:: wikimiki.org ::
| Ibers |
Ibers
Es coneix com a cultura ibèrica o ibera el conjunt de pobles que habitaven l'est i sud de la península Ibèrica aproximadament entre el 500 aC (després del periode conegut com l'Orientalitzant) i el 200 dC (amb la colonialització dels romans).
romans
Introducció
Els ibers eren un conjunt de pobles que ocupaven la península Ibèrica i el sud de França amb anterioritat a l'arribada dels indoeuropeus (celtes) i romans, en aquest sentit és el sinònim local de "preindoeuropeu". Més freqüentment l'ús d'aquest terme es restringeix als pobles de la franja costera entre el sud de Portugal i el migdia francès passant per la costa mediterrània, parcialment colonitzats per fenicis i grecs.
En l'actualitat els historiadors coincideixen en el fet que se li està donant el nom d'iber a un grup de pobles més o menys homogenis en àmbit geogràfic que està en procés d'estudi.
El criteri més important per a catalogar aquests pobles en el mateix grup és que posseïen unes llengües d'arrel no indoeuropea.
L'origen d'aquestes poblacions ibèriques es va atribuir durant molt de temps a una migració des del nord d'Àfrica, però aquesta idea està essent molt discutida. Fins i tot es defensa una tesi diametralment oposada, la colonització des de la península cap el nord d'Àfrica.
Els suposats límits màxims de l'expansió ibera haurien arribat fins el migdia francès i el nord de la costa africana.
Llengua
Àfrica
Actualment la majoria dels prehistoriadors distingeixen entre un grup de llengua "tartèsica", a l'Andalusia occidental i sud de Portugal, i un altre de llengua propiament "ibèrica" a la costa mediterrània. Ambdós utilitzaven un alfabet (sil·labari) semblant.
Art
sil·labari
Les millors manifestacions de l'art iber són escultòriques, realitzades en pedra i bronze. Les restes conservades en fusta i fang cuit, al ser materials peribles, són escasses.
L'àrea d'expansió de l'escultura ibèrica no és molt gran, encara que sí molt diversificada, la qual cosa va afavoréixer una gran varietat regional propiciada, en bona mesura, per les riqueses naturals i els trets culturals de cada zona. Les seues manifestacions se centren en tres àrees: Andalusia, el centre de la península Ibèrica i la zona de llevant.
L'àrea andalusa, de Huelva i Granada, és d'una gran complexitat per la influència cultural dels pobles colonitzadors orientals que s'havien instal·lat en ella amb anterioritat (fenicis, grecs, etc.) i per la tradició deixada pels tartesis. La proliferació de restes arquitectòniques i escultòriques, així com mostres de orfebreria i ceràmica són els trets més distintius d'aquesta regió. Junt a aquesta corrent oriental s'aprecia en Andalusia altra d'origen hel·lènic, que s'introdueix des de les costes alacantines cap el sud, present en el Conjunt de Porcuna i en el Jaciment d'Osuna (del segle III aC).
En l'interior, en els Santuaris de Despeñaperros i Castellar de Santiesteban, s'han recollit xicotets exvots i figuretes de bronze.
Al llevant peninsular, en l'antiga Edetània, les manifestacions ibèriques mostren grans vinculacions, no solament amb les velles tradicions dels primers pobladors del Bronze i del Ferro, com per exemple en la incineració com sistema d'enterrament, sinó també amb les corrents orientals aportades pels colonitzadors grecs, dels que recullen característiques pròpies del periode arcàic grec, tracten els mateixos temes - esfinxs, grifs -, i utilitzen decoració geomètrica en la ceràmica, amb fons grogencs o lleugerament rogencs.
Aquesta corrient llevantina es transmet a zones aillades de la vall de l'Ebre on es barreja amb els substractes cèltics i posteriorment romans.
L'activitat millor coneguda de l'art ibèric és l'escultura figurativa, amb xicotetes estatuetes de bronze, utilitzades com a ofrenes o exvots, i estatues de pedra de major mida. Els jaciments més importants són els santuaris del Cerro de los Santos i el de Llanos de la Consolación, en Albacete; el santuaris del Collado de los Jardines, en Despeñaperros (Jaén) i el del Cigarralejo en Múrcia.
Entre les escultures realitzades en pedra, classificables segons la seua finalitat funerària o religiosa, es troba la Dama de Baza i la Dama d'Elx (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), que presenten una rica decoració i que serviren d'urna funerària. Més primitiva que les anteriors, i amb finalitat religiosa, és la Gran Dama Oferent (del segle VI aC), procedent del Cerro de los Santos, en la que s'aprecien les infuències arcaiques de la plàstica grega en la llarga vestimenta de profunds i geomètrics plegs.
D'aquesta mateixa època és la Bicha de Balazote (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), relacionada amb els bous antropocefàlics mesopotàmics i éssers d'aspecte ferotge del món hitita.
En l'orfebreria, destaca el Tresor de Xàbia format per peces d'or i plata de delicada llavor de influència grega.
Religió
La religió planteja bastants problemes, encara que sens dubte tenia influències greges y púniques. S'adorava la deessa d'origen grec Deméter (encara que aquesta havia estat adoptada també pels cartaginesos, per tant, potser va ser introduïda per aquests) i a altres deus. Sembla ser que es cremava encens als déus en les cases, en xicotetes peces que representaven altars. També adoraven, probablement, al Sol, la Lluna i les estrelles, sent predominant en la Vall de l'Ebre, segons es creu, el culte a la Lluna. Els ibers adoptaren el sistema celta de la cremació dels cadàvers i de guardar les cendres en urnes, si bé no és segur que aquesta pràctica els arribés a través dels celtes, doncs també la practicaven part dels grecs (no obstant els foceus, que foren els principals visitants de les costes ibèriques, no practicaven la incineració sinó la inhumació).
Les necròpolis ibèriques es situaven a certa distància dels poblats. Les cendres s'introduïen en urnes i eren enterrades en una fossa juntament amb gerres i gots amb ofrenes, armes i altres utensilis, de manera molt semblant a cultura hallstattica.
Poblats i jaciments
A continuació es presenta un llistat d'alguns jaciments importants ibers del Països Catalans.
- Catalunya
- Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)
- Puig de Sant Andreu d'Ullastret (Ullastret, Baix Empordà)
- Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva)
- País Valencià
- Alcúdia (Elx, Baix Vinalopó)
- Lucentum (Alacant, l'Alacantí)
- Serreta (Alcoi i Penàguila de l'Alcoià; i Cocentaina del Comtat)
Categoria:Cultura ibèrica
Categoria:Orígens de Catalunya
Imperi romàL'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna.
= Ciutat =
Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples.
Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat.
La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes).
= Economia =
Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar.
Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs.
= Províncies=
Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi.
Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits.
= Religió =
Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial.
Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.
Les festes religioses
El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners.
Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.
Festes saturnals
Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.
Festes lupercals
Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.
Festes equiria
Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.
Festes dels jocs seculars
Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.
Rituals funeraris
Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia.
Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer.
Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.
Temples i santuaris
13 de maig),]]
El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà.
= Societat =
La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus).
L’economia està basada en el sistema de producció esclavista.
Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants.
Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets.
= Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana
Category:Imperi Romà
ja:ローマ帝国
ko:로마 제국
simple:Roman Empire
Celtes
En temps antics els Celtes que van arribar cap al 1200 aC a Europa i cap al 900 aC] a la [[Península Ibèrica]] , eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre ells que habitaven a Europa central, tot aquest pobles parlaven llengües [[Indoeuropees indicatiu d'un origen comú. Avui, el terme "Celta" s'utilitza sovint per descriure la gent i les seves cultures respectives i llengües de molts grups ètnics en les Illes Britàniques, a França en la regió de la Bretanya i a Espanya a la regió de Galícia que també comparteixen molts dels trets comuns en les seves respectives cultures i llengües, com els celtes originals però que en temps antics no eren considerats necessàriament forasters. (Tanmateix tribus o nacions, com els Atrebates, Menapii, i Parisii, des de regions celtes de terra ferma, incloent-hi la Gàl·lia i Bèlgica, se sap que es van moure cap a Gran Bretanya i Irlanda i contribuint al creixement d'aquelles poblacions.) Si us plau fixi's tanmateix, que l'ús del terme celta per referir-se a gent d'Irlanda i Gran Bretanya sorgeix al Segle XVIII.
Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris";
després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del grec Hecataeus el 517 a. C..
No és pot parlar d´un Estat propiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havien rivalitats entre ells.
En quant a la dona a la societat, estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d´altres pobles de l´època, com els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren inclòs més boens a la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitjessin, i podien rebutjar fins i tot a prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans varons]], hi havia matrimonis en qui manava la dona i matrimonis en que manava l´home.
Va haver-hi moltes reines celtes importants, així com grans guerreres, druideses...
Una altre prova de que el poble celta estava molt avançat, era que existia el divorci. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s´acostumava a trencar) hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni.
En quan a les relacions "sexuals " previes al matrimoni, estaven totalment a favor, fet que no deixava d´asombrar els romans i els altres pobles que van estar en contacte amb ells.
Categoria:Edat del ferro
als:Kelten
ja:ケルト人
ms:Celt
Portugal
La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens).
Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano).
El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus.
El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".
Història
Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu
territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic.
Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges).
El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV.
Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar.
El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.
Divisió administrativa
Article principal: Subdivisions de Portugal
A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.
Districtes
Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu
I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS
Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:
NUTS I
- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS II i III
Madeira
- Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa
- Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo
- Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve
- Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores
- Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira
- Região Autónoma da Madeira
Àrees Urbanes
Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM)
Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa
- GAM de Porto
- GAM de Minho
- GAM d'Aveiro
- GAM de Coimbra
- GAM de l'Algarve
- GAM de Viseu
- Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb)
Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter)
Agrupacions de menys de 150.000 habitants.
Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.
Geografia
Article principal: Geografia de Portugal
Geografia de Portugal
Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país.
El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.
Ciutats Principals
Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.
Economia
Article principal: Economia de Portugal
Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR).
L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.
Demografia
Article principal: Demografia de Portugal
La població portuguesa és una combinació de diversos elements ètnics, els ibers, els romans, els visigots i, més avant, els àrabs. Portugal, inclosos els arxipèlags de les Açores i de Madeira té una població estimada en 9,865,114 persones, amb una densitat de 107 persones per quilòmetre quadrat.
L'idioma oficial, emprat per gairebé tota la població, és el portuguès.
El Mirandès és oficial en certes comarques del nord-est.
Categoria:Portugal
Categoria:Unió Europea
als:Portugal
ja:ポルトガル
ko:포르투갈
ms:Portugal
simple:Portugal
th:สาธารณรัฐโปรตุเกส
zh-min-nan:Portugal
Grecs
:Aquest article és sobre l'estat modern de Grècia; per a la Grècia Clàssica, vegeu Antiga Grècia.
Grècia és una república del sud-est d'Europa, a l'extrem meridional de la península Balcànica. Limita al nord amb Albània, FYROM i Bulgària, a l'est amb Turquia (amb qui manté unes tenses relacions geopolítiques) i amb la mar Egea, al sud-est i al sud amb la mar Mediterrània i a l'oest amb la mar Jònica. Considerada per molts el bressol de la civilització occidental, Grècia té una llarga i rica història durant la qual ha estès la seva influència sobre tres continents.
La capital és Atenes, amb 700.000 habitants (i més de tres milions a l'aglomeració urbana, que inclou el port del Pireu), i les ciutats principals són Tessalònica (350.000 hab.), Patres (160.000 hab.), Iràklion (135.000 hab.) i Làrissa (130.000 hab).
Geografia
El país consisteix en una extensa àrea continental situada al sud dels Balcans; la península del Peloponès, separada del continent pel canal de l'istme de Corint; i un bon nombre d'illes, que inclouen, entre d'altres, Creta, Rodes, Eubea, Lesbos, Quios, Tassos, Samotràcia, Lemnos i els arxipèlags del Dodecanès, les Cíclades i les Espòrades, totes les quals a la mar Egea, i Corfú, Lèucada, Cefalònia i Zacint a la mar Jònica. Grècia té més de 14.880 km de costa i només 1.160 km de fronteres terrestres, amb una extensió total de 131.940 km2 i una població de 10.665.989 habitants (2004).
Un 80% de Grècia és muntanyós. La major part del país és seca i rocosa; només un 28% del terreny és cultivable. A la Grècia occidental hi ha llacs i aiguamolls. El Pindos, la serralada central, té una altitud mitjana de 2.650 m. L'Olimp és el punt més elevat de Grècia, a 2.911 m sobre el nivell del mar.
El clima de Grècia presenta hiverns suaus i humits i estius càlids i eixuts. Les temperatures rarament hi són extremes, tot i que a l'hivern la neu cau a les muntanyes i ocasionalment a Atenes i tot.
Regions de Grècia
Grècia està formada per 13 regions administratives i una regió autònoma anomenada Mont Atos (Agios Oros Muntanya Sagrada) que és un estat monàstic sota la sobirania de Grècia. Baix hi ha una dibuix de les regions gregues amb una taula on estan representats totes les regions i les seves capitals administratives:
clima
Història
Les costes de l'Egeu van veure el naixement de les civilitzacions minoica (a Creta) i micènica, les primeres civilitzacions europees. Després d'aquestes, al voltant de l'any 800 aC, es va iniciar una nova era de civilització hel·lènica, la Grècia de les ciutats estat que van establir colònies arreu de la Mediterrània, van resistir les invasions perses i la cultura de la qual fou la base de la civilització hel·lenística que va seguir l'imperi del macedònic Alexandre el Gran.
Militarment Grècia va entrar en decadència fins que fou conquerida pels romans a partir del 168 aC, tot i que la cultura grega va conquerir la vida de Roma. Grècia va esdevenir una província de l'Imperi Romà fins a la seva partició en dos; la part oriental (l'Imperi Bizantí, amb seu a Constantinoble) va continuar sent de natura grega i se'n considerava l'hereva directa. Des del segle IV fins al segle XV l'Imperi Romà d'Orient va sobreviure onze segles als atacs d'occident i d'orient fins a la caiguda de Constantinoble (29 de maig de 1453) sota l'Imperi Otomà.
Els turcs van governar Grècia fins al primer quart del segle XIX. El 1821 els grecs es van rebel·lar i van declarar la independència, que no van aconseguir fins al 1829. Des de llavors les tensions i els conflictes territorials entre Grècia i Turquia han estat constants, i especialment greus en el cas de l'illa de Xipre, al darrer quart del segle XX. Després d'una efímera república, les potències occidentals que havien ajudat Grècia en la guerra d'alliberament van ajudar a instaurar-hi la monarquia.
Grècia ha passat per greus conflictes com les dues guerres mundials i el cop d'estat militar de 1967, que va donar pas a l'anomenat règim dels Coronels, amb el suport dels Estats Units. El 1973 el règim va abolir la monarquia. L'any següent, la nova república es dotava d'una constitució democràtica, encara en vigor. Grècia va entrar a la futura Unió Europea el 1981 i va adoptar l'euro com a moneda el 2001.
Economia
És una economia de mercat, on el sector terciari té el pes dominant, sobretot pel que fa al turisme. Rep ajudes dels fons de cohesió europeus. L'estat controla encara moltes empreses. La taxa d'atur és força elevada.
Juga un paper d'intermediari entre diversos mercats per la seva ubicació.
Població
Grècia té més d'11 milions d'habitants, dels quals la meitat viu en ciutats. L'especial orografia del país explica la seva distribució. Més d'in milió d'estrangers viuen al país, la major part immigrants d'Albània (les relacions amb aquesta comunitat no estan exemptes de tensions). La religió nacional és el cristianisme ortodox (l'església juga un paper força important en la identitat col·lectiva). Fins i tot hi ha una comunitat monàstica (el mont Athos) que té una relativa independència.
Pàgines que s'hi relacionen
- Antiga Grècia
Categoria:Grècia
Categoria:Unió Europea
fiu-vro:Kriika
ja:ギリシャ
ko:그리스
ms:Yunani
roa-rup:Gârţii
simple:Greece
th:ประเทศกรีซ
zh-min-nan:Hi-lia̍p
Andalusia
Andalusia (en castellà Andalucía) és una comunitat autònoma d'Espanya. Limita al nord amb Extremadura, Castella-La Manxa i la regió de Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Portugal.
Andalusia té 87.268 km² de superfície total. Tenia 7.478.432 habitants l'any 2003. Està formada per les províncies d'Almería, Cadis, Còrdova, Jaén, Granada, Huelva, Màlaga i Sevilla.
Poblacions importants
La capital i ciutat més gran és Sevilla que amb 709.975 habitants el 2003 és la quarta ciutat d'Espanya i la tercera àrea metropolitana amb 1.594.081 habitants. Sevilla es troba a l'oest de la regió, a la vora del curs baix del Guadalquivir.
La segona ciutat de la regió és Màlaga amb 547.105 habitants i un àrea metropolitana de 1.019.292 (6a ciutat i 5a àrea metropolitana d'Espanya). Està a la vora de la Mediterrània, al sud de la regió.
Altres ciutats destacades són: Còrdova (318.628) a la vora del Guadalquivir i Granada (237.663 i 450.439 en l'àrea metropolitana) al peu de Sierra Nevada a la vora dels rius Genil i Darro.
Climatologia
Andalusia, té un clima atlàntic càlid, amb hiverns suaus i estius calorosos. Les precipitacions mitjanes, concentrades als mesos d'octubre i maig. El mes més plujós és el desembre.
Vegeu també
- Rius d'Andalusia
Categoria:Andalusia
ja:アンダルシア州
Sil·labariUn sil·labari és un conjunt de caràcters o símbols que representen (o aproximen) síl·labes que formen les paraules. Un símbol en un sil·labari normalment representa un so consonàntic seguit d'un so vocàlic. En un autèntic sil·labari no hi ha similituds gràfiques entre caràcters fonèticament relacionats (encara que alguns si tenen similituds gràfiques per a les vocals). Això vol dir que els caràcters que representen "ke", "ka" i "ko" no tenen una similitud gràfica per a indicar el so "k" que comparteixen.
El sil·labari en la llengua japonesa
L'idioma japonès empra dos sil·labaris (kana), que són hiragana i katakana. S'empren principalment per escriure paraules gramaticals així com paraules estrangeres, per exemple hotel és ho-te-ru en japonès. Com la síl·laba típica japonesa és de forma CV (consonant + vocal), el sil·labari està ben adaptat per escriure l'idioma.
Per altra banda, el català admet estructures sil·làbiques més complexes, que dificulten la seva escriptura amb un sil·labari. Per poder escriure català emprant un sil·labari, cada síl·laba possible en català requeriria un símbol diferent. Així, farien falta caràcters diferents per "pot", "poc", "pom", "pon", "pol"; "por", "pou", etc. a més de la dificultat de representar grups consonàntics com a "plou", "prou", etc
Així, el sil·labari només és una opció raonable en idiomes que tenen síl·labes senzilles de tipus CV.
Altres idiomes amb escriptura sil·làbica
Altres idiomes que utilitzen una escriptura per síl·labes inclouen el grec micènic (Lineal B), idiomes nadius americans com el sil·labari cherokee i africans com el vai i el mende. L'escriptura cuneïforme també és un sil·labari, encara que amb alguns elements no sil·làbics.
L'etíop i moltes llengües del subcontinent indi tenen alfabets coneguts com abugida que a un occidental li poden semblar sil·labaris, però que no ho són pas. Tots aquests fan servir símbols diferents per a consonants i vocals. Freqüentment el símbol per a la vocal s'afegeix al de la consonant, creant la impressió d'una unitat sil·làbica.
Categoria:Sil·labaris
als:Silbenschrift
ja:音節文字
Escultura
L'escultura és una de les Belles Arts en la qual l'artista s'expressa mitjançant volums i espais.
Categoria:Belles Arts
ja:彫刻
simple:Sculpting
PedraEn general, es pot dir que, les roques estan formades per diverses espècies mineralògiques (roques compostes), però també existeixen roques constituïdes per un sol mineral (roques monomineralògiques).
En l'escorça terrestre es distingeixen tres tipus de roques:
- roques magmàtiques; formades per la solidificació del magma.
- roques metamòrfiques; formades per alteracions de roques ja consolidades en l'escorça terrestre.
- roques sedimentàries; formades com a resultat de l'erosió o d'un precipitat químic.
Estan sotmeses a continuats canvis i a les accions dels agents geològics, segons un cicle tancat ("El cicle de les roques"), anomenat litogènesi, en el qual intervenen inclús els éssers vius.
Categoria:Roques
ja:岩石
FustaLa fusta és la matèria llenyosa de l'arbre, de l'arbust i de la canya. La substància lígnia es caracteritza pels feixos de fibres separats entre ells per ramades medul·lars en sentit radial. Aquestes, de vegades molt aparents, reben el nom de malles i formen teixits en capes successives de període anual.
La part més ferma i compacta és la més propera al cor, i la més feble i blanquinosa és l'albeca, immediata a l'escorça.
La matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari.
S'anomena fusta tova aquella que, com la d'avet, té poc pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi resinós, l'om, l'alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la intermèdia, com la del pi comú. La fusta més dura és la del bambú.
Qualsevol que sigui l'espècie i l'ús a què se la destina, la fusta requereix un bon grau de sequedat, ja que la seva substància és sensible a la humitat, amb la qual es dilata en sentit transversal, i després, quan el clima torna a ésser sec, es contreu.
Per tal d'evitar-ne la destrucció se la sotmet a un tractament de conservació, que consisteix a injectar-hi en fred i a pressió, amb aparells adequats, o bé en calent, mitjançant autoclaus, una substància capaç de fer-la imputrescible (creosota, sulfat de coure...) i de preservar-la de l'acció de l'aigua, de certs insectes i de la floridura.
Per a construccions hidràuliques, de travesses de ferrocarril, armeria, etc., s'empra l'anomenada fusta de ferro, molt dura i resistent.
Les fustes fines dedicades a l'ebenisteria són peces de dimensions variables, desbastades i escairades, generalment a cop d'aixa. Les més decoratives són les que presenten a la vista les protuberàncies que es formen a la part inferior de les soques de certs arbres.
La fusta és també utilitzada en escultura.
En la indústria química és emprada per a la producció d'aiguarràs i d'àcid acètic per destil·lació seca.
Categoria:Materials
ja:木
simple:wood
Andalusia
Andalusia (en castellà Andalucía) és una comunitat autònoma d'Espanya. Limita al nord amb Extremadura, Castella-La Manxa i la regió de Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Portugal.
Andalusia té 87.268 km² de superfície total. Tenia 7.478.432 habitants l'any 2003. Està formada per les províncies d'Almería, Cadis, Còrdova, Jaén, Granada, Huelva, Màlaga i Sevilla.
Poblacions importants
La capital i ciutat més gran és Sevilla que amb 709.975 habitants el 2003 és la quarta ciutat d'Espanya i la tercera àrea metropolitana amb 1.594.081 habitants. Sevilla es troba a l'oest de la regió, a la vora del curs baix del Guadalquivir.
La segona ciutat de la regió és Màlaga amb 547.105 habitants i un àrea metropolitana de 1.019.292 (6a ciutat i 5a àrea metropolitana d'Espanya). Està a la vora de la Mediterrània, al sud de la regió.
Altres ciutats destacades són: Còrdova (318.628) a la vora del Guadalquivir i Granada (237.663 i 450.439 en l'àrea metropolitana) al peu de Sierra Nevada a la vora dels rius Genil i Darro.
Climatologia
Andalusia, té un clima atlàntic càlid, amb hiverns suaus i estius calorosos. Les precipitacions mitjanes, concentrades als mesos d'octubre i maig. El mes més plujós és el desembre.
Vegeu també
- Rius d'Andalusia
Categoria:Andalusia
ja:アンダルシア州
Granada
- Bel·licisme: mena d'explosiu. Vegeu Granada de mà.
- Geografia:
- la ciutat de Granada, a Andalusia, capital d'un antic regne del sud de la Península Ibèrica.
- la província de Granada, a Andalusia.
- la ciutat de Granada, a Nicaragua.
- el departament de Granada, a Nicaragua.
- la Nova Granada, antiga colònia espanyola de l'Amèrica del Sud.
- la Granada, municipi de l'Alt Penedès
- sa Granada, a Puigpunyent.
- Camp de la Granada: Camp antigament situat a la part baixa de Gràcia.
- Barranc de la Granada, curs fluvial de la Ribera d'Ebre.
- Fondo de Mas Granada, curs fluvial de l'Alt Penedès.
- Font Granada, nucli de població de Bigues i Riells.
- Pedró de la Granada, cim de la Granada.
- Tossalet de la Granada, cim del Perelló.
- També relacionat amb el nom de la ciutat andalusa tenim el topònim anglès Grenada, estat insular del Carib.
Província d'Alacant
Alacant (Alicante) és la segona província valenciana més poblada. Situada meridionalment al País Valencià, limita al nord amb la Província de València, al sud i oest amb la Regió de Múrcia, a l'oest amb Castella-La Manxa, i a l'est amb la mar Mediterrània.
Les ciutats amb més de 50.000 habitants són: Alacant (305.911 hab.), Elx (207.163 hab.), Torrevella (77.943 hab.), Oriola (67.731 hab.), Benidorm (64.267 hab.), Alcoi (60.036 hab.), i Elda (54.086 hab.).
- Població: 1.632.349 (2003) (5a d'Espanya)
- Extensió: 5.863 km2.
- Densitat de població: 278,4 hab/km2 (2003)
- Capital: Alacant
- Nombre de escons: 11 al Congrés dels Diputats i 30 a les Corts Valencianes.
Hidrografia
La província d'Alacant únicament compta amb un curs d'aigua significatiu, el riu Segura que té els seus últims 36 km. al sud de la província, travessa Oriola i Rojals i desemboca a Guardamar del Segura. El riu autòcton més important és el Vinalopó que travessa Elda i Elx. Altres cursos dignes d'assenyalar són, de nord a sud, els rius Serpis, que travessa Alcoi i desenboca a Gandia, el Gironà, el Gorgos que desemboca a Xàbia, l'Algar que desemboca a Altea, l'Amadorio que desemboca a La Vila Joiosa, el Montnegre que desemboca al Campello i la Rambla de les Ovelles que desemboca al sud de la capital.
Comarques
Les comarques en que es divideix la província són:
- El Comtat, 26.319 habitants, capital Cocentaina. És una comarca entre les serres de Mariola i Aitana, on predomina la indústria tèxtil i l'agricultura de secà.
- L'Alcoià, que es dividixen en dos subcomarques clarament diferenciades:
- Valls d'Alcoi, 67.853 habitants, capital Alcoi. Destaca per l'agricultura de secà (oliveres), la indústria tèxtil i les festes de Moros i Cristians.
- La Foia de Castalla, 39.380 habitants, capital Castalla, ciutat més poblada: Ibi. Destaca la indústria del joguet.
- La Marina Alta, 166.786 habitants, capital Dénia. És la comarca més plujosa i es dedica al turisme.
- La Marina Baixa, 154.939 habitants, capital Benidorm. Eminentment turística destaca per les seues platges i el seu interior muntanyós. Té una subcomarca molt pintoresca: la Vall de Guadalest.
- L'Alt Vinalopó, 50.870 habitants, capital Villena. Agricultura de regadiu i indústria del calçat. Importants celebracions de Moros i Cristians.
- El Vinalopó Mitjà, 158.932 habitants, capital Elda. Indústria del calçat, del marbre i variades. Vins i raïm de taula en agricultura.
- El Baix Vinalopó, 255.676 habitants, capital Elx. Agricultura de regadiu al costat de la indústria del calçat i les estores i el turisme en la costa. A Elx se celebra el Misteri.
- L'Alacantí, 420.561 habitants, capital Alacant. Comarca de servicis i turística, fortament urbanitzada. Se celebren les Fogueres de Sant Joan.
- El Baix Segura (també coneguda com Vega Baixa), 291.033 habitants, capital Oriola, ciutat més poblada: Torrevella. Agricultura de regadiu (hortalisses i cítrics) i turisme en tot el territori.
Història
Amb el Tractat d'Almizra, el 1244, s'estipulà que la zona al sud de la línia Biar-Xixona-Busot-La Vila Joiosa era del Regne de Castella fins que, amb la Sentència Arbitral de Torrelles a l'any 1304, va quedar sota administració del Regne de València i, per tant, sota la sobirania reial de la Corona d'Aragó. Constituïa dins del regne la demarcació de "Ultra Saxonam" o "de Xexona enllà". Des del punt de vista administratiu tota aquesta zona va quedar sota la Procuració General d'Oriola, que es va convertir en 1363 en Governació General. També estaven les "batlies" sota la mateixa distribució geogràfica, però la d'Oriola va pasar en 1647 a Alacant.
Aquesta divisió administrativa va perdurar quatre segles, i amb els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó de l'any 1707, va constituir una de les governacions castellanes amb què es va desmantellar el conquerit Regne de València. Després de moltes modificacions, en 1851 es va dividir definitivament el País Valencià en províncies, seguint uns criteris homogenis en demografia i extensió territorial respecte a Espanya, i fixant uns límits diferents de les antigues procuracions, lloctinències, i governacions. En el cas de la província d'Alacant, desapareix la línia de Biar-Xixona-Busot-La Vila Joiosa, comprèn la regió de les Comarques del Sud, ampliant-s'hi pel Nord part de les Comarques Centrals (Foia de Castalla, Foia de Xixona, Serrania d'Alcoi, Marquesat de Dénia, i Valls de Pego), la qual restà repartida entre les províncies d'Alacant i de València, i per l'Est amb la comarca castellana de la Plana de Villena.
Articles relacionats
- Comarques del Sud.
- Comarques Centrals.
Categoria:Províncies del País Valencià
Segle III aC Esdeveniments:
- Guerres Púniques entre Roma i Cartago
- Comença a construir-se la Gran Muralla Xinesa
Personatges importants
- Arquímedes, matemàtic
- Anníbal, militar
Invents, descobriments, introduccions
- Es calcula el diàmetre de la Terra
----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle III aC
ja:紀元前3世紀
ko:기원전 3세기
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Edat del ferroL’edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro como a metall, utilització importada d’orient a través de l’emigració de tribus indoeuropees, que a partir del 1.200 aC començaren a arribar a Europa Occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.
Aquest emigrants indoeuropeus, anomenats normalment Celtes encara que el poble d’aquest nom era nomes un mes dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d’emigracions parcials de grups molt diferents entre ells, encara que conservaven certs elements homogenis como una sèrie de llengües indoeuropees, i uns hàbits culturals similars.
Es divideix el període de l’edat del ferro en Període de la Cultura dels túmuls, Període de la Cultura dels camps d’urnes, Període de la Cultura de Hallstatt i període de la Cultura de La Tène.
Els inicis de l'edat del ferro a Europa
Els primers moviments del que ha considerat una cultura proto-celta es van iniciar cap a l' 1500 aC quant van aparèixer els primers enterraments sota túmuls (cultura protocelta), juntament amb una ceràmica molt típica en les seves formes i amb ornamentació de incisions profundes molt artístiques. Aquesta cultura protocelta desenvolupada en l'Edat del Bronze, mitjà es va difondre pel Sud d'Alemanya, Alsàcia-Lorena, Franc-comtat, i nord de Borgonya, amb origen en l'altiplà de Suàbia, passant després, cap a 1300 aC, a l'est i nord de França.
Cap a l' 1200 aC la franja galaic-portuguesa adquireix una personalitat diferenciada pels contactes amb terres atlàntiques septentrionals (Bretanya i Irlanda) eclosionant una cultura amb abundants objectes d'or.
Cap a l' 1200 aC es va produir la gran emigració indoeuropea que desplaço als grups protoceltes cap a França Central i la conca del Roine ( 1200 a 900 a .C.), i als grups il·liris cap al Nord d'Itàlia i Provença.
Els Il•liris, que probablement havien provocat l'emigració dels Dòris cap a Grècia, van ser al seu torn expulsats de les seves terres al Danubi Central, i van iniciar un moviment expansiu cap a Àustria i l'altiplà Suïss (i més tard cap al Nord d'Itàlia i el migdia francès), arribant a la regió del Rin, provocant l'emigració dels grups protoceltes, el centre dels quals estava en l'altiplà de Suàbia, i que exercien la seva influència per part de França oriental i del nord-est. A la zona del Rin es van barrejar amb els grups de llengua indoeuropea allà establerts, pels que van acabar absorbits, si bé és probable que alguna influencia cultural il•líria es traslladés a la futura cultura de Hallstatt.
S'inicia llavors l'anomenat període de la Cultura dels camps d'urnes, en el qual les cultures protoceltes que practicaven la inhumació en túmuls van adoptant el sistema de la incineració practicada pels il•liris, i per altres pobles indoeuropeus, que acabarà predominant, després d'un període que la incineració conviu amb la inhumació en túmuls.
Les cultures del bronze tardà persisteixen amb la inhumació, mentre la major part dels grups protoceltes i els grups indoeuropeus practiquen la incineració.
Categoria:Història
Ebre
]
L'Ebre (928 km) és l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània. Recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km2.
El Parc Natural del Delta de l'Ebre va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya a instàncies dels habitants del municipi de Deltebre. És la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7802.
L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la guerra civil espanyola (vegeu Batalla de l'Ebre).
Categoria:Rius de la Península Ibèrica
FransèchesCatégorie:Commune de la Creuse
Fransèches est une commune française, située dans le département de la Creuse et la région Limousin.
Géographie
Fransèches est situé presque au centre du département, à environ 30 km au Sud-Est de Guéret, et environ à 6 km au Sud d'Ahun.
Démographie
Administration
- Le conseiller général est Daniel Delprato (PS) mandature 2004 - 2010.
- Le député est Jean Auclair (UMP), mandature 2002 - 2007.
Aux environs
le village de Masgot (on ne prononce pas le « s ») est un village tout décoré de sculptures en pierre.
Au un habitant du village un certain François Michaud entreprit de décorer le village avec ses sculptures en granit.
Chaque maison, chaque muret est orné par des personnages ou des animaux sculptés.
Un centre de la Pierre organise des visites et des stages de tailleur de pierre pour petits et grands.
2007
2007
Voir aussi
- Communes de la Creuse
Liens externes
- [http://www.ign.fr/affiche_rubrique.asp?rbr_id=1087&CommuneId=24489 Fransèches sur le site de l'Institut Géographique National]
- [http://www.recensement.insee.fr/RP99/rp99/co_navigation.co_page?nivgeo=C&codgeo=23086&theme=ALL&typeprod=ALL&lang=FR&quelcas=LISTE Fransèches sur le site de l'Insee]
- [http://www.quid.fr/communes.html?mode=query&req=Fransèches Fransèches sur le site du Quid]
- [http://www.lion1906.com/Pages/ResultatProximiteCoord.php?RadLat1=0.803190825537377&RadLong1=0.0357840978046199 Communes les plus proches de Fransèches]
- [http://www.lion1906.com/Pages/ResultatLocalisation.php?InseeVille=230086 Localisation de Fransèches sur une carte de France]
- [http://www.mapquest.com/maps/map.adp?latlongtype=decimal&latitude=46.0194444444444&longitude=2.05027777777778&zoom=8 Plan de Fransèches sur Mapquest]
sylwester w grach Parkiet Nurkowanie jastrzbia gra pensjonat gry sportowe
|
|
|
|
