:: wikimiki.org ::
| Illa De Pasqua |
Illa de PasquaL'illa de Pasqua (en castellà Isla de Pascua i en polinesi Rapa Nui o Gran Rapa) és una illa aïllada de la Polinèsia, situada 3.515 km a l’oest de Xile. És una província, d’una única comuna, de la regió de Valparaíso de Xile, inclosa en les anomenades «illes esporàdiques xilenes». Altres denominacions tradicionals són: Te Pito o te Henua («el melic del món») i Mata ki te Rangi («ulls que miren al cel»). L'illa és famosa per les nombroses escultures de pedra, anomenades moais, que es troben al llarg de la costa.
El lloc habitat més pròxim és l’illa Pitcairn, a 2.075 km a l'oest. La major part dels 3.300 habitants viuen a la capital Hanga Roa.
Història
L'illa va ser ocupada pels polinesis, probablement des de les illes de Mangareva o Pitcairn. Amb la reconstrucció de les genealogies de tradició oral es dedueix que va ser al segle V que va arribar el primer rei Hotu Matu'a. Segons aquestes tradicions orals, es distingeixen dues ètnies enfrontades: els orelles llargues i els orelles curtes. L'illa va desenvolupar, en el seu aïllament i amb uns recursos escassos, una civilització relativament avançada i complexa. Continua sent un misteri la tècnica utilitzada per transportar i aixecar el moais (blocs de basalt fins a 9 m d’alçada esculpits a 20 km de l'emplaçament), i continua sent indesxifrable l'escriptura rongorongo, l'única existent de la cultura polinèsia.
A partir de l'any 1600 la civilització de l'illa de Pasqua va degenerar dràsticament degut a la superpoblació, la desforestació i l'explotació dels limitats recursos naturals.
Probablement va ser trobada pel pirata anglès Davis, el 1686. Com que no la va situar correctament, durant molt de temps els exploradors van estar buscant l'anomenada Terra de Davis.
Va ser el neerlandès Jakob Roggeveen que la va descobrir el dia de Pasqua de 1722.
El 1770 Felipe González de Haedo en pren possessió en nom del rei Carles III, i l'anomena illa de San Carlos. Però l'expedició no va tenir continuïtat.
L’explorador anglès James Cook, el 1774, i el francès La Perouse, el 1786, van descriure i estudiar els habitants i la geografia de l’illa.
Desprès, el seu aïllament i la falta de recursos van fer que caigués en l'oblit. L'illa va caure en mans de caçadors d'esclaus peruans que van deportar els nadius a Perú i Xile, deixant només 111 habitants l'any 1877.
Va ser annexionada per Xile l'any 1888 per Policarpo Toro.
El nom polinesi de Rapa Nui és modern, originat per immigrants polinesis de l'illa de Rapa, o Rapa Iti (petita Rapa).
Geografia física
Rapa
L'illa de Pasqua és d'origen volcànic. Ocupa un àrea de 163 km2. La forma triangular es deu a la conjunció de tres volcans: Poike, Rano Kao i Maunga Terevaka.
El clima és subtropical.
Illots
- Motu Iti (illot petit)
- Motu Kao Kao
- Motu Marotiri
- Motu Nui (illot gran)
- Sala i Gómez
Flora i fauna
Actualment l'illa de Pasqua no té gaire bé cap arbre. Antigament era un bosc de cocoters i de toromiro. Però la construcció d’estàtues, barques de pesca i cabanes va acabar desforestant l'illa i, com a conseqüència, el col·lapse de la seva civilització. Van caure dràsticament els recursos de pesca i d’ocells i la dieta es va limitar a gallines i rates. Hi ha evidències de canibalisme.
Es va desenvolupar una tradició de culte a l'home-ocell. Era una competició anual entre representants de cada tribu. Anaven nedant fins l'illot de Motu Nui a recollir ous d'ocell. El primer competidor a tornar amb un ou aconseguia el control de l'illa per la seva tribu.
Avui el toromiro és un arbre que només es manté en jardins a Xile. S'ha intentat la seva reintroducció a l'illa.
Geografia humana
Població
Al segle XVII es calcula que hi havia entre 10.000 i 15.000 habitants. Just abans de l'arribada dels europeus havia baixat a uns 2.000 o 3.000. Amb les deportacions del segle XIX la població es va reduir a 111.
Al cens del 2002, la població és de 3.791 habitants. Al segle XX els nadius emigraven a Xile, on es troba la meitat de rapanuis, sobretot a Santiago de Xile. Avui, degut al progrés del turisme, s'ha invertit el flux migratori. Un 60% de la població actual és rapanui, un 39% és xilena d’ascendència europea i un 1% és d’ascendència ameríndia.
Els idiomes oficials són l'espanyol i el rapanui.
Economia
El turisme és el principal recurs econòmic de l'illa. La pista de l'aeroport de Mataveri parteix l'illa en dos. La seva gran allargada permet acollir, en cas de necessitat, les naus espacials en aterratge d'emergència.
Política
L'illa de Pasqua és una província de la República de Xile. Hi ha un governador designat pel president de la República i un batlle electe.
Cultura
Sala i Gómez
L'illa de Pasqua està envoltada de misteris que afavoreixen l'especulació en l'explicació i interpretació de les seves restes arqueològiques.
Els moai
L'illa de Pasqua és cèlebre per les restes megalítiques. El patrimoni arqueològic consta d'uns 300 altars de pedra, els ahu, i unes 600 estàtues de pedra, el moai.
Els arqueòlegs estimen que van ser esculpides entre el 1600 i 1730. La majoria es van fer a la cantera del volcà Ranu Raraku. Desprès les canteres van ser abandonades de sobte, deixant estàtues mig excavades a les roques. Quan van arribar Jakob Roggeveen i James Cook, els moais encara estaven drets als seus llocs al voltant de la costa. Durant el segle XIX es van tirar tots a terra en guerres internes. Avui se n'han reconstruïts alguns.
Rongorongo
S'han trobat a l'illa unes taules amb una misteriosa escriptura que no ha sigut desxifrada, anomenada rongorongo. També es troben en alguns petròglifs. És l'única escriptura de les llengües polinèsies abans de l'arribada dels europeus.
Hi ha diverses interpretacions però es fa difícil treure'n conclusions fiables. Avui continua sent un misteri.
Pasqua, illa de
Pasqua, illa de
ja:イースター島
zh-min-nan:Rapa Nui
Polinèsia)]]
La Polinèsia (mot derivat del grec polí = molts, i nesi = illa) és una gran agrupació de més de 1.000 illes al Pacífic central i meridional. Geogràficament, la Polinèsia conforma un triangle amb els angles situats a les illes Hawaii, a Nova Zelanda i a l'illa de Pasqua. Samoa, Tonga, les Marqueses i la Polinèsia Francesa són els altres arxipèlags principals que es localitzen dins el triangle polinèsic.
Les llengües polinèsiques són les parlades per la població indígena de les illes. Culturalment, la Polinèsia es divideix en dos grups diferents, la Polinèsia Oriental i la Polinèsia Occidental. La cultura de la Polinèsia Occidental està condicionada per unes illes de població nombrosa. La institució del matrimoni hi té un fort arrelament, i disposen de tradicions judicials, monetàries i comercials ben desenvolupades. Comprèn els arxipèlags de Tonga, Samoa i grups d'illes polinèsiques incloses dins la Melanèsia i la Micronèsia com algunes pertanyents als Estats Federats de Micronèsia, Papua Nova Guinea, Salomó, Vanuatu i Nova Caledònia. A causa de la bona disponibilitat a acceptar noves idees, i com que en aquestes illes hi va arribar un nombre relativament gran de missioners cristians, els polinesis van adoptar de seguida el cristianisme.
Des de les illes Cook cap a l'est, en canvi, les cultures s'han adaptat fortament a les petites illes i els atols. Els antropòlegs han qualificat el seu sistema de parentiu com el sistema hawaià. S'hi van desenvolupar en gran mesura la religió, l'agricultura, la pesca, la predicció del temps, la construcció de catamarans i la navegació, perquè en depenia la població sencera de cada illa. El comerç es basava tant en les mercaderies d'ús habitual com en articles de luxe. Moltes de les illes més planes podien patir greus temporades de gana si els seus horts quedaven emmetzinats per la sal procedent de les onades d'un huracà. En casos com aquests, la pesca, font primària de proteïnes, no alleujava la pèrdua de calories. Els navegants, en particular, hi eren reverenciats, i cada illa tenia la seva casa de nàutica, amb una àrea de construcció de vaixells.
En una època en què els mariners europeus navegaven de dia i sense perdre de vista la línia de la costa, els polinesis (i els seus parents, els micronesis) havien navegat per la major part de l'oceà Pacífic, excloent-ne, és clar, les àrees àrtica i antàrtica. Feien servir tot un ventall de tècniques de navegació i es fixaven en la situació de les estrelles, el moviment dels corrents oceànics i la forma de les onades, la influència en l'aire i el mar de les diferents illes i atols, el vol dels ocells, els vents i els canvis de temps.
Història
L'expansió de la ceràmica i la domesticació d'animals a la Polinèsia està lligada amb la cultura lapita.
Illes i arxipèlags
Els arxipèlags i illes que formen part de l'àrea geogràfica de la Polinèsia són:
- Les illes Cook (territori autònom de Nova Zelanda)
- Illes Fènix (de la República de Kiribati)
- Hawaii (un estat dels Estats Units)
- Illes de la Línia (de la República de Kiribati)
- Nova Zelanda (anomenada Aotearoa en maori)
- Niue (dependència autònoma de Nova Zelanda)
- L'illa de Pasqua (anomenada Rapa Nui en la llengua local, i pertanyent a Xile)
- Illes Pitcairn (colònia britànica)
- La Polinèsia Francesa ("pais d'ultramar" pertanyent a França)
- Samoa (estat independent, anomenat també Samoa Occidental)
- Samoa Americana (territori d'ultramar dels Estats Units)
- Tokelau (dependència d'ultramar de Nova Zelanda)
- Tonga (estat independent)
- Tuvalu (estat independent)
- Wallis i Futuna (col·lectivitat d'ultramar francesa)
A més, són illes de cultura polinèsica en àrees geogràfiques de Micronèsia i Melanèsia:
- D'Austràlia: illa Norfolk
- Als Estats Federats de Micronèsia: Kapingamarangi i Nukuoro
- A Fiji, a l'extrem septentrional: Rotuma
- A Nova Caledònia, territori d'ultramar francès: Ouvéa de les illes Loyauté
- A Papua Nova Guinea: Nuguria, Nukumanu i Takuu
- A les illes Salomó: Anuta, Bellona, Ontong Java, Pileni, Rennell, Sikaiana, Taumako i Tikopia
- A Vanuatu: Aniva, Emae, Futuna i Mele
!
ja:ポリネシア
ko:폴리네시아
zh-min-nan:Polynesia
XileLa República de Xile està situada a la franja costanera sud-occidental de Amèrica del Sud, entre els Andes i l'Oceà Pacífic. Limita amb l'Argentina, Bolívia i el Perú.
Geografia
Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est aap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món.
La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida.
Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incoroporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.
Història
El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi Inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi.
Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia.
Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics mapuches celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881.
Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques.
Economia
:Article principal: Economia de Xile
Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi.
Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital.
Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina.
L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.
Política
Mercosur
La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia. Encara hi ha reformes pendents, com l'abolició de l'existència senadors no-elegits (institucionals o vitalicis), i establir el dret presidencial a remoure el comandant en cap de les Forces Armades.
La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres (38 d'elegits democràticament, 9 de designats i un de vitalici), i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.
Divisions Administratives
Santiago
Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"
- I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
- II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
- III Regió de Atacama (capital Copiapó)
- IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
- V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
- Regió Metropolitana (capital Santiago)
- VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
- VII Regió del Maule (capital Talca)
- VIII Regió del Bío-Bío (capital Concepción)
- IX Regió de l'Araucania (capital Temuco)
- X Regió dels Llacs (capital Puerto Montt)
- XI Regió Aisén del General Carlos Ibáñez del Campo (capital Coyhaique)
- XII Región de Magallanes i la Antàrtica Xilena (capital Punta Arenas)
Dades demogràfiques
Demogràficament, Xile és força homogeni: el 90% de la població és mestissa, és a dir, d'ascendència mixta, europea i indígena. A Xile van arribar un nombre considerable d'alemanys i italians en el segle XIX. Els pobles indígenes representen el 5% de la població. Encara que només el 5% de la població és d'origen europeu, en general, la població mestissa prefereix de considerar-se europea.
Encara que els xilens d'ascendència europea no-espanyola no són nombrosos, alguns grups d'immigrants van canviar l'aspecte demogràfic i fins i tot arquitectònic d'algunes regions. Xile va rebre onadas d'immigrants irlandesos i anglesos abans de la independència (Bernardo O'Higgings, un cabdill de la independència, era d'ascendència irlandesa). El 1848 el govern va començar un programa per a promoure la immigració alemanya. Els immigrants alemanys van transformar les províncies del sud, com ara Valdivia, Llanquihue i Osorno, que encara mostren la influència alemanya en la seva arquitectura. Altres grups d'immigrants inclouen als italians, francesos i de l'Orient Mitjà.
Els pobles que s'identifiquen com a membres de grups indígenes (identificació basada en la auto-adscripció) representen el 5%, o 700.000 habitants. El 80% d'aquests són maputxe, i viuen a l'àrea sud-central del país. Els pobles aimara i quítxua viuen a la frontera nord amb el Perú i Bolívia. Hi ha 5.000 habitants d'ascendència polinèsia, que viuen a l'illa Rapanui.
La llengua oficial de Xile és el castellà, però també s'hi parlen diverses llengües indígenes.
Enllaços externs
- [http://www.gobiernodechile.cl Govern de Xile online, en castellà]
- [http://www.chilephoto.cl Imatges de Xile]
- [http://www.nic.cl NIC Chile - NIC (.cl)]
- [http://www.gov.cl NIC Gov - Govern de Xile (gov.cl)]
Periòdics
- [http://www.elmercurio.com El Mercurio]
- [http://www.latercera.cl La Tercera]
- [http://www.lasegunda.cl La Segunda]
- [http://www.lun.com Las Últimas Noticias]
- [http://www.diariosiete.cl Siete]
- [http://www.australtemuco.cl El Diario Austral]
- [http://www.laprensaaustral.cl La Prensa Austral]
Categoria:Xile
fiu-vro:Tsiili
ja:チリ
ko:칠레
ms:Chile
simple:Chile
th:ประเทศชิลี
zh-min-nan:Chile
Illes esporàdiques xilenesLes illes esporàdiques xilenes, també anomenades illes oceàniques de Xile o Xile insular, són les illes que pertanyen a Xile, però allunyades del continent no es poden considerar illes litorals. Totes estan situades al Pacífic sud. Són:
- Illa de Pasqua
- Illa Sala i Gómez
- Illes Desventuradas:
- San Félix
- San Ambrosio
- Arxipèlag Juan Fernández:
- Robinson Crusoe
- Alejandro Selkirk
- Santa Clara
Només les illes de Pasqua i Robinson Crusoe són habitades. Tradicionalment l'illa de Pasqua, més allunyada del continent i culturalment polinesia, es considera part d'Oceania i les illes Desventuradas i l'arxipèlag de Juan Fernández es consideren americanes. L'illa Sala i Gómez és dependent de l'illa de Pasqua.
Administrativament totes elles estan incloses a la V Regió de Valparaíso. Les illes de Pasqua i Sala i Gómez formen la província de Pasqua. Les illes Desventuradas i les Juan Fernández són de la província de Valparaíso. Actualment existeix una demanda política conjunta perquè es tingui en compte els seus problemes específics.
Categoria:Xile
<--->
Illa PitcairnL'illa Pitcairn, junt amb l'illa Henderson, l'atol Oeno i l'illa Ducie, formen la colònia britànica de les illes Pitcairn. L'illa és famosa pels seus habitants, la majoria descendents dels amotinats del HMS Bounty.
Geografia
Amb només 5 km2 és un del llocs habitats més remots del món. Les illes habitades més properes són l'illa de Pasqua, 2.000 km a l'est, i l'illa Mangareva, 500 km a l'oest.
L'illa és d'origen volcànic, amb una costa de penya-segats esquerps. Contrariament a moltes altres illes del Pacífic Sud, no està rodejada d'esculls de corall que protegeixin la costa. L'únic accés és a la badia Bounty, amb un petit moll. No té cap port ni aeroport. L'únic poble és Adamstown prop de la badia Bounty.
El perfil és suau, amb una altitud màxima de 346 m sobre el nivell del mar.
El terra volcànic i el clima tropical amb abundants precipitacions fan que el sòl sigui productiu.
La temperatura mitjana està entre 19 i 24°C. La precipitació anual és de 1.800 mm.
Com que no hi ha rius ni llacs, l'aigua potable es recull de la pluja amb cisternes.
Fauna
La fauna terrestre original es limita a insectes i sargantanes. La introducció de rates s'ha convertit en un problema. No hi ha animals perillosos per l'home.
En els escarpats acantilats de la costa aniden gran quantitat d'ocells marins.
Degut a l'absència d’esculls de corall, la pesca és a mar obert. Abunden els taurons, dorades, barracudes i tonyines. Un cop a l'any es veuen migracions de balenes.
Història
El 1790, els amotinats del HMS Bounty i les seves companyes tahitianes es van establir a l'illa. El fet que el descobridor Philip Carteret calculès malament la seva situació, i el perfil difícilment accessible de l'illa, van ajudar a que no fossin descoberts. El grup consistia en nou amotinats: el cap Fletcher Christian, Ned Young, John Adams, Matthew Quintal, William McCoy, William Brown, Isaac Martin, John Mills i John Williams. Avui la majoria d'habitants de Pitcairn continuen portant aquest cognoms. També els acompanyaven sis tahitians i tretze tahitianes. Els amotinats van buidar el Bounty i li van calar foc a la badia Bounty on posteriorment s'han trobat les restes.
Encara que van aprendre a sobreviure bastant confortablement, les malalties i la violència van provocar problemes. La violència va sorgir al haver-hi menys dones que homes, i al fer el repartiment de l'illa entre les famílies dels amotinats deixant de banda els homes tahitians.
Al cap de nou anys només quedaven dos del amotinats, onze dones tahitianes i els seus fills. Un any abans de morir Young de malaltia, va ensenyar a llegir a John Adams utilitzant la Bíblia del Bounty.
L'any 1808, divuit anys desprès d'establir-se a l'illa, van ser descoberts pel capità nord-americà Mayhew Folger del Topaz. El capità, rebut per Dimarts-Octubre Christian, el fill gran de Fletcher Christian, va quedar impressionat per la pròspera comunitat de dones i nens sota la tutela d'Adams. Aquest havia fet una escola on l'ensenyament de la Bíblia era una part important. La Marina anglesa va considerar que l'empresonament d'Adams seria un acte cruel i inhumà per la resta de la comunitat. John Adams va morir el 1829.
El 1831 els illencs van abandonar Pitcairn per emigrar a Tahití, però van tornar sis mesos més tard incapaços d'adaptar-se a una nova illa.
El 1838, Pitcairn es va convertir en la primera colònia britànica al Pacífic i també el primer territori en reconèixer el dret de vot a les dones
La superpoblació, amb 193 habitants l'any 1856, va ser un problema. Tota la comunitat es va traslladar a l'illa Norfolk, entre Nova Zelanda i Austràlia. Cinc anys més tard 44 ja havien tornat a Pitcairn, fins que es va prohibir la immigració.
El 1887 Gran Bretanya va annexionar oficialment l'illa, posant-la sota la jurisdicció del governador de Fiji. Des del 1970 el governador de Pitcairn és l'alt comissionat de Nova Zelanda.
Actualment la viabilitat de la colònia és posada en dubte desprès de les al·legacions d'abusos sexuals durant anys a menors d'edat. L'octubre del 2004 sis homes, inclòs el batlle Steve Christian, van ser acusats de violació i abusos a menors.
Població
La majoria dels residents a Pitcairn són descendents dels amotinats del Bounty i de les seves companyes tahitianes. Són mestissos europeus i polinesis. Hi ha un alt grau de relacions familiars entre la població. També tenen estretes relacions amb l'illa de Norfolk. Desprès d’una màxima població de 233 habitants el 1937, l'emigració, sobretot a Nova Zelanda, ha reduït la població a 47 el octubre del 2004.
Tots els habitants són membres de l'Esglèsia Adventista del Setè Dia. La societat segueix uns costums puritans amb la prohibició de l'alcohol i dels balls.
La llengua de Pitcairn és una llengua criolla derivada del anglès del segle XVIII amb elements de tahitià. Es parla com a llengua materna i s'ensenya juntament amb l'anglès estàndard. Està estretament relacionada amb la llengua criolla de l'illa Norfolk degut al repoblament a mitjans del segle XIX pels illencs de Pitcairn.
Infrastructures
A Pitcairn no hi port ni aeroport. Els illencs accedeixen als ferris ancorats a mar oberta amb barques des de la badia Bounty.
No hi ha carreteres, només camins sense asfaltar per on circulen alguns vehicles tot terreny.
Una centraleta telefònica proporciona el servei de telefonia local. Les comunicacions amb l'exterior es fan amb telèfons via satèl·lit i amb estacions de radioafeccionat. Es disposa d'una connexió a internet via satèl·lit. El codi de domini de Pitcairn és «.pn».
Economia
El sòl fèrtil produeix una varietat de fruits i hortalisses: cítrics, canya de sucre, síndries, bananes, nyams i mongetes.
La major part d'ingressos provenen de la venda de segells per a col·leccionistes, la utilització del nom de domini a internet i el comerç amb els vaixells de pas. Tres cops a l'any els vaixells de Gran Bretanya a Nova Zelanda passen per Pitcairn, i s'aprofita per l'intercanvi de bens i la venda de records als passatgers.
Pitcairn, illa
Pitcairn, illa
MangarevaMangareva és l'illa principal de l'arxipèlag de les Gambier, a la Polinèsia Francesa, situat a 1.400 km al sud-est de Tahití. El nom Mangareva significa «muntanya flotant». Va ser descoberta, el 1797, per l'anglès James Wilson que l'anomenà Peard.
Geografia
Mangareva és l'illa més gran de les Gambier, amb una superfície total de 14 km2, un 56% del total de l'arxipèlag. També té el punt més alt del grup al Mont Duff de 441 m, que duu el nom del vaixell de Wilson, i a la vora hi ha el Mont Mokoto de 423 m. L'illa està encerclada per una barrera d'esculls de 64 km de circumferència. A la vora de la llacuna i al peu del Mont Duff hi ha la vila principal, Rikitea. La vegetació és abundant de flors, arbustos i fruits.
La població total, al cens del 2002, era de 1.097 habitants. La principal activitat econòmica és el cultiu de perles, amb l'apreciada perla negra. El dialecte polinesi que es parla està emparentat amb els dialectes de les illes Australs i de les illes Cook meridionals.
L'aeroport es troba a l'illot Totegegie, a 45 minuts en barca.
Història
Mangareva té nombrosos vestigis arqueològics dels segles XII a XV. Prop de Rikitea es troben la residència reial (Marau Tagaroa), la dels caps religiosos (Te Hau o te Vehi), la casa comunal (Are Apere), el temple principal o marae (Te Kehika), i fins a cinc maraes més.
Contràriament a altres illes, on els polinesis van introduir porcs, gossos i gallines, a Mangareva la població seguia un règim vegetarià i de peix. La intensa activitat comercial amb altres illes acabà provocant la desforestació.
El 1834 va ser el lloc escollit per la Congregació del Sagrat Cor com a base per establir la primera missió catòlica a la Polinèsia. Els pares Laval i Caret van deixar un patrimoni arquitectònic monumental:
- Catedral de Sant Miquel, de 48 m de llarg, 9 m d'alt, i capacitat per 2.000 persones.
- Església de Sant Josep, de 21 m.
- Capella de Sant Miquel, al cementiri de Rikitea.
- Capella de Santa Anna.
- Capella de Sant Pere, amb la tomba del rei batejat Gregori.
- Convent de Santa Àgata.
- Cases rectorals, convents, camins de processó, arc de triomf al palau reial, forns de pa, presó...
Per més informació vegeu l'apartat corresponent a les illes Gambier.
Comuna de Mangareva
illes Gambier
Mangareva, com a única illa habitada al sud de les Tuamotu, és el cap de comuna de les illes Gambier i diversos atols al sud de les Tuamotu.
Illes Gambier
Vegeu l'article principal sobre les illes Gambier.
Són, a més de Mangareva: Taravai, Akamaru, Aukena, Temoe, i diversos illots.
Grup Acteó (Groupe Actéon)
El grup Acteó està format per quatre atols: Tenararo, Vahanga, Matureivavao i Tenarunga. També s'ha anomenat grup Matureivavao. Va ser descobert per Pedro Fernández de Quirós, el 1606, que el descriu com quatre illes iguals coronades de cocoters. En diferents relacions del viatge surt com «las Cuatro Coronadas», «las Cuatro Hermanas» o «las Anegadas». El 1983 van ser devastades pels efectes d'un cicló.
Marutea Sud
Marutea Sud és un atol de 14 km² al sud de les Tuamotu. Va ser descobert per Quirós, que l'anomena «San Telmo», «San Blas» o «Corral de Agua». Explorat per Edward Edwards, el 1791 mentre buscava els amotinats del Bounty, l'anomena Lord Hood. És visitat ocasionalment per pescadors de perles. Se l'anomena amb l'orientació sud per distingir-lo de Marutea Nord, també a les Tuamotu.
Maria Est
L'atol Maria també s'anomena sovint Maria Est per distingir-lo de l'illot Maria a les Australs. El nom és d'origen polinesi sense cap relació amb la Verge Maria. Històricament també s'ha anomenat Wright Lagoon i Moerenhout. És un atol amb una llacuna tancada i amb cocoters i pandanàcies.
Morare
Morare és un atol format per una llacuna tancada i tres illots amb cocoters i pandanàcies, a 110 km a l'oest de Mangareva. També s'ha anomenat Cadmus.
Categoria:Polinèsia Francesa
1686 Esdeveniments:
Naixements:
Necrològiques:
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVII
ko:1686년
1722 Esdeveniments:
- 5 d'abril - illa de Pasqua: hi arriba el navegant holandès Jakob Roggeveen.
Naixements:
Necrològiques:
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII
ko:1722년
ms:1722
James Cook
James Cook (Marton, Anglaterra, 27 d'octubre de 1728 - Kealakekua Bay, Hawaii, 14 de febrer de 1779) és un explorador i cartògraf anglès. En els seus tres viatges pel Pacífic va explorar les principals illes d'aquesta regió.
Fill d'un pagès immigrant escocès, va assistir a l'escola fins als dotze anys. Més tard, va obtenir treball com a aprenent en una empresa naviliera, i així va entrar en contacte amb el mar i els vaixells, que haurien de ser la seua gran passió. Les seues habilitats per a l'ofici en el dur Mar del Nord li van valdre que als 27 anys se li oferís el comandament d'un vaixell. Però el jove Cook va decidir ingressar com a voluntari en l'Armada Reial, on va fer una brillant carrera.
Va ser cartògraf en la costa de l'Atlàntic Nord, i en 1768 va dur a terme el primer dels seus tres grans viatges d'exploració: al comandament de la nau Endeavour, va transportar a un grup d'astrònoms i al botànic Joseph Banks a l'illa de Tahití per observar el trànsit de Venus. D'allí va seguir fins a Nova Zelanda, on va cartografiar un mapa de la costa tan precís que es va continuar utilitzant durant quasi un segle. Així mateix, va comprovar que Nova Zelanda no formava part d'una estructura continental més gran (com alguns sostenien llavors), per la qual cosa la va circumnavegar per complet. Va creuar també l'estret que separa les dues illes majors i que porta avui el seu nom. Després va passar a la costa oriental d'Austràlia, que va cartografiar i a la que va batejar com Nova Gal·les del Sud, a més d'hissar la bandera britànica en aquest territori.
Abans de tornar, va navegar així mateix entre les illes de Java i Sumatra i va demostrar així que eren dos blocs de terra separats. Un fet de summa importància en aquest viatge va ser que cap home de la seva tripulació va morir d'escorbut, afecció que havia delmat moltes expedicions marítimes anteriors. Això es va deure a una especial preocupació de Cook per millorar les condicions d'higiene i la dieta dels seus subordinats durant el viatge, en la que va incloure els cítrics com a preventius de la malaltia, segons un descobriment del metge anglès Lind.
Una vegada a Anglaterra, va ser promogut a comandant i presentat al rei Jordi III. En 1772, va partir al comandament de la nau Resolution a la recerca de la Terra Australis, un continent del qual es pensava que Austràlia era només una part. El secundava un altre vaixell, lAdventure. Va navegar rumb sud fins a l'Antàrtida i el 16 de gener de 1773 va aconseguir travessar el cercle polar antàrtic. Després va arribar a les illes que avui porten el seu nom: les illes Cook, que ell va denominar Hervey. L'any següent va abastar les illes Vanuatu, les Marqueses i l'illa de Pasqua. De tornada, va descobrir les illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud.
Aquesta expedició va demostrar que no existia tal continent austral, sinó la massa de gel antàrtica. A la seva tornada va rebre un nou ascens i va ser condecorat amb la medalla Copley i anomenat membre de la Royal Society. En el seu tercer gran viatge, al juliol de 1776, novament al front del vaixell Resolution, va anar a la recerca d'un pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord-oest.
En el seu camí va trobar les illes Sandwich, avui anomenades Hawaii. No va tenir èxit en el seu objectiu original de trobar aquella comunicació, però va cartografiar la costa occidental d'Alaska i va presentar un informe precís sobre gran part de la hidrografia americana amb desembocadura a l'Atlàntic.
Va arribar fins a l'estret de Bering, però va haver de retrocedir a causa del gel. En el viatge de tornada a Anglaterra, l'expedició va fondejar novament a les illes Sandwich, on va haver de romandre més temps del previst a causa de dificultats climàtiques que feien impossible la navegació. Això va generar tensions amb els indígenes del lloc a causa de l'escassetat de provisions, i, després d'algunes baralles, Cook va ser mort pels nadius.
Malgrat haver passat gran part de la seva vida al mar, va tenir ocasió de formar una família; a l'edat de trenta-quatre anys va casar amb Elizabeth Batts, matrimoni del qual van nàixer sis fills, la meitat dels quals van morir en l'infància. Dels tres fills restants, dos van ser mariners.
estret de Bering
Cook, James
Cook, James
ja:ジェームズ・クック
th:เจมส์ คุก
1786 Esdeveniments:
Naixements:
- 26 de febrer, Estagel - François Arago, científic català
Necrològiques:
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII
ko:1786년
ms:1786
1888 Esdeveniments:
- 2 de maig - Barcelona: s'hi inaugura l'Exposició Universal.
- 4 de setembre - Rochester (Nova York, EUA): George Eastman patenta la seva càmera amb la marca Kodak i la publicita amb la llegendària frase "You push the button, we do the rest" ("Vostè premi el botó, que nosaltres ja farem la resta").
Naixements:
Necrològiques:
- 11 de setembre - Asunción (el Paraguai) - Domingo Faustino Sarmiento, polític i escriptor argentí.
- 12 d'abril - Ludwig Nobel, industrial suec.
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX
ko:1888년
ms:1888
simple:1888
th:พ.ศ. 2431
Sala i GómezL'illa Sala i Gómez (també anomenada Salas i Gómez, en rapanui Motu Motiro Hiva) és una illa deshabitada al Pacífic oriental, inclosa a la província xilena de l'illa de Pasqua. És una de les anomenades «illes esporàdiques xilenes». Està situada a 3.220 km a l'oest de la costa nord de Xile i a 415 km a l'est de l'illa de Pasqua.
Geografia
L'illa és d'origen volcànic i és la punta emergida d'una carena muntanyosa submarina de 3.500 m des del fons de l'oceà. Està formada per dues roques, de 30 i 26 m d'altitud, unides per un estret istme, d'una amplada mitjana de 30 m, que en ocasions queda inundat per les onades i la marea. L'àrea total és de 2,5 km² i amb una allargada de 700 m.
Encara que a l'illa no hi ha cap font d'aigua dolça, en una depressió es recull aigua de pluja i el lloc és utilitzat per la nidificació d'ocells. A més de diverses espècies d'ocells marins, es troben molts insectes.
Història
No hi ha cap evidència que l'illa fos habitada, però les tradicions de l'illa de Pasqua diuen que era visitada per recollir plomes i ous d'ocells. El nom pre-europeu Motu Motiro Hiva significa «illa cap el continent». Degut a la seva situació i a les connexions històriques es pot considerar l'illa més oriental de la Polinèsia.
L'illa va ser descoberta per l'espanyol José Salas Valdés, el 1793, i explorada per José Manuel Gómez, el 1805. El nom Sala i Gómez fa honor als dos mariners, però amb una incorrecció en el cognom Salas.
El 1808, Xile va annexionar l'illa, administrada per la Marina xilena des del 1888, i incorporada a la província de l'illa de Pasqua des del 1966.
Sala i Gómez, illa
Sala i Gómez, illa
Categoria:XileCategoria:Amèrica del Sud Rekonstruktionismus
Der jüdische Rekonstruktionismus ist eine Strömung des Judentums, die versucht, die Traditionen zwar zu erhalten, aber immer der Zeit entsprechend zu formulieren. Gegründet 1922 von dem orthodoxen Rabbiner Mordecai M. Kaplan ist er die jüngste Strömung des Judentums. Der Rekonstruktionismus ähnelt dem Konservativen Judentum und nimmt wie dieses eine Stellung zwischen dem orthodoxen- und dem Reformjudentum ein. Das Gottesbild ist nicht ausschließlich männlich.
Definition
"Rekonstruktionismus oder „rekonstruktionistisches Judentum" ist die kleinste der vier Bewegungen im Judentum (neben Orthodoxie, konservativen und Reformjudentum). Sie wurde in den 1920er Jahren von Mordechai Kaplan gegründet, der eigentlich keine eigene Bewegung ins Leben rufen wollte, sondern unter dem Dach des konservativen Judentums bleiben wollte.
Die rekonstruktionistische Bewegung definiert Judentum als „sich weiterentwickelnde religiöse Zivilisation" Judentum ist durch verschiedene Phasen gegangen, die jeweils die Bedingungen unter denen es sich weiterentwickelte, spiegelten. Auch heute geht diese Entwicklung weiter und muß den sich ändernden Bedingungen Rechnung tragen.
Jede Generation hat das Recht und die Verpflichtung die Tradition zu studieren und dann neu zu formulieren. Ziel ist, Brücken zu bauen, sodaß Juden in ihrer eigenen historisch gewachsenen Zivilisation und in der ihrer Umweltkultur als Juden leben können, und zwar zur gegenseitigen Bereicherung beider (ist wohl eine sehr amerikanische Perspektive!).
Die „Reconstrutionists" haben ein eigenes Rabbinerseminar, ordinieren seit 1972 Frauen und sind die Bewegung mit dem höchsten Frauenanteil beim Rabbinat. Auch wenn nur 3 - 8 % aller Jüdinnen und Juden zum „reconstructionist movement" gehören, so geht dessen Bedeutung weit darüber hinaus. Die Reconstructionists waren in einigen Bereichen Pioniere, z. B. im Bereich von Liturgie. Sie waren die ersten, die sogenannte „gender inclusive liturgies" entwarfen, damit sind Gebetstexte und andere Formen von Liturgien gemeint, die so formuliert sind, daß nicht nur ein männliches Gottesbild transportiert wird und auch die Teilnehmenden als Männer und Frauen sich angesprochen fühlen können.
Bei der Seite www.hagalil.com/brd/berlin/gruppen/egalitar.htm (egalitärer Minjan) gibt es ein link zu den „morning blessings", die einem rekonstruktionistischen Siddur entnommen sind. "
Quelle: Posted on Sunday, November 05, 2000 - 07:59 pm:
http://forum.hagalil.com/archiv-a/messages/879/1186.html
Statistik
Von den 13 Millionen Juden der Erde leben ca. sechs Millionen in den USA. Von diesen bekennen sich 6 % zum orthodoxen Judentum, 35 % zum konservativen Judentum, 38 % zum Reformjudentum; 2 % zählen sich zum rekonstruktionistischen Judentum, der Rest gehört zu keiner dieser Strömungen. In anderen Ländern ist die Verteilung meist ähnlich, nur das konservative Judentum ist außerhalb der USA kaum vertreten.
Entstehungsgeschichte, chronologisch
Frühzeit
Mit der Gründung einer Gemeinde in New York 1922, der Society for the Advancement of Judaism, begann die Geschichte des Rekonstruktionismus als jüdische Erneuerungsbewegung. Kaplan, seit 1909 Dekan am renommierten Jewish Theological Seminary (bis 1963) gründete mit Anhängern, Studenten und Rabbiner, 1928 eine eigenständige Gruppe innerhalb der konservativen jüdischen Strömung, die ein Reconstructionist Council konstituierte.
Den elaborierten theoretischen Unterbau der sich formierenden, entwickelnden rekonstruktionistischen Strömung lieferte Kaplan 1934 mit seinem Buch Judaism as a Civilization. Er formulierte Reformationen der jüdischen Theologie, der jüdischen Philosophie, der Bräuche und des Gemeindelebens.
Seit 1935 entstanden überall in den USA rekonstruktionistische Clubs, ein Verlag wurde gegründet und in diesem Jahr erschien das Gemeindeblatt The Reconstructionist Magazine, zur Kommunikation rekonstruktionistischer Positionen.
1940 gründete Kaplan die Reconstructionist Foundation, deren Mitgliedschaft progressiven Rabbinern offenstand, sowie allen jüdischen Laien, ohne eine Spaltung vom konservativen Judentum zu beabsichtigen.
Die folgenden Bücher zeichneten weiter wichtige Stationen der Entwicklung des Rekonstruktionismus als eigenständige Strömung innerhalb des Judentums auf, denn bisher war die rekonstruktionistische Strömung Teil der konservativen.
1941 gaben M.M. Kaplan, Ira Eisenstein und Eugene Kohn eine neue, rekonstruktionistische Fassung für das Pessach Seder, The New Haggadah heraus.
Spaltung
1945 gaben M.M. Kaplan, I. Eisenstein, E. Kohn und Milton Steinberg eine neue Fassung des Sabbath Prayer Book heraus. Dies führte zu einigem Aufruhr, u. a. verbrannten einige ultraorthodoxe Rabbiner dieses Gebetbuch und schlossen Kaplan als Häretiker und Apostat aus dem Judentum aus.
Erst 1959 folgte mit der Gründung der Fellowship of Reconstructionist Congregations durch Rabbiner Ira Eisenstein die Abspaltung von der konservativen Strömung. Jüdischen Gemeinden stand daraufhin die Mitgliedschaft offen und sie konnten sich rekonstruktionistisch deklarieren, ohne der konservativen Bewegung anzugehören. Heute heißt die rekonstruktionistische Bewegung Jewish Reconstructionist Federation. Sie zählt etwa 100 Synagogen in den USA, Kanada, Zentralamerika und Israel zu ihren Mitgliedern.
Ein Rabbiner-Seminar wurde 1968 mit dem Reconstructionist College in Philadelphia, PA, gegründet und 1974 die Rabbiner-Vereinigung Reconstructionist Rabbinical Association, in Philadelphia, PA.
Gegenwart
Heute ist der Rekonstruktionismus die vierte bedeutende Strömung des religiösen Judentums auf der Erde. Mordecai M. Kaplan wird als einer der bedeutenden Denker des 20. Jahrhunderts gewürdigt.
Siehe auch
- Portal:Religion, Portal:Bibel, Portal:Judentum
Kategorie:Judentum
Kategorie:Jüdische Theologie
Bramy garaowe dieta apartment madrid spalanie kalorii zasony
|
|
|
|
