:: wikimiki.org ::

Hindi

Hindi

L'Hindi (हिन्दी) és un idioma parlat en molts estats del nord i el centre de l'Índia. És una llengua indoeuropea, de la família Indoiraniana. Va evolucionar a partir dels idiomes prakrit de l'Edat Mitjana (indoarià mijtà) i, indirectament, del sànscrit, del qual pren gran part del vocabulari tècnic, religiós i jurídic. Arran de la influència musulmana al nord de l'Índia, existeix també un gran nombre de préstecs del persa, l'àrab i el turc. L'hindi és el segon idioma més parlat en el món, després del mandarí. Vora 500 milions de persones parlen hindi i el nombre total de persones que l'entenen pot superar els 800 milions. Per raons de rivalitat político-religiosa entre l'Índia i el Pakistan, se'l considera com un idioma diferent de l'urdú (que és l'idioma oficial de Pakistan). Però en la seua forma parlada col·loquial ambdós són mútuament intel·ligibles, sent des d'un punt de vista lingüístic varietats d'un mateix idioma. Les seues diferències es redueixen al sistema d'escriptura, que en el cas de l'hindi és l'alfabet devanagari, mentre que l'urdú empra l'alfabet àrab. Aquests dos idiomes també es diferencien en la seua terminologia culta, que en hindi es pren generalment del sànscrit (ja que els indis que el parlen són majoritàriament hindús), mentre que en urdu els cultismes són majorment d'origen persa-àrab (ja que la major part dels seus parlants són musulmans). Abans de la partició de l'Índia en l'Índia i Pakistan, l'hindi i l'urdú parlats eren considerats el mateix idioma, l'hindi-urdú. Des de la partició, el "hindi estàndard" s'ha desenvolupat reemplaçant molts mots de l'àrab i del persa per paraules del sànscrit. L'hindi i l'urdú tenen hui en dia quatre formes literàries: Hindi Estàndard, urdú, dakkhini (dakhini), i rehkta. El dakhini és un dialecte de l'urdú en la regió de Deccan de la part Sudcentral de l'Índia, majorment a Hyderabad, que utilitza menys préstecs perses i aràbics. El rehkta és una forma d'urdú que s'utilitza principalment per a la poesia. poesia

Dialectes

Encara que pròpiament són idiomes distintes, les llengües del grup Hindi Occidental (i fins i tot alguns d'altres grups de la Zona Central) es consideren com a dialectes d'Hindi/Hindi-Urdú segons la constitució de l'Índia.
- Khadiboli, Khariboli o Sarhindi és el dialecte usat com l'idioma nacional d'Índia, ensenyat a les escoles i en el govern. Prové del nord de Uttar Pradesh.
- Urdu és el dialecte usat com l'idioma nacional de Pakistan.
- Brajbhasha va ser el dialecte literari durant el període bhakti, parlat en Uttar Pradesh oriental.
- Awadhi o Avadhi es parla en Uttar Pradesh central.
- Bambaiya o Mumbaiyya es parla en Bombai.
- Kanauji es parla a la regió entre Awadh i Braj en Uttar Pradesh.
- Bundeli es parla a la regió Bundelkhand de Madhya Pradesh.
- Bagheli es parla al nord-est de Madhya Pradesh.
- Chhattisgarhi, Lahariya o Khalwahi es parla en Chhattisgharh.
- Hariyanvi, Bangaru o Jatu es parla en Haryana.
- Bhaya es parla en el sud de Pakistan.
- Chamari, parlat pels dalit de Uttar Pradesh i Madhya Pradesh.
- Gowli es parla en Madhya Pradesh y en el districte Amravati de Maharashtra.

Vegeu també

- Urdú
- Devanagari Categoria:Llengües indoiranianes ja:ヒンディー語 ko:힌디어 simple:Hindi

Índia

L'Índia (nom oficial: República de l'Índia, abans Unió Índia) és un estat situat al sud de l'Àsia, que ocupa la major part del subcontinent indostànic. És el país més poblat després de la Xina, amb més de mil milions d'habitants (les projeccions indiquen que pot sobrepassar la Xina el 2050), i el setè en extensió, amb una línia de costa de més de 7.000 km, banyats per l'oceà Índic. L'Índia té 15.000 km de fronteres terrestres. Limita al nord-oest amb el Pakistan, al nord amb l'Afganistan, la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan, al nord-est amb Myanmar i Bangladesh. A l'est limita amb el golf de Bengala i a l'oest amb la mar Aràbiga. Al sud-est, l'estret de Palk separa l'Índia de Sri Lanka, i al sud-oest té a prop les illes Maldives. Pertanyen a l'Índia les illes Laquedives (al nord de les Maldives) i les illes Andaman i Nicobar, a l'est de la península de Malacca. L'Índia ha crescut significativament, tant en població com en importància estratègica, els darrers vint anys. Avui dia, l'economia índia és la quarta del món segons el producte interior brut (PIB) mesurat segons la paritat del poder adquisitiu, i el seu PIB en termes absoluts (445.000 milions de dòlars) era el 13è del món l'any 2000; el 1997, l'agricultura representava el 25% del PIB, les indústries un 30% i els serveis el 45%. L'any 2003 es considerava la segona economia mundial de creixement més ràpid. És la democràcia parlamentària més gran de la Terra pel que fa al nombre d'habitants i també ha esdevingut una notable potència regional, ja que posseeix una de les forces militars més importants del món i, a més, és una dels pocs països que té armament nuclear. Està estructurada com una república federal, on el president és el cap d'Estat, però els seus poders són simbòlics; això explica probablement que un intocable hagi pogut accedir a aquesta funció. Els presidents i vicepresidents són elegits indirectament cada 5 anys per un col·legi especial. El vicepresident no esdevé necessàriament president si el president mor o dimiteix. L'Índia és el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues i ha estat el lloc de naixement de quatre de les principals religions mundials: l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme. Va formar part de l'Imperi Britànic abans d'assolir la independència el 1947.

Geografia i clima

1947 Tots els estats indis del nord i el nord-est es troben accidentats per la serralada de l'Himàlaia, que s'estén des de Jammu i Caixmir, al nord, fins a Arunachal Pradesh, a l'extrem oriental, i conforma la majoria dels límits orientals de l'Índia. La resta de l'Índia septentrional, central i oriental està formada per la fèrtil plana Indogangètica. Cap a l'Índia occidental, a la frontera sud-est del Pakistan, es troba el desert de Thar. La part meridional de la península és gairebé tota composta per l'altiplà del Dècan. Aquest altiplà està flanquejat per dues serralades litorals poc elevades, els Ghats Occidentals i els Ghats Orientals. A l'Índia hi ha grans rius com l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, el Yamuna, el Godavari, el Krishna, el Narmada i el Kaveri. Les ciutats principals són Mumbai (Bombai), amb 12,7 milions d'habitants, i Delhi, la capital, amb més de deu. Les segueixen en importància Bangalore, Calcuta i Chennai (Madràs), totes amb més de quatre milions; Ahmedabad i Hyderabad, amb més de tres milions; amb més de dos milions d'habitants hi ha sis ciutats índies, i dinou tenen més d'un milió. El clima indi varia des del clima tropical al sud fins a un clima més temperat al nord. Les parts de l'Índia que toquen a l'Himàlaia tenen el clima propi de la tundra. La temporada de pluges arriba per mitjà dels monsons.

Divisió administrativa

L'Índia és una federació de 28 estats, que tenen cadascun un parlament i un govern; 6 territoris, governats per un administrador designat pel govern central; i el territori nacional de la capital, Nova Delhi. Estats: Territoris:
- Chandigarh
- Dadra i Nagar Haveli
- Daman i Diu
- Illes Andaman i Nicobar
- Laquedives o Lakshadweep
- Pondicherry Territori de la capital nacional:
- Delhi

Llengües

A part de l'hindi, llengua nacional, i l'anglès, llengua administrativa, que són oficials a tota la república, l'Índia té 21 llengües nacionals més, oficials en diversos dels seus estats: assamès, bengalí, bodo, caixmiri, dogri, gujarati, hindi, kannada o kanarès, konkani, maithili, malaialam, manipuri o meitei, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu i urdú. També hi ha una sèrie de llengües regionals i dialectes. Les llengües índies no usen l'alfabet llatí, sinó diferents alfabets, la majoria dels quals són derivats del devanagari, l'alfabet utilitzat pel sànscrit i l'hindi.

Religió

Les principals religions practicades a l'Índia són l'hinduisme i l'islamisme. El budisme, originari del nord de l'Índia, no és practicat de veres actualment, sinó tan sols per tibetans desplaçats des de la conquesta del Tibet per part de la Xina, i alguns intocables que van ser convertits per Bhimrao Ramji Ambedkar. El sikhisme està força estès en algunes zones, com el Panjab.

Pàgines que s'hi relacionen

- Ciutats de l'Índia India als:Indien [[got:

Llengua indoeuropea

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda que hom anomena indoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. Entre moltes altres, pertanyen a aquest grup les següents llengües (cada una amb més de 50 milions de parlants): alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.

Grups i classificació

A partir de la lingüística comparada, hom pot establir diverses classificacions de les llengües indoeuropees, i separar-les en grups (que al seu torn són també famílies lingüístiques): lingüística comparada
- Albanès S
- Anatòlic K
- Armeni S
- Bàltic S
- Cèltic K
- Dàcic
- Eslau S
- Germànic K
- Grec K
- Indoirànic S
- Itàlic K
- Tokhari K Aquests grups presenten alhora relacions entre ells. La més correntment acceptada és la que els separa entre aquells que empren el so /k/ (coneguts com a llengües centum) per anomenar el nombre cent i aquells que empren el so /s/ (coneguts com a llengües satem). A la llista anterior, una K o una S aclareix la pertinença de cada grup. Cal fer notar que això era en origen, i que per exemple el fet que actualment en català cent soni /s/ no exclou que, al llatí del qual prové, centum sonés /k/ (o que, moltes llengües, com les germàniques, ja no tinguin ni /s/ ni /k/). Altres lingüistes opinen que la primera divisió de les llengües indoeuropees es la dels grups danubià i nòrdic. El primer inclouria els grups indoirànic, armeni, albanès, bàltic i eslau; mentre que el segon inclouria l'itàlic, el germànic, el grec, el tokhari i el celta. Les similituds entre les llengües dels grups bàltic i eslau han fet que de vegades se'ls ajunti sota la denominació de "baltoeslau".

Descoberta i estudi

La descoberta de la relació entre les citades llengües és atribuïda habitualment al lingüista William Jones al final del segle XVIII. Tanmateix, sembla que, un segle abans, Marcus Zuerius van Boxhorn ja l'havia postulat. Els estudis del sacerdot francès Coeurdoux de 1767 podien també ser-ne anteriors, si bé no foren públicats fins entrat el segle XIX.

Referències

- Beekes, Robert S.P. (1995) Comparative Indo-European Linguistics. An introdiction. Amsterdam: John Benjamins B.V. categoria:Llengües indoeuropees ja:インド・ヨーロッパ語族

Islam

L'islam ( ) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès. L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials. La xària o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació. Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans.

Preceptes bàsics

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (el hajj).

La professió de fe (xahada)

Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.

La pregària ritual (salat)

Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten capítols sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lah àkbar» («Déu és el més gran!»).

L'almoina (zakat)

L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.

El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.

El pelegrinatge a la Meca (hajj)

Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Déu!».

Pautes de conducta

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.
- Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.
- Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.
- Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.

El jihad

Sovint s'ha afirmat que l'islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab jihad s'ha traduït com a guerra santa. Ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'islam es veu atacat. Només és justa la guerra d'autodefensa.

Pàgines que s'hi relacionen

- Expansió de l'Islam
- Divisió de l'Islam

Enllaços externs

- [http://orbita.starmedia.com/~serveis/islam/ Història de l'islam]
- [http://www.arabic-islamic.org/ Directori i biblioteca virtual amb enllaços directes a documents complerts d'accés lliure sobre la civilització arabo-islàmica]
- [http://wwwuser.gwdg.de/~mriexin/euroislam.html Links: Islam in Western Europe]
- [http://www.sufiblog.com/ Islamic Meditation]
- [http://es.geocities.com/xarqand/ L'islam des de l'Orient de l'Àndalus] Categoria:Islam ja:イスラム教 ko:이슬람교 ms:Islam simple:Islam th:ศาสนาอิสลาม

Índia

Geografia i clima

Divisió administrativa

Llengües

Religió

Pàgines que s'hi relacionen

- Ciutats de l'Índia India als:Indien [[got:

Àrab

- Antropologia: Conjunt de gent amb una cultura semítica. Vegeu: Països Àrabs.
- Lingüística: la llengua àrab és una llengua semítica.
- Política: la Lliga Àrab és una organització mundial que reuneix els Països Àrabs.

Mandarí

Mandarí (普通话) és el nom de la llengua estandarditzada i oficial de la República Popular de Xina i de la República de Xina (i també parlat a Singapur, Indonèsia i Malàisia), que deriva del Putonghua i Guoyu, que són dues llengües estandarditzades basades en una de les llengües xineses parlades majoritàries (Beifanghua). En un context més general (però més acadèmic, fonamentalment en lingüística), Mandarí es refereix al Beifanghua (literalment "parla del nord"), que és una categoria de dialectes xinesos quel Nord i SudOest de la Xina.

Vegeu també

- Xinès Categoria:Llengües sinotibetanes Categoria:Xina ja:北京語 simple:Mandarin language th:ภาษาจีนกลาง zh-cn:普通话 zh-tw:普通話

Alfabet àrab

L'alfabet àrab, altrament dit alifat, té característiques similars a l'alfabet hebreu, en aquest sentit és un abjad. Això fa referència al fet de que les vocals curtes no es transcriuen en la majoria de llibres i publicacions, les vocals s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet de què les llengües semítiques posen la major part del seu significat en consonants i vocals llargues, que sí són transcrites. L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una succesió de caràcters individuals. A més d'altres conseqüències, això implica que la forma de la lletra està influida pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un tashdee o shadda, (un símbol semblant a la 'w') sobre la lletra en qüestió. L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha diverses llengües que utilitzen aquest alfabetr entre les quals s'hi inclou l'urdú, el persa i el turc fins la reforma de Kemal Atatürk. Els mossàrabs que parlaven romanç també escribiren les seves obres, principalment religioses en caràcters àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats. La caligrafia àrab es considera un art per dret propi. Donat que l'islam sunní prohíbeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decoradas amb versets de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada. El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndar) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EE.UU. per transcriure l'alfabet àrab amb lletres de l'alfabet llatí.

Alfabet àrab

L'alfabet bàsic

¹: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "Inicial", "Medial" i "Final" es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura. ²: Les lletres mostrades en vermell a les formes inicial i medial no s'uneixen a la lletra següent, per tant la lletra següent anirà en la seva forma inicial, encara que sigui enmig de la paraula. ³: Vegeu "Lletres especials". ⁴: Vegeu "Lletrs solars i lunars".

Lletres especials

Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a part del seu valor consonàntic:
- L´àlif. Per si mateixa no té valor fonètic. Té altres funcions, com ara:
- Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "vocal".
- Fer de suport al símbol wasla (ٱ), que indica una sinalefa amb la paraula anterior.
- Fer de suport a la hamza.
- Indicar un allargament del diacrític fatha.
- La hamza (). Representa una parada glotal . Originalment aquesta funció l'acomplia l´àlif. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "aïllada"). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (àlif , waaw o iaa´ ). En el cas de la iaa´ aquesta perd els dos punts però cal no confondre-la amb àlif maqsuura. En el cas de l´àlif també pot anar a sota: .
- L´àlif maqsuura o àlif leina (). Té la forma d'una iaa´ sense els dos punts, però realment és un àlif. Només va al final de la paraula.
- La taa´ marbuuta (). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una haa´ amb dos punts a sobre (els de la taa´). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la taa´ i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la haa´.
- La laam´àlif (). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i l´àlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "dígrafs" en ajuntar-se, però és l'únic obligatori.

Vocalització de les lletres

Per a indicar l'"obertura" de les lletres en ser pronunciades, hom usa una sèrie de signes diacrítics:
- La fatha (, a l'exemple es mostra sobre la baa´) indica una vocalització oberta .
- La kasra () és lúnica que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal .
- La damma () indica una vocalització més aviat tancada i posterior .
- El sukun () indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic.
- La xadda () indica geminació. És a dir, que la lletra en qüestió s'ha de pronunciar com si fossin dues, la primera d'elles amb sukun i la segona amb la vocalització que li pertoqui.
- Els tanwiin de fatha (), kasra () o damma (). Són els mateixos diacrítics reduplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so . Els diacrítics no se solen escriure normalment i només se solen trobar en l'alcorà i en textos per a nens i persones que estan aprenent a llegir. Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals):
- Per a allargar la fatha s'hi afegeix un àlif: () .
- Per a allargar la kasra, una iaa´: () .
- Per a allargar la damma, una waaw: () .

Lletres solars i lunars

A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha baptejat com a "solars" i a l'altra meitat com a "lunars". Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament. Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és (sol). Quan es determina amb l'article (), la primera consonant de la paraula, , en entrar en contacte amb la de , l'assimila. Llavors, en comptes d' hom pronuncia . Per marcar aquesta geminació de la , aquesta agafa (vegeu més amunt, a "Vocalització", apartat de la xadda). Així, < . Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és (lluna). Així, >

Numerals àrabs

Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Paquistan i la Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta.

numerals estàndards
٠	0
١	1
٢	2
٣	3
٤	4
٥	5
٦	6
٧	7
٨	8
٩	9

numerals araboorientals
۰	0
۱	1
۲	2
۳	3
۴	4
۵	5
۶	6
۷	7
۸	8
۹	9

categoria:Alfabets

Enllaços externs

[http://www.proel.org/alfabetos/arabe.html Pàgina al lloc web de la Promotora Española de Lingüística] amb la història i genealogia de l'alfabet àrab. Molta informació (en castellà). [http://www.tobareinne.com/misc/llengua/%e0rab/%E0rab-Vkbd.html Teclat virtual àrab] en línia, ideal per a texts curts. [http://www.webpersonal.net/jordimastrullenque/arabe/cursoesc.html Tutorial d'escriptura] i caligrafia àrab bàsica (en castellà). als:Arabisches Alphabet ja:アラビア文字

Sànscrit

El sànscrit és un idioma indoeuropeu, la llengua dels textos clàssics de l'hinduisme. El sànscrit ja no és un idioma d'ús comú (nomeś per alguns textos religiosos), però la seua evolució donà lloc a les modernes llengües indoàries com ara l'hindi i l'urdu. El sànscrit s'escriu amb l'alfabet devanagari. Per la seua importància religiosa, els primers gramàtics indis com Panini l'analitzaren exhaustivament. Els lingüistes europeus, i en particular, els alemanys, al segle XIX trobaren similituds entre el sànscrit i les llengües europees, com ara el llatí, el grec o les llengües germàniques, suggerint allò que més tard s'anomenaria llengües indoeuropees.

Vegeu també

- Pràcrit Pràcrit Categoria:Llengües indoiranianes ja:サンスクリット ko:산스크리트어 ms:Bahasa Sanskrit th:ภาษาสันสกฤต

Persa

- Història: l'Imperi Persa de l'Antiguitat
- Geografia: l'estat d'Iran abans de l'any 1935
- Lingüística: la Llengua Persa
- Zoologia: Un gat persa, una raça de gats ja:ペルシア帝国 ko:페르시아

Àrab

Islam

Preceptes bàsics

La professió de fe (xahada)

La pregària ritual (salat)

L'almoina (zakat)

El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El pelegrinatge a la Meca (hajj)

Pautes de conducta

El jihad

Pàgines que s'hi relacionen

- Expansió de l'Islam
- Divisió de l'Islam

Enllaços externs

Hyderabad

- Ciutat de l'Índia a l'estat d'Andhra Pradesh: Hyderabad (Índia)
- Ciutat del Pakistan a la província de Sindh: Hyderabad (Pakistan)

Bombai

Mumbai, antigament coneguda com Bombai, és la capital de l'estat de Maharashtra i la ciutat més gran de l'Índia. Està situada en una illa anomenada Salsette, davant la costa oest del país, a la costa de la mar Aràbiga. El seu profund port natural és el principal de l'Índia occidental. Amb una població l'any 2004 de 12.700.000 habitants, és la sisena aglomeració urbana més poblada del món, i si tenim en compte les ciutats satèl·lits de l'extensa rodalia, és la conurbació més habitada del món. L'Institut de Població, en el seu informe anual, preveu que l'any 2020 Bombai passarà a ser per ella sola la ciutat més poblada del món. Mumbai és la capital comercial de l'Índia, on hi ha la seu d'importants institucions financeres com el Reserve Bank of India, la Borsa de Bombai (Bombay Stock Exchange) i les oficines centrals de moltes empreses índies. A causa de les immenses oportunitats de negoci que hi ha a Mumbai i del relativament alt nivell de vida, la ciutat ha atret immigrants de tot Índia i del sud-est d'Àsia, cosa que n'ha fet una veritable barreja de comunitats i cultures. Conté el centre neuràlgic de la indústria índia del cinema i la televisió, el complex anomenat Bollywood (nom creat a semblança del Hollywood nord-americà), que produeix el nombre anual de pel·lícules més gran del món. Mumbai és també una de les poques ciutats que tenen un parc nacional dins els seus límits municipals, el de Sanjay Gandhi, o Borivali. El nom Mumbai és un epònim, derivat etimològicament de Mumba (el nom de la deessa hindú local Mumbadevi) i dAai (que vol dir "mare" en marathi). Al segle XVI, els portuguesos van anomenar l'àrea Bom Bahia, és a dir "badia bona". El nom va evolucionar cap a Bomaím, i un cop presa pels britànics, el nom fou anglicitzat en Bombay. El nom fou canviat oficialment de Bombay a Mumbai el 1995, però el primer nom (catalanitzat com a Bombai) encara és usat popularment a Occident i per molts dels habitants de la ciutat i algunes de les seves famoses institucions.
Enllaços externs

- [http://www.mcgm.gov.in/ Pàgina oficial de la Corporació Municipal del Gran Mumbai]
- [http://theory.tifr.res.in/bombay/ The Mumbai Pages: guia completa de la ciutat de Mumbai] Categoria:Índia categoria:Ciutats ja:ムンバイ ko:뭄바이 ms:Mumbai simple:Mumbai

Brísinga men

Brisingamen is said to be the (principally amber) necklace of the goddess Freya from Norse Mythology. When she wore it no man or god could withstand her charms, which was obviously a matter of great concern to the other goddesses during springtime when she reputedly wore it. The necklace also gave support to any army which she favoured on the battlefield. It was forged by four dwarves (Alfrik, Berling, Dvalin and Grer), and, in order to obtain it, she was obliged to spend a night with each of them in turn. Alternatively, King Alberich gave it to her. It was worn by Thor when he was dressed up as Freya to marry the giant Trym. Húsdrápa relates that the necklace was stolen by Loki. When Freya wakes up she take her wagon, harnesses her cats and goes out to find it. Heimdall helps her search for it and eventually they find the thief, who turns out to be Loki who has transformed himself into a seal. Heimdall turns into a seal as well and starts to fight Loki. After a lengthy battle, Heimdall wins and returns Brisingamen to Freya. The necklace is referenced in the Anglo-Saxon epic, Beowulf, as Brosingamen, wherein the jewel is brought back to the shining citadel (probably Valhalla which is made of shining armour) by Hama (Heimdall). In this epic, it had eventually fallen into the hands of mortals. It was given to Beowulf by the Danish queen for killing Grendel. Beowulf in his turn gave it to his own queen, Hygd, when he had returned to Götaland. It also appears in a second euhemerized version in Sörla þáttr. ---- Alan Garner wrote a children's fantasy novel called The Weirdstone of Brisingamen about an enchanted teardrop pendant necklace. Category:Artifacts in Norse mythology ja:ブリーシンガメン

jastrz�bia g�ra pensjonat online slots wagi elektroniczne snowboard w austrii low cost car hire

:: RELATED NEWS ::

Jamal Lindsay
Jamal Lindsay, før Germaine Maurice Lindsay (født ca 1985 – død 7. juli 2005) var en av de fire menn som bombet tre tog på undergrunnen i London og en buss i det sentrrale London den 7. juli 2005 i terrorangrep som kostet minst 55 mennsker livet (dem selv medregnet) og såret over 700. 26. mars 1534) var en av Den katolske kirkes kardinaler. Han var biskop av Tarbes, og kong Frans I av Frankrikes ambassadør ved Pavestolen. Han ble kreert til kardinal

Avvikling

Turneringen arrangeres av Lyngdal Idrettslag hver sommer i den uka som har den første helgedagen i august. Alle kampene avvikles på Lyngdal Stadion som er sentralt plassert i utkanten av Lyngdals sentrum, Alléen.

Eksterne lenker <

Read More...

Cristoforo Giacobazzi
Hans eminense Cristoforo Giacobazzi eller Giacobacci, Jacovazzi, Jacovacci, Iacobatius, Jacobazio, Jacobatii (født i Roma, død 7. oktober 1540 i Perugia) var en av Den katolske kirkes kardinaler. Han ble biskop av Cassano<

Hindi

Dialectes

Vegeu també

Índia

Geografia i clima

Divisió administrativa

Llengües

Religió

Pàgines que s'hi relacionen

Llengua indoeuropea

Grups i classificació

Descoberta i estudi

Referències

Islam

Preceptes bàsics

La professió de fe (xahada)

La pregària ritual (salat)

L'almoina (zakat)

El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El pelegrinatge a la Meca (hajj)

Pautes de conducta

El jihad

Pàgines que s'hi relacionen

Enllaços externs

Índia

Geografia i clima

Divisió administrativa

Llengües

Religió

Pàgines que s'hi relacionen

Àrab

Mandarí

Vegeu també

Alfabet àrab

Alfabet àrab

L'alfabet bàsic

Lletres especials

Vocalització de les lletres

Lletres solars i lunars

Numerals àrabs

Enllaços externs

Sànscrit

Vegeu també

Persa

Àrab

Islam

Preceptes bàsics

La professió de fe (xahada)

La pregària ritual (salat)

L'almoina (zakat)

El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El pelegrinatge a la Meca (hajj)

Pautes de conducta

El jihad

Pàgines que s'hi relacionen

Enllaços externs

Hyderabad

Bombai

Enllaços externs

Brísinga men

Avvikling

Eksterne lenker < Read More...

Avvikling

Eksterne lenker < Read More...

Eksterne lenker <

Read More...

Eksterne lenker <

Read More...