:: wikimiki.org ::

Guerres Púniques

Guerres púniques

Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics).

Història

La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Àsdrubal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas.

La primera guerra púnica

262 aC - 241 aC començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina. La guerra passà al mar, originàriament dominat pels cartaginesos, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC). Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega. ----

La segona guerra púnica

segona guerra púnica 219 aC - 202 aC partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília. Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls, penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trebia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannes), i s'establí a Càpua. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal. Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Escipió dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC). Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar. ----

La tercera guerra púnica

149 aC - 146 aC fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago. Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada a l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana. categoria:Guerres categoria:Antiga Roma Categoria:Orígens de Catalunya ja:ポエニ戦争 nb:Punerkrigene

Guerra

La guerra és l'enfrontament entre països, o d'altres organitzacions armades, amb l'ús de violència i d'armes. De vegades, es fa la distinció entre conflictes armats i guerres. D'acord amb aquest punt de vista, un conflicte només seria una guerra si els bel·ligerants han fet una declaració formal de guerra. Al llarg de la Història, hi ha hagut guerres pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per mantenir o canviar balanços de poder, per qüestions de legalitat, per tal de dirimir disputes economiques o territorials, o altres causes. Normalment, les raons que porten a la guerra entre dos estats són complexes, però amb un important factor econòmic. Militarment, l'objectiu en la guerra és la victòria sobre l'enemic. Per això, cal establir una superioritat armamentística i humana, que obligui al contrari a la rendició o a proposar un armistici. La pràctica totalitat de guerres causen gran nombre de víctimes, no només entre els combatents, sinó també en la població civil. A més, les guerres donen lloc també a greus violacions dels drets humans. Tot i que s'han establert convenis internacionals per limitar la mortaldat causada en les guerres, i garantir un tracte digne als presoners, aquestes convencions s'ignoren molt sovint en la pràctica. La diferència entre la guerra en aparença i la guerra a la pràctica es basa en que les parts enfrontades intenten mantenir una imatge d'honor i legitimitat de la seva causa, mentre practiquen una sistemàtica transgressió de tota norma de respecte humà. La guerra parteix de la visió més extrema de que la fi justifica els mitjans.

Enllaços relacionats

- Conflictes armats Categoria:Guerra ja:戦争 ms:Peperangan simple:War

Roma

] Roma és la capital d'Itàlia, de la regió del Laci i de la província homònima. Està situada vora el Tíber, a 22 km de la Mediterrània. De vegades se l'anomena "la ciutat dels set turons" (Aventí, Celi, Capitoli, Esquilí, Palatí, Quirinal i Viminal). L'any 1991 tenia una població de 2.770.000 habitants (anomenats romans), i de més de tres milions l'aglomeració urbana. Es troba a 1º54 nord i 12º30 est, a 37 m d'altitud, i ocupa una superfície de 1.285 km2. L'alcalde actual és Walter Veltroni, de centre-esquerra. Té una taxa d'atur al voltant del 12,5%. La ciutat del Vaticà és un enclavament extraterritorial que inclou la basílica de Sant Pere, així com altres edificis romans. Constitueix l'Estat de la Ciutat del Vaticà. Segons la mitologia romana, Roma deu el nom al seu fundador, Ròmul. La data mítica de la seva fundació és el 753 aC, punt de partida del calendari romà, que compta ab Urbe condita, «des de la fundació de Roma». Aquesta data és confirmada per l'arqueologia, i actualment els historiadors consideren que efectivament en aquesta data es va dur a terme un reagrupament de diverses tribus arran del qual es va fundar un primitiu centre urbà. Des d'aquesta ciutat es van estendre els romans i van formar el seu imperi.

Monuments romans

Roma, per la seva història i la seva situació entremig de turons, és molt rica en monuments, museus i vistes panoràmiques. A més, és la ciutat més visitada del món, amb uns 12 milions de turistes l'any. Vet aquí alguns dels monuments i museus més coneguts:

Roma antiga

imperi]
- l'Arc de Constantí
- l'Arc de Titus
- el Coliseu
- el Fòrum Romà i els Fòrums Imperials
- el Capitoli i els Museus Capitolins
- les termes: Termes de Caracal·la, Termes de Dioclecià
- el Panteó de Roma
- l'Ara Pacis Augustae
- les catacumbes ñl shg sg jnshbystvcdf shbv vfdbvgbx napo9 nsjb hbfcvshvybh

Roma barroca

catacumbes]
- les places: la Piazza Navona, la Piazza del Popolo
- els museus: Galeria Borghese, Galeria Doria-Pamphili, Galeria Barberini, Palau Massimo alle Terme
- les esglésies: Església del Gesù, Basílica de Sant Joan de Laterà, Basílica de Santa Maria la Major
- les fonts: Fontana di Trevi, la Font dels Rius de la Piazza Navona
- el Palau Farnese
- la Vil·la Mèdici

Roma contemporània

- el Monument de Víctor Manuel II, més conegut com la «màquina d'escriure»
- el Palau de Montecitorio, seu del Parlament italià
- el Palau de Justícia de la Piazza Cavour
- el barri de l'EUR

Pàgines que s'hi relacionen

- Imperi Romà
- Arquitectura Romana
- Roma (Regne i República)

Enllaços externs

- [http://www.compart-multimedia.com/virtuale/ Galeria de fotos i panoramas], en italià i anglès
- [http://www.comune.roma.it/ Web oficial de l'Ajuntament de Roma]
- [http://www.rome.info/pictures/ Fotos de Roma]
- [http://www.catalansaroma.it/ Associació Catalans a Roma] Categoria:Ciutats d'Itàlia Categoria:Capitals d'estats independents als:Rom ja:ローマ ko:로마 simple:Rome

Occident

L' oest és un dels quatre punts cardinals. També rep el nom de occident o ponent, ja que és en l'oest on es posa el Sol. Categoria:Cartografia ja:西 simple:West

Anníbal

Anníbal (247 aC – 182 aC) fou un polític, i cabdill militar de l'antic imperi cartaginès. És conegut per les seves fites en la Segona Guerra Púnica, commandant un exèrcit a través de la península ibèrica, travessant els pirineus i els alps per arribara al nord d'itàlia i vencer als romans. romans Categoria:Militars

Roma

Monuments romans

Roma antiga

Roma barroca

Roma contemporània

- el Monument de Víctor Manuel II, més conegut com la «màquina d'escriure»
- el Palau de Montecitorio, seu del Parlament italià
- el Palau de Justícia de la Piazza Cavour
- el barri de l'EUR

Pàgines que s'hi relacionen

- Imperi Romà
- Arquitectura Romana
- Roma (Regne i República)

Enllaços externs

262 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Roma

Monuments romans

Roma antiga

Roma barroca

Roma contemporània

- el Monument de Víctor Manuel II, més conegut com la «màquina d'escriure»
- el Palau de Montecitorio, seu del Parlament italià
- el Palau de Justícia de la Piazza Cavour
- el barri de l'EUR

Pàgines que s'hi relacionen

- Imperi Romà
- Arquitectura Romana
- Roma (Regne i República)

Enllaços externs

Sicília

Sicília és l'illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Nàpols, entre la mar Tirrena i la Jònica, que pertany a l'estat Italià. La capital és Palerm. És dividida en nou províncies. La població de Sicília és de prop de 5.100.000 habitants i la capital és Palerm.

Història

La població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar de 1282 a 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com a les Vespres Sicilianes, el rei català, Pere el Gran entrà a aquesta l'illa i les de Malta i Gozzo.

Vegeu també

- Vespres Sicilianes

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103452577.htm Històries de Catalunya: El problema de Sicília]
- [http://www.regione.sicilia.it/ Regió de Sicília]
- [http://sicilia.indettaglio.it La Sicilia en detall] Categoria:Itàlia ja:シチリア島 ko:시칠리아 zh-min-nan:Sicilia

256 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

241 aC

Esdeveniments:

- 10 de març - mar Tirrena, prop de les illes Ègades: els romans hi derroten la flota cartaginesa: acaba la primera guerra púnica.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Illa

:Pel que fa al municipi del Rosselló, seu del vescomtat d'Illa, vegeu Illa (Rosselló). Una illa és un territori terrestre envoltat d'aigua, ja sigui de mar, de riu o de llacs. El que distingeix les illes marítimes dels continents és el fet que són d'unes dimensions inferiors. Pàgines que s'hi relacionen:
- Illes del món categoria:Illes categoria:Geografia ja:島 ko:섬 ms:Pulau simple:Island th:เกาะ

238 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Mercenari

wiktionary:Mercenari

Cartago

Cartago va ser una ciutat antiga, situada a 17 km de la Tunis actual (Tunísia). Va ser la capital de l'estat cartaginès fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important. Originàriament va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l'any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. N'ha estat discutida recentment la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del segle VIII aC. De l'època cartaginesa no són coneguts vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la tercera guerra Púnica, després d'un setge desesperat i famós. En resten, però, l'estructura del port, un santuari anomenat arbitràriament de Salambó, dedicat a Tanit i a Baal-hammon, i un gran conjunt de necròpolis. Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms segons els sectors. La part més antiga, dels segles VII-VI aC, correspon a les zones anomenades de Dermech i Douimes. Segueixen Ancona, del segle V aC, Ard el Kheraib i Dar el Morali, del segle IV aC, mentre que l'època final es troba representada sobretot a les zones de Santa Mònica i Odèon. Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica, conservats ara sobretot al Musée du Bardo de Tunis. A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. Un primer assaig de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aC amb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental, i va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma i Alexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli. També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: termes, el teatre, un gran aqüeducte, i cases, algunes de les quals decorades amb mosaics notables. A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic. Hi van viure Tertul·lià, que n'era originari, i Agustí d'Hipona, entre d'altres. Hi van tenir lloc diversos concilis i sínodes, entre els quals van destacar els presidits pel bisbe Cebrià (248-58), sobre els apòstates, i pel bisbe Aureli (393-430), sobre les heretgies donatista i pelagiana. El 439 va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vandàlica nord-africana, fins que els bizantins la van conquerir en temps de Justinià, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari. Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament. Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà. Categoria:Fenícia Categoria:Tunísia ja:カルタゴ ko:카르타고

Sardenya

Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km² i una població, l'any 2001, d'1.631.880 habitants. La capital n'és Càller. Es divideix en quatre províncies: Càller, Núoro, Oristany i Sàsser. La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte de l'italià, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengues autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià estàndard en les noves generacions. A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià. L'any 1353 Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb una ciutat, l'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant. Categoria:Itàlia Categoria:Illes ja:サルデーニャ島

Còrsega

Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) és una illa mediterrània de 8.748 km², situada a latituds (entre 41º i 43º de latitud Nord) sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km² i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l'Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital n'és Ajaccio (o Aiacciu) i les ciutats principals són Bastia, Corte (o Corti) i Sartène (o Sartè).

Geografia

Sartène Allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa provençal (França), a 82 km de la costa toscana (Itàlia) i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal també remarcar les illes i illots de l'arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo, Giglio. El braç de mar entre Còrsega i Sardenya, l'estret de Bonifacio (les Boques de Bonifaziu), és poc profund, en canvi el que la separa de l'arxipèlag toscà és més marcat (de 400 a 500 m de profunditat).

Geologia

Còrsega és una veritable muntanya dins la mar Mediterrrània, i ofereix grans regions naturals que corresponen a diversos conjunts geològics:
- Còrsega cristal·lina
- Còrsega alpina
- Depressió central
- Plana oriental
- Còrsega calcària

Història

El 1297, el Papa Bonifaci VIII concedí Còrsega a Jaume II de Catalunya-Aragó. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II. L'any 1353, Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El 23 de juliol de 1409, el rei Martí I de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català Hug Bonapart. El 1448, el Papa Nicolau V va cedir els drets sobre Còrsega als genovesos. L'illa passà de genovesos a francesos diversos cops fins que Napoleó l'annexionà a França el 1766.

Bibliografia

- GAMISANS, J.: La végétation de la Corse. Ais de Provença: Édisud, 1999. 391 pàgs. ISBN 2-7449-0083-4 Categoria:Regions de França Categoria:Illes ja:コルシカ島

Segona guerra púnica

La segona guerra púnica fou la segona de les tres guerres púniques més importants entre Roma i Cartago.

Roma després de la guerra

La Segona guerra púnica va portar a un empobriment general. Després de la batalla de Cannas es va establir una Comissió per administrar les finances de l'Estat, confiada fins aleshores als qüestors civils i militars. Aquesta comissió estava composta de notables amb extenses atribucions sobre impostos i administració de les rendes públiques, i els seus integrants eren els Triumvirs Banquers (Tresviri Mensarii). La devaluació monetària i la compra de proveïments a crèdit van ser les mesures principals adoptades pels triumvirs. Un moviment patriòtic va recórrer l'exèrcit, i en una decisió espontanea els soldats de les classes altes van renunciar a la seva paga. Els esclaus que havien estat alliberats a canvi d'entrar a l'exrcit, van demorar el seu alliberament fins a l`'acabament de la guerra. Les corporacions encarregades de realitzar treballs públics, administrar edificis i organitzar celebracions, van realitzar gratuïtament les seves feines. Es va fer un emprèstit entre els rics per construir una esquadra. Les reserves del Tresor van ser íntegrament gastades. Malgrat tot l'Estat no podia fer front a les despeses i va haver de suspendre's el pagament dels soldats de les classes baixes. El reclutament havia deixat als camps sense gent per treballar-los (quan no era la mateixa guerra la que impedia els cultius). Molts camps van quedar erms. Molts pobres sol es van salvar de morir de fam (més per carestia que per falta absoluta d'aliments) per l'arribada de blat egipci i sicilià, que va fer baixar els preus. Cannas Els aliats llatins (llevat de les colònies) i etruscs van flaquejar. Però la guerra va acabar amb l'eliminació política de Cartago, que va passar a ser un Estat de segon ordre. Això va permetre crear nous terrenys agrícoles i restablir l'economia. Així la ciutat de Capua, aliada d'Aníbal, va ser declarada aldea, i totes les seves terres van passar al Ager Publicus i van ser parceladas i repartides entre petits propietaris. Altres ciutats o pobles que van estar contra Roma van patir igual o pitjor sort; els brucis, per exemple, van ser reduïts a un estat de semi-esclavitud i se'ls va prohibir portar armes. Altres ciutats d'Apúlia, Lucania i Samni van perdre gran part dels seus territoris i en ells es van establir colònies el 194 aC. Algunes ciutats es van convertir en fortaleses llatines i fins a van canviar el seu nom. Com havia més terres parceladas que veterans llicenciats o pagesos pobres per treballar-les, la majoria de les noves terres adquirides van quedar en el Ager Publicus i sovint es van convertir d'horts a terres de pastures. Els processos públics van sovintejar i les confiscacions van ser molt nombroses. La població de Roma va disminuir en una quarta part, i es calcula que van morir uns tres-cents mil italians. Al senat sol 123 llocs estaven coberts i va caldre buscar 177 nous senadors. Quatre-centes ciutats van quedar desertes. Van sorgir bandes d'esclaus i de pobres o arruïnats, dedicades al robatori i al pillatge (el 185 a C se sap que sol a Apúlia van ser capturats set mil lladres o esclaus). Com en moltes terres només van restar els esclaus, la seva producció va decaure apreciablemenet. Els romans van aprendre en aquesta guerra que el blat podia ser portat a Roma des d'altres països (Egipte, Sicília...) i que no sempre calia que ho cultivessin ells mateixos. Categoria:Guerres

219 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Sicília

Història

Vegeu també

- Vespres Sicilianes

Enllaços externs

Sagunt

Sagunt (històricament conegut com a Morvedre) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Camp de Morvedre. La ciutat té dos nuclis principals: el casc històric a les faldes del castell i del teatre romà, i el Port de Sagunt, situat a la costa a 4 quilòmetres del casc històric.

Enllaços externs

- [http://www.aytosagunto.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat]. Categoria:Camp de Morvedre

Alps

Els Alps són una important cadena de muntanyes situada a l’Europa central. El seu punt culminant és el Mont Blanc, amb 4.810 metres d’altitud. Al voltant dels Alps –afavorit per rius importants de cabal uniforme i riques terres de conreu– es va edificar la important civilització que avui coneixem.

Descripció física

Serralada en forma d’arc de 1.000 quilòmetres de longitud per 400 quilòmetres d’amplada màxima. Hi són nombroses les muntanyes de més de quatre mil metres. És, doncs, un accident orogràfic important de l’escorça de la Terra. Amb criteris geològics i geogràfics es poden dividir en tres sectors diferenciats:
- Els Alps Occidentals, que anirien des de les primeres elevacions a prop de la mar Mediterrània fins al Valais. Els Alps Marítims i el massís del Mont Blanc en són els blocs més importants.
- Els Alps Centrals, des del Valais fins als Grisons. Tot el Valais amb el massís més important dels Alps, el Mont Rosa i l'Oberland.
- Els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l’est i el sud. El Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants. Les darreres elevacions en aquesta direcció arriben fins a les primeres d’un altre gran massís: els Carpats. Carpats

Formació dels Alps

La formació d’aquesta serralada és complexa, producte d’una sèrie de moviments tectònics produïts al Mesozoic (era Secundària, de 245 a 65 milions d’anys enrere) i al Cenozoic (a la seva primera part, l'era Terciària), que varen abastar des del Magrib fins als Urals. L’existència de grans fosses marines en aquestes regions i el seu posterior tancament a causa de la convergència de les plaques continentals africana i europea va provocar enormes plegaments, en sentit nord i oest primer, i després en sentit sud i est. Aquests plegaments van ser la causa que les plaques sedimentàries de superfície fossin desplaçades a les mateixes direccions que els plegaments. Tanmateix, en temps posteriors als moviments de compressió, s'hi van donar desplaçaments d'extensió, per flexió de les zones aixecades, cosa que va donar lloc a la difícil orografia actual dels Alps.

Els quatre mil dels Alps

Així com als Pirineus l’elevació de les muntanyes més importants depassa els tres mil metres i a l'Himàlaia els vuit mil, els Alps s’expliquen com una successió de muntanyes de més de quatre mil metres. Himàlaia És clar que el seu nombre pot variar en funció dels criteris amb què es determini si una elevació o una altra és un cim independent o no. Es considera, però, que hi ha 67 cims principals o més característics que depassen aquesta alçada, concentrats als sectors central i occidental principalment. Una relació força acceptada és la següent, amb distribució per massissos d'est a oest.
- Sector dels Grisons:
- Bernina 4.049
- L'Oberland:
- Schreckhorn 4.078
- Lauteraarhorn 4.042
- Finsteraarhorn 4.273
- Aletschhorn 4.195
- Jungfrau 4.158
- Mönch 4.099
- Gross-Fiescherhorn 4.049
- Hinter-Fiescherhorn 4.025
- Gross-Grünhorn 4.044
- Valais (zona del Mischabel):
- Lagginhorn 4.010
- Weissmies 4.023
- Lenzspitze 4.294
- Nadelhorn 4.327
- Hohberghorn 4.219
- Durrenhorn 4.035
- Dom 4.545
- Taschhorn 4.490
- Valais (zona de Saas):
- Alphubel 4.206
- Allalinhorn 4.027
- Rimpfischhorn 4.199
- Strahlhorn 4.190
- Valais (massís del Mont Rosa):
- Nordend 4.609
- Dufourspitze 4.634
- Grenzpifel 4.618
- Zumsteinspitze 4.563
- Signalkuppe 4.556 (anomenat també Punta Gnifetti)
- Parrotspitze 4.436
- Ludwigshöhe 4.341
- Schwarzhorn 4.322 (anomenat també Corno Nero)
- Balmenhorn 4.167
- Piràmide Vincent 4.215
- Punta Giordani 4.046
- Valais (vall de Zinal):
- Bischorn 4.153
- Weisshorn 4.505
- Zinalrothorn 4.221 (anomenat també Piràmide de Zinal)
- Obergabelhorn 4.063
- Dent Blanche 4.356
- Valais central:
- Liskamm 4.527
- Naso 4.220
- Felikhorn 4.174
- Càstor 4.228
- Pòl·lux 4.092
- Breithorn 4.165
- Roccia Nera 4.075
- Cervino 4.478 (anomenat també Matterhorn)
- Dent d’Herens 4.171
- Valais occidental:
- Combin de Tsesseta 4.141
- Grand Combin 4.314
- Combin de Valsorey 4.184
- Massís del Mont Blanc
- Aiguille Verte 4.122
- Grande Rocheuse 4.102
- Aiguille du Jardin 4.035
- Les Droites 4.000
- Les Grandes Jorasses 4.208
- Pointe Whymper 4.184
- Aiguille de Rochefort 4.001
- Dome de Rochefort 4.015
- Dent du Géant 4.013
- Mont Blanc du Tacul 4.248
- Mont Maudit 4.465
- Mont Blanc 4.807
- Aiguille de Bionnassay 4.052
- Mont Brouillard 4.053
- Aiguille Blanche 4.112
- Alps de Graies
- Gran Paradiso 4.061
- Massís dels Ecrins
- La Barra dels Ecrins 4.101

Les glaceres

Les glaceres alpines actuals són restes només de la gran glaciació quaternària i continuen, a més, en constant i ràpid retrocés. Malgrat això, amb dades del final del segle XX, es poden comptar molt nombroses glaceres, repartides per tota la serralada. Les més extenses, d'est a oest, són:
- La glacera d’Alestch, amb el Konkordiaplatz, que forma un conjunt de 130 quilòmetres quadrats de superfície. La seva llengua s’estén en una longitud de 27 quilòmetres. És la glacera més extensa d’Europa.
- El Gornergletscher, al Valais, amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats i un recorregut de 12 quilòmetres. El clima sec d’aquella zona l’afecta molt especialment i és una de les glaceres en què s’aprecia millor el fenomen de recessió.
- Argentière, ja al massís del Mont Blanc, amb el conjunt de glaceres que el formen ocupa 24 quilòmetres quadrats i té un recorregut de cinc quilòmetres. Aquesta glacera ha tingut al darrer segle espectaculars moviments d’avanç, provocats per l’acumulació a la part mitjana de seracs caiguts de les crestes laterals, i ha arribat a afectar en el seu moviment algunes instal•lacions de l’estació d’esquí que hi ha a la zona. De totes maneres, i malgrat aquests avenços, des del 1900 la seva zona de fusió ha pujat uns 400 metres.
- La Mer de Glace, a la Vallée Blanche, també al massís del Mont Blanc, amb sis quilòmetres de recorregut. Des del començament del segle XX (al 1908) i com un atractiu turístic es pot visitar –la seva base- amb el ferrocarril de Montenvers, que surt de Chamonix. Quan es va construir aquest ferrocarril, l’estació d’arribada quedava uns cinquanta metres per damunt de la gelera, i avui en són quasi tres-cents.
- Glacier des Bossons. El gel que l’ha format baixa -en part almenys- des del pic del Mont Blanc i té un fort pendent mitjà, uns 45º, cosa que fa que sigui una de les glaceres alpines de més ràpid desplaçament, uns 190 metres anuals. Només altres glaceres alpines més petites i penjades superen aquesta velocitat.

Fauna i flora alpines

Als Alps, els hàbitats vénen determinats per l’alçada; així, fins als 600 o 800 metres d’altitud, allí on ha estat possible, les terres s’han dedicat als conreus: alfals, panís, blat, raïm, patates i fruiters en són els cultius més freqüents. A continuació les zones boscoses: faig, roures i coníferes de moltes espècies, de les quals n’hi ha que són de fulla caduca i que arriben –als llocs adients- fins a dos mil metres d’alçada. En general, però, per damunt de 1.500 metres, allí on s’ha format terra suficient per suportar-ho, dominen els prats d’herba per dallar i les pastures. La supervivència de les diverses espècies d’animals salvatges ha estat condicionada també per l’existència de grans extensions del tot inhabitables: les glaceres i les altes crestes. A la resta del territori es troben els següents mamífers: el cabirol, l’isard, el cérvol i la cabra muntesa d'una espècie coneguda allà com stambecco (Capra ibex) (aquesta darrera només a la zona dels Alps de Graies). L’ós bru i el llop, almenys en completa llibertat, són només un record del passat. glaceres Són molt més freqüents el porc senglar, la guineu, l’esquirol, la marmota i la llebre. Aquestes dues darreres espècies ocupen zones elevades, aparentment molt per damunt de la línia de vegetació. Als boscos, més difícils de trobar però, també hi ha teixons, genetes, petits mustèlids i el porc espí. Les aus més visibles són l’àliga i el voltor, les gralles i els corbs. Una d’aquestes espècies de carronyaires (la gralla de bec groc) és capaç de pujar dalt de tot dels cims més freqüentats, per hostils que en siguin les condicions, al darrere dels grups d’alpinistes, mentre espera que li ofereixin menjar. Al vessant sud dels Alps s’ha reintroduït amb èxit el trencalòs. Als rius, l'única espècie és la truita, encara que n’hi ha de diverses classes, algunes de foranes. Val a dir que fins i tot fora de les zones d’especial protecció, els boscos i els animals són tractats amb molta cura a tota la zona dels Alps, en molts casos com un atractiu turístic, molt mes valuós i rendible que la fusta dels arbres i la carn o la pell dels animals. Prova d'això és que el tímid esquirol és freqüent fins i tot als jardins dels poblets i de les ciutats.

L'home als Alps

L’ocupació humana a la serralada és relativament molt moderna. Es considera que fa només uns cinc mil anys que s'hi van començar a instal•lar les primeres poblacions permanents. Les grans glaceres, en el seu retrocés, van alliberar grans extensions de terres planes, cobertes amb el pas del temps per sediments fèrtils, a tots dos vessants de la serralada, que al seu moment serien ocupades per l’home, en el seu procés d’expansió. No és fins a l’època de la conquesta romana que es tenen dades històriques de la població humana als Alps. En aquells moments les principals tribus –d’origen cèltic- eren els úbers, els seduns, els veragres, els nantuals, els lepontins, els rètics i i els salassos. Les invasions romanes des del sud i les germàniques (longobards) des del nord van empènyer grups de població a ocupar valls de l’un o l'altre costat de la serralada, travessant els elevats ports de muntanya, cosa que explica l’alternança de les diverses cultures idiomàtiques. De forma semblant a com va passar als Pirineus, es va donar un curt període d’invasió i de dominació musulmana, cap allà al segle X, però que va ésser fortament reprimida i de la qual no queden sinó unes poques restes –en forma de torres o fortificacions militars- a les parts més accessibles dels Alps. Conseqüència dels moviments de població són els idiomes que actualment s'hi parlen: el francès, que és l'idioma de la política i la cultura, i que domina en exclusiva la part oest. L’alemany a la part nord, i que s’imposa al mon de la indústria a Suïssa i al Tirol, així com a determinades valls del vessant sud en forma de dialectes: la vall de Gressoney i d’Ayas, i a la població de Breuil, a la vall de Cervinia, totes aquestes ja a Itàlia. El romanx és l'idioma comú a la zona dels Grisons i la part alta de la vall del Rin. Aquest idioma té, a més, nombrosos dialectes, però entre tots són a penes utilitzats per cinquanta mil persones. El ladí es parla a Itàlia, on està restringit pràcticament a la zona dels Dolomites, i a les valls del sud-est suís. En forma de dialectes, molt barrejat amb el romanx i sense la categoria de llengua escrita, es parla a zones del Tirol. Suïssa, país alpí, ha esdevingut un exemple de convivència i tolerància idiomàtica: té quatre idiomes oficials, molt diferents entre ells i també respecte a la seva extensió. Malgrat això no es donen conflictes entre els naturals d’una o una altra parla. Políticament sempre neutral, manté, també, una exquisida neutralitat interior. Durant tot el segle XX i també actualment, els Alps han esdevingut una primera destinació mundial del turisme. Amb el fons paisatgístic que els caracteritza, s’ha construït un nombre important d'estacions hivernals per a la pràctica de l'esquí alpí. Algunes són molt importants, d'altres només tenen un petit remuntador, situat –és el cas de petits pobles a les zones rurals d’Àustria- en ocasions al mateix pati de l’escola pública de la localitat. + La pràctica de l’alpinisme atreu cada estiu milers de practicants, que hi romanen, en molts casos, la temporada sencera. Així mateix, a la primavera, les ascensions i travesses d’esquí de muntanya donen vida a pobles i refugis remots, en valls apartades, sovint fora dels corrents turístics més importants. Totes aquestes activitats plegades han donat lloc a una veritable indústria de la muntanya, que a més s'està fent amb un notable respecte per l’entorn, excepte naturalment en el cas de les estacions d’esquí, que per força han d'estendre les seves instal•lacions. Aquesta indústria és molt contestada a les darreres dècades: se n'han limitat les noves instal•lacions i s'han retirat aquelles que per qualsevol raó quedaven fora de servei. Són nombrosos els grups de caràcter conservacionista i que tenen una considerable influència a la societat, que vetllen per impedir la desnaturalització de la serralada.

Adscripció política

Actualment els Alps estan administrativament repartits entre quatre estats: França, Suïssa, Àustria i Itàlia, almenys pel que fa als grans massissos, ja que també Mònaco, Eslovènia, Alemanya i Liechtenstein tenen dintre de les seves fronteres alguns estreps de la important serralada. Categoria:Alps als:Alpen ja:アルプス山脈 ko:알프스 산맥

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

Roma

Monuments romans

Roma antiga

Roma barroca

Roma contemporània

- el Monument de Víctor Manuel II, més conegut com la «màquina d'escriure»
- el Palau de Montecitorio, seu del Parlament italià
- el Palau de Justícia de la Piazza Cavour
- el barri de l'EUR

Pàgines que s'hi relacionen

- Imperi Romà
- Arquitectura Romana
- Roma (Regne i República)

Enllaços externs

Soup (disambiguation)

Soup may refer to:
- Soup as a food.
- An album by Blind Melon, Soup (album).
- A book by Robert Newton Peck, Soup (book).
- Soupy - Describing Something Smelly or Stinky (Garbage or Fart smell)

pozycjonowanie praca w anglii suplementy sylwester wycieczki szkolne

:: RELATED NEWS ::

Catalogue Köchel
Le catalogue Köchel est un inventaire quasi chronologique des œuvres de Wolfgang Amadeus Mozart, dressé par Ludwig von Köchel. Les différentes versions publiées sont les suivantes :
- première édition : publiée en 1861, par Ludwig von Köchel ;
- seconde édition : publiée en 1905, par Paul Count Waldersee ;

François Cheng
François Cheng (程抱一 Chéng Bàoyī) est un écrivain, poète et calligraphe français né le 30 août 1929 en Chine. Issu d'une famille de lettrés, il arrive en France en 1949, où il mène une carrière universitaire. Il se lance aussi dans des traductions de poèm

Ludwig van Beethoven
Ludwig van Beethoven (Bonn, 17 décembre 1770 — Vienne, 26 mars 1827) était un compositeur allemand. Véritable incarnation de l’artiste romantique, sol

Vase de Soissons
L'épisode légendaire du vase de Soissons nous est parvenu par Grégoire de Tours (dans son Historia Francorum). Il aurait eu lieu peu de temps après une bataille ayant opposé en 481 Clovis Ier, roi des Francs Saliens, à Syagrius, « roi des romains » (selon Grégoire de Tours ; il s'agissait en fait d'un aristocrate à la tête d'une coalition de troupes romaines résistant aux Francs) pou

Andromède (mythologie)
Dans la mythologie grecque, Andromède (en grec ancien Ἀνδρομέδα / Androméda « celle qui dirige les hommes »), est la fille de Céphée et Cassiopée, roi et reine d'Éthiopie.

Mythe

Éthiopie

Port (marine)
Un port est une rade, un endroit souvent protégé par des digues et aménagé pour que les navires puissent s'y abriter, s'y ravitailler, s'y faire réparer et y charger et décharger des passagers, des marchandises, ou le produit de leur pêche. Les installations portuaires comprennent des bassins, offrant un tirant d'eau suffisant, bordés par des quais et des terre-pleins, des équipements de manutenti

Donald Ervin Knuth
Donald Ervin Knuth (né le 10 janvier 1938 à Milwaukee, Wisconsin) est un informaticien de renom et professeur émérite en

Commutativité
Catégorie:Algèbre abstraite En mathématiques, particulièrement en algèbre abstraite, une loi de composition interne

\star

sur un ensemble S est commutative si, pour tous x et y dans S,

x \star y = y \star x

. Les exemples les plus cou