:: wikimiki.org ::

Guerra Del Francès

Guerra del Francès

La Guerra del Francès o guerra de la independència espanyola fou un conflicte bèlic entre Espanya i França que s'inicia el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclou el 1814, amb el retorn de Ferran VII al poder. En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sino que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins el moment. guerra de guerrilles

Fets militars

Les primeres tropes franceses entren a Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Chabran (que ocuparien el castell de Figueres), Reille i Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis. El dia 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i Montjuïc. Arreu de Catalunya començaren enfrontaments locals: crema de paper segellat a Manresa, o la constitució de la Junta de Govern i Defensa a Lleida. El 6 i 14 de juny es donen els primers incidents bèlics importants, les batalles del Bruc, primeres victòries sobre els exèrcits napoleònics. Les tropes franceses són derrotades a la batalla de Bailén el juliol de 1808. Les forces de Saint-Cyr derroten les tropes de Vives a Llinars del Vallès i entren a Barcelona el 17 de desembre de 1808. El 26 de febrer de 1809 les tropes franceses entraren a Reus, i el 1812 fou capital del departament de Boques d'Ebre, com a part de França a la que Catalunya havia estat annexionada. Els francesos van sortir de Reus el 1814. Girona fou assetjada per Saint-Cyr entre maig i desembre 1809. El 10 de desembre Girona capitulava davant el nou cap de les tropes franceses, el mariscal Augereau, duc de Castiglione. Darrera quedava un terrible holocaust, que havia costat la vida a la meitat de la població gironina, i a més de la meitat de la seva guarnició. L'abril de 1810, s'inicia el setge de Lleida. Aquell any, l'activitat guerrillera comença a pendre força importància. El gener de 1811 es pren Tortosa. A finals de Juny de 1811, cau Tarragona, després que el marquès de Campoverde abandonés la ciutat amb l'excusa d'anar a cercar més tropes per defensar la ciutat. A finals de 1811 es pot considerar que Catalunya és totalment ocupada pels francesos. A inicis de 1812 es procedeix a una mena d'integració de Catalunya dins l'imperi napoleònic. A mitjans de 1812 el decurs dels esdeveniments militars són desfavorables als francesos. A escala europea, Napoleó pateix fortes derrotes a Rússia, i Wellington comença a obtenir victòries a la península. El general Lluís de Lacy és designat per la regència nou capità general de Catalunya. Les Corts reemplacen Lacy per Copons el febrer de 1813. El març de 1813, Josep I abandona Madrid, i el domini francès a la península inicia la seva davallada, però a Catalunya, les tropes de Suchet, vingudes des de València, restarien fins al final del conflicte. Es mantindria a Barcelona i marxaria ordenadament cap a França instal.lant-se primer a Girona i després a la línia del riu Fluvià. El general Habert va mantenir el domini de Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó. Finalment, el 28 de maig de 1814, Barcelona és deslliurada dels francesos. Catalunya és la zona de la península que pateix durant més temps l'ocupació francesa, però sense estar-ho mai del tot. Les tropes franceses dominaven viles i ciutats, però no les zones rurals, cosa que fou un constant desgast per les tropes napoleòniques.

Departaments del Principat

Per decret de Napoleó de 25 de gener de 1812 fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatre departaments a la francesa:
- Departament del Ter, capital Girona.
- Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d'Andorra.
- Departament de Montserrat, capital Barcelona.
- Departament de Boques de l'Ebre, capital Lleida. Inclosa la Franja de Ponent i exclosa la Vall d'Aran incorporada al departament de l'Alta Garona.

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103190760.htm Històries de Catalunya: Les guerres contra el francès] Categoria:Guerres catalanes Categoria:Història Contemporània de Catalunya Categoria:Història d'Espanya Categoria:Història de França

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

1808

Aquest any és popularment conegut com l'any de la vinguda del francès.

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 9 de febrer - La Jonquera (l'Alt Empordà): amb el pretext d'atacar Portugal, d'acord amb el Tractat de Fontainebleau, sota les ordres del general Duhesme, entren a Catalunya les primeres tropes franceses (Guerra del Francès).
- 28 de febrer - Barcelona: les tropes franceses hi ocupen per sorpresa la Ciutadella i el castell de Montjuïc.
- 23 de maig - València: s'hi esdevé una revolta contra l'ocupació francesa.
- 6 de juny - el Bruc (l'Anoia): s'hi esdevé el primer combat del Bruc, que es converteix en la primera victòria popular contra l'ocupació francesa (gràcies a la intervenció, segons hom explica, del timbaler del Bruc.
- 15 de juny - Martorell, Terrassa, Girona, Tortosa i Lleida: aquestes ciutats s'alcen contra els francesos. :MÓN
- 2 de maig - Madrid (Espanya): s'hi produeix un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la Guerra del Francès.
- 6 de juny - Baiona (França): Napoleó fa proclamar rei d'Espanya son germà Josep.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ko:1808년 ms:1808 simple:1808

1814

Esdeveniments:

- 25 de març – Veneçuela, els patriotes veneçolans triomfen a San Mateo.
- 28 de maig - Barcelona, es retiren les tropes franceses, que l'han ocupat a l'anomenada Guerra del Francès.

Naixements:

- 16 de desembre - Reus (el Baix Camp): Joan Prim, militar i polític català.

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1814년 ms:1814 simple:1814 th:พ.ศ. 2357

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats

- Catalunya:
- Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
- Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
- Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
- Perpinyà, capital del departament.
- Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
- Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
- Montserrat, Montseny
- Maestrat
- Rius principals
- Tet
- Fluvià
- Ter
- Llobregat
- Foix
- Francolí
- Gaià
- Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen

- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs

- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

1808

Aquest any és popularment conegut com l'any de la vinguda del francès.

Esdeveniments:

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ko:1808년 ms:1808 simple:1808

Figueres

- Figueres, municipi català de la comarca de l'Alt Empordà.
- Figueres, municipi valencià de la comarca de l'Alt Palància.

13 de febrer

El 13 de febrer és el quaranta quart dia de l'any del calendari gregorià. Queden 321 dies per a finalitzar l'any i 322 en els anys de traspàs. ----

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

29 de febrer

El 29 de febrer és el cinquanta-novè dia dels anys de traspàs del calendari gregorià. Aquest dia només existeix en aquests anys, és a dir cada quatre anys (vuit en els tombants dels segles el número d'ordre dels quals no és múltiple de 4). ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes i commemoracions:

---- Un dia abans / Un dia després Categoria:febrer ja:2月29日 ko:2월 29일 simple:February 29 th:29 กุมภาพันธ์

Montjuïc

- Toponímia: és el nom de dues muntanyes de Catalunya i una de Menorca (Santa Àgueda) i dos llogarets catalans. Aquest topònim significa literalment "muntanya jueva".
- Muntanyes:
- Montjuïc (Barcelona)
- Montjuïc (Girona)
- Montjuïc (Menorca)
- Llogarets:
- Montjuïc (Avinyonet del Penedès)
- Montjuïc (Font-rubí)

Manresa

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de Manresa respecte el Bages
Bages

Manresà, manresana

68.505 hab.

41,66 Km²

1.644,38 hab/Km²

238 m

Entitats de població

Manresa és la capital de la comarca del Bages, a Catalunya. La seva població era de 68.505 habitants l'any 2004. El seu terme municipal, ocupa una superfície de 41,66 Km².

Geografia

Ciutat situada al Pla de Bages, al cor de Catalunya. El riu Cardener passa pel sudoest de la ciutat , tot i que el municipi utilitza per a beure l'aigua del riu Llobregat, recollida al seu pas per Balsareny i transportada a Manresa per La Sèquia fins al Parc de l'Agulla. L'orografia urbana està clarament marcada per l'existència de varis turons (Puigcardener, Puigmercaldal, Puigterrà, Puigberenguer i Tossal dels Cigalons ).

Població

D'acord amb l'actualització del padró municipal la ciutat tenia l'any 2004 un total de 68.505 habitants. padró

Administració

L'[http://www.ajmanresa.org Ajuntament de Manresa] està situat en un edifici històric a la Plaça Major. En ple nucli antic. Hi ha la seu del [http://www.ccbages.org Consell Comarcal del Bages]

Mitjans de comunicació

El [http://www.regio7.com Regió 7] és un diari d'orígen manresà, i dirigit a les comarques de la catalunya central. [http://www.ctvl.org/tvmanresa/ Televisió de Manresa] és una emisora local integrada dins de Regió 7. [http://www.latele.cc TLB] és una emisora d'abast supra-comarcal. S'autodefineixen com l'emisora de Manresa, el Bages i el Berguedà. El [http://www.elpou.net Pou de la Gallina] és una revista mensual d'abast manresà. El [http://www.manresa.ca Manresa.ca] és el portal de Manresa i de la comarca del Bages. [http://www.guiamanresa.com www.guiamanresa.com] és una guia cultural, comercial i social de la ciutat Manresa i de la Catalunya Central.

Monuments i llocs d’interès

Són d'especial interès;
- La ruta Medieval;
- La Seu [http://www.guiamanresa.com/laseu El salvament de la Seu] Web temàtica sobre el salvament de la Seu de Manresa l'any 1936.
- El Pont Vell
- El Pont Nou
- El Carrer del Balç
- La Muralla
- La ruta Barroca;
- La Cova de Sant Ignasi
- El Museu Comarcal de Manresa
- El Palau de Justícia
- L'Ajuntament
- Ca l'Oller
- La Capella del Rapte
- La Capella de Sant Ignasi Malalt
- La ruta Modernista;
- Cal Jorba
- El Casino
- Casa Lluvià
- Casa Torrents (La Buressa)
- Convent de Santa Clara
- Museu de la Tècnica

Fires i Festes

- Febrer; [http://www.festesdelallum.org Festes de la Llum] (festa major d'hivern) i [http://www.aixada.com/ Fira de l'aixada] (mercat medieval)
- Setmana santa; Processó
- Agost; Festa major i Festa Major Alternativa.
- Octubre; Festival internacional de cinema negre de manresa [http://www.cinemanresa.con]
- Octubre; Setmana solidària, fira d'ONGs
- Octubre; Ecoviure [http://www.ecoviure.org]
- Novembre; Fira d'espectacles d'arrel tradicional [http://www.tradifiramanresa.com] Categoria:Bages

Lleida

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de Lleida respecte el Segrià
Segrià

Lleidatà, lleidatana

119.935

211,7 Km²

566,5 hab/Km²

155 m

Entitats de població

m m m m Lleida és la capital de la comarca del Segrià i de la Província de Lleida.

Geografia i història

La ciutat de Lleida està situada al voltant d'un turó esglaonat, el Turó de la Seu, a la banda dreta del riu Segre, a 154,65 m d'altitud (al pòrtic de la Seu Nova). Dista 160 km de Barcelona, 103 de Tarragona i 146 de Saragossa. La part superior del Turó de la Seu sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa mora i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de la revolució industrial i demogràfica del segle XIX. Amb la seva demolició, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que oferien el riu Segre i la via del tren (que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal i com ho va fer). De fet, la seva situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s'estaven expandint cap a l'interior de la península. D'aquesta manera Iltirda (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca, i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d'aquí a la península Itàlica). Amb la conquesta musulmana, Lleida es converteix en un important mercat i nucli militar proper a la frontera amb els cristians. Quan s'incorpora als regnes cristians, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava de Barcelona a Sant Jaume de Galícia. Lleida és, doncs, des de fa molt de temps, un nucli estretament relacionat amb les xarxes de comunicacions que hi conflueixen, no com a inici o final, sinó com a important lloc de pas. Aquesta situació explicaria en part el perquè del menor desenvolupament industrial d'aquest nucli: les indústries estan en d'altres nodes, i en aquest només conflueixen xarxes de transport. Però la realitat no és tan simple: Lleida també és el centre d'una important regió agrícola i ramadera, que centralitza la distribució dels seus productes cap als nodes industrials. Aquesta regió, lluny de divisions polítiques, inclou tota l'actual província i bona part del territori de la Franja de Ponent. Resulta interessant assenyalar que el 76% del municipi de Lleida està ocupat per conreus de regadiu, fet possible gràcies a la construcció de canals (des de l'edat mitjana, però sobretot a finals del segle XIX i principis del XX). Al voltant de la ciutat hi ha l'Horta de Lleida, masies amb un tros de terra al voltant agrupades en partides que són una de les particularitats de la ciutat i un dels seus patrimonis naturals, juntament amb el parc natural de La Mitjana, al costat de les comportes del Segre, i part de la timoneda d'Alfès.

Clima

El clima és continental i àrid amb temperatures mitjanes que absten entre els 14-16º i oscil·lacions que van entre els 38º de l'estiu a 0º a l'hivern. Les precipitacions són escasses i irregulars i hi són habituals els bancs de boira per la seva situació a la fondalada del riu Segre.

Districtes i entitats de població

- Centre històric
- Rambla de Ferran - Estació
- Universitat
- Príncep de Viana - Clot
- Instituts - Templers
- Xalets - Humbert Torres
- Camp d'Esports
- Joc de la Bola
- Mariola
- Balàfia
- Secà de Sant Pere
- Pardinyes
- Cappont
- Bordeta
- Magraners
- Polígon - Vilanoveta
- Ciutat Jardí Ciutat Jardí

Esports

Entre les societats esportives més importants de la ciutat de Lleida cal destacar-ne:
- Unió Esportiva Lleida (futbol)
- Club Bàsquet Lleida
- Lleida Llista Blava (hoquei patins)

Enllaços externs

- [http://www.lapaeria.es Ajuntament de Lleida]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=2512070005&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=25120 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7845104&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa de Lleida al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França]
- Les constitucions catalanes a l'[http://www.paeria.es/cultura/cast/publicaciones/usatges.html Ajuntament de Leida], Categoria:Lleida

14 de juny

El 14 de juny és el cent seixanta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el cent seixanta-sisè en els anys de traspàs. Queden 200 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1323 - Càller (Sardenya): l'infant Alfons hi desembarca i inicia la conquesta de Sardenya. :MÓN
- 1982 - Illes Malvines: rendició de les tropes argentines a Port Stanley, la guerra estava apunt d'acabar.
- 1985 - Grècia-Liban-Algèria: El vol 847 de la TWA es segrestat per l'organització terrorista Hezbollah.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1928 - Che Guevara, líder de la guerrilla cubana, d'origen argentí

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1986 - Jorge Luis Borges, escriptor Argentí (n. 1899)
- 1994 - Los Angeles (Califòrnia, EUA) - Henry Mancini, compositor de música per a cinema.

Festes:

---- Un dia abans /