:: wikimiki.org ::

Illes De La Societat

Illes de la Societat

Les illes de la Societat (Îles de la Société en francès) formen un arxipèlag al Pacífic sud, administrativament part de la Polinèsia Francesa. No existeix un nom tahitià per l'arxipèlag i s'utilitza la transcripció fonètica Totaiete a partir de l'anglès Society. Les illes són dividides geogràficament i administrativament en dos grups. D'est a oest són:
- Illes del Vent (Îles du-Vent):
- Mehetia
- Tahiti, on hi ha Papeete, la capital.
- Moorea
- Maiao
- Tetiaroa
- Illes de Sotavent (Îles Sous-le-Vent):
- Huahine
- Raiatea
- Tahaa, comparteix la mateixa corona de corall amb Raiatea.
- Bora Bora
- Tupai (Motu Iti)
- Maupiti
- Maupihaa (Mopelia)
- Manuae (Scilly)
- Motu One (Bellinghausen) Existeix una llegenda sobre la creació d'aquestes illes, recollida per Josep Maria de Sagarra al llibre La ruta blava. Diu que abans hi havia cinc llunes sobre el cel de Tahití que tenien un rostre humà, molt més acusat que la Lluna d'ara. Qui les mirava fixament es tornava foll. El déu creador Taaroa, enfadat amb el seu malefici, les va fer tremolar produint grans terratrèmols fins que van caure a l'aigua. Les cinc llunes, al caure, van formar les cinc illes a l'oest de Tahití: Moorea, Maiao, Huahine, Raiatea i Bora Bora. El neerlandès Roggeveen, el 1722, va ser el primer europeu a trobar una illa de l'arxipèlag, la petita Maupiti. Desprès, Samuel Wallis, el 1767, va descobrir Tahití. El francès Bougainville, el 1768, anomenà l'arxipèlag illes Borbó en honor a la família reial francesa. L'anglès James Cook, el 1767, l'anomenà Society Islands en honor a la Societat Reial de Londres, organitzadora del viatge. Entre 1772 i 1775, el virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i Junyent, organitzà tres expedicions a les illes de la Societat. Els noms espanyols utilitzats per les illes foren:
- San Cristóbal: Mehetia.
- Amat: Tahití.
- Santo Domingo: Moorea.
- La Pelada: Maiao.
- Los Tres Hermanos: Tetiaroa.
- La Hermosa: Huahine.
- San Pedro: Bora Bora.
- La Princesa: Raiatea.
- San Antonio: Maupiti.
- Pájaros: Scilly. Categoria:Arxipèlags Categoria:Polinèsia Francesa ja:ソシエテ諸島

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs

- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

Arxipèlag

Un arxipèlag és un conjunt d'illes properes entre elles, generalment d'origen volcànic.

Llista d'arxipèlags

- l'arxipèlag d'Estocolm (Suècia)
- l'arxipèlag de Göteborg (Suècia)
- l'arxipèlag de Turku (Finlàndia)
- l'arxipèlag de Fernando de Noronha (Brasil)
- les Açores (Portugal)
- les Bahames
- Cap Verd
- les Filipines
- les illes Åland (Finlàndia)
- les illes Aleutianes (Estats Units)
- les illes Àrtiques (Canadà)
- les illes Balears (Espanya)
- les illes Canàries (Espanya)
- les illes del Canal (Regne Unit i Irlanda)
- les illes Fox (Estats Units)
- les illes Galápagos (Equador)
- les illes Hawaii (Estats Units)
- les illes Kerguelen (França)
- les Illes Malvines o illes Falkland (Regne Unit))
- les Illes Òrcades del Sud (Regne Unit)
- les Illes Shetland (Regne Unit)
- Insulíndia (Indonèsia, Malàisia i Papua Nova Guinea)
- el Japó
- Juan Fernández (Xile)
- els Keys de Florida (Estats Units)
- les Maldives
- Malta
- la Polinèsia Francesa
- Nova Zelanda
- la Terra del Foc

Vegeu també

- Geografia
- Geomorfologia Categoria:Arxipèlags ja:列島

Pacífic

L'Oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cubreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'extén aproximadament 15,500 km des del Mar de Bering en el nord Àrtic fins als marges gelats de l'Antàrtida (el Mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O a 5 graus de latitud N, aproximadament, on s'exten per uns 19,800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit oest de l'oceà es posa sovint a l'estret de Malacca. El punt més baix conegut de la superfície terrestre, la fosa de les Marianes està al Pacífic. El Pacífic conté unes 25.000 illes (més que la resta d'oceans junts) la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de les Celebes, mar del Coral, mar de l'Est de Xina, mar del Japó, mar de Sulu, mar Tasmà i el Mar Groc. L'estret de Malacca uneix el oceà Pacífic i el Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. L'explorador portugués Fernando de Magallanes va batejar l'oceà com Pacífic, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. De tota manera, el Pacífic no està sempre en calma. Hi ha molts tifons i huracans a les illes del Pacífic i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els Tsunamis, deguts a terratrèmols submarins, han devastat moltes illes i escombrat pobles sencers.

Fons oceànic

El fons de l'oceà a la conca del Pacífic és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4,270 m. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com grups d'illes, com les Illes Solomó i Nova Zelanda, i foses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les foses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental. Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent. Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida inmensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argil·les roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees. La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud. El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Current Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equator, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius. La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sudoest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronesia oriental.

Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamchatka, les Illes Kurils, Japó, les Marianes, les Salomó, i Nova Zelanda. La discontinuitat continua cap al nordest al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sudamèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonesia, les Filipines, Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita. En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de foses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el volcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sudest es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, extenent-se del Sudeast Asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, Marqueses, Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga, i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sudoest del Pacífic estan les illes de Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó , i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, esculls de corall, i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda y les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic , i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan Bougainville, Hawaii, i les illes Salomó. El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nordest d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegant d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Solomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmania el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic. L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà. Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Marianes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units. L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està atemperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Forum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

Bibliografia

- Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
- Cameron, I., Lost Paradise (1987)
- Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
- Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
- Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
- Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
- Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
- Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
- Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
- Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
- Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
- Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986). Basat en el text de domini públic de [http://oceanographer.navy.mil/pacific.html US Naval Oceanographer] Categoria:Oceans ja:太平洋 ko:태평양 simple:Pacific Ocean th:มหาสมุทรแปซิฟิก zh-min-nan:Thài-pêng-iûⁿ

Polinèsia Francesa

La Polinèsia Francesa (en francès Polynésie française, i en tahitià Te Porinetia farani) és un conjunt d'arxipèlags de la Polinèsia meridional que formen un país d'ultramar francès.

Història

El conjunt d'arxipèlags de la Polinèsia Francesa van ser annexionats per França durant el segle XIX, sota la forma de protectorat des de 1842, amb el nom dEstabliments d'Oceania. Des de 1945 tenia l'estatus de territori d'ultramar (Territoire d'outre-mer, TOM), canviat el 2003 a col·lectivitat d'ultramar (collectivité d'outre-mer, COM), i des del 2004 a país d'ultramar. Amb aquest nou estatus, la República francesa manté les competències de justícia, ordre públic, moneda i defensa. Per la seva banda, la Polinèsia Francesa té autonomia interna, consagra el principi de discriminació positiva i de lleis del país, i assumeix la representació internacional.
Geografia
1945 La Polinèsia Francesa està composta per unes 118 illes, d'origen volcànic o coral·lí, disperses en una superfície equivalent a Europa, i repartides en cinc arxipèlags:
- Illes de la Societat, les més importants, subdividides administrativament en:
- Illes del Vent (îles du-Vent), on hi ha Tahití, la més important.
- Illes de Sotavent (îles Sous-le-Vent).
- Illes Tuamotu.
- Illes Gambier, administrativament unides a les Tuamotu.
- Illes Australs.
- Illes Marqueses. A més, l'illa de Clipperton, davant la costa de Mèxic, és administrada per França des de la Polinèsia Francesa. La població, d'uns 250000 habitants, té un creixement important. Un 83% són polinesis, 12% europeus i 5% asiàtics. El 69% de la població viu a l'illa de Tahití.
Economia
L'economia de la Polinèsia Francesa té un desenvolupament moderat i depèn de les importacions de França. La pesca i l'explotació de la copra són les dues principals activitats tradicionals. El turisme representa el 13 % del PIB. També és important el cultiu de perles que s'exporta principalment al Japó i la Xina. Destaca la perla negra pròpia de les illes Tuamotu. La moneda de curs legal és el franc CFP, o franc de las colònies franceses del Pacífic.
Literatura
Selecció de literatura en català relacionada amb la Polinèsia:
- Jaume Bartrolí. De Siberia al Tròpic. Barcelona: Magrana, 2001.
- Aurora Bertrana
- Paradisos oceànics. Badalona: Proa, 1930.
- Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics. Barcelona: Balaguer, 1934.
- Ariatea. Barcelona: Albertí, 1960.
- Oviri i sis narracions més. Barcelona: Selecta, 1965.
- Aurora Bertrana, i Prudenci Bertrana. L'illa perduda. Barcelona: Catalònia, 1935.
- Josep Maria de Sagarra
- Entre l'Equador i els Tròpics. Barcelona: Selecta, 1947.
- La ruta blava: Viatge a les mars del sud. Barcelona: Selecta, 1964.
- Santiago Vilanova. El secret d'Hiva Oa. Barcelona: Laertes, 1997. Categoria:Polinèsia Francesa ja:フランス領ポリネシア zh-min-nan:Hoat-kok Polynésie

Mehetia

Mehetia (o també Meetia) és una illa del grup del Vent de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Està situada a 110 km a l'est de Tahití. Les seves coordenades són: . L'illa és un volcà molt jove que es troba en una zona encara molt activa amb moviments sísmics. L'altitud màxima es troba al cràter del mont Fareura a 435 m. La superfície total és de 2,3 km². Des del principi del segle XX és deshabitada i avui és de propietat privada. Històricament l'illa era habitada i controlada pels caps de Taiarapu, la península al sud-est de Tahití. S'utilitzava com a punt intermedi de comerç entre Tahití i les illes Tuamotu, que proporcionaven perles i nacre. Al trobar-se immediatament a l'est de Tahití, va ser un punt de pas dels navegants europeus des d'Amèrica fins a Tahití. El primer europeu en visitar-la va ser l'anglès Samuel Wallis, el 1767. L'anomenà Osnaburg Island en honor al segon fill del rei Jordi III, Frederick Augustus bisbe d'Osnabruck a Hanover, Alemanya. L'any següent va arribar el francès Bougainville que anomenà a l'illa Le Boudoir. No està clar el propòsit d'aquest nom ja que en aquella època era la cambra íntima de la mestressa de casa. Al pic volcànic el va anomenar Boudeuse, nom del seu vaixell, i poc desprès José Andía l'anomena cresta de San Cristóbal. En aquesta època, el segle XVIII, l'illa comptava uns 1.500 habitants, que van ser deportats pels pirates d'Anaa, el 1806. Al segle XIX es va utilitzar com a colònia penitenciària i desprès va quedar deshabitada. L'any 1986 va patir un fort terratrèmol. Categoria:Polinèsia Francesa

Tahiti

Tahití és l'illa més gran de la Polinèsia Francesa, situada a l'arxipèlag de les illes de la Societat al sud d'Oceania. Històricament va ser coneguda també com Otaheite. La capital és Papeete, situada a la costa nord-oest de l'illa. És l'illa més poblada de la Polinèsia Francesa, amb un 69% de la població total. Disposa de l'aeroport internacional de Faa'a. Les llengües oficials són el francès i el tahitià o reo-maohi.

Geografia

Tahití té una llargada màxima de 45 km, amb una superfície de 1036 km², i una alçada màxima de 2241 m al mont Orohena. L'illa es compon de dues parts centrades sobre volcans extingits i unides per l'istme de Taravao. La part nord-occidental s'anomena Tahiti Nui, o gran Tahití, i la sud-oriental és Tahiti Iti, o petita Tahití. Només la franja costanera és habitada amb una penetració màxima que no sobrepassa els dos quilòmetres. Mentre Tahiti Nui està densament poblada, sobretot al voltant de Papeete, i disposa de bones infrastructures i forta influència de la metròpoli francesa, Tahiti Iti ha quedat més aïllada mantenint la cultura tradicional polinèsia. El clima és tropical, càlid i humit tot l'any. Només hi ha dues estacions: la seca i la humida, dita també de pluges, de novembre a abril. La durada de dies i nits es manté sensiblement constant tot l'any, independentment de les estacions.

Història

La població nadiua és polinèsia, i s'estima que es van establir a l'illa fa entre 2300 i 2800 anys. El sòl fèrtil i la pesca abundant van proveir un aliment fàcil als habitants. La percepció del caràcter relaxat i alegre dels nadius i la caracterització de l'illa com un paradís van impressionar els primers exploradors europeus, establint un mite romàntic i utòpic al món occidental que dura fins avui. S'ha especulat que Tahití fos la mateixa illa Sagitària que va descriure Quirós el 1606. Però el més probable és que es tractés de Rekareka situada al mateix paral·lel a les Tuamotu. L'anglès Samuel Wallis va descobrir l'illa, el 1767, anomenant-la illa del Rei Jordi (King George III Island). Wallis va ser seguit, el 1768, per l'explorador francès Louis-Antoine de Bougainville en el viatge de la primera circumnavegació francesa. Bougainville va fer Tahití famosa a Europa amb la publicació del relat del seu viatge. Anomenant-la Nova Citera, en referència a l'illa grega Citera on va néixer Venus, descriu l'illa com un paradís terrenal amb un poble que viu feliç en la innocència, lluny de la corrupció de la civilització. Les seves descripcions il·lustraven el concepte del noble salvatge de Jean-Jacques Rousseau, i van influir en els pensaments utòpics de filòsofs com ara Denis Diderot. El capità James Cook va visitar Tahití diverses vegades en els seus tres viatges entre 1769 i 1779. La seva base principal va ser la badia de Matavai, on va construir el fort Venus per observar el trànsit del planeta. Encara avui el lloc es diu Punta Venus. Entre 1772 i 1775, el virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i de Junyent, va organitzar tres expedicions a Tahití. Durant un temps es conegué com l'illa d'Amat. Els capitans Domingo de Boenechea, José de Andía y Tomás Gayangos van intentar establir una missió a Tautira, a la península de Tahití Iti. El 1842 el regne de Tahití va ser declarat protectorat francès. El 1880 el rei Pomaré V (1842–1891) va cedir la sobirania a França. El pintor francès Paul Gauguin va viure a Tahití entre 1891 i 1901 inspirant-se en els paisatges i els models polinesis. A Papeari hi ha un petit museu dedicat a Gauguin. Des del 2004, Tahití junt amb la Polinèsia Francesa, té l'estatus de país d'ultramar. categoria:Polinèsia Francesa simple:Tahiti

Maiao

Maiao és una illa del grup del Vent de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Està situada a 75 km a l'oest de l'illa de Moorea, de qui depèn administrativament. Les seves coordenades són: . L'illa té la particularitat de tenir dos llacs interiors, a més de la llacuna exterior envoltada pels esculls de corall. Els tres estan connectats per canals subterranis però tenen un alt grau de salinitat. La superfície total és de 10 km², i l'altitud màxima és de 154 m. La vila principal és Taora-o-mere, on viu la majoria dels 280 habitants. L'activitat principal és la pesca, la copra i, sobretot, la fabricació artesana de les teulades tradicionals de fulles de pandanàcies trenades que fan per la majoria d'hotels de luxe de la Polinèsia. Contràriament, a casa seva utilitzen teulades prefabricades per poder recollir l'aigua de pluja. A més, els habitants defugen el turisme a la seva illa. Han refusat la construcció d'un aeròdrom i d'un hotel, i han decidit que els forasters no hi poden restar més d'una jornada. El nom de Maiao significa "grapa". Històricament estava sota el domini d'Huahine, i era anomenada Tupuaemanu o Tubuai Manoa. Va ser descoberta per l'anglès Samuel Wallis, el 1767, que l'anomenà Saunders. Per Domingo Bonaechea (1775) era La Pelada. Categoria:Polinèsia Francesa

Illes de Sotavent (de la Societat)

Les illes de Sotavent (en francès Îles Sous-le-Vent) és l'arxipèlag occidental de les illes de la Societat, situat entre 200 i 600 km a l'oest de Tahití. Administrativament forma la subdivisió de les illes de Sotavent (subdivision administrative des Îles Sous-le-Vent), una de les cinc subdivisions de la Polinèsia Francesa. A més, és una circunscripció electoral per a l'Asamblea de la Polinèsia Francesa.

Geografia

L'arxipèlag consta de cinc illes i quatre atols organitzats en set comunes. D'est a oest són:
- Huahine, constituïda en comuna.
- Raiatea, dividida en 3 comunes, amb Uturoa la capital.
- Tahaa, constituïda en comuna.
- Bora Bora, constituïda en comuna.
- Tupai (Motu Iti), atol depenent de Bora Bora.
- Maupiti, constituïda en comuna.
- Maupihaa (Mopelia), atol depenent de Maupiti.
- Motu One (Bellinghausen), atol depenent de l'administració territorial.
- Manuae (Scilly), atol depenent de l'administració territorial. A banda dels atols, més petits, les illes són muntanyoses d'origen volcànic. Estan formades de traquita, diabasa i basalt. Els volcans fa temps que no són actius i els cràters estan molt erosionats, formant profundes valls. Al voltant tenen uns esculls de corall, tancant una llacuna salada i que protegeixen la costa fèrtil. La superfície total de terres emergides és de quasi 400 km². La vegetació inclou arbre del pa, pandanàcies i cocoters. La fauna terrestre es limita a porcs salvatges, rates i sargantanes. En canvi, la pesca és abundant i variada als esculls de corall. La població total era de 30.714 habitants al cens del 2002, un 12% de la Polinèsia Francesa. Les activitats principals són l'agricultura i la pesca, i la producció de copra, sucre, rom, nacre i vainilla. El turisme és important per l'economia de Bora Bora i es comença a desenvolupar a Huahine.

Història

Antigament les illes eren un important centre polític i religiós des d'on es van colonitzar altres illes de la Polinèsia. Els grans cap de Tahití tenien les seves arrels en aquestes illes. Raiatea era el centre religiós amb un temple que era la referència per les altres illes. Bora Bora, amb una població molt guerrera, exercia una gran influència política. El primer europeu en visitar-les va ser l'holandès Jacob Roggeveen, el 1722. Però va ser l'anglès James Cook qui va explorar les illes més grans, en diverses ocasions entre 1769 i 1779, i les va anomenar Society Isles. Va explicar que el nom era degut a que les illes són contigües, però es va interpretar que era en honor a la Royal Society de Londres que finançava l'expedició. Més tard el nom es va estendre a tot l'arxipèlag. Desprès de constituir-se, el 1880, la colònia francesa a les illes del Vent, les illes de Sotavent es van resistir a integrar-se, geloses de la seva independència. Entre el 1889 i 1897 es va produir una llarga situació d'insurrecció en l'anomenada guerra de les illes de Sotavent.

Vegeu també

- Illes de Sotavent, per altres arxipèlags amb aquesta denominació geogràfica. Categoria:Polinèsia Francesa

Huahine

Huahine és una de les illes de Sotavent de l'arxipèlag de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. És l'illa més oriental del grup, situada a 175 a l'oest de Tahití. Les seves coordenades són: . L'illa està formada per dues penínsules muntanyoses, Huahine Nui (Gran Huahine) i Huahine Iti (Petita Huahine), unides per un estret istme que separa les badies de Maroe i Bourayne. Huahine Nui té una altitud de 669 m al mont Turi, i Huahine Iti culmina a 462 m al mont Pohuerahi. L'illa és encerclada completament per un escull de corall, que està a una mitjana de 2 km de la costa, i forma una llacuna estreta accessible per dos passos a l'est i dos a l'oest. La superfície total és de 75 km². La població total era de 5.778 habitants al cens del 2002, distribuïda en vuit viles: Fare (la capital), Maeva, Faie, Fitii, Parea, Tefarerii, Haapu i Maroe. L'activitat principal és el cultiu de vainilla, la producció de copra, la pesca i el turisme. A Huahine es troba una de les més grans concentracions de restes arqueològiques polinèsies datades entre el 850 dC i 1100 dC. El primer europeu en explorar-la va ser l'anglès James Cook, el 1769. Antigament era anomenada Matairea, que significa «brisa joiosa». El nom Huahine significa literalment «sexe de dona». Probablement es podria traduir com «dona prenyada» ja que el perfil del mont Tavaiura fa pensar en una dona embarassada ajeguda. Domingo Bonaechea, el 1775, la va anomenar La Hermosa. Avui es coneix amb el malnom de «l'illa de la dona». Categoria:Polinèsia Francesa

Tahaa

Tahaa (en tahitià Tahaa) és una de les illes de Sotavent de l'arxipèlag de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Està situada a 5 km a l'oest de Raiatea. Les seves coordenades són: . Tahaa, més petita que Raiatea, es troba encerclada per la mateixa corona d'esculls, compartint la mateixa llacuna. La superfície total és de 88 km², i l'altitud màxima és de 590 m al mont Ohiri. La vila principal és Patio i la població era de 4.869 habitants al cens del 2002. L'illa produeix el 80% de tota la vainilla de la Polinèsia Francesa. Es cultiva la varietat de vainilla tahitensis, creada a les illes pel creuament de la vainilla fragans i vainilla pompona, resultant una varietat molt apreciada pel seu perfum i la riquesa d'oli. Degut a la riquesa que ha proporcionat, es diu que la vainilla és la perla negra de Tahaa. Avui l'illa es coneix amb el malnom de «l'illa vainilla». Antigament Tahaa s'anomenava Uporu, en record de l'illa Upolu a les Samoa. Degut a la proximitat amb Raiatea, n'ha sigut fortament dependent. Però durant els segles XVIII i XIX va ser un lloc estratègic en el conflicte de rivalitats entre Raiatea i Bora Bora. Categoria:Polinèsia Francesa

Bora Bora

Bora Bora (en tahitià, Porapora) és una illa del grup de Sotavent de les illes de la Societat a la Polinèsia Francesa, a 280 km al nord-oest de Tahití. És una illa volcànica rodejada d'una ampla llacuna protegida per esculls. En la llengua tahitiana no existeix la lletra «b». El canvi de Porapora a Bora Bora és degut a la mala transcripció del capità Cook. Originàriament significa «la primera nascuda», i les llegendes expliquen que va ser la primera illa a emergir de les aigües. Altres nom històrics són Vava'u i San Pedro.

Geografia

Bora Bora és una illa petita de 38 km². Està formada per una muntanya basàltica de 727 m al mont Otemanu, que significa «ocell». La muntanya està rodejada d'una llacuna protegida per un llarg anell coral·lí amb illots de sorra (Tevairoa, Motu One, Motu Mute, Motu Piti Aau) només trencats per el pas de Teavanui. La vila principal, Vaitape, és davant del pas de Teavanui. A l'illot de Motu Mute es troba l'aeroport a 20 minuts en barca des de Vaitape. L'illa és el producte d'erupcions volcàniques de fa quatre milions d'anys. Desprès s'ha anat esfondrant lentament mentre ha anat creixent al seu voltant l'escull coral·lí. Sovint es posa com a exemple del procés de formació dels atols, tenint avui tant les característiques d'una illa volcànica com d'un atol a mig formar.

Clima

Els mesos de novembre a abril són càlids i humits amb molts dies assolellats. Els mesos de juny a octubre són una mica més frescos i secs degut als vents alisis.

Població

A l'any 2000 la població era de 4.500 habitants, la majoria a la vila principal de Vaitape. Són llengües oficials el francès i el tahitià, també anomenat «reo maohi». L'anglès també es parla àmpliament.

Economia

Els productes de l'illa es limiten a la pesca i els cocoters. Avui l'economia es basa en el sector turístic, sobretot dels Estats Units i del Japó. Entre altres activitats es pot fer submarinisme a la llacuna on hi ha taurons i rajades.

Història

Els polinesis s'hi van instal·lar probablement al segle IV. L'antic nom de Vava'u suggereix que provenien de l'arxipèlag del mateix nom a les Tonga. Els habitants guerrers eren temuts a les illes veïnes, i els seus caps van mantenir la independència fins a l'annexió per França el 1888. Abans, el 1842, s'havia establert el protectorat francès. Va ser descoberta pel neerlandès Jacob Roggeveen el 1722, i desprès explorada pel francès Louis Antoine de Bougainville i l'anglès James Cook. L'espanyol Domingo Boenechea, el 1775, l'anomenà San Pedro. A la Segona Guerra Mundial l'illa va ser escollida pels nord-americans com a base de subministrament. El 1942 hi desembarcaren 5.000 soldats, superant la població illenca, i van construir un aeroport, defenses d'artilleria i dipòsits de combustible. No es va produir cap combat a Bora Bora, i la base va ser tancada el 1946. Alguns soldats van haver de ser repatriats a la força. L'aeroport militar va ser l'únic aeroport internacional de la Polinèsia Francesa fins a la construcció del de Faa'a a Tahití el 1962.

Enllaços externs

- [http://www.linda.ch/borabora/ Fotos de Bora Bora] Categoria:Polinèsia Francesa ja:ボラボラ島

Maupiti

Maupiti és una de les illes de Sotavent de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. És l'illa volcànica més occidental de l'arxipèlag, a 40 km l'oest de Bora Bora. Les seves coordenades són: . Maupiti consisteix en una illa de 380 m d'altitud que es troba al mig d'una llacuna envoltada per cinc illots baixos i uns esculls de corall i oberta a l'oceà per dos passos navegables. La superfície terrestre és de 11 km². La vila principal és Vaiea, amb una població total de 1.192 habitants al cens del 2002. L'activitat principal és el cultiu de síndries i la recol·lecció de copra. El temple protestant és el centre religiós i social de l'illa, encara que els adventistes i els mormons tenen també els seus llocs de culte. S'hi troben vestigis arqueològics datats al voltant de l'any 850 dC. Es tracta de petròglifs representant tortugues, hams i penjolls de dents de catxalots que són comparables al trobats a Nova Zelanda, però anteriors. El primer europeu que hi va arribar va ser el neerlandès Roggeveen, el 1722. Històricament l'illa ha tingut unes relacions estretes amb Bora Bora. Al principi del segle XIX va quedar sota la sobirania del gran cap de Bora Bora. El 1877 va entrar en conflicte amb l'illa veïna per litigis sobre l'atol Manuae, i va demanar el protectorat francès. Històricament es coneixia amb el nom de Maurua, i Domingo Boenechea, el 1775, l'anomenà San Antonio. Categoria:Polinèsia Francesa

Maupihaa

Maupihaa, o també Mopelia, és un atol del grup d'illes de Sotavent de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Depèn administrativament de la comuna de Maupiti que es troba a 160 km al nord. Les seves coordenades són: . L'atol és de forma rodona i consisteix en una profunda llacuna central rodejada d'esculls en tres quartes parts. El costat de sotavent és un illot estret amb una vegetació densa. La superfície total és de 3,6 km². És una reserva natural protegida on es reprodueixen les tortugues marines. No té una població permanent, però rep residents temporals per recollir cocos. Maupihaa va ser descobert, el 1767, per l'anglès Samuel Wallis. El nom colonial de l'atol era Lord Howe. Existeixen algunes restes arqueològiques polinèsies. El 1917 va ser cedit a una companyia per produir copra i va ser replantat de cocoters i s'hi van portar porcs i gallines. Entre 1997 i 1998 va ser devastat per dos huracans. Categoria:Polinèsia Francesa

Manuae (Societat)

:Aquest article és sobre l'atol Manuae de les illes de la Societat. Per l'atol homònim de les illes Cook vegeu Manuae (Cook) ---- Manuae, també conegut com Scilly, és un atol del grup d'illes de Sotavent de les illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Està situat a 60 km al nord-oest de Maupihaa. Les seves coordenades són: . L'atol té 15 km de diàmetre i una superfície terrestre de 4 km². La llacuna interior no disposa de cap pas obert a l'oceà, provocant que les espècies marines siguin poc nombroses i el fons es cobreixi de sorra. Té unes ostres naturals que atrauen als pescadors de Raiatea. És un dels llocs que utilitzen les tortugues marines per niar sobre les platges. Manuae va ser descobert per l'anglès Samuel Wallis, el 1767. L'any 1855 hi va encallar el vaixell Julie Ann i els nàufrags, inclosos vint-i-quatre dones i nens, van sobreviure durant dos mesos a l'atol. Al final van poder construir una nova embarcació per arribar fins a Raiatea. No existeixen evidències que fos poblat històricament. El primer assentament és de l'any 1952 per treballadors de copra. A la dècada dels anys 1960 s'hi van capturar moltes tortugues, fins que el 1971 es va restringir el seu comerç. Altres noms amb els que s'ha conegut són: Fenua Ura, Scilly, Putai i Pájaros. Categoria:Polinèsia Francesa

Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, escriptor, nasqué a Barcelona el 1894, al si d’una família de la noblesa catalana. Aviat volguè ser escriptor i als divuit anys ja va guanyar un premi de poesia De Jocs Florals. Es va dedicar plenament a la litaratura especialment al periodisme al teatre i a traduir autors clàssics europeus. Era un gran coneixedor de la llengua i dels sentiments cosa que el va convertir rn un gran poeta popular. Part de la seva poesia s'insipirava en el cançoner popuilar i en antigues llegendes molt conegudes. Va morir a Barcelona l'any 1961 Sagarra esdevingué un autèntic mite popular que, en molts d'aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. La part més important de la seva obra pertany al camp de la poesia i del teatre. Col·laborà amb assiduïtat a la premsa, sobretot a La Publicitat i Mirador. Cal remarcar també el seu vessant de traductor: la Divina comèdia de Dante, i el teatre de Shakespeare, Molière i Gogol. Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina i La ferida lluminosa). Lluís Llach, Guillermina Motta i Ovidi Montllor, entre d’altres, han musicat poemes seus.

Obra

Poesia

- Cançons d'abril i de novembre, 1918
- Cançons de taverna i d'oblit, 1922
- Cançons de rem i de vela, 1923
- Cançons de totes les hores, 1925
- El comte Arnau, 1928, extens poema en decasíl·labs
- La rosa de cristall, 1933
- Àncores i estrelles, 1936
- Entre l’equador i els tròpics, 1938 o 1946
- El poema de Montserrat, 1950
- Divina Comèdia, traduït de Dante, 1952,
- La ruta blava, versió castellana publicada el 1942, versió pòstuma en català, publicada el 1964

Teatre

- La Llúcia i la Ramoneta, 1928, comèdia
- Les llàgrimes de l'Angelina, 1928, comèdia
- La Rambla de les floristes, 1935
- Judit, 1929
- Marçal Prior, 1926
- La filla del Carmesí, 1929
- La corona d'espines, 1930
- L'Hostal de la Glòria, 1931
- El cafè de la Marina, 1933
- Reina, 1935
- El prestigi dels morts, 1946
- La fortuna de Sílvia, 1947
- Galatea, 1948
- L'hereu i la forastera, 1949
- Les vinyes del Priorat, 1950
- L'alcova vermella, 1952
- La ferida lluminosa, 1954
- La paraula de foc, 1955
- El senyor Perramon, traduït de Molière, 1960
- El fiscal Requesens, traduït de Gogol, 1961

Reculls d’articles periodístics

- Cafè, copa i puro, 1929
- L'aperitiu, 1937 o 1946
- Cola de gallo, 1959, en castellà
- Memòries, 1954

Altres obres

- Els ocells amics, 1922, descriptiu.
- Vida privada, novel·la costumista sobre la decadència de l’aristocràcia barcelonina
- Verdaguer, poeta de Catalunya, en edició pòstuma de 1968, crítica literària El 1989 s’editaren, aplegats en un volum, els seus Poemes satírics, alguns dels quals havien sortit publicats en revistes humorístiques com ara El be negre. Sagarra, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria de

Samuel Wallis

Samuel Wallis (1728-1795) va ser un navegant i explorador anglès que va circumnavegar la Terra en el segon viatge d'exploració anglès al Pacífic. Va néixer a Lanteglos by Camelford a Cornualla, i va participar en les guerres contra França, de 1744-1749 i 1756-1763, en diferents vaixells sota el patronatge d'Edward Boscawen. El 1766 se li va assignar el comandament del HMS Dolphin amb la missió d'explorar el Pacífic per trobar el continent Austral. L'acompanyava Philip Carteret amb el Swallow, però es van separar a l'estret de Magallanes i van seguir rutes diferents. Wallis va creuar les illes Tuamotu, Societat, Tonga i Wallis i Futuna, fins arribar a Batavia on van morir molts tripulants de disenteria. Desprès de vint-i-un mesos tornava a Anglaterra. La principal descoberta de Wallis va ser King George the Third Island o Otaheite, avui Tahití. Els seus informes van ser decisius per James Cook que estava preparant el seu primer viatge al Pacífic. L'illa Wallis, de Wallis i Futuna, porta el nom en honor seu. La ruta del seu viatge de circumnavegació va ser la següent:
- 22-8-1766: sortida de Plymouth.
- Setembre: carreguen avituallaments a Madeira. Entre altres coses carreguen cebes i més tard Wallis es queixarà de la pudor del vaixell.
- La Palma i Cap Verd.
- Desembre: la Patagònia i l'estret de Magallanes.
- Abril de 1767: sortint de l'estret de Magallenes, perden de vista al Swallow.
- Juny: a les Tuamotu descobreix Whitsunday (Pinaki), Queen Charlotte (Nukutavake), Lord Egmont (Vairaatea), Duke of Gloucester (Paraoa), Duke of Cumberland (Manuhangi) i Prince William Henry (Nengonengo).
- Osnaburgh Island (Mehetia) a les illes de la Societat.
- Del 18-06-1767 al 26-07-1767 s'està a King George the Third Island (Tahití).
- Juliol: Scilly Islands (Manuae).
- Agost: Keppel (Niuatoputapu) i Boscawen (Tafahi), de Tonga.
- 16/08/1767: illa Wallis, nom donat pels seus oficials.
- Setembre: illes Rongalep, Bikini i Piscadone a les illes Marshall
- Saipan i Tinian, a les illes Mariannes Septentrionals
- Octubre: Bashee Islands (illes Batan) a les Filipines.
- Novembre: illes Spratly, al mar de Xina.
- New Island (Namyit).
- Condone Island, al Vietnam.
- Illes Tioman, Aros i Pesang, de Malàisia.
- Illes Pulo Toto i Pulo Weste, d'Indonèsia.
- 30/11/1767: Batavia (Jakarta).
- Febrer de 1768: Cap de Bona Esperança.
- Març: Santa Helena
- 19-05-1768: arriba a Hastings, Anglaterra.

Enllaços externs

- [http://southseas.nla.gov.au/journals/hv01/362.html Relat del viatge] Wallis, Samuel Wallis, Samuel Wallis, Samuel

1767

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1767년 ms:1767 simple:1767 th:พ.ศ. 2310

Borbó

La Dinastia Borbònica o Casa de Borbó és una dinastia originària de la localitat francesa de Bourbon. Ha estat lligada a diversos trons, principalment a l'espanyol i al francés. Actualment, Joan Carles I d'Espanya és l'únic rei en el tron d'aquesta casa, regnant en Espanya. El primer rei borbó d'Espanya va ser Felip V, confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola No obstant això, hem d'assenyalar que el 1594 Enric de Navarra es converteix en rei de l'estat francès. Enric era hugonot i es convertí al catolicisme per accedir al tron francès; d'ací la frase “París ben bé val una missa”. Va ser el primer borbó que accedia al tron francès. Categoria:Reis Categoria:Història Contemporània de Catalunya]] ja:ブルボン家

James Cook

James Cook (Marton, Anglaterra, 27 d'octubre de 1728 - Kealakekua Bay, Hawaii, 14 de febrer de 1779) és un explorador i cartògraf anglès. En els seus tres viatges pel Pacífic va explorar les principals illes d'aquesta regió. Fill d'un pagès immigrant escocès, va assistir a l'escola fins als dotze anys. Més tard, va obtenir treball com a aprenent en una empresa naviliera, i així va entrar en contacte amb el mar i els vaixells, que haurien de ser la seua gran passió. Les seues habilitats per a l'ofici en el dur Mar del Nord li van valdre que als 27 anys se li oferís el comandament d'un vaixell. Però el jove Cook va decidir ingressar com a voluntari en l'Armada Reial, on va fer una brillant carrera. Va ser cartògraf en la costa de l'Atlàntic Nord, i en 1768 va dur a terme el primer dels seus tres grans viatges d'exploració: al comandament de la nau Endeavour, va transportar a un grup d'astrònoms i al botànic Joseph Banks a l'illa de Tahití per observar el trànsit de Venus. D'allí va seguir fins a Nova Zelanda, on va cartografiar un mapa de la costa tan precís que es va continuar utilitzant durant quasi un segle. Així mateix, va comprovar que Nova Zelanda no formava part d'una estructura continental més gran (com alguns sostenien llavors), per la qual cosa la va circumnavegar per complet. Va creuar també l'estret que separa les dues illes majors i que porta avui el seu nom. Després va passar a la costa oriental d'Austràlia, que va cartografiar i a la que va batejar com Nova Gal·les del Sud, a més d'hissar la bandera britànica en aquest territori. Abans de tornar, va navegar així mateix entre les illes de Java i Sumatra i va demostrar així que eren dos blocs de terra separats. Un fet de summa importància en aquest viatge va ser que cap home de la seva tripulació va morir d'escorbut, afecció que havia delmat moltes expedicions marítimes anteriors. Això es va deure a una especial preocupació de Cook per millorar les condicions d'higiene i la dieta dels seus subordinats durant el viatge, en la que va incloure els cítrics com a preventius de la malaltia, segons un descobriment del metge anglès Lind. Una vegada a Anglaterra, va ser promogut a comandant i presentat al rei Jordi III. En 1772, va partir al comandament de la nau Resolution a la recerca de la Terra Australis, un continent del qual es pensava que Austràlia era només una part. El secundava un altre vaixell, lAdventure. Va navegar rumb sud fins a l'Antàrtida i el 16 de gener de 1773 va aconseguir travessar el cercle polar antàrtic. Després va arribar a les illes que avui porten el seu nom: les illes Cook, que ell va denominar Hervey. L'any següent va abastar les illes Vanuatu, les Marqueses i l'illa de Pasqua. De tornada, va descobrir les illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud. Aquesta expedició va demostrar que no existia tal continent austral, sinó la massa de gel antàrtica. A la seva tornada va rebre un nou ascens i va ser condecorat amb la medalla Copley i anomenat membre de la Royal Society. En el seu tercer gran viatge, al juliol de 1776, novament al front del vaixell Resolution, va anar a la recerca d'un pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord-oest. En el seu camí va trobar les illes Sandwich, avui anomenades Hawaii. No va tenir èxit en el seu objectiu original de trobar aquella comunicació, però va cartografiar la costa occidental d'Alaska i va presentar un informe precís sobre gran part de la hidrografia americana amb desembocadura a l'Atlàntic. Va arribar fins a l'estret de Bering, però va haver de retrocedir a causa del gel. En el viatge de tornada a Anglaterra, l'expedició va fondejar novament a les illes Sandwich, on va haver de romandre més temps del previst a causa de dificultats climàtiques que feien impossible la navegació. Això va generar tensions amb els indígenes del lloc a causa de l'escassetat de provisions, i, després d'algunes baralles, Cook va ser mort pels nadius. Malgrat haver passat gran part de la seva vida al mar, va tenir ocasió de formar una família; a l'edat de trenta-quatre anys va casar amb Elizabeth Batts, matrimoni del qual van nàixer sis fills, la meitat dels quals van morir en l'infància. Dels tres fills restants, dos van ser mariners. estret de Bering Cook, James Cook, James ja:ジェームズ・クック th:เจมส์ คุก

1767

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1767년 ms:1767 simple:1767 th:พ.ศ. 2310

Perú

El Perú és una república de l'oest d'Amèrica del Sud que limita al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacific. El Perú és ric en antropologia cultural i és conegut com el bressol de l'Imperi Inca. La capital és Lima, amb més de sis milions d'habitants, i les ciutats principals són Arequipa, Trujillo i Chiclayo, amb més de mig milió.
Geografia física
Les planes de la costa del Pacífic estan separades de les terres baixes i selvàtiques de la conca de l'Amazones per l'alta serralada dels Andes, al centre del país, que culminen al Huascarán (6.768 m). A la frontera amb Bolívia trobem el Titicaca, el llac navegable més alt del món, a 3.821 d'altitud. Els rius principals són el Marañón i els seus afluents Ucayali i Napo, que van a parar a l'Amazones.
Història
Abans de l'arribada dels espanyols, al Perú hi va haver diverses cultures preincaiques i, més tard, l'Imperi Inca. Francisco Pizarro va arribar a la costa peruana el 1532, i cap al final dels anys 1530 el Perú va esdevenir un virregnat i la major font d'or i argent de l'Imperi Espanyol. Perú es va declarar independent d'Espanya el 28 de juliol de 1821, gràcies a una aliança entre l'exèrcit Argentina de José de San Martín i l'exèrcit de Nova Granada de Simón Bolívar, però, el primer president va ser elegit el 1827. Del 1836 al 1839 Perú i Bolívia van estar units en una Confederació, que es va dissoldre després del conflicte armat contra Xile i l'Argentina. A finals del segle XIX Perú es va involucrar amb Bolívia en la Guerra del Pacífic contra Xile, atès que existia un tractat de defensa mútua. Després d'aquesta guerra, es va iniciar un període de "reconstrucció nacional" de calma relativa que va terminar després del govern d'Augusto B. Leguía. Durant el segle XX el país va experimentar cops d'estat i gran inestabilitat econòmica i crisi social. La democràcia es va restaurar en la dècada dels noranta.
Divisió administrativa
Fins al 2002 el Perú estava dividit en 24 departaments. Avui, el territori peruà està dividit en 25 regions. Aquestes regions estan subdividides en províncies, les quals estan integrades per districtes. Hi ha 180 províncies i 1747 districtes en el Perú. La Província de Lima, localitzada a la costa central del país, es única, ja que no pertany a cap regió. La ciutat de Lima està localitzada en la província, també coneguda com a Lima Metropolitana.
- Amazonas
- Ancash
- Apurímac
- Arequipa
- Ayacucho
- Cajamarca
- Callao
- Cusco
- Huancavelica
- Huánuco
- Ica
- Junín
- La Libertad
- Lambayeque
- Lima
- Loreto
- Madre de Dios
- Moquegua
- Pasco
- Piura
- Puno
- San Martín
- Tacna
- Tumbes
- Ucayali
Economia
L'economia peruana està orientada als mercats, després de que es realitzara la privatització de les empreses més importants: mineria, electricitat i telecomunicacions. Gràcies a la inversió estrangera i la cooperació entre el govern del president Fujimori i el FMI i el Banc Mundial, l'economia va créixer durant els anys 1994-1997, i la inflació es va controlar. El 1998, El Niño va tenir un fort impacte en l'agricultura, a més de la crisis financera de l'Àsia, la qual cosa va afectar negativament l'economia.
Demografia i llengües
Perú és un dels tres països d'Amèrica on la població indígena es majoria (els altres països són Bolívia i Guatemala. Els dos grups ètnics indígenes més grans són els quítxues i els aimarà. Els mestissos representen el 37% de la població. Al Perú l'espanyol i el quítxua són les llengües oficials. L'espanyol és utilitzat per el govern, els mitjans de comunicació, l'educació i el comerç, encara que el govern ha començat a ensenyar el quítxua en les escoles públiques. Categoria:Perú ja:ペルー ko:페루 ms:Peru simple:Peru th:ประเทศเปรู zh-min-nan:Perú

Categoria:Arxipèlags

Categoria:Illes

Categoria:Polinèsia Francesa

Categoria:Ultramar francès categoria:Polinèsia ja:Category:フランス領ポリネシア

Category:1920 in sports

bielizna erotyczna programy Kredyt hipoteczny Hotele w Rzym przetargi

:: RELATED NEWS ::

阿尔多·莫罗
阿尔多·莫罗（Aldo Moro）(1916年 9月23日—1978年 5月9日)。出生于意大利南方列切省的马里耶镇 (Maglie (LE)，意大利著名政运家，天主教民主党主席Democrazia Cristiana。