:: wikimiki.org ::

Imperi

Imperi

Un imperi és un gran estat multiètnic, on el poder polític està dominat per una part. (Comparat amb una federació, on els grans estats multiètnics es basen en el consentiment recíproc entre els diferents pobles.) El terme modern prové del llatí imperium degut a l'Imperi romà,fundat en el 31 AC. Tan mateix, el concepte polític efectiu del que és un imperi va néixer alguns milers d'anys abans que els romans. Probablement el primer exemple fos l'Imperi accadi. Un imperi pot tenir diverses formes. Tradicionalment, els imperis eren els regnes d'una monarquia potent, sota el comandament d'un emperador. Historicament, el naixement d'un imperi s'ha degut a què militarment el regne més fort ha conquerit altres regnes i inclosos en els seus territoris creant una unió política més gran. Sovint, aquests estats multiètnics troben força en la unió d'una mateixa religió. Així mateix passà amb la Roma de Constantí. El descobriment del món nou va possibilitar que molts regnes comencesin comdels d'imperialisme amb el model de colonialisme. Sota aquest model hi havia diferents estats subordinats de facto per altres de més potents. Atres problemes del model imperial europeu és la impossibilitat de fosilitzar les fronteres. Els imperis, per tal de durar el màxim de temps possible tendeixen a ignorar la gran diversitat de la seva gent i a reprimir diverses cultures de manera que tot acaba esclatant i partint-se com va passar amb la Índia, que després d'anar-se'n de l'imperi britànic es va dividir primer en l'escició del Pakistan i en acabat de Bangla Desh]. La idea d'"imperi" en el món modern, encara que encara existeix políticament perd coherència semàntica. Així per exemple tot i que la Unió Soviètica va sotmetre molts altres pobles mai va ser per exaltació del seu emperador sinó pretesament per ajudar als altres pobles. En el segle XXI molta gent coincideix a dir que l'únic imperi real que existeix és l'imperi estatunidenc. La primera guerra mundial fou precisament una lluita per la supremacia dels dieferents imperis europeus. Subimperi és un regne que juga a ser un imperi relacionat amb altres potències però que depèn de una altra potència imperial. Per exemple, durant la guerra freda, Cuba i Sud-àfrica van batallar a Angola enlloc de la URSS i els Estats Units respectivament. Alguns títols utilitzats pels caps d'imperis eren cèsar, tsar, emperador o kàiser.

Imperis més importants

Entre els diferents imperis de la història hi ha:
- Imperis americans:
- Imperi asteca
- Imperi inca
- Imperis africans:
- Imperi abissini
- Imperi del Congo
- Imperis asiàtics:
- Imperi accadi
- Imperi àrab
- Imperi gupta
- Imperi japonès
- Imperi mogol
- Imperi mongol
- Imperi meda
- Imperi otomà
- Imperi persa
- Imperi xinès
- Imperis europeus:
- Imperi alemany
- Imperi austro-hongarès
- Imperi bizantí
- Imperi britànic
- Imperi espanyol
- Imperi francès
- Imperi portuguès
- Imperi romà
- Imperi rus
- Sacre Imperi Romano-Germànic
- Imperi suec
- URSS Categoria:Història Categoria:Política

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

Federació

Una federació (del llatí fœdus, "pacte") és un estat conformat per varies regions autònomes (usualment anomenades "estats"), unides per un govern central ("federal"). En una federació, l'estatus autònom dels estats està afirmat per una constitució pròpia i no pot ser alterat per una decisió unilateral del govern central. Les federacions usualment es conformen per acord entre els estats sobirans i, usualment, no tenen el dret a la secessió de manera unilateral. La forma de govern o l'estructura constitucional de la federació s'anomena "federalisme". La sobirania dels estats membres d'una federació, però, no es il·limitada, ja que cedeixen certs poders econòmics i drets al govern central; perden principalment el poder de controlar els afers i les relacions amb l'estranger de manera autònoma, així com llur estatus internacional com a entitats polítiques independents, encara que n'hi ha excepcions. Històricament, algunes federacions han sorgit d'un acord inicial d'estats separats o recentment independents per resoldre problemes mutus, o per donar defensa mútua, com ha estat el cas dels Estats Units, Suïssa, Canadà i Austràlia. Una vegada que els estats han decidit ingressar o formar part d'una federació, el dret a la secessió, al llarg de la història, ha estat un tema controvertible, que ha ocasionat guerres civils, com fou el cas dels Estats Confederats d'Amèrica als Estats Units, o de Nuevo León, Texas i Yucatan a Mèxic.

Vegeu també

- República federal: federació sota un sistema republicà Categoria:Política ja:連邦

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia. Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Enllaços externs

Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano. Categoria:Llatí als:Latein ja:ラテン語 ko:라틴어 simple:Latin language th:ภาษาละติน zh-min-nan:Latin-gí

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Emperador

:Per a d'altres significats d'Emperador, consulteu Emperador (desambiguació). ---- L'emperador és el líder o cap d'un imperi. El nom ve de l'Imperi Romà, on l'emperador romà ostentava el càrrec que en llatí es deia "imperator". Però el terme ha acabat extenent-se a qualsevol altre imperi. El terme significava "el que mana sobre l'exèrcit" però, donat que la majoria d'imperis han augmentat els seus territoris gràcies al poder militar, ha acabat esdevenint sinònim de poder absolut. Categoria:Governants ko:황제 ja:皇帝

Imperialisme

L'imperialisme és l'expansió del propi territori o de la pròpia influència a base de dominar altres països i formar una unitat. La dominació pot ser territorial, com passava al colonialisme, cultural o econòmica. La relació amb els països de l'imperi (nom tradicional d'aquest conjunt de territoris sota un matreix poder) és sempre asimètrica, ja que els conquerits han de renunciar progressivament a les seves normes i costums per adoptar el patró dominant, sota pena de guerra o sanció tàcita. Categoria:Història Categoria:Política ja:帝国主義 ko:제국주의 th:ลัทธิจักรวรรดินิยม

Índia

L'Índia (nom oficial: República de l'Índia, abans Unió Índia) és un estat situat al sud de l'Àsia, que ocupa la major part del subcontinent indostànic. És el país més poblat després de la Xina, amb més de mil milions d'habitants (les projeccions indiquen que pot sobrepassar la Xina el 2050), i el setè en extensió, amb una línia de costa de més de 7.000 km, banyats per l'oceà Índic. L'Índia té 15.000 km de fronteres terrestres. Limita al nord-oest amb el Pakistan, al nord amb l'Afganistan, la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan, al nord-est amb Myanmar i Bangladesh. A l'est limita amb el golf de Bengala i a l'oest amb la mar Aràbiga. Al sud-est, l'estret de Palk separa l'Índia de Sri Lanka, i al sud-oest té a prop les illes Maldives. Pertanyen a l'Índia les illes Laquedives (al nord de les Maldives) i les illes Andaman i Nicobar, a l'est de la península de Malacca. L'Índia ha crescut significativament, tant en població com en importància estratègica, els darrers vint anys. Avui dia, l'economia índia és la quarta del món segons el producte interior brut (PIB) mesurat segons la paritat del poder adquisitiu, i el seu PIB en termes absoluts (445.000 milions de dòlars) era el 13è del món l'any 2000; el 1997, l'agricultura representava el 25% del PIB, les indústries un 30% i els serveis el 45%. L'any 2003 es considerava la segona economia mundial de creixement més ràpid. És la democràcia parlamentària més gran de la Terra pel que fa al nombre d'habitants i també ha esdevingut una notable potència regional, ja que posseeix una de les forces militars més importants del món i, a més, és una dels pocs països que té armament nuclear. Està estructurada com una república federal, on el president és el cap d'Estat, però els seus poders són simbòlics; això explica probablement que un intocable hagi pogut accedir a aquesta funció. Els presidents i vicepresidents són elegits indirectament cada 5 anys per un col·legi especial. El vicepresident no esdevé necessàriament president si el president mor o dimiteix. L'Índia és el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues i ha estat el lloc de naixement de quatre de les principals religions mundials: l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme. Va formar part de l'Imperi Britànic abans d'assolir la independència el 1947.

Geografia i clima

1947 Tots els estats indis del nord i el nord-est es troben accidentats per la serralada de l'Himàlaia, que s'estén des de Jammu i Caixmir, al nord, fins a Arunachal Pradesh, a l'extrem oriental, i conforma la majoria dels límits orientals de l'Índia. La resta de l'Índia septentrional, central i oriental està formada per la fèrtil plana Indogangètica. Cap a l'Índia occidental, a la frontera sud-est del Pakistan, es troba el desert de Thar. La part meridional de la península és gairebé tota composta per l'altiplà del Dècan. Aquest altiplà està flanquejat per dues serralades litorals poc elevades, els Ghats Occidentals i els Ghats Orientals. A l'Índia hi ha grans rius com l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, el Yamuna, el Godavari, el Krishna, el Narmada i el Kaveri. Les ciutats principals són Mumbai (Bombai), amb 12,7 milions d'habitants, i Delhi, la capital, amb més de deu. Les segueixen en importància Bangalore, Calcuta i Chennai (Madràs), totes amb més de quatre milions; Ahmedabad i Hyderabad, amb més de tres milions; amb més de dos milions d'habitants hi ha sis ciutats índies, i dinou tenen més d'un milió. El clima indi varia des del clima tropical al sud fins a un clima més temperat al nord. Les parts de l'Índia que toquen a l'Himàlaia tenen el clima propi de la tundra. La temporada de pluges arriba per mitjà dels monsons.

Divisió administrativa

L'Índia és una federació de 28 estats, que tenen cadascun un parlament i un govern; 6 territoris, governats per un administrador designat pel govern central; i el territori nacional de la capital, Nova Delhi. Estats: Territoris:
- Chandigarh
- Dadra i Nagar Haveli
- Daman i Diu
- Illes Andaman i Nicobar
- Laquedives o Lakshadweep
- Pondicherry Territori de la capital nacional:
- Delhi

Llengües

A part de l'hindi, llengua nacional, i l'anglès, llengua administrativa, que són oficials a tota la república, l'Índia té 21 llengües nacionals més, oficials en diversos dels seus estats: assamès, bengalí, bodo, caixmiri, dogri, gujarati, hindi, kannada o kanarès, konkani, maithili, malaialam, manipuri o meitei, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu i urdú. També hi ha una sèrie de llengües regionals i dialectes. Les llengües índies no usen l'alfabet llatí, sinó diferents alfabets, la majoria dels quals són derivats del devanagari, l'alfabet utilitzat pel sànscrit i l'hindi.

Religió

Les principals religions practicades a l'Índia són l'hinduisme i l'islamisme. El budisme, originari del nord de l'Índia, no és practicat de veres actualment, sinó tan sols per tibetans desplaçats des de la conquesta del Tibet per part de la Xina, i alguns intocables que van ser convertits per Bhimrao Ramji Ambedkar. El sikhisme està força estès en algunes zones, com el Panjab.

Pàgines que s'hi relacionen

- Ciutats de l'Índia India als:Indien [[got:

Pakistan

La República Islàmica del Pakistan, o Pakistan, (پاکستان en Urdu) és un estat ubicat en el centre-sud d'Àsia. Limita amb l'Índia, l'Iran, l'Afganistan, la Xina i el Mar aràbic. Té 150 milions d'habitants, la majoria dels quals són musulmans. L'Islam hi és la religió oficial. La paraula Pakistan, és un acrònim ideat per Choudhary Rahmat Ali, fundador del Moviment Nacional Pakistanès, i en urdu vol dir "país dels purs". categoria:Pakistan ja:パキスタン ko:파키스탄 ms:Pakistan simple:Pakistan th:ประเทศปากีสถาน zh-min-nan:Pakistan

Unió Soviètica

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o Unió Soviètica, va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991. La URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Presidents

- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov

Repúbliques

La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents: # que estiguéssin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fóssin capaces de poder exercir el dret a la secessió, # que fóssin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i # que fóssin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants. Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents. Comunitat d'Estats Independents

Economia

Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista. L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de la URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla i l'aprobava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts. categoria:Unió Soviètica ja:ソビエト連邦 ko:소비에트 연방 simple:Soviet Union th:สหภาพโซเวียต

Segle XXI

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XXI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XXI ja:21世紀 ko:21세기 simple:21st century

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra va tenir lloc entre 1914 i 1918. Va ser un conflicte bèl·lic en què van intervenir sobretot les potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda els anomenats "aliats", França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units, Itàlia, i de l'altra les "potències centrals" , l'Imperi Alemany, l'Imperi Austro-Hongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Algunes de les batalles més importants van ser:
- Les Batalles d'Arras
- La Batalla naval de Jutlàndia
- Les Batalles del Marne
- La Batalla de Messines
- La Batalla de Verdun
- Les Batalles d'Ypres
- El desembarcament de Gallipoli Tot i que es preveia que la guerra seria curta, va acabar esdevenint un conflicte molt sagnant, amb milions de morts. El nombre altíssim de baixes es va deure, en part, a la combinació d'una estratègia militar pròpia del segle XIX la guerra de desgast, amb una tecnologia militar que, a principis del segle XX, havia avançat considerablement.

Causes

Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l´arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austro-hongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica i les rivalitats colonials entre els Estats Europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans. La guerra va començar com un enfrontament entre l'Imperi Austro-Hongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austro-hongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, denominades "aliats", i entre les quals es trobaven França, Itàlia, Regne Unit, Rússia i Estats Units, van lluitar contra la coalició de les "Potències Centrals", integrada per Àustria-Hongria, Alemanya, el Imperi Otomà i Bulgària.

Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya

A la fi de el segle XIX, Europa domina el món, tecnològicament, financerament, econòmicament i sobretot políticament: Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com Àsia meridional. Xina cau sota domini europeu a poc a poc. EEUU i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i Regne Unit va poder haver esclatat a causa de el incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir als dos països a través de la "Entente cordiale". El Regne Unit especialment, però igualment França, posseïen un immens imperi que assegurava una gairebé exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses sota el règim colonial. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a pretendre algunes, en particular el Marroc, en la crisi de 1905 i 1911.

Alsàcia i Lorena

Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra franco-prussiana de 1870 amb Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferri, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870, derrotant als alemanys.

Els Balcans

El "país dels Balcans", alliberats de l'Imperi Otomà, (el "malalt d'Europa"), és objecte de rivalitat entre les grans potències. L'Imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, a la vespra de la guerra, més que Istanbul. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns. A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'Imperi Austro-Hongarès desitja continuar la seva expansió en la vall de el Danubi, fins al mar Negre. Rússia, que està lligada històrica i culturalment als eslaus dels balcans, de confessió ortodoxa, i que els han brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés a "mar calent" (passant pel control dels estrets). Evidentment aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una ortodoxa, provoquen enfrontaments (els dos imperis posseeixen a més un àguila bicèfala com emblema).

Sistema d'aliances

Es creen vasts sistemes d'aliances: França, Anglaterra i Rússia per una banda (Triple Entente), Alemanya, Àustria-Hongria, i Itàlia que és enemiga de Rússia i Sèrbia (Triple Aliança (1882).

Engranatge del conflicte

L'esdeveniment detonant va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 14 de juny de 1914 a les mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. Àustria-Hongria exigeix poder investigar sobre el lloc, al que Sèrbia s'oposa per raons de sobirania. Àustria col·loca un ultimátum el 28 de juliol a Sèrbia, que no cedeix. L'atac portat a terme per Àustria activa les disposicions previstes per les aliances: el 30 de juliol, els russos declaren la guerra a Àustria per a ajudar als serbis, els alemanys al seu torn declaren la guerra a Rússia l'1 d'agost, després a França el dia 3 del mateix mes. El 4 d'agost el Regne Unit declara la guerra a Alemanya, que al seu torn inicia la invasió de França a través de Bèlgica (neutral). Aquest va ser l'inici de la guerra. Entre els grans països europeus només Itàlia roman neutral (aquest país entra en la guerra de part de la "Entente" a partir de 1915). Els dos camps estan equilibrats: l'Eix i la "Entente", posseeixen cadascun 1,9 milions de soldats. Els alemanys tenien un avantatge des del punt de vista de l'artilleria pesada, però això es veia compensat per la supremacia dels britànics en el mar.

Front occidental

Guerra de moviment: batalles en les fronteres

1915 El 1914, els europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va prendre en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera franc-alemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Contaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'aquest de París (Pla Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les forces franceses en Jura i Suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorre perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost). Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa de un replegui prematur de les tropes cap a les seves línies. Per contra, els alemanys van progressar sempre i van trobar la guarnició de París i les tropes de reserva en la Primera Batalla del Marne que marca l'abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra.

Batalla del Marne i curs del mar

Vegi's també: Batalla del Marne

Guerra de posició

Batalla del Marne Després d'aquestes diferents estratègies tan ambicioses, l'equilibri de forces i la presència d'un exèrcit anomenat mitrailleuse facilita enormement la defensa enfront de l'atac i imposa una estabilització del front. Els soldats de trinxera van col·locar quilòmetres de filats i mines. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l'adversari que cap dels dos bàndols es va decidir a llançar una ofensiva d'envergadura. A la fi de 1915, L'arxiduc Falkenhayn proposa el seu projecte a Emperador: atacar Verdún, plaça forta i impenetrable segons la publicitat francesa, però que estava en posició delicada, per no posseir un camí o una via fèrria per a la seva reavituallament. Ell esperava que la seva caiguda afebliria la moral dels soldats francesos. El 21 de febrer de 1916, l'atac pròpiament aquest s'inicia: l'artilleria vigila les posicions franceses. Els alemanys avancen poc, però les pèrdues de la part francesa eren enormes. El 25 de febrer, el General Langle de Cary decideix abandonar, el que era el més raonable des d'un punt de vista estratègic. Però el comandament francès pensava que no podrien permetre's perdre Verdún i nomena en el seu lloc a Philippe Pétain, qui organitza una sèrie de violents contra-atacs. Els alemanys van transformar aquesta batalla de front reduït en una vasta guerra. L'1 de juliol, els anglesos deslliguen una batalla paral·lela a Verdún, a la Batalla de Somme, a fi de dividir les tropes alemanyes i reduir la pressió sobre França. Els alemanys van retrocedir el 15 de desembre, perdent 5 quilòmetres de territoris, que van recuperar ràpidament.

Front oriental

15 de desembre L'estratègia de guerra alemanya funciona també contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes i França era necessària per a dividir l'exèrcit alemany. Però el seu nombre impressionant de soldats (8 milions en 1914) amagava la veritat: compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i mal equipats, no estava preparat per a enfrontar-se a la màquina de guerra germana. El comandament rus és també mediocre. Els dos exèrcits s'enfronten en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 26 al 30 d'agost de 1914, després en la batalla de Mazure del 6 al 15 de setembre de 1914. En els dos casos els russos van sofrir flagrants derrotes i van ser obligats a replegar-se. Paul von Hindenburg, el comandant alemany d'aquesta campanya, va ser enviat al capdavant occidental per a aplicar allí els mateixos mètodes. Ignora que el front s'ha estabilitzat i que els francesos han cavat trinxeres i plantat extensos camps de mines.

Altres fronts

Els altres fronts van intentar maniobres de distracció, però cap va tenir tanta importància com els dos fronts principals: Paul von Hindenburg Els aliats desfermen la Batalla dels Dardanels el 1915. El control dels estrets permetria a França i Anglaterra revitalitzar a Rússia i tancar als imperis centrals. Aquesta idea, defensada netament per Winston Churchill, s'iniciarà amb el desembarcament de Gallipoli, però els aliats no aconsegueixen penetrar per sorpresa en l'Imperi Otomà i fracassen en les successives ofensives. L'operació va ser un fracàs, encara que el cos expedicionari constitueix l'exèrcit d'orient, estacionat prop del camp de Salònica. Aquest exèrcit sostindrà tot seguit als serbis i participarà en l'enfonsament de l'[Imperi Austro-Hongarès]]. Coronel Lawrence, anomenat Lawrence d'Aràbia: Els anglesos van fomentar la sublevació de les tribus àrabs per a pertorbar als otomans. El ministre d'afers exteriors anglès, Lord Arthur Balfour proposa l'establiment d'un Estat jueu a Palestina per a obtenir el mètode de fabricació de l'Acetona i motivar als jueus nord-americans perquè donessin suport l'ingrés d'EEUU en la guerra. El mateix any, els anglesos ataquen Palestina (on van mantenir el control fins a 1947). A Àfrica, britànics i francesos van atacar des de tots els fronts a les colònies alemanyes, envoltades per les seves possessions. Les forces germanes a Togolàndia i Camerun es van rendir ràpidament a les tropes anglofranceses, mentre que la colònia de Àfrica del Sud-oest va ser envaïda per l'exèrcit sud-africà i ocupada totalment en 1915. Només la colònia de Tanganica (Tanzània continental), sota l'adreça del general Paul von Lettow-Vorbeck, va resistir sota domini alemany fins al final de la contesa. Els alemanys, amb els primers submaríns, van intentar imposar un bloqueig complet a Anglaterra i França, interceptar el suport de les seves colònies i trencar les rutes d'aprovisionament entre Amèrica (carn de Argentina, armament Nord-americà) i Europa. Els torpedes llançats contra el RMS Lusitania, on viatjaven 123 nord-americans, va provocar una viva reacció a EEUU, que es va preparar per a entrar oficialment en la guerra al costat dels aliats.

1917, el viratge de la guerra

RMS Lusitania Al març de 1917, l'Estat Major imperial alemany pren la decisió estratègica de mobilitzar el front més cap al nord, sobre la "Línia de Hindenburg", evacuant totes les seves tropes de les posicions ocupades posteriorment a 1914 en el sector de l'Aisne. Dinamiten sistemàticament els edificis emblemàtics de les ciutats ocupades. També desapareixen les fortaleses d'Ham i de Coucy (27 de març 1917). Més tard les dues revolucions russes de març i la octubre de 1917 permeten als alemanys avançar considerablement a Rússia. Els boltxevics van signar l'armistici amb els imperis centrals durant el mes de desembre, després de la Pau de Brest-Litovsk (negociada per Leo Trotsky) al març de 1918. Per a obtenir aquesta pau van consentir enormes sacrificis econòmics, com lliurar als alemanys un "tren d'or" (el contingut del qual va ser confiscat a Alemanya pel Tractat de Versalles). A més Alemanya ocupà Polònia, Ucraïna, Finlàndia, els països bàltics i una part de Bielorússia. Els alemanys aprofiten aquesta situació per a enviar importants reforços al front occidental i intentar obtenir una victòria ràpida abans de l'arribada dels nord-americans. Es produeix una tornada a la "guerra de moviments".

1918, fi de la guerra

Reforçats per les tropes provinents del front aquest, els alemanys posen totes les seves forces en l'última ofensiva de l'oest, a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandre, en Chemin donis Dames i a Champagne (Ofensiva Michael). Però mal alimentades, mal rellevades, cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir als exèrcits aliats coordinats pel general Foch i reforçats pel material i els homes americans, els primers tancs (Renault FT-17) i la superioritat submarina i aèria: després d'una revolució obrera en Berlín, el govern de la nova república alemanya signà l'armistici de Rethondes l'11 de novembre de 1918.

Conseqüències

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. Les conseqüències polítiques són enormes:
- Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.
- Canvi de sistema polític a Alemanya: l'Imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar (primera república alemanya).
- Redistribució important de les fronteres:
- Es van desmembrar els imperis Austro-Hongarès i Turc.
- Van tenir pèrdues territorials: Alemanya, Rússia i Bulgària.
- Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir Iugoslàvia), Japó, i els Estats Units.
- Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia. També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials.

Pèrdues humanes i materials

Vuit milions de morts, sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració. Aquesta última participa de la reconstrucció d'un país on el nord està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques...

Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món

La guerra va ser mundial, es va conèixer a Àfrica, on els franc-britànics es van apropiar de colònies alemanyes, i en l'extrem orient, on Japó va fer el propi amb les Illes Mariannes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió d'EEUU, el major beneficiat de la guerra al costat de Japó, i els capitals de la qual es van col·locar al costat de París i Londres en l'escena internacional.

Transformació social

Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a Gran Bretanya, Alemanya, EEUU, Rússia, però no a França.

L'aparent victòria democràtica

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, el que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi del tzar -transformat a Rússia comunista-, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austro-Hongarès és desmantellat, amb el naixement de les minúscules Àustria i Hongria, d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el plànol territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com responsable del conflicte.

Personatges clau

- Albert I de Bèlgica
- Benet XV
- Georges Clemenceau
- Ferdinand Foch
- Francesc Josep I
- Guillem II d'Alemanya
- Paul von Hindenburg
- Manfred von Richthofen
- Lenin
- Karl Liebknecht
- Philippe Pétain
- Woodrow Wilson
- Erwin Rommel
- Alfred Graf von Schlieffen

Enllaços externs

- http://www.firstworldwar.com/ Categoria:Primera Guerra Mundial ja:第一次世界大戦 ko:제1차 세계 대전 ms:Perang Dunia I simple:World War I th:สงครามโลกครั้งที่หนึ่ง

Cuba

República de Cuba


(En detall)	(Mida gran)

Lema nacional: "Patria y Libertad"
(espanyol, Pàtria i Llibertat)

Ciutat més gran

President

Àrea
- Total
- % aigua

106è estat del món pel que fa a l'extensió
100.860 km²
Negligible

Població
- Total (2002)
- Densitat de població

67è estat del món pel que fa a la població
11.184.023
101 hab/km² (73è)

Independència
- Declarada
- Reconeguda

Guerra hispano-americana
10 de desembre de 1898
20 de maig de 1902

Moneda

Peso cubà

Zona horària

UTC -5

Himne nacional

La Bayamesa

Domini d'internet

.CU

Codi telefònic internacional

Domini d'internet

La República de Cuba és un estat d'Amèrica Central que comprèn un arxipèlag format per l'illa homònima (que representa el 95% de la superfície total de la república) i altres de menors, la principal de les quals és l'illa de la Juventud. Cuba està banyada pel mar Carib al sud, el golf de Mèxic a l'est i al nord, i l'oceà Atlàntic a l'oest. Al nord, Cuba està separada dels Estats Units i les Bahames pel canal de Florida i el canal Vell de les Bahames respectivament; a l'oest, està separada de Mèxic pel canal de Yucatán; al sud hi té les illes Caiman i Jamaica, i al sud-est Haití, del qual està separada pel pas del Vent. La capital és l'Havana, amb més de dos milions d'habitants, i catorze ciutats passen dels cent mil habitants, entre les quals destaquen Santiago de Cuba, amb més de mig milió d'habitants, i Camagüey i Holguín, amb més de 300.000.

Història

Antiga colònia espanyola des del segle XVI, la lluita per la independència va començar el 1868 i va continuar durant el segle XIX fins a la Guerra de Cuba de 1898 entre Espanya i els Estats Units. Després de l'ocupació nord-americana de l'illa, es va concedir la independència el 1902, tot i que els Estats Units continuaven gaudint-hi de certs privilegis. La revolta guerrillera (Revolució Cubana) contra la dictadura de Fulgencio Batista va comportar l'establiment del règim militar castrista a partir de 1959. Diversos grups de terratinents exiliats a Miami, armats i entrenats pel govern dels Estats Units i amb el suport de la CIA, inicien una invasió militar sobre la illa el 17 d'abril de 1961 a la zona de Playa Girón, sent fulgurantment derrotats en escasses hores. Aquest fet va provocar que el govern, inicialment nacionalista, de Fidel Castro declarés el caràcter socialista de la Revolució Cubana, i que s'intensifiqués l'acostament de Cuba cap a la URSS, que va quedar palès amb l'anomenada Crisi dels míssils de Cuba, el 1962. Aquests fets van desencadenar una situació pre-bèl·lica entre els governs de Cuba i els Estats Units, que s'ha mantingut fins a l'actualitat, i un bloqueig econòmic, d'aliments i medicaments dels segons cap a la primera; bloqueig que ha estat reiteradament denunciat per l'Organització de les Nacions Unides i que, tanmateix, s'ha vist intensificat des de 1996 amb l'aprovació de la Llei Helms-Burton per part dels Estats Units. Així mateix hi ha bastants indicis que apunten a què el govern nord-americà ha intentat en diverses ocasions assassinar el president cubà, Fidel Castro. Aquest bloqueig, acompanyat de la caiguda de la Unió Soviètica a començaments dels anys noranta del segle XX, va causar una important crisi econòmica a l'illa propiciant, a mitjans dels noranta, un moviment migratori cap a les costes de Florida protagonitzat pels "Balseros". Recentment, l'increment dels ingressos turístics i els convenis de col·laboració amb el govern de Veneçuela (desplaçament de metges cubans voluntaris a Veneçuela en canvi de preus preferencials en el petroli veneçolà per a Cuba) han contribuït a una certa recuperació de l'economia cubana.

Organizació politicoadministrativa

Divisió politicoadministrativa en 14 províncies i 169 municipis.

Veneçuela
#Isla de la Juventud #Província de Pinar del Río #Província de La Habana #Província de Ciudad de La Habana #Província de Matanzas #Província de Cienfuegos #Província de Villa Clara #Província de Sancti Spíritus	Província de Ciego de Ávila Província de Camagüey Província de Las Tunas Província de Granma Província de Holguín Província de Santiago de Cuba Província de Guantánamo

categoria:Cuba ms:Cuba ja:キューバ simple:Cuba

Sud-àfrica

Republiek van Suid-Afrika (Afrikaans)
Republic of South Africa (Anglès)
IRiphabliki yaseNingizimu Afrika (Zulu)

Zulu	Escut de Sud-àfrica
(Detall)	([http://www.gov.za/symbols/coatofarms.htm Detall])

Lema Nacional: !ke e: ǀxarra ǁke (Khoisan del Xam: gent diversa unida) [http://www.suedafrika.org/sae/en/index.asp?DocumentID=120]

Imatge:Localització Sudàfrica.png

Llengües oficials

afrikaans, anglès, zulu, xhosa, swazi, ndebele, sotho del sud, sotho del nord, tsonga, tswana i venda

Capitals

Ciutat del Cap (legislativa)
Pretoria (administrativa)
Bloemfontein (judicial)

Ciutat més gran

Ciutat del Cap (cens 1991)

President

Thabo Mbeki

Superfície
- Total
- % aigua

Posició 24è
1.219.912 km²
Despreciable

Població
- Total (2002)
- Densitat

Posició 26è
43.647.658
36 hab/km² (136è)

Independència
-Data¹

Del Regne Unit:
31 de maig, 1910

Moneda

Rand

Zona horària

UTC +2

Himne nacional

Nkosi Sikelel' iAfrika (Déu beneeixi Africa)/Die Stem van Suid-Afrika (La crida de Sud-àfrica)

Domini d'internet

.za

Codi telefònic

Gentilici

sud-africà, sud-africana

(1) Formada com a Unió de Sud-àfrica. El nom canvià a República de Sud-àfrica el 31 de maig, 1961.

Sud-àfrica és una república a l'extrem més meridional d'Àfrica. Limita al nord amb Namíbia, Botswana i Zimbabwe, al nordest amb Moçambic i Swazilàndia. Lesotho és un país contingut en la seva totalitat dins les fronteres de Sud-àfrica. Ètnicament parlant, Sud-àfrica és un dels països més diversos d'Àfrica, i concentra la major quantitat de població d'origen europeu del continent. Conflictes racials i ètnics han jugat un paper destacat en gran part de la història i política del país.

Altres noms

Sud-àfrica té 11 idiomes oficials, només superada per l'India. Com a conseqüència d'això, el país té diferents noms oficials. Aquests són: Republiek van Suid-Afrika (afrikaans), Republic of South Africa (anglès), IRiphabliki yeSewula Afrika (ndebele), IRiphabliki yaseMzantsi Afrika (xhosa), IRiphabliki yaseNingizimu Afrika (zulu), Rephaboliki ya Afrika-Borwa (pedi), Rephaboliki ya Afrika Borwa (sotho), Rephaboliki ya Aforika Borwa (tswana), IRiphabhulikhi yeNingizimu Afrika (swati), Riphabuḽiki ya Afurika Tshipembe (venda) i Riphabliki ra Afrika Dzonga (tsonga). També reconeix 8 idiomes no oficials (fanagalo, lobedu, ndebele del nord, phuthi, llenguatge dels signes, khoe, nama i san).

Història

Sud-àfrica és una de les nació-estat més antigues d'Àfrica. Sud-àfrica va ser habitada pels khoi, san, xhosa, zulu i altres pobles quan els colons holandesos van arribar-hi el 1652. La Gran Bretanya es va anar imposant progressivament fins que hi hagué la guerra entre holandesos i britànics i dues guerres Boer. El 1910, les quatre principals repúbliques a la regió s'uniren formant l'Unió de Sud-àfrica. El 1931 Sud-àfrica esdevingué plenament sobirana i autònoma sota la corona britànica. El 1961 es converteix en una república. Els descendents dels colonitzadors blancs seguiren sent minoria entre els africans negres. Després de la Segona Guerra Mundial, els blancs van poder mantenir el seu domini creant l'apartheid, una sèrie de lleis dures separant la comunitat per races. El sistema de l'apartheid va anar fent-se més i més controvertit a finals del segle vint, portant a sancions generalitzades i inestabilitat creixent i opressió pel partit nacional sl govern. Al 1990, després d'un llarg període de resistència per diferents moviments antiapartheid, sobretot pel Congrés Nacional Africà (CNA), el partit nacional al govern va fer el primer pas per negociar la seva pròpia sortida del poder quan va aixecar la prohibició del CNA i altres organitzacions d'esquerres i va alliberar Nelson Mandela de la presó després de passar-hi 27 anys. La legislació de l'Apartheid va ser progressivament eliminada i les primeres eleccions multiracials van tenir lloc el 1994. El CNA va guanyar amb una àmplia majoria i ha estat en el poder des de llavors. El control del país és ara principalment en mans de la majoria negra que fa aproximadament el 80% de la població. Tot i els diferents passos voluntaris i legislatius per redreçar l'economia provocada per l'aparheid, el control de l'economia sud-africana segueix principalment en mans de la minoria blanca.

Política

El govern sud-africà opera sota un sistema parlamentari, tot i que el President sud-africà és Cap d'Estat i també Cap del Govern. El President és escollit per una sessió conjunta de les dues cambres del parlament que consisteix en la Assamblea Nacional o cambra baixa i el Consell Nacional de Províncies o cambra alta. L'assamblea nacional té 400 membres escollits per representació proporcional. El Consell Nacional de Províncies, que va substituir el Senat el 1997, està format per 90 membres representant cadascuna de les 9 províncies Sudafricanes així com les grans ciutats. Cada província sud-africana té una única cambra provincial legislativa i un Consell Executiu encapçalat per un Primer ministre.

Províncies

Sud-àfrica està dividia en nou províncies: Eastern Cape, Free State, Gauteng, KwaZulu-Natal, Mpumalanga, Limpopo, Northern Cape, North West i Western Cape.

Geografia

Sud-àfrica es troba a l'extrem meridional del continent africà.

Economia

Sud-àfrica és un país en vies de desenvolupament amb ingressos mitjos amb abundància de recursos, ben desenvolupat en els sectors financer, legal, comunicacions, energia i transport amb un mercat borsari que està comptabilitzat entre els 10 més grans del món i amb unes infraestructures que permeten una distribució efecient de mercaderies als majors centres urbans de la regió. No obstant, tot i que el creixement ha estat positiu durant 10 anys seguits, no ha solucionat el 30% de la taxa d'atur ni els majors problemes que resten de l'època de l'apartheid, especialment els problemes de pobresa i falta de poder econòmic entre els grups desavantatjats. Hi ha altres problemes com ara el crim, corrupció i el SIDA. A principis del 2000, el president Thabo Mbeki va prometre promoure el creixement econòmic i l'inversió estrangera relaxant les restrictives lleis laborals, iniciant un procés de privatització i retallant despeses del govern innecessàries. La seva estratègia es troba amb força reticències dels sindicats. S'estima que a Sud-àfrica hi ha uns 4,79 milions de seropositius. El govern ha assignat, amb força retard, importants recursos per lluitar contra la malaltia. Un estudi recent (de lAfrican Journal of Aids Research, Thomas Rehle i Olive Shisana) mostra que la taxa d'infecció comença estabilitzar-se (de 4,2% al 1,7% per les edats compreses entre els 15 i els 49 anys) i que les morts degudes al SIDA assoliran un màxim el 2008 amb 487.320. Des de que Sud-àfrica va obrir les seves fronteres després del fi de l'Apartheid, grups de crim organitzats han entrat al país i la majoria del comerç mundial de droga passa per les seves fronteres. Sud-àfrica també és el quart productor de marihuana del món. La volatilitat del rand ha afectat l'activitat econòmica, amb l'ensorrament del rand durant el 2001 (assolint un mínim històric de 13,85 rands per dòlar, augmentant temors d'inflació i fent que el banc central incrementés els tipus d'interès), però des d'aleshores s'ha recuperat dràsticament, canviant-se per menys de 7 a l'octubre del 2003, portant a una millora pel què fa la inflació i el banc central ha abaixat tipus d'interès tot i que els exportadors amenacen d'acomiadar treballadors. Categoria:Sud-àfrica ja:南アフリカ共和国 ko:남아프리카 공화국 ms:Afrika Selatan simple:South Africa zh-min-nan:Lâm-hui

Angola

La República d'Angola és un estat de la costa occidental d'Àfrica, que limita amb la República Democràtica del Congo al nord i a l'est, amb Zàmbia a l'est, amb Namíbia al sud i amb l'oceà Atlàntic a l'oest. Angola inclou també l'enclavament de Cabinda, al nord, entre el Congo i la República Democràtica del Congo, i és el país més proper a la colònia britànica de Santa Helena. La capital n'és Luanda.

Origen i història del nom del país

El nom Angola és una corrupció portuguesa de la paraula bantu N’gola, que era el títol dels dirigents nadius de la regió durant el segle XVI, al temps de la colonització portuguesa.

Geografia

Les coordenades geogràfiques d'Angola són: 12º 30' S, 18º 30' E. Angola té una extensió de 1.246.700 km², és a dir, tretze cops i mig més gran que Portugal. Pel que fa a les fronteres angoleses, té 5.198 km repartits de la manera següent: 2.511 km amb la República Democràtica del Congo i d'aquests, 220 km pertanyen a la frontera amb la província de Cabinda), 1.376 km amb Namíbia, 1.110 km amb Zàmbia i 201 km amb el Congo. A més, la costa angolesa mesura 1.600 km. Categoria:Angola ja:アンゴラ ko:앙골라 ms:Angola simple:Angola zh-min-nan:Angola

URSS

Presidents

- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov