:: wikimiki.org ::

I

La I és la novena lletra de l'alfabet català i tercera de les vocals. Serveix per representar la més tancada i palatal de les vocals. Si està al costat d'un altra vocal pot representar el so de semi-vocal. La i representa dues variacions ortogràfiques diferents. Una és la de í Í que únicament serveix per al so vocàlic (mai el semivocàlic) i que se'n fa ús quan així ho indiquen les normes d'accentuació (pastís, camí) L'altra variació és la dièresi Ï ï de la qual se'n fa ús en cas de separar dues vocals que segons les normes ortogràfiques i d'accentuació haurien d'anar juntes (veïna). En català prenormatiu aquesta situació se solia resoldre amb una hac intercalada (vehina). En aquest cas, la variant en majúscula Ï només pot ser utilitzada si hi està tota la paraula ja que no hi ha cap paraula que comenci per aquest símbol. hac Amb la lletra ge serveix per formar el dígraf ig que després d'una vocal plena serveix per indicar el so palatal africat (maig, roig). Amb la lletra ics serveix per formar el dígraf ix que després d'una vocal plena representa el so palatal fricatiu de fluix, caixa (ja que sense la i expressaria la combinació /ks/ de flux)
- Lingüística: Conjugació que enllaça dos termes que, dins una proposició o grup de mots, fan idèntica funció i expressa l'addició d'allò que denota el segon a allò que denota el primer, o bé enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis o successius (el segon essent sovint una conseqüència del primer, o a vegades estant-hi en oposició o esdevenint-se malgrat seu).
- Bioquímica: símbol de l'isoleucina.
- Matemàtiques: Símbol que representa el nombre imaginari de valor arrel quadrada de -1. En nombres romans té el valor de 1. Si se'n col·loquen dos seguits (II) de 2 i tres seguits (III) de 3. A la dreta d'un altre número li suma 1 valor i a l'esquerra li'n resta.
- Química: I és el símbol de l'element químic Iode Categoria:Alfabet llatí ja:I simple:I

Vocal

Les vocals són els sons de la parla que s'articulen exclusivament amb la vibració de les cordes vocals, sense que el pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal) hi afegeixin cap altre element sonor. Aquestes cavitats només actuen com a ressonadors, alterant els harmònics del so activat per les cordes vocals. La vocal s'oposa a la consonant. Hi ha tres factors de classificació de les vocals, en funció de com la cavitat bucal i la cavitat nasal alteren els harmònic|harmònics del so produït per les cordes vocals: el punt d'articulació (que depèn de la posició de la llengua), la labialització (que depèn de la posició dels llavis) i la nasalització (que depèn de la participació o no de la cavitat nasal com a ressonador). En acústica els diferents formants de cada vocal es veuen com a parts fosques d'un espectograma. Són els sons més estudiats. Una vocal pot unir-se amb altres en la pronunciació i formar així un diftong o un triftong, presents en la majoria de llengües. Cal remarcar que la pronunciació de les vocals varia molt entre els diferents idiomes. Els signes per representar-les són els que més sovint tenen un signe diacrític

Vocals a les diferents llengües

A certes llengües, particularment les semítiques, tendeixen a marcar inflexions, i no s'acostumen a escriure en els seus alfabets (anomenats abjads). En les altres llengües, les vocals són un fonema essencial de la paraula. Les vocals són especialment importants en llengües que disposen de poques consonats (com ara el maori o el hawaià) o llengües on la proporció de consonants és relativament petita (com ara el sedang, parent del vietnamès que distingeix 55 sons vocàlics diferents). El japonès és una de les poquíssimes llengües que conté vocals sordes. En moltes llengües, entre elles el català, no es pot tenir uns síl·laba sense vocal, ja que actuen com a nucli. De fet, una vocal sola pot formar una síl·laba i fins i tot una paraula completa.

Sistemes vocàlics

La majoria de llengües tenen d'entre 3 i 7 vocals, essent les 5 següents les més comunes:A, E, I, O, U. Se solen representat segons el triangle vocàlic de l'AFI. Aquesta configuració és la més comuna perquè representa l'ús més eficaç de l'espai vocàlic, de manera que petites variacions en una vocal no produeixen confusions. Com a exemple, el castellà i el grec modern l'empren. El llatí ja tenia una configuració semblant, si bé distingia entre vocals curtes i llargues. No tots els seus derivats foren tan frugals com el castellà, però, ja que el francès distingeix 16 vocals (incloent-hi les nasals). D'entre les llengües europees, les germàniques són particularment riques en sons vocàlics, amb el suec al capdavant amb 17 vocals. A l'altre extrem de l'espectre, els dialectes tsuizi i abzui de l'abkhaz coneixen només dues vocals. Totes les llengües naturals inclouen alguna mena d'a. Categoria:Fonètica ja:母音 ko:홀소리 roa-rup:Vocală

G

La G és la setena lletra de l'alfabet català i cinquena de les consonants. Rep el nom de ge. Valor fonològic: :Representa el fonema oclusiu velar sonor /g/ davant les lletres a (gas), o (gos), u (agut, l (gla) i r (gra). Representa el fonema prepalatal fricatiu sonor davant les lletres e (gerro) i i (ginesta). Per convenció ortogràfica, hom recorre al dígraf gu per a representar el fonema oclusiu velar sonor davant de e (guerra) i i (guineu). També hom recorre al dígraf gü amb dièresi a la ü, per a representar el fonema oclusiu velar sonor /g/ quan va seguit del fonema wau seguit alhora de e o de i (és a dir, /gwe/ (aigües), /gwi/ (pingüí). Excepcionalment, en els mots desig, mig i trepig la lletra g representa el fonema prepalatal africat. Precedit de la lletra i serveix per a formar el dígraf ig, que després de les vocals a, e, o, u també representa el fonema prepalatal africat a final de mot (maig, veig, roig, fuig); amb el mateix valor fonològic, també podem trobar aquest dígraf enmig del mot, en posició de tancament de síl·laba, en alguns mots compostos (com Puigcerdà, Puig-reig, etc.). Puig-reig
- Física: en minúscula, símbol de l'acceleració de la gravetat a la Terra a nivell de la mar (aprox. 9'8 m/s²).
- Bioquímica: en majúscula, és el símbol de la guanina i de la glicina.
- Mecànica quàntica: en majúscula, en el sistema d'unitats absolutes de Planck, és la constant gravitacional.
- SI: en majúscula, símbol de giga. Categoria:Alfabet llatí als:G ja:G simple:G

Dígraf

Un dígraf és un parell de lletres emprades per representar un únic fonema en una determiada llengüa. Sovint, es tracta d'un fonema que no es pot expressar amb una única lletra de l'alfabet emprat per escriure l'idioma en questió. Altres vegades, però, hi ha una única lletra que representa el mateix fonema, i el dígraf existeix per motius històrics, ortogràfics o dialectals. En català els dígrafs són:
- dj
- ds
- gu (davant e o i)
- ig (al final de paraula)
- ix (després de vocal; en alguns dialectes representa dos sons diferents — no és dígraf)
- ll
- ny
- qu (davant e o i)
- rr
- ss
- tg (davant e o i, fent una sola síl·laba)
- tj
- ts
- tx
- tz Categoria:Escriptura

Lingüística

La Lingüística es la ciència que estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en el seu vessant escrit i oral

Branques de la lingüística

- Lingüística general
- Història de la Lingüística
- Lingüística catalana
- Lingüística clínica
- Llengües antigues i actuals

Pàgines que s'hi relacionen

- Acústica
- Sociologia
- Psicologia
- Escriptura Categoria:Lingüística fiu-vro:Keeletiidüs ja:言語学 ko:언어학 th:ภาษาศาสตร์ zh-min-nan:Gí-giân-ha̍k

Matemàtiques

La matemàtica (encara que, per a referir-se a l'estudi i ciència, s'acostuma a utilitzar el plural matemàtiques) és aquella ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells (del mot derivat del grec μάθημα, máthema: ciència, coneixement, aprenentatge, μαθηματικoς). Malgrat que tingui múltiples usos en altres ciències i disciplines (molt particularment en la Física), i tracti relacions que poden semblar evidents, les matemàtiques primer postulen (veure axiomes matemàtics), i després dedueixen i demostren. Les matemàtiques no són considerades una ciència experimental. Els matemàtics acostumen a definir i investigar estructures i conceptes abstractes per raons purament internes a la matemàtica, ja que tals estructures poden proveir, per exemple, una generalització elegant, o una útil eina per a càlculs freqüents. A més, molts matemàtics estudien les seves àrees de preferència simplement per raons estètiques, veient així la matemàtica com una forma d'art en comptes d'una ciència pràctica o aplicada (encara que les estructures que els matemàtics investiguen tenen molt sovint el seu origen en observacions de la natura). La matemàtica és un art, però també una ciència d'estudi. Informalment, es pot afirmar que la matemàtica és l'estudi dels «nombres i símbols», és a dir, la investigació d'estructures abstractes definides axiomàticament utilitzant la lògica i la notació matemàtica. És també la ciència de les relacions espacials i quantitatives. Es tracta de relacions exactes que existeixen entre quantitats i magnituds, i dels mètodes pels quals, d'acord amb aquestes relacions, les quantitats buscades són deduïbles a partir d'altres quantitats conegudes o pressuposades. Altres punts de vista poden trobar-se en la filosofia matemàtica És freqüent trobar qui descriu la matemàtica com una simple extensió dels llenguatges naturals humans, que utilitza una gramàtica i un vocabulari definits amb extrema precisió, el propòsit de la qual és la descripció i exploració de relacions conceptuals i físiques. Recentment, això no obstant, els avanços en l'estudi del llenguatge humà apunten cap una altra forma d'analitzar-los: els llenguatges naturals (com català i el francès) i els llenguatges formals (com la matemàtica i els llenguatges de programació) són estructures que són de naturalesa bàsicament diferent.

Història

Històricament, la matemàtica va sorgir amb la finalitat de fer els càlculs en el comerç, per a amidar la terra i per a predir els esdeveniments astronòmics. Aquestes tres necessitats poden ser relacionades en certa forma amb la subdivisió àmplia de les matemàtiques en l'estudi de l'estructura, l'espai i el canvi. L'estudi de l'estructura comença amb els nombres, inicialment els nombres naturals i els nombres enters. Les regles que dirigeixen les operacions aritmètiques s'estudien en l'àlgebra elemental, i les propietats més profundes dels nombres enters s'estudien en la teoria de nombres. La investigació de mètodes per a resoldre equacions duu al camp de l'àlgebra abstracta. L'important concepte de vector, generalitzat a espai vectorial, és estudiat en l'àlgebra lineal, i pertany a les dues branques de l'estructura i l'espai. L'estudi de l'espai origina la geometria, primer la geometria euclidiana i després la trigonometria. La comprensió i descripció del canvi en variables mesurables és el tema central de les ciències naturals, i el càlcul. Per a resoldre problemes que es dirigeixen en forma natural a relacions entre una quantitat i la seva taxa de canvi, i de les solucions a aquestes equacions, s'estudien les equacions diferencials. Els nombres usats per a representar les quantitats contínues són els nombres reals. Per a estudiar els processos de canvi s'utilitza el concepte de funció matemàtica. Els conceptes de derivada i integral, introduïts per Newton i Leibniz, representen un paper clau en aquest estudi, que es denomina Anàlisi. Per raons matemàtiques, és convenient per a moltes fins introduir els nombres complexos, el que dóna lloc a l'anàlisi complexa. L'anàlisi funcional consisteix a estudiar problemes la incògnita dels quals és una funció, pensant-la com un punt d'un espai funcional abstracte. Un camp important en matemàtiques aplicades és la probabilitat i l'estadística, que permeten la descripció, l'anàlisi i la predicció de fenòmens que tenen variables aleatòries i que s'usen en totes les ciències. L'anàlisi numèrica investiga els mètodes per a realitzar els càlculs en computadores.

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCMatematiques/ienn/cat/index.html Societat Catalana de Matemàtiques]
- [http://www.emis.de/ European Mathematical Society] (en anglès) categoria:Matemàtiques ja:数学 ko:수학 ms:Matematik simple:Mathematics th:คณิตศาสตร์ zh-min-nan:Sò·-ha̍k

Nombre imaginari

Un nombre imaginari, és aquell nombre que sorgeix de l'arrel quadrada d'un nombre negatiu. Per poder fer l'arrel quadrada d'un nombre negatiu, es va definir una constant anomenada

\mathbf

, de manera que

\sqrt=\mathbf

. Com que qualsevol nombre negatiu

-\mathbf

es pot expresar com a

-1\cdot\mathbf

, resulta que

\sqrt=\sqrt\cdot\sqrt

, de manera que:

\sqrt=\sqrt\cdot\mathbf

Són exemples de nombres imaginaris: 123'4 i, 5 i o -100 i En electrònica per no confondre amb la i (utilitzada per les intensitats) es fa servir la j com a indicador de nombre imaginari.

Operacions amb nombres imaginaris

Suma i resta de nombres imaginaris

Els nombres imaginaris es sumen i resten com si fossin nombres reals, conservant sempre la i indicador de nombre imaginari. Per exemple: i + 4 i= 5 i 2,3 i - 1,6 i + 5,7 i = 6,4 i

Multiplicació de nombres imaginaris

En multiplicar dos nombres imaginaris, s'ha de tenir en compte que:

\mathbf\cdot\mathbf= -1

D'aquesta manera

\mathbf\cdot\mathbf= -(\mathbf\cdot\mathbf)

\mathbf\cdot\mathbf= (\mathbf\cdot\mathbf)\mathbf

categoria:nombres

Un

1

Cardinal	U, un, una
Ordinal	Primer, 1r
Prefix	Mono-, uni-
Nombre romà	I
Binari	1
Hexadecimal	1

El número un (1) és el nombre enter que segueix al zero i precedeix al dos. El seu nom és u. L'un és l'element neutre del producte, és a dir, qualsevol nombre a multiplicat per 1 torna a donar a. Encara que en teoria pot considerar-se un nombre primer (ja que els seus únics divisors són un i ell mateix, que també és u), es pren com a conveni que no ho és. Si ho fos, aleshores els nombres naturals no tindrien una factorització única (estalvi ordre), sinó que tindrien infinites (per exemple, 6 = 2·3 = 1·2·3 = 1·1·2·3 = ...) i les definicions de moltes propietats matemàtiques es veurien afectades, com per exemple la dels nombres perfectes. En informàtica l'1 s'associa amb la posició d'"encès" i és un dels dos dígits del sistema binari. En moltes cultures l'1 es representa mitjançant un punt o un traç (horitzontal o vertical), com per exemple en el xinès. També podeu trobar informació sobre el determinant indefinit un 1 un ja:1 ko:1 simple:One th:1

Dos

2

Cardinal	Dos, dues
Ordinal	Segon, 2n
Prefix	bi-, di-
Múltiple	Doble
Partitiu	Mig
Nombre romà	II
Binari	10
Hexadecimal	2

El dos (2) és el nombre natural que segueix a l'u i precedeix al tres. En femení es pronuncia dues. El 2 és el primer nombre primer, i és l'únic que és parell. El següent és el 3. Un enter es diu que és parell si és múltiple de 2, és dir,

x\equiv 0 \mod 2

si x és parell. Pel contrari, un nombre es senar si no és parell. El dos es factor de 10, així que les fraccions amb denominador 2 no tenen una part decimal infinita com ocorre amb la majoria de nombres enters. Tampoc tenen una part decimal infinita les fraccions amb un denominador que és producte d'una potència de 2 i una altra de 5, ambdues amb un exponent natural. Per a qualsevol número x: :x+x = 2·x :x·x = x² El camp més petit conté dos elements. Dos és la base del sistema de numeració més senzill en què el nombres naturals poden escriure's de forma concisa, el sistema binari, utilitzat sobre tot pels ordinadors. Si es multiplica un nombre per dos s'obté el doble d'aquest nombre; mentre que si es divideix per dos se n'obté la meitat. El quadrat d'un nombre es representa amb el 2 com a exponent. I quan l'exponent té el nombre invers es diu arrel quadrada Existeixen diversos prefixos que signifiquen dos i participen en la construcció d'una gran quantitat de paraules d'ús quotidià: bi, di i du, com a en bisetmanal, dicotomia i dúplex. El dos és un bon nombre en la cultura xinesa. Hi ha una dita xinesa que diu que "les coses bones venen en parells". És normal utilitzar dos símbols en els noms de marca, p.ex. doble felicitat, dues moneda, dos elefants etc. Es diu que als cantonesos els agrada aquest nombre perquè dona com "fàcil" (易) en cantonès. En anglès, s'utilitza el símbol 2 per representar la preposició "to" o "too", com per exemple P2P (peer to peer), U2 (you too), etcètera. 2 ja:2 simple:Two tokipona:nanpa tu

Suma

La Suma és una operació aritmètica bàsica que ens permet de saber la quantitat total d'elements d'un conjunt com a resultat d'ajuntar tots els elements de dos conjunts inicials. La Suma és una operació definida per a tots els nombres, com els naturals, sencers, racionals,reals i complexos. També es poden sumar altres entitats matemàtiques, com vectors, polinomis, funcions o matrius.

Notació

Si tots els termes s'escriuen individualment, hom empra el símbol "+" (llegit més). Amb això, la suma dels nombres 1, 2 i 4 és 1 + 2 + 4 = 7. Els termes inicials d'una suma s'anomenen sumands. També es pot emprar el símbol "+" quan, a pesar de no escriure's individualment els termes, s'indiquen els nombres omesos mitjançant punts suspensius i és senzill reconèixer els nombres omesos. Per exemple:
- 1 + 2 + 3 + ... + 98 + 99 + 100 és la suma dels cent primers nombres naturals.
- 2 + 4 + 8 + ... + 512 + 1024 és la suma de les deu primeres potències de 2. En sumes llargues i fins i tot sumes infinites s'empra un nou símbol, que es diu "sumatori" i es representa amb la lletra grega Sigma (Σ) majúscula.

Propietats de la suma

#Propietat commutativa: si s'altera l'ordre dels sumands no canvia el resultat, d'aquesta forma, a+b=b+a. #Propietat associativa: a+(b+c) = (a+b)+c #Element neutre: 0. Per a qualsevol nombre a, a + 0 = 0 + a = a. #Element oposat. Per a qualsevol nombre a, existeix un nombre -a tal que a + (-a) = (-a) + a = 0 (l'element neutre). Aquest nombre -a es denomina element oposat, i és únic per a cada a. No existeix en alguns conjunts com el dels nombres naturals. Categoria:Aritmètica ja:加法 simple:Addition

Resta

La resta o sustracció és una de les quatre operacions bàsiques de l'aritmètica, i es tracta bàsicament de l'operació inversa a la suma. La resta s'expresa de la manera següent: a - b = c, on a s'anomena minuend, b s'anomena sustraend i c és el resultat de la resta o diferència. També es pot expressar la resta com a suma de l'oposat. D'aquesta manera, a - b = a + (-b), on -b és l'element oposat de b respecte de la suma. En el conjunt dels nombres naturals, N, només es poden restar dos nombres si el minuend és major que el sustraend. Si el minuend i el sustraend són iguals, la diferència és zero. Un minuend menor que el sustraend, donaria origen a una diferència negativa, la qual quedaria fora del conjunt dels nombres naturals. Això vol dir que la resta és una operació externa al conjunt dels nombres naturals. La resta és, en canvi, una operació interna dels conjunts de nombres enters, racionals , reals i complexos. També es poden restar altres entitats matemàtiques, com polinomis, vectors o matrius.

Propietats de la resta

- Uniforme: Si als dos membres d'una igualtat se'ls resta un mateix nombre, queda una altre igualtat com a resultat. a = b => a - c = b - c
- Monotonia : Si als dos membres d'una desigualtat se'ls resta un mateix nombre, queda una altre desigualtat del mateix sentit. a > b => a - c > b - c Categoria:Aritmètica

Iode

Tel·luri - Iode - Xenó
F Cl Br I
	Imatge:I_taula_periòdica.png Taula completa

General

Iode, I, 53

17, 5 , p

4940 kg/m³

Aparença
Negre

Propietats atòmiques

Pes atòmic

126,90447 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

115 pm

Radi covalent

133 pm

Radi de Van der Waals

198 pm

Configuració electrònica

Kr]4d¹⁰5s²5p⁵

Estats d'oxidació (òxid)

-1, 1, 3, 5, 7 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Ortoròmbic

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (no magnètic)

Punt de fusió

386,85 K

Punt d'ebullició

457,4 K

Entalpia de vaporització

20,752 kJ/mol

Entalpia de fusió

7,824 kJ/mol

Pressió de vapor

_ Pa a _ K

Velocitat del so

_ m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

2,66 (Pauling)

Calor específica

145 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

8,0·10^-8/m

Conductivitat tèrmica

0,449 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

1008,4 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1845,9 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3180 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED MeV	PD
¹²⁷I	100%	I és estable amb 74 neutrons
¹²⁹I		1,57·10⁷ anys	β^-	0,194	¹²⁹Xe
¹³¹I		8,02070 dies	β^-	0,971	¹³¹Xe

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

El iode és un element químic de nombre atòmic 53 situat en el grup dels halogens (grup 17) de la taula periòdica dels elements. El seu símbol és I. És un oligoelement i s'empra principalment en medicina, fotografia i com colorant. Químicament, el iode és l'halogen menys reactiu i menys electronegatiu.

Característiques principals

El iode és un sòlid negre i llustrós, amb lleugera brillantor metàl·lica, que sublima en condicions normals donant un gas de color violeta i olor irritant. Igual que la resta d'halògens forma un gran nombre de compostos amb altres elements, però és el menys reactiu del grup i té certes característiques metàl·liques. És poc soluble en aigua, mentres que es dissol fàcilment en dissolvents no polars cloroform (CHCl₃), en tetraclorur de carboni (CCl₄), o en disulfur de carboni (CS₂), donant dissolucions de color violeta. En dissolució, en presència de midó dóna una coloració blava. La seua solubilitat en aigua augmenta si s'afegeix iodur a causa de la formació de l'anió triiodur (I₃^-). Pot presentar variats estats d'oxidació: -1, +1, +3, +5, +7.

Aplicacions

- En llocs on hi ha poca aportació de iode a través de la dieta (normalment en zones de l'interior, on no es consumixen aliments marins) el dèficit en iode pot causar goll, per tant anomenat goll endèmic. En molts d'estos llocs això es prevé per mitjà de l'addició de iodur de potassi, KI, a la sal comuna, NaCl, la qual es denomina sal iodada.
- La tintura de iode és una dissolució de iode i iodur de potassi (KI) en alcohol etílic, en aigua o en una mescla d'ambdós (per exemple, 2 grams de iode i 2,4 grams de iodur de potassi en 100 ml d'etanol) que té propietats com a antisèptic. S'empra com a desinfectant de la pell o per a netejar ferides. També es pot emprar per a desinfectar l'aigua, afegint unes gotes de tintura de iode i esperant mitja hora per a que faci efecte, s'eliminen els patògens d'aquesta.
- Els compostos de iode són importants en el camp de la química orgànica i són molt útils en medicina; iodurs, així com la la tiroxina, que conté iode, s'empren en medicina interna.
- El iodur de potassi (KI), s'empra en fotografia.
- S'empra iode en les làmpares de filament de Tungstè per a allargar la seua vida útil.
- El triiodur de nitrogen (NI₃), és un explosiu d'impacte, massa inestable per a comercialitzar-lo, però que es pot preparar fàcilment de forma casolana.

Rol biològic

El iode és un element químic essencial. La glàndula tiroide fabrica les hormones tiroxina i triiodetironina, que contenen iode. El dèficit en iode produïx goll i mixedema. En el cas que es produeixi dèficit de iode durant la infància es pot originar cretinisme, on es produeix un retard mental i físic.

imatge:Estructura_de_la_tiroxina.png
Estructura de la tiroxina

Història

El iode (del grec iodes, que significa "violeta") va ser descobert en França pel químic francés Barnard Courtois al 1811 a partir d'algues marines, encara que no va continuar amb les seves investigacions per falta de diners. Posteriorment, el químic anglés Humphry Davy i el químic francés Gay-Lussac van estudiar per separat aquesta substància i van acabar identificant-la definitivament com un nou element. Ambdós van donar el crèdit del descobriment a Courtois.

Abundància i obtenció

El iode és l'halogen menys abundant, presentant-se en l'escorça terrestre amb una concentració de 0,14 ppm, mentres que en l'aigua de mar la seva abundància és de 0,052 ppm. El iode s'obté a partir dels iodurs, I^-, presents en l'aigua de mar i en algues, o en forma d'iodats, IO₃^- a partir dels nitrats de Xile (separant-los prèviament d'aquests).
- En el cas de partir d'iodats, una part d'aquest es redueixen a iodurs, i els iodurs obtinguts es fan reaccionar amb la resta d'iodats, obtenint iode: :IO₃^- + 5I^- + 6H⁺ --> 3I₂ + 3H₂O
- Quan es parteix de iodurs, aquests s'oxiden amb clor i el iode obtingut se separa per mitjà de filtració. Es pot purificar reduint-lo i reoxidant-lo amb clor. :2I^- + Cl₂ --> I₂ + 2Cl^- El iode es pot preparar de forma ultrapura fent reaccionar iodur de potassi, KI, amb sulfat de coure, CuSO₄.

Compostos

- El iode, I₂ en una dissolució de iodur, I^-, forma poliiodurs com el triiodur, I₃^-, o el pentaiodur, I₅^-. També forma compostos amb altres halurs, per exemple l'IF₈^-.
- En dissolució aquosa pot presentar diferents estats d'oxidació. Els més representatius són el -1, amb els iodurs, el +5 formant iodats, i el +7, periodats (oxidant fort).
- El iodur d'hidrogen, HI, es pot obtindre per síntesi directa amb iode i hidrogen, o bé amb iode i un reductor.
- L'anió iodat, IO₃^- es pot obtindre a partir de iode amb un oxidant fort.
- Alguns iodurs de metalls es poden obtindre per síntesi directa, per exemple: :Fe + I₂ --> FeI₂ :I a partir d'aquests es poden obtindre altres per substitució.

Isòtops

Hi ha trenta isòtops de iode, però només el I-127 és estable. El radioisòtop artificial I-131 (un emissor beta) amb un període de semidesintegració de 8 dies s'ha emprat en el tractament de càncer i altres patologies de la glàndula tiroide. El iode-129 (amb un període de semidesintegració d'uns 16 milions d'anys) es pot produir a partir del xenó-129 en l'atmosfera terrestre, o també a través del decaïment de l'urani-238. Com l'urani-238 es produeix durant cert nombre d'activitats relacionades amb l'energia nuclear, la seua presència (la relació ¹²⁹I/I) pot indicar el tipus d'activitat exercida en un determinat lloc. Per aquesta raó, el iode-129 es va emprar en els estudis d'aigua de pluja en el seguiment de l'accident de Txernòbil. També s'ha emprat com a traçador en l'aigua superficial i com a indicador de la dispersió de residus en el medi ambient. Altres aplicacions poden estar impedides per la producció de iode-129 en la litosfera a través d'un nombre de mecanismes de decaïment. En molts aspectes el iode-129 és semblant al clor-36. És un halogen soluble, relativament no reactiu, existeix principalment com a anió no solvatat, i es produeix per reaccions in situ termonuclears i cosmogèniques. En estudis hidrològics, les concentracions de iode-129 es donen generalment com la relació de iode-129 enfront del iode total (pràcticament tot iode-127). Com en el cas de la relació ³⁶Cl/Cl, les relacions ¹²⁹I/I en la naturalesa són força petites, 10^-14 a 10^-10 (el pic termonuclear de ¹²⁹I/I durant les dècades 1960 i 1970 va arribar a uns valors de 10^-7, degut a les proves nuclears). El iode-129 es diferencia del clor-36 en què el seu període de semidesintegració és major (16 enfront de 0,3 milions d'anys), és altament biofílic i es troba en múltiples formes iòniques (generalment I^- i iodats) que tenen diferent comportament químic.

Precaucions

És necessari parar atenció quan es maneja iode perquè el contacte directe amb la pell pot causar lesions. El vapor de iode és molt irritant per als ulls i les mucoses.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/I/index.html webelements.com - Iode (en anglès) ]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/I.html environmentalchemistry.com - Iode (en anglès)] categoria:Elements químics ja:ヨウ素 th:ไอโอดีน

Divergenza

In analisi la divergenza è un operatore che misura la tendenza di un campo vettoriale s a divergere o a convergere verso un punto del campo. Per esempio in un campo vettoriale (a due dimensioni) che rappresenta la velocità dell'acqua contenuta in una vasca da bagno che si sta svuotando la diverganza avrebbe un valore negativo nella prossimità dello scarico dato che in quel punto l'acqua sparisce. Lontano dallo scarico la divergenza avrebbe un valore prossimo allo zero dato che in quei punto la velocità dell'acqua sarebbe quasi constante. Se supponiamo l'acqua incomprimibile, in una regione in cui non ci sono nè pozzi in cui essa viene scaricata nè sorgenti d'acqua, la divergenza del campo delle velocità sarà ovunque nulla. Un campo vettoriale con divergenza nulla ovunque viene definito solenoidale

Definizione

Definendo x, y, z le variabili che rappresentano le coordinate di uno spazio euclideo a tre dimensioni e definiti i, j, k i corrispettivi versori. La divergenza di un campo vettoriale continuo e differenziabile :

\mathbf F=F_1 \mathbf i + F_2 \mathbf j+F_3 \mathbf k

è definita come la funzione scalare :

\operatorname\,\mathbf
=\frac
+\frac
+\frac

Un altra notazione della divergenza è

\nabla \cdot \mathbf

, in questa notazione il puntino rappresenta l'operazione di prodotto scalare tra l'operatore nabla ed il campo

\mathbf F

: dalle definizioni dei due operandi e dalla definizione di prodotto scalare è semplice verificare che il risultato è proprio

\operatorname\,\mathbf

Definizione Integrale

Ponendo per definizione la divergenza come:

\operatorname\,\mathbf
=\lim_ \frac\oint_\mathbf\cdot\mathbfdS

Cioè il limite, su un volume generico, tra il rapporto tra il volume stesso ed il flusso del vettore su tutta la superfice. Con questa definizione la divergenza viene ad assumere significato di derivata spaziale di un campo vettoriale come rapporto incrementale su un dominio di definizione che tende a zero. Il valore nullo riesce allora a descrivere la conservatività del campo quando questo rappresenta un campo di velocità.

Proprietà

Divergenza del rotore

La divergenza del rotore di qualsiasi campo vettoriale derivabile due volte è sempre pari a 0. Dimostrazione (F = campo vettoriale di classe

c^

\nabla \cdot (\nabla \times \vec F) = \nabla \cdot (\frac - \frac , \frac - \frac , \frac - \frac) = \frac - \frac + \frac - \frac + \frac - \frac

Poichè la funzione è di classe

c^

, applicando il Teorema di Schwartz le derivate miste si annullano, quindi la somma di queste quantità è nulla.

Voci correlate

- Gradiente
- Rotore (fisica)
- Teorema della divergenza
- Teorema di Green
- Teorema di Stokes Categoria:calcolo vettoriale ja:発散 ko:다이버전스

cytaty tablice online slots backup software download drugi

:: RELATED NEWS ::

Music Sales
Le groupe Music Sales (en anglais Music Sales Group) est une importante maison d'édition musicale internationale, basée à Londres. Pour l'essentiel Music Sales possède et exploite plus de 200 000 copyrights de musique. C'est aussi le principal éditeur de musique en Europe. La source des droits d'auteur de Music Sales vient des catalogues suivants qu'elle possède : Campbell Connelly, The Sparta Florida Music Group, Bosworth & Co., Chester Music, Novello & Company, J. Curwen & Sons,

Abraham Olano
Abraham Olano Manzano est un coureur cycliste espagnol, né le 22 janvier 1970 à Anoeta. Il fut coureur professionnel de 1992 à 2002. En 1992, Abraham Olano effectue ses débuts professionnels au sein de l'équipe Paternina, année au cours de laquelle il remporte sa première victoire dans le Grand Prix de Villafranca de Ordizia.

Palmarès

- Championnat du monde (épreuve en ligne) : 1995
- Championnat du monde (épreuve chronométrée) : 1998
- Tour d'Espagne : 1998

Alessio Galletti
Alessio Galletti, né le 26 mars 1968 à Pise et décédé le 15 juin 2005, était un coureur cycliste italien. Il est professionnel de 1994 à 2005, successivement pour les équipes Lampre (1994-95), Cera

Coupe des clubs champions européens 1964-1965
La Coupe des clubs champions européens 1964-1965 a vu la victoire de l'Inter Milan. 31 équipes de 30 associations de football y ont pris part. La compétition s'est terminée le 27 mai 1965 par la finale à San Siro à Milan.

Premier tour

Catégorie:Wikipédia:ébauche La Guerre des étoiles
Cette catégorie regroupe les ébauches à compléter concernant la Guerre des étoiles. Pour l'ajouter à un article, veuillez placer ou en tête de celui-ci. Catégorie:Wikipédia:ébauche science-fiction Catégorie:La Guerre des étoiles

Georges Zoitakis
Georgios Zoitakis est un homme politique grec (né en 1910 et décédé en 1996). Il faisait partit avec Georgios Papadopoulos du coup d'état de 1967. Il devint régent de la Grèce le 21 avril 1967. Le 1er juin 1972, il laisse sa place de régent à Georgios Papadopoulos. En 1974, il est jugé et condamné par la cour de justice de son pays pour haute-trahison v

Chester Music
Chester Music est un éditeur musical britannique, spécialisé dans la musique classique et l'éducation musicale du XXe siècle et XXIe siècle. Elle est la propriété du groupe Music Sales et a été rapprochée de l'éditeur Novello & Company.

Lien externe

- [http://www.chesternovello.com/ Site de Chester et de Novello] Barbus ablabes (Bleeker, 1863).
- Barbus aboinensis Boulenger, 1911.
- Barbus acuticeps Matthes, 1959.
- Barbus acutirostris Bini, 1940.
- Barbus afrohamiltoni Crass, 1960.
- réseau HTA , qui sont des défauts homopolaire (phase > terre). Ces défauts sont créés, par exemple par un oiseau posé entre les éclateurs (dispositif permettant l'écoulement d'une surtension (causée par un coup de foudre) à la terre). Ce défaut peut devenir "permanent" si un arc électrique se crée, et qu'il ne s'éteint pas tout seul. Le coup de shunt consiste à mettre pendant 200ms la phase e

Read More...

Chester
Chester Music est un éditeur musical britannique, spécialisé dans la musique classique et l'éducation musicale du XXe siècle et XXIe siècle. Elle est la propriété du groupe Music Sales et a été rapprochée de l'éditeur Novello & Company.

Lien externe

- [http://www.chesternovello.com/ Site de Chester et de Novello]

I

Vocal

Vocals a les diferents llengües

Sistemes vocàlics

G

Dígraf

Lingüística

Branques de la lingüística

Pàgines que s'hi relacionen

Matemàtiques

Categories

Fonaments i mètodes

Nombres

Matemàtica del canvi

Anàlisi

Estructures matemàtiques

Espais

Matemàtica finita

Matemàtica aplicada

Teoremes i conjectures famoses

Història de les matemàtiques. El món dels matemàtics

Matemàtiques recreatives

Història

Enllaços externs

Nombre imaginari

Operacions amb nombres imaginaris

Suma i resta de nombres imaginaris

Multiplicació de nombres imaginaris

Un

Dos

Suma

Notació

Propietats de la suma

Resta

Propietats de la resta

Iode

Característiques principals

Aplicacions

Rol biològic

Història

Abundància i obtenció

Compostos

Isòtops

Precaucions

Enllaços externs

Divergenza

Definizione

Definizione Integrale

Proprietà

Divergenza del rotore

Voci correlate

Palmarès

Premier tour

Lien externe

Lien externe