:: wikimiki.org ::

Ideologia Política

Ideologia política

La ideologia política és un tipus determinat d'ideologia especialitzat en l'estructuració de societat humanes. Per tal motiu, ha de respondre a criteris genuïnament humans, deixant de banda consideracions religioses i similars, que s'englobarien dins la categoria d'ideologies parapolítiques. El tret característic de les ideologies polítiques és, doncs, la recerca del màxim benestar humà, seguint així la ètica utilitarista i el positivisme. Les diferències son producte de la concepció de l'home i la seva satisfacció (diferències horitzontals), així com de la rigidesa de les relacions i estructures polítiques (diferències verticals).

Diferenciació vertical

La diferenciació vertical versa sobre la rigidesa de les estructures polítiques i les relacions humanes. Aquesta diferenciació permet identificar dues famílies: l'estatista i la no-estatista o anarquitzant.
- L'estatisme considera necessària la total estabilitat d'un cos normatiu predefinit (llei), d'un àmbit d'aplicació per a aquestes normes (territori), d'un cos repressiu per a aplicar-les (policia) i d'un òrgan de defensa cap a amenaces externes (exèrcit).
- L'anarquisme no tan sols considera això com a innecessari, sinó com a negatiu per a la consecució d'objectius polítics. Per tant te una certa tendència a la improvització d'aquests elements quan siguin estrictament necessaris (per exemple, per destruir l'Estat).

Diferenciació horitzontal

Les concepcions sobre l'intercomparabilitat de la satisfacció humana son la base de la diferenciació horitzontal de les ideologies polítiques. Bàsicament, en trobam tres:

Família paretiana

La família paretiana es caracteritza per la convicció de que la satisfacció és un tret absolutament personal i que no se pot quantificar. Això té com a conseqüència la impossibilitat de comparar satisfaccions, i de realitzar-ne un agregat a la recerca d'un òptim social, cosa que impossibilita la realització de judicis sobre la desigualtat entre individus. Aquesta teoria, formulada per primera vegada per Vilfredo Pareto, fa d'aquesta família un grup genuïnament liberal i individualista, dins el qual es poden trobar tres ideologies: el liberalisme autoritari, l'anarcocapitalisme i l'autodeterminisme o poliarquia.
- El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
- L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant aboga per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarco-capitalistes, aquesta "llei de la jungla" és l'ordre natural de les coses. La quantitat d'elements comuns (sobre tot la voluntat de que cap votació democràtica pugui instaurar el socialisme) duu a molts teòrics plantejar l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia a nivell horitzontal), cosa d'altra banda menys òbvia que en el cas de l'autodeterminisme i la poliarquia.
- L'autodeterminisme i la poliarquia són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del contracte social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col.lectiu s'identifica com a subjecte constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a subjecte polític, amb la seva forma de govern particular. : Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.

Família universalista

La família universalista creu fermament en la capacitat de comparar directa o indirectament les satisfaccions entre tots els humans. Per a realitzar aquesta afirmació es basen en la empatia i en principis biològics. La conseqüència lògica d'aquesta visió de les satisfaccions n'és la capacitat de realitzar un agregat de satisfacció col·lectiu, i que per tant les polítiques s'hagin de basar en aquest criteri. És a dir, és una família col·lectivista, ja que la sobirania emana del col·lectiu humà. Aquest col·lectivisme suposa una major dosi de pragmatisme, ja que tot respon a criteris de l'agregat social, però encara així s'identifiquen horitzontalment tres ideologies (amb els seus corresponents estatistes i anarquistes), que es disputen la major capacitat de satisfacció social: social-liberalisme, Socialisme i un sistema mixte.
- El social-liberalisme argumenta que la iniciativa individual permet que el producte social s'adapti a les preferències personals de cada individu, optimitzant recursos. Per a que les desigualtats que podrien sorgir no penalitzin negativament l'indicador de satisfacció social, es proposa una igualtat de base, que consisteix en donar a tots els individus unes condicions inicials equitatives (reducció d'herença privada, educació bàsica gratuïta), de forma que a partir de les seves preses de decisions racionals es col·loqui al seu òptim personal, de "valor satisfactori" equivalent a la de la resta dels individus. També s'inclou una assegurança col·lectiva pels accidents o desastres que puguin desvirtuar aquest procés decisori.
- El socialisme considera que una gran varietat de factors, com ara l'atzar, les estructures socials, la impossibilitat tècnica d'un règim de propietat o la incapacitat de l'estat per garantir una autèntica igualtat de base fan recomanable l'acció col·lectiva davant la individual. Segons els socialistes, aquesta garantitzaria una total igualtat de resultats en quant a satisfacció, i les pèrdues en termes de satisfacció social en concepte de diferències entre preferències individuals serien mínimes, ja que tots els humans tenen unes necessitats similars.
- Els partidaris d'un sistema mixt es consideren el centre equilibrat entre els pols socialista i liberal, ja que aposten per una combinació complementària de la iniciativa individual i la col·lectiva. Aquesta combinació depèn del grau de desenvolupament (ja que quant més desenvolupat sigui un país, més se diversifiquen les seves necessitats), del moment històric, de trets culturals, de l'especifitat de l'acció (no es el mateix una petita cafeteria que un sistema GPS), d'afers tècnics, etc.

Família identarista

El tret característic de l'identarisme és la combinació de les teories paretiana i col·lectivista, una per a cada àmbit. Segons els identaristes, la capacitat de comparació de satisfaccions és un tret sociològic, i per tant es basa en una sèrie de criteris d'identificació. Els grups així creats respondrien de portes cap afora a sistemes d'organització paretiana i de portes endins a criteris col·lectivistes. A part de les diferències d'ordre intern i extern, dins la família identarista trobam una forta discussió sobre quins son els criteris d'identificació, i per tant els subjectes constituents. Aquesta permet fer una llarga llista d'ideologies d'ordre identarista, entre les quals destaquen:
- Defensors del statu quo, segons els quals la comparabilitat de satisfaccions només és possible a l'interior dels actuals subjectes sobirans. Aquesta postura, poc consistent, sol ser més efecte de l'immobilisme que causa ideològica.
- Nacionalistes, en el sentit cultural, segons els quals el subjecte sobirà hauria de ser allò que respon a la seva idea de nació (per exemple: territoris històricament catalanoparlants).
- Els que creuen que la intercomparabilitat neix de la consciència de l'altre, de conèixer la seva existència. A l'actual era planetària, això implicaria sobirania mundial (com amb l'universalisme). La major part d'aquests criteris responen a un gran dinamisme, cosa que dificulta la creació d'estructures territorials estables i es font inesgotable de conflictes.

Instauració de sistemes polítics

Tota la discussió teòrica sobre les ideologies polítiques no té gaire sentit sense una aplicació pràctica d'aquestes, instaurant un determinat sistema polític. Com no existeix una visió unitària de la política, aquesta aplicació passa necessàriament per la imposició forçada d'una ideologia sobre l'altra, d'un sistema sobre l'altre. Les formes d'imposició poden ser molt variades, i depenen específicament de cada ideologia. Per exemple, dins el col·lectivisme es pot optar per la majoria numèrica (Democràcia) de portes per endins (és a dir, una vegada identificat el subjecte sobirà). De portes a fora, és a dir, en la identificació d'un subjecte sobirà, o d'un determinat sistema paretià, només serveixen l'ús (obert o potencial) de la violència i la desobediència civil. Això implica que en conflictes de sobirania (com el basc o el català) no existeixi, tècnicament, una sortida democràtica.

Enllaços

Categoria:Política Categoria:Filosofia

Ideologia

La ideologia és un conjunt organitzat d'idees d'un grup de la societat. La seva etimologia ve del grec ("eidos", idea, aparença + "logos" ciència, paraula) i la paraula va ser creada per Destutt de Tracy al segle XVIII. Explica la diferència de visions en política, filosofia o ètica i condiciona moltes de les decisions de l'individu, així es qualifica una persona de conservadora, de progressista, de relativista, de fonamentalista... La ideologia no sempre és conscient, ja que va lligada al judici sobre els fets i els altres. Vegeu també: Ideologia política Categoria:Sociologia

Utilitarisme

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. De vegades, es resumeix l'utilitarisme com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".

Una teoria sobre el benestar i el que és correcte

L'utilitarisme es tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o un llistat objectiu de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme te en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

Utilitarisme negativista

Moltes teories utilitaristes defensen el màxim benestar per al màxim nombre de persones possible. L'utilitaritarisme negativista creu necessari promoure la menor quantitat de dolor o dany per al major nombre de persones possible. Els defensors d'aquesta interpretació de l'utilitarisme argumenten que es tracta d'una fórmula ètica més eficaç, ja que hi ha més possibilitats de crear danys que de crear benestar, i els danys majors tenen majors conseqüències que els bens més grans.

Història de l'utilitarisme

Les bases filosòfiques de l'utilitarisme es remunten a les obres de Richard Cumberland i David Hume, o fins i tot a l'Antiga Grècia amb Parmènides, però formalment el seu pare va ser Jeremy Bentham, que va afirmar que el plaer i el dolor eren els únics absoluts del món: "la naturalesa ha sotmes a l'home al govern de dos sobirans: el plaer i el dolor". Des d'aquesta pressumpció va escriure la regla de la utilitat: el benestar es allò que dona la major felicitat al màxim nombre de persones. Temps després, en donar-se conta que la formulació reconeixia dues màximes diferents, i potencialment conflictives, va passar a xerrar simplement del "principi de la màxima felicitat". Tant la filosofia d'Epicuri com la de Bentham poden considerar-se com dos tipus de conseqüencialisme hedonista, ja que jutgen la correcció de les accions segons la felicitat que aportin, identificant la felicitat amb plaer. La formulació de Bentham no és un hedonisme egoista, ja que mentre Epicuri recomenava fer el que te feia més feliç, Bentham manté que s'ha de fer el que fa feliç a la majoria. John Stuart Mill n'és el responsable del concepte dutilitat, amb el seu famós i breu llibre Utilitarisme. Encara que Mill era un utilitarista, sostenia que no totes les formes de plaer tenien el mateix valor, ja que afirmava que "es millor ser un Socrates insatisfet que un idiota satisfet". No estava d'acord amb el càlcul hedonista de Bentham, ja que considerava que la qualitat es millor que la quantitat. L'utilitarisme influí molt al camp de l'economia, especialment a la teoria de la utilitat, on el concepte també s'utilitza, encara que amb un efecte diferent. Aquest es aplicat de forma mecànica a les teories marginalistes per explicar el comportament econòmic de les persones, així com les mesures més correctes (en general, partidàries del laissez faire). Al camp de la biologia, es considera el plaer com una guia natural cap a la salut fisiològica i un canvi evolutiu beneficiós. Herbert Spencer, amb el seu Data of Ethics, va formular definitivament els principis de llibertat sobre una base biològico-econòmica, aportant-hi la seva teoria quantitativa de la llibertat: la màxima llibertat per a l'individu es compatible amb igual llibertat per als altres.
Utilitarisme de l'acte vs. utilitarisme de les normes
S'han proposat altres formes d'utilitarisme. La tradicional es la de l'utilitarisme de l'acte, que afirma que el millor acte es aquell que aporta la màxima utilitat. Una altra forma de veure-ho es la de l'utilitarisme de les normes, que considera millor l'acte que segueix una norma que aporta la màxima utilitat. Per a entendre millor els conceptes, es podria considerar els següent escenari: un cirurgià té sis pacients: un necessita un fetge, un altre un pàncrees, el tercer una vesícula biliar i dos en necessiten un ronyó. Finalment, un sisè s'acaba d'operar d'apendicitis. Ha de matar el metge al sisè pacient i trasplantar els seus òrgans als altres? O per contra ha de deixar que es morin els altres cinc? Una concepció clàssica de l'utilitarisme de l'acte ens forçaria a decantar-nos per la primera opció. Un utilitarista de les normes es fixaria en la norma abans d'en l'acte en si (matar al sisè pacient). En aquest cas la norma seria: "si un cirurgià pot matar a una persona relativament sana per trasplantar els seus òrgans a més d'una persona que els necessiti vitalment, així ho ha de fer". Òbviament, institucionalitzar aquesta norma dins la societat tindria més conseqüències negatives que positives: les persones relativament sanes deixarien d'anar a l'hospital, es realitzarien operacions arriscades, etc. Així doncs, un utilitarista de les normes diria que hem d'implementar una normativa oposada a aquesta, que garantitzi que no es poden fer malbé els òrgans de persones sanes per donar-los a d'altres. Per tant, si el cirurgià matés al sisè pacient, estaria fent l'incorrecte. Molts utilitaristes argumentarien que l'utilitarisme no només entén d'actes, sinó també de desitjos i disposicions, de premis i de càstigs, de regles i institucions. Una vegada reconegut això, l'utilitarisme es converteix en una teoria moral més complexa i rica, que s'alinea més amb les nostres institucions morals.
Utilitarisme preferencial, utilitarisme paretià
Un tipus especial d'utilitarisme, vinculat amb el món econòmic, defineix l'utilitarisme en termes de satisfacció de les preferències. Els utilitaristes de la preferència afirmen que el correcte es fer allò que produeixi les millors conseqüències, però definint les millors conseqüències en termes de satisfacció de les preferències, que podrien incloure, per al cas del cirurgià, conceptes tals com la reputació davant del pur hedonisme. També aplicat a l'exemple anterior, apareix el concepte paretià de la satisfacció, segons el qual aquesta no es pot ni quantificar, ni comparar entre diferents individus. Per tant, cap element racional ens permetria decidir, dins una visió d'utilitarisme de l'acte, si és millor matar al sisè pacient i salvar als altres, o al contrari. Proposa com a judici d'acció la recerca de l'eficiència de Pareto.
Crítics de l'utilitarisme
Els crítics de l'utilitarisme sovint argumenten que aquesta visió s'enfronta a molts de problemes, un dels quals es comparar la utilitat entre diferents persones. Molts dels primers utilitaristes pensaven que la felicitat es podia mesurar quantitativament, i ser comparada a través de càlculs, encara que ningú ho hagi arribat a aconseguir. S'ha argumentat que la felicitat de les persones no es pot mesurar, i que per tant aquest càlcul és impossible, no tan sols a la pràctica, sinó també en principi. Tot i així, els que sostenen aquesta crítica normalment acaben acceptant la concepció paretiana.
- A aquesta crítica els utilitaristes responen apel·lant a la empatia i a alguns principis biològics, així com a exemples extrems: segons aquestes teories, la mort de milers de persones no seria pitjor que la d'una d'única. L'utilitarisme també ha estat criticat per arribar a unes conclusions contraries "a la moral" i al "sentit comú". Per exemple, si estiguéssim forçats a escollir entre salvar al nostre propi fill, o a dos que no en coneixem, la majoria de la gent escolliria salvar al seu propi fill. En canvi, un utilitarisme no-paretià defensaria el haver de salvar als altres dos, ja que tenen major potencial de felicitat que un d'únic.
- Els utilitaristes responen que l'argument del "sentit comú" ha estat utilitzat per a justificar moltes posicions en temes controvertits, i que la noció de "sentit comú" varia entre cada individu, fent que no pugui ser utilitzat com a base d'una moral col·lectiva. Tanmateix, cal destacar que l'utilitarisme normatiu respon perfectament a l'exemple esmentat. John Rawls refusa l'utilitarisme, tant el normatiu com el dels actes, ja que aquest fa que els drets depenguin de les bones conseqüències del seu reconeixement, i "això es incompatible amb el liberalisme". Es tracta d'una postura essencialment iusnaturalista, que considera que els drets tenen orígen natural. A la crítica iusnaturalista s'argumenta que, per exemple, si l'esclavitut o la tortura fossin beneficioses per tota la poblacio, podrien ser justificades teòricament per l'utilitarisme. Rawls defensa que l'ètica política ha de partir de la posició original.
- La resposta utilitarista, a part de la concepció paretiana, sosté que Rawls no te en compte els efectes indirectes de l'acceptació de polítiques inhumanes, com podrien ser un sentiment d'inseguretat, i que per tant resulta impossible que aquestes polítiques resultin beneficioses per a la col·lectivitat. També critiquen fortament la concepció iusnaturalista, la qual consideren un mite i una mena de religió moderna. Cal destacar que la majoria de les crítiques cap a l'utilitarisme estan dirigides a l'utilitarisme dels actes de concepció benthamiana, i que és possible per als utilitaristes de les normes, o els benthamians, arribar a conclusions que siguin compatibles amb les dels seus crítics. De fet, John Stuart Mill va considerar a Immanuel Kant com a utilitarista de les normes. Segons Mill, els imperatius categòrics de Kant només tenen sentit en casos de violència, si tenim en compte les conseqüències de l'acció. Kant afirma que viure egoísticament no pot ser universalitzat, ja que tots necessitam l'afecte en un moment o un altre. Segons Mill aquest argument es basa en les conseqüències. Es pot observar que algunes formes d'utilitarisme son potencialment compatibles amb el Kantisme i altres filosofies morals. R.M. Hare és un altre exemple d'utilitarista que ha adaptat la seva filosofia al kantisme. No basa la seva teoria en el principi d'utilitat, però creu que podem fer consideracions utilitaristes, conseqüències, a l'hora de formular judicis universals. A aquesta filosofia l'anomena perspectivisme universal. Categoria:Filosofia Categoria:Política ja:功利主義 simple:Utilitarianism

Positivisme

Positivisme és el nom donat a almenys dos vessants filosòfics, el tret comú del qual és l'ideal d'una filosofia científica, sense elements de teologia o metafísica, basada únicament en dades empíriques del món físic.
- La forma més antiga de positivisme esta basada en el pensament filosòfic d'Auguste Comte en el segle XIX. Des d'aquest punt de vista, el positivisme és considerat com un moviment intel·lectual que té els seus fonaments en el corrent iniciat per Francis Bacon, com a resposta al pensament medieval; la seva intenció principal consistia a alliberar l'home de les misèries del mite i la tradició. Era necessari per aconseguir tal reforma, tant una nova organització del saber com una nova epistemologia, que portara a l'home a una il·lustració guiada per la raó. Comte considerava necessària la desaparició d'una cosmovisió tradicional, d'estil teològic, en benefici de la racionalització de tots els processos relacionats amb la vida de l'home.
- El positivisme lògic fou creat en els anys 20 pel Cercle de Viena i influeix en el desenvolupament de Karl Popper.
- Finalment el neopositivisme, en la mateixa època i en Amèrica, per Franklin Giddings i altres. Auguste Comte, un dels fundadors de la sociologia, diu que el sentit de la percepció és l'única base admissible del coneixement humà i del pensament precís. Un segle després el Positivisme lògic dóna la primacia a l'observació, per a l'avaluació de la veritat i establiment d'un fet. És un radical empirisme el que estableix la influència del Cercle de Viena en Karl Popper, Paul Lazarsfeld i Mario Bunge i la crítica contestació que se'ls fa: el complet coneixement per aquesta via és senzillament impossible. A Amèrica sorgeix el neopositivisme amb Franklin Gidding i altres: la seva idea és que el més important criteri d'una teoria científica és la testabilitat i que únicament una teoria matemàticament formal és empíricament comprovable. A la dècada dels 60, Ernest Nagel amb L'estructura de la ciència estableix una doctrina moderna de la filosofia de la ciències socials (Rudner) i de tipus analític són ara els camins de creació en Teoria social. La polèmica de la qüestió del positivisme versus racionalisme ha quedat en empat. Categoria:Filosofia Categoria:Sociologia ja:実証主義

Anarquia

L' anarquisme és un nom genèric que s'ha donat a les ideologies polítiques i moviments que promouen l'abolició del govern i de tota forma d'autoritat per aconseguir l'anarquia. Els anarquistes consideren que la societat podria estar més ben organitzada sense un govern i proposen diferents maneres de fer-ho. La paraula anarquia prové del grec; combina el prefix grec negatiu "a-" i l'arrel de la paraula "poder". En sentit despectiu, s'usa com a sinònim de desordre, caos i desorganització. Un ús popular associa el terme a ésser rebel.

Cos ideològic

Com que la no jerarquia és un dels pilars del moviment, han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al marxisme, al ecologisme i, fins i tot, al capitalisme... Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el vermell o el negre. Els pensadors clàssics més rellevants són Proudhon, Bakunin i Kropotkin, tots de caràcter col·lectivista. A mitjans del segle XX, sorgeix una variant individualista i competitiva, basada en la filosofia de Max Stirner i desenvolupada per Murray Rothbard. Aquest nou corrent marca la diferència entre l'anarquisme clàssic i l'anarcocapitalisme, tot i que el segon encara és poc conegut. El rebuig comú cap a l'Estat i tota forma de govern implica el seguiment d'estategies similars, excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada. Aquestes es basen en dos pilars (educació i desobediència civil), que en alguns casos implica un tercer (violència).

Pedagogia llibertària

L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de textes, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

Desobediència civil

Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per la estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució. La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de que l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses. Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caracter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.

Violència

Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, degut a que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes son partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes. L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX. Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de que l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.

Vegeu també

- Federació Anarquista Ibèrica
- Confederació Nacional del Treball

Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/revolucionari.html socialisme revolucionari] Categoria:Anarquisme ja:アナキズム ko:아나키즘 simple:Anarchism th:ลัทธิอนาธิปไตย zh-min-nan:Hui-thóng-tī-chú-gī

Policia

La policia és un cos encarregat de vetllar pel manteniment de l'ordre públic i la seguretat dels ciutadans i els seus béns, perseguir als delinqüents i posar-los a disposició dels jutjats. Està sotmesa a les ordres de les autoritats polítiques civils i de les judicials. També rep el nom de policia cada agent d'aquest cos.

Cossos i especialitats

Les unitats de policia poden rebre diferents denominacions segons les seves especialitats, que en alguns països formen part d'un mateix cos, però en altres son cossos diferents:
- Gendarmeria (amb caràcter militar)
- Policia militar (amb caràcter militar)
- Policia de fronteres
- Policia de seguretat
- Policia judicial
- Policia de transit
- Policia administrativa
- Policia científica
- Policia secreta

Nivells i models policials

Segons la tradició i les peculiaritats de cada país hi ha diversos models policials, formats per un o diversos nivells, que a més es poden combinar amb cossos uniformats (militars o civils) i secrets (no uniformats).
- Nivell únic nacional: Com el cas de França, Portugal, Itàlia, Irlanda. On els cossos policials (malgrat ésser diversos) depenen del govern central, i tenen competències a tot el pais.
- Nivell únic regional: És el cas del Regne Únit, on malgrat haver-hi un únic nivell policial, aquest està descentralitzat en els comtats (County).
- Diversos nivells: Com a Alemanya, Espanya o Estats Units. Hi ha cossos policials amb competències a tot l'estat, i d'altres només a una determinada regió, (estat o autonomia).

Europa

Alemanya

- Hi ha diverses agències amb competències a tot el pais:
- Bundeskriminalamt (Policia criminal federal)
- Bundesnachrichtendienst (Servei d'intel·ligència i contraespionatge)
- Bundesgrenzschutz (Policia federal de fronteres)
- A més, cada estat té la seva pròpia Landespolizei, amb competències dins el propi estat.

Espanya

- Amb competències a tot l'estat
- Guàrdia Civil (organitzada militarment)
- Cos Nacional de Policia (civil)
- Amb competències restringides a la seva respectiva autonomia:
- Mossos d'Esquadra a Catalunya
- Ertzaintza al País Basc
- Policia Foral a Navarra
- A la majoria de municipis
- Policia local

França

- Hi ha dos cossos amb competències a tot el país:
- Gerdarmerie Nationale de caràcter militar
- Police Nationale de caràcter civil
- A alguns municipis
- Police Municipale

Holanda

- Hi ha dos cossos amb competència a tot el país:
- Koninklijke Marechaussee (gerdarmeria)
- Politie (Policia civil)

Irlanda

- La Garda Síochána es l'únic cos, amb competències a tot el país.

Itàlia

- Amb competències a tot el país:
- Carabinieri: Organitzats militarment
- Guardia di finanzas: Per perseguir el contraban i el frau.
- Policia di Stato: Policia civil
- A alguns municipis:
- Polizia Locale, o Vigilia Urbana

Portugal

- Amb competències a tot el país
- Guardia Nacional Republicana organitzada militarment
- Policia Judiciaria, especialitzada en investigacions.
- Policia de Segurança Publica, a les ciutats

Regne Unit

- Amb competències a Gran Bretanya
- National Crime Squad
- British Transport Police
- Amb competències limitades a una regió
- Police Service of Northern Ireland
- Amb competències limitades a un comtat (County)
- Metropolitan Police Service
- Amb competències limitades a la City de Londres
- City of London Police

Rússia

- Militsiya

Amèrica

Argentina

- Gendarmeria
- Policia Federal

Canadà

Amb competències nacionals
- Royal Canadian Mounted Police Llimitades al propi estat
- Sûreté du Quebec
- Ontario Provincial Police
- Royal Newfoundland Constabulary Algunes grans ciutats també tenen el seu propi cos de policia.

Estats Units

Hi moltes agències i cossos policials que actuen a diferents nivells:
- Serveis federals amb competència a tot el país:
- BATFE
- FBI
- DEA
- United States Marshals Service
- United States Secret Service
- Federal Protective Service
- Serveis estatals amb competències al propi estat
- Texas Rangers
- Connecticut State Police
- Rhode Island State Police
- Cossos independents amb competències al propi comtat (County)
- Sherif
- Honolulu Police Department
- San Diego County Sheriff's Department
- Amb competències únicament a una ciutat
- New York City Police Department
- Metropolitan Police Department a Washington, DC.

Mèxic

Agèncias amb competència nacional:
- Policía Federal Preventiva (PFP)
- Agents federals de l'Agencia Federal de Investigación (AFI) Cossos amb competència local:
- Cos de Policia
- Cos d'Agents de Trànsit

Xile

- Carabineros de Chile
- Policía de Investigaciones de Chile

Cossos històrics de Policia

- Gestapo a l'Alemanya del tercer reich.
- Reichssicherheitshauptamt, creada per Heinrich Himmler el 22 de setembre de 1939.
- Ordnungspolizei a Alemanya entre 1936 i 1945
- Stasi a la República Democràtica Alemana desde 1950 fins a la reunificació.
- Volkspolizei a la República Democràtica Alemana desde 1945 fins a la reunificació.
- Cuerpo de Investigacion y vigilancioa a l'Espanya prefranquista.
- PIDE
- Securitate a la Romania comunista

Cronologia

- 1814 Creació dels Carabinieri a Itàlia
- 1844 Creació de la Guàrdia Civil Espanyola
- 1932 Es crea la Guàrdia d'Assalt Categoria:Policia Categoria:Professions ja:警察 ko:경찰 ms:Polis simple:Police

Liberalisme

El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques que afirma la supremacia de l'acció individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantitzar la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passé (en francés: "deixar fer, deixar que passi").

Història

Tot i que les seves arrels s'enfonsen dins la nit del temps, amb una especial menció a l'Antiga Grècia, el liberalisme modern neix al voltant del segle XVIII com a afirmació de les llibertats i els drets de l'individu davant la tirania de les monarquies absolutes de lAncien Régime. Evoluciona de forma paral.lela a ambdós costats del Canal de la Mànega, a França en la seva forma revolucionària i a Gran Bretanya en la variant reformista. El primer gran pensador classificable com a liberal fou John Locke, filòsof d'origen britànic. La seva obra Dos Tractats sobre el Govern suposa el començament del liberalisme polític, en ser aplicat arràn de la Revolució del 1688. En aquest assaig es nega l'origen diví de l'autoritat del rei, defensant la teoria de que aquest emana del poble, i per tant el sistema de monarquia constitucional i representativa. Continuant aquesta línia, apareixen a França els pensadors il·lustrats, precursors de la Revolució Francesa, entre els que destaquen Montesquieu (autor de la teoria de la separació de poders), Rousseau (teòric del contracte social) i Voltaire. Però la represió política a França duu a molts liberals a l'exili anglés, produint en aquest darrer país un autèntic intercanvi d'idees que donarà l'impuls definitiu a l'ideologia liberal. L'ajuda que els hi ofereix el reformador Jeremy Bentham (teòric de l'utilitarisme) li val, al 1792, el títol de Ciutadà d'Honor de França. El triomf relatiu en la conquesta del poder polític marca l'inici de l'aplicació sistemàtica de la visió del món liberal a la resta dels àmbits socials, estacant la seva vessant económica, iniciada per Adam Smith a la seva obra La Riquesa de les Nacions, continuada per David Ricardo i John Stuart Mill, i finalment completada per la teoria general de l'equilibri de Léon Walras. La època hegemònica del liberalisme coincideix amb la modernitat, és a dir, el període comprés entre el fracàs de la Restauració i la Primera Guerra Mundial, arran de la qual els grans desequilibris econòmics (especialment al camp monetari i financer) convertiren el sistema econòmic liberal en inviable. Com a conseqüència, es produeix un fort ascens dels nacionalismes i els totalitarismes. D'aquest enfonsament del sistema liberal, culminat amb el Crack de 1929 i la Gran Depresió, sorgeix una nova efervescència dins el pensament liberal (a part d'una agudització de la lluita de classes), que acaba escisió en dos corrents: el Liberalisme Americà i el Liberalisme Austríac. Aquest cisma es gesta des de principis del segle XX, arran de la discusió teòrica sobre el rigor dels agregats macroeconòmics, d'una evident utilitat pragmàtica, però discutible en els seus mètodes. Vilfredo Pareto arriba al fons de la qüestió quan, després de llegir sobre una disputa entre un funcionari britànic i un brahman sobre el Sistema de Castes de la Índia, nega l'intercomparabilitat de la satisfacció entre dos individus, trencant així amb la tradició igualitarista de Bentham. Segons Pareto, la satisfacció es una magnitud ordinal i personal, i per tant no se pot quantificar, ni molt menys sumar a la d'un altre individu. Això no només desbarata la possibilitat de realitzar-ne agregats de satisfacció social, sino que justifica les més extremes desigualtats de base. Amb la concepció de Bentham, seguint la Llei de Rendiments Decreixents, es pot demostrar que la distribució de la renda óptima per a la societat es la completa igualtat. La nova teoria de Pareto negava aquesta conclussió, proposant una altra situació òptima: quan ningú pogués incrementar la seva satisfacció sense reduir-ne la d'un altre. Existeixen infinites situacions que compleixen aquest criteri, i van des del total acaparament de la riquesa per part d'una única persona fins a l'óptim social igualitarista. Tot i que el problema de fons és aquest, l'escenari de la ruptura definitiva fou molt més superficial. Al 1936 John Maynard Keynes publicà la seva Opera Magna: Teoria General de l'Ocupació, l'Interès i el Diner. Dins ella, es defensa la intervenció activa de l'Estat en l'economia, per tal de garantir l'estabilitat de la demanda agregada, i amb ella l'ocupació i el creixement econòmic. Aquesta deriva cap al socialisme i l'economia mixta no va agradar gens als pensadors austríacs, liderats per Friedrich Hayek. Les disputes dialèctiques acabaren en un gran distanciament entre els sectors més progressistes i els més conservadors dins del liberalisme. L'Escola Americana, representant dels progressistes, va començar a defensar la intervenció de l'Estat en matèria macroeconòmica, en promoció de la mobilitat social, control dels oligopolis que la creixent automatització i producció en massa fomentava, etc. Per contra, l'escola astríaca culpabilitza de tots els trastorns macroeconòmics a l'Estat, veu amb bons ulls les desigualtats socials i considera els oligopolis com a símbol de l'èxit en la gestió. Alguns sectors, fins i tot critiquen el liberalisme polític perquè segons ells duria als més febles a instaurar un govern socialista totalitari. Després de la Segona Guerra Mundial es produeix una divisió del món en dos grans blocs: el comunista i el capitalista, passant a un periode anomenat Guerra Freda. Al bloc capitalista s'intenta reconstruir un sistema, prenent aquest un caire keynesià, molt influït per la por a una nova Gran Depresió i al comunisme. Aquesta por l'allunya dels postulats de l'economia liberal, però el liberalisme polític i social es manté. Més endavant, la Crisi del Petroli, la neutralització de l'amenaça comunista i, sobre tot, l'ascens a començament dels anys 80 d'una nova generació que no va patir la Gran Depresió, suposen un canvi de direcció brusc. Liderats per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units d'Amèrica, els teòrics austríacs arriben al poder, iniciant el que molts politolegs ja qualifiquen com a nova era d'hegemonia liberal.
Corpus ideològic actual
Per a una ideologia tan madura com el liberalisme, els anys han suposat la creació d'un esquema d'idees radicalment coherent, o més ben dit, varis esquemes. Això no vol dir, obviament, que tots els liberals ho siguin: de fet es comú trobar-se amb gent d'ideologia no-liberal (auto)identificada com a "liberal" pel simple fet de compartir petits punts amb el liberalisme. Al món anglosaxó l'escola americana ha propiciat una identificació amb corrent de pensament socialistes, mentre que a l'Europa continental la influència austríaca l'ha enmarcat dins moviments reaccionaris i conservadors. Per exemple, a l'Estat espanyol és comú trobar-se amb post-franquistes intentant fer-se passar per liberals, pel simple fet de sentir afinitat pel sistema capitalista i oposició al progressisme polític. Deixant de banda l'ús abusiu de la paraula, cal definir els fonaments dels corrents de pensament liberals, començant per l'escisió en dues famílies, basades en dues concepcions diferents de l'home i la societat.
Família paretiana
Aquesta família es pot considerar actualment com a la més genuina representació del liberalisme, ja que duu fins a l'extrem els seus postulats bàsics. A conseqüència de l'explicació de Pareto de la satisfacció, el liberalisme paretià considera a l'individu finalitat en si mateixa, ignorant qualsevol consideració social. L'individu es la base de tot, i la mesura de totes les coses. Però cal dir que els liberals paretians no escatimen a l'incoherència de recórrer a arguments socials i als indicadors macroeconòmics que tant critiquen a la teoria, per qüestions purament retòriques, cosa que pot arribar a confondre a l'hora de classificar ideològicament a aquesta persona. Amb l'individu com a finalitat en si mateixa, neixen tres ideologies pròpiament dites (cadascuna amb la seva diversitat interna): l'anarcocapitalisme, el liberalisme autoritari i l'autodeterminisme o poliarquia.
- L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant aboga per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarcocapitalistes, aquesta "llei de la selva" és l'ordre natural de les coses. Molts teòrics consideren l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia).
- El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
- L'autodeterminisme i la poliarquia son, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del Contracte Social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col.lectiu s'identifica com a Subjecte Constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a Subjecte Polític, amb la seva forma de govern particular. : Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la Poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessaria l'emigració.
Família benthamiana
Si hem de ser estrictes, no existeix la família ideològica benthamiana, ja que aquesta no és més que la vessant liberal d'una de més gran: la col·lectivista. Però emmarcada dins el grup liberal pren plena autonomia i un caràcter genuinament propi. El tret diferencial d'aquesta "família" respecte a altres col·lectivismes n'és la convicció de que l'acció individual , a la recerca de maximitzar la seva pròpia satisfacció, resulta socialment més eficient que la col·lectiva (tot i que el col.lectiu ha de vetllar per l'interés general), en garantitzar una major adaptació a les preferències dels seus membres. Això suposa que les accions del govern bàsicament vagin encaminades a generar unes determinades condicions generals, favorables a que la totalitat dels individus puguin trobar el seu lloc a la societat independentment del seu origen (mobilitat social). A més, en comptes de prohibicions i obligacions, tendeix a proposar incentius i penalitzacions, ampliant així el marge de maniobra de les persones. A l'hora de cercar diferències entre pensadors, el fet d'acceptar l'existència d'una satisfacció social fa de la família benthamiana un corrent fortament pragmàtic, adaptant-se en cada moment a unes condicions històriques i socials determinades, cosa que dificulta una classificació taxonòmica de les ideologies que la formen. Bàsicament en trobem dos: el social-liberalisme de dretes i el d'esquerres.
- El social-liberalisme de dretes és la ideologia menys intervencionista d'aquesta família, ja que considera que, excepte causes de força major (catàstrofes, malalties, etc.), l'individu forja el seu destí amb la seva pròpia actitud. Per tant, només aspira a garantitzar la total igualtat de partida, donant per suposat que la posterior actitud de l'individu anirà assumint, de forma responsable i coherent, els sacrificis i beneficis entre els que, al llarg de la seva vida, haurà d'elegir. :En conseqüència, tendeix a garantir una educació bàsica igual per a tots els ciutadans, a limitar l'herència privada (substituint-la per una de col·lectiva) i a crear un sistema de seguretat social, és a dir, una assegurança d'enfermetat, accident o catàstrofe.
- El social-liberalisme d'esquerres dubta de la coherència i la responsabilitat de l'individu, assumint que una persona al llarg de la seva vida pot canviar de preferències, i pot cometre greus error. Per tant, tendeix a donar una segona oportunitat a les persones que al llarg de la seva vida cauen en desgràcia, oferint un sistema de beneficència més o menys elaborat (que en alguns casos inclou la renda bàsica), així com nombroses possibilitats de reciclatge professional, a més dels drets bàsics oferits pel social-liberalisme de dretes. :També destaca el fet que, en alguns casos, unes determinades estructures socials prenguin especial força per damunt de la voluntat de l'individu, i que per tant fomentarien l'aparició de desigualtats i altres injustícies socials. Aquestes estructures, que s'identifiquen generalment amb grans empreses o grans sindicats, haurien de ser controlades per l'Estat, qui s'encarregaria de mesures d'arbitratge i de defensa dels ciutadans davant d'elles.
Crítiques
La coherència adquirida al llarg dels anys per part del liberalisme no hagués estat possible sense l'allau de crítiques que ha sofrit al llarg dels anys, primer en la seva lluita contra l'absolutisme i després per mantenir-se com a sistema hegemònic, enfront de l'embat obrerista. Aquestes crítiques es poden agrupar, de forma resumida, dins tres categories:
Crítiques col·lectivistes
La principal crítica de la família col·lectivista es centra en la concepció paretiana de l'home. Afirma, per tant, que la incomparabilitat de satisfaccions es una fal·làcia ja que s'ignora tàcitament la nostra capacitat d'empatia, aixi com nombrosos estudis psicològics, sociològics i biològics. Per tant, existeix la possibilitat de comparar satisfaccions, i l'única manera de justificar desigualtats seria a traves de diferències en el sistema de preferències (uns prefereixen descansar a tenir doblers, etc.). Després, existeixen les crítiques internes de la família, dirigides contra aquells que accepten la igualtat de base dels éssers humans, però que aposten per l'individu. Bàsicament, son les crítiques socialistes al social-liberalisme, segons les quals a un sistema liberal l'Estat es incapaç de garantitzar la total igualtat de base (ja que, per exemple, escapa del seu control una part de l'herença, i sobre tot la part de l'educació que transmeten els pares als fills), i resalta que gran part dels èxits i fracassos d'una persona depenen més de factors cassuals que de les seves eleccions. Per tant, l'única forma de garantitzar la igualtat es mitjançant l'acció col·lectiva (socialització dels mitjans de producció, etc.). A més, resalta el fet de que una gran part de la satisfacció provenen de coses que dificilment se poden sotmetre a règims de propietat privada (o el seu equivalent no-mercantil), però que cal protegir davant d'externalitats. Això ho accepten la majoria dels social-liberals, però a una escala força més reduïda que els socialistes i els ecologistes. Així mateix, es destaca la gran quantitat de projectes que, per motius tècnics, econòmics, etc. dificilment son viables fora de l'acció col·lectiva, però que beneficien a tothom de tal manera que son indispensables. Aquest podria ser el cas dels sistemes GPS o similars.
Crítiques espirituals i moralitzants
Durant el seu enfrontament amb els absolutistes, el liberalisme va rebre una sèrie de crítiques de caràcter moralitzant. Aquesta línia també es pot trobar entre alguns sectors marxistes, tot i que en el seu moment aquest moviment també va ser blanc d'aquests atacs. De forma resumida, aquestes crítiques es basen en l'absència d'una moral preestablerta al propi sistema, de forma que aquesta és definida per les accions dels humans. Això implica que valors superiors als humans (religiosos, naturals, etc.) es deixen de banda. En el cas de la moralització pseudomarxista, la crítica prové de la no-fixació de valors al propi sistema. Però al propi marxisme aquests valors tampoc estan fixats, sino que aquests son definits pel col·lectiu. Aquesta crítica, per tant, ve d'individus egocèntrics que proposen convertir en sistema la totalitat de les seves pròpies conviccions morals, negant la validesa de la dels altres. Com a aclaració a aquestes paraules, cal dir que cap sistema careix de moral, però si que es cert que la moral liberal es molt més laxa que la d'altres ideologies.
Crítiques pragmàtiques
La crítica pragmàtica fa incidència en els problemes d'ordre pràctic que pot oferir la ideologia liberal. És important no perdre de vista que el pragmatisme es el camí realista cap a un ideal, i que per tant no està exent d'ideologia (ni en respon a una d'única). Un exemple de crítica pràctica ja ha estat mencionat a les crítiques ol·lectivistes, i versa sobre la impossibilitat (o gran dificultat) de sotmetre al règim de propietat coses com el paissatge, l'aire (tot i que alguns en proposin la seva privatització), les ones electromagnètiques que pugui enviar un satel·lit de posicionament global (GPS), etc. Per posar-ne un altre, hi podriem incloure problemes d'ordre públic en cas d'apareixer grans desigualtats socials (argument de paretians pragmàtics).
Enllaços

- En català [http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/articles.htm Articles de Xavier Sala i Martí] [http://www.hayekweb.com Grup Hayek]
- En castellà [http://www.eumed.net/ Grupo de investigación Eumed] [http://www.liberalismo.org Liberalismo.org]
- En anglès [http://www.liberal-international.org/ Internacional Liberal] categoria:Política ja:自由主義 simple:Liberalism

Anarcocapitalisme

L'anarcocapitalisme es una ideologia política de base liberal, inclosa dins la família paretiana. Per a l'anarcocapitalisme l'estat és una amenaça permanent per a la llibertat de l'individu, i per tant es aquest qui ha de defensar la seva propietat i integritat. En oposició a l'anarquisme clàssic, els anarcocapitalistes troben que els individus més que col.laborar entre ells, han de competir, i per tant regir-se per un sistema capitalista. Creuen profundament en que la seva ideologia respon a l'ordre natural del món, i que totes les formes de govern son un artifici per justificar la tirania.

Origens

L'anarcocapitalisme neix de la concepció paretiana de la satisfacció, segons la qual no existeix un criteri objectiu que permeti qualificar com a superior la completa igualtat respecte a la més radical de les desigualtats, sempre i quan aquestes es trobin dins l'òptim paretià. Això implica una forta vinculació a l'Escola Austríaca de pensament econòmic, de la qual provenen els seus teòrics principals. A part d'aquest vincle directe, existen grans influències del liberalisme clàssic i de l'anarquisme individualista americà del segle XIX. La teoria fou elaborada per primera vegada a mitjans del segle XX per Murray Rothbard i Walter Block, d'origen nord-americà, tot i que la base filosòfica es troba a l'obra L'Únic i la seva Propietat (1844), de l'alemany Max Stirner. Més endavant, les tesis anarcocapitalistes varen ser popularitzades per David Friedman, fill de l'economista Milton Friedman, amb el llibre La Maquinària de la Llibertat (1971) i per Hans-Hermann Hoppe.

Cos ideològic

La societat de l'ideal anarcocapitalista és denominada per aquests societat contractual, ja que consideren que totes les relacions socials es realitzarien per contracte, és a dir, per l'acord voluntari entre dos o més individus. Per voluntarietat s'entén la no-utilització de la violència com a element coactiu, i enfront de les tesis que sostenen que tota propietat privada implica violència (per privar als altres del seu ús), sostenen la teoria de l'apropiació originària. La tesi de l'apropiació originària sosté que "tothom es propietari legitim del seu propi cos, així com de tots els indrets i béns de la natura que ocupi i utilitzi" amb la condició de que "ningú abans que ell hagi ocupat o utilitzat aquests indrets o béns" (Hoppe, Ètica Rothbardiana, 2002). Segons els anarcocapitalistes, aquesta (i només aquesta) apropiació seria possible sense l'ús de la violència. El rebuig de l'ús inicial de la força queda per tant manifest, pero no s'exclou la possibilitat del seu ús en defensa de la integritat o la propietat pròpies. Per a tal finalitat, l'individu pot arribar a acords amb altres individus, o empreses, per tal de garantir la seva autodefensa. D'aquesta manera, també la seguretat i la violència queden sotmesos a la llei del mercat. Molts anarcocapitalistes veuen en aquesta proposta, formulada per primera vegada per Gustave de Molinari, com a el trencament del monopoli de l'estat en matèria de seguretat ciutadana i defensa, i per tant l'inici de l'anarcocapitalisme.

Somàlia: un cas pràctic

La caiguda del règim de Said Barré a Somàlia, l'any 1991, suposa l'inici del que alguns anarcocapitalistes consideren un clar exemple pràctic del que proposen. Segons ells, els somalins del sud (queden excloses les auto-proclamades Somalilàndia i Puntlàndia) s'han guiat per aquesta Llei Natural, amb "resultats excel·lents". D'altres, només veuen en l'exemple somali un cas de barbàrie i tendències esclavistes, i rebutgen la identificació amb l'anarcocapitalisme.

Vegeu també

- Anarquisme

Enllaços externs

- En anglès: http://www.anarchism.net/
- En castellà: http://puertasdebabel.com/cosanostra/ categoria:Política Categoria:Anarquisme

Poliarquia

La poliarquia es una ideologia política que propugna que cada individu hauria de ser lliure d'elegir el sistema al que viu, i que per tant diferents sistemes d'organització política haurien de conviure a un mateix espai geogràfic. Es relaciona fortament amb l'anarcocapitalisme i l'autodeterminisme. Amb el primer, per compartir una visió individualista no-estatista. Amb el segon, per la capacitat dels individus d'organitzar-se en sistemes polítics independents i la seva visió en comú sobre el contracte social. També s'utilitza la paraula per denominar els sistemes on el poder efectiu es reparteix entre múltiples èlits, que arriben a un equilibri de poder. Molts politolegs consideren als Estats Units d'Amèrica com a exemple típic de poliarquia. Categoria:Política

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

Dictadura

La dictadura és un sistema de govern en el qual el poder recau sobre una persona (el dictador), o una organització (partit únic), que governen autoritàriament sense sotmetre's a eleccions periòdiques. En contrast amb una democràcia, en una dictadura el govern no és elegit pel poble. Generalment, els governs dictatorials tendeixen a ésser repressius, i a cometre abusos greus dels drets humans. Des del punt de vista ideològic, els governs dictatorials han estat diversos, però, en la història moderna han predominat els de tendència feixista (per exemple, les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco a Espanya, la d'Adolf Hitler a Alemanya i la de Benito Mussolini a Itàlia) o comunista (la Unió Soviètica, la Xina, Cuba...). Un altra cas, són aquelles que consideren el país com una propietat del dictador (Somoza a Nicaragua), malgrat en molts de casos per mantenir-se al poder cerquen l'ajut de potències estrangeres. Avui dia, el terme dictador s'acostuma a veure de manera pejorativa. Originalment, a la República Romana, el dictador era un militar que rebia els seus poders del Senat. Tenia poder absolut, però només per un temps determinat. Era un càrrec legítim, pensat per a situacions d'emergència. En temps moderns, els dictadors solen justificar el seu accés el poder adduint situacions d'emergència nacional.

Accés al poder

En alguns casos es poden fer servir els instruments democràtics (eleccions) per accedir al poder, com en el cas d'Adolf Hitler, però una vegada assolit aquest, es canvien les normes per no tornar-lo a perdre. En altres casos, la dictadura s'instal·la mitjançant un auto-cop d'estat, en què un cap d'estat, monarca o president dissol el parlament i s'auto-proclama dirigent. La forma més habitual, però es la del cop d'estat militar o la conquesta del país després d'una guerra civil.