:: wikimiki.org ::

Ió (àtom)

Ió (àtom)

En física i química, un ió es un àtom o molècula amb càrrega elèctrica. S'anomena catió un ió amb càrrega positiva, i anió un ió amb càrrega negativa. El procés de guanyar o perdre electrons (respecte a l'àtom o la molècula neutres) s'anomena ionització. Se solen representar els cations i els anions amb el símbol de l'àtom corresponent i el símbol "+" o "-", respectivament (per exemple, Na⁺ o F^-). Si el nombre d'electrons guanyat o perdut és mes gran que un, això també s'indica (per exemple, Mg²⁺ o O^2-). La paraula ió prove del grec ion, que es el participi de iénai ("anar"). Els cations i anions son atrets cap al càtode i l'ànode, respectivament (hodós vol dir "camí"; càtode i ànode volen dir "cap avall" i "cap amunt"). Michael Faraday va ser el primer de proposar l'existència dels ions, el 1830, però va ser Arrhenius qui en va desenvolupar la teoria corresponent el 1884. Això li valgué el Premi Nobel de Química el 1903. L'energia que cal per arrencar un electró d'un àtom en el buit és el potencial d'ionització o energia d'ionització d'aquell àtom. Els potencials d'ionització atòmics són constants físiques, característics de cada àtom. El mateix concepte es pot aplicar a molècules i sòlids. Generalment, els potencials d'ionització decreixen de dalt a baix, i creixen d'esquerra a dreta en la Taula Periòdica. Aquesta tendència és inversa de la que es troba per al radi atòmic. Això és degut al fet que, en àtoms petits, els electrons són atrets mes fortament pel nucli i cal més energia per arrencar-los. El primer potencial d'ionització és el que cal per arrencar el primer electró d'un àtom neutre, el segon potencial és el que cal per arrencar dos electrons, i així successivament. Els potencials d'ionització es van incrementant gradualment. Generalment, hi ha un salt considerable d'energia en algun punt de la sèrie. Això fa que cada àtom tendeixi a formar un cert tipus de catió. Per exemple, el sodi (Na) forma Na⁺, però no Na²⁺. Potencials d'ionització d'alguns àtoms

Element	Primer	Segon	Tercer	Quart	Cinquè	Sisè	Setè
Na	496	4560
Mg	738	1450	7730
Al	577	1816	2744	11600
Si	786	1577	3228	4354	16100
P	1060	1890	2905	4950	6270	21200
S	999	2260	3375	4565	6950	8490	11000
Cl	1256	2295	3850	5160	6560	9360	11000
Ar	1520	2665	3945	5770	7230	8780	12,000
Energies d'ionització successives en kJ/mol

Categoria:Física Categoria:Química ja:イオン ko:이온 ms:Ion simple:Ion

Física

La Física (del grec φυσικός (phusikos), "natural" i φύσις (phusis), "natura") es la ciència que estudia la natura en el seu sentit més ample, ocupant-se del comportament de la matèria i l'energia, i de les forçes fonamentals de la natura que governen les interaccions entre les partícules. Fou anomenada filosofia natural fins finals del segle XIX. Els físics estudien un ampli espectre de fenòmens físics que van des de les partícules sub-atòmiques de les quals la matèria ordinaria està feta (física de partícules) a l'Univers material com un tot (cosmologia) Els descobriments de la física troben aplicació en totes les altres ciències naturals, ja que la matèria i l'energia són els components bàsics del món natural. Algunes de les propietats estudiades en física són comunes a tots els sistemes materials, com la conservació de l'energia. Aquestes propietats són sovint anomenades lleis físiques. De vegades s'ha dit que la física és la "ciència fonamental", perque les demés ciències (biologia, química, geologia, etc.) tracten amb determinats tipus de sistemes materials que obeixen les lleis de la física. Per exemple, la química és la ciència de les molècules i els components químics que aquestes formen en grans quantitats. Les propietats dels components químics venen determinades per les propietats de les mol·lecules, les quals són descrites amb precisió per distintes àrees de la física com la mecànica quàntica, la termodinàmica i l'electromagnetisme. La física està estretament relacionada amb les matemàtiques, les quals proveixen el marc lògic on les lleis físiques poden ser formaledes amb precisió i les seues prediccions quantificades. Les teories físiques són gairebé sempre expresades relacions matemàtiques, i les matemàtiques requerides són generalment més complicades que en altres ciències. La diferència entre la física i les matemàtiques és que la física s'ocupa en última instancia de les descripcions del món material, mentre que les matemàtiques s'ocupen de patrons abstractes que no necessiten sostenir-se en ell. La distinció, no obstant, no sempre és obvia. Hi ha una gran quantitat de investigació intermitja entre la física i les matemàtiques, coneguda com física matemàtica, dedicada a desenvolupar l'estructura matemàtica de les teories físiques.

Visió general de la investigació en la física

Física clàssica

La física clàssica inclou les branques trdicionals i temes que foren reconeguts i prou ben desenvolupats abans del començament del segle XX:
- Mecànica s'ocupa dels cossos sobre els que actuen les forçes i altres cossos en moviments i es pot dividir en estàtica (estudi de les forçes sobre un cos o cossos en repòs), cinemàtica (estudi del moviment sense importar el que el causa) i dinàmica (estudi del moviment i les forçes que l'afecten); a la vegada la mecànica pot dividir-se en mecànica de sòlids i mecànica de fluids. Aquesta última compren branques com la hidrostàtica, hidrodinàmica, aerodinàmica i pneumànica.
- L'acústica, l'estudi del só, sovint es considera una rama de la mecànica perque el só és degut al moviment de les partícules d'aire, o un altre medi, a través el qual les ones sonores poden viajar i per tant pot explicar-se en termes de lleis de la mecànica. Entre les branques més modernes de l'acústica es troba l'ultrasònica, què és l'estudi de les ones sonores a molt alta freqüència, més enllà del nivell d'audició humà.
- L'òptica, l'estudi de la llum, s'encarrega no sols de la llum visible sino també dels radiació infrarroja i violeta, les quals manifesten tots els fenòmens de la llum visible excepte la visibilitat, és a dir, reflexió, refracció, interferència, difracció, dispersió (vejau espectre electromagnètic) i polarització.
- La termodinàmica s'encarrega de les relacions entre el calor (l'energia interna que poseeixen les partícules de les quals es composa una susbstància) i altres formes d'energia.
- L'electromagnetisme ha sigut estudiat com a una branca de la física desde que fou descoberta la conexió entre l'electricitat i el magnetisme a principis del segle XIX. Un corrent elèctric crea un camp magnètic i un camp magnètic canviant indueix un corrent elèctric. L'electrostàtica tracta de les càrregues elèctriques en repòs, l'electrodinàmica de les càrregues en moviment i la magnetostàtica de pols magnètics en repòs.

Física moderna

La major part de la física clàssica es preocupa per la matèria i l'energia a una escala normal d'observació; per contra, molta de la física moderna (és a dir, els canvis que portaren les revolucionàries teories de principis del segle XX al món dels físics) s'ocupa del comportament de la matèria i l'energia sota condicions extremes (a velocitats llumíniques o pròximes a la de la llum) o en una escala molt gran o molt menuda. Per exemple, la física atòmica i la nuclear estudien la matèria a l'escala més menuda a la que poden identificar-se els elements químics. La física de partícules treballa a una escala més menuda encara, encarregant-se de les unitats més bàsiques de la matèria. Aquesta branca de la física es també coneguda com física d'alta energia per les energies extremadament elevades que són necessàries per produir molts dels tipus de partícules en enormes acceleradors de partícules. A aquesta escala, no són vàlides les nocions d'espai, temps, matèria i energia a les que estem acostumats. Les dues teories principals en la física moderna presenten un diferent panorama dels conceptes de temps, espai i matèria del que presentava la física clàssica. La teoria quàntica s'ocupa de la natura discreta (en comptes de contínua) de molts fenòmens a nivell atòmic i subatòmic, i dels aspectes complementaris de les ones i partícules en la descripció d'aquestos fenòmens. La teoria de la relativitat tracta de la descripció dels fenòmens que ocorren en el marc de referència que es troba en moviment respecte a un observador; la teoria especial de la relativitat s'encarrega del moviment uniforme en un espai-temps plà i d'objectes movent-se a la velocitat de la llum o prop i la teoria general de la relativitat de moviment accelerat relativament en l'espai-temps corbat i la seua conexió amb la gravitació. Tant la teoria quàntica com la de la relativitat troben aplicacions en totes les àrees de la física moderna.

Física teòrica i experimental

La cultura de la investigació física difereix de les altres ciències en la separació de teoria i experiment. Des del segle XX, la major part dels físics s'han especialitzat o bé en física teòrica o bé en física experimental, i en el segle XX molts pocs han tingut èxit en ambdós camps d'investigació. En contrast, quasi tots els teòrics exitosos en biologia i química han sigut també experimentadors. En línies generals, els teòrics busquen desenvolupar teories que descriguen i interpreten resultats experimentals existents i prediguen amb èxit resultats futurs, mentre que els experimentadors ideen i realitzen experiments per a explorar nous fenòmens i comprovar les prediccions teòriques. Encara que teoria i experiment són desenvolupats independentment, depenen en gran mesura un de l'altre. El progrés en física frequentment ve quan els experimentadors fan un descobriment que les teories existents no poden explicar, necessitant-se aleshores noves teories. De forma similar, idees sorgides de la teoria sovint inspiren nous experiments. En absència d'experiment, la investigació teòrica pot anar en la direcció equivocada. Aquesta és una de les crítiques que ha sigut dirigida cap a la teoria de cordes, una popular teoria en la física d'altes energies per a la qual encara no s'ha ideat cap prova experimental.

Enllaços relacionats

- Acústica
- Antimatèria
- Astrofísica
- Constant física
- dinàmica
- Electromagnetisme
- Estàtica
- Física clàssica
- Física moderna
- Mecànica quàntica
- Teoria de la relativitat
- Teoria dels camps quàntics
- Teoria de la xarxa d'espín
- Força feble
- Força nuclear forta
- Gravitació
- Matèria
- Mecànica
- Metrologia
- Òptica
- Radioactivitat
- Termodinàmica

Enllaços externs

- [http://www.scf-iec.org Societat Catalana de Física]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/F%edsica/ Planes web sobre física (en català)]
- [http://sic.uji.es/serveis/slt/asst/vox/fis.html Diccionari castellà-català de física] Categoria:Física als:Physik ja:物理学 ko:물리학 ms:Fizik simple:Physics th:ฟิสิกส์ zh-min-nan:Bu̍t-lí-ha̍k

Àtom

Un àtom és la part més petita que forma part d'un sistema químic. És la mínima quantitat d'un element químic que presenta les mateixes propietats de l'element. Tot i que la paraula àtom deriva del grec atomos, que vol dir indivisible, els àtoms estan formats per partícules encara més petites, les partícules subatòmiques. En general, els àtoms estan composat per tres tipus de partícules subatòmiques. La relació entre aquestes són les que confereixen a un àtom les seves característiques;
- Electrons, tenen càrrega negativa i són les més lleugeres.
- Protons, tenen càrrega positiva i són unes 1836 vegades més pesats que els electrons.
- Neutrons, no tenen càrrega elèctrica i pesen aproximadament el mateix que els protons. Als protons i neutrons, se'ls anomena nucleons, ja que es troben agrupat al centre de l'àtom, formant el nucli atòmic, que és la part més pesada de l'àtom. Orbitant al voltant d'aquest nucli, s'hi troben els electrons.

Propietats

Els àtoms són les unitats bàsiques de la química, i es conserven durant les reaccions químiques, durant les quals els àtoms es reorganitzen, canviant els enllaços entre ells, però no es creen ni es destrueixen. Els àtoms s'agrupen formant molècules i altres tipus de materials. Cada tipus de molècula és la combinació d'un cert nombre d'àtoms disposats d'una manera concreta. Per exemple la molècula d'aigua (H₂O) conté dos àtoms d'hidrogen enllaçats a un d'oxigen, i la molècula de metà (CH₄) conté sempre quatre àtoms d'hidrogen, units a un de carboni.
- Nombre atòmic, es representa amb la lletra Z, indica la quantitat de protons que presenta un àtom, que és igual a la d'electrons. Tots els àtoms amb un mateix numero de protons pertanyen al mateix element i tenen les mateixes propietats químiques. Per exemple tots els àtoms amb un protó seran d'hidrogen (Z=1), tots els àtoms amb dos protons seran d'heli (Z=2), i així successivament.
- Nombre màssic, es representa amb la lletra A, i fa referència a la suma de protons i neutrons que conté l'element. Dos àtoms amb el mateix numero de protons, però diferent nombre de neutrons, direm que són isòtops. Els isòtops d'un mateix element, tenen unes propietats químiques i físiques molt semblants entre si. Per exemple el proti és l'isòtop de l'hidrogen amb un protó i un neutró (Z=1, A=2) i el deuteri és l'isòtop de l'hidrogen amb un protó i dos neutrons (Z=1, A=3). Els àtoms, tenen el mateix nombre de protons i d'electrons. Així l'hidrogen (H) té un protó i un electró, i l'oxigen (O) té vuit protons i vuit electrons. Quan arrenquem un o més electrons d'un àtom es forma un ió positiu, o catió, per exemple al arrencar un electró de l'hidrogen es forma H⁺. Quan es dóna el procés invers, i un àtom adquireix electrons, es forma un ió negatiu o anió, per exemple quan un àtom d'oxigen captura dos electrons es forma l'anió O^2-. La massa d'un àtom equival a dividir un nombre de grams igual al nombre de barions del seu nucli per el nombre d'Avogadro. Això vol dir que és quasi proporcional al nombre de barions del nucli. Les dimensions dels àtoms són de l'ordre de l'Àngstrom. Seran més grans quan més avall i a l'esquerra es trobin en la taula periòdica, és a dir quan més protons i neutrons continguin, amb els seus corresponents electrons. També es poden formar àtoms d'antimatèria, formats per antiprotons, antineutrons i antielectrons (positrons).

Història

El concepte d'àtom va ser ja proposat per filòsofs grecs com Demòcrit i els Epicuris. No obstant això va ser oblidat fins que el químic anglès John Dalton va revisar la idea en la seva teoria atòmica. En el segle XIX, gràcies als treballs d'Avogadro, es va començar a distingir entre àtoms i molècules. La visió moderna de la seva estructura interna va haver d'esperar fins a l'experiment de Rutherford el 1911 i el model atòmic de Bohr. Posteriors descobriments científics, com la teoria quàntica, i avanços tecnològics, com el microscopi electrònic, han permès conèixer amb major detall les propietats físiques i químiques dels àtoms. Atom ja:原子 ko:원자 ms:Atom simple:Atom th:อะตอม

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Node

Un node és qualsevol dels dos punts en què una òrbita talla a un pla de referència que pot ser el pla de l'eclíptica o el pla de l'equador celeste. Tota òrbita té dos nodes respecte a un pla qualsevol: el node ascendent, quan el cos al seguir l'òrbita travessa el pla del sud al nord, i el node descendent, quan passa del nord al sud. Ambdós nodes estan diametralment oposats. Per a caracteritzar una òrbita, un dels paràmetres (anomenats elements orbitals) és la longitud del node ascendent. El punt Àries és el node ascendent de l'eclíptica respecte a l'equador. Categoria:Astrometria

Premi Nobel de Química

Guanyadors del Premi Nobel de Química: :2004 Aaron Ciechanover, Avram Hershko i Irwin Rose; "pel descobriment de la degradació de les proteines, regulada per la ubiquitina" :2003 Peter Agre, Roderick MacKinnon; "pels descobriments relacionats amb canals iònics en membranes cel.lulars" :2002 Kurt Wüthrich, John B. Fenn, Koichi Tanaka (田中耕一); "pel seu desenvolupament de mètodes per a la identificació i anàlisi estructural del macromolècules biològiques" :2001 William S. Knowles, Ryoji Noyori, K. Barry Sharpless :2000 Alan J Heeger, Alan G MacDiarmid, Hideki Shirakawa :1999 Ahmed H. Zewail :1998 Walter Kohn, John A. Pople :1997 Paul D. Boyer, John E. Walker, Jens C. Skou :1996 Robert Curl, Sir Harold Kroto, Richard Smalley :1995 Paul J. Crutzen, Mario J. Molina, F. Sherwood Rowland :1994 George A. Olah :1993 Kary B. Mullis, Michael Smith :1992 Rudolph A. Marcus :1991 Richard R. Ernst :1990 Elias James Corey :1989 Sidney Altman, Thomas R. Cech :1988 Johann Deisenhofer, Robert Huber, Hartmut Michel :1987 Donald J. Cram, Jean-Marie Lehn, Charles J. Pedersen :1986 Dudley R. Herschbach, Yuan T. Lee, John C. Polanyi :1985 Herbert A. Hauptman, Jerome Karle :1984 Robert Bruce Merrifield :1983 Henry Taube :1982 Aaron Klug :1981 Kenichi Fukui, Roald Hoffmann :1980 Paul Berg, Walter Gilbert, Frederick Sanger :1979 Herbert C. Brown, Georg Wittig :1978 Peter D. Mitchell :1977 Ilya Prigogine :1976 William Nunn Lipscomb, Jr. :1975 John Warcup Cornforth, Vladimir Prelog :1974 Paul J. Flory :1973 Ernst Otto Fischer, Geoffrey Wilkinson :1972 Christian B. Anfinsen, Stanford Moore, William H. Stein :1971 Gerhard Herzberg :1970 Luis F. Leloir :1969 Derek H. R. Barton, Odd Hassel :1968 Lars Onsager :1967 Manfred Eigen, Ronald George Wreyford Norrish, George Porter :1966 Robert S. Mulliken :1965 Robert Burns Woodward :1964 Dorothy Crowfoot Hodgkin :1963 Karl Ziegler, Giulio Natta :1962 Max Ferdinand Perutz, John Cowdery Kendrew :1961 Melvin Calvin :1960 Willard Frank Libby :1959 Jaroslav Heyrovsky :1958 Frederick Sanger :1957 Lord Alexander R. Todd :1956 Sir Cyril Norman Hinshelwood, Nikolay Nikolaevich Semenov :1955 Vincent du Vigneaud :1954 Linus Carl Pauling :1953 Hermann Staudinger :1952 Archer John Porter Martin, Richard Laurence Millington Synge :1951 Edwin Mattison McMillan, Glenn Theodore Seaborg :1950 Otto Paul Hermann Diels, Kurt Alder :1949 William Francis Giauque :1948 Arne Wilhelm Kaurin Tiselius :1947 Sir Robert Robinson :1946 James Batcheller Sumner, John Howard Northrop, Wendell Meredith Stanley :1945 Artturi Ilmari Virtanen :1944 Otto Hahn :1943 George de Hevesy :1939 Adolf Friedrich Johann Butenandt, Leopold Ruzicka :1938 Richard Kuhn :1937 Walter Norman Haworth, Paul Karrer :1936 Petrus (Peter) Josephus Wilhelmus Debye :1935 Frédéric Joliot, Irène Joliot-Curie :1934 Harold Clayton Urey. Pel descobriment del deuteri. :1932 Irving Langmuir :1931 Carl Bosch, Friedrich Bergius :1930 Hans Fischer :1929 Arthur Harden, Hans Karl August Simon von Euler-Chelpin :1928 Adolf Otto Reinhold Windaus :1927 Heinrich Otto Wieland :1926 The (Theodor) Svedberg :1925 Richard Adolf Zsigmondy :1923 Fritz Pregl :1922 Francis William Aston :1921 Frederick Soddy :1920 Walther Hermann Nernst :1918 Fritz Haber :1915 Richard Martin Willstätter :1914 Theodore William Richards :1913 Alfred Werner :1912 Victor Grignard, Paul Sabatier :1911 Marie Sklodowska-Curie :1910 Otto Wallach :1909 Wilhelm Ostwald :1908 Ernest Rutherford :1907 Eduard Buchner :1906 Henri Moissan :1905 Johann Friedrich Wilhelm Adolf von Baeyer :1904 Sir William Ramsay :1903 Svante August Arrhenius :1902 Hermann Emil Fischer :1901 Jacobus Henricus van't Hoff Categoria:Química Categoria:Premis Nobel de Química Categoria:Llistats ja:ノーベル化学賞 zh-min-nan:Nobel Hòa-ha̍k Chióng

1903

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 23 de març - Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright sol·liciten la patent del primer avió que aconseguirà volar.
- 17 de desembre - platja de Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright aconsegueixen fer volar 59 segons el Flyer (pilotant Orwille), el primer avió de la història.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de febrer - Sagua la Grande (Villa Clara, Cuba): Antonio Abad Lugo Machín, conegut com Antonio Machín, cantant cubà (segons altres fonts el 17 o el 19 de gener de 1904, m. 1977).
- 4 de març - Santoña (Cantàbria, Espanya): Luis Carrero Blanco, polític i militar espanyol (m. 1973).
- 24 d'abril - Madrid (Espanya): José Antonio Primo de Rivera, polític espanyol (m. 1936).
- 3 de maig - Tacoma (Washington, USA) - Harry Lillis Crosby, conegut com Bing Crosby, cantant i actor de cinema estatunidenc (m. 1977).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 25 de novembre - Sukarrieta (Biscaia, el País Basc): Sabino Arana, pare del nacionalisme basc.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1903年 ko:1903년 ms:1903 simple:1903 th:พ.ศ. 2446

Electró

L'electró és una partícula subatòmica, amb càrrega elèctrica negativa de -1.6 × 10^-19 coulombs i massa de 9.10 × 10^-31 kg. Es representa habitualment com a e^-. La seva antipartícula és el positró, idèntic a l'electró però amb càrrega elèctrica positiva. L'electró forma part d'un tipus de partícules subatòmiques anomenades leptons, que es consideren partícules fonamentals. Té un spin d'1/2; per tant, és un fermió i compleix la mecànica estadística de Fermi-Dirac. Juntament amb protons i neutrons, l'electró és una de les partícules constituents dels àtoms. Protons i neutrons formen el nucli atòmic, mentre que els electrons, molt més lleugers, es mouen al seu voltant formant l'escorça. categoria:Àtom categoria:Leptons ja:電子 ko:전자 simple:Electron th:อิเล็กตรอน

Buit

S'anomena buit a l'absència de aire, o altres fluids i en general de qualsevol tipus de matèria. En física es defineix com l'absència de matèria en un volum determinat de l'espai. A la pràctica aquesta condició és impossible d'aconseguir estrictament. Tant en l'enginyeria per la construcció de màquines, com en laboratoris per l'execució d'experiments, el buit absolut no es pot assolir i llavors parlem de buit parcial. Donat que el que podem obtenir és aquest buit parcial, les molècules dins del volum, malgrat en principi poques, exerceixen una determinada pressió sobre les parets del esmentat volum. És per això que aquest buit parcial s'expressa en unitats de pressió i sovint es compara amb la pressió atmosfèrica normal (la pressió que excerceix l'atmosfera a nivell del mar). La pressió és per tant una manera de mesurar en quin grau hem aconseguit crear el buit en un volum. La unitat de pressió del SI és el Pascal (Pa). També s'expressa en altres unitats com el torr o mil·límetres de mercuri (mmHg) usant l'escala baromètrica, o també com a percentatges de la pressió atmosfèrica en bars o atm (atmosferes).

Crear buit

Un exemple de com crear el buit de manera sencilla és la seguent: si partim d'un cert volum, tancat hermèticament, i l'expandim creem un buit parcial dins del volum. Un exemple d'aquest tipus es dona als pulmons al respirar: expandim els pulmons i creem un cert buit dins d'ells. La diferència de pressió dins i fora dels pulmons fa entrar aire dins d'ells. De la mateixa manera podem aspirar, absorbir o succionar. El mateix principi es fa servir en màquines com l'aspiradora o bombes d'aire. També es pot fer ús d'una bomba d'aire per extreure l'aire dins una cambra de buit. A mesura que es va extraient l’aire queden menys molècules que empenyin contra les parets de la cambra, amb la qual cosa es redueix la pressió del seu interior. D'aquesta manera es pot aconseguir un bon buit però degut a fuites, efectes d'evaporació i sublimació a les parets de la cambra i els altres elements aquest mai serà perfecte.

Altres tipus de buit

Apart del buit creat artificialment, hi han també buits creats per la natura. Aquest és el cas per exemple del buit a l'espai exterior. La pressió al espai és molt petita i es pot dir que és quasi perfecte. Així i tot hi han moltes partícules a l'espai i no es pot dir per tant que sigui perfecte. Dins del sistema solar, la major part d'aquestes partícules provenen del Sol, és el que s'anomena vent solar. Aquest vent solar es composa majoritariament de fotons, però també de protons i heli, la composició majoritaria a la corona solar.

El buit a la mecànica quàntica

Si clàssicament és difícil obtenir un buit perfecte degut a fuites, efectes d'evaporació i sublimació, la mecànica quàntica ens ensenya que les parets que delimiten el buit radien fotons degut la radiació de cos negre. D'altra banda, segons la teoria quàntica de camps, l'energia del buit no pot ser mai zero. Això és degut a les fluctuacions del camp. Aquestes fluctuacions, anomenades fluctuacions del buit, tenen una vida molt curta i es deuen a la creació i anihilació de partícules virtuals. El ple total és l'antítesi del buit i és també inassolible. categoria:enginyeria categoria:física ja:真空

Constant física

Segons la Ciència una constant física és una quantitat que té un valor numèric fixe. Això contrasta amb les constants matemàtiques, que son nombres que no estan directament implicats en la mesura de magnituds físiques. Les constants físiques poden ser adimensionals, es a dir, nombres en el seu sentit propi, però en la majoria d'ocasions les constants, en física, s'expressen com un nombre lligat a unes dimensions. Hi ha moltes constants físiques, algunes de les més famoses son: la constant de Planck, la constant gravitacional, i la constant d'Avogadro, (més coneguda com a Nombre d'Avogadro). Les constants prenen moltes formes: la longitud de Planck representa una distancia física fonemental; la velocitat de la llum in vacuum significa el límit màxim de velocitat en el univers; i la constant α, o constant d'estructura fina, que caracteritza la interacció entre els electrons i els fotons, i és adimensional. Paul Adrien Maurice Dirac, el 1937 va ser el primer que va especular amb el fet de que les constants poden haver canviat amb el temps. Fins avui no hi ha cap conclusió definitiva en aquest aspecte, car les proves que se presenten d'aquest fet estan dins els límits estadístics de les mesures. Si les constants físiques fossen diferents probablement no hi hauria vida intel·ligent: sembla com si hi hagués una sintonia molt refinada per produir la vida intel·ligent. Vegeu: llistat de constants físiques. Categoria:Constants físiques ja:物理定数 ko:물리 상수

Taula periòdica

La taula periòdica dels elements és una disposició tabular dels elements químics, ordenats per nombre atòmic creixent. D'aquesta manera, s'agrupen els elements en blocs, grups (columnes) i períodes (fileres) amb propietas físiques i químiques similars. En general, els elements es poden dividir en metalls (part inferior esquerra de la taula) i no metalls (part superior dreta), amb els semi-metalls entremig. Un cas a part es el dels gasos nobles, que se situen en la columna de mes a la dreta (grup 18). La primera taula periòdica moderna va ser concebuda simultàniament per Lothar Meyer i Dmitry Ivanovich Mendeleev. La figura següent és una taula periòdica moderna amb els elements químics coneguts.

Grup

Període

1
H

2
He

3
Li

4
Be

5
B

6
C

7
N

8
O

9
F

10
Ne

11
Na

12
Mg

13
Al

14
Si

15
P

16
S

17
Cl

18
Ar

19
K

20
Ca

21
Sc

22
Ti

23
V

24
Cr

25
Mn

26
Fe

27
Co

28
Ni

29
Cu

30
Zn

31
Ga

32
Ge

33
As

34
Se

35
Br

36
Kr

37
Rb

38
Sr

39
Y

40
Zr

41
Nb

42
Mo

43
Tc

44
Ru

45
Rh

46
Pd

47
Ag

48
Cd

49
In

50
Sn

51
Sb

52
Te

53
I

54
Xe

55
Cs

56
Ba

71
Lu

72
Hf

73
Ta

74
W

75
Re

76
Os

77
Ir

78
Pt

79
Au

80
Hg

81
Tl

82
Pb

83
Bi

84
Po

85
At

86
Rn

87
Fr

88
Ra

-

-

103
Lr

104
Rf

105
Db

106
Sg

107
Bh

108
Hs

109
Mt

110
Ds

111
Rg

112
Uub

113
Uut

114
Uuq

115
Uup

116
Uuh

117
Uus

118
Uuo

- Lantànids

57
La

58
Ce

59
Pr

60
Nd

61
Pm

62
Sm

63
Eu

64
Gd

65
Tb

66
Dy

67
Ho

68
Er

69
Tm

70
Yb

- Actínids

89
Ac

90
Th

91
Pa

92
U

93
Np

94
Pu

95
Am

96
Cm

97
Bk

98
Cf

99
Es

100
Fm

101
Md

102
No

Sèries químiques
Metalls alcalins	Alcalinoterris	Lantànids	Actínids	Metalls de transició
Metalls del bloc p	Metal·loides	No metalls	Halògens	Gasos Nobles

Codificació de colors per nombre atòmics :
- Elements numerats en blau són líquids a Temperatura i Pressió Estandars (TPE);
- Marcats en verd son gasos a (TPE);
- Marcats en negre son sòlids a (TPE);
- Marcats en vermell son Sintètics (tots son sòlids a (TPE));
- Marcats en gris no han estat descoberts

Enllaços externs

- [http://www.enodisoft.tk EQTabla] Taula periòdica amb informació en català, gràfiques i recursos.
- [http://www.webelements.com Webelements: Informació (en anglès) de tots els elements de la taula periòdica ]
- [http://www.uib.es/secc6/slg/gt/taula_periodica.htm Llistat dels elements i traducció a diverses llengües] Categoria:Química Categoria:Elements químics als:Periodensystem ja:周期表 ko:주기율표 ms:Jadual berkala simple:Periodic table th:ตารางธาตุ

Radi atòmic

El radi atòmic és la distància desde el centre del nucli atòmic a l' orbital electrònic més extern d'un àtom que estiga en equilibri. Se sol mesurar en picòmetres o en Àngstroms. Els radis atòmics són anomenats radis covalents quan es tracta d'elements no metalics i radis metàlics quan es tracta de metalls. Tècnicament, el radi atòmic es la meitat de la distància entre dos àtoms adjacents. Categoria:Propietats químiques ja:原子半径 ko:원자 반지름

Sodi

Sodi - Magnesi
Li Na K
	Imatge:Na_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Sodi, Na, 11

Sèrie química

Metalls alcalins

Grup, període, bloc

1, 3 , s

Densitat, duresa Mohs

968 kg/m³, 0,5

Aparença

Aparença
Blanc platejat

Propietats atòmiques

Pes atòmic

22.989770 uma

Radi mitjà^†

180 pm

Radi atòmic calculat

190 pm

Radi covalent

154 pm

Radi de Van der Waals

227 pm

Configuració electrònica

Ne]3s¹

Estats d'oxidació (òxid)

1 (base forta)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada
en el cos

Propietats físiques

370,87 K

1156 K

Entalpia de vaporització

96,96 kJ/mol

Entalpia de fusió

2,598 kJ/mol

Pressió de vapor

1,43x10^-5 Pa a 1234 K

Velocitat del so

3200 m/s a 293.15 K

Informació diversa

Electronegativitat

0,93 (Pauling)

Calor específica

1230 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

21x10⁶/m ohm

Conductivitat tèrmica

141 W/(m·K)

Potencial d'ionització

1er = 495,8 kJ/mol

6è = 16613 kJ/mol

2on = 4562 kJ/mol

7è = 20117 kJ/mol

3er = 6910,3 kJ/mol

8è = 25496 kJ/mol

4t = 9543 kJ/mol

9è = 28932 kJ/mol

5è = 13354 kJ/mol

10è = 141362 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN (%)	Període de semidesintegració	CD	ED (M eV)	PD
²²Na	Sintètic	2,602 a	ε	2,842	²²Ne
²³Na	100	Na és estable amb 12 neutrons

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

El sodi és un element químic de símbol Na i nombre atòmic 11. És un metall alcalí bla, untuós, de color platejat molt abundant en la naturalesa, trobant-se en la sal marina i el mineral halita. És molt reactiu, crema amb flama groga, s'oxida en l'aire i reacciona violentament amb l'aigua.

Característiques principals

Igual que altres metalls alcalins el sodi és un metall bla, lleuger i de color platejat que no es troba lliure en la naturalesa. El sodi flota en l'aigua descomponent-la, desprenent hidrogen i formant un hidròxid. En les condicions apropiades reacciona espontàniament en aigua. Normalment no crema en contacte amb l'aire per sota de 388 K (115 ºC).

Aplicacions

El sodi metàl·lic s'empra en síntesi orgànica com a agent reductor. És a més component del clorur sòdic (NaCl) necessari per a la vida. Altres usos són:
- En aliatges antifricció (plom).
- En la fabricació de detergents (en combinació amb àcids grassos).
- En la purificació de metalls fosos.
- L'aliatge NaK, és un material emprat per a la transferència de calor. El sodi també s'empra com refrigerant.
- Aliat amb plom s'empra en la fabricació d'additius antidetonants per a les gasolines.
- S'empra també en la fabricació de cèl·lules fotoelèctriques.
- Il·luminació per mitjà de làmpades de vapor de sodi.

Paper biològic

El catió sodi (Na⁺) té un paper fonamental en el metabolisme cel·lular, per exemple, en la transmissió de l'impuls nerviós (per mitjà del mecanisme de bomba de sodi). Manté el volum i l'osmolaritat. Participa , a més de l'impuls nerviós, en la contracció muscular, l'equilibri àcid-base i l'absorció de nutrients per les cèl·lules. La concentració plasmàtica de sodi és en condicions normals de 135 - 145 mmol/l. L'augment de sodi en la sang es coneix com hipernatrèmia i la seva disminució hiponatrèmia.

Història

El sodi (del italià soda, sosa) conegut en diversos compostos, no va ser aïllat fins a 1807 per Sir Humphry Davy per mitjà de la electròlisi de la sosa càustica. En l'Europa medieval s'emprava com a remei per a les migranyes un compost de sodi denominat sodanum. El símbol del sodi (Na), prové de natró (o natrium, del grec nítron) nom que rebia antigament el carbonat sòdic.

Abundància i obtenció

carbonat sòdic El sodi és relativament abundant en les estrelles, detectant-se la seva presència a través de la línia D de l'espectre solar, situada aproximadament en el groc. L'escorça terrestre conté aproximadament un 2,6% de sodi, la qual cosa el convertix en el quart element més abundant, i el més abundant dels metalls alcalins. Actualment s'obté per electròlisi de clorur sòdic fos, procediment més econòmic que l'anteriorment usat, l'electròlisi de l'hidròxid de sodi (NaOH). És el metall més barat. El compost més abundant de sodi és el clorur sòdic o sal comuna, encara que també es troba present en diversos minerals com amfíbols, trona, halita, zeolites, etc.

Compostos

Els compostos de sodi de major importància industrial són:
- Clorur sòdic o sal comú (NaCl).
- carbonat sòdic (Na₂C O₃).
- bicarbonat sòdic (NaHCO₃).
- Hidròxid sòdic o sosa càustica (NaOH).
- Nitrat sòdic o sal de Xile (NaNO₃).
- tiosulfat sòdic (Na₂S₂O₃ · 5H₂O).
- bòrax (Na₂B₄O₇ · 10H₂O).

Isòtops

Es coneixen tretze isòtops de sodi. L'únic estable és el Na-23. A més hi ha dos isòtops radioactius cosmogènics, Na-22 i Na-24, amb períodes de semidesintegració de 2,605 anys i ˜15 hores respectivament.

Precaucions

En forma metàl·lica el sodi és explosiu en aigua i verínós tant aïllat com combinat amb molts altres elements. El metall ha de manipular-se sempre cuidadosament i emmagatzemar-se en atmosfera inert, evitant el contacte amb l'aigua i altres substàncies amb què el sodi reacciona.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Na/index.html webelements.com - Sodi (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Na.html environmentalchemistry.com - Sodi (en anglès)]
- [http://education.jlab.org/itselemental/ele011.html És Elemental - Sodi (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:ナトリウム ko:나트륨 simple:Sodium th:โซเดียม

Sodi

Sodi - Magnesi
Li Na K
	Imatge:Na_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Sodi, Na, 11

Sèrie química

Metalls alcalins

Grup, període, bloc

1, 3 , s

Densitat, duresa Mohs

968 kg/m³, 0,5

Aparença

Aparença
Blanc platejat

Propietats atòmiques

Pes atòmic

22.989770 uma

Radi mitjà^†

180 pm

Radi atòmic calculat

190 pm

Radi covalent

154 pm

Radi de Van der Waals

227 pm

Configuració electrònica

Ne]3s¹

Estats d'oxidació (òxid)

1 (base forta)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada
en el cos

Propietats físiques

370,87 K

1156 K

Entalpia de vaporització

96,96 kJ/mol

Entalpia de fusió

2,598 kJ/mol

Pressió de vapor

1,43x10^-5 Pa a 1234 K

Velocitat del so

3200 m/s a 293.15 K

Informació diversa

Electronegativitat

0,93 (Pauling)

Calor específica

1230 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

21x10⁶/m ohm

Conductivitat tèrmica

141 W/(m·K)

Potencial d'ionització

1er = 495,8 kJ/mol

6è = 16613 kJ/mol

2on = 4562 kJ/mol

7è = 20117 kJ/mol

3er = 6910,3 kJ/mol

8è = 25496 kJ/mol

4t = 9543 kJ/mol

9è = 28932 kJ/mol

5è = 13354 kJ/mol

10è = 141362 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN (%)	Període de semidesintegració	CD	ED (M eV)	PD
²²Na	Sintètic	2,602 a	ε	2,842	²²Ne
²³Na	100	Na és estable amb 12 neutrons

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

Característiques principals

Aplicacions

Paper biològic

Història

Abundància i obtenció

Compostos

Isòtops

Precaucions

Enllaços externs

Magnesi

Sodi - Magnesi - Alumini
Be Mg Ca
	Imatge:Mg_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Magnesi, Mg, 12

Sèrie química

Metalls alcalinoterris

Grup, període, bloc

2, 3 , s

Densitat, duresa Mohs

1738 kg/m³, 2,5

Aparença

Aparença
Blanc platejat

Propietats atòmiques

Pes atòmic

24,305 uma

Radi mitjà^†

150 pm

Radi atòmic calculat

145 pm

Radi covalent

130 pm

Radi de Van der Waals

173 pm

Configuració electrònica

Ne]3s²

Estats d'oxidació (òxid)

2 (base fort)

Estructura cristal·lina

Hexagonal

Propietats físiques

923 K

1363 K

Entalpia de vaporització

127,4 kJ/mol

Entalpia de fusió

8,954 kJ/mol

Pressió de vapor

361 Pa a 923 K

Velocitat del so

4602 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,31 (Pauling)

Calor específica

1020 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

22,6x10⁶/m ohm

Conductivitat tèrmica

156 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

737,7 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1450,7 kJ/mol

3er potencial d'ionització

7732,7 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN (%)	Període de semidesintegració	CD	ED (M eV)	PD
²⁴Mg	78,99	Mg és estable amb 12 neutrons
²⁵Mg	10	Mg és estable amb 13 neutrons
²⁶Mg	11,01	Mg és estable amb 14 neutrons

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

El magnesi (element químic de símbol: Mg, i nombre atòmic 12) és un metall blanc brillant, d'aspecte semblant a l'argent. És el vuitè element més abundant a la natura. La seva densitat és 1,74 i per tant la menor de tots els metalls, si exceptuam el liti i el beril·li. Es fon a 650 º i es volatilitza a 1.120 º. En aire sec és mantén inalterable però en presència d'humitat es cobreix d'una capa d'òxid que evita que l'oxidació posterior. Amb el foc s'encén amb una flama blanca molt viva. Es dúctil i mal·leable, i resulta imprescindible per la fabricació de aliatges lleugers molt útils per l'aviació.

Usos

aviació Els composts de magnesi, en primer lloc l'òxid de magnesi, son emprats principalment com a material refractari als forns per fabricar ferro i acer, metalls no ferrosos, vidre, i ciment. L'òxid de magnesi junt amb altres components s'empren també a l'agricultura, i a les indústries químiques i de la construcció. Aliat amb l'alumini s'usa per fabricar envasos de llauna. Els aliatges de magnesi son usats també en components estructurals dels automòbils i de maquinaria. Un ús d'aquest metall es també l'eliminació dels sulfurs en el ferro i l'acer. Altres usos són:
- Additiu en propel·lents convencionals.
- Obtenció de fosa nodular (Fe-Si-Mg).
- Agent reductor en l'obtenció de urani i altres metalls a partir de les seves sals.
- L'hidròxid de Magnesi(MgOH₂, també anomenat llet de magnèsia), el clorur de magnèsi (MgCl₂), el sulfat de magnesi (MgSO₄, o sals Epsom) i el citrat s'empren en medicina.
- La pols de carbonat de magnesi (MgCO₃) és utilitzat pels atletes com a gimnastes i alçadors de pes per a millorar l'adherència dels objectes.
- Altres usos inclouen flaixos fotogràfics, pirotècnia i bombes incendiàries.

Rol biològic

El magnesi és important per a la vida, tant d'animal com vegetal. La clorofil·la és una substància complexa de porfirina i magnesi que intervé en la fotosíntesi. És un element químic essencial per a l'home; la major part del magnesi es troba en els ossos i els seus ions exerceixen papers d'importància en l'activitat de molts coenzims i en reaccions que depenen del ATP. També exercix un paper estructural, l'ió de Mg²⁺ té una funció estabilitzadora de l'estructura de cadenes d'ADN i ARN. En funció del pes i l'alçada, la quantitat diària recomanada és de 300-350 mg, quantitat que pot obtindre's fàcilment ja que es troba en la majoria dels aliments, sent les fulles verdes de les hortalisses especialment riques en magnesi. Contingut en magnesi d'alguns aliments;
- Espinacs (1/2 tassa) = 80 mg (mil·ligrams)
- Llet descremada (1 tassa) = 40 mg

Història

El nom procedix de magnèsia, que en grec designava una regió de Tessàlia. L'anglès Joseph Black, va reconéixer el magnesi com un element químic al 1755. Al 1808 Sir Humphrey Davey va obtindre metall pur per mitjà d'electròlisi d'una mescla de magnèsia i Òxid de mercuri (II) (HgO)

Abundància i obtenció

El magnesi és e