:: wikimiki.org ::

Idioma

Idioma

Una llengua és un sistema de comunicació verbal propi d'una comunitat humana. Tot i que sovint s'empren erròniament com a sinònims, no és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, la capacitat humana general. Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística. Les llengües naturals, a diferència de les artificials o llenguatges formals, presenten sovint ambigüitats, ja que reflecteixen la manera de veure el món d'un grup de parlants. No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és. És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica. Alguns exemples són: danès i noruec; gallec i portuguès; o fins i tot alguns parlars èuscars (roncalès) que algunes escoles afirmen que no pertanyen al basc. En el cas de la diferenciació del valencià i el català la polèmica tan sols existeix a nivell polític, car tota la comunitat científica està convençuda que és una mateixa llengua. Aquestes polèmiques sovint tenen l'origen en la identificació de llengua i sentiment nacional.

Les llengües antigues

- Antigues llengües mediterrànies
- Les llengües indoeuropees antigues
- Les llengües semítiques antigues

Les llengües actuals

- Llengües indoeuropees
- Llengües romàniques
- Llengües germàniques
- Llengües eslaves
- Llengües cèltiques
- Llengües bàltiques
- Llengües indoàries
- Llengües iràniques
- Llengües anatòliques
- Llengües altaiques
- Llengües dravídiques
- Llengües uràliques
- Llengües austronèsiques
- Llengües semítiques
- Llengües caucàsiques
- Llengües sinotibetanes
- Llengües austroasiàtiques
- Llengües daiques
- Llengües miao-yao
- Llengües paleosiberianes
- Llengües afroasiàtiques
- Llengües niloticosaharianes
- Llengües nigerocongoleses
- Llengües khoisànides
- Llengües ameríndies
- Llengües australianes
- Llengües papús de Nova Guinea
- Llengües criolles
- Basc

Llengües artificials

- Esperanto
- Ido
- Interlingua
- Klingon
- Loglan
- Lojban
- Quenya
- toki pona
- Volapük

Pàgines que s'hi relacionen

- Lingüística general
- Lingüística catalana

Enllaços externs

- [http://www.zompist.com/Langmaps.html Mapes idiomàtics] (en anglès).
- [http://www.proel.org Resum de les llengües i alfabets] (en castellà). Categoria:Lingüística
- [http://www.traduim.com/referencia/obres/idiomes.cfm Llista de llengües de Josep Tarrés Fernández] Categoria:Llengües

Comunicació

La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes (o objectes). Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics (per exemple telecomunicació) i socials (per exemple, periodisme, publicitat, audiovisual i mitjans de comunicació de masses). El terme comunicació també s'usa sovint en el sentit de transport (p.ex., comunicació de dues ciutats a través del tren)

Temes relacionats

- Científics i Tecnològics
- Correu i Correu electrònic
- Ràdio i Ràdio per Internet
- Telegrafia
- Telèfon i Veu per IP
- Telecomunicacions
- Televisió
- Vídeo
- Lingüística
- Psicologia
- Socials
- Mitjans audiovisuals
- Periodisme
- Publicitat
- Relacions Públiques Categoria:Comunicacions ko:통신 ms:Komunikasi ja:通信 simple:Communication th:การสื่อสาร

Llenguatge

El llenguatge és la capacitat de l'ésser humà de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Una llengua o idioma és una representació particular d'aquesta capacitat. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals, com la lògica o algun llenguatge de programació. Dues disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes) i la filosofia. Algunes preguntes bàsiques que ocupen la filosofia són: Com es va originar el llenguatge? Va sorgir en un sol punt o en diversos alhora? Com és la relació exacta entre pensament i llenguatge? Quina és la naturalesa del significat?

Característiques distintives del llenguatge humà

Tot i que a vegades es parla de llenguatge dels animals, per exemple els crits dels micos o la dansa de les abelles, el llenguatge pròpiament dit és exclusiu de l'ésser humà, perquè acumula una sèrie de característiques que no s'han trobat juntes en cap altra espècie. La primera d'elles és la possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges. La més evident és potser la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents. Aquest fet permet l'abstracció. Per això es diu que el llenguatge usa símbols. La tercera és que no està lligada a cap òrgan o necessitat concreta, sinó que hi intervenen molts factors. Per aquest motiu hi ha tanta varietat de missatges possibles, a diferència del repertori limitat dels senyals animals. La doble articulació permet la infinitud de missatges en l'home: només ha d'aprendre un inventari curt de signes i les seves regles de combinació per comunicar-se en qualsevol situació. Per últim, el llenguatge humà es plasma en una llengua que s'aprén a la infància, ningú neix sabent cap idioma, a diferència dels animals. L'enorme variabilitat lingüística n'és una prova evident.

Funcions del llenguatge

Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació, i per tant també del llenguatge:
- Funció referencial: Aludir al context on té lloc la comunicació. La mateixa expressió en un context diferent canvia de significat. Per exemple: "deixa-ho aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
- Funció expressiva: Comunicar una idea que té l'emissor, fer partíceps als altres dels propis pensaments
- Funció conativa: Aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per exemple, els precs, les preguntes....)
- Funció fàtica: Cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació
- Funció metalingüística: Parlar sobre el propi llenguatge
- Funció poètica: Embellir el missatge, com passa a la literatura. Categoria:Lingüística ja:言語 ko:언어 ms:Bahasa simple:Language

Taxonomia

La taxonomia (del grec taxis, "ordenament", i nomo, "norma") és la part de la biologia que estudia la classificació dels éssers vius, els taxa (o taxons). Actualment, aquesta classificació segueix un criteri jeràrquic. El terme va ser empleat per primera vegada pel biòleg suís Agustin Pyramus de Candolle (1778-1841), encara que sens dubte fou el suec Carolus Linnaeus(1707-1778), metge, fill d'un pastor luterà, l'exponent més rellevant no només de la taxonomia sinó de la Biologia, en popularitzar la nomenclatura binomial. Aquesta consisteix en nomenar a una espècie col·locant primer el nom del gènere, la primera lletra d'aquest serà en majúscules i es col·locarà el nom designat per a aquesta espècie en concret, generalment atén a una característica d'aquesta espècie en llatí.
- Exemples amb el color: albus (blanc), cardinalis (vermell cardenal), viridis (verd), luteus (groc), purpureus (porpra)
- amb gentilicis : africanus (africà), americanus (americà), alpinus (Alpí), arabicus (aràbic), ibericus ibèric>
- amb l'habitat: arenarius (creix a la sorra), campestris (dels camps), fluviatilis ( dels rius) Les relacions són molt variades, hàbit, estacions de l'any, el seu descobridor, amb la grandària, amb el nombre (d'alguna característica) etc. La manera de classificar els éssers vius no ha parat de canviar des dels inicis. En un principi es parlava de 2 grans regnes que eren Plantae i Animalia. Més tard van venir els Fungi en descobrir les seves propietas bioquímiques especials. I després s'hi va afegir els Protista amb tots els eucariotes unicel·lulars i els Moneres amb els Procariotes. Aquest últim era un sistema força artificial ja que es basava en convertir el regne de Protista en una mena de calaix de sastre on s'hi desava tot el que no encaixava en la resta. Avui dia, aquesta classificació s'ha vingut avall del tot gràcies als anàlisis de seqüenciació de proteïnes i àcid nuncleics de manera que s'ha estructurat amb una nova teoria anomenada dels tres dominis i no se sap quans regnes. Els tres dominis en què es comencen a classificar tots els éssers vius són Eukarya, Bacteria i Archaebacteria. Els virus, viroids i prions van per classifiació evolutiva llire als tres grans dominis.

Llistat de taxons i subtaxons, amb les seves terminacions

- Domini
- Regne (biologia)
- Subregne
- Fílum (o Divisió) -mycota
- Subfílum (o Subdivisió) -mycotina
- Classe -mycetes
- Subclasse -mycetidae
- Ordre -ales
- Subordre -ineae
- Família -aceae
- Subfamília -oideae
- Tribu -ieae
- Subtribu -inae
- Gènere
- Subgènere
- Secció
- Subsecció
- Sèrie
- Subèrie
- Espècie
- Subespècie
- Varietat
- Subvarietat
- Forma
- Subforma
- Forma especial
- Raça fisiològica
- Individu

Enllaços externs

- [http://www.ncbi.nlm.nih.gov/Taxonomy/Browser/wwwtax.cgi?mode=Root aquesta base de dades on proven d'emparentar totes les formes de vida existents]
- En [http://tolweb.org/tree/phylogeny.html ordenacio de tots els éssers vius en un esquema evolutiu]
- En [http://www.itis.usda.gov/index.html relació de nomenclatures científiques classificades] Categoria:Taxonomia

Danès

El danès (dansk) és una llengua escandinava oriental (branca de les llengües germàniques de la família indoeuropea) parlada a Dinamarca (això inclou també les Illes Fèroe i Grenlàndia on és cooficial amb el feroès i el grenlandès respectivament) i a la regió alemanya del Schleswig. S'escriu amb l'alfabet llatí, si bé proveït de 3 lletres addicionals: æ, ø i å (iguals que al noruec, i corresponent a les sueques ä, ö i å). Categoria:Llengües escandinaves ja:デンマーク語 ko:덴마크어

Gallec

El gallec és una llengua romànica parlada a Galícia, per a alguns emparentada amb el portuguès i per a altres encara hui el consideren com a variant dialectal del portuguès, formant una llengua comuna altres formes portugueses que existeixen al món, com a Brasil, a Moçambic o a Angola. Al capdavall, el gallec i el portuguès provènen de la mateixa variant del llatí, el galaico-portuguès, desenvolupada a la província romana de Gallaecia (que abastaria el territori actual de Galícia, el nord de Portugal, i territoris fronterers per l'Est a Astúries, Lleó i Zamora, on també es parla). Al segle XIII es considera ja formada la llengua, com a resultat d'assimilació del llatí vulgar parlat pels conqueridors romans al segle II. Malgrat que l'estàrdard oficial considera el gallec una llengua diferenciada, a hores d'ara existeix una corrent lusista que defensa la homogeneïtat del sistema lingüístic galaico-portuguès, i advoca per un acostament gramàtic i ortogràfic d'ambdues estàndards d'una mateixa llengua, o cap la plena adopció de la forma culta del portuguès continental. En el seu moment fou llengua culta fora de Galícia i Portugal, escriuint en gallec, per exemple, el rei Alfons X el Savi, amb les seues "Cantigas de Santa María". El galaico-portuguès tinguè quasi 700 anys d'existència oficial i plena, però les derrotes que patí la noblesa galega en tomar partit per bàndols perdedors a les guerres de poder, a finals del segle XIV i primeries del segle XV s'inicien els Séculos Escuros (Segles Foscos). Durant aquest llarg temps, coincidint amb la introducció d'una noblesa i dominació castellanes a Galícia, s'enceta una opressió i una desaparició pública, oficial, literària, i religiosa del gallec fins el segle XIX. El portugués, per la seua banda, guanyà durant aquest periode d'una protecció i desenvolupament lliure atés que Portugal fou l'únic territori hispànic que romanguè pràcticament lliure del domini castellà. A l'actualitat el gallec és parlat per quasi tres milions de persones, com a llengua minoritzada amb major comprensió i major percentatge d'ús a Espanya. És l'idioma oficial (juntament amb l'espanyol) a la comunitat autónoma de Galícia. També és parlada per una part important de la comunitat galega a l'exterior, escampada per tot arreu del món. Des del punt de vista lusista, en Galícia es parla una llengua que té 200 milions de parlants al món, coneguda com a portugués. Tot i així, el "gallec" del continent europeu, s'hauria d'incloure les parles del nord de Portugal, atès que tènen el mateix substrat i norma lingüística d'auto-identificació de l'Eurorregió Galícia-Nord de Portugal. Cada any, i en honor a Rosalía de Castro, el 17 de maig es celebra el "Dia de les Lletres Gallegues" (Dia das Letras Galegas), dedicat a algun escriptor en aquesta llengua (triat per la Real Academia Galega). Aquest dia és aprofitat pels organismes oficials per a potenciar l'ús i coneixement de la llengua galega. Com a dada d'interés, el 2004 s'inicià la celebració conjunta i continuada d'activitats en defensa de la llengua des del 17 de maig fins el 10 de juny (dia de Camões i de les lletres portugueses]]. L'última dècada del segle XX es descobrir una variant del gallec a la província espanyola de Càceres, en els anomenats Tres Lugaris: Valverde do Fresno, As Ellas, e San Martín de Trebello. Seria una variant del gallec antic portat per colons els segles XII i XIII.

Institucions relacionades

- MNL, Mesa pola Normalización Ligüística.
- ILG, Instituto da Lingua Galega
- [http://www.agal-gz.org Associaçom Galega da Língua]
- [http://www.mdl-galiza.org Movimento Defesa da Língua]
- [http://www.questione.org Questione della Lingua v2]
- [http://gl.wikipedia.org Wikipedia en gallec] Categoria:Galaicoportuguès ja:ガリシア語

Basc

El basc, o èuscar, és una llengua no indoeuropea parlada actualment en bona part del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc Francés (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània) a França. Avui en dia, la llengua basca no s'ha pogut incloure amb seguretat en cap familia lingüística coneguda, i antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans. Alguns creuen que algunes de les paraules que li són pròpies procedeixen de l'edat de pedra, ja que es deriven del mot haitz "penya", per exemple: :aizto o ai(n)zto "ganivet" :aizkora "destral" D'altres dubten d'aquesta etimologia, basant-se la posibilitat que la forma primitiva de haitz fos
- anetz o
- anitz. L'exemple de aizkora sol ser contestat amb què també és probable que provingui del llatí asciola "destral petita". Es creu que la llengua dels bascons, (origen del basc actual) és anterior a l'aparició de les llengües indoeuropees a Europa, i hauria estat estesa per la tota la Península Ibèrica, i per tota Europa. Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la i ensenyar-la durant la dictadura del general Franco) ha iniciat una lenta milloria. No obstant això a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les que està en regressió.

El substrat basc a Catalunya

Segons el filòleg Coromines la llengua basca, o una llengua d'un grup lingüístic bascoide, es conservà parlada a l'Alt Pallars fins els volts de l'any 1000. La toponímia del Pirineu català s'explica fàcilment acudint a unes arrels basques: Esterri i Gerri probablement deriven dherri que vol dir 'poble'. Besiberri podria venir de les paraules bizi berri amb el significat de vida nova. Urgell és possiblement derivat dur (aigua), com el municipi d'Ur. Un cas molt clar és el de la Vall d'Aran (aran en el basc actual vol dir 'vall'). A més la llengua aranesa és un subdialecte del gascó dins la llengua occitana el qual (com el castellà) per haver-se originat en contacte amb l'euskara té algunes característiques on hi ha influit un substrat basc. Aquest és el cas de la fonètica en especial el vocalisme en les cinc vocals bàsiques i l'enmudiment de la "f". Així en aranès "festa" es diu hesta i "farina" harina. El basc en no tenir el fonema "f" o l'enmudien o el convertien en una altra lletra, així la "figa", en llatí clàssic ficus, passa a figo en llati vulgar i en basc a pigo. La paraula catalana esquerra, castellana izquierda i galaicoportuguesa esquerda, provenen de la basca ezkerra (esku vol dir 'mà'). També la samarra o samarreta és una paraula d'origen basc. Una de les maneres de dir ganivet en basc és precisament ganibet, però en aquesta cas tant en català com en basc és tracta d'una derivació de la paraula germànica. Com en anglès knife amb transformació de les consonants k,n,f en g,n,b. Categoria:Llengües als:Baskisch ja:バスク語

Valencià

El valencià és la denominació històrica, tradicional, i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma, juntament amb el català central i el català balear. El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes. Corts Valencianes]

Denominació i entitat

Segons la llei de creació de l'AVL, el valencià: forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia. Aquest reconeixement el té el valencià al País Valencià i el català a les Illes Balears i a Catalunya, i el sistema lingüístic que conjuntament formen sol rebre acadèmicament el nom de llengua catalana. L'AVL segueix les Normes de Castelló, firmades el 1932. El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen conegut popularment com a "[http://www.avl.gva.es/PDF/NOMENTITAT.pdf Dictamen del Dimecres de Cendres]" en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)". Aquest mateix dictamen també avala i justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista del polimorfisme d'una llengua que té dues denominacions.

Història

El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans que s'establiren en aquest territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya i el fet que foren mínimament superiors en nombre als colons aragonesos explica que es parle català a la major part del País Valencià. A les comarques més properes a l'Aragó, per contra, una mínima superioritat del nombre de colons aragonesos va fer que el castellà fora la llengua predominant. Una nova repoblació al segle XVII, després de l'expulsió del moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara avui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha estat històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià. Fins fa poc es pensava que la primera referència documental de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: perque yo, a manament de vostra senyoria, el l’he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en lengua cathalana. Recentment s’ha trobat una referència anterior, un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el què es diu que la mare de l’acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola. No s’ha tornat a documentar més el mot acabat en –esch. Al segle XV, l'anomenat Segle d'Or valencià era ja la denominació usual de la llengua del Regne de València, i les denominacions de vulguar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar. Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valenciano-català. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques. Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valenciano-català ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que els filòlegs i lingüistes són partidaris de la unió de les comunitats lingüístiques valenciana i catalana, existeix una part de l'opinió pública valenciana que és partidària de l'autonomia per motius polítics. Existeix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és marginal.

Coneixement del valencià

Tot seguit es mostren mapes en què es pot veure el grau de coneixement del valencià en una distribució territorial per municipis, i per percentatges sobre el total de la població de cada municipi. La font de dades és el cens realitzat a l'any 2001 per lInstituto Nacional de Estadística.
Característiques lingüístiques del valencià

Fonètica

- Vocalisme àton:
- Neutralització mínima de les vocals àtones: només la e oberta i la e tancada, i la o oberta i la o tancada es confonen en la segona, respectivament; en canvi, la i, la a i la u conserven el mateix timbre que en posició tònica. No hi existeix la vocal neutra, típica del català oriental.
- Vocalisme tònic:
- La e tancada del llatí vulgar s’hi manté tancada: cadéna, alé, qué (amb e tancada, mentre que en el català oriental és e oberta, en aquestes paraules).
- El diftong ui és sempre creixent: cuina: kwína, hui: wí (avui).
- Consonantisme:
- No hi existeix iodització.
- La erra final mai no s'emmudeix (excepte a bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó).
- La te dels grups finals -nt, -lt mai no s'emmudeix; aquesta característica també s'esdevé en una part del balear.
- S'hi manté el valor labiodental de la ve baixa (aquesta característica també s’esdevé en el balear). Tanmateix, en moltes zones del territori ja tendeix a pronunciar-se com bilabial, és a dir, com a be alta.
- El grup -tll- del català del nord és -tl- (pronunciat -l·l- o simplement -l- en el valencià (aquest tret també s'esdevé en el balear i en l'ebrenc): ametla (ametlla), vetlar (vetllar)
- La d intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no es pronùncia i es fa muda: mocador: mocaor, cadira caïra. La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -à: cremada: cremà
Morfologia

- Els articles són el, la, els, les.
- L'article no s'empra mai davant dels noms propis de persona: Ha vingut Joan.
- Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà, tot i que no és un castellanisme): este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí, allí o allà.
- Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (aquest fet no es dóna a totes les variants, així en l'alacantí: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per s o ce/ci),
- El pronom feble li (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les (li les done > les hi dono).
- La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo dorm (aquest tret no es dóna a la major part del Maestrat, on aquestes formes prenen el morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo).
- El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e, -es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante...) i -a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell tema, dorma...).
- El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erra bategant: -ara, -ares, -ara, -àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc.
- En el valencià central o apitxat s'hi conserva el pretèrit perfet simple del català clàssic: jo cantí (jo vaig cantar), jo fiu (jo vaig fer).
Lèxic

- Mots característics del valencià:
- brossat (mató)
- corder (xai)
- creïlla (patata)
- eixir (sortir)
- hui (avui)
- llaurador (pron. llauraor) (pagès)
- parèixer (semblar)
- xiquet (noi)
- Variants formals
- cementeri (cementiri)
- depòsit (dipòsit)
- renyó (ronyó)
Subdialectes

- tortosí/castellonenc
- apitxat
- meridional
- alacantí
Vegeu també

- Dialectes del català
- Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià
Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/soho/cafe/9308/intrdUMDV.html Informació i mapes sobre els dialectes valencians]
- [http://www.trobat.com/servicis/dvo.php Diccionari Valencià online]
- [http://dcvb.iecat.net Diccionari català-valencià-balear] Categoria:valencià
- [http://www.proel.org/mundo/valenciano.htm Breu exposició de les teories en disputa] sobre la relació entre valencià i català al lloc web de la [http://www.proel.org Promotora Española de Lingüística] (en castellà)

Llengua Mediterrània Antiga

Llengües que es parlaven a l'edat antiga a l'Europa mediterrània, amb anterioritat a l'expansió de les llengües indoeuropees per aquest continent. Aquesta expansió es produeix a començaments del primer mil·lenni abans de la nostra era.
- Etrusc
- Lígur
- Ibèric Pàgines que s'hi relacionen:
- Llengua Categoria:Llengües

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Indoeuropeu

Llengua Romànica

Les llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees. Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
- romanès
-
- grup occidental
- dàlmata (E)
- istriot
- italià
- judeoitalià
- napolità
- sicilià
- grup ibero-romànic
- occidental
- galaico-portuguès
-
- fala
-
- gallec
-
- portuguès
- astur-lleonès
-
- asturià
-
- lleonès
-
- mirandès
- castellà
-
- espanyol
-
- extremeny
-
- judeocastellà (lladino)
- oriental
- català (català-valencià-balear)
- judeocatalà (qatalanit, catalanic)
- occità
- gascó
- alvernès
- llemosí
- vivaro-alpí
- llenguadocià
- provençal
- shuadit (judeoprovençal).
- grup pirenaic
- aragonès
- mossàrab (E)
- grup gal.lo-romànic
- francès
- francès
- francoprovençal
- zarphatic (judeofrancès)
- grup reto-romànic
- friülès
- ladí
- romanx
- grup meridional
- sard
- cors Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó. D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent. En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).

Criolls

Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
- Crioll haitià
- Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
- Chavacano (Filipines)
- Palenquero (Colòmbia)
- Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
- Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba) Categoria:Llengües romàniques als:Romanische Sprachen ja:ロマンス語 simple:Romance languages

Llengua germànica

Les llengües germàniques són una família de llengües indoeuropees parlades originàriament per pobles germànics que s'assentaren al nord de l'Imperi Romà. Se suposa que provénen d'un hipotètic proto-germànic, que s'hauria parlat cap al segon mil·lenni aC.

Característiques

Les llengües germàniques comparteixen una sèrie de trets lingüístics:
- Mutacions consonàntiques descrites per les lleis de Grimm i Verner
- Lèxic comú d'origen no indo-europeu
- Pretèrit acabat amb sufix dental (-t o -d) per als verbs febles
- Presència d'adjectius forts i febles

Classificació i parlants

La mobilitat de les tribus germàniques va propiciar ben aviat la dispersió i diferenciació de la seva parla, conformant-ne tres branques principals: del nord, occidental i oriental (totes les llengües del qual són extingides). Amb tot, la posterior evolució històrica dels estats en què es parlaven, n'estengueren enormement l'abast, amb l'antic nòrdic parlat a assentaments des de Groenlàndia i Vinland fins a Rússia o Normandia durant l'Edat Mitjana, el neerlandès i l'anglès estesos per via d'imperis colonials a partir de l'Edat Moderna i l'alemany esdevenint l'idioma més parlat del centre d'Europa. Actualment, uns 900 milions de persones parlen alguna de les diferents llengües germàniques. Com a segona llengua és un dels grups amb més parlants, a causa de la internacionalitat de l'anglès. L'arbre lingüístic a partir del proto-germànic seria el següent (discutible, ja que la distinció entre llengües i dialectes no és sempre clara)
- Llengües germàniques orientals (extingides)
- Gòtic
- Visigòtic
- Ostrogòtic
- Gòtic de Crimea (extingit cap al 1800)
- Vàndal
- Burgundi
- Llengües germàniques occidentals
- Anglès
- Escocès
- Frisó
- Alt alemany
- Alemany estàndard actual
- Luxemburguès
- Jiddisch
- Alamànic
- Alemany suís
- Baix-Alemany
- Baix Fràncic
- Neerlandès
- Afrikaans
- Baix Saxó
- Llengües germàniques septentrionals (o escandinaves)
- Antic Nòrdic
- Branca Oriental (o continental)
- Danès
- Noruec (bokmål)
- Suec
- Branca Occidental (o insular)
- Feroès
- Islandès
- Noruec (nynorsk)
- Norn

Comparació de termes seleccionats

Català

Noruec¹

(a) Casa

Heim

Home

Hjem

Hame

Heim

Háimóþ

Heim

הײם (Heym)

Thuis

Hjem

Hem

Allò

Dat

Das

That

Det

That

Hetta

Þata

Þetta

דאָס (Dos)

Dat

Det

Alt

Hoog

Hoch

High

Høj

Heich

Høg/ur

Háuh

Hár

הױך (Hoyḫ)

Hoog

Høy

Hög

Cap

Kop

Haupt/Kopf

Head

Hoved

Heid

Høvd/høvur

Háubiþ

Höfuð

קאָפּ (Kop)

Hoofd/Kop

Hode

Huvud

Casa

Huis

Haus

House

Hus

Hoose

Hús

הױז (Hoyz)

Huis

Hus

Cuc

Wurm

Worm

Orm

Wirm

Ormur

Maþa

Ormur

װאָרעם (Vorem)

Worm

Orm

Mask, Orm

Dia

Day

Tag

Day

Dag

Day

Dagur

Dags

Dagur

טאָג (Tog)

Dag

Donar

Gee

Geben

Give

Gie

Geva

Giban

Gefa

געבן (Gebn)

Geven

Giva/Ge

Dos

Twee

Zwei/Zwo

Two

Twa

Tvey

Twái

Tveir

צװײ (Ẓvey)

Twee

Två

Ganxo

Haak

Haken

Hook

Krog

Heuk

Haken

Krókur

Haak

Hake/Krok

Llibre

Boek

Buch

Book

Bog

Beuk

Bók

Bóka

Bók

בוך (Buḫ)

Boek

Bok

Lluna

Maan

Mond

Moon

Måne

Muin

Máni

Ména

Tungl

Maan

Måne

Mà

Hand

Hånd

Haund

Hánd

Handus

Hönd

האַנט (Hant)

Hand

Hånd

Hand

Marró

Bruin

Braun

Brown

Brun

Broun

Brúnt

Bruns

Brúnn

Bruin

Brun

Molts

Menige

Mehrere

Many

Mange

Mony

Nógv

Manags

Margir

Menig

Mange

Många

Morir

Sterf

Sterben

Die

Dø

Dee

Doyggja

Diwan

Deyja

Sterven

Dø

Dö

Neu

Sneeu

Schnee

Snow

Sne

Snaw

Kavi

Snáiws

Snjór

שנײ (Šney)

Sneeuw

Snø

Snö

Nit

Nag

Nacht

Night

Nat

Nicht

Nátt

Nahts

Nótt

נאַכט (Naḫt)

Nacht

Natt

Nee

Nein/Nö

Nej

Nae

Nei

Né

Nei

נײן (Neyn)

Nee

Nei

Nej

Goud

Gold

Guld

Gowd

Gull

Gulþ

Gull

גאָלד (Gold)

Goud

Gull

Guld

Pedra

Steen

Stein

Stone

Sten

Stane

Steinur

Stáins

Steinn

שטײן (Šteyn)

Steen

Stein

Sten

Pit

Bors

Brust

Breast

Bryst

Breest

Bróst

Brusts

Brjóst

ברוסט (Brust)

Borst

Bryst

Bröst

Poma

Appel

Apfel

Apple

Æble

Aiple

Súrepli

Aplus

Epli

עפּל (Epl)

Appel

Eple

Äpple

Prou

Genoeg

Genug

Enough

Nok

Eneuch

Nóg

Ga-nóhs

Nóg

גענוג (Genug)

Genoeg

Nok

Nog

Qui

Wie

Wer

Who

Hvem

Wha

Hvør

Has

Hver

װער (Ver)

Wie

Hvem

Vem

Tauler

Bord

Brett

Board

Bræt

Buird

Borð

baúrd

Borð

Bord

Een

Eins

One

Ane

Eitt

Áins

Einn

אײן (Eyn)

Een

Unça

Ons

Unze

Ounce

Unce

Únsa

Ons

Ounce

Uns

Vell

Oud

Alt

Old

Gammel

Auld

Gamal/Gomul

Sineigs

Gamall

אַלט (Alt)

Oud

Gammel

Gammal

Vidre

Glas

Glass

Glas

Gless

Glas

Gler

גלאָז (Gloz)

Glas

Glass

Glas

¹Bokmål Categoria:Llengües germàniques ja:ゲルマン語派 ko:게르만어

Llengua Celta

Les llengües celtes (o cèltiques) actuals són descendents dels idiomes parlats pels celtes, que van ocupar antigament gran part d'Europa. Pertanyen al grup indoeuropeu i són les més properes a la branca itàlica. Originàriament es dividien en dos grans grups:
- Continental (branca extingida).
- Insular, dividit en dos grups principals:
- El gaèlic (Q-celta)
- El britònic (P-celta) El gaèlic és originari d'Irlanda. En el segle VI es va estendre a Escòcia, d'on va desplaçar les parles britòniques originàries. Antigament eren força esteses a la part més occidental de l'Europa cèltica, incloent-hi probablement Galícia. Se n'han conservat tres representants en temps moderns:
- El gaèlic irlandès (Gaeilge) és cooficial a Irlanda, i parlat sobretot a la part oest del país, a la zona anomenada Gaeltacht (o zona gaelicoparlant). Hi ha una [http://ga.wikipedia.org wikipedia en gaèlic].
- El gaèlic escocès (Gàidhlig) sobreviu a la part nord-occidental d'Escòcia, incloent-hi algunes de les illes Hèbrides. També n'hi ha encara parlants a Nova Escòcia, al Canadà.
- El manx (Gaelg) es parlava a l'illa de Man. Es va originar incialment a partir del gaèlic escocès, amb aportacions nòrdiques. El 1974 se'n van extingir els últims parlants nadius però en sobreviu un grup molt reduït de persones que l'havien apresa com a segona llengua i que proven de potenciar-la enfront de l'anglès tot i no ser la seva llengua materna. Les llengües britòniques es parlaven antigament a tot Gran Bretanya, però van ser arraconades, des del sud, pels invasors anglosaxons i, des del nord, pels celtes irlandesos, que hi van implantar el gaèlic. La invasió anglosaxona tambe va fer que alguns antics pobladors de la Gran Bretanya es desplacessin cap a la Bretanya, on portaren el seu idioma.
- El gal·lès (y Gymraeg): era parlat el 2001 per aproximadament un 20,5% de la poblacio gal·lesa, un increment del 2% respecte a deu anys enrere. També encara el parlen immigrants gal·lesos a la Patagònia. Hi ha una [http://cy.wikipedia.org wikipedia en gal·lès].
- El bretó (Brezhoneg) el parla avui només una minoria de la població de la Bretanya.
- El còrnic (Kernewek) es parlava a Cornualla. Es va extingir totalment al segle XVIII, però un petit grup de parlants el va ressuscitar a començament del segle XX i avui torna a comptar amb una població d'uns 5.000 habitants que l'han après i l'han tornat a transmetre de pares a fills de manera que aquests ja en saben més que els primers. La seva "reintroducció" rep el suport de diferents partits polítics. Els habitants, però, mai han deixat d'utilitzar mots còrnics encara que sense valor comunicatiu.

Enllaços externs

- [http://www.bibiloni.net/llengues/mapes/illes_brit_hist.htm Distribució Històrica de les llengües celtes] Categoria:Llengües celtes

Llengua bàltica

- Letó
- Lituà Categoria:Llengües bàltiques ja:バルト語派

Llengua indoària

Les llengües indoàries són una de les branques de l'indoeuropeu. Van originar-se al voltant dels Urals i es van expandir cap al Sud, les terres de l'actual Índia. Entre les llengües indoàries destaquen el sànscrit (molt usat en lingüística comparada), l'urdu o idioma oficial del Pakistan, hindi (la llengua més usada pels indis), el romaní o llengua original dels gitanos i el persa, tot i que és una de les famílies amb més representants. Els seus escrits es remonten al 2000 aC, sobretot en obres administratives, literàries i religioses. Categoria:Llengües indoiranianes

Llengua anatòlica

Les llengües anatòliques formen una branca de les llengües indoeuropees, probablement una de les primeres en separar-se de l'idioma originari. Els idiomes més importants d'aquest grup són el lidi, el lici i, sobretot l'idioma hitita. Aquests idiomes són coneguts per inscricions cuneiformes de la península anatòlica, d'aquí el seu nom. També s'han trobat primitius alfabets i jeroglífics en llengües de la mateixa família. Gramàticalment, destaca l'existència de dos gèneres, l'animat i l'inanimat en comptes dels més comuns masculí i femení. La reduplicació de monemes és un altre dels trets distintius d'aquestes llengües, que presenten declinacions de casos. Categoria:Llengües indoeuropees

Llengua Altaica

Les llengües altaiques son una família de llengües que s'estenen des dels Balcans fins a la Sibèria oriental, amb 105 milions de parlants. Es consideren originàries de la serralada de l'Altai, entre Rússia i Mongòlia. Se'n distingeixen 3 branques:
- Turquesa
- Mongòlica
- Manxú-tungús Aquest grup d'idiomes són dels anometats aglutinants, en contrast amb els monosil·làbics com el xinès o els flexius com el llatí. Aglutinació vol dir que, per formar paraules, indicar complements o per conjugar els verbs, s'afegeixen preposicions o postposicions a les paraules sense modificar-les: per exemple, en tàtar de Qazan "kül" significa "llac", però per a dir "del llac" o "des del llac" s'hi afegeix la postposició "-ní", per tant sería "külní" Encara hi ha una certa confusió entre els lingüistes a l'hora de classificar aquestes llengües i no d'altres (com el coreà, el japonès o l'ainu) en aquest grup. Això és perquè se'n desconeixen els estadis més antics: pràcticament no hi ha textos altaics anteriors al segle VIII, i hi ha llengües que no es van escriure fins al segle XX. Llengües principals, famílies i subfamílies o branques:
- Famíliaturquesa:
- Branca búlgara
- Txuvaix
- Branca meridional
- Àzeri
- Gagaús
- Tàtar de Crimea
- Turc
- Turcman
- Branca occidental
- Baixkir
- Caraïta
- Karakalpak
- Kazakh
- Tàtar
- Branca oriental
- Uigur
- Uzbek
- Branca septentrional
- Altai
- Iacut
- Khakassià
- Família mongòlica
- Calmuc
- Buriat
- Mongol
- Família manxú-tungús
- Even
- Evenki
- Manxú
- Xibe Categoria:Llengües altaiques

Llengua dravídica

Les llengües dravídiques formen una família lingüística que agrupa les llengües parlades en algunes regions de l'Índia. Pel seu gran nombre de parlants té una gran importància al món, tot i la seva poca extensió geogràfica. Els orígens d'aquestes llengües no són del tot clars. Possiblement provenen d'una llengua parlada a la zona pels volts del 1800 aC. Hi destaca l'existència d'alguns fonemes característics, com les consonants retroflexes. Des del punt de vista morfològic, es tracta de llengües aglutinants. Els idiomes més importants del grup són el tàmil i el telugu. S'escriuen amb un alfabet fonètic d'influència hindú. Categoria:Llengües

Llengua uràlica

Les llengües uralianes formen una família de vora de 30 llengües, parlades per uns 20 milions de persones. Es creu que el seu origen és al voltant dels Urals. L'hongarès, el finès, i l'estonià són les llengües d'aquesta família amb més parlants i projecció internacional.

Tipologia

Algunes característiques estructurals típiques de les llengües uralianes:
- Són llengües aglutinants que fan un gran ús de sufixos tant gramaticals com derivatius, i de partícules posposicionals (les preposicions són rares), i poden arribar a formar paraules força llargues.
- Tenen un sistema de casos força extens, que inclou nominatiu, acusatiu, genitiu, i almenys tres casos locatius (lloc a on, lloc des d'on, i lloc cap a on), encara que sovint hi ha casos locatius encara més específics (direcció cap a sobre, cap a sota, cap a dins, cap a la vora, etc etc).
- No tenen génere gramatical o classificadors.
- Tenen un sistema de sufixos possessius, que varien segons la persona gramatical.
- No tenen un verb traduïble per "tenir". Fan servir estructures alternatives a tinc X que es podrien traduir literalment com X és amb mi o X és meu.
- Solen tenir un verb negatiu que es conjuga com qualsevol altre verb.
- Solen tenir harmonia vocàlica
- L'accent d'intensitat sol ser sobre la primera síl·laba de les paraules.
- Solen tenir una sèrie de consonants palatalitzades.

Classificació

- Samoieda
- Samoieda septentrional
- Enets
- Iurac (o nenets)
- Nganasan
- Samoieda meridional
- Camassià
- Finoúgric
- Finopermià
- Permià
- Ziriè (o komi)
- Votiac (o udmurt)
- Txeremís (o mari)
- Mordovià (o mordví)
- Baltofinès
- Estonià
- Finès
- Carelià
- Livonià
- Vepse
- Sami (o lapó)
- Úgric
- Hongarès
- Úgric de l'Obi
- Ostiac (o khanti)
- Vogul o (mansi)
- Selkup

Bibliografia

- Abondolo, Daniel (ed., 1998), The Uralic Languages, London and New York, ISBN 0-415-08198-X. categoria:Llengües uralianes ja:ウラル語族

Llengua semítica

Les llengües semítiques són la subfamília nord-oriental de les llengües afroasiàtiques, de les quals són l'única família que es parla a l'Àsia. Es parlen al Pròxim Orient i al nord d'Àfrica. Tenen un origen comú: les llengües parlades a l'antiga Mesopotàmia fa més de 3.000 anys. Són, per tant, les llengües documentades més antigues, tot i que fins el 1532 no van ser reconegudes com a família lingüística pròpiament dita (per part de Guillaume Postel). La majoria de llengües semítiques no escriuen les vocals. El terme semítiques per a aquestes llengües és etimològicament incorrecte en l'aspecte que fa referència a la descendència mitològica de Sem, ja que algunes tribus d'aquesta descendència parlaven llengües no semítiques i algunes llengües semítiques eren parlades per tribus descendents de Cam, germà de Sem. S'agrupen en diverses branques:
- grup occidental
- grup de Canaan, amb l'hebreu, el fenici i el samarità
- l'arameu
- grup oriental, amb l'accadi
- grup meridional, amb l'àrab Les llengües semítiques més comunes avui dia són l'àrab, l'amhàric, l'hebreu i el tigrinya. Altres llengües semítiques ja extingides importants són l'ugarític.

Enllaç extern

- [http://www.proel.org/mundo/semitico.htm Article "Rama semítica"] a PROEL.org (en castellà) Categoria:Llengües semítiques ja:セム語派

Llengua sinotibetana

La família lingüística sinotibetana conté 250 llengües, aproximadament. És la segona amb més parlants del món, només per darrere de la família de l'indoeuropeu. La majoria d'aquestes llengües són analítiques, monosil·làbiques i tonals. Geogràficament, ocupen el sudest asiàtic. Els idiomes més importants d'aquest grup són el xinès (en totes les seves variants), el tibetà i el birmà. Categoria:Llengües sinotibetanes ja:シナ・チベット語族 zh-min-nan:Hàn-Chōng gí-hē

Llengua paleosiberiana

Les llengües paleosiberianes són un conjunt de llengües parlades a l'extrem nordoccidental d'Àsia que tot i no constituir cap família lingüística, s'agrupen sota aquest nom, per desconeixement dels filòlegs en no poder ser encabides en els altres grups de la zona. Categoria:Llengües

Llengua afroasiàtica

La família lingüística afroasiàtica, també anomenada camitosemítica, comprèn més de 200 llengües diferents, agrupades en sis branques: la berber, la txadiana, l'egípcia, la semítica, la cuixítica o l'omòtica, tot i que alguns estudiosos de la filologia en distingeixen més. Destaquen per tenir més d'un fonema propi només d'aquestes llengües i sons emfasitzants. L'ordre de la frase tendeix a col·locar el verb al començament de l'oració. La morfologia derivativa hi és força complexa. Alguns idiomes importants del grup són el copte (actualment usat només com a llengua litúrgica), l'àrab, l'hebreu, el haussa i l'amhàric. Categoria:Llengües ja:アフロ・アジア語族

Llengua nigerocongolesa

La família lingüística nigerocongolesa és la que agrupa més idiomes del món (més de 1400), un 85% dels parlants de l'Àfrica. Va ser catalogada com a família per primer cop per Joseph H Greenberg al segle XIX, tot i que conservem testimonis escrits des del segle X. Aquestes llengües acostumen a ser tonals i a comptar amb un complex sistema de flexió nominal. Els idiomes més importants del grup són el wolof, el ioruba, el suahili i el bantú. Categoria:Llengües

Llengua khoisànida

Les llengües khoisànides es parlen a l'Àfrica subsahariana. La majoria d'idiomes d'aquest grup s'han exitngit i tenim molt pocs documents escrits, la majoria fets per missioners, ja que són idiomes orals. El que més destaca d'aquestes llengües és l'existència d'algun fonema que és un clic, és a dir, sorolls que es fan petant la llengua. Tot el sistema consonàntic és força ric. Alguns idiomes importants d'aquesta família són el coroca, el sandavès i el kung. Categoria:llengües

UP Diliman

The University of the Philippines, Diliman, or U.P. Diliman for short, is the flagship campus and the largest Autonomous University of the University of the Philippines System. It is located in Diliman, Quezon City in Metro Manila. It offers courses in Liberal Arts, Social Sciences, Law, Business and Economics, Natural Sciences, Engineering, Music and Fine Arts among others. It offers the most number of graduate and undergraduate courses among all the universities in the Philippines. In November 2004, Prof. Emerlinda R. Roman was elected by the U.P. Board of Regents to serve as the UP System's 19th President starting February 10, 2005. Her term will end on February 9, 2011. She is the first woman to serve such office. The current chancellor of U.P. Diliman is Dr. Sergio S. Cao.

Organization

The http://www.up.eu.ph University of the Philippines System is governed by the U.P. Board of Regents, which is the highest policy-making body of the University. The Diliman campus is headed by a Chancellor and Vice-Chancellors head specific offices. The current Chancellor is Dr. Sergio S. Cao, who was elected to the position by the Board of Regents at its 1193rd meeting on February 24, 2005. He will serve a three-year term, commencing on March 1, 2005. The University is composed of a large number of colleges (officially called, degree-granting units).
- Archaeological Studies Program
- Architecture, College of
- Arts and Letters, College of
- Institute of Creative Writing
- Asian Center
- Asian Institute of Tourism
- Business Administration, College of
- Economics, School of
- Education, College of
- Engineering, College of
- Department of Computer Science
- Department of Electrical and Electronics Engineering
- National Center for Transportation Studies
- National Hydraulics Center
- Fine Arts, College of
- Home Economics, College of
- Human Kinetics, College of
- Islamic Studies, Institute of
- Labor and Industrial Relations, School of
- Law, College of
- Library and Information Science, Institute of
- Mass Communication, College of
- Film Institute
- Music, College of
- Public Administration and Governance, National College of
- Science, College of
- Social Sciences and Philosophy, College of
- Social Work and Community Development, College of
- Statistics, School of
- Technology Management Center
- Urban and Regional Planning, School of In addition, the University has a number of other units that do not grant degrees:
- University Computer Center
- [http://www.mainlib.upd.edu.ph/ U.P. Main Library]
- Military Science and Tactics, Department of
- National Engineering Center
- Women's Studies Center

Students

There are around 25,000 college students in the University. Approximately 5,000 are graduate students while the rest are undergraduates. There are approximately 4,000 freshmen admitted every year while about 3,000 graduate.

Organizations, Fraternities and Sororities

- The Philippine Collegian - official student publication of the University of the Philippines, Diliman
- Upsilon Sigma Phi - the oldest Greek-letter fraternity in Asia http://www.upsilonsigmaphi.net/diliman Upsilon Website
- http://www.betaepsilon.net/ Beta Epsilon Fraternity] - Brotherhood and Excellence
- [[http://www.emc2fraternity.org UP EMC2 Fraternity]] - a UP College of Engineering fraternity
- [[Tau Alpha - Tau Alpha Fraternity, College of Engineering, UP Diliman http://www.taualpha.org Taualpha.org

Culture, Sports, and Traditions

The Diliman community, humorously called the Diliman Republic and a "microcosm of the Philippines" has a unique culture among the universities in the country. It is the only university in Metro Manila that has its own extensive system of jeepney transportation owing to its huge size. The campus encompasses many residential areas and students often feel a sense of solidarity with the community residents. U.P. Diliman prized being open and accessible to all, reflected in the commitment of the university to academic freedom, and this was shown in the traditional lack of fencing and gates leading into the campus. This has changed in recent years, as the increase in population has led to an increase in traffic and instances of crime in and around the campus. The campus is now fenced and closes most entrances for most of the day, opening them during rush hour. University Avenue, the main road leading into the campus is the only entrance left open at all times during the day, however it is now also monitored by the local U.P. Police. U.P. Diliman represents the U.P. System at the University Athletic Association of the Philippines (UAAP) and participates in all events. The Fighting Maroons have consistently placed in the top three in the overall points race of the UAAP for the past several years. Two of the most-awaited events in the campus is the Lantern Parade, held on the last week before the Christmas break, and the U.P. Fair, held every February. During the Lantern Parade, various groups within the University create Christmas lanterns and parade around the Academic Oval. The U.P. Fair, organized by the University Student Council, is a week-long event held at the Sunken Garden that features nightly music concerts and amusement park rides.

Noted alumni and professors

- Virgilio S. Almario, National Artist, Director of the U.P. Institute of Creative Writing
- Benigno Aquino Jr., Popular Martial Law Oppositionist senator
- Jose Laurel, Former Philippine President
- Gloria Macapagal-Arroyo, President of the Philippines
- Ferdinand E. Marcos, Former Philippine President
- Nur Misuari, Former leader of the Moro National Liberation Front (MNLF)
- Elpidio Quirino, Former Philippine President
- Jose Maria Sison, exiled communist leader
- Arturo M. Tolentino, former Philippine Vice President
- Salvador H. Laurel, Former Philippine Vice President
- Monique Wilson, singer and actress of Miss Saigon fame

External links

- [http://www.upd.edu.ph University of the Philippines Diliman]
- [http://www.up.edu.ph University of the Philippines System] Philippines Phllippines

cellulitis eurotax systemy zarz�dzania Pozycjonowanie Casino

:: RELATED NEWS ::

Département
Et departement (fransk: département) er en fransk adminstrativ enhet omtrent tilsvarende et norsk fylke (en provins). Frankrike er inndelt i 96 departementer. Et departement ledes av en kommisær, tilsvarende norsk fylkesmann, og en folkevalgt forsamling, conseil général. Departementene er gruppert i 22 regioner i selve F

Read More...

Franske departementer
Et departement (fransk: département) er en fransk adminstrativ enhet omtrent tilsvarende et norsk fylke (en provins). Frankrike er inndelt i 96 departementer. Et departement ledes av en kommisær, tilsvarende norsk fylkesmann, og en folkevalgt forsamling, conseil général. Departementene er gruppert i 22 regioner i selve F

Read More...

Flammekaster
En flammekaster er et våpen som skyter ut brennende væske. Flammekastere har også et visst sivilt bruksområde innenfor skogbruk. Den første moderne flammekasteren ble utviklet av tyskeren Richard Fiedler i 1901. 21. juli 1948) er en britisk <