:: wikimiki.org ::
| Història |
HistòriaLa història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica.
En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).
Etimologia
El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".
Classificació d'història
Termes cronològics
- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any
Classificació per període
- Prehistòria
- Edat Antiga
- Edat Mitjana
- Edat Moderna
- Edat Contemporània
Classificació geogràfica
- Història universal
- Història d'Amèrica
- Història d'Europa
- Història d'Àsia
- Història d'Àfrica
- Història d'Oceania
- Història de l'Antàrtida
Com a subcategories de la Història d'Europa, en trobem: Història de Catalunya, Història d'Andorra, Història del País Valencià i Història de les illes Balears.
Classificació per àrea d'estudi
- Història del cristianisme
- Història de la filosofia
- Història de la tecnologia et al.
Ciències auxiliars de la Història
La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia
Vegeu també
- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any
Categoria:Història
fiu-vro:Aolugu
ja:歴史
ko:역사
ms:Sejarah
simple:History
th:ประวัติศาสตร์
zh-min-nan:Le̍k-sú
PrehistòriaLa Prehistòria és l'estudi de la vida de l'home des dels inicis fins a la invenció de l'escriptura. En canvi, la Història comença quan s'escriu el primer document que es coneix, datat de poc abans del 3000 aC a Mesopotàmia.
Aquest període és extensíssim i tradicionalment es divideix en tres períodes desiguals:
#Edat de pedra: subdividit al seu torn en dos períodes:
##Paleolític (de 2000000 aC fins al 6000 aC)
##Neolític (del 6000 aC fins al 3000 aC)
#Edat del bronze
#Edat del ferro
Alguns autors consideren l'Edat del bronze i l'Edat del ferro part de la Història i no de la Prehistòria.
Estudi de la Prehistòria
En no comptar amb documentació escrita, l'estudi de les societats prehistòriques s'ha de basar en les restes fòssils. Però l'Arqueologia no pot explicar determinats comportaments només amb la troballa i l'estudi de restes fòssils. L'Antropologia, amb els seus estudis sobre les societats primitives que existeixen a l'actualitat, ha aportat els elements que permeten inferir com eren les nostres societats primitives del passat. La Sociologia, la Biologia i altres disciplines han permès als investigadors d'acostar-se a la realitat d'aquelles societats pretèrites.
Evolució de la societat prehistòrica
Per altra banda, és lògic de pensar que no va existir un sol model de societat en la Prehistòria i que aquesta, al llarg del temps, va anar evolucionant i creant noves estructures socials i organitzatives.
Es pot dibuixar un esquema de l'evolució de les societats:
#Societat igualitària
#Societat jeràrquica
#Societat estratificada
#Societat amb Estat
Les Societats igualitàries s'identifiquen amb els caçadors-recol·lectors. Són les societats humanes que, en principi, s'han considerat més simples. S'ha de tenir en compte, però, que el seu primitivisme rau precisament en que l'estructura tribal és generalitzada. Això vol dir que no està compartimentada en sectors econòmics, religiosos, polítics.
- Quan un llinatge, per exemple, es preocupa de les seves terres, està actuant com una entitat econòmica.
- Quan participa en un enfrontament, és un grup polític.
- Quan ofereix sacrificis, és una congregació ritual.
Els caçadors-recol·lectors tenien una organització social que s'anomena banda. La banda és un grup humà compost per un nombre reduït d'individus, que té una estructura simple i flexible, i que està mancat de rol formal de lideratge i d'estratificació social significativa. Són grups d'individus que viuen junts i comparteixen un mateix territori; habitualment són de caràcter nòmada.
En la majoria de les bandes, les famílies tenen una relació de parentiu i hi existeix una jerarquia. Aquesta jerarquia és necessària perquè tots els grups tenen una tendència natural al desordre i, per petit que sigui el grup, hi ha d'haver una certa estructura organitzativa perquè pugui continuar funcionant. La jerarquia venia determinada pel sexe o l'edat i significava, més aviat, un estatus.
No va ser fins al Paleolític Superior en què l'aparició de bastons de comandament fa suposar una certa estructura de societats amb un cap. Fins i tot en les societats en què la institució política és absent, on no existeixen caps, el fet polític hi és present. El poder polític no és una necessitat inherent a la naturalesa humana, és a dir, a l'home com a ésser natural, però sí que constitueix una necessitat inherent a la vida social. Es pot pensar el fet polític sense violència, però no es pot pensar el fet social sense el fet polític. En altres paraules, no hi ha societat sense poder.
Pàgines relacionades
- Monòlit
Enllaços externs
- [http://seneca.uab.es/prehistoria/Preh_Intro1.html Què és la Prehistòria?]
Categoria:Prehistòria
LlatíEl llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.
Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius.
El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.
Enllaços externs
Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano.
Categoria:Llatí
als:Latein
ja:ラテン語
ko:라틴어
simple:Latin language
th:ภาษาละติน
zh-min-nan:Latin-gí
SegleUn segle és un període de temps de cent anys. Aquesta pàgina conté els enllaços als diferents segles.
Per temps anterior vegeu paleolític.
- Mil·lenni X aC
- Mil·lenni IX aC
- Mil·lenni VIII aC
- Mil·lenni VII aC
- Mil·lenni VI aC
- Mil·lenni V aC
- Mil·lenni V
- Mil·lenni VI
- Mil·lenni VII
- Mil·lenni VIII
- Mil·lenni IX
- Mil·lenni X
- Mil·lenni XI
- Mil·lenni XII
- Mil·lenni XIII
Taules anuals de segles:
IV aC - III aC - II aC - I aC - I - II - III - IV - V - VI - VII - VIII - IX - X - XI - XII
XIII - XIV - XV - XVI - XVII - XVIII - XIX - XX - XXI
Categoria:Efemèrides
ja:年表
simple:Centuries
AnyL’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol.
Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any.
Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies)
En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.
Pàgines que s'hi relacionen
- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic
categoria:Any
ja:年
ms:Tahun
simple:Year
zh-min-nan:Nî
Edat AntigaL'Edat Antiga o Antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà el 476, que marca l'inici de l'Edat Mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric.
El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis.
El règim polític més abundant és la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi.
L'Edat Antiga conté dues èpoques:
# Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'Extrem Orient (Xina, Índia) i a l'Orient Pròxim (Mesopotàmia, Egipte).
# Antiguitat Clàssica, amb el predomini de l'Antiga Grècia i Roma.
Antic Orient
A l'Antic Orient és on va sorgir l'escriptura i, amb ella, la Història pròpiament dita. La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l'Àsia (com ara el Riu Groc, el Ganges, el Tigris i l'Eufrates) i al Nil.
Tant els països de l'Extem Orient (Índia, Tibet, Xina) com els del Pròxim Orient (Egipte, Imperi Persa, Mesopotàmia) van desenvolupar una gran varietat de cultures, amb molts idiomes (i sistemes d'escriptura), religions, sistemes polítics, etc.
Antiguitat Clàssica
L'Antiguitat Clàssica o Món Grecoromà va significar l'origen d'Occident, en contraposició a l'Orient que havia prevalgut fins llavors. Els grecs i els romans van rebre les influències dels pobles més antics i les van elaborar per fer-ne una creació original (sobretot els grecs).
Encara que la cultura grega va començar abans, la importància política de l'Antiga Grècia és resultat de la victòria sobre l'Imperi Persa en les Guerres Mèdiques. Més tard, amb les conquestes d'Alexandre el Gran, la cultura grega es va escampar per gran part de l'Orient Pròxim, i fins i tot va influir una mica en els països de l'Extrem Orient. Després, els romans van conquerir Grècia i la costa mediterrània de l'Orient Pròxim, a més de nous territoris al nord dels Alps.
Categoria:Història
Edat mitjana
En la Història d'Europa, l'Edat Mitjana o medieval és el periode intermedi entre l'Edat Antiga i la Civilització Moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta Edat són el Descobriment d'Amèrica el 1492 o la Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a termes despectiu, era l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.
El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí.
Europa estava divida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants.
En art, destaquen dos moviments: el romànic i el gòtic. Pel que fa a l'economia, basada en l'inercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.
Temes relacionats
- Edat Mitjana al País Valencià
Categoria:Edat mitjana
ja:中世
simple:Middle Ages
Edat ModernaL'Edat Moderna és l'època entre l'Edat Mitjana i l'Edat Contemporània. Tradicionalment es considera que va des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (1453) o el Descobriment d'Amèrica (1492) fins a la Revolució Francesa.
Políticament és una època de clar predomini de la monarquia, amb els embrions dels països actuals. Destaca a més l'expansió territorial o colonialisme.
Hi ha un resorgiment de les ciutats, gràcies al comerç i a la millora de les comunicacions. La burgesia s'imposa progressivament com a classe dominant, ja que augmenta el pes dels diners per sobre de les terres.
Es produeix una crescuda demogràfica considerable, lligada al descens de la mortalitat pels avenços científics. La ciència, en efecte, creix en prestigi i qualitat gràcies al predomini de la raó, sobretot en el període anomenat Il·lustració.
En Art, dintre d'aquesta edat s'acostumen a incloure tres estils bàsics: el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme.
Disminueix el poder de la religió. Segueixen, però, les pugnes entre cristianisme i Islam, sumades a una divisió entre els cristians amb el moviment anomenat protestantisme.
Categoria:Història
Història de CatalunyaCatalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la Península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s'empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.
Introducció
França]
Gran part de la història de Catalunya, fins el 1714, és vinculada amb l'establiment d'una unió dinàstica d'Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en una confederació catalano-aragonesa. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren a Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seua estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d'Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.
Per altra banda, quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.
Cronologia de fets més destacats
#Orígens de Catalunya
##Cultura Ibèrica (s.VI aC.- 218 aC.)
##El procés de romanització (218 aC.-413)
##Els visigots (413 - 732)
#Edat mitjana de Catalunya
##La conquesta de Carlemany (732 -826)
##El procés d'independència dels francs (826-987)
##El feudalisme (987-1136)
##L'expansió i l'època de major esplendor (1136-1349). La corona catalanoaragonesa
##Vers la fi de la dinastica autòctona dels comtes de Barcelona (1349-1412)
#Edat moderna de Catalunya
##El compromís de Casp (1412)
##Els Trastàmara
##Els Àustries
##La guerra de successió (1700-1714) i els Decrets de Nova Planta (1716)
#Història Contemporània de Catalunya
##Els Borbons i la repressió
##La resistència
##Crisi de l'Antic Règim
##La guerra del francès (1808-1814)
##L'establiment de l'estat liberal
##La revolució industrial (ss. XVIII i XIX)
##El naixement del catalanisme polític (1898)
#Segle XX a Catalunya
##Els conflictes obrers
##La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
##La segona república (1931-1939)
##La guerra civil (1936-1939)
##La dictadura de Francisco Franco (1939-1975)
##La transició (1975-1982)
# Catalunya a l'actualitat entre la Transició espanyola (1982) i els nostres dies.
##Proposta de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2005)
Orígens de Catalunya
:Article principal: Orígens de Catalunya
Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.
Orígens del territori
Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui l'entenem, tant en infrastructures com en creadors de ciutats.
romans
Van denominar aquella terra com Iberia (caudalós en llatí), en referència al riu Ebre que precisament rep el nom d'aquí. I per extensió ibers als seus pobladors, tot i que no formaven una unitat política. L'Ebre va ser precisament la primera frontera militar, entre cartaginesos i romans (238 aC). Els romans van incloure el territori que amb el temps serà Catalunya dins la província (territori ocupat militarment) Tarraconensis, amb capital a Tarraco, l'actual Tarragona.
Durant les invasions dels pobles bàrbars que ocorregueren després de la caiguda de l'Imperi Romà, van ser els visigots els que es van establir com a feudataris de Roma a les dues bandes dels Pirineus. Primer amb capital a Tolosa i després a Barcelona, abans d'anar definitivament a Toledo.
El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim d'Hispania, fins la independència dels comtats respecte l'imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons des Pirineus en contraposició als hispani (la resta de la península).
Els comtats de la Marca Hispànica que feien frontera amb el poderòs emirat de Còrdova, van ser el nucli expansiu del que aviat seria Catalunya.
emirat de Còrdova.]]
Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar donat que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançant bandolers.
El 1659, arran del tractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa el Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent i la meitat de la Cerdanya (menys Llívia).
Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general.
Les províncies van ser establertes el 1833 per decret reial, en el marc de l'establiment d'una administració centralitzada que es considerava més efectiva per a la implantació del sistema liberal, per exemple pel cobrament d’impostos, basant-se en els departaments creats durant la invasió napoleònica. No es va respectar el tracte de província única de la constitució de 1812, i es va esquarterar el país sense tenir en compte la realitat ni tradició històrica, fet que originà moltes crítiques.
La divisió en comarques van ser establerta per la república catalana el 1936 després d'una macroenquesta a la població on es feien preguntes com: "on acostuma vostè a anar a mercat?".
Després de la dictadura franquista, la Generalitat restituida va tornar a establir la divisió en comarques afegint el Pla de l’Estany, separat del Gironès, i amb la curiositat del Vallès Occidental, única comarca que té dues capitals a causa de la seva rivalitat.
Avui en dia el debat territorial encara és viu.
Orígens del mot Catalunya
L’origen del mot Catalunya avui encara està obert a interpretacions. La més estesa popularment és la que fa referència al terme castlà o catlà, el governador d’un castell, i d’aquí a Catalunya que seria terra de castells. Aquesta hipòtesi ve sostinguda pel fet castellà que seria homòleg.
També se li ha conferit un origen mític, seria el nom d’un tal Otger Cataló o s’han fet especulacions sobre mots com Gotholàndia.
Però la versió més probable és la suggerida per Joan Coromines que feia una evolució paral·lela a d’altres indrets on han quedat els noms, avui com a comarques, procedents dels noms que els romans van posar segons la tribu iber que l’habitava, com: ceretans (Cerdanya), aucetants (Osona), ilergets (Ilerda, Lleida). És a dir, que Catalunya provindria del mot Laketani , que llavors habitaven les terres del que avui són els dos Vallès i el Barcelonès. De Laketani hauria passat a katelans per influència italiana, i d’aquí a Catalunya.
El primer cop, però, que aparegué el mot Catalunya, per definir les terres del comte de Barcelona, va ser durant el regnat de Ramon Berenguer III (1096-1131), quan el primer intent de conquesta de Mallorca. Els pisans, aliats dels catalans, van escriure el Liber Maiolichinus (1115) per recordar les gestes de la conquesta i allà s'anomena dux catalanensis a Berenguer III i Catalania a Catalunya.
Els visigots
Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns.
Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península durant el segle V.
El 410 van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415, poc després arriben amb un pacte (foedus) amb Roma (418-507) per combatre a favor de l'imperi, s'enfronten als huns que venceren a la batalla dels camps Catalàunics (451) i estableixen el regne de Tolosa des d'on iniciaran durant el regnat d'Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península aquest cop de forma definitiva ja que progresivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vence'ls a la batalla de Vouille (507) . Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els Sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els bascos i càntabres al nord i els bizantins establers a la bètica.
L'organització de Catalunya durant aquest període va continuar sent la mateixa que fins llavors i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.
La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els bascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.
Vamba]]
El 711 els àrabs envaeixen la península cridats pels mateixos visigots que es barallaven per la corona d'un territori dividit entre Roderic a l'oest i Àquila a l'est, és a dir, Catalunya, Àquila va ser succeït per Ardó que va patir l'ocupació de Catalunya fins el 720.
El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny.
Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.
Els àrabs
Edat mitjana de Catalunya
: Article principal: Edat mitjana de Catalunya.
Alta
Carlemany va fundar la Marca Hispànica als territoris de l'actual Catalunya per actuar com a defensa entre cristians i musulmans. Era un terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs.
Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el de Ripoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mida que passaven els anys es van anar independitzant.
Guifré el Pelós va unificar els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Borrell II va oficialitzar la independència, en negar-se a jurar lleialtat al monarca que no havia ajudat els catalans davant un saqueig musulmà.
La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.
Baixa
Barcelona]]
La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana, sota la corona d'Aragó. Els monarques catalano-aragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels territoris que avui dia s'anomenen països catalans, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres".
El govern es feia a través de les Corts Generals (1214), de la Generalitat de Catalunya (1359) i les administracions locals, entre les que destaca el Consell de Cent de Barcelona
Edat moderna de Catalunya
Consell de Cent]]
: Article principal: Edat moderna de Catalunya.
Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran II en 1479 els destins dels dos regnes s'uneixen. Els espanyolistes volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que la Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins al Decrets de Nova Planta, el (1714). De fet la primera Constitució Espanyola que parla del Regne d'Espanya, és la de 1978.
L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mitja Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a la castellanització de la societat (i especialment els nobles) catalana.
El rei Felip II va accelerar aquest procés afavorint una legislació que marginava el català i gravava l'economia local.
Edat Contemporània de Catalunya
: Article principal: Història Contemporània de Catalunya.
Entre els Decrets de Nova Planta (1716) i el naixement del catalanisme polític (1898).
Segle XX a Catalunya
: Article principal: Segle XX a Catalunya.
Entre el naixement del catalanisme polític (1898) i fins a la Transició espanyola (1982).
Catalunya a l'actualitat
: Article principal: Catalunya a l'actualitat.
Entre la Transició espanyola (1982) i els nostres dies.
Pàgines que s'hi relacionen
- Etapes de l'Història de Catalunya
- Els monarques catalans
- La Generalitat de Catalunya
- Les Corts de Catalunya
- Guerra dels Segadors
- Història
- Catalunya
- Història del País Valencià
- Països Catalans
- El compromís de Casp
- La Guerra del Francès
- Els Decrets de Nova Planta
- La revolució industrial
- El Catalanisme polític
- La Segona República Espanyola
- La guerra civil espanyola
- La Transició espanyola
Enllaços externs
- [http://racocatala.com/cat1714/ Catalunya 1714]
- [http://www.freecatalonia.com/ Freecatalonia]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cronologia.htm/ Programa "Històries de Catalunya" de TV3]
- [http://www.xtec.es/~xripoll/art0.htm Història de l'Art de Catalunya]
categoria:Història de Catalunya
ArqueologiaLa paraula arqueologia procedeix del grec archaios, (vell o antic), i de logos, (ciència).
És una disciplina que es dedica a l'estudi de velles o antigues cultures humanes. La majoria dels arqueòlegs del passat van definir l'arqueologia com l'estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana ja desapareguda.
Altres arqueòlegs van emfatitzar els aspectes conductistes i van definir l'arqueologia com la reconstrucció de la vida dels pobles antics.
En alguns països, especialment als Estats Units, l'arqueologia ha estat considerada sempre com una subdisciplina de l'antropologia. Mentre aquesta se centrava en l'estudi de les cultures humanes, l'arqueologia es dedicava a l'estudi de les manifestacions materials de les esmentades cultures.
D'aquesta manera, mentre les antigues generacions d'arqueòlegs estudiaven una antiga eina de ceràmica com un element cronològic que ajudaria a datar la cultura que era objecte d'estudi, o simplement com un objecte amb un cert valor estètic, els antropòlegs veien el mateix objecte com un instrument que els serviria per comprendre el pensament, els valors i la cultura de qui ho va fabricar.
La investigació arqueològica ha estat vinculada fonamentalment a l'edat de pedra i a l'antiguitat. No obstant això, durant les últimes dècades la metodologia arqueològica s'ha aplicat a etapes més recents, com l'edat mitjana o el període industrial iniciat a finals del segle XVIII i principis del XIX.
En l'actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment la seva atenció a materials actuals, investiguen residus i abocadors urbans, amb la qual cosa està naixent la denominada arqueologia industrial.
La moderna arqueologia entra en relació amb altres disciplines científiques. Així, els arqueòlegs, per establir la cronologia, acostumen a utilitzar mètodes de datació desenvolupats per altres ciències: el sistema del carboni 14 (radiocarboni) va ser desenvolupat pels físics nuclears, les tècniques de datació geològica es deuen als geòlegs i les tècniques d'estudi de les restes de fauna són obra dels paleontòlegs.
A més a més, per reconstruir antigues formes de vida, els arqueòlegs se serveixen de procediments utilitzats per la sociologia, la demografia, la geografia, l'economia o les ciències polítiques.
Pàgines que s'hi relacionen
- Arqueologia Submarina
categoria:Arqueologia
als:Archäologie
ja:考古学
ko:고고학
ms:Arkeologi
simple:Archaeology
th:โบราณคดี
BiografiaUna biografia (del grec bios ("vida") i graphein ("escriure"), és un gènere de la literatura (o d'altres mitjans, com el cinema) basat en la narració escrita d'algun personatge. Generalment, s'utilitza el terme biografia per narracions sobre personatges no ficticis. Una biografia escrita pel mateix personatge és una autobiografia.
Una biografia és més que una col·leció de dades (naixement, educació, treball, etc.) o un curriculum vitae. Normalment, també tracta de les emocions i sentiments de la persona respecte a les experiències de la seva vida.
Les biografies més antigues que es coneixen són les produïdes pels escribes de l'antiguitat (Antic Egipte, Mesopotàmia, diverses biografies de l'Antic Testament i, més endavant, les biografies de la Grècia Antiga i els evangelis, que narraven la vida de Jesús de Natzaret. En general, el rigor històric d'aquestes biografies es força baix.
Durant l'Edat Mitjana, els principals escriptors de biografies són els monjos, que escriuen sobretot sobre personatges religiosos. És al segle XVII que es comencen a escriure biografies modernes sobre personatges notables. Avui en dia, és un gènere molt popular, tant en literatura com en cinema.
categoria:gèneres literaris
ja:伝記
ko:전기 (문학)
ms:Biografi
simple:Biography
HeràldicaL'heràldica, o ciència del blasó, és la ciència i art auxiliar de la història que estudia la composició i significat dels escuts d'armes.
L'heràldica neix al voltant del segle XII en l'àmbit europeu occidental i és una de les branques del coneixement que han perdurat amb menys canvis fins a l'actualitat.
De la seva inicial utilitat —identificar el guerrer que anava cobert per armadura, així com també l'individu com a pertanyent a un determinat bàndol en la batalla—, ha estès el seu àmbit per abastar la identificació de persones, corporacions, entitats polítiques i d'altres, i en l'actualitat es troba molt propera a la cultura de comunicació visual (marques, logotips, etc.).
La característica que diferencia l'heràldica d'altres tipus de simbologies que s'han donat al llarg de la història o en altres llocs del món es pot resumir en dos punts: l'assumpció d'un conjunt de normes rígides per a la composició dels escuts d'armes i la transmissió de les armories a través de les generacions com a element identificador del llinatge.
Metalls heràldics
- L'argent
- L'or
Colors heràldics
- Ataronjat
- Atzur (blau)
- Gules (vermell)
- Porpra (entremig del lila, el morat i el violeta)
- Sable (negre)
- Sinople (verd)
Enllaços externs
- [http://www.municat.net/escuts/heraldica/heraldica_municipal.htm Introducció a l'heràldica municipal]
Categoria:Heràldica
ja:紋章学
NumismàticaLa numismàtica (del grec antic: νομισματική), és l'estudi científic de les formes dels diners al llarg del temps. Tot i que normalment s'associa a l'estudi de les monedes, aquesta disciplina, també inclou l'estudi de les medalles i medallons. El paper moneda, talons, targes de crèdit i altres formes de diners, tenen també un cert interès en numismàtica.
Categoria:Col·leccionisme
Categoria:Història
Vexil·lologiaLa vexil·lologia és la ciència que es dedica a l'estudi de les banderes.
L'estudi de les banderes abasta tots els aspectes. S'organitza la legislació de cada entitat, la simbologia, la història, les especificacions tècniques, les classificacions (per forma, colors, i d'altres) i molts altres aspectes menys rellevants.
La paraula va ser encunyada per Whitney Smith (Massachusetts, EUA) cap a començament dels anys seixanta. Deriva de la paraula llatina Vexillum que podria traduir-se com a "senyal" i era el nom que donaven els romans als estendards.
Cap als anys setanta van començar a fundar-se associacions de vexil·lologia arreu del món, entre les quals l'Associació Catalana de Vexil·lologia, fundada per Sebastià Herreros (que a més a més era President de la Societat Espanyola de Vexil·lologia), que va organizar un dels congressos internacionals que se celebren cada dos anys (XIV Congrés, juny de 1991). L'Associació Catalana de Vexil·lologia (ACV) va ser la primera entitat vexil·lològica del món constituïda en un país sense Estat, camí que després van seguir els bretons.
Les associacions vexil·lològiques estan associades a la Federació Internacional d'Associacions Vexil·lològigues (FIAV), que organitza un congrés internacional cada dos anys, el darrer dels quals va tenir lloc a Estocolm el 2003. El 2005 el Congrés (XXI) es farà a Buenos Aires.
Categoria:Vexil·lologia
Calendari d'esdeveniments
----
Llista condensada d'aniversaris històrics.
Scytale
en:Scytale
Chez les Spartiates, la scytale, également connue sous le nom de bâton de Plutarque, était un bâton de bois utilisé pour lire ou écrire une dépêche chiffrée. Considérée comme le plus ancien dispositif de cryptographie militaire connue, elle permettait l'inscription d'un message chiffré sur une fine lanière de cuir ou de parchemin que le messager pouvait porter à sa ceinture.
Après avoir enroulé la ceinture sur la scytale, le message était écrit en plaçant une lettre sur chaque circonvolution. Pour le déchiffrer, le destinataire devait posséder un bâton d'un diamètre identique à celui utilisé pour l'encodage. Il lui suffit d'enrouler la scytale autour de ce bâton pour obtenir le message en clair.
Il s'agit de l'un des plus anciens chiffre de transposition ayant été utilisé. Plutarque raconte son utilisation par Lysandre de Sparte en 404 av; J.-C.
Casser le code
Un tel code est faible et peut être facilement cassé d'autant plus qu'il s'agit uniquement d'une transposition et non d'une substitution des lettres. Une fois déroulée, la bande sur laquelle se trouve le message a cette forme :
MSETSEUEARR_SISG_EMQN
Un tel chiffrement est en fait une variante des chiffrements basés sur des grilles que l'on remplit ligne par ligne avec le texte en clair : les transpositions rectangulaires. Un texte chiffré correspond aux colonnes de la grille. La taille du bâton symbolise la largeur de la grille de transposition.
Avec cette vision du chiffrement, on peut dès lors attaquer avec les étapes suivantes :
# Compter le nombre de lettres sur la bande (ici 21)
# Créer des grilles de plusieurs tailles de façon à pouvoir placer toutes les lettres. Avec 21, nous avons 2x11, 3x7, 4x6, 5x5, 6x4, etc.
# Pour chaque grille, on remplit les cases ligne par ligne avec le texte chiffré. On fait de même avec une copie de cette grille mais en remplissant colonne par colonne cette fois. Cela revient à avoir par exemple une grille de 4x6 et 6x4.
# Vérifier si un texte en clair apparaît perpendiculairement au remplissage de la grille (si on a remplit ligne par ligne, on lit colonne par colonne).
Dans notre cas, avec une grille de 3x7 :
Le message n'apparaît pas dans les colonnes, on tente avec la grille inverse, soit 7x3 :
On peut lire colonne par colonne : "MESSAGER_TRES_MESQUIN".
Catégorie:Cryptologie Catégorie:Sparte Catégorie:Machine de chiffrement
warsaw map hostel krakow mieszne filmy gry london cheap hotel
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
|
Wikipedia:Votes for deletion/Hog urine
Pig piss doesn't strike me as being particuarly notable. Shane King 13:02, Oct 24, 2004 (UTC)
- If it can be verified as having genuine uses, then keep. And clean up. Darksun 13:04, 24 Oct 2004 (UTC)
- So to speak. -- Jmabel | Talk 06:42, Oct 25, 2004 (UTC)
- Keep Interesting article, United States:
- Rush River Township in North Dakota
- Rush River in Wisconsin
Rush River is the name of several rivers in the United States:
-
|
Rush Springs
Rush Springs is a town located in Grady County, Oklahoma. As of the 2000 census, the town had a total population of 1,278.
Geography
2000
Rush Springs is located at 34°46'55" North, 97°57'20" West (34.781989, -97.955610).
According to the United States Census Bureau, the town has a total area of 2.7
|
|
Rush Valley
Rush Valley is a town located in Tooele County, Utah. As of the 2000 census, the town had a total population of 453.
Geography
2000
Rush Valley is located at 40°21'33" North, 112°27'17" West (40.359077, -112.454657).
According to the United States Census Bureau, the town has a total area of 47.5
|
Osaka University
Osaka University (大阪大学 Ōsaka Daigaku; abbreviated to 阪大 Handai) is a public coeducational research university in Suita, Osaka, Japan. It is the sixth-oldest university, as the Prefectural Osaka Medical College, in Japan.
Campus
History
O
|
George Barr (artist)
, 1976, cover art by George Barr.]]
George Barr (born 1937) is a US science fiction and fantasy artist whose work shows influences from Arthur Rackham, | |
