:: wikimiki.org ::

Guerra Civil Espanyola

Guerra civil espanyola

Introducció

La Guerra Civil Espanyola, també anomenada segons els bàndols bel·ligerants Aixecament Nacional i Rebel·lió Feixista va ser una contesa que es va desenvolupar a Espanya entre 1936 i 1939, que va seguir al cop militar contra les institucions constitucionals de la República. L'autoanomenat "bàndol nacional" va aconseguir conquerir de l'anomenat "bàndol republicà" tot el territori espanyol, amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, mentre les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes.

Causes

feixisme L'any 1936, el règim polític a Espanya era l'anomenada Segona República Espanyola, que era governada pels partits de esquerra, guanyadors de les eleccions de febrer de 1936. L'anomenat Front Popular aglutinava als partits d'esquerra, mentre que la CEDA, Confederació de Dretes Autònomes, ho feia amb la dreta. La vida política des d'aquest moment i fins el començament de la guerra va ser molt apassionada. Cada bàndol defensava les seves idees de forma bel·ligerant fins i tot de forma violenta. En les ciutats, es donaven enfrontaments entre pistolers. Un dels principals motius que els revoltats van adduir van ser l'anticlericalisme del Front Popular cap a l'Església Catòlica, a la qual feien responsable de la majoria de mals que tenia el país. Es van cremar esglésies, convents i altres edificis religiosos, i es va prohibir la Companyia de Jesús. Així mateix, també es van cometre excessos per part dels treballadors, que estaven farts de promeses durant el període anterior.

La guerra

Això va desembocar que el dia 17 de juliol a les 17 hores l'exèrcit d'Àfrica es rebel·lés contra el govern nacional sortit de les urnes, el que a l'endemà, 18 de juliol, es va estendre a nombrosos cossos de l'exèrcit en la península, malgrat que molts soldats sortiren al carrer obeïnt els comandaments, pensant que anaven a defensar la república, als quals es van unir la majoria de la Guàrdia Civil, quedant la Guàrdia d'Assalt en general fidel al govern de la República. Cal destacar entre els revoltats als Generals Mola, Sanjurjo, Cabanellas, Queipo de Llano i per descomptat a Francisco Franco que acabaria sent el "Generalíssim i Cap de tots els exèrcits". Per part republicana els personatges més famosos van ser l'Azaña, president de la República, José Giral, Juan Negrín López, Francisco Largo Caballero, tots ells presidents del govern en algun moment, i els militars o militaritzats: Líster, Galán, El Campesino, Vicente Rojo, Miaja, Mangada, Buenaventura Durruti... i altres polítics com Indalecio Prieto, Dolores Ibárruri (la Pasionaria), Wenceslao i Santiago Carrillo, Casares Quiroga, Martínez Barrio, Andreu Nin, Companys... La guerra va reflectir l'enfrontament ideològic entre l'esquerra i la dreta europees, pressagiant la Segona Guerra Mundial. Itàlia i Alemanya van enviar tropes voluntàries en suport del bandol "nacional", i l'URSS enviant armament i assessors a la part republicana o "vermella",del que bona part del mateix romangué a la frontera francesa durant la campanya de l´Ebre. En ambdós bàndols, la repressió de les idees contràries va ser sovint atroç. Moltes persones foren assassinades o empresonades per les seves idees durant i després de la guerra. Hi ha alguns autors que asseguren que les baixes produïdes per la guerra van anar d'un milió de persones, uns altres diuen que entre 500.000 i 750.000. En qualevol cas, Espanya va sofrir la pèrdua de moltes vides i l'exili de moltes altres.

Posició internacional

Tot i que en un principi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938 el comitè de no intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals. El conflicte va ser denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que comdenmà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació de Catalunya. Per aquella condemna, Espanya fou rebutjada com a membre de la Societat de Nacions[http://www.culturageneral.net/historiaespana/] el mateix any 1945, i no fou acceptada fins a deu anys més tard[http://www.un.org/spanish/aboutun/unmember.htm]. El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.[http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html]

Personatges

Resum cronològic

1936

- 17 de juliol: Revolta de l'exèrcit al Marroc.
- 18 de juliol: La revolta s'estén al territori peninsular.
- 19 de juliol:
- El general Franco vola des de Canàries a Tetuan i pren el comandament de l'exèrcit d'Àfrica.
- Dimiteix Santiago Casares Quiroga, cap del govern republicà. S'encarrega la formació de nou govern a Diego Martínez Barrio, que davant la falta de suports declina l'encàrrec. Forma govern José Giral, que ordena el lliurament d'armes al poble.
- 20 de juliol: Comença el setge de l'Alcàsser de Toledo (Acadèmia d'Infanteria).
- 21 de juliol: Els rebels han adquirit el control de la zona espanyola del Marroc, les Illes Canàries, Balears (excepte Menorca), la part d'Espanya al Nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (excepte Astúries, Santander, País Basc i Catalunya). En grans ciutats la revolta ha triomfat a Sevilla, però ha fracassat a Madrid i Barcelona.
- 23 de juliol: La Junta de Defensa Nacional (govern dels rebels, autoanomenats nacionalistes) es reuneix per vegada primera a Burgos.
- Juliol-agost: Revolució espontània de col·lectivizacions.
- 14 d'agost: Amb la presa de Badajoz, per forces manades pel coronel Yagüe, queden unides les dues parts de la zona nacional.
- 4 de setembre: Amb Largo Caballero arriben els socialistes al govern. Les tropes manades per el capità Bayo reembarquen a Porto Cristo.
- 1 d'octubre:
- Franco es converteix en Cap d'Estat i Generalíssim.
- El govern de la República concedeix l'autonomia al País Basc. José Antonio Aguirre és designat president d'Euskadi.
- 4 de novembre: Amb els nacionalistes a les portes de Madrid, la CNT s'uneix al govern de Largo Caballero.
- 6 de novembre:
- Per a organitzar la defensa de Madrid es crea la Junta de Defensa, dirigida pel general Miaja.
- El govern republicà es trasllada a València.
- 8 de novembre:
- Comença la batalla de Madrid, que dura fins el dia 23 de Novembre que, amb ambdós bàndols exhausts, s'estabilitza el front.
- Arribada de les Brigades Internacionals.
- 18 de novembre: Reconeixement per part d'Itàlia i Alemanya del govern de Franco.
- 19 de novembre: És greument ferit en el front de Madrid el líder anarquista Buenaventura Durruti, mor a l'endemà.
- 20 de novembre: És afusellat en la presó d'Alacant, on estava pres des d'abans de l'aixecament, José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de la Falange.

1937

- 17 de gener: Comença la batalla per a la presa de Màlaga. Tres columnes nacionalistes convergeixen sobre la ciutat, procedents de Sevilla i Granada. El 6 de Febrer, les tropes republicanes, mal organitzades, s'han retirat cap a Almeria, sent durament batudes per l'artilleria naval alemanya.
- 6 de febrer: Comença l'ofensiva nacionalista del Jarama amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després de durs combats, entre forces del general Orgaz (nacional) i els generals Pozas i Miaja (republicans), no s'aconsegueix l'objectiu d'aïllar la Capital, acabant la batalla el 24 de Febrer.
- 8 de març: Comença la batalla de Guadalajara amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després d'un ràpid avanç de les tropes nacionalistes i italianes, es va produir un contraatac dels republicans, auxiliats per tancs i avions russos, en el qual els italians van sofrir un seriós daltabaix. va Acabar el dia 18 de Març sense aconseguir-se l'objectiu.
- 31 de març: S'inicia l'ofensiva dels nacionalistes dirigits pel general Mola per a la presa de Bilbao, defensada per forces al comandament del general Llano de l'Encomienda. Després de la mort, el 3 de Juny, en accident aeri del general Mola pren el comandament de les tropes nacionalistes el general Fidel Dávila.
- 19 d'abril: Decret d'Unificació, Franco amalgama “des d'arriba” a la Falange i els carlins. Neix Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET i de les JONS)
- 26 d'abril: Bombardeig de Guernica per la Legió Cóndor.
- 3-8 de maig: Regirada del POUM i la CNT a Barcelona.
- 17 de maig: Caiguda del govern de Largo Caballero. El doctor Juan Negrín López, socialista, és designat cap de govern.
- 16 de juny: El POUM és declarat fora de la llei i els seus dirigents arrestats.
- 17 de juny: El cuirassat Jaime I, un dels millors bucs de l'esquadra republicana és enfonsat a Cartagena, ciutat autonoma.
- 19 de juny: Presa de Bilbao pels nacionals, una vegada produït l'ensulsiada del sistema defensiu anomenat “Cinturó de Ferro” a causa de la traició del seu creador.
- 21 de juny: És assassinat per agents soviètics el líder del POUM Andreu Nin.
- 7 de juliol: Comença la Batalla de Brunete [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_de_Brunete.png]. A fi de disminuir la pressió nacionalista sobre Madrid, el general Miaja ordena una ofensiva dirigida pels generals Juan Modesto i Enrique Jurado cap a la zona de Brunete, que és pres, produint-se una penetració d'uns vuit quilòmetres en la línia del front. No obstant, es produeix un contraatac nacional, dirigit pel general Varela, i les tropes republicanes al terme de la batalla, el 26 de juliol, han estat obligades a retrocedir gairebé a l'instant inicial.
- 31 de novembre: El Govern republicà es trasllada de València a Barcelona.
- 15 de desembre: Comença la batalla de Terol

1938

- 8 de gener: Tropes republicanes manades pels generals Hernández Sarabia i Leopoldo Menéndez prenen la ciutat de Terol en rendir-se el Coronel Rey d'Harcourt, en no arribar a temps a causa del cru hivern les tropes enviades per Franco al comandament dels generals Varela i Aranda.
- 20 de febrer: Les tropes republicanes que ocupen Terol són obligades a retirar-se per la carretera de València davant la pressió de tropes marroquines manades pel general Yagüe. La batalla de Terol ha acabat.
- 15 d'abril: Els nacionalistes arriben al Mediterrani, per Vinaròs i divideixen en dos la zona republicana.
- 24 de juliol: Comença la Batalla de l'Ebre [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_Ebro.png], amb l'objectiu de distreure forces de l'atac nacionalista a València i alhora disminuir la pressió sobre Catalunya. Inicialment les tropes republicanes, manades pel general Modesto, aconsegueixen un èxit considerable, però el superior poder aeri dels nacionalistes ralenteix l'atac republicà i finalment un massiu atac llançat el 30 d'octubre força a les tropes republicanes a tornar a creuar l'Ebre, finalitzant la batalla el 18 de novembre.
- 21 de setembre: El president del govern republicà Doctor Negrín, anuncia en una alocución a la Societat de Nacions la retirada del front de combat de les Brigades Internacionals
- 23 de desembre: Comença la Batalla per Barcelona. Sis exèrcits nacionalistes es llancen sobre Catalunya en un front que va des dels Pirineus fins el sud de l'Ebre. Prenen Borges Blanques, envolten Tarragona i arriben a les proximitats de Barcelona. El govern que estava a Barcelona es retira a Girona encara que les tropes que defensen Barcelona mantenen la seva resistència.

1939

1939
- 26 de gener: Barcelona cau en poder dels nacionalistes.
- 5 de febrer: Els nacionals prenen Girona. L'exèrcit republicà a Catalunya està pràcticament desintegrat.
- 28 de febrer: Manuel Azaña dimiteix com President de la República
- 4-12 de març:
- Cop anticomunista del coronel Segismundo Casado. Esclata en els carrers de Madrid una guerra civil dintre de la guerra civil. El Consell de Defensa Nacional, dirigit pel coronel Casado, tracta de negociar amb Franco sense resultats.
- El govern republicà, surt cap a l'exili a França
- 28 de març: Desintegració dels exèrcits republicans. Els nacionals prenen Madrid.
- 29 de març: Cessen les hostilitats.
- 1 d'abril: Franco anuncia que la guerra ha acabat.

Vegeu també

- Brigades Internacionals

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717427.htm Històries de Catalunya: Els fets de maig de 1937]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717338.htm Històries de Catalunya: L'esclat de la Guerra i la revolució]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron169043386.htm Històries de Catalunya: La dona abans i després de la Guerra Civil]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] categoria:Guerra Civil Espanyola Categoria:Segle XX a Catalunya ja:スペイン内戦

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

1936

Esdeveniments:

:
- Països Catalans
-
- 16 de febrer - Espanya: el Front Popular guanya rotundament les eleccions.
- 19 de juliol - Espanya: part de l'exèrcit i els feixistes es subleven contra el govern. Els republicans agafen les armes per defendre la República.
- 21 de juliol - Barcelona: se suspèn l'Olimpiada Popular de Barcelona a causa de l'aixecament feixista.
- 21 de juliol - Barcelona: Lluís Companys, President de la Generalitat, crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
- 7 d'agost - Formentera: els republicans ocupen l'illa.
- 20 de setembre - Eivissa i Formentera: els feixistes ocupen aquestes illes. :
- Món
-
- 7 de març - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler ordena ocupar les zones desmilitaritzades de la Renània.
- 1 d'octubre - Burgos (Espanya): Franco és nomenat Cap de l'Estat i Generalisimo a la zona controlada pels nacionals.

Naixements:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-

Necrològiques:

:
- Països Catalans
-
- 28 d'abril - Barcelona: els germans Josep i Miquel Badia, militants d'Estat Català, assassinats per quatre pistolers vinculats a la FAI.
- 19 de juliol - Barcelona: Apel·les Mestres i Oñós, escriptor.
- 6 d'agost - Barcelona: Josep Sunyol i Garriga, president del FC Barcelona, directiu de la Federació Catalana de Futbol, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC a les Corts de Madrid el 1931, 1933 i 1936, president del RACC, gran amant de l'esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, lluitador i patriota català. :
- Món
-
- 20 de Novembre - José Antonio Primo de Rivera, dictador espanyol.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1936年 ko:1936년 ms:1936 simple:1936 th:พ.ศ. 2479

1939

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de gener - Artesa de Segre (la Noguera): els feixistes ocupen la vila.
- 26 de gener - Barcelona: els franquistes ocupen la ciutat.
- 4 de febrer - Girona: les tropes feixistes ocupen la ciutat.
- 10 de febrer - Catalunya: l'exèrcit franquista arriba a la frontera francesa: la Catalunya del sud ja està del tot ocupada.
- 19 de febrer - el País Valencià: l'aviació franquista en bombardeja la zona costanera.
- 30 de març - València: els franquistes ocupen la ciutat.
- 1 d'abril - Espanya: hi acaba la Guerra Civil Espanyola amb la victòria del bàndol franquista. :MÓN
- 9 de gener - Líbia: Itàlia s'annexiona el país.
- 2 de març - Ciutat del Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Eugenio Pacelli, que regnarà com a Pius XII.
- 15 de març - Txèquia: després de l'ocupació de Praga, els alemanys la converteixen en el protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia.
- 11 de setembre - Normandia (França): hi desembarquen les primeres tropes britàniques (II Guerra Mundial).
- 30 de novembre - Finlàndia: les tropes soviètiques envaeixen el país.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1939年 ko:1939년 ms:1939 simple:1939 th:พ.ศ. 2482

Feixisme

El feixisme és una ideologia política basada en l'exaltació de la persona en cap (generalment un dictador) que lidera un grup selecte de persones que l'ajuden a dur a terme i a propagar aquest ideal. Aquests ideals solen consistir a menysprear tot allò que no segueixi les doctrines ideològiques marcades pel cap, ja siguin manifestacions culturals, socials, cíviques, històriques, econòmiques. En extrems, aquestes ideologies feixistes es defensen elles mateixes de forma extrema, arribant a límits que vulneren els drets humans: persecució sistemàtica i aniquilació de qui no pensa d'acord amb la ideologia, repressió de cultures foranes, voluntat d'imposició de la ideologia arreu com a única veritat a seguir. Durant el segle XX van sorgir el nombre major de manifestacions polítiques feixistes mai vistes al llarg de la història. Les mes conegudes a Europa són la nacionalsocialista a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Francisco Franco a Espanya, Ceaucescu a Romania; a Amèrica, Augusto Pinochet a Xile. Se solen identificar les ideologies feixistes amb les dictadures (que els seus caps acaben proclamant), tot i que hi ha casos de dictadures no feixistes, com és el cas de Cuba, que és de caràcter comunista. Degudes a motius polítics que les originen, les dictadures sorgeixen de la mà d'un personatge que, capaç d'aprofitar una mala situació econòmica o política d'un país, desperta en els habitants el sentiment nacionalista i l'orgull de pertànyer a aquell país i ideologia, i proclama la vergonya i deshonor de tots aquells que no hi pertanyen. Un dels casos més famosos, la dictadura nacionalsocialista alemanya que va liderar Adolf Hitler des del 1933, any en què va ésser escollit democràticament, fins al 1945, en què finalitzà la Segona Guerra Mundial, va sorgir per la dramàtica situació econòmica i social que es vivia a Alemanya passada la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència del Tractat de París, Alemanya capitulava i acceptava la seva derrota sense condicions, cosa que va suposar per al país un retrocés en tots els sentits i un ofec econòmic que va originar, com a efecte contrari, el despertar del sentiment nacionalista. Aquest seria aprofitat en el moment just pel Partit Nacionalsocialista Alemany per a apel·lar al poble a rebel·lar-se contra la situació en què es trobaven. Les conseqüències foren devastadores, tant per al país com per a la resta del món, atès que pocs anys després Alemanya procediria a l'ocupació de Txecoslovàquia, marcant així l'inici de la Segona Guerra Mundial. Les ideologies feixistes solen perdurar més enllà dels seus fundadors, de manera que un cop aquests cauen, llurs doctrines segueixen vigents per a la població, que les manté i exalta sovint anys després.

Vegeu també

- Negacionisme històric Categoria:Política ja:ファシズム

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland). Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.

Història

Article principal: Història d'Alemanya L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne". Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més. Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Alemanya Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives. En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Organització territorial

Comissió Europea

Economia

Article principal: Economia d'Alemanya Categoria:Alemanya als:Deutschland fiu-vro:S'aksamaa ja:ドイツ ko:독일 ms:Jerman roa-rup:Ghirmânii simple:Germany th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี zh-min-nan:Tek-kok

Feixisme

Vegeu també

- Negacionisme històric Categoria:Política ja:ファシズム

1936

Esdeveniments:

Naixements:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1936年 ko:1936년 ms:1936 simple:1936 th:พ.ศ. 2479

Esquerra política

En política, esquerra es refereix, sense precisió particular, al conjunt de les tendències polítiques típicament associades a qualsevol classe de socialisme o socialdemocràcia en oposició a la dreta política i al liberalisme econòmic. Aquesta accepció es deu al fet que, en l'Assemblea Constituent que es va formar a França després de la Revolució Francesa, els constituents més radicals, els jacobins, que propugnaven la transformació de la monarquia constitucional en una república federal, ocupaven el cantó esquerra de l'hemicicle legislatiu. Dins de l'esquerra, existeix un ampli espectre polític que va des de l'esquerra moderada a l'extrema esquerra. El comunisme (així com la filosofia marxista en la qual es basa) i l'anarquisme estan considerats com formes radicals d'esquerra política. L'esquerra també està associada amb els sindicats i les manifestacions, encara que aquests no siguin exclusius de l'esquerra. També es consideren d'esquerra moviments socials com el de l'alterglobalització, ecologisme, el feminisme, els okupes, el pacifisme o els punks. Els conceptes d'esquerra i dreta, de totes maneres, són relatius al país i a la situació política del propi país i del món.

Origen

És una de les paraules més antigues de la nostra llengua, anterior no només al català sinó al propi llatí. Se suposa que prové d'una llengua ibèrica de la regió dels Pirineus, anterior a l'arribada dels romans. Coincideix amb el portuguès esquerdo, amb el gascó esquerr o querr, amb esquer o esquerra en la llengua provençal de l'Oc, amb ezquerr en basc i amb izquierda en castellà. ko:좌익

Front Popular (Espanya)

El Front Popular va ser la coalició electoral dels partits polítics d'esquerres que va guanyar les eleccions espanyoles de 1936. Aquesta victòria de les esquerres va provocar que pocs mesos després l'exercit s'aixequés en el que s'anomenà el Alzamiento Nacional, encapçalat, entre d'altres, pel General Francisco Franco i que desencadenà la Guerra Civil Espanyola Categoria:Guerra Civil Espanyola

CEDA

La CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) fou una coalició de partits polítics de dretes que es va formar durant la Segona República Espanyola i que fou derrotada a les eleccions generals del febrer de l'any 1936, que donaren el triomf als partits d'esquerra agrupats en l'anomenat Front Popular. El líder de la CEDA fou José Maria Gil Robles. La CEDA fou el principal grup polític que va donar suport al cop d'estat contra el govern de la República el juliol de 1936. Categoria:Partits polítics de dretes Categoria:Partits polítics d'Espanya Categoria:Guerra Civil Espanyola

18 de juliol

El 18 de juliol és el cent noranta-novè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-centè en els anys de traspàs. Queden 166 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

- 1521 - Almenara (la Plana Baixa): les forces reialistes hi derroten els agermanats (batalla d'Almenara).
- 1922 - Barcelona: als locals del CADCI, Francesc Macià funda l'organització independentista Estat Català, seguint el precedent de la Federació Democràtica Nacionalista.
- 1998 - El Bages: s'inicien dos grans incendis forestals als termes municipals d'Aguilar de Segarra i Cardona. El foc s'extingí el dia 21 de juliol després d'haver calcinat prop de 24.000 hectàrees, el 67% de les quals eren de superfície arbrada.
- 2004 - Perpinyà (el Rosselló): Joan Laporta i representants de la Bressola signen un conveni de col·laboració amb el Barça.
- 2004 - Torrent (l'Horta): Unió Valenciana hi celebra el congrés en què es decideix la dissolució del partit. :MÓN
- 1870 - Ciutat del Vaticà (Roma): davant la presència de les tropes piemonteses a les portes de Roma, Pius IX hi clou el Concili I del Vaticà, el mateix dia que promulga el dogma de la infal·libilitat del papa.
- 1936 - el Marroc: les forces de l'exèrcit espanyol que hi ha destacades a la part del Marroc que aleshores era colònia espanyola s'aixequen contra la República: l'endemà l'aixecament s'estén a Espanya i és l'inici del que acabarà sent la Guerra Civil Espanyola.
- 2004 - Bolívia: s'hi celebra el referèndum promès per Carlos Mesa Gisbert (en fer-se càrrec de la presidència del país el 17 d'octubre del 2003), amb un aclaparador suport a la seva proposta de restituir a l'estat la propietat del gas natural mantenint, però, les concessions les multinacionals estrangeres.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1924 - Barcelona: Àngel Guimerà, escriptor català. :MÓN
- 1936 - Estoril (Estremadura, Portugal): José Sanjurjo, militar espanyol, en accident aeri quan anava a encapçalar la revolta contra la República. Have bothered and stood expensivly. A connection put. Thanks. [http://www.qiangzhe.cn/ 网络营销] [http://spaces.msn.com/members/wangluoyingxiao/ 网络营销] [http://www.hainan35.com/ 三亚旅游]

Festes:

- Santa Marina, festa major de Pratdip (el Baix Camp), on la santa té dedicada una ermita.
- Durant el règim franquista (de 1939 a 1975), es commemorava l'inici de l'anomenat "Alzamiento Nacional" que va provocar la Guerra Civil Espanyola. ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:juliol ja:7月18日 ko:7월 18일 th:18 กรกฎาคม

Guàrdia Civil Espanyola

La Guàrdia Civil espanyola és un Institut Armat fundat el 1844 pel Duc d'Ahumada, durant el regnat d'Isabel II. Es creà seguint com a model l'organització de la Gendarmeria francesa i la dels Mossos d'Esquadra de Catalunya. Altres forces similars a Europa són els Carabinieri (Itàlia) i la Guardia Nacional Republicana (Portugal).

Història

Guerres carlines Guerra civil espanyola 23 de febrer de 1981

Organització i missions

Està organitzada de forma militar, i té presència a la majoria de poblacions, fins i tot les més petites. El destacament més petit s'anomena puesto i sol estar manat per un sotsoficial. Diversos puestos, s'agrupen formant una línea, sota el comandamanet d'un oficial, i les líneas s'agrupen en companyies manades per un Capità, que normalment se centralitzen als caps de partit judicial. En molts dels casos els membres de la Guàrdia Civil, anomenats guàrdies civils, viuen a les casernes juntament amb les seves famílies. En aquells llocs que no compten amb policia autonòmica la seva tasca és la persecució de tot tipus de delinqüència, sobretot als pobles petits on no hi ha comissaries de la Policia nacional. Té les competències exclusives en la persecució del contraban, el trànsit a les carreteres i autopistes, la protecció de la naturalesa i el control d'armes i explosius.

Membres històrics

- Capità Cortes
- Antonio Escobar Huertas
- Antonio Tejero Molina

Graus

El màxim cap, amb el càrrec de director general pot ser un civil o un militar.
- Generals
- General de divisió
- General de brigada
- Oficials superiors
- Coronel
- Tinent Coronel
- Comandant
- Oficials subalterns
- Capità
- Tinent
- Alferes
- Sotsoficials
- Sotsoficial Major
- Subtinent
- Brigada
- Sergent 1r
- Sergent
- Classes de tropa
- Caporal major
- Caporal 1r
- Caporal
- Guàrdia 1r
- Guàrdia 2n Categoria:Espanya Categoria:Policia

Francisco Franco

Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seua labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa. Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la dreta en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries, el 18 de juliol de 1936 participa activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, Sanjurjo, Batet, Emilio Mola, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. I més tard, l'1 d'abril de 1939, la guerra es va donar per guanyada pels militars revoltats, i Franco es converteix així en el dictador del Govern feixista d'Espanya. El 1969 designà com a successor seu a títol de rei el príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP. Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios. Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromés a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assesinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l'informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la inpunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/impuesp.html]. També el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Enllaços externs

- [http://www.alay.com/hist2177.html Les llistes de Franco]
- [http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=968738 Els crims franquistes contra la humanitat] Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco Franco Bahamonde, Francisco

Guerra civil espanyola

Introducció

Causes

La guerra

Posició internacional

Personatges

Lleials al govern

Rebels

Escriptors i estrangers

Resum cronològic

1936

1937

1938

1939

Vegeu també

Enllaços externs

Espanya

Història

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Altes Institucions

Partits Polítics

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Conflictes territorials

Economia

Demografia

Llengua

Religió

Enllaços relacionats

Enllaços externs

1936

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1939

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Feixisme

Vegeu també

Alemanya

Història

Govern i política

Organització territorial

Economia

Feixisme

Vegeu també

1936

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Esquerra política

Origen

Front Popular (Espanya)

CEDA

18 de juliol

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Guàrdia Civil Espanyola

Història

Organització i missions

Membres històrics

Graus

Francisco Franco

Enllaços externs