesa, les illes Malvines i altres illes menors.

Geografia

- Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
- Extrem septentrional: Punta Gallinas (Colòmbia), 12° 28´ S
- Extrem meridional: Cap d'Hornos (Xile), 55° 59´ Sud
- Extrem oriental: Cap Branco (Brasil), 34° 47´ Oest
- Extrem occidental: Punta Pariñas (Perú), 81° 15´ O
- Lloc més sec (del món): Desert d'Atacama (Xile), < 15 mm/any
- Lloc més alt: Aconcagua (Argentina), 6.960 m.s.n.m.
- Major depressió: Península Valdés (Argentina), - 40 metres
- Riu més llarg: Riu Amazones (Perú, Colòmbia, Brasil), 6.788 km
- Llac més gran i més alt (del món): Llac Titicaca (Perú, Bolívia), 8.300 km², 3.821 metres

Geografia política

Bolívia

Països independents

- Argentina
- Bolívia
- Brasil
- Colòmbia
- Equador
- Guyana
- Paraguai
- Perú
- Surinam
- Uruguai
- Veneçuela
- Xile

Territoris dependents

- Guaiana Francesa (departament d'ultramar de França)
- Illes Malvines (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina)
- Illes de Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina) Categoria:Amèrica del Sud ja:南アメリカ ko:남아메리카 simple:South America th:ทวีปอเมริกาใต้ zh-min-nan:Lâm Bí-chiu

Argentina

La República Argentina és un estat d'Amèrica del Sud. Limita al nord amb Bolívia i el Paraguai, a l'est amb el Brasil, l'Uruguai i l'oceà Atlàntic, i a l'oest amb Xile, amb qui comparteix el sud de la serralada dels Andes. La capital és Buenos Aires i les ciutats més importants són Córdoba, Rosario, Mendoza, Santa Fe i La Plata.

Origen del nom

El nom Argentina prové del llatí argentum (plata). L'origen d'aquest nom prové dels primers viatges realitzats pels conquistadors espanyols al Rio de la Plata. Els naufragants d'una expedició dirigida per Juan Días de Solís es van trobar amb indígenes de la regió els quals els van donar objectes de plata. Les notícies sobre una Serralada de la Plata, mítica i llegendària, una muntanya rica en plata, van arribar a Espanya prop del 1524. Llavors, els espanyols van reanomenar el Rio Solís com a Rio de la Plata. La primera vegada que es va utilitzar el nom "Argentina" va ser en el llibre de Ruy Díaz de Guzmán, Historia del Descubrimiento, población y conquista del Río de la Plata (Història del descobriment, població i conquesta del Rio de la Plata) el 1612, el qual va anomenar el territori descobert per Solís com a Terra Argentina (Terra de Plata).

Història

Al febrer de 1516, el navegant espanyol Juan Díaz de Solís va pilotar la seva nau al gran estuari del Riu de la Plata i va reclamar la regió del voltant en nom d'Espanya. Tot el territori va ser colonitzat per Espanya al llarg dels segles XVI i XVII. El país es va independitzar d'Espanya el 1816. Durant les següents quatre dècades es van produir disputes internes entre faccions federalistes ("federals") i centralistes ("unitaris") fins a la proclamació de la constitució de 1853 encara avui vigent amb les modificacions realitzades el 1994. Dues forces van crear l'Argentina del segle XIX: la introducció de les tècniques agrícoles modernes i la integració de la nació a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració d'Europa van ser una peça important en la revolució econòmica. Com als Estats Units, els immigrants que van desenvolupar els recursos argentins, especialment a la regió central de les pampes, hi van immigrar de diverses nacions europees, però, principalment d'Espanya i Itàlia. També s'hi van establir immigrants d'Alemanya, Suïssa, Regne Unit i Rússia. De 1880 a 1930 Argentina es va convertir en una de les 10 nacions més riques del món, riquesa basada en la expansió ràpida de l'agricultura i la inversió estrangera en la infraestructura. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al 1916, quan els rivals tradicionals, els radicals, van prendre el control del govern. Els radicals, amb la seva èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques van obrir les portes a l'expansió de la classe mitjana del país, i l'arribada d'altres grups socials al govern. Però, aquest període va finalitzar amb un cop d'estat militar conservador el 1930. Els governs conservadors d'aquesta dècada no assolirien contenir els canvis econòmics i socials, i van recórrer al frau i a la violència. Finalment, Juan Domingo Perón va prendre el poder per mitjà d'un altra cop d'estat, i va ser elegit president per mitjà d'eleccions democràtiques el 1946. Amb tendències socialistes, va donar poder a classe treballadora i va expandir el nombre de treballadors sindicalitzats. El 1947 va anunciar la creació d'un pla de cinc anys basat en el creixement de les industries que havia nacionalitzat. La seva dona, Eva Duarte de Perón, coneguda com Evita, va ser una figura prominent aconseguint el suport que el seu marit necessitava. Perón va ser re-elegit el 1952, però, després d'un cop militar, el 1955 va ser exiliat. 1955 Durant les dècades del cinquanta i seixanta, el govern va estar encapçalat per militars i civils, però, ni les dictadures ni els governs democràtics van aconseguir el ple desenvolupament de l'economia de l'Argentina, la qual continuava el seu imparable descens. Les demandes socials i econòmiques es van traduir en expressions violentes, i els moviments d'oposició van començar a utilitzar el terrorisme durant la dècada dels setanta. Aquests esdeveniments van obrir la porta al retorn de Perón. L'11 de març, 1973, es van realitzar eleccions generals per primera vegada després de 10 anys. Héctor Cámpora, simpatitzant de Perón va ser elegit, però va renunciar quatre mesos després. Després de les noves eleccions generals, Perón va guanyar amb una victòria decisiva amb la seva tercera dona, María Estela Isabel Martínez de Perón, com a vicepresidenta. En aquest període els extremistes de dreta i esquerra van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència. Després de la mort de Perón, un altre cop d'Estat va remoure a la seva dona el 1976, i les forces armades van governar el país, però, recorrent al terrorisme d'estat i l'opressió civil. La pau va ser establerta, però, el cost va ser altíssim, amb 30.000 persones "desaparegudes" durant el període 1976-1983. Els problemes econòmics severs, la corrupció, i la derrota en la Guerra de les Malvines, van propiciar la caiguda de la dictadura. A partir de l'obertura democràtica de 1983 s'han produït eleccions que han assolit consolidar el progrés democràtic del país, però no han aconseguit resoldre la situació econòmica de l'Argentina d'una manera que millori la qualitat de vida de la majoria de la població. Encara que l'Argentina va experimentar un creixement i estabilitat econòmiques la dècada de 1990, el 2001 es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la història.

Geografia

2001La geografia argentina pot ser dividida en tres regions:
- les planes fèrtils de les Pampes, al centre del país, i les quals són el centre de la riquesa agrícola de l'Argentina
- l'altiplà de la Patagònia que s'estén del centre cap al sud (Tierra de Fuego, que en català vol dir Terra de Foc)
- la cadena muntanyonsa dels Andes, a l'oest del país, a la zona fronterera amb Xile, on es troba el punt més alt del país, l'Aconcagua amb 6.960 m. Els rius principals (i els quals són molt amples en comparacío amb els rius europeus) són el Paraguai, el Bermejo, el Colorado, el Uruguai, i el més gran, el Paranà. Els últims dos rius s'uneixen formant l'estuari del Rio de la Plata. El clima argentí és predonimantment templat, amb extrems subtropicals al nord, i àrids-antàrtics al sud.

Economia

:Article principal: Economia de l'Argentina L'Argentina es beneficia de grans recursos naturals, una agricultura orientada a les exportacions, i una indústria diversificada. Al començament del segle XX l'Argentina era un dels 10 països més rics del món, riquesa basada en l'agricultura i la inversió estrangera. No obstant això, l'Argentina no assoliria el ple desenvolupament. Després de la recessió de 1929 el país va experimentar diverses crisis econòmiques, va acumular un enorme deute extern, i en els anys vuitanta la hiperinflació va arribar al 200% mensual. El govern de Carlos Ménem va establir un sistema de convertibilitat de la moneda, i l'economia va créixer en els anys noranta, però a la fi del seu segon terme, la situació econòmica va decaure. Per mitjà de la convertibilitat, amb la qual la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a l'una del dòlar nord-americà, la inflació va ser controlada, però, les exportacions argentines van perdre competitivitat, elevant el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics. Els barrios miseria, els barris pobres sense serveis públics (i fins i tot només constituïts per construccions de cartró i alumini) van créixer considerablement a les grans ciutats, principalment a Buenos Aires. Fernando de la Rúa, electe el 1999 no va aconseguir estabilitzar l'economia i després de manifestacions violentes, va renunciar el 2001. Després de 4 presidents interins, el Congrés va seleccionar a Eduardo Duhalde com a president, qui va acabar amb el sistema de la convertibilitat de la moneda. Aquesta crisi, la pitjor de la història del país, va enfonsar a més del 50% de la població en pobresa. El govern de Néstor Kichner ha assolit importants avanços econòmics, va realitzar una sorprenent reestructuració del deute, i l'Argentina va créixer 8% durant el 2003 i 2004, en recuperació de les caigudas del PIB des de 1998. Però, d'acord a diversos analistes financers, Kichner ha de resoldre el problema energètic, i promoure inversions superiors als 2 milions de dòlars en aquest sector per aconseguir que l'economia creixi 3% el 2005. Argentina és membre del Mercosur.

Política

MercosurL'última dictadura, que va començar el 1976, va iniciar la seva caiguda amb la derrota d'Argentina en la Guerra de les Illes Malvines, i el 1983 es van realitzar eleccions democràtiques. Raúl Alfonsín, el primer president democràtic, va enfrontar-se a diversos reptes, incloent un aixecament militar, i va renunciar sis mesos abans de la fi del seu període. Carlos Ménem va ser designat president, i després d'una reforma constitucional, va aconseguir reelegir-se per un període de quatre anys més, fins al 1999, data en la qual Fernando de la Rúa va ser elegit, sent la primera transició pacífica en moltes dècades. La constitució argentina de 1853, estableix una separació de poders definida dins d'un sistema presidencialista. El president i el vicepresdient governen per un període de quatre anys amb la possibilitat de reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Nació (Congreso de la Nación, en espanyol), compost pel Senat, amb 72 membres, i la Cambra de Diputats (Cámara de Diputados) amb 257 membres. Els partits polítics més grans de l'Argentina són el Partit Justicialista (PJ), un partit d'origen peronista, i la Unió Cívica Radical (UCR), fundada el 1890.

Divisions Administratives

1890 L'Argentina està dividida en 23 províncies i 1 districte autònom conegut com a Capital Federal. # Buenos Aires, Capital Federal # Província de Buenos Aires # Catamarca # Chaco # Chubut # Córdoba # Corrientes # Entre Ríos # Província de Formosa # Jujuy # La Pampa # La Rioja

Dades demogràfiques

Ciutats

L'Argentina té el percentatge més gran de població urbana d'Amèrica Llatina. La majoria dels immigrants europeus, que van arribar especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial) es van establir a les ciutats, les quals oferien feines, educació i altres oportunitats per a ingressar a la classe mitjana. Els treballadors agrícoles també es van a establir a les grans ciutats, especialment a Buenos Aires que ha centralitzat el creixement del país. Des de la dècada de 1990, molts pobles rurals han estat despoblats arran de l'abandó del servei ferroviari i de la importació massiva de productes barats importants que van reemplaçar els productes locals produïts a petita escala, quan es va introduir el sistema de convertibilitat que mantenia el valor del dòlar nord-americà artificialment baix. Avui dia un terç de la població total del país viu a l'àrea metropolitana de Buenos Aires, també coneguda com al Gran Buenos Aires. Les següents són les àreas metropolitanes amb població superior al milió d'habitants: #Buenos Aires (ciutat: 3 milions, àrea metropolitana: 13 milions) #Córdoba (1,4 milions) #Rosario (1,3 milions)

Entografia

La major part de la població argentina és d'ascendència europea, principalment d'Itàlia i d'Espanya (prop del 80% de la població), encara que hi ha grans comunitats d'origen alemany, anglès, suís, rus i polonès. Hi ha també un gran nombre de descendents d'immigrants del Orient Mitjà, principalment de Síria i Líban, i de l'Àsia, principalment de Corea del Sud i Xina. Els pobles amerindis representen un petit percentatge de la població, i estan localitzats sobretot a les províncies del nord. Un controversial estudi genètic recent, però, ha establert que prop del 50% de la població blanca argentina té un avantpassat amerindi.

Religió

La República Argentina no és un estat confessional. No obstant això, l'Església Catòlica compta amb un estatus jurídic diferenciat respecte al de la resta d'esglésies i confessions, ja que l'estat nacional la suporta econòmicament. El 77% dels argentins es consideren catòlics. Hi ha nombroses comunitats jueves, islàmiques i protestants. El 16% és atea.

Llengües

L'espanyol és la llengua oficial de l'Argentina a nivell nacional. Però, el 2004, la província de Corrientes va declarar la cooficialitat del guaraní en l'ensenyament i en els actes de govern. A las comunitats indígenes es parla també el quítxua, l'aimara i el mapudungun (la llengua dels maputxes). També es parlen moltes llengües d'origen europeu (rus, dialectes italians i alemany) a les grans ciutats.

Enllaços externs

Govern

- [http://www.presidencia.gov.ar Pàgina oficial del President de l'Argentina, en castellà]
- [http://www.info.gov.ar Govern Electrònic, en castellà]

Periòdics

- [http://www.clarin.com.ar Clarín]
- [http://www.lanacion.com.ar La Nación]
- [http://www.infobae.com Infobae] Categoria:Argentina fiu-vro:Argentina ja:アルゼンチン ko:아르헨티나 ms:Argentina simple:Argentina th:ประเทศอาร์เจนตินา

Paraguai

Història

Economia

Divisió Administrativa

Demografia

External Links

Escola

Una escola o col·legi és una institució o centre encarregat d'educar o impartir docència sobre unes determinades àrees. Actualment s'utilitza l'abreviació CEIP, de Centre d'Ensenyament Infantil i Primària per a designar aquests centres. El terme escola s'aplica a tots els nivells d'estudis: escola d'infants (o escoleta), escoles primàries o secundàries, escoles universitàries, escoles d'estiu, escoles d'adults, autoescoles, escoles d'idiomes, de música, etc. El terme col·legi és més restrictiu i s'aplica generalment a les escoles d'educació obligatòria per a nens i joves. També existeix el temer col·legi major, que és una residència d'estudiants, generalment universitaris.

L'Escola en l'educació bàsica i obligatòria

El terme escola i col·legi s'utilitza fonamentalment per a les institucions encarregada de donar una educació formal als alumnes, sobretot nens i joves. Acostuma a tenir com a referents: un centre educatiu on es desenvolupen les classes, un conjunt de mestres o professors, un curriculum a impartir (fixat en gran mesura per l'administració política amb les competències en educació del territori) i un projecte educatiu que defineix els objectius i l'orientació de l'escola. Les famílies deleguen en l'escola gran part de l'ensenyament dels seus fills i per tant l'escola es fixa com a metes l'adquisició d'aprenentatges bàsics per a continuar estudiant (dividits en nivells o cursos) o bé necessaris per inserir-se a la societat amb èxit i una correcta socialització a través de les normes i les relacions entre els grups. Es fa distinció entre escola pública, concertada o privada segons la financiació i titularitat del centre. També es pot classificar en comprensiva o no en funció del tipus d'alumnat i d'agrupació. Moltes de l'escoles arreu del món s'identifiquen amb una ideologia o religió determinada. I per últim existeixen les anomenades escoles especials, centres on estudien alumnes discapacitats o especialment dotats en algun àmbit.

Vegeu també

- Educació
- Universitat categoria:Educació ja:学校 ko:학교 ms:Sekolah simple:School

Asunción

Asunción és la capital i la ciutat més gran del Paraguai amb 600.000 habitants, encara que l'àrea metropolitana té 1,5 milions d'habitants. És la seu del govern paraguaià, el seu principal port intern, i el centre industrial i cultural del país. Les principals indústries de la ciutat són la del calçat, la tèxtil i la producció de cigars. Asunción va ser fundada el 15 d'agost, 1537 per Juan de Salazar i Gonzalo de Mendoza. És una de les ciutats més antigues de Sud-Amèrica i és coneguda com a "Mare de les Ciutats", ja que les expedicions colonials per a fundar noves ciutats al sud van sortir de la ciutat, incloent-hi l'expedició per la segona fundació de Buenos Aires. Alguns dels seus edificis importants són el Museu Godoi, l'Església de l'Encarnació, el Panteó Nacional, el Palau dels López (seu presidencial), la Catedral Metropolitana i la Casa de la Independència, un dels pocs exemples d'arquitectura colonial de la ciutat. Categoria:Paraguai Categoria:Capitals d'estats independents ja:アスンシオン

Alfabet llatí

L' alfabet llatí: L'alfabet llatí tenia originàriament 23 lletres, però algunes creades a l'edat mitjana com U, W, J han estat incorporades en forces llengües, tot i no utilitzar-se en l'escriptura comuna. Degut a què els romans l'escamparen per tota Europa, que esdevindria amb els mil·lennis una potència colonitzadora, l'alfabet llatí és un dels més escampats arreu del món, i és utilitzat per bona part de les llengües que no disposaven d'alfabet propi fins a l'arribada dels europeus.

Lletres especials i amb diacrítics dels alfabets derivats

- Diacrítics - ´ ` ^ ˆ ˇ ˉ ˘ ˙ ˚ ˛ ˜ ˝ ̃ ̉
- Alemany - äöü ß ÄÖÜ
- Albanès - çë ÇË
- Català - àèò ïü éíóú ç ÀÈÒ ÏÜ ÉÍÓÚ Ç ·
- Castellà - áéíóú ü ñ ÁÉÍÓÚ Ü Ñ
- Danès - æøå ÆØÅ
- Eslovac -
- Esperanto - ĉĝĥĵŝŭ ĈĜĤĴŜŬ
- Estoni - äöü õ ÄÖÜ Õ
- Finès - äö ÄÖ
- Francès - é àèù âêîôû ëï ç É ÀÈÙ ÂÊÎÔÛ ËÏ Ç
- Gaèlic escocès - àèìòù ÀÈÌÒÙ
- Gaèlic irlandès - áéíóú ÁÉÍÓÚ
- Holandès - éó ë ĳ ÉÓ Ë Ĳ
- Hongarès - áéíóú öü őű ÁÉÍÓÚ ÖÜ ŐŰ
- Islandès - áéíóú ð þ æ ö ÁÉÍÓÚÝ Ð Þ Æ Ö
- Italià - àèìòù ÀÈÌÒÙ
- Letó - āīūž ĀĪŪŽ
- Lituà - ąėšųž ĄŲŽ
- Maltès - ċġħż ĊĠĦŻ
- Noruec - æøå ÆØÅ
- Polonès - ąćęłńóśźż ĄĆĘŁŃÓŚŹŻ
- Portuguès - áéíóú âêô ãõ ç ÁÉÍÓÚ ÂÊÔ ÃÕ Ç
- Romanès - âăî şţ ÂĂÎ ŞŢ
- Suec - äåö ÄÅÖ
- Turc - öü ı çğş ÖÜ İ ÇĞŞ
- Txec - áéíóúý ů čďřšťž ÁÉÍÓÚÝ Ů ČĎŘŠŤŽ
- Vietnamita - aáàảãạ ăắằẳẵặ âấầẩẫậ eéèẻẽẹ êếềểễệ iíìỉĩị oóòỏõọ ôốồổỗộ ơớờởỡợ uúùủũụ ưứừửữự yýỳỷỹỵ đ AÁÀẢÃẠ ÂẤẦẨẪẬ ĂẮẰẲẴẶ EÉÈẺẼẸ ÊẾỂỂỄỆ IÍÌỈĨỊ OÓÒỎÕỌ ÔỐỒỔỖỘ ƠỚỜỞỠỢ UÚÙỦŨỤ ƯỨỪỬỮỰ YÝỲỶỸỴ Ð
- Pīnyīn (Xinès romanitzat) - áàāǎ éèēě íìīǐ óòōǒ úùūǔ üǘǜǖǚ ÁÀĀĂ ÉÈĒĔ ÍÌĪĬ ÓÒŌŎ ÚÙŪŬ ÜǗǛǕǙ Categoria:Alfabet llatí als:Lateinisches Alphabet ja:ラテン文字 ko:로마 문자 th:อักษรละติน zh-min-nan:Lô-má-jī

Vocal

Les vocals són els sons de la parla que s'articulen exclusivament amb la vibració de les cordes vocals, sense que el pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal) hi afegeixin cap altre element sonor. Aquestes cavitats només actuen com a ressonadors, alterant els harmònics del so activat per les cordes vocals. La vocal s'oposa a la consonant. Hi ha tres factors de classificació de les vocals, en funció de com la cavitat bucal i la cavitat nasal alteren els harmònic|harmònics del so produït per les cordes vocals: el punt d'articulació (que depèn de la posició de la llengua), la labialització (que depèn de la posició dels llavis) i la nasalització (que depèn de la participació o no de la cavitat nasal com a ressonador). En acústica els diferents formants de cada vocal es veuen com a parts fosques d'un espectograma. Són els sons més estudiats. Una vocal pot unir-se amb altres en la pronunciació i formar així un diftong o un triftong, presents en la majoria de llengües. Cal remarcar que la pronunciació de les vocals varia molt entre els diferents idiomes. Els signes per representar-les són els que més sovint tenen un signe diacrític

Vocals a les diferents llengües

A certes llengües, particularment les semítiques, tendeixen a marcar inflexions, i no s'acostumen a escriure en els seus alfabets (anomenats abjads). En les altres llengües, les vocals són un fonema essencial de la paraula. Les vocals són especialment importants en llengües que disposen de poques consonats (com ara el maori o el hawaià) o llengües on la proporció de consonants és relativament petita (com ara el sedang, parent del vietnamès que distingeix 55 sons vocàlics diferents). El japonès és una de les poquíssimes llengües que conté vocals sordes. En moltes llengües, entre elles el català, no es pot tenir uns síl·laba sense vocal, ja que actuen com a nucli. De fet, una vocal sola pot formar una síl·laba i fins i tot una paraula completa.

Sistemes vocàlics

La majoria de llengües tenen d'entre 3 i 7 vocals, essent les 5 següents les més comunes:A, E, I, O, U. Se solen representat segons el triangle vocàlic de l'AFI. Aquesta configuració és la més comuna perquè representa l'ús més eficaç de l'espai vocàlic, de manera que petites variacions en una vocal no produeixen confusions. Com a exemple, el castellà i el grec modern l'empren. El llatí ja tenia una configuració semblant, si bé distingia entre vocals curtes i llargues. No tots els seus derivats foren tan frugals com el castellà, però, ja que el francès distingeix 16 vocals (incloent-hi les nasals). D'entre les llengües europees, les germàniques són particularment riques en sons vocàlics, amb el suec al capdavant amb 17 vocals. A l'altre extrem de l'espectre, els dialectes tsuizi i abzui de l'abkhaz coneixen només dues vocals. Totes les llengües naturals inclouen alguna mena d'a. Categoria:Fonètica ja:母音 ko:홀소리 roa-rup:Vocală

Brasil

El Brasil és una federació d'estats de l'Amèrica del Sud, d'on és el país més gran. Té una extensió de 8 milions i mig de quilòmetres quadrats i una població de més de 180 milions d'habitants. Té fronteres amb la Guaiana Francesa, el Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic. La meitat nord del país està ocupada per la conca de l'Amazones. Al sud es troba la conca del Riu de la Plata, amb els rius Paraguai, Paranà i Uruguai. El riu més important de la conca atlàntica és el São Francisco. Al centre del país trobem una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est les cadenes de muntanyes. La màxima altitud és el Pico da Bandeira (2.890 m). La capital és Brasília, amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: São Paulo, amb més de deu milions; Rio de Janeiro, amb vora sis milions; Salvador, Belo Horizonte i Fortaleza, sobre els dos milions; i Recife, Curitiba, Belém, Pôrto Alegre, Manaus i Goiânia, amb més d'un milió d'habitants.

Història

El Brasil havia estat habitat per gairebé 6.000 anys per pobles semi-nòmades, abans de l'arribada dels exploradors portuguesos, dirigits per Pedro Álvares Cabral, qui hi van arribar el 1500. Durant els següents tres segles, el territori va ser poblat pels immigrants portuguesos, els quals van explotar els recursos forestals del país, i més tard dels recursos miners. També van desenvolupar l'agricultora de canya de sucre. La feina durant la colònia estava basada en l'esclavatge. Atès que els pobles indígenes eren poc nombrosos, els hisendats van comprar esclaus africans, els quals canviarien la demografia del país. El 1800 la Reina Maria I de Portugal, i el seu fill i regent, el futur Joan VI de Portugal, fugint de la invasió de Napoleó, es van establir al Brasil, amb tota la família reial. Encara que van retornar a Portugal el 1821, aquest període va obrir els ports comercials al Regne Unit, (que havia quedat aïllat per Napoleó) i l'elevació del Brasil a l'estatus de "Regne Unit" amb la corona portuguesa. El príncep-regent Pere I de Brasil i IV de Portugal va declarar-ne la independència el 7 de setembre, 1822, establint l'imperi independent del Brasil. Ja que el tron romandria en mans de la casa dels Bragança, aquesta era més una divisió de l'imperi portuguès que no pas un moviment d'independència com va ocórrer a la resta del continent americà. Encara que era una monarquia, l'Imperi Brasiler va ser una democràcia a l'estil britànic. La intensa immigració europea va crear les bases per a la industrialització i l'esclavatge va ser gradualment abolit. Pere I, va ser succeït per el seu fill Pere II, el qual es va trobar enmig d'una disputa política entre l'exèrcit i el gabinet, per les crisis causades per la guerra amb el Paraguai (fomentada pel Regne Unit) i no va dubtar en sacrificar el seu poder com a monarca per tal d'evitar una guerra civil entre l'exèrcit i la marina. Va renunciar el 15 de novembre, 1889, i la república federal va ser establerta. A finals del segle XIX i segle XX, Brasil va rebre més de 5 milions d'immigrants europeus i japonesos. En aquest període Brasil es va industrialitzar i va colonitzar i desenvolupar els territoris interiors. La democràcia brasilera va ser reemplaçada per dictadures en tres períodes durant el segle XX. L'últim període, de 1964 al 1985 Brasil va ser governat per generals designats per l'exèrcit. El 1985, la democràcia va ser restablerta.

Economia

L'economia de Brasil és la més gran de l'Amèrica del Sud. El Producte Intern Brut (PPP) del Brasil és el més gran de Llatinoamèrica, i la segona Renda Nacional Bruta més gran de la regió, després de Mèxic. L'economia brasilera posseix sectors desenvolupats d'agricultura, mineria, manufactura i de serveis, amb una ràpida expansió als mercats mundials. Les exportacions més importants de Brasil són cafè, soia, minerals de ferro, taronges, avions i ordinadors. Brasil és un membre del Mercosur. Del 2001-03 els salaris reals van caure, i l'economia va créixer només 2,2% anual, ja que el país va absorbir una sèrie de xocs econòmics interns i externs. Però, les polítiques econòmiques dels presidents Cardoso i Lula de Silva van enfortir el sistema financer, evitant el col·lapse financer. De fet, el 2004, Brasil va experimentar un major creixement amb un increment en els salaris reals i una dismunició de la taxa d'atur. La depreciació del real durant el 2001 i el 2002, van provocar un ajustament dramàtic de la compta corrent: el 2003 i el 2004 Brasil va experimentar un superàvit comercial. Els guanys productius, particularment en l'agricultura, també van contribuir a l'increment de les exportacions. Avui dia, el nivell de les exportacions del Brasil és el més gran de Sud-Amèrica. Encara que l'administració econòmica ha estat reeixida, hi ha vulnerabilitats econòmiques, sobretot relacionades amb el deute: la deute interna del govern s'ha estat incrementant constantment des de 1994 a 2003. Millorar la distribució de la riquesa, així com el creixement de la renda individual son els reptes del govern brasiler actual.

Política

La constitució de 1988 dóna ampli poder al govern federal, del qual el president i el vicepresident són elegits junts per vot popular per un període de quatre anys. El president té poders executius extensos i és alhora cap d'estat i cap de govern, i té la facultat de designar al gabinet. La branca legislativa brasilera, està composta per un Congrés Nacional (Congresso Nacional, en portuguès), integrat pel Senat amb 81 seients, i la Cambra de Diputats (Câmara dos Deputados), amb 513 seients.

Geografia Politica

Llistat d'estats que formen la República Federativa del Brasil. portuguès
- Acre (AC)
- Alagoas (AL)
- Amapá (AP)
- Amazonas (AM)
- Bahia (BA)
- Ceará (CE)
- Distrito Federal (DF)
- Espírito Santo (ES)
- Goiás (GO)
- Maranhão (MA)
- Mato Grosso do Sul (MS)
- Mato Grosso (MT)
- Minas Gerais (MG)
- Pará (PA)
- Paraíba (PB)
- Paraná (PR)
- Pernambuco (PE)
- Piauí (PI)
- Rio de Janeiro (RJ)
- Rio Grande do Norte (RN)
- Rio Grande do Sul (RS)
- Rondônia (RO)
- Roraima (RR)
- Santa Catarina (SC)
- São Paulo (SP)
- Sergipe (SE)
- Tocantins (TO)

Demografia i religió

Brasil és el país de parla portuguesa més gran del món, amb una població de 180 milions. Les àrees metropolitanes més importants a Brasil són:
- São Paulo, 22 milions d'habitants
- Rio de Janeiro, 13 milions
- Belo Horizonte, 5,2 milions
- Porto Alegre, 4,1 milions
- Recife, 3,5 milions
- Salvador, 3,2 milions
- Fortaleza, 3,2 milions
- Brasília, 3,0 milions La majoria de la població brasilera, el 55%, és d'ascendència europea, principalment de Portugal, i una minoria d'Itàlia i Alemanya. El 38% són d'origen africà i europeu (pardos), i el 6% és d'origen africà. Els amerindis i la immigració d'origen asiàtic representen l'1% de la població. Prop del 75% de la població és catòlica romana, el 15% són protestants, la major part d'esglésias pentecostals, l'1% són espiritistes i el 0,5% són Testimonis de Jehovà. El 7% diu no tenir cap religió.

Llengües

El portuguès és la llengua oficial del Brasil, però, la majoria de la població entén l'espanyol. En petites comunitats es parlen llengües dels immigrants europeus com el vènet a Rio Grande do Sul. Hi ha al menys 190 llengües ameríndies. L'analfabetisme arriba al 15%.

Enllaços externs

- [http://www.brasil.gov.br Govern del Brasil] (en portuguès)
- [http://www.embratur.gov.br Turisme del Brasil] (en diversos idiomes)
- [http://www.geographicguide.com/brazil.htm Imatges sobre el Brasil] (en anglès) Categoria:Brasil fiu-vro:Brasiilia ja:ブラジル ko:브라질 ms:Brazil simple:Brazil th:ประเทศบราซิล zh-min-nan:Pa-se

Categoria:Llengües ameríndies

Categoria:Llengües

Rallus longirostris

The Clapper Rail (Rallus longirostris) is a member of the rail family, Rallidae. It is found along the east coast of North America, the coasts and some islands of the Caribbean, and across northern South Americato eastern Brazil. On the west coast, it breeds from central California through Mexico and south to northwestern Peru. Despite this wide range, numbers of the Clapper Rail are now very low on the west coast, because of destruction of its coastal marshland habitat. Its largest western population, of something under 3000, is in San Francisco Bay; there is a small inland population along the Colorado River. On the east coasts, populations are stable, although the numbers of this bird have declined due to habitat loss. The Clapper Rail is a chicken-sized bird that rarely flies. It is grayish brown with a pale chestnut breast and a noticeable white rump patch. Its bill curves slightly downwards. The Trinidadian subspecies R. l. pelodromus is more heavily marked with black above. These birds eat crustaceans, aquatic insects and small fish. They search for food while walking, sometimes probing with their long bills, in shallow water or mud. The twig nest is placed low in mangroveroots, and 3-7 purple-spotted buff eggs are laid. Some researchers believe that this bird and the similar King Rail are a single species; the two birds are known to interbreed.

References

- Birds of Venezuela by Hilty, ISBN 0-7136-6418-5
- Birds of Trinidad and Tobago by ffrench, ISBN 0-7136-6759-1
- Rails by Taylor and van Perlo, ISBN 90-74345-20-4 Category:Rallus

systemy zarz�dzania Pozycjonowanie sylwester w g�rach poker elitarne.info

:: RELATED NEWS ::

Tannhjul
Tannhjul er hjul med takkete kantar, tenner, som passar inn i tilsvarande tenner på andre tannhjul. Tennene grip inn i kvarandre i eit glidelåssystem, og det eine kan få det andre hjulet til å røra på seg. Ein bruker tannhjul i utvekslingar eller girsystem. Tannhjula kan stå på same plan, som på bildet, eller vera bøygde. utestad i Bergen. Hulen er eit tidlegare tilfluktsrom, som i 1968 vart bygd om til klubblokale for studentane ved særleg Universitetet i Bergen. Hulen ligg inne i Nygårdshøyden, med inngang frå

Saudi-Arabia
Saudi-Arabia er eit land som dekker størsteparten av den arabiske halvøya i Vest-Asia, eller området kalla Midtausten. Landet har kyst mot Raudehavet og Persiabukta, og grenser til Qatar, Bahrain,

Liste over utestadar i Bergen
Som Noregs nest største by har Bergen ei rekkje utestadar. Utelivet i Bergen er prega av det sterke studentmiljøet i byen, og difor er studentstadar som til dømes Kvarteret og Hulen dominerande, men utelivet omfattar likevel mykje meir enn studentar og er mangfaldig i

Fedrelandslaget
Fedrelandslaget var ein norsk organisasjon som vart skipa i 1925. Ingeniøren Joakim Lehmkuhl er rekna som initiativtakar til skipinga. Elles var polfararen Fridtjof Nansen og tidlegare statsminister Christian Michelsen med mellom stiftarane. Føremålet med organisasjonen var å skapa ein borgarleg fron

Det Akademiske Kvarter
Det Akademiske Kvarter, òg kalla «Kvarteret», er studentkulturhuset i Bergen. Huset ligg i Olav Kyrres gate 49 / 53, nedanfor Nygårdshøyden. Det er Universitetet i Bergen (UiB) som eig sjølve eigedomen. Resten vert eigd av Studentkulturhuset i Bergen AS (SkiBAS), saman med UiB. Det er kring fire hundre aktive knytt til huset. Dei aktive vekslar på å skip